|
---
Anarcoefemèrides del 20 de setembre Esdeveniments
Portada del primer número de The Rebel - Surt The Rebel: El 20 de setembre de 1895 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número de la revista mensual The Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist communism (El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de l'anarcocomunisme). També portà el subtítol «Una revista anarcocomunista dedicada a la solució de la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel Group de Boston, del qual formaven part Nahum H. Berman (Burmin), Harry Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van col·laborar Voltairine de Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A. Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross Winn, etc. També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes, Piotr Kropotkin, Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser d'allò més variats: notícies sobre el moviment anarquista, feminisme, sindicalisme, propaganda, etc. En sortiren sis números, l'últim el de març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità una edició facsímil. ***
Portada
de l'últim número de Pensée et Action -
Surt Pensée
et Action:
El 20 de setembre de
1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número de la revista anarquista Pensée
et Action. Editada per Marcel
Dieu (Hem Day), fou la segona
època
del seu efímer periòdic del mateix
títol publicat entre 1930 i 1931 a la
mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener
de 1948 i, a partir
d'octubre de 1948, es publicà més irregularment
per motius econòmics. El grup
editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la
conferència del seu animador Hem
Day titulada Pour rompre le silence
i
la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència
individual i
intel·lectual per lluitar contra totes les formes
d'autoritarisme. Comptà amb
nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand,
Alphonse Barbé,
Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier,
Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel
Devaldes, G.
Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert,
Gérard de Lacaze-Duthiers,
Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux,
André Prunier, Pierre
Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance,
Jean Van Lierde,
Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc.
Aquesta publicació es distribuí
arreu del món (França, Suïssa,
Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca,
EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a
més edità una quarantena de
fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46
números,
l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action
(1953-1970).
Naixements
Foto antropomètrica de Francesco Prodi -
Francesco Prodi: El
20 de setembre de 1867 neix a Centallo (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Francesco
Prodi, també conegut com François
Prodi.
Sos pares es deien Gionvanni Prodi i Francesca Monasterono. Es guanyava
la vida
fent maletes i equipatges. Emigrat a França, el 28 d'abril
de 1890 se li va
decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. En
aquesta època
s'exilià a Londres (Anglaterra), vivia al carrer Charlotte i
treballava de
porter i de cuiner. En 1984 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció. ***
Léon Bonneff - Léon Bonneff: El 20 de setembre de 1882 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Léon Aron Mathias Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son germà, Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»). ***
Francesco
Cianci - Francesco Cianci: El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano (Calàbria, Itàlia) el litògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos pares es deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on el 4 d'agost de 1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo (São Paulo, Brasil) com a anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista La Propaganda Libertaria. Força actiu en el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917 formà part de la redacció del periòdic Guerra Sociale, que també edità quan el seu director Luigi Damiani hagué de fugir perseguit per les autoritats. També col·laborà amb articles en A Voz do Trebalhador i a partir de 1917 publicà regularment en A Plebe. Participà activament en la vaga general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del Comitè de Defensa Proletària (CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte, Rodolfo Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la Comissió d'Impremta del CDP que negocià els acords sindicals directament amb la patronal. Durant els anys trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a «sindicalista anarquista» i director de la Unió dels Professionals del Volant (UPV), que agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels sindicalistes més destacats de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i, a més d'A Plebe, col·laborà regularment en el periòdic anarquista O Trabalho. Considerat com a molt culte pels companys, va fer conferències sobre història del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics vers el comunisme estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista. Prengué part en la lluita antifeixista a São Paulo i formà part del Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo Battaglia, Giovanni Ciuffi, Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians més destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935 reprengué com a editor la publicació de Guerra Sociale en italià, fet que implicà ser perseguit per la dictadura feixista de Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i acusat de distribuir 300 exemplars del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta data es perd el seu rastre. ***
Notícia
orgànica de Ferdinando Gualtieri apareguda en el
periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
del 2 de març de 1912 -
Ferdinando
Gualtieri: El 20 de setembre de 1888 neix a Nocera
Terinese (Calàbria, Itàlia)
l'anarquista Ferdinando Gualtieri, també conegut com Fred Gualtieri. Sos pares es deien
Aurelio Gualtieri i Rosa Maria
Cataldi. Sabater de professió, emigrà als Estats
Units. A partir de 1909
col·laborà en el periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1916 va ser detingut
a Nova York
(Nova York, EUA) amb motiu dels disturbis que es van produir el 29 de
juliol
d'aquell any a les oficines del diari Il
Progresso Italo Americano a causa de la negativa de la premsa
a adherir-se
a l'agitació promoguda pels anarquistes en suport de Carlo
Tresca, que havia
estat detingut a Minnesota sota l'acusació de complicitat en
homicidi per haver
incitat uns obrers siderúrgics a fer vaga durant la qual va
morir una persona.
L'agost de 1917 va ser jutjat per aquest fet i, com que durant el
judici
reivindicà la seva militància anarquista, va ser
condemnat a tres anys de
presó. Ferdinando Gualtieri va morir el 29 de gener de 1933
a Nova York (Nova
York, EUA). ***
André
Maille -
André Maille: El
20 de setembre de 1893 neix a Herchies (Picardia, França) el
pacifista,
lliurepensador, esperantista, neomaltusià, sindicalista i
anarquista André
Jules Eugène Maille, conegut com Hainer.
