|
---
Anarcoefemèrides del 21 de març Esdeveniments
Anagrama dels anarquistes hongaresos - Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest. ***
Propaganda de xofers de Bogotà (1927) - Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida. ***
Portada
del fullet amb el text de la conferència (1937) - Conferència de Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència «El Arte en la Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya). L'acte va ser organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). El conferenciant va ser presentat pel director de Solidaridad Obrera Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho). Aquesta conferència va ser editada aquell mateix any per les Oficines de Propaganda de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Conferència de Noja Ruiz (21 de
març de 1937) ***
Capçalera
d'Il Corvo - Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós «Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un número únic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial «Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure. ***
Cartell
de l'acte - Inauguració de la
seu de CNT de París: El 21 de març
de 1971 s'inaugura, al número 33 del carrer
Vignoles del XX Districte de París (França) la
nova seu social de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Aquesta inauguració es
dividí en dos actes, un al matí,
presidit per Jean Cotereau, president internacional de «La
Libre Pensée», que
consistí en tres conferències: «La
realización des Vignoles o lo que puede la
voluntad»
(Tomás Marcellán Martínez),
«Salvador Seguí y su època»
(Joan Ferrer Farriol) i
«Notre place comme libertaires» (Raymond Finster);
i una festa de varietats a la
tarda amb les actuacions de Los Muchachos, Joël Aymeric,
Carlos Mendia i Joaquín
Tena, entre altres. ***
Cartell
de l'acte - Conferència
sobre Cafiero: El 21 de març de 1975 se celebra
al Ridotto del Teatro Comunale
d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) la
conferència «Cafiero, l'800, il movimento
operaio e la rivolucione sociale» (Cafiero, el 800, el
moviment obrer i la revolució
social). La conferència va ser llegida per l'historiador
llibertari Pier Carlo
Masini, autor d'una biografia de l'anarquista Carlo Cafiero publicada
l'any
anterior. ***
Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978 - Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris –el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries– implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL). ***
Portada
del primer número d'El
Canto Insurgente - Surt El Canto Insurgente: El 21 de març de 2014 surt a Mérida (Mérida, Veneçuela) el periòdic anarquista El Canto Insurgente. Vocero de aquellos que no tienen voz. Reivindicà la no violència i els articles se signaren sota pseudònims. Els números tenien un tema central i en sortiren quatre: 21 de març de 2014 (Protesta cultural activa), 30 de març (La cançó com a protesta), 6 d'abril (Delinqüència a Veneçuela) i 13 d'abril de 2014 (L'esquerra a Veneçuela). ***
Portada del primer i únic número de Malpaís, obra de Lucas Vázquez de la Rubia - Surt Malpaís:
Pel 21 de març de 2014 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la
revista anarquista Malpaís. Fanzine de crítica lugareña. Aquesta
publicació tractà temes veïnals i d'urbanisme (gentrificació, associacionisme
veïnal, privatització, okupació, turisme, ruralisme, etc.) des del punt de
vista llibertari. Els articles es publicaren sense signatura. La revista va ser
presentada en una festa celebrada el 24 de maig de 2014 al Centre Social
(Re)Okupat i Autogestionat «La Quimera» del barri de Lavapiés de Madrid.
Naixements
Foto policíaca de Victor Ricois (2 de juliol de 1894) - Victor Ricois: El 21 de març de 1846 neix a Orleans (Centre, França) el propagandista anarquista Charles Victor Ricois. Sos pares es deien Louis Eugène Ricois, sabater, i Victoire Scolastique Madre. Establert a París (França), a començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 7 de l'impàs Naboulet del XVII Districte i era el secretari del grup editor de setmanari La Révolution Sociale. Organe anarchiste, publicat a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1881 participà en els preparatius organitzatius del Congrés Revolucionari de Londres (Anglaterra) i es mostrà partidari de la reconstitució de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 22 de març de 1881 va ser condemnat en rebel·lia pel XVIII Tribunal a sis mesos de presó i 2.000 francs de multa, ben igual que altres gerents de premsa (Achille Secondigné, de Le Citoyen; Henri Rochefort, de L'Intransigeant; i Pierre Vesinier, de Juvénal), per «apologia del crim»; aquests periòdics havien publicat articles exaltant la mort del tsar Alexandre II de Rússia en un atemptat. En 1882 el periòdic Le Radical el va acusat d'haver denunciat dos companys russos, però el responsable d'aquest fet va ser Égide Spilleux (Serraux), gerent de La Révolution Sociale. L'estiu de 1883 fou responsable de la publicació del pasquí Anarchie et autorité, i en reclamà el pagament en el periòdic La Lutte de Lió (Arpitània). La publicació que prengué la successió d'aquesta última, Le Drapeau Noir, publicà en el seu últim número del 12 d'agost de 1883 una llarga carta de Victor Ricois a Arsène Sauva, redactor de La Revue Icarienne, en defensa de l'anarquisme. Segons la policia hauria fet servir el pseudònim Naboulet. A partir de 1884 treballà com a empleat al Journal Officiel i fou gerent de La Révolution Sociale. En 1885 col·laborà en L'Insurgé. En 1887 entrà a formar part del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» i va fer de testimoni en el judici a Clément Duval, rebutjant, ben igual que el company Bronsin, a prestar jurament davant la imatge de Crist. El juny de 1891 vivia al número 204 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París i el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de «productes químics capaços de fer tremolar els monuments, edificis públics i comissaries de policia de Levallois-Perret», però només trobaren el segell administratiu de La Révolution Sociale, periòdic que havia desaparegut feia 10 anys. Ben igual que molts altres companys, de París i de la regió parisenca, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la manifestació del Primer de Maig; a les sis del matí la policia el va detenir a l'oficina del Journal Officiel i el portà al seu domicili, on es va trobar una nota de Louise Michel i una carta de Clément Duval on l'agraïa l'enviament de diners. Durant l'interrogatori declarà que no freqüentava els grups anarquistes ni les reunions des del 1884, data en la qual va entrar a treballar en el Journal Officiel. A finals de l'estiu de 1893, després d'haver rebut una herència, subvencionà amb 2.000 francs l'aparició del diari Le Réveil International, que Georges Brunet preparava. El desembre de 1893 anuncià, en qualitat d'administrador, l'aparició pel gener següent del nou setmanari Le Père Jean. Chiffonnier de Paris. Per notificar la publicació d'aquest periòdic, que finalment no va sortir, el seu domicili va ser escorcollat l'1 de gener de 1894, ben igual que el d'una cinquantena de militants anarquistes parisencs, com a conseqüència de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats de París; en aquesta ocasió la policia trobà diversos periòdics anarquistes, però el va deixar en llibertat. Entre 1898 i 1899 col·laborà amb articles en Le Cri de Révolte, on criticà Sébastien Faure pel fet d'haver pres partit en el «Cas Dreyfus», fet pel qual va ser qualificat d'«antisemita». Entre 1901 i 1902 col·laborà en Le Flambeau. En 1900 vivia al número 24 bis del carrer Danton de Levallois-Perret (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Louis Kneuss apareguda en el periòdic
ginebrí Le
Réveil del 15 de maig de 1915 - Louis Kneuss: El
21 de març de 1858 neix a Saint-Imier (Berna,
Suïssa) l'anarquista Louis Werner
Kneuss. Es guanyava la vida treballant de rellotger a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel,
Suïssa), població especialitzada en aquest sector.
