|
---
Anarcoefemèrides del 21 de desembre Esdeveniments
L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police - Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la «Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles –dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un «Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La «Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe». ***
Portada d'un exemplar de Crisol - Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics –havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax. ***
Cartell de l'acte - Gala de solidaritat amb anarquistes empresonats: El 21 de
desembre de 1974 se celebra a la Sala de la Mutualité de París (França) una
gala de solidaritat amb els llibertaris empresonats a França i a Espanya.
L'acte, registrat per l'Associació «García Lorca», estava organitzat pel Comitè
de Suport als Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), amb la participació
de la Coordinació Anarquista (CA), del Groupe d'Entraide Anarchiste International
(GEAI, Grup d'Ajuda Mútua Anarquista Internacional), del Comitè Espanya Lliure
(CEL) i de diversos llibertaris a títol individual. La gala comptà amb les
actuacions de Carlos Andreu (Carlos Andreou), Léo Campion, Henri
Gougaud, Karaxu (grup xilè), Georges Moustaki, Joël Sternheimer (Évariste)
i Marc Sullivan. El cartell va estar dissenyat per Philippe Soulas. ***
Portada
de Sense
Pàtria - Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008
surt a Catalunya el primer
número de Sense Pàtria.
Publicació anarquista de tirada intermitent. Era
una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es
distribuïa per Internet.
Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement,
l'autonomia obrera,
la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme,
antiparlamentarisme, el
sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres
publicacions i
hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva,
Joaquín, K. Towich,
Datrebil, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'octubre de 2010. El
col·lectiu editor també publicà un
butlletí contrainformatiu, Prou!Info,
del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.
Naixements
José Nakens Pérez - José Nakens
Pérez: El 21 de desembre –algunes
fonts citen el 21 de
novembre–
de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista,
republicà
radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens
Pérez. De família humil i
liberal, sos pares es deien Carlos José Nakens i
María
Jesús Pérez. Son pare, carrabiner liberal, fou
perseguit
pel règim de Ferran VII
durant l'anomenada
Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el
destí de son fill. Per necessitat,
molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou
destinat a la Direcció
General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit
dues obres de teatre
que mai no arribarien a representar-se. En 1866
començà a escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El
Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir
de certa fama, però va ser en el
«teatre per hores» –peces curtes
generalment d'un
acte que eren populars per
la seva facilitat de versificació– on
reeixí;
però ni l'autor mateix recopilà
i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876
començà a treballar
en el periòdic El Globo, des de les
pàgines del qual acusà Ramón de
Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que
llançà el seu nom a les rotatives. El
10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien
arribat
al poder, va treure el setmanari satíric,
republicà i anticlerical El Motín,
la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat
del
Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En
1891 tingué un fill
no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que
arribarà a ser un
destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb
l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà
Cánovas del
Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important
de la Generació del
98, Vida Nueva. Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz
Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica
Estanislao Figueras, primer
president de la República, blasmà contra els seus
successors, Emilio Castelar i
Nicolás Salmerón. Proposà la
creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de
març
de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans
que acordaren crear un únic
partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta
seva, qui a més fou
elegit per ocupar un càrrec en la comissió
directora. Però, desil·lusionat,
dimití l'any següent i en 1905 se separà
de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical revolucionària. La tornada al
poder del Partit Conservador
el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure
sobre el seu
mordaç periòdic 84 processos per delictes
d'impremta, amb copioses multes i
empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes
dictaren
almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant
això, el periòdic
aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses
subscripcions i les
seves dificultats de distribució, ja que
pràcticament no es podia vendre al
carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans
moderats, com ara
Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo
Morral, que
havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però
el que es demostrà fou que va
ajudar a amagar-lo a la redacció del seu
periòdic. Per aquest fet fou condemnat
el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a
la cel·la número 7
de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie
d'articles en El País
que compilà en dos llibres –Mi paso por
la
cárcel i La celda número
7– on, entre altres coses, defensà el
programa de
reformes penitenciàries
de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de
l'Escola Moderna,
fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara
que fou alliberat,
fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de
1908, a petició de
popular signada per Benito Pérez Galdós, fou
indultat pel govern d'Antoni Maura
i tornà a redactar El Motín,
afegint el subtítol «Semanario
Político» i
arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó
l'havia donat cert
prestigi «martirològic» i les seves
edicions, com ara els fullets de la
«Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les
«Hojitas piadosas», assoliren
tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a
perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li
impossibilitava
d'escriure, ell que era l'únic redactor de la
publicació. En la dècada dels vint
el periòdic estava en franca decadència,
però el gener de 1923 edità un número
extraordinari amb la col·laboració d'eminents
republicans (Roberto Castrovido,
Hermenegildo Giner de los Ríos,
Marcel·lí Domingo i Álvaro de
Albornoz). A
finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar
diners en la
seva ajuda i l'any següent l'Associació de la
Premsa, presidida pel metge maçó,
periodista i alcalde de Madrid, José Francos
Rodríguez, li concedí una pensió
vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any
després, el 12 de novembre de 1926
José Nakens Pérez va morir d'una
congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa
filla continuà editant El Motín.
Col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques i és autor de centenar de llibres i
fullets. ***
Lizzie Holmes - Lizzie Holmes: El
21 de desembre de 1850 neix a Linn
County (Iowa, EUA) la periodista, professora, feminista i militant
anarquista
Elisabeth Mary Hunt, més coneguda com Lizzie Mary
Holmes, Lizzie M. Holmes
o simplement Lizzie
Holmes, pel llinatge de son marit. Era filla
d'una família lliurepensadora
d'Ohio (EUA). Sos pares es deien Jonathan Hunt i Hannah Matilda
Jackson,
feminista radical. Quan tenia quatre anys, sa família es
traslladà a una
comuna, fonamentada en l'amor lliure, a Berlin Heights (Ohio, EUA), on
passà la
seva infantesa. Rebé una educació molt
avançada per al seu temps. El 29 d'abril
de 1867 es casà a Adrian (Lenawee, Michigan) amb Hiram J.
Swank –per això també
es coneguda com Elizabeth Swank–,
amb
qui tingué dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys
Ernestine Swank). En
1877, després de separar-se del seu marit –ella
sempre digué que havia mort i
es registrà com a vídua–,
s'instal·là, amb sa mare, dos germans i sos dos
infants, a Chicago (Illinois, EUA), on treballà de
professora de música i de
costurera en una fàbrica de capes. Després
començà a militar en Working Women's
Union (WWU, Unió de Dones Treballadores), al voltant del
Socialist Labor Party
(Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de
secretària
sindical i de periodista per The Radical Review. A
partir de 1883 participà
en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (American
Federationist, Free Society, The
Industrial Advocate, etc.).
Amb son company, l'anarquista William T. Holmes, s'afegiren a la
parella
llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots
plegats militaren en l'American
Group de Chicago de la International Working People's Association
(IWPA,
Associació Internacional de Treballadors), també
coneguda com «Black
International» («Internacional Negra»).
