---

Anarcoefemèrides del 22 de juliol

Esdeveniments

Carnet d'afiliat a l'FTRE

- Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis «legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.

***

Primera pàgina de Sorgiamo

- Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo «Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.

***

Cartell de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977

- Jornades Llibertàries Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a Barcelona (Catalunya) es realitzen les «Jornades Llibertàries Internacionals» organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos ateneus llibertaris (Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant Antoni, Barri Xino) i per la revista Ajoblanco, sota el lema «Pel retrobament de la vella acràcia!». Les sessions es van realitzar al Saló Diana del carrer Nou de la Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels debats politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art, cinema alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme, autogestió, antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les taules rodones, dels mítings i de les assemblees llibertàries es van realitzar tota classe d'espectacles i de happenings relacionats amb la música, el cinema, el teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones, la majoria joves, i hi van prendre part infinitat d'intel·lectuals i d'artistes, com ara Daniel Cohn-Bendit, José Luis García Rúa, Antonio López Campillo, Cipriano Damiano, Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, José María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt, Francesc Boldú, Ramon Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario, Ocaña, Ramon Muns, Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso, Pablo Guerrero, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti, Ángel Villalba, Triana, La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica, Orquestra Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les, etc. El Col·lectiu Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco, va treure el diari gratuït Barcelona Libertaria, que ressenyava els debats, els actes i les expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es van editar tres números. Les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser un dels actes més importants de la contracultura de l'època.

Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)

Barcelona Libertaria

Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)

David Castillo: «L'estiu llibertari», en Avui (23-07-2007)

Naixements

Fitxa de Jules Scarcériaux de la policia alemanya

- Jules Scarcériaux: El 22 de juliol de 1873 neix a Wasmuel (Quaregnon, Hainaut, Valònia) l'escriptor, escultor, ceramista i propagandista anarquista Jules Scarcériaux, també conegut com Jules Fontaine. Sos pares es deien Désiré Scarcériaux i Pauline Fontaine. Durant la tardor de 1900 participà en les reunions anarquistes celebrades al cafè Leborgne, al número 36 del carrer Vandamme de París (França). En aquesta època treballava en el mateix taller del cançonetista anarquista François-Henri Jolivet. En 1901 fou assidu del restaurant cooperatiu «L'Émancipation», al número 38 del carrer de l'Église, i a les reunions dominicals de la Biblioteca Comunista del XV Districte de París, antic grup «Les Trimardeurs». El 15 de març de 1902 va ser expulsat de França i passà a Alemanya. El 8 de febrer de 1904 el seu domicili de Bonn (Prússia) va ser escorcollat en la seva absència i es trobaren llibres i periòdics anarquistes; detingut a la sortida del taller, va ser empresonat unes setmanes i el 14 de maig de 1904 va ser posat a la frontera belga. Finalment, en 1905, emigrà als Estats Units. Després de passar per Boston (Massachusetts, EUA) i per Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Trenton (Nova Jersey, EUA). Conegué Clément Duval, després de la seva evasió de la colònia penitenciària, del qual va fer la seva necrològica en 1935 per al periòdic Man!. Col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fet que va portar a principis de juny de 1909 una polèmica amb Jules Derbaix i Louis Goaziou i L'Union des Travailleurs, publicació en la qual també col·laborava. Sembla que també col·laborà en Volkszeietung i, amb Margaret Levan i Oscar Maes, en la «Communistic Library» de Trenton. A més de tot això, s'encarregà de coordinar les conferències d'Emma Goldman a Trenton. Entre 1910 i 1911 col·laborà en el setmanari L'Insurgé. Obrer porcellaner en una fàbrica de sindicació obligada, es va veure forçat a afiliar-se en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball) i l'agost de 1910 va ser elegit delegat de la Unió Central de Trenton, en la secció de 45 obrers porcellaners. Partidari del sindicalisme d'acció directa, ràpidament entrà en conflicte amb la direcció de l'AFL, que l'acusà de formar part dels anarcosindicalistes dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i de fer propaganda contra el sindicalisme reformista; finalment va ser expulsat de l'AFL amb un document signat pel mateix Samuel Gompers. Com a membre dels IWW destacà pels seu domini de diferents idiomes. Cap a finals dels anys deu animà un curs de ceràmica a l'Escola Moderna d'Stelton (Nova Jersey, EUA). A finals de la Gran Guerra, en 1918, s'instal·là a Richmond (Califòrnia, EUA), on va ser estretament vigila per la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació). A finals dels anys vint s'instal·là a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Amenaçat amb la deportació per les autoritats nord-americanes, ben igual que moltes d'altres militants, intentà, per intervenció de l'anarquista Humbert Rullière (Laurent Casas), que la seva prohibició de residència a França fos revocada, però, malgrat les gestions de la Lliga dels Drets de l'Home, es mantingué la interdicció; finalment, pogué restar als EUA. Participà activament en les campanyes a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A partir dels anys trenta, formà part del «Grup Kropotkin», del «Workman Circle», de Los Angeles, del qual eren membres destacats llibertaris, com ara Henry Cohen, Cassius V. Cook, Walter Holloway, Hans Rossner, Alfred Sanftleben, Sprading i Swartz,, entre d'altres; així com de la «Walt Whitman School». En aquests anys col·laborà en nombroses revistes llibertàries, (L'Adunata dei Refrattari, Défense de l'Home, L'En-Dehors, International Socialist Review, Le Libertaire, Man!, Mother Earth, Plus Loin, La Revue du Travail, Road to Freedom, Why?, etc.), per a les quals va fer traduccions. Durant els anys cinquanta fou subscriptor del periòdic parisenc Le Libertaire. Mantingué contractes amb la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i amb el grup editor de Le Combat Syndicaliste. Com a escultor va que flaques de ceràmica amb l'efígie de coneguts anarquistes (Bakunin, Bell, Godwin, Kropotkin, Malatesta, Reclus, Thoreau, Tolstoi, etc.). També treballà fent decorats de pel·lícules de Cecil B. De Mille, i d'altres directors de Hollywood, i finançà l'edició de premsa i de llibres anarquistes. El 24 de març de 1963 va morir sa companya, la polonesa Sabina Lowenthal. Jules Scarcériaux va morir el 2 de maig de 1963 a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Deixà tota la seva fortuna a la premsa anarquista.