El novembre de 1890 es casà
a La Chaux-de-Fonds amb la serventa Maria Mathys. Segons un informe del
29 de
juliol de 1893 del comissari especial de Morteau (Borgonya,
França),
participava de totes les teories anarquistes sempre hi quan estiguessin
reglamentades. El 26 d'agost de 1894 va ser condemnat a sis mesos de
presó per
haver aferrat cartells anarquistes. Freqüentà
destacats anarquistes com a Albert
Nicolet, i a Sant-Imier Albert Altermatt, Jules Coullery i Alexis
Meyrat, entre
d'altres. Estretament vigilat per la policia francesa, malgrat no tenir
antecedents penals en aquest país, l'estiu de 1895 el seu
nom figurava en un
llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de
França. En 1908, amb altres companys (Aimé Bovet,
Charles Rouiller, etc.),
formà part del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, la seu
del qual es trobava
al número 18 del carrer Léopold Robert. El juliol
de 1908 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), amb Georges Corlet, Charles Reuge i Charles Rouiller,
fou delegat al
míting de protesta contra l'extradició a
Rússia de Victor Platonovitch
Wassiliev (Wassilieff), el qual el
26
de gener de 1906 havia assassinat Dmitri Kandaurov (Kandaouroff),
prefecte de policia de Penza (Penza, Rússia, Imperi
Rus). El gener de 1910 figurava en una llista d'anarquistes de la
policia de La
Chaux-de-Fonds qualificat de «fervent adepte del
grup». El 19 de febrer de 1910
signà, amb altres companys (Jules Bignasci, Aimé
Bovet, Ali Eberhardt, Charles Jeanrichard
i Streiff), una crítica a Auguste Forel publicada en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud,
Suïssa). Louis Kneuss va morir
el 24 d'abril de 1915 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa); enterrat dos
dies després, Aimé Bovet pronuncià el
discurs fúnebre. ***
Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903 - Ramon Homedes Carbó: El 21 de març de 1869 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ramon Homedes Carbó –citat el seu primer llinatge a vegades Omedes. Per mor de la seva corpulència gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es guanyava la vida fent de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser detingut arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma (Mallorca, Illes Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser alliberat el 3 de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà amb el governador civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies després parlà, davant deu-mil persones, en el míting per a organitzar la Federació Obrera que se celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou especialment actiu durant la vaga general de 1902 per la jornada de nou hores dels metal·lúrgics i va ser un dels organitzadors del míting de les societats obreres que se celebrà el 16 de febrer de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers quan es realitzava un míting autoritzat al local de la societat coral «La Olla», al carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i tancat a la presó de Barcelona; dies després signà amb altres companys reclosos una carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la seva situació. El 2 de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en el míting obrer que se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El juny de 1903 marxà, amb Antonio Ojeda, a França en missió propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7 d'agost de 1903, quan feia dies que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja que no podia passar fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes vegades, fins que, gràcies a la intervenció del republicà Emili Junoy Gelabert (El Negret), deixà de ser perseguit i en 1906 trobà una feina a la Casa de Lactància, empresa municipal coneguda com «La Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el 1908, amb altres companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.), abandonà el moviment llibertari i s'afilià al Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García. En 1908 presidí la Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El juliol de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà, amb Enric Pujol Ambrós, una carta, publicada en El Progreso en la qual es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres alguns de Solidaritat Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la «Setmana Tràgica». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Gustave Franssen (1948) -
Gustave Franssen:
El 21 de
març de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de
França,
França) el
sindicalista revolucionari i
militant llibertari Gustave Nicolas Auguste Franssen. Sos pares, taverners, es deien Gustave Auguste
Victor Franssen i Clémence
Vatot. Aprengué
l'ofici de corrector d'impremta i en 1899 era ajudant de corrector en
el diari Le Journal du Peuple,
dirigit per
Sébastien Faure i on la majoria de membres de la
redacció eren anarquistes o
simpatitzats. En aquesta redacció conegué
destacats militants, com ara Charles
Malató, Émile Pouget o Albin Villeval.
Gràcies a Villeval conegué la XXI
Secció
de la Federació del Llibre («Cambra
Tipogràfica»), però com que
només era
ajudant de corrector i es trobava sense feina des que el desembre de
1899
tanqués Le Journal du Peuple,
no va
poder sindicar-s'hi. Després començà a
treballar a la impremta «Lahure», al
carrer Fleurus del VI Districte de París, on va fer feina
sis anys en
condicions d'explotació (jornades de 10 hores de feina, dues
o tres hores més
d'hores extres durant la nit a casa, salari diari de sis francs, etc.).
El 15
de desembre de 1899 s'afilià al Sindicat de Correctors i, a
instàncies de
Georges Yvetot, entrà a formar part del Comitè
Federal de les Borses de
Treball. En 1900 va ser delegat del seu sindicat en el
Comitè de Vaga General. El
21 d'abril de 1900 es casà al XIX Districte de
París amb la bugadera Marie
Blanche Fournier –Albin Villeval en va ser un dels
testimonis. En aquesta època
vivia al número 36 del carrer Mignottes. L'abril de 1902
signà el «Manifeste
pour la Pensée Libre» en suport d'Auguste Courtois
(Liard-Courtois). El desembre de
1902 era el secretari de la Secció
Antimilitarista de Belleville-Vilette, acabada de crear, i adherida a
la Lliga
per a la Defensa del Soldat (LDS) i a la Lliga Internacional
Antimilitarista
(LIA). En 1907 vivia la número 12 del carrer Liancourt del
XIV Districte de
París i fou l'organitzador de la I Festa Anual de
«La Ruche», en solidaritat
amb el projecte pedagògic de Sébastien Faure,
celebrada l'1 de setembre de 1907
a Rambouillet (Illa de França, França) i
també el de la II Festa Anual de «La
Ruche», celebrada el 23 d'agost de 1908, i de la tercera,
celebrada l'1 d'agost
de 1909, sempre al mateix lloc. Entre 1905 i 1918 fou secretari en
diferents
ocasions del Sindicat de Correctors i amb el suport de Villeval i d'un
grup de
joves sindicalistes revolucionaris (Chapey, Delcourt, Girard,
Grandfils, Alzir
Hella, Lacroix, Monatte, Robin, Syffert, etc.), van aconseguir
nombroses
reivindicacions laborals dels correctors, jugant sempre un important
paper en
els congressos de la Federació del Llibre. També
col·laborà en Le
Réveil Typographique. Durant tota sa
vida restà fidel a l'esperit de la «Carta
d'Amiens» i als postulats del
sindicalisme revolucionari. En 1932 va ser nomenat membre de la
Comissió de
Control del Sindicat de Correctors. A mitjans dels anys trenta
regentava una
llibreria al número 11 del carrer Cluny del V Districte de
París, que també era
la seu de la revista Plus Loin i de
la qual s'encarregava de l'administració; durant la tardor
de 1937 es traslladà
al número 1 de la plaça Paul-Painlevé.
Entre 1942 i 1944, durant l'Ocupació,
nombrosos militants estaven empresonats o en la clandestinitat i ell
acceptar formar
part del Comitè Sindical per ajudar al manteniment de
l'organització en la
línia sindicalista revolucionària.
Després de la II Guerra Mundial
col·laborà
en la revista Ce Qu'il Faut Dire de
Louis Louvet. En 1946 fou un dels fundadors del grup «Les
Amis de Voline» (Jacques
Doubinsky, Jean Lébédeff, André
Maille, Fernand Planche, Léo Voline, etc.) i, malgrat
les relacions difícils amb alguns companys anarquistes, amb
Jacques Doubinsky
s'encarregà en 1947 de la publicació de la
primera edició del llibre de Vsévolod
Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin)
La Révolution inconnue,
del qual redactà
el prefaci, difongué i va fer traduir. En la seva
última etapa visqué al número
9 del carrer de l'Éperon. Gustave Franssen va morir, a
resultes d'una
intervenció quirúrgica, el 26 de setembre de 1950
al XII Districte de París
(França), essent el militant de més edat del
Sindicat de Correctors. Son germà
petit Michel Charles Henri Franssen també va ser corrector
d'impremta i
comptable.
***
Necrològia
de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela The Daily Republican
del 10 de febrer de 1959 - Silvio Melosi: El
21 de març de 1889 –algunes fonts citen
1885– neix a Montecatini Terme
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Melosi.
Emigrà als EUA i cap el 1943
s'establí a Charleroi, on treballà a les mines de
carbó i milità en la United
Mine Workers of America (UMWA, Miners Units d'Amèrica).
Silvio Melosi va morir
el 6 de febrer de 1959 a Charleroi (Pennsilvània, EUA) i va
ser enterrat al
cementiri de Monongahela (Pennsilvània, EUA). ***
Notícia
sobre la detenció de Marius Truchard apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 19 de febrer de 1906 - Marius Truchard:
El 21 de març de 1889 neix a Vienne
(Delfinat, Occitània)
l'anarquista André Marius
Truchard. Sos pares es deien Henri Truchard, teixidor, i
Eugénie
Brotet, modista. El 18
de febrer de 1906 va ser detingut a Saint-Étienne
(Arpitània), juntament amb
els anarquistes Hubert Englan i Orazia Penna, per aferrar cartells
antimilitaristes i enfrontar-se a les autoritats. En 1907
milità a Roanne
(Forêz, Arpitània) i en 1908 vivia a Bourges
(Centre, França) al domicili de la
mare de l'anarquista Achile Légeret. Entre 1909 i 1910
treballà d'infermer a
l'Hospici de Mehun-sur-Yèvre (Centre, França). El
5 de juny de 1909 es casà a Mehun-sur-Yèvre
amb Julienne Duret, cosidora i filla de la directora de l'hospici on
feia feina
i vídua d'un destacat militat socialista de Bourges. En
aquesta època milità en
les Joventuts Sindicalistes. Posteriorment es traslladà a la
regió parisenca i
treballà d'ajustador, participant en les activitats del grup
editor del
periòdic L'Anarchie. En
1910 participà
en la reorganització de Le
Libertaire.
