|
---
Anarcoefemèrides
del 21 de
febrer Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le
Père Peinard - Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895. ***
Full volant de convocatòria de l'acte - Míting contra la guerra de Líbia: El 21 de febrer de 1913
se celebra a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) un míting de
protesta contra la repressió desencadenada arran de la guerra de Líbia i la
política del govern italià de Pietro Badoglio arran de les repercussions de la
guerra italoturca. L'acte, on pogué parlar tothom que ho volgués, va ser
organitzat pel grup editor del periòdic anarquista Il Risveglio i hi parlà
Luigi Bertoni, entre altres oradors. ***
Capçalera
del primer número d'Acción
Directa - Surt Acción Directa: El 21 de febrer de
1914 surt a Cartagena
(Múrcia, Espanya) el primer número del
periòdic anarquista Acción Directa.
Semanario
sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot
i el
sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al
número 26 va ser
administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per
número, patí
dificultats econòmiques i la seva redacció va ser
escorcollada per la policia.
Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez,
Francisco Cueto Asensio,
Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco
Flores, José Gallart,
V. García, Juan Antonio Gracía Villena,
María Giménez, César
Guillén, Carlos
Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde,
etc. Se'n publicaren
41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914. ***
Ofrena
floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat - Atemptats
a Baviera: El 21 de
febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner,
impulsor
de la
Revolució de Baviera i president de la República
de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera,
Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de
la Societat Thule –agrupació
secreta d'extrema
dreta que estudiava la història i la mitologia
germànica i que serà una de les
bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany– que amb
aquesta
acció
pretenia rentar la «taca» racial davant els seus
camarades. A partir d'aquest
fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser
quan es va
assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar
contra Erhard
Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i
aleshores Ministre de l'Interior,
deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la
població,
Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de
la
República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista
Erich Muhsam,
decreta la vaga general i l'Estat de setge. ***
D'esquerra
a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio
García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948) - Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR –encara que la idea venia de 1944– i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE –es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) –que guerrillers comunistes es van atribuir– i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta «Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents. ***
Cartell
del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948) - II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de «potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda. II Congrés Nacional Llibertari de
Cuba (21-24 de febrer de 1948) ***
Motí
de la COPEL - Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.
Naixements
Lois Waisbrooker a la porta de
la seva nova casa a la Colònia Home (1902) - Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull & Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA). ***
Notícia
del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne del 6
de juny de 1883 - Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert i Émile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel, Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància; Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquesta època vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Carlo Carraglia (13 de març de 1894) - Carlo Carraglia:
El 21 de febrer –algunes fonts policíaques citen
el 26 de febrer– de 1855 neix
a Noceto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
«home de lletres» Carlo
Carraglia, també conegut com Charles
Carraglia. Sos pares es deien Francesco Carraglia i Amalia
Belleti. El 31
de març de 1892 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes estrangers de
la policia francesa. En aquesta època vivia en el
número 98 del bulevard de la
Gare del XIII Districte de París (França). Arran
d'una resolució del 29 d'abril
de 1892 del consell de ministres francesos, on es va decidir expulsar
els
anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i
austríacs) més implicats
en el moviment llibertari parisenc, l'endemà, 30 d'abril de
1892, diversos
comissaris de policia es presentaren als domicilis de 32 anarquistes
estrangers, Carlo Carraglia entre ells, amb una ordre
d'expulsió. El 13 de març
de 1894 va ser detingut i fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de
març d'aquell any va ser posat
en llibertat, però el 6 d'abril de 1894 va ser expulsat del
país. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Friedrich Handrock (2 de març de
1894) - Friedrich Handrock:
El 21 de febrer de 1860 neix a Lyck
(Allenstein, Prússia, Confederació
Germànica; actualment Ełk, Vàrmia i
Masúria,
Polònia) l'anarquista Friedrich Wilhem Handrock,
també conegut com Frédéric
Handrock. Casat amb dos
infants, treballava de daurador en fusta a la fàbrica de
bastonets «Société
Française», al número 81 del carrer
Claude-Decaen de París (França). Membre del
Sindicat de Dauradors Químics, el 20 de febrer de 1893
parlà en una reunió
d'aquest sindicat, celebrada a la Sala Bondy de la Borsa del Treball de
París,
i la seva intervenció hagué de ser
traduïda. El 2 de març de 1894 va ser
detingut a París, juntament amb altres 21 persones, sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal» i el seu domicili, al número 75 del
carrer
Claude-Decaen, on vivia des de feia sis anys, va ser escorcollat per
agents de
la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia.
Aquest mateix dia va
ser fitxat com «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de
març d'aquell any va ser posat
en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca de Félix Brunet (7 de juliol de 1894) - Félix Brunet:
El 21 de febrer de 1873 neix al XV
Districte de París (França) l'anarquista
Félix Brunet, conegut com Prussier.
Sos pares es deien
Gustave Brunet, mecànic, i Antoinette
Joséphine
Muller, passamanera. Es
guanyava la vida com a pintor de vehicles. Sembla que en la tardor de
1893
estava pres. El 5 de juliol de 1894 va ser detingut, al seu domicili,
al número
4 del carrer Arago de Puteaux (Illa de França,
França), sota l'acusació
d'«afiliació
a societat anarquista» i va ser fitxat dos dies
després com a «anarquista» en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
Va ser implicat en el cas del grup de desvalisadors anarquistes al
voltant
d'Émile Spannagel. El 17 de juny de 1895
comparegué al judici, celebrat a
l'Audiència del Sena, vestit de militar, i va ser un dels
nou implicats, dels 23
acusats, que van ser absolts, mentre Charles Pietri i Émile
Spannagel van ser
condemnats a dures penes de treballs forçats. Malgrat tot,
no va ser posat en
llibertat i fou traslladat a Versalles (Illa de França,
França) a l'espera d'un
procés on estava acusat de la mort d'un joquei de
Maisons-Laffitte (Illa de
França, França). El 22 de setembre de 1904 es
casà al XVII Districte de París amb
la jornalera Anna Molière. En aquesta època vivia
al número 83 del carrer
Courcelles. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Emilio
Martins Costa - Emílio Costa:
El 21 de febrer de 1877 neix a São Lourenço
(Portalegre, Alentejo, Portugal) l'escriptor, professor, pedagog,
maçó i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Emílio Martins
Costa, que va fer
servir diversos pseudònims (Demétrio,
Jorge Pires, etc.). Fill d'una
família burgesa de petits industrials de caire liberal, sos
pares es deien
Boaventura Costa i Angélica Martins Costa.
Després de fer els estudis a
l'institut local, en 1896 s'establí a Lisboa (Portugal) per
a estudiar a
l'Institut Industrial, on es va matricular al Curs Superior de Lletres.
En
aquests anys d'estudiant va ser quan entrà en contacte amb
els moviments
socials, republicans i intel·lectuals. La seva primera
col·laboració en premsa
fou al periòdic A Rua,
on signà sota
el pseudònim Jorge Pires,
i amb José
Duro fundà el periòdic A
Faísca. En
1897 signà el «Manifest Acadèmic
Republicà» i participà en la
fundació del
Centre Acadèmic Republicà, ambdues propostes
relacionades amb la Maçoneria
Acadèmica. Quan encara era estudiant entrà a
formar part, amb Artur Augusto
Duarte da Luz de Almeida (Luz de Almeida),
de la Maçoneria Acadèmica i en la
Carbonària Portuguesa, organització secreta
vinculada a la francmaçoneria republicana. El 19 de juliol
de 1900 va ser
iniciat en la Lògia Núm. 214
(«Montanha») de Lisboa, sota el nom
simbòlic de Viriato, on
va assolir el grau de
mestre. Fou un dels fundadors del diari O
Amigo do Povo (1901-1903), on sota el pseudònim Demétrio defensà
les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En
aquesta època participà en la creació
de la Federació Socialista Lliure (FSL) i
s'incorporà en la direcció del «Teatro
Livre». Sense acabar els estudis, entre
1903 i 1909 es dedicà a viatjar arreu d'Europa
(Bèlgica, França i Suïssa). Entre
1903 i 1907 estudià sociologia a la Facultat de
Ciències Socials de la
Universitat Nova de Brussel·les (Bèlgica), on
conegué Faria de Vasconcelos i fou
deixeble d'Élisée Reclus. A
començament de 1906 es casà amb la belga
Valentina
Harmon, amb qui va tenir un fill, David, el qual va morir el 5 de
juliol de
1910. A París (França), entre 1908 i 1909, va ser
secretari personal del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, participant en
la creació de la
Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància i en tornar a
Portugal engegà la secció lusitana d'aquesta
organització (Liga Internacional
para a Educação Racional da Infância de
Portugal). En aquesta estada parisenca
col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Les Temps Nouveaux, La
Révolution, etc.) i posteriorment, quan
esclatà la Gran Guerra, va fer
costat les posicions de Jean Grave i de Piotr Kropotkin contra
l'hegemonia i el
militarisme alemanys, tot defensant la causa aliada. A
França s'integrà en els
cercles de sindicalisme revolucionari i anarcosindicalista.
