|
---
Anarcoefemèrides
del 22 de juny Esdeveniments
Louise Michel
després de la seva deportació a Nouméa
(Nova Caledònia, 1873-1880) - Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.
Naixements
Gaston Crémieux - Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Isaac Gaston Crémieux. Era el fill primogènit d'una família nombrosa formada per Abraham Crémieux, modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, i Alexandrine Rachel Vidal. Realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. El 25 de setembre de 1864 es casà a Marsella amb Judith Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants (Albert, André Moïse i Maximilien Armand Samuel), l'últim en honor a Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys. Temptativa d'insurrecció comunal
a Marsella (8
d'agost de 1870) Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871) ***
Foto
policíaca d'Auguste Dupuis (3 de juliol de 1894) - Auguste Dupuis: El
22 de juny de 1841 neix a Dourdan (Illa de França,
França) l'anarquista Achile
Paul Auguste Dupuis. Sos pares es deien François Joseph
Dupuis, carreter, i
Françoise Joséphie Virginie David. Es
guanyà la vida fent de carreter, com son
pare, i de ferrer. El març de 1891 figurava en un llistat
d'anarquistes de
Saint-Denis (Illa de França, França) establert
per la policia i en aquesta
època vivia al número 167 de l'avinguda de
París d'aquesta població. L'abril de
1892, segons informes policíacs, freqüentava les
reunions de la Lliga dels
Antipatriotes i del Grup de Propaganda. Aquest mateix mes va ser
detingut, en
previsió a les manifestacions del Primer de Maig, i el seu
domicili
escorcollat. El desembre de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la
Prefectura de Policia de París el considerà com a
«anarquista no militant» i en
aquesta època encara vivia al mateix domicili de l'avinguda
de París de
Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de
recapitulació
d'anarquistes. El 10 de juny de 1893 assistí al
míting de protesta celebrat a
la Sala Progrès del bulevard de l'Hôpital. L'1 de
juliol de 1894 va ser
detingut en la gran agafada d'anarquistes, que en va capturar 155, i el
seu
domicili escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat dos
dies
després en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Robert
Lanoff - Robert Lanoff: El
22 de juny de 1879 neix al X Districte de París
(França) el cantautor i
compositor anarcoindividualista i antimilitarista
Robert-Charles-Joachim Lafon,
més conegut com Robert Lanoff. Sos pares
es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent
dels bombers parisencs, i Valentine Félicie
Liébant. Quan va fer el servei
militar acabà en una companyia disciplinària.
L'octubre de 1899 sembla que fou
el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux
anarchistes», on es critica
durament Sébastien Faure i Le
Journal du
Peuple qualificant-los d'«anarquistes de
govern». L'11 de març de 1905 va
ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de
multa per «infracció a la
policia ferroviària». En aquesta època
vivia al número 114 del carrer de
Clignancourt de París. Fou col·laborador del
periòdic parisenc L'Anarchie
(1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista
«Les
Libérés des Bagnes Militares» (Els
Alliberats de les Colònies Penitenciàries
Militars). A partir de 1910 realitzà una gira
propagandística de conferències,
acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i
antimilitaristes
escrites i interpretades per ell, contra les colònies
penitenciàries a tota la
conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron,
Chauny,
Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una
conferència sobre el Biribi
(companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a
les colònies
franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille
(Nord-Pas-de-Calais, França),
declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden
les companyies
disciplinàries són uns alcohòlics i
uns tarats, la podridura de la podridura».
Aquesta conferència, acompanyada de cançons
anarquistes, va ser repetida a
Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a
Blanc-Misseron (27
de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia,
apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant,
Émile Henry) i
interpretà una cançó on
lloà la deserció dels soldats i el pillatge de
les
caixes fortes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
revolucionari d'Arràs
(Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil
Artésien. També va participar en
les «Xerrades Populars» que se celebraren al
número 69 del carrer de l'Hôtel de
Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de
gener de 1911 actuà
en la festa organitzada per la Federació
Revolucionària en suport a Le
Libertaire. El maig de 1911 va fer
una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a
més de
cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le
droit à l'avortement, Doit
on aller à
la caserne, Les
Péjugés, À
Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911,
a requisitòria de la policia de Laon (Picardia,
França), a resultes de la
conferència realitzada a Chauny (Picardia,
França), va ser inculpat per
«provocació a l'assassinat i apologia del
robatori». En 1912 col·laborà en la
publicació antimilitarista Le Cri du Soldat.
Bulletin no officiel des armées
de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de
França, França) per Émile
Aubin. Aquest mateix any va publicar De
la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou
col·laborador habitual de
L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i
l'incest, però des d'un punt de
vista misogin, i arran de la publicació de les
memòries de Rirette Maîtrejean,
insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la
«Banda Bonnot», va
ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup.
Arran
d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril
de 1912, va ser
detingut acusat d'«apologia de fets criminals i
d'excitació al crim» i
condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai
(Nord-Pas-de-Calais,
França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de
multa i tancat en aquesta
ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la
publicació de l'article «De la rue Ordener aux
Aubrais», publicat el 17
d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats
de la «Banda Bonnot»;
en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció
d'aquest periòdic per Camille
Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal
Correccional a
tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per
l'edició del citat article en
forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va
suprimir
la multa, però mantingué la pena de tres anys El
30 de juny de 1914, després de
18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en
apel·lació a París i va veure
reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de
1914, amb Alexandre Flesky,
preparà la publicació d'un setmanari
anarcoindividualista, Le Rebelle,
que per diverses circumstàncies no pogué
finalment editar-se. En aquesta època
viva al número 15 del carrer Gérando, del IX
Districte de París. Durant la Gran
Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la
presó, on
romania el març de 1916. Després de la contesa
fou redactor de Le Populaire
i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre
de 1918 participà,
amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada
popular
contra «l'apatxisme i la
pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes
de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França,
França). En aquesta època moltes
cançons i articles seus es van publicar en el
periòdic La Bataille. El
18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del
passatge Brady de París, una casa
d'edició i de venda de cançons i on
també es realitzaven cursos de cant a preus
populars. En aquesta època col·laborà
amb el Sindicat dels Artistes de
Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu
suport.
El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius),
president de la Unió
Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per
«entrebancar la
llibertat del treball i per difamació».
També va col·laborar en les diferents
etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot),
de qui era molt
amic, L'Idée Libre. Fou membre de la
Union Confédérale des Locataires
(Unió Confederal d'Arrendataris), organització
per a la qual va fer infinitat
de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de
resistència,
i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la
Federació
d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya,
Henriette-Marie Lacoste-Abrial,
va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves
cançons, van ser
molt populars À bas Biribi, Paroles
d'un révolté, Je suis un
incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue,
Le droit à
l'avortement, Lettre d'un détenu
politique, Les renégats, Conseils
aux avachis, Guerre à l'alcool,
Maternité, Sur la tombe de
son gars. Récit de guerre interprété
par l'auteur dans les concerts et cabarets
parisiens, Chanson pour la paix, Les
épaves, En route pour
l'abattoir, Trimardeur, C'est
la rafle, Aprés la grève,
Les dons de Jésus, Hymne aux
prolétaires, Pierreuse, Jean
Misére devant le Christ, Les juges,
Sonnez! Clairons sonnez!,
La chanson des béguins, L'enfer
militaire, Révoitons-nous.
Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil
des locataires,
Voix des locataires, Les pionniers.
Scène de la vie de Biribi, Le
soldat devant le peuple, Les prêtes.
Étude sur la religion, L'avenir
nouveau. Grande scène, Pitié
pour les grévistes. Grande scène, etc.
Robert
Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne
del XIV
Districte de París (França). ***
Enrique
López Alarcón (ca. 1918) - Enrique López
Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta,
dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique
López Alarcón,
que va fer servir el pseudònim de Guzmán
de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de
Màlaga José Alarcón Luján.
Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els
jesuïtes i els
secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i
després passà a la
Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i
lletres
i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a
Cártama (Màlaga, Andalusia,
Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es
traslladà a Madrid (Espanya),
on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel
simbolisme i el
modernisme. En aquesta època es relacionà molt
amb Marcelino Menéndez Pelayo. En
1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per
al diari El Mundo i per aquests
reportatges va
ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911
va ser nomenat
membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916
l'Ajuntament de Màlaga el
nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat.
En 1918 va ser nomenat director artístic
del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931
s'estrenà la pel·lícula Fermín
Galán, d'Edgar Neville, basada en
un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932
intervingué, amb
Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández
Ardavín, en l'homenatge celebrat
al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935
s'estrenà la
pel·lícula Madrid se
divorcia,
d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant
aquests anys formà
part de la redacció de nombrosos periòdics (La
Acción, La
Época, La Esfera,
El Intransigente, La
Mañana,
Mi Revista, El
Mundo, La Nación,
Nueva Illice, El
Nuevo Evangelio, La
Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que
posteriorment prengué el nom Gil
Blas.
A partir de 1936 es lligà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
treballà de compaginador en el periòdic CNT
de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors.
Després fou redactor
de Solidaridad Obrera, especialment
la secció «Verdades y mentiras», i en
1937 col·laborà amb poesies i articles en
Fragua Social. El 13 de gener de
1938
llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El
periodista de la revolución», acte
organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i
el 4 de
desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a
Buenaventura Durruti que
se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de
1938 dissertà sobre
el tema «Aportación del pueblo español
en la estructura social futura», al
local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys
bèl·lics
oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf
franquista era un
fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i
visqué a Seta (Llenguadoc,
Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i
l'11 de gener de 1940 arribà, procedent
de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del
vapor Cuba a Ciudad Trujillo
(actual Santo Domingo, República Dominicana).
A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i
organitzà programes de ràdio
antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder
sortir de
la República Dominicana publicà el llibre Flor
de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina,
Benefactor de la
Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta
del dictador. A
mitjans de 1940, amb el suport de José González
Marín, s'establí a l'Havana
(Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents
Antifeixistes
–col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Combate–,
de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del
Centre Republicà Espanyol.
