|
---
Anarcoefemèrides del 20 d'octubre Esdeveniments
Cartell de l'acte -
Conferència del «Foyer
du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la
«Salle du 95», al carrer de
Charonne, del XI Districte de París (França) la
conferència contradictòria
«Contre la dictadure du proletariat» (Contra la
dictadura del proletariat). L'acte
formava part d'una sèrie de conferències
organitzades per l'anarquista «Foyer
du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van
ser oradors Pierre Le
Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur. ***
Capçalera d'Umanità Nova - Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de
1932
surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer
número del periòdic quinzenal
en llengua italiana Umanità Nova.
Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera
s'havia publicat entre 1920 i
1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La
responsabilitat i la gerència de l'edició
d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats
anarquistes italians en l'exili a
França corregué a càrrec d'Antonio
Cieri, amb la col·laboració de Camillo
Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats
franceses, només publicà sis números,
l'últim el 15 de gener de 1933. Fou
reemplaçat per La Protesta / La
Protestation –tres números, el 20 de
febrer, el 13 i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova
–només un
número el 15 d'abril de 1933–, ambdós
també editats a Puteaux i per les
mateixes persones.
Naixements
Charles Ostyn - Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom. ***
Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894) - Éloi Francier:
El 20 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 28 d'octubre– de
1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França)
l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es
deien Pierre Louis Eloi
Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre.
Ebenista de professió,
milità en el moviment llibertari de París. El 21
de maig de 1894, quan
l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser
detingut, juntament amb dos
companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de
Cité Industrielle, a
prop de la presó de la Roquette on es concentrava una
gentada per a veure la
guillotinada, després d'haver cridat «Visca
Émile Henry! Visca l'anarquia». Un
cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la
comissaria
del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat
l'endemà en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va
detenir 155
anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer
Godefroy Cavaignac, va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou,
l'endemà va ser posat
a disposició judicial sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal». El
seu últim domicili fou al número 7 del carrer
Neuve-des-Boulets de París. Éloi
Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de
París
(França). ***
Notícia
de l'absolució d'Hélène Lecadieu
apareguda en el diari parisenc Le
Temps de l'11 de desembre de 1910 - Hélène
Lecadieu: El 20 d'octubre de
1853 neix a l'antic VI Districte de París
(França) l'anarquista Hyacinthe
Adolphine Lecadieu, coneguda
com Hélène Lacadieu.
Sos pares es
deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu.
Esdevingué,
sembla ser després de
la mort dels pares, òrfena de l'assistència
pública i cresqué en un convent
fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta
s'acostà al pensament
anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la
gerència del setmanari
Le Libertaire. El 9 de desembre de
1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la
publicació en Le Libertaire
del 5 de juny d'aquell any
d'un article contra els camps disciplinaris de treballs
forçats als batallons
africans (Biribi), signat per
Eugène
Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern);
ambdós processats, gràcies al
testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel,
Rouanet, Allemane, Willm
i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal,
van ser finalment
absolts del delicte de «difamació i
injúries vers l'Exèrcit». El setembre
de
1910 fou substituïda en la gerència de Le
Libertaire per Émile Dulac, però
continuà ajudant en l'edició del
periòdic.
El 20 de setembre d'aquell any participà en una
reunió amb exmembres de L'Anarchie,
entre ells Anna Mahé, que
desitjaven col·laborar en Le
Libertaire
i ella es mostrà partidària d'aquest acostament.
Abans de la gran guerra deixà
les seves funcions en Le Libertaire,
encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels
«Amics de Le Libertaire».
Malalta del cor, decidí
retirar-se a «L'Avenir Social»
d'Épône, regentat per Madeleine Vernet.
Hélène
Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône
(Illa de França, França). En
el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise,
André Schneider
pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu
malaltia no havia
pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900
l'arrendament emfitèutic
en nom de Le Libertaire per al
lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la
finalitat d'instal·lar-hi
la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de
l'assistència pública sense
infants, l'Estat heretà el local quan ella morí,
arreplegant els mobles, els
llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants,
desorganitzats per
la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi. ***
Carlo
Abate (ca. 1920) - Carlo Abate: El 20
d'octubre de 1859 neix a
Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista
Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció
de Raffaele Casnedi, Ambrogio
Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat
soci
honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva
estàtua Femmina va ser
una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup
escultòric
Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de
Brera, obtingué el
Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco
Confalonieri i Riccardo Galli,
seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en
l'ideal humanitari i força
d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la
seva companya,
Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una
epidèmia,
decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla
Marta, nounada,
als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del
«Normandie» a Nova
York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta
ciutat, s'instal·là a
Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí
definitivament al barri italià
de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la
indústria
del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a
l'Escola de Popular de
Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola
Nocturna de Disseny, que
havia creat amb subvencions municipals. La matrícula
d'aquestes escoles era
molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines
culturals per
evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties
causades per
la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a
una ràpida mort
per silicosi. Va fer una gran amistat amb
conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest
s'instal·là a Barre
i dirigí i edità nominalment –Galleani
estava en crida i cerca–, a partir del
primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que
aquest fundà, Cronaca
Sovversiva, i dissenyà la seva
capçalera i col·laborà amb
il·lustracions i
targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia
Peroskaja).
També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers
and Quarriers
Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i
Picapedrers) i fou
membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials).
Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a
diverses institucions
de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington
County,
Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de
Barre
l'estàtua The scultor, obra de Philip
Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi
i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents
italoamericans de la
ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de
l'immigrant italià i
considerat l'escultor més important de la ciutat. ***
Necrològica
de Lucien Hénault apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 - Lucien Hénault:
El 20
d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy,
Lieja,
Valònia)
el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault.
Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie
Pauline Dormal. Quan
estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part
del Cercle d'Estudiants
Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de
1899
participà en un míting a la Cooperativa
«Populaire» de Brussel·les en suport
d'Alfred
Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la
mestra russa Anne de
Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de
1900,
quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier)
i Georges
Thonar, el periòdic anarcocomunista Le
Réveil des Travailleurs. Organe
libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors
fins que deixà de
publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del
carrer Monulphe de
Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta
època també col·laborava en els
periòdics L'Effort Éclectique
i Le Libertaire, i va fer nombroses
conferències sobre «educació
revolucionària de les masses» amb Flaustier. En
1901
envià cròniques sobre Bèlgica per a Les
Temps Nouveaux. Entre el 7 i el
8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés
Anarquista celebrat a
Brussel·lès (Bèlgica) que
arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de
1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet,
Émile Chapelier,
Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un
míting a
la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol
«Le socialisme en danger. Le
Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et
anarchie». El 27 de setembre de
1901 participà, en nom del POB, en una reunió
celebrada a la Cooperativa «Populaire»
de Brussel·les entre la Federació Provincial de
Miners de Lieja i la Federació
de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El
gener de 1902 va ser
expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le
Parti
Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent
membre de la Cooperativa «Populaire»
i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà
en un míting a la «Nouvelle
Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont,
Jules Moineau i Jean-Louis Robyn.
A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al
Brasil, on restà tres anys.
