|
---
Anarcoefemèrides del 21 de novembre Esdeveniments
Capçalera
de CNT del Norte - Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT –a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT». D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc. ***
Capçalera d'El Productor - Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicat íntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà. ***
Ressenya
del míting aparegueda en el periòdic
madrileny La
Libertad del 22 de novembre de 1937 - Míting d'homenatge a
Durruti: El 21
de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València
(País Valencià) un
míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura
Durruti Domínguez en complir-se
un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la
Federació Local de Sindicats
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. L'acte fou presidit
per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel
González Inestal i Onofre
García Tirador, per la Federació Local de
Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez
Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro
Beltrán havia d'intervenir per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
però finalment no hi pogué assistir.
L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per
Pérez Feliu. ***
Cartell
de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús
Guillén (Guillembert) - Setmana Confederal Durruti:
Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a
Barcelona (Catalunya) la
«Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte
y en
memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por
la
libertad», organitzada per un conjunt de vell militants
anarquistes per
commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre
el 21 i el 24 van
tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i
xerrades-col·loqui
sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la
Confederació Nacional del
Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es
projectà la pel·lícula Un pueblo
en armas i
altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se
celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric
Marcos, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi
parlaren, entre altres
companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones
es concentraren al
cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco
Ascaso i Francesc
Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada
de parlaments,
palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la
lluita per la
llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari.
També davant la fosa
comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes
i
d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment
s'entonà A
las
barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es
realitzà aquest
mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència
d'Enric Marcos. Els actes van
ser aprofitats perquè antics membres de les columnes
confederals es trobessin
després de molts d'anys sense veure's. També hi
assistiren Émilienne Morin,
companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT
es
mantingué orgànicament al marge d'aquests actes,
encara que hi assistiren
alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors.
Les
diferències entre els «vells» i els
«joves» militants es van deixar sentir a
tots els actes.
Naixements
Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle - Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gabriel Joseph Gravelle. Sos pares es deien Henri Pierre Gravelle, oficial d'administració de la Intendència Militar, i Adèle Amélie Delambre. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien –que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturien Le Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir el 17 de juny de 1920 al seu domicili del XX Districte de París (França). ***
Llibre
de Merlino imprès per Alexandre Longfils - Alexandre
Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille
(Namur, Valònia) el
tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril
de 1891 i el
desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari
anarquista de Sint-Joost-ten-Noode
(Brussel·les, Flandes) L'Homme
Libre.
Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs,
portaveu del grup
anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a
principals animadors Léon Dauphin,
Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de
denunciar l'electoralisme
del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de
febrer de
1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic
número del periòdic de Saint
Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée
Nationale. Orgade du prolétariat libertaire.
També en 1892 va imprimir el
llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité
et bases d'une entente. Després de nombrosos
escorcolls al seu domicili i
impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb
Ferdinand
Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892,
sembla que deixà de
banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Portada
del número de La
Révolution Prolétarienne que
conté l'article de Paul Dhermy - Paul Dhermy: El 21
de novembre de
1890 neix al X Districte de París (França) el
militant anarquista i
sindicalista Paul Émile Dhermy. Sos pares es deien Charles
Jean Baptiste Dhermy, empleat
ferroviari de la Companyia del Nord, i Françoise
Marie
Joséphine Drouet. El 12 de desembre de 1916 es
casà al IX Districte de París amb l'armillera
Charlotte Estelle Élisa Eusèbe. En aquesta
època vivia al número 118 del carrer Rivoli de
París. Membre del grup anarquista
de Saint Denis (Illa
de França, França), durant el congrés
de la Federació Anarquista Parisenca
(FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
Comissió de
Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre
de la Comissió
Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador de
Le Libertaire durant l'anomenat
«Congrés
de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a
París, on
s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR) per
la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica
automobilística Hotchkiss
de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica (AUS) a
la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934,
donà compta de la seva
estada a les pàgines de Le
Libertaire
sota el títol «Soviets 1933».
També relatà les seves impressions del periple
entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les
pàgines de La
Révolution Prolétarienne sota el
títol «Carnet de route d'un
délégué ouvrier
français». En aquests escrits
relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos
durant les trobades
oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control
incessant dels
«intèrprets», a més de
palesar la seva impressió de sentir-se
«utilitzat». El
juliol de 1934 col·laborà en el segon
número del periòdic Ce
Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional
de Defensa
Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica),
titulat «Pour la défense des
révolutionnaires persécutés en URSS.
Pour le droit d'asile et contre le
Guépéou», on també figuren
els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny
de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en
l'administració de Le Libertaire.
Després fou membre de la
«Falange de Suport» a Le
Libertaire,
on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de
diners. Més
tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París.
En 1938, en plena
guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya),
des d'on mantingué
correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia
anotà que havia
abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de
França). Després de
la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant
(Provença, Occitània) i estava
subscrit a Le Libertaire. En 1949,
quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença,
Occitània), el seu nom encara
figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar».