L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència
«El espíritu popular de la
nueva poètica espanyola». A continuació
treballà en la ràdio i va fer classes a
escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario
Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època
dirigí
obres de l'agrupació «Teatralia». En
1945 s'instal·là a Panamà i a la
Ciutat de
Panamà ensenyà art dramàtic i a
Colón (Colón, Panamà) va fer classes
al
«Colegio Abel Bravo», però va ser
ràpidament expulsat per la seva militància i
retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí
José Blasco Alarcón, tingué al
seu càrrec un programa sobre política
internacional en «Radio O'Shea» de
l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio
Batista, ingressà com a
periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on
s'encarregà de les seccions
«Altavoz» i «Política al
vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953
signà,
amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un
manifest antifranquista
i contra la instal·lació de bases nord-americanes
a Espanya. Després del triomf
de la revolució castrista col·laborà
ocasionalment en El Mundo. Trobem
articles seus en nombroses publicacions cubanes,
com ara Bohemia, Combate,
DM, Lux,
Mañana,
Mensuario de Arte, Literatura, Historia y
Crítica, El Mundo,
Mundo Masónico, El País, Tiempo,
etc. Traduí,
amb José Ignacio de Alberti, Fígaro,
barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos de Pierre-Augustin
Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de
temàtica
llibertària, com ara Entre los
campesinos
de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas
(1937)
d'Agustín Souchy, España
frente al
fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en
España
(1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano
Mera, revolucionario (1943) de Miguel González
Inestal, Lecturas criolles (1955)
de Manuel
Cuellas Vizcaíno, i Artículos
y discursos
(1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con
o sin mujer (1905), Golondrinas
(1905), Constelaciones poéticas
(1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería,
representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del
romancero (1909, amb Cristóbal de Castro
Gutiérrez), Los insaciables.
Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909,
amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las
manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb
Cristóbal de
Castro Gutiérrez), Melilla 1909.
Crónica
de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones
militares en
el Rif (1911), La tizona. Drama
romántico en cuatro jornadas (1914, amb
Ramón Godoy y Sala), Sebastián
el bufanda o El robo de la calle
de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa
(1916, amb José
Ignacio de Alberti), El collar de
esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en
cuatro jornadas (1918, amb
Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama
en
cuatro actos (1924 i 1929), La sal
de
Madrid (1926), Voy a ser cocota
(1926), La tragicomèdia de
Pepín Cárdenas
(1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo
Escosura), La maravilla de Efeso
(1933), Paleta. Humorada lírica en
tres
actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando
Alarcón), Romancero caballeresco.
Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita
en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor
de sonetos (1940), Patria
(1940),
Soy espanyol. Madrigales y sonetos
(1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique
López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963
–molts d'autors citen
erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i
deixà vídua, Concha Fernández de
Villegas, i una filla, Paloma López. Enrique
López
Alarcón (1881-1963) ***
Crida
a l'amnistia d'Eugène Bévant apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
29 de juny de 1923 - Eugène
Bévant: El 22
de juny de 1884 neix a Minzier (Savoia, Arpitània)
l'anarquista i pacifista Marie-Eugène
Bévant –el llinatge citat sovint
erròniament Bévent. Era fill de
Pierre Bévant,
conreador, i de Marie Pierrette Jeantet, domèstica. Va ser
educat en la religió
catòlica. Es guanyava la vida treballant de carnisser. Cap
el 1902 esdevingué
anarquista. El 12 de novembre de 1905, quan s'havia d'incorporar a
files per a
fer el servei militar en el 30 Regiment d'Infanteria, es
declarà insubmís i va
ser declarat desertor el 13 de desembre d'aquell any.
S'amagà a París (França),
on conegué l'anarcopacifista Alphonse Barbé.
Pressionat per sos pares, el 13 de
gener de 1906 acceptà integrar-se en l'exèrcit i
el 6 de març d'aquell any va
ser jutjat en consell de guerra per la XIV Regió Militar per
insubmissió i
condemnat a dos mesos de presó amb llibertat provisional per
«deserció a
l'estranger en temps de pau». Enviat a la caserna,
desertà quatre dies després.
Es refugià a Suïssa, on va restar any i mig.
Freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1907 participà en una campanya antimilitarista
contra la nova
llei militar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fet pel qual va ser
expulsat del país
el desembre de 1907. Passà a Alemanya, on entrà
en contacte amb els cercles
llibertaris. Tres anys més tard, va ser declarat
«indesitjable» i el 31 de
desembre de 1907 desembarcà a Londres (Anglaterra). A la
capital britànica
formà part del Grup d'Insubmisos i Desertors (Georges Ozon,
A. Pedu, P. Robert,
Marcel Viriaut, etc.). El seu domicili, al carrer Manette, va ser
utilitzat pel
Grup d'Estudis Socials (GES) per a distribuir la revista
artística anarquista Action
d'Art. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran
Guerra, no va respondre a la crida
general, però dos dels seus germans van ser mobilitzats i
tots dos van morir al
front. Detingut a Londres per la policia britànica, el 15 de
desembre de 1916
va ser lliurat a les autoritats franceses. El 24 de gener de 1917 un
consell de
guerra a Grenoble (Delfinat, Arpitània) el
condemnà a cinc anys de treballs públics,
pena que va ser suspesa i enviat al front el 12 de febrer de 1917 amb
el 140
Regiment d'Infanteria. Desertà novament el 15 de
març de 1917 i s'amagà a
París. Amb Alphonse Barbé participà
activament en activitats pacifistes del
grup «Les Amis du Libertaire».
El 25 de desembre de 1918 va ser novament
detingut a París i tancat a la presó militar de
Grenoble. El 8 de març de 1919
va ser condemnat a sis mesos de presó i 500 francs de multa
pel Tribunal
d'Apel·lació de París per
«declaracions alarmistes». El 28 de juny de 1919
intentà evadir-se, però es trencà la
cama esquerra i va quedar esguerrat
d'aquesta la resta de sa vida. Novament jutjat en consell de guerra, el
18
d'agost de 1920 a Grenoble, va ser condemnat, malgrat el testimoni al
seu favor
d'Alphonse Barbé, a 18 mesos de presó i enviat a
un batalló disciplinari
(Biribi) a Algèria. El periòdic Le
Libertaire va obrir una subscripció
popular al seu favor. El 2 de setembre de 1920 va ser traslladat al
Fort
Saint-Nicolas de Marsella (Provença, Occitània) a
l'espera del seu trasllat a
Algèria. El 21 de setembre de 1920 va ser integrat al Taller
de Treballs
Públics de Bugia (Bugia, Algèria Francesa;
actualment Algèria). El seu
testimoni va ser recollit en el fullet Les anarchistes et le
cas de
conscience, publicat per la Unió Anarquista (UA).
Després d'aconseguir mesos
de remissió de pena, l'1 de gener de 1924 va ser destinat al
6 Batalló de
Caçadors a Peu. El 19 de maig de 1924 va ser posat en
llibertat a la
penitenciaria militar d'Aïn Beïda (Oum El Bouaghi,
Algèria Francesa; actualment
Algèria), però l'exèrcit
l'exigí l'acompliment de dos anys de servei militar
suplementari a les penes de presó. El Comitè de
Defensa Social (CDS) es va
mobilitzar, sense èxit, per aconseguir la seva amnistia. Va
ser integrat en el
159 Regiment d'Infanteria Alpina acantonat a Briançon
(Provença, Occitània), però,
a causa de la seva lesió a la cama, va ser enviat el 25
d'abril de 1924 al 14
Esquadró del Tren d'Equipatges. El 22 d'octubre de 1924
desertà novament i es
va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), des d'on va
enviar un relat de la seva
història a Le Libertaire que va ser
publicat en el número del 4 de novembre
de 1924. Sembla que va ser novament detingut en 1926 a tancat a
Albertville (Savoia,
Arpitània) i que els anarquistes Émile Bauchet i
Claude Content idearen un pla
per a la seva evasió que fracassà. El 22 de juny
de 1934 va ser esborrat dels
registres de controls de deserció. A finals dels anys trenta
va estar subscrit
al periòdic anarquista SIA,
òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Eugène Bévant va ser trobat mort el 2
d'agost de 1961 al seu domicili, al
número 17 del Passage Cardinet, del XVII Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Josep Ferrater Añó apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 23 de febrer de 1969 - Josep Ferrater Añó: El 22 de juny de 1891 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal. ***
Sperinidio
Marastoni - Sperindio
Marastoni:
El 22 de juny de 1894 neix a Volta Mantovana (Llombardia,
Itàlia)
l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni. Sos
pares es deien
Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i
ebenista
i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant.
L'agost de
1924 arribà a França i
s'instal·là a
Niça (País Niçard,
Occitània), on
visqué
al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser
fitxat
per la policia,
que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i
lluitador». La policia
el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932
boicotejà amb
altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la
conferència
celebrada al
Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat
«Dante Alighieri». Posteriorment
s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU,
Lliga
Italiana dels
Drets de l'Home) i a «Giustizia e
Libertà» (GL).
