|
---
Anarcoefemèrides
del 21 d'abril Esdeveniments
Capçalera de Germinal! -
Surt Germinal!:
El 21 d'abril de 1919 surt a São Paulo (São
Paulo, Brasil) el primer número del
setmanari anarquista bilingüe italià i
portuguès Germinal! Periodico
settimanale libertario. Els articles es publicaren sense
signar o amb pseudònims.
En sortiren, com a mínim, 25 números. *** Capçalera del primer número de Voluntad -
Surt Voluntad: El 21 d'abril de
1922 surt a
Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del
setmanari anarquista Voluntad. La libertad
por la cultura.
Entre 1918 i 1918 existí la mateixa capçalera
editada més o menys el mateix
grup. Aquesta publicació, que tenia un caràcter
cultural, pedagògic i
filosòfic, en la línia de La
Revista Blanca,
va estar dirigida per Josep Torres Tribó. Les
temàtiques que abordà van ser
diferents (feminisme, filosofia, naturisme, pedagogia, etc.) i
deixà entreveure
l'enfrontament entre sindicalistes «purs» i
anarquistes «purs», com els membres
del grup editor. Hi trobem textos de Felipe Alaiz de Pablo, Luigi
Fabbri i
Anselmo Lorenzo Asperilla. En tirà uns 2.800 exemplars. En
la seva biblioteca
publicà fullets de Josep Torres Tribó i Felipe
Alaiz de Pablo. En va treure 19
números, l'últim el 6 d'octubre de 1922. ***
Cartell de l'acte -
Míting d'Adurza:
El 21 d'abril de 1977 se celebra al poliesportiu del barri obrer
d'Adurza de
Vitòria (Àlaba, País Basc) el
míting de presentació oficial de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Euskadi després de la dictadura
franquista. Hi van prendre
la paraula Esteban Gallego Menéndez, José Gonzalo
Rodríguez (Pepe del Valle),
de la CNT de San
Salvador del Valle (actual Valle de Trápaga, Biscaia,
País Basc), i Manuel
Gutiérrez García, secretari de la CNT de
Vitòria, que presentaren les ponències
«Historia de la CNT», «Perspectivas
históricas» i «Presente y
futuro». Hi
assistiren unes 150 persones, entre elles històrics
combatents anarquistes de
la guerra (Atanasio Gainzaráin, Manuel Gutiérrez
García, Macario Illera Tejeda,
etc.). L'acte comptà amb la presència d'un
delegat governamental imposat per a
controlar allò que s'hi deia i que en un determinat moment
intentà suspendre'l.
Naixements
Anselmo Lorenzo - Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Sos pares es deien Enrique Lorenzo i Mariana Asperilla. Fill d'una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Librede Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya Francisca Concha Gordo i les seves tres filles (Marina, Mariana i Flora). En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir de bronquitis crònica el 30 de novembre a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913). ***
Notícia
de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el
periòdic parisenc Le Radical del 16
de maig de 1895 -
Pietro Turina: El
21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre
Turina. Sos pares es deien Pietro Turina i Caterina Sasso (o
Sassi). Membre de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de
maig de 1891 va ser
detingut, amb Amilcare Cipriani, Gallilleo Palla i altres, a Roma
(Itàlia) i el
març de 1892 va ser jutjat en el
«Procés dels 61», anomenat
així pel nombre
d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de
residència fixa i
vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i
passà a França. El maig
de 1895 en va ser expulsat, amb Giovanni Rapetti, i lliurat a les
autoritats
italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A
finals de 1900
retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de
la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova
expulsió gràcies a la
intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va
se novament denunciat per la
seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos
periòdics
anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà.
Pietro
Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). ***
Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma - Anselmo L. Figueroa:
El 21 d'abril de
1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i
magonista Anselmo
Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis
Contreras. El 7
de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam
Mercedes Redondo, amb
qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María,
Marcelina, Eleonor,
Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la branca mexicana
del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta
ciutat la direcció
de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración.
Semanario revolucionario,
òrgan d'expressió del Partit Liberal
Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i
Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez
de Lara i Antonio I. Villareal, que
havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats
nord-americanes.
Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà
(JOPLM), amb Ricardo
i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el
«Manifest del 23 de setembre
de 1911», publicat en Regeneración,
on es reivindicava l'anarcocomunisme
davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia
una crida als
obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de
producció,
declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14
de juny
de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la
penitenciaria federal de
McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado
Rivera i
Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de
treballs forçats pel
Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del
Departament de Justícia del
govern nord-americà, per «violació de
la Llei de Neutralitat» pels fets
revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt
debilitat, en sortir
de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se
de l'edició de Regeneración.
Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma,
Arizona,
EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat
pels treballs
forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al
Yuma Pioneer Cemetery de Yuma
(Yuma, Arizona, EUA). Anselmo L. Figueroa (1861-1915) ***
Revolta
anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal
del 16 de desembre de 1894 - Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, de pare desconegut, era fill natural de la modista Josephine Girier. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa. ***
Antonio Muñoz Benítez - Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Manuel Muñoz Arias i Gerturdis Benítez Yuste. Encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes. ***
Vittore
Antonio Colla -
Vittore Antonio
Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore
Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini.
Amb sa família
es traslladà a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) i estudià fins al tercer grau
d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els
Ferrocarrils de l'Estat.
Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de
Bèrgam (GLB), secció
local de la Unió Anarquista Italiana (UAI),
organització llibertària autònoma
de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI),
freqüentant assíduament
els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale
Gamba, Romeo
Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio
Lazzaroni,
Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà
propaganda anarquista. El 17
de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el
condemnà a un any i tres mesos de
presó per «lesions». Aquest mateix any
va ser acomiadat dels Ferrocarrils de
l'Estat per «mala conducta» i després
d'això obrí un petit taller mecànic de
reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava
subscrit a diverses
publicacions anarquistes, com ara Fede!
La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà
de «perillós» en cas de
disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare.
El 23 d'agost de
1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per
això va
ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de
1926 va ser
amonestar com a «element perillós per a l'ordre
nacional de l'Estat», però el
gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa.
Treballà fent de mecànic fins a
juliol de 1935, data en la qual es traslladà de
Bèrgam a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat
com a encarregat en l'empresa «Pastorino
– Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Carta
enviada per Pierre Albert a Le Libertaire de
París publicada el 31 de juliol de 1936 - Pierre Albert:
El 21 d'abril de 1898 neix a
Félines-Hautpoul
(actualment Felina de Menerbés, Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Pierre Joseph Antoine Albert. Sos pares es deien Émile
Casimir Pierre Albert, propietari, i Joséphine Louise
Aurélie Lignières. En
1917 tingué un infant (Joseph) amb Hermance
Joséphine Françoise Tirefort i la
parella es casà el 7 de febrer de 1920 a
Félines-Hautpoul (Felina de Menerbés)
–posteriorment
la parella tingué tres infants més (Simone,
Marcelle i Josette). En els anys
vint treballà com a obrer en una fàbrica de
ciment a París (França) i milità en
l'anarcosindicalista Sindicat Únic de la
Construcció, adherit a la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU). Durant una temporada
albergà a ca seva
l'anarquista Louis Estève. La primavera de 1930 vivia al
número 22 del carrer
Henrion de Pensey de París i va ser autoritzat a visitar
Jean Ribeyron, «pres
polític» de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR), a la presó de
La Santé. Posteriorment s'instal·là a
Narbona (Llenguadoc, Occitània) i en 1934
vivia al número 32 de l'avinguda Carnot d'aquest
població i era secretari del
grup «Élisée Reclus», adherit
a la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1935 fou
un dels signants del manifest de la «Conferència
Nacional contra la Guerra i la
Unió Sagrada», que es va reunir entre el 10 i l'11
d'agost de 1935 a Saint-Denis
(Illa de França, França). En 1935
col·laborà en Le
Libertaire. En 1936 vivia a la carretera de Carcassona i era
delegat regional del Sindicat de la Construcció. En 1936,
també, amb Lucien
Casier, va ser candidat abstencionista «comunista
llibertari» a les eleccions
legislatives, però es va retira abans l'escrutini. El juliol
de 1936 partí cap
a Catalunya per a lluitar com a voluntari contra el feixisme.
Després d'un
temps a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), marxà
cap el front d'Aragó. En aquesta
època mantingué correspondència amb Le
Libertaire. A finals d'abril de 1937, de bell nou a
França, va ser condemnat
a quatre mesos de presó per la seva lluita contra el
franquisme. Va estar
subscrit a Le Libertaire.
Esdevingué
agricultor vinyataire i ocupà una gran finca, on
també hi havia horta i una
pedrera de marbre rosa. Aconseguí la seves
pròpies tines de vi per a no
dependre d'un cooperativa i donà feina a obrers
agrícoles espanyols i
portuguesos que hi anaven cada any. Pierre Albert va morir el 27 de
juny de 1978 a la Policlínia Saint-Pierre de Lodeva
(Llenguadoc, Occitània). ***
Agustín
García Álvarez (1948) -
Agustín García
Álvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Agustín García
Álvarez. En 1915 s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a
la Conferència de
Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal.
El
setembre d'aquell any representà la Federació
Local de La Felguera de la CNT al
Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil
milità en el sindicat «El
Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri
(Biscaia, País
Basc). Durant el conflicte bèl·lic
lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el
«Batalló Isaac Puente» de la CNT.
Greument ferit al final de la guerra, fou
evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va
ser hospitalitzat a
Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou
internat al camp de
concentració d'Argelers. Més tard,
després d'una breu estada a Tolosa de
Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb
l'Alliberament intentà emigrar als
Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li
va ser denegat el visat per
l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la
Federació Local de la
CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de
Martínez Prieto, fou
partidari de la tendència reformista o
col·laboracionista. Agustín García
Álvarez
va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i fou
enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa
companya. Agustín García Álvarez (1899-1965) ***
Cornelio
Giacomelli -
Cornelio
Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle
Corti (Cascina,
Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio
Giacomelli. Sos
pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un
infant es
traslladà amb sa família a Piombino (Toscana,
Itàlia). Treballà com a obrer a
l'empresa siderúrgica Ilva i començà a
establir relació amb destacats
anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del
qual
també entraren a formar part sos germans petits Amos i
Gisberto. Lliurat a
l'acció, durant la postguerra participà
activament en la lluita contra el
feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi
del Popolo». Fitxat per la
Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a
«subversiu perillós»,
durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per
atemptar contra la vida
de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a
l'empresa Ilva a
principis dels anys vint i la por de ser víctima de
represàlies per part dels
escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí
(Piemont, Itàlia).
Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere,
ràpidament destaca com
a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu
domicili
escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per
l'autoritat
judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca
(Toscana, Itàlia) el condemnà a dos
anys i sis mesos de presó per
«possessió d'explosius amb finalitats
terroristes».
Mentrestant, però, aconseguí fugir
d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va
romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el
permeté retornar a
Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué
la seva tasca propagandística antifeixista
entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de
les víctimes de la
persecució política i organitzant expatriacions
clandestines. També mantingué
correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a
Lió (Arpitània) i
s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti».
