|
---
Anarcoefemèrides del 22 de març Esdeveniments
Selfactina -
Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854
al barri de Sants de
Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a
mà que
presenten la primera reivindicació col·lectiva
als patrons del gremi. Amb motiu
de la instal·lació, cada cop més
nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting),
conegudes popularment com selfactines, i per la
crisi de la feina i la
carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van
registrar diverses
vagues a Catalunya; la més important va ser la que va
començar a Sans el 22 de
març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità
general va fer detenir els
representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses
manifestacions
populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar
va
proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els
vaguistes. Aquestes
vagues estaven organitzades per «Comissions de
Treballadors» autogestionàries i
clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep
Barceló, Ramon
Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol
de 1854
parla de «comissió de treballadors de les
fàbriques de filats» o de
«comissió
de la classe filadora». El conegut com «Conflicte
de les Selfactines» va
culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de
fàbriques. ***
Alexandre Marius Jacob - Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup «Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones –entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou– són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig. ***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del
22 de març de 1930 - Vetllada
artística: El 22 de març de 1930 se
celebra a la Sala de la Crypte de París
(França) una gran vetllada artística a benefici
del periòdic Le Libertaire.
L'acte va ser dirigit per Bicot, amb M. Barto al piano, i van actuar
nombrosos
cantants d'òpera, actors de cabarets i
cançonetistes anarquistes, com ara Charles
d'Avray, Borgade, Charlot, Coladant, Delmas, Félix Gibert,
Michel Herbert, Loréal,
Maader, Mado Canti, Sigrist, Lucie Vori, Roger Xel, etc. ***
A la Facultat de Lletres - Naixement del «Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès. ***
Anagrama de l'FIJL - Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.
Naixements
Stephen P. Andrews - Stephen Pearl Andrews:
El 22 de març de 1812 neix a Templeton
(Worcester, Massachusetts, EUA) l'advocat,
lingüista,
inventor, filòsof polític, abolicionista,
socialista llibertari i anarquista
individualista Stephen Pearl Andrews, conegut com Pearl
i que va fer
servir el pseudònim de Pantarch. Sos pares van ser Elisha Andrews,
reverend de
l'església baptista local, i Wealthy Ann Lathrop, i fou el
més jove de vuit
germans. Quan tenia quatre anys sa família es
traslladà a Hinsdale (Cheshire,
Nou Hampshire, EUA). Posteriorment estudià llengües
clàssiques a l'Amherst
College d'Amherst (Hampshire, Massachusetts, EUA). En 1831
s'instal·là amb una
de les seves germanes majors a l'Estat de Louisiana. Mentre estudiava
dret, va
fer de mestre al Jackson Female Seminary (Seminari Femení de
Jackson), escola
de nines que regentava un germà seu a Jackson (East
Feliciana Parish, Louisiana,
EUA). En aquesta escola conegué la mestra Mary Ann Gordon,
amb qui es casà en
1835 i amb qui tingué quatre infants. A partir de 1833
exercí l'advocacia al
despatx d'un de sos germans, també advocat, a Clinton (East
Feliciana Parish, Louisiana,
EUA). En 1835 s'instal·là a Nova Orleans
(Louisiana, EUA). Antiesclavista convençut,
participà activament, juntament amb Lewis Tappan, en el
moviment abolicionista.
Va ser el primer advocat de Myra Clark Gaines, que portà la
demanda més llarga
de la història del sistema judicial nord-americà
per reivindicar la seva
condició legal com a única hereva de les
propietats de son pare. El pànic de
1837 i les epidèmies de febre groga l'obligaren a
traslladar-se en 1839 a Huston
(Harris, Texas, EUA), on encapçalà la Primera
Església Baptista de la ciutat i
participà en la fundació d'una escola que amb el
temps esdevingué la Universitat
de Baylor. Va haver de fugir
a
correcuita amb sa companya Mary Ann Gordon i son fill petit William
Swain Andrews
en 1843 amenaçat de mort per les seves
conferències abolicionistes i per donar
refugi esclaus fugitius. Amb Lewis Tappan,
marxà cap a Londres (Anglaterra)
amb la finalitat de recaptar fons per al moviment abolicionista,
relacionant-se
amb la British Anti-Slavery Society (Societat Antiesclavista
Britànica), però
el projecte no reeixí i retornà als EUA.
També intentà trobar aliats per aconseguir
que Texas fos un estat independent. A Anglaterra a més
s'interessà pel nou
sistema d'escriptura taquigràfica d'Isaac Pitman i
ensenyà als EUA el sistema
taquigràfic de Pitman, inventant un sistema
fonètic i fonogràfic pedagògic i
popular,
que divulgà en una sèrie de llibres
d'instrucció i en dues revistes (The
Anglo-Saxon i The Propagandist). A
petició del govern de la
República de Texas traduí la
constitució i el codi legal al castellà. A finals
dels anys quaranta, molt influenciat pels pensaments d'Auguste Comte,
Charles
Fourier i Emanuel Swedenborg, però sobretot per
l'anarcoindividualista i
socialista utòpic Josiah Warren, es decantà pel
pensament individualista
radical i se centrà en la defensa de les comunitats
utòpiques. En 1846 va ser
nomenant membre de l'American Academy of Arts and Sciences (AAAS,
Acadèmia
Americana d'Arts i Ciències) i també fou membre
de l'American Ethnological
Society (AES, Societat Americana d'Etnologia). En 1851 en el seu llibre
The
Science of Society desenvolupà el seu concepte
anarquista de «sobirania de
l'individu», base de les relacions harmonioses entre iguals.
Entre 1851 i 1864
encapçalà, amb Josiah Warren, la comunitat
utòpica «Modern Times» (Temps
Moderns), establerta a Brentwood (Islip, Suffolk, Nova York, EUA), on
es desenvoluparen
les idees de Warren sobre la sobirania individual i el
comerç equitatiu com a
base del mutualisme econòmic. En 1856 es casà amb
sa segona companya, la mèdium
Esther Hussey Berlett Jones, amb qui no va tenir infants. En 1857
creà la
comunitat utòpica «Unity Home» a Nova
York (Nova York, EUA). Durant la dècada
dels seixanta proposà una societat ideal anomenada
«Pantarquia», proposta d'un
«nou govern espiritual per al món»,
gairebé una «nova església» o
un «nou Estat»,
amb la seva pròpia llengua i que es basaria en una nova
filosofia universal, la
«Universologia», que reivindicava la unitat de tots
els coneixements i de totes
les activitats; aquestes idees es van discutir entre 1870 i 1876 a les
pàgines
del setmanari novaiorquès Woodhull &
Claflin's Weekly, editat per
les germanes Victoria Woodhull i Tennessee Claflin, i van ser adoptades
per la
Secció Americana Núm. 12 de
l'Associació Internacional del Treball (AIT).
També
va ser un dels primers descobridors nord-americans de Karl Marx i el
primer a
publicar el seu Manifest comunista als EUA.
