|
---
Anarcoefemèrides del 21 de setembre Esdeveniments
Cartell de la concentració - Concentració per
la llibertat d'emissió: El 21 de setembre de 1983 se celebra davant l'Ambaixada
de França a Madrid (Espanya) una concentració per la llibertat d'expressió i
per la llibertat d'emissió en protesta pel tancament de ràdios lliures a França.
Després del tancament de sis ràdios lliures, el govern socialista francès
amenaçava amb la prohibició d'altres quatre més (Carbone-14, Radio Jette, Radio
Libertaire i Radio Panam). L'acte va ser organitzat pel moviment llibertari
madrileny i diverses coordinadores, com ara Ateneus Llibertaris, Ràdios Lliures
de Madrid, Coordinadora Ecologista, Comitè Anti-OTAN, Comitè per la Llibertat
d'Expressió (CLE), Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), Confederació
Nacional del Treball - Associació Internacional del Treball (CNT-AIT), etc. La
concentració també va servir per denunciar la persecució judicial que patien
les ràdios lliures al Regne d'Espanya (Ràdio Klara, Radio Manuela, Radio
Paraíso, etc.) i el futur projecte de «Llei d'Ones» que criminalitzava les
ràdios lliures i legitimava el monopoli de la informació radiofònica.
Naixements
Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894) -
Henri Cler: El 21
de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de
París (França)
l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler,
conegut
com Biffin. Sos pares, belgues, es deien Michel
Cler, ebenista, i
Madeleine Decker, jornalera. Treballà com a obrer ebenista
en la indústria del
moble i milità en el moviment anarquista. Va ser desnonat en
diferents ocasions
per manca de pagament del lloguer i va mudar-se a l'estil
«cloche de bois» –grup
activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la
mudança
dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense
liquidar els
lloguers. Es casà amb l'armillera Rose François
Buchfinck, amb qui tindrà dos
fills, i de qui enviudarà. En 1887 llegia la premsa
anarquista i assistia a les
reunions. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel XI
Districte de
París en les eleccions legislatives, sense obtenir cap vot.
L'abril de 1891,
amb una desena de companys, intentà crear un taller en
règim de cooperativa i
el local que llogaren per a aquesta finalitat, al carrer Titon,
serví una
temporada com a redacció del periòdic anarquista Le
Père Peinard. Sense
diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una
mudança
clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la
policia com a destacat activista
anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat
l'anarquista
il·legalista Théodule Meunier, aleshores
força buscat per la policia. El 14 d'abril
de 1894, arran de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades
el desembre
de 1893, va ser detingut al seu domicili, al número 16 del
carrer Haies, per «associació
criminal». En llibertat el 8 de maig, va ser novament
detingut el 2 de juliol,
però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser
sobreseguda. El 28 de
juliol de 1897 va ser condemnat «per cops i
ferides» pel cas de la mudança
clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va
ser tancat a la
presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de
1898 va ser gerent de la segona
sèrie del periòdic Le Pot à
colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del
moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de
1899 va
ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del
Sena a tres mesos
de presó per «injúries i
difamació vers el patró ebenista»,
judici confirmat en
apel·lació el 7 de març de 1900. El 2
de febrer de 1900 va ser novament
condemnat a tres mesos de presó per
«injúries i difamació», com a
gerent de Le Pot à colle.
En 1907 les autoritats
el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però
encara militava
activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar
en els
enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la
Maison
Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser
greument ferit
al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'Hospital de Saint
Antoine
de París (França). Durant el seu enterrament al
cementiri parisenc de Pantin,
el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de
desenes de milers de
persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com
a
resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops
de sabre
o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits. Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910) ***
Jehan-Rictus
(1897) -
Jehan-Rictus: El 21 de setembre –algunes fonts
citen erròniament altres dates–
de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França)
el poeta
llibertari Gabriel Randon de Saint Amand, més conegut com Jehan-Rictus.
Fill natural d'Adine Gabrielle Randon de Saint Amand
–nodrissa i filla
d'una
criada britànica i del seu amo, un militar
retirat– i de
Mandé Delplanque –de
qui no se sap res llevat que era professor de
gimnàstica–;
cap dels dos
reconegué la criatura. Passà la seva
infància entre el Regne Unit i França i va
expressar-se en angles, principalment, i en francès. A
finals de 1873, quan
tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar.
Mare i fill es van
instal·lar a París, i Adine Randon, durant un
temps, va fer de figurant al
Théâtre des Variétés i a
l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà
malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat
d'estudis i el
posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà
definitivament sa mare i
comença una vida de misèria treballant en
constants feines mal pagades
(repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.).
Apassionat per la
poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la
bohèmia de
Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886,
sense recursos, es
veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887
publicà els seus
primers poemes en Le Mirliton, la revista
d'Aristide Bruant, i en altres
revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i
hospitalitzat al
sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda
del poeta José María
de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena.
Després trobarà diverses
feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat.
En una d'aquestes oficines
coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà
una gran amistat. En 1891 entra
en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors
més
violents i compon Élégie de la dynamite.
Amb Saint-Pol Roux participarà
en el moviment literari del magnificisme i esbossa
el poema La dame
de proue. En 1892 treballà en L'imposteur,
novel·la de propaganda
anarquista que narra el retorn de Crist a la França de
l'època; la novel·la mai
no serà acabada, però servirà d'idea
per al poema més conegut de l'autor: Le
revenant. Després començarà
a fer de periodista i publicà articles en Alliance
Nationale, fent servir el pseudònim J.
Rictus. En 1894 organitzà els
primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts
d'Arcourt que
resultaren un fracàs total. En 1895 comença a
utilitzar els octosíl·labs en
llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest
estil compondrà
aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions
de promenade. Mancat
de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els
seus poemes al
cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent
servir el pseudònim de Jehan
Rictus –més tard, insistirà
que el seu
nom s'escrigui Jehan-Rictus,
amb un guionet. En 1897 publicarà la primera
edició de Soliloques du pauvre,
que conté el poema Le revenant, i que
ràpidament s'exhaureix i és
immediatament reeditat. En aquest any també
començarà les seves recitacions al
cabaret «Chat Noir», que duraran fins al
1901.També farà recitals en dinars i
actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de
setembre de
1898 començarà a escriure el seu diari
íntim (Journal de bord), que quan
mori tindrà més de 30.000 pàgines. En
aquesta època i fins al 1908 tindrà com a
amant una modista, Cilou. En 1900
publicarà Doléances. Nouveaux
Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys
després Cantilènes du
malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de
renovar el
repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903
sortirà l'edició definitiva
de Soliloques du pauvre, amb 110
il·lustracions d'Steinlen, i també
publicarà el pamflet Un bluff
littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905
estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi
férié, ou le numéro
gagant i l'any següent s'edita la seva
novel·la autobiogràfica Fil-de-fer.
En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La
frousse i Les
petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa
de minsa inspiració i tot
just publicarà articles alimentaris en revistes i
treballarà en Bel enfant,
que només es publicarà integrament
després de la seva mort. En 1910 publicarà
en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette
au beurre
poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma,
Idylle o el
poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914
sortirà el seu segon gran recull
de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant
tindrà una filla, que,
seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En
aquests anys freqüentarà el
cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb
Guillaume Apollinaire i Max Jacob.
Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força
nacionalistes, alhora que la seva
poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses
combatents. A partir de
1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions
a diaris i de la correspondència,
i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor,
de recitals i
d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió
d'Honor i l'any següent
enregistrà cinc textos seus i participà en
programes radiofònics. Jehan-Rictus
va morir en una hora indeterminada durant la nit del 6 al 7 de novembre
de 1933
al seu domicili del XVIII Districte de París
(França) i com que no havia cap
hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius,
que es troben
dipositats a la Biblioteca Nacional de França. Jehan-Rictus
(1867-1933) ***
Foto
policíaca de Rosalie Soubère - Rosalie Soubère: El 21 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Arpitània) l'anarquista Rosalie Soubère, també coneguda com Rosalie Soubert o Mariette Soubert. Sos pares es deien Toussaint Soubère, fonedor, i Victoire Gimbert, revenedora. Companya de l'anarquista Joseph Béala (Jas-Béala o Béalat), es guanyava la vida de vetaire –altres fons diuen que plegant diaris a Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser processada amb Joseph Béala per complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), a qui havien albergat al seu domicili parisenc, després que aquest hagués assassinat Jacques Brunet, ermità del santuari de Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles (Arpitània), el 18 de juny de 1891. Absolta el 26 d'abril de 1892 per l'Audiència de París (França) de complicitat amb Ravachol en els atemptats del bulevard de Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer de Clichy (27 de març de 1892), ben igual que son company, el 5 de juliol de 1892 va ser condemnada a set mesos de presó pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne i Josep Béala a un any de presó pel mateix tribunal. En l'apel·lació la pena va ser reduïda a sis mesos de presó. Podria tractar-se de la «camarade Mariette» qui a començament dels anys trenta sembla ser fou la tresorera del periòdic Terre Libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció d'Alphonse Comberousse publicada en el diari
tolosà Le
Sud-Ouest del 13 de juny de 1891 - Alphonse Comberousse: El 21 de setembre de 1869 neix a La Grive (Bourgoin-Jallieu, Delfinat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Comberousse, conegut com Joseph Comte i Ravachol. Sos pares es deien Benoît Comberousse, pedraire, i Julie Bonin, domèstica. El 18 d'octubre de 1890 organitzà i presidí una conferència contradictòria al casino de Bourgoin-Jallieu amb Paul Bernard i Octave Jahn d'oradors. El gener de 1891 fundà, amb Cusset, el grup anarquista «Les Vengeurs Grivois» de La Grive. Després de ser acomiadat de la fàbrica de La Grive on treballava, s'instal·là a Vienne (Delfinat, Arpitània). En un informe policíac de març de 1891 el comissari de policia de Bourgoin-Jallieu assenyalà que semblava que el grup s'havia dissolt. El 18 d'abril de 1891 la policia li va decomissar cartells i manifests anarquistes. A resultes de l'explosió d'un cartutx de dinamita a la fàbrica de drap Bouvier de Vienne l'11 de juny d'aquell any, va ser detingut amb altres set anarquistes, entre ells una dona, i empresonat preventivament. En sortir de la presó marxà cap a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a la recerca de feina. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània) i quan es creà el periòdic anarcocomunista L'Insurgé en 1893 en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir dos mesos després. En les eleccions legislatives de 1893 presentà la seva candidatura abstencionista per a la V Circumscripció de Lió. Arran de la bomba que explotà a la comissaria del carrer de Bons-Enfants de París del 8 de novembre de 1892, s'ordenà l'escorcoll de 102 militants de Lió el 20 de novembre i al seu domicili es trobaren periòdic, fullets i correspondència. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat arran d'una gran operació policíaca estatal a resultes de l'atemptat d'Aguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa i se li va trobar un paquet amb fullets de Charles Malato, però aquest opuscle (Les travailleurs des villes aux travailleurs des champs) es tractava de la reimpressió d'un text que mai no havia estat perseguit i que circulava lliurement, i, a més a més, el paquet no havia estat obert i per tant no podia ser acusat de distribució del propaganda; no obstant tot això, no va ser posat el llibertat fins el 22 de gener i després de patir quatre interrogatoris. Va ser novament detingut en una operació policíaca esdevinguda entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 i tancat tres dies a la presó de Saint-Paul; el 15 de març el Tribunal d'Apel·lació de Lió l'acusà, juntament amb altres companys (Jean Boget, Léon Jacomme i Napoléon Lombard), d'injúries a l'exèrcit. El 23 maig de 1894 va ser declarat no culpable en el judici, però els altres tres companys van ser condemnats a diferents penes. En 1895 formava part de la Cambra Sindical de Sabaters, però sembla que no hi va ser molt actiu. El desembre de 1895 treballava de venedor ambulant de teles a Lió. En un informe de maig de 1896 es deia que es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina i vivia al domicili del sabater anarquista Marius Adrien Blain, al número 1 del carrer Pradier, a més d'estar relacionat amb altres llibertaris, com ara Toussaint Bordat. El juny de 1896 vivia amb una dona al número 7 del passeig Malbuisseau de Ginebra. L'octubre de 1896, de bell nou a Lió, marxà cap a Alger (Algèria), on va arribar el 8 d'octubre de 1896, i on treballà de pintor de la construcció per a l'empresa Petit, al carrer de Constantina. A Alger freqüentà l'anarquista Jules Xixonnet. Malat de febres, retornà el 5 de novembre de 1896 a Lió i s'instal·là a casa de sos pares. Es va declarar contrari, ben igual que en 1893, a la manifestació del Primer de Maig de 1897. L'abril de 1898 va ser detingut amb Plantelin a Vienne. Entre 1901 i 1902 participà en el grup anarquista «Germinal». L'estiu de 1901 signà el manifest «Guerre à la guerre». El gener de 1904 va ser esborrat del llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades i vivia al número 35 del carrer Imbert Colomés de Lió. El 26 de gener de 1907 es casà a Bourgoin-Jallieu amb la teixidora alemanya Anne Muller. En aquesta època treballava en la construcció i vivia al I Districte de Lió. Alphonse Comberousse va morir el 6 de juliol de 1960 al seu domicili de Le Rocher (Annoisin-Chatelans, Delfinat, Arpitània). ***
D'esquerra
a dreta; drets: Ivan Aguéli, Enrico Insabato i
Abdal·lah (criat del
xerif Xaraf). Asseguts: Mohammed Ali Elwibei (intèrpret de
l'ambaixada
italiana al Caire) i el xerif Xaraf de La Meca (Egipte, ca. 1904)
-
Enrico Insabato: El
21 de setembre de 1878 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) el metge i
anarquista, i després socialista, confident
policíac, orientalista, diplomàtic,
espia i feixista, Enrico Insabato. Sos pares es deien Michele Insabato,
ferroviari, i Adelaide Melandri. De família burgesa, va
poder continuar els
estudis i en 1899 es matriculà a la Facultat de
Veterinària i sembla que també
assistí a classes a la Facultat de Lletres de Bolonya. A
partir de 1897 es
declarà anarquista, any en el qual participà en
una polèmica amb Errico
Malatesta a les columnes del periòdic L'Agitazione,
on, des d'una posició expontaneista i antiorganitzadora,
segons les tesis de
Piotr Kropotkin, critica les concepcions malatestianes relatives a la
voluntat
i a l'organització, mentre que Errico Malatesta li
contestà fent-lo observar
les nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A
començament de
1898, amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico
Rabitti,
crearen el periòdic bolonyès La
Libertà,
del qual només van editar quatre números. Aquesta
publicació, probablement
finançada per l'advocat socialista Giuseppe
Barbanti-Brodano, que havia
abandonat el partit i del qual se sospitava que era un confident
policíac,
mantingué una forta polèmica amb el socialista
Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver
tingut un èxit polític fonamentat en
l'oportunisme. En aquesta època es
distancià de l'anarquisme i s'acostà al
socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del
socialismo
contemporaneo. Cap
l'agost de 1900 es traslladà amb sa
companya a París (França). Un cop
arribà Ennio Belelli a la capital francesa la
primavera de 1901, ambdós es llançaren a
l'espionatge sistemàtic dels cercles
anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio
Corio, Felice
Vezzani, etc.), però també els francesos
(Sébastien Faure). Així nasqueren els
confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport
del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat
italià de
Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en
cap bolonyès Vincenzo Neri,
amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta
xarxa d'espionatge. El
duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu
intent d'identificar els
eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta
amb els anarquistes
parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment
llibertari
internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians
residents
als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli
va ser enviat a
Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De
tota manera, mentre Belelli
és espia per a viure, ja que no tenia cap
professió, tot i que oficialment
figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra
solució existencial i
es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la
Universitat de
París. A París conegué el pintor
anarquista John Gustav Agelii (Ivan
Aguéli). El desembre de 1902
obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va
traslladar al Cairo
(Egipte), on participà en el I Congrés
Internacional Italià de Medicina, i
l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina
colonial. A Egipte,
encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior
italià i en contacte
directe amb el president italià Giovanni Giolitti,
deixà d'espiar els cercles
anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el
marc dels esforços italians
destinats a captivar l'opinió pública
islàmica per tal de facilitar la conquesta
de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat
del govern per al
seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb
les confraries sufís
senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el
suport de
l'orientalista René Guénon. En 1903
col·laborà en Lux! i
entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista
italoàrab Il Commercio Italiano.
Entre 1904 i 1910
publicà el setmanari bilingüe italià i
àrab Il
Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan
Aguéli i René Guénon, i que, com
què
no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per
tot l'Imperi Otomà.
En 1905 publicà Per la diffusione
dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta
activitat
políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan,
de bell nou a Bolonya, es va
matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En
1909 publicà, amb
Alexander Ular, Der erlöschende
Halbmond.
Türkische Enthüllungen i en 1910 La
responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi.
En 1911 retornà al
Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de
l'impacte de la Guerra
de Líbia sobre la opinió pública
egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri
d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà).
Durant el mandat del
president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919),
treballà en qüestions referents
a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva
independència del règim bolxevic. En
1918 publicà Gli
Abaditi del Gebel
Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam et la politique des
alliés. L'Islam mystique
et schismatique. Le problème du Khalifat.
Durant els anys vint el
trobem com a organitzador de les lligues pageses
a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En 1924 va ser diputat
del Partit dei Contadini
d'Italia (PCdI, Partit dels Camperols d'Itàlia) al Piemont i
l'any següent
retornà al Vèneto, on s'adherí al
feixisme, esdevenint consultor del govern de
Benito Mussolini per a les qüestions islàmiques. En
1929 publicà Italia e Ucraina.
Conferenza tenuta al
Circolo filologico di Livorno il 31 maggio. En 1938
publicà L'Ucraina. Popolazione ed
economia i
aquest mateix any col·laborà en Le
Caucase. Organe de la pensée nationale
indépendante. En 1940
col·laborà en
la revista Albania i en 1941
publicà L'Islâm vivente
nel nuovo ordine mondiale.
Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina.
Terra del pane (1941). Després de 1943
entrà en les files de la Democràcia
Cristiana (DC), participant en activitats partisanes a Roma i al Laci.
En 1950
publicà La collaborazione
italo-araba e
il Sudan. Indipendenza per la Libia, lavoro per l'Italia, ricchezza per
la
comunità mediterranea i va ser nomenat president
del Centre Mediterrani. En
aquesta època dirigí la revista L'Avenire
arabo. En 1951
col·laborà en les revistes Idea
i Affrica i fou secretari de la
Unió Nacional
d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb
G. Alliata, G.
Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics
d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952
i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions
Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat
director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut
per a l'Orient de Roma. Després
d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març
de 1963. ***
Ernst Frick - Ernst Frick: El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona. ***
Andrea
Salsedo - Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Sos pares es deien Giuseppe Salsedo i Silvestra Pavia. Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdic La Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció «antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol de L'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest «suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat. ***
Notícia
de la detenció de Félix Clech apareguda en el
diari parisenc Le
Journal del 8 de setembre de 1909 -
Félix Clech: El
21 de setembre de 1884 neix a Balagny-sur-Thérain (Picardia,
França) el fuster anarquista
Félix Clech, també citat com Olech.
Sos pares es deien Claude Yves Clech, manobre, i Jeanne Marie Garandel,
domèstica.