Lizzie i Lucy lluitaren en el moviment
per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar
en els sindicats. Membre de
l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera),
es va convertir en
1886 en la coredactora del periòdic The Alarm (1884-1889) de Chicago, que
acabà prohibit per les autoritats.
El 28 d'abril de 1885, amb Lucy Parsons, dirigí una marxa a
un nou edifici de
la Junta de Comerç de Chicago, fet que va consolidar la
reputació de les dues
anarquistes dins del moviment obrer d'aquesta ciutat, fet pel qual van
ser
considerades per les autoritats nord-americanes com a
«terroristes perilloses».
El novembre de 1885 es casà a Chicago amb William T. Holmes
i la parella es
traslladà a Geneva (Kane, Illinois, EUA), on
treballà de professora. Després de
la «Tragèdia de Haymarket» del 4 de maig
de 1886 a Chicago, va ser detinguda,
juntament amb molts altres companys i companyes, sota
l'acusació d'haver
incitat l'atemptat d'Haymarket; abans del judici, però, va
ser alliberada per
manca de proves. Participà activament en la campanya de
suport (conferències,
mítings, etc.) als processats en aquest judici, en el qual
van ser condemnats a
mort George Engel (executat), Samuel Fielden (pena commutada per
presó perpètua),
Adolph Fischer (executat), Louis Lingg (se suïcidà
a la presó), Oscar Neebe
(pena commutada per presó perpètua), Albert
Parsons (executat), Michael Schwab
(pena commutada per presó perpètua) i August
Spies (executat). Entre 1887 i
1888, amb Dyer Daniel Lum, rellançà The
Alarm, que havia estat prohibit. També fou membre
de «Knights of Labor» («Cavallers
del Treball») i
en 1888 participà en la
fundació de Ladies' Federal Labor Union (LFLU,
Unió Federal del Treball de
Dones), sota els auspicis de l'America Federation of Labour (AFL,
Federació
Americana del Treball). En 1893 fou, amb son company, l'organitzadora
del
Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. En
1893 publicà, sota el pseudònim
May Huntley, la novel·la
feminista
sobre l'amor lliure Hagar Lyndon, or A
Woman's Rebellion, que va sortir en lliuraments en el
periòdic Lucifer. The Light-Bearer.
A mitjans de
la dècada dels noranta la parella
s'instal·là a La Yeta (Colorado, EUA), on
tingué
l'anarquista Samuel Fielden de veí, i
després a Denver (Colorado), on
publicaren Labor Exchange Guide
(1897). Amb son company va redactar un informe sobre els
«Màrtirs de Chicago»
que s'havia de presentar el setembre de 1900 al Congrés
Antiparlamentari
Internacional que s'havia de portar a terme a París
(França), congrés que
finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va
publicar en
el número 24 del Supplément
Littéraire
des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el
títol «Histoire du
martyrologe de Chicago». Col·laborà en The
Industrial Advocate, periòdic editat pel seu
company. En 1908 abandonà la
vida pública i els últims anys de sa vida
visqué amb son company a Albuquerque
(Nou Mèxic, EUA), fins que en 1926 es traslladà a
Santa Fe (Santa Fe, Nou
Mèxic, EUA). Durant sa vida va escriure per a l'Associated
Labor Press (ALP,
Associació de la Premsa Obrera) i
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Anti-Monopolist,
Freedom, Free
Society, The Labor
Enquirer, Lucifer. The Light-Bearer,
Nonconformist, Our
New Humanity, Wilshire's
Magazine, entre d'altres. Lizzie Holmes va morir el 8 d'agost
de 1926 a
Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) i va ser enterrada al
cementiri de Fairview
d'aquesta població. Cal no confondre-la amb Sarah Elizabeth
Holmes, companya de
Benjamin R. Tucker, fet que algunes fonts fan, barrejant les dades
biogràfiques
i les fotografies que d'elles es tenen. ***
Foto
policíaca de Frédéric Colombet (2 de
març de 1894) - Frédéric
Colombet: El 21 de desembre de 1865 neix a Peymilou
(Prigond-riu, Aquitània,
Occitània) l'anarquista Frédéric
Victor Colombet. Sos pares es deien
Jean Albert Colombet, uixer, i Marguerite Françoise
Victoire Boguier, mestra
municipal. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó. El
2 d'abril de 1892
es casà a Levallois-Perret (Illa de França,
França) amb la barretaire de
senyores parisenca Louise Augustine Laprovote. En aquesta
època vivia al número
27 del carrer Corneille de Levallois-Perret. El 30 d'abril de 1893
aquest
domicili va ser inscrit en un registre per la III Brigada
d'Investigacions de
la Prefectura de Policia. El desembre de 1893 la seva nova
adreça, al número 49
del carrer Chaptal, també va ser inscrita. El 2 de
març de 1894 va ser detingut
amb altres 21 anarquistes per inspectors de la Brigada d'Investigacions
i el
seu domicili escorcollat. Portat a la Prefectura de Policia, va ser
fitxat com
a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, interrogat per l'oficial de Pau
Fédée i enviat a la
garjola. El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Elia Corti - Elia Corti: El
21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia,
Itàlia) l'escultor anarquista
Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué
l'ofici d'escultor en
marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats
Units. S'instal·là a Barre (Comtat
de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats
de l'escultura
nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes
més importants
dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i
després com a escultor a «Barclay
Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la
ciutat. Destacà
tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i
muntà una empresa pròpia amb
alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam),
esdevenint un dels escultors més reputats de la seva
època. Una de les seves
obres més importants fou els baixos relleus del monument
dedicat al poeta
Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer.