Sos pares es deien Octave Aramis Joseph Maille, peó de
camins ferroviari, i
Marie Louisa Augustine Gorgiler, guardabarrera. Seguí la
tradició familiar i es
guanyà la vida com a ferroviari. El 21 de febrer de 1918 es
casà a Dammartin-en-Goële
(Illa de França, França) amb Eugénie
Herlin. En els anys trenta milità en la
Unió Anarquista (UA) i en 1936 abandonà aquesta
formació per a fundar, amb
Henri Bouyé, la Federació Anarquista Francesa
(FAF). També milità en la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR) i com a
pacifista fou un dels redactors de La
Patrie Humaine. En 1936 treballava als Ferrocarrils del Nord,
a l'estació
de Ermont (Illa de França, França), vivia al
número 7 del carrer Vignolles i
era secretari del grup anarquista d'aquesta població, que
comptava, segons
informes policíacs, amb una trentena de membres.
Després de la II Guerra
Mundial col·labora en el periòdic
gairebé clandestí La
Rebelle, i la seva continuació L'Insurgé
(1944-1946). Fou un dels animadors de la Confederació
General Pacifista (CGP) i administrador del seu òrgan
d'expressió Les Nouvelles
Pacifistes (1949-1950). En
aquesta època vivia al número 11 del carrer
Sévigné de París (França).
També
col·laborà regularment en el periòdic
de Louis Louvet Ce Qu'il Faut Dire
(1944-1948) i fou membre del grup «Amis d'Eugène
Humbert». En 1951 publicà La
politique
nataliste est-elle conséquente? I. Le problème
démographique. Fou un dels
fundadors de la Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), de la qual
va ser tresorer en 1954. Durant els anys cinquanta, amb Louis Louvet,
animà el
periòdic parisenc Contre-Courant.
Cahiers
mensuels d'études sociales, pacifistes et libertaires,
del qual va ser el
seu primer gerent sota el pseudònim Hainer.
També en aquests anys col·laborà en la
publicació pacifista La Voie de la
Paix. Organe de Résistance à
la Guerre et à l'Opression. En el V
Congrés de la Fédération des
Trevailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del
Ferrocarril), celebrat
entre el 10 i l'11 de novembre de 1952 a París, va ser
nomenat secretari de
Relacions Internacionals. En aquests anys
col·laborà en el Bulletin
de l'AIT (1953-1956), el responsable del qual van ser
Raymond Fauchois i Jeanne Lamberet. En el Congrés Confederal
de la CNTF
celebrat entre el 5 i el 7 de juny de 1954 a Marsella
(Provença, Occitània), va
ser nomenat tresorer del seu buró. En 1955
publicà Le danger atomique,
problème numéro 1 de notre temps i en
1957 La surpopulation. Facteur
d'asservissement,
de misère et de guerre. A més a
més fou membre de «La
Libre-Pensée», dels
«Amis de Louis Lecoin», tresorer dels
«Amis de Sébastien Faure» a partir de
1958 i president la Federació Francesa de
Cremació (FFC) i director dels seus
òrgans d'expressió La
Flamme
Purificatrice i La Flamme.
En
1958 participà en el llibre col·lectiu Sébastien
Faure, son œuvre et sa pensée. Textes du centenaire.
El 15 de desembre de
1958, durant l'assemblea constitutiva de «La Ruche Culturelle
et Libertaire»,
que reagrupava intel·lectuals llibertaris, en va ser nomenat
tresorer. El 4 de
novembre de 1962, amb Maurice Laisant, Aristide Lapeyre,
André Lorulot i
altres, reté homenatge a Sébastien Faure al
cementiri de Royan (Poitou-Charentes,
França) pel vintè aniversari de la seva mort. En
1969 publicà Les sources des
conflits guerriers. (Les
cinq faces de Bellone). En 1975 tornava a viure al
número 7 del carrer
Vignolles d'Ermont i aquell any va ser nomenat gerent de Le
Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT.
André Maille va morir el 8
de febrer de 1978 a Ermont (Illa de França,
França) i va ser incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Balbina Pi Sanllehy - Balbina Pi Sanllehy: El 20 de setembre de 1896 neix a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Teresa Josepa Pi Sanllehy. Sos pares es deien Ferran Pi Petit, cotxer, i Teresa Sanllehy Farré. Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme –segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Balbina Pi Sanllehy va morir el 24 de juliol de 1973 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Raymond Fauchois parla en el míting del Primer de Maig de la CNT de l'exili celebrat el 30 d'abril de 1961 a Grenoble -
Raymond Fauchois:
El 20 de setembre de 1899 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarcosindicalista Raymond Théophile François
Fauchois. Sos pares deien
Théophile Charles Pierre Fauchois, jornaler, i Blanche Marie
Anne Prudence
Julia Bruyez. Es guanyà la vida com a ferroviari als
Ferrocarrils de França. El
7 d'abril de 1923 es casà a Boulogne-sur-Mer amb Suzanne
Mélanie Carpentier. En
1949 era responsable de la Fédération de
Travailleurs du Rail (FTR, Federació
de Treballadors del Ferrocarril) de la línia
París-Nord i el 7 de maig de 1950,
en el Congrés Extraordinari de l'FTR, va ser nomenat
secretari general del buró
federal. En aquesta època vivia al número 13 de
l'avinguda Auguste Perret de
Sarcelles (Illa de França, França).
Exercí nombroses responsabilitats
orgàniques en la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), de la qual
va ser secretari entre 1950 i 1965. També va ser nomenat
secretari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), càrrec que
ocupà fins a 1958, quan en el
X Congrés de l'AIT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), va ser
reemplaçat per Josep Esgleas Jaume (Germinal
Esgleas). A partir d'agost de 1954 substituí
Renée Lamberet com a
administrador del Bulletin de l'AIT,
càrrec que ocupà fins a 1956. També va
col·laborar en el butlletí SIA
(1955-1959), òrgan de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), i en 1955 va ser gerent de Solidaridad Obrera. Suplemento Literario.