Després de la Guerra Civil
nord-americana, en 1869 rellançà el Liberal Club
de Nova York. En 1871 va crear
l'anomenat «Alwato», llenguatge
filosòfic i científic amb el qual es
relacionava amb sos alumnes. Com a destacat lingüista es va
interessar per la
fonètica i l'estudi de les llengües, coneixent-ne
32, entre elles l'hebreu, el
sànscrit i el xinès. Va ser un dels primers a
utilitzar la paraula
«cienciologia», neologisme que va ser definit en el
seu llibre de 1871 The
Primary Synopsis of Universology and Alwato. The New Scientific
Universal
Language. Durant la dècada dels setanta
promogué la psicometria, també
coneguda com lectura tàctil o psicoscopia, del metge Joseph
Rodes Buchanan,
forma de percepció extrasensorial que adaptà a la
seva universologia i que es
relacionà força amb l'espiritualisme. Va ser un
ferm defensor de l'alliberament
de la dona, del sufragi femení i de l'amor lliure. En 1876
col·laborà en The
Index. En els seus últims anys trobem textos seus
en els periòdics Popular
Science News i The Truth Seeker i va fer
conferències al Manhattan
Liberal Club de Nova York. Quan va morir recopilava un diccionari
d'Alwato que
es va publicar pòstumament. Entre les seves obres podem
destacar The
Phonographic Reader. A Complete Course of Inductive Reading Lessons in
Phonography (1846, amb Augustus Boyle), Cost the
Limit of Price
(1851), The Constitution of Government in the Sovereignty of
the Individual
(1851), The Science of Society (1851), The
Sovereignty of the
Individual (1853), Discoveries in Chinese or the
Symbolism of the
Primitive Characters (1854), Principles of Nature,
Original Physiocracy,
the New Order of Government (1857), The Pantarchy
(1871), The
Primary Synopsis of Universology and Alwato. The New Scientific
Universal
Language (1871), The Basic Outline of Universology
(1872), The
Primary Grammar of Alwato (1877), The Labor Dollar
(1881), Elements
of Universology (1881) i The New Civilization
(1885). Stephen Pearl
Andrews va morir el 21 de maig de 1886 a Nova York (Nova York, EUA) i
va ser
enterrat al cementiri de Woodlawn del Bronx (Bronx, Nova York, EUA).
L'anarcosindicalista Rudolf Rocker el considera un dels membres
més destacats
del socialisme llibertari nord-americà. En 1968 Madeleine B.
Stern va publicar
la biografia The Pantarch. A Biography of Stephen Pearl
Andrews. Stephen Pearl Andrews
(1812-1886) ***
Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881 - Charles Alerini: El 22 de març –el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, metge de professió, es deia Quiricus Innocent Alerini i sa mare Émilie Milanta. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca (Catherine Rocca), amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquella època havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 al seu domicili de Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam). ***
Notícia de la detenció d'Antonio Battaglia apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 8 de gener de 1897 - Antonio Battaglia: El 22 de març de 1848 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Antonio Nicola Battaglia, també conegut com Antoine Battaglia –a vegades el llinatge citat Bataglia. En 1885 emigrà a França, on treballà en una empresa en el seu ofici de dissenyador de joieria. En 1895 tenia una bodega, al pati del seu domicili, al número 42 del carrer del Pré Saint-Gervais de París, on es reunien obrers italians i a començament de 1896 rebia d'Itàlia manifests revolucionaris. També distribuïa periòdics italians, que li eren lliurats per Jean Grave, els quals els rebia de diversos països (Itàlia, Tunísia, EUA, Argentina). A començament de l'estiu de 1896, juntament amb Voiturier i Ernault, va fer circular una subscripció per a facilitar la publicació del manifest «Aux anarchistes des deux mondes» a Roma. El 31 de desembre de 1896 les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i la de son fill Victor Battaglia, que li va ser notificada el 7 de gener de 1897, després de ser detingut, portant una navalla, en una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya, navalla que en realitat feia servir per fer punta al llapis en la seva feina. Victor Battaglia va enviar una carta al diari parisenc L'Intransigent, publicada el 10 de gener de 1897, on explicava els por menors de la detenció de son pare i on assegurava que aquest no era anarquista. Finalment l'expulsió va ser suspesa el 16 de febrer de 1900. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Nota
necrològica de Louis Malaquin aparagueda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
17 de juny de 1904 - Louis Achille
Malaquin: El 22 de març de 1868 neix
al IX Districte de
París (França) l'advocat i
propagandista anarquista, i després socialista,
Théodore Louis Achille
Malaquin, també conegut com Ludovic
Malquin o Ludovic Malaquin.
Sos pares es
deien Edme Isidore Malaquin, taverner, i Lucie Eugénie
Hérson. Paralític de les
dues cames i geperut de naixement, caminava amb crosses. A l'Institut
Condorcet
de París conegué Aurélien-Marie
Lugné (Lugné-Poe)
amb qui entaulà una estreta amistat. Visqué
habitualment a Berck
(Nord-Pas-de-Calais, França), on habitava sa
família, i on va fer propaganda de
Le Libertaire, publicació
a la qual
estava subscrit. Llicenciat en dret, vivia de rendes i també
de les lliçons de
francès i d'anglès que feia. En 1887
acollí a la seva residència de La
Trinité
(País Niçard, Occitània), on vivia
alguns mesos durant l'any, Sébastien Faure,
amb qui estava ben relacionat i va ser un dels quals va preparar la
seva
vinguda a Niça el març de 1897. Apassionat del
teatre, va fer crítica teatral
en la revista Art et Critique i va
ser un dels promotors del grup «Cercle des
Escholiers», que en 1891 estrenà
l'obra Viardot et Cie, escrita amb
Lugné-Poe, i Anachronisme,
amb
Georges Rousselle. Sembla que va estar entre els organitzadors del
primer grup anarquista
de Niça, el «Grup dels Llibertaris»,
creat el maig de 1897, i que es va reunir
per primera vegada a la cantina «Comptoir de Nice»,
al número 33 del carrer
Pastorelli; els joves membres d'aquest grup es formaren en l'anarquisme
per
Jean-Baptiste Oddo al domicili de Malaquin. Fou un dels promotors de la
Lliga
d'Ensenyament Llibertari, presentada el maig de 1897. En els anys
noranta
col·laborà, sota el nom de Ludovic
Malquin o Louis Malaquin,
en
diferents publicacions anarquistes o anarquitzants (L'Aurore,
Le Droit de Vivre,
L'En-Dehors, L'Esclave,
L'Idée, Le
Journal du Peuple, Le Libertaire,
La Liberté, Libre Examen,
La Plume, La
Révolte, La Revue
Anarchiste, La Revue Blanche,
La Revue Libertaire, Les
Temps
Nouveaux, etc.) i va ser corresponsal de Le
Journal du Peuple i de Le
Libertaire. El 18 de gener de 1903 va ser nomenat president
de la secció
local de Niça de la Lliga dels Drets de l'Home. En 1904
estava afiliat al Grup
Socialista Francès (GSF) i va ser un dels redactors del
número únic de Le
Réveil Ouvrier de Nice, el gerent del
qual va ser Louis Cauvin, i de La Lutte
Sociale. Organe socialiste des Alpes-Maritimes.
També va prologar el fullet
antimilitarista L'outil de meutre.
Durant sa vida sostingué financerament els companys
perseguits. Louis Malaquin
va morir després de terribles patiments el 15 de juny de
1904 a Niça (País
Niçard, Occitània) a resultes de les lesions
internes produïdes pels cops
rebuts per la policia en el tancament el 28 de setembre de 1903 de la
Borsa del
Treball durant la vaga dels escombradors de Niça dels quals
era el seu advocat.
L'endemà de la seva mort, més de tres-mil
persones acompanyaren el seu seguici
mortuori fins a l'estació ferroviària on el seu
cos va ser traslladat a París.
En 1907 Jean Jullien publicà la biografia i recull dels seus
articles Ludovic Malquin (1868-1904). ***
Foto
policíaca de Charles Chapuis (7 de gener de 1894) - Charles Chapuis:
El 22 de març de 1876 neix al VII Districte de
París (França) l'anarquista Charles
Paul Chapuis. Sos pares es deien Charles Gaspar
Chapuis, empleat, i Eugénie
Angélique Lemarchand, i tingué una germana
petita, Juana Chapuis, costurera.