El 10 de febrer de 1929 de la seva unió
amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única
filla, Renata. L'estiu de 1930
va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista
«Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino
D’Angina, Dante Armanetti,
Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de
Policia de
Torí com a «anarquista convençut i
irreductible antifeixista». El febrer de
1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial
de Torí i amonestat,
però va ser absolt en ocasió de la
celebració del desè aniversari de la
«Revolució
feixista». Es traslladà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on treballà en la
seu local
de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al
Ministeri de l'Interior per a
obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental,
però la petició va ser rebutjada
«en consideració dels seus pèssims
antecedents polítics». Després
d'això, es
dedicà a preparar la seva expatriació clandestina
d'Itàlia. De bell nou a Torí,
restablí els seus contactes i l'estiu de 1937
creuà la frontera clandestinament
i s'establí a Bèlgica. Després d'uns
mesos a Brussel·les, va ser expulsat del
país i passà a França, establint-se a
Marsella, on s'uní a un grup
d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi,
Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la
Revolució espanyola i
lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a
bord del vapor Ciudad de Barcelona
i s'enrolà immediatament
com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola i combatent valerosament fins el
final de les
operacions militars. Després de la conquesta de Madrid
(Espanya) per part de
l'exèrcit franquista, passà a França,
establint-se a Briva (Aquitània,
Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre
públic, va ser
internat per les autoritats franceses al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto
Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi,
etc.).
Després de la II Guerra Mundial retornà a
Itàlia i s'establí a Cascina, on
continuà amb les seves activitats en el grup local de
Cascina i Navacchio de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio
Bidelli, Pietro Bindi,
Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini,
entre
d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a
Navacchio
(Cascina, Toscana, Itàlia). ***
Pedro
López Calle - Pedro López Calle: El 21 d'abril de 1901 –alguns citen erròniament altres dates– neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Sos pares es deien Miguel López i Rosalía Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López –ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica–, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà «Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies –després «Columna Pedro López»– acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa –eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada –nom que prengué la seva columna arran de la militarització– al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament d'un ictus el 20 de juliol –alguns citen erròniament 18 de juliol– de 1977 al seu domicili d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna). És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra. ***
Acta
de defunció de Julio Sas Barros - Julio Sas Barros: El 21 d'abril de 1909 neix a Betanzos (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Julio Sas Barros. Era fill natural de Matilde Sas Barros, «pobra de solemnitat», «fruit de relacions amoroses que sostingué amb persona amb qui legalment pot casar-se, però que no revela perquè li està prohibit». Es guanyava la vida com a paleta i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, n'ocupà el càrrec de secretari. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència armada, Julio Sas Barros va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de «Mérida 35» el mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) sense formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Tomás Fuentes Velón, i enterrat al mateix indret. ***
Necrològica
de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966 - Manuel Ambrona Tudela: El 21 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Ambrona Tudela, conegut com Morales. Sos pares es deien Calixto Ambrona i Justa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de paleta. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat alcalde de Cervera (Segarra, Catalunya) en nom de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial, treballà de paleta i milità en la Federació Local de Alèst de la CNT. Va estar casat amb Josepa Bergadà, de qui es divorcià, i de Ramona Vila. Manuel Ambrona Tudela va morir el 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1966 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) d'una congestió cerebral. ***
José
Palacios Rojas - José Palacios Rojas: El 21 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril– de 1914 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Palacios Rojas, conegut com Piruli. Sos pares es deien José Palacios i María Rojas. Fill d'una família pagesa i jornalera, començà a treballar als camps quan tenia 10 anys i durant les nits estudiava a l'Ateneu Llibertari, que va ser la seva única escola. Encara un nin, en 1923 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan les tropes franquistes ocuparen el poble afusellaren tot el Comitè Local de la CNT i desenes de militants, però ell aconseguí fugir i arribar a zona lleial. Enrolat com a milicià, va combatre a diversos fronts (Còrdova, Granada, Almeria i Madrid). En acabar la guerra, va ser fet presoner a la ratonera del port d'Alacant i fou internat al camp de concentració d'Albatera i, posteriorment, a la presó de Màlaga. Després de diversos anys tancat i sense haver tingut cap judici, va ser alliberat. Milità en la CNT clandestina i després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT sevillana, organització en la que milità la resta dels seus dies. En 2004 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Fernando Ventura Calderón Democracia y sindicalismo de Estado. José Palacios Rojas va morir el 18 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 2007 a l'Hospital Virgen del Rocío de Sevilla (Andalusia, Espanya). ***
José
Alcázar García -
José Álcazar
García: El 21 d'abril de 1915 neix a Sangonera
la Verde (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Álcazar
García, conegut com El Canillas. Era
fill de Francisco Álcazar Sánchez, jornaler, i de
Josefa García Vidal. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
en el moviment llibertari de les «Cases Barates» de
Can Tunis del barri obrer
barceloní d'Horta. El novembre de 1934, durant la vaga
general convocada per
protestar contra unes penes de mort, va ser detingut, juntament amb
Juan
Asensio Pérez, a la fàbrica Sangrá per
«entrebancar la llibertat del treball» i
va ser tancat al vaixell-presó Argentina,
ancorat al port de Barcelona. El
desembre de 1934 el seu cas, i el de Juan Asensio Pérez, va
ser sobresegut per
les autoritats militars. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
s'integrà com a milicià en la «Columna
Hilario-Zamora» i lluità a Sástago
(Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment passà
a la «Columna Tierra y
Libertad», que després de la
militarització de les milícies
s'integrà en la 153
Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i de la qual
desertà. Quan els fets de maig de 1937 va ser empresonat
pels estalinistes. Cap
a mitjans de 1938 es va veure implicat en un estrany cas de temptativa
d'atracament; detingut, va ser jutjat i condemnat a mort.
José Álcazar García
va ser afusellat el 23 de desembre de 1938 a la fortalesa de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya). José Alcázar
García
(1915-1938) Josefa Alcázar
García (1920-2002) ***
Bernabé Garcia
Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que
salvà del naufragi - Bernabé
García Polanco: El
21
d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant
anarquista Bernabé
Miguel García Polanco. Sos pares es deien Bernabé
García Olalla, mecànic, i Dolores Polanco Matheu.
Durant la seva
infància freqüenta
l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la
70
Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de
març de 1939,
aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm,
últim que va sortir del port,
cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans
espanyols, inclosos 94
estrangers. Internat al camp de concentració
francès de Morand enmig del
desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera
de Sid-Bel-Abbé.
Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit
mesos a un manicomi
de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou,
és detingut pels
alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin
(Noruega) fins a
l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a
Suècia, treballa com a
ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a
Göteborg. Després
s'enrolarà com a marí mercant al vaixell
Stockholm que el 25 juliol de 1956
topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre
persones; va ser un dels desastres marítims més
famosos de la història, només
superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a
París, abans
de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un
centre cultural a partir
del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el
Front
d'Alliberament del Quebec (FAQ). És detingut el 1963 quan
vivia a Sherbrooke
acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava
sis anys
il·legal a Canadà i com a apàtrida
feia feina a Correus i gaudia de les
simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la
Universitat
de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps
després, marxarà a Puerto
España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per
Argentina i Xile, d'on és
expulsat, sobrevivint amb grans penúries
econòmiques. Durant els anys 80 torna,
després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i
s'estableix juntament
amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va
realitzar
en aquests anys moltes xerrades i va publicar en Cenit
(1995-1999), CNT
(1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto,
Force, Ráfagas
i Umbral, de Montreal. Així mateix va
escriure diversos llibres i
fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa,
1989), El hombre
de Cádiz, Pensamientos ácratas
(Saragossa, 1991), Pensamientos de
un viejo luchador, Un viejo marino, Por
tierra de señoritos, El
Profeta, Papá Perro, El
pastor de Ejea o Cosas marineras.
Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de
2004 a l'Hospital San
Jorge de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al
cementiri de
Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004) ***
Necrològica
d'Ángel Sáez Sáez apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 9 de desembre de 1986 - Ángel
Sáez Sáez: El 21 d'abril de
1924
neix a Chercos (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Ángel
Sáez Sáez. Era fill d'Ángel
Sáez Avellaneda, picapedrer, i d'Isabel Sáez
Sáez. En 1946 emigrà a
França, on treballà
d'electricista i milità activament en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1957, reparant una línia d'alta tensió
a Marsella (Provença,
Occitània), patí un accident de treball i el seu
sistema nerviós va ser destruït
por una electrocució. Malgrat les nombroses operacions
quirúrgiques, no pogué
recuperar les seves facultats i va ser internat en un hospital de
malalts
mentals. Ángel Sáez Sáez va morir el
25 d'octubre de
1986 i fou enterrat civilment
dos dies després. ***
Jaceguay
Lins - Jaceguay Lins: El 21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van «convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo. ***
Juan
José Larfeuil Vigil -
Juan José
Larfeuil Vigil: El 21 d'abril de 1960 neix a Oviedo
(Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Jua José Larfeuil Vigil, conegut com Juanjo. Era fill de Juan Larfeuil i de
Rosa María Vigil. Milità en
la Federació Local d'Alacant (L'Alacantí,
País Valencià) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Malalt de càncer, Juan
José Larfeuil Vigil va morir
el 12 d'agost de 2010 a l'Hospital de Sant Joan d'Alacant
(L'Alacantí, País
Valencià) i va ser incinerat a Alacant. ***
Nino
Kühnis - Nino Kühnis: El 21 d'abril de 1978 neix a Oberriet (Rheintal, Sankt Gallen, Suïssa) l'historiador, dissenyador gràfic, músic, activista cultural i militant anarquista Nino Kühnis. Fou un dels militants més actius del moviment anarquista de Zuric, participant activament en un gran nombre d'iniciatives, com ara realitzant transmissions a Ràdio Lora, organitzant concerts musicals (Quiet Records, etc.), publicant revistes alternatives, editant còmics, distribuint receptes vegetarianes, fent de periodista independent, participant en el projecte d'arxiu K-SET, dissenyant amb l'ordinador per als col·lectius, arranjant bicicletes, etc. Treballava com a dissenyador gràfic en Büro Elixir. Cantava i tocava la guitarra en el grup de música punk «The Rabbit Theory». Va estudiar història, ciències informàtiques i filologia nòrdica a Zuric i Estocolm (Suècia) i en 2012 llegí la seva tesi doctoral «Selbstwahrnehmung, Fremdwahrnehmung und Kollektive Identität» (Autopercepció, percepció social i identitat col·lectiva) sobre els anarquistes suïssos. Va ser professor del departament d'Història de la Universitat de Zurich. El 23 d'octubre de 2008 participà en «Anarchie! zwischen Utopie und Alltag» que se celebrà a Zuric. El novembre de 2009 signà el manifest «Education is not for sale!». El 7 de gener de 2012 participà en la III Annual North American Anarchist Studies Network Conference, que se celebrà a San Juan (Puerto Rico). Era assidu del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa), on estudià sobretot la premsa, i els seus centres d'interès eren l'anarquisme, els moviments socials, les identitats, la cultura del consum i els espais alternatius. Nino Kühnis va morir el 23 de setembre de 2013 a Zuric (Zuric, Suïssa) atropellat per un camió quan hi anava amb bicicleta. Deixà sense concloure el seu gran projecte d'investigació, «Freiräume: Mehr als freie Räume - Form, Formation und Transformation von materiellen und immateriellen Freiräumen in der Schweiz (1917-1987)» i deixà inèdit un estudi sobre els espais autònoms suïssos de parla alemanya. Pòstumament, en 2015, es va publicar el seu estudi històric, adaptació de la seva tesi doctoral, Anarchisten! Von Vorläufern und Erleuchteten, von Ungeziefer und Läusen. Zur kollektiven Identität einer radikalen Gemeinschaft in der Schweiz (1885–1914), sobre el moviment anarquista suís.
