|
---
Anarcoefemèrides del 22 de maig Esdeveniments
Les tropes de Versalles ocupant
París -
Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a
París
(França) les tropes de Versalles prenen les portes
d'Auteuil, de Passy, de
Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre
el turó de Chaillot i a la
glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV
(Vaugirard) i XVI
(Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una
proclama en
forma de cartell on fa una crida a la «guerra
revolucionària» contra les tropes
monàrquiques i de l'Església fent servir
qualsevol arma. Una gran part de communards
es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita
coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de
la Comuna que es
troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar
amb
l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot
París: a la
placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun,
del Faubourg
Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a
Chapelle, a la
Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al
Panthéon, etc. –164 comptaran les tropes de
Versalles–; defensades per homes, dones
i
infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces
suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per
ocupar els
eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència,
però els oficials
es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la
ràbia i que
l'ocupació sigui clarament una victòria.
Són 130.000 versallesos dins París i
ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a
Batignolles, però
les tropes prussianes han donat permís a la
divisió de Montaudon perquè
travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda.
L'Élysée,
l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan
emplaçats els canons de
la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als
voltants de la Concorde,
la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi
baten sense
afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers,
després d'haver
felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:
«L'expiació, en nom de
les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà
completa.» Les execucions
sumàries per «fornades» són
un fet, especialment a la caserna del carrer de
Baylone. ***
Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C] - Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres. ***
Novament barricades a París - París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada. ***
Cartell
de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa - II Fira del
Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig
de 2009 se celebra al
Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. A
més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren
tallers (pràctiques de
resistència, enquadernació, etc.), cinema
(«Cinema & Anarquia), xerrades
(anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia
Anarchist
Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.),
exposició
de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts,
etc.
Naixements
Necrològica
de Vincent Antinori apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari de l'1 d'agost de 1942 - Vincent Antinori:
El 22 de maig de 1879 neix a Santo Stefano Quisquina
(Agrigento,
Sicília)
l'anarquista Vincenzo
Pizzuto Antinori, més conegut com Vincent Antinori
o Vicente Antinori.
Era fill de Paolo Pizzuto Antinoro i Angela
Capitano i tingué nou
germans. Emigrat als Estats Units, d'antuvi treballà sis
mesos de reporter en
un diària italià a Nova York (Nova York, EUA) i
després es guanyà la vida fent
de lector (especialment de Dante Alighieri, els grans
clàssics italians i els
diaris) a les fàbriques de tabac de Tampa (Hillsborough,
Florida, EUA), tot
militant en els grups anarquistes italians. També va ser
coeditor d'un diari
italià un temps. L'estiu de 1903, amb l'anarquista Filippo
Di Bona, mantingué
una agra polèmica des de les pàgines del
periòdic anarquista cubà ¡Tierra!
amb alguns treballadors cubans que des de les pàgines del
diari La Discusión
de l'Havana (Cuba) criticaven que els italians acceptessin feines que
haurien
de fer els cubans. A principis de 1916 va ser nomenat secretari del
Club Italià
«L'Unione Italiana». El 15 d'octubre de 1936 va ser
orador en un míting del
Grup Italià Antifeixista celebrat al Centre obrer de Tampa
en suport a la
Revolució espanyola. Abandonà la
militància activa, però sempre restà
fidel a
les idees llibertàries. Vivia al número 1510 del
20th Street de Tampa. Sa
companya fou Giovannina Giglia (Jennie), amb qui va
tenir cinc nines
(Vincenzina, Angelina, Laura, Ada i Dora) i dos nins (Paolino i Paolo).
Vincent
Antinori va morir el 17 de juliol de 1942 a
conseqüència d'un atac de cor quan parlava
ardentment en un míting en commemoració de la
Revolució espanyola celebrat al
Centro Asturiano de Tampa (Hillsborough, Florida, EUA) mentre anava a
l'hospital i va ser enterrat a l'Italian Club Cemetary d'Ybor City de
la ciutat. ***
Foto policíaca de Rosendo A. Dórame - Rosendo Dórame:
El 22 de maig de 1879
neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari,
anarquista i magonista
Rosendo A. Dórame. Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,
únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a Los
Ángeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots). ***
Jack White (ca. 1930) - Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht, òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formada únicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc «Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de «Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE). Jack White (1879-1946) ***
Martí
Laviña, al centre de la foto - Martí
Laviña
Torroella: El 22 de maig de 1884 –algunes fonts
citen erròniament el 26 de
maig– neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya)
el llibreter anarquista
Martí Laviña i Torroella. Fou el mitjà
de tres germans i era fill de Nicolau
Laviña Cairó i de Francesca Torroella Noguer. Son
pare, membre de la lògia
maçònica «Luz» de
Palafrugell, tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta
localitat. Després de fer els estudis elementals,
Martí començà a fer feina de
menestral en una fàbrica surera i entrà en
contacte amb les idees socialistes i
anarquistes que es debatien al Centre Obrer de Palafrugell i
començà a militar
en els grups anarquistes de la vila («Luz y
Armonía», «El Justiciero»,
«El
Despertar», etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files
fer per el servei
militar, però en sortí exclòs del
sorteig per «curt de talla»; l'estiu de 1907
aconseguí l'exclusió definitiva. El 25 de
desembre de 1904 va ser elegit vocal
de la Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquesta
època
realitzava diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de
setembre de 1909 es casà amb l'obrera modista
Engràcia Carreras Isern (Na
Gracieta). El setembre de 1910 participà en la
creació del Centre de
Cultura Popular de Palafrugell, desvinculat de tota
tendència politicosocial i
on participaren els intel·lectuals de la vila. A
començaments d'abril de 1912,
com a membre del Comitè d'Empresa de la fàbrica
surera Can Torres, participà
activament en la vaga dels obrers surers, que es perllongà
fins al 23 de juny i
la qual implicà un gran desplegament de la
Guàrdia Civil. Quan son pare es
retirà, heretà la barberia, però no
continuà amb el negoci i obrí una llibreria
al mateix local, on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra
catalanista. Com que el negoci no donava molt –fiava llibres
a molta gent, com
ara l'escriptor Josep Pla i Casadevall–, compaginà
la llibreria amb la feina de
barber i sa companya treballant en una fàbrica. En 1914, any
del naixement de
son fill Lluís, creà a la llibreria unes sessions
de lectura d'autors catalans
sota el títol «Lectura Popular» i
després traslladà la llibreria a un local
més
adient al carrer dels Valls. En 1918 nasqué el segon fill de
la parella, Rosa,
que també militarà en el moviment anarquista. El
maig de 1924 va ser detingut
per la Guàrdia Civil, juntament amb altres veïns,
per fer classes de català;
com que era el representant de la l'Associació Internacional
Anarquista (AIA) a
Palafrugell, un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre
empresonat durant uns quants dies més. El 26 de febrer de
1927 va se nomenat
vocal associat de la Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928
publicà
al setmanari palafrugellenc Baix Empordà
un article, el primer d'un
seguit de col·laboracions a partir d'aquell moment i fins
1930, on remarcà les
excel·lències de la trofologia,
ciència dintre del naturalisme que tracta de
l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia
alimentària. A partir de 1932
col·laborà en el diari Ara
amb articles naturistes i de medicina
alternativa. El 25 d'abril de 1933 participà en la
fundació de l'Ateneu
Cultural Racionalista de Palafrugell, que en 1936 es
transformà en l'Ateneu
Llibertari de la localitat i que era conegut com la «Casa
Àcrata». Com a membre
del Centre Fraternal, el juny de 1933 proposà uns nous
estatuts d'aquesta
institució per aconseguir major transparència en
la gestió. Entre 1934 i 1936
els seus articles en Ara versaren sobre economia,
la guerra i la
Revolució i l'antifeixisme. Durant la guerra
albergà nombrosos membres de les
Brigades Internacionals i refugiats, un d'aquests, que es feia dir Vladimir,
amb el temps es va saber que es tractava de Josip Broz Tito,
futur president
iugoslau. Quan el triomf feixista era una fet, creuà els
Pirineus. Malalt,
Martí Laviña Torroella va morir el 7 de
març de 1939 a Arràs (Bigorra,
Occitània)
d'una congestió pulmonar. Rosa
Laviña Carreras
(1918-2011) ***
Valeri
Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de
Catalunya -
Valeri Mas Casas: El 22 de maig de
1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Valeri Mas Casas. Sos pares es deien Joan Mas
i Maria Casas. Quan tenia 14 any
s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de
Granollers. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre
fabril, fou un
destacat militant del ram tèxtil del Vallès
Oriental dins de la Federació
Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres
«El Radium».
Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres
companys, l'Ateneu
Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933
fou delegat al Ple
Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat
a Barcelona. El 24
de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en
una reunió
clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera
on es tractaven
qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es
portava a terme
aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i
participà
activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut
per la
CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets,
s'instal·là a Barcelona.
Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar
càrrecs de responsabilitat
orgànics: representà la CNT en el
Comitè Central de Proveïments durant els
primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional
de Catalunya (entre
novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de
Propaganda. El gener
de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç
entre la CNT, la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors
(UGT) i el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de
1937», i després de
dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
a causa de les violentes crítiques dels militants vers
l'actitud dels
responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el
7 de maig i el 29
de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i
Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de
la CNT. En 1938 va
fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena
Torrent i Sara
Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al
Ple conjunt de
CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà
sobre l'evacuació de Lleida.
Durant el conflicte bèl·lic mostrà
postures conciliadores i no acceptà els
suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
per intentar
neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els
Pirineus per Girona.
El març de 1939, a Perpinyà, en
representació del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i elegit
membre del Consell General d'aquesta organització. A partir
de setembre de 1939
fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol
de 1942 deportat a
l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix
Gurucharri, Antonio Ortiz
Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech,
Ricard Sanz García, Germinal de
Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany,
etc.), i
tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i
l'alliberament del
camp, s'instal·là a Orà, on
trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945
assistí al Congrés de París de
reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica
del Nord i participà en la ponència sobre el
balanç de la guerra, oposant-se al
sector «col·laboracionista». L'agost de
1946 formà part de la comissió
organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple
Nacional de Regionals
de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al
Congrés de 1948 i al
Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a
l'Àfrica del Nord, membre
del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre
del
Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949
treballava en una granja a l'occitana
Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica
Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en
l'Exili en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat
a Puteaux. Trobem
textos seus en Tierra y Libertad de
Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia
de la CNT de Renée Lamberet. Sa companya fou
Francesca Serras. Valeri Mas Casas va morir el 21 de juliol –algunes fonst citen
erròniament el 19 de juliol– de 1973 al seu domicili del barri
de La Condamine de Lissac
(País de Foix,
Occitània).
***
Necrològica
de Rafael Adell Flos apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de setembre de 1988 - Rafael Adell Flos:
El 22 de maig de 1898 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Rafael
Adell Flos. Sos pares es deien Agustí Adell i Dolors Flos.
Des d'adolescent va militar en el Sindicat dels
Cilindradors del Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
del barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya). Cap al 1914, arran
d'una
reunió amb Josep Negre Oliveras, va formar amb Josep Llovid,
Julio Ramón i
Sánchez el grup «ABC Sindicalista» que
s'encarregava de la difusió de 300
exemplars de Solidaridad Obrera i de 150 de Tierra
y Libertad. Va
ser també un dels organitzadors del Sindicat del
Tèxtil de la CNT al barri del
Clot de Barcelona i un dels fundadors de la Comissió
Cultural de l'escola
«Natura» (La Farigola). Exiliat a França
després de la guerra civil, va ser
membre de la Federació Local d'Alen (Provença,
Occitània), de la qual va ser
secretari en nombroses ocasions i va ser assidu dels plens regionals de
Provença. En 1947 fou delegat en el II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El febrer de 1949 va ser
nomenat secretari de la Lliga de Mutilats del departament de les Boques
del
Roine. En aquesta època vivia al número 1 del
carrer de les Tuileries de
Charlaval (Provença, Occitània). En 1961 va ser
delegat al Congrés de Llemotges
(Llemosí, Occitània) de
l'MLE en l'exili. Durant la dècada dels seixanta als setanta
va viure a
Charlaval i va col·laborar en Le Combat
Syndicaliste i en Cuadernos
de pedagogía
(1977). En la seva última
època fou secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT d'Alan. Sa companya fou
Assumpció Surinach.
Sa filla, Azucena Adell Surinach, i son
gendre
Cristóbal Parra Román també van ser
destacats militants anarquistes. Rafael Adell Flos va morir el 26 de
març de 1988 a l'Hospital de Selon de Provença
(Provença, Occitània) –algunes fonts
citen erròniament Charlaval (Provença,
Occitània)– i va ser enterrat a
Charlaval. ***
Georgi Popov - Georgi Popov: El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov. ***
Necrològica
de Martí Pago Tomàs apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 29
d'octubre de 1991
- Martí Pago Tomàs: El 22 de maig –el certificat de defunció cita el 23 de maig– de 1901 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Pago Tomàs. Sos pares es deien Martí Pago i Teresa Tomàs. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer el servei militar als Tambors d'Infanteria de les Forces Regulars Indígenes del Protectorat Espanyol al Marroc. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou membre d'un grup anarquista adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); posteriorment fou un dels fundadors de la CNT de Godall. Entre 1927 i 1928 va fer costat les subscripcions a favor dels presos polítics portades a terme per La Revista Blanca. Durant els anys trenta treballà de cambrer pels cafès i a les caves de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions agràries, organitzà combois de queviures cap a Madrid (Espanya) i fou milicià en una columna confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la CNT de Torrelles de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord). En 1946 va ser nomenat secretari de la reorganització dels militants de Godall exiliats a França. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya i participà en la reorganització de la CNT de Godall. Sa companya fou Maria Paradís. Quan es va trobar major, es retirà a casa de sa filla a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Martí Pago Tomàs va morir el 25 de setembre de 1991 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Josep Pago Tomàs també va ser militant llibertari. ***
Necrològica
de Rufino Meseguer González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 29
d'octubre de 1972 - Rufino Meseguer González: El 22 de maig de 1902 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Rufino Meseguer González. Sos pare es deien Martín Meseguer i Filomena González. Militant de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Ferit al front al final de la guerra, el febrer de 1939 passà a França i va ser hospitalitzat un temps. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer agrícola a Cauçade (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Aconseguí que sa família es reunís amb ell i amb l'acord dels companys llogà un petit terreny per a conrear hortalisses. Després de tres anys, malgrat el consolat espanyol de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) li va negar l'autorització per a tornar a la Península, sa família retornà deixant-lo tot sol a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània). Quan passaren cinc anys de la sol·licitud, a finals dels anys seixanta, decidí retornar clandestinament a la Península, on no va tenir cap problema. Rufino Meseguer González va morir el 23 de gener de 1972 a Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Alberto
Lacave Vigalondo -
Alberto Lacave
Vigalondo: El 22 de maig de 1907 neix a Miranda
de Ebro
(Burgos,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Alberto Faustino Lacave Vigalondo
–els llinatges sovint
citats erròniament de diferents maneres (Lacabe,
Vicalondo,
etc.). Sos pares es deien Felipe Lacave Gumiel i Constantina
Vigalondo
Argomániz.
En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ferroviari de
professió, treballà en diferents zones
peninsulars (Galícia, Bilbao, Palència,
Vitòria, Miranda) i va ser membre de la Federació
Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la CNT. Per la seva
participació en els fets
revolucionaris d'octubre de 1934, va ser empresonat a Sant
Sebastià (Guipúscoa,
País Basc). El novembre de 1936 era milicià al
«Batalló UHP» i el 9 de setembre
de 1938 va ser nomenat sergent de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Entre agost de 1939 i gener
de 1941 fou secretari de la comissió del camp de
concentració de Gurs.
Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE), on va
romandre fins a finals de 1944. En 1945 formava part del grup
confederal dels
Baus (Provença, Occitània), amb Francisco Olalla
Miguel i Fausto Villamor Pérez,
i es mostrà a favor de les estratègies de la CNT
de l'Interior. En 1946 rebutjà
el seu nomenament com a delegat de l'Interior i també com a
encarregat de la
delegació de guies de frontera del Comitè
Regional del Nord de caire «reformista».
El novembre de 1946 fou delegat per Bordeus (Aquitània,
Occitània) al Ple de la
Regional del Nord celebrat a Baiona (Lapurdi, País Basc), on
va ser nomenat
membre del secretariat. En 1947 treballava de llenyataire a
Ishós (Aquitània,
Occitània) amb altres companys (Gil, Quintana, Fausto
Villamor Pérez, etc.). A
finals dels anys quaranta vivia amb Fausto Villamor Pérez a
Bordeus. En 1949
col·laborà en el setmanari España
Libre.
En els anys cinquanta retornà a
la Península i s'instal·là a Sant
Sebastià.