Paul Dhermy va morir el 14 de març de 1976 a Ieras
(Provença, Occitània). ***
Mollie
Steimer (ca. 1918) - Mollie Steimer: El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que «soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per «conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista –Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)–, explicant les seves experiències a la Rússia «postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Fosco Falaschi - Fosco Falaschi: El
21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe
Falaschi, obrer,
i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família
emigrà a l'Argentina i
s'establí a Buenos Aires. En 1916
començà a treballar al forn d'una
bòbila. En
1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de
Bòbila, que agrupava
els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual
esdevingué en 1923
secretari, a més de dirigir el seu òrgan
d'expressió El Obrero Ladrillero.
Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y
Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada
per
«incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933
va ser detingut en nombroses ocasions
com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A
part del
front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista
«Umanità Nova» i en l'Aliança
Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar
en el periòdic La Protesta
i en el seu suplement
literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di
Giovanni i el
desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel
coronel Atilio
Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes
argentins. Detingut
el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per
«activitats
subversives». Quan desembarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Città di Castello, on se li va assignar la
residència. Pocs dies després fugí,
però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de
Moncenisio quan
intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell
nou a la seva ciutat
natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament
amonestat. L'agost de
1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a
França i després passar
a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya),
col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la
redacció del
qual treballà, i Tierra y Libertad,
on va fer servir el pseudònims FF
i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des
del
Comitè Regional de Catalunya de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el
proposà com a director de Solidaridad
Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou
empresonat després de
l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a
Madrid, visqué amb José
Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant
la redacció de Revolución
Social. Després dels fets
d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i
processat amb
Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener
de 1936 es
desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu
alliberament. Un cop lliure,
després de l'amnistia que portà el triomf del
Front Popular, tornà a Barcelona.
Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936
s'allistà voluntari en
la Secció Italiana de la Columna
«Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario
Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys
(Michele Centrone, Vicenzo
Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret
al
ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó,
entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia
de la seva mort va ser ressenyada en els
diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers
prengueren
el seu nom. Després de morir, Diego Abad de
Santillán traduí alguns textos seus
–El trabajo responsable
(1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud
(1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y
Libertad i en la revista
Timón. ***
Necrològica
de René Deware apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977 - René Deware:
El
21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista
René Deware.
Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra
Mundial participà
activament en la Resistència belga. Després del
conflicte bèl·lic continuà amb
la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie
Charlet,
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera
Anarquista (AOA) a
Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a
Gilly (Charleroi,
Valònia). ***
Necrològica
d'Emili Oliver Caballé apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de juny de 1974 - Emili Oliver
Caballé: El 21 de novembre de
1907 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Emili Oliver Caballé. Sos pares es
deien
Joaquim
Oliver i Maria Caballé. De jove emigrà a
Catalunya, on treballà com a obrer en
la secció de Transportes i Comunicacions de la
Telefònica de Barcelona. Durant
els anys trenta milità activament en el Sindicat de
Telèfons barceloní de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França amb sa companya, Elvira Obiols
Farré, i sos tres infants.
Separada sa família, sa companya i sos infants van ser
refugiades a Coatascorn
(Bro Dreger, Bretanya). S'instal·là a Sant
Juèri (Llenguadoc, Occitània) i
durant l'Ocupació fou secretari de la CNT clandestina del
departament de Tarn.
Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de
la Federació Local
de Sant Juèri de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari
en diverses
ocasions. Al final de sa vida s'establí a Albi, on
continuà militant en la CNT
local. Emili Oliver Caballé va morir el 5 de gener de 1974
al seu domicili d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Genís Vila Sitjas apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 21 de novembre de 1963 - Genís Vila
Sitjas: El 21 de
novembre de 1907 neix a Calonge (Baix
Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Genís Jaume Vila Sitjas, conegut com Nisu Vigila. Sos pares es deien Jaume
Vila i Anna
Sitjas. Durant els
anys republicans fou president d'«El Luchador»,
Sindicat d'Oficis Diversos adherit
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. En
1936 presidí el
Comitè Antifeixista local en representació de la
CNT i entre novembre de 1936 i
maig de 1937 fou alcalde de Calonge. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. A l'exili treballà de magatzemer i
milità en la CNT. Sa companya fou
Fausta Ferran Vidal, amb qui tingué una filla, Jacqueline
Vila Ferran. Malalt
durant molt de temps, Genís Vila Sitjas va morir el 23
d'octubre de 1963 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Henri