Defuncions
Fitxa policíaca de
Raymond Callemin -
Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és
guillotinat a París (França)
l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot,
Raymond François Callemin (Raymond
la science). Havia nascut el 26 de
març –el 28 de març
segons la partida de defunció– de 1890 a
Brussel·les (Bèlgica). Sos pares es deien
Narcisse Callemin, sabater socialista, i Joanne Napoléon.
Esdevingué
obrer tipogràfic i milità un curt temps en les
Joventuts Socialistes. Cap al
1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la
comunitat d'Émile
Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el
periòdic anarquista belga Le
Révolté. En 1910, fugint del servei
militar, s'exilià a França on trobà
amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy
i Victor
Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la
comunitat
anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie
i
passà a encarregar-se de la gestió i de la
impressió amb René Valet. Amant de
la ciència, de la música, del teatre, del
vegetarianisme i àvid de coneixements
i de lectures, va ser anomenat Raymond la science
(Raymond la ciència)
pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals
cometrà la seva primera
expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General
del carrer parisenc
Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una
estela de morts, i
la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb
cotxe», van ser encerclats
per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de
la Tour
d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís
Pierre Jourdan i sa
companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat,
declarà als
policies que el detingueren:
«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en
100.000 francs i cadascun de
vosaltres només en set cèntims i mig.
Sí, és el
preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a
l'Audiència del Sena amb els altres 21
supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer
de 1913 va ser
condemnat a la pena capital, amb André Soudy,
Élie Monier i Eugène Dieudonné.
Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes
de la
presó de la Santé de París
(França), després d'haver intentat exculpar
Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel
seu misser a la
premsa («Notes de Raymond la Science écrites
à la Santé»). Deixà
inèdites unes Mémoires
de Callemin dit Raymond la Science. ***
Foto antropomètrica d'Élie Monier (24 d'abril de 1912) - Élie Monier: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Étienne Monier –a vegades citat erròniament Monnier–, conegut com Élie Monier i Simentoff. Havia nascut el 20 d'abril –la partida de defunció cita erròniament el 20 d'agost– de 1889 a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord). Fill d'una família pagesa propietària, sos pares es deien Jacques Monier i Elisabeth Monier. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff –nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros– va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes –que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»–, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin i Soudy. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec. ***
Foto
policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912) - André Soudy: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Havia nascut el 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1892 a Beaugency (Centre, França). Sos pares es deien Albert Eugène Soudy, guixaire, i Juliette Palmyre Alexandrine Laluque. Va tenir una infància miserable i començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!». ***
Foto policíaca de Gabriel De La Salle (16 de març de 1894) - Gabriel De La
Salle: El 21 d'abril de 1914 mor a París
(França) el poeta, dramaturg,
maçó, sindicalista i propagandista anarquista
François-Gabriel Delasalle, més
conegut com Gabriel De La Salle.
Havia
nascut el 4 de maig de 1849 al I Cantó de Nantes (Bretanya).
Era fill natural de
Julienne Delasalle, jornalera, i d'un gendarme. Apassionat
per la poesia i el món del teatre, en 1878
publicà el poemari L'éternel
roman i 1882 Le livre des revoltes.
Poesies. Relacionat
amb el diputat Chassaing i el regidor municipal Piperaud, es
presentà, sota el
seu patronatge, com a candidat socialista a les eleccions municipals
del barri
de l'Arsenal de París del 27 d'abril de 1890, obtenint 182
vots en el primer
escrutini. Fins al desembre de 1893 col·laborà
amb Eugène Chatelain en La Revue
Européenne i en 1891 havia
comptat amb el suport dels venedors de diaris per a la
distribució d'una edició
especial l'1 de maig. Amb Augustin Hamon codirigí la revista
mensual
politicoliterària parisenca L'Art
Social
(1891-1894), en la qual col·laboraren destacats
intel·lectuals llibertaris
(Charles Albert, Léon Cladel, Paul Delasalle, Bernard
Lazare, Charles Malato, Fernand
Pelloutier, Han Ryner, etc.). També publicà en la
col·lecció «Bibliothèque de
l'Art Social» diversos fullets d'alguns d'aquests autors
(Albert, Hamon,
Lazare, Pelloutier). En 1893 publicà el llibre Les Révoltes, I. Luttes
stériles i el 12 de març d'aquell any
representà
un «espectacle assaig» del
«Théâtre d'Art Social» a la
Salle des Fantaisies de
París, però només pogué fer
aquesta representació. En 1894 vivia al número 5
del carreró de Béarn i treballava com a comptable
des de feia molts anys de
l'ortopedista «Huclin et Cie», al número
43 del carrer del Roi de Sicile. El 15
de març de 1894 el prefecte policia lliurà una
ordre d'escorcoll i de detenció
i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se
exemplars de
periòdics anarquistes italians (A
Propaganda, La Nuova Idea,
Sempre Avanti) i alemanys (Der Sozialist), un cartell (Les
anarchistes au peuple), un informe
sobre el moviment obrer democratasocialista holandès, dos
fullets (L'ordre par l'anarchie i Petit catéchisme socialiste),
diversos
escrits, correspondència i altres textos. Detingut, va ser
portat a comissaria
i el 17 de març d'aquell any el jutge
d'instrucció l'alliberà sense passar per
la presó parisenca de Mazas, com a altres inculpats per
«associació criminal».
El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Mayer va
sobreseure la seva
inculpació de pertinença a
«associació criminal». Va ser amic dels
anarquistes
Jean Grave i Fortuné Henri. Després de la
repressió desencadenada en 1894,
dirigí amb Louis Lumet la revisteta L'Enclos
(1895-1899), que publicà sobretot traduccions al
francès de textos de William
Morris. En 1896 refundà la revista L'Art
Social, que codirigí amb Louis Lumet, i el juny
d'aquest any ambdós tornaren
engegar el «Théâtre d'Art
Social». Aquest mateix any representà la Borsa del
Treball de Rennes (Bretanya) en el Comitè Federal de la
Federació de Borses i
fou un dels responsables de la «Chevalerie du Travail
Française» (CTF,
Cavalleria del Treball Francès). Entre 1897 i 1903 fou
administrador de la
revista L'Humanité Nouvelle,
dirigida
per Augustin Hamon i amb Victor Dave com a secretari de
redacció, continuació
de la belga La Société
Nouvelle
(1884-1897), en la qual sembla que també
col·laborà. A començament del nou
segle col·laborà en L'Éducation
Libertaire
(1900-1902), revista parisenca de les biblioteques
d'educació
llibertària. Abandonà la feina de comptable i
muntà una llibreria al carrer des
Francs Bourgeois de París. En la seva darrera etapa
visqué al carrer
Marché Popincourt de París. Sa companya fou Marie
Catherine Gébay.
Gabriel De La Salle va morir, en
la més absoluta
pobresa, el 21 d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 23 d'abril–
de 1914 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Antoni Pellicer i Paraire - Antoni Pellicer Paraire:
El 21 d'abril de 1916 mor a Buenos Aires
(Argentina) el
tipògraf, maçó i destacat
militant anarquista de la I Internacional Antoni Pellicer i Paraire
–el segon
llinatge a vegades citat Perayre–,
conegut com Pellico o Pellicu.
Havia nascut el 23 de febrer de 1851 a Barcelona (Catalunya).
Sos pares es deien Ramon Pellicer Padrol, sabater, i Antònia
Peraire Balart.
Son pare va morir a trets en 1868 víctima d'una
càrrega dels Mossos d'Esquadra
a la Rambla de Barcelona. Tipògraf (caixista, corrector i
escriptor) des dels
11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola
(FRE) de l'Associació
Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança de la
Democràcia Socialista
(ADS) de Mikhail Bakunin. Formà part de la Societat
Fraternal d'Oficials
Impressors, fundada en 1868, que estava afiliada al Centre Federal de
Societats
Obreres de Barcelona, i que a finals de 1869 canvià el nom
pel de Societat
Cooperativa Solidària d'Obrers Impressors i que
s'adherí a la Federació Local
de Barcelona de la Internacional, suprimint la definició
«cooperativista» del
seu nom, restant Societat Solidària d'Obrers Impressors. En
1869 fou nomenat
secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Va
col·laborar en la direcció
del setmanari obrer La Federación
(1869-1874), quan va passar a ser l'òrgan
d'expressió de la Internacional
barcelonesa. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document Cuestión
de la Alianza, on es defensava
l'Aliança bakuninista dels atacs dels
redactors marxistes de La Emancipación de
Madrid (Espanya). L'octubre de
1872 assistí al congrés constitutiu de la
Unió de Noògrafs de la Regió
Espanyola,
celebrat a Barcelona, organització de la qual va ser nomenat
secretari. També
l'octubre de 1872 participà activament en la primera vaga
del sector tipogràfic
per tal d'establir noves tarifes. Durant la segona meitat dels anys
setanta, durant
la repressió dels internacionalistes en els primers anys de
la Restauració
borbònica, viatjà durant quatre anys per
Amèrica (Mèxic, Cuba i Estats Units)
treballant en el seu ofici. De bell nou a Barcelona en 1878,
després de viatjar
de polissó al vaixell de tornada, s'integrà en
l'acabada de crear tipografia
«L'Acadèmia», que jugà un
paper cabdal en el desenvolupament del moviment obrer
d'aleshores. L'agost de 1879 participà en la
fundació de la Societat
Tipogràfica i el setembre de 1881 en la
constitució de la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona,
formant part de la seva
Comissió Federal entre 1882 i 1883 –aquesta
Comissió Federal fou la que
desautoritzà els anarquistes andalusos radicals durant el
cas de «La Mano
Negra». Així mateix participà en la
fundació de la societat anarquista «La
Solidària», escindida de la Societat
Tipogràfica el 1881, de la Comissió
Federal de la qual fou membre entre 1881 i 1883. En aquests anys va
redactar La Crónica de los
Trabajajores
(1882-1883), òrgan oficial de l'FTRE. També va
participar en la formació en
1883 de la Unió d'Obrers Tipògrafs.
Assistí al congrés de Sevilla de la
FTRE de l'AIT i en fou membre de la Comissió Federal, fent
costat el grup
anarcocol·lectivista català de Rafael Farga
Pellicer (cosí seu; també fou nebot
de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunas Pujals, Francesc
Tomàs Oliver, etc.
Col·laborà regularment en La
Revista Social (1881-1885)
i
després en El Productor
(1887-1893), així com en La Asociación,
portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona
(1883-1889). Fou un dels
fundadors el setmanari Acracia (1886-1888), una de
les publicacions més
importants de l'anarquisme ibèric i la qual
dirigí, signant els seus articles P.