El 2 d'octubre de 1957 es casà per l'església al
seu poble natal amb Carmen Berrio Ruiz. Alberto
Lacave Vigalondo va morir de càncer el 12 de gener de 1968
al seu domicili de
Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i
va ser enterrat al Cementiri Municipal
de Polloe de la ciutat. ***
Necrològica
d'Aurelio González Vallina apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 19 de gener de 1961 - Aurelio González
Vallina:El 22
de maig de 1908 neix a
Barros (Langreo,
Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Aurelio
González Vallina. Sos pares es deien Manuel
González Llaneza i Filomena
Vallina Priego. Paralític des de la infantesa,
aprengué l'ofici de sabater de
son pare, amb el qual es guanyà la vida. Milità
en la Federació Local de
Barros-La Felguera de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Guardava la propaganda anarquista clandestina a les
capses de
sabates. No obstant la seva invalidesa, durant la guerra civil
formà
part com a milicià del IV Batalló
d'Astúries. Quan la zona nord de la
Península va caure a mans
franquistes, pogué
fugir amb un vaixell cap a França i, rebutjant establint-se
a França que
l'acceptava com a refugiat, s'instal·là en una
col·lectivitat de Girona
(Gironès, Catalunya), on treballà de sabater.
Exiliat, patí els camps de concentració
d'Argelers, Rivesaltes i Noé; posteriorment passà
a l'asil de Le Perron (Baixa
Normandia, França) i més tard va fer feina en un
taller de reparació de calçat,
passant mil i una penalitats. L'última part de sa vida
visqué a Genoble (Delfinat, Arpitània). Aurelio
González Vallina va morir el 23 de novembre de 1960 a
l'Hospital
Civil de La Tronche (Delfinat,
Arpitània). ***
Necrològia
de Carmen Oto Esquerra publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de febrer de 1984 - Carmen Oto Esquerra: El 22 de maig de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Oto Esquerra. Sos pares es deien Joaquín Oto i Joaquina Esquerra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Albalat de Cinca, tingué com a company l'anarcosindicalista Miguel Castro Gil, secretari de la Federació Local d'aquesta població. El seu domicili serví de refugi de la militància perseguida i de lloc de tertúlia dels companys, entre ells Felipe Alaiz de Pablo. S'exilià amb son company a França. Carmen Oto Esquerra va morir el 8 d'octubre de 1983 al seu domicili d'Escalquens (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
sobre Maurice Roumilhac apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du
Sud-Ouest del 19 de novembre de 1932 - Maurice Roumilhac: El 22 de maig de 1908 neix a Caudéran (Aquitània, Occitània; actualment és un barri de Bordeus) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Maurice Jean Léopold Roumilhac. Sos pares es deien Jean Roumilhac, boter, i Catherine Marie Louise Fouilloux. Orfe durant la Gran Guerra, en 1919 va ser adoptat per l'Estat francès. D'antuvi es guanyava la vida com a escultor en fusta. Des de 1932 milità en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El 30 de març de 1932, al bar de la Poste de Caudéran, presidí la reunió de fundació del grup local de Joves Pacifistes de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (Auboin, Bonnet, Clerc, Dieuaide, Garnier, Lafferrère, Lestrade, Viane, etc.), i del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època vivia al número 43 del camí Lehu de Caudéran. El novembre de 1932 era delegat regional de la Internacional dels Joves Pacifistes (IJP), que es reunia al bar de l'Avenue de Caudéran, i que realitzava mítings de suport a l'objecció de consciència i feia col·lectes per als antimilitaristes empresonats. Entre 1936 i 1937 treballà d'obrer agrícola a Bèucaire (Llenguadoc, Occitània) i fou membre, amb Auguste Boulet i Jean Fracchia, del buró de la Unió Local de la CGT-SR, amb seu al carrer de l'Avenir. En aquesta època continuava col·laborant en Le Combat Syndicaliste. L'abril de 1937 la policia el considerava com a un dels principals activistes del grup anarquista de Bèucaire, que comptava amb una quinzena de membres, la major part espanyols, i que utilitzava els locals de la CGT-SR. Durant l'Ocupació, lluità, sota el nom de Maurice, amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Cap el 1950 col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire. Revue mensuelle d'études sociologiques, de Gaston Leval. Es casà en tres ocasions, amb dos divorcis, l'última amb Suzanne Justine Armandine Truel. Maurice Roumilhac va morir el 3 de novembre de 1986 a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània). ***
Germinal
de Sousa (ca. 1938) -
Germinal de Sousa: El 22 de
maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i
anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza).
Era fill del conegut
anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa
i des de
1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup
específic «Germinal»,
al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926
formà part com a tipògraf de la
clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT)
lusitana i dels
seus comitès d'acció. En maig de 1926
participà, com a secretari general de la
CGT, en el «Congrés d'Agrupacions
Llibertàries de llengua espanyola» que se
celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos
llibertaris
peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada
milità en el grup
«Bien Être et Liberté» de
Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a
Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista
«Solidaridad» de
Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que
pretenia unir els militants
confederals per reforçar la CNT abans d'una
normalització política. De bell nou
a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució
de l'Aliança Llibertària i
també en l'organització de la
Federació Anarquista de la Regió Portuguesa
(FARP), molt lligada a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1932 davant la
forta repressió, va emigrar a Espanya –fet que fou
criticat
per alguns
companys que restaren a Portugal–, on portà una
activa
militància sobre tot en
els grups específics de la FAI
(«Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà
a
Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè
Confederal de la CGT. En
1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista
perillós», però retornà
clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre
del Comitè
Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la
reunió del 3 de novembre de
1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del
setembre de 1936
encapçalà la «Columna Tierra y
Libertad», que va combatre al front madrileny
(Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any
volgué acompanyar Cipriano
Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En
1938 fou
nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI,
organització a la qual
representà en nombroses reunions, com ara la dels
Comitès Nacionals de CNT, FAI
i Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de
la secció política del Comitè Nacional
de la CNT. Partidari del revisionisme,
s'oposà emperò amb força a les tesis
d'Indalecio Prieto que pretenia convertir
la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de
Santillán, representà
la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16
i el 30 d'octubre
de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les
Regionals del
Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de
la reunió del
Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona,
creuà la frontera amb
Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE) creat a París el 22 de març de 1939.
Després patí els camps de
concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al
maig de 1943). En
1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment
anarquista, però
sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions
amb els alts comitès
llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a
Portugal aquell
any, la CGT rebé una carta de prevenció de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho
sol·licità, no trobà suport per sortir
de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta
Flores.
Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa
(Portugal), d'una
trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar
una sèrie de
dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents
seus de quan
fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI. ***
Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro] - Dolores Jiménez
Álvarez: El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela
(Letur, Albacete, Castella, Espanya) la
militant anarquista i
anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez,
també coneguda com Blanca –morí amb
el nom oficial de Blanche. Sos pares es
deien Venerando Jiménez i María
Álvarez.
Era la filla major d'una família nombrosa, republicana i
anticlerical, emigrada
cap el 1925 a Catalunya. Quan tenia uns 11 anys abandonà
l'escola i començà a
treballar en una botiga familiar, integrant-se poc després
en el moviment
llibertari. Amb 16 anys entrà a formar part, amb son pare i
ses dues germanes,
en el grup teatral «Penya Abissínia» i
conegué el militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El
Negro), que es
convertirà en son company. En aquests anys llegí
força la literatura popular
llibertària (La Novela Ideal i La
Novela Libre). Quan esclatà la
guerra civil, després d'un temps treballant a la seu de la
CNT preparant roba i
menjar per als combatents del front, en 1937 s'incorporà a
la «Columna Durruti».
Després de patir la retirada d'Aragó, va romandre
al front, malgrat la
prohibició de permanència de milicianes, adscrita
als grups de la xarxa
encapçalada per Francisco Ponzán Vidal.
Després d'uns mesos a Lanaja (Osca,
Aragó, Espanya) fent costat les col·lectivitats i
realitzant tasques culturals
i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.),
fou detinguda a
Mollerussa (Plana d'Urgell, Catalunya) per tropes comunistes comandades
per
Valentín González González (El
Campesino), però aconseguí escapar a
Lleida (Segrià, Catalunya) i marxar cap a Balaguer (Noguera,
Catalunya), on
trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la
derrota era un fet,
el 7 de febrer de 1939 passà a França per
Puigcerdà-El Pertús amb un camió de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou internada en un
convent de
monges a Saug (Alvèrnia, Occitània). En 1940 es
reuní amb son company a Còrdas
(Llenguadoc, Occitània) i participà activament en
el moviment anarquista, en la
resistència antinazi i en lluita antifranquista, formant
part dels grups de Francesc
Sabaté Llopart i Josep Lluís Facerías.