Tapisser de professió, va ser dispensat de fer el servei
militar per fill de
vídua. Des de febrer de 1891 formava part de la societat
gimnàstica «La
Libérale de Montmartre» i vivia amb sa mare al
número 41 del carrer Douai de
París. El 6 de gener de 1894 va ser detingut sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal» i fitxat l'endemà
en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 19 de
gener d'aquell any
recobrà la llibertat. Entre el 13 de novembre de 1897 i el
17 de setembre de
1898 va fer el servei militar en la IX Secció d'Infermers
Militars. En 1898
vivia en l'avinguda Chemin de Fer de Colombes (Illa de
França, França). El 18
de novembre de 1899 es casà al IX Districte de
París amb la cotillaire Irma
Eugénie Suaudeau, amb qui va tenir quatre infants. En
aquesta treballava d'electricista
i vivia a Colombes amb sa mare. En 1901 vivia a l'avinguda
Lutèce de La
Garenne-Colombes. El 28 de desembre de 1905 va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional del Sena a una multa de 100 francs. En 1912 vivia al
número 5 de
Villa de la Reine Henriette de Colombes. Entre l'1 d'agost i el 16 de
desembre
de 1914 i entre el 26 de març de 1915 i el 29 de novembre de
1918 va estar
mobilitzat i lluità als fronts de la Gran Guerra. Charles
Chapuis va morir el
15 de març de 1948 a Colombes (Illa de França,
França). ***
Giuseppe Tosca - Giuseppe Tosca: El
22 de març de 1886 neix a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino
Tosca. Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta.
Paleta de
professió, emigrà molt jove amb sos pares a
Suïssa. Treballà a Berna (Berna,
Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa).
Implicat en l'anomenat «Afer de
les Bombes» o «Complot de Zuric»
–l'abril
d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a
prop del riu Limmat
a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni,
Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli,
etc.)–,
va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret
d'expulsió signat el
2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el
març de 1919 i, després
d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de
repòs de Mendrisio (Ticino,
Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia
«trastorns mentals» i va ser sotmès
a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De
bell nou al seu
país, s'establí a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). Processat per
deserció
durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la
instrucció
judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone,
col·laborà
en diferents periòdics llibertaris. La policia el
considerà com a un «element
molt influent entre els seus companys». En
correspondència amb Errico
Malatesta, sostingué econòmicament els seus
projectes editorials, com ara la
revista Pensiero e Volontà.
El març
de 1923 emigrà a França i s'establí a
Savigny-sur-Orge (Illa de França,
França), on visqué amb Bianca Anna Rondini,
neboda de
l'anarquista Felice Vezzani, al número
129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època
estigué en contacte amb
Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa),
perquè s'encarregués de sa
germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Dirigí la Cooperativa de
Construcció de Sartrouville (Illa de França,
França), creada per exiliats
italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als
periòdics anarquistes
L'Avanti i Giustizia
e Libertà i participà en la
col·lecta a favor del diari Le
Libertaire. Ben actiu en el moviment
anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de
novembre de 1933 participà en
el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a
Puteaux (Illa de
França, França), que donà lloc a la
constitució de la Federazione Anarchica dei
Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats
Italians). En 1934
fou membre del consell d'administració del
periòdic de la FAPI Lotte Sociali
(1933-1935), el gerent del
qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939)
col·laborà en el
Comitè Anarquista Pro-Espanya de París
(França), també conegut com
«Comitè
Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la
llista de
residents anarquistes italians residents a França que la
policia italiana va
enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però,
a diferència d'altes, pogué
fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val
Tidone, segurament
per visitar sa família, i retornà a
Savigny-sur-Orge, on s'havia construït,
durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista,
Giuseppe
Tosca va morir el 15 de setembre de 1946 al seu domicili de
Savigny-sur-Orge
(Illa de
França, França). Correspondència seva
amb Errico Malatesta es troba dipositada
a l'International Institute of Social History d'Amsterdam. ***
Kléber Claux (The Cosmopolitan), dibuixat per Douglas Dundas (1931) - Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Sos pares, sabaters lliurepensadors, es deien Edmond Claux i Berthe Tassin. Abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme –creà la primera colònia nudista australiana– va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el 9 de juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al cementiri de Woronora (Sutherland Shire, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers. ***
Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de maig de 1973 - Manuel Abad
Bermúdez: El 22 de març de 1896
–altres fonts citen erròniament altres
dates–
neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad
Bermúdez. Sos pares es deien Juan Abad i
Ascensión Bermúdez. En
els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i
s'exilià, d'antuvi, a França i,
després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la
instauració de la II República
espanyola, retorna a la Península i durant els anys
republicans patí
empresonaments. Forner, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
d'Anglès (La Selva, Catalunya) i durant la
Revolució
de 1936 participà activament
en la col·lectivització encapçalada
pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració.
En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per
evacuar les dones i
els infants que quedaven a Anglès i passà a
França amb la Retirada. Tancat als
camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment
s'enrolà en la 226
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i
posteriorment, el
22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors
Estrangers
(GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la
reorganització clandestina de
la CNT i després de la II Guerra Mundial milità
en el Federació Local de Bram
de la CNT. Sa companya fou Amparo Pastor. Manuel Abad
Bermúdez va morir el 14 de gener de 1973 a Bram
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935 - Mario Garioni: El
22 de març de 1896 –algunes fonts citen
erròniament
1895– neix a San Rocco al Porto
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario
Garioni, també
conegut com Romeo Pezza. Sos pares
es deien Giuseppe Garioni i Lionetta Bornelli. En 1920
fugint del feixisme es refugià a França i
s'instal·là a Lió
(Arpitània). El 12
d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i
marxà cap a Bèlgica, d'on
també fou expulsat. Després d'una estada a
Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb
la proclamació de la II República,
passà a Catalunya, però en 1933 va ser
portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a
Barcelona (Catalunya);
detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de
presó. En
acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera
francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), va ser jutjat i
condemnat a un mes de presó per
«violació del decret
d'expulsió» que purgà a la
presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i
empresonaments minaren poc a
poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure,
començà a errar per
la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via
fèrria. El 17 de
novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren
Tolosa-París, per
Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el cos
decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació,
no va ser
identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el
cos va ser trobar
fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de
la Confederació General del
Treball (CGT) confirmà que no havia estat així.
La versió oficial d'aquesta
mort fou «suïcidi». ***
Medalla de Bakunin realitzada
per Mattia Léoni (1968) - Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 –algunes fonts citen 1896– neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la «ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) –aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el «Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir el 25 de febrer de 1984 a París (França). ***
Giuseppe
Mascii - Giuseppe Mascii:
El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'anarcoindividualista
Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,
Joseph Mascii, Beppe
del Cenciao, B.d.P.).
Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa
família quan ell era un
infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola
sos fills. Després
de l'escola elemental, començà a treballar com a
obrer envernissador i pintor
decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els
registres
policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà
informació sobre ell arran de
la seva subscripció al periòdic antimilitarista
genovès Rompete le Righe!
i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de
Florència (Toscana, Itàlia) contestà
que treballava de pintor i que militava
obertament en el moviment anarquista, però que,
gràcies a la seva curta edat,
no era considerat perillós, però que calia
mantenir-lo vigilat. Quan la Gran
Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8
d'abril de 1918 va ser
condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia,
Itàlia) a sis anys i sis
mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia
del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i
tornà a freqüentar els
companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de
març de 1924
s'instal·là a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia
feixista,
mantingué una «conducta política
contrària al règim». El 20 de setembre
de
1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar
l'Exposició Colonial
Internacional, passà a França amb sa companya
Olga Spaggiari, amb qui tingué
dos fills. Després d'un temps a la zona alpina,
s'establí a Bezons (Illa de
França, França) i l'any següent una
fotografia seva, juntament amb la d'altres
anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va
ser
enviada a la Direcció General de la policia
perquè es fessin 10 còpies per a
l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a
petició de la
Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la
policia de fronteres.