El maig de 1888 fou un dels
organitzadors del Congrés Ampli de Barcelona, que va decidir
la creació de la
Federació Espanyola de Resistència al Capital
(FERC). Un cop dissolta la FTRE
en 1888, passà a militar en l'Organització
Anarquista de la Regió Espanyola (OARE),
en l'anomenat «Grup Benevento» (Adrián
del Valle Costa, Pere Esteve, Anselmo
Lorenzo Asperilla, Fernando Tarrida del Mármol, etc.) i en
la nova Societat
d'Impressors de Barcelona (SIB). El 10 de novembre de 1889 fou
secretari del
jurat del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1890
participà
activament en l'organització de la primera vaga del Primer
de Maig per les vuit
hores. En aquesta època va ingressar, com altres
internacionalistes, en la
maçoneria. El 29 de març de 1891
participà en un míting unitari amb els marxistes
al Circ Eqüestre de Barcelona organitzat per la SIB. L'11 de
novembre de 1891 presidí
un míting, on parlaren Francesc Abayà Garriga,
Teresa Claramunt Creus, Errico
Malatesta, Pere Esteve i Jaume Torrents Ros, en commemoració
del quart
aniversari dels «Màrtirs de Chicago»,
que se celebrà al Teatre Gayarre de la
barriada barcelonina de Sants. A finals de 1891 va marxar cap a Buenos
Aires
(Argentina) atret per l'oferta que la casa «Curt Berger
& Cia»,
representant a l'Argentina de la firma alemanya «Berger
& Wirth», li va
oferir per organitzar i encarregar-se de la nova revista professional Exito Gráfico, que no
s'engegà fins 1905
i que dirigí fins a la seva mort. A l'Argentina
dirigí altres revistes
professionals com ara La Tarjeta Postal, La
Unión Cartófila Argentina,
Anuario Cartográfico Sudamericano, i La
Noografía (1899-1901).
S'integrà en el cercle d'intel·lectuals
anarquistes promogut per Fortunato
Serantoni i encara que no va participar personalment en la
fundació de la
Federació Obrera Argentina (FOA) les seves idees
organitzatives va ser
acceptades. En aquests anys són especialment valuosos els
seus 12 articles
apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre
l'organització obrera,
síntesi d'organització econòmica i
revolucionària quan a l'Argentina
predominava l'«espontaneïsme»
–per això va ser criticat pels
individualistes– i
en els quals combat l'autoritarisme, el
«funcionarisme» i la centralització,
alhora que propugna el federalisme, l'organització de la
comuna revolucionària,
l'internacionalisme i el paral·lelisme en
l'actuació de sindicats i
anarquistes, tot això en consonància amb
l'esperit de l'antiga FRE. El maig de
1901 parlà en un míting organitzat pel gremi de
paletes. Fou un dels impulsors
del congrés fundacional de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA). Cap
el 1905 va reduir la seva militància, reafirmant les seves
idees,
interessant-se per l'anarquisme ibèric i mantenint
correspondència amb els
companys catalans. El 18 de maig de 1907 fundà i
presidí a Buenos Aires
l'«Instituto Argentino de las Artes
Gráficas» i a iniciativa seva es fundà
l'Escola de Tipografia Argentina. En aquests anys americans
col·laborà en
nombroses publicacions, com ara Cultura
Obrera, La Cuña,
El Despertar, Futuro,
Liberación, La Llumanera, La
Questione Sociale, Tierra
y Libertad, La Protesta, La Sierra, En
Titella, El Trabajo, La Voz del Pueblo, etc. És
autor de Disquisiciones
sociales. La paz y el socialismo
(sd), En defensa de nuestros ideales
(1894), Organización
obrera (1899), Conferencias populares sobre
sociología (Buenos
Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a
l'Estat espanyol a través de
moltes reedicions fetes a Barcelona, València i
Palma–, Memorándum con
motivo y en celebración de mis 55 años
(1906), El individuo y la masa.
La educación de la libertad (1908), La
política juzgada por los
políticos. Análisis de la cuestión de
la vida (1909), Germen
individualista (1912), Colección
de escritos literario-sociales (1916) i Análisis
de la cuestión de la vida (1926,
pòstum). Va articipar en la redacció
de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va
escriure diverses
obretes de teatre social en català (En lo ball
, Celos, Jo
vaig, La mort de la proletària,
Sense Esperança, etc.).
Antoni Pellicer i Paraire va morir el 21 d'abril de 1916 a Buenos Aires
(Argentina). ***
Foto
antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de
Niça (1897) - Michel Auda: El
21 d'abril de 1918 mor a Canes
(Provença, Occitània) l'anarquista Michel Auda.
Havia nascut el 29 de gener –algunes fonts
policíaques citen
erròniament el 31 de gener– de
1873 a Niça (País Niçard,
Occitània). Sos pares,
no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine
Rabanin, planxadora. Es
guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de
comerç. Va ser
cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va
ser llicenciat el 23 de
novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre
de «Les Libertaires de Nice»,
que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava
les
reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al
número 33 del carrer
Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del
«Comptoir de
Nice», un policia va sentir el crit «Visca
l'anarquia!» i el 9 de setembre la
comissaria obrí una investigació, en la qual ell
es trobava implicat, però la
qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al
número 4 del carrer de
Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del
periòdic L'Esclave. Organe des
revendications
prolétariennes. El 30 de març de 1898
abandonà, amb sa companya Marie Müller,
amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a
París, on el 26 d'abril de 1898 va
ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny
d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en
la Prefectura de Policia per
a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a
Niça.
L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb
Jean Deccio i Josep
Gioan, membres del grup, els petits adhesius
«L'armée est l'école du crime.
Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i
portat a la
comissaria del III Districte de París, juntament amb el
belga Hannmann, després
de ser acusat de cridar «A bas
l'armée!», durant un altercat produït
durant una
conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló
d'Art del carrer Blacas entre
dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el
número del 22 de
gener de 1899 de Le Libertaire
denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del
6 de febrer de
1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari
de Niça. Un
informe policíac de novembre de 1899 es va fer
ressò de les dissensions en el
si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el
local on es reunia en
no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver
gastat
els diners del grup en qüestions personals. A
començament de segle, segons
alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU),
però sempre va estar
vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es
mudà del
carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb
el company Eugenio Agostinucci.
El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i
s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a
Niça. L'11 de desembre de
1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per
«escàndol injuriós»
després d'haver insultat un capellà a l'avinguda
de la Gare.
L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del
carrer Guiglia i el maig
d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel
al Principat de
Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu
domicili de Canes
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Armando Ródenas Villalba apareguda en el diari
madrileny La
Correspondencia de España del 22 d'abril de 1921 -
Francisco Armando
Ródenas Villalba: El 21 d'abril de 1921 mor a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Francisco Armando Ródenas Villalba
–el certificat de defunció cita el segon llinatge
com Villalva.
Havia
nascut
cap al 1888 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien José
Ródenas i Carmen Villalba. Soldador de professió,
estava afiliat al
Sindicat Únic de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona,
destacà en la seva tasca en el Comitè Pro Presos.
Era cosí dels germans Ródenas
Domínguez (Libertad, Progreso i Volney), que formaven un
grup d'acció i de
defensa confederal. L'abril de 1920 va ser detingut amb els seus cosins
Progreso i Volney arran de l'atemptat contra el policia
León, però va ser
alliberat el juliol d'aquell any. El 16 de febrer de 1921
patí un atemptat al
carrer barceloní de Rocafort, cantonada amb el de
Sepúlveda, a mans de
pistolers del Sindicat Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al
cos,
Armando Ródenas va morir dos mesos després, el 21
d'abril –oficialment
el 20 d'abril– de 1921 a l'Hospital
Clínic de Barcelona (Catalunya) on havia estat ingressat i
va ser entrerrat al Cementiri de les Corts de la ciutat.
Encara que les
autoritats van dir que ell també formava part del grup
d'acció dels seus
cosins, la veritat és que sempre s'havia mantingut al marge
i fou assassinat
pel simple fet de pertànyer a aquesta destacada
família anarcosindicalista. ***
Auguste Garnéry (1909) - Auguste Garnéry: El
21 d'abril de 1935 mor a Graviers (Saclas, Illa de França, França) el militant
anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste-Célestin Garnéry,
conegut sota el pseudònim Garno. Havia nascut el 3 de juliol de 1865 a Roche (Roche-et-Raucourt, Franc Comtat, França). Sos pares es deien Nicolas Garnéry, conreador,
i Joséphine Mauclair. Obrer de la indústria joiera, en 1901 va ser delegat dels
joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació
General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir
a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de
la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria
en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el
16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors
coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos
XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.
El 30 de maig de 1905 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne i denunciat
per «possessió d'arma prohibida» i «ultratge als agents» després d'haver cridat
i xiulat en passar el seguici del rei d'Espanya, de visita a París; jutjat el juny
d'aquell any per aquest fet, va ser condemnat a dos mesos de presó. Va ser nombroses
vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat
en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA) per l'afer del «Cartell Roig» –crida antimilitarista als joves conscrits–,
pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que
Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100
francs de multa. Durant la tardor de 1907, amb altres companys (Maurice Delesalle,
Bled, Ferdinand Castagne, René de Marmande, Merheim), formà part de la direcció
del grup «Liberté d'Opinion», creat a començament de 1906, per ajudar financerament
els detinguts polítics i ses famílies. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat
detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses
de Treball. Es va retirar a Saclas i cap a finals de 1909 va intentar criar porcs,
però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres
i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant
la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise»
al mercat de les Halles de París. Durant la Gran Guerra es mostrà contrari a la
«Unió Sagrada» i durant la primavera de 1916 va ser un dels signants del «Manifest
per la Pau», que s'oposà al «Manifest dels Setze». Durant els anys vint se li va
relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. En aquesta
època Victor Griffuelhes s'hi anà a viure a la seva granja. Company de Pierre Monatte,
va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne,
fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta
d'Amiens. L'agost de 1925 es declarà partidari de reconstruir la unitat sindical
perduda. Sa companya fou Renée Louise
Bercé. Auguste Garnéry va morir el 21 d'abril de 1935 al seu domicili del
llogaret de Graviers (Saclas, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Bernhard Kampffmeyer - Bernhard
Kampffmeyer: El 21 d'abril de 1942 mor a Bergisch Gladbach (Westfàlia, Reich
Alemany; actualment Alemanya) el periodista i escriptor anarquista kropotkià Wilhelm
Theodor Bernhard Kampffmeyer. Havia nascut el 25 de juny de 1867 a Berlín
(Imperi Alemany; actualment Alemanya). Fill d'una família de classe mitjana
alta liberal, era fill de Johann Georg Eusebius Theodor Kampffmeyer, llibreter
i antiquari, i de Marie Emilie Schmidt, i tingué tres germans (Martin, Theodor
i Albert) i dues germanes (Auguste i Anna). Participà activament en el moviment
obrer i en el moviment «Lebensreform» (Reforma de la Vida), moviment de reforma
social sorgit a Alemanya i Suïssa crític amb la industrialització, el
materialisme i la urbanització, tot reivindicant el naturisme. Integrat,
juntament amb son germà Paul Kampffmeyer, en el moviment cultural «Freie Volksbühne»
(Teatre Popular Lliure), ambdós reivindicaren en els seus articles el sindicalisme
i l'anarquisme. Amb son germà Paul Kampffmeyer, amb qui visqué un temps al
barri de Friedrichshagen, al districte de Treptow-Köpenick del sud-est de Berlín,
i altres destacats intel·lectuals (Lou Andreas-Salomé, Max Baginski, Wilhelm
Bölsche, Fidus, Knut Hamsun, Henrich Hart, Julius Hart, Gerhart Hauptmann,
Gustav Landauer, Erich Mühsam, Wilhelm Spohr, Frank Wedekind, Bruno Wille, etc.),
molts d'ells anarquistes, va ser membre del bohemi «Cercle de Poetes de
Friedrichshagen» i, a partir de 1890, la casa dels germans Kampffmyer a Friedrichshagen
va ser un dels llocs de reunió habitual del grup, hi vivint un temps de lloguer
la parella Wilhelm i Adele Bölsche. L'octubre de 1892 fundà, amb Wilhelm Bölsche,
Paul Kampffmeyer, Gustav Landauer, Fritz Mauthner i Bruno Wille, el «Neue Freie
Volksbühne» (Nou Teatre Popular Lliure). Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de
1896 assistí com a membre de la delegació de Suïssa, amb destacats anarquistes
(Christian Cornélissen, Paul Delesalle, Pietro Gori, Gustav Landauer, Errico
Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Fernand Pelloutier, Gennaro Petraroja, Rudolf
Rocker, etc.), al Congrés Internacional Obrer Socialista celebrat a Londres
(Anglaterra), però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una
moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció
política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió
definitiva dels anarquistes, entre ells ell, i dels socialistes
antiparlamentaris en els futurs congressos. Visqué un temps a París (França),
on va fer una gran amistat amb destacats anarquistes, com ara Alexander Cohen,
Félix Fénéon, Élisée Reclus i Rudolf Rocker. Amb la intenció de millorar les
condicions de vida i d'habitatges del proletariat, s'implicà en la Deutsche-Gartenstadt-Gesellschaft
(DGG, Societat Alemanya de la Ciutat-Jardí), creada en 1902 a partir de la
comuna artística anarquista «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat), i de la qual
va ser membre fundador i president uns anys a partir de 1906, en morir Heinrich
Hart. La DGG va ser una de les primeres cooperatives de construcció alemanyes
compromesa amb els ideals del moviment de les ciutats-jardins britàniques, i a
més d'ell, van ser membres de la seva executiva Albert Kohn, Adolf Otto i Hermann
Salomon. En 1909, amb son cosí Hans Kampffmeyer, un dels arquitectes del
projecte, dirigí un viatge de la DGG a Anglaterra amb la intenció de veure les
ciutats-jardins més importants. En aquesta època mantingué una estreta amistat
amb Gustav Landauer i amb aquest intentà recaptar fons per a promoure la
candidatura de Piotr Kropotkin al Premi Nobel de la Pau. El 19 de gener de 1918
pronuncià la conferència Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (Del
suburbi-jardí a la ciutat-jardí) durant la XV Reunió General de la DGG. En els
anys vint va ser secretari de l'historiador anarquista Max Nettlau, que ja havia
ajudat a finals de segle en les seves edicions del grup anarquista londinenc Freedom,
i mantingué amistat amb Walter Benjamin. El març de 1921 col·laborà en el
número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Pietr Kropotkin. Com a
director de la DGG, entre el 13 i el 27 de juliol de 1932 dirigí un viatge
d'estudis a Suïssa amb els participants de la Conferència Internacional sobre
Treball Social, organitzada per l'Associació Internacional de l'Habitatge (AIH).
