|
---
Anarcoefemèrides del 21 d'octubre Naixements
Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul - Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski, Zhukovski, Joukovski, Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la «Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin i Élisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, amb Élisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz, Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne. ***
Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892) - Eugène
Cottée: El 21
d'octubre de 1854 neix a Passy, actualment XVI
Districte de París (França), el
dibuixant, artista pintor, marxant
d'art i anarquista Édouard Eugène
Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Sos pares es deien
Pierre Édouard Cottée,
daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta.
Marxant
d'art, el 10 de
setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de
Comerç de París. El
19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de
París amb Rose Marie Baille;
aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i
treballava de marxant i
expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le
Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de
1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era
secretari de la
XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut,
juntament amb altres
companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener,
Eugène Hamburger,
Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,)
després d'haver protagonitzat un
incident en una reunió privada del comitè de
l'Aliança Republicana, celebrat al
Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador
republicà Henri Tolain, on
aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple
que contenia un article força violent contra el president de
la reunió, i el 15
de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena
per un
delicte de «cops, ultratges i
rebel·lió» contra els agents que
intentaren sufocar
el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de
1887 va ser detingut,
juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota
l'acusació d'«abús de
confiança» després d'haver intentat
estafar a un tal Beaufils, repartidor del
mercat central de París, per al qui treballava Oscar de
Witte. En aquesta època
vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era
secretari de redacció del periòdic
anarquista Insurgé i
membre del grup anarquista «Les Égaux»,
del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en
una
llista policíaca d'anarquistes i vivia al número
5 del carrer Ormesson. L'abril
de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista
Internacional (GAI) que ce
celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del
carrer Au Maire. El
6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de
«complicitat en robatori»
i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de
1893, amb
altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al
número 144 del bulevard
de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una
corona roja de la
Coalició Revolucionària, marxaren cap el
cementiri de Père Lachaise. El 29 de
maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes
(Amédée Denéchère, Gillot,
Rodolphe
Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la
Bastille», a la plaça de la
Bastille, lloc de reunió habitual de la
militància llibertària, amb la
finalitat d'establir una correspondència activa amb certes
personalitats
anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893
assistí al míting de
protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a
la Sala
Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de
juliol de 1893
assistí, amb quatre-centes persones, a una
conferència organitzada per Dufour i
Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin,
un míting a la Sala
Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura
de la Borsa del
Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron,
Georges Deherme,
Amédée Denéchère, etc.),
plantejà la creació d'un diari en aquell mes
d'eleccions legislatives i tingué la intenció de
visitar personalitats per a
trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en
un llistat de
recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era
desconegut. L'11 de març de
1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del
carrer Letort, que va
ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i
correspondència. En
aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com
assegurava, en el
periòdic Gazette des Assurances.
El
30 de març de 1894 va ser posat en llibertat
després d'haver enviat la policia
el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de
desembre de 1894
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i
encara vivia al carrer
Letort. El seu últim domicili fou al número 147
del carrer Université i al
final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène
Cottée va morir el 3
d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París
(França). ***
Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni - Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia). ***
Foto
policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març
de 1894) - Hercule Bedéi:
El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule
Bedéi. Sos pares es deien Pierre
Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va
ser identificat per la policia francesa
com a membre del grup anarquista italià («Cercle
Internacional») de París (França),
juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a
sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne.
A finals de febrer
de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de
març va ser fitxat
per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser
expulsat
de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom
figura en el registre
d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària
de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894 - Théodore Lardaux: El 21 d'octubre de 1872 neix a Fismes (Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista Théodore Lardaux, conegut com Georges. Era fill dels
obrers de filatura Pierre Joseph Lardaux i Louise Cellier. Sense domicili fixe,
es guanyava la vida treballant de manobre i va ser condemnat en sis ocasions
per «robatoris» i «cops i ferides». El 13 de juliol de 1894, el mateix matí que
havia sortir de la presó de Laon (Picardia, França), va ser detingut a l'estació
d'aquesta població en possessió de fórmules de fabricació de bombes. Durant la
seva estada a la presó de Laon, on havia estat tancat durant sis mesos per
«rebel·lió», havia freqüentat els anarquistes Arthur Vautier, a la cel·la del
qual s'havia trobat una fórmula semblant, i Gustave Mathieu. Jutjat el 14 de
novembre de 1894, va ser condemnat pel Tribunal de l'Aisne per «pertinença a
associació criminal» a cinc anys de treballs forçats i posteriorment a la
deportació, mentre Vautier va ser condemnat a vuit anys per la mateixa pena i
Mathieu va veure el seu cas sobresegut. El febrer de 1896 va escriure el president
de la República francesa des de la presó de Beaulieu (Caen, Normandia, França)
negant la seva militància anarquista. Posteriorment va ser enviat a la colònia
penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). La
Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. A finals de 1899 encara
s'hi trobava. En 1899 Joseph Reinach, de la Lliga dels Drets de l'Home, publicà
l'informe sobre el seu cas i el d'altres sota el títol Rapport sur les cas
de cinq détenus des Îles du Salut. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894) - Louis Aubin: El 21
d'octubre de 1873 neix a l'Hospital
Beaujon del VIII Districte de París (França)
l'anarquista Louis Michel Aubin –algunes
fonts policíaques citen erròniament Alexandre
com tercer nom–, conegut com Petit
Louis.
Era fill natural de la modista Marie Louise Albin i de pare desconegut.
Es
guanyava la vida treballant de cisellador. Entre 1890 i 1892
freqüentà el
Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París, que havia
estat fundat en 1888
i era el principal lloc de reunió anarquista de
l'època. En aquesta època vivia
al número 13 del carrer Moulin des Prés del XIII
Districte de París. El març de
1892 va ser detingut després de l'atemptat de la caserna
parisenca de Lobau del
15 de març d'aquell any, que només
causà danys materials. Un cop lliure, es
refugià a Londres (Anglaterra), on
freqüentà els cercles anarquistes
francòfons.
En 1896 vivia al número 43 del Tottenham Street de Londres.
En els anys noranta
figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària francesa. Estava
casat amb dos infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de
maig de 1903 - Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per «ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell «Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità «Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad, Émile Janvion, É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse, Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs, Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.). ***
Foto
policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894) - Mina Schrader: El
21 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París
(França) la model i escultora
Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres
noms (Mina de Nyzot, Mina
Schrader
de Nysold, Mina Schrader de Wegt de
Nizeau, Ysolde Vouillard,
etc.). Sos pares es deien Fredéric Auguste Schrader, obrer
paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista.
Treballà
de model a Montmartre i visqué al número 11 del
carrer Berthe. Fou una de les
dames d'honor de la model Royer (Sarah
Brown), que esdevingué cèlebre en el
ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual
organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb
una
simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu
domicili va ser
escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades
per
artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es
va negar
a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del
braç per portar-la
a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata
a les mans i ella
completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i
fou inculpada de
pertànyer a «associació de
malfactors». Estigué relacionada amb els
anarquistes
Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de
model de
l'heroïna principal de la novel·la, Monna
Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors
(Gabriel-Albert
Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va
escriure el negre Henri Gautier
Villars) publicà el llibre Maîtresse
d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a
«wagneriana, esotèrica,
neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva,
baudelariana, mòrbida,
nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb
l'escultor
Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau).