En 1959 era gerent de Nervio,
òrgan
del Comitè Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili. Entre setembre de 1961 i gener de 1964
compartí amb
sa companya Tersida Vergnolles la redacció i
l'administració de Le Combat
Syndicaliste. A més de
participar en la major part dels congressos de la CNTF,
també va ser delegat
als congressos de l'AIT, però en 1964, per motius de salut,
hagué d'abandonar
totes les responsabilitats orgàniques. Al final de sa vida
continuava vivint al
número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles. Raymond
Fauchois va morir
el 17 de novembre de 1973 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV
Districte de París
(França) i va ser enterrat a Sarcelles. ***
Necrològica
de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 10 de juliol de 1969 - Victorino Beltrán Rodríguez: El 20 de setembre de 1904 neix a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán Rodríguez. Sos pares es deien Ángel Beltrán Díez, jornaler, i Antonia Rodríguez Gómez. Emigrat a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita clandestina fins a 1948, quan, fugint de la repressió, passà a França. Segons algunes fonts, en 1946 havia estat condemnat a 12 anys de presó i aconseguí evadir-se. A França milità en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines. Victorino Beltrán Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), a causa d'una crisis cardíaca. Deixà companya (Felisa) i fills. ***
Necrològica
d'Agapito Martínez González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4 de
gener de 1970 - Agapito Martínez González: El 20 de setembre de 1911 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agapito Martínez González. Orfe de pare quan era molt jove, emigrà a Barcelona (Catalunya) amb sa mare, Margarita González, i ses germanes, María i Cándida. Després d'un temps a la Guàrdia Civil, entrà a fer feina als tallers dels Ferrocarrils del Nord a Barcelona i immediatament s'afilià al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i el desembre de 1934, quan les deportacions, va ser detingut i tancat un temps en un vaixell-presó al port de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i durant la Revolució fou responsable per la CNT d'un casal d'avis a Barcelona. El 23 de gener de 1937 s'uní civilment amb Josefa Torres Alorda i el novembre d'aquell any s'integrà com a soldat al front en un servei d'ambulàncies dels Serveis de Rereguarda i Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on s'establí a la zona de Bègles (Aquitània, Occitània). Fins a 1941 sa companya i sa filla Rosa no es pogueren reunir-se amb ell. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà als tallers aeronàutics i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). En 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom del Comitè Departamental de l'Alta Garona, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa i aquest mateix any passà a viure a Ròcacerièra (Llenguadoc, Occitània) i a treballar a l'empresa de construcció metàl·lica «J. Rigaud et Fils» de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 20 de desembre de 1962, alguns mesos després de la desaparició de sa companya, patí un greu accident laboral i, després d'un temps ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa, sortí amb una incapacitat del 70%. Agapito Martínez González va morir el 20 de setembre, el dia del seu aniversari, de 1969 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Felipe
Arrieta Ochoa - Felipe Arrieta Ochoa: El 20 de setembre de 1912 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Felipe Arrieta Ochoa. Sos pares es deien Ventura Arrieta i Petra Ochoa. Llaurador de professió, durant els anys trenta era membre de l'Ateneu Llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Allo, on aquest sindicat era majoritari. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser capturat pels franquistes i empresonat el 25 de juliol de 1936 a la presó de Pamplona (Navarra). Felipe Arrieta Ochoa va ser assassinat, juntament amb Martín Goñi Íbero, el 6 de març de 1937 a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra). El 21 de març de 2014 va rebre a Pamplona (Navarra), juntament amb altres 29 assassinats del franquisme, un Certificat de Reparació Moral del Parlament de Navarra. ***
Manuel Alfonso Ortells en el seu primer permís de guerra (agost de 1937) - Manuel Alfonso
Ortells: El 20 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts
citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) o Onda (Plana
Baixa, País Valencià)– el dibuixant anarquista Manuel Alfonso Ortells, conegut
com El Pajarito. Sos pares, analfabets, es deien Manuel Alfonso Llopico,
paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Teresa
Ortells Ramos, dona molt catòlica, i tingué un germà, Liberto Alfonso Ortells,
i una germana, Pilar Alfonso Ortells. Quan tenia sis anys, passà a viure amb sa
família al barri de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1931 i 1934
visqué a Onda (Plana Baixa, País Valencia), d'on era son pare. Apassionat des d'infant
pel dibuix, va estudiar dibuix a l'Escola Provincial de Ceràmica d'Onda. Cap el
1934 retornaren a l'Hospitalet de Llobregat i visqué als barris de la Marina i
de la Torrassa, on treballà d'aprenent de dibuixant litogràfic, dissenyant
cartells per a pel·lícules de cinema. Militant de la CNT com son pare, quan el
cop militar feixista, fugí de casa seva i el 21 de desembre de 1936 s'allistà
voluntari en la «Columna Durruti». El 23 de maig de 1938 va ser ferit en un peu
al front i va ser hospitalitzat a Manresa (Bages, Catalunya). Després de la
militarització de les milícies, el 30 de desembre de 1938 va ser nomenat tinent
del III Batalló de la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 10 de febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de
concentració de Font-romeu, de Vernet i, a partir del 20 de setembre de 1939, de
Sètfonts. A finals de 1939 s'allistà en la 114 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a fer feina a la «Línia Maginot» a Morhange (Lorena, França).