Jules Scarcériaux (1873-1963)

***

Notícia de la condecoració d'Henri Brûlé aparareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 29 de novembre de 1921

- Henri Brûlé: El 22 de juliol de 1876 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista Henri Georges Brûlé. Era fill natural no reconegut de Pamelle Brûlé, obrera fabril, i de Jean-Claude Mallet, i tingué una germana major, també no reconeguda, Gabrielle Brûlé, costurera. Es guanyava la vida treballant de tallador de sabates. En 1894 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Somme, on s'anotava que rebia i distribuïa fullets llibertaris. Entre el 15 de novembre de 1897 i el 30 de setembre de 1900 va fer el servei militar en el 148 Regiment d'Infanteria. L'1 de desembre de 1900 es casà a Amiens amb la teixidora alsaciana Joséphine Erwein i amb aquest matrimoni la parella legitimà una filla, Madeleine Georgette Philomène Erwein, nascuda el 7 de setembre de 1896. En aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 24 del carrer Prémontrés d'Amiens. Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, enquadrat en el 12 Regiment d'Infanteria Territorial i enviat al front. Henri Brûlé va morir en acció de guerra el 10 de febrer de 1916 a Steenstraat (Bikschote-Zuidschote, Flandes Occidental, Flandes). Pòstumament, en 1921, va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.

***

Foto policíaca de José Oiticica (1924)

- José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia –va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta –Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) i Ode ao sol e Fonte perene (1954)– i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

José Oiticica (1882-1957)

***

Foto policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de 1914)

- Joan Blanch Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a Bítem (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i Manuela Salvadó. Des de Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el novembre de 1911 passà a França. D'antuvi s'instal·là a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse Desprès de la ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà treballà regularment en la construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a «anarquista perillós i propagandista de caràcter sorneguer». El juny de 1915, son germà Manuel, barber i també insubmís a l'exèrcit i anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

***

Albert Meister

- Albert Meister: El 22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura, Suïssa), en una rica família de negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i que és un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui «L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.