També destacà en la
seva militància llibertària dins de l'estesa
comunitat italiana local. Amb son
germà Guglielmo Corti (William
o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors,
militaren en
el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari
de Barre,
el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la
professió, i del qual va
ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La
Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i
Emma). El 3
d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati,
director d'Il Proletario de Nova
York, enfrontat a
l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la
conferència The Methods of
Socialist
Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es
desencadenà una
baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i
ell va rebre un
dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna
vertebral. Elia Corti va
morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital
Heaton de Montpelier
(Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies
més tard, en un
dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope
d'aquesta
localitat. La seva sepultura, realitzada en una peça
única de granit, va ser
esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat,
John Comi. Tots
tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit
«Novelli & Corti». La
vídua retornà, amb les seves tres filles, a
Viggiù. Allessandro Garetto (Alex),
guardaespatlles de Giacinto
Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser
condemnat el
23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant
de «provocació»; un
cop sortí en llibertat de la presó de Windsor
(Comtat de Windsor, Vermont,
EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre,
però poc després marxà cap a
Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani
l'inductor del crim,
va ser absolt. Elia Corti
(1869-1903) ***
Tomás
Herreros Miquel -
Tomás Herreros Miquel: El 21 de desembre
de 1866 neix a Logronyo (La
Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros
Miquel (o
Miguel, segons alguns
autors). Tipògraf d'ofici, des de molt jove es
va
instal·lar a
Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per
Anselmo
Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei
militar, va
ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets
Humans a
Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i
cooperació del
sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre
de 1905 va ser
empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un
míting. En aquests
anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i
va formar part del grup àcrata
«Quatre de maig». En 1908 va començar a
treballar en el periòdic lerrouxista El
Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va
participar en
la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el
congrés
constitutiu de la Confederació Regional de Societats de
Resistència
(Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en
representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament
amb Rodríguez
Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga
dels
carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en
les negociacions en
representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El
29 de desembre de
1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A
finals
de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes
sobre qüestions
laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y
Libertad» va publicar de bell
nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva
redacció al carrer Cadena de
Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros,
i en 1911 el va dirigir. El 26
de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres
mesures de
repressió de la Setmana Tràgica. Com a
representant de la societat de l'Art
d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per
Solidaritat Obrera a
Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910,
va
prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En
aquest congrés va fer de secretari de la tercera
sessió i ponent en la quarta
ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari
segon del Consell
directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer
–el secretari general
d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va
pronunciar una
important conferència al teatre Bretón de
Logronyo, que va ser publicada amb el
títol El obrero moderno, i
l'endemà va participar a Barcelona en un
míting en contra de la guerra del Marroc. Així
mateix va assistir al Primer
Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de
setembre de 1911,
representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i
Puerto Real. En
aquest congrés va formar part de diverses
ponències, presidí la Mesa de la
segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En
acabar el Congrés de
1911 va marxar al País Basc per participar en
l'organització de la vaga general
que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la
mateixa
estació del ferrocarril. Va participar en la
reorganització de la CNT, a partir
de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la
vaga general
revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de
1918 va participar
en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a
delegat de Catalunya i
que tenia per objectiu discutir sobre la implicació
anarquista en els
sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de
«La Canadenca»,
quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser
tancat al vaixell
Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les
cel·les de la ciutat
eren plenes. A començaments de març d'aquell any
va ser alliberat, però el 30
d'aquell mateix mes la policia de Manuel Bravo Portillo es va presentar
a ca
seva
(Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va
llançar els mobles per la
finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament
amb Archs, Suñer,
Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts
més. Va formar part del
«Comitè Pro Presos» de Barcelona entre
1919 i 1936. A finals de 1922 va
participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de
Montjuïc organitzat
pel grup «Los Solidarios», reunió que
serà l'embrió de la futura Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3
de març de 1923 va ser
detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels
cobradors de «Tabacalera
Española» amb un botí de 300.000
pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat
per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a
París, i quan
mesos després García Oliver i Pérez
Combina també ho van fer, els va ajudar a
trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va
muntar una
impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets,
diaris i
fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat
Lliure. El 14
de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat
punxó, per León Simón
del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla
barcelonina
de Santa Mònica –aquest mateix dia van ser
detinguts Joan
Peiró i Ramon
Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de
Primo de
Rivera i la República va ser corresponsal i
distribuïdor del periòdic La
Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions
hispanoargentines
de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va
ser
l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera
de Barcelona. El maig de
1934 va participar en una reunió entre la CNT i
Lluís Companys. El 27 de
setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al
lloc on va
caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga
general
en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual
es. Historia de una
infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de
ella (1907), El
obrero moderno (1911) i La
política y los obreros. Conferencia(1913).
Tomás Herreros Miquel va morir el 22 de febrer de 1937 a
Barcelona (Catalunya); un mes després, el carrer Camp
Sagrat de Barcelona va
rebre el seu nom. Tomás Herreros Miquel (1877-1937) ***
Necrològica
de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'abril de 1968 - Tomasa Ramírez: El 21 de desembre de 1893 neix a San Salvador (El Salvador) l'anarcosindicalista Tomasa Ramírez. De pare desconegut, sa mare es deia Concepción Ramírez. Milità a la Federació Local de Calonge (Baix Empordà, Catalunya), població on residia juntament amb son company, l'anarcosindicalista Tomàs Villaseca (o Vilaseca). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i la parella s'establí a Santa Coloma de Tuïr, on treballà com a obrera agrícola i militant en la Federació Local de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Tomasa Ramírez va morir el 6 de novembre de 1967 al seu domicili de Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Natale Cicuta - Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Sos pares es deien Gerolamo Cicuta i Adelaide Rossi. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Gabriel Even apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 8
d'abril de 1927 - Gabriel Even:
El 21 de desembre de 1901 neix a Le
Havre
(Alta Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista
Gabriel Charles Marie Even. Sos pares es deien Jean Baptiste
Even, fogoner, i
Valentine Élisa Marie Prat. Des de molt jove
navegà i, després de passar un any
a l'Exèrcit d'Orient, entre l'1 d'agost de 1921 i l'1
d'abril de 1923 va ser
mobilitzat en una unitat d'enginyers. De bell nou al seu port d'origen,
participà activament en el Sindicat de Mariners
–el gener de 1922 s'havia
afiliat a la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU)– i es lligà
estretament al seu secretari, Henri Julie, de qui esdevingué
el seu principal
adjunt. El 14 de juny de 1924, amb Julie, va ser nomenat secretari
federal,
càrrec en el qual es mantingué un temps.
Gràcies a l'acció d'ambdós, la majoria
de mariners es decantà pel sindicalisme autònom i
el 17 de juliol de 1924 es
creà la Unió Sindical de Mariners de
França, organització de la qual va ser tresorer
permanent durant 23 anys. En aquesta època va ser fitxat com
a anarcosindicalista
i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes
del departament del
Sena-Inferior. L'octubre de 1924 participà en una
subscripció a favor d'Émil
Cottin, qui el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar, sense
èxit, Georges
Clémenceau, president del Consell de Ministres
francès. En 1925 va ser delegat
per la Federació Autònoma per fundar a Dunkerque
(Flandes del Sud) una secció
de la Unió Sindical de Mariners de França i en
1926 va ser nomenat tresorer de
la nova organització, però poc després
abandonà el sindicalisme i es lliura
enterament a l'anarquisme. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt del
Buró del
Comitè de Defensa Social (CDS) del departament del
Nord-Pas-de-Calais. En
aquesta època treballava de manobre a Croix
(Nord-Pas-de-Calais, França). El 3
d'abril de 1927, en ocasió de la visita a la
regió de Gaston Doumergue, president
de la República francesa, va ser detingut després
d'haver intentat pujar al
cotxe presidencial tot cridant «À bas la guerre!
Dieudonné, mort au bagne!» (Fora
la guerra! Dieudonné, mort a presidi!) i llançant
dins l'automòbil pamflets
manuscrits amb els textos «À bas la guerre! Contre
toutes les guerres! Vive la
Révolution Sociale! Vive l'anarchie!»; detingut,
va ser violentament apallissat
a la comissaria de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).