De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a
l'Hospital de Saint-Gilles de
Brussel·les. Encara que anarquista, milità des
d'aleshores sobretot en «La
Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es
casà a Brussel·les amb Rachel Paula
Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de
suport a Francesc
Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon,
mantingué correspondència amb
Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911
era
secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste»
de Forest-Lez-Bruxelles
(Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu
fer costat aquesta institució i
propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la
seva
mort, publicà L'École Affrranchie,
revista de la citada institució
pedagògica. Mantingué una estreta
correspondència amb la revista anarquista Les
Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de
juny de 1914 a Brussel·les
(Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després.
Segons la seva necrològica
publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de
1914 va morir «víctima
del deure professional». ***
Foto
policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894) - Alfredo Forti: El
20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Alfredo
Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la
lleteria
del carrer Joquelet de París (França), propietat
del destacat anarquista
Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894
va ser
fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de
març de 1894 va ser
expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves
activitats anarquistes
i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat
Constant Martin quan
va ser encartat en el famós «Procés
dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària
de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà
immediatament amb el
sastre francès Josep Clair Sicard, el qual
reconegué son fill, esdevenint
aquest automàticament ciutadà francès
amb tots els drets. L'octubre de 1894 el
nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a
França i va fer valer els
seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En
1895 vivia al número 3 del
carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva mort. ***
Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916 - Bruno Cerchiaro:
El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria,
Itàlia) el
propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele
Cerchiaro
i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i
s'establí a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps,
col·laborà en els periòdics
llibertaris
L'Avvenire i Cronaca
Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per
les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916
participà
activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser
detingut a
Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca
propagandística aprofitant la seva
feina com a viatjant per a una empresa de reparació de
calcat, tenint contactes
a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22
d'abril de
1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou
enterrat al cementiri luterà
de Saint Peters d'aquesta localitat. ***
Domenico
Bedoni
- Domenico Bedoni:
El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i
desconeixem
el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del
Consell de Ministres
italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament
anarquista i s'implicà en el
moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de
Milà
(Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer
mecànic. Ben igual que
altres «objectors de consciència»
desertà i es refugià a Suïssa, on
compartí
exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari,
Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres
anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà
activament en el moviment
antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la
policia
el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va
estar inscrit en el
registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es
nacionalitzà suís. Entre
el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i
Domenico Ludovici,
com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés
Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana,
Itàlia). També representà, amb
Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes
italianes
a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se
celebrà entre el 19 i el 22
de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
Domenico Bedoni va morir el 13
de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en
coherència amb el seu pensament
ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista
suís portà el seu
nom. ***
Necrològica
de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 17 d'agost de 1924 - Lucien Grossin: El
20 d'octubre de
1886 neix a Versalles (Illa de França, França)
l'anarcopacifista i anarcosindicalista
Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis
Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París
(França) de professió, visqué a
Saint-Denis (Illa de França, França). Per una
malaltia de l'estomac, va ser
llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del
Comitè de Defensa
Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament
del Sena, del Grup
d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers,
creat el juny de 1916,
i del Comitè pel Rellançament de les Relacions
Internacionals (CRRI). El 19 de
setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i
un dels
«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i
on es denunciava la guerra, i
alliberat després de ser interrogat. En aquesta
època treballava per al xofer
Léon Jahane, militant de la Federació Comunista
Anarquista (FCA) i tresorer
dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va
ser novament detingut amb
altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie
Thimothée, Joseph Barbé, Eugène
Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al
domicili de Pierre Le
Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número
clandestí de Le Libertaire
amb un únic article,
«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer
aleshores del «Comitè de
l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el
permís de conduir
i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de
París i condemnat
a quatre mesos de presó per transportar els paquets del
periòdic a les
estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a
15 mesos, Le
Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de
desembre de
1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense
èxit per obtenir la
restitució del seu permís de conduir i del
també xofer anarcopacifista, Léon
Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval
també
intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els
anys vint continuà
militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit.
Lucien Grossin va morir el 15
d'agost de
1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i
deixà vídua i quatre infants. ***
Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937) - Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Asturias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Despertad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
19 d'octubre de 1924 - Jules D'Hooge: El
20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge.
Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora
pentinadora, i va ser reconegut
per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va
ser
legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de
1901 a
Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat
obligatòriament en un batalló
disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació.
Després de la guerra visqué
al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als
periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta
època participà en les activitats del grup
llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni
Dieu ni Maître». El
12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine
Vandepeute, amb qui
tingué un infant. En aquesta època treballava
d'obrer especialitzat en
sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour
Binet de Longues Haies
de Roubaix. El seu últim domicili va ser al
número 22 del carrer Sainte
Élisabeth. Tuberculós després del seu
pas pels batallons disciplinaris, Jules
D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la
Fraternité de
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres
dies després,
moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni
Maître» va fer el seu elogi
fúnebre. ***
Cesare
Teofoli - Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia). ***
Francisco
Carrasco de la Rubia (1938) - Francisco
Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905
neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la
Rubia. Fill
d'una família
benestant del
barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido,
jornaler, i Ana de la
Rubia Fernández.
Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona, va
entrar com a redactor de cinema en La
Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista
de juliol de
1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per
aquest diari entre agost
i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna
Durruti». El 7 d'agost de 1938,
organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la
conferència
«Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu
Barcelonès, que tingué una segona
part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona.