Albert Meister (1927-1982)

***

Marius de Geus

- Marius de Geus: El 22 de juliol de 1954 neix a La Haia (Holanda del Sud, Països Baixos) el professor, filòsof, politòleg, assagista i anarquista Marius Adriaan de Geus. Entre 1966 i 1972 va fer el batxillerat al Christelijk Lyceum de Delft (Holanda del Sud, Països Baixos), i entre 1972 i 1977 estudià Ciències Polítiques i Jurídiques a la Universitat de Leiden (Holanda del Sud, Països Baixos), on en 1987 es doctorà en Dret amb la tesi Organisatietheorie in de Politieke Filosofie (Teoria de les organitzacions en filosofia política). Es va integrar al departament de Filosofia Política de la Universitat de Leiden, on centrà el seus estudis amb qüestions mediambientals, l'economia sostenible i la seva importància politicosocial. Va ser durant molts d'anys investigador de l'Institut Meijers de la Facultat de Dret de Leiden i investigador principal becari del Netherlands Institute of Government (NOB, Institut Governamental Holandès). Durant la seva carrera impartí nombroses conferències en l'àmbit de la filosofia política, la filosofia del dret, la teoria de les organitzacions i la filosofia mediambiental. Va ser membre del grup d'investigació de l'European Consortium for Political Research (ECPR, Consorci Europeu per la Recerca Política) sobre ecopolítica («política verda»). A partir de 1987 va ser coeditor de la revista cultural llibertària De As, per a la qual preparà diversos números temàtics i articles sobre pensadors anarquistes i socialistes (Robert Dahl, William Godwin, Woody Guthrie, Aldous Huxley, Ivan Illich, Piotr Kropotkin, William Morris, Max Stirner, etc.). L'abril de 1994 organitzà el taller «Green Politics and Democray» (Política Verda i Democràcia) de l'ECPR celebrat a Madrid (Espanya). Va ser membre del grup «Aardewerk. Beweging Voor Fundamentele Sociaal-Ecologische Verandering» (Treball per la Terra. Moviment pel Canvi Fonamental Social Ecologista). Fins al 2005 formà part del partit ecologista GroenLinks (GL, Esquerra Verda) dels Països Baixos. El seu pensament va estar molt influenciat per Ivan Illich i per Ernst Schumacher. Trobem textos seus en nombroses publicacions científiques, com ara Civis Mundi, De Geldarlander, Debat, Groen Links Magazine, Intermediair, M & O, Milieu, Namens, Oikos, Rekenschap, Revista Internacional de Filosofía, Trouw, ZOZ, etc. Entre les seves obres podem destacar Een vuistslag of een handdruk (1983, amb Paul Meerman), Didactische begeleiding bij Een vuistslag of een handdruk (1983), Organisatietheorie in de politieke filosofie (1989), Politiek, milieu en vrijheid (1993), Ecologische utopieën (1996), Varianten van groen (1997), Ecological utopies (1999), De bevrijding van het landschap (2001, amb Th. A. Van. Slobbe), De verloedering van het landschap (2002), Fences and freedom (2003), The end of over-consumption (2003) i Filosofie van de eenvoud (2014). En 2018 es va jubilar i l'any següent va caure greument malalt. Marius de Geus va morir el 20 de maig de 2020 a Rijswijk (Holanda del Sud, Països Baixos). Sa companya fou Connie Boere, amb qui tingué dues filles Iris i Tessa.

Defuncions

Teresa Fabbrini

- Teresa Fabbrini: El 22 de juliol de 1903 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Havia nascut l'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències: «Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari «Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.

