|
---
Anarcoefemèrides del 20 de desembre Esdeveniments
Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest - Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871. ***
L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia - Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena. ***
Convocatòria
del míting publicada en el periòdic de
Filadèlpia La
Libera Parola del 17 de desembre de 1921 - Míting de
Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick
Hall de Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA) un gran míting a
càrrec del destacat anarquista i
anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel
Comitè General
d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated
Clothing Workers of America
(ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil
d'Amèrica), portà el títol
«La
situazione attuale del movimento operaio» (La
situació actual del moviment
obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi. ***
Notícia
sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 18 de desembre de 1936 - «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals. ***
Capçalera del primer número, i únic, de ¡Liberación! - Surt ¡Liberación!:
El 20 de desembre de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número
conegut del setmanari anarquista ¡Liberación! ¡Por la libertad de los presos
revolucionarios!. L'objectiu d'aquesta publicació era aconseguir la
llibertat dels presos antifeixistes des de la unitat de les organitzacions obreres
revolucionàries. ***
Convocatòria
de la conferència apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1962 - Conferència de
Lapeyre: El 20 de desembre de 1962 se celebra a la Sala
Sénéchal de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) la conferència
pública i contradictòria de l'anarquista,
pacifista i
neomaltusià Aristide Lapeyre «Les mauvais
garçons de l'Anarquia» (Els nois
dolents de l'Anarquia). L'acte tractà sobre el terrorisme i
il·legalisme anarquistes (Ravachol, Caserio,
«Banda Bonnot», etc.). Aquesta
conferència, organitzada
pel Centre d'Estudis Socials, era continuació d'una altra
que
havia tingut força èxit que es titulava
«Les grands hommes de l'Anarchie» (Els
grans homes de l'Anarquia).
Naixements
Retrat de Guillaume Maugnard publicat en el diari parisenc Le Journal del 5 d'agost de 1902 - Guillaume Maugnard:
El 20 de desembre de 1868 neix a Rebréchien (Centre,
França) l'anarquista
Guillaume Jean Joseph Maugnard, conegut com Raoul l'Anarchiste
i sota altres
pseudònims (Colson, Cosson,
Peters). Sos pares es deien
Jean Joseph Maugnard, empresari i rendista, i Joséphine
Émilie Marie Burban. Es
guanyà la vida de diferents maneres (obrer de fleca, pintor
decorador, fotògraf,
etc.). Considerat anarquista perillós, patí set
condemnes per cisa d'aliments,
robatori i ultratges. El 22 de maig de 1901 va ser condemnat en
rebel·lia per
l'Audiència del Sena a treballs forçats a
perpetuïtat per «falsificació de
moneda». Segons les autoritats hauria fugit a
Amèrica i estava fitxat en
diversos països europeus (Àustria,
Bèlgica, Espanya, Regne Unit, Suïssa, etc.)
com a falsificador de moneda. El 18 de març de 1902 va ser
jutjat novament en
rebel·lia per l'Audiència del Sena per
«fabricació de moneda falsa». El 4
d'agost
de 1902 va ser detingut al seu domicili, al número 23 del
carrer París de
Puteaux (Illa de França, França), juntament amb
Émile Ricbourg, sota l'acusació
de moneda falsa, i els policies van ser rebuts a trets pels
anarquistes. També
van ser detingudes Louise Clémentine Zucker, companya de
Maugnard, amb qui
tenia un infant de tres anys, i Marie Berthe Cadet, companya de
Ricbourg. El 29
i el 30 d'abril de 1903 va ser jutjat per l'Audiència del
Sena i condemnat per
«fabricació i distribució de moneda
falsa». El 5 d'agost de 1907, en sortir de
la presó, va ser donat com a desaparegut. El 2 d'abril de
1914 es casà a
Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la
propietària Justine Élise Legrand i
passà a viure a Vendin-lès-Béthune
(Nord-Pas-de-Calais, France), població d'on
era ella. En aquesta època treballava de
fotògraf. En 1934 figurava en un llistat
d'anarquistes del departament de l'Oise. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva defunció. ***
Paul Gourmelon - Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Sos pares es deien Edmond François Gourmelon, ajustador al port, i Léonie Françoise Labat. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 23 de juliol de 1915, quan estaba mobilitzat, es casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys. ***
Domingo
Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937) - Domingo Torres
Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts
citen erròniament altres dates–
neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País
Valencià) el destacat
anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu
nom a vegades
catalanitzat com Domènec.
Sos pares
es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es
traslladà a València
(València, País Valencià) i
entrà a treballar de metal·lúrgic i
d'obrer
carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en
la Unió Naval de
Llevant i a tot el Grau de València. Formà part
de la Societat d'Obrers del
Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de
València, adherit a la
Federació Anarquista de la Regió Valenciana
(FARV). En 1916 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de
València i fou un dels
fundadors del Sindicat del Transport, destacant en
l'organització dels
Sindicats Únics arran del «Congrés de
Sants» confederal de 1918. Participà
activament en l'organització de la vaga general de 1917.
Després de la mort el
5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José
Pérez Ruiz i Serafín
Sanz García) al Grau de València durant la vaga
contra «Superfosfatos La Unión
Española», va ser acusat, juntament amb Miguel
Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime,
de participar en les activitats dels grups d'acció
anarquistes i de ser l'inductor
d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els
acusats van
ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la
«llei de fugues», passà a
França. El març de 1923 va fer mítings
a València i a Cullera (Ribera Baixa,
País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser
detingut a Castelló (Plana Alta,
País Valencià), juntament amb Pedro
Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les
sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat
Lliure
de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València,
però va ser alliberats
poc després. En 1928 representà
València en el Ple Nacional de Regionals de la
CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en
la seva estratègia. En 1930
participà activament en les conxorxes republicanes de
derrocament de la
dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de
José Sánchez
Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals
protagonistes de la
reactivació sindical de la Confederació Regional
de Llevant de la CNT i fou
membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El
març de 1931 participà en el
míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat
a Madrid (Espanya).
L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura
del Grau
de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 fou
delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de
València al III Congrés Nacional de
Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del
Conservatori») que se celebrà a
Madrid, on defensà les Federacions Nacionals
d'Indústria (FNI). Partidari de
les postures trentistes, en 1931
signà
el manifest «La misión de la clase obrera en esta
hora» i volgué muntar un
sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931
desplegà una
intensa activitat propagandística, realitzant
mítings en diverses localitats (Alcoi,
Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata,
València) i l'estiu de 1932
participà en una gira arreu de la Península
(Alacant, Alcoi, Algeciras,
Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta,
Mazarrón, Santander, Sant Feliu de
Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil
Piñón Oriola i Ricard Fornells
Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports.
Entrà formar
part dels Sindicats d'Oposició a València i el
juliol de 1932 s'integrà, amb Josep
Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio
Sánchez, en la comissió encarregada
d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València,
iniciativa que va
fracassar per la forta oposició de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Entre
1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura
Libertaria de Barcelona. El març de 1933
defensà les tesis trentistes
en el Ple de Federacions
Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El
novembre de 1933 participà
com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El
gener de 1934, en
representació dels Sindicats d'Oposició,
signà el pacte de constitució de
l'Aliança Obrera Antifeixista del País
Valencià i aquest mateix anys s'exilià
després de la fracassada Revolució d'Octubre
asturiana. En 1935 va ser nomenat
secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol
d'aquell any, amb Juan
López Sánchez, va fer un míting a
València. El novembre de 1935, amb Martín
Alandí
Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL) a
Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per
la reunificació confederal a
Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de
València en el congrés de
la reunificació, signant la ponència sobre el
periòdic CNT. Entre l'1
i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al
IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa
(Aragó, Espanya). El maig
de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla
(Andalusia, Espanya) i
va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera
meitat de 1936 va
fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla,
València, etc.) i, com a
secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya,
formà part del comitè
de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
formà part del comitè de vaga de
València. Com a membre del Comitè Executiu
Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va
ser nomenat
conseller de Comerç en el Consell d'Economia de
València. Amb el tinent de
l'exèrcit Josep Benedito Lleó,
organitzà la «Columna Torres-Benedito»,
de la
qual va ser delegat polític, que lluità al front
de Terol (Aragó, Espanya), i
que després de la militarització de les
milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A
partir de febrer de 1937, i
fins el final de la guerra, en substitució de
José Cano Coloma, fou alcalde-president
del Consell Municipal de València i també
presidí la Junta Provincial de
Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta
institució va estar més a prop del
programa unitari del Front Popular valencià que des les
postures dels sindicats
anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació
llibertària en el
Govern republicà, intervingué en el
míting d'octubre de 1936 on es justificava
la presència confederal en aquest. El juny de 1937
demanà en un míting el
retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el
consell del Banc
de Crèdit Local. En 1937 publicà la
conferència Problemas vitales de
la actualidad, que havia fet el 25 de febrer
d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938
prologà el llibre de Joan
Peiró Belis Problemas y cintarazos.
El
triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia
(EUA) fent
propaganda
republicana i s'exilià a Marsella (Provença,
Occitània). Partidari del sector
«col·laboracionista»,
l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del
Comitè Nacional de
la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ciutat
en la qual s'establí. També fou membre de la
Junta
Española de Liberación (JEL,
Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al
I
Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a
París
(França). Entre
1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i
conferències (Marsella, Montpeller,
Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat
secretari polític del
Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment
emigrà a Veneçuela
i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya,
s'adherí
als projectes
reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del
«Nucli
de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta
anys
d'exili, retornà a la
Península i treballà al port de
València. Durant
sa vida col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura
Libertaria, ¡Despertad!,
Diciembre, España
Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo,
Solidaridad
Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de
1980 al Centre
Sanitari Municipal de València (València,
País Valencià) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980
existeix una plaça amb
el seu nom a València. L'octubre de 2018 la
Delegació de Cultura de l'Ajuntament
de València restaurà el seu retrat, que es troba
al passadís que porta al Museu
Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso,
també va ser anarquista
i militant de «Mujeres Libres». Domingo Torres
Maeso (1895-1980) ***
Necrològica
de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981 - Manuel Visar Naval: El 20 de desembre 1896 neix a Aragó (Espanya) –el certificat de defunció cita erròniament Besiers (Llenguadoc, Occitània)– l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Sos pares es deien Antonio Visar i Teresa Naval. Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat «Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya Carmen Brava Cansado i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili. Manuel Visal Naval va morir el 3 de novembre de 1980 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània). ***
Charles
Ferdinand Dussart - Charles Dussart:
El 20 de
desembre
de 1901 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista neomaltusià Charles Ferdinand Dussart, conegut
com Charlot. Era fill natural
d'Eve Joséphine
Marie Haxaire, obrera modista cosidora a màquina, i l'infant
i sa germana Léone
Charlotte van ser reconeguts amb el matrimoni de la primera amb
Léon Dussart,
obrer miner, celebrat el 28 de setembre de 1912 a Onnaing. Son pare
morí als
fronts durant la Gran Guerra. Entre 1922 i 1939 Charles Dussart
milità en el
grup anarquista d'Onnaing, que es reunia a casa seva, i en la
Unió Anarquista
(UA). El 7 de juny de 1924 es casà a Onnaing amb Laure
Boulanger (Ferdinande), fabricant de
faiança. En
aquesta època treballava de xofer repartidor i d'obrer a la
fàbrica
metal·lúrgica «Venot» i vivia
al número 92 del carrer de l'Industrie d'Onnaing.