Membre de «Les Jeunes Gardes
Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies
Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers
a l'extrema dreta
creat en 1911 per Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel
Almereyda), i de la Federació
Revolucionària Comunista
(FRC), el 31 de maig de 1911 participà en un acte de suport
a la presó
parisenca de Saint-Lazare en el moment de l'alliberament de
l'anarquista
Madeleine Marc que acabà amb enfrontaments amb la
força pública i en el qual va
ser detingut, encara que el seu cas va ser sobresegut. En aquesta
època treballava
de corredor llibreter. El 20 de juliol de 1911 participà en
el segrest de
Lucien Métivier, desemmascarat públicament com a
confident. Buscat per la
policia, s'hagué de refugiar a Bèlgica. El 5
d'octubre de 1911, quan el procés
contra Émile Vincent Méo (Émile
Tissier),
Jean Goldsky i René Dolié, reaparegué
al Tribunal juntament amb Almereyda, Georges
Dulac i Eugène Merle; finalment, tots van ser finalment
absolts. Dies més tard,
retornà a Mehun-sur-Yèvre per reunir-se amb sa
companya Julienne Duret i va
tenir una violenta disputa, revòlver a la mà, amb
Achille Légeret de qui
sospitava, amb fonaments, que mantenia una relació amb sa
parella; Légeret després,
en una passejada per Quincy (Centre, France), intentà
suïcidar-se d'un tret de
revòlver, però fracassà en l'intent.
El 22 de novembre de 1911 va ser jutjat
pel Tribunal Correccional de Bourges per «violació
de domicili i possessió
d'ara prohibida» pels fets anteriors i condemnat a 50 francs
de multa.
Abandonat per sa companya, amb qui tenia una filla, intentà
crear una llibreria
militant a Bourges. L'1 de maig de 1914 va ser esborrat del
«Carnet B» dels
antimilitaristes del departament de Cher. Marius Truchard va morir el
23
d'agost de 1970 al Sanatori de Sancellemoz de Passy (Savoia,
Arpitània). ***
Juan Lazarte - Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán –a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina–, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte. ***
Notícia
de la detenció del Comitè Regional de Llevant
apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de
desembre de 1933 - Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Sinesio Álvarez Garrido. Sos pares es deien Anastasio Álvarez Bastillo, practicant de cirurgia, i Inés Garrido Mansilla. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per «reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón –la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare. ***
Louis-Émile
Harel - Louis Harel: El 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de maig– de 1899 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusià Louis-Émile Harel. Sos pares, tintorers, es deien Émile-Ernest Harel i Marie Euphrasie Veyrat. El 30 de desembre de 1920 es casà a París (França) amb Rose Grain. Regentava amb sa companya, des del setembre de 1934, un comerç de tintoreria al número 151 de l'avinguda del Roule de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Al seu local feia propaganda del Comitè Nacional Antituberculós del doctor Albert Calmette. El 4 d'abril de 1935 va ser detingut a Neuilly-sur-Seine per haver practicat com a propaganda neomaltusiana entre el 23 i el 24 de març d'aquell any, com a assistent amb Jean Baeza del doctor Norbert Bartosek, vasectomies voluntàries a 15 companys de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) realitzades al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévoltel. La vasectomia aleshores estava penada per la llei i s'aplicava l'article 316 del codi penal que castigava la castració i el 311 les seqüeles. Traslladat de la presó parisenca de La Santé, el 12 d'abril de 1935 arribà a Bordeus i va ser reclòs al Fort de l'Hâ. El 2 de maig de 1936 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Bordeus amb la resta companys en l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» o «Cas Bartosek» i va ser declarat culpable del delicte de «violències amb premeditació» i condemnat a sis mesos de presó i a cinc mesos de prohibició de residència. L'1 de juliol de 1936 el Tribunal d'Apel·lació reduí les penes contra els acusats, en el seu cas quatre mesos. Solidari amb la Revolució espanyola, el 8 d'agost de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un camió carregat de medicaments per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat o vidu de sa primera esposa, el 5 d'agost de 1939 es casà a París amb Marguerite Marie Madeleine Paulin, de qui es va divorciar el 5 de juliol de 1951. El 28 de juny de 1952 es casà a París amb Raymonde Mauricette Kello. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Manuel
Hernández Rodríguez - Manuel Hernández
Rodríguez: El 21 de
març de 1899 –algunes fonts citen
erròniament 1900– neix a
Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Hernández
Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill
d'una família anarquista, sos pares
es deien José Hernández Palomo i
Ángela Rodríguez Guisado. Treballà de
fuster
i des d'adolescent milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas
Moreda,
Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas, etc.),
ocupà càrrecs de responsabilitat i
realitzà tasques delicades per al sindicat. Més
tard, fugint de la repressió,
milità a València (País
Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital
catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells,
España,
Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de
l'Exposició Universal de
Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller
a causa de les
seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i
participà en
nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA,
Orphea
Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la
campanya contra
l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí
presó, per sabotatge i port
d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de
Telèfons de la CNT, el
novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de
treballadors
de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en
un registre de la
Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona.
Juntament amb més de seixanta
militants presos, signà el manifest «Contra el
confusionismo», publicat en Solidaridad
Obrera del 20 de novembre de
1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel
Pestaña Núñez.
El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat
Únic
del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. En 1931
col·laborà en Solidaridad
Obrera i en Tierra y Libertad.
El 31 de gener de
1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja
portava més
de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet),
secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar
armes de foc (25
pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de
març d'aquell any
va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i
Gregorio Jover Cortés,
per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de
gener de 1934 va ser
detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez
Viche (Combina),
Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel
Martínez, durant una reunió sindical i acusat
d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i
d'autobusos. Durant
la Revolució de 1936 participà en la
col·lectivització del sector de la fusta i
el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes espanyols
considerats perillosos per les autoritats franceses i amb
prohibició d'entrar
al país. En aquesta època era secretari del
Comitè de Barcelona de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè
Peninsular. En 1938 fou membre
del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i fou internat
a diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Dreux, on milità en
la Federació Local de la CNT i en 1948 va ser nomenat
tresorer d'aquesta,
juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael
Navarro (jurídica) i Lorenzo
Lacruz (premsa i propaganda). Col·laborà en Nervio
(1959) i Solidaridad
(1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al
Centre Confederal de
París (França) sobre la socialització
de la fusta durant la Revolució
espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el
18 de novembre de 1976 a l'Hospital Victor Jousselin de
Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya,
María Vallabriga Hernández. Manuel Hernández Rodríguez (1899-1976) ***
Necrològicva
de Juan Sánchez Barba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985 - Juan Sánchez Barba: El 21 de març de 1901 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Sánchez Barba. Sos pares es deien Felipe Sánchez i Josefa Barba. Quan tenia sis mesos sa família es traslladà a Mataró (Maresme, Catalunya) i després a Barcelona (Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat del Metall de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va romandre pres durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la Revolució i la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el sindicat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard s'establí a Montalban (Guiena, Occitània) i posteriorment a Perpinyà, on treballà de calderer i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou María Álvarez Hernández. Juan Sánchez Barba va morir el 25 de gener de 1985 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa família portà les seves restes a Barcelona. ***
Sebastiana
Vitales Gastón - Sebastiana
Vitales Gastón: El 21 de març de
1902 neix a Ansó (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Sebastiana Vitales Gastón
–el segon llinatge
sovint citat erròniament com Gascón.
Sos pares es deien Gregorio Vitales Mairal, llaurador, i Doria
Gastón Mur.