***

Charles Ostyn

- Charles Ostyn: El 22 de juliol de 1912 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Havia nascut el 20 d'octubre de 1823 a París (França). Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

***

Manuel González Prada fent goma aràbica (1915)

- Manuel González Prada: El 22 de juliol de 1918 mor a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Havia nascut el 5 de gener de 1844 a Lima (Perú). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada –alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique– i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura –va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinal i El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha(1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos –González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos– per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja –tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme– el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit –molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensament és el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seus últims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

***

Vincenzo Zanelli amb un exemplar de Sorgiamo

- Vincenzo Zanelli: El 22 de juliol de 1921 és assassinat a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Havia nascut el 26 de maig de 1900 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola, un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes. 

***

Errico Malatesta

- Errico Malatesta: El 22 de juliol de 1932 mor a Roma (Itàlia) l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Havia nascut el 4 de desembre de 1853 a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) –actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquesta època aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les «democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

***

José Benítez Cizuela

- José Benítez Cizuela: El 22 de juliol de 1936 és afusellat a la Vereda del Horcajo de Los Palacios y Villafranca (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Benítez Cizuela. Havia nascut cap el 1882. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava cuidant porcs. Detingut quan el cop feixista, José Benítez Cizuela va ser afusellat el 22 de juliol de 1936 a la Vereda del Horcajo de Los Palacios y Villafranca (Sevilla, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna del cementiri de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). A son fill li van donar a triar entre el paredó d'afusellament i l'allistament en les files franquistes, i agafà la segona opció.

***

Josep Peidro Vilaplana a Colom-Béchar poc abans de morir (1940)

- Josep Peidro Vilaplana: El 22 de juliol de 1940 mor a Oudja (Rif, Marroc) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Havia nascut el 19 de maig de 1897 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià). Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar «Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó «Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el «Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquesta època intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

Josep Peidro Vilaplana (1897-1940)

***

Necrològica d'Abraham Díaz Tendero apareguda en el periòdic tolosà CNT del 30 d'agost de 1959

- Abraham Díaz Tendero: El 22 de juliol de 1959 mor a Santiago de Xile (Xile) l'anarquista i anarcosindicalista Abraham Díaz Tendero, més conegut com El Petiso. Havia nascut el 22 de febrer de 1896 a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya). Va emigrar a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Després passà a Xile, on a finals dels anys vint va ser membre, amb José F. Cortés i altres, del grup anarquista «Siempre», que edità un periòdic del mateix nom. Com que Siempre sempre estava amenaçat de segrest per les autoritats, en cada edició d'un número es portava els mil exemplars a casa seva per evitar que fossin embargats per les autoritats a la impremta. En 1928, arran d'una denúncia, va ser detingut i deportat, amb altres membres del grup, a la colònia penitenciària de l'illa Más Afuera de l'arxipèlag Juan Fernández. Un dels companys detinguts no sobrevisqué a les tortures infligides. Un cop lliure, en 1930 visqué a Santiago, on participà en diversos complots contra la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo. En 1931 fou l'editor del periòdic La Barricada, continuador de Siempre, la redacció del qual estava formada per nou companys (Berlamino Estay Peña, Luis Heredia Menares, Simón Barriga, Pedro Nolasco Arratia, José F. Cortés, Daniel Reyes, José Correa Vargas, Raimundo de la Cruz Silva i Abraham Díaz Tendero mateix). Finalment, tota la redacció del periòdic fou detinguda i torturada. Després d'un procés per «propaganda subversiva» que durà 21 dies, i gràcies a una defensa procurada per la lògia maçònica «La Montaña», tots van ser alliberats després de pagar una fiança de 7.000 pesos cadascun. De tota manera, molts d'ells (Belarmino Estay Peña, Pedro Nolasco Arratia, Daniel Reyes, Luis Heredia Menares, Simón Barriga El Chico i Abraham Díaz Tendero mateix), van ser novament detinguts per la policia i enviats dos mesos de confinament a Aysén (Patagònia, Xile). El juliol de 1931, després de la dimissió i fugida del dictador Ibáñez, van ser alliberats i a través de Puerto Mont arribaren a Santiago, on organitzaren tota mena de manifestacions. Estava casat amb María Álvarez Soto, amb qui tingué quatre infants.