Quan esclatà la Guerra
d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13
d'octubre
de 1936
s'enrolà en el Batalló
«Garibaldi» de la I
Companyia, participant en diverses
batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla,
Mirabueno,
Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de
Ebro,
etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada
«Garibaldi» a intendència de
l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser
hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar
s'agreujà i 1 de gener de
1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser
expulsat i
lliurat a les
autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de
confinament a
l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Volta
Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige
(Vèneto, Itàlia). Sperindio
Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana
(Llombardia,
Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el
condecorà
amb la «Medalla d'Or a
la Memòria», amb motiu del quarantè
aniversari de
la Guerra Civil espanyola. Sperindio
Marastoni (1894-1955) ***
Necrològica
de Joan Rigat Vila apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de gener de 1972 - Joan Rigat Vila:
El 22 de juny de
1894 neix a
Llanars (Ripollès, Catalunay) –algunes fonts citen
erròniament Ribes de Freser (Ripollès,
Catalunya)–
l'anarcosindicalista Joan Rigat Vila. Sos pares es deien Francesc Rigat
i Teresa Vila. Paleta de
professió, quan era molt jove s'afilià al
Sindicat Únic d'Arts i Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Ribes de Freser, on
va exercir diversos càrrecs de responsabilitat
orgànica i col·laborà en el setmanari
confederal comarcal Sembrar amb
cròniques
locals. El gener de 1936 representà la CNT de Ribes de
Freser en la Conferència
Extraordinària de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC)
celebrada a Barcelona (Catalunya). Fou president de les Joventuts
Llibertàries
de Ribes de Freser. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França. Milità
en la Federació Local de Sent Sefrian de la CNT. En 1947 va
ser delegat al II
Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Concepció
Tatjé. Joan Rigat Vila va morir, a
resultes d'una malaltia cardíaca, el 28 de novembre de 1971
a Sent Sefrian
(Aquitània, Occitània). ***
Ramon
Porté Dalmau - Ramon Porté
Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de
Barberà, Catalunya)
l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill
d'una família de
jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien
Ramon Porté
Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys
treballà com a jornaler al
camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la
mà de la lectura dels
clàssics anarquistes (Élisée Reclus,
Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta), començà a participar en el moviment
anarcosindicalista, del qual es
va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector
pagès, ja que era un
bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels
rabassaires. En 1917
s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc,
adscrita a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923
participà activament
en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos
regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de
Rivera, amb
altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad
Ródenas, Formós
Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano
Orobón), recorregué les comarques catalanes en
gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista
tingué cura dels
sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat
propagandística com
a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir
de 1929 presidí el
Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de
l'Associació d'Esquerra
del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient
independència econòmica
com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i
tingué tres fills
(Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels
pagesos de
Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés
Extraordinari de la CNT, celebrat a
Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya,
al Ple
de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al
Congrés Regional de
Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del
Penedès i on va ser elegit
secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop
més poderosa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT
provocà el seu bandejament. Entre
1932 i 1933 va fer diversos mítings i
conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia,
Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc,
Torelló, Capellades, Igualada,
Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els
sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de
Barberà,
hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el
«trentisme»; ell, encara que
més proper al sector de la FAI, s'estimava més
seguir Ángel Pestaña i Joan
Peiró que els prosèlits de les aventures
revolucionàries –condemnà
l'aixecament de Fígols de gener de 1932– i
s'arrenglerà amb els «trentistes».
En aquesta època va crear una col·lectivitat
agrària de treball a Montblanc, en
la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i
jornalers
que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i
els fruits. Quan
la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i
exconfederal Josep
Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament.
Després de la
desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien
companys cenetistes, i
tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al
vaixell-presó Manuel Arnús,
ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en
aconseguir la
llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de
1936 va ser nomenat
subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell
mateix
any assistí, com a portaveu dels Sindicats
d'Oposició catalans, al Congrés de
Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la
qüestió agrària. El 19 de
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat
president del
Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en
representació de la CNT;
també exercí de secretari de la comarcal en
aquesta localitat i el 9 d'agost
fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic.
El fet que tingué més
repercussió durant la seva presidència va ser la
detenció de l'arquebisbe de
Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan
el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà
el seu trasllat a Barcelona i
ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per
escrit, comunicació
que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla;
el cardenal Vidal i Barraquer
va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe
auxiliar, Manuel Borràs
i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores
de Montblanc. El
setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT
celebrat
a Barcelona, defensà l'aliança amb la
Unió de Rabassaires i una resolució, que
finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits
propietaris i
deixar-los conrear les seves terres dins de la
col·lectivitat; també va ser
nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb
més de
450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué
d'instal·lar-se a Barcelona. Durant
la seva secretaria es centrà en harmonitzar el
procés col·lectivitzador i en la
consolidació de la unitat sindical, especialment amb la
Unió de Rabassaires i
la Unió General de Treballadors (UGT) –en el Ple
de
Camperols de febrer de
1937 hagué de reconèixer el seu fracàs
en aquesta empresa. Els fets de la
Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37»
van provocar la
criminalització de l'experiència
revolucionària i la pressa del poder per part
dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la
direcció del sindicat, el
setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la
Comissió Permanent
del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la
reacció
antirevolucionària. Durant aquesta època va fer
nombroses conferències i
mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà
els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers –son fill Ramon hi
morí. Més tard treballà de
pagès i de carboner. Després de la II Guerra
Mundial, amb l'escissió
confederal, s'uní als reformistes –en 1946 estava
afiliat a
l'escindida
Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert–,
però en 1950 retornà al
sector «ortodox». A Nevers treballà en
diferents empreses i va continuar fent
de pagès després de la seva jubilació
en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a
secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al
Ple del Secretariat
Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976
viatjà a
Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984
pronuncià una conferència
al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les
col·lectivitzacions agràries al
Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant
de la poesia, col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,
Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, etc. És
autor del llibre de poemes Flores y
espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no
publicades i d'unes memòries
inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la
tierra. Claridad sobre los
problemas del campo. Sa companya fou Gertrudis Blavi
Cartañà.
Ramon Porté Dalmau va morir
el 24 de juny de 1996, al domicili de sos fills, a Fourchambault
(Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de
Montblanc el
nomenà fill predilecte de la vila. Ramon Porté Dalmau (1898-1996) ***
Notícia
sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el
periòdic parisenc Le Figaro del 28 de
maig de 1932 - Roger
Combet-Farnoux: El 22 de juny de 1901 neix a Renneville
(Normandia, França)
l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger
Eugène Charles Combet-Farnoux.
Sos pares es deien Simon Eugène Combet-Farnoux, cotxer, i
Marie Marthe Bénard,
cuinera, i vivien a París (França)
–nasqué a Renneville perquè era el
domicili
d'una germana de la mare. Durant la infància
visqué al carrer d'Astorg. Entre
l'abril de 1921 i el gener de 1923 va fer el servei militar en una
unitat
d'artilleria i en aquesta època vivia amb sos pares al
número 189 del carrer de
l'Université. Posteriorment es guanyà la vida
fent de torner electricista i
vivia al número 93 del bulevard de Grenelle de
París. En 1924 era el secretari
del grup anarquista del XV Districte de París. A
començaments dels anys trenta
deixà la seva documentació a l'anarquista
individualista que realitzava
expropiacions per a finançar el moviment llibertari Georges
Salanson i amb
aquesta es va fer contractar com a jardiner al domicili del notari
Chaslot de
Saint-Denis (Illa de França, França) a qui
desvalisà el 23 de maig de 1932 la
caixa forta (213.000 francs). Per aquest fet l'autèntic
Roger Combet-Farnoux va
ser detingut el 26 de maig de 1932 i en el seu interrogatori
argüí que havia
perdut els seus papers feia una desena d'anys. El 8 d'abril de 1933 es
casà al
XV Districte de París amb la magatzemera Madeleine Mariette
Hélène Charrier i
en aquesta època vivia al número 107 del carrer
Javel. A finals de 1934 estava
detingut a Draguinhan (Provença, Occitània) arran
del seu arrest a Sant Tropetz
(Provença, Occitània) per fabricació
de moneda falsa, cas en el qual, segons la
policia, també Salanson es trobava implicat. Roger
Combet-Farnoux va morir el 8
de novembre de 1971 a l'Escala (Provença,
Occitània). ***
Notícia
sobre la campanya contra Marcel Huard publicada en el
periòdic comunista parisenc L'Humanité
del 30 de gener de 1931 - Marcel Huard: El 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1901 a Sombernon (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Marcel-Louis Huard. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Émile Huard i Célestine Pocard. Esdevingué obrer greixador naval de la Companyia General Transatlàntica. El 31 de desembre de 1924 va ser condemnat pel Tribunal Marítim de Fort-de-France (Martinica) per «entrebancar la llibertat de treball» quan estava embarcat al vaixell Alaska. Després de complir dos mesos de presó preventiva, el febrer de 1925 arribà a Le Havre (Normandia, França). Encara que anarcosindicalista, s'afilià a l'autònoma Unió Sindical de Marins de França (USMF) i el març de 1925 en va ser nomenat secretari, després de la dimissió d'Henri Julie. Per la seva influència, aquest sindicat durant un temps va estar integrat en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (UGT-SR). A partir de maig de 1925 organitzà un sistema de vagues parcials que retardaren la sortida de gairebé la totalitat dels vaixell, però a començament de juny va ser detingut, jutjat i condemnat el 19 de juny a un mes de presó i a 200 francs de multa per «complicitat de deserció». Un cop lliure, rellançà el moviment, però va ser novament condemnat el 24 de juliol de 1925 a tres mesos de presó. El desembre d'aquell any va ser elegit membre del Comitè Antifeixista de Le Havre. Entre 1926 i 1928 fou secretari de l'USMF, però no va poder impedir diverses escissions dins del sindicat i dimití quan l'acostament dels mariners autònoms a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) semblava inevitable. En 1929 es traslladà de Le Havre a Dunkerque (Flandes del Sud). Entre 1930 i 1931 Baptiste Bour, Clément Delsol i Paul Marcel portaren a terme una campanya de descrèdit contra la seva persona en periòdics socialistes i comunistes (Le Cri du Peuple, L'Humanité, Le Populaire) on era acusat de viure estafant els companys de totes les tendències. El 21 de desembre de 1939 es casà amb Lucienne Jeanne Brunier al XVIII Districte de París (França). El seu últim domicili va ser al número 91 del carrer Championnet de París. Marcel Huard va morir el 3 de novembre de 1948 a l'Hospital Cochin de París (França). ***
René Doussot - René Doussot: El 22 de juny de 1904 neix al XII Districte de París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Sos pares, no casats, es deien Louis Maurice Doussot, serraller, i Yvonne Augustine Raoul, jornalera. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe, òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. Sa companya fou Ernestine Alexandrine Aimée Yvonne Lindrec. El seu últim domicili fou al número 9 de l'avinguda de la Porte Clignancourt. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a l'Hospital Bichat-Claude-Bernard del XVIII Districte de París (França). ***
Evaristo Viñuales Larroy - Evaristo Viñuales Larroy: El 22 de juny de 1912 neix a Lagunarrota (Peralta de Alcofea, Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Fill d'Evaristo Viñuales Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los Serós, va fer els estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès. Després va fer el batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de magisteri a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre d'altres, de Ramón Acín Aquilué. Més tard va fer de mestre a Berbegal, on conegué sa futura companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que arribarà a ser directora del Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la proclamació de la II República, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses ocasions: febrer de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell mateix any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat a dos anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de febrer de 1936 sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936 fundà amb Eusebi Carbó Carbó i Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Durant el període revolucionari comprés entre 1936 i 1939 ocupà càrrecs de responsabilitat. Lluità a la Divisió Ascaso i fou capità de l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre de 1936 fou nomenat mestre a Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de la Conselleria d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell d'Aragó. Aquest mateix mes organitzà la vinguda a Aragó de Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la Federació Comarcal de la CNT de Monsó. El març de 1937 assistí al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més suport i comprensió vers la tasca revolucionària del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El juliol de 1937, com a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes d'Aragó, assistí al Ple Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època col·laborà en Cultura y Acción i Titán, que s'editaven a Alcanyís, i en Nuevo Aragón. L'agost de 1937, arran de la destrucció de les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique Líster, va haver de fugir de la repressió estalinista a Híjar, on tenia la base d'operacions la 25 Divisió. Després, a Callén, s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero, en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»). L'agost de 1937 fou ajudant adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de Zuera al front de Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els combats finals com a capità d'Intendència i fou delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part del Comitè Nacional de l'MLE. Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes feixistes, Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero es van suïcidar plegats, agafats de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril de 1939 al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). «Aquesta és la nostra última protesta contra el feixisme», van ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i sa filla Zeïka Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren passar els Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar Ponzán, però van acabar detingudes per la Gestapo i internades al camp de concentració de Le Vigan fins al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la resistència de Ponzán. ***
Ramon
Sentís Biarnau - Ramon Sentís Biarnau:
El 22 de juny de
1913 neix a Torroja del Priorat (Priorat, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau, que fa fer servir
el pseudònim de Floreal de la
Solana. Era fill de
Miquel Sentís Compte,
llaurador i republicà
federal partidari de Francesc Pi i Margall, i de Carme Biarnau
Pallejà.