Durant l'escorcoll del
seu domicili, al carrer Justice de Lilla, la policia trobà
nombrosos exemplars
de periòdics anarquistes, com ara Germinal,
Le Libertaire, Le
Réveil Anarchiste, Le Réveil
des Jeunesses Libertaires, Le Semeur,
etc.; jutjat per aquesta causa, el 8 d'abril de 1927 va ser condemnat
pel
Tribunal Correccional de Lilla a dos mesos de presó per
«ultratges al president
de la República» i va ser absolt del
càrrec de «vagabunderia». El 23 d'agost
de
1927 va ser detingut, juntament amb Joseph Deschamps, Joseph Jacob i
François
Lepoestel, a Lilla durant la manifestació de protesta contra
l'execució dels anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan el comissari
central
Carré volgué arrabassar una pancarta i a qui
tractà d'«assassí». A partir
del
20 de gener de 1928 s'ocupà de la redacció de Le
Libertaire, periòdic
del qual Nicolas Faucier era l'administrador, i fou membre del grup
«Amis du Libertaire».
En aquesta època participà en la campanya a favor
dels anarquistes empresonats
a l'URSS. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 participà en
el congrés de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
que se celebrà a Amiens
(Picardia, França), on, amb Jean Girardin i Pierre
Mualdès, va ser nomenat
membre de la seva comissió administrativa. El 29 d'agost de
1928 va ser inscrit
en el «Carnet B» del departament del Sena i
aleshores sembla que vivia al
número 203 del bulevard Voltaire de París
(França). L'11 de desembre de 1928 es
casà a Lamouilly (Lorena, França) amb Charlotte
Marie Anne Gagnaire i la
parella s'instal·là a Thillombois (Lorena,
França), on ella treballava de
mestra, i on va romandre fins el 1931, sense comptar una petita estada
a Le
Havre i un temps que treballà en una explotació
forestal a les Ardenes el
desembre de 1929, instal·lant-se el juliol de 1932 a
París. El 3 d'abril de
1932 va assistir com a delegat del Grup Anarquista del XV Districte de
París al
Congrés Regional de la Federació Anarquista
Parisenca (FAP). A finals de 1932
tornà a viure amb sa companya a
Wadonville-en-Woëvre (actualment
Saint-Hilaire-en-Woëvre,
Lorena, França), on ella tenia allotjament a la seva escola.
Durant la II Guerra
Mundial va ser capturat pels alemanys i deportat; en 1940 estava tancat
com a
presoner de guerra al camp de concentració d'Hammelburg
(Baviera, Alemanya).
Posteriorment participà en la Resistència,
enquadrat com a voluntari entre el 9
de setembre de 1943 i el 5 de setembre de 1944 en el «Grup
Ain-Nord» de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI). El seu últim domicili va ser
a
Homécourt (Lorena, França). Gabriel Even va morir
el 15
de gener de
1973 a l'Hospital Central de
Nancy (Lorena, França). ***
Necrològica
de Lluís Sanchís Miret apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 27 de
novembre de 1966 - Lluís Sanchís Miret: El 21 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Sanchís Miret –el seu segon llinatge citat erròniament de diferents maneres (Sánchez, Sanchiz, etc.). Sos pares es deien Antoni Sanchís i Dolors Miret. Paleta de professió, durant els anys vint i trenta milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). El 12 d'abril de 1923 va ser detingut amb una pistola automàtica i carregadors després d'un tiroteig a Sants amb pistolers de la patronal, però van ser posat en llibertat dies després. Durant la vaga general de febrer de 1932 a Barcelona va ser detingut amb altres companys, entre ells Dionís Eroles Batlle, per «coaccions» contra els tramviaris del Poblenou i per col·locació d'un explosiu a la línia del metro a la Bordeta i un altre en un dipòsit de conducció d'aigües; jutjat amb Dionís Eroles Batlle per aquest fet el 27 de juny de 1932 per un Tribunal Popular per «col·locació d'explosius i tinença d'armes», ambdós en van ser absolts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà en una fàbrica i formà part de la Federació Local de La Bastida de Roairós de la CNT. Sa companya fou Ramona Royo. Lluís Sanchís Miret va morir el 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de setembre– de 1966 a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Enrique Marín Abad apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 d'abril de 1989 - Enrique Marín
Abad: El 21 de desembre de 1908 neix a Cullera
(Ribera Baixa, País Valencià)
l'anarcosindicalista Enrique Marín Abad. Sos pares
es deien Federico Marín i Dolores Abad. Era
el germà petit de Federico Marín Abad, conegut
militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Durant molts d'anys fou el
tresorer de la Federació Local d'Houilles-Argenteuil (Illa
de França, França)
de la CNT, de la qual son germà Federico era secretari.
Sa companya fou Josefa Abad Villaro. Enrique Marín Abad va
morir el 23 de
febrer de 1989 al seu domicili de Bezons (Illa de
França, França) i fou enterrat quatre
dies després en aquesta població. ***
Necrològica
de David González Alba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de desembre de 1991 - David González
Alba: El 21 de desembre de
1909 neix a San Xoán del Río (Ourense,
Galícia)
l'anarcosindicalista David González Alba, que va fer servir
el pseudònim Un Gallego de
París. Sos pares es deien Avelino
González i Flora Alba. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya), on
participà en els combats
de carrer. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal,
que amb la
militarització de les milícies passà a
ser la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Combaté als fronts
d'Aragó, de Madrid,
d'Extremadura i del Llevant peninsular. En 1939, al final de la guerra,
intentà
ser evacuat des del port d'Alacant, però va ser fet presoner
per les tropes
franquistes i internat als camps de concentració alacantins
de Los Almendros i
Albatera, i a altres centres de càstig. Aconseguí
evadir-se i passar a França.
Per evitar ser repatriat a l'Espanya franquista, s'enrolà en
la Legió
estrangera, on restà durant tota la II Guerra Mundial. En
acabar el conflicte
bèl·lic va ser desmobilitzat. A Casablanca
(Marroc) participà en l'organització
del Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Àfrica del Nord.
Repatriat més tard a França,
s'instal·là a París, on
continuà militant en la
CNT. Col·laborà en la premsa de l'exili sota el
pseudònim Un Gallego de
París. Malalt, David González Alba va
morir el 6 de
novembre de 1991 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França,
França) i va ser incinerat vuit dies després al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Tomás
Buil Rabadán (Helios
Buil) - Helios Buil:
El 21 de
desembre de 1912 neix a Alfajarín (Saragossa,
Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Tomás Florencio Buil Rabadán, conegut com Helios
Buil. Sos pares es deien Isidoro Buil i Florencia
Rabadán. Començà a militar
molt jove en el moviment llibertari. Cap el 1934, quan feia el servei
militar a
Tarragona (Tarragonès, Catalunya), va ser detingut i
empresonat al calabós
després d'haver distribuït pamflets a la caserna.