Després del seu
periple europeu i de bell nou a Portugal, entrà a formar
part del grup de divulgació
anarcosindicalista «Germinal» i
participà en la propaganda antimonàrquica,
col·laborant en el periòdic republicà
de Portalegre Intransigente.
També entrà a formar part del grup
d'educació
anarquista editor del periòdic A
Era Nova
de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Arran del
triomf de la República
portuguesa, a partir de l'1 de febrer de 1911 va ser nomenat agregat de
legació
de l'Ambaixada portuguesa a Berna (Berna, Suïssa) i secretari
particular de
l'ambaixador Guerra Junqueiro, però, després de
la repressió desencadenada el
març de 1911 contra uns treballadors de Setúbal
(Setúbal, Portugal), va
renunciar l'11 d'abril de 1911 i retornà a Portugal. En
aquesta època s'integrà
en la redacció del periòdic A
Capital
i posteriorment en O Século.
Divorciat de Valentina Harmon, es casà amb la mestra del
Liceu Passos Manuel,
Maria Luísa Palma Lamy, amb qui va tenir dos infants
(Adriana i Jaime). El 31
de desembre de 1911 en la inauguració de la Casa Sindical de
Lisboa va fer la
conferència Acção
directa e acção legal,
que l'any següent es va editar en fullet. En aquesta
època, a més
d'incorporar-se en la redacció d'Intransigente,
començà la seva carrera docent. Entre 1911 i 1913
va fer classes al Liceu
Mouzinho da Silveira, a la Portalegre, i entre 1915 i 1919 al Liceu
Passos
Manuel de Lisboa. Entre 1919 i 1921 ensenyà al
Col·legi Estoril. La seva faceta
de professor també es va desenvolupar a l'Escola Comercial
Ferreira Borges, a
l'Escola-Oficina Núm. 1 i a l'Escola Acadèmica.
En 1921 fou un dels fundadors
de la Universitat Popular Portuguesa i aquest mateix any
participà en el
Congrés Nacional d'Educació Popular, on va
presentar la ponència «Os factores
dinâmicos da educação em todos os seus
aspectos, e especialmente no ético». En
1925 intervingué en el II Congrés de
l'Associació de Professors de Portugal i
ens va incorporar a l'Institut d'Orientació Professional,
dirigit per Faria de
Vasconcelos, on va romandre fins a la seva jubilació en
1947. Aquesta tasca
pedagògica es va veure reforçada per la
publicació de treballs sobre temes
educatius que va escriure per a diverses publicacions
periòdiques (Ámanhã,
O Asenalista, Atlântida,
A Batalha, A
Conquista do Pão, Cultura
Popular, Educação,
Educação
Social, Germinal, A
Greve, Lúmen, A Luta, Novaj
Horisontaj,
A Pátria, O
Primeiro de Janeiro, Renovação,
República, Seara
Nova, A Semana, A Sementeira, Terra
Livre, A Voz do
Operário, etc.) i en nombroses
conferències sobre política i metodologia
docents. Va traduir textos de destacats anarquistes, com ara Victor
Griffuelhes,
Piotr Kropotkin, Hubert Lagardelle o Émile Pouget. Fou autor
de diferents obres,
com ara É preciso a
República?
(1903), A magna questão
(1912), Ilusões
políticas (1913), As
mulheres e o feminismo (1928), Karl
Marx (1930), Jean Jaurès
(1931), Sindicalismo
independente (1931), Élisée
Reclus.
Uma figura moral (1933), Ascensão,
poderio e decadência da burguesia (1939 i 1946), Aspetos sociais da orientação
profissional (1942) i Filosofia
Caseira. Pedagogias, educações,
políticas e outras curiosidades (1947), entre
d'altres. Allunyat
progressivament de l'anarquisme, en els seus últims anys
s'oposà amb vigor a
l'«Estado Novo». Emílio Costa va morir
el 17 de juliol –algunes fonts citen el
17 de febrer– de 1952 a Mercês (Lisboa, Portugal) a
conseqüència d'un atac
cardiovascular patit dos dies abans. Des de 1980 una plaça
del seu poble natal
porta el seu nom. ***
Sguardo
Corucci - Sguardo Corucci:
El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa
(Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci,
més conegut com Osvaldo.
Sos pares es deien Abdenago
Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb
son germà Ateo
Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire»,
que actuava al barri de
Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va
ser condemnat a 15
dies de presó per «ultratge a
l'Exèrcit». Participà en la
fundació del setmanal
L'Avvenire Anarchico. Periodico
settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en
1912 en va ser
nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà,
per motius
laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on
continuà amb la seva
professió de barber. L'octubre de 1914 patí una
nova condemna de tres mesos de
reclusió per «manifestació
sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a
França
amb sa família. Durant els anys trenta continuà
amb la seva militància
anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars
italianes.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de
març de 1918) - Isidre Bartolí
Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a
Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Pau Magí
Bartolí
Llorach. Sos pares es
deien Antoni Bartolí Vives, llaurador, i Antònia
Llorach Genovès. Sembla
que fugint del servei militar, el
4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i
d'antuvi va fer feina d'obrer
agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló,
Catalunya Nord) i posteriorment de
cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març
de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista
militant, considerat
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. Son germà major
Josep Bartolí Llorach també fou un destacat
militant anarcosindicalista. ***
Stefano
Vatteroni [IISH] - Stefano
Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza
de Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Sos pares es deien
Carlo Vatteroni i Elisa Lazzi. Estanyer i llauner
de professió, milità
en el moviment anarquista des de l'adolescència.
Participà en els enfrontaments
amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la
pujada de Benito
Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels
feixistes locals,
s'instal·là a Roma on entrà en
contacte amb Errico Malatesta i participà en la
propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de
l'atemptat comès
l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la
infància, contra
Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i
acusat de
«complicitat en atemptat, possessió d'armes i
ferides a persones». En realitat
el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en
l'organització, establint un
mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el
cotxe del Duce, com
en el finançament, ja que arribà a vendre un
terreny que pertanyia a sa mare a
Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11
de juny de 1927 va
ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18
anys i nou
mesos de presó i a tres anys de vigilància
especial, purgant la pena a diferents
presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932),
Pallanza,
Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers
anys els
passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan
havia de ser alliberat a
resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser
novament condemnat
el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a
cinc anys de
confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser
condemnat a un any de
presó per haver-se negat a fer la salutació
feixista. A Tremiti conegué Jolanda
Setti, que havia vingut a visitar son germà també
confinat i la qual esdevingué
sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de
Ponça on restà fins al 1939,
quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb
l'expiració de la seva pena, considerat particularment
perillós, va ser traslladat
a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata,
Itàlia), on romangué fins la
caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores
organitzà un grup de
partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a
participar en
l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial,
s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment
a Carrara. Col·laborador d'Umanità
Nova,
fou l'autor de la
necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta.
Participà, amb Alberto
Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en
la
gestió de les
colònies llibertàries «Gino
Lucetti» i
«Maria Luisa Berneri». Militant de la
Federació
Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els
de
Carrara (setembre
de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa
(febrer
de 1948), Liorna (maig
de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el
3 de
gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al
Cementiri Municipal
de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto
Meschi.
