|
---
Anarcoefemèrides
del 20 de juliol Esdeveniments
Portada d'un exemplar de La Rebelión - Surt La Rebelión: El 20 de juliol de 1902 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico anarquista. Portava la cita clàssica llatina Frangar non flectar (Em trencarà, però no em doblegarà). La periodicitat era irregular («Apareix quan pot») i el preu era la voluntat. L'administració la portà José Aquistapace i a partir del número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a director Perfecto Amor i des del 17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les notícies sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes («Caballeros del Ideal», «Centro Internacinal», «Cigarreros Libertarios», «Emancipación Humana», «Libertad», «Malhechores Honrados», «Tiempos Nuevos», «La Verdad», etc.), de la política internacional, de les efemèrides històriques, articles contra la repressió i la Llei de Residència, etc. El número 4 (25 d'agost de 1902), número extraordinària sobre el amor lliure a Montevideo, portà el subtítol «Periódico Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven signats amb pseudònims, però hi trobem articles de H. Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola), Paulina Bigiogero, Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro, Gerónimo Colombo, Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez, Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio Simel), Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni, Palmiro de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A. Macepherson, Teresa Mañé, Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José Nuñez, Paraf-Javal, Pastini, M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos Suárez, Oreste Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus, José Reguera, Manuel Sabino (Onibas Leunam), A. Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico Urales, Juan Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números, l'últim el 29 de juliol de 1903. ***
Portada
del primer número de Les Semailles - Surt Les Semailles: El 20 de juliol de
1905
surt a Bourges (Centre, França) el primer número
del periòdic Les Semailles.
Journal anarchiste (Les
Llavors. Diari anarquista). Portava els epígrafs:
«A cadascú segons les seves
fores, a cadascú segons les seves necessitats. Heus
aquí la lògica anarquista»
i «Mentre duri la iniquitat, nosaltres, revolucionaris,
anarquistes,
comunistes, restarem en estat de revolució
permanent». Havia de ser quinzenal,
però aparegué irregularment. Achille
Légeret en fou el director i redactor
principal i Jean Pagés i Étienne Coudereu els
gerent. Trobem textos de Georges
Adèce, Sébastien Faure, Lucien Guerchet,
Eugénie Giraud, Paul Hensy, Mal Ica,
Achille Légeret, Errico Malatesta, A. Médiant,
Louise Michel, Paraf-Javal, etc.
Mantingué estretes relacions amb la cooperativa
«L'Entente Économique», La
Lliga de la Regeneració Humana (LRH) i
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), i distribuí exemplars d'altres
periòdics anarquistes (L'Anarchie,
La Grande Grève, Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux,
etc., així com fullets de diversos autors (Errico Malatesta,
Victor Méric, Jean
Most, Élisée Reclus, Georges Yvetot, etc.). En
sortiren dos números més, 1 de
setembre i l'1 d'octubre de 1905. Entre març de 1901 i
març de 1902 havia
aparegut a París (França) una revista amb la
mateixa capçalera. ***
Picnic wobbly (Seattle, 20 de juliol de 1919) - Picnic wobbly: El 20 de juliol de
1919, a Seattle (Washington,
EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus
«Class War Picnic»,
berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes. ***
Esquadra
d'Acció feixista en una "expedició punitiva" - Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma, és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general. Spartaco
Stagnetti (1888-1927) ***
Caserna
de la Montaña després de la rendició
(Madrid, 20 de juliol de 1936) - Cauen els últims reductes facciosos: El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d'una breu, però dura lluita, són reduïts. L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes. ***
Portada
del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso - Homenatge a
Francisco Ascaso: El 20 de juliol de 1938 surt a Barcelona
(Catalunya), editat
per «Tierra y Libertad» el fullet Homenaje
del Comité Peninsular de la FAI a F. Ascaso. 1936 - 20 de
julio - 1938. Aquest
opuscle conté tres articles del destacat militant anarquista
Francisco Ascaso
Abadía, mor dos anys abans combatent el cop militar
feixista, i textos de Diego
Abad de Santillán i de Buenaventura Durruti
Domínguez. ***
Capçalera
de Mondcivitano - Surt Mondcivitano: El 20 de
juliol de 1956 surt al Japó el número tres del
periòdic bilingüe
japonès-esperanto Mondcivitano.
Organo de
Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania
(Ciutadà del Món). Publicat per
l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una
publicació antimilitarista afiliada
a la Internacional dels Resistents a la Guerra. ***
Carlo
Giuliani assassinat - Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 –grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al «Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia –sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors– carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.
Naixements
Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc Figaro del 3 de juliol de 1894 - Émile Guilmot: El 20 juliol de 1853 neix a Nivelles (Brabant, Valònia) l'anarquista Émile Guilmot. Treballà com a obrer pintor de la construcció a Lilla (Nord, França), on milità en el moviment anarquista d'aquesta localitat. A Lilla vivia al número 9 del carrer Saint-Roch. El 2 de juliol de 1894 va ser detingut després de brindar per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu «venjador» Sante Geronimo Caserio; portat davant la justícia, se li va decretar l'expulsió del país dos dies després. El 10 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Nord pel delicte d'«apologia criminal d'assassinat» i condemnat a quatre mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diferents ocasions per «abús de confiança», «rebel·lió, cops i ultratges als agents». La policia belga assenyalà que «mantenia correspondència amb anarquistes estrangers». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
del nomenament de Claude Grivolat com a president de la Magristratura
del Treball publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 18 de febrer de 1911 - Claude Grivolat: El
20 de juliol de 1871 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i
sindicalista Claude Marie Grivolat. Era fill d'Antoine Grivolat, obrer armer, i
de Claudine Épalle, debanadora. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'obrer
armer. El 26 d'octubre de 1895 es casà a Saint-Étienne amb la passamanera
Françoise Mounier, neta del passamaner communard Jean-Baptiste Mounier,
amb qui tingué una filla, la mestra Claudine Micheline Grivolat, que es casà amb
el mestre comunista Claudius Buard. Militant llibertari de Saint-Étienne, a principis
de segle Claude Grivolat va ser un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Armers,
del qual esdevingué secretari. En 1900 vivia al número 23 del carrer Villeboeuf
de Saint-Étienne. Entre 1904 i 1920 va ser membre de la Magistratura del Treball.