A París freqüentà els anarquistes
italians exiliats més actius (Virgilio
Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat
de 1934
continuà desenvolupant una intensa tasca
llibertària i cap a finals de 1935
assistí a algunes reunions que es feren entre els
anarquistes (Camillo Berneri,
Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani,
etc.) i els
membres del moviment «Giustizia e
Libertà». El 7 de març de 1936
participà en
la trobada organitzada per «Giustizia e
Libertà» a París, juntament amb Angelo
Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i
el 26 de
juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre
el dret d'asil, amb altres
companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino
Bruschi,
etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a
Espanya,
marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona
(Catalunya) i
s'enrolà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte
Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser
hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa
d'una pleuresia, on
mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Aquest episodi de la guerra
d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes
italianes i
ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de
Policia 120 còpies de
la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava
de
tornada a França i el 19 de desembre a París, on
continuà amb la seva
militància política. El 6 de febrer de 1937 va
escriure una carta a Camillo
Berneri on deplorava que «Giustizia e
Libertà» hagués intentat apropiar-se,
des
de les pàgines del seu diari Guerra
di
Classe, de l'èxit de la constitució de
la «Columna Italiana», ignorant el
paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de
1937 assistí a una
reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli,
Francesco
Fortini (Cavallini), Lazzaro
Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres.
L'1 de
març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi,
del Servei
d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt
Empordà, Catalunya), informant-li de
la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de
«Maig de 1937» a
Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels
estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28
d'agost de 1937 participà,
amb Aldo Garosci (Magrini) i altres,
en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se
celebrà a París. En
aquesta època les autoritats franceses
intentaren
expulsar-lo del país, però la
intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942
continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista.
En 1948
emigrà a Veneçuela, però dos anys
després, malalt de tuberculosi, retornà a
França i a Bezons reprengué la seva tasca
militant. Membre del «Grup d'Amics
d'E. Armand» –participà en la
traducció de la seva obra L'iniziazione
individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i
mantingué una important correspondència amb E.
Armand fins a la seva defunció
en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany
Ryner», de qui va traduir Crepuscolo
di Eliseo Reclus. Durant els
anys cinquanta col·laborà en diferents
números únics publicats a Liorna
(Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza
Limiti»: Libertà senza
limiti (agost de 1952), Volere
(gener de 1953), Antitesi
(abril de 1953), Chiarezza
(setembre
de 1953), Fermeza (juny 1954); i en
el periòdic d'E. Armand L'Unique.
També
col·laborà en els anys seixanta, fent servir els
pseudònims Joseph Mascii
i Beppe del Cenciao, en els
periòdics de tendència antiorganitzadora,
com ara L'Internazionale, de
Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles
sobre Camillo Berneri, Marius
Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata
dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà
nombrosos articles de temàtica
diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,
Élisée Reclus, Han Ryner,
Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968
col·laborà en la revista Volontà.
Amb Attilio Copetti, es mostrà
contrari al «pacte associatiu» votat en el
Congrés Anarquista de Carrara
(Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i més tard
denuncià les temptatives plataformistes dels Grups
Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), sempre defensant les idees
antiorganitzadores i
antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir
l'11 de setembre de
1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu
cos va ser lliurat a la
medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat
a la Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia), on es troba
dipositat. ***
Necrològia
de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de novembre de 1977 - Joaquín Moya Bellot: El 22 de març de 1901 neix a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquín Moya Bellot. Sos pares es deien Joaquín Moya i Petra Bellot. Es guanyava la vida fent d'obrer forjador i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del País Valencià. El desembre de 1930 va ser nomenat secretari de la Joventut Republicana de Xella. Durant la guerra civil fou capità d'enginyers del Batalló de Sapadors del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i, a partir d'octubre de 1937, del XIII Cos de l'Exèrcit, que actuaren al Llevant peninsular, al front d'Aragó i en la defensa de Madrid. En acabar la guerra pogué embarcar-se cap a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Rouïba (Alger, Algèria), on en 1948 obrí, amb Taieb ben Omar Dahoun, un taller de ferreria artesanal i de mecànica agrícola («Societat Moya-Dahoun»), societat que es dissolgué poc després. Formar part dels repatriats que a principis dels anys seixanta retornaren a França. Instal·lat a Niça amb sa companya María Talón, treballà uns anys en una fàbrica i milità en la Federació Local de la CNT. Arran d'una intervenció quirúrgica, Joaquín Moya Bellot va morir el 4 de febrer de 1972 a l'Hospital de Saint-Roch de Niça (País Niçard, Occitània). ***
Rolando
Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes
en una excursió (anys cinquanta) - Rolando
Sternini: El 22 de març de 1902
–algunes fonts citen erròniament 1903–
neix a Ancona
(Marques, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista
Rolando Sternini,
conegut com Carnera i Ermanno i també citat com Rolando Stermini.
Sos pares es deien Ermanno Sternini i Stumara Broccani. Fogoner de
vaixell de
professió, després de la pujada al poder del
feixisme s'exilià a França i a
Bèlgica, i va ser inscrit en el registre de la policia de
fronteres. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 a Espanya, hi marxà
com a voluntari i
s'integrà en la «Columna Ascaso»,
lluitant al front d'Osca (Aragó, Espanya).
Amb la militarització de les milícies,
passà a formar part de la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») –algunes fonts
citen la 121 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració
d'Argelers, on formà part del grup anarquista
«Libertà o Morte» –algunes
fonts
citen el camp de concentració de Gurs. Durant
l'Ocupació va ser enviat a
treballar obligatòriament per al Govern de Vichy i pels
alemanys en dues
ocasions i en totes dues es va escapar. Visqué en la
clandestinitat fins el
final de la II Guerra Mundial. Posteriorment milità en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Lió (Arpitània), participant
en les activitats culturals
dels companys espanyols (reunions, conferències, excursions,
etc.). Va fer
especial amistat amb l'anarcosindicalista Bartolomé Flores
Cano i visqué amb
ell al barri de Vaise de Lió. Posteriorment
visqué amb sa companya Vicenta de
la Flor al barri lionès de Fourvière. Rolando
Sternini va morir el 5 de novembre de 1972 a la Clínica Les
Oliviers del barri Le Ray de Calàs (Provença,
Occitània). ***
Notícia
orgànica d'Etienne Azéma apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
14 de gener de 1927 - Étienne
Azéma: El
22 de març de 1905 neix a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el propagandista anarquista
i pacifista Étienne Azéma. Sos pares, venedors
ambulants, es deien François
Azéma i Angèle Ballo. Després de
militar sis mesos en la Secció Comunista de
Tarba (Llenguadoc, Occitània), en 1924 s'adherí
el grup anarquista local. Va
ser el fundador, el 21 de juny de 1924, del grup de lliure
discussió de
socialistes i anarquistes «Groupe Travail» de
Tarba, format per una cinquantena
de persones, que realitzà desenes de conferències
literàries, filosòfiques,
socials i científiques, i del qual va ser nomenat secretari.
A finals d'aquell
any el periòdic comunista L'Humanité du
Midi, atacà el «Groupe
Travail»,
tot definint-lo a ell com a «un jove intel·lectual
anarquitzant» que li feia el
joc a la burgesia. En aquests anys col·laborà en
el diari Le Libertaire.