L'1 de novembre de 1924 assistí al Congrés de la
Federació Anarquista del
Nord-Pas-de-Calais, que se celebrà a Onnaig, en el qual va
ser nomenat secretari
d'aquesta federació. Entre 1925 i 1926 albergà,
al seu domicili del número 28
del carrer Giraud d'Onnaing, un militant espanyol de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou
l'organitzador d'una gira propagandista el febrer de 1925 a la
regió del Nord-Pas-de-Calais
(Lille, Carvin, Roubaix, Ablain-Saint-Nazaire, Wattrelos,
Marcq-en-Baroeul,
Seclin, Onnaing i Maubeuge) de l'anarquista Louis Loréal. En
1936 participà al
cinema d'Onnaing en la projecció d'una
pel·lícula sobre la Revolució
espanyola
en presència de Sébastien Faure. En 1938 estava
subscrit a Le Libertaire i vivia al
número 16 del carrer Giraud. Durant la II
Guerra Mundial va ser presoner dels alemanys. En tornar a Onnaing,
treballà de
perruquer estilista i de mica en mica abandonà la
militància en el moviment
llibertari, però sense deixar de banda la propaganda
neomaltusiana a favor de
la contracepció i de la limitació de naixements.
Charles Dussart va morir el 29
de desembre de 1971 a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França).
Son nét, Éric
Dussart, en 1977 s'adherí a la Federació
Anarquista (FA), fou un dels
organitzadors del grup comunista llibertari de Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais, França) i del Centre Cultural
Llibertari «Benoît
Broutchoux» de Lille Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França), a més de militant de
la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i, des
de 2017, de la Unió
Sindical «Solidaires». ***
Rafael Torres Escartín - Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya). ***
Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 13 de juliol de 1928 - Alphonse
Scapitta: El 20 de desembre de 1902 neix a
Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista Alphonse Pierre Scapitta, conegut com Pierre
Scap. Sos pares, italians, es
deien Camille Alexandre Eugène
Scapitta, fuster, i Rose Françoise Ceppi, jornalera, que no
estaven casats i
que legitimaren l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 16 de
desembre de
1905. Vivia amb sos pares al número 2 del carrer Sainte
Famille del barri de Le
Rouet del VIII Districte de Marsella. Es guanyava la vida com a obrer
modelista
als tallers metal·lúrgics
«Paulet» de Saint-Giniez, al VIII Districte de
Marsella. Freqüentà assíduament les
reunions de la Unió Anarquista (UA). El 8
d'abril de 1922 participà en el congrés
constitutiu de la Federació Anarquista
del Sud (o Federació Anarquista de Provença),
creada amb la finalitat de
mantenir lligams entre els diferents grups llibertaris de la zona.
L'octubre de
1931 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar
establert per la
policia. Alphonse Scapitta va morir el 13 de juliol de 1928 a
l'Hospital de la
Conception de Marsella (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Josep Villagrasa Boldó apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 23 de
gener de 1990 -
Josep Villagrasa Boldó:
El 20 de desembre
de 1910 neix a Arnes
(Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Josep Villagrasa Boldó –el segon llinatge
també citat erròniament Baldó–,
conegut com Pepito. Sos pares es deien Climent
Villagrasa i Pilar
Boldó.
De jove treballà de pedrapiquer i després de
carboner, d'obrer als cellers Codorniu
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya),
on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), d'estibador portuari i d'agricultor. Durant
la
dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat al penal de Sant Miquel
dels
Reis de València (Valencia, País
Valencià), moment que aprofità per aprendre a
llegir i a escriure, fins el seu alliberament en 1930. Durant els anys
republicans va ser detingut en diferents ocasions a Barcelona
(Catalunya), on
treballà en la construcció. En 1932
col·laborà en Solidaridad Obrera.
Detingut arran de la insurrecció anarquista de desembre de
1933, el gener de
1934 va ser condemnat a Barcelona per un tribunal d'urgència
a dos anys de
presó menor per «tinença
d'explosius». Un cop lliure, milità activament a
Barcelona. En 1935 s'uní amb la militant confederal
Nativitat Esteve Marquès (Nati).
El maig de 1936 va ser delegat pel ram de la construcció al
IV Congrés
Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya).
El cop militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a Sant Sadurní
d'Anoia i s'integrà en la
«Columna Durruti», on arribà a
comissari. També participà en el moviment
col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i patí el
camp de concentració d'Argelers. Posteriorment
treballà de pagès a Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània). En 1942, en plena
ocupació, els alemanys el portaren com
a obrer del Servei de Treball Obligatori (STO) a les construccions del
«Mur de
l'Atlàntic» a Cherbourg (Alta Normandia,
França), d'on a finals de 1943
aconseguí fugir i passar a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Va ser integrat en
els treballs de fortificació de la base submarina de
Bordeus, on contactà amb
la CNT clandestina. Després de la II Guerra Mundial
treballà d'estibador a
Bordeus, on milità en la CNT. En els anys cinquanta, amb sa
companya Nati,
s'establí a Aisinas, on treballà de
pagès independent, venent la seva producció
al mercat de Bordeus. Durant la vaga de maig i juny de 1968, moment de
mancança
de distribució d'aliments, lliurà en diferents
ocasions sacs de patates a la
Federació Local de la CNT de Bordeus perquè
fossin distribuïts a la militància.
Sempre en la CNT, Josep Villagrasa Boldó va morir el 30
d'octubre de 1989 d'un
atac de cor al seu domicili d'Aisinas (Aquitània,
Occitània), poc després
d'haver fet una estada a la seva població natal, i va ser
enterrat a Cancan
(Aquitània, Occitània). ***
Jean
Gauchon i Rosario Oller Ortí (Rosarito)
- Jean Gauchon: El 20 de desembre de 1911 neix a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França) l'advocat pacifista llibertari Jean André Ernest Gauchon. Sos pares es deien Ernest François Gauchon i Laure Germaine Aubert. Passà els seus primers anys al costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a escriure, i li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys passà a viure a París (França), on son pare regentava una apotecaria, i entrà a l'Institut Buffon. Després d'acabar els estudis secundaris un any avanç del que li tocava, descartà estudiar medicina, com hagués volgut son pare; decebut, decidí que son fill seria militar de carrera i signà per son fill menor d'edat un allistament voluntari per quatre anys. Aquesta decisió autoritària va fer que esdevingués antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de sa vida. Després de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin, decidí posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de consciència. De bell nou a la vida civil, es dedicà a l'ensenyament com els seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar els joves objectors de consciència era esdevenir advocat i estudià dret. En 1947, amb Émile Veran i Henri Sellier, creà a París el «Comitè de Suport als Objectors», del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista anarquista Louis Lecoin, durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97 d'objectors de consciència, molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser nomenat «l'advocat dels objectors». En aquests anys participà en nombrosos mítings, conferències de premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique, sociologique, philosophique» que es realitzaren a les Sociétés Savantes de París, organitzades per «Défense de l'Homme», a més d'escriure en diferents publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle Capy, Jean Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Robert Proix, Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.), fundà el Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO). La seva tesis doctoral (L'Objection de conscience devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de 1951 a París, és un text essencial per a la definició de l'objecció de consciència i en 1963, quan es va discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició d'objector, les 16 primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment aprovades per unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió Pacifista de França (UPF), hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964 engegà una polèmica en el si de la redacció del periòdic La Voie de la Paix i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de Nuremberg, desencadenant la polèmica sobre el «negacionisme». En 1967 formà part del Comitè per a l'Extinció de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre Valentin Berthier, Bernard Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler, Louis Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone Signoret, etc.). El 2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), organitzada per la Federació Anarquista (FA). El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis Lecoin, el fullet La pacifisme integral, reeditat en 1975. El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents (François Cavanna, Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine Lazarus), en el gran míting «La repression c'est la civilisation?», celebrat a París i organitzat per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert Camus, Henri Grouès (Abat Pierre), entre d'altres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes i pacifistes, com ara Défense de l'homme, Le Libertaire, Liberté, Les Réfractaires, L'Union Pacifiste, La Voie de la Paix, etc. Jean Gauchon va morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament 1974– a l'Hospital de Nogent-le-Rotrou (Centre, França), població on residia. Pòstumament, en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur de conscience devant la loi pénale i aquest mateix any s'editaren set cassetes sota el títol Jean Gauchon un vrai pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres companys (Henri Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz publicà, amb un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman d'un pacifiste. Els seus arxius van ser classificats per sa vídua, l'exiliada espanyola Rosario Oller Ortí (Rosarito), i dipositats al Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action Sociales (CEDIAS) de París. ***
Amaro
Castellví Blanc - Amaro Castellví
Blanch: El 20 de desembre de 1913 neix a Flix (Ribera
d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista i anarquista Amaro Castellví Blanc. Sos
pares es deien
Manuel Castellví Sabaté i Teresa Blanch
Cervelló. Manobre a l'empresa Josep Hipp,
milità en la Confederació Nacional del Treball.
Es casà amb Josepa Pujol Sales.
En 1934 va ser cridat a files a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). Durant la
Revolució espanyola formà part del
Comitè Revolucionari de Flix i lluità als
fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Segons els informes
de la Falange de Flix per al Tribunal de Responsabilitats
Polítiques de
Barcelona (Catalunya), participà en la destrucció
de l'església de Flix i en
els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de
1937. Durant uns mesos passà
pels camps de concentració del Rosselló i
posteriorment trobà feina de pagès a
Grésy-sur-Aix
(Arpitània). En 1942, amb l'ocupació alemanya, va
ser enviat a treballar a les
drassanes navals de Brest (Bretanya). Aconseguí fugir i amb
documentació falsa
a nom de Simon Pavos
s'uní al maquis
que actuava a les muntanyes savoianes. Capturat per la Gestapo, va ser
enviat
el 17 de gener de 1944 al camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) i dos dies després enviat, sota
la matrícula 40856, al camp
de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia,
Alemanya). En aquest camp
establí una estreta amistat amb el futur pastor protestant i
escriptor Aimé
Bonifas. Fou un dels vuit supervivents de la matança nazi de
Gardelegen
(Saxònia-Anhalt, Alemanya) del 13 d'abril de 1945, on 1.008
persones van ser
calcinades. Aconseguí arribar a França i
s'instal·là a prop de Floreçac
(Llenguadoc, Occitània), on visqué de la
viticultura. Es tornà a casar amb una
valenciana anomenada Dolors i creà una nova
família. En 1975 visità amb son
amic Aimé Bonifas el Museu de l'Holocaust i el cementiri
militar de Gardelegen.