En
1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a
publicar l'any següent,
sota el nom de Wilhelmine Schrader de
Nyzot, els llibres  la
recherche de
Dieu i Les lois de
l'électricité,
i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les
sources de l'électricité),
però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment
editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital
d'Évreux (Normandia, França). ***
Luigi
Branchi - Luigi Branchi: El
21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i
propagandista anarquista Luigi
Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador,
Le
Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i
Albertina Zanichelli. En
1906 s'instal·là amb sa família a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa
mare
regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple
barri proletari de la ciutat. En
1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril
d'aquest any passà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el
grup anarquista «Germinal». Posteriorment
es traslladà a Llombardia, primer a Milà i
després a Luino, on fou corresponsal
del periòdic anarquista La
Protesta Umana,
signant els articles sota el pseudònim Il
Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser
condemnat, en
llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i
una multa per
«insults a l'exèrcit comesos mitjançant
la premsa». Immediatament després del
judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa
passà a Metz (Lorena, França), però va
ser
expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista.
Retornà a Itàlia
i visqué a Milà amb son pare. Poc
després passà a Suïssa (Ginebra,
Saint-Imier,
Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i
Milà) a la recerca de feina estable,
mantenint, això sí, contactes amb els cercles
anarquistes. En aquesta època
col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria, els articles del qual signava com Espotador.
El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on
sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta
ciutat emiliana es casà
i obrí una barberia. En 1912, segons la policia,
abandonà la política activa.
El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el
VI
Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la
sol·licitud d'adhesió
a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics
Italians Antifeixistes
(ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat
perseguit pels feixistes,
apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que
no havia
desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet,
en 1933, les
autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius,
mesura que
només va ser ratificada en 1938, ja què
«havia demostrat alts sentiments
patriòtics en la seva assistència i
distinció en les manifestacions que
s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933».
Després de la II Guerra
Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista,
col·laborant ocasionalment
en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat
vicepresident de la secció local de
l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi
Branchi va morir el 20 de
maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Ramón Domínguez Basco - Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Sos pares es deien Joaquín Domínguez i Dorotea Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). Entre el 25 i el 27 de de gener de 1936 va ser delegat de Blanes a la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) celebrada a Barcelona, on signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Ángela Portals. Ramón Domínguez Basco va morir d'una angina de pit el 9 de gener de 1959 al seu domicili d'Évreux (Alta Normandia, França). ***
Necrològica
d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de desembre de 1973 -
Anselm Roldós
Planas:
El 21 d'octubre
de 1887 neix a Calonge (Baix
Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Sos pares es
deien Martí
Roldós i Francesca
Planas. Quan era molt jove s'afilià,
ben igual que son germà petit
Lluís, a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1932 era membre de la
comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de
la CNT. El
novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el
desembre
presidí l'assemblea que establí les bases
organitzatives de la col·lectivitat
local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de
Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas
(Aquitània, Occitània), on
milità en la Federació Local de la CNT. Fou
delegat per Aisinas al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se
celebrà en 1947 a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar
s'instal·là a Tuïr, on
continuà militant, juntament amb son germà
Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat
Moliné. Anselm Roldós
Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de
Tuïr
(Rosselló, Catalunya Nord). ***
Isidoro
Parodi - Isidoro Parodi: El
21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos
pares,
pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet
s'acostà
al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista,
especialment entre
els treballadors del port de Savona (Ligúria,
Itàlia), on treballava de
descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig
de 1915
i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era
caporal del 118
Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de
juliol
de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué
la lluita obrera.
Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,
Pensiero e Volontà,
Libero Accordo, etc.) entre els
treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions.
Fitxat per la
policia com a «anarquista federalista», va ser
definit per les autoritats com a
«profundament convençut de les seves
idees» i «element perillós».
Amb
l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques
propagandístiques i
d'oposició al règim, i fou un dels promotors de
la campanya en suport dels
activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Mantingué correspondència amb companys de la seva
ciutat natal en l'exili, com
ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la
premsa anarquista.
L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia
i se li
va confiscar material propagandístic i
correspondència clandestina, sobretot dirigida
a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja,
Valònia); quatre dies
després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi,
anarquista com ell i
companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també
va ser escorcollat.
Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va
ser
confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de
Ponça. El 26 de
febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any
d'amonestació
i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant
els anys següents treballà a
l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i
en 1934 va ser
advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les
forces armades
aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de
l'activitat conspiradora
i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada
de l'Squadre
d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)
«Falco». Durant la nit del
3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional
Republicana (GNR) feixista envoltaren
casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de
fugir, va ser ferit
mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro
Parodi va morir el
4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona
(Ligúria, Itàlia). Deixà
companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill. ***
Pia
Zanolli amb son company Bruno Misèfari - Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pia Zanolli va morir en 1980. ***
Necrològica
de Francisco Isabal Begué apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
juliol de 1979 - Francisco Isabal Begué: El 21 d'octubre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT. ***
Necrològica
de Manuel Cartié Ponte apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976 - Manuel Cartié Ponte:
El 21 d'octubre de 1900 neix a Alcoleja
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel
Cartié Ponte –algunes fonts
citen erròniament el primer llinatge com Cartier.
Sos pares es deien Calixto Cartié i Antonia Ponte. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball, en 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i
passà pels camps de concentració i les Companyies
de Treballadors Estrangers
(CTE). Acabà establint-se amb sa companya Natividad Sagarra
Hernández a Carpentràs
(Provença, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Manuel Cartié
Ponte va morir el 25 d'octubre de 1975 –algunes fonts citen
erròniament el 24
d'octubre– a l'Hospital de Montfavet d'Avinyó
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Francesc Pedret Serres apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16
d'octubre de 1978 - Francesc Pedret Serres: El 21 d'octubre de 1909 neix a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedret Serres. Sos pares es deien Domènec Pedret Solé i Sofia Serres Pastor. Obrer agrícola, s'adherí molt jove al moviment llibertari, participant en els grups d'acció, fent una intensa amistat amb els guerrillers anarquistes Francesc Sabaté Llopart i Wenceslao Jiménez Orive, entre d'altres. També freqüentà nombroses vegades els Montseny (família Urales). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb Ramon Sentís Borja (El Saloza o El Saboya) i Jaume Martí Mestres, sota l'acusació d'haver comès un atracament a mà armada el 12 de novembre de 1932 al cap de l'estació de ferrocarril de Móra la Nova i un altre el 4 de març de 1933 al Sindicat Agrícola de Falset (Priorat, Catalunya). El 4 de juny de 1934 va ser condemnat a 1.000 pessetes de multa, commutades amb un mes d'arrest, per encobriment en l'atracament del Banc de Reus de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i en l'assassinat del guarda Rafael Castro perpetrat el 28 de març de 1933. El 30 de juliol de 1935 va ser detingut, juntament amb Francesc Vernet Torné, acusat de l'assassinat a trets de Francesc Pros Salas (El Barraca), «professional del robatori» i amant de la seva companya, perpetrat l'11 de juliol d'aquell any al Lloar (Priorat, Catalunya). El maig de 1937 participà en els enfrontaments armats a Barcelona (Catalunya) contra la reacció estalinista, fet pel qual va ser detingut i empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità a Aquitània (Occitània). Malalt, en 1975 va ser hospitalitzat a Bordeus (Aquitània, Occitània). Francesc Pedret Serres va morir el 17 de juliol de 1978 al seu domicili de Trentèus (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Josefina Llusada. ***
André
Nédélec (1950) - André
Nédélec: El 21 d'octubre de
1926 neix a l'Hospital Lariboisière del X Districte de
París (França) el sindicalista,
anticolonialista
i comunista llibertari André Georges
Nédélec. Era
fill natural de l'obrera fabril Yvonne Marie Louise
Nédélec, la qual
reconegué l'infant.