El 22 de gener de 1925, organitzada pel «Groupe
Travail», va fer la conferència
«Le milieu social et l'individu» a la sala del
cafè Riche de Tarba. El gener de
1925 organitzà una conferència del
cançonetista Charles d'Avray a Tarba. El
febrer de 1926 intentà reconstituir el «Groupe
Travail», posant a la seva
disposició la seva biblioteca de més de sis-cents
llibres. En aquesta època vivia
al número 86 del carrer de Pau de Tarba i mantenia estretes
relacions amb la
Unió Anarquista (UA). A principis de 1927
s'encarregà de recollir fons en
solidaritat amb un company anomenat Sakuntala que es trobava empresonat
i que
finalment va ser alliberat. En 1927 era membre de la
Federació Anarquista
Comunista del Migdia (FACM), adherida a la Unió Anarquista
Comunista (UAC). A
principis dels anys trenta vivia al número 39 del carrer
Maréchal Foch de Tarba,
treballava de viatjant comercial i militava activament com a
propagandista de
la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP). El 16 de
novembre de
1934, amb Louis Bouffanais, va ser citat per la fiscalia de Tarba per
haver aferrar
a les parets de l'Arsenal i de la ciutat cartells i fullets de la
Federació
Comunista Llibertària (FCL) contra la guerra, la
mobilització i per la vaga
general insurreccional. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes
dels Alts
Pirineus qualificat de «pacifista notori i
decidit». També va ser fitxat com a
organitzador a Tarba d'una conferència d'Aristide Lapeyre
organitzada pel «Club
des Réfractaires» de Bordeus
(Aquitània, Occitània), on es va definir la
línia
de conducta a seguir en cas de guerra els insubmisos a
l'exèrcit i a la guerra.
Formà part de la dotzena de militants que es reunien al
domicili de
l'anarquista Séraphin Martin, al carrer
Cimetière-Saint-Jean. El 6 d'abril de
1945 es casà a Tarba amb Jean Marie Dinguidart, amb qui
tingué un infant. Després
de la II Guerra mundial col·laborà en la premsa
anarquista (Ce qu'il faut diré,
Le Libertaire i L'Unique).
Étienne Azéma va morir el 13 de
novembre de 1994 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània). ***
Roger
Bossière a Lei Maions (16 de maig de 2004) - Roger Bossière:
El 22 de març de 1922 neix a Mailly-la-Ville
(Borgonya, França) l'anarquista, sindicalista
revolucionari, consellista i esperantista Roger Raoul
Bossière, que va fer
servir diversos pseudònims (Bobosse, Lever,
Régor, etc.).
Fill
d'una família de conreadors que esdevingueren tenders, sos
pares es deien Zéphirin
Bossière i Émilia Sidonie Gaillard. El 13 de
març de 1932 assistí a
Mailly-la-Ville a la inhumació de l'antic communard
Zéphirin Camélinat. Es
va titular com a ajustador mecànic i entrà a
treballar als tallers de la
companyia aeronàutica «Morane-Saulnier»
a Puteaux (Illa de França, França), on
esdevingué tècnic. Conegué Pierre
Lanneret a la seu de les Joventuts Socialistes
i esdevingueren bons amics. Ben aviat s'integrà en el
moviment anarquista i
sota el pseudònim Régor
publicà articles en els periòdics Le
Révolté,
òrgan de la Federació Nacional de Joventut
Llibertàries, i en Terre Libre,
òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF).
Amb el seu amic Maximilien
Rubel, en 1935 entrà en el grup «Nouvel
Âge», encapçalat per Georges Valois.
Amb Pierre Lanneret desenvolupà una intensa propaganda en
suport de la
Revolució espanyola i ambdós aprengueren
l'esperanto i entraren a formar part d'un
grup de pacifistes esperantistes. Durant l'Ocupació, en
1942, amb altres
companys (Anne Justus, Jean Justus, Pierre Lanneret, Maximilien Rubel,
Clara
Thalman, Paul Thalman, etc.), participà en la
creació a París del Grup
Revolucionari Proletari (GRP), que edità el
butlletí clandestí Le Réveil
Prolétarien, però durant la tardor de
1943 abandonà aquest grup i s'acostà al
trotskisme. Amb Raymond Hirzel i Marcel Pelletier, creà un
grup clandestí oposat
a la defensa de l'URSS dins del trotskista Partit Comunista
Internacionalista
(PCI), el qual, el març de 1944, s'unificava. Sota el nom de
Lever, entre
abril i juliol de 1944 representà el grup
«Octobre» en la direcció regional
parisenca del PCI. Quan l'Alliberació, va ser
exclòs sis mesos de la fracció i
no va poder participar l'octubre de 1944 en la creació de
l'Organització
Comunista Revolucionària (OCR), integrant-se en aquesta
organització durant la
primavera de 1945. Hirzel, Pelletier i altres s'escindiren de l'OCR i
crearen a
principis de 1945 el grup comunista revolucionari «Contre le
Courant». L'OCR
deixà d'existir en 1946. Després de la II Guerra
Mundial participà, amb Gilbert
Devillard, en les campanyes de control de natalitat i entrà
a formar part del moviment
dels Albergs de Joventut, especialment en el Moviment Independent dels
Albergs de
Joventut (MIAJ), escissió llibertària en el si de
la Federació Unida dels
Albergs de Joventut (FUAJ) en 1951. El 29 de gener de 1955 es
casà a
Bolulogne-Billancourt (Illa de França, França)
amb la secretària Madeleine Thérèse
Goëtzmann, també militant. Fins als anys seixanta
milità en l'extrema esquerra,
participant amb Maximilien Rubel i Ngo Van en el Grup Comunista de
Consells
(GCC), el qual va traduir al francès i difondre textos
consellistes d'Anton
Pannekoek. També va ser membre del grup «Les Amis
de Panaït Istrati»,
col·laborant en el seu butlletí trimestral, i
publicà textos en la revista Spartacus,
de René Lefeuvre. En 1974 s'integrà en el cercle
editor de la revista La
Révolution Prolétarienne. El 15 de
gener de 1986, en les exèquies de Roger
Hagnauer, pronuncià una al·locució en
nom de La Révolution Prolétarienne.
El maig de 1989 va ser un dels cent primers signataris de
l'«Appel pour une
alternative libertaire», que pretenia unificar el moviment
comunista llibertari
i entre 1991 i 2001 formà part d'«Alternativa
Llibertària» (AL). En 2002
participà en un homenatge a Zéphirin
Camélinat al seu poble natal. Al
final dels seus dies visqué a Garennes-sur-Eure (Normandia,
França). Roger
Bossière va morir el 7 d'agost de 2006 al Centre Hospitalari
Intercomunal Eure-Seine d'Évreux (Normandia, França). ***
Giuseppe
Galzerano - Giuseppe
Galzerano: El 22 de març de 1953 neix a
Castelnuovo Cilento (Campània, Itàlia)
l'historiador i editor anarquista Giuseppe Galzerano. És
llicenciat en
Pedagogia i en Lletres en la Universitat de Salerno
(Campània, Itàlia) i
treballa com a docent de Humanitats en un institut públic.
En 1975 fundà
l'Editorial Galzerano, on publica llibres sobre anarquisme, socialisme,
antifeixisme, emigració, cultura popular,
història local, etc. Trobem articles
seus en diferents periòdics italians i estrangers. En
diverses ocasions (1995,
1998, 2002 i 2004) se li atorgà el Premi de la Cultura de la
Presidència del
Consell de Ministres. Com a historiador s'ha centrat en els moviments
anarquista, obrer i revolucionari. És autor d'I
ricchi e gli oppressori non moriranno più! Romanzo di
fantascienza
contro il trapianto del cuore (1970), Grammatica
della lingua Esperanto (1970), Attentato
al Diana (1973), Libri rari ed
introvabili. Letteratura anarchica, socialista, antifascista ed
anticlericale
(1974), Carlo Pisacane un dirottatore di
cent' anni fa. Una conferenza ed altro (1975), America!