Quan esclatà la II Guerra Mundial intentà passar a Suïssa, però el 24 de juny
de 1940 va ser capturat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França).
Després d'uns mesos a l'Stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia, França), va ser
interrogat per la Gestapo i enviat l'11 de desembre de 1940 al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.564. En
entrar, pogué amagar llapis i quaderns. Va ser enviat a la construcció de la
carretera de Mauthausen. El maig de 1941 va ser destinat a l'oficina dels
arquitectes i enginyers (Baubüro), dedicant-se a la còpia de plànols per
a la construcció del camp, lloc de feina que li va permetre fer dibuixos
d'amagat, rebent el nom de El Pajarito, perquè signava els dibuixos amb
un ocellet com a desig de llibertat. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per
les tropes aliades. El 29 de maig de 1945 abandonà el camp i va ser refugiat a
l'Hotel Lutecia de París (França), on se li va proveir de documentació i
d'ajuda econòmica. Després de dos mesos de recuperació en una casa de repòs de
Saint-Jorioz (Savoia, Arpitània), s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània),
on formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics
(FEDIP). Sa companya, des de 1949, fou María Natividad Eguiluz. En 1984 va escriure
el llibret De Barcelona a Mauthausen. Diez años de mi vida (1935-1945),
que després d'una edició artesanal i de poc tiratge, va ser publicat en 2007 i
2010 per Memoria Viva. El 24 d'octubre de 2016 va ser condecorat amb la Legió
d'Honor de la República Francesa. Malalt d'Alzheimer en els seus últims anys, Manuel
Alfonso Ortells va morir el 14 de novembre de 2017 al seu domicili d'Aisinas
(Aquitània, Occitània) i les seves cendres van ser escampades el 23 de novembre
al lloc on solia anar a pescar d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). Dibuixos
seus es troben exposats en el Museu del Memorial de Mauthausen. Manuel Alfonso
Ortells (1918-2017) ***
Piero
Parisotto - Piero Parisotto: El 20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament «Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim de Comandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral. ***
Article
de Jacques Tanforti publicat en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 24 de juny de 1954 -
Jacques Tanforti:
El 20 de setembre de
1929 neix al XV
Districte de París (França) el comunista
llibertari Jacques Jean Tanforti. Sos pares, italians,
es deien Blaise Tanforti,
torner, i Julie D'Attilo. Obrer metal·lúrgic com
son pare, a finals dels anys
quaranta fou membre, amb altres companys (Gil Devillard,
André Nedelec, Jacques
Prol, etc.), del grup anarquista de la fàbrica Renault de
Billancourt (Illa de
França, França). En aquests anys
col·laborà en La
Libertaire. El 28 d'octubre de 1950 es casà a
Boulogne-Billancourt amb Odette Marcelle Sabatier, també
militant llibertària, amb
qui tingué un infant i de qui va enviudar l'agost de 1955.
En el Congrés de la
Federació Anarquista (FA) celebrat entre el 24 i el 25 de
maig de 1953 a París,
va ser nomenat membre de la comissió de control de mandats.
El juny d'aquest
mateix any, entrà a formar part de
l'«Organitsation Pensée Bataille» (OPB,
Organització Pensament Batalla), al voltant de Georges
Fontenis, grup clandestí
comunista llibertari creat amb la finalitat de fer-se amb el control de
la FA.
A finals de novembre de 1953, després de la
suspensió de René Lustre de l'OPB
per «negligències», el
substituí com a membre permanent d'aquesta
organització.
Membre de la Federació Comunista Llibertària
(FCL), reemplaçà Robert Joulin en
el càrrec de gerent de Le
Libertaire
a partir del 4 de juny de 1954 i fins el 12 de juliol de 1954. El 9 de
març de
1957 es casà al XIV Districte de París amb
Solange Marie Albanie Carrère. El
seu últim domicili va ser a Viry-Châtillon (Illa
de França, França). Jacques
Tanforti va morir el 29 d'agost de 2014 a l'Hospital Gustave Roussy de
Villejuif (Illa de França, França). ***
Rafael Benayas Manzanares - Rafael Benayas Manzanares: El 20 de setembre de 1957 neix a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Rafael Benayas y Manzanares –algunes fonts afegeixem erròniament com a primer nom Jorge. Sos pares es deien José Víctor Benayas Martín, empleat, i Georgina Manzanares Aguilar. Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. Rafael Benayas Manzanares va ser trobat el 24 de juliol de 1980 penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. El seu advocat, José María Mohedano Fuertes, plantejà seriosos dubtes sobre el «suïcidi» del seu defensat. Defuncions
Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894) - Pierre Eugène
Cana: El 20 de setembre de
1900 mor a Draveil (Illa de
França, França)
l'anarquista Pierre Eugène Cana –a vegades el seu
nom escrit erròniament Canat.
Havia nascut el 5 de març de 1847 al VIII
Districte de París (França).
Sos pares es deien François Marie
Cana, fuster, i Adèle Pauline Legou. Es guanyava la vida com
a muntador de
peces de coure i de bronze. El 2 d'octubre de 1869 es casà
al XI Districte de
París amb la bugadera parisenca Augustine Delpuech, amb qui
va tenir set
infants. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 190 del bulevard de
Charonne del XX Districte de París. En 1871
nasqué son fill Eugène Louis Cana,
que treballarà en el mateix ofici que son pare i
també esdevindrà anarquista.