Durant
els anys bèl·lics
col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La
Esquella de la
Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención,
Solidaridad Obrera,
Umbral, etc.). Ocupà un
càrrec en la
Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del
Govern de la II
República espanyola i va fer intervencions en
Ràdio Barcelona. Sembla, que
s'afilià a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup
Cinemàtic», dirigí els curts metratges
documentals Ejército regular
(1937) i Campesinos
de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre
de Ignacio F. Iquino ¡Guá...,
guá...! El 25 de setembre de
1938 abandonà la crítica
cinematogràfica i les tasques propagandístiques i
s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de
febrer de 1939 va ser detingut
per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat
en consell de
guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort
per les
seves relacions amb el moviment anarquista i les seves
cròniques i fotografies
del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després
de ser obligat a
casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba
va de tenir una
filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones
més, el 13 de maig
de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou
l'únic
redactor de La Vanguardia executat
pels feixistes. Son germà menor, el pintor José
Carrasco de la Rubia, va ser
afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla. Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939) ***
Carlos
Zimmermann Ruiz en la seva intervenció en el «Ple
Nacional
Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT
(València, gener de 1938) - Carlos Zimmermann Ruiz: El 20 d'octubre de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1898– neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Zimmermann Ruiz. Sos pares es deien Diego Zimmermann i Matilde Ruiz. Quan era un infant sa família s'instal·là a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Es guanyava la vida com a pèrit electricista i a començament de la dècada dels trenta ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou membre del Comitè Regional d'Andalusia. Destacà com a orador, organitzador i partidari de la revolució agrària immediata. Va ser detingut pels seus atacs a la Guàrdia Civil en un míting celebrat el 5 d'octubre de 1930 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i tancat a Sevilla (Andalusia, Espanya). Des de la presó col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1931 treballava en les obres de construcció del Rock Hotel de Gibraltar i era secretari de la Federació Comarcal del Camp de Gibraltar de la CNT amb seu a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). L'abril de 1931 va fer un míting a La Línea de la Concepción. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid (Espanya). El 4 d'agost de 1931 va fer a l'Ateneu Obrer Cultural de La Línea de la Concepción la conferència «Socialismo y Anarquismo» i el setembre d'aquell any parlà, amb altres companys, a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) i a Paterna del Río (Almeria, Andalusia, Espanya) en un míting organitzat per l'Associació Camperola Cultural i el grup «Libre Examen». L'octubre de 1931 participà activament en el Ple Regional d'Andalusia i en parlà en el míting de clausura. Aquest mateix any va ver un míting antirepublicà a Sevilla. En 1932 va ser nomenat secretari de la CNT de Sevilla. El gener de 1932, en plena vaga del transport i després de l'aixecament revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya), va ser detingut a Sevilla i deportat a Cadis. El maig de 1932 parlà a La Línea de la Concepció. També en 1932, quan era secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de Sevilla de la CNT, participà en una polèmica amb Miguel Mendiola Osuna, Rafael Peña García i Pedro Vallina Martínez, en la qual Vallina acusava els companys del fracàs de la vaga pagesa per connivències amb el governador civil Vicente Sol Sánchez, debat que encara era present en el Ple Regional d'Andalusia de març de 1933. Aquest mateix 1933 va ser empresonat un temps. L'abril de 1934 parlà a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i l'agost d'aquell any representà el Comitè Pro Presos Regional en l'acte de clausura del Ple Regional d'Andalusia de la CNT. L'octubre de 1935 va fer la conferència «Unidad sindical» a Sevilla. El gener de 1936 parlà a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i el febrer al Campo de Gibraltar i a Còrdova. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat d'Andalusia al IV Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 presidí un gran míting a Sevilla i el juny parlà a Utrera i Còrdova i el juliol novament a Còrdova. Quan esclatà la guerra, encapçalà el «Batalló Zimmermann» –on trobà el seu amic el cantaor de flamenc Juan Manuel Valderrama Blanca (Juanito Valderrama)–, que combaté a la zona de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), oposant-se a Antonio Rosado López i la seva línia d'acostament als marxistes pel que feia a la qüestió de les col·lectivitats a Jaén (Andalusia, Espanya). També en aquesta època encapçalà la Federació Provincial de Sindicats de Jaén i el seu Comitè de Guerra. El juliol de 1937 assistí al Ple Regional de Andalusia que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) i l'agost representà Jaén en el Ple del Moviment Llibertari que se celebrà en aquesta ciutat. El setembre de 1937 assistí, en nom de la Regional d'Andalusia, al Ple de Regionals, on formà part de la ponència, amb David Antona Rodríguez, Joan García Olivar i Horacio Martínez Prieto, que redactà un dictamen «liquidacionista» a causa del «circumstancialisme». El gener de 1938 participà en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València (València, País Valencià). El març de 1938 va fer un míting a Arjona (Jaén, Andalusia, Espanya). Com a secretari de la Federació Provincial de Camperols de Jaén, el setembre de 1938 assistí al Ple del Comitè Regional d'Andalusia que se celebrà a Baeza (Jaén, Andalusia, Espanya), on s'enfrontà a Francisco Maroto del Ojo que el va acusar de voler controlar el Comitè i de no acceptar el nou secretari Manuel Pérez Fernández. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat a diverses presons (Jaén, Sevilla, Granada i Penal del Puerto de Santa María). L'hivern de 1941 assistí al ple clandestí confederal que se celebrà a la cel·la 67 del Penal del Puerto de Santa María, on s'adoptaren acords per a afavorir la lluita clandestina i la reorganització confederal. En 1945 sortí en llibertat provisional i s'integrà immediatament en la lluita clandestina com a secretari de la CNT andalusa, participant en el ple clandestí de desembre de 1945. A finals dels anys quaranta s'exilià, passant per Tànger i el Marroc gal, a França, establint-se primer a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i després a Lió (Arpitània). En 1961 assistí al Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) i en 1962 al Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1962 formava part de la Secció d'Informació, Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental de la CNT. En 1962 participà en diversos mítings i conferències (Bordeus, Firminy, Lió, Tolosa) i en 1963 a Chauffailles. En els anys seixanta assumí les tesis de la CNT minoritària, participant en 1977 en la «Conferència de Narbona» al voltant del grup editor de Frente Libertario. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir, Mujeres Libres, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. Sa companya, que va estar detinguda com a ostatge pels franquistes durant la guerra, fou Candelaria Ramírez. Carlos Zimmermann Ruiz va morir el 28 de maig de 1979 al domicili de sa filla Matilde Zimmermann Ramírez (Matilde Dury) a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània). Carlos Zimmermann Ruiz (1908-1979) ***
Portada del fullet de Romuald Crivellé Juncosa - Romuald Crivellé
Juncosa: El 20 d'octubre de 1917 neix a La Figuera (Priorat, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Romuald Crivellé Juncosa –el primer llinatge
citat de diverses maneres (Crivillé, Crevellé, Crevillé,
etc.). En els anys trenta treballà de mosso de cafè a Barcelona (Catalunya) i
en 1936 estudiava a l'Escola Racionalista del carrer de la Cera. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i un cop
sufocat l'aixecament va ser nomenat secretari de les Patrulles de Control del
Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Posteriorment, com a secretari de les Joventuts Llibertàries de La Figuera,
representà el seu poble en un Ple Comarcal d'aquesta organització celebrat a Móra
d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan la militarització de les milícies, va
ser nomenat sergent i comissari accidental de Sanitat de la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En aquests
anys bèl·lics col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Acracia,
Solidaridad Obrera, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat a diversos camps de concentració. A partir de 1941
participà en la reorganització de la CNT clandestina i, a més de ser secretari
d'un grup clandestí, s'integrà en un maquis de la resistència on va romandre
fins el final de la II Guerra Mundial. Establert a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), en 1981 s'adherí a l'«Amicale de la 26 Divisió», de la qual va ser
nomenat president, i col·laborà en el seu Boletín Amicale 26 Division
Durruti. Actiu anticlerical, en els anys vuitanta publicà el fullet de
temàtica religiosa Cosas del Cielo y la tierra. Panfleto de un libre
pensador, i, segons alguns, formà part de la maçoneria. Sa companya, des de
1945, fou Carmen, la qual morí en 1988. El seu testimoni va ser recollit per
Hans Schafranek en el llibre Das kurze Leben des Kurt Landau. Ein
österreichischer Kommunist als Opfer der stalinistischen Geheimpolizei
(1988). Malalt des dels anys noranta, entre 1991 i 1993 reclamà una pensió per
pertinença a la Forces Armades republicanes a través de la Federació de
Jubilats i Pensionistes de la Unió General de Treballadors (UGT). Romuald Crivellé
Juncosa va morir l'1 de desembre de 2002 a Nalhós (Llenguadoc, Occitània). ***
Ana
Camello García (ca. 1976) - Ana Camello
García: El 20 d'octubre de 1922 neix a
Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista, anarcofeminista i resistent antifeixista Ana
Camello
García, també coneguda com Ana
Delso
o Anna Delso, pel llinatge de son
company. Filla d'un ferroviari que treballava a Madrid (Espanya) va ser
registrada
en aquesta població. Quan tenia 12 anys es
traslladà a Andújar, on aprengué
l'ofici de costurera. En 1936, amb tota sa família,
s'instal·là a Madrid, on
treballà en la confecció i, mitjançant
son germà Miguel Camello García, entrà
en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT).