America! (1980, amb Antonio Margariti), Enrico
Quaranta. Una vita per gli altri
(1987), Gaetano Bresci. La vita,
l'attentato, il processo e la morte del regicida anarchico
(1988), Passando per il Cilento. Avventure e
scoperte di un «turista» inglese nel Cilento
borbonico (1988, amb Arthur
John Strutt), Il tribunale speciale
fascista (1992, edició), Giovanni
Passannante. La vita, l'attentato, il processo, la condanna a morte, la
grazia
«regale» e gli anni di galera del cuoco lucano che
nel 1878 ruppe l'incantesimo
monarchico (1997 i 2004), Le
«Memorie»
di Antonio Galotti. La rivolta del Cilento del 1828 (1998,
amb Antonio
Galotti), Vincenzo Perrone. Vita e lotte,
esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della
libertà in Spagna
(1999), Domicilio coatto (2000, amb
Ettore
Croce), Angelo Sbardellotto. Vita,
processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per
l'«intenzione» di
uccidere Mussolini (2003), Michele
Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte
dell'anarchico
italo-americano fucilato per l'intenzione di uccidere Mussolini (2006),
Ricordi di famiglia (1780-1860)
(2008,
amb Matteo Mazziotti), Enrico Zambonini.
Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico emiliano fucilato dalla
Repubblica
sociale italiana (2009), Paolo
Lega. Vita, viaggio, processo, "complotto" e morte dell'anarchico
romagnolo che attnetò alla vita del primo ministro Francesco Crispi (2014). Il
Tribunale Speciale (2017), Nicola Capo. L'ideologo
cilentano del naturismo e nudismo spagnolo (1899-1977)
(2017), Avverrebbe che
a Roccagloriosa s'illuminerebbero le case (2018), Andrea Salcedo. Vita, galera e
morte dell'editore anarchico «suicidato» dalla polizia americana
(2020), Cesare
Batacchi. Un innocente condannato all'ergastolo (2021, amb
Eugenio Ciacchi), Dall'America
all'Europa. La «traversa»
di Vincenzo Fondacaro (2021), entre d'altres.
Defuncions
Aquilino Baragaño Montes - Aquilino
Baragaño Montes: El 22 de març de
1937 mor a Salas (Astúries, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Aquilino Baragaño Montes, conegut com Quilinín i El
Ruiseñor de
Lada, a causa de la bona veu per al cant. Havia nascut l'1 de
maig de 1910 a
Candanéu (Astúries, Espanya). Son pare, Crisanto
Baragaño Fernández, es casà
amb Francisca Montes Miranda, amb qui tingué cinc infants
(José, Reinerio,
Aquilino, Orive i Nuncia), i d'un segon matrimoni, amb Pilara,
tingué cinc
infants més (Honorino, Eudosia, Secundino, Elena i Zulima).
Estudià a les
escoles de Peñarrubia (Langreo, Astúries,
Espanya) i començà a cantar a l'Orfeó
de Mieres. Emigrà a l'Argentina, on arribà el 7
d'octubre de 1929 al port de
Buenos Aires a bord del Monte Cervantes,
però sembla que aviat retornà a
Astúries. El 24 de desembre de 1935
començà a
treballar d'aprenent de miner al «Pozo
Fondón» de l'empresa «Duro
Felguera» a
Sama (Langreo, Astúries, Espanya); l'1 de gener de 1930
passà a ajudant de
picador i, finalment, l'1 de novembre de 1933 a picador. Afiliat a la
Federació
Local de Langreo de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà
activament en revoltes mineres i en la Revolució de 1934. Es
casà amb Asunción
Espina i la parella s'establí a Lada (Langreo,
Astúries, Espanya), on nasqueren
ses dues filles. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936
participà en
l'assalt a les casernes de la Guàrdia Civil de Sama i de La
Felguera i el 21
d'agost en els atacs a les casernes de Gijón
(Astúries, Espanya). L'1 de
setembre de 1936 s'allistà oficialment en la Companyia
«Amanecer» del «Batalló
X», d'Higinio Carrocera Mortera, unitat de voluntaris de la
CNT de la zona i
d'evadits de Lleó, que posteriorment prengué el
nom de «Batalló Carrocera Núm.
210». Caporal després de la
militarització de les milícies, en un combat el
21
de març de 1937 a la muntanya Folgueras, a la zona de
Quintoños, va caure
greument ferit al cap. Capturat pels feixistes, Aquilino
Baragaño Montes va
ser portat a Cornellana (Salas, Astúries,
Espanya) i després a l'Hospital Militar de Salas, segurament
amb la intenció
d'interrogar-lo, on va morir el 22 de març de 1937. Va ser
enterrat a La
Barrosa de Godán (Salas, Astúries, Espanya). El 2
de juliol de 1959 el seu cos
va ser desenterrat i, sense demanar permís a sa
família, que s'havia establert
a Catalunya fugint de la repressió, van ser enterrats al
Valle de los Caídos
(Serra de Guadarrama, San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella,
Espanya)
sota el número 10.032, al columbari 2.135. Sa
família mai no va tenir
coneixement d'on es trobava el cadàver. Després
de ser localitzats les restes
pels seus néts, i després de 10 anys de demandes
a diverses institucions, entre
elles el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i l'ONU, el novembre de
2019 el
consell d'administració del Patrimoni Nacional
autoritzà l'exhumació de les
restes mortals de 31 combatents antifeixistes inhumats sense
l'autorització de les
respectives famílies al Valle de los Caídos. Aquilino Baragaño Montes (1910-1937) ***
María Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general d'agost de 1918 - Maria Collazo: El 22 de març de 1942 mor a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut el 6 de març de 1884 a Montevideo (Uruguai). Era filla d'una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista «Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. ***
Justiniano García Macho - Justiniano García Macho: El 22 de març de 1949 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller anarquista Justiniano García Macho, conegut com El Macho. Havia nascut a Cedrillas (Terol, Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou milicià durant la Guerra Civil espanyola. En 1939, al final del conflicte, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada. En 1943 aconseguí fugir de la presó i s'integrà en la guerrilla que operava a Terol, on encapçalà un grup que actuà a la zona d'Utrillas. En 1947 s'integrà al campament de la Sènia del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), però per divergències polítiques amb els comunistes desertà. Dies després, el 18 de maig de 1948, va ser capturat pels franquistes a Sallent de Gállego (Osca, Aragó), juntament amb el guerriller llibertari Pedro Acosta Cánovas (El Chaval), quan intentaven creuar els Pirineus. Portats ambdós davant un consell de guerra, el 18 de gener de 1949 van ser condemnats a mort i afusellats el 12 de març de 1949 a Saragossa. ***
Ana Aurora do Amaral Lisboa - Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 22 de març de 1952 mor a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Havia nascut el 24 de setembre de 1860 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil). Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil). ***
Ettore Bonometti - Ettore Bonometti: El 22 de març de 1961 mor a Brescia (Llombardia, Itàlia) d'un accident de circulació l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Havia nascut el 22 de novembre de 1872 a Brescia (Llombardia, Itàlia) en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti). En 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí. Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia. ***
Vicente
Moriones Belzunegui - Vicente Moriones
Belzunegui: El 22 de
març de 1970 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones
Belzunegui, conegut sota diversos pseudònims, com ara El Navarro, Navarrico,
José Luis Márquez Boya,
Valeriano Martínez o Enrique Martínez. Havia nascut
el 22 de gener de 1913 –algunes
fonts citen erròniament 1911– a Zangoza
(Sangüesa,
Navarra). Sos pares es deien
José Moriones Arboniés i Basilia Belzunegui Arizcuren. Des de molt
jovenet
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). Comptable de
professió, en 1933, quan es trobava
desocupat a Sant Sebastià, marxà a Logronyo (La
Rioja, Espanya). Detingut amb
Antonio Larrañaga Goñi en aquesta localitat
durant la revolució anarquista del
8 de desembre de 1933 quan feia una missió de
coordinació i d'enllaç, va ser
absolt en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934.
Després dels
fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i empresonat a
Burgos i
al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El juliol de 1936
participà en una
temptativa d'evasió col·lectiva que
fracassà i per la qual fou jutjat i tingué
sort de no ser condemnat a mort. El maig de 1938, quan les tropes
franquistes
ocuparen la zona nord de la Península, va ser alliberat i
provisionalment
incorporat en serveis de reraguarda de l'exèrcit franquista.