En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Das Massaker von Gardelegen, de
Claus-Ivar Bolbrinker i Diana Gring.
En 2005, amb 91 anys, encara participava en les manifestacions i
l'abril
d'aquell any assistí als actes del 60 aniversari de
l'alliberament dels camps
d'extermini nazi. Amaro Castellví Blanch va morir en 2012 a
Floreçac
(Llenguadoc, Occitània). Amaro Castellví Blanch (1913-2012) ***
Vittorio
Golinelli - Vittorio Golinelli: El 20 de desembre de 1913 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Milà (Llombardia, Itàlia)– l'anarquista Vittorio Golinelli –algunes vegades citat com Gullinelli. Sos pares es deien Agostino Golinelli i Ines Roncadi. Es guanyava la vida com a pintor. En 1931 emigrà a França i s'instal·là amb sa mare a Montreuil (Illa de França, França). Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de crida i cerca de la policia. Quan esclatà la guerra d'Espanya, entre setembre i octubre de 1936 vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part el desembre de 1936 del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i, integrat en la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», lluità al front d'Aragó. Vittorio Golinelli va morir el 24 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Carrascal (Osca, Aragó, Espanya)–, juntament amb altres companys (André Cauderay, Natale Cozzucoli, Luigi Crisai, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.). ***
Cecilia
G. de Guilarte - Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García y Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), es deien Faustino García i Bernarda Guilarte, i emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García y Guilarte va morir el 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1989 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) –algunes fonts citen erròniament Tolosa (Guipúscoa, País Basc)– i va ser enterrada a Tolosa, on residia. En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra. ***
Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003) - Pepita Estruch: El 20 de desembre –algunes
fonts citen erròniament el 28 de desembre– de
1920 neix a Copons
(Anoia, Catalunya) la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons,
també
coneguda com Pepita
Carnicer.
Son
pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia
Antònia Pons, i tingué
tres germans: Paco –també llibertari–,
Beatriu i Josep. Al
barri de cal Noi
Teia del seu poble sa família regentà una fonda.
Amb sa mare entrà a treballar
a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos
i ella feia
bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les
Joventuts Llibertàries de
Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de
la fàbrica on
treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa
família. Entre 1942 i 1944
participà en la resistència antinazi a la zona de
Chartres. Com a militant de
«Mujeres Libres» a França, va ser membre
del Comitè de «Mujeres Libres»
reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz
Continente, Helena Tamarit i
Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i
també va col·laborar en el seu
butlletí trilingüe (castellà,
francès i anglès),
Mujeres Libres. Portavoz de la
Federación de ML de España
en el Exilio (1964-1976), que es
va editar a Londres i a
Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz
Continente,
J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer,
Gracia Ventura i Linda Carnicer. És
autora, amb altres, del llibre Mujeres
Libres. Luchadoras libertarias (1999).
Vídua d'Antonio Arias, que
fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer
Marín i, quan aquest morí
en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual
va finar el gener
de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara
Berenguer. Participà
en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie (2009),
de Valentí Figueres. El final dels seus dies els
passà en
una residència de gent gran. Pepita Estruch va
morir el 10 de març de 2011 a l'Hospital de
Pieté-Salpêtrière de
París (França).
Defuncions
Notícia
d'Octave Liégeon apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal
del 13 de gener de 1883 - Octave Liégeon: El
20 de desembre
de 1919 mor a Villefranche-sur-Saône
(Beaujolais, Arpitània)
l'anarquista
Octave-Antoine-Félicien Liégeon. Havia nascut el 29 de
maig de 1856 a Mouchard (Franc Comtat, Arpitània). Era fill de
Claude Victor Liégeon,
terrelloner, i d'Émilie Gravel, jornalera, i
tingué tres germans. Durant tota
la seva vida, treballà de blanquer a
Villefranche-sur-Saône (Beaujolais,
Arpitània). El 10 d'octubre de 1878 va ser condemnat a cinc
dies de presó per
«cops i ferides». A principis de la
dècada dels vuitanta, va ser secretari del
grup anarquista de Villefranche-sur-Saône («Le
Glaive de Villefranche»), fundat
per Antoine Desgranges, que formava part de la Federació
Revolucionària del Sud-est
(FRSE). En aquesta època mantingué la
corresponsalia del periòdic anarquista Le
Droit Social, tot caracteritzant-se per les seves expressions
violentes.
Assistí a diverses reunions de l'FRSE celebrades a
Lió i participà en la
subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte
de París (França)
per a comprar un «revòlver d'honor» per
a l'obrer Pierre Fournier, que havia
disparat contra el seu patró a Roanne (Forez,
Arpitània). A resultes de les violentes
manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) d'agost de
1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió
(Arpitània) l'octubre de 1882,
va ser implicat en l'anomenat «Procés dels
66» que el 8 de gener de 1883
s'engegà al Tribunal Correccional de Lió. El 19
de gener de 1883 va ser
condemnat a quatre anys de presó, a 1.000 francs de multa, a
10 anys de
vigilància i a cinc anys de privació dels drets
civils, per complicitat en la
compra de dinamita. El 13 de març de 1883 el Tribunal
d'Apel·lació de Lió reduí
la pena a tres anys de presó, 50 francs de multa i la
vigilància i la privació
es mantingueren. El 13 d'agost de 1885 va ser indultat. Amb sa companya
Marie
Vachet, el juny de 1883 tingué un infant, Louis-Octave
Liégeon. El febrer de
1892 va ser un dels organitzadors de reunions públiques
celebrades a Villefranche-sur-Saône.
Després d'això, abandonà l'anarquisme
i es decantà pel socialisme. En 1893 es
presentà a les eleccions per la I Circumscripció
de Villefranche-sur-Saône. El setmanari
anarcocomunista lionès L'Insurgé,
en el seu número del 19 d'agost de
1893, el tractà de «renegat» per la seva
candidatura electoral. El desembre de
1896 va ser nomenat president de la cooperativa Unió
Sindical dels Obrers
Tintorers de Villefranche-sur-Saône. Octave
Liégeon va morir el 20 de desembre
de 1919 al seu domicili, al número 24 del carrer de la
Quarantine, de Villefranche-sur-Saône
(Beaujolais, Arpitània), en companyia de sa germana Marie
Liégeon, vídua de
Rouzière. ***
Adrienne
Tarby a «L'Essai» d'Aiglemont - Adrienne Tarby: El
20 de desembre de 1938 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de
França,
França) l'anarquista
Alexandrine Alphonsine Tarby, més coneguda com Adrienne
Tarby. Havia nascut el 27 de març de 1862 al XVI
Districte de París
(França). Sos pares
es deien Louis Jospeh Tarby, torner mecànic
francmaçó, i Honorine Alexandrine
Plier, bugadera. Es guanyà vida com sa mare, treballant de
bugadera. En 1882
vivia amb sa mare ja vídua al número 19 del
carrer Letellier. El 27 de febrer
de 1882 tingué una filla, Fernande Marie Tarby (Georgette),
de pare
desconegut. El 21 d'octubre de 1882 es casà al XV Districte
de París amb
l'ajustador Victor Xavier Lequine, i amb aquest matrimoni legitima sa
filla. Cap
el 1895 es casà amb el viatjant de comerç Paul
Ernest Thiébaux i aquest anys la
parella tingué una filla, Marguerite Francé
Thiébaux (Andrée), coneguda
com Toto Tarby. Des de la primavera de 1904
visqué amb sa filla Toto
Tarby a la colònia anarquista «L'Essai»
d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França),
fundada en 1903 per Fortuné Henry. Sembla que en aquest
mateix 1904 es casà amb
Fortuné Henry. El juliol de 1908 la parella
s'instal·là a Champigny-sur-Marne
(Illa de França, França), on les seves dues
filles vivien a prop. Adrienne Tarby
va morir el 20 de desembre de 1938 a Champigny-sur-Marne (Illa de
França,
França). ***
Alberto Guabello - Alberto
Guabello: El 20 de desembre de 1941 mor a Paterson (Nova
Jersey, EUA) l'anarquista
i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos
pseudònims (Bartolomeo Livorno,
Albert Zurbello, Uno
Sfruttato,
etc). Havia nascut el 27 d'abril de 1874 a Santa Maria (Mongrando,
Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina
Vineis. Només va poder
assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt
aficionat a la
lectura, aconseguí una bona educació autodidacta.
En un interrogatori que patí
l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos
Malato i la projectada
insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia),
afirmà que abans de 1890 era religiós
i que després es passà al republicanisme de
Giuseppe Mazzini i al socialisme,
per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de
1891 fou un dels
creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del
Lavoro» (Els Fills del
Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto
Caspani, a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una
obra de Lausana (Vaud, Suïssa).
Posteriorment passà amb Caspani a París
(França). A finals d'abril de 1892 va
ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament
amb una trentena de companys,
en una operació policíaca destinada a avortar un
possible aixecament
revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892,
però va ser alliberat
el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any
participà en
conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a
més de mantenir
correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara
Pietro Gori,
Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser
denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i
l'octubre d'aquell any
per «furt amb agreujant», però finalment
va ser condemnat a 29 dies de presó
per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i
per crits sediciosos». A
finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont,
Itàlia), emigrà a
França, però, expulsat, va retornar l'abril de
1894 a Itàlia. Jutjat el juny de
1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles
Malato, Rinaldo Rigola,
etc.) per la insurrecció de Biella
(«incitació a la revolta i a l'odi entre
classes»), va ser condemnat a cinc mesos de
detenció i posteriorment, entre el
setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes
Tremiti,
període en el qual va ser testimoni de l'assassinat
d'Argante Salucci. L'abril
de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el
març de 1898 i posat a la
frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de
residència obligada per un
període de cinc anys a la qual havia estat condemnat
l'octubre de 1897, l'abril
de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a
Paterson (Nova Jersey, EUA),
entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes
i formà part del
grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a
l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor,
juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les
autoritats va ser «un dels
anarquistes més actius de Paterson» i en 1903,
quan estava a punt de
traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la
redacció del periòdic Cronaca
Sovversiva de Luigi Galleani,
esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de
Nova Jersey,
continuant amb les seves col·laboracions en La
Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i
Paolo Guabello.
Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del
periòdic L'Era Nuova,
publicació seguidora
d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora»
i que acabà enfrontant-lo
amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la
tendència
«antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915
participà, en representació del
grup editor de L'Era Nuova, en el
congrés subversiu que se celebrà al Circolo
Gaetano Bresci de Nova York (Nova
York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i
milità en Associated
Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del
grup italià
de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats
sindicalistes, el
28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i
Pietro
Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que
finalment va ser
cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920
va ser detingut, juntament
amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz
Widmar, Pietro
Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri,
Francesco
Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle
«Francisco
Ferrer», organització que va ser acusada
d'«al·legal», i passà quatre
mesos
reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser
deportat a Itàlia. Amb
l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar
part de l'organització
unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA,
Aliança Antifeixista
Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres
companys, la Lliga
Antifeixista de Paterson i col·laborà en el
setmanari La Scopa, fundat l'agost
de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista
Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de
renúncia a la nacionalitat
italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i
publicada en els
periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se
li va interceptar un petit
gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època
gestionava un quiosc
de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió
habitual dels antifeixistes
de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931
també, el seu nom
figura en una llista d'anarquistes que constituïren
«La Nostra Guerra», comitè
creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a
Itàlia.
En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e
Libertà» i va fer
costat l'antifeixista «Dover Club».
L'última notícia policíaca que es
té d'ell
és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la
II Guerra Mundial,
mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició
marcadament antimilitarista.
Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova
Jersey,
EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot),
també va ser un destacat anarquista. ***
Tomba
d'Ariovisto Pezzotti a Ancona - Ariovisto
Pezzotti: El 20 de desembre de 1946 mor a Ancona (Marques,
Itàlia) el
propagandista anarquista Ariovisto Pezzotti. Havia nascut el 2 de maig
de 1871
a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Mariano
Pezzotti i Ginevra
Zaninelli. Orfebre de professió, entre els anys 1880 i 1890
va ser un dels propagandistes
anarquistes més destacats d'Ancona, juntament amb Diomede
Gabrielli, Vincenzo
Matteuzzi, Aldemaro Rumori i Augusto Tacchini. Entre 1890 i 1892 va ser
denunciat en diferents ocasions per «apologia del crim en
premsa», però sempre
obtingué l'absolució. Membre del
«Cercle 11 Novembre», fou gerent del setmanari
L'Art. 248, dirigit per Emidio Recchioni i publicat
entre el 7 de gener
i l'11 de març de 1894, i del número
únic Il Commercio (12 de febrer de
1894). Entre el 7 i el 9 de gener de 1894 participà
activament en les
manifestacions de suport dels «Fasci Siciliani» i
el 16 de febrer d'aquell any
el Tribunal d'Ancona el condemna a nou mesos i 18 dies de
presó per «crits
sediciosos i instigació al crim» –amb
ell van ser processats altres companys (Eugenio
Ansevini, Ariodante Bertini, Umberto Borromei, Giovanni Cesanelli,
Gaspare
Fabretti, Angelo Fulgenzi, Antonio Mazzacampagna, Napoleone Pellegrini,
Romolo
Pellegrini, Emilio Santarelli, Vitaliano Sbernini i Angonio Schiavoni).
Entre
maig i juliol de 1894 va ser condemnat dues vegades més per
delictes de premsa,
però en rebel·lia, ja que passà a
Fiume (Imperi Austrohongarès; actualment Rijeka,
Croàcia). Després viatjà a Budapest i
finalment a Bucarest. Durant la seva estada
als Balcans treballà en diferents feines (obrer en una
hisenda vinícola,
ajudant d'orfebreria, cambrer). Durant la tardor de 1897
marxà cap a Istanbul
(Imperi Otomà; actualment Turquia), però va ser
interceptat per la policia
austríaca i el va deportar a Itàlia.
Purgà la primera de les seves condemnes a
la presó d'Ancona i l'agost de 1898 va ser alliberat.
Marxà cap a Fiume i després
a Bulgària i a Romania, d'on va ser expulsat uns mesos
després. A Ancona patí
quatre mesos més de presó, a compte de les
condemnes de 1894, i després se li
va assignar la residència durant tres anys. L'1 de febrer de
1899 arribà deportat
a l'illa de Ventotene, on va romandre vuit mesos, i després
va ser traslladat a
l'illa de Pantelleria. El 14 de març de 1900
pogué retornar a Ancona en
llibertat condicional. No obstant estar constantment vigilat per les
autoritats, pogué col·laborar en el
periòdic L'Agitazione.
Fou un dels fundadors
de la Cambra del Treball local, jugant un paper important com a
representant
dels anarquistes, juntament amb Adriano Nisi i Alfredo Sorica, en
preparar
l'assemblea fundacional el 4 de juliol de 1900 i entre 1901 i 1902 com
a membre
de les dues primeres comissions executives d'aquesta Cambra del
Treball. A
principis de segle patí dues noves condemnes. El 27 de gener
de
1901 va ser
també detingut en una taverna, juntament amb son
germà
Estevane Pezzotti i altres
companys (Alberico Angelozzi, Federico Frassinetti, Alfredo Lazzari i
Enrico
Moresi), sota l'acusació d'haver preparat un complot per
assassinar Gonnella,
el president del Tribunal de Gènova, però el cas
va ser
finalment sobresegut.
Durant la primera dècada del segle, va ser present a totes
les
manifestacions i
conferències anarquistes que es realitzaren a Ancona, i va
ser
promotor de la
societat humanitària i filantròpica
«Secretariat
del Poble» i, més tard, de la
reconstrucció
del cercle llibertari «Studi Sociali» (Estudis
Socials). En
1913 era el
representant de la també societat filantròpica
Comitato
di Soccorso Fraterno
(CSF, Comitè de Socors Fratern) d'Ancona.
Participà en
els disturbis de la
«Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914 i
el
desembre d'aquell any
testimonià a favor d'Errico Malatesta i de la resta
d'imputats
en l'anomenat
«Procés de l'Aquila». Després
de la Gran
Guerra, els informes policíacs sobre
ell minven, tot i que continuà militant en el moviment
anarquista. En 1922 era
membre del Comitè Local de Víctimes
Polítiques i
en 1926 secretari del Patronat
Nacional, on continuà treballant durant els anys trenta.
Durant
el feixisme reduí
al mínim la seva activitat política,
però
continuà vigilat per la policia. Ariovisto
Pezzotti va morir el 20 de desembre de 1946 a Ancona (Marques,
Itàlia) i va ser
enterrat, amb un funeral de primera classe pagat per l'Ajuntament
d'Ancona, al cementiri
de Tavernelle de la ciutat. Des de 1962 un carrer d'Ancona porta el seu
nom,
destacant les qualitats de «benefactor i filantrop»
i
«apòstol de la caritat». ***
Anne
Claus amb
Raymond Feuilleaubois i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al
gran
taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol
de 1936)
- Anne Claus:
El
20 de
desembre de 1953 mor a Clichy (Illa de
França, França)
l'anarquista Sophie-Anne Claus. Havia nascut el 27 de juny de 1873 a
Doel (Beveren, Flandes Oriental, Flandes). Sos pares es deien
Théodore
Claus i Marie Philòmene
Braem. Es guanyava la vida com a obrera guantera. En 1891 es
casà amb
l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui tingué
dos infants (Ida
Sophie i Eugène Théodore) i a qui
abandonà cap el 1896. Al seu domicili albergà
nombrosos militants anarquistes estrangers de passada. La policia la va
acusar
de ser còmplice del falsificador de moneda Gustave Gayraud,
qui el desembre de
1897 havia ferit mortalment de bala un policia. L'abril de 1898 va ser
jutjada
i condemnada a sis anys de presó. En 1900
aconseguí la llibertat condicional.
En 1903 s'instal·là a París
(França) i esdevingué companya de l'anarquista
Raymond Paul Feuilleaubois (Théo
Feuilleaubois). Durant la primavera de 1903 la policia
assenyalà
«residència desconeguda» en el recull
confidencial d'anarquistes estrangers no
expulsats residents fora de França, però vivia a
París. Encara que no estava
divorciada de Barthelmess, amb Feuilleaubois va tenir un infant el 3 de
març de
1904, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri
Calet. En 1912
vivia al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de
París. Donà el
contacte d'un encobridor d'Amsterdam, el banquer il·legal
Vanderberge, als
anarquistes Jean de Boe i Raymond Callemin, membres de la
«Banda Bonnot», per a
negociar uns títols furtats a l'atracament del carrer
Ordener de París. Com que
Feuilleaubois era insubmís, marxaren cap a
Bèlgica, amb la família Claus, a
Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella
restà amb Eugène
mentre Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als
Països Baixos en 1914 quan la
invasió alemanya; instal·lats a Niedorp
(Frísia Occidental, Holanda
Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon,
tingueren
en 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess. Cap el 1920
Théo Feuilleaubois i
Anna Claus es retrobaren a París i s'instal·laren
a Belleville. El 14 d'abril
de 1920 es divorcià de Barthelmess. El 9 d'octubre de 1926
es casà al XVII
Districte de París amb Feuilleaubois, un cop aquest va fer
18 mesos de servei
militar a la Infanteria Colonial. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida
Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a
Cadiac (Llenguadoc,
Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Anne Claus va
morir el 20 de
desembre de 1953 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de
França, França). ***
Antonia Maymón, al
centre de la foto, amb alumnat
- Antonia Maymón: El 20 de desembre de 1959 mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Antonio Maymón Paracuellos, empleat, i Florencia Giménez Gil. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir d'un ictus cerebral el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista, Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom. ***
Necrològica
de Dimas González Caldevilla apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 22 de
març de 1964 - Dimas González Caldevilla: El 20 de desembre de 1963 mor a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Dimas González Caldevilla. Havia nascut el 3 de març de 1894 a Sama de Langreo (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Gumersindo González i Josefa Caldevilla. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva regió natal, rebel des de la seva joventut, amb 25 anys ja s'havia recorregut la Península. En 1933, des d'Adrall (Ribera d'Urgellet, Alt Urgell, Catalunya), col·laborà en una recaptació de la Comissió Pro Presos de Catalunya. En 1936 treballava en la companyia elèctrica «Luz y Fuerza» a Adrall i milità en el sindicat confederal que actuava en aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Posteriorment es guanyà la vida a les muntanyes occitanes i milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Enriqueta Samartino. Dimas González Caldevilla va morir el 20 de desembre de 1963, quatre anys després de retirar-se, d'una bronquitis que es va complicar, al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Josep
Cilabert Cosialls (primer per la dreta) amb familiars i amics - Josep Gilabert
Cosialls: El
20 de desembre de 1964 mor
al X Districte de París (França)
l'anarcosindicalista Josep Gilabert Cosialls –el
segon llinatge també citat Cusialles.