El novembre de
1936, en plena guerra civil, formà part d'un grup d'infants
i d'adolescents
evacuats de Madrid cap a València (València,
País Valencià). Després a Vilanova
i la Geltrú (Garraf, Catalunya), amb Consuelo Pujante,
s'encarregà del
secretariat federal de l'organització anarcofeminista
«Mujeres Libres». A més
d'això, milità en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i
col·laborà en Boletín
Oficial. Malalta,
en 1938 va ser ingressada a La Garriga (Vallès Oriental,
Catalunya). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internada als camps de
concentració occitans d'Argelers i de Sent Africa. En 1940,
amagada en un tren
de mercaderies, aconseguí arribar a Sent Daunís
(Llenguadoc, Occitània). En
1944 s'integrà en la Resistència i
després de la II Guerra Mundial va ser
nomenada secretària de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) de Sent
Daunís, on treballava de criada. En 1951, després
de passar 12 anys en la
clandestinitat i en la precarietat, emigrà amb son company
Dionisio Delso de
Miguel i sa filla Vida a Mont-reial (Quebec). En aquesta
població treballà durant
26 anys en la indústria de la confecció. Membre
del sindicat Union
Internationale des Ouvriers/ières du Vêtement pour
Dames (Unió Internacional
d'Obrers/es de la Confecció para Dones), denuncià
la corrupció dels seus
dirigents sindicals, la malversació de fons i la
connivència amb la patronal i
l'Estat, fet pel qual va ser marginada tant pel sindicat com pels
patrons. Alhora
milità activament en la Federació Local de
Mont-reial de la CNT i en els
moviments anarquista, feminista, pacifista. Va fer amistat amb la
pintora
Marcelle Ferron, exmembre del grup artístic
«Automatistes» i una de les
fundadores de la llibreria «Alternative» i del
periòdic de Mont-reial La Nuit.
En 1976, després de la mort del
dictador Francisco Franco, viatjà a la Península
i posteriorment col·laborà en
el periòdic barceloní Solidaridad
Obrera
i en el butlletí madrileny Bicel,
de
la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1989
publicà a Mont-reial el llibre Trois
cents homes et moi ou Estampe d'une
révolution, que va ser publicat en 1998 en
castellà sota el títol Trescientos
Hombres y yo. Estampa de una
revolución i en 2006 en italià. Ana
Camello García va morir el 28 de maig de 2020
a Mont-reial (Quebec). Ana Camello García (1922-2020)
Defuncions
Necrològica
d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2
de novembre de 1919 - Armand Beaure: El
20 d'octubre de 1919 mor a Llemotges (Llemosí,
Occitània) l'anarquista
Christophe Beaure, més conegut com Armand Beaure
–el seu llinatge a
vegades citat Baure. Havia nascut el 29 d'octubre
de 1866 a Sent Liunard (Llemosí,
Occitània). Sos pares es deien
Léonard Beaure, sabater, i Marie
Dorat, modista. Es guanyà la vida com son pare, treballant
de sabater a
Llemotges (Llemosí, Occitània). L'1 de gener de
1894, ben igual que una vintena
d'altres anarquistes de Llemotges, el seu domicili va ser escorcollat
per la
policia i aquesta trobà notes de discursos de
Régis Meunier i un llistat de
companys de Castèlgelós (Aquitània,
Occitània). En 1895 va difondre el periòdic
parisenc La Sociale, editat per Émile
Pouget, venent-lo pels carrers de
Llemotges. En aquesta època era membre del Grup
d'Educació «Les Libertaires».
En 1896 empenyorà el seu rellotge al mont de pietat de
Llemotges per pagar les
despeses d'estada de l'anarquista François Broussouloux per
a fer una
conferència en una gira propagandística. En 1897
vivia al número 72 del camí Rouchoux
i era responsable de la biblioteca del grup «La Jeunesse
Libertaire». Entre
1898 i 1899 col·laborà en periòdic
parisenc Le Cri de Révolte. Durant la
primavera de 1898 va ser condemnat a 16 francs de multa per haver
atupat el
confident Auguste Sarre, antic secretari de la Federació de
Sindicats obrers de
Llemotges. A partir de 1900 portà la corresponsalia de
Llemotges de Le Libertaire.
El 27 de juliol de 1900 va fer una conferència
contradictòria sobre la
filosofia anarquista per a «La Jeunesse
Libertaire». El 5 de novembre de 1900,
quan circulava amb bicicleta per Lu Palaiç
(Llemosí, Occitània), alguns pagesos
cridaren «Lladre!» i va ser detingut, i com que
portava un revòlver, va ser
tancat; l'11 de gener de 1901 va ser jutjat per l'Audiència
de l'Alta Viena de
Llemotges per «temptativa de robatori amb escalada i
efracció», juntament amb els
germans anarquistes J.-B. Niarfeix i Jean Niarfeix, i tots tres van ser
absolts
–en aquest afer Jean Grave li va negar la solidaritat per
tractar-se d'un
delicte que considerava de «dret comú».
En 1902 animà el grup llibertari de
Llimotges (Aubert, Coulaud, L. Darthout, H. Desbordes, H. Desset, L.
Desset,
Debragéas, A. Debraud, H. Douat, B. Gardel, M. Pericaud,
Pouyaud, L. Sègue, L.
Tuillière, etc.). En 1904 col·laborà
en Les Temps Nouveaux. L'octubre de
1905 va ser un dels fundadors del periòdic bimensual
anarcocomunista de Llimotges
L'Ordre (1905-1907), que arreplegà
destacats anarquistes (Henri Beylie,
André Boulesteix, Léon Darthou, Jean Peyroux,
etc.), i que fou reemplaçat per Le
Combat Social (1907-1909). En 1906 el periòdic L'Ordre
publicà el
seu fullet Arguments anarchistes. El 9 d'octubre de
1909 va ser un dels
oradors, amb Adrien Boudet, Georges Yvetot i altres, en el gran
míting de protesta
contra la condemna a mort de Francisco Ferrer i Guàrdia
celebrat a la Borsa del
Treball de Briva (Llemosí, Occitània).
També col·laborà en altres
capçaleres
anarquistes, com ara L'Homme Libre (1903-1904), Germinal
(1904-1914), Le Combat (1905-1914) i L'Insurgé
(1910-1911).
Durant la Gran Guerra es mantingué ferm en el seu
anarquisme. A partir de 1917
col·laborà en Le Libertaire i
aquest any passà una temporada a Niça
(País
Niçard, Occitània). Fou l'administrador de la
societat cooperativa «L'Union» de
Llemotges. Sa companya fou Catherine Marbatin. Malalt de laringitis
aguda, Armand
Beaure va morir el 20 d'octubre de 1919 al seu domicili, al
número 36 de
l'avinguda de Beaupuy, de Llemotges (Llemosí,
Occitània). El juny de 1928 el periòdic
L'Anarchie reedità el fullet Arguments
anarchistes, el gener de
1929 Armand Bidault (Cabet) el publicà en
la col·lecció «La Brochure
Mensuelle» i el gener de 1959 en els «Cahiers de Contre-Courant».