Laborit - Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Tonquín, Indoxina francesa; actual Vietnam) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Marie Léon Laborit. Sos pares es deien Henri Ferdinand Laborit, metge auxiliar major de I Classe de les Tropes Colonials, i Denise Marie Léontine Eléonore de Saunière. Va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. El 18 de desembre de 1936 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Geniviève Susanne Marguerite Lucie Marie de Saint Mart. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit és autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 al XVI Districte de París (França). Un hospital a Poitiers porta el seu nom. ***
Necrològica
de Carlos Cervantes Vicente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1980 - Carlos Cervantes Vicente: El 21 de novembre de 1916 neix a Mojácar (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carlos José Cervantes Vicente. Sos pares es deien Carlos Cervantes i María Vicente. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 la seva mà dreta va ser amputada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar com a obrer agrícola a la regió Centre de França. Després de la II Guerra Mundial fou membre del secretariat de la Federació Local de Nérondes (Centre, França) de la CNT que s'acabava d'organitzar. Un cop jubilat es traslladà amb sa companya Carmen Camprubí a Mornay-Berry. Carlos Cervantes Vicente va morir el 12 de maig de 1980 al seu domicili de Mornay-Berry (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Notícia
sobre l'activitat de Leonisa Fuertes Blanco en el grup teatral "Iberia"
apareguda en el periòdic tolosà CNT del 27 de
febrer de 1955 - Leonisa Fuertes
Blanco: El 21 de
novembre de 1917 neix a Veguellina
de Órbigo (Villarejo de Órbigo, Lleó,
Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Petra Leonisa Fuertes Blanco –algunes
fonts citen erròniament
el segon llinatge com Blasco. Sos pares es deien
Camilo Fuertes i Ana María Blanco, i sos germans Antonio,
Genaro i Martín van
ser militants socialistes i comunistes. Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la guerra civil, després de la caiguda
de Gijón (Astúries,
Espanya), passà a França i d'allà
creuà la frontera i s'establí a Barcelona
(Catalunya) fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà França. Son company va ser el destacat
militant anarcosindicalista Julio
Patán Gutiérrez. En acabar la II Guerra Mundial
s'instal·la a Marmanda
(Aquitània, Occitània). Posteriorment
passà a viure a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
on formà part del grup teatral confederal
«Iberia». En els anys setanta visqué
a Balmar (Llenguadoc, Occitània) i en 1977, quan es
jubilà son company, la
parella s'instal·là a Blanhac (Llenguadoc,
Occitània). Leonisa Fuertes Blanco
va morir, centenària, el 17 d'abril de 2019 a l'Hospital
Garonne de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 10 d'abril de 1963 - Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Dampierre-au-Temple (Xampanya, França) –moltes fonts citen erròniament Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França)– l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Sos pares es deien Robert Batoux i Lucile Fernande Henriette Cuperly. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània). Els últims anys de sa vida visqué, amb sa companya Sara Delicia Villagra Arzamendia, a Le Courneuve (Illa de França, França). Guy Batoux va morir el 6 de febrer de 2015 a l'Hospital General de Bobigny (Illa de França, França).
Defuncions
Santiago Salvador - Santiago Salvador Franch: El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista «Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana –una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser capturat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de «Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc –Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu. Santiago Salvador Franch (1865-1894) ***
Notícia de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 28 de novembre de 1908 - Alphonse
Boulangier: El 21 de novembre de 1912 mor a la Guaiana Francesa l'anarquista
Alphonse Auguste Boulangier. Havia nascut el 12 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 12 de desembre– de 1880 a Besançon (Franc Comtat, Arpitània).
Era fill d'Emmanuel François Boulangier, sastre, i de Marie Julie Perrin. Quan
tenia 14 anys començà a realitzar robatoris i va ser enviat a un reformatori. L'1
de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen (Alta Normandia,
França) a dos anys de presó per «temptativa de robatori» i el 21 de novembre de
1901, pel mateix tribunal, a tres anys de presó per «temptativa de robatori i
rebel·lió». Entre el 16 d'octubre de 1904 i el 5 de setembre de 1907 va fer el
servei militar als Batallons d'Infanteria Lleugera de l'Àfrica («Bat' d'Af»).
El 10 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a 20 anys de
treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats» i en el moment
d'abandonar la sessió cridà «Mort a la bòfia! Mort al jurat!». Quan hi estava
esperant per embarcar cap a la Guaiana Francesa, el procurador de la República
de Le Havre (Alta Normandia, França) va rebre una llarga carta des de la presó
de Bonne Nouvelle de Rouen on s'acusava de nombrosos delictes (robatoris, agressions,
assassinats, etc.). Quan la instrucció judicial va acabar, va negar tota
responsabilitat d'aquests delicte argumentant que era l'única sortida que tenia
per evitar la seva deportació a la colònia penitenciària. Durant el judici
d'aquests delictes reconegué les seves idees anarquistes i el 25 de novembre de
1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a mort després de declarar-lo
culpable sense circumstàncies atenuants de dos assassinats, una temptativa de
mort i diversos robatoris; en sentir la sentència, injurià els magistrats i va
prometre venjar-se'n. El 6 de febrer de 1909 la pena li va ser commutada per la
de treballs forçats a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa. El juny de
1911 va ser condemnat a dos anys de reclusió cel·lular per «evasió». Alphonse
Boulangier va morir el 21 de novembre de 1912 a la Guaiana Francesa. ***
Sepeli
de Ricardo Flores Magón - Ricardo Flores Magón: El 21 de novembre de 1922 mor a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Havia nascut el 16 de setembre de 1873 a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic). Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de Los Ángeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de «fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca «Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria. ***
Nota
necrològica publicada en el diari de Bourges La Dépêche
de Berry del 23 de novembre de 1928 - Albert Degrigny:
El 21 de novembre de 1928 mor a Bourges (Centre, França)
l'anarquista i
sindicalista, i després comunista,
Albert-Edmond-Désiré Degrigny, conegut com Cent Kilos per la seva obesitat. Havia
nascut el 2 de setembre de 1887 a Issoudun (Centre, França).