Acabada la guerra,
l'estiu de 1939 passà clandestinament a França i,
després d'una temporada en un
camp de concentració, entrà en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE)
militaritzada al departament de Les Landes. El maig de 1940, amb altres
companys, desertà. Detingut, aconseguí fugir i
arribar el juny de 1940 a Tolosa
de Llenguadoc, on es relacionà amb Francisco
Ponzán Vidal i s'integrà en la
seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a l'interior de la
Península,
assegurant l'enllaç amb el Comitè Nacional de la
CNT, fins la seva detenció el
7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya) amb documentació a
nom de José Luis
Márquez Boya. Tancat a la
presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de
col·laborar amb la
policia franquista, promesa que no complí.
Continuà treballant amb la xarxa de
Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat
O'Leary», participant en l'evacuació de
nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i resistents. Per mor de la
delació
de Julián Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut
amb Ponzán per la
Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre
d'aquell any,
gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per la
Resistència francesa,
va ser posat en llibertat amb altres companys. Fou novament detingut
per la
Gestapo, sota el nom de Enrique
Martínez
i la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la
presó
parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de
trànsit de Compiègne i el
17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de
Buchenwald (Turíngia,
Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va ser alliberat per les
tropes
aliades i, molt malmenat de salut, s'instal·là a
Tolosa de Llenguadoc, on va
ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves activitats en la
Resistència.
En 1947 s'internà clandestinament a la Península
en missió orgànica i fou
detingut dues setmanes després a Sant Sebastià.
Jutjat en consell de guerra, va
ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser ampliada
per un intent de
fugida i de la qual complí 18 anys, sobretot a la
presó de Sant Miquel dels
Reis. En 1963 sortí en llibertat provisional
gràcies a la pressió de
l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb sa companya a
Barakaldo. Participà en
el moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del
Comitè Regional
del País Basc de la CNT. En 1967, fugint de la
repressió, passà a França. Sis
mesos després retornà a la Península i
continuà amb la lluita clandestina a
Barakaldo (Biscaia, País Basc). En l'última etapa
de la seva vida era secretari
general del Comitè Regional del País Basc de la
CNT, membre de l'Aliança
Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la Junta de Defensa i de
Resistència del Govern basc en l'Exili. Vicente Moriones
Belzunegui, poc
després de casar-se amb sa companya, va morir el 22 de
març de 1970 a
l'Hospital Civil de Basurto de Bilbao (Biscaia, País Basc)
d'una embòlia pulmonar a
causa del seu
deteriorament físic –altres
fonts diuen
erròniament que morí el 23 de març de
1970 a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) enmig del
carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un
epitafi de
Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita.
Endavant, endavant
sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de
concentració sumà
durant sa vida més de 28 anys d'internament. Vicente Moriones Belzunegui (1913-1970) ***
Necrològica
de Juan Hernández Aparicio publicada en el
periòdic
tolosà Espoir
del 4 d'agost de 1974 - Juan Hernández
Aparicio: El
22 de març de 1974 mor a Sant
Llorenç de la Salanca(Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista
Juan Hernández Aparicio. Havia nascut el 12 de juliol de
1898 a
Ademús
(Racó d'Ademús, País
Valencià). Era fill de Rosendo Hernández
Blasco i de
María Aparicio Manzana. Militant en el Sindicat d'Oficis
Diversos de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) d'Ademús, en 1936
lluità com a voluntari contra el feixisme i fou comissari
d'un batalló
confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser reclòs
al camp de concentració d'Argelers, d'on sortí
aviat. Després de la II Guerra
Mundial, en 1945, fou un dels fundadors de la Federació
Local de la Sant
Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord),
en la qual milità fins a
mitjans de 1973, quan s'afilia a la de Pià
(Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Antonia Luz.
Després
d'una llarga malaltia i de passar una bona temporadaa la
Clínica Quirúrgica Mutualista «La
Rousillonnaise» de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), Juan Hernández Aparicio va morir el 22 de
març de 1974 al seu domicili de Sant
Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord)
i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta
població. ***
Portada
del llibre de Paul Mauget L'Afrique
que j'ai vue (1976) - Paul Mauget: El 22
de març de 1977 mor a Angers
(País del Loira, França) el mestre i
escriptor anarquista Paul André Mauget. Havia nascut el 12
de març de 1908 a Montboyer (Poitou-Charentes,
França). Sos pares es deien
Étienne Thibaud Mauget,
ferrador, i Jeanne Laurence Élisa Chabannais.
Nasqué a casa dels avis materns,
perquè els pares vivien a Solinhac (Aquitània,
Occitània). El 26 de desembre de
1931 es casà a
Pruillé-l'Éguillé (Pais del Loira,
França) amb Isabelle Gabrielle
Paulette. Treballà de mestre a Champagné (Pais
del Loira, França). Membre de la
Unió Anarquista (UA), durant la Revolució
espanyola fou l'animador de la Secció
Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per
Louis
Lecoin. Durant l'Ocupació participà en la
Resistència, fet pel qual va ser
deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial
visqué a Le Mans (País del
Loira, França), al número 15 de l'avinguda Louis
Cordelet, on participà en la
reconstrucció del moviment llibertari, reorganitzant a
partir de 1945 el grup
anarquista de Le Mans i col·laborant en Le
Libertaire, òrgan de la Federació
Anarquista (FA). A principis de la dècada dels cinquanta,
quan els enfrontaments
sorgits en el moviment amb la tendència
encapçalada per Georges Fontenis, va
ser un dels responsables del grup «L'Entente Anarchiste du
Mans». Entre 1952 i
1953 publicà articles en L'Entente Anarchiste
i entre 1953 i 1954 en Le
Rail Enchaîne. A partir de 1954
col·laborà en Le Monde Libertaire,
òrgan de la FA reconstituïda al voltant de Maurice
Joyeux, i en La Liberté
de Louis Lecoin. També formà part de
«La Libre Pensée»,
col·laborant en el seu
òrgan d'expressió, i en 1950 en fou delegat per a
representar el departament de
Sarthe en el Congrés de Grenoble d'aquesta
organització. Cap el 1955 va ser
destinat als Serveis de Joventut i d'Esports i posteriorment es
retirà a Angers
(País del Loira, França). L'11 d'agost de 1960 es
casà a Saint-Berthevin (País
del Loira, França) amb Denise Georgette Juliette Pasquier.
Durant
tots aquests anys
col·laborà en Le Monde Libertaire,
sobretot amb articles ateus i anticlericals.
En 1976 publicà el llibre testimonial L'Afrique
que j'ai vue. Paul
Mauget va morir el 22 de març de 1977 al Centre
Hospitalari Universitari d'Angers
(País del Loira, França).
Després de la seva mort, el grup anarquista d'Angers el
batejà amb son nom. ***
Hélio Oiticica - Hélio Oiticica: El 22 de març de 1980 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Havia nascut el 26 de juliol de 1937 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat «tropicàlia» va esdevenir «tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977, però el 22 de març de 1980 morirà víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria. ***
Necrològica
de Josefa Olea Olea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de maig de 1986 - Josefa Olea Olea:
El 22 de març de 1986 mor a Canes
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Josefa Olea, més coneguda com Pepita Olea.
Havia nascut el 13 d'agost de 1908 a
Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Francisco
Olea Díaz, jornaler, i María
Olea Angulo.