Actualment existeix el «Groupe Armand Beaure» de
Llemotges, adherit a la Federació
Anarquista (FA). ***
Estibadors - Aquilino Gómez Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia nascut cap el 1864 a Fuente de Santa Cruz (Segovia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Cipriano Gómez i Eulogia Pozo. El seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres confrontants. En 1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao, col·labora en El Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb Maria Fernández. En 1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre i en febrer de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari dels crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i el Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés fundacional de la Federació de Societats de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE). En 1903 figura com a administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i participa en la famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad, de Barcelona. A començament dels anys deu participà activament en les vagues siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per això. En 1911 vivia a Barakaldo i dirigí El Látigo de Baracaldo, substituït l'any següent per El Látigo, que també dirigí entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de Grups Llibertaris de la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el gran míting de Barakaldo en defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en aquella època participa en gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En 1915 representà les agrupacions de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el Congrés Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar en El Productor, de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport econòmic a La Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant els seus últims anys fou l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el sindicat «El Yunque» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set mesos. Publicà articles en El Corsario, El Látigo de Baracaldo, El Látigo, El Productor i Tierra y Libertad. Estava casat amb María Fernández, amb qui tingué quatre infants (Palmiro, Universo, Germinal i Amaranto). Aquilino Gómez Pozo va morir d'un càncer hepàtic el 20 d'octubre de 1935 al seu domicili de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat al cementiri municipal de San Vicente d'aquesta ciutat. ***
Ramiro
Lapeña Altabás -
Ramiro Lapeña
Altabás: El
20 d'octubre de 1936 és assassinat a Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Ramiro Lapeña Altabás. Havia nascut l'11
de juny de 1897 a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó,
Espanya). Estava casat amb
dos infants (Remedios i Manuel). Es guanyava la vida treballant de
ferrer i ferrador
i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de
la qual formava
part de la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol
de 1936
es va amagar, però l'octubre d'aquell any es va lliurar als
franquistes. Ramiro
Lapeña Altabás va ser afusellat el 20 d'octubre
de 1936 a la tàpia del
cementiri de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i
llançat a una fossa comuna.
Son germà Manuel Lapeña Altabás,
també militant confederal, havia estat
assassinat pel feixistes tres mesos abans. Les restes dels dos germans
van ser
exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle
de Cuelgamuros
(San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa
família lluita
judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a
Calataiud. ***
Marino
Grilli
- Marino Grilli: El 20 d'octubre de 1952 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Havia nascut el 12 de gener de 1884 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista «Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de «Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló «Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) –altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943. ***
Necrològica
de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de gener de 1963 - Ramon Ramia
Llerda: El 20 d'octubre de 1962 mor a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de
Catanet.
Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Beseit (Matarranya,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Josep Ramia i Maria Llerda. El
16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de
Resistència de
Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i
tingué especial dedicació als
presos socials. Participà activament en l'aixecament
revolucionari del 8 de
desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el
comunisme llibertari
i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment
milità
en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya,
Franja de Ponent) de la
CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en la resistència
i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i s'instal·là a
Montferrièr de Les
(Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de la CNT de
Montpeller. Sa
companya fou Encarnació Rubert. Ramon Ramia Llerda va morir
el
20 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 22
d'octubre–
de 1962 a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). ***
D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana] - Louis Laurent: El 20 d'octubre de 1971 mor a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Havia nascut el 22 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 1883 al V Districte de París (França). Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya. El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França). ***
Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972 - Eduard Vives: El 20 d'octubre de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Havia nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a conseqüència d'una operació d'estómac. ***
Notícia
de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del
10 de gener de 1924 - Joan Enseñat Rigo: El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Havia nascut el 14 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya). Sos pares, sembla que mallorquins, es deien Bartomeu Enseñat i Margarida Rigo. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró Belis. L'octubre de 1921 va ser detingut amb Darí Panadès Lisart i de bell nou al barri barceloní de Sarrià amb Manuel Talens Giner i altres; alliberat pel jutge, romangué empresonat per decisió governativa. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts amb la «Columna Ortiz». En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil del departament de Meurthe i Mosel·la, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya. Joan Enseñat Rigo va morir el 20 d'octubre de 1975 a l'asil de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) on residia i va ser enterrat al cementiri de Collserola d'aquesta ciutat. ***
Típica
novel·leta de l'Oest - Juan Francisco Abad Fornieles: El 20 d'octubre de 1983 mor a Heidelberg (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'anarquista, periodista i escriptor Juan Francisco Abad Fornieles. Havia nascut cap el 1923 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Gairebé des d'infant milità en els grups llibertaris i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare s'incorporà als fronts. En 1938 va fer de corresponsal de guerra i col·laborà assíduament en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de gener de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de Torrero (1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María (1947). En aquest últim penal conegué Vega Álvarez, amb qui establí una gran amistat. El juny de 1951 fou alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán, Gómez Casas, Vega, Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan de España, etc.), més de 200 novel·les d'entreteniment (de l'oest, policíaques, bèl·liques, amoroses, etc.), per a les editorials Bruguera, Cies, Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà l'escriptura d'aquesta «literatura de subsistència» amb la feina en una fàbrica. Després emigrà a Europa, primer a França, on no s'entengué amb els exiliats llibertaris de Tolosa de Llenguadoc, i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a Sinsheim-Hofenheim deixà d'escriure i abandonà la militància, però a finals dels anys setanta, animat per Cristóbal Vega, retornà a la militància llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11 anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou molt amic d'Ángel Cazorla. Trobem articles seus en Correo Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984 prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba. ***
Josep
Filló Sarrató al seu despatx de la Conselleria de
Serveis Públics (1937) - Josep Filló
Sarrató: El 20 d'octubre de 1983 mor a
Panamà l'anarquista i anarcosindicalista
Josep Filló Sarrató –el primer llinatge
a vegades citat Fillol i el segon Sarrats.
Havia nascut cap el 1903. Xofer de professió, durant els
anys trenta milità en
el Sindicat del Transport de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), del qual fou vicepresident i president. Durant
aquests anys
fou membre del Comitè Pro Presos de Barcelona i fou delegat
d'aquest comitè als
Plens Regionals de Sindicats Únics de la CNT de maig de 1931
i de març de 1933.
