|
---
Anarcoefemèrides del 22 d'octubre Esdeveniments
Capçalera del primer número de Ravachol - Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès. ***
Capçalera
de Le Libertaire - Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de
1893
surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número del periòdic quinzenal Le
Libertaire. Organe
socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode.
Portava els
epígrafs: «El patriotisme és
l'últim refugi del covard», d'August Spies
–realment
és una frase de Samuel Johnson–, i «El
nostre enemic és el nostre
amo», de La Fontaine. L'administració la portava
Henri Willems i s'estampava a
la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri
brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode.
Era continuació de L'Antipatriote
(1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats.
Hi havia
poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu
del periòdic patí
diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11
números, l'últim el 10 de març de
1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la
denúncia d'Henri Willens i
de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte
de premsa» a
resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut
en L'Antipatriote; aquests van ser
condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i
a 1.000 francs de multa per
l'Audiència de Brabant. Es conserva una
col·lecció completa a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears - Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seu òrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista. ***
Cartell de l'acte - Conferència de
Gallego Crespo: El 22 d'octubre de 1936 se celebra als locals del Sindicat Únic
de la Indústria Vidriera (SUIV) de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
de València (València, País Valencià) la conferència de Juan Gallego Crespo
«Sobre incautación y socialización de la industria». L'acte, organitzat pel
SUIV, va ser presidit per Esteban Sánchez, en representació del citat sindicat.
Naixements
Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894) - Louis Moreau: El
22 d'octubre de 1853 neix a Villiers-sur-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista
Louis Moreau. Era fill de Jean Ambroise Moreau, pedraire, i d'Anne Pierre. Es
guanyava la vida com son pare, treballant de pedraire. En 1872 vivia amb sos
pares a Villiers-sur-Yonne. El 6 de gener de 1875 va ser integrat en el 74
Regiment de Línia i el 7 d'abril de 1878 va ser condemnat pel I Consell de
Guerra de la III Regió Militar a tres anys de presó per «trencament voluntari
d'arma». El 3 d'octubre de 1879 entr voluntàriament en el 29 Regiment de Línia
i va ser agraciat amb l'exoneració de la resta de pena. L'1 d'agost de 1875 va
ser destinat al Regiment de Bombers de París (França) i el 15 de maig de 1876
passà novament al 74 Regiment de Línia. El 21 de setembre de 1880 passà a la
reserva amb certificat de bona conducta. El 6 d'octubre de 1883 va ser declarat
insubmís en no presentar-se a una convocatòria militar i el 9 de febrer de 1894
va ser condemnat pel I Consell de Guerra a tres mesos de presó per «insubmissió
a la llei de reclutament en temps de pau» –l'1 de novembre de 1899 va ser
alliberat de totes les responsabilitats militars. L'1 de juliol de 1894, en una
gran operació contra el moviment anarquista de la regió parisenca, que portà a l'arrest
de 154 persones, va ser detingut i el seu domicili, al número 20 del carrer
Cailloux de Clichy (Illa de França, França), escorcollat sense cap resultat.
L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 el
seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes com a «perillós»
i aleshores vivia al número 87 del carrer Moines del XVII Districte de París.
En el registre de recapitulació de 1901 figurava com a «desaparegut».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
José
Sánchez Rosa - José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005). ***
Émile
Derré fotografiat per Nadar
- Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània). ***
Foto
policíaca de Renato Siglich - Renato Siglich: El
22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich,
que va fer servir
diversos pseudònims (Renato
Souvarine,
Dott. Kibaltchich, Erres,
Promoteo, Siglinde,
Sire, Renato
Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria
Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor.
El 21 de setembre
de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a
la força pública». En 1901
formà part dels promotors de l'edició del
periòdic anarquista L'Internazionale,
on des de les seves
pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla
teòric i passar a l'acció
pràctica –sempre acabava els seus
mítings amb l'eslògan «La
Revolución serà
anarquista o no serà». Enquadrat en el sector
«antiorganitzador» del moviment
anarquista, fou partidari de l'acció individual, de
l'insurreccionalisme i de
l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que
sovint el portà a enfrontaments
violents no només amb els enemics sinó amb els
companys mateixos. El maig de
1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia
(Friül), amb un altre company,
a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure,
reprengué les seves
activitats, especialment col·laborant en la premsa
llibertària. Quan esclatà la
Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire
Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de
1915, després d'haver
desertat, creuà la frontera il·legalment i es
refugià a Venècia (Vèneto,
Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà
estranger», les autoritats el van enviar
a Nàpols (Campània, Itàlia) sota
vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a
més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir
diversos pseudònims (Dott.
Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.).