Amb 18 anys,
el 9 de novembre de 1920, emigrà, des del port de Le Havre
(Alta Normandia,
França) a bord del vapor La
Touraine,
als Estats Units. Desembarcà a Nova York (Nova York, EUA) i
després s'instal·là
a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat
conegué, en un ball de
l'Associació Naturista Hispana, l'anarquista Francisco
Ballón Pequeño, amb qui
es casà el 31 de gener de 1925 en San Francisco.
Ambdós freqüentaren la
colònia llibertària «Francisco
Ferrer» de
Stelton (Nova Jersey, EUA). En 1933 la parella retornà a la
Península i,
després d'un temps a Ansó, s'establí a
la Corunya (La Corunya, Galícia).
Reconeguda militant llibertària, fou membre de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), formà part del grup anarquista
«Vanguardia Femenina», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou
fundadora de «Mujeres Libres» a la
Corunya. També col·laborà en Solidaridad
Obrera de la Corunya. Durant els anys republicans va fer
nombrosos mítings
en diverses localitats (Cabovilaño, Vilagarcía,
Viveiro, Elviña, Sada, Irixoa,
Betanzos, la Corunya, etc.) i a finals de 1935 participà en
la gira
propagandística gallega de Frederica Montseny
Mañé. Capturada pels franquistes,
va ser empresonada sota l'acusació d'haver ajudat
perseguits, entre ells Juan
Díaz Lobelos i Justo Galán Barbero, i son marit
va ser assassinat. Les dues
filles de la parella quedaren desprotegides. Un cop lliure
visqué amagada,
sobrevivint fent estraperlo de pa blanc des de Sada a la Corunya i
després
venent fruita a les mines de wolfram d'Augulada a Coristanco (La
Corunya,
Galícia), per a la qual cosa havia de caminar 14
quilòmetres amb la seva filla
Luz. En 1954, emigrà amb ses filles a Veneçuela,
on mantingué contactes amb el
professor d'origen gallec Ángel Rama, amb el cercle
anarquista de Tomás
Germinal Gracia Ibars (Víctor
García)
i amb el grup editor de la revista anarquista Ruta.
A principis dels anys seixanta visità Ansó. En
1995 son nét
Frank la portà de vell nou, ja molt gran, a la
Península. Sebastiana Vitales
Gastón va morir el 19 de novembre de 2000 –algunes
fonts diuen que finà a
Veneçuela. Sebastiana Vitales Gastón (1902-2000) ***
Joan Pijoan Casasnovas - Joan Pijoan Casasnovas: El 21 de març de 1912 neix a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Ramon Salvador Pijoan Casasnovas –algunes fonts citen erròniament com a nom Josep. Sos pares es deien Joan Pijoan Civit, llaurador, i Rosa Casasnovas Carbonell. Com son germà Andreu, treballà de llaurador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). També va fer de xòfer. Capturat per les tropes franquistes, Joan Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 14 de juliol de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son germà Andreu Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a la mateixa ciutat. ***
Nota
sobre la legalització del Sindicat de Pell de la CNT
apareguda en el Boletín
Oficial de la Província de Madrid del 23 de
setembre de 1981
- Lázaro Arjona Salas: El 21 de març de 1915 neix a Villaescusa de Haro (Conca, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lázaro Arjona Salas. Sos pares es deien Prudencio Arjona i Cristina Salas. Fuster, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1960 era membre del Comitè Nacional de la CNT, el secretariat del qual era Ismael Rodríguez Ajax. L'octubre de 1961 va ser detingut a Madrid juntament amb tots els membres del Comitè Nacional i altres militants (Diego Cívico Garrido, Tomás Córdoba Pérez, Juan García Martínez, Fidel Gorrón Canoyra, Eduardo Madrona Castaños, Honorato Martínez Fuster, Emiliano Mier Rodríguez, Mariano Ruiz Gutiérrez, Antonio Turón Turón). Fou un dels primers jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista en 1963. El 4 de setembre de 1981 legalitzà, amb Ricardo Quevedo Jiménez i Paloma Santos Muñoz, el Sindicat de Pell i Similars de Madrid de la CNT. En aquesta època també militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lázaro Arjona Salas va morir el 20 de maig de 1995 a l'Hospital de La Paz de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. ***
Necrològica
d'Alejandro Casorrán Benaque apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
gener de 1977 - Alejandro Casorrán Benaque: El 21 de març de 1922 neix a Albalat de l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Casorrán. Sos pares es deien Juan Casorrán i Teresa Benaque. Quan tenia 13 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Châteaudun de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Alejandro Casorrán Benaque va morir el 8 de setembre de 1976 a l'Hospital de Châteaudun (Centre, França). ***
Thodor Mitev - Thodor Mitev: El 21 de març de 1926 –alguns autors citen erròniament el 26 de març– neix a Sofía (Bulgària) el militant anarquista Thodor Mitev (Todor, Tocho, Théo o Doctor Mitev). Era fill de Grozdan Mitev i de Nadejda Ilieva. En 1947, estudiant medicina, milita en un grup anarquista clandestí a Bulgària, però empaitat per la policia política comunista, que li proposarà trair els companys, s'exilia en 1950 a Iugoslàvia. El seu rebuig a treballar per a Tito li valdrà la presó. De bell nou exiliat a Itàlia, és internat en un camp de Trieste, d'on s'evadeix i s'instal·la a França, on reprendrà els seus estudis de medicina i continuarà la seva militància llibertària en el si dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària, que editaran a partir de 1956 la revista Noir et Rouge. En aquesta publicació escriurà articles sobre l'autogestió iugoslava, escrits de crítica del marxisme, tot reivindicant la figura de Bakunin. Quan va deixar de publicar-se Noir et Rouge, exercirà la solidaritat vers els seus companys ja sigui financerament, medicament o intel·lectualment. Participarà més tard en la revista llibertària sobre els països de l'Est Iztok, editada per Nikola Tanzerkov, on publica a expenses seves en 1993 una obra sobre Kristo Botev, poeta i anarquista revolucionari búlgar. El seu últim domicili va ser a Vauhallan (Illa de França, França). Sa companya fou Claude Anne-Marie Leconte. Thodor Mitev va morir serenament d'un càncer cerebral, que ell mateix es va diagnosticar, el 17 d'agost de 2002 a l'Hospital de Bligny de Fontenay-lès-Briis (Illa de França, França). ***
Obra de Roland Biard - Roland Biard: El 21 de març de 1942 neix a Soissons (Picardia, França) l'historiador i militant anarquista Roland Roger Biard, també conegut com Roland Bardy o Julien Stern. Sos pares, professors, es deien Roger Louis Marie Biard i Jaqueline Renau. Fill d'importants membres de l'aparell del Partit Comunista Francès (PCF) amb els quals va trencar molt jove, començà a militar en el moviment llibertari durant els últims anys de la guerra d'Algèria. En 1961 fou cofundador, amb Alexandre Brevan (Skirda) del Grup d'Estudis i Acció Anarquista i participà activament en les manifestacions contra la guerra colonial algeriana. El 10 de juliol de 1963 es casà al III Districte de París (França) amb Michèline Stern, de qui es va divorciar el 9 de juliol de 1974 a París. Entre 1964 i 1966 fou secretari de la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC). Després d'haver participat en les barricades durant els fets de Maig del 68, participà en la fundació del grup «Kronstadt», adherit al Moviment Comunista Llibertari (MCL). En 1971, en l'assemblea del grup, en desacord amb les tendències consellistes de l'MCL, juntament amb Alex Skirda i Daniel Guerin, s'integren en el grup parisenc de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Formà part del Comitè Nacional de l'ORA i participà en la major part del plens i congressos i col·laborà en els butlletins interiors i en la Comissió de Premsa editant Front Libertaire. En 1973 Alain Krivine publicà un conjunts d'entrevistes amb Biard titulat Questions sur la révolution. Entretiens avec Roland Biard. Fou el fundador del butlletí Documents (1974-1977) destinat a la formació política dels militants de l'ORA i en els primers números publicà articles sobre història del moviment llibertari. Durant molts anys participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). En 1974 abandonà l'ORA per la seva «manca de maduresa organitzativa i política». El 28 de desembre de 1974 es casà a Ars-en-Ré (Poitou Charentes, França) amb Jacqueline Germaine Juterais, de qui es va divorciar el 18 de novembre de 1987 a La Rochelle (Poitou Charentes, França). Mestre d'escola d'antuvi, esdevingué professor d'història, però en 1975 tornà a l'ensenyament primari a Charente. Durant la primavera de 1982, amb Guy Malouvier, creà Les Cahiers Max Nettlau (1980-1982), butlletí de recerques sobre la teoria, la història i la bibliografia del moviment anarquista internacional. El 4 de gener de 1990 es casà a Salles-sur-Mer (Poitou Charentes, França) amb Agnès Lorette Marie Ghislaine Fonder. En 1997, amb la jubilació, es retirà amb sa darrera companya a Bèlgica. Entre les seves obres podem destacar L'Internationale des fédérations anarchistes (1966-1971) (1972), 1919: la Commune de Budapest (1973), Chronologie des Internationales libertaires (1864-1914) (1974), Histoire du moviment anarchiste en France (1945-1975) (1976), Dictionnaire de l'extreme gauche en France de 1945 à nos jours (1978), entre d'altres. Roland Biard va morir el 5 d'octubre de 1998 d'un càncer fulminant que se'l va portar en tres setmanes a Dinant (Valònia) i fou, segons la seva última voluntat, incinerat embolicat en una bandera negra. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Defuncions