El juny de 1906 encapçalà una comissió dels obrers i de les obreres armers per
exigir als fabricants d'armes de luxe tres reivindicacions: jornada de nou
hores sense disminució del salari, augment del 10 per cent per a les obreres que
fabricaven peces i supressió de les hores extres. El 17 de febrer de 1911 va
ser nomenat president general de la Magistratura del Treball de Saint-Étienne
en substitució de Barthélemy Chevalier. Claude Givolat va morir el 15 de juny
de 1920 al seu domicili, al número 92 del carrer Saint-Roch, de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània). ***
Notícia de la condemna d'Edouard Pflug apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 23 de febrer de 1899 - Edouard Pflug: El 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1874 neix a Barr (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment França) l'anarquista Eduard Pflug, més conegut com Edouard Jacques Pflug o sota el pseudònim Geoffroy. Sos pares es deien Gostfried Pflug i Friederica Wantz. A començament dels anys 1890 fou membre, com son pare i son germà Jacques Pflug i altres militants (Bourguer, Hamelin, Beauvillain, Cochet, Prudhomme, Leprêtre, etc.), del grup anarquista de Reims (Xampanya, Ardenes, França) i fou un dels distribuïdors dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte. En 1892 col·laborà en el periòdic Le Déchard, publicat per J. Michiels i Anon de Damery (Xampanya-Ardenes, França). El 22 d'abril de 1892, com altres militants de Reims (Beauvillain, Leprêtre i Prudhomme), el seu domicili patí un escorcoll policíac. Cap el maig de 1892 marxà cap a Nancy (Lorena, França) per a treballar d'obrer litògraf en una impremta. Un informe policíac d'agost d'aquell any l'assenyala com a enllaç del «Comitè Central de Londres». L'octubre de 1892 treballava de cambrer en un hotel-restaurant portat per un espanyol a Marsella (Provença, Occitània). Després s'instal·là a París (França), on mantingué contactes amb Louis Prudhomme i col·laborà en el periòdic L'Homme Libre. El desembre de 1898, en ple «Afer Dreyfus», signà la protesta contra la persecució desencadenada contra el tinent coronel Marie-Georges Picquart engegada pel periòdic parisenc L'Aurore. El 30 de desembre de 1898 va ser detingut, juntament amb Charles Fèvre, en una manifestació anarquista quan cridava «Visca l'anarquia!, Visca Picquart!»; en aquesta època treballava de sabater. En mig de la situació creada amb l'elecció d'Émile Loubet com a president de la República francesa i l'intent de cop d'Estat del dretà nacionalista Pau Déroulède, va ser detingut durant una manifestació quan cridava «Visca Loubet!» i portava un garrot folrat de plom; jutjat el 21 de febrer de 1899 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a 25 francs de multa per dur un «bastó prohibit». En aquesta època treballava com a mosso d'oficina en el periòdic dreyfusard Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 20 de juliol de 1899 acabà d'acomplir un període de 28 dies en el 132 Regiment d'Infanteria de Línia a Reims. Entre febrer i abril de 1900 anà i vingué entre París i Reims i participà en la construcció del teatre d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on anivellava terrenys per compte de la fàbrica de gas. El 4 de novembre de 1900 retornà a París. El 10 de desembre de 1901, quan aleshores treballava netejant vidrieres, ferí greument d'una ganivetada el seu company de feina Raoul Dubreuilh durant una discussió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
de Giacomo Borgialli de la policia de Niça (1900) - Giacomo
Borgialli: El 20 de juliol de 1884 neix a Nizza Monferrato
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista Giacomo Borgialli, també conegut com Jacques Borgialli. Sos pares es deien
Carlo Borgialli, cambrer, i
Luigia Abate. Mosso de perruqueria de professió, va ser
considerat a Itàlia com
a «anarquista perillós». El 6 de
novembre de 1899 s'instal·là a Niça
(País
Niçard, Occitània), al número 6 del
carrer Droite, ciutat on vivia un familiar
seu, Pietro Abate, que feia de carreter. Freqüentà
el grup anarquista italià
d'aquesta ciutat i participà en les seves reunions. A
Niça treballà a diverses
perruqueries. A principis de 1901 es va traslladar al barri de
Saint-Barthélémy
de Niça. En aquesta època estigué en
contacte amb el grup editor del periòdic
anarquista italià de Gènova (Ligúria,
Itàlia) Combattiamo i
tingué com a companyes la cantant de cafè concert
Laurence
Jaubard, qui vivia al número 16 del carrer Cassini de
Niça, i l'artista lírica
del cafè Gambrinus Ernestina Delaurens. El 7 de febrer de
1901 marxà cap a
Antíbol (Provença, Occitània), sembla
que per treballar. De naturalesa malaltissa,
entre el 29 de juliol i el 25 d'agost de 1901 passà una
temporada a l'Hospital
de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per a
tractar-se. En aquesta estada rebé la
visita d'un tal Alberto,
mecànic que
havia conegut el juliol de 1900 a Niça, i qui li va portar
dos fullets i dos
exemplars dels periòdics anarquistes L'Avvenire
Sociale i Le Réveil.
El 26
d'agost de 1901 retornà a França i va ser
detingut a l'estació de Menton
(Provença, Occitània) amb els exemplars que li
havia portat Alberto i va ser
traslladat a Niça, on
va ser reclòs a la infermeria de la presó. El 3
de setembre de 1901, amb motiu
de la visita del tsar de Rússia, se li va decretar
l'expulsió de França i el 14
de setembre va ser portat a la frontera de Ventimiglia amb
furgó cel·lular. A
principis de febrer de 1907, Francis de Pressensé, diputat
del departament del
Roine i president de la Lliga dels Drets de l'Home, va intervenir per a
revocar
el decret d'expulsió i permetre la seva tornada a
França. Considerant que
l'expulsió s'havia decretat essencialment per motiu de la
visita del tsar,
l'expulsió va ser suspesa el 26 de febrer de 1907.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Egidio
Corti - Egidio Corti: El 20 de juliol de 1886 neix a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats «perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides. ***
Foto
policíaca de Jaume Bargalló Casadó (14
de
setembre de 1913) - Jaume Bargalló Casadó: El 20 de juliol de 1887 neix a Pratdip (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Jaume Bargalló Casadó. Sos pares es deien Tomàs Bargalló Escoda i Teresa Casadó Barceló. D'antuvi republicà, el 30 d'agost de 1903 va ser nomenat vicepresident del Centre Republicà de Ginestar (Ribera d'Ebre, Catalunya). Cap el 1908 arribà a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a diverses bòbiles de la localitat. El setembre de 1913 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i aquest mateix any va ser fitxat com a «anarquista militant, perillós i capaç de cometre un atemptat». Segons la policia era membre del grup anarquista «Los Explotados». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre la recerca d'Elías Torrego Illanas aparaguda en el
periòdic tolosà Espoir del 26 de
gener de 1969 - Elías Torrego
Illanas:
El 20 de juliol de 1888 neix a Aguilafuente
(Segovia, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Elías Torrego Illanas. Sos pares es
deien
Pedro Torrego Gilsan, jornaler, i Tomasa Illanas Cerero. Durant la
guerra
civil fou
responsable de les cuines del «Batalló
Toledo» de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers, on es va perdre
el seu rastre. ***
Notícia
de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari
parisen La Matin
del 17 de setembre de 1938 - Henri Danjean:
El
20 de juliol de 1894 neix a Chagny (Borgonya, França)
l'anarquista Henri
Auguste Danjean. Sos pares es deien Henri-Marie-Baptiste
Danjean, empleat ferroviari, i Olivie-Marguerite Grapin. Es
guanyava la vida com a
gravador de metalls. El 28 de juny
de 1917 es casà al III Districte de París
(França) amb la
plomallera
Marie Aimée Audfrais, amb qui no tingué infants.
Milità en el grup anarquista de Le
Blanc-Mesnil (Illa de
França, França) i en el Congrés de la
Federació Anarquista Parisenca (FAP),
celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
comissió de control
de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es
trobava a Barcelona (Catalunya)
i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció
Francesa de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del
reclutament de
milicians. A començament del gener de 1937 passà
a la Península amb un grup de
24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les
milícies
confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean
Grégoire, Marcel
Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile
Lacroix i Albert Meyer; tots
portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la
CNT-FAI a França.
Aquell mateix 1937 retornà a França i durant
aquest any animà el Comité
Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la
Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE,
Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament
del Proletariat
Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En
aquesta època vivia
a Drancy (Illa de França, França). El 13 de
setembre de 1938 va ser detingut,
juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells
Léon
Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa,
Bèlgica i França, cap a
Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del
registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva
partida cap a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'1 de març de
1949 es
divorcià de la seva primera companya i el 9 de setembre de
1952
es casà a
Tolosa amb Teresa Rosina Martignago. Henri Danjean va morir el
21 de
novembre de 1953