Mantingué unes relacions molt complicades amb el govern nazi, però continuà
dirigint la DGG fins a la seva dissolució en 1937. Durant sa vida col·laborà en
diverses publicacions periòdiques (Der Arme Teufel, Freedom, Gartenstadt,
Lichtstrahlen, Der Sozialist, Sozialistische Monatshefte, The
Torch, La Vie Urbaine, etc.). Amic i seguidor de Piotr Kropotkin,
traduí per primer cop a l'alemany diverses obres seves. Entre els seus assaigs
podem destacar Die englische Gartenstadtbewegung (1903), Zur
Gartenstadbewegung (1905), Gartenstadt und Landeskultur (1906), Von
der Kleinstadt zur Gartenstadt (1907), Zur Gartenstadtbewegung in
Deutschland (1907), Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (1918),
etc. Bernhard Kampffmeyer va morir el 21 d'abril de 1942 a Bergisch Gladbach (Westfàlia,
Reich Alemany; actualment Alemanya). ***
Manuel Díaz Pan - Manuel Díaz Pan: El 21 d'abril de 1947 –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig de 1947– cau abatut a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista Manuel Díaz Pan, conegut com Rogelio i Casado. Havia nascut cap al 1926 a Os Castros (La Corunya, Galícia) i vivia a Cambre, on feia de fuster. En maig de 1946 formava part d'un grup guerriller itinerant que actuava per terres gallegues i del qual formaven part Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Avelino Rivas Pombo (Edelmiro), Antonio Seoane Sanchez (Julián), José Gómez Gayoso (Pepe), José Piñas Pons i Amador Rodríguez Pan (Pimentel). Aquest grup estava enquadrat en l'«Agrupación Pasionaria», antiga IV Agrupació de Guerrillers de Galícia, comandada per Manuel Ponte Pedreira (Pintor). El 26 de juny de 1946 fou un dels set supervivents de l'atac de la Guàrdia Civil contra el destacament guerriller «Santiago Álvarez» a Milreo (Fervenzas, Aranga, La Corunya), on moriren Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Lisardo Freijo (Teniente Freijo) i José Doldan Don. El 18 d'agost de 1946 participà amb Francisco Rey Balbis (Moncho), Antonio Seoane Sánchez, José Pedereira de las Iglesias (Tomás Padilla), Amador Domínguez Pan (Pimentel), Mery Pin Pan i Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire) en el mortal atemptat contra el falangista Manuel Doval Lemat a Cambre. Manuel Díaz Pan fou abatut el 15 de maig de 1947, amb Manuel Ponte Pedreira (Pintor) i Manuel Rodríguez Suárez (O Asturiano) a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia), quan es preparaven per atacar Órdenes. ***
Giuseppe Pasotti - Giuseppe Pasotti: El 21 d'abril de 1951 mor a Tunísia el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Havia nascut el 10 de febrer de 1888 a Conselice (Romanya, Itàlia) i era fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària –«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia, on morí. ***
Necrològica
d'Andreu Rosera Peiró apareguda en el
periòdic Solidaridad
Obrera del 24 de maig de 1956 -
Andreu Rosera
Peiró: El 21 d'abril de 1956 mor a
São Paulo (São Paulo, Brasil)
l'anarcosindicalista Andreu Rosera Peiró. Havia nascut el 23
d'abril de 1899 a
Puigverd de Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien
Andreu Rosera i
Francisca Peiró. Llaurador de professió, abans de
la Guerra Civil ja militava
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de
l'aixecament feixista
de juliol de 1936, formà part del Comitè
Revolucionari, ocupà l'alcaldia del
seu poble natal i fou un dels fundadors de la Col·lectivitat
Agrària local. En
9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França amb
sa companya, Maria Capell Piñol, i ses dues filles, Maria
Josepa Rosera Capell
i Renata Rosera Capell. A la frontera va ser separat de sa
família; ell acabà
en un camp de concentració i elles en un centre de refugiats
de Salias
(Gascunya, Aquitània, Occitània). Posteriorment
es pogué reunir amb sa família a
Villiers-le-Morhier (Centre, França), on passà a
treballar de pagès, amb altres
companys catalans, en una granja. El 15 d'octubre de 1940
demanà a l'ambaixada
mexicana des de Villiers-le-Morhier poder emigrar amb sa
família a Mèxic, però aquesta
sol·licitud va ser rebutjada. Posteriorment
treballà a Chartres (Centre,
França) i participà en la
reorganització de la CNT. En acabar la II Guerra
Mundial milità a Dijon (Borgonya, França), on va
ser nomenat tresorer de la
Federació Local de la CNT. En 1954 emigrà amb sa
família a Brasil. Instal·lat a
São Paulo (São Paulo, Brasil), formà
part de la Federació Local de la CNT i en va
ser nomenat tresorer. Andreu Rosera Peiró va morir
sobtadament d'un atac de cor
el 21 d'abril de 1956 al seu domicili de São Paulo
(São Paulo, Brasil). ***
Libertario
Tassi
- Libertario
Tassi: El 21 d'abril de 1966 mor a Roma
(Itàlia) el propagandista anarquista i
resistent antifeixista Libertario Tassi. Havia nascut el 5 d'abril de
1904 a Sassoferrato
(Marques, Itàlia). Sos pares es deien Ciro Tassi i Cleofe
Amori. Des d'infant
es manifestà procliu a les idees anarquistes, participant
activament en la
propaganda. En 1923, amb altres companys, fugint dels escamots
feixistes, passà
clandestinament a França. Després d'anar i venir,
s'instal·là a Dudelange
(Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on trobà feina en una
acereria de la localitat.
A l'exili també es mostrà força actiu
en la propaganda anarquista i l'acció
subversiva. Va ser acusat de l'atemptar contra al domicili d'un
destacat
feixista local anomenat Rossini, la casa del qual va ser
destruïda per una
bomba, i per aquest i altres incidents el juny de 1928 va ser expulsat
del
país. Restà clandestinament a Luxemburg, buscant
feina, fent propaganda i
militant en la Secció Local del Socors Roig i del
Comitè Anarquista. Rehabilitat
per les autoritats luxemburgueses, es va casar amb Settimia Albertini,
amb qui
tingué dos infants, un nen, anomenat Kropotkin (Tino) i una nena, anomenada Virgilia (Ilia). En 1934 reprengué amb
força novament les seves activitats
llibertàries, arriscant-se novament a l'expulsió.
El gener de 1935 el seu nom i
foto aparegué en el butlletí de recerca de
subversius de l'Opera di Vigilanza e
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), definit com
«anarquista perillós a detenir i portar
a Ancona». Quan li va caducar el passaport, va ser expulsat
de Luxemburg. Sense
feina, decidí anar a lluitar a la guerra d'Espanya i el
novembre de 1936 hi
arribà. Després d'un breu període
d'instrucció militar a Albacete, s'incorporà
al Batalló «Garibaldi».
Després de combatre al front de Madrid (Espanya), va
demanar ser enviat a la secció telefònica i, amb
aquest nou destí, va ser
enquadrat a la Brigada «Garibaldi» i destinat a la
seva caserna. El maig de
1937 en va ser nomenat comissari polític de la II Companyia
del II Batalló.
Després dels fets de «Maig de 1937», va
ser enviat de permís a França, però,
vista la situació de perill a les files anarquistes,
retornà a Espanya abans
l'expiració de la llicència. El setembre de 1937
marxà definitivament de la
Península i retornà, sota el compromís
davant les autoritats luxemburgueses de
no portar a terme cap activitat política, a Dudelange, on
retrobà sa família; malgrat
tot, continuà lluitant en el moviment antifeixista local.
Amb l'ocupació nazi
de Luxemburg la seva situació perillà i el 4
d'agost de 1940 va ser detingut a
Dudelange; l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a
Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser
extradit a Itàlia.
Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia),
intentà minimitzar les
seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l
cregueren i va ser
condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la
deportació
emmalaltí, però continuà amb les seves
activitats polítiques. El juliol de 1943
va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda
antifeixista i va ser
tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere
(Campània, Itàlia). L'agost
de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di
Anghiari (Toscana,
Itàlia), on s'encarregà del manteniment del
magatzem; malgrat això, en aquest
període la seva salut empitjorà força.