Després de la II Guerra Mundial milità
en la Federació Anarquista (FA) i entre 1949 i 1950
col·laborà en el seu
butlletí intern Trait d'Union.
En
1950 participà en la creació de l'Organitsation
Pensée Bataille (OPB,
Organització Pensament Batalla), grup secret comunista
llibertari dins de la FA
encapçalat per Georges Fontenis i Serge Ninn, creat amb la
finalitat d'orientar
la FA cap el comunisme llibertari. Alhora atià el grup de
fàbrica «Makhno»,
juntament amb altres militants de la FA (Gil Devillard, Pierre
Laloué, Jacques Prol,
Jacques Tanforti, René Thieblemont, etc.) de la
fàbrica Renault de
Boulogne-Billancourt (Illa de França, França), on
també participaren alguns
refugiats anarquistes espanyols; aquest grup publicà el
butlletí Le Libertaire Renault.
Durant la vaga de
1950 el grup «Makhno» s'enfrontà
durament amb els estalinistes. En 1953, quan
la FA es transformà en Federació Comunista
Llibertària (FCL), continuà militant
en aquesta organització. L'11 de gener de 1957
participà, amb un escamot de
l'FCL, en un atemptat contra un local de la Unió de Defensa
dels Comerciants i
Artesans (UDCA) d'ideologia poujadista –moviment
polític i sindical corporativista
d'extrema dreta i colonialista encapçalat per Pierre
Poujade–, al carrer Blomet
del XV Districte de París; però, denunciat per un
delator que s'havia introduït
en el grup, va ser detingut per la policia, juntament amb altres
companys (Gabrielle
Bernard, Jean Legars, Pierre Morain, Paulette Pertois i Manuel
Rodríguez López).
Aquest atemptat formà part d'una sèrie d'accions
violentes contra locals
d'organitzacions feixistes i partidàries de
l'Algèria Francesa, que van ser
reivindicades en l'únic número del
periòdic parisenc La
Volonté du Peuple. Organe central clandestin du Parti
Révolutionnaire,
que sortí el 15 de
març de 1957, i que era creació de
l'FCL passada a la clandestinitat. Després de la
desaparició de l'FCL, en els
anys seixanta formà part de la Union de la Gauche Socialista
(UGS, Unió de
l'Esquerra Socialista) i del seu continuador polític, el
Partit Socialista
Unificat (PSU). El 24 de desembre de 1960 es casà a
Versalles (Illa de
França, França) amb Renée Simonne
Millet. Visqué a Pen Lann, a l'illa
bretona de Groix, on
treballà d'obrer
metal·lúrgic en una empresa de
construcció i de manteniment de vaixells
pesquers, participant activament a més en el moviment dels
albergs de joventut.
André Nédélec va morir el 15 d'octubre
de 2000 al Centre Hospitalari Bretagne Sud de Lorient (Bretanya). ***
Pinelli
al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa»
(Milà, 1968) - Giuseppe Pinelli:
El 21 d'octubre de 1928 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista
Giuseppe Pinelli,
conegut com Pino. Fill d'una família
obrera del barri proletari milanès
de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne.
Després
dels estudis primaris, començà a treballar del
que pogué (factòtum, mosso de
magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera
autodidacta. En 1944
s'integrà en la «Brigada
Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com
a
enllaç del «Batalló Franco»
entre els grups de guerrillers anarquistes de
Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la
reconstrucció del moviment
anarquista. En 1954 començà a treballar en els
ferrocarrils com a mecànic
ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia
conegut en un curs
nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i
Claudia. Proper al
grup editor del periòdic Il Libertario,
òrgan de la Federació Comunista
Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963
s'adherí a la Gioventu Libertaria i
va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la
creació del «Cercle
Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un
cicle de reunions i de
conferències al cercle anarquista «Ponte della
Ghisolfa», que s'acabava de
crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la
seva biblioteca.
També aquest any participà en els primers
Comitès Unitaris de Base (CUB),
formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera
Nera», prengué part
en la creació de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). Gràcies a que
podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà
amb destacats militants
llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi,
Alfonso
Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la
creació d'una secció de la Creu
Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes
de la repressió,
especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat
secretari. El
25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia,
atribuïdes per les
autoritats al moviment anarquista, però que la
història demostrà l'autoria
feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis
secrets italians i
nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es
produïren altres
atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969
una bomba
esclatà a les oficines de la Banca Nazionale
dell'Agricoltura de la Piazza
Fontana de Milà provocant una matança. En aquest
clima de terror («Estratègia
de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la
nit següent a l'atemptat i
portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi,
per
Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies
més tard –la
detenció esdevenia il·legal a partir del segon
dia–, poc abans de la mitjanit del
15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del
quart pis
de la Comissaria Central de Milà (Llombardia,
Itàlia). Pinelli va ser portat a
l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva
defunció. Encara que el
cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va
ser «suïcidi»; en
1970 les autoritats parlaren de «mort accidental».
Al seu enterrament, el 20 de
desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar
de persones. L'assassinat de
Pinelli donà lloc a una intensa campanya
d'informació i de denúncia d'aquest
crim d'Estat, i va ser objecte de llibres –Pinelli.
La
finestra sulla
strage, de Camilla Cederna–,
pel·lícules –12 dicembre,
Giovanni
Bonfanti–, cançons –La ballata
per anarchico
Pinelli, escrita per G.
Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de
Franco Trincale–,
peces de teatre –Morte accidentale di un anarchico,
de Dario Fo–,
obres d'art –I funerali dell'Anarchico Pinelli,
d'Enrico Baj–, etc. El
17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets;
els
pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup
d'extrema esquerra «Lotta
Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les
restes de Pinelli es
troben enterrades al «Racó dels
Anarquistes» del cementiri de Turigliano de
Carrara (Toscana, Itàlia). Giuseppe Pinelli (1928-1969) ***
Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP - Serge Livrozet:El 21 d'octubre de 1939 neix a Toló (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista, lluitador contra el sistema penitenciari i judicial, Serge Raymond Livrozet. Era fill de François Livrozet i de Suzanne Macciavelli. Quan tenia 13 anys va deixar l'escola per aprendre l'ofici de lampista. Als 18 anys va entrar a l'Exèrcit de l'Aire i va esdevenir agent cinòfil de seguretat (ensinistrador de cans policíes). Els seus maldecaps comencen en 1961, quan al front d'una empresa de publicitat el seu soci l'estafa; aleshores decideix robar la seva pròpia societat, per passar a realitzar després una sèrie de robatoris a cases acabalades de la Costa Blava. Detingut, va ser condemnat a cinc anys de presó, temps que va aprofitar per acabar el seu batxillerat i esdevenir professor de presos. És en aquest moment que es desenvolupa el desig d'escriure, com a mitjà de relatar les seves experiències i d'evadir-se. Un cop purgada la pena, va ser alliberat l'octubre de 1965. Va continuar escrivint i va conèixer sa futura esposa, alhora que fa demostracions en fires automobilístiques per guanyar-se la vida; però, malauradament, els antecedents penals li prohibeixen practicar cap professió comercial. És en aquest moment que decideix analitzar la delinqüència des d'un punt de vista polític i econòmic. En 1967, animat per les seves idees llibertàries, s'adhereix a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participarà activament en les jornades de Maig del 68, essent un dels primers ocupants de la Sorbona i resultant ferit per una granada ofensiva. El camí que pren la lluita el decep, però restarà ferotgement lligat a les seves idees llibertàries. Aleshores decidirà «polititzar la seva il·legalitat» i atacar de manera reflexiva el capital i les seves caixes fortes amb la intenció de crear una editorial independent on poder expressar les idees que defensa. El desembre de 1968 serà detingut, jutjat a l'Audiència per «crim contra la propietat» i condemnat a quatre anys de presó, que purgarà a les presons de la Santé i de Melun. Aprofitarà el temps lliure de la presó per escriure, continuar els estudis i llicenciar-se en estudis comptables superiors. Sempre compromès políticament, participarà en l'organització de les primeres reivindicacions polítiques dels presos, especialment des de la Impremta de la Central –segona impremta de l'Estat després de la Impremta Nacional–, editant un pamflet convocant els presos a una vaga no violenta. Alliberat el juliol de 1972, va fer amistat amb Michel Foucault, amb qui havia mantingut correspondència durant el seu empresonament; ambdós fundaran, el novembre del mateix any, el Comitè d'Acció dels Presos (CAP). Amb Michel Foucault, Maurice Clevel, Jean-Paul Sartre, Marin Karmitz, Claude Mauriac i Philippe Gavi, entre altres, participarà en la creació del diari Libération; però un mes després, amb l'arribada del maoista Serge July, abandonarà el periòdic. A començaments de 1973 va publicar el seu primer llibre De la prison à la révolte, on Michel Foucault li farà el prefaci; és la primera vegada que el sistema carcerari és analitzat des dels punts de vista polític, econòmic i ideològic per un expres. Entre 1973 i 1974 serà el director del Centre Sociocultural de Bièvres i amb el suport de sa muller Anni i d'alguns col·laboradors de confiança, va acollir i ajudar econòmicament durant mesos una cinquantena de famílies xilenes refugiades a França després del cop d'Estat de Pinochet; aquesta acció li costarà la plaça. Aleshores esdevindrà treballador autònom i administrarà una dotzena d'empreses. El juny de 1974, a Colmar, va ser citat com a testimoni de la defensa d'un detingut acusat d'haver bufetejat un jutge d'aplicació de penes que va rebutjar d'escoltar-lo; el detingut va veure allargada un any la seva pena i Livrozet, davant aquesta injustícia, va cridar davant el tribunal: «Corrupta justícia francesa!». Va ser detingut i, malgrat els consells de l'advocat del detingut a retractar-se, va assumir i confirmar les seves paraules, essent condemnat a dos mesos de presó ferma, però va sortir lliure un cop apel·lada la sentència. Dos mesos més tard, en ple més d'agost, mentre que és jutjat davant la cort d'apel·lació, el CAP organitza a Colmar en un cinema la «Junta de la justícia», on centenars de persones i una vintena d'organitzacions polítiques i sindicals faran costat el detingut; els diaris, sorpresos davant la gentada i davant la presència policíaca, diran que a Colmar havia més vigilància que durant la guerra d'Algèria. Al tribunal va passar un fet que va sorprendre tothom, quan Livrozet va semblar que es retractava en dir: «No hauria d'haver dit "Corrupta justícia francesa!"», però l'estupor inicial es va veure convertit en admiració quan va seguir «Sinó corruptes totes les justícies, francesa, russa, americana, etc.»; va ser condemnat a pagar una multa de 1.400 francs, fugint així de la presó. En 1975 el seu combat el porta a lluitar contra el Quartier de Haute Sécurité (QHS, centres de reclusió d'alta seguretat per presos considerats perillosos) i el CAP va organitzar una marxa a la presó de Mende. En 1976 el CAP va coordinar la primera manifestació contra la pena de mort, que va arreplegar deu mil persones a París. Paral·lelament a tota aquesta lluita va col·laborar en diversos periòdics i va contribuir a la creació de nombrosos moviments d'alliberament i de lluita per la justícia social, tot participant en centenars de debats, emissions radiofòniques i televisives a França i a la resta d'Europa. També va participar en nombroses comissions, com ara la de la Reforma de l'Audiència. Rehabilitat en 1983, va continuar militant, escrivint, animant debats, etc., sempre a favor d'una humanització de les condicions dels presos i d'analitzar les causes reals politicoeconòmiques de la delinqüència. Durant molts anys va tenir un programa setmanal (Humeur Noire) en Radio Libertaire. A la fi en 1981 va poder crear una editorial (Les Lettres Livres) segons un criteri fonamental: l'absència de jerarquia salarial. Però els problemes no van acabar i en 1986 va ser acusat de ser el cervell d'una xarxa de falsificació de bitllets de banc, de 70 milions de francs. En 1989 va ser de bell nou processat, però serà absolt. Malauradament, els nou mesos de detenció provisional van tenir com a conseqüència el tancament de l'editorial, agreujats pel fet que la justícia no li va concedir cap indemnització pels mesos tancat injustament. Després animarà tallers d'escriptura en cercles desafavorits i amb els alumnes de l'institut de Saint-Ouen va coescriure un llibre, Le poulpe au lycée. En 1991 va entrar en el món del cinema com a ajudant tècnic en el telefilm Femme de voyou de Georges Birchansky. En 2001 participà com a actor en L'emploi du temps, de Laurent Cantet, i el seu paper obtindrà el premi al millor actor secundari en el Festival del Film Estranger als Estats Units en 2002. Entre les seves obres podem destacar De la prison à la révolte (1973 i 1999), Diego ou la vie d'un chien de guerre (1973), La rage des murs (1976), Aujourd'hui, la prison (1976), Hurle! (1976), Le sang à la tête (1980), Jéva de Nazareth (1980), La rue aux ours (1981), Lettre d'amour à l'enfant que je n'aurai pas (1982), La dictature démocratique (1985), L'empreinte (1989), L'outrage en plus (1992), La femme truquée (1994), Nice, baie d'aisance (1997), entre altres. Sa companya fou Annie Paulette Jeanne Hout, de qui va enviudar. Serge Livrozet va morir el 29 de novembre de 2022 a la residència de gent gran «La Brise des Pins» de La Gauda (Provença, Occitània).
Defuncions
Notícia
d'una de les multiples detencions d'Henri Vaucanson publicada en el
diari de Chalou-sur-Saône Courrier de
Saône-et-Loire del 25 de juliol de 1894 - Henri Vaucanson:
El 21
d'octubre de 1903 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Saint-Laurent-du-Maroni,
Guaiana
Francesa) l'anarquista i
confident policíac Henri Denis Vaucanson, conegut com Pierre o Claudius,
i que
també va fer servir el nom de Fauget.
Havia nascut el 25 de novembre de 1868 a Duneiras (Alvèrnia,
Occitània).