Sos pares es deien
Edmond Degrigny, cafeter, i Marie Clémence
Félicie Venot. Un cop vídua, sa mare
explotà el cafè Baron, a la plaça
Marchés d'Issoudun. Albert Degrigny, malgrat
pesar més de cent quilos i midar 1,79 metres, l'abril de
1908 va ser declarat apte
per a fer el servei militar, però va ser llicenciat l'abril
de 1909 per otitis
crònica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador a la
foneria d'artilleria
de l'Atelier de Construction de Bourges (ABS, Taller de
Construcció de Bourges)
de l'Arsenal i pertanyia al Sindicat d'Obrers Civils d'aquesta
institució militar,
a més de formar part del consell d'administració
de la Borsa del Treball i de
les Joventuts Sindicalistes. Segons informes de la policia, durant unes
vacances, del 5 al 20 d'agost de 1910, viatjà a Flandes, a
Bruges i
Blankenberge, des d'on va escriure a l'anarquista Benoist Fernand, el
qual
rebia fullets revolucionaris provinents de Bèlgica. El
setembre de 1910
Degrigny va ser sorprès per un vigilant quan
introduïa a l'ABS 17 exemplars del
setmanari anarquista L'Insurgé.
Durant aquesta època presidí una sèrie
de conferències del propagandista
anarquista Sébastien Faure. El 19 d'octubre, en un escorcoll
del seu domicili,
la policia va poder trobar exemplars dels periòdics La Guerre Sociale i L'Insurgé.
El 6 de novembre de 1911 es casà a Bourges amb la planxadora
Jeanny Augy. En
aquesta època vivia al número 2 de Cour Jolie de
Bourges. El 26 de febrer de
1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes i en un informe del
17 d'abril de 1914 considerava indispensable mantenir-lo inscrit. Quan
esclatà
la Gran Guerra, es mostrà en contra de la
«Unió Sagrada» en el seu sindicat i
durant el conflicte bèl·lic només
jugà un paper secundari a l'ABS. Després del
Congrés de Tours (Centre, França) de la
Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO) de desembre de 1920, s'arrenglerà amb el
sector comunista. En
1922 va ser nomenat membre suplent de la comissió
administrativa del
departament de Cher de la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC)
i en 1923 en va se nomenat titular. Membre de la Lliga dels Drets de
l'Home de
Bourges, en aplicació de les decisions del seu IV
Congrés Mundial, el gener de
1923 dimití de les seves responsabilitats. Al final de sa
vida era membre del
Comitè Regional Comunista i secretari de la
Cèl·lula Núm. 2 de l'ABS, i vivia
al número 24 del carrer Pelvoysin de Bourges. Albert
Degrigny va morir el 21 de
novembre de 1928 al seu domicili de Bourges (Centre, França)
i va ser enterrat
tres dies després al Cementiri Superior de Saint-Lazare de
la ciutat. ***
Fortuné
Henry - Fortuné Henry: El 21 de novembre de 1931 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Havia nascut el 21 d'agost de 1869 a Limeil-Brévannes (Illa de França, França). Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germà Émile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir el . ***
Celestino
Fernández Fernández (1926) - Celestino Fernández Fernández: El 21 de novembre de 1937 mor a Siero (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Celestino Fernández Fernández, més conegut com Celesto el Topu. Havia nascut en 1899 a Santu Medero (Bimenes, Astúries, Espanya) i visqué a Lada (Langreo, Astúries). Obrer metal·lúrgic a la Duro Felguera, milità en el Sindicat Únic de la Metal·lúrgica (SUM) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb Onofre García Tirador i Higinio Carrocera, entre d'altres. Durant la Revolució d'Octubre de 1934, després d'haver participat en els combats contra la Guàrdia Civil a La Felguera i contra els Guàrdies d'Assalt a Valdecuna, amb García Tirador i Carrocera, fou responsable de la columna de 200 militants confederals que el 6 d'octubre entrà a Oviedo per San Esteban de Sograndio i s'apoderà de la fàbrica d'armes «La Vega». Després del fracàs del moviment revolucionari, va ser detingut i condemnat a una dura pena que purgà a la presó d'El Coto de Gijón. El febrer de 1936 va ser alliberat gràcies al decret d'amnistia per als presos polítics resultat de la victòria electoral del Front Popular. Després de l'aixecament feixista del 19 de juliol de 1936, un cop assegurat La Felguera, juntament amb altres 400 llibertaries d'aquesta localitat comandats per Higinio Carrocera Mortera, s'incorporà a la lluita a Gijón, amb una participació destacada en els combats. Immediatament després organitzà el «Batalló Astúries Núm. 9», també anomenat «Batalló Celesto» i «Batalló CNT Núm. 4», un dels primers que s'organitzaren a la zona nord. Durant l'ofensiva franquista de setembre de 1936, a Bayo participà en la defensa del sector de Grado amb el «Batalló CNT Núm. 1», comandat per García Tirador. El febrer de 1937 va ser nomenat comandant de la VI Brigada de Xoc, que integrava quatre batallons radicats a Colloto. Entre el 21 de febrer i el 17 de març de 1937, la seva brigada participà en l'ofensiva sobre Oviedo, però hagué de retirar-se a les posicions de partida. Durant l'estiu de 1937 participà en una nova ofensiva sobre Oviedo. L'agost de 1937 la VI Brigada es reorganitzà en la 193 Brigada Mixta, de la qual va ser nomenat comandant. Després de la caiguda del front Nord l'octubre de 1937 fugí a les muntanyes. Celestino Fernández Fernández fou abatut el 21 de novembre de 1937 a les muntanyes de Siero (Astúries, Espanya). ***
Fitxa
de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats - Joan Gras Puigmartí: El 21 de novembre de 1941 mor a Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Havia nascut el 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de gener– de 1897 a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela Puigmartí Farel. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez. ***
Julián
Acero Tejel - Julián
Acero Tejel: El 21 de novembre de
1941 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Julián Acerto Tejel –el segon
llinatge a vegades citat Tevel.