Havia nascut el 25 de novembre de 1901 al Poblenou de Barcelona
(Catalunya). Era
fill de Maria Gilabert Cosialls. De ben jovenet treballà
d'obrer blanquer a
l'adobaria de Can Requesens i posteriorment va fer feina de cilindraire
i passà
a formar part del Sindicat Únic de l'Art Fabril i
Tèxtil «La Constància»,
adherit, amb el Sindicat de Cilindradors, Estampadors i Acabats en
Peces i el
Sindicat de Tintorers, al Ram de l'Aigua de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT). Milità activament al barri de Sant Andreu de
Palomar de
Barcelona on vivia. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França. Acabà
instal·lat a París on fou un dels responsables de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Malalt i en diferents ocasions operat, Josep
Gilabert
Cosialls va morir el 20 de desembre de 1964 a l'Hospital
Lariboisière de París
(França) i va ser enterrat quatre dies després. Josep Gilabert
Cosialls (1901-1964) ***
Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894) - Joseph Colombo:
El 20 de desembre de 1965 mor al XIII Districte de París
(França) l'anarquista Joseph
Jean Octave Colombo. Havia nascut l'1
de juliol de 1878 al XII Districte de París
(França). Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot
i del
lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare
reconegué l'infant, però no la
mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de
París i, amb 15 anys,
va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En
aquesta
època freqüentava les reunions dels Cercle
Anarquista Internacional (CAI) i,
segons la policia, cantava cançons com Je
n'aime pas les sergots o Le pieds
plats. El 4 de març de 1893 assistí,
juntament amb 500 persones a la reunió
que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94
del carrer Faubourg du Temple,
organitzada pels anarquistes del XX Districte de París,
l'ordre del dia de la
qual fou «La misère et ses
conséquences; supression des bureaux de placement,
les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893
també va estar present
en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de
maig d'aquell any
assistí, amb una vintena de companys, a una
reunió, a la Sala Voisin, al número
118 del carrer Flandres, amb la temàtica
«Nécessité de la propagande
antipatriotique, par les écrits et par la parole».
El 3 de juny de 1893, estava
entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al
míting de protesta
contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny
de 1893
participà en el míting de protesta contra la
sentència del «Cas Savicki»,
organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes
600
persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal
d'Apel·lació de París on s'ordenava
el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de
l'estudiant nihilista russopolonès
Lioudovik Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi; aquests papers podien ser
comprometedors per als
exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de
juliol de 1893 assistí
amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre
«L'inquisition bourgeoise,
le passage à tabac, la tortura officialle,
réclamations sur les cruatés
commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de
març de 1894 va ser
detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb
altres cinc
anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis
Lapeyre i
Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25
del carrer Pressoir,
no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a
ser fitxat i fotografiat
pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell
mateix dia. El 31 de
desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de
recapitulació
d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet
(Illa de França,
França) amb la costurera Céline Amélie
Giroud; en aquesta època treballava de
capatàs i vivia a Valenton (Illa de França,
França). L'última etapa de sa vida
la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França). Joseph Colombo va
morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital
Pitié-Salpêtrière de París
(França). ***
Foto
policíaca de Romualdo del Papa (1939) - Romualdo del Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Ugo del Papa, destacat militant anarquista, i Aspasia Ravenna. Des de la seva adolescència formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. ***
António
Gonçalves Correia - António
Gonçalves Correia: El 20 de desembre de 1967
mor a Lisboa (Portugal) l'assagista,
poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista
António Gonçalves Correia.
Havia nascut el 3 d'agost de 1886 a São Marcos da Ataboeira
(Castro Verde,
Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal). Visqué la major
part de sa vida a
Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba
(Beja, Baixo Alentejo,
Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A
Questão Social, on defensà
la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els
respecte pels
animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no
violència, l'antimilitarisme,
la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917
publicà el fullet Estreia
de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de
lirisme. Aquest
mateix any comprà una gran extensió de terreny i
fundà la «Comuna da Luz»
–situada
al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i
la
Ribeira de Campilhas–, d'inspiració tolstoiana
(pacifisme,
naturisme,
vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal.
Formada
per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la
fabricació de calçat,
practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra
que
seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer
i Guàrdia. Els
membres d'aquesta comuna van ser els que
organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi
de 1918
i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna
anarconaturista clausurada.
La «Comuna da Luz» també es va veure
associada a la mort de Sidónio Pais,
president de la República portuguesa, assassinat per
José Júlio da Costa, pagès
de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de
l'Estat i els revoltosos
del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà
el fulletó A felicidade de
todos os seres na sociedade futura, on defensà la
col·lectivització de la
propietat, la modernització de l'agricultura i el
progrés. Va ser detingut en
diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat
(PIDE)
de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer
pamflets anarquistes,
col·laborar en publicacions àcrates i
anarcosindicalistes (A Batalha, A
Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda
del pensament llibertari. En
1926, després d'una d'aquestes sortides de la
presó, creà la «Comuna
Clarão», a
Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de
l'anterior, es
dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre
important de la
dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de
perseguits polítics, però a
principis dels anys trenta es dissolgué a
conseqüència de divisions internes entre
els seus membres. António Gonçalves Correia,
l'home que comprava ocells
engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a
Lisboa
(Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A
Revolução é a
minha namorada. Memória de António
Gonçalves Correia, anarquista alentejano.
Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo,
Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA)
«Gonçalves Correia». António Gonçalves Correia (1886-1967) ***
Liberto
Callejas - Liberto Callejas:
El 20 de desembre de 1969 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) el destacat periodista i propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Joan Perelló Sintes –encara que alguns creien que
es deia
Alexandre Perelló
Sintes o Alexandre (o Joan) Callejas Pons–, conegut sempre
com Liberto
Callejas, encara que també va fer servir el
pseudònim de Marco Floro.
Havia nascut en 1884 a Maó (Menorca, Illes Balears), encara
que alguns citen
altres anys i altres indrets (Sant Lluís, Ciutat de
Mallorca, etc.). Sembla que
havia nascut en una família coneguda a l'illa i que son pare
era republicà i
maçó. D'infant quedà orfe de mare i
son pare marxà a Mallorca amb sos fills
majors buscant millorar econòmicament; ell restà
amb uns parents, que volien
que seguís estudis religiosos al Seminari de Ciutadella;
però, el més segur és
que no s'acomplís aquesta expectativa. Finalment
passà part de la seva
infantesa i joventut a Mallorca. Cap al 1915 retornà a
Menorca, però en 1917 ja
estava instal·lat a Barcelona (Catalunya) i, ja sota el nom
de Liberto
Callejas i de Marco Floro, participava en
activitats de diversos
grups anarquistes, activitats que el portarien durant sa seva vida 48
cops a la
presó, experiència que implicà
conèixer multitud de militants anarquistes
(Josep Viadiu, Marcos Alcón, Felipe Alaiz, etc.). En 1919,
quan passava una
temporada engarjolat a la presó Model de Barcelona,
conegué Joan García Oliver.
En aquesta època es proclamava «anarquista pur,
individualista i enemic de tot
gregarisme» i no estava afiliat a cap sindicat o
organització, però García
Oliver aconseguí que el Comitè Propresos li fes
costat, cosa que suposava
assistència jurídica i econòmica. La
seva gran cultura autodidacta el portà a
dirigir en 1921 la revista Los Galeotes. Semanario de
Estudios Sociales.
Aquesta incorporació en el món de la premsa
anarquista donarà lloc a entaular
coneixement amb un gran nombre d'intel·lectuals llibertaris,
especialment Hermós
Plaja Saló, una amistat que durà tota sa vida. En
1922 llegí la llarga relació
d'obrers assassinats pel pistolerisme en l'Assemblea de la Fusta que se
celebrà
al Teatre Victòria de Barcelona. Va ser destinat a
València com a redactor de Solidaridad
Obrera, amb la missió de refer aquesta
publicació i donar-li un nou impuls.
Poc després tornà a Barcelona i
s'instal·là en una habitació de la
taverna que
el cuiner anarquista Narciso tenia al carrer Cadena i on
també vivien Irenófilo
Diarot, també redactor de La Soli, i
García Oliver. El 10 de març de
1923 visqueren de molt a prop la mort del secretari general de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) catalana Salvador Seguí i
Rubinat, assassinat pels
pistolers de la patronal en aquell carrer. L'octubre de 1922 va ser un
dels
fundadors del grup d'acció anarquista «Los
Solidarios» (Buenaventura Durruti, Francisco
i Joaquín Ascaso, García Oliver, Aurelio i
Ceferino Fernández, Ricardo Sanz, Josep
Xena Torrent, Gregorio Suberviola, Joaquín Cortes, Adolfo
Ballano, etc.) i, amb
Felipe Alaiz, director i principal redactor de la publicació
Crisol,
periòdic de gran format que es feia amb
diners de «Los Solidarios» i es repartia de franc.
Fugint de la
dictadura de Primo de Rivera, en 1924 s'exilià a
París (França), seguint les
passes de Durruti i Francisco Ascaso que havien marxat l'any anterior.
A la
capital francesa va viure al passatge de Bouchard i va fer feina de
fuster.
Sempre en contacte amb García Oliver i altres exiliats
llibertaris, creà la
revista Iberión, que més tard
canvià el nom per Liberión.
En
aquella època presidí l'Editorial Anarquista
Internacional, animada per
Sébastien Faure, Valeriano Orobón
Fernández i Virgilio Gozzolo, entre d'altres,
i que publicà l'Encyclopédie Anarchiste.