Com a corresponsal, en 1915 mantingué una
polèmica amb Pasquale Binazzi sobre
la Conferència de Zimmerwald. Després de
Nàpols, cridat pels companys, es va
traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire
Anarchico. Per la seva intensa activitat
propagandística, l'abril de 1916
va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer
efectiu fins la seva
detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va
ser deportat a
l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició
física i a les pressions de
determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué
retornar a Pisa, on
prengué la direcció de L'Avvenire
Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore
Mazzoni. Durant aquests
anys mantingué bones relacions d'amistat i
col·laboració amb destacats llibertaris,
com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa
s'uní
lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista
«Germinal!»,
amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el
«Bienni Roig» (1919-1920), es
mantingué força actiu en totes les iniciatives
que tingueren lloc a Pisa, des
dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a
les agitacions
obreres, especialment al motí que tingué lloc a
Viareggio (Toscana, Itàlia) al
voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà
incitant a la revolta i a la
revolució, alhora que criticà durament la
involució de la Revolució russa
aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les
organitzacions
anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista
Italiana (UCAI),
creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels
grups i per la
seva acció voluntària dels companys i
l'espontània de les masses. Quan retornà
Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva
iniciativa, s'esforçà a
conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la
insurrecció, però després del
moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions
estatal i feixista,
expressà posicions cada vegada més
crítiques no només amb el Partit Socialista
Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL,
Confederació
General del Treball), sinó també amb la
Unió Anarquista Italiana (UAI),
esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment
«organitzador»
anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de
l'anarquisme.
Denuncià durament les «febles» posicions
que adoptà la Comissió de
Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de
Milà (Llombardia,
Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general
convocada per l'Alleanza del
Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves
crítiques encara es
tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué
d'intervenir des del periòdic Umanità
Nova per intentar apaivagar el
debat. El seu atac als «organitzadors» no
minvà, especialment amb Temistocle
Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a
qui considerava un
«provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos
números únics de publicacions
sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a
publicar la revista teòrica Anarchismo,
amb la finalitat d'arreplegar
totes les forces «antiorganitzadores» i on
col·laboraren destacats anarquistes,
com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo
Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola),
entre d'altres, i on els tres números publicats es
mantingué una dura polèmica
amb Carlo Molaschi. Després de l'última
destrucció de la impremta «Germinal!» a
mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a
començament de 1923 es
refugià a Trieste, des d'on pogué
passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre
juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il
Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo,
gairebé tot
redactat per ell i que tingué el suport dels companys
nord-americans de L'Adunata dei Refrattari
de Nova York, i
que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire
Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio
1900-1923», publicat en Il
Messaggero della Riscossa, va ser
condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de
presó per «apologia
del regicidi, incitació a la desobediència a les
lleis i a l'odi entre
classes». En els primers mesos de 1924 retornà a
Itàlia i l'abril d'aquell any va
ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on
retrobà son amic Paolo Schicchi,
per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de
1925 va sortir
de la presó gràcies a una amnistia i a finals
d'aquell any emigrà
clandestinament a França. A París, juntament amb
Paolo Schicchi, entre juny de
1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La
Diana. En aquesta època francesa
col·laborà en Le
Libertaire i mantingué la corresponsalia amb
diferent periòdics
anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo
Berneri i els «organitzadors»,
sovint utilitzant els pseudònims Souvarine
i Sieglinde. El febrer de 1929 va
ser
expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo
Diotallevi, Luigi Fabbri,
Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà
Bèlgica. A París, en 1929, sota el
pseudònim Sieglinde
edità el fullet Anteo Zamboni
assassinato due volte, on
reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove
Zamboni contra
Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les
autoritats feixistes
italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i
espies dins del
moviment anarquista de l'exili i engegà una dura
polèmica amb Tintino Rasi (Auro
D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb
acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la
policia. Després de
l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930
desembarcà a Sicília amb
l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va
ser buscat per la
policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el
nom de Renato Zanini i a partir
d'aquí es va
perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys
trenta, en
1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial,
la policia italiana
demanà a l'homòloga alemany la
detenció de 23 anarquistes perillosos residents
a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom.
Després de la II
Guerra Mundial residia a París, on prengué
contacte amb Paolo Schicchi i altres
anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns
fullets
anticlericals –La leggenda di
Gesù
(1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto.
Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor
individualista napolità
Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo
Schicchi (1957).
Entre gener i març de 1958
mantingué una polèmica en Previsioni
sobre el problema de la socialització i el
col·lectivisme amb Bruno Rizzi.
També en 1958 publicà en Previsioni
l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista».
Renato Siglich va morir en
1958, sembla, a París (França). ***
D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana] - Louis Laurent: El 22 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre–de 1883 neix al V Districte de París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya. El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França). ***
Portada
d'uns dels llibres de Dando Dandi - Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta. ***
Necrològica
de Juan González Campoy apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de novembre de 1974 - Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França). ***
Eghilberto
Caruso - Eghilberto Caruso:
El 22 d'octubre de 1898 neix
a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert
Caruso. Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori.