No pogué beneficiar-se de
l'amnistia proclamada el febrer de 1936 després de la
victòria del Front
Popular, però va ser alliberat poc després de la
presó militar pels seus
companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb altres
companys
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Unió General de
Treballadors (UGT) d'Alfajarín, pogué passar a
zona republicana a través de la serra
i el 27 de juliol de 1936 pogué integrar-se en la
«Columna Durruti». Després de
la militarització de les milícies,
entrà a formar part de la 121 Brigada Mixta
de la 26 Divisió (ex «Columna Durruti»)
de l'Exèrcit de la II República
espanyola. En aquesta època col·laborà
en el periòdic El Frente.
En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França. Va ser internat en diversos camps de
concentració i després va ser
enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra
Mundial fou membre de la Federació Local d'Ausat
(Llenguadoc, Occitània) de la
CNT i col·laborà en els setmanaris CNT
i Ruta. Posteriorment
s'instal·là a Marsella, on continuà
militant en la CNT i on en 1947 sa companya
Carme Abadía Marcón es reuní amb ell.
Després de patir una
llarga malaltia, Helios Buil va
morir el 22 de juny de 1975 al seu domicili del XI Districte de
Marsella (Provença,
Occitània) i fou enterrat
civilment. ***
Necrològica
d'Antoine Turmo publicada en el periòdic de
Manchester Direct
Action de novembre de 1986 - Antoine Turmo:
El 21 de desembre de 1915 neix a Bordeus
(Aquitània, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista
Antoine Turmo. Sos
pares es deien Julien Turmo, manobre, i Nathalie Marsol, jornalera. Es
guanyà la
vida treballant d'instal·lador de calefacció i
d'electricista. De ben jove s'afilià
a la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR).
En 1935 va ser jutjat per insubmissió al servei militar i
condemnat a dos anys
de presó, i passà a la clandestinitat. En 1936
marxà com a voluntari cap a
Espanya –hi arribà el 15 d'octubre–,
lluità
com a milicià en la «Centúria
Internacional
Sébastien Faure» de la «Columna
Durruti» i va
ser ferit al front d'Aragó.
L'octubre de 1937 va ser un dels signats, juntament amb altres membres
de la «Centúria
Internacional Sébastien Faure» (I.
Cerezuela, Manuel García, Jules Goirand, Martin, Jean Mayol,
Jacques Milani i
Francisco Vila), d'una carta de suport a Robert Léger,
exmilicià de «Columna
Durruti» empresonat a París a resultes d'una
sèrie d'atemptats contra locals de
la patronal, que va ser publicada en el periòdic Le
Libertaire del 18 de
novembre d'aquell any. De bell nou a França quan el triomf
franquista era un
fet, visqué en la clandestinitat abans de ser amnistiat poc
abans de l'esclat
de la II Guerra Mundial. Incorporat en un regiment de carros de combat,
ràpidament va caure presoner i restà fins el
final de la guerra. Posteriorment
milità en la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF) de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on va ser un dels organitzadors del
Sindicat de la
Construcció. Inscrit en les llistes negres de la patronal,
hagué de canviar d'ofici.
El 15 de febrer de 1947 es casà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb Marcelle
Adrienne Souque. Malgrat l'afablement de la CNTF després de
la fundació en 1948
de la Confederació General del Treball - Força
Obrera (CGT-FO), continuà en el
sindicat anarcosindicalista i fou, amb Émile
Travé i Joseph Vincente, un lligam
amb les noves generacions. Presidí, amb Joseph Vicente, el
míting del Primer de
Maig de 1955 de la CNT celebrat al Palis Municipal des Sports de
Tolosa. El
gener de 1962 va ser nomenat director gerent del setmanari
bilingüe francès-castellà
Espoir (1962-1983) –encara que el pes
editorial el portés Frederica
Montseny Mañé–, publicat arran de la
prohibició per part de les autoritats
franceses el novembre de 1961 del periòdic Solidaridad
Obrera
(1944-1961), òrgan de la CNT espanyola en l'exili. En 1977
esdevingué secretari
confederal de la CNTF. A partir de 1983, i fins la seva
defunció, dirigí Le
Combat Syndicaliste. Antoine Turmo va morir el 30 de juliol
de 1986 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Francisco
Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto
coneguda d'ell - Francisco Conesa Alcaraz: El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa Alcaraz, conegut com Antonio Sánchez Sánchez. En 1950 s'exilià a França. Instal·lat a Lió (Arpitània), treballà de xofer i s'integrà en el grup d'acció llibertari de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va ser abatut d'un tret al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), amb tots els altres companys llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar, encara que caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). ***
Tomás
Cruz Lorenzo -
Tomás Cruz
Lorenzo: El 21
de desembre de 1950 neix a San Juan Quiahije (Juquila, Oaxaca,
Mèxic) el mestre,
escriptor, anarquista i activista
comunal chatino Tomás
Cruz Lorenzo. La seva
població natal és una de les comunitats
més tradicionals del poble indígena chatino de l'actual Estat d'Oaxaca,
alhora
que un dels municipis més marginats. Son pare i dos germans
seus van ser
assassinats. Va fer estudis secundaris i quan tenia 20 anys fou
escolà de
l'església de la seva comunitat quan fra Edmundo
Ávalos Covarrubies, un dels
introductors de la Teologia de l'Alliberament, era capellà
de San Miguel Panixtlahuaca
(Oaxaca, Mèxic). Fou secretari i assessor del municipi de
San Juan Quiahije.
Després de la lectura de diversos pensadors anarquistes
clàssics i actuals (Pierre
Clastres, Ricardo Flores Magón, Piotr Kropotkin, etc.) i
d'estudiar els debats
de la «Declaració de Barbados. Per l'alliberament
de l'indígena» –en 1971 el
Congrés Mundial de les Esglésies
convocà antropòlegs, religiosos i experts de
tota casta que analitzaren les relacions entre els pobles
indígenes i no
indígenes i marcà un abans i un
després en la defensa del dret a l'autogovern
d'aquesta comunitats i la denúncia de la
violència dels cacics de la regió–, es
declarà anarquista. El concent kropotkià de
«suport mutu» i les idees
magonistes van ser fonamentals en el seu pensament. A principis dels
setanta va
se un dels fundadors de la localitat de Cieneguilla, que actualment
forma part
del municipi de San Juan Quiahije, i a mitjans de la dècada
participà en les
lluites de la comunitat chatina,
com ara
contra l'explotació i la tala forestal a Yolotepec (Oaxaca,
Mèxic) o la lluita
per la recuperació de mil hectàrees de Santiago
Yaitepec (Oaxaca, Mèxic)
arrabassades per un capellà i la seva
descendència. Va ser nomenat president
del Consell Suprem Chatino i
recorregué a peu les comunitats. Fins a 1980
treballà de mestre bilingüe, però
abandonà la docència per desacords amb les
autoritats acadèmiques i polítiques.