***

Necrològica de Teresa Pugès Fabró apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 27 d'agost de 1959

- Teresa Pugès Fabró: El 22 de juliol de 1959 mor a Raissac d'Aude (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Teresa Anna Filomena Pugès Fabró. Havia nascut el 26 de juliol de 1907 al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Pugès Viltró, llaurador, i Francesca Fabró Pugès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb son company, l'anarcosindicalista Baptiste Amela, s'exilià a França. Ambdós militaren en la Federació Local de Narbona (Llenguadoc, Occitània). Malalta de càncer, Teresa Pugès Fabró va morir el 22 de juliol de 1959 al seu domicili de Raissac d'Aude (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Emiliano Somalo Hernáez: El 22 de juliol de 1970 mor a Los Sarrasins (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Emiliano Somalo Hernáez –el seu primer llinatge citat a vegades com Samalo i el segon de diferents maneres (Herráiz, Hernaze, etc.). Havia nascut el 8 d'agost de 1891 a Matute (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Amos Somalo i Felipa Hernáez. Xofer de professió, des de molt jove estava afiliat al Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1935 complia condemna a la presó de Pamplona (Navarra). El cop d'Estat feixista de juliol de 1936 l'agafà a zona controlada per l'exèrcit franquista, però aconseguí passar a zona republicana. En acabar la guerra, s'exilià a França i patí els camps de concentració. A l'Alliberament va ser un dels fundadors de la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT. Emiliano Somalo Hernáez va morir el 22 de juliol de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Guiena, Occitània). En el moment de la seva mort n'era el secretari. Sa companya fou Engracia Felipe.

***

Nick Anibaldi i sa companya Anita Francolini

- Nick Anibaldi: El 22 de juliol de 1972 mor a Detroit (Wayne, Michigan, EUA) l'anarquista Domenico Anibaldi, més conegut com Nick Anibaldi. Havia nascut el 10 de juny de 1893 a Caporciano (Aburços, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Anibaldi i Filomena Sidonio. Milità en el moviment anarquista des de la seva adolescència. Emigrà des de Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del Cretie, cap a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on arribà el 21 de març de 1920. En 1922 treballava de miner a Belmont (Belmont, Ohio, EUA). El 13 d'octubre de 1927 va ser naturalitzat nord-americà. El 12 de juny de 1939 es casà a Detroit amb Anita Francolini. A partir de 1942 visqué a Canton (Wayne, Michigan, EUA), però s'instal·là definitivament a Detroit, on formà part del grup anarquista italià «I Refrattari» d'aquesta ciutat. Nick Anibaldi va morir d'una crisi cardíaca el 22 de juliol de 1972 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA).

***

D'esquerra a dreta: Marisol, Argentina, Mariano i Carlos Puente (Vath Lada, 1967)