Treballà, com
molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es
formà
políticament en el Cercle Llibertari «Pietro
Gori». El juliol de 1918 va ser
detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En
acabar la Gran
Guerra, participà en nombroses manifestacions i
esdevingué membre d'un dels
grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia,
participant en enfrontaments
amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una
denúncia, va ser
jutjat i condemnat a 75 dies de presó per
«possessió d'armes». Sotmès a
vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926
el seu domicili va ser
escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista
anarquista Pensiero e Volontà
i el fullet L'intermezzo dei senza patria.
En 1927
va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a
l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de
1927 arribà a la
colònia penitenciària de l'illa de Lipari,
però el 22 de desembre d'aquell any
va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia.
De bell nou a
Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i
restà sota
vigilància policíaca fins la caiguda del
règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre
del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia.
Estava casat amb Elena
Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso
va morir el 9 de
febrer de 1961 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). ***
Necrològica
de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1980 - Miquel Ballvé Palau:
El 22 d'octubre de 1899 neix a
Cervià
de les Garrigues (Garrigues,
Catalunya)
l'anarcosindicalista
Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep
Ballvé i Assumpta
Palau. Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Cervià de
les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de
la col·lectivitat
local fins l'evacuació del poble davant la imminent
conquesta de la població per
les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en
l'evacuació de part
els béns de la cooperativa de la col·lectivitat
amb una carreta tirada per una
mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista,
aconseguiren arribar a la
frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració
d'Argelers, on
participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els
quals organitzaren
dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira
Gil
i la parella s'instal·là a
Albi. En aquesta població ocupà
càrrecs de responsabilitat en la Federació
Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de
1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc,
Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va
ser enterrat dos dies després. ***
Benigno
Andrade García - Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Mesía, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Sos pares es deien Andrés Andrade i Francisca García. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez Mellid, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de San Amaro. El certificat de defunció anota com a causa de la mort «angina de pit». La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble –entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments–, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest. ***
Necrològica
de Cándida Martínez González apareguda
en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
gener de 1988 - Cándida Martínez González: El 22 d'octubre de de 1908 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cándida Martínez González. Sos pares es deien Domingo Martínez i Margarita González. A començament dels anys trenta treballava d'infermera a la Clínica «La Alianza» de Barcelona (Catalunya) i militava en la Secció d'Infermeres del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat va conèixer son futur company, l'anarcosindicalista Pablo Bravo, que havia ajudat les infermeres en l'organització d'una vaga. Després de la guerra, amb son fill Liberto de 18 mesos i sa mare ja anciana, passà clandestinament a França. Pogué reunir-se amb son company, que ja havia passat abans la frontera i treballava en l'agricultura, i entre 1940 i 1942 la família va estar internada a diversos camps de concentració (Saint-Fons, Ribesaltes, Manzac i Montelaimar). Posteriorment la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a Libós (Montsempron e Libós, Agenès, Gascunya, Occitània), on continuaren militant en la CNT de l'exili. Cándida Martínez González va morir el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1987 Fumel (Aquitània, Occitània). ***
Juan
Arnedo Calvo (Barcelona, 1936) - Juan Arnedo
Calvo:
El 22 d'octubre de 1912 neix a Tarassona
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Arnedo Calvo. Sos pares es deien Juan Arnedo Lafiguera i Francisca
Margarita Calvo Cuartero. Tipògraf de professió,
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia
el
servei militar a Saragossa i, després d'aconseguir fugir-ne,
arribà a zona
republicana pels pinars de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya)
i s'integrà en la
«Columna Durruti». Després de la
militarització de les milícies, formà
par de
la 125 Brigada Mixta («Divisió Ascaso»)
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola, creada l'abril de 1937 i els responsables de la qual van ser
Miguel
García Vivancos i Germán Ruera Condal. En 1939,
amb el triomf franquista, va
caure presoner i va ser reclòs a la presó de les
Caputxines de Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya) i a Saragossa fins el desembre de 1941, quan
va ser posat en
llibertat provisional. El 28 de desembre de 1942 va ser condemnat en
consell de
guerra a Saragossa a 30 anys de reclusió major per
«adhesió a la
rebel·lió».
Anys després se li donà permís per a
viure a Barcelona (Catalunya), on en els
anys quaranta participà en la clandestinitat militant en el
Sindicat d'Arts
Gràfiques de la CNT. En 1947 ajudà
Félix Carrasquer Launed a crear una impremta
clandestina de propaganda. Posteriorment passà a
França. A finals dels anys
cinquanta passà a residir a Arés
(Aquitània, Occitània). Després de la
mort del
dictador Francisco Franco retornà a Saragossa i
milità en el Sindicat de
Jubilats de la CNT. Juan Arnedo Calvo va morir el 24 de juny de 2003 al
seu domicili de Tarassona
(Saragossa,
Aragó, Espanya) i va ser enterrat en aquesta localitat. ***
Marianne
Enckell fotografiada per Ronald Creagh - Marianne Enckell:
El 22 d'octubre de
1944 neix a Estocolm (Suècia) la traductora, escriptora,
historiadora i bibliotecària,
arxivera i documentalista anarquista Marianne Enckell, també
coneguda sota el
pseudònim de Marie Martin.