En 1981 s'integrà com a supervisor d'educació en
el programa de desenvolupament
rural Conasupo-Coplamar, d'abastiment a les comunitats més
marginades i per a
fomentar la organització creant quadres comunals, fet que va
ampliar la seva
presència en les comunitats chatinas.
També realitzà tasques d'investigació
per a la Casa de Cultura d'Oaxaca. En
1987 fundà, amb un grup d'activistes i mestres (Marcela
Coronado, Leonardo
Gómez, Melchor López, María Luisa
Ramírez, Rufino Rodríguez, Fausto Sandoval,
Fulgencio
Sandoval, Eduardo Verduzco, etc.), la revista El
Medio Milenio, que es declarava magonista i estava dedicada a
la
defensa de la llengua i cultura chatinas
i palesar les problemàtiques comunals, i on
evidencià el seu pensament
llibertari. Entre 1987 i 1989 col·laborà en el
periòdic El Imparcial de Oaxaca
amb articles sobre la regió chatina.
Sa
companya fou Isabel Cruz Baltazar, amb qui tingué set
infants, dels quals
sobrevisqueren Hilaria, Emiliana, Yolanda, Tomás, Raquel i
Carlos. Tomás Cruz
Lorenzo va ser metrallat per pistolers paramilitars el 26 de setembre
de 1989 al
carrer principal de Santa Catarina Juquila (Oaxaca, Mèxic)
mentre esperava l'autobús
per anar a Oaxaca i va ser enterrat a Cienaguilla. Aquest assassinat
polític,
perpetrat durant el mandat d'Heladio Ramírez
López, ha quedat, com molts
altres, impune. En 2019 sa filla, la doctora en antropologia
lingüística Emiliana
Cruz Cruz –el seu nom el porta en honor d'Emiliano Zapata
Salazar–, edità el
llibre Evitemos que nuestro futuro se nos escape de las
manos. Tomás Cruz
Lorenzo y la nueva generación chatina.
A Cieneguilla una avinguda porta el seu nom. Tomás Cruz Lorenzo (1950-1989)
Defuncions
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894) - Auguste Bordes: El
21 de desembre de 1896 mor a París
(França) l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Havia nascut
l'11 de febrer de
1879 al II Districte de París (França). Sos pares
es deien Auguste Guillaume
Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com
son pare,
treballant de sastre –en alguns registres
policíacs figura com a mosso de
taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a
Charlotte
Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884.
Devent tres
o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes
decidí retornar a París;
el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els
infants van ser
repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència
Francesa. A París
la família visqué al número 99 del
carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan
nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17
anarquistes
–Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho,
Eugène Billot, François Clidière,
Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker,
Alfred
Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel),
Charles Vallès–, en una operació
policíaca molt violenta orquestrada pel
comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada
d'Investigació
Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit
a Londres, al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió del moviment
llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser
fitxat pel
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas
va ser
sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés
intestinal, sos pares l'ingressaren
a l'hospital. Després d'una intervenció
quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21
de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Saint-Ouen. ***
Foto
antropomètrica de Georgi Gogelia (7 de juliol de 1914) -
Georgi Gogelia: El
21 de
desembre de 1924 mor a Tbilissi
(República Socialista
Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment
Geòrgia) l'anarquista i
anarcosindicalista Giorgi Ilitx
Gogelia, conegut de diferents
maneres (Georgi Goguelia, Georges Goguélia, K. Gogelia, Victor
Gogeliani,
K. Iliahvili Orgueiani, K. I. Illiashvili, Komando
Gogelia, etc.) i que va fer servir nombrosos
pseudònims (Bâton,
Iliatswilli, Orgueiani,
etc.). Havia nascut el 6 de
setembre de 1878 a Ozurgeti (Gúria,
Geòrgia, Imperi Rus; actualment
Geòrgia). Fill d'una família benestant, en 1897,
després de fer estudis al Seminari
Teològic de Kutaissi (Imerètia,
Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia),
emigrà a França, on estudià agronomia
a Lió (Arpitània). Després es
traslladà a
Suïssa, on el 18 de març de 1899 es
diplomà a l'Escola Cantonal d'Agricultura
de Lausana (Vaud, Suïssa). El 5 d'abril de 1901
participà en una manifestació
d'estudiants russos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) durant la qual
enderrocaren
l'escut tsarista col·locat a la façana del
consolat rus, el qual va ser
trepitjat pels congregats i després llançat al
riu Roine, causant un gran
escàndol en la premsa local. En aquesta època
vivia al número 12 del carrer
Grand Bureau de Ginebra. L'octubre de 1903 es graduà en
ciències físiques i
naturals a la Universitat de Ginebra. En 1903 fundà a
Ginebra el grup
anarquista «Khleb i Volia» (Pa i Llibertat), que
publicà, entre agost de 1903 i
novembre de 1905, 24 números dels periòdic
mensual Khleb i Volia, ajudat per
sa companya, Lydia Ikonnikova,
llicenciada en medicina en 1901 a Lausana (Vaud, Suïssa), i
Maria Korn (Goldsmith). Algunes
còpies d'aquesta
publicació, impresa pel tipògraf anarquista
Émile Held, al número 49 del carrer
Carouge de Ginebra, van ser distribuïts clandestinament per
Polònia i Ucraïna pel
grup anarquista «Borba» (La Lluita) de Białystok
(Podlàquia, Imperi rus; actual
Polònia), que comptava una dotzena de membre i que copiava a
mà articles i
textos que s'escampaven fins a Odessa i els Urals. El grup
«Khleb i Volia»
també publicà fullets de Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, a més de
traduccions al rus de textos de destacats anarquistes (Jean Grave,
Errico
Malatesta, Élisée Reclus, Varlam Cherkezishvili,
etc.). Amb Luigi Bertoni i altres,
en 1903 participà en la campanya de protesta per la
detenció del revolucionari Vladimir
Burtsev. L'abril de 1904 assistí a una reunió del
Partit dels Socialistes de
Geòrgia, on hi havia un nombrós grup
d'anarcocomunistes, i el desembre d'aquell
any, com a representant del grup «Khleb i Volia»,
fou present en una reunió de
grups anarquistes celebrada a Londres (Anglaterra). En 1905
publicà un text seu
en forma de fullet sobre els «Màrtirs de
Chicago». Tenint com a model la
Confederació General del Treball (CGT) francesa,
«Khleb i Volia» reivindicà el
sindicalisme revolucionari i la creació a l'Imperi Rus de
sindicats i borses
del treball. La policia de ginebrina el tenia controlat com a
«cap del Partit polític
georgià». Quan esclatà la
Revolució Russa de 1905 marxà clandestinament cap
a
Geòrgia i després d'un temps retornà a
Europa. En 1912 s'ocupà d'un número
especial pel setantè aniversari de Piotr Kropotkin. Poc
abans de l'esclat de la
Gran Guerra, vivia amb sa companya Lydia
Ikonnikova a París
(França), al número 44 del carrer Boulangers,
i militava en el Grup Anarquista Comunista Rus, que comptava amb una
cinquantena de membres. En aquesta època
col·laborava en el periòdic
anarcosindicalista rus Golos Truda,
que s'editava des de 1911 als EUA i al Canadà. En 1914 fou
un dels oradors,
juntament amb altres (Sébastien Faure, Maria Korn, Nicolas
Rogadaeff, Georges
Yvetot i Zabrezhnev), d'un míting commemoratiu del centenari
del naixement de
Mikhail Bakunin. Quan esclata la Gran Guerra, va ser detingut, ben
igual que
una desena d'anarquistes estrangers, i expulsat de França.