Havia nascut en 1909 a Saragossa
(Aragó, Espanya). Emigrat a Catalunya, treballà
d'obrer greixador i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de
Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya). Capturat pels feixistes, va ser tancat a la
Presó Model
de Barcelona. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys
de presó
per causes polítiques, però el 15 d'octubre de
1941 el seu cas va ser revisat en
consell de guerra sumaríssim i, acusat de ser xofer de les
Patrulles de Control
i de portar les víctimes per a ser afusellades al cementiri
de Montcada i
Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), condemnat a mort.
Julián Acero Tejel va
ser afusella el 21 de novembre de 1941 al Camp de la Bota del Poblenou
de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera. Julián Acero Tejel
(1909-1941) ***
Emilio
Spinaci - Emilio Spinaci:
El 21 de novembre de 1949 mor a Jesi (Marques, Itàlia) el
mestre de primària i
propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el
pseudònim d'Affarista.
Havia nascut el 27 de gener
de 1882 a Jesi (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Sergio
Spinaci i Adele
Berti. A començaments del segle regentà un negoci
de mobles i fins a 1903 es
declarà republicà.
Col·laborà en Il
Lucifero,
d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de
Milà. En 1902 dirigí el quinzenal
republicà de Jesi Ora e Sempre.
Molt influent en els cercles republicans de la zona
de Jesi, es mostrà especialment actiu en
l'organització de manifestacions,
mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a
L'Agitazione de Roma una
declaració on abraçava «amb entusiasme
i
fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de
Llibertat, d'Igualtat i
d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a
l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que
retornà a Itàlia. A Jesi
mantingué les corresponsalies de L'Alleanza
Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo
Sprone d'Ancona, on signà amb el
pseudònim d'Affarista. El
24 de setembre de 1911
participà en la conferència anarquista de Roma,
que tractà el tema de la
fundació d'un periòdic confiada a Errico
Malatesta, i que va ser presidida per
Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi,
Alberico Angelozzi,
Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de
1912
s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on
administrà una empresa
fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les
autoritats li van assignar
la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a
files i destinat al 84
Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana,
Itàlia), però l'octubre
d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal
militar amb
una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a
Milà i enviat
al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat
s'establí a
Milà, on mantingué una certa
influència en el moviment llibertari. L'abril de
1919 participa en el Congrés Anarquista de
Florència i entrà a formar part del Consell
General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista
Italiana (UCAI), en
representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore
Molinari. Amb
aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives
i de recaptar fons per a la
fundació d'un diari que fos l'òrgan
d'expressió de tots els anarquistes
italians. Promogué una organització amb carnets
d'identitat i on es pagués una
quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga
acusació de
deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de
reclusió. Portat a la presó de Pistoia,
va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una
amnistia i retornà a Milà.
Assidu de la redacció d'Umanità
Nova,
mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical
Italiana (USI). Fou acusat,
amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio,
Dante
Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare
Agostinelli,
Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.),
pel jutge
Carbone de «conspiració contra els poders de
l'Estat», però va ser absolt en el
judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920
representà, amb Dante
Pagliai, el Comitè Pro Víctimes
Polítiques de Milà en una reunió
nacional
anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en
suport a les
víctimes de la repressió política.
Detingut el 24 de març de 1921, arran de la
matança del teatre Diana, com a
«sospitós de complicitat amb els responsables
dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny
d'aquell any. En
1923 participà en la creació del
periòdic La
Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia
(Vèneto, Itàlia), on
comerciava amb ferralla, i després es traslladà a
Mestre (Vèneto, Itàlia), on
treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà,
on reprengué el comerç de
ferralla. Després va fer de periodista i dirigí
una revista tècnica sobre
calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la
plaça Giulio Cesare,
abandonà Milà i passà clandestinament
a Suïssa i a París (França), on
retrobà
Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de
l'expulsió de Luigi Fabbri
de França el març de 1929, el mes
següent custodià sa companya Bianca i sa
filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la
família Fabbri al complet marxà cap
a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo
(Uruguai), ell
desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on
administrava un
petit comerç i era agent general per a
Sud-Amèrica de la revista Unica
Rassegna Italina Calzature (URIC).
Mantingué idees hostils al règim
i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com
ben
relacionat amb elements subversius. A finals de 1930
s'instal·là a Santiago de
Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de
medicaments. En 1933
viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on
s'entrevistà amb Luigi
Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre
1936 i 1937 passà alguns mesos
a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé
un any a Montevideo. A partir
d'abril de 1940 visqué a Milà, on
dirigí la revista URIC.