Sos pares es deien Jean Vaucanson, conreador, i Marie Rose Romier (Rosalie), cosidora. Des dels 10 anys
patí nombroses condemnes per diversos delictes. Es
guanyà la vida de fuster
ebenista i després de mecànic. Portava nombrosos
tatuatges anarquistes, com ara
«Visquin els diners!», «Visca
Ravachol», «Mort als gendarmes!»,
«Visquin els
lladres!». A Nimes (Llenguadoc, Occitània)
patí una condemna de dos anys de
presó per robatori. En 1893 va ser expulsat del
cantó de Ginebra (Suïssa). En
1894 va ser fitxat al departament de l'Ain i va ser reclutat pel
comissari de Bèlagarda
(Llenguadoc, Occitània) com a confident de la policia. Entre
1894 i 1900 la
policia controlà els seus moviment per diverses poblacions
(Besançon, Frejús, Lió,
Lons-le-Saunier, Mâcon, Marsella, Montbéliard,
Niça, Saint-Étienne, Toló,
Valença,
Villefranche-sur-Saône, etc.) i buscà feina per
Reims i Roubaix. Segons un
informe policíac del comissari de Chaumont
(Xampanya-Ardenes, França) del 12 de
febrer de 1900, oferí els seus serveis de confident a la
policia de París
durant l'Exposició Universal, moment en el qual nombrosos
carteristes
s'establiren a la capital francesa. L'1 d'agost de 1897 va ser posat en
llibertat de la presó de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània). En 1900
treballava d'obrer a les fàbriques de construccions
mecàniques «Le Petit
Creusot» de Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França). El 14 de juny de 1900 va ser
detingut a Chalon-sur-Saône sota l'acusació
d'«ultratges al pudor» sobre
l'obrera Eugénie Chambray. El juliol d'aquell any va ser
jutjat per aquest fet
i condemnat a sis mesos de presó –en aquest judici
confessà que era anarquista
i confident de la policia, i afirmà violentament la seva
innocència–; el 16
d'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de Dijon (Borgonya,
França) a un any i un dia de presó pel delicte
anterior. Reincident amb més de
15 condemnes (robatori, estafa, atemptat al pudor, etc.), va ser enviat
a les
colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. ***
Antonio Castillo Durán - Antonio Castillo Durán: El 21 d'octubre de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Havia nascut el 17 de març de 1914 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, sos pares es deien Antonio Castillo Sánchez i Dolores Durán Velasco. Milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores. ***
Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet - Auguste Linert: El 21 d'octubre de 1946 mor a Les Lilas (Illa de França, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Eugène Auguste Linert. Havia nascut el 26 de maig de 1867 a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Michel Auguste Linert, venedor de llauneria, i Caroline Zoélie Berton. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada a Épernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta «espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Sa companya fou Ida Bonvalet. Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Noisy-le-Sec (Illa de França, França). ***
Francisco Martínez Márquez - Francisco Martínez Márquez: El 21 d'octubre de 1949 cau abatut a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco i Porthos. Havia nascut el 27 de gener de 1922 al barri del Clot de Barcelona (Catalunya). Sos pares, de Cuevas de Vera (actualment Cuevas de Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya), es deien Jesús Martínez Mellado, jornaler, i Carmen Márquez Márquez. Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló «Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa «Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc. Francisco Martínez
Márquez (1922-1949) ***
Julio Rodríguez Fernández - Julio Rodríguez Fernández: El 21 d'octubre de 1949 mor en un enfrontament amb la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i guerriller antifranquista Julio Rodríguez Fernández, més conegut com El Cubano. Havia nascut el 27 de juliol de 1918 a l'Havana (Cuba). Com a llibertari va combatre el feixisme a partir de 1936. El novembre de 1936 destacà al front de Madrid enquadrat en la Columna Del Rosal i el març de 1938 fou nomenat comandant de la 39 Brigada. En acabar la contesa decidí seguir lluitant en la guerrilla de la comarca d'Almadén. Entre 1946 i 1947 establí contacte amb Cipriano Mera a Madrid. Després marxà a França, on s'enrolà en els grups guerrillers catalans que operaven a Barcelona i comarques. Cap del grup d'acció «Talión» (Manuel Guerrero Motas, José Luis Barrao, Víctor Espallargas, Manuel Sánchez, José Corral Martín, Miguel García García, Jaime Albama Morell i Jordi Pons Argilés), el setembre de 1949 entrà amb el seu escamot a Catalunya per realitzar accions, fins que fou abatut en un enfrontament amb la policia franquista. ***
Militants de la FORA amb exemplars de La Protesta - José María Acha: El 21 d'octubre de 1956 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista José María Acha. Havia nascut cap al 1876 a Galícia. De molt jova emigrà a l'Argentina, on participà activament en el moviment anarquista i fou un dels primers a fer costat la formació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A començaments del segle XX residia a Chivilcoy, on editava amb el tipògraf gallec Pedro Chardonell el periòdic La Voz del Esclavo. Durant els anys vint residia a San Juan i fou delegat en el congrés de la FORA de 1920 i elegit per al Consell Federal del sindicat. Bon escriptor i orador, col·laborà en el periòdic de Buenos Aires La Protesta, del qual fou membre de la redacció en 1925, tot defensant la línia sindicalista d'Emilio López Arango i de Diego Abad de Santillán. Durant aquests anys va pertànyer també a la redacció del periòdic anarcosindicalista La Voz del Chauffeur. Entre 1926 i 1929 dirigí Verbo Nuevo –també conegut com Nueva Palabra. En 1940 publicà Del bestiario bolchevique. Su acción fascista en el mundo obrero. Les seves memòries foren publicades a partir de 1952 en Solidaridad, òrgan de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) de Montevideo. ***
Notícia
de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de
Rennes L'Ouest-Éclair
de l'11 de desembre de 1930
- Henri Gomichon:
El 21 d'octubre de 1960 mor a Nantes (País del
Loira, França). Havia nascut el 28 de febrer de 1883 a
Châtellerault
(Poitou-Charentes,
França) l'anarquista i
sindicalista revolucionari, i després socialista i
comunista, Henri-Jules
Gomichon. Sos pares es deien Jean Louis Gomichon,
mecànic, i Claire
Bruneau, modista. El 14 de febrer de 1907 es casà a Montbard
(Borgonya,
França) amb Antoinette Églantine Mamé.
Treballà de manobre i de serraller, milità
en el moviment anarquista de Nantes (País
del Loira, França) i vivia a la Cité de la
Baratte d'aquesta ciutat. Secretari de la
socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera
(SFIO), en 1919
esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer
secretari regional del
Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser
detingut per «amenaces
de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935
figurava en una llista
d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la
Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre
de 1941 albergà al seu
domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del
Loira, França) els activistes
Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent
comunista
encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean
Vignau-Balous. Henri
Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del
Loira, França).
Son germà René Gomichon també va ser
un destacat militant socialista i
comunista. ***
Necrològica
de Mariano Martínez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
novembre de 1963 - Mariano Martínez
García: El 21 d'octubre de
1963 mor a Le Mans
(País del Loira, França)
l'anarcosindicalista Mariano Martínez García,
conegut com El Maño.
Havia nascut l'1 d'abril de 1901 en alguna de les poblacions anomenades
Castejón de Saragossa (Aragó, Espanya).