***
Felisa
de Castro San Pedro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla
Mouchina
(Bordeus, 1943) - Felisa de Castro San Pedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro San Pedro –algunas fuentes citan erròniament el segon llinatge com Sampedro. Era filla de Grimaldo de Castro Ramos, llaurador, i de Flora San Pedro Bratos. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris –Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra– amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro San Pedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).. ***
Necrològica
d'Emilio Longas Costo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de gener de 1980 - Emilio Longas Costo: El 21 de febrer de 1898 –el 22 de febrer, segons el certificat de defunció– neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Emilio Longas Costo –el segon llinatge moltes vegades citat erròniament de diferents maneres (Castro, Costa, Cotó, etc.). Sos pares es deien Gaudencio Longas i Francisca Costo. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Teresa Andreu Radua. Emilio Longas Costo va morir el 26 de juliol de 1978 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours. ***
Saturnino Carod al front d'Aragó - Saturnino Carod Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Sos pares es deien Romualdo Carod i Juana Lerín. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada –es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez –que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»– i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys –en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes–, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme –negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Sa companya fou Adoració Lahoz. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Saturnino Carod Lerín (1903-1988) ***
Emmanuel
Mormiche - Emmanuel Mormiche: El 21 de febrer de 1908 neix a Cersay (Poitou-Charentes, França) el pedagog socialista i sindicalista, i després llibertari, Emmanuel Eugène Alexis Mormiche. Sos pares es deien Emmanuel Victor Marie Mormiche, fuster i posteriorment guarda forestal, i Alexide Rosalie Massicot, modista. Entre 1924 i 1927 estudià a l'Escola Normal de Mestre de Parthenay (Poitou-Charentes, França), on obtingué la titulació superior. Exercí de mestre a Argenton-l'Église (Poitou-Charentes, França) i entre 1929 i 1936 a Louzy (Poitou-Charentes, França). El 24 de setembre de 1929 es casà a Parthenay amb la mestra Marie Thérèze Marguerite Cantet, amb qui en 1930 tingué un infant, Jean Mormiche. En 1928 s'adherí al «Moviment de l'Escola Moderna» de Célestin Freinet i al Sindicat Departamental de la Federació Unitària de l'Ensenyament (FUE). Arran de la fusió en 1935, milità amb sa companya en el Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional de Mestres), en el grup «Amis de l'École Émancipée». Entre 1936 i 1942 la parella ensenyà a Thouars (Poitou-Charentes, França). Entre 1935 i 1938 formà part del grup «Gauche Révolutionnarie» (Esquerra Revolucionària) de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i assumí la secretaria de la Secció Socialista de Thouars. En 1936 va ser candidat socialista a les eleccions legislatives del 26 d'abril per la circumscripció de Bressuire (Poitou-Charentes, França). L'1 de novembre de 1936, com a secretari de la Secció Socialista de Thouars, participà en el Congrés de la Federació Socialista de Deux-Sèvres celebrat a Niort. En aquesta època milità activament en la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En 1937, per les seves activitats polítiques i sindicals, va ser amonestat oficialment pel Ministeri d'Educació. Després del Congrés de l'SFIO, celebrat entre el 4 i el 7 de juny de 1938 a Royan (Poitou-Charentes, França), s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert i creà una secció d'aquest partir a Thouars, on es van afiliar sobretot ferroviaris i ensenyants. En 1942 va ser enviat per raons polítiques a Parthenay. Malalt de tuberculosi, hagué de tractar-se durant dos anys. En 1945 va ser condemnat per un tribunal de Niort per «indignitat nacional», malgrat no haver tingut cap relació amb les forces d'ocupació nazis, i destituït. En 1950 la Secció Departamental de l'SNI aconseguí la seva reintegració al servei. En els anys cinquanta va estar subscrit a La Révolution Prolétarienne. Entre 1952 i 1956 animà el «Cercle Zimmverwald» local. En 1954 promogué, amb Messali Hadj, un cercle d'estudis a Niort que agrupava anarquistes i sindicalistes revolucionaris, abans que el ministre de l'Interior François Mitterrand assignés residència forçada a Les Sables-d'Olonne (País del Loira, França) a l'anticolonialista algerià. Posteriorment participà en la Unió Anarco-Sindicalista (UAS) i col·laborà en els seus òrgans d'expressió L'Anarcho Syndicaliste i L'Anarcho (1961-1980). Va ser un dels responsables del Grup de Reflexió Llibertària de Niort, població on s'havia instal·lat en 1963 un cop jubilat. En 1970 publicà el fullet Faisans et perdrix. A més dels citats, trobem textos seus en L'Anarchie, Au Travail, Bulletin Syndical SNI, Dazibao i L'École Émancipée. Emmanuel Mormiche va morir el 7 de febrer de 1992 a la Clínica Quirúrgica Dr. J. Pepin de Niort (Poitou-Charentes, França). ***
Josep
del Amo Ribera - Josep del Amo Ribera: El 21 de febrer de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Josep del Amo Ribera. Sos pares es deien Domènec del Amo i Maria Ribera. Ebenista de professió, des de 1936 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i al final de la guerra civil fou comissari polític. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració (Agde, Sant Cebrià, Argelers). Treballà a les comarques de Bordeus i de Marsella i en 1942 retornà a la Península. Després de fer els anys de servei militar que el franquisme l'adjudicà a les Illes Balears, treballà d'autònom en el seu ofici d'ebenisteria i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En aquests anys mantingué una certa activitat clandestina i ajudà Raúl Carballeira Lacunza durant les seves detencions de 1953. Vegetarià convençut, formà part de la Societat Vegetariana i entre 1963 i 1977 en fou secretari. En 1977 va ser expulsat de la Societat Vegetariana i en creà una de nova a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), de la qual va ser secretari. En 1960 entrà a formar part del grup musical «Los millonarios de la canción» com a lletrista (Mi canción de Navidad, Plegaria, Vagabundo, etc.), grup que assolí un cert èxit (enregistrament de discos, presència mediàtica, premis, etc.). En 1960 també estrenà la comèdia dramàtica en tres actes Y por nuestro mundo, piedad, de la qual s'imprimí el llibret aquest mateix any. El 15 d'abril de 1972 va fer la conferència «El alcoholisme, epidemia impuesta» a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), dins el cicle «Sábados Culturales», organitzats per la Secció d'Estudis del Centre Excursionista «Puig Castellar». Després de la mort del dictador Francisco Franco, entrà en la CNT, la qual abandonà arran dels conflictes sorgits després del V Congrés Confederal de 1979. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Gramanet del Besós i Mujeres Libres. Sa companya fou Vicente Alcácer, de família llibertària. Amic de Josep Peirats Valls i de Benito Milla Navarro, deixà unes extenses Memorias. Josep del Amo Ribera va morir el 18 de desembre de 1992 a la Residència Sanitària Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. El 4 de novembre de 2008 el seu nét Aymar del Amo estrenà una videoinstal·lació documental sobre la seva vida i els seus amics a l'Espai Eart de Barcelona sota el títol «Veus de l'exili intern». Sembla ser que existí un altre José del Amo que actua entre 1947 i 1951 en la resistència llibertària a Lió (Arpitània).
Defuncions Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de març de 1887 - Marius Monfray: El
21 de febrer
de 1894 mor a
Lió (Forez,
Arpitània)
l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Havia nascut el 4 de juliol
de 1866 al III Districte de Lió (Forez,
Arpitània). Sos pares es deien
Étienne Noël
Monfray, tintorer, i Marie Trux, domèstica, i
tingué un germà, Ernest Cyprien Monfray,
també militant anarquista. L'octubre de 1883
participà en una col·lecta
organitzada per Le Drapeau Noir de
Lió en suport dels detinguts polítics. La policia
l'acusà de ser l'autor d'un
article publicat el 28 d'octubre de 1883 en Le
Drapeau Noir signat pel Centre d'Estudis Socials de la
Joventut Anarquista,
que es reunia al cafè Ruet. Passà alguns mesos a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a
Porrentruy (Jura, Suïssa), on aprengué l'ofici de
rellotger. En aquesta època
estava subscrit a Le
Révolté. El març
de 1885 va ser investigat i demanat per les autoritats suïsses
en una
investigació contra el moviment anarquista, però
tal vegada ja havia retornat a
Lió. A començament de 1885
començà a fer feina d'aprenent de pintor i de
guixaire
amb un tal Rauzy. En aquesta època participà
activament en el moviment
llibertari lionès i fou orador en diferents reunions. El 24
d'agost de 1885 demanà
permís per a la venda ambulant d'impresos i
esdevingué corresponsal i
dipositari de periòdics anarquistes que venia en reunions
públiques. Durant la
nit del 17 al 18 d'octubre de 1885 va ser detingut per aferrar cartells
anarquistes, però va ser posat en llibertat. Amb el sabater
anarquista André Montfouilloux
organitzà el 20 de novembre de 1886 a Lió una
vetllada de germanor que acabà
amb una loteria en suport de Toussaint Bordat, condemnat en l'anomenat
«Procés
dels 66» de Lió, que havia sortit de la
presó el gener anterior sense recursos.
La policia els acusà d'haver participar en l'atemptat del 8
de febrer de 1887 contra
el Palau de Justícia de Lió, on set policies
resultaren ferits, però
l'escorcoll del seu domicili, al número 215 del Cours
Lafayette de Lió, no donà
cap resultat. En una nota publicada el febrer de 1887 en diferents
diaris
demanava els companys que no enviessin escrits a la seva
adreça ja que aquests
eren sistemàticament requisats per la policia. Arran
l'informe d'un confident
anomenat Lhoste, ambdós
organitzadors
van estar denunciats per no haver demanat autorització per a
muntar la loteria
i el 3 de març de 1887 el Tribunal Correccional de
Lió condemnat Montfouilloux
a un mes de presó i a Monfray a vuit dies per
infracció a la Llei de Loteries.
Quan va ser llegida la sentència va cridar «Visca
l'anarquia!» i el tribunal el
castigà, davant la negativa a retractar-se, a dos anys de
presó per «ultratges
als magistrats durant l'audiència»; aquesta
condemna, però, va ser reduïda en
l'apel·lació del 28 de març d'aquell
any a un any de reclusió. El 26 d'abril de
1890, en una reunió preparatòria a les
manifestacions del «Primer de Maig»
celebrada pel Consell Local de Lió de la
Federació Nacional de Sindicats,
destacà per les seves declaracions violentes. L'agost
d'aquell any organitzà
una escissió de la Cambra Sindicat dels pintors-guixaires i
creà un grup
corporatiu internacional d'aquest sector de la ciutat de Lió
i dels barris
adjacents, del qual va ser nomenat secretari. En aquesta
època també treballà
de rellotger per a completar la seva feia irregular de pintor-guixaire.