Entusiasta del periodisme,
es
relacionà amb destacats periodistes llibertaris, com ara
Felipe Alaiz de Pablo
i la família Urales, i a finals dels anys vint
començà a col·laborar en la
premsa llibertària (Adelante,
Redenció, Solidaridad
Obrera, etc.). A partir de 1932 milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Torroja del
Priorat. El maig de 1934
s'encarregà de recollir la subscripció pro-presos
al seu poble organitzada per La Revista Blanca.
Aquest mateix any s'escapà
amb la que serà la seva companya Maria Compte, filla d'una
bona família la qual
pretenia casar-la amb un cacic; la família la
trobà i la reclogué en un
convent, fins i tot la família Urales intervingué
per ajudar la parella. Durant
la Guerra Civil espanyola realitzà tasques
propagandístiques i mítings (Sant
Quirze del Vallès, Olesa de Montserrat, Horta, Xerta,
Aldover, Tortosa, Lloret
de Mar, Cardona, Vallvidrera, Viladecans, Manresa, etc.). Amb el triomf
franquista passà a França i fou reclòs
als camps de concentració. En 1944
s'integrà en la Comissió de la CNT de Bordeus.
Posteriorment s'establí a La
Victoria (Aragua, Veneçuela), on muntà la
llibreria «Estudios», edità amb
Víctor
Julio Ávila la revista Victoria
i
col·laborà amb la premsa llibertària
de l'exili. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, vengué les seves propietats i
retornà a la
Península, on milità en el Sindicat de Jubilats
de la CNT de Cerdanyola del
Vallès. En els anys vuitanta i noranta va fer
mítings i conferències i fou
redactor de Solidaridad Obrera
(1982-1983) i Orto. A
més de les
citades, trobem articles seus en diverses publicacions
llibertàries, com ara Amicale
Durruti, Cenit, Crisol, El
Explotado, Ideas-Orto, Noticiari AEP,
Ruta, Tierra
y Libertad, etc. En 1991 prologà el llibre de
José García
Sánchez Estampas de nuestra
guerra.
Recuerdos y vivencias. Cerdanyola (1936-1939). Els
últims mesos de sa vida
els passà internats en una clínica. Ramon
Sentís Biarnau va morir el 28 de maig
de 2001, acompanyat de sa filla Neus Sentís Compte, a
Cerdanyola del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Collserola de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).
L'arxiu
personal es troba dipositat a l'Arxiu Comarcal del Priorat de la
Generalitat de
Catalunya que es troba a Falset. Ramon Sentís Biarnau (1913-2001) ***
Necrològica
de Conrado Clavel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de febrer de 1977 - Conrado Clavel: El 22 de juny de 1914 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Conrado Clavel. Des de l'adolescència milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en Intendència de la 121 Brigada de la «Columna Durruti» i després de la militarització de les milícies formà part de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. També participà en el procés col·lectivista del seu poble. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camp de concentració, com ara Vernet i Sètfonts. També passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser enviat per l'exèrcit nazi a treballar en una de les bases submarines alemanyes. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en un grup del maquis de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sench Astier i, amb son germà Vicente, milità en la Federació Local de la CNT. Conrado Clavel va morir el 30 d'octubre de 1976 a Sench Astier (Poitou-Charentes, França). ***
Amador
Domínguez Pan - Amador Domínguez
Pan: El 22 de juny de 1916 neix a San
Xoán de Pravio (Cambre,
La Corunya,
Galícia) –algunes
fonts citen erròniament A Gándara (Cambre, La
Corunya,
Galícia)–
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Amador
Domínguez Pan –el segon
llinatge a vegades citat erròniament Paz–,
conegut com Jaime Pimentel. Era
fill natural de la jornalera Matilde
Domínguez Pan. Es guanyava la vida fent
de pagès i militava en la Unió Camperola,
adscrita a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), de San Pedro de Nós (Oleiros, La Corunya,
Galícia). Quan
esclatà la guerra civil feia el servei militar i era cap a
l'Escola de
Marineria de Ferrol (La Corunya, Galícia). El juliol de 1936
feia de cap de
l'Armada al cuirassat España II
i
oferí resistència als sosllevats dins del vaixell
ancorat al dic de l'Arsenal
de Ferrol. Desertà per a evitar la detenció i
visqué clandestinament a la zona
de Cambre, Oleiros i Bergondo, protegit per una xarxa de solidaritat
familiar i
veïnal. Juntament amb altres fugitius participà en
alguns enfrontaments amb
falangistes i guàrdies, destacant la mort de l'agent del
Servei d'Informació
Militar i Policia (SIMP) José Barcia Rioboó a
començaments de l'estiu de 1939 a
Gándara (La Corunya, Galícia). Durant la tardor
de 1939 va ser detingut per la
Guàrdia Civl. Jutjat pels franquistes, va ser condemnat a
quatre anys de reclusió
per deserció i altres quatre anys per agressió a
la força armada, pena reduïda
posteriorment a tres anys i dos mesos, i tancat a la presó
naval de La
Escollera, a la Base Naval d'A Graña (La Corunya,
Galícia), i al castell de Sant
Felip de Ferrol. Son germà, Benito Domínguez Pan,
va ser assassinat pels
feixistes el 7 de setembre de 1937. El 28 de febrer de 1943
aconseguí la
llibertat provisional i s'establí a Bergondo (La Corunya,
Galícia), on es
dedicà a organitzar grups que operaven a O Castro
(Liáns, Oleiros, La Corunya,
Galícia) i San Pedro de Nós per a ajudar els
presos republicans que sortien en
llibertat. El grup va ser desmuntat per la policia i passà a
la clandestinitat
per evitar una nova detenció. El desembre de 1945
s'integrà en un petit grup de
la resistència antifranquista que operava a la zona
d'Abegondo, Ordes i
Carballo, format per José María Castelo Mosquera (O Doctor), José
María Pan (O
Jaime), Manuel Ramiro Souto i Francisco Rey Balbis (Moncho). Després de la seva
integració, el grup va ser organitzat
sota el nom de «Grupo Volante A», grup itinerant de
la IV Agrupació de
l'Exèrcit Guerriller de Galícia, format per
Manuel Díaz Pan, Amador Domínguez
Pan, José Gómez Gayoso (Pepe),
José
Piñas Pons, Avelino Rivas Pombo (Edelmiro),
Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer)
i Antonio Seoane Sánchez (Julián),
que actuava (cops econòmics contra dretans, sabotatges a
línies elèctriques i
fèrries, ocupació de poblacions i requises, etc.)
als partits judicials de la
Corunya i de Betanzos. El 18 d'abril de 1946 formà part del
comando format per
Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire),
Manuel Díaz Pan (Rogelio),
José
Pedreira De Las Iguesias (Tomás
Padilla),
Mery Pin Pan, Francisco Rey Balbis (Moncho)
i Antonio Seoane Sánchez, que eliminà Manuel
Doval Lemat (Coché), cap
de la Falange de Cambre. El maig de 1946 va ser nomenat
cap militar del «Destacamento Enrique
Líster», amb Francisco Rey Balbis (Moncho)
com a comissari. El 21 de juliol
de 1947 abandonà, sense avisar els companys, el grup
guerriller arran de les
serioses divergències amb el responsable comunista Fernando
Rey Balbis, fet que
explica el rumor que circulà sobre la seva
execució a mans dels antics
companys. Amagat a casa dels pares, i a altres indrets (Callobre,
Iñás,
Bergondo i Sofán-Carballo), tot esperant partir cap a
Amèrica, el 18 d'agost de
1948 va ser detingut a Sofán (Carballo, La Corunya,
Galícia) per la Guàrdia
Civil. Jutjat en consell de guerra amb tres enllaços de la
guerrilla, el 14 de novembre
de 1948 va ser condemnat a mort per «formar partides
armades». Amador Domínguez
Pan va ser garrotat el 25 de gener de 1949 a la presó de la
Corunya (La
Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de la Corunya.