El 7 de setembre de 1909 va ser detingut, amb el també
fuster Gustave
Valladier, durant una gran vaga de la construcció. El 25 de
juliol de 1919 va
ser nomenat tresorer del Sindicat de Fusters de la Federació
de la Construcció
de la XVIII Regió. A començament de la
dècada dels vint vivia a Mitry-Mory
(Illa de França, França), al número 23
de l'Avinguda Lamartine. A començament
dels anys trenta, amb Gabriel Picard, fou un dels animadors del Grup
d'Educació
Social (GES) de Villeparisis (Illa de França,
França), adherit a la Unió
Anarquista (UA). El GES, que agrupava una dotzena de militants de
Villeparisis
i de la zona (Tremblay-lès-Gonesse, Mitry-Mory, Vaujours,
Vert-Galant, etc.), es
reunia al domicili de Picard. La policia el considerava com molt
més violent
que Picard i el qualificà d'«anarquista
il·luminat». Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Ángel
Falco (ca. 1910) - Ángel Falco:
El 21
de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera,
diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista
anarquista i
anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants
italians, es deien
Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de
vuit germans. En 1899 s'inscriví
a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la
filosofia i a la
literatura, però també en la seva indisciplina.
Quan estava a punt d'obtenir el
grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al
Batalló Florida, durant
la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies
nacionals en les
files governamentals. Al final de la guerra abandonà la
carrera militar, deixà
de banda la política, s'adherí al moviment
anarquista i es dedicà a la
literatura i al periodisme (Diario del
Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de
propaganda de carrer i la
seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista
de la primera
dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament
amb el poeta
Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre
d'aquell any patí un
atemptat durant una intervenció al Centre Internacional
d'Estudis Socials
(CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la
policia
i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els
manifestants a atacar la
Legació Espanyola a Montevideo en acabar una
manifestació de protesta per
l'execució del pedagog anarquista català Francesc
Ferrer i Guàrdia que
arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915
col·laborà en la revista d'Alberto
Ghiraldo Ideas y Figuras i entre
l'11
de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió
de l'aixecament armant del Partido
Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa
armada per a defensar
«la llibertat i la justícia social».
Participà activament en la vaga general en
solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor
Osiris
Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave
Francia! (1906), Garibaldi
(1907), Cantos rojos (1907, 1908 i
1909), Vida que canta (1908, 1910 i
1911), La leyenda del patriarca. Canto a
Artigas (1911 i 1917) i El hombre
quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell
mateix s'edità la seva
poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció
molt peculiar. Entre 1916 i 1917
visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i
redactà la revista Proteo
(1916-1917) i el setmanari La Raza
(1917). Durant els governs de
José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum
Rodríguez, del Partido Colorado (PC),
ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre
1918 i 1926 el càrrec de cònsol
de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va
ser nomenat cònsol general a
Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país
asteca. Acabà com a Encarregat
de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a
Mèxic va fer una bona
amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual
donà feina a la seva legació.
El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira
«José Enrique
Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres
de l'Uruguai, de la qual prengué
possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant
producció lírica,
fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al
1964 i es
caracteritzà pel seu caràcter militant i
combatiu, definit per alguns com «poesia
de barricada». A més de les obres citades, podem
destacar Breviario galante
(1910-1911), La
tragedia de las alas (1914), El
alma
de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel
de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916)
(1917), El violín roto
(1917), Héroes humildes
(1922), entre d'altres. Ángel
Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu
arxiu
personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai. Ángel Falco (1885-1971) ***
Foto
policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi -
Pietro Paolo
Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam
(Llombardia, Itàlia) el
militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador
antifeixista Pietro Paolo
Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos
pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de
l'exèrcit italià, i
Marina Battisti. Continuà amb la tradició
familiar i en 1911, durant el seu
servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran
Guerra. En 1917,
amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels
creadors
dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de
l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector
d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio
en l'aventura de
l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un
cèlebre aviador. Després
s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia),
on visqué de manera burgesa i
relacionant-se directament amb la família reial, amb la
jerarquia feixista i
amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord
amb l'assassinat en
1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí
allunyar-se d'Itàlia i
marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner.
Després de diverses intervencions a
l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924,
efectuà missions d'informació
a França, on s'acostà als cercles feixistes
dissidents, alhora que als grups
garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs.
En 1925 romangué
a Montecarlo (Mònaco) i a París
(França), on, per mediació del comissari de
policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador
d'Itàlia, l'encarregà la
missió política de sondejar les intencions del
dissident Carlo Bazzi, missió
que acceptà amb reserves. El maig de 1925
participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio
Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i
Argentina. En 1925 va
ser nomenat tinent coronel, però una investigació
disciplinària s'engega contra
ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a
Brussel·les (Bèlgica),
començà a allunyar-se dels cercles feixistes i
s'alia
amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat.
El 10 de febrer de 1927 va ser
expulsat de França acusat d'«espionatge
militar». El 28 de juliol de 1928 les
autoritats feixistes ordenen la seva captura per
«subversiu» i en 1929 va ser
degradat a simple soldat d'Infanteria per
«indisciplina». Finalment, a causa de
les seves «divergències d'opinió amb
Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre
desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran
campanya de premsa contra
Mussolini, però finalment es limità a publicar en
el diari Le Soir de
Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel
dissident
feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de
bell nou acollir-lo i dos o
tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un
hidroavió a Argenteuil
(Illa de França, França). En aquesta
època sembla que promogué la creació
d'una
associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar
constantment vigilat
per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de
1933 marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de
la companyia
d'aviació italiana
«Gènova-Barcelona», interessant-se per
les característiques
dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un
xalet de Sitges
(Garraf, Catalunya) i feia diners venent una
col·lecció de segells als
filatelistes. En aquesta època catalana mantingué
estranys contactes amb el
consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i
antirepublicans,
quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de
juliol de
1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes
catalanes. Camillo Berneri l'acusà
de ser un espia, però una investigació engegada
pels anarquistes conclogué
negativament. Col·laborà com a tècnic
militar al front de Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant
d'avituallament de
la Secció Italiana de la «Columna
Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser
detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i
tancat a Montjuïc
i a Sogorb (Alt Palància, País
Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938,
després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes,
va ser detingut a prop de
Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de
l'ocupació d'aquesta ciutat per les
tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres
detinguts polítics, els
Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir,
Catalunya Nord).
Decidí, no obstant, retornar a la Península i
passà la frontera pel Pertús
(Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o
l'abril de
1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven
d'ocupar
Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a
cadena perpètua
per «haver ajudat com a tècnic i conseller la
"Columna Durruti" i
haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost
de 1936 i febrer de
1937» i per «treballar durant dos mesos en la
fabricació de bombes de mà amb el
polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit
Roig». A començament de 1941
la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i
reclòs a la Presó Model
de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que
va ser traslladat a
alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara,
Alcalá de Henares) i se'n va
perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla
indicar
que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final
caigué en
desgràcia. Pietro Paolo
Vagliasindi (1889-1961) ***
Foto
de la fitxa de la policia francesa de Lorenzo Giusti (1936) - Lorenzo Giusti: El
21 de setembre de 1890 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) –altres fonts
citen el 21 de març de 1900– l'anarquista,
sindicalista i resistent
antifeixista Lorenzo Giusti. Sos pares es deien Giovanni Guisti i
Giulia
Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer
ferroviari i arribà a ser
cap d'estació. Durant la Gran Guerra esdevingué
un dels militants més destacats
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la
seva secció
provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general
que deixà sense trens
durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu
sindicat de la
necessitat de construir un front únic antifeixista format
per totes les forces
obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la
delegació de l'SFI que es
reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el
Partit Comunista Italià (PCI),
la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació
General del Treball)
i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del
Lavoro (AL, Aliança
del Treball). El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva
de
l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat
ferroviari. A causa de la seva
activitat política i sindical patí una dura
repressió. Per haver deixat de
treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la
feina per alguns dies.
Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada
per l'AL,
va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de
1923 llicenciat del seu
càrrec de ferroviari acusat d'«escàs
rendiment laboral», fonamentat en el
decret del 28 de gener de 1923. L'agost de 1923 va ser processat per
haver
violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de
Ferrocarrils i
condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires
de multa. Després
d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment
sancionador, considerat il·legítim,
perquè s'havia aplicat amb valor
retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista
intentà atreure'l cap el
sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava
entre les
ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual
se li va proposar inútilment
que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei
Lavoratori dei Trasporti
(FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels
Transports), Benito Mussolini
li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se
la vida va fer de representant de
màquines automàtiques. Fugint de la
repressió feixista, passà a França i
després a Catalunya, on patí nombroses detencions
per la seva militància
juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual
acabà morint al
front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació
de la II República,
ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A Barcelona formà
part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino
Baleschi,
Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i
Enrico
Zambonini (Lucifero), entre
d'altres.
Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de
1934, fets pels
quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936
l'agafà a
Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per
regentar una
cantina freqüentada per la nombrosa colònia
italiana de la ciutat occitana. Poc
dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera
per unir-se als seus companys
anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo
Fantozzi,
de la «Secció Italiana» del Grup
Internacional de la «Columna Ascaso», que
lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i
s'encarregà de l'enrolament
des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via
Laietana. Després passà a la
«Columna Rosselli» i a la «Columna
Durruti», participant en les principals batalles
de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou
responsable del grup
anarquista «Pietro Gori» i de «Villa
Malatesta» a Barcelona. Durant un temps
fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes
(«Caserna Bakunin»).
Després de l'assassinat de l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri a mans
d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments
amb els dirigents
del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys
anarquistes (Vindice
Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna
«Espartaco» de Barcelona,
planejà l'assalt de la caserna «Karl
Marx» que es trobava en poder dels
comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme.