El 14
de març de 1891 rebaté violentament els oradors
blanquistes convidats pels
Sindicat de Vidriers de Lió a la Sala Rivoire en
ocasió del vintè aniversari de
la Comuna. El 17 de gener de 1892, durant una vetllada familiar
celebrada a la cerveseria
Corompt per a concloure el Congrés Regional Anarquista i un
cicle de
conferències de Sébastien Faure, un dels germans
Monfray interpretà Le 14 juillet
du vagabond. Malgrat que
en 1891 encara freqüentava les reunions del grup del barri
lionès de la
Guillotière, a partir de gener de 1892 deixà de
participar en les reunions
anarquistes. No obstant això, la policia
escorcollà el seu domicili i trobà
fullets, periòdics i papers anarquistes de tota casta. El 22
d'abril de 1892,
un una agafada preventiva contra 40 militants anarquistes davant la
celebració
del «Primer de Maig», va ser detingut sota
l'acusació d'«associació
criminal»,
però va ser posat en llibertat el 5 de maig. En aquesta
època vivia al número
87 del carrer Bonnel. Encara que orfe de pare i d'haver de mantenir sa
mare
vídua des de 1883, va ser enviat a fer el servei militar al
XIV Cos de
l'Exèrcit, en un regiment d'infanteria acantonat a Viena del
Delfinat
(Delfinat, Arpitània), però en 1893 va ser
llicenciat per «bronquitis
tuberculosa». El seu últim domicili va ser al
número 257 del Cours Lafayette de
Lió. Marius Monfray va morir el 21 de febrer
–algunes fonts citen erròniament
el 22 de febrer– de 1894 a l'Hospital del IV Districte de
Lió (Forez,
Arpitània) i va ser enterrat civilment dos dies
després al cementiri de La
Croix-Rousse d'aquesta ciutat. ***
Fotografia
policíaca d'Auguste
Percheron (21 de març de 1894) - Auguste Percheron:
El 21 de febrer de 1896 mor a París (França) el
cantautor anarquista Auguste Henry
Adolphe Percheron. Havia nascut el 24 d'octubre de 1837 a
Poitiers (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien
Philippe Eugène Percheron, botiguer de
novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi
freqüentà
els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881
participà en una reunió
del Comitè de Dones, al número 49 del carrer
Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la
Femme i en el qual va
participar Louise Michel. També
freqüentà els grups anarquistes, com ara
«Les
Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe
Cosmopolite», «Groupe de Propagande
"Les Égaux"», «Les Libertaires
Ardennais», «Ligue des Antipatriotes».
Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari
«La Marotte». Durant la
primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament
abusiu de Gustave
Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a
l'asil de
Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de
1890 es guanyava la vida revenen
draps i com a escrivent públic. Les seves cançons
llibertàries es van publicar
en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote
(1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire
(1891), de Gwened
(Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó
anarquista Les briseurs
d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le
Père Peinard i
que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de
cançons, i d'Enfants
de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut
el 21 de març
d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre
antropomètric
del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat
–reconegué ser
anarquista, però «teòric
simplement»– i l'endemà tancat a la
presó parisenca de
Mazas sota l'acusació d'«associació
criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser
posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu
domicili, al número
21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament
detingut pel
mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de
1894 va
ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola
degradà la
seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà,
amb un centenar de
companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista
Édouard
Grange, aleshores deportat a la colònia
penitenciària de Caledònia. El seu
últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus.
Auguste Percheron va morir el
21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París
(França). ***
Foto policíaca
d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894) - Émile Maurin:
El
21 de febrer de 1913 mor a París
(França) el propagandista
anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista
Émile Auguste Maurin,
també conegut per Élie Murmain i L'Aveugle.
Havia nascut el 28 de juliol de 1862 a Marsella (Provença,
Occitània). Sos
pares es deien Louis Auguste Maurin,
venedor ambulant, i Angele Marie Taglioretti, modista italiana i
socialista,
que va ser empresonada per «crits sediciosos». Sota
la influencia de sa mare,
s'adherí molt jove a un grup carbonari, però ben
aviat, gràcies a les activitats
de la Federació del Jura, entrà en contactes amb
les idees anarquistes. En 1881
era membre del «Club Internacional» (Blanc, Charles
Cival, Étienne Desnier,
Henry, Justin Mazade, Raffaele Moncada i Joseph Toche), i, arran d'un
míting
celebrat al Grand Bosquet, va ser jutjat i condemnat a 16 francs de
multa per
insults a un gendarme. En 1882 el «Club
Internacional» intentà crear una
Federació Anarquista de la Regió Marsellesa i
s'adherí al «Manifest
revolucionari socialista dels grups anarquistes de
París». El maig de 1882 va
ser detingut a Roma (Itàlia); jutjat, va ser condemnat a
tres mesos de presó
per «possessió d'arma prohibida», un cop
lliure, tornà a Marsella. Fou membre
del «Cercle Esquiros», amb Émery i
Alexandre Tressaud, entre d'altres. A
resultes de les manifestacions de miners d'agost de 1881 a
Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) i dels atemptats amb bomba d'octubre de 1882 a
Lió (Arpitània), va ser implicat
en el «Procés dels 66», que
començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal
Correccional
de Lió i on el 19 de gener va ser condemnat en
rebel·lia a cinc anys de presó, a
2.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició d'exercici
dels drets civils.
Refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el gener de 1884 va ser
declarat
insubmís. Hi retornà de l'exili en 1886.
Després de l'amnistia de 1889, va ser
llicenciat de l'exèrcit per cataractes a l'ull esquerre i
s'instal·là a
Grenoble (Delfinat, Arpitània), on amb el
pseudònim Murmain, i
malgrat es seus problemes de vista, treballà de
fotògraf
ambulant, professió que li serví per fer
propaganda de les idees anarquistes.
En 1890 ajudà els anarquistes empresonats a Genoble, on va
conèixer Pierre
Martin, a qui va deixar llibres. En 1891 va ser condemnat per
l'Audiència de
Grenoble a sis mesos de presó per
«incitació als soldats a la revolta». En
aquesta època començà a perdre a
perdre la vista de valent i en 1892 marxà cap
a París per a guarir la seva ceguesa preocupant a l'Hospital
Quinze-Vingts;
malgrat tot, esdevingué cec i gràcies a sa
companya Eugénie Bourquin pogué
readaptar-se a l'ús de la màquina d'escriure i es
va fer dactilògraf. El 2 de
juliol de 1893 participà en una reunió anarquista
celebrada a la Sala Commerce,
on es va reivindicar la destrucció de la propietat. El
març de 1893 en una
reunió celebrada a la Sala Georget a la qual
assistí, es va fer una crida als
anarquistes a practicar la propaganda pel fet. El 6 d'agost de 1893, en
una
reunió del Grup Anarquista del XIII Districte de
París, preconitzà actes
individuals, glorificant anarquistes il·legalistes (Duval,
Pini, Ravachol,
etc.). L'1 d'octubre de 1893 en una reunió celebrada de la
«Lliga dels
Antipatriotes» va fer apologia de l'il·legalisme i
el 22 d'octubre a Puteaux
(Illa de França, França) reivindicà
l'ús de la dinamita. El 25 de desembre de
1893 en una reunió a la Sala Commerce lloà
l'atemptat de Léon Léauthier. L'1 de
gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat.
L'1 de
juliol de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número
14 del carrer
Richelieu, va ser escorcollat, on la policia trobà
manuscrits de caire
anarquista. Interrogat, es declarà anarquista i partidari de
la violència, i va
ser tancat a la presó parisenca de Mazas.
L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser
fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de juliol de 1894 va ser posat en
llibertat provisional. A principis de setembre de 1895
retornà breument a
Marsella amb sa companya on participà en diverses reunions i
on prengué la
paraula, juntament amb destacats anarquistes, com ara Octave Jahn i
Augustin
Marcellin, i després passà a Grenoble. En aquesta
època col·laborà en la
revista anarquista de Mécislas Golberg Sur
le Trimard, de
la qual eren
responsables Émile Dodot i Octave Veret. En 1897 va fer
conferències per al
Grup d'Estudis Econòmics i Socials. L'octubre de 1897
participà en el Congrés
del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). El 23 de juliol de
1898
participà amb Henri Dagan i Antatole de Mouzies en la
conferència «L'antisémitiesme
consideré comme mal social», organitzada pels
grups republicans socialistes
d'Aubervilliers (Illa de França, França). Entre
1899 i 1900 va fer conferències
per a la Biblioteca d'Educació Llibertària i per
al grup anarquista «Les Égaux»
del XVII Districte de París. A principis de segle
col·laborà en L'Éducation
Libertaire i Le Libertaire.
En 1901 va fer conferències
per a la Universitat Popular «L'Idée» de
Puteaux. Entre desembre de 1903 i
gener de 1904 va escriure per L'Oeuvre
Nouvelle l'article «L'évolution de
l'anarchisme». En 1906, en plena
agitació sindicalista revolucionària,
retornà a Grenoble, on entrà en
relació
amb Eugène David i Louis Sorrel, destacats llibertaris de la
Borsa del Treball.