En aquesta època Pierre Eugène Cana vivia al
número 31 del carrer Amelot de
París. El 13 de juny de 1884 el seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes i formava
part dels grups llibertaris del XX Districte (Amandiers i Alarme).
L'abril de
1892 freqüentà amb son fill el grup
«Cercle Internacional», que es reunia tots
els diumenges a la tarda a la Sala Horel de París. En 1894
pare i fill
figuraven en un llistat d'«anarquistes perillosos»
i ambdós treballaven al
mateix taller, especialitzat en la confecció de vitrines i
aparadors de coure i
de bronze, al número 135 del carrer Ménilmontant,
i ell vivia al número 24
d'aquest mateix carrer. El 2 de març de 1894 en el marc
d'una gran batuda de
les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia dels
comissaris Fédée i
Boy, que detingueren una trentena de militants anarquistes, el seu
domicili va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser portat a
comissaria i
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. Cinc dies després, el 7 de març, va
ser posat en llibertat ben igual
que son fill. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre general
d'anarquistes i vivia al número 56 del carrer Sedaine.
Durant els anys següents
figurà en els registres policíacs i en 1898 vivia
la número 2 del carrer
Keller. Pierre Eugène Cana va morir el 20 de setembre de
1900 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). ***
Jules Montels amb l'uniforme de militar de la Comuna (1871) - Jules Montels: El 20 de setembre de 1916 mor a Sfax (Sfax, Tunísia) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. Havia nascut el 25 de març de 1843 a Ginhac (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean Montels, recaptador, i Henriette-Jeanne-Elisa Bouisset. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Francisco Berenguer Madrid - Francisco Berenguer Madrid: El 20 de setembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Havia nascut el 24 de setembre de 1894 a Madrid (Espanya). Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida, fins a la seva mort durant la batalla d'Almudébar. Sa companya fou Vicenta Laosa Amorós, amb qui tingué cinc infants, entre ells Sara Berenguer Laosa, destacada militant anarcosindicalista. ***
Foto policíaca de Pedro de Matos Filipe - Pedro de Matos Filipe: El 20 de setembre de 1937 mor al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Havia nascut el 19 de juny de 1905 a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells. Pedro de Matos Filipe (1905-1937) ***
Necrològica
de Pedro Noya Corral apareguda en el periòdic
mexicà Tierra
y Libertad de novembre de 1960 - Pedro Noya Corral: El 20 de setembre de 1960 mor a Newark (Nova Jersey, EUA) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Noya Corral, que va fer servir el pseudònim Liberto. Havia nascut cap el 1890 a Murgados (La Corunya, Galícia). Després de passar quatre anys a la Marina espanyola, en els anys vint emigrà als Estats Units. Després de conèixer Pere Esteve, fundador del periòdic Cultura Obrera, esdevingué anarquista. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el grup anarquista editor de Cultura Proletaria de Nova York (Nova York, EUA) i en ateneus i centres llibertaris. Amb Agustin Ortiz, va ser un dels fundadors de la Secció Local de Newark de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual va ser secretari. Pedro Noya Corral va morir el 20 de setembre de 1960 a Newark (Nova Jersey, EUA) i va ser enterrat quatre dies després. ***
José Tato Lorenzo - José Tato Lorenzo: El 20 de setembre de 1969 mor a Montevideo (Uruguai) el destacat propagandista anarquista José Ramón Tato Lorenzo. Havia nascut el 22 de desembre de 1886 a Mondariz (Pontevedra, Galícia). Sos pares, llauradors, es deien José Tato Fortes i Josefa Lorenzo Taboas. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Sunyer Gavaldà. Passà a Vigo (Pontevedra, Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a l'Hospital Clínic de Montevideo (Uruguai). ***
D'esquerra
a dreta: Clara Prat Coll, Dolors Prat Coll i Carlos
Fernández Medrano. -
Clara Prat Coll: El
20 de setembre de 1970 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Clara Prat Coll. Havia nascut el 18 de desembre de
1897 a
Sant Ferriol (Garrotxa, Catalunya). Sos pares es deien Josep Prat,
carreter, i
Maria Coll, i tenia quatre germans (Dolors, Joan, Josep i Rita). Nascuda en un família pobra
molt creient, quedà òrfena de
mare i la seva vida, de naturalesa malaltissa, a més de
sord-muda, restà lligada
a la de sa germana petita Dolors Prat Coll, destacada militant
anarcosindicalista. Es va criar amb sa família a Ripoll
(Ripollès, Catalunya),
on milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa germana Dolors
i l'infant de cinc anys Carlos
Fernández Medrano, refugiat madrileny que la
família tenia acollit. Ambdues van
ser internades al camp de concentració de Magnac-Laval
(Llemosí, Occitània). El
febrer de 1940 el govern francès ordenà que
retornessin a l'Espanya franquista
les dones i els infants no acompanyats per un familiar
masculí. Carlos va ser
reclamat per sa família madrilenya i elles dues tornaren a
Ripoll. Davant la
imminència de la seva detenció, Dolors
aconseguí escapar i, després de dos
mesos amagada a Barcelona, passà, el 15 de maig de 1940, a
França, travessant
clandestinament els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord).
Clara va ser enviada a
treballar de minyona, gairebé
com a esclava, a un mas de Vallfogona de Ripoll (Ripollès,
Catalunya).