El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant
que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el
21 d'abril de 1966
a Roma (Itàlia). ***
Aldino
Felicani - Aldino Felicani: El 21 d'abril de 1967 mor a Boston (Massachusetts, EUA) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. Havia nascut el 15 de març de 1891 a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia). En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per «propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompete le fila (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) –ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer– i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston. ***
Armando Borghi (ca. 1945) - Armando Borghi: El 21 d'abril de 1968 mor a Roma (Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Havia nascut el 6 d'abril de 1882 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Era fill d'una família de modests recursos econòmics. Sos pares es deien Domenico Borghi i Antonia Ortolani. Son pare, periodista i sindicalista, fou un internacionalista que com tants altres de la seva generació havia passat del republicanisme de Giuseppe Mazzini a l'anarquisme de Mikhail Bakunin, i fou un bon amic d'Andrea Costa, abans que aquests fos elegit diputat. Sota la influència de sa família i dels companys i amics de son pare, i de la seva ciutat natal, important bastió del moviment anarquista italià, Armando Borghi començà a militar de ben jovenet. La seva primera educació política vingué gràcies a la lectura de llibres, fullets, periòdics internacionalistes i anarquistes que son pare guardava en un vell armari. També va rebre llibres i periòdics de Serafino Mazzotti, vell internacionalista i amic íntim de Bakunin. A més de tot això, especial importància tingué per a la seva formació la lectura del setmanal anarquista L'Agitazione, fundat per Errico Malatesta en 1897 a Ancona (Marques, Itàlia), i on es feia avinent la polèmica entre l'anarquisme i el socialisme marxista i la «desviació» de l'anarcoindividualisme i el revisionisme parlamentarista de Francesco Saverio Merlino; la influència malatestiana en el seu pensament fou fonamental. En 1898, quan només tenia 16 anys, per a veure en persona Malatesta i sentir-lo parlar, es va escapar de casa i marxà cap a Ancona, on pogué assistir al procés que contra ell s'havia engegat. Aquest mateix any, prengué part en el «Motí per al pa» que tingué lloc, ben igual que a moltes altres ciutats italianes, a Castel Bolognese, assaltant fleques i llançant pedres a la policia, juntament amb una multitud desesperada i afamagada. Després d'aquests fets, fugint dels carrabiners, marxà cap a Imola i Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on es traslladà definitivament poc temps després fins i tot amb els pares. Entrà a treballar de rentaplats en una taverna de mala mort i completà els estudis d'electricista que ja havia acabat a la Universitat Popular. En 1900, arran del regicidi de Gaetano Bresci, després d'haver-se manifestat públicament a favor d'aquest, hagué de refugiar-se durant una temporada als camps de la seva regió natal. El març de 1901, aprofitant el nou clima instaurat pel govern liberal de Giuseppe Zanardelli i Giovanni Giolitti, retornà a Bolonya i ràpidament esdevingué un dels màxims exponents del moviment anarquista d'Emília-Romanya, reorganitzant un vertader grup anarquista a Bolonya. Dotat d'unes notables qualitats d'oratòria, començà a parlar en reunions i participà en manifestacions arreu de la regió. Activament implicat en el moviment antimilitarista, en 1902 va ser detingut, juntament amb Mammolo Zamboni, Primo Proni i Gaetano Bagnarola, per haver incitat a la deserció els reclutes en una manifestació. Fou la primera d'una llarga sèrie d'ordres de busca i cerca, detencions, processos, condemnes i empresonaments, destinats a repetir-se gairebé durant tota l'època del govern de Giolitti. L'abril de 1903 parlà per primera vegada davant un públic de milers de persones al Gioco del Pallone de Bolonya, durant una manifestació contra la despesa militar. El 23 d'octubre de 1905 protagonitzà una espectacular fugida quan era traslladat cap a la presó de Faenza (Romanya, Itàlia) des de Castel Bolognese, després d'haver estat detingut la nit anterior durant les enèrgiques protestes contra el delegat del Partit Socialista de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri di Cesena. El maig de 1906 va ser cridat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) per a dirigir el setmanari L'Aurora (1906-1907), fins aleshores redactat per Domenico Zavattero. En aquest periòdic, prenent com a punt de partida una conferència de Libero Tancredi realitzada a Ravenna, publicà, entre d'altes, una sèrie d'articles teòrics que edità en 1907 en fullet sota el títol Il nostro e l'altrui individualismo. En aquest text, de summa importància per conèixer la seva posició teòrica a començaments de segle, sosté que, malgrat considerar una extravagància l'anarcoindividualisme d'arrel stirneriana en el moviment anarquista, també pren distància de la temptativa de donar al moviment una estructura organitzativa estable i permanent, mantenint-se així dins de la tradició del comunisme anarquista antiorganitzatiu, aleshores majoritari dins del moviment anarquista italià; segons ell, cal saber harmonitzar l'acció individual amb l'acció organitzada col·lectivament. Rebutja la posició dels anarquistes organitzadors que porten a l'extrem el mètode organitzatiu, donant lloc a formes dogmàtiques i autoritàries; la diferència radicava en els mètodes de lluita, ja que l'objectiu final és el mateix, remarcant sempre la seva oposició a les concepcions anarcoindividualistes. Aquestes posicions es mantingueren en l'informe Gli anarchici di fronte all'individualismo stirneriano, que va ser enviat al Congrés Anarquista Nacional que se celebrà el juny de 1907 a Roma i que va ser publicat en el periòdic Il Pensiero. En aquesta època fou el promotor d'una petita editorial, la «Biblioteca Lux», encarregada de la publicació de fullets de propaganda i d'impresos antimilitaristes. En aquest any publicà el fullet Verso l'anarchia va la storia. El juliol de 1907 retornà a Bolonya i a l'any següent començà la seva tasca sindicalista, assumint el càrrec de secretari del Sindicat Provincial de la Construcció, corporació sindical autònoma de la Federació Nacional i de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), organitzacions controlades pel reformisme del Partit Socialista Italià (PSI). S'uní als sindicalistes revolucionaris per lluitar contra els reformistes que controlaven la Cambra del Treball, lluita que portarà el desembre de 1912 a l'escissió, amb el naixement a Bolonya d'una Cambra del Treball reformista separada de la Vella Cambra del Treball, encapçalada per sindicalistes i anarquistes. En aquests anys coincideix amb els sindicalistes revolucionaris en la seva crítica al socialisme reformista, en el suport a l'acció directa i en l'organització descentralitzada i federativa. Col·laborà en el primer número del setmanari romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911). El setembre de 1909 va ser detingut a l'estació ferroviària de Brescia (Llombardia, Itàlia); després de ser apallissat durant tota la nit, va ser tancat a diverses presons italianes i finalment alliberat quan els rastres del «correctiu» havien desaparegut. En 1911 marxà cap a Piombino (Toscana, Itàlia) a fi i efecte d'ajudar els treballadors metal·lúrgics i la Cambra del Treball de la localitat involucrats en una dura disputa, i en tornà amb una altra denúncia. Col·laborà en L'Agitatore (1910-1913), de Bolonya, amb Domenico Zavattero, Maria Rygier, Giuseppe Sartini i altres. Per un article a favor d'Augusto Masetti, qui el 30 d'octubre de 1911 havia disparat el seu coronel en una caserna per protestar contra la guerra de Líbia, es va veure obligat a fugir del país per a no ser detingut. Restà durant un any a París, període decisiu per a la seva formació cultural i política. A la capital francesa esdevingué amic íntim de Felice Vezzani i freqüentà els cercles anarquistes dels grups editors de La Bataille Syndicaliste, Les Temps Nouveaux i Le Libertaire, entrant en contacte amb Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, James Guillaume, Émile Pouget i Amilcare Cipriani. Esdevingué un fervent admirador del sindicalisme francès, sobretot pel rebuig dels sindicats a subordinar-se a qualsevol partit. El juliol de 1912 marxà cap a Suïssa per a realitzar una sèrie de conferències (Lausana, San Gallo, Berna, Zuric, Lucerna, Ginebra), però el 14 de setembre va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 25 de setembre va ser expulsat per la seva propaganda antimilitarista; després d'una estada a Lió (Arpitània), el 6 d'octubre retornà a París. A finals de 1912, gràcies a una amnistia concedida el 9 de desembre pel govern per a celebrar la pau amb Turquia, retornà a Itàlia i reprengué la secretaria del Sindicat Provincial de la Construcció. S'adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), creada en la seva absència en el Congrés Sindicalista celebrat entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 a Mòdena (Emília-Romanya), de la qual esdevingué propagandista. A començament de 1913, després d'un estada a la presó, publicà Fernand Pelloutier nel sindacalismo francese. E in Italia?, on reivindica ferventment el sindicalisme revolucionari pur. En el II Congrés de l'USI, celebrat entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 a Milà (Llombardia, Itàlia), presentà un important informe sobre la vaga general, on explicà aspectes teòrics sobre el tema juntament amb la seva experiència de la vaga general milanesa que havia tingut lloc l'agost i de la qual va ser un dels seus protagonistes. La seva companya, Anella Fabbri, obrera tipogràfica, en 1914 li donà un fill qui portà per nom Comunardo –en 1918 una sentència del Tribunal de Bolonya li canvià el nom pel de Patrizio. En aquesta època, s'implicà a fons en la campanya de suport a Masetti. El juny de 1914 participà activament en els fets de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) a Bolonya, Imola i Faenza, intentant capgirar la vaga general en moviment insurreccional. Aconseguí fugir de la detenció i va ser nomenat secretari general d'un Comitè Nacional Pro Ferroviaris amb seu a Bolonya. Amb l'esclat de la Gran Guerra, la unió entre partits i organitzacions esquerranes portada a terme el juny anterior es va trencar i fins i tot sindicalistes revolucionaris prengueren posicions intervencionistes. En el Congrés Nacional de l'USI, celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1914, es mostrà contrari a la guerra i s'oposà a les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris. Al final de la discussió, s'acceptà l'opinió d'Alberto Meschi, contrari a la intervenció, i el vell grup dirigent repudiat presentà la dimissió. En els mesos següents, els intervencionistes de l'USI de Milà i de la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) sortiren de l'USI i crearen la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). La nova majoria de l'USI, en la qual els anarquistes juguen un paper determinant, traslladà la seu nacional a Bolonya i el nomenà secretari general de l'organització. Com que el periòdic L'Internazionale havia quedat a mans de la Cambra del Treball de Parma, creà el nou periòdic Guerra di Classe, dirigit i redactat gairebé tot per ell, i el converteix en el nou òrgan d'expressió nacional de l'USI. El novembre de 1914 va ser detingut pels fets de la «Settimana Rossa» i només va ser alliberat el gener de 1915 gràcies a una amnistia. Durant 1915 es traslladà una breu temporada a Mòdena i després a Piacenza (Emília-Romanya), per encarregar-se dels sindicats i de la Cambra del Treball, sense deixar de lluitar contra la guerra i contra la influència dels seguidors d'Alceste De Ambris i del seu intervencionisme. L'abril de 1916 les autoritats italianes li van decretar la residència obligatòria a les poblacions toscanes de Florència i d'Impruneta. El juny de 1916 prengué part en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà a Florència, decisiu en el procés