En 1906 va fer xerrades per al Grup Llibertari
«Quatre-Chemins» d'Aubervilliers.
Durant la primavera de 1907 fundà una Universitat Popular
amb el suport de la
Unió de Sindicats, la qual esdevingué un
important centre de propaganda
anarquista. En aquesta època
col·laborà en la revista Les
Cahiers de l'Université Populaire (1906-1907), el
redactor
principal de la qual fou Henri Dagan. Participà activament
en totes les lluites
socials de l'època i a finals de 1907 va ser considerat per
les autoritats un
dels elements antimilitaristes més perillosos. Segons La Guerre Socialie, en aquests anys
s'allunyà de l'anarquisme i
s'adherí a la Federació dels Alps del Partit
Socialista, col·laborant en el seu
òrgan d'expressió Le
Socialiste Alpin
de Sisteron (Provença, Occitània). Cap el 1910
retornà a París, on formà part
de la redacció de La Vie
Ouvrière. En
dues ocasions (Jean Dudragne i Adolf Reichmann), a causa de la seva
integritat,
fou membre d'un «jurat d'honor» per resoldre
militants acusats de ser delators.
El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la
comissió de
reorganització de Le Libertaire,
que
reorientà el setmanari des del punt de vista exclusivament
anarquista comunista
i sindicalista revolucionari. Émile Maurin va morir el 21 de
febrer de 1913 al
seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, del I
Districte de París
(França) i va ser incinerat al columbari del cementiri
parisenc de
Père-Lachaise; Henri Chapey i Pierre Martin pronunciaren
emotius discursos i es
va llançar una subscripció popular en suport de
la seva companya. En 1923 Henri
Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie
Murmain (Émile Maurin),
amb un prefaci de Robert Louzon. Émile Maurin (1862-1913) ***
Necrològica
de Pierre Le Blavec apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 25 de
febrer de 1921 - Pierre Le Blavec:
El 21 de febrer de 1921 mor a
Levallois-Perret (Illa de França, França)
l'anarquista i sindicalista Pierre
Marie Le Blavec. Havia nascut l'1 d'agost de 1869 a An Alre
(Bro-Gwened,
Bretanya). Sos pares es deien Jean Marie Le Blavec, terrelloner, i
Mathurine
Rival. Es guanyava la vida treballant d'obrer carreter a
París (França). Entre
el 12 i el 20 de setembre de 1904, com a secretari federal, fou delegat
de la
Federació Nacional de Sindicats i Grups Obrers del Cotxe al
XIV Congrés
Nacional Corporatiu –VIII Congrés de la
Confederació General del Treball (CGT)–
i a la Conferència de les Borses del Treball celebrats
ambdós a Bourges. El 25
d'octubre de 1904 parlà, juntament amb altres companys
(Arnold Bontemps,
Ansbert Frimat i Georges Régnier), en un míting
antimilitarista organitzat per
la Joventut Sindicalista de París celebrat a la Salle de la
Justice de Paix de
Levallois-Perret. En 1905 era tresorer de la Unió Sindical
d'Obrers i Obreres
del Cotxe del departament del Sena. Participà activament en
la vaga del cotxe
de febrer i març de 1905 a París. El maig de
1905, com a delegat de la Borsa
del Treball de París, viatjà a Gwened
(Bro-Gwened, Bretanya) per fer costat els
obrers carreters en vaga. El 31 de desembre de 1905 va ser condemnat a
un any
de presó i a 100 francs de multa per haver signat, juntament
amb 30 anarquistes
més, l'Appel aux conscrits (Crida als
reclutes) de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat aferrat a
principis d'octubre
de 1905 a París –un cop condemnat va declara que
agraïa el jurat per la bona
propaganda antimilitarista que havia fet. El febrer de 1906 es trobava
en ordre
de busca i cerca i es va refugiar un temps a Brussel·les
(Bèlgica). Després
visqué al número 8 del carrer Ernest-Cognacq de
Levollois-Perret, que va ser el
seu domicili definitiu. L'1 de maig de 1911 va fer, com a delegat de la
CGT,
una conferència pública al
Palmarium-Séraucourt de Bourges. Amb Jean Breton (Constant),
va ser fins a la Gran Guerra un dels màxims representants de
la Corporació del
Cotxe. Inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, va ser llicenciat el 20
de febrer de 1915. Sa companya fou Marie Perrine Jégo. Al
final de sa vida
treballà de representant comercial. Turberculós,
Pierre Le Blavec va morir el
21 de febrer de 1921 al seu domicili de Levallois-Perret (Illa de
França,
França) i el seu seguici fúnebre va ser
acompanyat per mil cinc-centes persones.
***
Abilio
Pérez Miguel - Abilio Pérez Miguel: El 21 de febrer de 1938 cau al front de Corbalán (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Abilio Pérez Miguel. Havia nascut en 1907. Sastre de professió, vivia en el II Grup de les «Cases Barates» de Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya) i militava en les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. L'octubre de 1935 va ser detingut, juntament amb Isidro Castro García, Luis García Hidalgo i Andrés Victoria López, a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) per aferrar pasquins clandestins. El juliol de 1936 va ser nomenat delegat de Guerra de Gramenet de Besòs. El 28 d'agost d'aquell any s'enrolà com a milicià voluntari en la Columna «Los Aguiluchos», on ocupà càrrecs de responsabilitat. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent comandant del 497 Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 23 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. ***
Georges
Vincey - Georges Vincey: El
21 de febrer de 1960 mor a París
(França) l'anarquista Georges Marie Vincey. Havia nascut el
19 de novembre de
1900 al XII Districte de Paris (França). Era fill natural de
Marie Georges
Vincey, industrial, i de Marie Céline Loit, comercianta;
aquesta parella es
casà el 26 de novembre de 1907 al XX Districte de
París i l'infant va ser
legitimat. Atret per l'anarcoindividualisme, especialment d'E. Armand,
no fou
enemic de l'organització. Cap el 1918 entrà a
formar part de les Joventuts
Sindicalistes i col·laborà en Le
Cri des
Jeunes. Organe mensual des jeunes sindicalistes de França
(1920-1925). En
1923 vivia al número 38 del carrer de Reuilly i es guanyava
la vida com a obrer
serraller i posteriorment muntà una fàbrica de
galindaines al barri parisenc
del Temple. El 5 d'abril de 1923 va ser detingut, amb
Édouard Darcheminey, René
Doussot, Lucien Letanou i Maurice Trognon, quan distribuïen
pamflets
antimilitaristes a la fira d'atraccions de l'avinguda de Vincennes;
després
d'escorcollar els seus domicilis sense cap resultat, van ser posats en
llibertat provisional. En aquesta època
freqüentà el grup editor del periòdic Terre Libre. Posteriorment
milità en la
Unió Anarquista (UA) i, a partir de 1936, en la
Federació Anarquista Francesa
(FAF), organització enfrontada a l'UA. Durant
l'Ocupació participà, amb altres
companys (Émile Babouot, Henri Bouyé, Georges
Gourdin, Renée Lamberet, Louis
Laurent, Jean-Louis Lefevre, Louis Louvet, André Senez,
etc.), en reunions
clandestines, les quals permetien als anarquistes parisencs mantenir
els seus
contactes, i que a partir de l'estiu de 1940 se celebraren al local del
Sindicat
de Floristes de la Borsa del Treball i en excursions campestres. Aquest
mateix
grup redactà entre el 14 i 15 de gener de 1944, al Sindicat
d'Agents de Canvi,
una carta fundacional que serviria després d'acabada la
guerra per a unificar
les antigues organitzacions (FAF i UA) en el si d'una nova
Federació Anarquista
(FA). Entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 fou delegat al
«precongrés de
reconstitució» que se celebrà a Agen
(Aquitània, Occitània) i un dels
organitzadors del «Congrés de
Reconstitució» celebrat l'any següent a
París.
Després de la II Guerra Mundial visqué al
número 170 del Faubourg du Temple, al
III Districte de París, i fou un dels fundadors del
«Grup París-Est» de la
Federació Anarquista (FA). En el congrés de la
FA, celebrat el setembre de 1946
a Dijon (Borgonya, França), va ser nomenat membre de la
Comissió
Administrativa. El 8 de novembre de 1949 es casà al XX
Districte de París amb
Marguerite Andrée Armand. En 1950, en substitució
de Georges Fontenis, va ser
nomenat administrador i director de la revista Étude
Anarchistes, que publicà set números
entre novembre de 1948 i
juny de 1952. Entre 1949 i 1950 col·laborà en Le Trait d'Union. Bulletin intérieur de
la Fédération Anarchiste. En
el congrés de la FA, celebrat entre el 27 i el 29 de maig de
1950 a París, va
ser nomenat administrador del Comitè Nacional.