Finament, en 1953, sa germana aconseguí que
passés a França i que les dues
germanes es poguessin reunir. Clara Prat Coll va morir el 20 de
setembre de
1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
ser enterrada tres
dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
José
Castro Blanco (ca. 1934) -
José Castro
Blanco: El 20
de setembre de
1981 mor a Torrent (Horta Sud, País Valencià) el
naturòpata, i simpatitzant de l'anarcoindividualisme,
José María Castro Blanco. Havia nascut el 7
de setembre –el
certificat de defunció cita erròniament el 6 de
setembre– de 1890 a San
Xullián de Requeixo (Valga,
Pontevedra, Galícia; actualment Pontecesures, Pontevedra,
Galícia).
Fill de família nombrosa, sos pares es deien José
Castro González, mariner, i
Josefa Blanco Peisal. En 1904 emigrà a l'Argentina i
després a Montevideo
(Uruguai), on treballà de confiter. Quan tenia 21 anys es
casà amb Blandina
Romero Pato. Malalt de reumatisme i èczema, llegí
textos dels nutricionistes i naturòpates
Sebastian Kneipp i Louis Kuhne. Interessat per la dietètica,
contactà amb
naturistes americans i cursà estudis de naturopatia. En 1920
fundà a Montevideo
l'Escola Lliure Naturista i dirigí, amb el suport de
Nicolás Capó Baratta, la
seva revista ¡Vivir!. Després d'entrar
en contacte amb Benedict
Lust, fundador de la naturopatia, es matriculà a l'American
School of
Naturopathy de Nova York (Nova York, EUA) i en 1922
aconseguí el títol de
doctor en naturopatia. Desenvolupà una metodologia
naturopàtica basada sobretot
en els principis de Joan Esteve Dulin i Otoman Zar-Adusht Ha'nish (O. Z. Hanish). En 1923, amb
Nicolás Capó
Baratta, s'instal·là a Espanya.
Després de fer una gira de conferències entre
1923 i 1924 (Galícia, Astúries,
València, Barcelona, etc.), s'establí a
Barcelona (Catalunya), on l'abril de 1925 obrí, seguint la
línia de l'American
School of Naturopathy, l'Escola de Naturotrofologia, que
presidí amb Nicolás
Capó Baratta de secretari. L'Escola Naturotrofologia
comptà en principi amb el
suport de nombrosos llibertaris, però després se
li va criticar que patentés
diversos productes alimentaris, com ara la «Paella
vegetariana eutrofològica».
En 1926 col·laborà en la revista
llibertària naturista Generación
Consciente i entre 1926 i 1930 en Pentalfa.
El març de 1926, un decret de Severiano Martínez
Anido,
ministre de Governació, entrebancà legalment les
pràctiques naturistes. En els
anys posteriors s'aguditzà la polèmica entre els
anarquistes censurant-li que
hagués fet del naturisme una qüestió
alimentària de caire científic, o
pseudocientífic segons alguns (Trofologia o
Ciència Eutrofològica), allunyada
de tota reivindicació política. Malgrat aquestes
crítiques, comptà amb
nombrosos partidaris en els cercles llibertaris. En 1927 les seves
tesis reformistes
s'imposaren en el Congrés Naturista celebrat a
Màlaga. Després de trencar amb Nicolás
Capó Baratta, deixà Barcelona i
s'instal·là a Torrent (Horta Sud, País
Valencià), on obrí una consulta professional i
fundà la Colònia Vegetariana
Eutrofològica, amb molts principis anarcoindividualistes.
També es relacionà
amb l'Agrupació Tropològica Naturista de
València. En 1930 prologà el llibre de
Juan Nicanor Tinker La salud por la
alimentación racional y compatible. Entre 1931 i
1936 edità la revista mensual
Naturismo Eutrofológico i
va fer
nombroses conferències sobre naturisme en centres
llibertaris i sindicats de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1933
va fer la
conferència «Solución de los problemes
sociales por medio del naturisme eutrofológico»
a l'Ateneu de la Barceloneta de Barcelona. En 1936, quan estava
preparant un Congrés
Eutrofològic del seu corrent, esclatà la guerra
civil i es cancel·là el
projecte. El novembre de 1936 va fer una conferència sobre
naturisme als locals
de la CNT de Torrent. Durant la Revolució
reivindicà un naturisme integral
revolucionari, signà un manifest dirigit als naturistes del
món sol·licitant suport
contra el feixisme i s'integrà en el Comitè
Naturista Pro Defensa de la
Llibertat amb seu a Torrent. Amb el franquisme, tingué
nombrosos problemes per
continuar amb les seves posicions naturistes, però mal que
bé pogué continuar
amb la seva activitat naturòpata, sobretot a partir dels
anys seixanta, editant
nombroses obres de divulgació naturista. Fundà la
Biblioteca de Caliobiòtica i
Macrobiòtica. Entre les seves obres podem destacar Manual práctico de
alimentación racional y crudívora
(1925), El problema del pan integral en el
vegetarismo cocido y semi-crudo (1925), La
nueva ciencia de comer y tratado completo de cocina vegetariana
eutropológica
(1930), Mis reformas e innovaciones al
naturismo (1950), Cómo
se vivirá en
el mundo cuando triunfe el naturismo moderno (1972), La diabetes: su origen y homoterapia
(1976), La nueva medicina futura: bioterapia
o normofunción (1976), La
hipertensión arterial: su origen y su
homoterapia. Nueva Medicina Crológica (1976), Nueva medicina electrobiológica
estática, dinámica (1976), Infarto de miocardio, nuevo planteo y
solución: Su origen, prevención y
curación (1976), Cómo
y cuándo se está curado (1977), Neo-naturismo personal y neo-naturismo contornal
(1977), Nuevas gerontología y
geriatría eubiótica
(1977), El nuevo yoga sin errores. El
yoga cultural, deportivo, higiénico y terapéutico
(1977), Cebolla, puerro, ajo: alimento,
condimento y
medicina cutrófica (1977), Alimentación
sana y trofoterapia (1978), La
chufa
como alimento golosina y medicina (1978), El
tomate, el pepino y los espárragos: alimento, condimento y
medicina
eutrófica (1978), Nuestra
ecología
eubiótica y contornal (1984), Reumatismo
y artritis
(1994), etc. José Castro Blanco va
morir el 20 de setembre de
1981 al seu domicili de Torrent (Horta Sud, País
Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
població. José Castro Blanco
(1890-1981) ***
Juan Manuel Molina (Juanel) (1981) -
Juan Manuel Molina
Mateo: El 20
de setembre de 1984 mor a Barcelona (Catalunya) el militant
anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. Havia
nascut el 3 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 4 d'agost–
de 1901 a Jumella
(Múrcia, Espanya).