Sos pares
van ser el diplomàtic Ralph Enckell i la documentalista
anarquista
Marie-Christine Mikhaïlo. Cinquena de cinc germans, tots homes
(Pierre,
Laurent, Thomas i Marc), passà la infantesa en un ambient
cosmopolita a
Estocolm, París i Lausana. Després del
batxillerat estudià Sociologia a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es
llicencià en 1967. En 1963
passà un mes a Algèria, a casa de l'objector i
antimilitarista Henry Cheyrouze
i sa companya, experiència que la marcà
profundament. Amplià estudis
d'Etnologia a Neuchâtel i de Relacions Internacionals i
treballà en una tesi
sobre Max Nettlau que quedà inconclusa. Participà
en els fets de «Maig del 68»
a Ginebra («Mouvement du 17 Mai») i,
després de treballar en diverses feinetes
(mestra en una escola rural a la Suïssa Romanda,
secretària del sindicalista
Lucien Tronchet, fent estudis estadístics i enquestes,
realitzant traduccions
d'informes, treballant a la pensió d'estudiants familiar,
etc.), entre 1977 i
1984 va fer feina contractada com a empleada en
l'organització sindical
ginebrina Unió Internacional dels Treballadors de
l'Alimentació i Rams
Connexos. Després, gràcies a la seva faceta
políglota (francès, alemany,
anglès, italià, espanyol, etc.),
treballà a Ginebra fent traduccions per als
sindicats i per a diverses ONG. Entre 1991 i 1996 treballà
en l'Oeuvre Suisse
d'Entraide Ouvrière (OSEO, Ajuda Obrera Suïssa).
Després es va fer traductora
independent i col·laboradorà de diverses
editorials. En 1963, després de
l'expulsió de l'anarquista Pietro Ferrua, fundador en 1957 a
Ginebra del Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre
Internacional de
Recerques sobre l'Anarquisme), ajudà sa mare en la
direcció d'aquest centre de
documentació, assegurant-ne la continuïtat i el
desenvolupament, i
convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme
més
importants del món. Aquesta tasca de salvaguarda del
patrimoni llibertari
internacional la posarà en contacte amb militants
anarquistes d'arreu del món. En
els anys setanta participà activament en el suport al
moviment dels objectors
de consciència i en el Mouvement de Libération
des Femmes (MLF, Moviment
d'Alliberament de les Dones). El novembre de 1975 signà, amb
centenars de
persones, el manifest «El terrorisme franquista a
França», contra els atacs de
l'extrema dreta espanyola a França. Durant més de
10 anys, fou companya del
militant anarquista Vicente Martí Verdú. El
març de 1990 el CIRA deixà Ginebra
i s'instal·là al casal familiar de l'avinguda de
Beaumont de Lausana (Vaud,
Suïssa). Ha participat en l'organització de
diversos col·loquis anarquistes
internacionals, com ara el de Venècia (1984),
«Anarchici ed ebrei» (Venècia,
2000), «Colloque Élisée
Reclus» (Montpeller, 2005), Saint-Imier (2012), etc.
És
la representant del CIRA en la Federació Internacional de
Centres d'Estudi i de
Documentació Llibertaris (FICEDL). Trobem articles seus,
algunes vegades
signats sota el pseudònim Marie
Martin,
en nombroses publicacions llibertàries, en algunes de les
quals forma part del
seu consell de redacció, com ara Agora,
Anarchisme et Non Violence, Bulletin du CIRA, Cahiers
d'Histoire du Mouvement Ouvrier, Interrogations,
Contredire,
Éditions Noir, IRL, Ma!,
Le Monde Libertaire, Réfractions,
Le Réveil Anarchiste, Volontà,
etc. És autora de Un journal
anarchiste
genovois. Le Réveil
(1900-1914)
(1967, memòria d'Economia Social de la Universitat de
Ginebra), La Fédération
jurassienne, aux origines de
l'anarchisme en Suisse (1971, 1991 i 2012), Ciao
anarchici! Images d’une
rencontre anarchiste internationale (Venise 1984) (1986, amb Agnaldo Maciel i Fabio
Santin), Les Anarchistes à
l'écran (1901-2003)
(2003, amb
Éric Jarry), Mourir en manifestant.