Intervingué en la fundació de SIA i de
la CNT de la zona. En 1946 col·laborà en Ruta.
El 9 desembre de 1946, a
instàncies de Germinal Esgleas, secretari general del
Comitè Nacional de la CNT,
entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la
possibilitat d'organitzar un
pas per determinat lloc, i contactà amb son company, que
havia estat detingut
mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es
trobava tancat a la Presó
Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta
ciutat milità en
activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobretot amb les Joventuts
Llibertàries, i recaptant diners per als comitès
pro presos. Més tard, a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), desenvolupà
càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del
Comitè Regional de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), secretària de Premsa
i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquesta
època organitzà debats específics
per a dones, on participaren Amparo Poch Gascón i Frederica
Montseny Mañé.
Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità
armes i
infraestructura al Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL) i als Grups d'Acció
Revolucionària Internacionalista (GARI). En la
dècada dels noranta vivia a
Tolosa. Dolores Jiménez Álvarez va morir el 31 de
març de 2012 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008) ***
- Ángel Urzáiz Simón: El 22 de maig de 1918 neix a Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 31 de maig de 1918 a Terol (Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Urzáiz Simón. Sos pares es deien Ángel Urzáiz i Carmen Simón. De ben jovenet entrà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari dels barris madrilenys de La Guindalera i La Prosperidad. En 1933 ingressà en les Joventuts Llibertàries i participà en les manifestacions madrilenyes d'octubre de 1934 en suport de la insurrecció. En 1935 formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries del Centre. Participà en la reacció contra cop feixista de juliol de 1936, sobretot a la madrilenya Casa de Campo, i posteriorment s'enrolà en la «Columna Del Rosal», combatent al front de Madrid. En 1937 ingressà a l'Escola Militar de la II República espanyola de València, on esdevingué oficial. Destinat al sector de Porcuna-Lopera, a Jaén (Andalusia, Espanya), combaté en 1938 al front d'Extrema, participant en la batalla de Monterrubio. Va ser amic íntim de Cipriano Mera. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada. Durant el seu captiveri conegué la militant anarcosindicalista i de les Joventuts Llibertàries Consuelo Zabala, que esdevindrà sa futura companya i amb qui tindrà dos infants. Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i entrà a treballar de fuster en uns estudis cinematogràfics. En aquesta època milità en la Federació Local de la CNT madrilenya i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) clandestines. En 1947 assistí, amb Josep Peirats Valls, al Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) clandestí celebrat a Madrid. El 27 de desembre de 1947 va ser detingut, juntament amb Gabriel Cruz Navarro, quan exercia de secretari de Defensa del Comitè Peninsular de la FAI; jutjat l'1 de juliol de 1949 en consell de guerra, juntament amb Juan Gómez Casas i altres, va ser condemnat a 30 anys de presó, que purgà al penal d'Ocaña i a Sant Miquel dels Reis. Quan en 1959 aconseguí la llibertat, entrà a treballar com a administratiu en empreses de construcció. S'oposà a la maniobra cincpuntista i en els anys setanta milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1977 fou membre del Comitè Regional de la CNT del Centre i en 1984 del Comitè Nacional confederal. Prologà el llibre col·lectiu Evasión del penal de Ocaña (1993) i els autobiogràfics de Juan Giménez Arenas De la Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía (1996) i de Joan Busquets Verges Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco (1998). En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan Gamero en el seu reportatge documental Vivir la utopía –erròniament surt com José Urzáiz. En els últims anys de sa vida, col·laborà intensament amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Trobem textos seus en El Aguilucho, Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Construcción, Fragua Social i Solidaridad Obrera. Ángel Urzáiz Simón va morir el 2 de maig de 1998 a l'Hospital Clínic San Carlos de Madrid (Espanya) d'un infart cardíac i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. Ángel Urzáiz Simón (1918-1998) ***
Floreal
Samitier Arroyos - Floreal Samitier Arroyos: El 22 de maig de 1934 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Floreal Samitier Arroyos. Sos pares, militants llibertaris, es deien Tomás Samitier Uruen, ferroviari confederal i faista, i Teresa Arroyos de la Torre. Quan esclatà la guerra es va veure separat de sos pares, restant a Zuera amb l'avia materna, Dolores de la Torre García, fins que va ser afusellada pels feixistes –sos oncles Pedro Samitier Uruen i Maximiliana Samitier Uruen, també van ser afusellats. En la postguerra, amb sos pares refugiats a França, va ser ingressat en un col·legi orfenat de Saragossa regentat per monges, on patí tota mena de vexacions per ser «fill de rojos». En 1944, gràcies a les influències d'un falangista de la família, passà amb passaport a França, on es reuní amb sos pares, per a ell, uns desconeguts. Acabà establert a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 1957 va ser nomenat en l'XI Ple de l'Exili secretari d'Organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre 1965 i 1967 fou secretari d'Organització del Secretariat Intercontinental i entre 1969 i 1971 d'Administració. En aquests anys, partidari del sector «Montseny-Esgleas», es mostrà contrari a les estratègies i les accions de Defensa Interior (DI). També, en aquesta època, fou vocal de l'Ateneu Espanyol de Tolosa. En 1991 era secretari de la Regional de l'Exterior. A començaments de segle va ser nomenat secretari de la Regional de l'Exterior de la CNT, càrrec que mantingué fins el seu final. Fou delegat a nombrosos congressos confederals (Montpeller, 1965; Marsella, 1975; etc.); de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en 1967, representació de la CNT de l'Exili; al Ple Nacional de Regionals (Madrid, 1980); etc. Bon orador, va fer nombrosos mítings i conferències a França i, després de la mort del dictador Francisco Franco, a la Península. El 21 d'abril de 2001, amb Maria Anguera Badell (Maria Batet), Vida Esgleas Montseny i altres, participà en la inauguració de la Fundació Frederica Montseny a Badalona (Barcelonès, Catalunya). El març de 2006 participà en la X Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre, celebrades a Palma (Mallorca, Illes Balears). Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. El seu testimoni va ser recollit en els documentals Otro futuro (1989), de Richard Prost, i Los que quisieron matar a Franco (2006), de Pedro Costa i José Ramón Da Cruz. El gener de 2011 publicà, amb José Luis García Rúa, el llibre Siempre volviendo a empezar. CNT dentro y fuera de España (1939-2009). Sa companya fou la mestra Gladis Carballeira. Amb fama de trepitjar massa l'accelerador, Floreal Samitier Arroyos, en retornar d'un ple confederal, va morir el 25 de setembre de 2012 a Aranhoet (Gascunya, Occitània) en un accident de trànsit on l'automòbil que conduïa es va incendiar. ***
Christian Fabre - Christian Fabre:
El 22 de maig de 1951 neix al XV Districte de París
(França) l'enginyer, professor
de química i militant anarquista Christian Yves Fernand
Fabre, que va fer
servir el pseudònim Sébastien Leclos.
Fill d'una família burgesa originària
de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), sos pares es deien Lucien Jean Joseph
Fabre i Jeannine Marie Fernande Gagne. Estudià a centres
catòlics d'aquesta ciutat i
posteriorment a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya), on descobrí
el pensament llibertari.
A finals dels anys seixanta passà a París per
estudiar enginyeria química i
durant un temps milità en la Federació Anarquista
(FA) abans d'integrar-se en
el grup editor de la revista parisenca Informations et
Correspondance
Ouvrières (1960-1973), de Pierre Blachier, i de la
revista consellista Échanges
et Mouvement (1975), d'Henri Simon. També
mantingué contactes amb la
revista Survivre et Vivre, d'Alexandre
Grothendieck. En 1976 es casà amb
Evelyne Madeleine Leflon, amb qui tingué tres infants. Entre 1977 i
1979 va fer el servei
militar com a professor de ciències físiques a
Oujda (L'Oriental, Marroc). En
1979 s'establí a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França), on formà part del grup
«Commune
Libre», que reagrupava diverses tendències de
l'anarquisme local. També
col·laborà en el periòdic llibertari
de la regió del Nord-Picardia L'Aminoir,
de Claude Vignier. A principis de 1980 fou responsable de la llibreria
i impremta
de «Commune Libre et Espace Social» (CLES, Comuna
Lliure i Espai Social), promoguda
per destacats llibertaris (Michel Cornille, C. Dunois, Jean L.