Giovanni
Domanico - Giovanni
Domanico: El 21 de març de 1919 mor a
Nàpols (Campània, Itàlia) el
periodista,
maçó, internacionalista i propagandista
anarquista, i posteriorment socialista
i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir
els pseudònims Jeannetton
i La Vagre. Havia nascut el 17
d'agost de ***
Leon
Larson - Leon Larson: El
21 de març de 1922 mor a Spånga (Estocolm,
Suècia) el poeta i escriptor anarquista,
i després socialista, Bror Leo Ambrosius Larsson, conegut
com Leon Larson. Havia nascut el 3
d'agost
de 1883 a Älvkarleby (Uppsala, Suècia). Sos pares
es deien Karl August Larsson,
ferrer, i Emma Gustafva Isaksdotter, i tingué dues germanes
(Ragnhild i Tira) i
un germà (Emerik). En morí son pare en 1892, sa
mare es traslladà amb sos
quatre infants a Malmö (Escània,
Suècia), on hagué de treballar en una
fàbrica
de filatures. Després de fer els estudis primaris, ell
hagué de posar-se a fer
feina. Atacat de piromania, quan tenia 15 anys, l'estiu de 1899, va
calar foc
l'àtic de casa seva i dependències de la ferreria
Andersson & Ekberg on
treballava com a aprenent; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a
un any
de presó, que purgà en un reformatori. A
principis de segle participà
activament amb el grup «Norra Klubben» (Club del
Nord) dels Ungsocialisterna
(Joves Socialistes), que arreplegava socialistes i anarquistes, i en
diversos
grups llibertaris. En aquests anys col·labora en la revista Brand dels Ungsocialisterna. En 1905 va
estar a estar relacionat amb un intent revolucionari a
Finlàndia i tingué
contacte amb finesos que participaren en atracaments per
finançar les
activitats revolucionàries, allotjant-los amb complicitat de
son germà Emerik a
casa seva. També es va veure involucrat en atracaments amb
dinamita a Estocolm
i en contraban des d'Alemanya. En un escorcoll de casa seva es trobaren
dinamita i altres materials compromesos; detingut, va ser posat en
llibertat
degut a certes influències. En 1906 publicà el
recull de poemes Hatets
sånger. En 1907
trencà amb els Ungsocialisterna
i entrà a formar part de la
Socialdemokratiska
Ungdomsförbundet (SDUF, Unió de la Joventut
Socialdemòcrata), encapçalada per Zeth
Höglund, de Malmö, i col·laborà
en les revistes Arbetet i Fram.
En 1909 publicà la novel·la Samhällets
fiende. Ur en ung arbetares
utvecklingshistoria, on explicà la seva
militància anarquista i denúncia
antics companys d'Ungsocialisterna com a perillosos per a
Suècia, fet que li va
portar un rebuig dels sectors polítics d'esquerra, nombroses
crítiques i
amenaces de tota casta. Aquesta agra polèmica el va
submergí en una forta
depressió i durant una estada al sanatori de Sundsholm a
Mahult (Breared,
Halmstad, Halland, Suècia) s'autoorganitzà un
atemptat amb explosius contra
ell, però finalment va confessar que havia estat ell mateix
que l'havia
orquestrat per donar-se publicitat, fer-se la víctima i
culpabilitzar els Ungsocialisterna.
Viatjà als Estats Units amb la intenció de
fugir de la polèmica i fer-hi carrera, però hi
retornà 10 mesos després a
Suècia. Durant la dècada dels deu,
publicà alguns llibres i col·laborà en
diferents periòdics, però restà
oblidat del públic, ja que els sectors anarquistes
i socialistes no oblidaven el que consideraven una
traïció i aleshores no
interessaven les seves dèries existencials. En aquests anys
va fer costat
l'organització nacionalista Svenska Folkförbundets
(Unió del Poble Suec) i
col·laborà en Svenska Folkviljan,
revista reaccionària, patriotera i
antiobrera. El 13 d'octubre de 1910 es casà amb Freja
Engström, amb qui tingué
una filla, Brita Iselin Larsson, però el 3 d'abril de 1913
sa companya morí. El
10 de novembre de 1917 es casà amb Ingrid Linnea Hedberg.
Entre les seves
obres, a més de les dites, podem destacar Ur djupet
(1906), En dåres
visor (1907), Septembermorden (1907), Valda
dikter (1907), Barrikad-sånger
(1908), I ljus och mörker. Sånger
(1908), Revolt. Skådespel i tre
akter (1908), Skuggor (1908), Adrian
Glaff. Hans liv och leverne
i tolv korta kapitel (1909), En
förrädare och några andra historiar
(1909),
Samhällets fiende. Ur en ung arbetares
utvecklingshistoria (1909), Törnen
och tistlar (1911), Det heliga hornet och andra
berättelser från
ofredens dagar (1914), Syndikalismen. Ett
varningsord af en arbetare
(1916), En avgrundseld som sargar och
förtär. Samlade verk (2011,
pòstum), entre d'altres. Malalt d'una pneumònia,
agreujada per la grip
espanyola, Leon Larson va morir el 21 de març
de 1922 a Spånga
(Estocolm, Suècia) i només es publicaren petites
notes sobre aquesta defunció a la
premsa. A l'Alemanya d'Adolf Hitler es van traduir poemes seus,
sobretot un
poema de forts trets antisemites, que va tenir molt de
ressò. El conegut
periodista i escriptor Herman Lindqvist és net seu. ***
Notícia
de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925 - Achille Lausille: El 21 de març de 1936 mor a París (França) l'antimilitarista i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu llinatge citat erròniament Lauzille. Havia nascut el 21 de maig de 1901 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Auguste Lausille, jornaler, i Anne Laurent. Treballà de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a París (França). El febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de morir, com a gerent del diari Le Libertaire. També en aquell any fou gerent del Bulletin Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de 1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la comissaria del Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i Robert Papet), aferrant pels carrers de París els cartells antimilitaristes «La guerre au Maroc» i «Le sang coule au Maroc». Processat per «propaganda antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser condemnat, juntament amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó, mentre Jean Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la presó parisenca de La Santé, ambdós se solidaritzaren amb l'antimilitarista anarquista Jules Chazanoff (Jules Chazoff), qui portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres polític» i la reducció d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la seva demanda va ser acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé, juntament amb Jean Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es presentà, com a candidat «anarquista comunista», a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de París. El 7 de setembre de 1929 es casà a Bury (Picardia, França) amb Henriette Louise Butteaux. El 7 de febrer de 1932 resultà ferit, juntament amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri Llatí de París i van ser agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes d'«Antion Française». En 1933 fundà, amb Lucie Huberty, el periòdic parisenc L'Action Libertaire (1933-1934), el gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933 fou delegat al XIII Congrés de la Federació Anarquista de París (FAP) i entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de París al Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que se celebrà a Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà d'aquesta organització ja que estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del Congrés d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la Confederació General del Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la I Circumscripció del IX Districte de París en les eleccions legislatives per l'anomenat «Partidaris del Dret a Viure per a Tothom», candidatura lligada a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització de la qual era membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X Districte de París al X Congrés («Congrés de la Unitat») de la Unió Anarquista Comunista (UAC), que se celebrà a París. En el camp sindicalista fou partidari d'una acció comuna amb la Confederació General de Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del carrer Saint Jacques del V Districte de París i figurava en un llistat de domicilis anarquistes a controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1936 a l'Hospital Lariboisière de París (França) arran de patir un accident laboral després de caure d'una escala a l'obra on treballava. ***