Sa companya fou
Angelina Nogueira Calviño, amb qui tingué un
infant, Raúl Domínguez Nogueira. Amador Domínguez Pan (1916-1949) ***
Carmen
Gutiérrez Aira en una xerrada sobre «Mujeres
Libres» (Basauri, 19 de setembre de 2018) - Carmen Gutiérrez Aira: El 22 de juny de 1957 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) la violinista i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista María del Carmen Gutiérrez Aira, coneguda com Rocky. És professora i concertista de violí. Durant la dècada dels vuitanta milità en ateneus llibertaris de Barcelona (Catalunya) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard es traslladà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on entrà com a professora de violí al Conservatori de Música «Juan Crisóstomo de Arriaga» i, sense ocupar càrrecs, milita en la CNT local. En els anys noranta, a partir del VII Congrés de la CNT celebrat a Bilbao el 1990, participà activament en «Mujeres Libres», organització per a la qual ha fet conferències per tot arreu (Amurrio, Barakaldo, Barcelona, Basauri, Bilbao, Burgos, etc.). És assídua amb la seva música en actes llibertaris de tota casta (homenatges, acomiadaments, etc.). En 2009 organitzà, interpretà i dirigí l'enregistrament dels himnes anarquistes en la commemoració del centenari de la CNT. Sa germana, Celia Gutiérrez Aira (1955-1996), també va ser una destacada militant llibertària. ***
Haukur
Hilmarsson - Haukur Hilmarsson: El 22 de juliol de 1986 neix a Reykjavík (Islàndia) l'anarquista i lluitador internacionalista Haukur Hilmarsson, també conegut com Şahîn Huseynî. Fill de l'activista i escriptora Eva Hauksdóttir, fou un destacat lluitador del moviment pels drets dels refugiats a Islàndia. Va ser detingut arran de les protestes durant la crisi financera islandesa de 2009 després de pujar a la teulada de l'Alþingishúsið, la seu del parlament islandès, i hissar la bandera de la cadena de supermercats Bónus. Dues setmanes després de la seva detenció, una gran manifestació assaltà la seu de la policia al centre de Reykjavík on estava reclòs i finalment va ser alliberat. En 2017 viatjà a Síria i es va integrar amb el grau de comandant en la unitat anarquista International Freedom Battalion (IFB, Batalló Internacional per la Llibertat) de la Revolutionary Union for Internationalist Solidarity (RUIS, Unió Revolucionària per a la Solidaritat Internacionalista) al costat de la milícia kurda de les Yekîneyên Parastina Gel (YPG, Unitats de Protecció Popular) enfrontada a l'Estat Islàmic. Va participà en l'ofensiva de Raqqa aquell mateix any. El 6 de març de 2018 els mitjans d'informació turcs informaren que Haukur Hilmarsson havia caigut mort el 24 de febrer de 2018 en un bombardeig a Afrin (Alep, Síria). El seu cos mai no ha estat recuperat.
Defuncions
Eduard Alsina Bilbeny - Eduard Alsina Bilbeny: El 22 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Francesc Josep Alsina Bilneny –el certificat de defunció cita erròniament com a segon llinatge Birbeny–, també conegut com Cinto de la Palla. Havia nascut el 10 d'octubre de 1889 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Era fill d'una família benestant –sos pares, Jacint Alsina Tutó i Dolors Bilbeny Tarradas, eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona– i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat –juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat– després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics –un fonedor i un torner–, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del Sindicat Únic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; el 22 de juny de 1921, quan sortia –juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto– d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, Eduard Alsina Bilbeny fou assassinat al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) per un escamot del Sindicat Lliure format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona. ***
Libero
Battistelli (dreta) amb Albino Marvin (Aragó, maig de 1937) - Libero
Battistelli: El 22 de juny de 1937 mor a Barcelona
(Catalunya) l'escriptor,
advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. Havia nascut el 21
de gener de 1893 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). D'antuvi republicà federal
i francmaçó, milità en el Partit
Republicà Italià (PRI) i era un admirador del
sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va
llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret,
defensà, juntament
amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors
agraris de Molinella,
d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta).
A començaments de 1927, després que un escamot
feixista destrossés el seu bufet
a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)
amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa
antifeixista. Al
Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella
d'anarquistes formada per
Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i
Goffredo Rosini. En
aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en
la Lega Italiana dei Diritti
dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e
Libertà,
de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu
Comitè Central,
juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió del
mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà
correspondència amb Camillo
Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic.
Col·laborà en la revista
llibertària Studi Sociali,
publicada
a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i
en Problemi della Rivoluzione italiana.
Quan
s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no
dubtà a marxar-hi
amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i
després, el setembre de 1936, arribà a
la Península. S'enrolà com a milicià
en el I Batalló de la Brigada
«Garibaldi»
i en la Secció Italiana de la Columna
«Ascaso». Col·laborà en el
periòdic
anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra
di Classe (1936-1936) i en Pensieri
e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra
Almudébar, comandà la bateria d'artilleria
«Michele Schirru», gràcies a la seva
experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra.
Fou conseller militar
de la Divisió «Ascaso» i va ser
partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de
l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular
republicà. El 16 de juny de
1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada
«Garibaldi» contra unes
posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una
ràfega de
metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a
l'Hospital
General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre
les seves
obres destaquen I fuori-classe
(1931), Inconvenienti di segnare il passo
(1932), Appunti sui problemi dell'azione
(1933) i La reazione in marcia
(1934),
i deixà tres llibres inèdits, L'attentato
Zamboni (2000), Un operaio qualunque
i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un
carrer
de Bolonya porta el seu nom. Libero Battistelli (1893-1937) ***
José
Joaquín Gómez Tienda (El Transío) - José Joaquín Gómez Tienda: El 22 de juny de 1939 és afusellat a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Joaquín Gómez Tienda, conegut com El Transío. Havia nascut el 15 de desembre de 1901 a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Gómez Tapia i Francisca Tienda. Treballador del camp, fou un destacat membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la II República va ser detingut preventivament en diverses ocasions, sempre que es declarava una vaga. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser membre del Comitè Revolucionari de Baena. Son germà Francisco va ser assassinat pels feixistes el 28 de juliol de 1936. Comandà, amb Joaquín Hornero Muñoz (Segundín), una centúria de milicians de Baena que s'integrà en les centúries confederals de Castro del Río, embrió de la Columna «Andalusia-Extremadura», posteriorment 88 Brigada Mixta. Aquestes forces ajudaren a la defensa de Castro del Río durant l'atac del general feixista José Enrique Varela Iglesias els dies 6 i 7 d'agost de 1936. Amb el triomf franquista, intentà refugiar-se a Úbeda (Jaén), però va ser ràpidament descobert pel cap falangista Mariano Ariza. Portat a Baena, el 20 de maig de 1939 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota l'acusació d'haver assassinat un feixista el juliol de 1936, encara que va quedar demostrat que no era present en el moment d'aquest fet. José Joaquín Gómez Tienda va ser afusellat, juntament amb altres 12 companys, a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Estava casat amb Francisca Cuevas Plazas, amb qui tenia dos infants. Actualment existeix un Col·lectiu Llibertari «El Transío» a Baena. ***
Benjamin Tucker (6 de setembre de 1936) - Benjamin Tucker: El 22 de juny de 1939 mor a Mònaco (Principat de Mònaco) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. Havia nascut el 17 d'abril de 1854 a South Dartmouth (Massachusetts, EUA). En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene –qui li va descobrir Proudhon–, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? –més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». ***
Antonio Raya González - Antonio Raya
González: El 22 de juny de 1942
–algunes
fonts citen erròniament el 12 de juny–
és abatut a Granada (Andalusia, Espanya)
el militant anarquista i guerriller antifranquista Antonio Raya
González –el
segon llinatge també citat erròniament
Díaz–, conegut com El Raya.
Havia
nascut en 1916 a Bobadilla (Màlaga, Andalusia, Espanya)
–segons altres cap el
1914 a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya).
Quan encara no tenia 15
anys i treballava com a aprenent de llanterner, s'afilià al
Sindicat
Metal·lúrgic de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Granada i durant
els anys de la II República espanyola destacà com
a militant dels grups d'acció
de les Joventuts Llibertàries i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI),
participant en accions de guerrilla urbana i en diversos aixecaments
llibertaris (1931, gener i desembre de 1933, etc.). Fou membre dels
escamots
que intentaren assassinar el torero a cavall feixista El
Algabeño, que
havia assassinat uns treballadors al parc de María Luisa de
Sevilla; i dels que
assassinaren el 21 d'octubre de 1933 el sindicalista groc
José Silva i
l'administrador del penal d'El Puerto de Santa María
José Ortiz Guzmán (El
Carrero) el 10 de novembre de 1933, fet pel qual va ser
detingut juntament
amb Francisco Mérida Luque i José Ortiz
Guzmán. L'11 d'agost de 1935
intervingué, amb altres companys (Julio Francisco Moreno
Sedeño, Emilio Cañete
Jiménez, Jacinto Saldaña Vázquez i
Miguel Bernal León), en l'atracament a mà
armada a Málaga de Manuel Morilla Blanco, cobrador de
l'administrador de finques
urbanes Miguel Alcalá. El juliol de 1936, arran de
l'aixecament feixista, formà
part dels grups de defensa confederal i fundà la Columna
Confederal «La que
siempre rayó» («Columna
Raya»), que s'establí el seu quarter general en un
cortijo
d'Antequera i combaté al front de Màlaga fins el
seu enfonsament. En una classe
pràctica de com funcionava una granada Laffite
a Antequera, l'aparell esclatà i fou ferit a la cara,
perdent l'ull esquerre.