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 no pogué
fugir de Saragossa i
acabà mobilitzat en l'exèrcit franquista. Al
front de Tardienta (Osca, Aragó,
Espanya), amb altres quatre companys, desertà i
passà a zona republicana, on va
combatre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. S'establí a Le Mans, on
treballà de peó en la construcció i
milità en
la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Analfabet, Mariano
Martínez García va morir, de sobte, el 21
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 22 d'octubre–
de 1963 al seu domicili de Le Mans (País del
Loira, França). ***
Notícia
de la detenció de Fernand Larapidie apareguda en el diari
parisenc L'Humanité
del 25 de maig de 1922 - Fernand Larapidie:
El 21 d'octubre de 1970 mor a
Castèlnòu de Les
(Llenguadoc, Occitània) l'escultor
anarquista Fernand Antoine Larapidie. Havia nascut el 26 d'abril de
1885 a Narbona (Llenguadoc, Occitania). Era fill de l'escultor en fusta
revolucionari
Louis Larapidie, que participà en la Comuna de Narbona de
1871, i de Séraphine
Martone. El 2 de juliol de 1907 es casà al XVIII Districte
de París (França)
amb la modista parisenca Léonie Milot, de qui es va
divorciar el 19 de juliol
de 1923 davant el Tribunal Civil del Sena. En 1907 vivia amb sos pares
al
número 111 del carrer Caulaincourt de París. El
març de 1918 va ser el primer
tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) de
París que s'acabava de refundar.
En aquesta època vivia al número 108 del carrer
Vaugirard del VI Districte de París.
Entre 1919 i 1922 va ser tresorer del Comitè de Defensa dels
Marins del Mar
Negre i, sembla, en aquesta època era membre de la
Federació Anarquista (FA). Entre
1921 i 1927 col·laborà en la revista mensual
parisenca Le Néo-Naturien,
per a la qual va fer algunes dibuixos i portades. El 5 d'octubre de
1921 parlà
en nom del CDS, juntament amb Victor Méric de la
Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC) i Salvator de la Unió
Anarquista (UA), en un
gran míting en suport dels anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti celebrat a París. El 23 de maig de 1922 va ser
detingut sota l'acusació
de «provocació de militars a la
deserció i a la desobediència»,
però set dies
després va ser posat en llibertat. Aleshores treballava en
una fàbrica
d'automòbils, havia estat donat de baixa en
l'exèrcit per coixesa i exposava
regularment les seves escultures. En 1922 formava part del
Comitè General per l'Amnistia
i el 31 d'agost d'aquell any parlà, amb altres companys
(Virgile Barel, Jean-Louis
Thuillier, etc.), en un gran míting per l'amnistia celebrat
al teatre Eldorado
de Niça (País Niçard,
Occitània). El 5 de febrer de 1924 es casà al VI
Districte
de París amb la italiana Eva Aminta Maria Taroni, de qui es
va divorciar el 29
de març de 1939 davant el Tribunal Civil del Sena. Entre
1923 i 1925 en
l'edició diària de Le Libertaire.
El gener de 1924 era secretari del Comitè
General per l'Amnistia. En 1924 va fer una gira de
conferències de controvèrsia
sobre la finalitat de l'anarquia pels diversos grups anarquistes i de
les
joventuts llibertàries de París. El 8 de febrer
de 1925 va fer, organitzada per
l'Escola de Propaganda Anarquista, una visita conferència al
museu del Louvre
per explicar l'escultura grega. En 1925 participà en
diversos mítings en suport
de Sacco i Vanzetti. Entre 1927 i 1929 va ser gerent de la tercera
època del
parisenc Bulletin du Comité de Défense
Sociale. Més tard s'establí a
Castèlnòu
de Les (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la
pintura i de l'escultura. En
1936 formava part del grup anarquista de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). En
1940 la Prefectura decretà el seu internament administratiu
i l'estiu va acabar
al centre de residència vigilància de Chibron, a
Sinha (Provença, Occitània),
però sembla que va ser posat en llibertat poc
després perquè a mitjans de
febrer de 1941, quan es va tancar aquest centre, ja no hi era. En 1960
encara
vivia. Fernand Larapidie va morir el 21 d'octubre de 1970 al seu
domicili de
Castèlnòu de Les
(Llenguadoc, Occitània). ***
Juan
Casado Belmonte - Juan Casado Belmonte: El 21 d'octubre de 1974 mor a Montbasin (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio Casado Belmonte. Havia nascut el 23 d'abril de 1914 a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ramón Casado i Juana Belmonte. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), amb la proclamació de la República en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità a Barcelona i Sallent (Bages, Catalunya). Poc després participà en la insurrecció de gener de 1932 a Barcelona i, un cop fracassada, fou deportat amb altres companys a Villa Cisneros (Guinea Espanyola). En tornà a la metròpoli el juny d'aquell any fou inscrit en la llista negra de la patronal i no pogué trobar feina a Catalunya. Perseguit, fou tancat a la presó Model de Barcelona. Durant la guerra civil fou delegat de Defensa, cap de Milícies i capità de la II Companyia del Batalló d'Antonio Cheri en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb la qual lluità al front de l'Ebre. En la batalla de Carrascal fou capità de la II Companyia. En acabar la guerra en 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps i s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers. Durant l'ocupació, fou capturat pels alemanys i obligat a treballar en la base de submarins de Lorient-Rochelle, però aconseguir escapar i arribar a Cinq-Mars-la-Pile i a Tours, on s'integrà en un maquis. En aquesta època fundà la CNT a Tours. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Bedarius (Llenguadoc-Rosselló, Occitània) i col·laborà en la Federació Local de la CNT d'aquella ciutat. Després de patir un accident laboral, s'instal·là a Montbazin i milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Sa companya fou Francisca Martínez. Juan Casado Belmonte va morir el 21 d'octubre de 1974 al seu domicili de Montbasin (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 8 d'octubre de 1974 a Motpeller (Llenguadoc, Occitània). Juan Casado Belmonte (1914-1974) ***
Giuditta
Zanella i Ilario Margarita - Ilario Margarita: El 21 d'octubre de 1974 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico –sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner–, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Havia nascut el 4 de febrer de 1887 a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia). Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims –Barricata, Evelino Margharita, Red, Evelino Iglesias, Ilario di Castelred, etc.– va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels «Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup «M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». ***
Notícia
de la condemna d'Yvan Bégout apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 14
d'agost de 1927 - Yvan Bégout:
El
21 d'octubre de 1977 mor a Loché-sur-Indrois (Centre,
França) l'anarquista i
sindicalista Pierre Jean Yvan Bégout. Havia nascut l'1
d'abril
de 1906
a Perigús
(Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Pierre
Bégout, fuster, i Marguerite Belay, costurera. El 3
d'octubre
de 1921 entrà com a aprenent de ferroviari als tallers la
xarxa París-Orleans
de Perigús de la Société Nationale des
Chemins de Fer Français (SNCF, Societat
Nacional dels Ferrocarrils Francesos) i amb altres dos companys, Pierre
Chaumeil i Calès, creà una secció
sindical de joves de la Confederació General
del Treball Unitària (CGTU). L'1 d'agost de 1924 va ser
acomiadat per
«propaganda sindical i comunista» al seu centre
d'aprenentatge. El 5 de juliol
de 1927 va ser detingut a Saint-Laurent-sur-Manoire
(Aquitània, Occitània) amb
tres companys per repartir pamflets antimilitaristes; jutjat per
això, el 13
d'agost de 1927 va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50
francs de multa.