Répressions en démocratie; le 9 novembre
1932 en perspective (2009, amb Charles Heimberg i
Stéfanie Prezioso), Le
don de la liberté. Les relations d'Albert Camus avec les
libertaires (2009,
amb Sylvain Boulouque, Progreso Marin i Wally Rosell), Grande
balade avec la
Fédération Jurassienne (2012), Le refus de parvenier
(2014), Une petite
histoire de l'anarchisme (2023);
i ha editat nombrosos llibres de
diferents autors (Mikhail Bakunin, Max Nettlau, Louis Mercier Vega,
Clément
Duval, Higinio Noja Ruiz, Vicente Martí, Henri Roorda, etc.)
i de diferents
temàtiques (cançons anarquistes,
educació, etc.). Entre els autors que ha traduït
podem citar Martha A. Ackelsberg, Gianpiero Bottinelli, Edi
Gmür, Beat
Leuthardt, David Lowenthal, Albert Minnig, Nicolas Walter, Yusuf
Yeşilöz, etc. En
2006 el seu testimoni vital fou recollit per Laurent Patry i Mimmo
Pucciarelli
en el llibre L'anarchisme en personnes.
És membre dels grups redactors del Chantier
biographique des anarchistes en Suisse, del Dictionnaire
biographique du mouvement libertaire francophone i del
Dictionnaire biographique du mouvement
ouvrier français («Le
Maitron»). Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004) ***
Marie-Claude
Rafaneau fotografiada per Jacques Sassier (1993) - Marie-Claude
Rafaneau: El 22 d'octubre de 1950 neix a
Vilanuèva d'Òlt (Aquitània,
Occitània)
la historiadora anarquista Marie-Claude Danièle Rafaneau,
també coneguda com Marie-Claude
Rafaneau-Boj. Sos pares es deien Paul Alexandre Rafaneau,
agent de
l'Électricité de
France (EDF, Electricitat de França), i Simone Marie
Thérèse Feyte,
perruquera, i tingué un
germà gran, Jean-Pierre Rafaneau. De ben joveneta
s'interessà per la cultura hispànica,
especialment per la Revolució espanyola de 1936-1939. Quan
tenia 17 s'instal·là
a París (França), on es va diplomar en
història contemporània. Es casà amb
Robert Boj, de qui es va divorciar. En 1971 entrà a
treballar en
l'administració de la Universitat
Pierre-et-Marie-Curie (UPMC) de París, on va romandre fins a
la seva jubilació
en 2013. Des de la seva feina en el departament de recursos humans de
l'UPMC,
ajudà nombrosos companys, alguns amb problemes legals, a
trobar feina, fet pel
qual va rebre diverses crítiques dels seus superiors
jeràrquics. A finals de
1985 acollí al seu domicili, al número 3 del
carrer Louise Weiss de París,
l'anarcosindicalista basc José María Olaizola
Albéniz (El Viejo), que havia
fugit el gener d'aquell any del Regne d'Espanya per qüestions
polítiques;
visqué amb ell i les seves dues filles, Jara i Ruth, i a
finals de 1989 la
parella tingué una filla, Elsa Olaizola. Poc
després José María Olaizola
Albéniz retornà a la Península i,
encara que separats, restaren bons amics. En
els anys vuitanta milità especialment en el moviment
llibertari de l'exili
espanyol i llatinoamericà. A partir de 1981
freqüentà els càmpings de
l'Organització Comunista Llibertària (OCL),
així com el seu grup de París. Des
de 1982 participà activament en el Comitè
d'Organització de les Jornades de Reflexió
Antiautoritària (COJRA), òrgan que pretenia
unificar el moviment llibertari obrint-se
a les diferents tendències anarquistes i marxistes
antiautoritàries. Entre 1983
i 1984 organitzà aquestes jornades i a partir de 1986
participà en les reunions
al local del carrer Bichat del X Districte de París, on hi
assistiren destacats
militants (Fernando Aguirre, Octavio Alberola Suriñach,
Véronique Cveigenbaumas,
Ariane Gransac, Daniel Guerrier, Fernando Mocky, Michel Ravelli,
Gilbert Roth, etc.)
i on també es reunien els comitès de
redacció dels periòdics Courant
Alternatif i Noir et Rouge de la segona
època. Sempre compromesa amb
els més desfavorits (refugiats, sense-papers, immigrats,
etc.), participà
activament en totes les manifestacions i activitats organitzades sobre
aquestes
qüestions. En 1993 publicà la seva tesina de 1979
ampliada sota el títol Odyssée
pour la liberté. Les camps de prisonniers espagnols
(1939-1945), primer
estudi històric seriós sobre el tema, que en 1995
va ser traduït al castellà com
Los campos de concentración de los refugiados
españoles en Francia
(1939-1945) i reeditat en 2014 en francès.