Aquest mateix
1937, mentre era a la Península, s'emeté una
ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan
el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a
França, on fou
internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop
lliure, participà
en la Resistència contra els nazis, però fou
capturat per les tropes alemanyes
a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de
concentració a Silèsia,
aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà
a Bolonya, on s'afilià, com el
seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i
participà en la
Resistència a la zona d'Imola. Després de
l'Alliberament, va ser nomenat
secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de
Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la
Policia
Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat
Lliure», creada en 1946
i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va
morir el
19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste
Vancini» del PSI a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990
Serafino d'Onofrio publicà la
biografia Libertà vo'
cercando. Bologna
(1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed
assessore nel
Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer
«Jardí Social» que
s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale,
prengué el seu nom. ***
Notícia
del processament de Maurice Bouletier apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 29 de març de 1913 - Maurice Bouletier: El 21 de setembre de 1892 neix a Marly-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista i antimilitarista Pierre Maurice Bouletier. Sos pares es deien Émile François Bouletier, brigadier forestal, i Marie Louise Gaildrat, i tingué un germà (Louis Émile Bouletier) i una germana (Marthe Émilie Bouletier). El 17 de novembre de 1910 s'enrolà voluntari a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) per quatre anys i, després de passar pel I Grup Aerostàtic i el VIII Regiment d'Enginyers, esdevingué sapador-aviador a l'Escola Especial Militar de Saint-Cyr (Illa de França, França). Convicte de robatori de material (pneumàtics, bidons de benzina, etc.) amb altres companys, el 15 de maig de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a vuit mesos de reclusió i pel I Consell de Guerra a un any de presó. Obtingué la remissió de la pena, i el 16 de novembre de 1913 va ser enviat al V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, a El Kef (El Kef, Tunísia); però, abans d'integrar-se en aquest batalló disciplinari («Bat' d'Af»), es refugià a Bèlgica. El 30 de desembre de 1913 va ser declarat desertor per l'exèrcit. El 17 de gener de 1914 s'instal·là al número 25 del carrer Bavière de Brussel·les. A la capital belga freqüentà la Casa del Poble i els cercles d'anarquistes i de desertors francesos. Amb altres companys, treballà en un projecte de manual de sabotatge d'aeroplans (Ce que l'on peut saboter sur un aéroplane), que s'havia d'enviar a París (França) per a la seva impressió. La policia francesa es va fer amb una còpia i redactà un informe el 9 de març de 1914. Sembla que finalment el manual no arriba a editar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es presentà a l'ordre de mobilització i l'11 d'agost de 1914 va ser destinat al III Regiment de Marxa d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Greument ferit al front, Maurice Bouletier va morir el 26 de desembre de 1914 a l'Hospital d'Evacuació Núm. 15 a Poperinge (Ypres, Flandes Occidental, Flandes) i va ser enterrat a la Necròpolis Nacional Notre-Dame-de-Lorette d'Ablain-Saint-Nazaire (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb la Creu de Guerra que va ser lliurada a son pare, destinat com a brigadier forestal a Chambourcy (Illa de França, França). ***
Giuseppe Santandrea - Giuseppe Santandrea: El 21 de setembre de 1898 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Santandrea, conegut com Peppino de Pucò. Nascut en una família anarquista –son pare Giovanni i sos germans Pietro i Libero van ser militants–, començà a participar en el moviment anarquista de ben jovenet. El juny de 1914 participà activament en la «Setmana Roja». Barber de professió, per la seva filiació anarquista se li va negar la llicència per exercir i treballava a domicili, especialment per la pagesia, portant a la seva bicicleta els ormeigs de l'ofici. En 1916 fou un dels fundadors –amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Bindo Lama, Nello Garavini, Giovanni Picciuti, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, Giovanni Caglia i altres– de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat, i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. En 1920 aconseguí alliberar-se del servei militar. Durant el feixisme va ser detingut en nombroses ocasions. En 1973 fou un dels refundadors, amb Nello Garavini i Aurelio Lolli, de la nova Biblioteca Llibertària, que es dedicarà posteriorment a Armando Borghi i prendrà el seu nom. Giuseppe Santandrea va morir el 16 de setembre de 1990 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Giuseppe Santandrea (1898-1990) ***
Necrològica
d'Hilario López Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
desembre de 1993 - Hilario López Sánchez: El 21 de setembre de 1906 neix a Celeiro (Viveiro, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Hilario López Sánchez. Sos pares, jornalers, es deien Manuel López Leal i Dolores Sánchez López. Des dels vuit anys es guanyà la vida fent de mariner i de pescador. En 1921 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Candás (Carreño, Astúries, Espanya), el 6 de juny de 1924 s'afilià al Sindicat del Transport Marítim de la Marina Mercant de la CNT i en 1926 en els grups anarquistes locals. Poc després fugí cap a Cuba per evitar el servei militar, on va romandre tres anys i mig. Gràcies a una amnistia, retornà a Astúries. En aquests anys aprengué a llegir i a escriure a l'Ateneu Llibertari i a través de la lectura adquirí una important cultura de manera autodidacta. A Candás conegué Rita Felisa González Fernández, que esdevingué sa companya per a la resta de se vida, i amb qui tindrà quatre infants: Delfina i Marina, nascudes a Candás, i Jacques i Yves, nascuts a l'exili. Participà activament en la Revolució asturiana d'octubre de 1934. El 16 de gener de 1936 ingressà en l'Agrupació de Candás de la Federació Regional Asturiana de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Combaté l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Lugones (Siero, Astúries, Espanya) i a Gijón (Astúries, Espanya) i va lluitar contra el feixisme enquadrat en el «Batalló Víctor Braña», on una companyia sencera estava formada per companys de Candás. Quan l'enfonsament del front Nord, col·laborà activament en l'evacuació de civils. El 21 d'octubre de 1937, ferit en una cama, passà a França des de Bañugues (Gozón, Astúries, Espanya) a bord del buc Nueva Balbina. Retornà a Barcelona (Catalunya), on se li donà el comandament d'un vaixell explorador que participà en la defensa marítima del port i que finalment va ser enfonsat per l'aviació alemanya. El juny de 1938 passà, com a mecànic naval, a la Reserva Naval de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan la caiguda de Barcelona, pogué fugir per mar i arribar a Seta (Llenguadoc, Occitània). A França va se tancat a diversos camps de concentració (Besiers, Argelers, Barcarès i Chateauroux). Posteriorment s'establí a les poblacions llenguadocianes de Rabastens i Sench Ale dels Archièrs, on treballà la siderúrgia fins a la seva jubilació i milità en la CNT. Fou un dels fundadors de la Federació Local de Sench Ale dels Archièrs de la CNT. En els últims anys milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1993 visità la Federació Local de Candás de la CNT. Hilario López Sánchez va morir el 27 d'octubre de 1993 al seu domicili de Sench Ale dels Archièrs (Llenguadoc, Occitània) víctima d'un atac cardíac i va ser incinerat dos dies després a Montpeller. Son germà José López Sánchez també fou militant anarcosindicalista. ***
Joaquín
Morente Rosa -
Joaquín Morente
Rosa: El 21
de setembre de 1915 neix a Alcalá
de Guadaíra (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquín Morente
Rosa –el segon
llinatge citat sovint erròniament Rosas. Sos
pares es deien Joaquín Morente Ruiz i María
del Águila Rosa Rodríguez, i
tingué quatre germans (Rafael, Enrique, Juan i Francisco) i
dues germanes
(Mercedes i Salud). Es guanyava la vida treballant de jornaler i
milità
activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
les Joventuts
Llibertàries i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) d'Alcalá de Guadaíra.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i l'atac i
l'ocupació per part de
la Legió del seu poble, el 21 de juliol pogué
fugir cap a Ronda i Casabermeja i
després cap a Màlaga, on va romandre fins febrer
de 1937 fent d'ajudant en una
ambulància. Després de la caiguda de
Màlaga, passà a Almeria i el març de
1937
a València. Posteriorment va combatre el feixisme, enquadrat
en la 90 Brigada
Mixta, i posteriorment en la 197 Brigada Mixta de la 52
Divisió, de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, als fronts aragonesos
(Terol i Alfambra)
i del Llevant peninsular (Castelló, València,
etc.). Assolí el grau de tinent.
Ferit, va ser hospitalitzat a València al final de la
guerra. Detingut a la
Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) quan hi
anava cap a Alacant, el 4
d'agost de 1939 va ser internat al camp de concentració
d'Albatera. Fou acusat
per elements dretans i per la Guàrdia Civil del seu poble
d'haver participat en
els incendis de l'església dels salesians i del
Círculo Mercantil, en escorcolls
i d'haver ferit d'un tret de fusell un eclesiàstic. A finals
de desembre de
1939 va ser traslladat del camp de concentració de Porta
Coeli de València a la
presó de Sevilla. El 8 de juny de 1940 va ser jutjat en
consell de guerra a
Sevilla i va ser condemnat a 30 anys de presó per
«adhesió a la rebel·lió
militar» i tancat a la presó sevillana. El 9
d'octubre de 1942, amb altres nou
presoners, aprofitant una visita al dispensari
antituberculós de Sevilla, pogué
fugir. Amagat durant anys, pogué participar en la lluita
clandestina. En
aquests anys, en un accident de circulació, va perdre la
cama dreta. En 1948
pogué passar a França amb sa companya Dolores
Barroso Carreras, també destacada
anarcosindicalista. La parella visqué a Corbas
(Arpitània) i milità en la
Federació Local de la CNT de Lió
(Arpitània).