En 1916 era membre
del Grup Anarquista Comunista de Ginebra i condemnà els
signataris del
«Manifest dels Setze» qualificant-los
d'«anarcopatriotes». Amb Iuda Grossman (Roshchin) publicà el
periòdic dels grups
anarcocomunistes de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'únic
número del periòdic ginebrí Put'k
Svobode (maig de 1917). Quan
esclatà la Revolució Russa retornà al
Caucas i a Sant Petersburg, on continuà
defensant les idees anarcosindicalistes. En 1918
col·laborà en Golos
Anartkhista. L'agost de 1920, en una carta enviada per Lydia
Ikonnikova a
l'anarquista Luigi Bertoni, notificava que estava invàlid.
Malalt de
tuberculosi des de feia temps, Georgi Goguelia va morir
el 21 de
desembre de 1924 en un hospital psiquiàtric de Tbilissi
(República Socialista
Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment
Geòrgia) i va ser enterrat al Panteó de
Dibude del cementiri d'aquesta població, dedicat a
personatges il·lustres. ***
- Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) –Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.–, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) –cos paramilitar de l'Itàlia feixista–, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arle (Provença, Occitània) existeix un carrer dedicat a la seva memòria. ***
Necrològica
de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 12 de gener de 1961 - Gregorio Charlez Bastida: El 21 de desembre de 1960 mor a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Alberto Charlez Bastida –el primer llinatge també citat Charles. Havia nascut el 9 de maig de 1899 a Conchel (Montsó, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Charlez i Blasa Bastida. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). L'agost de 1937, quan la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola), encapçalada per Enrique Líster Forján, contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonar; el febrer de 1938 encara restava tancat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili s'establí a Mancet (Gascunya, Aquitània, Occitània) i milità en la CNT d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània). Sa companya fou María Pueyo. Gregorio Chalez Bastida va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1960 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània). ***
Notícia
de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic
parisenc L'Insurgé
del 29 de maig de 1910 - Gabriel Laplanche:
El 21 de desembre de 1969 mor a Écully
(Lió, Arpitània)
l'anarquista i sindicalista Gabriel Joseph Laplanche. Havia nascut el
20 de febrer de 1892 a L'Argentièira
(Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Era fill de
Victor
Laplanche, ex peó de camins, i de Marie Clémence
Testud, modista. Amb son germà
Josep Laplanche, milità en el moviment anarquista de
Saint-Étienne (Forez, Arpitània)
i es guanyava la vida treballant d'obrer enguixador en la
construcció. En 1910
vivia al número 14 del carrer Martin d'Aurec de
Saint-Étienne, al mateix
edifici que l'anarquista Nicolas Berthet. Era assidu de les reunions de
la
Joventut Sindicalista de Saint-Étienne, on destacava per la
violència de les
seves paraules. El 10 d'abril de 1910, durant un viatge d'Aristide
Briand,
president del Consell de Ministres francès, a Saint-Chamond
(Alvèrnia,
Arpitània), va ser detingut després de ferir, en
una reunió pública, un
secretari de la policia; per aquests fets, el 10 de maig de 1910 va ser
condemnat
pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a vuit mesos de
presó i a dos anys
de prohibició de residència; en
l'apel·lació del 15 de juny d'aquell any, la
prohibició
de residència va ser anul·lada. L'octubre de 1910
va ser posat en llibertat i
retornà a Saint-Étienne. En 1911 va ser un dels
màxims responsables de la
Joventut Sindicalista i del grup anarquista
«Germinal». Juntament amb altres
companys (Berthet, Hipp i Pelaud), figurava en un llistat d'anarquistes
de Saint-Étienne
i aleshores vivia al número 16 del carrer Victor-de-Laprade.
Va escriure un
article sobre la seva condemna, el qual va ser publicat en el
número del 5 de
juliol de 1912 de La Bataille Syndicaliste. En 1921
col·laborava en Le
Libertaire. El 27 de març de 1923 es
casà al VI Districte de Lió
(Arpitània) amb Henriette Louise Visdeloup, de qui va
enviudar. En aquesta
època treballava de firaire i vivia al número 96
del carrer Vauban de Lió. El
20 de febrer de 1933 es casà al IV Districte de
Lió amb Julienne Henriette
Fumey-Dumoulin i en aquesta època continuava treballant de
firaire i vivia a Écully.
En 1938 va fer costat la Lliga per a la Protección de la
Infància. Gabriel
Laplanche va morir el 21 de desembre de 1969 al seu domicili
d'Écully
(Lió, Arpitània). ***
Alfredo
Melani - Alfredo Melani: El
21 de desembre de 1973 mor a
Arezzo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo
Melani. Havia nascut el 9 d'abril de 1886 a Florència
(Toscana,
Itàlia). Fill d'una família d'artesans,
quedà orfe
de pare i mare ben aviat i,
després d'haver assistir a l'escola elemental, es
traslladà a Milà (Llombardia,
Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va
començar a introduir-se en
el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de
l'Estat
i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina
Giannini. Posteriorment es
traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana,
Itàlia) i en 1915 s'establí amb
sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Treballà de cap de colla al departament
de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i
Mecàniques (SACFEM), la gran
planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un
milenar d'obrers durant la
Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita,
participà activament en
activitats polítiques i sindicals. Mantingué un
estret contacte amb Mario Mari
i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de
Valdarno, i amb
el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della
Chiana (Toscana, Itàlia).
Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido
Rossi,
Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la
constitució de la Federació
Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), esdevenint
un dels màxims exponents dels sindicalistes
metal·lúrgics. El setembre de 1920
participà en l'ocupació d'Il
Fabbricone,
realitzant tasques de gestió del departament de pintura i
d'organització
militar de la «Guàrdia Roja». Quan
l'ocupació va caure a mans de la policia, va
ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu
de
l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament
amb altes
48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i
amagat bombes i
explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de
presó. Quan
tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i
retornà a Arezzo. A
finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate
(Florència, Toscana,
Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra
del Treball i la
seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita
botiga de pintura
amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats,
va fer costat el Comitè
de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els
fugitius. En 1926
intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per
a poder sortir del país.
Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible
antifeixista, mantingué correspondència amb
altres anarquistes, com ara Alberigo
Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i
freqüentà assíduament els
companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien
restat a la
ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia)
va ser atacat per un
escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra
Mundial va fer
costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es
reunia el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) local. Després
del conflicte bèl·lic, s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part
del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les
expressions
artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir
el 21 de desembre de 1973 a
Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la
seva mort, es creà el Centre
Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani»,
centre de documentació i d'investigació
sobre les tradicions populars de la regió. ***
Notícia
de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda
en el periòdic España
Libre del 21 de setembre de 1952 - Manuel Padilla Marín: El 21 de desembre de 1984 mor a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Havia nascut el 23 de setembre de 1901 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). ***
Miguel
Omaña Fernández - Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Enrique Omaña i Dolores Fernández. En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser capturat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 al seu domicili d'Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill. ***
Juliana
Berrocal Martín i Ángel Villar Tejón
(2010) - Juliana Berrocal
Martín: El 21 de desembre de 2013 mor a
Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Juliana Berrocal Martín. Havia nascut
el 7 de juliol de 1925 a Salamanca
(Castella, Espanya). Era filla
d'Agustín Berrocal,
fuster en la construcció i militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), i d'Ángela Martín, vidus que es casaren
portant ell una filla (Isabel) i
ella una altra (María), i la parella va tenir cinc filles
més (Juliana, Carolina,
Encarnación, Consuelo i Marie-Jeanne). En 1931, des de
Santurtzi (Biscaia, País
Basc), s'instal·là amb sa mare i ses tres
germanes a Merinhac (Aquitània, Occitània),
on son pare s'havia establert un any abans per a treballar en una
empresa de
construcció de carreteres, i posteriorment passaren a viure
tots a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Assistí durant
cinc anys a l'Escola Pública del carrer
Gaspard-Philippe de Bordeus, on aprengué el
francès. Obligats per les
autoritats franceses a abandonar el país, en 1937, en plena
guerra civil,
s'instal·là amb sa família a Sant
Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) i son pare
va anar a lluitar al front d'Aragó amb l'antiga
«Columna Durruti». Després de
passar per diverses poblacions catalanes, el 2 de febrer de 1939, quan
el
triomf franquista era un fet, passà a França. A
Bordeus (Aquitània, Occitània),
després de fer feina de criada amb 14 anys,
treballà durant vuit anys de modista
en cadena a la fàbrica d'Armand Thierry, on es fabricava
roba militar pels
alemanys. En aquests anys formà part de l'equip de
bàsquet «Les Cadets de
Gascogne». Duran la II Guerra Mundial, a partir de 1942, amb
son pare, participà
activament d'enllaç de la Resistència a Bordeus,
fent servir de tapadora els
entrenaments de l'equip de bàsquet. Vençuts els
nazis, el 14 de gener de 1945 conegué
l'anarcosindicalista Ángel Villar Tejón, que
també havia participat en la Resistència
a la base de submarins alemanys de Bordeus, en una assemblea de la
Unió
Nacional Espanyola (UNE) i amb qui es casà el 6 de juliol de
1946. Ambdós
militaren en la Joventut Combatent (JC) de l'UNE. Va ser presidenta
d'honor de
l'«Amicale de Gironde d'Antics Guerrilles Espanyols -
FFI». El 21 de novembre
de 2008 la parella va rebre de mans de l'alcalde de Bordeus, Alain
Juppé, la
Medalla de la Ciutat. El seu testimoni ha estat recollit per la
«Réseau
Aquitain pour l'Histoire et la Mémoire de
l'Immigration» (RAHMI) i per la «Cité
Nationale de l'Histoire de l'Immigration» (CNHI).
Juliana Berrocal Martín va morir el 21 de desembre de 2013
al seu domicili de
Bordeus
(Aquitània, Occitània). Juliana
Berrocal
Martín (1925-2013) ***
Jean
Vasca - Jean Vasca: El 21 de desembre de 2016 mor a Ribièiras (Llenguadoc, Occitània) el poeta, cantautor i compositor llibertari Jean Georges Stiévenard, conegut com Jean Vasca. Havia nascut el 25 de setembre de 1940 a Bressuire (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Émile Georges Alfred Stiévenard, representant, i Suzanne Léone Charlotte Martin, empleada de Prefectura. Nasqué accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de Charleville (Ardenes, França) i s'havien refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva infantesa a Cherleville (Ardenes, França) i sa adolescència a París (França), on estudià a l'Institut Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a la Sorbona de París i va fer de professor auxiliar als instituts Charlemagne i Henri IV. A començament de la dècada dels seixanta començà a cantar als cabarets de la rive gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La Contrescarpe, etc.) interpretant cançons seves o les d'altres autors amics (Georges Brassans, Jean Ferrat, Léo Ferré, René-Louis Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon, Henri Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène Martin, Christine Sèvres, etc. També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir en el món de la radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà l'emissió de poesia Présence du verbe. En aquesta època presentà a la Biennal de París el seu Poème électronique nº 3, on cantà i llegí textos seus sota un fons de músiques electròniques enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro. En 1964 aparegué el seu primer àlbum, Les routes, arranjat per Jacques Malbert i Barthélémy Rosso, guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segon àlbum, Chanson 4 étoiles, aparegut en 1965, guanyà el Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre et Musique. El 20 de juliol de 1967 es casà al XIII Districte de París amb Anne-Marie Lucie Samouilhan, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1971 a París. En 1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles Elbaz, Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada «La Bande des Cinq», cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En 1972 presentà el seu espectacle Écoutez-voir, al cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974 publicà el seu cinquè àlbum Un chant, que inicià la seva col·laboració amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu vuitè àlbum Célébrations, que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i en 1979 guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De doute et d'envoi. El 26 d'abril de 1984 es casà al X Districte de París amb Anne Pointeau. El gener de 2016 publicà el seu últim àlbum, Saluts!. Va cantar a diferents teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville, Café de la Danse, Le Tripot, La Tanière, Le Cithéa, Grand Théâtre, Théâtre Dejazet, La Mainate, etc.) i realitzà gires artístiques arreu de França, com ara la de Maisons de la Culture (1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges, Bordeus, Grenobla, etc.) o la de 1987 per tot França, i de l'estranger (Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria, Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir (1969), L'écarlate et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du soleil (1978), Je vis, j'écris, je chante (1981), Le cri, le chant (1986), Solos solaires (1992), L'été d'être (2002) i La concordance des chants. Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus temes són la vida, la mort, la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en diferents gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio Libertaire, les del Théâtre Libertaire de París o el disc de diversos autors Chanteurs indignés (2012), col·laborant en diversos festivals del Llenguadoc on vivia. Jean Vasca va morir el 21 de desembre de 2016 al seu domicili de Ribièiras (Llenguadoc, Occitània). ---
|
![[20/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/12]") |
|
![[22/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/12]") |
|
|
| Actualització: 21-12-24 |