al seu domicli de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Jaume Dufour Barberà - Jaume Dufour Barberà: El 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà –el seu primer llinatge és citat erròniament de diverses maneres (Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc.). Sos pares es deien Jaume Dufour i Josepa Barberà. Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per «possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) –organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica–; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. Jaume Dufour Barberà va morir el 15 de desembre de 1988 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) d'un infart i va ser enterrat a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes. ***
Ida Mett - Ida Mett: El 20 de juliol –7 de juliol segons el calendari julià rus de l'època– de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett o Ida Lazarewitch (o Lazarevitch). Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, es deien Meier Gilman i Sara Szejniuk. Sa família li va permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i «antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos –a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma– i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics –com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala– i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. El seu últim domicili va ser al número 23 del carrer Émile Lepeu del XI Districte de París. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt: crépuscule sanglant des soviets (1948), La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a l'Hospital Saint-Louis de París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Notícia
de la detenció de Morthel Oupiter apareguda en el diari
parsienc Le
Petit Parisien del 17 de març de 1924 - Morthel Oupiter:
El 20 de juliol –el 9 de juliol segons algunes
fonts– de 1903 neix a Vilkaviškis
(també citat Wolkovisky, Marijampolé,
Lituània, Imperi Rus; actualment
Lituània) l'anarquista Morthel Leiba Oupiter, conegut sota
diversos pseudònims
(Charles Bonvalet, Pierre
Florentin, Léon Outer,
etc.). Emigrat a França, treballà d'obrer
impressor en
el periòdic La Fraternelle
de
Sébastien Faure. Des de 1919 vivia, amb Armand Grabit, al
número 8 del carrer
Rampal de París. En aquest mateix any va ser un dels
fundadors del grup de les
Joventuts Anarquistes «Ni Dieu ni
Maître», del qual va ser nomenat secretari. A
principis d'agost de 1919, amb Havane i René
Péache, formà part del nucli
fundador de la Federació de Joventuts Anarquistes, que a
partir de març de 1921
començà a publicar el periòdic La
Jeunesse Anarchiste. El gener de 1920, amb Drey, Havane,
Louis Loréal, Léon
Louis, Édouard Mouche, René Péache i
altres, participà en la reconstrucció del
grup llibertari cançonetista «La Gerbe»,
al local del número 34 del carrer
Henri Chevreau. Col·laborà, sota el
pseudònim Léon Outer,
en Le Libertaire
i, segons la policia, fou l'autor d'almenys 11 articles;
també va fer servir el
pseudònim Pierre Florentin
en la
secció «Tribune de jeunes». El
març de 1920 se li va notificar l'expulsió del
país, però hi va retornar i sembla que hi
restà a França. A mitjans de març de
1921
va ser detingut amb tres anarquistes espanyols al Pertús
(Vallespir, Catalunya
Nord) quan intentava passar clandestinament a Catalunya i va ser
denunciat per «infracció
del decret d'expulsió». El març de 1922
va ser novament detingut sota el nom
fals de Charles Bonvalet. El 18 de
març de 1924 va ser detingut de bell nou per complicitat en
el robatori
d'objectes dins d'esglésies de la zona de Melun (Illa de
França, França). Empresonat,
entre abril i juny de 1924 es va fer una subscripció en el
seu suport organitzada
per la Federació Anarquista (FA). Un cop lliure, el 6 de
juny de 1924 va fer la
conferència «Le peuple et les sindicats»
per al grup de la Joventut Anarquista
del XVII Districte de París. Durant l'Ocupació,
sembla que va ser internat a
Drancy; posteriorment va ser deportat en el comboi 63 al camp
d'extermini
d'Auschwitz. Morthel Oupiter va ser gasejat el 22 de desembre de 1943 a
Auschwitz
(Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia,
Polònia). ***
Luis Cano Pérez - Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. Era fill de José Manuel Cano Fernández (Calores) i de Carmen Pérez Martínez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador). ***
Elías
Sesma Miguel - Elías Sesma Miguel: El 20 de juliol de 1906 neix a Sartaguda (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Elías Sesma Miguel. Sos pares es deien Pedro Sesma i Natividad Miguel. Treballava de jornaler al seu poble natal i presidia la Junta Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Justa Arpón Arpón, era pare d'una filla. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fugí, però va ser capturat a Arnedo (La Rioja, Espanya) i el 30 de juliol de 1936 tancat al Fort de San Cristóbal de Pamplona. Tret de la presó, Elías Sesma Miguel va ser executat extrajudicialment el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) «a conseqüència de la passada lluita nacional contra el marxisme». Sos germans Bernabé i Agapito també van ser assassinats. ***
Notícia
del judici a Salvador Salinas Atienzar i altres companys apareguda en
el
periòdic madrileny Democracia del 6 de
juliol de 1935 - Salvador Salinas Atienzar: El 20 de juliol de 1911 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Salinas Atienzar –algues fonts citen erròniament el segon llinatge com Atienza. Sos pares es deien Constantino Salinas, sabater, i Elisa Atienzar Giménez. Membre d'una coneguda família llibertària, sos germans Antonio, José, Juan i Manuel també foren destacats militants anarquistes. Sabater de professió com son pare, des de molt prest milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de Villena. Va participar en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Villena i entre el 18 i el 20 de juny de 1935 va ser jutjat amb altres companys per l'Audiència d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però el fiscal va retirar les acusacions en el seu cas. El 7 d'octubre de 1935 es casà a Villena amb María Ródenas Riera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou voluntari en una unitat confederal fins el final de la guerra, participant en la presa d'Almansa i d'Albacete. En 1938 va ser tinent d'alcalde de Villena. El 15 de setembre de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i tancat a Villena. Des de la presó de Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià), el 23 d'octubre de 1940 va ser ingressat al Reformatori d'Alacant. Jutjat en consell de guerra el 27 d'abril i el 23 d'octubre de 1940, va ser condemnat en aquesta última data a 20 anys der reclusió per «auxili a la rebel·lió» i per haver intervingut, segons la sentència, en crema d'esglésies i saqueigs de domicilis de persones dretanes. L'11 de desembre de 1942 va ser enviat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i el 10 de juny de 1943 obtingué la llibertat condicional. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on ja es trobava son germà gran Manuel Salinas Atienzar; treballà en una fàbrica d'accessoris de calçat i participà activament en la lluita clandestina llibertària. El 20 d'agost de 1946 obtingué l'indult. Salvador Salinas Atienzar va morir el 17 de març de 1985 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Necrològica
de Casimiro Agut Carceller apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de setembre de 1994 - Casimiro Agut Carceller: El 20 de juliol de 1915 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Casimiro Agut Carceller. Sos pares es deien Manuel Agut i María Carceller. De família llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1933 patí la repressió republicana i també la que s'engegà quan el fracàs del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats contra els aixecats a la seva comarcal i va ser nomenat membre del Servei d'Ordre i d'Investigació del Consell d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Vendôme (Centre, França), on continuà militant en la Federació Comarcal de Vall-de-roures de la CNT en l'exili. Sa companya fou Raimunda Vila. Casimiro Agut Carceller va morir el 20 d'agost de 1994 a l'Hospital de Saint-Avertin (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament Vendôme. ***
Javier
Capote Cárdenas - Javier Capote Cárdenas: El 20 de juliol de 1961 neix a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) l'ecologista, activista dels drets humans i anarcosindicalista Francisco Javier Capote Cárdenas, conegut com Kapote. Sos pares es deien Luis Capote i Guadalupe Cárdenas. En la seva època d'estudiant fou activista de l'Associació Ecologista Guadalete i posteriorment de la Federació Ecologista Pacifista Gaditana (FEPG), de la qual va ser nomenat tresorer en 1994, i d'Ecologistes en Acció. Formà part de l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia (APDHA) i fou un ferm defensor dels drets de les persones que exerceixen la prostitució. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'El Puerto de Santa María, entre 2001 i 2003 i entre 2010 i 2012 s'encarregà de la tresoreria del Comitè Regional d'Andalusia d'aquest sindicat. També va estar vinculat a Yanapakuna, l'Assemblea Feminista «Las Tres Rosas» i el «Foro Social Portuense». Es guanyava la vida com a administratiu del Servei Andalús de Salut. Malalt, Javier Capote Cárdenas va morir el 26 d'octubre de 2015 a l'Hospital Clínic Universitari de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'El Puerto de Santa María.