- Mariano Puente Sobrón: El 22 de juliol de 1974 mor a Richet (Pissòs, Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Puente Sobrón –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sahón. Havia nascut el 7 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1900 a Burgos (Castella, Espanya). Sos pares es deien Macario Puente Fernández, ferrer, i Antonina Sobrón Herranez. Quan era jove son pare l'envià pensionat al Regne Unit per a aprendre l'anglès i quan tenia 18 anys retornà a la Península, posant-se a fer feina d'intèrpret a Bilbao (Biscaia, País Basc). A partir del 1919 viatjà i treballà arreu d'Europa i d'Amèrica –Estats Units (1924), Brasil i Argentina (1929)–, fent contacte amb diverses organitzacions anarcosindicalistes com ara Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i es mostrà força resolut al costat d'altres companys, com Basilio Hernáez Armas i Antonio Martín Escudero. En aquesta època col·laborà amb el periòdic anarquista de Puigcerdà Sembrador. En 1937 se li va encarregar la gestió de l'arxiu de la Secció de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França, on a partir del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista de la policia gal·la de militants anarquistes a controlar per la seva perillositat; en aquesta llista figurava com a «professor» i «propagandista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)» i feia costar que parlava «quatre o cinc llengües». El fet és que fou internat, juntament amb el seu amic Juan Muñoz, als camps de concentració de Les Haras de Perpinyà i Bram, on emmalaltí. A partir de 1950 residí a Aquitània (Les Landes, Vath Lada, Mostèirs-Viganon i Le Richet), amb continus viatges a Bordeus (Aquitània, Occitània) per a visitar el seu amic Eleuterio Quintanilla Prieto. A començaments dels anys cinquanta fou secretari de la Federación Española de Enfermos Crónicos e Inválidos (FEECI). En 1952 col·laborà en España Libre i en 1958 en CNT, gairebé sempre com a representant de la FEECI. Durant els anys seixanta fou «comprensiu» amb el sector cincpuntista. En 1962 col·laborà en el periòdic Espoir. En 1966 publicà el fulletó Tributo a Eleutorio Quintanilla, que previament havia publicat en lliuraments en Le Combat Syndicaliste. Mariano Puente Sobrón va morir el 22 de juliol de 1974 al seu domicili de Richet (Pissòs, Aquitània, Occitània). En 1987 el seu testimoni va ser recollit per Nancy Macdonald en el llibre Homage to the spanish exiles. Voices from the spanish civil war.

Mariano Puente Sobrón (1900-1974)

***

Necrològica de Joaquín Antón Álvarez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de desembre de 1980

- Joaquín Antón Álvarez: El 22 de juliol de 1980 mor a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Antón Álvarez. Havia nascut cap al 1901 a Fresno el Viejo (Valladolid, Castella, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Treballador del sector tèxtil, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre de la Unió Social Nacional (USN), partit polític en «defensa del dret de tota classe treballadora» fundat el novembre de 1935 al barri barceloní de Gràcia, presidit pel fonedor Alfons Mier Viñals, i del qual va ser vocal del seu Comitè Regional de Catalunya. El juliol de 1936, mentre feia el servei militar, participà en les lluites de carrer contra els aixecats feixistes al barri barceloní del Clot. Marxà al front d'Aragó i va ser ferit a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat a camps de concentració i va fer feina en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'instal·la amb sa companya Lola a Fumel (Aquitània, Occitània), on milità en la CNT de l'Exili i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Un cop jubilat, en morir el dictador Franco, retornà a Espanya i establert a Santander participà en la reconstrucció de la CNT d'aquella ciutat.

***

Notícia orgànica de Gilbert Rollet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de novembre de 1937

- Gilbert Rollet: El 22 de juliol de 1986 mor a Coubert (Illa de França, França) l'anarquista Léon-Raymond-Gilbert Rollet, conegut com Tellor. Havia nascut el 28 d'octubre de 1902 a Épinal (Lorena, França). Sos pares es deien Gustave Félix Rollet, empleat de comerç a Épinal, i Marie Léonie Louise Henriot. Es guanyava la vida com a monitor d'educació física i corrector d'impremta. A partir de 1925 assistí a reunions de les Joventuts Llibertàries del XVII Districte de París i a les conferències i al congrés de la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1926 va ser detingut per distribuir un fullet a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 va ser nomenat secretari de la «Lliga Internacional de Refractaris a Totes les Guerres». El 13 de novembre de 1930 es casà al XVII Districte de París (França) amb la venedora parisenca Léontine Ungar. En aquesta època treballava de comptable en un magatzem i vivia al número 23 del carrer Balagny. En 1936 era secretari del grup del XVII Districte de l'UA, encarregant-se de les relacions entre aquest grup i el secretariat nacional. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Nollet i era conegut per ser un apassionat del culturisme. Col·laborà en aquests anys amb nombrosos articles sobre política exterior en Le Libertaire. L'11 de febrer de 1937 va fer la xerrada «Les ententes industrielles et le fascisme» per al grup anarquista del XVII Districte de París. El febrer de 1937, arran de ser atropellat per un cotxe, una cama li va se amputada. Posteriorment va ser admès en el Sindicat de Correctors de París. En el Congrés de l'UA, celebrat entre el 20 d'octubre i l'1 de novembre de 1937, va ser nomenat, com a redactor de Le Libertaire, membre de la comissió administrativa i abans de la II Guerra Mundial encara n'era membre. El 15 de gener de 1938, com a «anarquista perillós», va ser inscrit en un llistat d'anarquistes del departament del Sena i el seu domicili va ser controlat mensualment. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), al número 26 del carrer Crussel, van ser trobats el seu nom i la seva adreça, i aleshores n'era secretari de la secció del XVII Districte. Durant l'Ocupació va estar desocupat i entre 1941 i l'estiu de 1944 treballà intermitentment com a corrector fent substitucions en el Journal Officiel Després de la II Guerra Mundial va fer feina de linotipista en Le Figaro. L'abril de 1946 participà en la subscripció popular per a facilitar el retorn de la Guaiana Francesa de l'anarquista deportat Éliacin Vézian, tornada que no es va poder aconseguir. En 1950, encara que sembla ja no participava en activitats polítiques, el seu domicili del carrer Truffaut de París figurava en el llistat d'adreces d'anarquistes a vigilar per la policia.