Malgrat la seva incapacitat física, milità
activament en el moviment llibertari
de l'exili. En 1958 col·laborà en Nueva
Senda. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, en 1976 participà
en la reconstrucció de la CNT i en la restitució
del l'antic local confederal
del seu poble natal. Joaquín Morente Rosa va morir el 20 de
desembre de 1989 a
Saint-Uze (Delfinat, Arpitània) en un accident de
trànsit amb el cotxe que
conduïa a l'«Autoroute du Soleil». Joaquín
Morente
Rosa (1915-1989) ***
Manuel
Gaya Canalda - Manuel Gaya Canalda:
El 21 de setembre de 1916 neix a Lleida
(Segrià,
Catalunya) el polític
republicà i militant confederal Manuel
Ricard Gaya i Canalda. Sos pares es deien Francesc Xavier Gaya Massot,
farmacèutic, i
Margarida Canalda Pons. Després d'estudiar el batxillerat a
Lleida, aconseguí
el títol de peritatge agrícola a l'Escola de la
Generalitat de Catalunya. En
1932 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Va
ser el fundador de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Maldà (Urgell, Catalunya) i secretari
de la Unió Agrària. Quan esclatà la
Revolució fou representant d'ERC en el Comitè
de Milícies Antifeixistes de Malda i l'octubre de 1936
s'incorporà com a soldat
a l'Escola de Guerra de Barcelona (Catalunya) de l'Exèrcit
Popular de la II
República espanyola, d'on sortí amb el grau de
tinent i va ser enviat a la 136
i a la 134 Brigada Mixta, participant en diverses operacions militars
(Belchite, Aragó, Tremp, Segre, etc.), essent ascendit a
capità per mèrits de
guerra i patint dues ferides en combat. En 7 de febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, creuà la frontera cap a
França després de passar per Camprodon
(Ripollès, Catalunya) i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers.
Posteriorment formà part d'una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) a
l'Alta Savoia dedicada a fer fortificacions per a l'exèrcit
francès a la
frontera amb Itàlia. El 13 de juliol de 1939
aconseguí embarcar a Bordeus (Aquitània,
Occitània) a bord del vaixell Mexique,
que arribà el 27 de juliol al
port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Després de
treballar en un ranxo i
d'ensenyar agronomia a l'Estat de Michoacán,
s'instal·là a la Ciutat de Mèxic,
començà a treballar com representant d'aliments
(vins, pernils, embotits,
etc.). Més tard, després de fer un curs d'agent
d'assegurances, va fer feina en
aquest sector en la companyia «Latinoamericana».
També regentà una fàbrica de
papers pintats amb un grup industrial suís i es
dedicà a la compravenda de
terrenys urbans. A partir de 1942 fou soci de l'Orfeó
Català, del qual fou
membre de la seva junta directiva entre 1985 i 1990. En 1951
aconseguí la
nacionalitat mexicana. A més, fou president de la
Immobiliària Catalana i
membre del Club d'Empresaris Catalans a Mèxic. En 1976,
després de la mort del
dictador Francisco Franco, va fer un viatge a Catalunya. Sa companya
fou Rosa
Maria García Cortina, amb qui tingué cinc infants
(Francesc Xavier, Manuel
Ricard, Lluís Andreu, Jordi Ramon i Ferran
Agustí), de qui enviudà, casant-se
posteriorment amb la catalana Dora Samblancat. Manuel Gaya Canalda va
morir el 5 de febrer de 2013 a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic). ***
Jacinto Pérez Merino - Jacinto Pérez Merino: El 21 de setembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1915– neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Jacinto Ángel Pérez Merino, conegut com El Pinilla. Sos pares es deien Roque Pérez Fernández, jornaler, i Andrea Merino Muñoz. Fill d'una família àcrata: son pare fou acomiadat en una vaga i, nomenat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït per declarar-se anarquista; son germà major, Tomás, fou un dels fundadors del Sindicat Unitari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Errenteria en 1931; Eduardo, altre germà major, fou un actiu propagandista i home d'acció; i sa germana Teófila fou una de les companyes que confeccionà la bandera confederal que presidia el local confiscat al Cercle Carlista durant la guerra. Jacinto va començar a treballar quan tenia 13 anys com a aprenent de torner ajustador al taller mecànic de José León Olascoaga. A partir de 1931 milità en el Sindicat del Metall de la CNT i fou elegit delegat laboral. Entre 1933 i 1934 era l'encarregat de cobrar les quotes sindicals. Fou el primer secretari de les Joventuts Llibertàries d'Errenteria. El seu domicili era lloc de refugi i de pas de companys fugats. Va participar en el Congrés de Saragossa de 1936 com a observador. El juliol de 1936 va marxar a Sant Sebastià a lluitar contra els feixistes, combatent al front de Casino, a Gros, a Larramendi i a Trincherpe. El 27 de juliol de 1936 va caure ferit al campanar de l'església d'Errenteria, quedant esguerrat d'un braç. Va continuar la seva lluita a la reraguarda, encara que figurava en les nòmines del batalló «Sacco i Vanzetti». Fou secretari del Sindicat Unitari d'Errenteria. El maig de 1937 son germà Eduardo, que lluitava al batalló Bakunin, morí al front alabès. Abans de caure Bilbao, va participar, per les Joventuts Llibertàries, en una reunió del Front Popular on la CNT va rebutjar el tardà oferiment d'incorporar-se en el Govern basc. Fou evacuat i va treballar en Serveis Auxiliars. En febrer de 1939 es va exiliar a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs. Amb son germà Tomás va col·laborar amb la Creu Roja Internacional i amb la Resistència, ajudant les persones que fugien del franquisme. Aconseguí lliurar-se de ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen. Després de l'Alliberament, va representar les Joventuts Llibertàries en la Junta Espanyola d'Alliberament de Baiona, ciutat on s'havia instal·lat. En 1948 va emigrar a Caracas (Veneçuela) i fou vocal a la republicana Casa d'Espanya des del 1951. El 14 d'abril de 1961 fou condecorat amb l'«Ordre de la Lleialtat a la República Espanyola», juntament amb sons germans Jesús i Valeriano. Després de la mort de Franco va tornar al País Basc i formà part del Grup Basc Confederal, encarregant-se de la recaptació de fons a favor del Moviment Llibertari. Quan es va produir l'excisió cenetista, va abandonar les tasques orgàniques. El 28 de març de 2000 recuperà la nacionalitat espanyola. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic CNT i en la revista d'història local Oarso amb articles sobre la presència llibertària a Errenteria. Jacinto Pérez Merino va morir el 21 d'agost de 2007 al seu domicili de Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) i va ser incinerat en aquesta població. ***
Necrològica
de Mateo Lozano Sánchez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de setembre de 1989 - Mateo Lozano Sánchez:
El 21 de setembre de 1920 neix a Villamiel
(Càceres,
Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Mateo Lozano
Sánchez.
Sos pares es deien Juan Lozano Moreno i Paula Sánchez.
En 1947
passà clandestinament
a França. Després d'un temps a Bordeus
(Aquitània, Occitània),
s'instal·là a Masseuva
(Gascunya, Occitània) i començà a
simpatitzar amb el moviment llibertari, afiliant-se
al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
d'Aush (Gascunya, Occitània). Vivia a Montrejau
(Llenguadoc, Occitània). Mateo Lozano Sánchez va
morir el
4 de
febrer –algunes
fonts
citen erròniament 25 de
febrer– de 1989 en
un hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'una curta,
però greu malaltia. ***
Necrològica
de Juan Vallejo Carrasco apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de setembre de 1990 - Juan Vallejo Carrasco:
El 21 de setembre de 1920 neix a Bacares
(Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Vallejo Carrasco. Sos pares es deien Vicente Vallejo i
Encarnación Carrasco.
Quan encara era adolescent s'enrolà voluntari en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola durant la guerra civil. Fet presoner al
final del conflicte
bèl·lic, va ser internat uns anys i
després enviat com a miner a Utrillas
(Terol, Aragó, Espanya), on entrà en contacte amb
militants de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i començà a militar en
la clandestinitat. En 1951,
arran d'un sabotatge a les instal·lacions mineres,
aconseguí fugir de la
detenció i passar a França, on
treballà a les mines de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) i a Alèst, on
ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica
en la CNT local. Sa companya fou Ana Dolores Lao. Juan Vallejo Carrasco
va morir el 15 d'agost –algunes
fonts citen erròniament el 16 d'agost– de 1990 a l'Hospital
d'Alèst
(Llenguadoc, Occitània) i en el moment de la seva
defunció s'encarregava de
distribuir el periòdic CNT.