Sos pares es deien Manuel Molina i Josefa Mateo.
De
petit
treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit
els
escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del
seu
poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut
per
primera vegada en 1919 –ho serà en 17
ocasions–, va
rebutjar fer el servei
militar i amb documentació falsa es va traslladar a
Barcelona, on milità en
sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà
membre del Comitè
Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional
Provisional de Relacions
dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de
1922. Va col·laborar
en la premsa llibertària i va conèixer la
militant anarcosindicalista Lola
Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida.
Va
treballar en una
cooperativa de material de construcció de Granollers i de
Barcelona. Després de
la fabricació amb poc èxit de bombes de
mà, va haver de fugir en 1926 a França,
on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua
Espanyola mentre
treballava en la construcció a París. Detingut,
va estar tancat a diverses
presons abans de ser expulsat de França.
Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i
Durruti fins a començaments de 1930, serà membre
del Comitè de Defensa
Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria.
De tornada
a Barcelona, ocuparà la secretaria de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
entre 1930 i 1935 en substitució de José
Elizalde, amb un incís d'un any de
presó en 1932. Durant la República
dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i
Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és
alliberat el
mateix dia. Representarà els llibertaris en el
Comitè d'Abastos i fins a maig
de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va
rebutjar el càrrec de
comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com
a comissari dels
cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat
aquest any del
Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per
als camps de
concentració. Va participar en els grups d'acció
de Ponzán i de Remiro –l'abril de 1939 a Nimes amb
Ponzán va preparar un pla
d'actuació a Espanya,
però que va ser rebutjat l'any següent pel
Comitè General del MLE i que va
suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas– i va exercir de
delegat
de
l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de
Pallarols, facilitant que molts
perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses
ocasions entre 1940
i 1943, va ser un dels primers que va participar en la
reconstrucció de la CNT
a França, essent present en els primers plens clandestins, i
serà el primer
secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les
tesis
col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va
situar en el centre de
les disputes de l'època, convertint-se en la
bèstia negra dels ortodoxos. No va
voler presentar-se a la reelecció durant el
Congrés parisenc de 1945 i quan es
va consumar l'escissió es va alinear amb el
Subcomitè del qual va ser delegat a
Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la
península i assumeix
la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional
clandestí i, el març, de l'Aliança
Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril
d'aquest any, va ser
condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a
Alcalá,
San Miguel, Ocaña,
Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a
França, i s'instal·là a Tolosa de
Llenguadoc. Durant molt de temps
va romandre al
marge de la militància activa, però sense
abandonar les idees, fins al 1976,
quan retornà mogut per la reconstrucció
confederal
a Espanya. Per a molts ha
estat el màxim representant de les tesis
col·laboracionistes –famosa és la
seva Ponència Juanel– entre 1939 i 1945, i per
tant molt
criticat per
esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses
publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias,
El Comunista Libertario, Cultura
Obrera, Historia Libertaria,
Redención, Solidaridad
Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad,
Tiempos Nuevos, Tierra
Libre, Tierra y Libertad i
La
Voz Libertaria, entre altres. Va
col·laborar en la Historia en
fascicles d'Abad de Santillán. És autor de
llibres com La
insurrección
anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona,
1934), Noche sobre
España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España
Libre (Mèxic, 1966;
recopilació i traducció de textos de Camus), El
movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo
totalitario
(Mèxic,
1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20
de setembre de 1984 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i
va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac,
Vallès
Occidental, Catalunya). Juan Manuel Molina Mateo ***
Antonio
Monreal Serrate (primer per l'esquerra dels drets) amb uns companys - Antonio Monreal Serrate:
El 20 de
setembre de 1985 mor a Osca
(Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Antonio
Monreal Serrate. Havia nascut el 12 d'octubre de 1907 a Lierta (La Sotonera,
Osca, Aragó, Espanya). Estudià
a l'Escola Normal de Magisteri d'Osca (Aragó, Espanya).
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), segons alguns
també formà part de la
Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la
Unió General de
Treballadors (UGT). Era conegut com Maestro de Casa Nisano
i exercí el
magisteri a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent), entre
altres poblacions. Mestre
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), arran del cop militar feixista
de
juliol de 1936 s'enrolà en la 43 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El 23 de juliol de 1938 formà part d'un grup
d'una vintena de
persones processades per les autoritats franquistes i,
després de ser depurat
del cos de mestres nacionals, va ser condemnat a 20 anys de
presó per «auxili a
la rebel·lió». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de Sant Cebrià.