Com a membre del Comitè Pro Presos va ser detingut,
juntament amb Joan Ripoll i
Benjamín Sánchez González, empresonat
i processat l'estiu de 1933 per «associació
il·legal». Durant la guerra civil fou
capità del Cos de Tren de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. També fou
membre del grup anarquista
«Fructidor», format per militants del Sindicat del
Transport i del Sindicat de
l'Alimentació de la CNT, grup que el gener de 1937
demanà l'adhesió a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A
començaments de 1937 presidí el Consell
de Transports de la Conselleria de Serveis Públics de la
Generalitat de
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i el desembre de
1939 aconseguí embarcar-se, amb Juan Panisello
Muñoz i Josep Peirats Valls, cap
a la República Dominicana. A Ciudad Trujillo (actual Santo
Domingo, República
Dominicana), formà amb aquests i altres un grup confederal,
i després a la
província de San Juan el grup llogà un tros de
terra i la treballà. Posteriorment
s'instal·là a la Ciutat de Panamà
(Panamà), on treballà de xofer de camions
d'una fàbrica de gel i continuà militant, amb
Juan Panisello Muñoz, en el nucli
local confederal. ***
Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphael - Jean-Roger Caussimon: El 20 d'octubre de 1985 mor a París (França) l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Havia nascut el 24 de juliol de 1918 al XIV Districte de París (França). Era fill natural de Yvonne Thomas i posteriorment, el 30 de desembre de 1927, va ser reconegut per Jean Caussimon, metge. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan, Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. El 16 de juliol de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Paulette Marie Alphonsine Clément. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. En la seva última etapa visqué a Le Perray-en-Yvelines (Illa de França, França). Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa. ***
Ines
Lida Scarselli - Ines Lida Scarselli: El 20 d'octubre de 1985 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Havia nascut el 28 de març de 1906 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per «suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel «Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una «depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon. ***
Necrològica
de Juan Giner Jorge publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de novembre de 1989 - Juan Giner Jorge:
El
20 d'octubre de 1989 mor a Avinyó (Provença,
Occitània)
l'anarcosindicalista Juan Giner Jorge. Havia nascut el 15 de juny de
1909 a Beseit (Matarranya,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Bernardo Giner i
Encarnación Jorge. Quan era molt jove s'afilià a
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Beseit. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Després
de la II Guerra Mundial
s'establí a Castèu-rainard(Provença,
Occitània), on continuà militant en la CNT. A
finals dels anys
seixanta residia al número 6 del carrer Écoles i
era el secretari de Cultura i
Propaganda de la Zona B del Nucli de Provença de la CNT. En
l'última etapa de
sa vida era secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de
Castèu-rainard. Sa companya fou Carmen Aznar Gazulla. Juan
Giner Jorge va morir, després de patir una importat
intervenció quirúrgica, el 20
d'octubre de 1989 a l'Hospital General d'Avinyó
(Provença, Occitània) –algunes fonts
citen erròniament Castèu-rainard. ***
René
Ringeas, al centre dret amb gorra, i altres companys en una acampada
(ca. 1935) [CIRA - Lausana] - René Ringeas: El 20 d'octubre de 1992 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista René Antoine Ringenbach, més conegut com René Ringeas. Havia nascut el 14 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1914 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França). Sos pares es deien Joanny Gaston Camille Ringenbach, sastre i secretari de la Federació de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT), i Eugénie Lavoillotte, modista. Visqué amb sos pares al XII Districte de París (França). A començament dels anys trenta era funcionari del Ministeri del Treball, fent feina com a redactor per als treballadors estrangers –posteriorment esdevindrà venedor als mercats– i vivia al número 21 del carrer Dr. Leray del XIII Districte parisenc. Era membre de la Joventut Anarquista Comunista (JAC), organització que, segons la policia, comptava uns tres-cents militants, i concretament en militava en la secció de Les Lilas (Illa de França, França). El 4 de juny de 1933 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Entre el 14 i el 16 de juliol de 1933 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Orleans (Centre, França). Entre 1934 i 1939 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista. Orador de talent, el 15 de març de 1934 participà en el míting internacional d'Unió de les Joventuts celebrat a París, que agrupà membres de les diverses organitzacions juvenils d'esquerra de totes les tendències. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat a París, on s'abandonaren les sigles de l'UACR per les de la Unió Anarquista (UA). Nomenat secretari de la JAC, fou delegat al congrés de l'UA, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936. El 6 de juny de 1936 es casà al XV Districte de París amb Marcelle Mazaud, empleada de laboratori. Com a membre de la JAC parlà en un míting organitzat per la Federació de la Regió Parisenca de l'UA i la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) el 3 d'octubre de 1936 a la Sala de la Mutualité, juntament amb Marceau Pivert, per la Gauche Révolutionnaire (GR, Esquerra Revolucionària); Lucien Weitz, per les Joventuts Socialistes del Departament del Sena; Émilienne Durruti, per la «Columna Durruti»; Pierre Audubert, per la V Secció de l'SFIO; i Sébastien Faure, per l'UA. També parlà, en nom de la JAC, amb Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes, en una reunió pública antimilitarista («Les deux anys, c'est la guerre!») celebrada el 24 de setembre de 1936 a Les Lilas; aquesta reunió acabà amb una cinquantena de persones recorrent els carrers i, malgrat la estreta vigilància a la qual estava sotmesa, es pogueren llançar pamflets antimilitaristes per damunt del mur del fort de Romainville (Illa de França, França) i que finalment aterraren al camp de tir. A resultes de les tasques que es dugueren a terme en el congres de l'UA que se celebrà a París entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat membre de la comissió administrativa d'aquesta organització. En 1938 va ser nomenat tresorer adjunt de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el tresorer de la qual fou Nicolas Faucier. En aquesta època vivia al número 224 del carrer Vanves de París. El 19 de novembre de 1938 intervingué en nom de la JAC en el míting «La Paix n'est pas sauvée» a Courbevoie (Illa de França, França), organitzat pel grup «Rassemblement contra la Guerre», al costat de Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes Obreres i Pageses; de Suzanne Nicolicht, del Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP); d'Henri Claude, dels Jeunes Équipes Unies pour une Nouvelle Économie Solidaire (JEUNES, Grups de Joves Units per una Nova Economia Solidària); André Barzangette, de l'UA; i un orador del Partit del Poble Algerià (PPA). Aquest míting tingué un estrany èxit, ja que si el públic era nombrós (500 persones), la meitat eren comunistes hostils que tot el temps provocaren al crit de «POUM assassí!». En la primavera de 1939 era membre de la Universitat de la Joventut Proletària (UJP), el secretari de la qual era Armand Galli, i que tenia per missió l'educació dels joves obrers de la mà de l'UA. Va ser delegat al Congrés Regional de París de l'UA que se celebrà el 19 de març de 1939 i aleshores era el responsable de la pàgina sindical de Le Libertaire. Durant la II Guerra Mundial va ser fitxat com a jueu per la policia del Govern de Vichy. Bon emprenedor comercial, muntà diverses petites empreses, sobretot després de la II Guerra Mundial. Especialment destacà «Forana», empresa encarregada d'aprovisionar els mercats forans i a la qual confià la seva gestió a l'anarquista Charles Louis Anderson. En 1950 residia a Courbevoi i el seu domicili figurava en la llista dels que havien de ser vigilats per la policia. Durant els anys seixanta fundà les «Editions du Vieux Saint-Ouen» i publicà en 1966 a Saint-Ouen (Illa de França, França) el butlletí setmanal L'Intrus, en el qual col·laborà fent servir diversos pseudònims (Le Beau Jojo, Jacques Sanvignes, etc.). En la seva editorial publicà en 1966, amb Gaston Coutant, el llibre Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte. El projecte editorial se'n va anar en orris quan un incendi destruí el local social situat al número 5 del carrer Cagé. En 1968 va escriure una novel·la autobiogràfica sobre el període de 1936-1937, que va ser rebutjada per l'editor Robert Denoël i fortament criticat per Louis Mercier. En aquesta època regentava una empresa d'aparells domèstics a Saint-Ouen amb una filial a La Sanha (Provença, Occitània), on acabà instal·lant-se. René Ringeas va morir el 20 d'octubre de 1992 a l'Hospital Font-Pré de Toló (Provença, Occitània) ***