Defuncions
Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne - Jules Ravaté: El 20 de juliol de 1916 mor a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Havia nascut el 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 15 de setembre– de 1875 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània). Sos pares es deien Claude Ravaté, venedor de diaris, i Joséphine-Louise Échalier, obrera teixidora. De molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa «La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. El 14 de setembre de 1901 es casà a Roanne amb la teixidora i militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Marguerite Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars), Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées, Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste, Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense des êtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravaté. ***
Notícia
sobre la investigació de la mort de Jacques Long apareguda
en el diari parisenc L'Humanité
del 12 d'abril de 1922 - Jacques Long: El 20 de juliol de 1921 mor a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Émile Pierre Raoul Jacques Long, també conegut com Jacklon. Havia nascut el 29 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1890 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari, i Eugénie Louise Euphraisine Rey (Eugénie Rey-Rochat de Théollier), artista pintora i anarquista. Estudià medicina a París (França), on vivia a casa de sa mare, ja separada del marit, al número 65 del carrer Lamarck. Entre 1908 i 1909 era assidu dels grups reialistes al voltant del diari L'Action Française, publicació que venia pels carrers parisencs. Aviat deixà les idees monàrquiques, esdevenint un anarquista que freqüentà els cercles llibertaris individualistes del setmanari L'Anarchie, publicació en la qual col·laborava des de 1909, i Albert Joseph (Albert Libertad), de qui es declarà «alumne». A la seu d'aquesta publicació, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), lloc on residí una temporada, ja que el contracte d'arrendament estava a nom de sa mare. Va ser aleshores que conegué l'anarquista Jeanne Morand (Jane Morand), excompanya d'Albert Libertad, que esdevingué la seva parella. El 25 de juny de 1910 s'encarregà de la instal·lació de l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque, que va ser finançada per sa mare i de la qual va ser administrador delegat. El 16 d'octubre de 1910 va ser detingut arran de l'escorcoll a la seu de Le Libertaire i va ser processat sota l'acusació de «possessió d'enginys explosius», però el seu cas va ser sobresegut el desembre d'aquell any. En aquesta època vivia al número 117 bis del carrer Ordener de París. Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i fou membre de «Les Amis du Libertaire». El 5 d'octubre de 1912 va ser nomenat administrador de la impremta federal de l'FCA, instal·lada al número 24 del carrer Vilin de París. Entre desembre de 1912 i març de 1913 fou un dels oradors de la gira propagandística contra la guerra organitzada per l'FCA. A partir de febrer de 1913 fou un dels organitzadors de la campanya muntada per l'FCA contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una guerra amb Alemanya. També en aquesta època l'anarquista Pierre Martin s'hi oposà a la seva entrada en el comitè de redacció de Le Libertaire. L'abril de 1913 publicà el fullet Contre la Loi de 3 ans! Contre le militarisme!, del qual es tiraren 50.000 exemplars. El juny de 1913 va ser detingut amb Émile Aubin durant una manifestació antimilitarista a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) contra el consell de revisió militar; jutjat, va ser condemnat com a «pres comú» a una pena de presó, reivindicant el règim de «pres polític». El 14 de setembre de 1913 va ser fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Segons un informe policíac del 17 de setembre de 1913, encara era membre del comitè de direcció de la milícia ultradretana «Les Camelots du Roi». Després de vendre la impremta «L'Espérance», que passà a ser «Impremta J. de Bovet», l'abril de 1914 va abandonar París amb sa companya Jane Morand, marxant pel Migdia francès i refugiant-se a Espanya l'agost de 1914, fugint de la mobilització, quan esclatà la Gran Guerra. A la Península la parella residí a Barcelona (Catalunya) i a València (València, País Valencià). En aquesta època la parella freqüentà la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ell col·laborà amb articles pacifistes en España Nueva, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1915 va publicar, tal vegada a la Península, sota el pseudònim Jacklon, el fullet La barbarie continue, que circulà arreu de França, especialment a Marsella a finals d'aquell any. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per «propaganda anarquista». Lliurat a les autoritats franceses, va ser reclòs a la presó militar de Bordeus (Aquitània, Occitània). El Comitè de Defensa Social (CDS) els va fer costat. Un any després van ser posats en llibertat provisional. Sense esperar el consell de guerra, la parella es va refugiar als Països Baixos i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a cinc anys de detenció i a 10 anys de prohibició de residència per «deserció», per «intel·ligència amb l'enemic» i per les seves actuacions durant la guerra. Entre març i abril de 1921 participà amb Jane Morand en el Congrés Internacional Antimilitarista de La Haia (Holanda Meridional, Holanda), on es va fundar el Buró Internacional Antimilitarista. Sense recursos, el juliol de 1921 la parella passà clandestinament a França, on va ser acollits per la mare de Jeanne Morand al número 23 del carrer Vallées de Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Deprimit i malalt, Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi. ***
Alfredo
López Arencibia - Alfredo López Arencibia: El 20 de juliol de 1926 és assassinat a l'Havana (Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Havia nascut el 2 d'agost de 1894 a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba). Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el «fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquesta època es creà extraoficialment un «Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquesta època, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella –a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària–, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament –«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor. ***
Gustaf Holmberg (ca. 1918) - Gustaf Henriksson Holmberg: El 20 de juliol de 1929 mor a Engelbrekts (Estocolm, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Havia nascut el 3 de febrer de 1865 a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia). Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà amb Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettio år av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929) ***
Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915) - Émile Pouget: El 20 de juliol de 1931 mor a Palaiseau (Illa de França, França) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Jean Joseph Émile Pouget. Havia nascut el 12 d'octubre de 1860 a Lo Pont de Salars (Avairon, Occitània). Era fill de Jean Joseph Louis Pouget, notari, i de Marie Clémentine Boissonnade. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). El 17 d'abril de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Augustine Caroline Jamaux, divorciada de Pierre Arestie Gillaume, i va ser testimoni, entre d'altres, el pintor anarquista Maximilien Luce. En aquesta època vivia al carrer Mont-Cenis. Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries. Émile Pouget va morir el 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1931 al seu domicili del barri de Lozère de Palaiseau (Illa de França, França). ***
Francisco
Ascaso moments abans de morir a l'assalt de la caserna de la
Montaña - Francisco Ascaso Abadía: El 20 de juliol de 1936 mor lluitant a Barcelona (Catalunya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Francisco Ascaso Abadía. Havia nascut l'1 d'abril de 1901 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Era el membre més jove d'una família confederal. Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació a Àfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits –va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera– es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences. ***
Camp
disciplinari de Colomb-Béchar (Algèria) - Paolo Antonini: El 20 de juliol de 1942 és assassinat a Casablanca (Marroc) el militant anarquista Paolo Antonini. Havia nascut en 1912 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Va ser empresonat diverses vegades per les autoritats feixistes italianes abans d'embarcar-se cap a Espanya en 1934. Instal·lat a Madrid, es va integrar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la important vaga del sector de la construcció durant la primavera de 1936. El 19 de juliol del mateix any va participar en l'assalt de la caserna madrilenya de la Montaña i després es va enrolar com a milicià. Va combatre en la 14 Divisió comandada pel paleta anarquista Cipriano Mera i va ser greument ferit a Guadalajara. En acabar la guerra va aconseguir arribar a Algèria on va ser internat en el camp de concentració de Boghari, d'on va poder fugir després d'alguns mesos. En 1940 va ser detingut a Orà i internat al camp disciplinari de Colomb-Béchar. Va poder evadir-se'n i, disfressat de soldat de la Legió Estrangera, va recórrer prop de dos mil quilòmetres, la major part a peu, fins arribar a Casablanca a començaments de 1941. El 2 de juliol de 1942, va ser detingut en aquesta ciutat amb una vintena de refugiats espanyols quan intentaven amb una barca de pesca arribar a Gibraltar i van ser acusats d'«atemptar contra la seguretat de l'Estat» i de pirateria. Durant vint dies va ser apallissat i torturat pels gendarmes del Govern de Vichy que volien fer-li confessar que treballava per al servei d'espionatge britànic. El 20 de juliol de 1942 va ser assassinat amb l'excusa que havia intentat fugir. ***
Necrològica d'Étienne Demeure apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'agost de 1948 - Étienne Demeure:
El 20 de juliol de 1948 mor a
París
(França)
l'anarquista i
sindicalista revolucionari Étienne Joseph Demeure.
Havia nascut el 27
de març de 1882 a Arnay-le-Duc (Borgonya,
França). Sos pares
es deien
Marie-Fleury Demeure, obrer lliçador, i Marie
Boëdot. Lluità sindicalment a la
conca del Loira i el 8 d'agost de 1903 es casà a Lo Chambon
(Alvèrnia,
Occitània) amb Berthe Cautain. Posteriorment
s'establí a París (França), on
visqué al número 2 del carrer Pressoir del XX
Districte. Entre 1932 i 1939
milità activament en la Confederació General del
Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR). En 1932 i en 1934 formà
part del consell
d'administració de la CGTSR i en 1934 passà a ser
tresorer de la seva Unió
Regional Parisenca. En 1934, amb Achille Hodot i A. Radoube, fou membre
de la
comissió de control del grup de solidaritat
«L'Entraide», el secretari de la
qual fou Auguste Huet. Malalt, hagué d'abandonar la
militància activa encarà
que formà part de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Étienne Demeure
va morir el 20 de juliol de 1948 al seu domicili del carrer Pressoir de
París
(França) i dos dies després va ser enterrat al
cementiri de Pantin (Illa de
França, França). El 31 d'agost d'aquell any va
ser esborrat dels llista
d'anarquistes a vigilar per la policia. ***
Necrològica
de Joaquín Liarte Viu apareguda en el periòdic
tolosà España
Libre de l'1 d'agost de 1954 - Joaquín Liarte Viu: El 20 de juliol de 1954 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquín Liarte Viu. Havia nascut el 18 d'agost de 1923 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Juan Liarte Justes, obrer, i Antonia Viu Val. Son germà, Ramón Liarte Viu, fou un destacat propagandista anarcosindicalista i va ser amic de Francisco Ascaso Abadía. Ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França, treballà de mecànic i milità en la Federació Local de la CNT de Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània), localitat on vivia amb sa companya Carmen Lacruz. Joaquín Liarte Viu va morir el 20 de juliol de 1954 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després. ***
Notícia
de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 28 de febrer de 1926 - Auguste Mougeot:
El 20 de juliol de 1961 mor a Melay (Borgonya, França)
l'anarquista i
sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Havia nascut el 4 d'octubre
de 1878
a Golbey (Lorena, França). Era fill
d'Augustin Mougeot, conreador, i d'Élisabeth Persin –nasqué
juntament amb un germà bessó, però no
sobrevisqué. Guixaire i pintor en
la
construcció, el 10 de setembre de 1905 es casà a
Golbey amb Berthe-Marie Bidal. Abans de la
Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena,
França), animat
per Victor Loquier, de qui era molt amic, i
col·laborà en la tercera i última
etapa del seu òrgan d'expressió La
Vrille
(1901-1914). En 1911 col·laborà en Les
Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes, després del
conflicte bèl·lic ajudà nombrosos
companys a entrar i a sortir il·legalment de
França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920
perquè pogués participar en el
Congrés de Tours de la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO). El 27
de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit
mesos de
presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells
antimilitaristes a
Nancy (Lorena, França) –son company Martin va ser
condemnat a un mes de presó.
Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant
una breu temporada
a l'oposició trotskista en el si de la Secció
Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista
(LC) a
Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué
força temps, i mantingué una
interessant correspondència amb Lev Trotski; però
ben aviat retornà a les seves
idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En
1938 signà la crida «Pel
respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne.
Fou molt amic de Simone Weil.
Auguste Mougeot va morir el 20 de
juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França).
Documentació i
correspondència seves es troben dipositades al Museu Social
de
París. ***
Henri
Chassin - Henri Chassin: El 20 de juliol de 1964 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Havia nascut el 7 de gener de 1887 al XIX Districte de París (França). Nét d'un communard, sos pares es deien Théodore Chassin, cotxer, i Henriette Marguerite Levistre, bugadera. El 10 de juny de 1911 es casà al XX Districte de París amb la modista parisenca Marie Valérie Chopin. En aquesta època treballava de comptable i vivia amb sa mare vídua al número 49 del carrer Ramponeau de París. Després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat –juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry– i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels «Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Vidu, el 18 de febrer de 1936 es casà al IX Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Yvonne Rose Jeanne Détraz. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari). ***
Necrològica
de Joaquín Agut apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 4 d'octubre de 1973 - Joaquín Agut: El 20 de juliol de 1973 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquín Agut. Havia nascut cap el 1908 a la Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent). Quan tenia 14 anys s'afilià al Centre Obrer de la seva localitat natal, organització en la qual desenvolupà càrrecs orgànics durant la dictadura de Primo de Rivera. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva constitució, on també ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara delegat a plens celebrats a Vall-de-roures i al Ple d'Aragó celebrat a Casp. Durant els anys de la Revolució, ocupà la Conselleria de Treball de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili, especialment a la Federació Local de Montpeller i en la Comarcal de Vall-de-roures en l'exil. Joaquín Agut va morir el 20 de juliol de 1973 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat. ***
Erte
Sanchioni amb l'uniforme de militar - Erte Sanchioni: El
20 de juliol de 1918 neix a East Boston (Boston, Suffok, Massachusetts,
EUA)
l'anarquista Erte Sanchioni. Era fill d'Adelfo Sanchioni (Adolph)
i de Vilma Rebecca,
anarquistes italians membres del grup editor de Cronaca
Sovversiva de
Luigi Galleani i del «Comitè de Defensa de Sacco i
Vanzetti», i tingué una
germana petita, Stella Sanchioni. Es va criar durant el
període de gran
repressió del moviment anarquista, de les grans agafades
perpetrades pel
procurador general dels EUA Alexander Mitchell Palmer i les
deportacions de militants
(1918-1920), el «Cas Sacco i Vanzetti» (1920-1927)
i l'auge del feixisme a
Itàlia i les seves repercussions als Estats Units. La seva
vida va estar
marcada per un continu assetjament per part dels governs
nord-americà i italià,
sempre amb la por a la detenció i la deportació.
En 1936 es gradua en una
escola secundària de Boston, en 1940 a la Universitat de
Kansas i en 1941,
mentre estudiava a la Universitat de Pennsilvània, Estats
Units entrà en la II
Guerra Mundial i hagué de deixar els estudis i
serví en l'exèrcit nord-americà
durant el conflicte bèl·lic. Un cop
desmobilitzat, a finals de 1945 o principis
de 1946, va escriure l'assaig What is Anarchism?,
que va ser trobat a
mitjans dels anys setanta i publicat el gener de 1977 a Boston per sa
mare
Vilma Sanchioni i els guanys resultants van ser destinats al suport
dels presos
polítics. Aquest mateix any es va publicar la
traducció a l'italià a Càller
(Sardenya) sota el títol Anarchismo.
Erte Sanchioni va morir ofegat el
15 de juny de 1952 a Cape Cod (Barnstable, Massachusetts, EUA),
juntament amb
sa germana i cinc amics comuns, en un accident amb una petita balandra
que
havien llogat quan aquesta es va bolcar. ***
Valero
Gil Ibars amb sa companya Felisa Royo i sa filla - Valero Gil Ibars:
El 20 de juliol de 1976 mor a Rubí (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Valero Gil Ibars –a vegades citat
erròniament el nom com Valerio
i segon llinatge com Ibarz. Havia
nascut el 20 de gener de 1910 a Navardún
(Saragossa, Aragó, Espanya). Segon de tres germans, sos
pares es deien Santiago
Gil Arilla, jornaler, i Manuela Ibars Morea. Era membre de les
Joventuts
Llibertàries i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 pogué passar-se a zona
republicana. Amic
personal de Buenaventura Durruti Domínguez, durant la guerra
civil fou milicià
de la «Columna Durruti», sense acceptar
càrrecs ni graduacions militars. Lluità
a la zona d'Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya), al front de
Madrid (Espanya)
fins a la mort del seu amic i posteriorment a Catalunya i
Aragó (Belchite,
Segre, Ebro, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat al camp de concentració de Sant Cebrià.
Durant l'Ocupació treballà de
miner i participà en la Resistència. Detingut per
la Gestapo, va ser deportat
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). Aconseguí
sobreviure a la deportació i en 1945 fou un dels agents
d'enllaç entre el
Comitè Nacional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el
exili i l'interior. Es casà amb Felisa Royo, amb qui
tingué una nina. Desenvolupà
a Catalunya una intensa activitat clandestina fins que va ser detingut
juntament amb altres companys. Torturat durant tres mesos, va ser
jutjat en
consell de guerra, condemnat a 30 anys de presó i
reclòs a la presó de
Barcelona i al penal d'El Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya). En 1960 va ser
posat en llibertat i continuà militant, formant part de la
major part dels
comitès regionals catalans i del Comitè Nacional
de la CNT, tot això malgrat la
seva fràgil salut, malmenada per una silicosi de tercer
grau, pels restes de
metralla allotjats als pulmons i per la pèrdua de la
visió d'un ull. Realitzà
nombrosos viatges entre la Península i França i
actuà a diverses zones
peninsulars al servei de la CNT. Valero Gil Ibars va morir d'un atac
cardíac el
20 de juliol de 1976 al seu domicili de Rubí
(Vallès Occidental, Catalunya) i
fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Pedro
López Calle - Pedro López Calle: El 20 de juliol de 1977 mor a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Havia nascut el 21 d'abril de 1901 –alguns citen erròniament altres dates– a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel López i Rosalía Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López –ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica–, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà «Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies –després «Columna Pedro López»– acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa –eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada –nom que prengué la seva columna arran de la militarització– al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament d'un ictus el 20 de juliol –alguns citen erròniament 18 de juliol– de 1977 al seu domicili d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna). És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra. ***
Paulino
Díez Martín - Paulino Díez
Martín: El 20 de juliol de
1980 mor a Colón (Colón, Panamà) el
militant anarquista Paulino Díez Martín,
que va fer servir diversos pseudònims (José
Pérez, Rafael
Pérez, José
Toribio Crespo,
etc.). Havia nascut
el 4 de maig de 1892 a Burgos (Castella, Espanya). Sos pares, treballadors sense
cap ofici, originaris del camp de Burgos, es deien
Fernando Díez González i Teresa Martín
González. Als quatre anys va assistir a
una
escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina,
passant a l'escola de
Tomàs Esteban, on també es va
rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser aprenent de
sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en
la Societat de
Fusters i Ebenistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat d'aprenent
i dos
anys més tard és elegit vocal d'aquesta societat,
càrrec que ocupà fins al
1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a
Melilla buscant feina.
En aquesta ciutat treballà en la construcció de
barracots per a l'Exèrcit i el
setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que volien corregir els
abusos
dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911 es
declarà en el sector de
la construcció en una caserna d'artilleria que estava
construint. En aquest
temps coneixerà socialistes i anarquistes destacats,
com ara José García Viñas, Manuel
García, Victoriano Mairena, etc. En 1912, després
de moltes gestions,
aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any
següent
crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista,
que distribuirà premsa llibertària entre la
milícia. Durant l'estiu de 1913
realitzà tres mesos se servei militar a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on va fer
amistat amb l'anarquista José Sánchez Rosa. El
març de 1914 aconsegueixen
legalitzar les Societats Gremials de Resistència i el Primer
de Maig d'aquell
any va fer el seu primer míting a Pechina (Almeria,
Andalusia, Espanya). El 2
d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció com a
«element perillós» per
mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla i que es perllongà
durant 15 dies.