Amédée Dunois (ca. 1930) - Amédée Dunois: El 21 de març de 1945 mor al camp de concentració nazi de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, –després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme–, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut el 16 de desembre de 1878 a Moulins-Engilbert (Borgonya, França). Fill d'una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851; sos pares es deien Jacques Philippe Catonné, alt funcionari, i Anaïs Agathe Chaufournier. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret –i casat amb la filla d'un jutge– i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès –de qui serà el seu secretari personal– i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914), Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg (Alemanya), i és transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen on sucumbirà menys d'un més abans de l'alliberament del camp. És autor de nombroses obres d'història –era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)–, del capítol «Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) i Jaurès internationaliste (1936). ***
Revolucionaris
presos al Quartel dos Lóios. D'esquerra a dreta:
Adão
Duarte, António José de Ávila, Miguel
Córdoba, Augusto Machado i Constantino Mendes O Norte (ca. 1908) - Constantino Mendes: El 21 de març de 1960 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista Constantino Mendes, conegut com O Norte. Havia nascut en 1890 a Olhão (Faro, Algarve, Portugal). Militant anarquista partidari de l'acció directa, treballava com a empleat en el periòdic Vanguarda, dirigit aleshores per Magalhães Lima, i venent llibres de segona mà. Fou assidu del cafè Gelo, on es reunien els anarquistes del sindicat «Obreiros do Futuro», i del cafè Bom («Café dels Anarquistes»). L'agost de 1907, arran d'un atemptat amb bomba al carrer de Santo António d'Estrela (Lisboa), va ser detingut i empresonat al Quartel dos Lóios de Lisboa amb Antonio José D'Avila, Agusto Machado, Adão Duarte i Miguel Díaz Córdoba (Miguel Córdoba). Participà activament en la temptativa revolucionària antimonàrquica del 28 de gener de 1908. El 24 de maig de 1908 va ser detingut, juntament amb els anarquistes abans citats, com a còmplice del regicidi de Carles I de Portugal de l'1 de febrer anterior i no va ser alliberat fins el 19 d'agost d'aquell any. L'octubre de 1910 participà en la insurrecció armada contra la Monarquia, que portà a la proclamació de la I República portuguesa. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar es guanyà com pogué la vida fent de llibreter de vell. Constantino Mendes passà els últims anys de sa vida a l'Hospital San José de Lisboa, on finà el 21 de març de 1960. En morir, els diaris salazaristes encapçalaren les seves edicions amb «La mort de l'últim anarquista». ***
Damián
Gaztambide Pagola - Damián
Gaztambide Pagola: El 21 de març de 1965 mor a
Anonai (Vivarès, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Damián Gaztambide Pagol.
Havia nascut el 30
de setembre de 1881 –el certificat de
defunció cita
el 27 de setembre de 1877– a Azcona (Deierri, Navarra)a. Sos
pares es deien José
Julián Gaztambide Miquélez i Felicia Pagola
Andueza. Fill
d'una família
nombrosa, després d'aprendre el ofici de paleta a Estella
(Navarra) s'instal·là
a Sant Sebastià (Guipúscoa, País
Basc), on es
casà amb Sofía Herrero Otaduy,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i
milità en el moviment
anarquista. En 1908 envià diners per a Tierra
y Libertad i en 1914 per al mateix periòdic i per
a Vicente Fraile. Durant
la guerra civil, passà a Bilbao (Biscaia, País
Basc) i després a Santander (Cantàbria,
Espanya), d'on, després de la caiguda del front Nord, va ser
evacuat amb sa
família amb vaixell cap a Catalunya. El maig de 1938
participà en el grup «Beti
Aurrera» de Barcelona (Catalunya) de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat al camp de
concentració d'Argelers (o de Sant Cebrià, segons
les fonts). Un dels seus
fills, Arnaldo Gaztambide Herrero, nascut en 1904, i amb problemes de
deficiència a causa d'una meningitis contreta durant la
infància, va ser enviat
a un altre camp, on degué morir, mentre que sa companya i la
resta d'infants
van ser enviat a Berck Plage (Nord-Pas-de-Calais, França).
Posteriorment ell va
ser traslladat a Anonai (Vivarès, Occitània), on
intentà emigrar sense èxit a
Mèxic, però pogué aconseguir reunir sa
família. Damián Gaztambide Pagola va
morir el 21 de març de 1965 al seu domicili d'Anonai
(Vivarès, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població. Una filla seva, Margarita Gaztambide Herrero,
també milità en la CNT. ***
José María Rodríguez Eiras (Cotexo) - José María Rodríguez Eiras: El 21 de març de 1967 mor a Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Havia nascut el 21 d'agost de 1902 a Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Jesús Rodríguez, mariner, i Josefa Eiras Bouzada, jornalera. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'O Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per «rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir el 21 de març de 1967 al seu domicili de Santiago do Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) d'un colapse cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes. ***
Mariano
Baglioni - Mariano
Baglioni: El 21 de març de 1969 mor a
Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg) l'anarquista i resistent
antifeixista
Mariano Baglioni. Havia nascut el 30 de gener –algunes fonts
citen el
30 de novembre– de 1904 a
Serra San Quirico (Marques, Itàlia). El 23 de maig de 1911
s'instal·là amb sa família a Fabriano
(Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no
acabà l'escola primària i
començà a treballar a la barberia dels
republicans Gisleno Carelli, Amleto
Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva
consciència política es
va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i
anarquistes. En 1926
marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria,
Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell
any un empresari luxemburguès de la construcció
el va contractar just perquè
pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb
passaport en regla, emigrà
a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), on va obrir
una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930
es casà amb Elvira
Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de
Gualdo Tadino, i la
parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg
desenvolupà una
intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels
feixistes
locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a
«simpatitzant comunista».
El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre
policíac de fronteres i
el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves
activitats
polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre
de 1936, amb altres
companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola,
Libertario
Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel
Partit Comunista i
a París (França) prengué un tren
especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i
d'allà a la frontera. L'11 de novembre de
1936 s'enrolà en la formació «Guido
Picelli», enquadrada en el «Batalló
Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de
1936 al front de
Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos,
però va
combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes
que
actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element
anarcoide». L'11 de març de
1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella,
Espanya) i un cop
guarit retornà al seu destí, combatent fins a
finals d'agost de 1938. Quan el
«Batalló Garibaldi» es va retirar del
front, marxà cap a França i el 8 de febrer
de 1939 va ser reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on formà part del
grup llibertari «Libertà o Morte».
Requerit per la justícia luxemburguesa, va
ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats
polítiques. Quan
l'evacuació de la població a resultes de
l'entrada de les tropes alemanyes al
país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i
s'establí amb sa família a
Charolles (Borgonya, França). Després de
l'armistici francoalemany, el juliol
de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va
reprendre el seu ofici de barber,
però sense deixar de banda les seves activitats
antifeixistes. El 22 d'agost de
1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera
italiana i
lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut
el 30 d'agost de
1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys
una petició on es
penedia de les seves activitats polítiques passades i
demanava clemència, però
el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta
demanda. El 14 de setembre de 1940
va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva
militància
comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va
afirmar
haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver
lluitat
en un batalló italià fins al final de la guerra.