Després fou nomenat comissari de la 88 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola a Pozoblanco i a Extremadura. En
1939, després del
triomf franquista, decidí continuar la lluita, primer a les
serres malaguenyes,
on organitzà guerrilles rurals i urbanes que arribaven a
actuaren a Màlaga,
Còrdova i Madrid, disfressat de legionari o de
capellà, i a partir de juny de
1941 a la zona malaguenya, granadina i gaditana (Zafra, Sandoval,
Mínguez,
Tiznote, Moya, Márquez, etc.), realitzant tota mena de
sabotatges, accions de
represàlies a falangistes i delators, segrests,
expropiacions econòmiques, etc.
Executà un caporal de la Guàrdia Civil al
Café del Gallo de Màlaga, per ser un
dels responsables de la mor de sa mare. El 24 de gener de 1942 el seu
grup
atracà la Delegació Municipal de Cerilles i
Fòsfors de Granada i el 6 d'abril
l'escorxador municipal, per posteriorment fer un cop a l'empresa
Constructora
Internacional. Arran d'un Ple Regional d'Andalusia de la CNT i delatat
pel
company detingut Tiznote, part del grup guerriller d'El Raya
va ser
interceptat i el 12 de juny de 1942 tirotejat per la policia al seu
lloc de
reunió, una barberia de la plaça de Mariana
Pineda de Granada; en aquesta acció
resultaren morts els guerrillers Antonio Moya i José
Ávila, i Cecilio Salazar
resultà ferir, encara que fou posteriorment detingut, ben
igual que Enrique
García i José Esteban. Un poc més
tard, el 22 de juny de 1942, Antonio Raya
González fou ferit amb dos trets al tòrax en una
emboscada parada a la taberna
Vílchez de la Plaza Nueva de Granada (Andalusia, Espanya)
que freqüentava,
morint en el seu trasllat a l'Hospital San Juan de Dios. El guerriller
Juan Sandoval
Fernández
que li acompanyava, resultà detingut. La companya d'El
Raya, Victoria
Vila Varela, fou germana dels també anarcosindicalistes
Salvador i Manuel. Amb
Bernabé López Calle fou un dels guerrillers
anarquistes més audaços
d'Andalusia. Antonio Raya González (1916-1942) ***
Foto
policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894) - Eugène Lamure:
El 22 de juny de 1949 mor a París (França)
l'anarquista
Eugène Lamure –algunes fonts
policíaques citen Clément
com a segon nom, però a les partides de naixement i de
defunció no hi figura. Havia nascut el 16 de novembre de
1873 –algunes fonts citen
erròniament el 5 de novembre– de 1873 al I
Districte de París (França). Sos pares es deien
Jean Marie Lamure,
sastre, i Madeleine Dumas. Entre 1888 i
1890 treballà de mosso de magatzem de la camiseria parisenca
Périer-Febvre i
vivia amb sa mare i sa germana al número 32 del carrer
Saint-Germain
d'Auxerrois de París. Després partí
cap a Amèrica, on restà 16 mesos abans de
ser repatriat pel consolat francès. Entre abril i maig de
1892 va ser buscat
sense èxit per la policia, que l'inculpava de
pertànyer al grup anarquista
«L'Action». Assistí a reunions
anarquistes i quan el procés contra François
Claudius Koënigstein (Ravachol)
intentà entrar a la força al Palau de
Justícia, fet pel qual va ser detingut
unes hores. Després de l'adopció de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis
Perverses), actuà, segons la policia, «amb gran
reserva», desconfiant de
tothom. Des de novembre de 1893 treballà amb l'intermediari
florista
Bourgognon. Fill major de vídua, va ser sortejat en 1893,
després d'haver-se
ajornat la seva incorporació al servei militar a causa d'una
malaltia venèria i
d'haver intentat, en el consell de revisió, de fer-se passar
per analfabet,
encara que tenia un certificat d'estudis primaris. Es
declarà antipatriota i
manifestà en diverses ocasions que desertaria en cas
d'incorporació. Segons un
informe policíac, apallissava sa mare i sa germana,
amenaçant-les
d'estripar-les; els cops que va rebre sa mare van ser tan violents que
es va
veure obligada a fer llit durant dies. El 2 de març de 1894
sa mare es presentà
a l'oficina militar de l'Ajuntament del I Districte per a suplicar
poder
alliberar-se de son fill. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
lliurà
un mandat d'escorcoll i d'arrest contra la seva persona sota el delicte
d'«associació criminal» i
l'endemà el comissari de policia escorcollà el
seu
domicili, descobrint diversos materials per a la fabricació
d'explosius i
exemplars de premsa anarquista (Chambard,
Le Courrier de Londres et l'Europe, Le Père Peinard, La Révolte,
etc.) i de
diversos fullets (Jean Grave, Charles
Malato, Pietr Kropotkin, etc.). Detingut, va ser portat a comissaria,
on
reconegué la seva militància anarquista
teòrica («partidari de reformes
necessàries per l'evolució i no pel
crim») i que els materials referents a
explosius se'ls havien col·locat per a incriminar-lo.
També afirmà que no
coneixia cap nom d'anarquista i que no estava afiliat a cap
organització. Pel
que feia a la premsa i als fullet anarquistes afirmà que els
havia comprat a la
via pública o als quioscos, on es venien lliurement. El 4 de
juliol de 1894 va
ser tancat a la presó parisenca de Mazas i el 12 de juliol
sa mare lliurà per
correu al jutge d'instrucció certificats de feina on es
relacionaven les bones
referències dels seus patrons. Una carta d'una amiga de la
família explicà que
havia anat a Amèrica per a guanyar diners a fi i efecte
d'ajudar sa família i
el qualificà de «minyó absolutament
inofensiu». El 18 d'agost de 1894 va ser
posat en llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge Meyer
lliurà una ordre de sobreseïment
per la inculpació d'«associació
criminal». En 1900 figurava en un llista
d'anarquistes parisencs. El seu últim domicili va ser a
Cachan (Illa de
França, França). Eugène Lamure va
morir el 22 de juny de 1949 a
l'Hospital Antoine-Chantin de París (França). ***
Enric
Melich Rodés - Enric Melich Rodés: El 22 de juny de 1958 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez. Havia nascut el 10 de juliol 1883 a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Josep Melich Duran, llaurador, i Teresa Rodés Valls. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de la condemna de Paul Dalstein, i altres companys, apareguda en el
diari algerí L'Écho
d'Alger del 28 de març de 1914 - Paul Dalstein: El
22 de juny de 1960 mor a París (França)
l'anarquista, antimilitarista i
sindicalista Paul Dalstein. Havia nascut el 29 de juny de 1886 al VI
Districte
de París (França). Sos pares es deien Pierre
Dalstein, forner, i Luise Courtout,
modista. Es guanyava la vida treballant de muntador electricista.
Inculpat en
el procés del «II Cas del Sou del
Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de
novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser
condemnat, juntament amb sos
18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100
francs. El 12 de juny de
1913 va ser nomenat secretari de Sindicat de Muntadors Electricistes
del Sena.
En aquesta època vivia al número 70 de l'avinguda
Saint-Ouen del XVIII
Districte de París. L'1 de juliol de 1913 va ser detingut,
juntament amb 21
militants anarquistes, en el «III Cas del Sou del
Soldat» i va ser inculpat per
«maquinacions anarquistes; va comparèixer el 19 i
el 20 de novembre de 1913 davant
el IX Tribunal Correccional, en comptes de l'Audiència del
Sena; la defensa
argumentà la incompetència del tribunal, mentre
una gentada es manifestava a
les portes del palau de justícia. El 27 de novembre de 1913
el Tribunal Correccional
es declarà competent per a jutjar el cas i els acusats van
fer apel·lació; el
26 de desembre de 1913 el Tribunal d'Apel·lació
confirmà la competència del Tribunal
Correccional, però acceptà la llibertat
provisional dels acusats. El 26 de març
de 1914 el IX Tribunal Correccional del Sena condemnà en
rebel·lia als acusats,
ell a vuit mesos de presó i 100 francs de multa. L'esclat de
la Gran Guerra
sembla que deixà el procés en punt mort. En 1914
va ser mobilitzat en el II
Regiment de Caçadors de Cavalleria i destinat, com a obrer
especialitzat, a les
fàbriques de guerra de Bourges (Centre, França).
Posteriorment va ser enviat a
altres destins militars. El 29 de setembre de 1915 va ser ferit
greument per
l'esclat d'un obús en l'atac a una trinxera. En 1916 era
membre del grup «Les
Amis de Ce qu'il faut diré»,
periòdic
pacifista editat per Sébastien Faure. En 1917
participà en la constitució del
Sindicat de Metal·lúrgica de Bourges, del qual va
ser nomenat secretari adjunt.
Participà en el moviment vaguístic pacifista de
maig de 1918 i va ser nomenat
delegat al congrés dels Sindicats Minoritaris celebrat entre
el 18 i el 19 de
maig d'aquell any a Saint-Étienne. Després
d'això, va ser sancionat i enviat a
un destí militar actiu. El 4 de juliol de 1918
desertà i passà a Suïssa.
Instal·lat a Lausana (Vaud, Suïssa), el 4 d'agost
de 1925 es presentà al
Consolat de França de Lausana per a regularitzar la seva
situació militar.