de reorganització del moviment. Cap a finals de 1916, després d'un llarg patiment, morí de tuberculosi sa companya. Posteriorment de Caporetto (Friül) es autoritats van traslladar la seva residència obligatòria a Isernia (Molise, Itàlia). Durant tot el temps que mantingué la residència obligatòria pogué mantenir contactes amb l'USI i el moviment anarquista, primer a través d'alguns ferroviaris i després mitjançant Virgilia D'Andrea, que esdevingué la seva companya de vida i de lluita. Ambdós, amb el petit Comunardo, emmalaltiren de la grip espanyola i estigueren a punt de morir, però aconseguiren guarir-se gràcies els companys i la família dels propietaris de la casa on romanien. El desembre de 1918, en acabar la Gran Guerra, la residència obligatòria va ser revocada. Després d'una gira propagandística, es traslladà a Florència i el gener de 1919 a Bolonya. El final de la I Guerra Mundial s'obrí un període extremadament convuls i dramàtic al país, caracteritzat per gairebé dos anys de disturbis i de vagues que donaven la sensació que la revolució proletària era imminent, seguits per altres dos anys de creixent reacció feixista, que abocaren a l'ascens al poder de Benito Mussolini. En aquest període, gràcies a la seva doble qualitat de destacat militant anarquista i de secretari de l'USI, esdevindrà un protagonista de primer pla en l'escena política italiana. Durant el «Biennio Rosso» (Bienni Roig) totes les organitzacions del moviment obrer, des dels sindicats als partits, passant pel moviment anarquista, creixeran de manera espectacular. L'USI, la qual en 1913 tenia uns 100.000 afiliats, a finals de 1919 en passava els 300.000, i estava destinada a créixer en els anys successius. També els anarquistes incrementaren notablement les seves files, reorganitzant-se en federacions provincials i regionals i, després del Congrés de Florència d'abril de 1919, en la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). Molts superiors numèricament parlant són, però, els afiliats a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i al Partit Socialista Italià (PSI). En mig del debat sobre la necessitat o no d'unir-se orgànicament els moviments socialista i anarquista, el desembre de 1918 s'oposa a la iniciativa de fusió entre l'USI i la CGdL i proposa com a alternativa la dissolució dels sindicats i la convocatòria d'una nova central sindical, creant un nou organisme elegit des de la base, però la CGdL rebutjà la proposta. L'abril de 1919, després de l'incendi de la seu del periòdic Avanti! a mans dels feixistes, proposà la formació d'un comitè revolucionari format per cinc membres en representació de l'USI, de la CGdL, de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Com a mesura de precaució abans de la vaga general del 21 de juliol de 1919, va ser detingut amb tot el Comitè Central de l'USI. El III Congrés de l'USI, celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma, prestà una especial atenció als Consells de Fàbrica, als quals es va adherí amb el seu aval, que garantia l'esperit revolucionari del moviment torinès. La seu central de l'USI es traslladà a Milà i ell amb ella. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 destacà en el Congrés de Bolonya de la UAI, fent costat Maurizio Garino, capdavanter dels Consells de Fàbrica, contra la desconfiança de nombrosos companys. També es diferenciava del parer majoritari quan es mostrà favorable a una eventual adhesió a la III Internacional en cas que l'USI fos convidada a participar-hi, sobretot quan ja des del camp anarquista, des de feia temps, es començava a denunciar la involució autoritària que prenia la Revolució russa. Aquest «entusiasme bolxevic» va ser durament criticat per alguns sectors llibertaris. Col·laborà amb el diari Umanità Nova i sostingué, des de la seva columna de Guerra di Classe, una polèmica amb Amadeo Bordiga i Il Soviet. L'estiu de 1920 tingué l'oportunitat de viatjar a Rússia per prendre part en el Congrés Constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR). El 22 de juliol partí amb documentació falsa i, després d'un viatge tortuós, arribà el 14 d'agost a Sant Petersburg, quan el congrés havia acabat feia una setmana. Participà a títol informatiu en reunions del Comitè de l'ISR que s'acabava de crear, però dissentí parcialment del que va veure. Conegué Grigori Zinóviev, Mikhail Tomski i Lenin, però també l'anarcobolxevic Victor Serge i Piotr Kropotkin, amdós crítics amb la direcció que ha pres la revolució. Una baralla amb Nikolái Bujarin el deixà clar que calia no adherir-se a l'ISR. Quan tornava cap a Itàlia, li arribà la notícia del moviment d'ocupació de fàbriques i accelerà quan pogué el seu retorn, arribant el 16 de setembre de 1920 a Verona (Vèneto, Itàlia), però quan el moviment arribava a la seva fi. Mantingué reunions a Milà, Sestri i Verona, incitant els obrers a no abandonar els centres de producció. En nom de l'USI rebutjà, a diferència dels socialistes, la proposta governamental d'un representant en la Comissió de Control Obrer. El 12 d'octubre de 1920 va ser detingut, executant una ordre de busca i cerca emesa el 20 de juliol. Poc després van ser detinguts altres 20 militants anarquistes, entre ells Malatesta, Luigi Fabbri i Giuseppe Sartini, i acusats tots de «conspiració contra l'Estat», «associació de malfactors» i violació de la llibertat de premsa i de paraula. Després de la protesta popular, tots van ser alliberats llevat de Borghi, Malatesta i Corrado Quaglino, que restaren empresonats. Com que el procés s'alenteix, proposat per ell, engegaren una vaga de fam. En mig d'un marc de disturbis arreu d'Itàlia, la protesta creix i el 24 de març de 1921 l'esclat d'una bomba col·locada per un grup anarquista al Teatre Diana de Milà provoca una matança. Aquesta feta va ser condemnada immediatament per Malatesta i Borghi, però l'atemptat es va convertir en un magnífic pretext per a represàlies i detencions, marcant la fi de la campanya en favor dels presos. El 26 de juliol de 1921 començà el judici, defensat per Francesco Saverio Merlino. Gràcies a la brillant autodefensa de Malatesta i de Borghi, van ser absolts. En sortir de la presó trobà un clima polític radicalment distint, protagonitzat per les actuacions dels escamots feixistes i per l'obligació del moviment obrer a defensar-se. Un nou element de l'escena política italiana havia nascut el 21 de gener de 1921, el Partit Comunista d'Itàlia (PCdI), sorgit en ple conflicte ideològic entre anarquistes i comunistes, especialment sobre l'avaluació de la Revolució bolxevic, i en plena discussió sobre el paper que els sindicats havien de jugar en el procés revolucionari i la seva relació amb el Partit. Mentre era a la presó, el juliol de 1921, una delegació de l'USI signà a Moscou un document d'unitat amb els comunistes i d'adhesió a l'ISR, només amb la condició de mantenir-se independent de la Internacional Comunista. Borghi rebutjà la gestió d'aquesta delegació i anul·là l'adhesió a l'ISR. Poc després, durant el III Congrés Nacional de la UAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, relatà les seves impressions sobre Rússia, sostenint que la revolució s'havia transformat en una dictadura dels capitosts del Partit comunista. La polèmica interna dins de l'USI va anar en augment, posant en risc fins i tot l'existència d'aquesta organització. Després del Consell General d'octubre de 1921, on aconseguí una victòria parcial al mantenir l'adhesió condicional a l'ISR, dimití com a secretari de l'USI i fou substituït per Alibrando Giovannetti. D'aquesta manera esperava apaivagar el clima de tensió dins de l'organització i evitar així una escissió, tenint alhora les mans més lliures per a participar en conferències i debats de controvèrsia amb els comunistes. En el IV Congrés de l'USI, celebrat entre el 10 i el 13 de març de 1922 a Roma, el corrent favorable a l'ISR, encapçalat per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, es va veure en minoria respecte al corrent encapçalat per Borghi, Alibrando Giovannetti i Carlo Nencini, que condemnava oficialment l'ISR i la política comunista. De fet, l'USI, es dividí en dues seccions. En el fullet Anarchismo e sindicalismo, que estampa el text d'una conferència celebrada el 3 d'abril de 1922 a Roma, Borghi exposa clarament la seva posició; després de refermar-se en els principis antiautoritaris i antiestatistes, condemna el bolxevisme i el comunisme, ratificant l'absoluta independència del sindicat a tots els moviments polítics, fins i tot la UAI. L'última decisió important com a dirigent de l'USI fou l'adhesió d'aquesta en l'Aliança del Treball, fundada el febrer de 1922 com a iniciativa d'un grup d'anarquistes i de republicans romans, i a la qual se sumaren totes les organitzacions obreres, exceptuant les controlades pels comunistes. Entre el 16 i el 18 de juny participà a Berlín en la Conferència preparatòria del futur congrés fundacional de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), formant part de la seva organització amb Rudolf Rocker, Ángel Pestaña, Albert Jensen i Alexander Shapiro. Poc després, entre el 26 de juny i l'1 de juliol, participà en el Congrés de Sant-Etiève (Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en el qual mantingué una duríssima topada amb el delegat rus Lozowsky. La derrota de la vaga proclamada per a l'1 d'agost de 1922 marcà la desfeta del moviment obrer i obrí el camí per a la conquesta del poder pel feixisme. Poc després de la «Marxa sobre Roma», s'exilià amb D'Andrea a Berlín (Alemanya), on entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 tingué lloc el Congrés Constitutiu d'una nova AIT, d'orientació anarcosindicalista i llibertària, i de la qual va ser un dels seus màxims defensors. El seu exili durarà més de vint anys. A Berlín freqüentà exiliats anarquistes d'arreu del món, sobretot russos (Alexander Berkman, Emma Goldman, Alexander Shapiro, Volin, etc.), i es dedicà activament a l'organització de l'AIT, representant aquesta organització a París (Farnça), en 1922; a Santarém (Alentejo, Portugal), en 1924; Amsterdam (Països Baixos), en 1925; i després a Madrid (Espanya), sempre atacant tant el feixisme com el comunisme. Col·laborà amb Rudolf Rocker en la redacció del periòdic Der Syndicalist. L'estiu de 1923 es traslladà amb Virgila D'Andrea a París, on visqué de treballs ocasionals i s'adherí al Grup «Pietro Gori», format per sindicalistes de l'USI residents a la capital gal·la, com ara Alberto Meschi, Amleto Fantozzi, Angelo Diatallevi, Erasmo Abate, Remo i Silvio Franchini, Amedeo Roccheggiani, Raniero Cecili i altres; també col·laborà amb La Voce del Profugo, fundat per Meschi. En 1924 publicà L'Italia tra due Crispi. Cause e conseguenze di una rivoluzione mancata, on reconstrueix els esdeveniments del «Bienni Rosso» i fa un balanç de les accions de l'esquerra durant aquells anys. La seva principal preocupació és la de reorganitzar el moviment anarquista, tot superant les diferències entre individualistes, antiorganitzadors i organitzadors, i mantenint-lo fora de qualsevol aliança, sobretot amb els comunistes. També posà en guàrdia el moviment de l'anomenada «Avantguarda Garibaldi», distanciant-se dels anarquistes que es deixaren atrapar per la provocació de Ricciotti Garibaldi, nebot del general, que en una acord secret amb el govern feixista proposà l'organització d'una expedició armada a Itàlia per a comprometre el major nombre d'antifeixistes possible; aquest incident suposà un dur cop per a la credibilitat de tot el moviment llibertari italià exiliat a França, i fou una font de polèmica que durà molts d'anys. Pel que feia el «Front Únic Proletari», estava en desacord amb Malatesta, del qual era favorable, ja que segons ell no salvaguardava l'autonomia del moviment anarquista. L'octubre de 1926, convidat pel periòdic sindicalista Il Proletario, de Nova York (Nova York, EUA), per a fer una gira de conferències, deixà París i marxà cap els Estats Units via Canadà. En 1928 el va seguir sa companya D'Andrea i, en 1932, son fill Comunardo (Nardo). Trobà que la majoria dels immigrants italians simpatitzaven amb el feixisme i que el moviment anarquista italià a l'exili estava força desorganitzat. Encara que establert a Nova York, viatjà