Participà en l'«Homenatge a
l'Exili Espanyol (1939-2009)» celebrat els dies 6 i 7 de
febrer de 2009 a París
i entre el 16 i el 21 de novembre d'aquell any va ser una de les
convidades al
congrés «La España perdida. Los
exiliados de la II República», celebrat al
Palacio de la Merced de Còrdova (Andalusia, Espanya). En
2014 va ser una de les
fundadores de l'«Association du 24 août
1944». Malalta, Marie-Claude Rafaneau
va morir el 30 d'agost de 2019 a l'Hospital Cognacq-Jay del XV
Districte de París
(França) i va ser incinerada
el 4 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Marie-Claude
Rafaneau (1950-2019)
Defuncions
Registre militar de Benoît Chevenet - Benoît Chevenet:
El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep
(Illes de la
Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el terrelloner
anarquista i sindicalista
Benoît Chevenet, conegut com Chalbret.
Havia nascut el 30 d'abril de 1864 a Donzy-le-Pertuis (Borgonya,
França). Sos
pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours.
Després de fer el
servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a
retornar a la
caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou
un dels
representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891
reuní una
assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins
del carrer
Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que
va ser acceptada. El
28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de
Versalles a 12 anys
de treballs forçats i 10 anys de prohibició de
residència per robatori de
dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a
Soisy-sous-Étiolles
(actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França)
amb complicitat amb François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
Julien
Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges
Étiévant; la dinamita furtada va ser
trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de
París. Va ser enviat,
amb la matrícula 25.673, a la colònia
penitenciària de les Illes de la
Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22
d'octubre de 1894 a l'illa de
Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)
d'un tret a la nuca
a boca de canó durant la revolta dels deportats. ***
Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893 - Léon
Léauthier: El
22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista
partidari de la propaganda pel fet Léon Jules
Léauthier. Havia nascut el 5 de
gener de 1874 a Manòsca (Provença,
Occitània). Sos pares es deien Joseph Pierre
Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que
morí quan son fill era molt petit.
Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de
Manòsca i després marxà
pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella
participà
en nombroses conferències de Sébastien Faure. A
partir d'aquest moment fou un
assidu lector de la premsa anarquista (Le
Père Peinard, La
Révolte, La Revue
Anarchiste etc.). Sense feina,
el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els
artesans Lhomond i Cuzin li donaren
treball als seus tallers de reparació de calçat.
El 24 de setembre va ser acomiadat
i decidí venjar-se. Envià una carta a
Sébastien Faure on li deia que, seguint
l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina
«el primer
burgès que es topés».
L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà
greument amb
el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre
plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant
Boudillon Duval de l'avinguda
de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la
comissaria de l'Ajuntament
del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però
no mortal. El 24
de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu
patró, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a treballs
forçats a perpetuïtat. No fou
sentenciat a la pena capital perquè el jurat
considerà que tenia «trastorns
mentals». En sentir la condemna cridà:
«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894,
durant el transport cap a les colònies
penitenciàries de la Guaiana Francesa,
participà en una revolta amb altres deportats a bord del
vaixell Ville de Saint Nazaire. En
arribar, va
ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond
Marpaux,
Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats
Clément Duval, Pini, Meyrueis
i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément
Duval. Léon
Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la
repressió sorgida arran de
la revolta anarquista de la colònia penitenciària
de l'illa de Sant Josep (Illes
de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves
Frémion publicà L'anarchiste.
L'affaire Léauthier
(1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande
per le fait à la révolte des
bagnards (1893-1894). ***
Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894 - Edmond Marpaux: El 22 d'octubre de 1894 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) el sindicalista i anarquista expropiador Edmond Aubin Marpaux. Havia nascut el 17 d'octubre de 1866 a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares es deien Victor Marpaux, obrer especialista en pudelació, i Virginie Héry. Assidu a les reunions anarquistes organitzades als Districtes V i XIII de París (França), fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers– i en el grup expropiador de Pini. El 18 d'agost de 1893 va ser detingut per haver cridat «Visca l'Anarquia!» davant un guàrdia de la Pau que arrabassava els cartells titulats «Le Père Peinard au Populo», que ell mateix havia aferrat aquell matí a prop de l'Ajuntament del III Districte, però va ser posat en llibertat. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del XX Districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 27 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 22 d'octubre de 1894 –oficialment el 23 d'octubre de 1894– a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment nombrosos presidiaris anarquistes (Benoît Chevenet, Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Charles Achille Simon, etc.). ***
Notícia
del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25
de març de 1893 - Henri Meyrueis: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. Havia nascut el 12 de juliol de 1865 a La Cavaleriá (Roergue, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Millau (Roergue, Occitània). Sos pares es deien Pierre Meyrueis, conreador, i Marie Eugénie Guieysse. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents. ***
Charles Simon segons Le Journal Illustré del 17 d'abril de 1892 - Charles Achille Simon:
El 22 d'octubre de 1894 és
assassinat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana
Francesa)
l'anarquista
partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon,
també conegut com Biscuit
o Ravachol II. Havia nascut l'11 de maig de 1873 a Saint-Jean-le-Blanc (Centre,
França). Era fill natural de la modista Marie
Simon. Jove aprenent de vidrier a
París (França), va ser condemnat a dos mesos de
presó per robar una plaça de
zinc al seu patró. Es va revoltar per la
injustícia del procés de Charles
Dardare. Henri Decamps i Louis Léveillé, i va
esdevenir còmplice de l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de
l'Audiència Edmond Benoît
i del seu substitut Léon Bulot. Per aquests fets
l'Audiència del Sena el va
condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a
perpetuïtat. Enviat a la
colònia penitenciària de l'illa de Saint-Joseph
(Illes de la Salvació, Caiena,
Guaiana Francesa), trobà altres companys, com ara
l'anarquista Clément Duval.