També col·laborà en el
butlletí L'Anarchiste. Bulletin
intérieur de la
Commission d'Études Anarchistes,
que només publicà un número l'abril de
1952. La Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), creada arran
del
congrés de la
FA celebrat a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) i formada
per
destacats
militants (Marcelle Auchère, Roger Auchère, Henri
Bouyé, Félix Danon, Maurice
Joyeux, Renée Lamberet, Jo Lanen, Yvonne Lanen, Louis
Laurent,
Louis Louvet, etc.),
reagrupava militants de la FA oposats a la tendència de
Georges
Fontenis.
Minoritari dins del seu grup i, després del
Congrés de la
FA, celebrat entre el
31 de maig i l'1 de juny de 1952 a Bordeus (Aquitània,
Occitània), apartat amb
altres grups i militants (André Arru, Maurice Fayolle,
Aristide
Lapeyre, Paul
Lapeyre, etc.), per part de Georges Fontenis i els seus seguidors,
participà en
la reconstitució de la FA, que havia desaparegut arran del
congrés celebrat
entre el 23 i el 25 de maig de 1953 a París per a donar lloc
a
la Federació
Comunista Llibertària (FCL). En la tardor de 1952
s'integrà, amb altres
companys (Pierre-Valentin Berthier Charles-Auguste Bontemps, Louis
Chauvet,
Robert François, Georges Glazer, René Guillot,
Maurice
Joyeu, Gérard de Lacaze
Dutiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux,
etc.) al Centre de
Recerques Filosocials (CRF), que cada dissabte organitzava debats a la
«Salle
des Sociétés Savantes» de
París. En aquesta
època col·laborà en el
butlletí L'Entente Anarchiste
(1952-1953), els
responsables del qual foren Raymond Beaulaton, Jean Perrin i
André
Prudhommeaux, i que pretenia reagrupar els opositors a la
línia marcada per
Georges Fontenis. En el «Congrés de
Reconstitució» de la FA, celebrat entre el
25 i el 27 de desembre de 1953 a la Sala Marcadet de París,
va ser nomenat
administrador el nou òrgan de la FA, Le
Monde Libertaire, lloc que ocupà des del seu
primer número (octubre de
1954) al número 50 (maig de 1959), quan, malalt,
deixà el càrrec a mans d'André
Devriendt. També fou membre del Grup Anarquista
«Louise Michel». Georges Vincey
va morir el 21 de febrer de 1960 a l'Hospital de Saint-Antoine de
París
(França) i va ser inhumat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Necrològica
d'Evaristo Fabra Veneigas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1965 - Evaristo Fabra Veneigas: El 21 de febrer de 1965 mor a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Evaristo Fabra. Havia nascut el 28 de desembre de 1907 a El Campillo (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Evaristo Fabra i Manuela Veneigas. Emigrà amb sa família a França i quan era adolescent entrà a formar part del moviment anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península amb sa companya Lucia Cabello i altres per lluitar contra la reacció i participar en la revolució. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però pogué fugir i retrobant-se amb sa família a Graisseçac on ella residia. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Graisseçac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en fou secretari en diverses ocasions. Després de patir una llarga malaltia, Evaristo Fabra va morir el 21 de febrer de 1965 al seu domicili de Graisseçac (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Eleuterio Miera Elizalde apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967 - Eleuterio Miera Elizalde:
El 21 de febrer de 1967 mor a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista i anarcosindicalista
Eleuterio Miera Elizalde,
conegut com Terio. Havia nascut el
12 d'octubre de 1889 a Santander
(Cantàbria, Espanya). Sos
pares es
deien
Celedonio Miera i Serafina Elizalde. De jove treballà de
crupier. El 2 de
novembre de 1924 va ser detingut després de trobar la
policia al seu domicili,
al número 6 del carrer San Simón de Santander, 84
flascons (més de quatre
quilos) d'una substància blanca etiquetada com a
cocaïna, la partida més
important confiscada per les autoritats fins aleshores a la
Península; les
anàlisis posteriors efectuats per la Delegació de
Farmàcia demostraren que en
realitat es tractava d'àcid bòric. Més
tard es guanyà la vida de viatjant i
representant de vins i de licors per compte pròpia, fet pel
qual no es va
afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT),
però si va pertànyer a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1936
regentava el bar La Zanguina, al
carrer Martillo de Santander. Durant la guerra civil ocupà
càrrecs de
responsabilitat dins del sindicat. El 8 de setembre de 1936, amb
Sinforiano
Sisniega i Casimiro Pérez, confiscaren la fàbrica
de formatges i de mantegues
(«Granja Agrícola Quirós»)
dels monjos de la badia trapenca de Santa María de
Viaceli de Cóbreces (Alfoz de Lloredo, Cantàbria,
Espanya), la qual dirigí en
nom del Sindicat Agrícola Muntanyès (SAM). En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Les autoritats franquistes
l'obriren un expedient de
responsabilitats polítiques, però el gener de
1946 aquest expedient va ser
sobresegut. En el exili s'establí a Royan (Poitou-Charentes,
França), on
treballà de pintor d'automòbils i
milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta població. Un cop jubilat, es guanyà la
vida treballant en un hort. Sa
companya fou Otilia Álamo. El 15 de febrer de 1967 Eleuterio
Miera Elizalde va
caure malalt, restà en coma i el 21 de febrer de 1967 va
morir a l'Hospital de
Royan (Hospital Malakoff) de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes,
França), essent
enterrat tres dies després a Royan. ***
Notícia
d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 25 de juliol de 1914 - Édouard Boudot:
El 21 de febrer de 1974 mor a París (França) el
dissenyador industrial i enginyer anarquista i
antimilitarista
Édouard Eugène Louis Jean Nicolas Boudot. Havia
nascut el 23 de maig de 1886 a Rennes
(Bretanya). Sos
pares es deien François Eugène
Boudot, treballador estatal en l'Artilleria, i Laurence
Joséphine Marguerite
Bouchard. En 1907 s'incorporà en un regiment d'enginyers i
va ser destinat al
Ministeri de la Guerra; durant aquesta època militar,
llogà una habitació al
número 4 del carrer Schoelcher i després al
número 24 del carrer Glacière de
París (França) i va ser amant d'una jove russa,
Anna Ginzberg. El setembre de
1909, per penes d'amor, intentà suïcidar-se amb
gas. En 1910 passà a viure amb
son pare, al número 70 del carrer République de
Puteaux (Illa de França,
França). En aquesta època
començà a militar en el moviment anarquista i,
amb
contacte amb Miguel Almereyda, va ser un dels principals animadors del
Grup
d'Acció Revolucionària (GAR) de Puteaux, creat a
la Borsa del Treball. El 24 de
març de 1911 va ser condemnat, per un delicte de
«provocació de militars a la
desobediència», per l'Audiència del
Sena com a cosignant d'un cartell
antimilitarista, que reproduïa passatges del «Manuel
du soldat» de Georges
Yvetot, que va se aferrat l'octubre de 1910 durant la vaga de
serrallers, a
tres mesos de presó i 500 francs de multa. Entre altres
inculpats figurava sa
futura companya, Julie Attinost, també militant del GAR. El
8 de juliol de
1911, juntament amb Louis Alignier, va ser tancat com a pres
comú a la presó
parisenca de La Santé i ambdós decidiren fer vaga
de fam per a aconseguir el
règim polític. El 14 de juliol encara continuaven
amb la vaga. A finals
d'octubre de 1911 s'instal·là amb Julie Attinost
a Courbevoie (Illa de França,
França), on visqué fins que hagué de
fugir de França el 19 de novembre de 1912.
Entre el 20 de febrer i el 17 de novembre de 1912 treballà
de dissenyador amb
Priol, agent de l'empresa Arol, al carrer Beaurepaire de
París. El 6 de juliol
de 1912 va ser nomenat, juntament amb Louis Lecoin, secretari de la
Federació
Comunista Anarquista (FCA), en substitució
d'Eugène Martin. L'11 de juliol de
1912, amb Jean Bonafous, Pierre Martin i André Mournaud,
parlà en un míting
contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom
que fos condemnat a penes de presó de
més de tres mesos per qüestions de vaga, per
rebel·lió a l'autoritat o per
propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris
africans (Bat'
d'Af)– a la Maison Commune del III Districte de
París. L'agost de 1912 va
ser un dels fundadors, amb Georges Durupt i Pierre Ruff, de la revista
mensual Le Mouvement Anarchiste i
l'octubre
d'aquell any impulsà l'Escola de Propaganda de l'FCA, de la
qual va ser nomenat
secretari. El 9 d'octubre de 1912 va fer un discurs contra
«el militarisme i el
patriotisme revolucionaris» de Gustave Hervé en un
míting de l'FCA («Contra tot
militarisme») celebrat a les
Sociétés-Savantes de París, on
assistiren més de
mil persones. El novembre de 1912 cofundà amb
Eugène Jacquemin i Édouard Sené
la revista Le Réveil Anarchiste
Ouvrier,
que publicà 14 números fins el desembre de 1913,
i que va ser substituït per Le
Réveil Anarchiste (abril-maig 1944),
on va col·laborar. El novembre de 1912 era membre del
consell d'administració
de Le Libertaire. El 12 de novembre
de 1912 prengué la paraula en el míting de l'FCA
«Si la guerre éclate, ce que
nous ferons», celebrat a les
Sociétés-Savantes de París, on va fer
un discurs
força radical, explicant detalladament com fer sabotatges
per a entrebancar la
mobilització. Aquest discurs radical implicà,
quatre dies després, l'escorcoll
del «Foyer Populaire» de Belleville, seu de l'FCA.