Verhaege, Claude
Vigner, etc.) i col·laborà en el seu
butlletí intern Commune Libre
(1980-1982). A principis dels anys vuitanta participà en les
lluites
antinuclears, especialment en la lluita contra la central nuclear de
Chooz
(Xampanya-Ardenes, França), i en les mobilitzacions
antimilitaristes i
antifeixistes. En aquesta època, el seu suport, ben igual
que el d'altres
intel·lectuals (Noam Chomsky, Gabrile Cohn-Bendit, etc.), en
nom de la
llibertat d'expressió, al negacionisme de la Xoà
de Robert Faurisson i de
Pierre Guillaume, li van portar nombroses crítiques, fet pel
qual va escriure
un llibre en la seva defensa («Débats avec
qualques camarades Lillois») que
resta inèdit. Entre 1986 i 1989 va ser professor de
física i química al Lycée
Français de San Francisco (Califòrnia, EUA), on
contactà amb diversos militants
anarquistes, entre ells Pierre Lanneret (Camille),
antic membre del grup
trotskista «International Socialism» (IS,
Socialisme Internacional) i fundador
en 1976 de grup llibertari «A World to Win» de San
Francisco. En 1995, de bell
nou a França, durant la vaga contra la reforma de les
pensions, participà
activament en el Comitè d'Enllaç
Usuaris-Vaguistes, que reagrupava
sindicalistes i llibertaris. Durant el moviment dels Gilets Jaunes
(Armilles
Grogues) de desembre de 2018, va ser un dels principals promotors del
periòdic
de Lilla Gilet Jeune - Colère Noire.
Arran de participar en el moviment
de 2023 contra la reforma de les pensions, es qualificà de
«comunista
llibertari» per mor de les crítiques d'alguns
llibertaris i d'algunes
organitzacions anarquistes. Christian Fabre va ser trobat mort el 10 de juny de
2023 al seu domicili de
Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser incinerat set
dies després al
crematori de Wattrelos (Nord-Pas-de-Calais, França).
Deixà inèdits diversos
textos, entre ells «La crítique du
travail». El seu arxiu referent a l'anarquisme
va ser dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA)
de Marsella (Provença, Occitània) i els documents
concernents al feixisme i al
negacionisme al Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS,
Centre de
Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Canek
Sánchez Guevara - Canek Sánchez
Guevara: El 22 de maig de 1974 neix al barri residencial
de Miramar de l'Havana
(Cuba) l'escriptor i activista cultural anarquista Canek
Sánchez Guevara,
conegut com Canek, que significa
«Serp Negra» en maia yucatec, i que signava CK.
Fill d'una família de la burgesia revolucionària
cubana, sa mare, l'economista Hilda
Guevara, era la primogènita del mític guerriller
i polític comunista Ernesto Ché
Guevara, i son pare, Alberto Sánchez
Hernández, fou un destacat activista i guerriller de la
Lliga dels Comunistes
Armats (LCA) mexicana. Poc després de néixer, sa
família, amb noms suposats,
marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia).
Quan tenia cinc anys tornà amb sa mare a
l'Havana, on començà els estudis. En 1979, en
plena Transició espanyola, sa
família s'establí a Barcelona (Catalunya), on va
començar a estudiar la
primària en un col·legi bilingüe
castellanocatalà, mentre sos pares es
dedicaven a tasques sindicals i editorials, alhora que es relacionaven
amb l'ampli
exili sud-americà. Quan tenia set anys s'establí
amb sa família a Mèxic, quan
son pare va ser amnistiat com a involucrat en moviments armats durant
els anys
setanta. A Monterrey (Nuevo León, Mèxic)
nasqué son germà Camilo. L'estiu de
1986, un cop acabada la primària,
s'instal·là amb sa mare i son germà a
l'Havana, on estudià secundària a l'Institut
«Carlos J. Finlay», en Línia i G,
en ple Vedado. Adolescent i conegut com el «nét
del Ché», un llast difícil de
portar, es topà amb la dura realitat cubana. En aquests anys
haurà de conviure
entre l'«aristocràcia
revolucionària» cubana i les seves
preferències
clandestines (rock, literatura, pintura, cinema, cabells llargs, barris
populars, contracultura, anarquisme, etc.). Entre els 15 i els 17 anys
va ser
aprenent de fotògraf, primer en la revista Juventud
Rebelde i després en Granma,
l'òrgan oficial del Partit Comunista Cubà (PCC).
Va començar a editar fanzins
i a escriure els seus primers
textos, alhora que treballava a la Biblioteca Nacional de Cuba
restaurant
llibres. Amb el temps la música –fou membre del
grup de heavy metal
Mentalizery– i l'edició seran els seus objectius.
En
1996, un any després de la mort de sos pares i 10 de la seva
arribada a
l'Havana, surt de Cuba amb la sensació típica
d'amor-odi. També en 1996 publicà
el llibre Diario de Yo.
Després de
gairebé sis anys vivint al barri de San Felipe del Agua
d'Oaxaca (Oaxaca, Mèxic),
on va col·laborar en diferents publicacions
periòdiques (Cuba Nuestra,
Letras Libres,
Milenio Semanal, Proceso,
etc.), es va traslladar, a mitjans de 2005, mesos abans de
la constitució de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca
el juny de 2006, a
Europa i s'instal·là a Bordeus
(Aquitània, França), dedicat a l'art, la
promoció cultural, la creació
artística, l'edició, el disseny, la fotografia,
la música i a tota mena d'activitats culturals.
Edità la revista El Ocio
Internacional. En 2005 publicà on
line el relat Diario sin motocicleta,
on descriu els seus recorreguts pel Regne
Unit, França i Espanya. El febrer de 2006 intentà
publicar, amb Tania Quintero,
la revista trimestral digital crítica i
llibertària El Cubo.
Publicación de asuntos cubanos, projecte que
finalment no
es va materialitzar. El maig de 2007 participà, amb
l'exguerriller Jorge
Masetti, en les XI Jornades Llibertàries de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre de
Palma (Mallorca, Illes Balears); en aquest mateix any
publicà amb Masetti el
llibre Les héritiers du Che,
on feia
un repàs de la seva adolescència en una Cuba en
procés de transformació. En
2008 publicà, amb Ramadés Molina Montes, una
edició anotada del llibre de son
avi Diario de Bolívia.
El març de
2009 participà a Barcelona en les jornades «Cuba,
claus de futur», organitzades
per Casa Amèrica Catalunya. Estudiós de
l'anarcoindivualisme nord-americà i
francès, en 2014 publicà, per a l'editorial
«Piedra Papel Libros», les
traduccions dels fullets El
espíritu
corporativo, de Georges Palante, i Los
vicios no son crímenes. Una vindicación de la
libertad moral, de Lysander
Spooner. Durant sa vida sempre es mantingué
crític amb socialisme d'Estat, amb
la dictadura castrista i amb el fanatisme que qualsevol signe,
reivindicant
l'anarquisme. Arran de la detecció d'una infecció
al cor, causant d'una pneumònia
i d'una falla renal que implicà la seva
hospitalització, Canek Sánchez Guevara
va morir el 20 de gener de 2015 a Mèxic (Mèxic)
al quiròfan durant una
complicada cirurgia cardiovascular d'emergència; el seu cos
va ser incinerat.
Deixà companya, la pintora Noèmie Boullier, i un
fill, Emil. Pòstumament, l'octubre de 2016, es
publicaren els seus llibres Diario
sin motocicleta. Volumen 1: Europa (Francia, Italia, Portugal y
España), de caràcter
autobiogràfic, i 33
revoluciones, sobre
la quotidianitat cubana amb el fons d'una forta crítica
al règim castrista, que havia estat traduït i
editat en francès l'any anterior sota el títol 33 révolutions. Canek Sánchez
Guevara (1974-2015) Entrevista amb Canek Sánchez Guevara en El Temps (29 de maig de 2007)
Defuncions
Ezra H. Heywood - Ezra Heywood: El 22 de maig de 1893 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Havia nascut el 29 de setembre de 1829 a Wetsminster (Massachusetts, EUA). Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes «obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood. ***
El "suïcidi" de Gaetano Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal del 9 de juny de 1901 - Gaetano Bresci: El
22 de maig de 1901 mor a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano,
a les
Illes Poncianes (Itàlia), l'anarquista, partidari de la
propaganda per l'acció,
Gaetano Bresci. Havia nascut el 10 de novembre de 1869 a
Coiano
(Prato,
Toscana, Itàlia). Sos pares, pagesos humils, es deien
Gaspare Bresci i
Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de
llata per a capells.
Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola
d'Arts i Oficis de
Prato, començà a treballar en una
fàbrica tèxtil
(«Fabbricone»), on entrà en
contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys
començà a participar en les
activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892,
després d'haver
participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de
presó per
«ultratge i insubordinació a la força
pública» i fou catalogat com a
«anarquista perillós».
Després de la vaga, que implicà
l'ocupació militar de la
fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en
diverses feines, però va
ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat
pública» i, segons les
lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi,
confinat
juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i
1895. El
maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a
Prato, s'establí a
Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la
fàbrica de llanes
«Michele Tisi e C.». Més tard
decidí emigrar i a finals de desembre de 1897
embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de
1898 a Nova York. Es
va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la
filatura «Hamil &
Booth» i freqüentà la colònia
d'emigrants anarquistes italians, formant part de
la «Società per il Dirito all'Esistenza»
(Societat per al Dret a l'Existència).
A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico
Malatesta,
del periòdic anarquista La Questione Sociale
i va comprar accions de
l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899,
durant un animat debat entre
Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci
salvà la vida
del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat
Passaglia que disparà
contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la
seva estada
als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de
l'Estómac», insurrecció
popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia,
Itàlia) arran de la pujada del
preu de la farina i del pa que durà uns dies i que
donà lloc a l'assalt de
fleques. El motí fou durament reprimit per
l'exèrcit italià a les ordres del
comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de
cent morts i centenars
de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí
tornar a Itàlia per venjar
aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia,
responsable màxim
d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a
París (França) i el 4 de juny a
Prato, on demanà al director de la Seguretat
Pública un permís d'armes que li
va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els
passà a Castel San
Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu
marit una
taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la
inauguració del monument a
Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma.
Després llogà una habitació a
l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat
d'espiar durant uns
dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava
de
vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900
Bresci
assassinà de tres trets de revòlver el rei
d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant
centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El
sobirà retornava amb
carrossa oberta a la seva residència de Monza
després d'assistir a una competició
gimnàstica a la societat esportiva «Forti e
Liberi» i de lliurar el premi. El
regicida, que no oposà cap resistència, va ser
detingut pel mariscal de
carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt
de ser
linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es
desencadenà una
important repressió contra el moviment anarquista
italià (detencions, saqueigs,
etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot
internacional
que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el
procés, que va tenir
lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat,
després d'haver
rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat
socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio
Merlino.
El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó
perpètua per l'Audiència de Milà.
Bresci rebé la sentència al crit de
«Visca la Revolució Social!». Anys
abans,
en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat sense
èxit contra el
monarca i havia estat condemnat a mort i només per la
gràcia del mateix rei la
pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En
1889 la pena de mort fou
abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El
23 de gener de
1901, després de ser traslladat per mar
mitjançant el vaixell de guerra Messaggero,
va ser tancat sota el número de matrícula 515 en
una cel·la especial de tres
per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de
Santo
Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set
primers
anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El
comportament del pres
fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer
penjat amb una tovallola el
22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la
versió oficial de suïcidi
no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el
seu
assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns,
va ser enterrat al
cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat
al mar. Les úniques
coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres,
que va ser
destruït durant una revolta carcerària durant la
postguerra, i el revòlver del
regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci,
seguí les
passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara
existeix un
monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor
milanès
Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en
1976 se li va
dedicar un carrer. ***
Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett - Warren S. Van Valkenburgh: El 22 de maig de 1938 mor a Nova York (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. Havia nascut el 25 d'octubre de 1884 a Schenectady (Nova York, EUA). En aquesta ciutat fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès «Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Ernst Toller en el seu exili nord-americà - Ernst Toller: El 22 de maig de 1939 se suïcida a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller. Havia nascut l'1 de desembre de 1893 a Szamocin (Posnània). Sos pares es deien Max Toller, comerciant jueu benestant, i Ida Khon. Després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi són àmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny, és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park novaiorquès. Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obra és un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller. ***
Notícia
sobre l'accident de Raoul Colin apareguda en el
periòdic Le
Libertaire del 29 de novembre de 1930 - Raoul Colin: El 22
de maig de 1943 mor a Oranienburg (Brandenburg, Alemanya) l'anarquista
neomaltusià i
sindicalista revolucionari Raoul Ernest Colin. Havia nascut l'1
d'abril de 1895 a Orleans (Centre, França). Sos pares es
deien
Charles
Ernest Colin, jornaler, i Clarisse Clémence Villette. Es
guanyà la vida
treballant de metal·lúrgic i vivia al
número 31 del carrer Murlins d'Orleans.
Després de participar en la Gran Guerra enquadrat en el 42
Regiment
d'Infanteria, en la qual va ser condecorat amb diferents distincions,
el 21
d'octubre de 1918 es casà a Orleans amb Marcelle Suzanne
Camboutet, empleada a
la Manufactura de Tabacs, amb qui va tenir un infant (Roger Colin).
Entre 1922
i 1939 participà activament en el grup d'Orleans de la
Unió Anarquista
Comunista (UAC), del qual va ser nomenat secretari, i va ser delegat en
nombrosos congressos anarquistes, com ara el celebrat entre el 30
d'octubre i
l'1 de novembre de 1927 a París (França) i el del
12 al 15 d'agost de 1928 a
Amiens (Picardia, França). També, entre els anys
1925 i 1926, milità en la
Confederació General de Treball Unitària (CGTU),
organització de la qual va ser
tresorer de la Unió Departamental. En els anys vint va ser
responsable del Grup
Estudis Socials (GES) d'Orleans, que es reunia setmanalment al seu
domicili del
número 31 del carrer Murlins. Es va presentar com a candidat
anarquista pel I
Districte d'Orleans a les eleccions legislatives del 20 d'abril de
1928. El 2
de febrer de 1929 participà en una conferència
del GES sobre «Les causes de la
criminalité». El novembre de 1930 patí
un important accident del qual pogué
recuperar-se. En els anys trenta col·laborà en Le Flambeau i Le
Libertaire.
Entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 participà en el
Congrés Nacional de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En la primavera de 1932, a resultes
de la pallissa mortal
per part de la policia de l'ancià obrer ferroviari Henry
Legay, va ser nomenat
secretari del «Comitè Henry Legay», que
arreplegava anarquistes i radicals que
demanaven justícia per aquest assassinat –un altre
comitè («Les Amis d'Henry
Legay»), presidit per l'anarquista Marius Berger,
denuncià la presència de
membres del Partit Radical en aquell primer comitè. Arran
del cop militar
feixista d'Espanya, viatjà a la Península i a
finals de 1936 es trobava al
front d'Aragó. El març de 1937 va ser interrogat,
com a responsable de la
Secció Local d'Orleans de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), per la
policia en una investigació sobre el robatori el mes
anterior d'unes metralladores
de l'Escola d'Aplicació de Cavalleria de Saumur
(País del Loira, França), que
havien anat a parar als locals del Comitè «Espagne
Libre» abans de ser enviades
a Espanya. El 23 de març de 1937 son fill Roger Colin va
morir en un accident. En
1939 treballava de manobre i era secretari del grup d'Orleans de la
Unió
Anarquista (UA), que segons informes policíacs estava format
per una
cinquantena de membres. Des del punt de vista de la seva
militància
neomaltusiana, va fer campanya per evitar els embarassos no desitjats i
per les
seves activitats abortives va ser condemnat a dos anys de
presó. En 1940, quan
l'ocupació alemanya, es trobava empresonat i un cop lliure
va ser novament
detingut pels nazis. Acusat de mantenir relacions amb la
Resistència, va ser
deportat a Alemanya. Raoul Colin va morir el 22 de maig de 1943 al camp
de concentració
d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). ***
Lisardo
García García - Lisardo García
García: El 22 de maig de
1951 és abatut a Soto de Lorío (Laviana,
Astúries, Espanya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifeixista Lisardo García
García, més conegut
com Lisardo. Havia nascut en 1913 a
Soto de Lorío (Laviana, Astúries, Espanya).
Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la Guerra Civil assolí el grau de
tinent en l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan
Astúries caigué a mans feixistes,
marxà cap a les muntanyes. En 1941 formà un grup
guerriller per actuar a la
zona de Pola de Laviana, Infiesto i Campo de Caso, amb base
organitzativa a la
Sierra de Gradasllamas i al Llano, on tenia punts de suport als
principals
pobles de la zona (Sotrodio, Bozadas i Carbayin). La major part dels
homes
provenien del grup d'Aurelio Díaz González (Caxigal),
del qual Lisardo havia estat tinent uns mesos. A finals de 1941, fugint
de la
repressió, passaren a Lleó, on s'integraren
durant un temps en el grup de «Los
Arias». Força actiu a Astúries, se li
va acusar d'extremada violència i de ser
el responsable de la mort de 14 persones i, en 1942, de la mort de dos
membre
de la Guàrdia Civil en un atac a l'autocar de Sobrepiedra a
Cangas de Onís, del
cap de Falange de Caldao, d'un falangista i d'un sergent de
Milícies a prop de
Puerto del Pontón. Per mor d'una delació, Lisardo
García García va ser sorprès
durant la nit del 21 al 22 de maig de 1951 a la sendera que porta a
Soto de Lorío
(Laviana,
Astúries, Espanya) i abatut per la Guàrdia Civil. Lisardo García García
(1913-1951) ***
Daniel
Berbegal Rico (París, 1960) - Daniel Berbegal
Rico:
El 22 de maig de 1965 mor a París
(França) l'anarquista i
anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Havia nascut el 2 de
març de 1911 a la Canyada (Alt Vinalopó,
País
Valencià) –algunes
fonts citen erròniament Villena
(Alt
Vinalopó, País Valencià). Sos pares es
deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de
professió, en 1934 ja militava en les
Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra
y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de
1934 va ser detingut per
repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del
Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i del
Comitè Regional de Catalunya de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la
Federació Local de
Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al
Palau
Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la
importància del decret de
col·lectivització en la Revolució. En
aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937
demanà la seva integració en el grup anarquista
«Eliseo Reclus», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937
assistí com a delegat
de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a
València (València, País
Valencià). El juny d'aquell any dimití del
Comitè Regional de Catalunya de
l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple
Nacional de
Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a
delegat del Comitè
Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del
Consell
Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que
reagrupava les Joventuts
Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU),
les Joventuts
Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH).
Durant aquest any
va fer nombrosos mítings al País
Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.).
En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga
Lledó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on trobà
feina de planxador. En 1941 vivia a
Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas
Valois i Germinal Sentís
Biarnau, defensà les posicions
«col·laboracionistes». Membre de la
Comissió de
Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona
Lliure (Marsella),
especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel
Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional
clandestí de París i amb
altres companys (Manuel González Marín, Olegario
Pachón Muñoz, Liberto Ros
Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la
CNT a la zona ocupada. Després
de participar en els combats per l'alliberament de París
entre el 19 i el 24
d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II
Divisió Blindada del general Philippe
Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera
oficial, com altres
companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros
Garro, etc.). Després de
l'escissió del moviment llibertari en 1945,
s'arrenglerà amb les posicions del
Subcomitè Nacional de tendència
«col·laboracionista», en el
Comitè Nord (Aurelio
Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió tolosà España
Libre. A
finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe
Pastor,
José Mariño Carballada, Lorenzo Roig,
Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del
petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de
gener de 1948 fou un
dels signants del manifest pro creació d'un Partit
Llibertari. En 1957, sota
els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a
les posicions ortodoxes de la
CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat
Rodríguez en un edifici
noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de
París; posteriorment es traslladà a Bagnolet
(Illa de França, França). Després de
prohibir-li
qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT
«ortodoxa» i una mica
enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico
va morir el 22 de
maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París
(França) a resultes d'una malaltia als
ronyons. Daniel Berbegal
Rico (1912-1965) ***
Ramon
Recasens Marsal - Ramon Recasens
Marsal: El 22 de maig –altres fonts citen el 20
de juliol– de 1974 mor
l'anarcosindicalista Ramon Manuel Recasens Marsal. Havia nascut el 17
de
juliol de
1903 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Sos pares es deien
Ramon Recasens Rovira i Emília Marsal Vidal. En els anys
trenta
milità activament
en el Comitè Local de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i fou un dels responsables del Sindicat
Tèxtil d'aquesta
organització. Quan l'aixecament feixista de 1936, el
novembre d'aquell any ajudà
a la formació de la «Centúria
Floreal» de les Joventuts Llibertàries i
lluità
enrolat en la «Columna Durruti» als fronts de
Madrid i, a partir de gener de
1937, d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
reclòs en diversos camps de concentració i,
sembla, va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació
alemanya s'integrà
en la resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat al
camp de concentració
de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria)
–altres fonts citen que, després de
passar per diversos camps de concentració francesos i
alemanys, acabà al de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va
romandre cinc anys fins a
l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del
camp de
concentració sortí amb una lesió
cardíaca. Durant la dècada dels quaranta
visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina.
Fou membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). ***
Eugène
Guiochet - Eugène Guiochet: El
22
de maig de 1979 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista,
antimilitarista i sindicalista revolucionari Eugène Charles Antoine Guiochet,
conegut com Laguiche. Havia nascut el 15 d'agost de 1912 a Trélazé (País del Loira, França).
Era fill d'Eugène Félix Vincent Guiochet, obrer pissarrer, i de
Caroline Joséphine Fauveau. Amb instrucció primària, es guanyava la
vida com son pare, treballant
d'obrer pissarrenc especialitzat a esberlar la pissarra. En els anys
trenta
visqué a Larrue (Saint-Barthélemy-d'Anjou, País del Loira, França) i
militava
en la XV Unió Regional de Trélazé de la Confederació General del
Treballs -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1935 era secretari del
Sindicat
Autònom dels Obrers Pissarrencs d'Angers i de Trélazé, adherit a la
CGT-SR, del
qual era tresorer en 1937. En 1938 va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes del departament de Maine i Loira. Durant la Revolució
espanyola participà en el finançament del camió que va ser conduït pels
germans
Raymond i Roger Pantais per portar medicaments i queviures a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Segons un
informe policíac, era un anarquista i antimilitarista actiu.
Posteriorment formà
part del Moviment dels Albergs Juvenils (MAJ). El seu últim domicili va
ser a Trélazé. Sa companya fou Marie Anne Maupoint. Eugène Guiochet va
morir el 22
de maig de 1979 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França). ***
D'esquerra
a dreta: ?, Vicent Llansola, Antonio Cañete, Antoni Miracle,
(a
la gatzoneta) Aurelio Miguel Zurilla (Vierzon, 1959) - Aurelio Miguel
Zurilla:
El 22 de maig de 1997 mor a Chanac e la Motèira
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista
Aurelio Miguel Zurilla -el primer llinatge també citat Miquel. Havia
nascut el 25 de febrer de 1917 a Orihuela del
Tremedal (Terol, Aragó,
Espanya) –el certificat
de defunció cita el 25 de febrer de 1911 a Barcelona
(Catalunya). Sos
pares es deien Gerónimo Miguel Sánchez i
María Zurilla Giménez.
Abans de la
Guerra Civil milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del Port de
Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre,
País Valencià) i després d'aquesta
participà a Barcelona (Catalunya) en el
moviment llibertari clandestí. En 1945 formà part
del grup editor de l'òrgan de
la CNT Solidaridad Obrera. A finals
de la dècada dels quaranta, fugint de la
repressió, passà a França.
Després d'una
estada a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), el juny de 1951
s'instal·là a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i
s'integrà en la Federació Local de la CNT en
l'exili. En aquesta època pogué retrobar sa
companya Olvido i sos fills, que
havien passat clandestinament a França. En 1959 va ser
delegat per Clarmont
d'Alvèrnia al Ple Nacional de Sindicats de la CNT en l'exili
que se celebrà a
Vierzon (Centre, França). Sa companya fou Olvido Grossi.
Aurelio Miguel Zurilla va morir el
22 de maig de 1997
al Centre Mèdic de Chanac e la Motèira
(Alvèrnia, Occitània), després d'una
llarga malaltia, i fou enterrat a Orcines (Alvèrnia,
Occitània) al costat de sa
companya morta a començament dels anys noranta. ***
Rafael
Bretó Jordà -
Rafael Bretó Jordà: El 22 de maig de 2014 mor a Badalona
(Barcelonès, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Rafael Bretó Jordà.
Havia nascut el 3 de febrer
de 1959
a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Sos
pares es deien Josep Bretó Iranzo, reconegut escultor, i
Dolors Jordà Prat. En
1980
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Santa Coloma de
Gramenet, on destacà com a activista sindical i expert en
qüestions jurídiques.