Constantment vigilat, l'últim informe policíac
seu data del
16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat
política. ***
Notícia
de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari
parisen La Matin
del 17 de setembre de 1938 - Henri Danjean: El
21 de
novembre de 1953
mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Henri
Auguste Danjean. Havia nascut el 20
de juliol de 1894 a Chagny (Borgonya, França). Sos pares es
deien Henri-Marie-Baptiste Danjean, empleat
ferroviari, i Olivie-Marguerite Grapin. Es
guanyava la vida com a
gravador de metalls. El
28 de juny
de 1917
es casà al III Districte de París
(França) amb la
plomallera
Marie Aimée
Audfrais, amb qui no tingué infants. Milità en el
grup
anarquista de Le
Blanc-Mesnil (Illa de
França, França) i en el Congrés de la
Federació Anarquista Parisenca (FAP),
celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
comissió de control
de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es
trobava a Barcelona (Catalunya)
i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció
Francesa de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del
reclutament de
milicians. A començament del gener de 1937 passà
a la Península amb un grup de
24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les
milícies
confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean
Grégoire, Marcel
Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile
Lacroix i Albert Meyer; tots
portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la
CNT-FAI a França.
Aquell mateix 1937 retornà a França i durant
aquest any animà el Comité
Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la
Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE,
Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament
del Proletariat
Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En
aquesta època vivia
a Drancy (Illa de França, França). El 13 de
setembre de 1938 va ser detingut,
juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells
Léon
Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa,
Bèlgica i França, cap a
Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del
registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva
partida cap a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'1 de març de
1949 es
divorcià de la
seva primera companya i el 9 de setembre de 1952
es casà a
Tolosa amb Teresa Rosina Martignago. Henri Danjean va morir el 21 de
novembre de 1953
al seu domicli de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Nicolás Mallén Ortín apareguda en
el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 10 de desembre de 1953 - Nicolás
Mallén
Ortín: El 21 de
novembre de 1953 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Nicolàs Mallén
Ortín. Havia nascut el 19 de març de 1904 a
Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Ángel Mallén
i
Teresa Ortín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), després
del triomf franquista s'exilià a França, on
treballà de jornaler i milità en la
Federació Local de Castres de la CNT. ***
Frank González - Frank González: El 21 de novembre de 1957 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista i anarcosindicalista que es feia anomenar Frank González –el seu autèntic nom ens és desconegut. Sembla que va néixer en 1893 a El Astillero (Cantàbria, Espanya) –encara que alguns pensen que era cubà– i que era fill d'un espanyol i d'una francesa. De jove, abandonà la Península fugint de la Guàrdia Civil i emigrà al continent americà. D'antuvi s'instal·là a Mèxic, on participà en el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón. En 1914 s'establí a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) arran d'un conflicte obrer en un vaixell. Afiliat al Sindicat Marítim dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) i al grup anarquista «Germinal», va ser un destacat militant del moviment llibertari californià, especialment des del punt de vista propagandístic. En 1915 s'instal·là a Nova York, on restà definitivament, treballant com a mariner i sindicat amb els wobblies. Dins dels IWW ocupà càrrecs de responsabilitat i fou delegat de port. Amb Pere Esteve, Marcelino García i José Pantín, participà activament en el moviment llibertari novaiorquès (ateneus, centres d'estudis socials, etc.) i molt especialment en les activitats de l'Ateneu Hispà de Brooklyn i del Centre Llibertari de Nova York. També col·laborà en l'edició de Cultura Obrera i de Cultura Proletaria. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut amb Pere Esteve per la seva tasca de propaganda antimilitarista. Quan la guerra civil espanyola, organitzà la secció nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual va ser nomenat primer secretari general, i prestà ajuda als refugiats no només dels EUA, sinó també d'altres països (Cuba, Santo Domingo, Veneçuela, Mèxic, etc.). Frank González va morir el 21 de novembre de 1957 a l'Hospital Bellevue de Nova York (Nova York, EUA). Al fons de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) es troba dipositada correspondència seva que abraça els anys 1946 i 1957. ***
Necrològica
d'Antonio García Sánchez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de desembre de 1967 - Antonio García
Sánchez:
El
21 de novembre de 1967 mor a La Sala (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio García Sánchez.
Havia nascut el 10 de juliol de 1891 a
Montejaque (Màlaga,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco García i
Josefa Sánchez. Quan era molt jove
començà a
militar en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936 combaté als fronts andalusos i catalans. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i va ser enviat a
treballar a La Sala, on participà
aquell mateix any en la constitució de la CNT en l'exili.
També milità en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou
María Tornay. Malalt durant molt de
temps, Antonio
García va morir el 21 de novembre de 1967 al seu domicilili
de La Sala
(Llenguadoc, Occitània) i
fou enterrat dos dies després en aquesta població. ***
Carnet
de milicià de Jesús Pino (1936) - Jesús Pino Sech:
El 21 de
novembre de 1980 mor a Saint-Denis (Illa de França,
França) el militant anarcosindicalista Jesús
Josep Antoni Pino Sech. Havia nascut el 13 d'abril –algunes
fonts citen
erròniament el 14 d'abril– de 1916 a Tortosa (Baix
Ebre,
Catalunya). Sos pares es deien Ramon Pino Hierro i Carme Sech
Favà.