El 8 d'agost de 1938 va ser reintegrat en l'SNCF, gràcies a
la llei d'amnistia votada
pel Front Popular i conforme a la decisió de la
comissió paritària. Obrer al
magatzem de la xarxa París-Sud-Oest, milità
activament en la Federació de la
Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Vivia al
número 31 del carrer
des Mobiles de Perigús. Durant la dècada dels
trenta fou membre del grup local
de Perigús de la Unió Anarquista (UA), on
militaven Élie Bonnet, Albert Perier
(Germinal) i André
Rouleau, entre
d'altres. Durant la II Guerra Mundial, entrà a formar part
de la Resistència,
exercí càrrecs de responsabilitat en les
comitès popular i posteriorment
esdevingué responsable del sector de
París-Sud-Oest. Després de la guerra, aquest
compromís va ser agraït amb la medalla de la
Resistència i el diploma d'honor
de l'SNCF pels serveis retuts als ferrocarrils i a l'Estat
francès. L'1 de
gener de 1948 entrà a fer feina com a conductor
elèctric de maniobres als
magatzems de l'estació París-Austerlitz, lloc de
feina que mantingué fins a la
seva revocació en 1952. Després
prengué diverses responsabilitats sindicals,
primer com a delegat de primer grau i cosecretari del sindicat a la
xarxa
París-Sud-Oest i en 1948 esdevingué secretari
general d'aquest sindical i
secretari general del sector. Per la seva militància, va ser
sancionar en
diferents ocasions, especialment amb retencions financeres. Malgrat
aquests
càrrecs orgànics, sempre va ser un militant de
base i animador de moviments
reivindicatius i de diverses vagues. L'endemà de la
manifestació del 17 de
febrer de 1950, marcada per dos hores d'aturada de treball, va ser
amenaçat de
revocació de la feina i portant davant un consell
disciplinari,
desencadenant-se una forma mobilització solidària
per part dels ferroviaris
cegetistes. Durant la vaga de març de 1951 va ser novament
sancionat. Jugà un
paper molt important en la vaga del 4 de juny de 1952, engegada
sobretot per protestar
contra la detenció de Jacques Duclos i André
Still; en aquesta ocasió la
revocació va ser immediata i sense
apel·lació. No va ser restablert dels seus
drets de ferroviari fins trenta anys més tard, arran de la
amnistia de 1981,
anys després de la seva defunció. A partir de
1952 entrà a formar part del
Comitè Regional d'Acció Social (CRAS) i
treballà, fins al 1967, en una fàbrica
d'aparellatge elèctric. L'octubre de 1967 es va
casà amb Thérèse Antoinette Tissot al
XIII
Districte de París. ***
Francisco
Foyo Díaz en l'exili - Francisco Foyo
Díaz: El 21 d'octubre de 1977 mor a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Francisco Foyo Díaz –el seu
primer llinatge també citat Foyos
(ell signava així) i el segon com Trias–,
conegut com Pachin
o Patxin. Havia nascut el 17 de
setembre –algunes
fonts citen erròniament desembre– de 1905 a Bilbao (Biscaia,
País Basc). De ben jovenet
s'afilià al
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà
càrrecs de
responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu
conegué la presó. El 3 de
maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys,
acusat
d'impedir a trets la detenció del company Justo
Gómez (Galleguín).
Durant els anys republicans, fou president del Sindicat
de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó,
Espanya). Durant els fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del
Comitè
Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque,
Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i
fou detingut dos dies després
quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat
governativament a
la presó provincial de Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya), on coincidí amb
Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El
març de 1936, amb
Miguel Abós Serena i altres, participà en una
reunió amb la patronal i la
classe política saragossanes per a solucionar el problema de
la desocupació. El
juliol de 1936 participà activament en el combats contra el
cop d'Estat
feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de
1936 va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de
Defensa d'Aragó (CRDA) i
membre del Comitè Regional d'Aragó i del
Comitè Nacional de la CNT. El gener de
1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó
amb seu a Casp
(Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres
a Casp pels
comunistes després de la destrucció de les
col·lectivitats aragoneses per
Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus i fou internat als camps de
concentració francesos. Detingut
per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va
ser reclòs
al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de
maig de 1944, amb
altres companys, formà part d'un comboi amb
destinació Alemanya, però el mateix
dia aconseguí fugir del tren. No obstant això,
fou detingut per la policia nazi
i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,
Àustria), d'on fou alliberat
pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del
Subcomitè Nacional
de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà
un document a favor del Partit
Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens
Internés Politiques et
Résistants du Camp de Concentration du Vernet
d'Ariège. Sa companya fou Antonia Martí
Estupiña. Francisco Foyo Díaz va
morir el 21 d'octubre de 1977 en un hospital de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després en aquesta ciutat. Francisco Foyo Díaz (1905-1977) ***
Notícia
d'una de les detencions de Georges Quesnel publicada en el diari
parisenc La
Presse del 15 de juliol de 1910 - Georges Quesnel:
El 21 d'octubre de 1979 mor a Fontainebleau
(Illa de França, França) l'anarquista
individualista Georges Louis Quesnel,
conegut com Zan. Havia nascut el 28
de març de 1890 al XX Districte de París
(França). Sos pares es deien Emmanuel
Paul Louis Quesnel, emmotllador anarquista, i Marie Alphonsine Adnet,
modista.
Va créixer a la zona est de París i es guanyava
la vida treballant de calderer.
El 3 de juny de 1909 va ser condemnat a 15 dies de presó per
«robatori». El 14
d'octubre de 1909 participà en els disturbis esdevinguts a
les proximitats de
l'ambaixada d'Espanya a París per protestar contra
l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia; detingut per la policia, va ser acusat de
trencament de
reverber i de possessió d'arma prohibida (un
revòlver i sis bales) i jutjat per
aquest fet, el 30 d'octubre de 1909 va ser condemnat a 50 francs de
multa per
«possessió d'arma prohibida» i l'11 de
novembre a sis mesos de presó per
«degradació d'objecte d'utilitat
pública». En aquesta època vivia amb
l'anarquista Georges Durupt, al número 16 del carrer
Sainte-Marie de París. El
14 de juliol de 1910 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Perry,
a
Bordeus (Aquitània, Occitània) després
de cridar eslògans antimilitaristes i d'insultar
el general Oudard i el prefecte de la Gironda en una revista de tropes.
Segons
informes d'un confident policíac, en 1911
freqüentava el grup editor de la revista
La Guerre Sociale i es declarava
anarcoindividualista. El 8 de febrer de 1911 va ser condemnat a una
multa de 50
francs per «infracció a la policia
ferroviària». En els anys deu visqué al
número 46 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de
París i freqüentà el
grup editor del periòdic L'Anarchie.
Quan la Gran Guerra, encara que amb problemes de palpitacions, va ser
mobilitzat com a auxiliar en el XIX Esquadró del Tren
d'Equipatges i a
principis de 1916 destinat a la fàbrica
«Brasier» d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França); posteriorment tingué
altres destins. El 30 de gener de 1917 va
escriure E. Armand per demanar-li que subscrivís Victor
Serge en Par delà la
Mêlée i en aquesta carta
afirmava ser anarquista individualista. El 7 de setembre de 1920 va ser
condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó amb
llibertat provisional i 200 francs de multa per «ultratge
públic al pudor». En
1933 vivia a Niça (País Niçard,
Occitània) i en una carta del 10 de maig
d'aquell any dirigida al llibreter Blain alertava sobre la sort de
Víktor
Lvóvitx Kibàltxitx (Victor
Serge) i
la seva família política perseguida pel
règim estalinista, després de la
detenció de la companya d'aquest, Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), el
març d'aquell any; en aquesta carta
menciona l'existència de documents i de llibres amagats en
una casa de Crosne
(Illa de França, França), residència
de Rirette Maîtrejean i lloc d'acollida de
nombrosos companys. El 22 d'agost de 1936 es casà a Bagnolet
(Illa de França,
França) amb l'empleada parisenca Marcelle Lucie Cadaze. En
aquesta època
treballava de mecànic i vivia amb sos pares al
número 4 del carrer du Château
de Bagnolet. Va estar molt unit al net de Rirette Maîtrejean
i a les seves dues
filles, i també visqué com aquesta a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França). Sempre mantingué les idees anarquistes.