Posteriorment va ser enrolat
en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a
les
fortificacions de la «Línia Maginot». La
primavera de 1940, durant la batalla
de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va caure presoner
de l'exèrcit
alemany i fou internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa
Àustria,
Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp
de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la
matrícula 4.895. El 28 de març de
1945 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen. Aconseguí
sobreviure i el 5 de
maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Posteriorment
emigrà amb
sa germana a Veneçuela, on visqué a la
parròquia El Paraíso del Municipi
Libertador de Caracas. Durant els anys setanta, després de
la mort del dictador
Francisco Franco, retornà a Espanya i s'establí a
Lierta (La Sotonera, Osca,
Aragó, Espanya). Antonio Monreal Serrate va morir el 20 de
setembre de 1985 a Osca
(Aragó, Espanya). ***
Dominique Joubert (29 de juny de 2002) - Dominique Joubert: El 20 de setembre de 2004 mor a París (França) el poeta i escriptor anarquista Dominique Lionel Michel Lucien Joubert. Havia nascut el 8 de març de 1947 a Gournay-en-Bray (Normandia, França). Sos pares es deien Henri Joubert i Denise Eugénie Juliette Etroy. Quan era adolescent es traslladà a viure al barri de la Butt-aux-Cailles de París i va créixer la XIII Districte parisenc, amb uns estudis caòtics i practicant apassionadament el futbol. En la dècada dels seixanta s'integrà en el «Grup Jules Vallès» del XIII Districte, adherit a la Federació Anarquista (FA), i al voltant d'aquest grup, animat especialment per Ramon Finster, es va crear l'Organització Revolucionària (ORA), de la qual fou membre. El desembre de 1966 fou el gerent de l'únic número del periòdic La Rue. Journal anarchiste du 13ème arrondissement. Entre 1966 i 1969 col·labora en la primera època de L'Insurgé. A començament de la dècada dels setanta entrà a treballar a la impremta cooperativa «Edit 71», creada per l'ORA, on es formaren nombrosos militants com a impressors. De viatge per Senegal, va ser detingut per possessió d'haixix i empresonat uns mesos, retornant a França greument malalt amb l'organisme minat per les amebes. Després d'una llarga convalescència, a partir de 1974, treballà a la Maison des Arts et de la Cultura de Créteil (Illa de França, França) com a impressor i tècnic en serigrafia. En 1977 abandonà la militància activa i es consagrà a l'escriptura. A començament dels anys vuitanta s'acostà a un grup de bibliòfils i llibreters que havien obert una llibreria al carrer Barrault. Entre 1982 i 1985 edità, juntament amb Joseph Banhamou i Dominique Blanc, els sis números de la revista La Guerre Sociale. En 1987 va ser acomiadat de la feina i va ser admès com a corrector de premsa en el Sindicat de Correctors de París. En 1992 se li va concedir el Premi Charles Vidrac. En 1996 edità la poesia completa (Manège des melancolies) del seu amic Yves Martin. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Alambic, Dans la lune, Décharge, Grèges, Les Hommes sans épaules, Le Mérou, Le Moule à gaufres, Parce que…, Le Pont sous l'eau, Pris de peur, Rimbaud Revue, Une saison de poésie, Théodore Balmoral, etc. Entre 2002 i 2004 portà la crònica poètica de la revista Epok. És autor de les narracions Les vents contraires (1992) i Le chien de la barbare. On ne récupère pas les bicyclettes le dimanche (1997) i dels poemaris Les Paulownias de la place d'Italie (1990), La Veracruzana (1991), Un promeneur inutile (1995), Mourront encore les capitaines Cook (2001). Viatger infatigable i amant del mar, deixà inèdits una sèrie de quaderns il·lustrats d'aquarel·les de les seves estades pel món. Sa companya fou Sylvie Henriette Paulette Dupin, de qui es va divorciar. Malalt d'un càncer de pulmó, Dominique Joubert va morir el 20 de setembre de 2004 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França). ***
Marcelino Boticario Sierra - Marcelino Boticario Sierra: El 20 de setembre de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra –alguns fons citen erròniament Serra–, conegut com Boti. Havia nascut el 10 de gener de 1921 a Errenteria (Guipúscoa, País Basc). Sos pares es deien Dionisio Boticario Bañu, fuster, i Justina Sierra Díaz Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França –Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou María Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Marcelino Boticario Sierra (1921-2007) ***
Armand
Andrés -
Armand Andrés:
El
20 de setembre de 2020 mor a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarquista Armand
Jocelyn Émile Andrés. Havia nascut l'11 de gener
de 1944
a Sidi Bel Abbès (Algèria
Francesa; actualment Algèria). Sos pares, d'origen espanyol,
es
deien Ángel Émilio Andrés i Susana
López.
Educador i artista pintor, fou membre del grup
anarquista «Libertad» de La Sanha
(Provença,
Occitània). Participà activament
en totes les lluites i activitats del moviment anarquista del
departament del
Var. En 1989 organitzà a casa seva, a La
Ròcabrussana
(Provença, Occitània) una
trobada llibertària. A principis de segle
s'instal·là a Venac Radomira Putnika (Sombor,
Voivodina,
Sèrbia). Sa companya fou Gabriela Novak. Malalt de
càncer
de pulmó, Armand Andrés va morir el 20 de
setembre de
2020 al Centre Hospitalari Regional de Marsella del XV Districte de
Marsella (Provença, Occitània). ---
|
![[19/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/09]") |
|
![[21/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/09]") |
|
|
| Actualització: 12-10-24 |