Jutjat en consell de guerra, el 8 de desembre de 1925 va ser condemnat
a un any
de presó, amb circumstàncies atenuants i amb
llibertat provisional, per
«deserció a l'estranger en temps de
guerra». El 12 de desembre de 1925 va ser
esborrat de les llistes de desertors buscats. En 1928 vivia a
París. El 15
d'octubre de 1935 va ser alliberat totalment de les seves
responsabilitats
militars. En 1937 vivia a Marsella (Provença,
Occitània). Sa companya fou Germaine
Soubrié. Paul Dalstein va morir el 22 de juny –el
certificat de defunció cita
erròniament el 23 de juny– de 1960 al seu
domicili, al número 6 del carrer
Suez, del XVIII Districte de París (França). ***
Louis Lecoin a la seu
de Liberté - Louis Lecoin: El 22 de juny de 1971 mor a Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Havia nascut el 30 de setembre de 1888 a Saint-Amand-Montrond (Centre, França). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Jean Lecoin, jornaler, i Françoise Vacher. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va ajuntar amb Marie Émilie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. El 17 d'octubre de 1936 es casà a Gwened (Bro Gwened, Bretanya) amb sa companya Marie Morand. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 22 de juny de 1971 a la Residència Victor Hugo de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant. ***
Tomás
Buil Rabadán (Helios
Buil) - Helios Buil: El 22
de juny de 1975 mor a Marsella
(Provença, Occitània) l'anarcosindicalista
Tomás Florencio Buil Rabadán, conegut com Helios
Buil. Havia nascut el 21 de
desembre de 1912 a Alfajarín (Saragossa, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Isidoro Buil i Florencia
Rabadán. Començà a militar
molt jove en el moviment llibertari. Cap el 1934, quan feia el servei
militar a
Tarragona (Tarragonès, Catalunya), va ser detingut i
empresonat al calabós
després d'haver distribuït pamflets a la caserna.
No pogué beneficiar-se de
l'amnistia proclamada el febrer de 1936 després de la
victòria del Front
Popular, però va ser alliberat poc després de la
presó militar pels seus
companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb altres
companys
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Unió General de
Treballadors (UGT) d'Alfajarín, pogué passar a
zona republicana a través de la serra
i el 27 de juliol de 1936 pogué integrar-se en la
«Columna Durruti». Després de
la militarització de les milícies,
entrà a formar part de la 121 Brigada Mixta
de la 26 Divisió (ex «Columna Durruti»)
de l'Exèrcit de la II República
espanyola. En aquesta època col·laborà
en el periòdic El Frente.
En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França. Va ser internat en diversos camps de
concentració i després va ser
enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra
Mundial fou membre de la Federació Local d'Ausat
(Llenguadoc, Occitània) de la
CNT i col·laborà en els setmanaris CNT
i Ruta. Posteriorment
s'instal·là a Marsella, on continuà
militant en la CNT i on en 1947 sa companya
Carme Abadía Marcón es reuní amb ell.
Després de patir una
llarga malaltia, Helios Buil va
morir el 22 de juny de 1975 al seu domicili del XI Districte de
Marsella (Provença,
Occitània) i fou enterrat
civilment. ***
Proudhon Carbó fotografiat a Mèxic per Senya Fléchine - Proudhon Carbó Garriga: El 22 de juny de 1996 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Havia nascut el 16 de març de 1904 a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya). Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó Carbó i Lluïsa Garriga Morquecho, i son padrí Joaquim Garriga Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic –a bord del vaixell «De la Salle» nasqué sa filla gran Margarida– i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes «Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries, Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari, Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com ara Aspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contes àrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom. Proudhon Carbó Garriga (1904-1996) ***
Pierre
Martin - Pierre Martin:
El
22 de juny de 1998 mor a Grasse (Provença,
Occitània) l'escriptor, pedagog,
activista antimilitarista i militant anarquista Pierre Louis Martin.
Havia
nascut el 12 de juny de
1912 a Chartres (Centre, França). Fill d'una
família de comerciants de
Chartres, sos pares es deien Pierre Edgard Martin i Marguerite Louise
Marie Poullain. En 1937, quan estudiava dret i economia i tenia una
pròrroga
d'incorporació a files per estudis, es declarà
objector de consciència. Jutjat,
va ser condemnat a 18 mesos de presó. En aquesta
època rebé el suport de
l'escriptor Jean Giono. L'abril de 1939 va ser novament condemnat a una
pena de
dos anys de presó per negar-se de bell nou a fer el servei
militar. Quan
esclatà la II Guerra Mundial es trobava hospitalitzat en un
establiment militar
fent una vaga de fam i va ser immediatament traslladat a la
presó de Claravall
(Xampanya, França), on treballà a l'escrivania.
En aquesta abadia convertida en
presó trobà una seixantena d'antimilitaristes i
anarquistes, entre ells Jehan
Mayoux, Gilles Dubois i Gaston Leval. El 6 de juny de 1940, arran d'un
bombardeig de la presó, participà en l'auxili a
les víctimes. Després del
bombardeig, juntament amb una cinquantena de presoners, entre ells
Gilles
Dubois, retornà a la presó per a recuperar els
seus documents i el sotsdirector
i els guardians, retornats al seu post, els tornaren a empresonar.
L'abril de
1941 va ser alliberat, però poc després va ser
novament detingut al seu lloc de
feina per enviar-lo a Alemanya per a realitzar el Servei de Treball
Obligatori
(STO), però aconseguí fugir. Aquesta part de sa
vida la va explicar en el
llibre Candide face au Moloch. Recit
d'una aventure de la non-violence (1983). Un cop lliure, fou
membre de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la
Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF) d'Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França). Durant 12
anys va ser elegit quatre vegades membre del Consell de la
Internacional dels
Resistents a la Guerra (IRG). En aquesta època
col·laborà en diversos periòdics
pacifistes, com ara Les Cahiers du
Pacifisme (1946-1963), del qual va ser gerent, i Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950),
òrgan de la Confederació
General Pacifista (CGP) animat per Louis Louvet i André
Maille. En 1948 fou
responsable d'una obra de desenvolupament comunitari del Servei Civil
Internacional (SCI) a la Cabília (Magrib), on
conegué els escriptors Albert
Camus i Mouloud Feraoun, experiència que va explicar en el
seu llibre En Kabylie dans les
tranchées de la paix
(1953). Posteriorment la UNESCO li confià una
missió educativa amb els
refugiats palestins a la franja de Gaza, a Egipte i a
Jordània. Aconseguí una
feina de professor al massís d'Ouarsénis
(Algèria), on aplicà els mètodes
pedagògics de l'educació integral,
però poc després, en 1954, arran del
terratrèmol
d'Orléansville, actual Chlef, se li va prohibir l'estada a
Algèria. Després de
fer estudis de sociologia i ciències polítiques,
en 1959 s'instal·là a Dakar (Senegal)
per ocupar-se de diverses cooperatives rurals de l'Oficina Nacional de
Cooperació i d'Acció al Desenvolupament (ONCAD) i
de cooperatives escolars. A Senegal fou
membre del Congrés
dels Pobles i creà el moviment de Ciutadans del
Món. A Dakar tingué sos dos
fills, Alassane i Abdou. Entre 1959 i 1960 participà
activament en les lluites
antinuclears contra l'experimentació de la primera bomba
atòmica francesa al Sàhara
i fou un dels organitzadors d'una caravana de camions que
recorregué Àfrica per
denunciar aquesta situació i que fou finalment detinguda per
les autoritats a
Ghana; per denunciar aquest fet, portà durant 15 dies una
vaga de fam davant
l'ambaixada francesa d'Accra (Ghana). En els anys posteriors
participà en les
campanyes i vagues de fam portades per Louis Lecoin per a obtenir
l'estatut
d'objector de consciència per a tots els pacifistes. En
aquesta època
col·laborà en Liberté
(1958-1971), de
Louis Lecoin, i Le Réfractaire81974-1983),
de May Picqueray. El maig de 1961 fou un dels sis
«André Bernard» –tots
els participants en l'acció prengueren la mateixa identitat
segons una
estratègia de l'Acció Cívica No
Violenta (ACNV)– detinguts a Marsella
(Provença, Occitània) amb el vertader
André Bernard, insubmís anarquista des de
feia quatre anys. El 17 d'octubre de 1961 es casà a Dakar
amb la
professora Jeanne Marie Dumeste. En 1966 creà un grup
africà
d'estudis i d'acció no violenta
al Senegal i en els anys setanta va fer costat la lluita dels pagesos
del
Larzac (Llenguadoc, Occitània) contra la
instal·lació per part del Ministeri de
Defensa francès d'un polígon de tir a la zona.