***

Necrològica de Victoriano Martínez Rusás apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 d'octubre de 1988

- Victoriano Martínez Rusás: El 22 de juliol de 1988 mor a Peliçana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Victoriano Tomás Martínez Rusás, conegut com Tianet. Havia nascut l'1 de maig de 1921 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Era fill de Tomás Martínez Viruete, militant del Sindicat de la Pell de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Dolores Rusás Cuté. Vivia a «Els 40 pisos», edifici modernista del barri del Gorg de Badalona. De molt jove s'adherí a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Pell de la CNT. Cap el 1937 va ser mobilitzat en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb la qual, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers. En sortir dels camps s'instal·là a Peliçana, on establí amb Ana Castro una família de quatre infants (Violeta, J. Tomás, Federico i Roberto). Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Peliçana de la CNT, de la qual va ser secretari durant les dècades setanta i vuitanta. Victoriano Martínez Rusás va morir el 22 de juliol de 1988 al seu domicili de Peliçana (Provença, Occitània).

***

María Mateo Bruna

- María Mateo Bruna: El 22 de juliol de 1992 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. Havia nascut el 12 de gener de 1902 a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Blas Mateo i Gerónima Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

María Mateo Bruna (1902-1992)

***

Celia Gutiérrez Aira

- Celia Gutiérrez Aira: El 22 de juliol de 1996 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista María Celia Gutiérrez Aira. Havia nascut el 16 de maig de 1955 a Barakaldo (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Francisco Gutiérrez Santa Coloma, empleat, i María Aurora Aira González. En la dècada dels vuitanta milità a l'Ateneu Llibertari del Poblesec de Barcelona (Catalunya). Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en «Mujeres Libres» de la zona de Bilbao. Col·laborà en periòdics com CNT i Tierra y Libertad. En els últims anys la malaltia l'obligà a mantenir-se al marge de la militància activa. Son company Juan Carlos Sánchez Gómez (Astro) i sa germana, la violinista Carmen Gutiérrez Aira (Rocky), també destacats militants. Celia Gutiérrez Aira va morir el 22 de juliol de 1996 a Bilbao (Biscaia, País Basc) i va ser enterrada al cementiri de Vistalegre de la ciutat.