Mario
Stefanini - Mario Stefanini: El 20 d'octubre de 1992 mor a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Havia nascut el 14 de setembre de 1885 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornà a Itàlia en data imprecisa. ***
Antonio
Ramos Palomares - Antonio Ramos Palomares: El 20 d'octubre de 1994 mor a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ramos Palomares, conegut com El Carbonero, per la seva professió. Havia nascut el 5 de maig de 1905 a Villanueva de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Dámaso Ramos i Francisca Palomares. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río, en 1936 en va ser nomenat secretari de la Federació Local. Quan el cop feixista de juliol de 1936, la Guàrdia Civil prengué el control de la localitat, però durant la nit del 19 al 20 de juliol formà part del grup de militants confederals que recuperà per assalt el poble, proclamant el comunisme llibertari i l'abolició de la propietat privada i la moneda. Poc després, el 23 de juliol, Almodóvar del Río fou ocupada per les tropes franquistes, però abans, un miliar de habitants fugiren de la localitat i es concentraren arreu de les muntanyes de la zona. El 3 d'agost, un grup de la Columna «Fermín Salvochea», encapçalat per Ramos Palomares, aconseguí fer fora els feixistes del poble fins la seva definitiva ocupació per l'Exèrcit Nacional el 20 d'agost següent. Durant la primavera de 1937, arran de la fuita de les tropes franquistes de la localitat cordovesa de Pozoblanco, juntament amb altres militants anarquistes d'Almodóvar del Río i amb el suport de l'Institut de Reforma Agrària (IRA), que controlava les finques de la zona abandonades pels seus propietaris, crearen una col·lectivitat agrícola que comprenia les finques Cortijo de los Eucaliptos i Las Navas del Moreno, entre les poblacions de Valsequillo i de Blázquez, molt a prop del front. Aquesta col·lectivitat funcionà durant l'any agrícola de 1937 i 1938 i fou dirigida per un Consell d'Administració del qual va ser nomenat president. A finals de març de 1939, amb les armes abandonades pels soldats republicans a l'estació d'Andújar (Jaen, Andalusia), formà amb altres companys grups guerrillers que s'instal·laren a la serra. El seu grup, capitanejat per Francisco Perales i Francisco Ballester Marín, arribà a Còrdova i a la zona d'Almodóvar del Río i, després de trobar un amagatall i un agent d'enllaç de confiança (Francisco Albanda Cesilla), es prepararen per a la resistència. A començaments de maig de 1939, però, animats per les seves famílies dient-los que «no tenien res a perdre» es lliuraren a les autoritats feixistes. Ell fou condemnat a 30 anys de presó, pena que fou commutada per la de 20 anys i un dia. En 1941 fou internat al penal gadità del Puerto de Santa María i l'hivern d'aquell any, a la cel·la número 67, organitzà un Ple Regional clandestí de la CNT d'Andalusia en el qual assistiren, a més d'ell, nombrosos companys (Carlos Zimmermann, Carlos Soriano Águila, Cristóbal Palacín Rodríguez, Salvador Reina Barriga, Diego Rangel Valenzuela, Rafael Cuesta Pastor, Sebastián Pino Panal, Antonio Rivas, etc.). En aquest ple es decidí la intensificació de la lluita clandestina, la preparació dels companys perquè quan fossin alliberats poguessin reorganitzar la estructura orgànica confederal i formar un Comitè de Relacions que es pogués posar en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT. Durant la seva estada entre reixes fou obligat a reconstruir la presó de Còrdova. El 12 de febrer de 1944 aconseguí la llibertat condicional vigilada i retornà a Almodóvar del Río, on, no sense dificultats, pogué posar en pràctica els acords plenaris i reconstituir un Comitè Comarcal amb altres companys (José Díaz Ruiz, José Arriaza Cuenca, José Granados Ruiz, Antonio Santana i Miguel Caballero Cañero), el qual presidí. Aquest Comitè Comarcal establí contactes amb les poblacions de Hornachuelos, Posadas, La Carlota, Villaviciosa i Palma del Río. El 19 de juliol de 1945 es tingué un Congrés Comarcal confederal a l'assecador de tabac de la finca Los Lochos, situada entre els quilòmetres 21 i 22 de la carretera de Còrdova a Palma del Río, on hi treballava. Arran d'una infiltració de confidents de la Guàrdia Civil, el Comitè Comarcal en ple i nombrosos militants cenetistes van ser detinguts durant l'estiu de 1945; ell ho fou el 30 d'agost de 1945, juntament amb José Díaz Ruiz, Antonio Santana i Miguel Caballero Cañero. Traslladats a Còrdova, van ser torturats. Sis mesos després, per raons desconegudes, el jutge instructor especial, el brigada d'Infanteria Fructuoso Delgado Hernández, encarregat de la «repressió contra el comunisme i la maçoneria», rebutjà processar els militants detinguts i els alliberar per manca de proves. A partir de 1946 els militants confederals de la zona van ser sotmesos a una forta repressió i a nombroses detencions durant les operacions portades a terme per les autoritats franquistes contra la guerrilla. Visqué tota la resta de sa vida a Almodóvar del Río. Antonio Ramos Palomares va morir el 20 d'octubre de 1994 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Gino
Agnese - Gino Agnese: El 20 d'octubre de 2001 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el físic i militant anarquista Angelo Eugenio Agnese, conegut com Gino Agnese. Havia nascut el 20 de maig de 1940 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Llicenciat en física, es guanyava la vida com a professor de física teòrica a la Universitat de Gènova. En els anys cinquanta, arran d'assistir a una conferència d'Armando Borghi, freqüentà el Cercle Anarquista «Pietro Gori», del barri genovès de Certosa di Rivarolo, s'encarregà de les transmissions d'una ràdio local i formà part de grups llibertaris adherits als Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Internazionale. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes, com ara Frederica Montseny, Umberto Marzocchi, Pio Turroni, Alfonso Failla, Vincenzo Toccafondo o Giuseppe Pinelli. En 1968 va ser un dels animadors dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits) de Gènova. També fou un dels fundadors de la Gioventù Anarchica Genovese (JAG, Joventut Anarquista Genovesa), del Cercle Anarquista «Armando Borghi» i s'adherí als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Amb sa companya Carmen, fou un dels militants més actius del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària), que promovia activitats contra la dictadura franquista. En 1972, després de la ruptura del moviment anarquista italià, continuà col·laborant amb les GAF i participà, fins a començaments dels anys vuitanta, en el Cercle Ferrer del barri genovès de Marassi. Participà especialment en les activitats de la Biblioteca Ferrer, a la Piazza Embriaci, la qual renovà el moviment llibertari a Gènova. També intervingué en les manifestacions anti G8 de Gènova. Trobem articles seus en A. Rivista Anarchica. Angelo Agnese va morir d'un infart durant la nit del 19 al 20 d'octubre de 2001 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 29 d'octubre al cementiri genovès d'Staglieno. ***
Gil
Devillard (24 de juny de 2006) - Gil Devillard: El
20 d'octubre de 2016 mor a Avon (Illa
de França, França) el militant comunista
llibertari, i després
trotskista, i anarcosindicalista Gilbert Henri Louis Devillard, conegut
com Gil Devillard i Cédar.