Tornà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de
subsistències. El grup
anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar
el tripijoc
contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa
que
provocà un gran escàndol i que va provocar la
destitució del governador militar
Federico de Monteverde. Com a conseqüència de
l'escàndol del contraban,
l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat,
però aconsegueix refugiar-se en
un vaixell ancorat al moll (El Sister,
de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va
resultar ser un
sicari anomenat Zaplana arribat a Melilla expressament i que
després es va
traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre
públic. El Primer de Maig de
1917 participà en un míting a Melilla en record
dels «Màrtirs de Chicago» i a
favor de la Revolució russa, i serà detingut pels
visques a aquesta revolució
que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya
en la Gran Guerra.
Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà
detingut de bell nou en ocasió de
la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i
l'endemà les parets
del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en
demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de
ferroviaris
de les mines del Rif que afectava els transports i els
subministraments, va ser
expulsat de Melilla i l'octubre de 1918 marxa cap a Barcelona
(Catalunya) a la
recerca de feina. A la capital catalana ingressà en el
Sindicat de la Fusta
(carrer de Sant Pau) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i per la
seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del
Sindicat de la Federació
Local de la CNT de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan
treballava
en una obra del carrer Milà i Fontanals de
Gràcia, serà pel desgast d'eines que
els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels
primers
militants que va conèixer va ser Gastón Leval,
que es reunia amb els companys
al Sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25).
El gener de 1919 va ser elegit
secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Una
de les primeres
mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys
cenetistes,
en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els
ensenyés el carnet del
sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta
tàctica de pressió va
donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien
impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la
Canadenca
(gener de 1919) va pertànyer al «Comitè
Fantasma», grup clandestí coordinador
de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del
periòdic Solidaridad Obrera.
El 17 de gener de 1919 va participar en un
míting d'orientació en suport dels obrers
tèxtils de «La Constància» en
vaga.
També va participar en el conegut míting del
teatre del Bosc per informar de la
situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es
va celebrar el míting de la
plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919
serà detingut en un
restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un
confident
francès anomenat Louis, i serà processat
militarment per 10 delictes i per cada
delicte les autoritats demanaren 10 anys de presó. Internat
al vaixell-presó Teresa Taya,
el 5 de setembre de 1919,
el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo, va ser
posat en
llibertat provisional a la Presó Model de Barcelona
després de passar cinc
mesos empresonat. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar
molts
patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia,
seguint els
consell del Comitè Regional català que demanava
la descongestió de militants a
Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant,
serà detingut
juntament amb un capità basc, cosa que motivà la
convocatòria d'una vaga
general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligà
al seu
alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va
organitzar
els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el
Transport. El
novembre de 1919 tornà clandestinament a Melilla amb la
intenció d'unir-se a
qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que
ha d'abandonar la
ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de
forners
reivindicant la jornada de vuit hores; també serà
detingut a Melilla per la
vaga de dependents del comerç i més tard
alliberat. El desembre de 1919
participa en el «Congrés de la
Comèdia» de Madrid, en representació
dels
sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de
propaganda per
Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en
el
congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig,
va ser expulsat de la ciutat pel
governador Gil Municio. S'instal·là a Sevilla
(Andalusia, Espanya) sota el nom
fals de José Pérez
i començà a fer
feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en
la constitució
dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció,
del Metall i dels
Transports. En aquesta època va fer amistat amb Pedro
Vallina Martínez i
participà en l'edició de Solidaridad
Obrera de Sevilla. El juliol de 1920 serà detingut
a ca seva (carrer Enladrillada)
en
trobar-li una carta que la policia relacionà amb l'atemptat
del mes anterior al
periòdic malagueny La Unión Mercantil.
Des de la presó de Màlaga
organitzà una campanya de premsa sota el nom «Com
es forgen els processos
contra l'organització obrera» i el seu propi
comitè de defensa confederal. El
procés contra ell i sis companys seus
començà el 16 d'octubre de 1920 i seran
defensats pels advocats José del
Río i Francesc Layret Foix; després de
tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga
general a
Màlaga i província. Layret va fer una argumentació
tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava
entre el
públic va cridar «Visca l'anarquia!»,
per la qual cosa els companys anarquistes
van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van
sortir absolts i la
població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a
l'hotel, tot braolant
visques a la CNT. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina
i en corda
de presos serà conduït de Sevilla a
Còrdova, viatge que va durar tot un mes.
Més tard serà confinat a un poble
cordovès anomenat Las Torres i posteriorment
a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la
presó de Còrdova, on
romandrà tancat en una cel·la de
càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el
temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de
setembre de 1921,
ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament
prenent un
tren que el portà a Puertollano i d'allà a Pueblo
Nuevo del Terrible (Còrdova),
on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop
d'allà, a Peñarroya, obriren
una escola racionalista, on ell, amb nom suposat,
començà la seva tasca docent
en una classe amb quatre infants. La infraestructura de l'escola la va
proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els
llibres eren els
editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes
eren
una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos
d'aprendre.
El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i
Peñarroya van reduir els
salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies,
que va
ser traïda per la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). En aquells
dies va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les
contínues
repressions i decidí marxar cap a Melilla amb la seva
família per refer-se'n.
Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa
on s'acordà la
sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova
Associació Internacional
del Treball (AIT)–, un pic legalitzada la CNT,
partí cap aquesta ciutat l'11 de
juny de 1922; després de la conferència,
juntament amb Salvador Seguí, marxà cap
a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertà sobre el
«Concepte de la nova
civilització». A més, van
recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga,
Algesires, Jerez i
Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als
presos. A finals de
juliol torna a Melilla, però va ser detingut el 10 d'agost i
enviat a Màlaga,
on passà 10 dies empresonat. Quan va sortir de
presó es va trobar amb la vaga
del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT
malaguenya, a la qual
es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser
detingut de
bell nou juntament amb altres companys. A la presó van
trobar 16 companys
pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja
durava
quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró
(Maresme, Catalunya)
com a delegat de la Federació Local de Màlaga per
assistir a una conferència de
federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues
i es va
començar una campanya pro presos. Després, amb el
Comitè Nacional, va partir
cap a Bilbao, on va participar en un míting al
Frontó Euzkalduna amb el jove
misser Aldasoro; després visitaran Tolosa,
Vitòria, Burgos i Santander, però la
gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador
Seguí a Barcelona, i
marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió
a Catalunya, el Comitè
Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i n'esdevingué
secretari general, al
costat seu hi havia Pedro Vallina Martínez
(tresorer), Manuel Pérez
Fernández (comptador) i Ramón Mazón
Díaz (secretari d'actes). Poc temps després
arribà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Després
del cop d'Estat de Primo de
Rivera de setembre de 1923, la
CNT passà a la
legalitat, però no obstant això,
s'aconseguí organitzar un ple clandestí el 15
d'octubre a Saragossa (Aragó, Espanya), on s'acorda enviar
dos delegats per
entrevistar-se amb el coronel Francesc Macià
Llussà a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), que seran ell, per la CNT, i Antonio Parra pels grups
anarquistes. En aquest període de la dictadura es va veure
obligat a sortir
d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa
família, cap a Cuba
amb el vapor Buenos
Aires, on passà tres anys i quatre
més als EUA. A l'Havana treballà
en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas Ruiz
fundà la Federació Nacional
Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA) amb el suport de
Marcelo Salinas y López i Adrián del Valle Costa
i va organitzar els gremis de
l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la
constitució de la Confederació Nacional Obrera de
Cuba (CNOC), en el segon
congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el
pseudònim de Rafael
Pérez va poder sortejar un temps
la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927,
quan va haver de
fugir als Estats Units fent-se passar per José
Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York (Nova
York, EUA)
participà en el gran míting pro Sacco i
Vanzetti, en activitats contra
dictadors europeus al costat de nombrosos companys (José
Pantín, Frank
González, José Restoy, Francisco Eive, etc.). En
1928 comença la publicació de Solidaridad, amb A. García, Castilla,
Francisco Eive
i José Restoy. Un cop instaurada la II República
espanyola, el juliol de 1931 tornà
a Barcelona, on es reuní amb el Comitè Nacional
de la CNT, i més tard es
traslladà a Melilla, on de bell nou participà en
la reorganització dels
sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins.
Arran d'una vaga
del transport a Melilla, increpà el governador civil, per la
qual cosa serà
detingut, processat i condemnat a dos anys, 11 mesos i 21 dies de
presó.