En 1927 signà el manifest
«Temps Nous» i entrà en la CNT. El seu
ofici més conegut fou de fuster, però va
fer diverses feines, entre elles la d'enterrador de morts. A
París freqüentà
els cercles de refugiats, activistes, conspiradors i militants de tots
els
països i entaulà una forta amistat amb
Nèstor Makhno. En 1929 fou un dels
creadors del periòdic La Voz Confederal,
editat a Brussel·les (Bèlgica);
en aquest any i en aquesta ciutat assistí a una trobada
internacional
d'anarquistes, amb Durruti, Francisco Ascaso, Cortés, Pedro
Orobón, entre
d'altres. Amb la proclamació de la II República
espanyola retornà a la
Península. El Ple Regional de la CNT de Catalunya de l'11 al
13 d'octubre de
1931, l'encarregà, amb Alaiz, de l'edició del
diari Solidaridad Obrera,
donant-li una orientació més acostada a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
els seus postulats (violència il·legalista,
expropiacions, insurreccionalisme,
anarcoindividualisme, etc.). El gener de 1932, arran del
fracàs de la
insurrecció anarquista de la conca minera de l'Alt
Llobregat, va ser deportat
amb altres companys amb el vaixell Buenos Aires a
Bata i les Illes
Canàries fins al setembre d'aquell any. A finals de l'estiu
de 1932 va ser
nomenat director de Solidaridad Obrera, en
substitució d'Alaiz, que
estava empresonat, càrrec que mantingué fins al
desembre de 1933 –en el Ple de
la Federació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
celebrat entre el 5 i el
13 de març d'aquell any a Barcelona, després de
presentar l'informe del
periòdic, presentà la seva dimissió,
encara que sembla que va continuar en el
càrrec. En 1932 publicà el fullet Mi
pueblo i l'any següent Instinto
y razón, per a l'almanac de Tierra y
Libertad. Amb Eusebi Carbó
Carbó i Josep Peirats Valls, mantingué la
posició ortodoxa de l'anarquisme
clàssic, hostil a qualsevol intervenció en la
política parlamentària i
l'electoralisme. El 19 de març de 1933
intervingué en el gran míting de la FAI,
organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins, celebrat al
Palau de
les Arts Decoratives de Montjuïc, juntament amb Frederica
Montseny, Francesc
Isgleas Piarnau, Josep Claramunt Creus, Abelardo Saavedra del Toro, Bru
Lladó
Roca i Tomás Herreros Miguel. A Madrid, també en
aquest any, fou el segon
director de la revista CNT, òrgan
oficial del sindicat
anarcosindicalista. El setembre de 1934, en el Ple de Regionals de la
CNT, va
ser nomenat director de CNT, però
durà poc temps en el càrrec. Com a
director de CNT, l'octubre de 1934 va rebutjar
formar qualsevol aliança
amb partits de dretes per portar a terme la vaga general
revolucionària. Arran
d'aquests fets revolucionaris, CNT va ser tancat i
abandonà Madrid i retornà
a Barcelona. Després d'acusar la policia catalana
d'assassinat i de ser una agència
del terror al servei de la patronal en les pàgines de CNT,
va ser acusat
per injúries i condemnat pel Tribunal d'Urgència
de Madrid a la pena de
desterrament de Catalunya. Aleshores, fugint de la repressió
i a causa de la
tuberculosi que patia, decidí retornar a Menorca i l'estiu
de 1935 s'instal·là
a Maó. A l'illa es relacionà amb els membres de
les Joventuts Llibertàries de
Menorca i de l'Ateneu Racionalista de Maó, entitats que
publicaven, des de
1934, la revista quinzenal Fructidor. Periódico de
cultura y sociología,
de la qual acabà com a redactor i com a director a partir
del 15 de juny de
1935, publicació que fou transformada per la seva empenta en
setmanari. El
sindicat anarquista maonès d'aleshores anava per lliure i
ell va formalitzar el
seu ingrés en la CNT, redactant els nous estatuts i
tramitant la seva alta. A
la tardor de 1935 retornà a Barcelona i es
reincorporà en Solidaridad Obrera
–els articles que no passaven la censura a La Soli
de Barcelona, eren
publicats a Fructidor de Maó. El 22 de
desembre de 1935 participà en el
gran míting de la CNT contra la pena de mort celebrat al
Teatre Olympia de
Barcelona, amb Tomás Herreros, Vicente Pérez,
Francisco Ascaso i Vicente
Ballester. En 1936, en el debat sobre si realitzar campanya
antielectoral i
sobre si participar en la vida política, és
mostrà fermament contrari a la
postura de García Oliver d'entrar en els governs
republicans. En aquella època
va estar a punt de deixar la propaganda llibertària i
dedicar-se a
l'ensenyament en una escola racionalista i abandonar els
càrrecs orgànics. Però
el juny de 1936 va ser nomenat president de la Secció de
Periodistes del
Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT i director
de Solidaridad
Obrera per votació
sindical,
càrrec aquest que mantingué només fins
el 8 de novembre d'aquell any, quan fou
destituït per defensar els principis més purs de
l'anarquisme i criticar el
col·laboracionisme governamental
–«quatre
ministres que es diuen anarquistes».
Aquest mateix any participà en la creació del
setmanari anarquista Ideas,
que s'edità a l'Hospitalet de Llobregat, i que
mantingué una línia bel·ligerant
contra la participació confederal en la política.
En aquesta època treballà
d'acomodador de cinema i s'afilià al Sindicat d'Espectacles
de la CNT. Les
seves idees el portaren a formar part de l'Agrupació
«Los Amigos de Durruti».
Fou la persona a qui, el 19 de novembre de 1936, Durruti va escriure
l'última
carta abans de morir, missiva que va ser publicada pocs dies
després en el
periòdic barceloní La Noche.
El 3 de maig de 1937 intervingué en l'acte
organitzat per «Los Amigos de Durruti» celebrat al
Teatre Goya de Barcelona, on
es projectà el documental 19 de Julio.
El juliol de 1937 entrà en la
direcció de la Federació Nacional de la
Indústria de l'Espectacle Públic
(FNIEP) d'Espanya i va ser nomenat delegat de Propaganda del
Comitè Nacional de
la CNT. El maig de 1938 tornà a Solidaridad Obrera.
Amb el triomf
feixista, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera francesa
per Portbou i
s'establí a la Colònia Infantil Ibèria
de Lió (Arpitània). El juliol de 1939, a
bord del vaixell Mexique, arribà a
Mèxic. A la capital asteca trobà
feina de fuster en l'empresa Vulcano, però acabà
donat de baixa per la seva
tuberculosi pulmonar crònica. A principis de 1941 es
traslladà a La Puebla, on
romangué uns mesos. Després entrà a
fer feina per al Fomento Industrial de
México (FIM). A finals de 1941 fou ingressat al Sanatori
Espanyol, cosa que es
repetirà sovint a causa de la seva malaltia. En 1944, amb
Hermós Plaja, participà
en unes jornades internacionals organitzades per les Joventuts
Llibertàries de
Mèxic. A partir de l'1 de novembre d'aquell any
entrà a formar part del grup
editor de Tierra y Libertad i de la
revista Inquietudes, que
sortirà uns
mesos més tard. Aquest grup editor estava format per una
cinquantena
d'anarquistes de diverses nacionalitats, la majoria refugiats
polítics. També
va participar en la Revista Humanidad.
En el debat sobre la creació d'un govern en l'exili es
declarà fortament
anticol·laboracionista i el gener de 1945
presentà una proposta davant
l'Assemblea contrària a l'elecció de ministres
entre els exiliats per entrar en
aquest govern i a favor de donar la paraula i decisió als
anarquistes de
l'interior, tesí que sortí triomfant. Membre de
la Federació Anarquista de
Mèxic (FAM), el desembre de 1945 intervingué en
el seu Congrés Nacional. El
gener de 1946 fou l'orador convidat en un míting de la FAM.
El 17 de novembre
d'aquell any fou un dels oradors del gran acte commemoratiu de les
morts de Durruti
i de Flores Magón que tingué lloc al Palau de les
Belles Arts de la Ciutat de
Mèxic i on van intervenir refugiats anarquistes, com ara
Joan Papiol i Jaume
Magrinyà, i anarquistes mexicans, com Cecilio
López i Efrén Castrejón, i
l'artista Concha Michel. En 1947 substituí Hermós
Plaja en la direcció del
periòdic mexicà Solidaridad
Obrera.
En els anys cinquanta es guanyà la vida treballant en una
revista comercial
creada per Cano Ruiz i també ocupà el
càrrec de bibliotecari de l'Orfeó
Català,
lloc de trobada dels exiliats catalans. En 1954 revisà,
correguí i prologà la
traducció al castellà realitzada per Isabel del
Castillo del llibre de
l'anarquista francès Fernand Planche, La
virgen roja, dedicat a Louise Michel. En 1957
també prologà l'obra d'Hermós
Plaja El sindicalismo según sus
influencias, escrita tres anys abans, i en 1958
participà en el suplement
literari de Solidaridad Obrera,
editat per la CNT parisenca, amb un article titulat
«Pasión y muerte de García
Lorca». Durant els anys seixanta, ja vell, visqué
retirat a la Ciutat de Mèxic,
però cada dissabte participà en les
tertúlies del Cafè do Brasil, amb Patricio
Navarro Avellán, Severino Campos Campos i Hermós
Plaja. Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara Cenit,
CNT, Crisol,
Cultura y Porvenir, Espectáculo,
Fructidor, Fuego,
Los Galeotes, Iberión,
Inquietudes, Solidaridad,
Solidaridad Obrera, Suplemento
de Tierra y Libertad, Tierra y
Libertad, Umbral, La Voz Anarquista,
etc. Els seus últims anys els passà a l'Asil
d'Ancians del Sanatori Espanyol.
Liberto Callejas va morir el 20 de desembre de 1969 en el citat asil de
la
Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un tumor maligne als
pulmons i l'endemà va ser
enterrat al Panteó Espanyol. L'abril de 2010 l'historiador
Josep Portella Coll
publicà unes importants notes biogràfiques sobre
Liberto Calleja en la seva
obra Llibre d'exilis (1). ***
Paulí Malsand Blanco
(París, 1972)
- Paulí Malsand Blanco: El 20 de desembre de 1980 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Paulí Emili Malsand Blanco. Havia nascut el 28 de març de 1911 a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) –moltes fonts citen erròniament altres dates i altres localitats. Sos pares es deien Paulin Malsand, emigrant francès que treballà a les mines de potassa de Sallent, i Rafaela Blanco. Orfe de pare i mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps al Bages (Catalunya), a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. També treballà en una fàbrica tèxtil i com a paleta. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) minera de Sallent i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar vuit mesos tancat a la Presó Model de Barcelona després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una dura vaga minera en 1934. Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta (Aragó, Espanya), en una unitat de metralladores, dins del que seria la columna «Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va integrar en fàbrica metal·lúrgica col·lectivitzada. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Aush, etc. En 1947 dimití del Comitè Nacional i s'instal·là Bordeus on treballà com a paleta i ocasionalment com a descarregador al moll. A més de militar en el moviment llibertari espanyol, també s'integrà en el francès, participant en la fundació de la CNT francesa i formant part del grup «Sébastien Faure» al voltant dels germans Lapeyre. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. En 1969, en el discutit Ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT. Des d'aleshores, instal·lat a París per raons familiars, es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa (FAF) –més de vint anys en el «Grup Louise Michel» del qual arribarà a ser secretari. Participà activament en les tasques de la llibreria del carrer Ternaux, contribuint al seu desenvolupament. Molt preocupat per les relacions internacionals, ajudà la Federació Anarquista (FA) a establir contactes amb Amèrica Llatina i amb l'MLE tant de l'Interior com de l'Exili. Fou un dels promotors de la integració de l'FA en la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) quan l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) abandonà aquesta última. En 1974, encara que es mantenia al marge de les lluites internes de l'MLE, participà en la Conferència de Narbona, promoguda pel grup editor del periòdic Frente Libertario. Contribuí a l'edició i reedició de nombrosos clàssics de l'anarquisme. Paulí Malsand va morir d'un càncer generalitzat durant la nit del 19 al 20 de desembre de 1980 al seu domicili del X Districte de París (França), acompanyat de la seva esposa Lorenza Montserrat i de son fill Liberto Malsand Montserrat, i fou enterrat el 23 de desembre a Thiais (Illa de França, França). Paulí Malsand Blanco (1911-1980) ***
Ciriaco
Quesada Torreblanca - Ciriaco Quesada
Torreblanca:
El 20 de
desembre de 1984 mor a Ais de Provença
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Havia nascut el 20 de
juny de 1898 a Serón (Almeria, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien
Félix Quesada i Encarnación Torreblanca. En 1927,
ja casat amb
Encarnación Herrerías i
amb un
fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà
a
Catalunya. A Esparraguera (Baix
Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica
tèxtil
«Colònia Sedó» i
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de
Llobregat
(Baix
Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill
(José
Quesada Herrerías). A
començament de la dècada dels trenta la
família
s'establí a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa
«La Seda». Abans de la guerra
es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou
infant (Encarna
Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina
(Violeta
Quesada
Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era
un
fet, passà amb
tota sa família a França i va ser internat en
diversos
camps de concentració.
Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i
morí. Durant
l'Ocupació, el 24 d'agost
de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa
família, al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria)
sota la matrícula 3.855.
Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el
5 de
maig de 1945,
part de sa família retornà a l'Espanya franquista
i ell
acabà instal·lat-se a Rosset
(Provença, Occitània), militant en la
Federació
Local de Rosset i d'Ais de
Provença (Provença, Occitània) de la
CNT de
l'exili, en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola
de
Deportats i
Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la
Península per a veure
sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de
desembre de 1984 al Centre Hospitalari Pays d'Aix d'Ais de
Provença
(Provença, Occitània). Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984) ***
Joaquín
Morente Rosa -
Joaquín Morente
Rosa: El 20 de
desembre de 1989 mor a
Saint-Uze (Delfinat, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquín Morente
Rosa –el segon
llinatge citat sovint erròniament Rosas. Havia nascut el 21
de setembre de 1915 a Alcalá
de Guadaíra (Sevilla, Andalusia,
Espanya).
Sos pares es deien Joaquín Morente Ruiz i María
del Águila Rosa Rodríguez, i
tingué quatre germans (Rafael, Enrique, Juan i Francisco) i
dues germanes
(Mercedes i Salud). Es guanyava la vida treballant de jornaler i
milità
activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
les Joventuts
Llibertàries i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) d'Alcalá de Guadaíra.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i l'atac i
l'ocupació per part de
la Legió del seu poble, el 21 de juliol pogué
fugir cap a Ronda i Casabermeja i
després cap a Màlaga, on va romandre fins febrer
de 1937 fent d'ajudant en una
ambulància. Després de la caiguda de
Màlaga, passà a Almeria i el març de
1937
a València. Posteriorment va combatre el feixisme, enquadrat
en la 90 Brigada
Mixta, i posteriorment en la 197 Brigada Mixta de la 52
Divisió, de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, als fronts aragonesos
(Terol i Alfambra)
i del Llevant peninsular (Castelló, València,
etc.). Assolí el grau de tinent.
Ferit, va ser hospitalitzat a València al final de la
guerra. Detingut a la
Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) quan hi
anava cap a Alacant, el 4
d'agost de 1939 va ser internat al camp de concentració
d'Albatera. Fou acusat
per elements dretans i per la Guàrdia Civil del seu poble
d'haver participat en
els incendis de l'església dels salesians i del
Círculo Mercantil, en escorcolls
i d'haver ferit d'un tret de fusell un eclesiàstic. A finals
de desembre de
1939 va ser traslladat del camp de concentració de Porta
Coeli de València a la
presó de Sevilla. El 8 de juny de 1940 va ser jutjat en
consell de guerra a
Sevilla i va ser condemnat a 30 anys de presó per
«adhesió a la rebel·lió
militar» i tancat a la presó sevillana. El 9
d'octubre de 1942, amb altres nou
presoners, aprofitant una visita al dispensari
antituberculós de Sevilla, pogué
fugir. Amagat durant anys, pogué participar en la lluita
clandestina. En
aquests anys, en un accident de circulació, va perdre la
cama dreta. En 1948
pogué passar a França amb sa companya Dolores
Barroso Carreras, també destacada
anarcosindicalista. La parella visqué a Corbas
(Arpitània) i milità en la
Federació Local de la CNT de Lió
(Arpitània).
Malgrat la seva incapacitat física, milità
activament en el moviment llibertari
de l'exili. En 1958 col·laborà en Nueva
Senda. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, en 1976 participà
en la reconstrucció de la CNT i en la restitució
del l'antic local confederal
del seu poble natal. Joaquín Morente Rosa va morir el 20 de
desembre de 1989 a
Saint-Uze (Delfinat, Arpitània) en un accident de
trànsit amb el cotxe que
conduïa a l'«Autoroute du Soleil». Joaquín
Morente
Rosa (1915-1989) ***
Raymond
Pantais - Raymond Pantais:
El
20 de desembre de 1989 mor a Angers (País
del Loira, França) l'anarquista i lluitador antifeixista
Raymond
Pierre Pantais. Havia nascut el 16 d'abril de 1917 –segons
algunes fonts erròniament en 1919–
a Angers (País del
Loira, França).
Sos pares es deien Alexandre Charles Pantais, un dels fundadors de la
Cooperativa del
barri de La Madeleine d'Angers, i Marie Lecourge. Ben igual que sos
germans (Alexandre
i Roger) i germanes (Hélène i Jeanne),
milità en el moviment llibertari de la
seva població natal. Orfe de pare des dels quatre anys,
residia amb sa mare al
número 15 del Chemin de Villoutreys d'Angers i es guanyava
la vida treballant
d'obrer torner. En 1936, quan esclatà la guerra d'Espanya,
hi marxà cap a la
Península com a voluntari. Amb son germà Roger
Pantais, organitzà combois d'avituallament
per als revolucionaris en guerra. Amb son germà Roger i
altres nou militants
anarquistes francesos (Louis Montgon, René Prince, Marcel
Schlauder, Alphonse
Tricheux, Eugène Tricheux, etc.), va ser sospitós
per part de la policia
francesa d'haver participat en el robatori d'armes (13 metralletes, 13
mosquetons i diversos revòlvers) comès durant la
nit del 5 al 6 de febrer de
1937 a l'Escola de Cavalleria de Saumur (País del Loira,
França), algunes armes
de les quals va ser trobades en un escorcoll del
«Comitè Espagne Libre» de
París (França). Després dels fets de
«Maig de 1937», va ser detingut, amb
altres anarquistes, per forces comunistes a Puigcerdà
(Cerdanya, Catalunya);
mentre els seus companys llibertaris van ser assassinats, ell
salvà la vida
gràcies a la intervenció d'una tal Madame
Prince –possiblement l'esposa
de René Prince, aleshores delegat de la Federació
Anarquista Francesa (FAF) a Barcelona
(Catalunya)– i les autoritats franceses de La Guingueta d'Ix
(Cerdanya, Catalunya
Nord), i va ser expulsat d'Espanya. De bell nou a França,
sembla que ajudà son
germà Roger al taller de reparació
d'automòbils que regentava a Trélazé
(País del
Loira, França). Fitxat per les autoritats franceses com
«internacionalista integral,
propagandista de les teories antimilitaristes i
anarquitzants», a principis de
1938 va ser cridat a files i destinat al 123 Batalló de
l'Aire. Quan esclatà la
II Guerra Mundial va caure presoner dels alemanys i enviat a un camp de
presoners.
Sa companya fou l'anarquista Marie Louise Léonide Michelet,
de família
llibertària. Raymond
Pantais va morir el 20 de desembre de 1989 al Centre Hospitalari
Universitari d'Angers (País
del Loira, França). ***
Necrològica
de Manuel González Esquina apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 23 de
febrer de 1993 - Manuel González
Esquina:
El 20 de desembre de 1992 mor a Castres (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel González Esquina. Havia nascut
el 29 de març de 1918 a Las Navas de
la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien Ángel González i Ana Esquina. Durant la
guerra civil fou milicià
en una columna confederal i després en la 100 Brigada Mixta
de la II Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i milità en
la Federació Local de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Castres. Sa companya fou Ginette Arlette
Rocacher. Manuel González Esquina va morir el 20 de
desembre de 1992 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc,
Occitània) i sa
família el va enterrar cristianament. ***
Clotaire
Henez - Clotaire Henez: El
20 de
desembre de 2012 mor a Selon (Provença,
Occitània) el
lliurepensador, maçó i
anarquista Clotaire Hencz, més conegut com Clotaire
Henez. Havia nascut el 7 d'abril de 1923 a Soissons
(Picardia, França). Fill
d'una família no casada d'immigrats polonesos, sos pares es
deien Joseph Hencz (Henez),
manobre, i Téodora Urbaniak, domèstica.
Passà la seva infantesa a
la regió parisenca (Bobigny, Romainville). Influenciat per
son pare comunista,
de ben jove començà a militar en les Joventuts
Comunistes «Les Pionniers». De
mica en mica, en 1936, gràcies a les lectures i la
reflexió, va fer que
s'allunyés del comunisme després de
l'experiència del Front Popular i la
ruptura definitiva va venir de la mà del «Pacte
Germanosoviètic» de setembre de
1939. En 1943, durant l'Ocupació, fugint del Servei de
Treball Obligatori (STO)
imposat pels nazis, passà a Istre (Provença,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial començà a llegir Le
Libertaire i descobrí els textos de Mikhail
Bakunin i Piotr Kropotkin. En
aquesta època treballava a la refineria de l'empresa British
Petroleum (BP) a
Lavéra (Martigues, Provença,
Occitània) i militava en la Confederació Nacional
del Treball Francesa (CNTF). En 1947 hagué de passar sis
mesos al sanatori de Saint-Hilaire
de Le Touvet per a tractar-se una tuberculosi, aprofitant el
confinament per a
instruir-se i llegir. Un cop guarit, no va ser novament contractat
l'empresa BP
i esdevingué representant comercial. Després de
passar pel grup anarquista de
Selon de la Federació Anarquista (FA), creat el juny de 1947
al voltant de
Georges Morancho, el març de 1948 fou un dels fundadors del
grup d'Istre (XII
Regió) de la FA, venent Le
Libertairepels
carrers i organitzant nombroses conferències a les
quals participaren
destacats anarquistes (Charles-Auguste Bontemps, Georges Fontenis,
Aristide
Lapeyre, Paul Lapeyre, Mario Zinopoulos, etc.) i el polèmic
Paul Rassinier. En
aquesta època vivia al número 4 del carrer de
l'Église d'Istre. El 25 de novembre de 1948 es
casà a
Istre amb Suzanne Marguerite Marie Auguste
Désirée
Tertian, de qui es va divorciar el 15 d'octubre de 1968 a Ais de
Provença (Provença, Occitània). En
1953, quan
la FA passà a ser controlada pels partidaris de Georges
Fontenis i de l'Organitsation
Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament
Batalla) i esdevingué Federació
Comunista Llibertària (FCL), abandonà
l'organització. En 1961 entrà a formar
part de la francmaçoneria, en el Gran Orient de
França (GOF), participant en
diverses lògies provençals (Marsella,
Miramàs i Selon), però continuà
freqüentant els cercles anarquistes, participant sobretot en
l'organització
dels càmpings llibertaris que se celebraven a la
regió. En 1965, amb René
Bianco, Henri Julien i Georges Moraldo, fou un dels fundadors de la
secció de
Marsella del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme
(CIRA),
organització de la qual va ser en repetides ocasions membre
del seu consell
d'administració, animant nombroses xerrades, com ara les de
planificació
familiar (Montpeller, 28 de febrer de 1967) o sobre la
Revolució espanyola, i
col·laborant el en seu Bulletin du
CIRA.