El 14 d'octubre de 1940 va ser
condemnat a cinc anys de deportació a la colònia
penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà
immediatament a
Fabriano. Participà activament en la guerrilla
d'alliberament a les muntanyes
de l'Úmbria i les Marques, i animà una
ràdio clandestina a través de la qual,
en estreta relació amb les forces aliades, indicava els
llocs idonis a
bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en
altres
missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a
Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg). ***
Necrològica
de Manuel Hernández García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
juny de 1970 - Manuel Hernández García: El 21 de març de 1970 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García –el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Havia nascut el 21 de maig de 1896 a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Ebenista de professió, milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial treballa d'ebenista i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània). ***
Théo
Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977 - Théo Besson:
El
21 de març de 1984 mor a Ieras (Provença,
Occitània) l'anarquista Théodore
Victorin Marius Besson. Havia nascut el 2 de febrer de 1901 a La
Farleta
(Provença, Occitània). Sos pares es deien
Dominique Julien Paul Besson,
empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La
Farleta on
havia nascut sa mare,
però sos pares vivien a Toló
(Provença, Occitània) on cresqué. De
ben jovenet
s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928
es casà a Ieras amb
Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels
anys trenta freqüentà els grups
anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat
al III Regiment Aerostàtic de
Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat
per insubordinació i revolta. En
1946 s'instal·là a Ieras. En 1973
entrà a formar part del Grup Anarquista de la
Regió de Toló, adherit a la Federació
Anarquista (FA), participant-ne en totes
les activitats. Théo Besson va morir el 21 de
març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras
(Provença,
Occitània). ***
Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936) - François-Charles Carpentier: El 21 de març de 1988 mor a Écouen (Illa de França, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Havia nascut el 28 d'octubre de 1904 a Reims (Xampanya, França). Sons pares, teixidors no casats, es deien François Carpentier i Germaine Béranger. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada, és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el «Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància –va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948–, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. El 14 d'agost de 1947 es casà al IX Districte de París amb Jeanne Louise Bonvalot. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988 a Écouen (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Pascual Monforte Galve apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 24 d'abril de 1990 - Pascual
Monforte Galve: El 21
de març de
1990 mor a Sant Romieg (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Pascual Monforte Galve –algunes fonts citen
erròniament el primer llinatge com Montforte. Havia
nascut el 14 d'abril de 1906 a
Andorra (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Manuel Monforte i Eulalia Galve. Quan era adolescent
emigrà a Sallent (Bages,
Catalunya) on treballà a les mines de la zona i
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus i després de la II Guerra Mundial
s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc,
Occitània), on treballà a les mines de
carbó i milità en la Federació Local
de
la CNT de la localitat. Un cop retirat en els anys seixanta,
s'instal·là a
Besiers (Llenguadoc, Occitània) i milità durant
més de 25 anys en la seva
Federació Local de la CNT. Posteriorment
s'instal·là a Sant
Estève dau Gres (Provença,
Occitània). Sa companya fou Javiera Jou Bonals. Pascual
Monforte va morir el 21
de març –algunes
fonts citen erròniament el 22 de març–
de 1990 a Sant Romieg (Provença,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament Sant
Estève dau Gres. ***
Necrològica
de Càndid Valls Casé apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25
d'agost de 1992 - Càndid Valls
Casé:
El 21 de març de 1992 mor a Ate (Provença,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Cándido Valls Casé –el segon llinatge
també citat erròniament com Caré.
Havia nascut el 10 d'agost de 1905 a Arenys de Lledó
(Matarranya, Franja
de
Ponent). Sos pares es deien Lluís Valls i Francesca
Casé. Militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT), vivia a
Ulldecona (Montsià, Catalunya). Durant el «Bienni
Negre» (1934-1935) participà
en les reunions clandestines de la Comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya,
Franja de Ponent) que se celebraven als boscos d'Arenys de
Lledó, Queretes, la
Torre del Comte i la Freixneda. Arran de la insurrecció
anarquista de desembre
de 1933, l'abril de 1934 va ser empresonat a Vall-de-roures.
Milicià durant la
guerra, en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. S'establí a Les
Tourrettes (Ate, Provença, Occitània) i
milità en la Comarcal de Vall-de-roures
de la CNT en l'exili. En 1941 es casà amb la militant
llibertària Lourdes Prades
Rivera. El desembre de 1958 son fill Jacinto, de dos anys i mig d'edat,
s'ofegà
en un dipòsit d'aigua de la seva casa de camp de Les
Tourrettes. Càndid Valls
Casé va morir el 21 de març de 1992 a l'Hospital
d'Ate
(Provença, Occitània). ***
Vicente Sánchez Núñez - Vicente Sánchez Núñez: El 21 de març de 1993 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista Vicente Sánchez Núñez –en algunes fonts citat erròniament el segon llinatge com Migallón. Havia nascut el 14 d'agost de 1915 a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Fill de petits propietaris agrícoles, sos pares es deien Pascual Sánchez Migallón i Tomasa Núñez Herrador. De ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Micaela Martín González (Miguela), en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Núñez va morir el 21 de març de 1993 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola. Vicente Sánchez Núñez (1915-1993) ***
Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo - Consuelo Zabala
Martínez: El 21 de març de
2004 mor a Móstoles (Madrid, Espanya) l'anarcosindicalista
Consuelo Zabala
Martínez. Havia nascut el 29 de febrer de 1920 al carrer de
Tribulete de
Madrid (Espanya) i va
créixer al castís barri de Lavapiés.
Sa mare, Consuelo Martínez, era muy religiosa i son pare,
Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936
estudiava
batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit el
dramaturg
Alejandro Casona. El febrer de 1937 s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i va
fer de mecanògrafa al local del madrileny barri de
Chamartín d'aquesta
organització. També va col·laborar en
el periòdic Frente Libertario. En
la segona meitat de 1937 va llegir tres conferències a la
madrilenya «Unión
Radio» que van tenir molt ressò (Labor a
realitzar de los ateneos
libertarios, Méjico
nación
hermana i Sacrifiquémonos
por los niños). Després del triomf
franquista, va ser empresonada per les seves activitats, especialment
per aquelles
conferències radiades i per haver ocupat el
càrrec de secretària de les
Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre
de 1938. Empresonada a la
massificada presó madrilenya de dones de Las Ventas, i
encausada inicialment en
el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com
«Las Trece Rosas»,
ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes
perquè va
negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. El juny
de 1940
va ser condemnada a sis mesos de presó per «ajuda
a la rebel·lió» i alliberada
a finals de 1940. En sortir va participar en activitats de solidaritat
amb els
presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat
Intercontinental
(SI) a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un
jove anarquista
condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta
manera, va conèixer qui seria
son company de tota la vida, Ángel Urzáiz
Simón –la pena de mort li va ser
commutada després de tres anys de presó.
Ambdós van treballar en el moviment
anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i
empresonat a finals de 1947.
Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), va ser
condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a
complir al penal
valencià de Sant Miquel dels Reis. Es va
instal·lar amb els seus dos fills,
José Ángel i Paco, a València
(País Valencià) per estar més a prop
de son
company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en
1959. Van
donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França
quan aquest va
sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels
comunistes. Després de la
mort de Franco va participar en la reorganització confederal
i després de
l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la
Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En
1998 va morir Ángel Urzáiz Simón i
ella va patir
problemes de salut durant els seus
últims anys. Va prologar el llibre de María A.
García-Maroto La mujer en la
prensa anarquista. España (1900-1939)
(1996). Consuelo Zabala Martínez va morir el 21 de
març
de 2004 al seu domicili de Móstoles (Madrid, Espanya) i va
ser
enterrada al cementiri d'aquesta localitat. ***
Cesare Tittarelli - Cesare Tittarelli: El 21 de març de 2008 mor a Jesi (Marques, Itàlia) el militant anarcocomunista i anarcosindicalista Cesare Tittarelli. Havia nascut en 1942 a Collina (Santa Maria Nuova, Marques, Itàlia). Després d'estudiar formació professional tècnica s'instal·là a Jesi, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Metal·lúrgic de professió, treballà a la factoria d'enginyeria SIMA de Jesi, on conegué l'anarquista Biondini i desenvolupà la seva tasca anarcosindicalista com a delegat de fàbrica enquadrat en la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació Italiana del Treball). En 1967 participà, amb Duilio Rosini, en el Campament Internacionalista Anarquista de Lió (Arpitània), on conegué l'estudiant llibertari Daniel Cohn Bendit. A començaments dels anys setanta milità en l'Organizzazione Anarchica Marchigiana (OAM, Organització Anarquista de les Marques), que reivindicava l'anomenada «Plataforma d'Arshinov» (1926), partidària de fer servir les tàctiques, els mètodes de lluita i les formes d'organització del bolxevisme. Més tard formà part de la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). Fou un dels fundadors del «Centro Studi Libertà di Luigi Fabbri» de Jesi. Quan els tallers de SIMA tancaren, formà un Comitè de Desocupats per pressionar l'administració perquè donés feina els obrers. També formà part de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de grups antimilitaristes i ecologistes (campanyes contra Interporto i Turbogas). Cesare Tittarelli va morir el 21 de març de 2008 de càncer a Jesi (Marques, Itàlia) i fou enterrat el 26 de març al cementiri de Santa Maria Nuova, a prop de Jesi. El 5 d'abril de 2008 els companys llibertaris li van retre un homenatge al «Centro Studi Libertà di Luigi Fabbri». ***
John
Brailey - John Brailey: El 21 de març de 2012 mor a Londres (Anglaterra) el tipògraf, llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John Brailey. Havia nascut el 2 d'abril de 1934 al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra). Era el fill il·legítim del director d'un institut i es va criar a llars d'acollida durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que implicà que la seva educació fos sempre interrompuda. Pacifista convençut, a començament dels anys cinquanta va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop llicenciat, entrà a treballar com a tipògraf, sobretot en els periòdics Daily Telegraph i Sunday Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà part de la Society of Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans Gràfics i Afins; el sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment llibertari londinenc. En 1987, quan la indústria de la impressió es traslladà al barri de Wapping (Tower Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una excedència i muntà una botiga de llibres de segona mà que batejà «Rainbow Books», establerta al barri de Forest Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els anys seixanta fundà el «Comitè dels 100», grup antimilitarista que es vinculà estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a la Pau), creat en 1963 per a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu d'aquest mateix any participà activament en les manifestacions contràries a la visita de la família reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que participà en l'ocupació de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels Coronels. Després fou membre del «Notting Hill Anarchist Group» (Grup Anarquista de Notting Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el 21 de març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra). ***
Moncho Alpuente en la rueda de
premsa del centenari de la CNT (Madrid, 2010) - Moncho Alpuente:
El 21 de març de
2015 mor a Las Palmas (Gran Canària, Illes
Canàries) el
periodista, escriptor, dramaturg, humorista, compositor i
músic
llibertari Ramón Carlos Alpuente Mas, més conegut
com Moncho Alpuente.