Havia nascut el 13 de febrer de 1924 al XV
Districte de París (França).
Sos pares es deien Robert Fernand Devillard, empleat
d'assegurances, i Gilberte Marie Alexandrine Vallière,
modista. El gener de
1946 va ser desmobilitzat d'una unitat de les Forces Franceses Lliures
(FFL)
del general Philippe Leclerc de la Resistència, on havia
conegut anarquistes
espanyols. Entrà a treballar en una companyia d'assegurances
(«La
Préservatrice») del IX Districte de
París, però només aguantà
quatre mesos. En
«La Préservatrice» conegué
una companya que el va introduir en el moviment dels
Albergues de Joventut, en el qual participà activament. En
el Planning Familiar
aprengué tècniques abortives, clandestines
aleshores, i practicà més d'una
trentena d'avortaments amb caràcter militant i
desinteressat. L'abril de 1946
entrà a treballar d'obrer ajustador a la cadena de muntatge
de motors de la
fàbrica Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França), on simpatitzà
amb el Partit Comunista Francès (PCF), fins que setmanes
després, fou testimoni
de l'agressió per part de militants estalinistes a dues
militants trotskistes
que venien La Lutte de Classe a
l'entrada del metro, i es va veure obligat a defensar violentament les
noies,
fet que el desconcertà força. Comentant la feta
amb son oncle, exmilitant de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
aquest li va lliurar el seu
primer exemplar de Le Libertaire i
acabà adherint-se al Grup Anarquista dels V i VI Districtes
de París de la
Federació Anarquista (FA), on militaven destacats membres
(Giliane Berneri,
Jean-Max Claris, Léo Émery, Georg Glaser, Serge
Ninn, André Prudhommeaux, Jean
Sauvy, etc.), i que després prengué el nom de
«Sacco et Vanzetti». Fundà, en el
Departament Núm. 49 (Muntatge de Motors), el Sindicat de
Fàbrica de Renault de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El
març de 1947, gràcies a les
reunions comunes entre el «Grup Barta» de la
Unió Comunista (UC), el trotskista
Partit Comunista Internacionalista (PCI) i la CNT, plantejaren la
reivindicació
de l'augment de 10 francs en el salari de base, origen de la vaga
històrica
francesa que va acabar excloent el PCF del Govern. L'abril de 1947,
quant les
aturades de feina començaren, fou membre del
Comitè de Vaga i el Departament
Núm. 49, molt influenciat per la CNT, va ser dels
últims a reprendre la feina.
El juny de 1947 abandonà la fàbrica per a fer una
formació professional a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Va ser
contractat per Air France a
l'aeroport d'Orly i a la Societat Nacional de Construccions
Aeronàutiques del
Nord (SNCAN) a Sartrouville (Illa de França,
França), i el gener de 1949
retornà a la fàbrica Renault, al Departament
Núm. 12 (Planxisteria). Durant la
seva absència, la secció de CNT
desaparegué i només restaren afiliats
individuals sense activitat. El
23 d'abril de 1949 es casà al XIV Districte de
París amb
Berthe Manasc, de qui es va divorciar el 16 d'octubre de 1987. En 1950
participà en la
creació de l'Organisation
Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament
Batalla), fracció comunista
llibertària «plataformista» dins de la
Federació Anarquista, encapçalada per
Georges Fontenis, i crítica amb la FA, a la qual acusava
d'«immobilista». En
aquesta època, amb altres companys de la FA de
Boulogne-Billancourt (André
Nédélec, René Thieblemont, etc.) i
refugiats espanyols, creà un grup anarquista
de fàbrica, el «Grup Makhno», que
publicà el butlletí La
Libertaire Renault. El juliol de 1952, molt crític
amb la FA,
presentà la seva dimissió i, de la mà
de Pierre Bois, exmilitant de l'UC que
havia conegut en 1947 en el Comitè de Vaga, es
decantà pel trotskisme. Ambdós
publicaren en 1953 set números del butlletí Le
Travailleur Émancipé i en 1954
ambdós també participaren en el
periòdic Tribune
Ouvrière, dels membres de
«Socialisme ou Barbarie» Raymond Hirzel (Gaspard),
Jacques Gautrat i Daniel Mothé. En 1956, arran de desacords
en la línia
política de Tribune
Ouvrière, abandonà
amb Pierre Bois el periòdic i ambdós participaren
en la creació del nou
butlletí Voix Ouvrière,
germen d'una
futura organització del mateix nom. Va ser membre de la
direcció de «Voix
Ouvrière» (VO), on va actuar sota el
pseudònim Cédar,
també participaren Robert Barcia (Hardy)
i Pierre Bois. A partir de mitjans de 1952 treballà en el
Departament Núm. 37 (Utillatge-Carrosseria) i va ser
l'únic militant de VO. Amb
un acord polític amb la tendència de Pierre
Lambert del PCI, va difondre Voix
Ouvrière amb Georges Van Bever,
militant del PCI del Departament Núm. 37, però
aquest acord no reeixí i VO
deixà d'actuar amb els lambertistes. En 1960
s'afilià a la Confederació General
del Treball (CGT), però pel seu trotskisme en va ser
exclòs quatre anys més tard
per «fraccionarisme». En 1967 dirigí una
vaga en el Departament Núm. 37, vaga
després de la qual va ser destinant, amb una cinquantena de
companys, en un
servei tècnic, menys procliu a la subversió. Amb
desacords amb Robert Barcia,
que cada vegada tenia més pes en VO, setmanes abans de
l'esclat del «Maig de
1968», abandonà VO, que després
esdevingué «Lutte Ouvrière»
(LO, Lluita
Obrera). Entre 1968 i 1982, data de la seva jubilació,
milità en la secció de
Renault de la Confederació Francesa Democràtica
del Treball (CFDT). A principis
de segle freqüentà l'Associació d'Antics
Treballadors de l'Île Seguin (ATRIS).
El juny de 2002 explicà els seus records de
fàbrica en la revista La Lettre de
Val de Seine Vert. A finals
de 2006 la revista d'història social Gavroche
publicà una llarga entrevista seva sobre la seva
trajectòria militant. En el
dècada dels deu es va retirar a Avon, on va viure els seus
darrers anys. Sa
companya fou Berthe Manasc, de qui es va divorciar. Gil Devillard va
morir el
20 d'octubre de 2016 a la Residència de la Tercera Edad
«Eleusis» d'Avon (Illa
de França, França). ---
|
![D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier01.jpg "D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]")
![René Ringeas, al centre dret amb gorra, i altres companys en una acampada (ca. 1935) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/ringeas.jpg "René Ringeas, al centre dret amb gorra, i altres companys en una acampada (ca. 1935) [CIRA - Lausana]")
![[19/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/10]") |
|
![[21/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/10]") |
|
|
| Actualització: 20-10-24 |