Amb 15 anys, l'1 de
novembre de 1931, s'afilià en la Secció
d'Alcohols, Vins i Cervesa del Sindicat
del Comerç de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona i en 1934
a la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de Tortosa. Arran de
l'aixecament feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà
voluntàriament com a
milicià en la Columna Durruti. Després de
l'ofensiva contrarevolucionària de
les tropes comunistes d'Enrique Líster a l'Aragó
i dels Fets de Maig de 1937,
hagué de marxar de Tortosa cap a Barcelona fugint de la
repressió estalinista.
Ferit a les cames al front de l'Ebre, passà a
França amb crosses durant la
retirada de febrer de 1939. Després de ser operat a
l'hospital de Lo Puèi de
Velai (Alvèrnia, Occitània) fou internat al camp
de concentració d'Agde
(Llenguadoc-Rosselló, Occitània). Durant
l'ocupació, l'1 de gener de 1942, fou
enviat al 405è Grup de Treballadors Estrangers (GTE) a
Maiçac (Llemosí,
Occitània), enquadrat en la «Societat de Forces
Motrius del Maronne», sota la
matrícula 405.392. Més tard, el 22 de novembre
d'aquell any, fou traslladat al
651è GTE a Ussac (Llemosí, Occitània),
on restà fins al 21 de gener de 1943
després d'una esta al camp disciplinari de Saint Antoine de
Briva (Llemosí, Occitània).
El 27 de gener de 1943 fou enviat com a «treballador requerit
per Alemanya» a
Katowice (Polònia), però aconseguí
fugir el 7 de febrer de 1944 i arribar al
Llemosí. Després de la guerra continuà
militant en la CNT de l'Exili i serà
membre en diverses ocasions dels Comitès Regionals parisencs
del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT. Sa companya fou Joaquima Catalan
Casanova. Jesús Pino Sech va
morir el 21 de
novembre de 1980 al seu domicili de Saint-Denis (Illa de
França,
França). ***
Notícia
de la condemna de Lucie Job apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 13 d'abril de 1918 - Lucie Job: El 21
de
novembre de 1983 mor a
Draguinhan (Provença, Occitània) l'anarquista
Lucie Job. Havia nascut el 13
d'agost de 1889 al VI Districte de París
(França). Era filla natural de la
bugadera Marie Zélie
Dognom i del serraller Joseph Émile Job i va ser legitimada,
ella i una germana
(Berthte) i dos germans (Gustave Émile i Pierre Lucien)
més, pel matrimoni de
la parella celebrat el 18 de juny de 1892 al XV Districte de
París –d'antuvi
ella va ser inscrita com a Lucien Job, de sexe masculí, i no
es va rectificar
l'acta fins el matrimoni dels pares. El 28 de desembre de 1911 es
casà a
Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de
França, França) amb
l'oficinista Pierre Margery. En aquesta època vivia al
número 4 del carrer
Carnot de París. Un cop vídua, fou la companya de
l'anarquista i anarcosindicalista
Philogone Pécastaing, amb qui vivia al número 114
del bulevard de la Villette
de París. Membre del Comitè d'Acció
Revolucionària (CAR), en 1918, en plena
Gran Guerra, va ser acusada de propaganda anarquista arran de la
distribució
d'uns fullets antimilitaristes a Lió (Forez,
Arpitània); jutjada amb altres 11 companys
i companyes per un consell de guerra a Lió, el 10 d'abril
d'aquell any va se
condemnada a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa
per «propaganda
derrotista». El gener de 1924 signà, amb altres
companys i companyes, un
manifests de suport al Sindicat de la Confecció
anarcosindicalista. Entre 1927
i 1929 formà part del Comitè de Defensa Social
(CDS), juntament amb Pol Jouteau
i Gaston Rolland. El 26 d'octubre de 1928 participà, com a
membre del CDS, en
un gran míting per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que
havia estat condemnat el març de
1919 a 10 anys de treballs forçats, a la «Salle
des Sociétés Savantes» de
París. A partir de 1928 tingué
com a company l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Besnard. El 22
de novembre
de 1929 parlà en un míting organitzat pel CDS, a
la «Salle des Sociétés
Savantes» de París, per protestar
contra el tractament que metge Jacquemard havia exercit amb
l'anarquista
Gimenez. En 1932 vivia al número 23 del carrer Georges
Guynemer de Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França). En 1936
edità l'obra de Pierre Besnard Le
Monde Nouveau, publicada per la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR),
organització en la qual ella militava. En 1937
formà part del grup de dones
d'«Amis du Monde Nouveau». Durant la II Guerra
Mundial es va refugiar amb son
company a Bonencontre (Aquitània, Occitània). En
1942 Pierre Besnard li va
dedicar el seu llibre Pour assurer la
paix, comment organiser le monde, que va ser editat pels
germans Lion a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Lucie Job va morir el 21 de
novembre de 1983 a
Draguinhan (Provença, Occitània). ***
Eustaquio
Benito González - Eustaquio Benito
González: El 21 de novembre de 1985 mor a
Perpinyà (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Benito
González
–a vegades el seu nom citat
Eustasio. Havia nascut el 29 de
març de 1908 a La Cistérniga (Valladolid,
Castella,
Espanya). Sos pares es deien Pedro
Benito
i María Presentación González. Sembla
que quan tenia vuit anys emigrà amb sa
família a França i que durant la
Revolució retornà a la Península i
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial, en 1949, s'establí a La
Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on
treballà en diversos treballs
(fusteria, manutenció, xofer, etc.) fins que
trobà feina de teixidor en una
manufactura local fins a la seva jubilació.