Georges Quesnel va morir el 21
d'octubre de 1979 a Fontainebleau (Illa de França,
França). ***
Germinal Esgleas en l'exili - Germinal Esgleas: El 21 d'octubre de 1981 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Bonós Joan Esgleas Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Malgrat (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Josep Esgleas Nogués, llaurador, i Rosa Jaume Paradeda. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny. Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts –els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Josep Esgleas Jaume va morir el 21 d'octubre de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Aurora Viñuales Lasierra publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
desembre de 1988 - Aurora Viñuales
Lasierra:
El 21 d'octubre de 1988 mor a Masamet (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Juliana Aurora Viñuales Lasierra. Havia
nascut el 27 de juliol de 1911 a Abiego (Osca, Aragó,
Espanya).
Sos pares es deien Pablo Viñuales i Dolores Lasierra. Era
filla d'una família acomodada aragonesa amb la qual
trencà i esdevingué
companya del militant llibertari Mariano Lorente Sabau, amb qui
visqué a
Peralta de Alcofea (Osca, Aragó, Espanya).
Participà amb
son company en les
lluites de juliol de 1936 i posteriorment formà part d'una
col·lectivitat
agrícola. Quan l'avanç de les tropes franquistes,
va ser
evacuada cap a
Catalunya amb sa filla de cinc anys, mentre son company
lluità
al front del
centre peninsular, on va ser capturat a final de la guerra i afusellat
pels
feixistes en 1940. En 1939 passà amb sa filla a
França i
s'instal·là a Aussilhon (Llenguadoc,
Occitània),
on esdevingué companya de Jesús Manuel Solana i
milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Aurora
Viñuales
Lasierra va morir el 21 d'octubre de 1988 a la Clínica del
Refug
Protestant de Masamet (Llenguadoc, Occitània). ***
Membres
de la colònia llibertària d'Aymare - Antonio Riu Solanellas: El 21 d'octubre de 1991 mor a Florença (Gascunya, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Riu Solanellas –el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Solanillas. Havia nascut el 6 de desembre de 1903 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Jose Riu Miralbés i Antonia Solanellas Iban. En 1923, amb altres tres companys, es va fer insubmís per no anar a la guerra del Marroc i passà a França, on restà vuit anys. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i participà immediatament en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i en la creació d'un ateneu, tot al seu poble natal d'Esplucs, encarregant-se especialment en la premsa anarquista. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, formà part del Comitè Revolucionari d'Esplucs i participà en l'experiència col·lectivitzadora. L'agost de 1937 fou detingut per la reacció estalinista de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i tancat a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Quan les tropes franquistes s'acostaven, pogué fugir de la garjola amb altres presos, dos dies abans de l'entrada a Montsó dels feixistes, gràcies a un bombardeig. De bell nou a Esplucs, amb el suport de sis companys, organitzà l'evacuació cap a Catalunya de 60 famílies que corrien el risc de ser afusellades pels feixistes. En acabar la guerra s'exilià a França i acabà internat al camp de concentració d'Argelers, on, gràcies al fet que coneixia el francès, serví d'intèrpret. Després s'instal·là un temps a la colònia agrícola d'Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1944 s'establí amb sa companya María del Rosario Elbaile Périz i família a Florença per fer de pagès autònom i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Antonio Riu Solanellas va morir el 21 d'octubre de 1991 a l'Hospital de Florença (Gascunya, Occitània). Son germà, Salvador Riu Solanellas, també va ser un destacat militant anarcosindicalista. ***
Ante Ciliga - Ante Ciliga: El 21 d'octubre de 1992 mor a Zagreb (Croàcia) el dissident estalinista i pensador llibertari Ante Ciliga, també anomenat Anton Ciliga. Havia nascut el 20 de febrer de 1898 a Segotici, a la península d'Ístria, actualment Croàcia. Estudia filosofia i després de la Primera Guerra Mundial s'adhereix al Partit socialista croat. Més tard s'entusiasma amb la Revolució russa i s'adhereix al Partit comunista iugoslau en 1920. Continua en l'exili els seus estudis de filosofia i d'història, i participa en la creació de la Federació Internacional d'Estudiants Marxistes, obtenint finalment un doctorat en Història en la universitat de Zàgreb. Després de la repressió de Kronstadt, comença a veure l'autèntica realitat soviètica. Expulsat de Iugoslàvia en 1925, marxa a Moscou per ensenyar. A la capital soviètica prendrà consciència del règim estalinista i comença a participar en un grup clandestí llibertari qualificat de trotskista per les autoritats. El 21 de maig de 1930 és detingut per la policia política soviètica i empresonat sota règim d'incomunicació i en 1933 és deportat a Sibèria. En desembre de 1935 és finalment expulsat de l'URSS, marxant a París. Entre 1936 i 1937 escriu el llibre Au Pays du grad mensonge –titulat Dix ans au pays du mensonge déconcertant en la seva versió definitiva–, una de les grans denúncies de l'estalinisme, publicat en 1938, on descriurà totes les seves experiències a l'URSS, que definirà com «capitalisme d'Estat». Més tard, durant la Segona Guerra Mundial serà de bell nou internat en un camp de concentració, a Jasenovac (Croàcia), d'on fugirà a peu. Persona profundament optimista, va continuar el combat fins a edat molt avançada, essent testimoni un cop més d'un conflicte balcànic durant els anys noranta del segle XX. Va morir el 21 d'octubre de 1992 a Zagreb (Croàcia). A més del citat llibre és autor de Crise d'Etat dans la Yougoslavie de Tito (1974), L'insurrection de Cronstadt et la destinée de la Révolution russe (1983) i Où va-tu Europe?, Après la Russie (1936-1990), entre d'altres. En 1996 l'historiador Philippe Bourrinet li va dedicar una biografia, Ante Ciliga (1898-1992). Nazionalisme e comunisme in Jugoslavia. ***
Notícia
de la detenció de Nicolás Bergós
Ferrero apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón
del 27 de setembre de 1935 - Nicolás Bergós Ferrero: El 21 d'octubre de 2000 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero –el segon llinatge citat també erròniament com Ferraire. Havia nascut el 27 de novembre de 1916 a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Era fill de Timoteo Bergós Cuella (El Abuelo), destacat militant anarquista, i Pilar Ferrero. Participà amb son pare i altres companys (Samuel Falgás, Casimiro Agut, etc.) en l'aixecament insurreccional de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat a Val-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i Allepús (Terol, Aragó, Espanya). El 26 de setembre de 1935 va ser detingut al seu poble per la Guàrdia Civil, juntament amb son pare i Manuel Falgás Aguilar, per haver refugiat companys perseguits pels fets revolucionaris de desembre de 1933, entre ells Baptista Albesa Gil, i per guardar propaganda i llibres anarquistes. Sa companya era Luisa Miguela Irene Arnau Capaces, també militant anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà l'agricultura. En 1942 s'instal·là a Montpeller amb sa companya. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Nicolás Bergós Ferrero va morir el 21 d'octubre de 2000 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ---
|
![[20/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/10]") |
|
![[22/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/10]") |
|
|
| Actualització: 21-10-24 |