El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de
la Salvació»
(Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no
volia
baixar-ne a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre
cridava «Visca
l'anarquia!». Charles Achille Simon (1873-1894) ***
Philippe - Philippe: El 22 d'octubre de 1917 mor a Londres (Anglaterra) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Havia nascut el 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 a Lorient (Bretanya). Sos pares es deien Pierre Marie Félix Philippe, representant comercial, i Reine Marie Guénéguès. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornable per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova època de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. ***
Necrològica
d'Émile Menu apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 27 d'octubre de 1938 - Émile Menu:
El
22 d'octubre de 1938 mor a Harnes (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Émile Joseph Menu, conegut com Pierre. Havia nascut el 4 de gener de
1880 a Harnes (Nord-Pas-de-Calais,
França). Sos pares es deien Marie-Louis
Menu, miner, i Henriette
Buquet. Miner com son pare, va ser uns dels pioners del sindicalisme
miner.
Milità en la Federació del Subsòl de
la Confederació General del Treball (CGT).
Fundà a la seva població natal un Grup d'Estudis
Socials (GES) i muntà una
petita impremta on s'editaren fullets, manifests i cartells. Amic de
Benoît
Broutchoux, fou membre, des de la seva creació l'agost de
1906, de l'anomenat
«Jove Sindicat», enfrontat al «Vell
Sindicat» dels miners. Fou membre del
consell d'administració de la «Impremta
Comunista» de Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França), on s'imprimia L'Action
Syndicale,
òrgan de la Federació Sindical dels Obrers Miners
(FSOM) de la CGT del
Pas-de-Calais. En 1906, arran de la catàstrofe minera de
Courrières
(Nord-Pas-de-Calais, França), abandonà la mina i
s'establí a París (França), on
treballà de pouater en la construcció del metro.
Sembla que és el «P. Menu» que
durant la primavera de 1907 s'adherí, amb altres companys
(Angèle, J.B.
Colbaërt, Rachalet), al projecte de colònia
llibertària animada per Eugène
Deniau (Deniau-Morat). El 25 de
novembre de 1911 es casà al XVIII Districte de
París amb Claire Plateau, amb
qui tingué com a mínim un fill
(Émile-Henry Menu, conegut com Émile,
també miner anarquista i
anarcosindicalista). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser
mobilitzat i el
setembre de 1914 va caure presoner i enviat a Alemanya com a
treballador forçat
a les mines. Acabada la guerra, en 1918, després d'uns mesos
a París, retornà a
Harnes on reprengué la feina a la mina i la seva
militància. En 1922 s'afilià a
la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU), de la qual va ser nomenat
secretari de la secció local. En 1924 es va reintegrar en la
CGT. En aquesta
època vivia al número 11 del carrer Bellegarde i
era secretari del grup
d'Harnes-Hénin-Liétard de la Unió
Anarquista (UA). El març de 1925 participà en
la subscripció econòmica per a llançar
l'edició diària del periòdic Le Libertaire promoguda per l'UA. En
aquests anys col·laborà en Germinal
(1919-1933), de Georges Bastien. En 1937 era membre de la
secció local de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). ***
Jacinto
Rueda Pérez - Jacinto Rueda
Pérez: El 22 d'octubre de 1947 mor a
Lleó (Castella, Espanya) el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Havia nascut el 26 de juliol de
1912 a Villavicencio de los
Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Felipe
Rueda
Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a
Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des
de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el
periòdic local i això
que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran
dels
fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat.