Milità en la CNT, amb Joaquim Andreu
Pastor, Ignasi Ardèvol i altres, i ocupant
càrrecs de responsabilitat orgànica,
com ara el de tresorer de la Federació Local de La Bastida
de Roairós. En 1979,
després de la mort de sa companya María
Manzanares, es traslladà a Perpinyà amb
una nova companya i milità en la CNT, de la qual va ser
nomenat secretari, i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eustaquio Benito
González va
morir el 21 de novembre de 1985 a Perpinyà (Llenguadoc,
Occitània) i va ser
incinerat l'endemà per sa família a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). Eustaquio Benito
González (1908-1985) ***
Necrològica
de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18
d'abril de 1989 - Pedro Martínez
Algeciras: El 21 de novembre de 1988 mor a Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Martínez Algeciras,
conegut com Pedro el Relojero.
Havia nascut el 14 de juny de 1902
a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Pedro Martínez i Rosa Algeciras. Resident des de la
infància a Dos
Hermanas, quan tenia
vuit anys quedà orfe de mare. Molt jove,
començà a treballar de jornaler
agrícola i des de finals de la dècada dels deu
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). A més d'obrer
agrícola, treballà també de
rellotger. En 1929 s'uní amb Dolores López
Castro, amb
qui tingué dos infants (Antonio i Rosa).
Duran els anys republicans freqüentà les reunions
anarquistes que es feien al
domicili de Fernando Fournon Raya (El
Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats
anarquistes, com ara
Joaquín Benítez Villalta, Miguel
Martín Rubio i Pedro Vallina Martínez. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 i la posterior
ocupació, malgrat la
resistència portada a terme del Comitè de Defensa
local, a finals de juliol de
Dos Hermanas per les tropes franquistes, fugí amb dos
companys per les
muntanyes per a intentar arribar a Cadis (Andalusia, Espanya). El 11
d'agost de
1936, després de descansar a la cabana d'un company carboner
prop de Puerto
Serrano (Cadis, Andalusia, Espanya), se separaren entre les poblacions
gaditanes d'Algodonales i Zahara de la Sierra per intentar reunir-se
amb les
milícies antifeixistes de la zona d'Arroyo de los Perales.
Després de patir un
tret per part d'una patrulla de la Guàrdia Civil,
aconseguí finalment arribar a
Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), a zona republicana, on
s'integrà en una
columna de la CNT. Quan la militarització de les
milícies, com que havia acabat
el servei militar com a caporal, va ser nomenat sergent i
participà en diversos
combats a Andalusia (Màlaga, Alcalá del Valle,
Cañete la Real). Després de la
caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser enviat al front
d'Órgiva (Granada,
Andalusia, Espanya) i el febrer de 1939 al de Peñarroya i
Belmez (Còrdova, Andalusia,
Espanya). En acabar la guerra, va caure presoner de les tropes
franquistes;
jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i internat als camps de
concentració
de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i de Sevilla (Andalusia,
Espanya).
Un cop aconseguí la llibertat condicional,
començà a treballar de rellotger
ambulant i finalment obrir un petit taller de rellotgeria a Dos
Hermanas. En
1976 formà part, amb sis companys, del Comitè
d'Investigació dels assassinats
comesos pels feixistes en 1936 a Dos Hermanas. Durant tota sa vida
milità en la
CNT. Pedro Martínez Algeciras va morir el 21 de novembre de
1988 –algunes
fonts citen erròniament 1989– al
seu domicili de Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia,
Espanya) d'un atac cardíac i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Necrològica
de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca Cenit del 21 de
gener de 1992 - Manuel Edo Edo: El
21 de novembre de 1991 mor a Peliçana (Provença,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Manuel Edo Edo. Havia nascut el 29 de novembre de 1910 a Fanzara (Alt
Millars, País Valencià). Sos pares es deien
Manuel Edo i Generosa Edo. Emigrat a Barcelona
(Catalunya), des
de molt jove milità en el moviment anarquista dels barris
del
Poblenou i del Clot. El gener de 1937, com a membre del grup anarquista
«Rebeldes», demanà l'ingrés
en la Federació de Barcelona de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat després de la
guerra civil, s'establí amb sa
companya Vicenta de los Ángeles Pradas a
Peliçana, on son fill
morí tràgicament durant
l'alliberament de la població per les tropes
nord-americanes. Mantingué amb sa
companya la Federació Local de Peliçana de
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participant en reunions, congressos, excursions per la zona,
mítings
commemoratius del 19 de juliol, etc., que s'organitzaren. Malalt,
Manuel Edo va
morir, malgrat haver patit una intervenció
quirúrgica, el 21 de novembre de
1991 al seu domicili de Peliçana (Provença,
Occitània);
incinerat a Aurenja (Provença,
Occitània), les seves cendres van ser enterrades juntament
amb les restes de sa
companya al cementiri de Peliçana. ---
|
![[20/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/11]") |
|
![[22/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/11]") |
|
|
| Actualització: 21-11-23 |