Va ser proposat al càrrec de secretari general de la
CNT-Catalunya, però
desestimà l'oferiment que qüestions de manca de
temps. Sa companya fou Isabel
Lucio Vidal, amb qui tingué una filla, la
fotògrafa Marta Bretó Lucio. Malalt
de càncer, Rafael Bretó Jordà va morir
el 22 de maig de 2014 a l'Hospital
Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i
va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Eduardo
Escot Bocanegra (ca. 2005) - Eduardo Escot Bocanegra:
El 22
de maig de 2015 mor a
Rosny-sous-Bois (Illa de França,
França) l'anarcosindicalista
Eduardo
Escot Bocanegra. Havia nascut el 16 de desembre
de 1919 a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fill de
jornalers del camp empobrits i analfabets, sos
pares es deien Francisco Escot i Encarnación Bocanegra.
Entrà a fer
feina com a
aprenent de sabater i durant la primavera de 1936 s'afilià a
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els
mestres republicans
José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els
quals l'introduïren en la
literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
entrà a formar part,
malgrat la seva curta edat, del Comitè de Defensa local i
s'enfrontà a la
Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de
juliol de 1936 aquesta
localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez
Zamalloa, la qual
afusellà aquest mateix dia els seus mestres
Sepúlveda, «víctima dels seus
errors», i Juarino –93 persones més del
poble van
ser assassinades pels
feixistes–, fugí a la muntanya fins arribar a
Ronda
(Màlaga, Andalusia,
Espanya). Lluità amb un grup de 20 homes, que pertanyia a la
«Columna Ascaso»
encapçalada per Manuel Mora Torres, i després es
traslladà a Màlaga i a
Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el
Batalló 598, comandat
per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos
a l'Escola de Guerra del
Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts
(Jarama, Madrid,
Extremadura, Ebro, Catalunya). Quan el triomf franquista era un fet, el
febrer de
1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després
d'un temps reclòs al camp de
concentració de Barcarès, on féu la
verema d'aquell any, va ser enviat a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a
treballar
en la fortificació de la «Línia
Maginot» a la regió de Belfort (Franc Comtat,
Arpitània). Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va
ser detingut a Belfort i
enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B»
de Fallingbostel (Heidekreis,
Baixa Saxònia, Alemanya), a prop de Hamburg. Més
tard, el 27 de gener de 1941,
va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) sota la
matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques
(a la pedrera, construint
carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de
sabater, etc.) als kommandos
de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb
l'anarcosindicalista Josep Ester
Borràs, membre del Comitè Internacional
Clandestí que preparava la insurrecció
i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb
l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35
quilos i
estava gairebé desnonat. Després de set dies a la
infermeria, va ser enviat al
Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois (Illa de
França,
França). Acabà establint-se en aquesta localitat
i es casà amb una francesa
(Aimée), amb qui tingué dos infants. D'antuvi
treballà de sabater, després en
una empresa de publicitat i finalment en la sanitat pública
francesa, sempre
militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de
Deportats i
Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del
«Memorial sobre la
Deportació» erigit a Bretstein (Murtal,
Estíria, Àustria). El seu testimoni va
ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de
Mauthausen (2006),
de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo
Martín. El 19 de març de 2007 va ser
distingit per la Diputació de Cadis (Andalusia, Espanya) amb
la Placa d'Or pel
seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i
l'endemà li va ser retut
un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per
l'Ajuntament de la
localitat. També el seu testimoni va ser recollit en el
documental Memoria de
las cenizas
(2012), d'Eduardo Montero Saponi. Sa companya fou Aimée
Louise
Émilie Eppe. Eduardo Escot Bocanegra va morir el 22 de maig –algunes
fonts citen erròniament el 23 de maig– de 2015 al
seu
domicili de Rosny-sous-Bois (Illa de França,
França) d'una aturada
cardiorespiratòria. Eduardo Escot Bocanegra (1919-2015) ***
Malcolm
Menzies - Malcolm Menzies: El 22 de maig de 2019 mor a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Malcolm Menzies. Havia nascut el 28 de gener de 1934 a Sale (Trafford, Gran Manchester, Anglaterra). Quan tenia 20 anys s'establí a París (França), que esdevingué la seva llar. Els seus llibres van ser escrits en anglès i després traduïts i publicats al francès. Gran viatger, va viure i treballar a diferents països; molts dels seus llibres estan inspirats en els seus viatges de rodamón per Amèrica i molt influenciats per la literatura llatinoamericana. La seva obra també està molt influenciada pel filòsof Max Stirner. El personatges dels seus llibres són anarquistes, sobretot individualistes i il·legalistes (Nestor Makhno, Renzó Novatore, Santo Pollastri, «Banda Bonnot», presidiaris anarquistes a la Guaiana, colons llibertaris de Costa Rica, la Guerra Civil espanyola, etc.). Publicà set llibres: Makhno, une épopée. Le soulèvement anarchiste en Ukraine (1918-1821) (1972 i 2017), En exil chez les homes (1985 i 2007), Trois contes des îles (1987), Desde las montañas de Colombia (1999, original en castellà), Mastatal. Une colonie individualiste au Costa Rica (2009), Deux lueurs de temps. Le poète et le bandit (2014), The Urn. Ten Stories (2017). Malcolm Menzies va morir el 22 de maig de 2019 a l'Hospital Necker de París (França) i sis dies després se celebrà una cerimònia d'adéu al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Jesús
Guillén Bertolín, Mariano Aguayo
Morán, Sara Berenguer Laosa, Antoni
Téllez Solà, Marina Monllor Rodríguez
i Pedro Moñino Zaragoza en cadira
de rodes (Montadin, 1993). Fotografia de Rafael Mestre Marín - Marina Monllor
Rodríguez: El 22 de maig de 2024 mor a Arles
(Vallespir, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista
Marina Monllor Rodríguez –el primer llinatge també citat Montllor. Havia nascut el 6 de juliol de 1928 a Madrid (Espanya) .
Filla
d'una família treballadora i nombrosa, son pare es deia Rossend
Monllor, mecànic afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT),
i Carmen Rodríguez. Quan tenia set anys, sa
mare va morir d'una malaltia, fet que va impedir que hi anés a l'escola
regularment.
Son pare es tornà a casar amb una vídua que portava quatre infants. En
plena
guerra civil, fugint dels bombardejos al barri del Cuatro Caminos de
Madrid on
vivien, sa família s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França amb un comboi d'infants on sa
madrastra feia
de cuinera, instal·lant-se en una colònia infantil a prop de París.
Quan l'Ocupació
alemanya de França, son pare pogué sortir del camp de concentració
d'Argelers i
amb sa família passà a viure a Bordeus (Aquitània, Occitània), on van
estar-se
els pares, els quatre fills i les quatre filles en una habitació
d'hotel.
Acabaren instal·lant-se a París a la recerca de feina. A la capital
francesa
conegué en les Joventuts Llibertàries el fotògraf anarcosindicalista
Mariano
Aguayo Morán, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants,
Rubén i
Minerva. Treballà de costurera i milità en la CNT, a més de formar part
durant
cinc anys del grup teatral «Mosaicos Españoles», muntant pel Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Amb son company malalt de Parkinson,
aprengué de
manera autodidacta a fer fotografies i va cobrir els esdeveniments del
moviment
llibertari (mítings, manifestacions, etc.), però també va fer servir la
fotografia per guanyar-se la vida captant actes socials (noces,
batejos, etc.).
En els anys noranta, després que son company hagués patit un atac
d'hemiplegia
en 1984 i hagués de romandre enllitat, hagué de tenir-ne cura, alhora
que havia
de sostenir sa família. Mariano Aguayo Morán va morir en 1994. Un cop
vídua, al
seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) organitzà trobades de
memòria
històrica amb companys llibertaris. En 2018 participà com a oradora a
París en
els actes per commemorar l'alliberament de París organitzats per
l'«Associació
24 d'agost de 1944». El seu testimoni va ser recollit per Rafael
Maestre Marín
en el llibre Voces libres. Historia oral del Movimiento Libertario Español(2021).
Marina Monllor Rodríguez va morir el 22 de maig de 2024 a la
Residència de la Tercera Edat «Baptiste Pams»
d'Arles
(Vallespir, Catalunya Nord), on residia. |
![Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]](http://www.estelnegre.org/documents/borsadetreballparis/borsadetreballparis01.jpg "Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]")
![Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula «Blanca y Negro»]](http://www.estelnegre.org/documents/navarrofadrique/navarrofadrique02.jpg "Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula «Blanca y Negro»]")
![[21/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/05]") |
|
![[23/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/05]") |
|
|
| Actualització: 27-08-24 |