Després d'una apel·lació davant el
Tribunal Suprem de Madrid, en la qual va ser
defensat per Eduardo Barriobero y Herrán,
aconseguí l'absolució. El febrer de
1932 va ser detingut pels «Fets de
Fígols» i fou deportat a Almeria, juntament
amb els germans Tarragó i Cano; més tard va ser
enviat a Burgos en llibertat
vigilada. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT de
Melilla a la qual representà en el congrés
andalús d'aquell any i en el míting
de clausura en el qual va participar amb Buenaventura
Durruti Domínguez
i Francisco Ascaso Abadía, acabant pres alguns mesos al
penal del Puerto de Santa María. Després
del fracàs de la revolució asturiana d'octubre de
1934 va passar prop d'un any amagat a Melilla, on entrà en
contacte amb
militars republicans. L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 a
l'Àfrica
l'agafa a Melilla, fet que el va obligar a amagar-se, però
finalment aconseguí,
l'abril de 1937, passar al Marroc francès i
d'allà a Barcelona. El juliol de
1937 participà en el Ple Regional de Baza i l'agost d'aquell
any en el Ple
Nacional de Regionals. El 18 de novembre de 1938 va ser operat
d'úlcera a
Barcelona, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia
per fer-se càrrec
del Comitè Regional andalús; després
partí a Perpinyà per refer-se de
l'operació. La caiguda de Barcelona, el gener de
1939, impedí la seva
tornada a la Península i treballà en el
comitè de suport als exiliats fins que va
ser detingut i tancat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Mesos més tard,
juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell
que el
portà a Amèrica. Recorregué Santo
Domingo, L'Havana –on organitzà la CNT cubana
i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo Rojas– i
Panamà. Amb Parra i altres
confederal s'instal·là treballà de
fuster a Colón (Colón, Panamà) en la
construcció de carreteres i després en la
construcció de cases a la zona del
canal. Durant una temporada restà al marge de la CNT, ja que
fou expulsat pel
Comitè Local de Colón, però
més tard va ser reintegrat. Bon orador, també va
col·laborar amb la premsa llibertària, com ara Cenit,
España Nueva,
O Libertario, Nervio, Solidaridad
Obrera, etc. Va prologar
Mis memorias de Pedro Vallina. És autor
del llibre Una
anarcosindicalista en acción. Memorias, publicat a Caracas en 1976 i que va
ser reeditat a Barcelona
en 2006 sota el títol Memorias de
un
anarcosindicalista en acción. Paulino Díez
Martín (1892-1980) ***
Carlos
Marcos Alarcón - Carlos Marcos Alarcón: El 20 de juliol de 1982 mor a París (França) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Havia nascut el 3 de juliol de 1914 a Madrid (Espanya). Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França). ***
Necrològica
de Luis Buján Vilas apareguda en el
periòdic tolosà Cenit de l'1 de
novembre de 1988 - Luis Buján Vilas:
El 20 de juliol de 1988 mor a Montalban (Guiena,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Luis Buján Vilas –algunes fonts
citen erròniament el segon
llinatge com Castiñeiras. Havia
nascut el 10 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 10 de desembre– de 1910
a Santa Eugenia (Ribeira, La Corunya, Galícia). Sos pares es
deien Manuel Buján
i Manuela Vilas. Des de molt jove formà part de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i del grup anarquista
«Germinal» de la Corunya. En 1936 lluità
a Astúries (Espanya) contra el
feixisme i quan aquesta zona caigué a mans franquistes
passà a Barcelona
(Catalunya). Posteriorment lluità al front
d'Aragó, on va ser ferit. El febrer
de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França. Durant
l'ocupació alemanya participà en la
Resistència i quan acabà la II Guerra
Mundial s'establí a Montalban (Guiena,
Occitània), on fundà la Federació
Local de la CNT. En 1945, quan l'escissió del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE), amb Mariano Blanco, Antonio González i Luis Robla,
signà en nom del
Comitè Regional d'Astúries, Lleó i
Palència, un document condemnant la
tendència
«col·laboracionista» i
l'acció del seu secretari Ramón
Álvarez Palomo.
A começament de 1948 va ser nomenat secretari del
Comitè Departamental del Tarn
i Garona de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). El 13 de
novembre de 1954 llegí, al local social de la CNT de
Marsella (Provença,
Occitània), la conferència «Federalismo
y autonomia». En 1955 participà
econòmicament la subscripció
«Pro-Premsa Clandestina a Espanya». En aquests
anys formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). El 16 de febrer de 1958 a la
Maison du
Peuple de Montalban, organitzada per la Federació Local de
la CNT d'aquesta
localitat, va fer la xerrada «Aspectos actuales de la
CNT». En 1963 s'instal·là
Marsella (Provença, Occitània), on
continuà militant. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, s'afilià a la CNT de Figueres
(Alt Empordà,
Catalunya), la qual representà en el V Congrés de
la CNT de 1979, i més tard a
la de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Trobem
escrits seus en diverses
publicacions llibertàries, com ara Atalaya, Cenit, Espoir,
Ideas-Orto, La Protesta Obrera, etc. Malat, Luis
Buján Vilas va
morir, després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de
1988 a l'Hospital
de Montalban (Guiena, Occitània) –algunes
fonts citen erròniament Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord)– i fou enterrat
civilment. ***
Fidel
Díez García - Fidel Díez García: El 20 de juliol de 1991 mor a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Fidel Díez García –també citat erròniament com Díaz. Havia nascut el 5 de juliol de 1915 a La Robla (Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien José Díez Rodríguez i Juana García González. Arran de la repressió del moviment revolucionari d'octubre de 1934, esdevingué un dels organitzadors, amb Máximo Presa, Otilio Campos, Jesús Robles i José Rodríguez, entre d'altres, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Robla, posant un local de la seva propietat a la disposició del sindicat anarcosindicalista. Militant de les Joventuts Llibertàries, a finals de 1936 s'enrolà com a voluntari a la caserna de Cármenes i lluità com a milicià contra el feixisme al front nord enquadrat en el Batalló 206 de la CNT. En 1937, arran de la caiguda del front nord, va ser capturat a Astúries per les tropes franquistes i empresonat. Un cop lliure, va fer tasques d'enllaç amb els guerrilles llibertaris i efectuà nombroses missions assegurant les relacions amb la Regional confederal asturiana des del bar Setién de Gijón, que també servia com a centre de recollida de cotitzacions. A finals de 1947 organitzà una reunió de guerrillers al bosc de San Pelayo amb la finalitat d'organitzar la seva evacuació, ordenada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT a La Robla, amb el suport d'antics membres del Batalló Confederal 206. El març de 1991 participà en l'exposició que sobre la historia de l'anarquisme es realitzà a Lleó. Fidel Díez García va morir el 20 de juliol de 1991 a Lleó (Castella, Espanya) i fou enterrat al cementiri de La Robla. ***
Agustín
Centeno Galván en una foto del Registre Nacional
d'Estrangers de Mèxic (1947) - Agustín Centeno Galván: El 20 de juliol de 2005 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Centeno Galván, conegut com Tinín. Havia nascut el 29 de juliol de 1919 a Santander (Cantàbria, Espanya) i era fill d'una coneguda família de comerciants d'aquesta ciutat. Membre de les Joventuts Llibertàries, feia feina d'oficinista comptable. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1935 i 1936 fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat. Arran de l'aixecament feixista de 1936 lluità com a milicià i amb la militarització de les milícies assolí el grau de capità amb la categoria de cap de l'Estat Major –va ser un dels oficials més joves amb responsabilitat de l'Exèrcit republicà, comandant una companyia amb 17 anys. En acabar la guerra, va ser detingut a Alacant quan intentava fugir de les tropes franquistes. Jutjat en consell de guerra al saló de Cabildos de l'Ajuntament de Santander, va se condemnat a 30 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», pena que va ser commutada poc després per la de 20 anys i un dia de reclusió major. Passà cinc anys i mig a la Presó Provincial de Santander, on conegué el poeta José Hierro, el qual li dedicà alguns poemes. El 17 de maig de 1944 va ser alliberat. Entre juliol de 1944 i setembre de 1945 va fer de secretari provincial del Moviment Llibertari clandestí a Santander. El març de 1946 passà a França nedant a través del riu Bidasoa i després d'un temps per Occitània (Lo Boscat i Montalban), on fou nomenat secretari del Ministeri d'Informació i Premsa del govern republicà de Rodolfo Llopis Ferrándiz en l'exili, el juny de 1947 s'instal·là a Mèxic. El 15 de febrer de 1951 obtingué la nacionalitat mexicana. A la Ciutat de Mèxic treballà a l'empresa d'envasos de vidre Difa, de la qual es jubilà com a president corporatiu. Formà part del «Centro Montañés» i de diverses associacions socioculturals. L'Ateneu de Santander el premià amb el títol de «Montañés del Año». Sa companya, Manuela Alonso Elejalde, amb qui tingué dues filles, era filla del polític socialista Bruno Alonso González. Agustín Centeno Galván va morir el 20 de juliol de 2005 durant una intervenció cardíaca a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i el 22 de setembre de 2006 la Fundació Bruno Alonso li concedí pòstumament el títol de «Patró d'Honor». ***
Floreal
Barberà Blanch fotografiat per Jordi Play (Barcelona, 12 de
novembre de 2001) - Floreal Barberà
Blanch: El 20 de juliol de 2019 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i resistent
antifeixista Floreal Barberà Blanch. Havia nascut el 10
d'abril de 1921 a
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Barberà,
destacat militant
anarcosindicalista i un dels fundadors de la Confederació
Nacional del Treball,
i Teresa Blanch. En 1924, per mor de les activitats
d'agitació de son pare,
hagué d'exiliar-se amb sa família a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on, amb son
germà Calmisto Barberà Blanch, va fer els estudis
mitjans en francès. Arran de
l'esclat de la guerra civil, en 1937 tornà amb son pare i
son germà a Catalunya
i lluità als fronts contra el feixisme enquadrat en la 117
Brigada Mixta de la
25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Els últims mesos
de la guerra serví en l'aviació al front de
Llevant. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració
d'Argelers, d'on aconseguí fugir i integrar-se en la
resistència durant
l'Ocupació. Esdevingué un agent
d'enllaç entre el moviment llibertari i els
serveis secrets britànics i francesos.