Va ser
enterrat religiosament per sa família amb les protestes dels
seus companys
confederals. ***
Flavio Costantini - Flavio Costantini: El 21 de setembre de 1926 neix a Roma (Itàlia) el pintor, il·lustrador, escenògraf teatral i escriptor anarquista Flavio Costantini. Heretà la seva passió per la pintura de son pare, un treballador d'una companyia d'assegurances aficionat a l'art. Estudià al Liceu Tasso, la millor escola de secundària de Roma, però hagué d'abandonar-lo per males notes i entrà a l'Institut Nàutic, la pitjor escola de secundària de Roma. En 1946, després de diplomar-se com a capità de Marina, entrà al servei de la Marina militar a l'Acadèmia Naval de Liorna, on aconseguí el grau de sotstinent. Entre 1951 i 1954 navegà arreu del món embarcat en la Marina mercant. En 1955, després de la seva aventura marítima, s'instal·là a Rapallo (Ligúria, Itàlia) i passà a consagrar-se en exclusiva al món de l'art i de la literatura. Per guanyar-se la vida es dedicà als dissenys gràfic i comercial i a la serigrafia, a més de treballar com a caixer en una empresa d'electrònica. En 1959, després d'un viatge a Barcelona (Catalunya), començà a pintar una sèrie d'obres (Tauromachias), realitzades a l'oli sobre llenç, dedicada al toreig. Més tard s'instal·là a Gènova, on trobà fonts d'inspiració més importants. D'antuvi comunista, en 1962, després de visitar la Unió Soviètica per presentar la seva obra en l'exposició col·lectiva «Primera Mostra de la Indústria Italiana» a Moscou, abandonà aquesta ideologia política. Després de llegir Mikhail Bakunin i les memòries de Victor Serge, es decantà pel pensament llibertari i engegà una tasca artística el fil conductor de la qual és la història del moviment anarquista, realitzant serigrafies dels moments «estel·lars», sobretot dels més traumàtics, de l'anarquia i dels seus protagonistes. També dedicà una part de la seva obra als escriptors, especialment a Franz Kafka, escriptor que conegué en la seva adolescència i que li ha acompanyat tota sa vida. Altra faceta molt important de la seva carrera fou la il·lustració de llibres (Vladimir Maiakovski, Edmondo De Amicis, Joseph Conrad, Fiódor Dostoievski, Carlo Collodi, etc.) i de publicacions periòdiques (La Domenica del Corriere, Corriere della Sera, La Repubblica, L'Europeo, Panorama, L'Espresso, Italsider, etc.). La seva obra pictòrica s'ha exposat a galeries i museus d'arreu del món (Roma, Londres, Ginebra, Moscou, Tòquio, etc.). En 1979, arran de treballar en una pintura sobre l'execució de la família Romanov, deixà de creure en la idea revolucionària i es tornà força escèptic. En 2008 va ser elegit president de l'Associació Museu Internacional «Emanuele Luzzati» de Gènova, creat en memòria d'aquest escenògraf, il·lustrador i gran amic seu. L'1 de juliol de 2011 es creà a Gènova l'Associació Arxiu «Flavio Costantini», que promou, tutela i difon la seva obra, a més de contenir un important fons de documents anarquistes. Entre els seus llibres artístics destaquen Romancero anarchiste (1973), The art of anarchy (1975), Ravachol & Cia (1975), Ravachol et ses compagnons (1976), etc. Flavio Costantini va morir el 20 de maig de 2013 a Rapallo (Ligúria, Itàlia).  Defuncions
Lev Txernyi - Lev Txernyi: El 21 de setembre de 1921 és executat per la txeca soviètica el poeta, periodista i escriptor Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (o Turchanínov, Turczanínov), més conegut pel seu pseudònim literari Lev Txernyi (o Tcherny, Tcherni, Chernyi, Chornyi, Tchorny). Fill d'un coronel de l'exèrcit tsarista, havia nascut a Moscou (Rússia) a finals del segle XIX, probablement en la dècada de 1890. La seva dedicació a la lírica i a la poesia fa que durant la primera dècada del segle XX sigui un conegut poeta dins de l'àmbit intel·lectual llibertari metropolità moscovita. Durant l'última etapa del règim tsarista va ser empresonat i deportat a Sibèria per les seves activitats revolucionàries arran de la repressió desencadenada a conseqüència de la Revolució russa de 1905 i va ser alliberat a començaments de 1917. Membre de la Federació de Grups Anarquistes (FGA) de Moscou des de la seva creació el març de 1917, juntament a Alekséi Alekséevitx Borovói, German Askàrov i altres; durant la primavera de 1918 ocuparà el càrrec de secretari de l'FGA i publicarà regularment articles en Anàrjiia (Anarquia), periòdic de l'organització. Posteriorment va formar part de grups anarquistes moscovites com ara Guàrdia Negra, vinculada a l'FGA, i a partir de 1919 dels Anarjisty Podpolia (Anarquistes Clandestins), els quals publicaven altre butlletí també anomenat Anàrjiia, i que seran els responsables de l'atemptat contra els locals a Moscou del Partit Comunista el 25 de setembre de 1919 en protesta contra la repressió bolxevic i on moriren 12 militants comunistes i 80 resultaren ferits. Ferm defensor de la «metodologia de la incautació», un cop detingut per l'Estat soviètic, va ser afusellat juntament amb altres notables militants del moviment llibertari rus, com ara Fania Baron, executat el 29 de setembre del mateix any. A més de la seva obra poètica i literària, i dels articles d'opinió publicats en la premsa anarcocomunista, va escriure en 1907, el mateix any que es publica en rus la segona edició de Der Einzige un sein Eigentun (L'Únic i la seva propietat), de Max Stirner, l'assaig Nóvoe napravlénie v anarjizme: assotsiatsiónnyi anarjizm (La nova direcció anarquista: anarquisme associacionista), que es publicarà modestament a Moscou i que serà reeditat a Nova York en 1923. Aquest text posa els fonaments del que s'ha vingut a nomenar «anarquisme associacional» o «anarquisme associacionista», doctrina que sembla derivada principalment de Max Stirner i de Nietzsche, com a branca de l'anarquisme individualista, i que desenvoluparà de fet el concepte proposat per Stirner en 1844 de l'Associació d'Egoistes. Juntament Alekséi Alekséevitx Borovói, professor de Filosofia de la Universitat de Moscou, i dels partidaris de l'acció directa, com la ucraïnesa Matriona Prisiazhniuk, Txernyi forma part del grup més representatiu de l'anarcoindividualisme rus de principis del segle XX. ***
Clemente Galé Campos - Clemente Galé Campos: El 21 de setembre de 1936 és afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Clemente Galé Campos, també citat com Clemente de Galé Campos. Fuster i paleta de professió, cap al 1918 fou vocal del Sindicat de Fuster de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 va ser nomenat administrador del periòdic gadità Bandera Libre (1919-1920), dirigit per Diego Rodríguez Barbosa. A finals dels anys vint, fou membre del grup anarquista «Germinal», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on també formaven part Vicente Ballester Tinoco i Elías García Segarra. L'agost de 1930 formà part, amb Vicente Ballester, Manuel Ordoñez, José Rodicio, Pedro Lucena, I. Pérez, José Ramos i Juan Ocaña, en la comissió que gestionà la vaga de treballadors de la construcció del nou Balneari de Cadis. El setembre de 1930 participà activament en l'organització de la Conferència de Sindicats Andalusos i aquest mateix any, amb Vicente Ballester, José Bonat Ortega i José Lucero, fundà el setmanari anarquista gadità Germinal. També en 1930 presidí la Societat d'Obrers Picapedrers i Peons i com a tal signà, amb altres companys, el 25 de novembre d'aquell any una carta dirigida al ministre de Governació davant la negativa de les autoritats a donar permís per a la realització d'actes propagandístics obrers. Col·laborà en El Pueblo de Cadis. El 28 de maig de 1931 signà, amb altres companys, des de la presó de Cadis, una carta a la premsa contra les maniobres dels caps republicans gaditans. Després del cop militar, el 21 de setembre de 1936 un grup de feixistes vingué a detenir-lo; durant l'enfrontament sa companya resultà morta i sa filla Aurora, de 18 anys, ferida; ell, ferit, aconseguí arribar al carrer, però va ser capturat. Traslladat a un hospital, el metge falangista Enrique Alsina refusà guarir-lo «perquè no tenia cura». Un grup de falangistes el tragué de l'hospital i l'afusellà al mig del carrer, obligant un grup de dones a cantar l'himne falangista Cara al sol davant del cadàver. Sa filla marxà a Madrid (Espanya), on visqué fins la seva mort en 1979. Clemente Galé Campos també fou pare d'Esmeraldino i de Julio. ***
Henri
Lion - Henri Lion: El 21 de setembre de 1944 és assassinat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Havia nascut el 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1895 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion». ***
Foto policíaca de Carlo Castagna - Carlo Castagna: El 21 de setembre de 1955 mor a Bozzolo (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Havia nascut el 14 d'abril de 1878 a Marcaria (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. ***
Notícia
sobre Camille Laberche sobre la seva gestió a La Voix Libertaire
publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del
16 d'octubre de 1931 -
Camille Laberche:
El 21 de
setembre de 1962 mor a
Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Camille Laberche. Havia nascut el 17
de setembre de 1893 a Llemotges (Llemosí,
Occitània). Era fill natural de la
guantera i
jornalera Marie Élina Laberche. El 29 d'agost de 1918, quan
feia el servei
militar, va ser acusat, amb altres tres companys, d'haver robat, en un
moment
de distracció, 400 francs de la caixa d'un restaurant a
Llemotges. El 9 d'agost
de 1919 es casà a Llemotges amb Angèle
Séraphine Cadario. En aquesta època
treballava de ferroviari i vivia amb sa mare al número 15
del Faubourg des
Arènes. A començament de la dècada
dels anys vint treballava d'obrer ceramista
i era membre del Sindicat Autònom de la Ceràmica.
Entre el 2 i el 4 de desembre
de 1922 participà a títol individual en el III
Congrés de la Unió Anarquista
(UA), celebrat a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de
França,
França). En 1923, amb sa companya i son fill,
participà en el préstec econòmic
per publicar la edició diària de Le
Libertaire. En aquesta època era membre del
Sindicat de la Construcció de
Reims (Xampanya-Ardenes, França). Entre 1923 i 1925
col·laborà en el diari Le
Libertaire. Arran del Congrés de la
Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrat entre el 30
d'octubre i l'1 de
novembre de 1927 a París (França), que
donà lloc a una escissió de partidaris
de l'anomenada «síntesi», al voltant de
Sébastien Faure, que es concretà en la
nova organització Associació de Federalistes
Anarquistes (AFA), Laberche hi
formà part d'aquesta última i hi
col·laborà en l'òrgan
d'expressió d'AFA La Voix
Libertaire (1929-1939). Entre el
25 de juny de 1932 i el 25 d'abril de 1936, a resultes de la condemnat
de
Maurice Langlois, fou gerent de la citada publicació.