Amb Louis Simon animà la Lliga
d'Acció Pacifista (LAP). Després de la seva
jubilació en 1972 s'instal·là a amb
sa família a Algèria i posteriorment es
retirà a les localitats provençals de
Grasse i Tourtour. Pierre Martin va morir el 22 de juny de 1998 al seu
domicili de
Grasse (Provença,
Occitània). ***
Gérard
Mélinand dibuixat per Jacques Tardi - Gérard Mélinand: El 22 de juny de 2000 mor a París (França) l'impressor i militant anarquista Gérard Michel Jean-Claude Mélinand, conegut com Grand Gégé. Havia nascut el 17 de juliol de 1952 al XII Districte de París (França) en el si d'una família francoitaliana seguidora de Charles de Gaulle. Sos pares es deien Marceau Mélinand i Vittoria Boninsegna. Quan estudiava a l'Institut Aragó de París, no participà en el moviment estudiantil de «Maig de 1968», però en 1969 s'adherí al Comitè d'Acció del seu institut, descobrint el comunisme llibertari i entrant a formar part del grup de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Vincennes (Illa de França, França). Vivia al V Districte de París i s'adherí al grup «Jules Vallès» del XIII Districte, participant activament de les tasques a la barriada organitzades pel col·lectiu editor de Le Canard du 13è i animant el grup d'animació infantil del barri. Dins d'aquest grup va ser nomenat membre del Secrétariat aux Relations Internationales (SARI, Secretariat per a les Relacions Internacionals), encarregat de les relacions amb els companys italians. Paral·lelament, es formà en el ofici d'impressor en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, i passà a treballar al laboratori d'òfset de la impremta «Les Imprimeurs Libres». En 1974 entrà a formar part del grup del V Districte de París de l'ORA, amb Natacha Doudjeva, Rolf Dupuy, Laurence Galice i Geneviève Pauli, entre d'altres, i participà en les activitats de la «Maison pour Tous» (Casa per a Tothom) del carrer Mouffetard i en la publicació del periòdic de contrainformació Le Cri du 5ème. En 1976 fou partidari de l'exclusió de la tendència que acabaria formant la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) i començà a militar en l'Organització Comunista Llibertària (OCL), nou nom adoptat per l'ORA. Durant els anys setanta fou partidari de l'anomenat «moviment autònom», participant en l'ocupació del diari Libération, fent costat l'ocupació de la fàbrica de rellotges «Lib» i esdevenint una de les figures més destacades de l'«Appel pour l'Autonomie du Moviment Social» (Crida per l'Autonomia del Moviment Social) de París. La violència extrema i l'antisindicalisme d'aquesta organització donà lloc a la sortida de nombrosos militants de l'OCL i ell ho va fer en 1982. En aquells anys participà també en les lluites antinuclears (Malville, de 1977; Plogoff, entre 1979 i 1980, etc.), contra la repressió i a favor de la solidaritat internacional, així com diverses campanyes de tota casta (antimilitaristes, llibertat d'expressió, etc.). El maig de 1989 signà, amb altres militants llibertaris (Georges Fontenis, Daniel Guerrier, André Senez, etc.), l'«Appell pour une alternative libertaire» (Crida per a una alternativa llibertària), que acabà donant lloc en 1991 a l'organització Alternativa Llibertària (AL). Després de treballar en diverses impremtes, en 1994 creà l'empresa «Les Cinq Doigts de la Main» en fundà la seva pròpia impremta al XI Districte de París sota el nom «Expressions», que reagrupava tres petites impremtes de tradició militant, artesanal i cooperativa («Gilles Tautin», «Primavera-Quotidienne» i «ECG»). Arran de la reactivació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNT-F) durant les vagues de 1995, s'acostà a aquesta organització, a la qual, a finals dels anys noranta, malgrat l'oposició d'alguns militants que pensaven que el seu estatus de patró era incompatible amb la seva adhesió a la CNT-F, aconseguí afiliar-se en el Sindicat de la Comunicació, amb seu al carrer Vignoles. D'ell fou la idea d'organitzar les jornades culturals «Mai 2000, pour un autre futur» i participà activament en el comitè de la CNT-F (Yves Peyraut, Jacques Toublet, etc.) encarregat de portar-les a terme. Després d'aquelles jornades esgotadores, Gérard Mélinand va morir durant la nit del 21 al 22 de juny de 2000 d'un aneurisma quan sortia de la seva impremta, al XI Districte de París (França). Centenars de persones participaren en l'acte de la seva incineració al cementiri parisenc de Père Lachaise. Després de la seva mort, una part dels assalariats d'«Expressions» fundaren el 16 d'octubre de 2000 la impremta cooperativa «Expressions 2». ***
Bruno
Vannini (segon per la dreta dels asseguts), amb altres destacats
anarquistes, durant la sessió «Anarquisme
italià a
Melbourne» de la Celebració del Centenari de
l'Anarquisme
Australià (Melbourne, 3 de maig de 1986) - Bruno Vannini: El 22 de juny de 2001 mor a Melbourne (Victòria, Austràlia) l'anarquista Bruno Vannini. Havia nascut cap el 1919 a Itàlia. Militant anarquista des de l'adolescència, després de la II Guerra Mundial emigrà a Austràlia i milità a Melbourne juntament amb altres destacats anarquistes italians (Maximo Bartelloto, Amenda Ceccaroni, Jack Farello, Boris Franteschini, Raphaele Turco, etc.). Fou un dels organitzadors de les trobades regulars anarquistes que s'organitzaren entre 1950 i 1960 a Narre Warren (Victòria, Austràlia). Entre 1985 i 1986 participà activament, amb Boris Franteschini, en l'organització de l'Australian Anarchist Centenary Celebration (Celebració del Centenari de l'Anarquisme Australià). Bruno Vannini va morir el 22 de juny de 2001 a Melbourne (Victòria, Austràlia) i fou l'últim anarquista sobrevivent del nombrós grup d'anarquistes italians que emigrà entre 1920 i 1960 a Austràlia. ***
Tristan Cabral fotografiat per Didier Leclerc - Tristan Cabral: El
22 de juny de 2020 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, poeta,
traductor, professor i militant marxista llibertari i antimilitarista Yann Max
Houssin, conegut com Tristan Cabral –detestava el seu nom oficial. Havia
nascut el 29 de febrer –oficialment l'1 de març– de 1944 a Arcachon (Aquitània,
Occitània). Va ser fill il·legítim de R. Heinz, metge militar alemany durant
l'Ocupació, i de Juliette Delavis, casada en un matrimoni de conveniència familiar
i sense amor amb André Claude Houssin, aleshores presoner a Alemanya, el qual,
en acabar la II Guerra Mundial, retornà a França i legitimà l'infant. Després
de fer els estudis secundaris al Col·legi Henri IV de Bergerac (Aquitània,
Occitània), estudià quatre anys a la Facultat de Teologia Protestant a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) i, després d'abandonar la carrera pastoral –acabà declarant-se
ateu, encara que admirador de Jesús de Natzaret–, va fer estudis de filosofia,
amb Gilles Deleuze, entre d'altres. Ensenyà filosofia durant una trentena
d'anys al Liceu Alphonse-Daudet de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Militant
trotskista, durant els fets de «Maig del 68» va fer costat l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA) i va ser detingut. Després es dedicà fins a
1971 a viatjar (Turquia, Iran, Iraq, Palestina, Amèrica Central, Perú, Bolívia,
Kurdistan, Irlanda del Nord, etc.), on, a més d'aprendre idiomes, entrà en
contacte i participà amb tots els moviments revolucionaris que hi trobà. En
1974 es publicà el llibre Ouvrez le feu! (1964-1972), recull de poemes
d'un tal Tristan Cabral, jove poeta suïcidat en 1972, amb un prefaci de Yan
Houssin, que posteriorment se sabrà que aquest darrer era el veritable autor.
Prengué el nom de Tristan Cabral en homenatge al polític independentista
de Guinea i de Cap Verd Amílcar Cabral (Abel Djassi) i de Tristan, de la
llegenda literària medieval de Tristany i Isolda. Ben actiu en els
moviments de protesta, en els anys setanta formà part del Comitè
Anti-Militarista (CAM), en suport dels Comitès de Soldats (CS), fet pel qual va
ser condemnat a mig any de presó i tancat uns mesos a partir de desembre de
1975 a la presó parisenca de La Santé. Com a insubmís al servei militar, va ser
suspès un temps de l'ensenyança. Fou íntim amic dels poetes anarquistes André
Chenet i André Laude. En les eleccions municipals de 1995 va ser candidat en la
llista encapçalada per l'empresari taurí Bernard Domb (Simon Casas). Va
ser membre del Centre Ascaso Durruti (CAD) de Montpeller. En 2004, després d'un
intent de suïcidi, va ser internat un temps en psiquiatria i en 2010 publicà el
seu llibre H.D.T. (Hospitalisation à la Demande d'un Tiers) sobre
aquesta experiència. En 2005 s'integrà, amb altres poetes, en el moviment
«Insurrection Poétique». Va traduir diversos autors, com ara Nazim Hikmet, Octavio
Paz, Yannis Ritsos, Georg Trakl, etc. Trobem poemes i textos seus en diferents
publicacions periòdiques (Faire-part, Le Fou Parle, Hors Jeu,
Poésie 1 - Vagabondage, La Voix des Autres, etc.). Entre les
seves obres poètiques podem destacar Ouvrez le feu! (1964-1972) (1974 i
1979), Du pain et des pierres (1977), Demain, quand je serai petit
(1979), Et sois cet océan! (1981 i 1983), La lumière et l'exil. Anthologie
des poètes du Sud de 1914 à nos jours (1985, editor), Le passeur de
silence. Poèmes (1981-1985) (1986), Sonnets (1989, amb altres), États
d'urgence (1990), Le quatuor de Prague (1968-1990) (1990), Les
Paris imaginaires (1990), Chasseurs d'Aube (1991), Le passeur
d'Istanbul. Poèmes (1992), Le Désert-Dieu (1996), L'enfant d'eau.
Journal d'un égaré (1940-1950) (1997), Mourir à Vukovar. Petit carnet de
Bosnie (1997), La messe en mort (1999), L'enfant de guerre (999-1999)
(2002), Al Marjasem Ella Gloriam (2006), La belle et la fête (2008),
Le cimetière de Sion. De Yad Vashem à Chatila-Gaza (2010), H.D.T. (Hospitalisation
à la Demande d'un Tiers) (2010), Les chants de la sansouïre (2011,
amb Michel Falguières), Dernier tango à Salta. Quand deux femmes s'aimaient
dans l'Argentine de Videla (2012 i 2016), Dernier tango à Salta
(2013), Juliette ou le chemin des immortelles (2013), Si vaste d'être
seul (2013), Requiem en Barcelona (2014), La petite route (mes
années buissonnières) (2015) i Poèmes à diré (2019); també és autor
dels assaigs Manifestes pour la sixième République (1987, amb Jack Oriac)
i Le désert-Dieu. Journal de Jérusalem sous l'Intifada (1996). Sa
companya fou Fabienne Claude Viala. Molt malalt, Tristan Cabral va morir el 22
de juny de 2020 al Centre Hospitalari Universitari Bellevue de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on portava hospitalitzat cinc anys. La ballarina i editora
d'art Sarah Houssin-Dreyfuss és sa filla. ---
|
![[21/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/06]") |
|
![[23/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/06]") |
|
|
| Actualització: 02-08-24 |