S'encarregà de missions d'informació i
col·laborà en el salvament de jueus amb el xarxa
muntada per l'anarquista i
resistent antifeixista Francisco Ponzán Vidal, a
més de la Creu Roja, de l'Organització
Jueva de Combat (OJC), depenent de les Forces Franceses de l'Interior
(FFI), i
el Comitè Jueu Americà de Distribució
Conjunta. El maig de 1943 va ser detingut
per la policia del règim de Vichy i després
d'interrogat i torturat, va ser
empresonat. A la presó de Saint-Michel de Tolosa
coincidí amb Francisco Ponzán
Vidal i va ser una de les últimes persones que el va veure
viu. Després va ser
internat al camp de concentració de Noé, on
també estaven sos pares. Mesos més
tard, gràcies a les gestions de la Creu Roja, va ser posat
en llibertat.
Perseguit per la Gestapo, es va amagar en un convent de trapencs
gràcies a la
Creu Roja. En una de les seves missions, formà part d'un
comboi clandestí cap a
la Península organitzat per l'OJC, que després de
diferents penalitats i
perills pogué creuar els Pirineus i d'aquesta manera salvar
la vida de 62 jueus
que fugien dels nazis. Més tard, quan tornava cap a
França en una missió
informativa, el 15 de juliol de 1944 va ser detingut a la Cerdanya per
la
policia franquista i va ser empresonat a Girona i Barcelona. A la
presó
organitzà amb altres companys les Forces de
Resistència Interior (FRI) i en
sortir de la presó, el 23 de desembre de 1945,
muntà una xarxa, on hi havia anarcosindicalistes,
republicans, socialistes i militants del Front Nacional de Catalunya
(FNC), i
aquest projecte va rebre el suport del govern de la II
República espanyola en
l'exili, que l'anomenà agent a l'interior. Finalment, per
lluites internes
entre els sectors del govern republicà, l'ajuda
econòmica promesa a les FRI no
arribà i la xarxa es va desmuntar. Després
d'aquest fracàs, el 2 de maig de
1948 s'exilià amb son germà, a
Veneçuela, on treballà en la
reunificació
confederal i col·laborà amb organitzacions locals
contra la dictadura de Marcos
Pérez Jiménez. També es va reunir amb
Octavio Alberola Suriñach i Joan García
Oliver, aleshores exiliats a Mèxic, a fi i efecte de
reactivar la lluita
antifranquista. Alberola i García Oliver es traslladaren a
París (França), on,
amb Cipriano Mera Sanz i altres, fundaren Defensa Interior (DI),
organisme clandestí
de lluita contra el règim franquista, que a partir de 1962
reactivà la lluita
armada a l'interior de la Península. El 12 de novembre de
2001 va ser guardonat
per Christian Rouyer, cònsol general de França,
amb la Creu del Combatent
Voluntari de la Resistència (Creu de Lorena) i la Creu de
Combatent en un acte
d'homenatge celebrat davant el monument francès als caiguts
de totes les
guerres al cementiri de Montjuïc de Barcelona. En 2016 es va
publicar el seu
llibre de memòries Caminos hacia
la
libertad. Segunda Guerra Mundial (1939-1945). Floreal
Barberà Blanch va
morir el 20 de juliol de 2019 al seu domicili de Barcelona (Catalunya)
i va ser
enterrat al cementiri de Montjuïc. Floreal Barberà
Blanch (1921-2019) Xavier Montanyà: «Floreal Barberà, el perfil del resistent», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002 ***
Paolo
Finzi en la presentació del seu llibre sobre Fabrizio De
André a Castelbolognese (4 de maig de 2019). Foto de
Giuliano
Sagradini - Paolo Finzi: El 20 de juliol de 2020 se suïcida a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'editor i escriptor anarquista Paolo Ludovico Finzi, conegut com Kasko. Havia nascut el 28 de novembre de 1951 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares, jueus burgesos antifeixistes i partisans, es deien Ulisse Finzi i Matilde Bassani, mestra i pedagoga socialista. Quan era estudiant de secundària, començà a militar en el moviment estudiantil i en el grup anarquista creat a l'Institut Carducci de Milà. Amb Giuseppe Pinelli i altres, l'1 de maig de 1968 inaugurà el Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Il Ponte) de Milà. El 12 de desembre de 1969, amb altres companys i companyes, va ser detingut per la policia en el marc de la investigació de l'atemptat de la plaça Fontana de Milà, per més tard resultar completament exonerats de qualsevol implicació, malgrat la campanya política i mediàtica contra ells. En aquesta època formà part del grup anarquista «Bandiera Nera» i dels Grups Anarquistes Federats (GAF). En 1971, amb altres companys i companyes (Roberto Ambrosoli, Giampietro Berti, Amedeo Bertolo, Fausta Bizzozero, Rossella Di Leo, Luciano Lanza, etc.), fundà el periòdic mensual A. Rivista Anarchica, publicació en la qual col·laborà i dirigí, juntament amb sa companya Aurora Failla. En els anys vuitanta, després de l'alliberament de Pietro Valpreda, injustament condemnat per la matança de la plaça Fontana del 12 de desembre d e 1969, va fer amb aquest una gira de conferències arreu d'Itàlia per denunciar la maniobra política. Gran amic del cantautor anarquista Fabrizio De André i de Dori Ghezzi, en 1974 el seu testimoni va ser recollit en el documental Faber, de Bruno Bigoni i Romano Giuffrida, i, a més de participar de centenars d'iniciatives en memòria de De André, en 2018 va publicar el llibre Che non ci sono poteri buoni. Il pensiero (anche) anarchico di Fabrizio De André. En 1976 participà en la fundació del Centre Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli (ASL-AGP) i en 1986 de l'editorial anarquista Elèuthera. En 2006 va ser un dels grans atiadors de la creació de la Fundació Giorgio Gaber. En 2017 participà en el projecte documental Giuseppe Pinelli: Una storia soltanto nostra, una storia di tutti. Va escriure i prendre part en iniciatives relatives a la pedagogia, l'antiautoritarisme, l'antifeixisme, el feminisme, l'antirepressió, les minories, etc., i fou autor de textos sobre Emilio Canzi, Alfonso Failla, Errico Malatesta, Giuseppe Pinelli i Franco Serantini, i sobre altres temes (resistència anarquista, extermini nazi de minories ètniques, etc.). Entre les seves obres podem destacar La nota persona. Errico Malatesta in Italia, dicembre 1919 - luglio 1920 (1990), Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986): carte di polizia, scritti, testimonianze (1993) i Anarchik. Farò del mio peggio. Cronache anarchiche a fumetti (2019, amb altres). Després d'una llarga depressió i amb problemes de salut, Paolo Finzi es va suïcidar el 20 de juliol de 2020 llançant-se a les vies del tren a pocs quilòmetres de l'estació de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà companya, Aurora Failla, i fills, Elio i Elba Finzi. El juliol de 2021 es publicà un número monogràfic de la revista A. Rivista Anarchica en el seu homenatge. Paolo Finzi
(1951-2020) ---
|
![[19/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/07]") |
|
![[21/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/07]") |
|
|
| Actualització: 20-07-24 |