El 17 de novembre de 1912
participà en una gran reunió pacifista a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França), però, sabent que la policia el buscava,
aprofità per a desaparèixer. Dos
dies després va ser reemplaçat en la secretaria
de l'FCA per Élie Collange.
Refugiat a Bèlgica, va escriure una carta de desafiament a
les autoritats
franceses, que La Bataille Syndicaliste
publicà el 27 de novembre de 1912. En aquesta
època son pare trencà relacions
amb ell i no el volia veure. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat en
rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a dos anys de
presó i a 100 francs de
multa. El 3 de març de 1913 parlà en el
míting antirepressiu «Antipatriotes...
quand même!» de l'FCA, celebrat a les
Sociétés-Savantes. Dos dies després,
amb
son advocat Oustry, es lliurà a les autoritats i va ser
empresonat, realitzant
vaga de fam per a aconseguir el règim polític.
Tancat com André Mournaud,
ambdós no pogueren assistir al Congrés Nacional
de l'FCA celebrat l'agost de
1913, però enviaren una carta que va ser llegida pels
delegats on protestaven
enèrgicament contra la presència
d'individualistes de L'Anarchie en
el congrés. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys
anarquistes (Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud i
André Parmeland)
tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes,
França), envià una carta al
director del diari parisenc La Lanterne on
denunciava la violació de la
seva correspondència per part de les autoritats
penitenciàries. El 16 de març
de 1914 va ser autoritzat per a sortir de La Santé unes
hores per a visitar la
néta de sa companya Julie Attinost, aleshores
hospitalitzada. Durant les
eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de
denúncia
sobre la situació dels presos polítics, va ser
nomenat «candidat de la
llibertat» per al XVIII Districte de París. El 18
de juliol de 1914 assistí a
una reunió de la Unió Regional Parisenca de la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR), on parlà sobre els objectius del Congrés
Anarquista Internacional que
s'havia de celebrar les pròximes setmanes a Londres
(Anglaterra). El 28 de
juliol de 1914 va fer la xerrada «Les anarchistes
révolutionnaires et le
Congrés de Londres», organitzada pel
«Groupe des Temps Nouveaux»
i celebrada a la «Lutèce Sociale». Quan
esclatà la
Gran Guerra, no es va presentar el seu regiment i s'exilià a
Londres. Va ser
inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
El
febrer de 1915 signà, amb Henry Combes i Jules Lemaire,
també refugiats a
Londres, el manifest «L'Internationale anarchiste et la
guerre», contrari a la
«Unió Sagrada». El 12 de juliol de 1915
es declarà insubmís. En 1922 retornà a
París i s'instal·là al
número 44 del carrer Gutenberg. No reprengué
contacte
amb el moviment anarquista i treballà en una empresa de
maquinària per a grues
(«Société des Engins de
Levage») al número 47 del carrer Miromesnil. El 23
de
maig de 1923 va ser jutjat pel II Consell de Guerra per la seva
insubmissió
durant la Gran Guerra i va ser posat en llibertat amb la
condició de
presentar-se sempre que fos convocat. El juny de 1923
s'instal·là al número 12
del carrer Val de Meudon (Illa de França, França)
i en 1924 al número 1 del
carrer de l'Avenir de Saint-Denis (Illa de França,
França). En aquesta època
treballava d'enginyer a la Unió de l'Electricitat de
París. El 8 de gener de
1927 assistí a l'assemblea general de la Unió
Anarquista Comunista (UAC),
celebrada la número 163 del bulevard de l'Hospital de
París. Sembla que es va
comprometre a col·laborar en la nova sèrie de Le Libertaire i que
freqüentà intermitentment el grup de l'UAC de
Saint-Denis,
però, a resultes de dissensions amb militants d'aquest grup,
deixà de militar
definitivament. El 10 de març de 1930 es casà a
Saint-Denis amb Victorie
Antoinette Joubert, de qui acabà enviudant, i l'11 de
setembre de 1944 al XVIII
Districte de París amb l'empleada bancària
Lucienne Marguerite Baradé. En
aquesta època vivia al número 54 del bulevard de
Clichy de París. El seu últim
domicili va ser al número 43 del carrer Stephenson.
Édouard Boudot va morir el
21 de febrer de 1974 a la Clínica Alpha del XVIII Districte
de París (França). ***
Necrològica
de Pedro Gallardo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 20 de març de 1975 - Pedro Gallardo: El 21 de febrer de 1975 mor a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Gallardo. Havia nascut cap el 1901. Exiliat a França, en 1936 milità en el moviment anarquista a Lió (Arpitània). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936, retornà a la Península per lluitar contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França, fou internat al camp de concentració d'Argelers i passà un temps indocumentat per Sent Laurenç de Gosa. En aquesta època morí sa companya i restà amb tres filles i un fill. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors i principal animador de la Federació Local d'Aigüesmortes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Pedro Gallardo va morir el 21 de febrer de 1975 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) a causa d'un reumatisme que li afectà el cor. ***
Necrològica
de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 8 d'abril de 1976 - Manuel Soto Ortiz:
El 21 de febrer de 1976 mor a Vernon
(Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Soto Ortiz. Havia
nascut el 31 d'octubre de 1894 a La Unión
(Múrcia, Espanya). Sos pares es deien José Soto i
Isabel Ortiz.
Obrer de fleca, començà a
militar en la Societat de Forners «La Primitiva» de
La Unión. En 1918 emigrà
amb tota sa família a Barcelona (Catalunya).
Trobà feina d'obrer metal·lúrgic i
ràpidament s'afilià al Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entrà a formar part dels grups
d'acció anarquistes i amb ells
participà entre febrer i març de 1919 en la gran
vaga de «La Canadenca», fet
pel qual va ser empresonat un any. En aquesta època
treballà per a l'empresa
metal·lúrgica «Casa Miquel
Mateu» a les obres del port de Barcelona. Després
de
nombrosos empresonament per possessió d'armes i per
sabotatge, el gener de 1921
va ser deportat set mesos a Rasquera (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan
era
delegat del Sindicat del Metall, va ser empresonat amb 130 companys al
vaixell-presó Barcelói
després a la
Presó Model de Barcelona. D'antuvi formà part
d'un grup d'afinitat de la Federació
Nacional de Grups Anarquistes i després, des de la seva
fundació, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant
activament en els Quadres de
Defensa Confederal. Vivia al barri de Santa Eulàlia de
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on en 1931
reorganitzà el Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT local de la qual va ser nomenat president.
Després del
fracàs de l'aixecament insurreccional de desembre de 1933 i
de la proclamació
del comunisme llibertari a la localitat, es refugià amb sa
família al Poblenou
de Barcelona, però va ser detingut amb son germà
petit Ángel Soto Ortiz i
ambdós acusats de ser responsables d'un laboratori i
dipòsit d'explosius;
jutjats, van ser condemnats a 18 anys de presó i tancats a
la Presó Model de Barcelona
i de Sant Miquel dels Reis (València, País
Valencià). El febrer de 1936, amb la
victòria del Front Popular, es beneficiaren d'una amnistia i
van ser
alliberats. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Manuel
Soto Ortiz
va ser nomenat responsable de la Comissió de Defensa del
Poblenou i
posteriorment responsable de la Inspecció de Casernes de
Catalunya i regidor
municipal del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat als camps de
concentració de Brams i de Gurs. Més tard va ser
destinat a les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Auloron e Senta Maria
(Gascunya,
Occitània), on va fer feina de forner. Després de
la II Guerra Mundial residí
en diverses poblacions (Bernay, Saillans i Vernon) i milità
en les seves
Federacions Locals de la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
En l'última etapa de sa vida visqué a
Bonnières-sur-Seine (Illa de França,
França) i a Saint-Marcel (Normandia, França). Sa
companya
fou Dolores Ferré Martínez. Manuel Soto Ortiz,
després d'haver patit
una llarga malaltia pulmonar
amb complicacions cardíaques, va morir el 21 de febrer de
1976 a l'Hospital de Vernon
(Normandia, França) i va ser enterrat quatre dies
després al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Enrique García García apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1979 - Enrique García García: El 21 de febrer de 1979 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Enrique García García. Havia nascut el 14 de març de 1901 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Fernando García i Catalina García. Quan era un nin emigrà amb sa família a Catalunya. Obrer assaonador, començà a militar molt jove al sindicat del seu ram de Mollet del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1932 fou un dels oradors en un míting local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb sa companya Ramona Busquets Genius, s'instal·là a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant-ne càrrecs de responsabilitat orgànica. Enrique García García va morir el 21 de febrer de 1979 a Montalban (Guiena, Occitània). ***
Francesc
Gomar Torró i Pepita Martínez Moreno - Francesc Gomar Torró:
El 21 de febrer de 1994 mor a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida,
País
Valencià) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut com El Valencià. Havia nascut el
29 de març de 1914 a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen
erròniament La
Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià).