Començà a militar molt prest en el moviment
llibertari i esdevingué una activa
propagandista. Després de participar en la
Revolució, en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internada en
diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser deportada la Nord
d'Àfrica. Després del
desembarcament aliat durant la II Guerra Mundial, va ser una de les
primeres en
participar en la reorganització a Alger (Algèria)
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). A Alger conegué son futur company
Francisco Martínez i el
domicili de la parella esdevingué lloc de reunió
de la Federació Local d'Alger
de la CNT. Va ser repatriada, sembla, quan la guerra
d'Algèria. Instal·lada a
Canes, milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Josefa Olea Olea va morir el 22 de març
de
1986 a l'Hospital de Canes (Provença, Occitània)
i va ser
enterrada tres dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Eugen Relgis (1950) - Eugen Relgis: El 22 de març de 1987 mor a Montevideo (Uruguai) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Havia nascut el 2 de març de 1895 a Iasi (Moldàvia, Romania). Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup «Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural «Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem. ***
María
Mañas Zubero - María
Mañas
Zubero: El 22 de març de 1991 mor a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) la militant
anarquista i anarcosindicalista María Mañas
Zubero. Havia nascut el 4 de
desembre de 1912 a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Benito Mañas i Emilia Zubero. A
l'Ateneu Llibertari
de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel
Salas Blasco, amb qui
decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que
la data coincidia amb el
Congrés Nacional de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), la parella
posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol.
Quan la caiguda de Saragossa a
mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any,
aconseguí amagar-se
dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar,
amb altres
companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a
zona lleial
disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó,
Espanya) va ser acollida
per Saturnino Carod Lerín i després
passà a Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya),
seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on
s'ocupà d'hospitals, de
guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el
Comitè Regional d'Aragó
s'establí a València, es traslladà a
Moncada (Horta Nord, País Valencià), on
compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano
Continente, Luis Montoliu Salado
i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València
per ajudar en tasques en el
Comitè Regional i per a fer cursets de
capacitació a l'Internat Durruti. En
1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer
Comitè Nacional (Junta
Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el
secretari del qual
fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera).
Participà especialment, amb altres dones, en
l'evacuació cap a València i cap a
França de nombrosos militants evadits del camp de
concentració d'Albatera,
entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a
França, amb
Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb
la primera delegació enviada
des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas
fronterer de Montlluís
(Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a
Perpinyà i després al camp
de concentració d'Argelers. Un cop lliure,
s'establí a la zona de Lió
(Arpitània), on treballà com a obrera
agrícola i fent tasques domèstiques. En
1943 retornà a Saragossa on amb son company
participà en la reorganització de
la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques
(ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas
s'establí a Madrid amb el suport dels
confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella
muntà un petit taller
clandestí on es van imprimir butlletins i
periòdics de la CNT. Quan la impremta
va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a
Barcelona on continuaren
militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la
presó
Model de Barcelona, on romangué alguns mesos.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, participà en la reorganització
de la CNT i col·laborà en diverses
publicacions, com ara La Hoja de
Mañana
i Polémica,
de la qual
son company
era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i
Federico). El seu últim domicili va ser a Alella (Maresme,
Catalunya). María
Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a la
Residència Germans Trias i Pujol de Badalona
(Barcelonès,
Catalunya) i fou incinerada dos dies després al Cementiri de
Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya). Manuel Salas Blasco (1914-1995) ***
Hans
Schmitz (2004) - Hans Schmitz: El
22 de març de 2007 mor a Düsseldorf (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Hans Schmitz. Havia nascut el 16 de maig de 1914 a Wuppertal (Rin del
Nord -
Westfàlia, Alemanya) en una família
llibertària; son pare, del mateix nom, era
un destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie
Schmitz,
eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene
(Lliga
per a la Protecció de les Mares i per una Família
Social Higiènica), que es
dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet
Hans
Schimitz participà en els moviments anarquista i
anarcosindicalista, d'antuvi
en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure),
després en les
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts
Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union
Deutschland
(FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya),
adherida a l'Associació
Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen
Scharen (Escamots
Negres), l'organització anarquista de resposta a les
agressions nazis. Estudià
per a torner, però li costava trobar feina a causa de les
seves idees
polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson.
Ein Denkmal für Sacco
und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti),
d'Erich Müsham.
En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen
i una
navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el
Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels
Treballadors
Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups
anarquistes i
anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal.
Des
d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es
dedicà amb els
companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells,
a fer
pintades i a altres activitats de resistència.
També participà en el transport
de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu
amb bicicleta. En
1935 durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes,
conegué Gertrud, una
militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten
(Pirates
Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa
companya. Fou força actiu en els
grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril
de 1937 rebé la
visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que
havia estat avisat
abans, la policia no pogué trobar res que el
comprometés; no obstant això, va
ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici
en massa de
companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser
considerat,
afortunadament, «indigne per al servei militar» i
retornà a la resistència
enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar
en una
fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia
l'esperança que gràcies al matrimoni li
fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no
haver de treballar en la
indústria armamentística, però
això no va succeí i en 1942, el mateix dia del
seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de
sa companya exigí
que fos donat com a apte per al servei militar i així poder
mantenir la seva
obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit
continuà amb la resistència de
manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de
l'enemic,
autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament,
etc. Quan
acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant de
l'encarregat del
manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els
seus sabotatges
aconseguiren que la bateria no abatés cap avió.
Després del conflicte bèl·lic
s'afilià
a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS,
Federació de Socialistes
Llibertaris), organització fundada en 1945, heretera de la
FAUD i adherida, com
aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra, lluità
perquè les condicions
laborals en les empreses metal·lúrgiques on
treballava fossin les més adients
per als obrers. A començaments dels anys noranta va ser
nomenat «afiliat
d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de
Treballadors Lliures) de
l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann,
Jörg Lange
i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie.
Arbeiterjugend und
Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és per
res. Joves treballadors i
nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en
fulletó sota el
mateix títol. Durant els últims anys de sa vida
es dedicà a fer conferències i
xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va morir
el 22 de març de
2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) on tres setmanes
abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la seva
última
voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una tomba sense nom
al
cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf. ***
Rafael
Estévez Guerrero - Rafael Estévez
Guerrero: El 22 de març de 2020 mor Sevilla
(Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Rafael Estévez Guerrero, conegut com Rafa Rinconada. Havia nascut el 12
d'octubre de 1982 a Sevilla
(Andalusia, Espanya). Era fill de Rafael Estévez i d'Elisa
Guerrero. Es crià a
La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya). Després de fer
feina en treballs
precaris i temporals (feines al camp, hostaleria, en una
fàbrica de pollastres,
etc.), es guanyà la vida treballant d'auxiliar d'infermeria.
Milità en la
Federació Local de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, per qüestions de
feina, retornà a La
Rinconada i durant un temps formà part de la
Federació Local de Camas (Sevilla,
Andalusia, Espanya) de la CNT. Entre el 4 i el 8 de desembre de 2010
assistí al
X Congrés de la CNT celebrat a Còrdova
(Andalusia, Espanya). Per diferències
internes s'allunyà de la CNT, però sempre
milità en el moviment anarquista i en
els ateneus llibertaris, dedicant-se a la reedició i
distribució de llibres anarquistes,
assistint a fires i jornades dedicades a la literatura
llibertària. Participà
activament en el «Moviment del 15M», en la
Coordinadora Sevillana contra el Terrorisme
Feixista (CSCTF), en la Plataforma Antidesnonaments, a més
d'altres activitats
socials i solidàries. També es dedicà
a l'estudi històric del moviment
anarquista local i en 2019, després de 10 anys de treballs a
arxius d'arreu la
Península i d'entrevistes a veïns de la localitat,
publicà el llibre Comunismo
libertario en La Rinconada. Malalt
de covid-19, Rafael Estévez Guerrero va morir el 22 de
març de 2020 a
l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya), on havia
estat
ingressat vuit dies abans, i va ser enterrat al cementiri de La
Rinconada.
Deixà companya, l'antropòloga brasilera Ligia
Maria Travasso da Costa. ---
|
![[21/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/03]") |
|
![[23/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/03]") |
|
|
| Actualització: 12-08-24 |