Després de 10 anys de
militància en el Sindicat Autònom, pensant que
les aliances entre aquest i la
Confederació General del Treball (CGT) eren perjudicials per
al sindicalisme
autònom i el sindicalisme revolucionari, el 14 d'abril de
1933 abandonà amb Adrien
Perrissaguet l'organització i creà el Grup
Intercorporatiu de la Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El
novembre de 1935 va
ser nomenat membre del Buró de la CGTSR de Llemotges, al
costat de Jean Boucharel,
Chalard, Marcel Coussy, Ferré, Adrien Perrissaguet, Jean
Peyroux i Vincent. En
aquesta època treballava de jornaler i el seu nom figurava
en el llista
d'anarquistes del departament de l'Alta Viena establert per la policia
i estava
proposat per a ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. El gener de
1938 es va instal·lar a Meudon (Illa de França,
França) i vivia al número 19
del carrer Gambeta. En aquesta època treballava d'oficinista
al Centre
d'Investigacions Tècniques del Ministeri de l'Aire a
Chamais-Meudon. La policia
de la regió parisenca no anotà cap activitat
política en el seu dossier en
aquests anys. En 1950 col·laborà en Cahiers
Fernand Pelloutier. Camille Laberche va morir el 21 de
setembre de 1962 al seu domicili de
Llemotges (Llemosí, Occitània). ***
Joaquín
Lucarini Macazaga amb un de les seves escultures èpiques - Joaquín Lucarini
Macazaga: El 21 de setembre de 1969 mor a Burgos
(Castella, Espanya) el
dibuixant i escultor anarquista Joaquín Lucarini Macazaga
–a vegades el segon
llinatge citat en basc Makazaga.
Havia nascut el 14 de juny de 1905 a Fontecha (Lantarón,
Àlaba, País Basc). Era
fill de l'escultor italià anarquista Ángel
Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga
Pérez, i fou el major de quatre germans (Joaquín,
Alberto, Amador i Liberto) i
una germana (Teresa) –la parella encara tingué un
infant petit (Florencio)–,
tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista.
Aprengué les primeres
passes artístiques amb son pare, que treballà en
les obres de la Catedral Nova
de Vitòria (Àlaba, País Basc), i
posteriorment es traslladà d'aquesta ciutat a
Bilbao (Biscaia, País Basc) per a estudiar, amb Higinio de
Basterra Berastegui,
José Larrea Echániz i Federico Sáenz
Venturini, a l'Escola de Belles Arts i
Oficis d'Achuri, on com a dibuixant i escultor va ser premiat en
diferents
ocasions. En 1925 realitzà la seva primera
exposició organitzada per la
Societat d'Artistes Bascos a l'Ateneu de Bilbao. En aquests anys
destacà amb
obres de caire barroc naturalista i realista (Ángel
músico, Ángel
tocando
la alboka, Cristo en la cruz,
Cupido, El
hombre). En 1928 la revista El
Pájaro Azul de Vitòria va reproduir
escultures seves i aquest any exposà a
Vitòria. Al seu estudi de Bilbao realitzà
importants obres, com ara Busto de
doña Caralina MacMahon, Mi
hermano Florencio i Otoño.
En 1929 la Diputació d'Àlaba li
va concedir una beca i marxà cap a París
(França), on va estudiar el «Curs
superior de dibuix aplicat a l'art i a la
indústria» amb Ponchon, que considerà
que va ser l'alumne més avantatjat d'aquell any. La revista Revue Moderne Illustrée des Arts et de
la
Vie, en el número del 30 de juliol de 1930, que
qualificà com a
«continuador del realisme espanyol». En 1930
viatjà per Bèlgica i Amsterdam
(Països Baixos), en 1931 per Itàlia (Roma i
Florència) i en 1932 obtingué un
premi a Madrid (Espanya). Posteriorment guanyà concursos i
va fer escultures a
Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc),
a Vitòria –en 1935 esculpí les dues
matrones de la façana de la Caixa d'Estalvis)– i a
Bermeo (Biscaia, País Basc).
Durant la guerra civil va fer exposicions a diverses capitals europees
(París,
Londres i Moscou) i americanes (Buenos Aires i Mèxic). En
aquesta època, la revista
anarquista de Bilbao Horizontes
(1936-1937)
va reproduir escultures seves. En 1937, quan estava realitzant una gran
escultura (Alegoría de la
República),
les tropes feixistes entraren a Bilbao i hagué de
destruir-la, juntament amb
altres peces. Amb el triomf franquista, passà una breu
temporada a la presó i
va ser jutjat i condemnat a dues penes de mort, però
finalment va sortir
indemne. A diferència dels seus germans, no patí
represàlies greus,
possiblement per les seves llargues temporades a l'estranger i
perquè, malgrat
ser anarquista de sòlida formació, el seu volum
artístic li va impedir militar
en les organitzacions llibertàries amb la mateixa intensitat
que sos germans.
Durant la postguerra la seva obra canvià considerablement
–alguns consideren
que té molt menys interès en centrar-se en
l'estètica feixista dels vencedors–
i adquirí molta fama per les seves escultures religioses i
de caràcter èpic i heroic
d'encàrrec instal·lades arreu dels
País Basc (Basauri, Bilbao, Deusto,
Gaztelugatxe Gernika, Leza, Sant Sebastià, Santurtzi), La
Rioja (Logronyo,
Huércanos) i, sobretot, a Burgos (Castella, Espanya), on
passava llargues
temporades. Treballà amb nombrosos arquitectes, com ara
Pedro Ispízua Susunaga,
Manuel María Smith Ybarra i Pablo Zabalo
Ballarín. En 1959 es realitzà una
exposició antològica a Vitòria. Sa
companya i musa fou Concepción Gobantes. Entre
les seves obres podem destacar Isidoro Walls
(1927), El hambre
(1928), Relieves del Club Deportivo de Bilbao
(1929), Del 14 al 18
(1930), La victoria de la Música (1932),
Leyendo (1932), Boxeador
(1932), Lanzador de peso (1932), Verso la
parte dove si leva il sole
(1932), Alegoría de la Justicia (1935), Héroes
del Alcázar de Toledo
(1939), El Tigre (1943), San Roque
(1947), Ceres y Mercurio
(1949), Monumento a Sancho el Sabio (1950), San
Pedro (1951), Ciclo
cidiano (1953-1955, El Obispo don
Jerónimo, Doña Jimena,
Martín Antolínez, Álvar
Fáñez i altres obres a Burgos), Sagrado
Corazón
de María (1956), Alegoría del
Ahorro y los campesinos (1959), Hernán
Cortés (1959), Sagrada Familia
(1959), San Pedro Apóstol
(1961), Homenaje a Fleming (1962), Fortaleza
y Templanza (1962), Virgen
de Begoña (1963), La Sardinera
(1964), etc. Joaquín Lucarini
Macazaga va morir el 21 de setembre de 1969 a la Residència
Sanitària de Burgos
(Castella, Espanya), víctima d'una trombosi cerebral, quan
es trobava en
aquesta ciutat de viatge per qüestions de feina. En 2005 es
realitzà
l'exposició antològica
«Joaquín Lucarini. En el centenario de su
nacimiento» al
Museu de Belles Arts d'Àlaba a Vitòria. Joaquín Lucarini
Macazaga (1905-1969) ***
Jean
Lébédeff (1920)
- Jean Lébédeff: El 21 de setembre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'artista anarquista Ivan Konstantinovitx Lebedev, més conegut com Jean Lébédeff. Havia nascut el 25 de novembre –12 de novembre segons el calendari julià rus de l'època– de 1884 a Bogorodskïé, barri de Nijni Nóvgorod (Volga-Viatka, Rússia). Sos pares es deien Costantin Lebedev i Alexandra Ivanova. Havia nascut en una família de comerciants i agricultors que tenia l'estatus lliure. El 12 de març de 1907 obtingué un diploma de l'Escola de Navegació Fluvial de Nijni Nóvgorod i esdevingué capità d'un vaixell del Volga. En aquests anys amagà nombrosos militants revolucionaris a bord de la seva embarcació. El novembre de 1908 expulsà de la nau, amb el suport dels passatgers, un grup de guàrdies del tsar que abandonà desarmat en una riba despoblada. Per fugir de la repressió tsarista, abandonà clandestinament el país i, a través de Finlàndia, Dinamarca i Alemanya, arribà a Bèlgica. A Ixelles es reuní amb son germà major, Nicolas (Nikolai Konstantinovitx Lebedev), estudiant a la Universitat Lliure, dirigida per Élisée Reclus. En 1909 s'instal·là a París, on exercí diverses feinetes i començà a estudiar dibuix. En 1911 es traslladà a Montparnasse i entrà a l'Escola Nacional de Belles Arts. També freqüentà l'acadèmia de Lev Leonovitx Tolstoi, fill de l'escriptor, i l'Acadèmia Russa de París creada per emigrats de tendències anarquistes o anarquitzants. Arran d'unes diferències sorgides sobre el finançament de l'Acadèmia per una possible subvenció tsarista, l'Acadèmia es dividí en dues en 1912 i Lébédeff restà fidel al grup antitsarista (Avinguda del Maine, 54), però l'any següent fou elegit president de l'altre grup (Avinguda del Maine, 21). En aquesta època estudià sobretot a l'escola del mestre gravador Paul Bornet, on s'inicià en la xilografia, i realitzarà paisatges, retrats i gravats en fusta. Passà moltes hores a la Biblioteca Nacional de París estudiant els gravats antics. Al barri de Montparnasse, freqüentarà els cercles artístics (especialment el cafè «Camélèon») i farà amistat amb diversos artistes (Picabia, Maïakovski, Ravel, Mac Orlan, Erik Satie, Blaise Cendrars, Soutine, Modigliani, André Salmon, etc.). També fou assidu del taller d'Henri Matisse a Issy-les-Moulineaux i de l'estudi d'Anatole France al bosc de Boulogne. Entre 1921 i 1927 formà part del grup «Les Compagnons», creat per Germain Delatouche, que organitzà nombroses exposicions de diferents artistes (Antral, Claudot, Lébédeff, Paulémile Pissarro, Delatousche, etc.). Durant aquest període d'entreguerres estigué força lligat als cercles llibertaris i especialment als militants russos exiliats Volin i Makhno. Aquest últim visqué nombrosos mesos a ca seva i realitzà per ell nombroses gestions davant els poders públics per aconseguir papers. Amic de Piotr Kropotkin, s'encarregà d'acollir i guiar sa companya durant els seus viatges a París. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Néo Naturien, on col·laborava també el gravador llibertari Louis Moreau, i La Vache Enragée, periòdic dirigit per M. Hallé i òrgan d'expressió de la Comuna Lliure de Montmartre, de la qual era membre. Durant l'ocupació alemanya, amagà dins del seu taller de Fontenay-sous-Bois amics jueus i militants anarquistes perseguits per la Gestapo i pels quals realitzarà documents falsos d'indentitat. Després de la guerra, es casà amb Kamille Klimeck, filla d'una família burgesa polonesa, amb la qual tindrà un fill, Georges. En aquests anys continuarà treballant per a la premsa llibertària, com ara L'Unique, d'Émile Armand, i Maintenant, d'Henri Poulaille. En 1947 il·lustrà la coberta del llibre de Volin La révolution inconnue, editat pels «Amics de Volin» i l'obra de Fernand Planche consagrada a Kropotkin (1948). En 1972, malalt, es retirà amb sa companya Marie Claire Blanc (Maguelone) i son fill François a Gallargues-les-Montueux (Occitània). Jean Lébédeff va morir el 21 de setembre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Sant Geli. ***
Roc
Pelejà Rubinat -
Roc Pelejà
Rubinat: El 21 de setembre de 1982 mor a la platja de
Segur de Calafell (Baix
Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Roc
Pelejà Rubinat, citat erròniament
de diverses maneres (Roque Peleja, Roque Pelleja, Robinat,
etc.). Havia nascut el 20 de gener de 1920 a Capçanes
(Priorat,
Catalunya). Sos pares es deien Roc Pelejà i Carme Rubinat.