Sos pares es deien Vicent Gomar i
Felicitat Torró. De ben jovenet
entrà a formar part de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'abril de
1933 va ser detingut, juntament amb son germà gran Vicent
Josep Gomar Torró,
Antonio García García (El
Andalúz),
Pedro Cózar Robles, Arsenio del Valle Soria i Felipe Ranero
Pérez, tots
militants anarquistes, acusat d'haver participat en l'atracament a
mà armada
realitzat el 27 de març de 1933 al magatzem de
plàtans «Hermanos Andalúz»,
al
número 17 de la plaça de la Cebada de Madrid
(Espanya), i en el qual es portaren
un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un jurat popular el 25
de febrer de 1935
a la Presó Model de Madrid per aquest delicte, va ser
absolt, com la resta dels
processats. Quan la Guerra Civil espanyola fou oficial
d'Intendència i membre
del Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1939, amb el
triomf franquista, va
ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) i reclòs al camp de
concentració de «Los Almendros» i a la
presó provincial d'Alacant, on amb
altres tres detinguts va ser víctima d'un simulacre
d'execució. Després va ser
traslladat a una presó de Múrcia destinada a 300
persones i on hi s'estaven uns
cinc mil detinguts. A resultes d'una temptativa d'evasió
col·lectiva, cinc dels
presos van ser afusellats davant la resta de presoners. Posteriorment
va ser
traslladat a Xàtiva (La Costera, País
Valencià), d'on fou alliberat el 5 de
gener de 1942. Salvà la vida gràcies a que la
seva pertinença al SIM no va ser
descoberta. El 28 de gener de 1942, assabentat que hi havia una nova
ordre de
detenció contra ell, marxà cap a Barcelona
(Catalunya), però com que no se
sentia segur, decidí marxar cap a les muntanyes i
s'integrà en un grup
guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra Morena.
Un dia
que visitava sa companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Albacete, Castella,
Espanya), va ser detingut,
però dos dies més tard aconseguí fugir
i tornar a les muntanyes. A la serra
d'Alcaraz (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part
de la V Agrupació
Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada
per Cecilio Martín
Borjas (Timochenko),
d'obediència
comunista, i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete.
Com que
no es trobava a gust dins d'una guerrilla comunista, formà,
amb una vintena de
companys, el seu propi grup guerriller («Grup del
Valencià»), que establí
contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero
Robles, a
Granada (Andalusia, Espanya), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona
d'Albacete. El seu grup atacà la
caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Albacete) i
s'emportà nombrosos fusell i
pistoles. Sa companya Josefa va ser detinguda i torturada (la penjaren
dels
braços, li clavaren escuradents als pits, etc.) amb la
finalitat que rebel·lés
l'amagatall de son marit; quan va ser traslladada a la presó
d'Albacete, el
director no la volgué admetre, ja que «no podia
acceptar cadàvers». Josefa
Martínez Moreno, amb qui va tenir tres infants (Vicent,
Francesc i Julià), mai no es va recuperar d'aquests
maltractaments i morí en 1991.
El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup
d'Antonio Hidalgo
López (Atila) i el 7
d'octubre
d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko),
Antonio Hidalgo López (Atila),
Antonio Moreno Manzano (Pichi) i
Germán Girón Nieto (Donaire),
participà en l'atac, a la carretera de Còrdova a
València, dels pagadors de la
línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí
de 64.600 pessetes. El novembre de 1946, a
resultes de la repressió, quan només quedaven
tres guerrillers en el grup i dos
d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà
cap a la serra de Gredos, on
s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio)
comunistes. A finals de 1948, una promesa d'amnistia incità
molts de
guerrillers a lliurar-se a les autoritats. El 9 de gener de 1949 va ser
detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc. Per eludir els
maltractaments dels quals va ser víctima en els
interrogatoris, intentà
suïcidar-se. Portat davant un consell de guerra, va ser
condemnat a mort, però
la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser
internat a la presó
valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí
una estreta
amistat amb Cèsar Broto Villegas, exsecretari del
Comitè Nacional de la CNT. El
3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional.
Francesc Gomar Torró
va morir el 21 de febrer de 1994 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida,
País
Valencià) i va ser enterrat en aquesta
població. Francesc Gomar Torró (1914-1994) ***
Necrològica
d'Antonio Cano Ortiz apareguda en el periòdic
granadí CNT
de la primera quinzena d'abril de 1995
- Antonio Cano Ortiz: El 21 de febrer de 1995 mor a Montijo (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cano Ortiz. Havia nascut el 29 de març de 1909 a Múrcia (Espanya). Sos pares es deien Celestino Cano Rubio, jornaler, i Teresa Ortiz Alcón. Fill d'una família llibertària, quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el grup anarquista «Los Intrépidos», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i en els ateneus llibertaris. Realitzà diverses gires de propaganda arreu del país. En 1935, fugint de la policia, es trobava per Amèrica Llatina. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la Columna Durruti i després en diferents regiments de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i, a més del camp de concentració d'Albatera, patí diverses presons, on sempre mantingué contacte amb la xarxa clandestina de la CNT. Un cop alliberat, continuà militant en la CNT clandestina; detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada. En els anys cinquanta va ser novament empresonat i va ser enviat a treballar al «Pla Badajoz». Un cop alliberat s'instal·là a Montijo, on treballà de constructor i continuà militant. Sa companya fou Asunción Cabañas Montes. Antonio Cano Ortiz va morir el 21 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de gener– de 1995 al seu domicili de Montijo (Badajoz, Extremadura, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Lobón (Badajoz, Extremadura, Espanya). ***
Miguel
Grau Caldú - Miguel Grau
Caldú: El 21 de
febrer de 2011 mor a Forques (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista
Miguel Grau Caldú. Havia nascut el 10 de novembre
–el 12 de novembe segons el certificat de
defunció– de 1913 a
Calanda (Terol,
Aragó, Espanya). Fill de pagesos, sos pares es deien Manuel
Grau i Joaquina Caldú. Entre els tres i els 10
anys va anar a escola
abans de posar-se a fer feina amb son pare. Quan tenia 12 anys
treballà tomant
olives i dos anys després començà a
fer feina en una guixera. En 1931 s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i arran de la
insurrecció
anarquista de desembre de 1933 fou tancat durant cinc mesos. En 1935,
davant la
impossibilitat de continuar treballant en la seva feina,
emigrà a la catalana
Barberà de la Conca, on va fer de viticultor i
s'afilià a la CNT de Montblanc.
Durant les jornades de juliol de 1936 lluità a les
barricades i s'allistà a la
Columna Ortiz-Carod. Amb la militarització de les
milícies, continuà lluitant
al front (Quinto de Ebro, Monte Carnero, El Sillero,
Cucalón, Belchite, Terol)
enquadrat en la 25 Divisió, però
rebutjà els galons. Més tard, enrolat en una
companyia de dinamiters, guerrejà al front del Segre i de
l'Ebre. En acabar la
guerra, passà a França per Catalunya i fou tancat
en diversos camps de
concentració (Sant Cebrià, Vernet i Setfonts).
Pogué fugir del tancament,
enrolat en una companyia de treballadors amb la qual
recorregué gran part
d'Occitània (Miramàs, Sanch Amàs,
Aurenja, Toló). Un cop pogué escapar de la
companyia, va fer feina a Sant Pau de Fenollet i després de
pagès a Vingrau i
la Llaguna, on va fer contactes amb la CNT i pogué fugir
dels nazis després de
ser detingut. En acabar la guerra s'establí a
Perpinyà i l'abril de 1946 pogué
retrobar-se amb sa companya, Antonia Lisbona Celma, que no veia des del
desembre de 1937. La parella visqué a Castelsarrasin,
Castelmayran i Montalban,
abans d'establir-se definitivament a Forques en 1950. En aquests anys
participà
activament en diversos plens i congressos cenetistes com a observador i
fou
nomenat delegat a plens comarcals; també fou elegit
secretari de la CNT de
Forques. Més tard estava afiliat a la CNT de Sant Esteve del
Monestir. Podem
trobar col·laboracions seves en Cenit i
en Orto. És autor dels
llibres de poemes El abuelo de los doce i Poemas
de un campesino
aragonés, i dels llibres
autobiogràfics, escrits amb sa companya, Luchas,
amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de
Miguel Grau y Antonia
Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991)
(1996). Miguel Grau Caldú va morir el 21 de febrer de 2011
al seu domicili de Forques (Rosselló, Catalunya Nord). ---
|
![Stefano Vatteroni [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/vatteroni/vatteroni01.jpg "Stefano Vatteroni [IISH]")
![[20/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/02]") |
|
![[22/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/02]") |
|
|
| Actualització: 21-02-24 |