Durant els anys setanta organitzà, amb Michel
Gornès, a Selon, dins el marc de
les trobades de tardor de «La
Libre-Pensée», diversos debats, en els qual
participaren Daniel Guérin i Maurice Laisant, entre
d'altres. En aquests anys
setanta realitzà diversos viatges amb la motxilla a
Mèxic, seguint les traces
de Pancho Villa i d'Emiliano Zapata. El 30 d'octubre de 1978 es
casà a Peliçana (Provença,
Occitània) ambYvette Henriette Besson. Entre 2003 i 2008
presidí el CIRA de
Marsella i fou membre de l'associació «Les
Acrates», fundada en 2001 per a adquirir
el local que ocupava el CIRA. Durant molts anys patint ceguesa i
sordesa,
impedit de llegir i d'escoltar la ràdio, Clotaire Henez va
morir el 20 de
desembre de 2012 a l'Hospital General de Selon (Provença,
Occitània) i
va ser incinerat el 26 de
desembre a Luynes (Provença, Occitània). ***
Antonio
Martín Cárdenas a l'«Erresistentziaren
Eguna» (Elgeta, 19 d'abril de 2015) - Antonio Martín
Cárdenas: El 20 de desembre de 2015 mor a
Sestao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Antonio Martín Cárdenas.
Havia nascut el 9 de desembre de 1916 a Sestao
(Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Isaac
Martín i Mercedes Cárdenas. Vingué al
món en
el si d'una família humil a l'anomenada
«Casa de l'Escrivà» del barri de Vista
Alegre de Sestao i fou el tercer de nou
germans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
marxà amb altres tres
joves de Sestao a Irun (Guipúscoa, País Basc) i
s'enrolà en el «Batalló Sacco i
Vanzetti», la quarta unitat de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), i
lluità als fronts bascos (Legutiano, Duranguesat, Bilbao,
etc.). Amb la caiguda
de Bilbao passà a Santoña (Cantàbria,
Espanya), on intentà fugir amb altres
companys, però van ser detinguts per un vaixell de la Marina
de Guerra Auxiliar
d'Euskadi. En un nou intent de fugida amb una xalupa a vapor, van ser
capturats
per una nau de guerra feixista i portats a Santander
(Cantàbria, Espanya). Des
d'allà van ser enviats a les presons de Calanda (Terol,
Aragó, Espanya), de San
Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya) i de
Bidankoze (Navarra), on es
va veure obligat a realitzar treballs forçats construint
carreteres i detonant
mines i material bèl·lic. Després de
la guerra civil va ser confinat al camp de
concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya),
d'on va sortir en
1945. El 19 d'abril de 2015 va ser homenatjat en
l'«Erresistentziaren Eguna»
(Dia de la Resistència), celebrat a Elgeta
(Guipúscoa, País Basc), on acudiren
una quinzena de excombatents antifeixistes bascos. Sa companya fou
Margarita
Arce, amb qui tingué dues filles, Mertxe i
Begoña. Antonio Martín Cárdenas va
morir el 20 de desembre de 2015 al seu domicili de Sestao (Biscaia,
País
Basc), sa família l'acomiadà
l'endemà amb un funeral cristià a la
parròquia de Santa Maria de Sestao i va
ser incinerat al cementiri de Portugalete (Biscaia, País
Basc). ***
Eduardo
Prieto Marcos - Eduardo Prieto Marcos:
El 20 de desembre de 2016 mor a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
Eduardo Prieto Marcos. Havia
nascut el 6 d'abril de 1929 al barri de Chamberí de Madrid
(Espanya). Sos pares
es deien Manuel Prieto, pintor decorador, i Marcelina Marcos, emigrats
d'Astúries i de Castella respectivament. Estudià
les primeres lletres a Lleó
(Castella, Espanya) i després a l'escola de Los Campos de
Gijón (Astúries,
Espanya). Amb 11 anys entrà a treballar de grum al Casino de
la Unión de Gijón.
El 7 de juny de 1943, després de falsificar la data de
naixement per a acomplir
els requisits de contractació, començà
a fer feina a la fàbrica de vidres «La
Industria». A mitjans de 1949 començà a
treballar de miner a la conca
asturiana, als pous Maria Luisa i El Fondón. Posteriorment
treballà en la
construcció a Gijón. El 15 d'octubre de 1949 es
casà amb Ángeles Carril. Entre
1951 i 1953 va fer el servei militar al Regiment Núm. 10 de
Sapadors de Melilla
i a Sidi Ifni. Un cop llicenciat treballà de pintor en la
construcció a Gijón
i, a partir de 1957, a l'empresa de pintures «Eugenio
& Hermanos». En 1961
entrà a treballar en «Construcciones y Montajes
SA» (CYMSA), a Sama de Langreo
(Astúries, Espanya) i en 1962 en la Societat Industrial
Asturiana Santa Bárbara
(SIA) de Gijón. Cap el 1968 s'afilià a la
clandestina Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Astúries i mantingué un estret
contacte amb els militants
històrics José Manuel Fernández
Cabrijano i Aquilino Moral Menéndez. En aquests
anys del franquisme formà part del moviment
Democràcia Socialista Asturiana
(DSA) i de les Comunes Revolucionàries d'Acció
Socialista (CRAS). Treballador
de l'Empresa Nacional Siderúrgica D'Espanya Societat
Anònima (ENSIDESA), milità
en el Sindicat del Metall i participà activament en la
reconstrucció de la CNT.
En 1974 va ser nomenat per primera vegada secretari de la Regional
d'Astúries.
El 26 d'agost de 1976 parlà, amb Ramón
Álvarez Palomo, Manuel Fernández
Cabricano, José Luis García Rúa i
Aquilino Moral Menéndez, en el míting
confederal de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya).
També, en representació
dels sindicats asturians, intervingué el 27 de
març de 1977 en el míting
madrileny de Sant Sebastián de los Reyes. En 1977 fou
secretari de la CNT
asturiana i assistí a diversos plens nacionals de regionals.
També en aquest
1977 jugà un paper clau en la vaga de la
construcció asturiana, que afectà
30.000 famílies durant cent dies. Després de
divisió produïda en el V Congrés
de la CNT, s'arrenglerà amb els escindits i va ser nomenat,
en el Ple del 13 de
març de 1982 celebrat a Gijón
(Astúries, Espanya), secretari del Comitè
Regional de la CNT asturiana. Va fer costat l'alcaldia de
Gijón encapçalada per
José Manuel Palacio Álvarez (1979-1987), per la
Federació Socialista Asturiana
(FSA) del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), en la qual fins i
tot
s'integrà. L'agost de 1988 va ser reelegit secretari
regional de la Confederació
General del Treball (CGT) d'Astúries, càrrec que
mantingué fins 1991, quan va
ser substituït per Mariano Rodríguez. En els anys
noranta formà part d'Unidad
Gijonesa (UG), partit pel qual es va presentar a les eleccions
municipals de
1995 i autonòmiques de 1999. Formà part per la
CGT del comitè d'empresa
d'ENSIDESA, empresa en la qual es va jubilar.
Col·laborà en diferents
publicacions periòdiques, com ara Acción
Libertaria i Sindicalismo.
Eduardo Prieto Marcos va morir, després de patir una llarga
malaltia, el 20 de
desembre de 2016 a Gijón (Astúries, Espanya) i va
ser incinerat dos dies
després al Tanatori de Cabueñes d'aquesta
població. En 2018 son fill José
Manuel Prieto Carril publicà la biografia Eduardo
Prieto. Retazos de un sindicalista, en la historia reciente de la
Asturias
libertaria. Eduardo Prieto Marcos (1929-2016) ***
Harold
Barclay amb el seu cavall Coral - Harold Barclay: El
20 de desembre de 2017 mor a Vernon (Colúmbia
Britànica, Canadà) l'antropòleg i
teòric anarquista Harold Barton Barclay, conegut com Bark.
Havia nascut
el 3 de gener de 1924 a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA). Fins al
1948
treballà en diferents feines, sobretot en l'agricultura, i a
partir de 1952
estudià antropologia a la Universitat de Boston (Boston,
Massachusetts, EUA) i,
des de 1954, a la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York, EUA). En
1961 es
doctorà a la Universitat de Cornell amb una tesi sobre
l'etnografia d'un poble
sudanès («An Ethnographic Study of an Arab
Sudanese Village in Suburban
Khartoum»). Posteriorment fou professor a la Universitat
Americana del Caire
(Egipte) i a la Universitat Estatal d'Oregon (Corvallis, Oregon, EUA).
El
setembre de 1966 passà a la Universitat d'Alberta (Edmonton,
Alberta, Canadà),
on fou professor emèrit d'antropologia des del 1971 fins al
1988. Un cop
jubilat en 1989, s'instal·là a Vernon
(Colúmbia Britànica, Canadà), on
actualment viu. Les seves investigacions s'han centrat en l'estudi de
la
societat rural al modern Egipte i al Sudan àrab del nord,
així com en
l'antropologia política i en l'antropologia de la
religió. Com a teòric
anarquista s'ha especialitzat en les teories que impliquen la
destrucció de
l'Estat i com s'organitzaria una societat sense líders.
Durant la seva vida
dedicà totes les seves energies a les causes de la pau, la
igualtat i la
justícia social. Trobem articles seus en diferents
publicacions científiques i
llibertàries, com ara Anarchy, Anthropos,
Freedom, Journal
of Human Relations, Journal of Social Anarchism,
Our Generation,
The Raven, etc. Entre les seves obres destaquen Some
factors in a
themal analysis of a culture with special reference to the slave indians
(1954), An Ethnographic Study of an Arab Sudanese Village in
Suburban
Khartoum (1961), Buurri al Lamaab, a suburban
village in the Sudan
(1964), The plain people of Oregon (1967), The
renewal of the quest
for Utopia (1970), Religion and ethnicity
(1977, amb altres), The
role of the horse in man's culture (1980), Another
look at the origins of
horse riding (1982), Culture. The human way
(1986), Anthropology
(1986), People without Government: An Anthropology of Anarchy
(1990), Culture
and anarchism (1997), The state (2003), New
perspectives of
anarchism (2010, amb altres) i Religious movements.
Today and yesterday
(2011), entre d'altres. Apassionat de la jardineria i de
l'equitació, en 2005
publicà les seves memòries sota el
títol Longing for Arcadia. Memoirs of an
anarcho-cynicalist anthropologist. ---
|
![[19/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/12]") |
|
![[21/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/12]") |
|
|
| Actualització: 09-11-24 |