Quan era molt jove
s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Falset
(Priorat, Catalunya). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936, s'ocupà fins a
finals de 1936 de
l'administració de la col·lectivitat pagesa local
i després s'enrolà en la
«Columna Durruti», i posteriorment en la 26
Divisió, on va romandre lluitant
fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
va ser internat als campsde concentració de Vernet i de
Sètfonts. Quan esclatà
la II Guerra Mundial s'integrà voluntari en la 27 Companyia
de Treballadores
Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la
«Línia Maginot» a la
zona de Sarreguemines (Lorena, França). El 20 de juny de
1940 va caure presoner
dels alemanys a Vendeuvre-sur-Barse (Xampanya-Ardenes,
França) i va ser
internat en diversos stalags. El 23
de
març de 1941 va ser deportat, sota la matrícula
4.253, al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on
arribà el 3 d'abril d'aquell any, i va
ser integrat al kommando de la
pedrera Wienergraben del camp. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat
per les
tropes aliades. Repatriat a França,
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on milità en
la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant els
anys seixanta va ser secretari regional de la CNT i secretari de la
Zona VII de
la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP), organització de
la quan també va ser tresorer. En aquests anys
col·laborà en el periòdic
confederal Espoir i en Hispania, òrgan de la FEDIP.
En diferent
ocasions fou membre de la delegació de la FEDIP que
participava tots els junys
en la Jornada Departamental de la Resistència celebrada a
Lió. En el VII
Congrés de la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de
1981, va ser
nomenat secretari general, en substitució de Josep Ester
Borràs que acabava de
morir. En 1981 es va instal·lar a Morellàs i les
Illes (Vallespir, Catalunya
Nord). En una excursió a Catalunya amb sa companya Pepita
Pous, amb qui tenia
un fill (Bernard Pelejà Pous), Roc Pelejà Rubinat
va morir ofegat el 21 de
setembre de 1982 a la platja de Segur de Calafell (Baix
Penedès, Catalunya) i
va ser enterrat sis dies després a Morellàs i les
Illes. Roc Pelejà Rubinat
(1920-1982) ***
Necrològica
d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 de desembre de 1988 -
Antoni Solé Miquel: El
21 de setembre de
1988 mor a Agen (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
Antoni Solé Miquel. Havia nascut el 7 de febrer de 1916 a
Lleida
(Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Francesc
Solé i
Rosa Miquel. Paleta de
professió, quan era molt jove s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es
presentà com a milicià
en la «Columna Durruti». Després de la
militarització de les milícies passà a
la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment passà per les
Companyies de Treballadors
Estrangers. Més tard s'establí al departament
occità de Gers i, després de no
trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre
company i la
treballà en col·lectivitat. Durant
l'Ocupació participà en la Resistència
i
després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic
de Fezensac, on treballà de
paleta artesà. En aquesta població
milità en la Federació Local de la CNT, de
la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla.
Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 20 de setembre–
de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània,
Occitània). ***
Luis
García Gallo (amb ulleres) en un dinar; a la seva dreta el
pintor Francisco Bengoa Garteiz (Patxi
Bengoa), amic de la infancia - Luis García
Gallo: El 21 de setembre
de 2001 mor a Barcelona (Catalunya) el
dibuixant i pintor anarcosindicalista Luis García Gallo, que
va fer servir
nombrosos pseudònims (Coq,
Gallo, López
IV, etc.). Havia
nascut el 8 de juny de 1907 a Toro (Zamora,
Castella,
Espanya). Sos pares es deien Benito García
Rodríguez,
jornaler, i d'Eugenia Gallo López. Fill d'una
família
molt humil, quan
tenia dos
mesos sa família es traslladà a viure a Bilbao
(Biscaia, País Basc). Aprengué
l'eusquera i sempre es considerà basc. Treballà
d'aprenent i de grum en un
cinema, i estudià violí a l'Escola de Belles
Arts, tocant en una orquestra de
cabaret, i dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Bilbao. Va fer el
servei
militar al Protectorat Espanyol al Marroc. Posteriorment
passà a viure a Madrid
(Espanya) i treballà dissenyant publicitat per a una
impremta de la Corredera
Baja de San Pablo del madrileny barri de Maravillas. En 1928
col·laborà amb
vinyetes en El Pájaro Azul
de Vitòria
(Àlaba, País Basc), revista amb moltes
col·laboracions d'intel·lectuals
anarquistes. S'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i durant la
guerra civil dibuixa cartells, vinyetes i caricatures per a la premsa
anarquista (Butlletí CNT-FAI,
¡Campo Libre!, CNT, Diana,
Estudios, Episodios,
Fragua Social,
Juventud Libre, Mujeres
Libres, Solidaridad
Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, Umbral,
etc.). En 1937 s'establí a València
(València, País
Valencià) i il·lustrà el llibret Vida y
muerte de Ramón Acín, de Felipe Alaiz
de Pablo; col·laborà en el llibre
col·lectiu De julio a julio
i publicà
la seva sèrie de dibuixos «El
Generalísimo» en La
Tierra. En 1938 es traslladà a Barcelona
(Catalunya) i aquest
any guanyà un dels premis del Concurs de Caricatures del
periòdic Vanguardia Postal.
Durant els últims mesos
del conflicte bèl·lic lluità en el X
Cos de l'Exèrcit de l'Est a la zona de la
Noguera Pallaresa, sota les ordres de Gregorio Jover Cortés
i el comissari
polític Juan Manuel Molina Mateo (Juanel).
El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França amb el
seu exèrcit i va ser reclòs als camps de
concentració del Fort de Montlluís,
d'Argelers i el de càstig de Vernet. En 1940 treballava de
llenyataire a
Varilhas (Llenguadoc, Occitània) en contacte amb la xarxa
d'evasions
encapçalada per Francisco Ponzán Vidal, per a la
qual realitzà tasques de
falsificació de documents. En aquesta època
intentà passar a Mèxic i Ricard
Mestre Ventura li va aconseguir un visat, però finalment es
va fer enrere. A
començaments de 1941 s'establí a París
(França), on visqué com pogué
(dibuixant
plaques de matrícules per a la fàbrica Peugeot;
pintant camions; dibuixant historietes
mudes, ja que no coneixia el francès, etc.). Entre febrer i
març de 1947
participà en la Exposició Artística
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que
se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i
París i freqüentà una
tertúlia
anarquista de destacats intel·lectuals (Felipe Alaiz de
Pablor, Antoni García Lamolla,
Fernando Gómez Peláez, Antoni Téllez
Solà, etc.). Posteriorment signà dibuixos
en destacadíssimes publicacions periòdiques
franceses (Constellation, France-Soir,
Ici Paris, L'Intransigeant,
Jours de
France, Nouveau Candide, París-Presse, Point
de Vue, La Presse, Le Soir, 24
Heures, Voilà,
etc.),
moltes d'elles de l'agència Intermonde Presse que
distribuí els dibuixos arreu
d'Europa i d'Amèrica, per a les quals va crear personatges
(Azor, Médor, Namz'elle
Souris, Nanette, etc.), en algunes ocasions amb René
Goscinny (La Fée Aveline,
Yvette, Docteur Gaudéamus, etc.). Finalment en 1973
retornà a la Península i
s'instal·là a Barcelona. Apassionat per
l'egiptologia, en 1973 publicà el
llibre De las mentiras de la egiptologia a
las verdades de la Gran Pirámide, que ha tingut
nombroses reedicions. En
1992 el seus dibuixos van ser portats al cinema per Xavier
Gélin, d'Hugo-Films,
sota el títol Coup de jeune.
Luis García Gallo va morir el 21 de setembre
de 2001 en una residència de Barcelona (Catalunya) i va ser
incinerat. ---
|
![[20/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/09]") |
|
![[22/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/09]") |
|
|
| Actualització: 20-12-22 |