***

Necrològica de Rosa Pastor Vicario apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de setembre de 1999

- Rosa Pastor Vicario: El 22 de juliol de 1999 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Rosa Pastor Vicario. Havia nascut el 10 d'abril de 1920 –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril de 1921– a Vicálvaro (Madrid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Vicente Pastor Ullan, jornaler, i Felisa Vicario Pastor. En 1936, amb sa mare, ses germanes i son germà petit, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on conegué el destacat militant anarcosindicalista José Muñoz Congost, que esdevingué son company. Acabada la guerra, va ser detinguda i en 1940 empresonada a Alacant. En 1947 decidí passar a França i amb un vaixell arribà a Donibane Lohizune (Lapurdi, País Basc); posteriorment trobà son germà major a Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1948 passà al Nord d'Àfrica i a Alger (Algèria) retrobà José Muñoz Congost; la parella es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger i amb el temps tingueren dues nines, Rosa i Angelines. En 1955 s'instal·là a Casablanca (Marroc) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'associació cultural «Armonía», on s'ocupà especialment de les classes per a infants i formà part del seu grup teatral. En 1964 va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là, d'antuvi, a Péronne (Borgonya, França), i, a partir de 1967, a Llemotges (Llemosí, Occitània), on ambdós continuaren militant en la CNT de l'exili. Rosa Pastor Vicario va morir el 22 de juliol de 1999 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Germinal Sánchez i Susanna (1997)

- Germinal Sánchez Sola: El 22 de juliol de 2000 mor a Lió (Forez, Arpitània) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez Sola. Havia nascut el 2 de juliol de 1936 al barri de Cuevas del Ángel de Baza (Granada, Andalusia, Espanya). Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra. Sos pares es deien Antonio Sánchez Díaz, paleta i militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Isabel Sola Fernández. En 1933 son pare va ser empresonat arran d'una vaga i al final de la guerra civil va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements el seu nom orignal va ser canviat pel de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid (Espanya) per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà a Rabat (Marroc), on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. Milità en la CNT del Marroc. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió (Arpitània) i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França a la zona de Lió alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT) –durant molts d'anys tingué tres carnets sindicals: la CNT espanyola, la CNT francesa i la CGT. Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez Sola va morir d'un càncer el 22 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 28 de juliol– de 2000 al III Districte de Lió (Forez, Arpitània).

***

Part del grup editor d'Utopía als anys vuitanta.
D'esquerra a dreta: Raúl Torres, Christian Ferrer, Carlos Torres, Carlos Gioiosa (Cutral) i Juan Carlos Pujalte

- Carlos Torres: El 22 de juliol de 2014 mor a Buenos Aires (Argentina) el llibreter i editor anarquista Carlos Torres. Havia nascut el 19 de gener de 1938 a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) –algunes fonts citen Barcelona (Catalunya). Fill d'una família anarquista, son pare, que morí jove, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), i sa mare en les Joventuts Llibertàries. Passà la seva infància a Eivissa i posteriorment emigrà a l'Argentina. Entrà com a aprenent de fuster i el seu mestre el va introduir en el moviment anarquista. Milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA), en la Biblioteca Popular «José Ingenieros» –amb Vicente Francomano construí bona part del mobiliari de la seu al carrer Ramirez de Velasco– i en el grup editor de La Protesta (Eduardo Colombo, Esteban Delmastro, Vicente Francomano, Antonio López, Oscar i César Milstein, Gregorio Naso, Gabriel Prieto, els germans Roque, Jorge Solomonoff, etc.). En aquesta època conegué Alba, que esdevingué sa companya. Participà en els actes de sabotatge de les lluites dels lampistes i dels companys de la Federació d'Obrers en Construccions Navals. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, retornà amb sa família a Espanya, on treballà en diversos oficis, destacant el de llibreter. Després de la caiguda de la dictadura militar retornà a l'Argentina i es guanyà la vida de llibreter, integrant-se en la redacció de La Protesta i, amb Christian Ferrer, Carlos Gioisa (Cutral), Juan Carlos Pujalte i Raúl Torres, de la revista Utopía. Intervingué activament en l'edició de llibres anarquistes des de diverses editorials i col·leccions (Altamira, Terramar, Utopía Libertaria, etc.) i col·laborà amb l'editorial uruguaiana Nordan. En 1984 participà en la Trobada Anarquista de Guernica (Biscaia, País Basc). Carlos Torres, després de 24 anys de lluita contra una cardiopatia dilatada, va morir el 22 de juliol de 2014 a Buenos Aires (Argentina).