a diferents Estats fent innombrables conferències intentant reorganitzar el moviment i palesant el veritable rostre del feixisme. Entaulà una estreta relació amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari, publicat a Newark (Nova York, EUA), de tendència antiorganitzativa. Esdevingué cada cop més crític amb el sindicalisme i es mostrà contrari a qualsevol aliança, ja fos amb l'antifeixisme democràtic, ja fos amb els comunistes, com palesà en Gli anarchici e le alleanze antifasciste (1927), i es mostrà en desacord amb el corrent del grup editor d'Il Martello, encapçalat per Carlo Tresca, partidari de l'Aliança Antifeixista d'Amèrica del Nord, «front únic» format per anarquistes, socialistes, comunistes i republicans. En 1927 publicà Mussolini in camicia, que fou força polèmic, tingué una gran difusió i fou traduït a diversos idiomes. La policia italiana demanà des de la seva arribada als EUA la seva detenció i deportació, i l'Ambaixada italiana pressionà constantment les autoritats nord-americanes. L'1 de juny de 1927 va ser detingut per primer cop durant la campanya de suport als militants italoamericans Sacco i Vanzetti i portat a Ellis Island, però, gràcies a la creació d'un «Comitè Pro Borghi», va ser posat en llibertat sota fiança de 2.500 dòlars. Pogué visitar Bartolomeo Vanzetti a la presó de Charleston i Nicola Sacco a la de Dedham. El 6 d'abril de 1930 aconseguí fugir de la detenció durant una conferència contradictòria amb el socialista Vincenzo Vacirca a la Sala de la Cooper Union de Nova York, però un jove anarquista, Carlo Mazzola, va ser mort i altre, Salvatore Velluci, ferit greument. A partir d'aquest moment, hagué de viure clandestinament sota el nom fals de Miraglia. Durant anys, la seva activitat política s'hagué de limitar a la publicació sota pseudònim (Vattelapesca, Armando Vattelapesca, Etimo Vero, Girarrosto, Ihgrob, Il Ciabattino Ribelle, Biarmando, etc.) d'articles, especialment contra el feixisme, i a un cicle de converses setmanals al Cercle de Brooklyn. L'11 de maig de 1933 Virgilia D'Andrea morí per un tumor, deixant-lo en la desesperació. Acceptà l'oferta d'hospitalitat de la família formada per Charles Ciulla, Caterina D'Amico i sos quatre infants; parella aquesta que militava en el grup anarquista del Booklyn Sud de Nova York. En 1933 publicà un dels seus textos més notables, Errico Malatesta in 60 anni di lotte anarchiche. Per la seva arriscada posició política, s'estimà més no participar directament en la Guerra Civil espanyola, encara que la policia italiana diu que va ser present entre el 3 d'abril i el 13 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya). Son fill sí que partí cap a Espanya i s'enrolà en les Brigades Internacionals. En 1939 publicà els fullets Contro gli intrighi massonici nel campo rivoluzionario i Il tramonto di Bacunin? En 1940, arran de la Llei de Registre d'Estrangers, hagué de sortir de la clandestinitat i el 30 de novembre va ser detingut i empresonat en una cel·la d'Ellis Island que hagué de compartir amb alguns feixistes. Gràcies a la intervenció dels germans Walter i Arturo Toscanini i de Gaetano Savemini, amics personals seus, va ser alliberat quatre mesos després sota una fiança de 5.000 dòlars. En 1942 publicà l'obra dramàtica Due bozzetti contro il fascismo. El juliol de 1944 intentà sense èxit retornar a Itàlia esgrimint una antiga ordre de deportació, però va ser rebutjada per les autoritats americanes. L'octubre de 1945, quan la guerra havia acabat feia uns mesos, aconseguí embarcar-se. En arribar, trobà una situació política molt diferent a la de l'època prefeixista i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, organitzant congressos i reunions i publicant articles i fullets. En 1946 publicà Colloqui con Kropotkine su l'anarchia i aquest mateix any portà a terme una intensa campanya contra l'Assemblea Constituent de la República Italiana i contra la intromissió de l'Església en la política italiana. Entre el 29 i el 30 de setembre de 1946 prengué part en el Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Bolonya. El 29 de desembre de 1946 tingué un accident automobilístic a Ravenna i resultà ferit al cap i amb una costella rompuda, veient-se obligat a romandre unes setmanes a l'hospital de la ciutat. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, juntament amb Pio Turroni i en representació de L'Aurora, al II Congrés de la FAI celebrat a Bolonya. Després de la mort de Malatesta, Luigi Fabbri i Camillo Berneri, Borghi restava com a un dels militants amb més prestigi de l'anarquisme italià. Es dedicà especialment a la propaganda oral, amb nombroses reunions i conferències, sovint debats contradictoris, a petites poblacions o a grans ciutats d'arreu de la península italiana. Les seves posicions polítiques, de denúncia de l'aliança socialista-comunista i en una postguerra on la participació política s'havia canalitzat mitjançant els partits de massa, troben força resistència. Les seves posicions antiorganitzatives, fruit del seu pas pels Estats Units, s'havien accentuat i s'oposà tant a la reconstitució de l'USI, com a la inclusió de normes vinculants en els estatuts de la Federació Anarquista Italiana (FAI); per demostrar les seves tesis, posà com a exemple el que havia succeït durant la Revolució espanyola i la desviació política i burocràtica que s'hi va donar. Amb Pio Turroni, Attilio Bazzocchi, Gigi Damiani, Italo Garinei i altres, s'acostà cada cop més al grup editor de L'Adunata dei Refrattari. En 1948 retornà als Estats Units, on restà fins el 1953. En 1949 publicà Conferma anarchica. Due anni in Italia, testimoni del seu pensament en aquests anys. Retornà definitivament a Itàlia i arribà a temps per a participar en el V Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Lazio, Itàlia), on aconseguí que s'aprovés la seva ponència sobre «Bases fonamentals de l'anarquisme», les quals es reafirmen en els principis de l'antiautoritarisme i l'oposició contra els governs dels dos imperis (capitalista i comunista), essent nomenat director de Umanità Nova. En 1954 publicà, amb un prefaci de Gaetano Salvamini, el seu llibre de memòries, Mezzo secolo di anarchia (1898-1945), considerat com el més reeixit dels seus textos. Col·laborà, sempre amb peces memorialístiques, en Il Mondo i Il Ponte. Després de fer costat els insurgents de la Revolució hongaresa de 1956, la seva ferma oposició de col·laborar amb els comunistes es va veure atenuada, sobretot arran dels fets de Reggio Emilia del 7 de juliol de 1960, quan cinc obrers comunistes van ser assassinats per la policia durant una manifestació sindical. En 1962, després de l'intent de desembarcament d'elements anticastristes amb el suport de les autoritats nord-americanes a Bahía de Cochinos (Cuba), passà a defensar el règim castrista, fet pel qual va ser acusat de «filocumunisme» per una gran part del moviment anarquista. Durant el Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia), s'acceptà la seva posició de denúncia de la involució totalitària del castrisme, tot rebutjant la política nord-americana. En 1964 es reobrí la polèmica, arran d'un nou atac al règim castrista promogut per un grup d'anarquistes cubans i al qual negà tot crèdit. En aquesta època intentà frenar la temptativa de donar una estructura organitzativa a la FAI, que implicava un «Pacte Associatiu» amb normes vinculants per als grups federats. En el Congrés Nacional de la FA, celebrat entre el 27 i el 29 de maig de 1965 a Bolonya, rebé fortes crítiques sobre la seva gestió del periòdic Umanità Nova. Durant el Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia), celebrat entre el 31 d'octubre i el 5 de novembre de 1965, la tesi del «Pacte Associatiu» s'imposà, en contrast amb les seves posicions i del seu grup. Després d'això, deixà la direcció de Umanità Nova, que prengué Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, i es retirà de la militància orgànica. Donà el seu suport al grup dissident del «Pacte Associatiu» de la FAI, que creà el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA) i que, de fet, va crear una escissió. En 1966 Vittorio Emiliani publicà una antologia del seus escrits biogràfics sota el títol Vivere da anarchici. Després d'una llarga malaltia, Armando Borghi va morir el 21 d'abril de 1968 a Roma (Itàlia) i fou enterrat, per voluntat seva, a Castel Bolognese. A finals de 1973 es va crear a la seva població natal la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», que conserva des de 1982 el seu arxiu, i que ha contribuït a mantenir viva la seva memòria. Armando Borghi (1882-1968) ***
Necrològica
de Ramón Radigales Gombau apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
juliol de 1981 - Ramón Radigales Gombau: El 21 d'abril de 1981 mor a Florença (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Gombau. Havia nascut el 6 d'octubre de 1884 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel Radigales i Martina Gombau. A finals dels anys 1890 començà a participar en les lluites socials d'Aragó i de Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1915, amb altres companys, fundà a Esplucs una cooperativa de consum i de producció que permetia la venda directa de les verdures i de les fruites sense intermediaris. En 1917 aquesta cooperativa, sota la repressió, va deixar de funcionar. Aquest mateix any de 1917 morí sa companya i restà amb quatre infants menors de vuit anys que mantenir. Durant la guerra i la revolució participà activament en el col·lectivitat d'Esplucs fins a l'ofensiva franquista de 1938, havent de refugiar-se a Catalunya. En 1939, quan acabà la guerra, retornà a Esplucs i hagué de patir tota mena de vexacions i persecucions, a més del boicot de la patronal que li negava la feina. Enviudà de Josefa Eras Soler. Fugint de la repressió, a mitjans dels anys quaranta emigrà clandestinament a França, amb sa filla i dos néts. S'instal·là a Florença, on milità en la Federació Local de la CNT. En l'exili tingué com a companya Emilia Bastida Fontán. Ramón Radigales Gombau va morir el 21 d'abril de 1981 al seu domicili de Florença (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de David Aparici Gonell apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de juny de 1994
-
David Aparici
Gonell: El 21
d'abril de 1994 mor a
Besiers (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista
i anarcosindicalista David Aparici Gonell –a vegades el seu
primer llinatge
citat erròniament Aparicio. Havia nascut el 22
de desembre de 1907 a Xodos
(Alcalatén, País Valencià). Sos pares
es deien Severí
Aparici i Dolors Gonell. Emigrat a Barcelona
(Catalunya), en 1927 començà a militar en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a voluntari
en les milícies confederals i poc després
retornà a Xodos per organitzar la
col·lectivitat agrícola local. Entre l'1 de gener
i el 2 de desembre de 1937 fou
regidor de Comerç i Treball de la Gestora Municipal de Xodos
i aquest mateix any
era secretari de l'Agrupació Anarquista
«Amanecer», adherida a la Federació
Anarquista Ibérica (FAI) d'aquesta població.
Cridat a files, tornà als fronts
com a comissari en una brigada de sapadors a Còrdova
(Andalusia, Espanya). En
1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble, on va
ser detingut, apallissat
pels militars a Xèrica (Alt Palància,
País Valencià) i empresonat a Castelló
(Plana Alta, País Valencià). Després
de dos anys de reclusió, va ser trasllat a
la presó de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya),
on treballà en la
reconstrucció del poble durant dos anys. Indultat,
tornà a Xodos, on contactà
amb la guerrilla que actuava a Terol (Aragó, Espanya). De
bell nou detingut, va
ser novament apallissat i tancat. Un cop lliure s'integrà en
un grup dels maquis
fins al 1948, any que passà a França.
S'establí a Besiers, on es reuní amb sa
família i milità en la Federació Local
de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Virgínia
Mùrria. David
Aparici Gonell va morir el 21 d'abril de 1994 al seu domicili de
Besiers (Llenguadoc,
Occitània). --- |
![[20/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/04]") |
|
![[22/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/04]") |
|
|
| Actualització: 04-07-24 |