Havia nascut el 23
de maig de 1949 a Madrid
(Espanya). Sos
pares es deien Carlos Rafael Alpuente i Gloria Mas.
Després d'estudiar en un internat de
maristes a
Segovia (Castella, Espanya) i de fer el batxillerat en un institut de
Madrid,
va fer periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església de
Madrid. A partir de
1967 col·laborà en diferents periòdics
i revistes (SP, Teleguía,
etc.).
Atret per la música i el teatre, formà part de
grups musicals (Desde Santurce a
Bilbao Blue Band, Las Madres del Cordero i Moncho Alpuente y Los Kwai)
i
teatrals (Castañuela 70, Castañuela 90, Quo
Vadis, La Reina del Nilo,
Tábano, Tú no tienes la
culpa, Federico,
etc.). Va fer crítica musical (Informaciones)
i presentà programes radiofònics (Antena 3 Radio,
Cadena SER, Onda
Cero, Popular FM, Radio El País,
Radiocadena Española, Radio Popular, RNE, etc.) i televisius
en Televisió
Espanyola (La Azotea de Wyoming, Los Comunes, Delirios
de amor, Mundo Pop,
El peor programa de la semana, Popgrama, ¡Qué
noche la de aquel año!, Tele-Revista,.
Posteriorment fou redactor de diaris (Opinión,
Qué, El
País, Público,
etc.) i
corresponsal a Madrid del diari barceloní El
Periòdic de Catalunya. També va
escriure lletres de cançons per a diferents
autors (Luis Eduardo Aute Gutiérrez, Hilario Camacho
Velilla, Rosa León Conde,
Joaquín Ramón Martínez Sabina, Jorge
Pí García, Antonio Piera Rodríguez,
Miguel
Ríos Campaña, Jaume Sisa Mestres, Orquestra
Mondragón, etc.) i fou autor de
nombrosos llibres de lectura infantil i juvenil. En la
dècada dels setanta va
estar afiliat, juntament amb Emmanuela Beltrán Rahola (Emma Cohen) i Fernando
Fernández Gómez (Fernando
Fernán Gómez), entre d'altres, al
Sindicat d'Espectacles
Públics de Madrid de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1977 actuà
com a músic en les Jornades Llibertàries de
Barcelona (Catalunya) i en 1979 va
ser un dels organitzadors dels actes culturals del V Congrés
de la CNT que se
celebraren a la Casa de Campo de Madrid. Des dels anys noranta fins el
final de
sa vida va fer nombroses conferències i actuacions en actes
de la CNT, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i d'Ateneu
Llibertaris. En aquesta època es
traslladà a viure a Segovia, des d'on
col·laborava assíduament en CNT
i editava, amb Antonio Madrigal, José
Orcajo i Quico Serrano, la revista El
Cochinillo Feroz. També participà en
els actes culturals del VIII Congrés
de la CNT que se celebraren en 1995 a Granada (Andalusia, Espanya). En
2001
publicà, amb José Miguel Monzón
Navarro (El
Gran Wyoming) i Ángel Muñoz-Alonso
López (Maestro Reverendo),
el disc The
Moncho Alpuente Experience. El 17 de juny de 2010 va fer la
conferència
«Autobiografía de Dios Padre» en les III
Jornades de Lliurepensament celebrades
a Madrid i aquest mateix any participà en els actes de la
commemoració del
centenari de la CNT. Col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes i
contraculturales, com ara Ajoblanco,
Bicel, Cáñamo,
CNT, Icaria,
Mongolia, etc. És autor
de Gato,
las màquines y la carrera del tiempo (1976, amb
altres), La reina del Nilo. Comedia musical
en III
actos (1982), El libro de los
Santos imaginarios
y de los hechos apócrifos (1985), Sólo
para fumadores (1988), Cómo
escapar
del '92 (Indios, conquistadores y demás sainetes colombinos)
(1990 i 1992),
Hablando francamente (1990), Un sabio anda suelto (1990), Versos sabáticos (1991), Madrid me mata (1993, amb altres), La órbita de Ulises (1994), América (1995, amb
Héctor Carrión), Bienvenido
Farewell o el turista insular
(1995), Operación Centollo
(1996), Operación Gran
Dragón (1997), Grandezas
de España. La historia más grande
jamás contada con menos escrúpulos
(2000), Versos perversos (2000), La experiència
es lo último que se pierde (2001), Segovia.
Diccionario general de Segovia para uso de viajeros habituados al orden
alfabético (2001), Gatomaquias
(2005), Un maldito enredo (2012), Autobiografía de Dios Padre (Autorizada)
(2013), etc. Moncho Alpuente va morir d'un infart de miocardi el 21 de
març de
2015 a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries),
on passava uns dies amb sa
companya Rosario Vallejo Junco (Chari),
població natal d'aquesta, i va ser incinerat. Mocho Alpuente (1949-2015) ***
Claudette
Gruson al seu domicili (1999) - Claudette
Gruson: El 21 de
març de 2018 mor a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarquista Claudette Odette Gruson, coneguda com Brassens.
Havia nascut l'1 de febrer de 1939 a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França).
Sos pares es deien Henri Robert Gruson i Hélèna
Marie
Galle. La seva gran admiració pel cantautor Georges
Brassens, que va inspirar
sempre la seva manera de viure, la portà a prendre el
llinatge d'aquest com a
pseudònim. Després de participar en els fets de
«Maig del 1968» a Lilla, va ser
membre del Grup Anarquista Autònom d'aquesta
població, fet pel qual va ser
denunciada per les autoritats en diferents ocasions sota
l'acusació de diversos
delictes (degradació de monuments públics,
incidents a la via pública, atemptat
amb explosius, desvalisaments, etc.). Acomiadada de la seva feina
d'ajudant d'infermeria
a l'Hospici General de Lilla per haver agafat un bocí de
formatge que havia
deixat un pacient, es dedicà a l'artesania, fabricant
objectes de cuiro
(braçalets, cinturons, bosses, etc.) que venia davant els
grans magatzems Le
Printems. En 1972 desafià Jean-Paul Sartre, aleshores
director de Libération.
En 1980 col·labora en L'Aminoir.
Journal d'expression libertaire,
région Nord-Picardie. A finals dels anys noranta
es va retirar amb son
company Jean-Pierre Lucien Colomna a Bouvignies (Nord-Pas-de-Calais,
França),
on mantingué l'anonimat. Claudette Gruson va morir el 21 de
març de 2018 al
Centre Hospitalari Universitari de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) i va ser
incinerada el 30 de març al crematori d'Herlies
(Nord-Pas-de-Calais, França). ---
|
![[20/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/03]") |
|
![[22/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/03]") |
|
|
| Actualització: 21-03-24 |