En
aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts
Llibertàries de Fabero (Lleó,
Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el Sindicat
Únic Miner de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament
revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de
juliol de
1936 i després de fracassar els intents
d'oposició als aixecats a la conca
minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa
de Fabero–, va ser interceptat
per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la
localitat lleonesa de
Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo
García Silva i altres
confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell
aconseguí fugir a través
dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937
assistí en representació
d'Astúries al Ple de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que
celebrà a València i a partir del maig d'aquell
any s'encarregà del Comitè de Propaganda
del Comitè Interregional del Nord (Astúries,
Lleó i Palència) de les Joventuts
Llibertàries, fent gires propagandístiques pels
fronts, a més de fer diversos
actes públics amb Julio Patán i
mítings a diverses localitats (Torrelavega,
Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època
conegué sa futura companya,
Lucía Blanco García, en un míting a
Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se
celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a
València, va ser nomenat
secretari d'Administració del Comitè Peninsular
d'aquesta organització, que
implicà haver de residir a València. A la capital
valenciana va ser nomenat
delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). El
novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid
per coordinar el
repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb
motiu de la
celebració del «Dia de Durruti». En
1939, amb el triomf franquista, va ser
tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera,
d'on aconseguí
sortir amb documentació falsa que li havien preparat els
membres de la xarxa
d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a
Santander, finalment va
ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser
sobreseguda
per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a
Villarrabines (Lleó, Castella,
Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna
de Villamandos, i
s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí
la gestoria Rueblan –fusió de
les primeres síl·labes dels seus
llinatges– que serví com a centre de
relació i
de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana,
La Robla, La
Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no
aixecaven sospites; van ser assidus
d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio
González, Agustín Juárez,
Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano
González
(Palanquinos), Emilio Fresno i
Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí
contactes amb l'Aliança
Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de
1945 va ser detingut
durant un viatge a Gijón a casa de José Penido
Iglesias, de la Regional
asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de
Lucía, i altres companys.
Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el
6 de gener
d'aquell any va ser alliberat de la presó
d'Alcalá de Henares per manca de
proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres
companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de
Lleó
per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb
altres 23 companys.
Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de
1946 a
Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la
presó lleonesa de
Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el
22 de maig
de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat,
el 22 d'octubre de
1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella,
Espanya). Jacinto Rueda Pérez (1912-1947) ***
Restituto
Mogrovejo Fernández - Restituto
Mogrovejo Fernández: El 22 d'octubre de 1949
mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el
militar, periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista
Restituto
Mogrovejo Fernández. Havia nascut en 1891 a Palma (Mallorca,
Illes Balears). En
1907 ingressà com a voluntari en l'Exèrcit i
entre 1913 i 1917 lluità en la
campanya del Marroc. En 1917, quan ja tenia el rang de
capità, s'integrà en les
Juntes de Defensa de Sergents i presidí el Comitè
d'Acció Secreta. El gener de
1918, amb Tomás de la Llave, Juan Antonio Montero i altres,
encapçalà
l'aixecament del sector més baix de l'Exèrcit i
per aquest motiu fou expulsat
de les forces armades i tancat incomunicat a la presó Model
de Madrid. Poc
després es declarà anarquista i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Madrid (Espanya). Fou un dels fundadors, amb Mauro Bajatierra
Morán,
Valdés i Pastor, de l'Ateneu Sindicalista, del qual en 1919
va se nomenat
primer secretari. Participà activament en
l'organització del II Congrés
Nacional Obrer de la CNT («Congrés de la
Comèdia»), que s'inaugurà el desembre
de 1919 a Madrid. En aquesta època col·labora en
el periòdic España Nueva.
En 1920 fundà i dirigí a
Madrid Solidaridad Obrera.
Destacà
com a orador, denunciant la política de la monarquia
espanyola i per aquest
motiu patí detencions i empresonaments per delictes de
«lesa majestat» i
«violació de la Llei de premsa».
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), patí
persecucions, fou detingut i deportat a Girona. Després
s'exilià a França i
s'establí a Besiers, on publicà fullets,
París i Marsella; finalment
s'instal·là
a Lisboa (Portugal), organitzant-hi els primers grups espanyols
antimonàrquics
i col·laborant en publicacions de l'esquerra portuguesa. En
1924, a Lisboa,
conegué Pedro Vallina Martínez. El juny de 1926
retornà clandestinament a
Espanya per a intervenir en la «Sanjuanada» contra
la dictadura de Primo de
Rivera, el fracàs de la qual el retornà de bell
nou a Portugal. A Lisboa
treballa com a marmitó, va escriure fullets i, amb Manuel
Pérez Fernández i
Sánchez, fundà un Comitè Internacional
Pro Llibertat del Poble Espanyol. En
1927, sota l'amenaça de ser extraditat i gràcies
al suport d'un diplomàtic llatinoamericà,
marxà cap a Cuba, Mèxic i Nova York. L'abril de
1927 s'establí a Veracruz
(Veracruz, Mèxic), on demanà asil
polític. A Mèrida (Yucatán,
Mèxic) entrà en
la redacció de Tierra,
òrgan oficial
del Partit socialista, i dirigí Yucatán
Moderno. En 1929 es desplaçà a la
Ciutat de Mèxic, on fundà i dirigí Horizontes Nuevos i, a partir de 1930,
el periòdic republicà España
Nueva.
El juliol de 1932, segons alguns cridat pel president del Consell de
Ministres
Manuel Azaña Díaz, retornà a Madrid
(Espanya) i reingressà en l'Exèrcit,
però
ben aviat va ser expulsat. Establert a Barcelona, el juny de 1935 va
ser
nomenat secretari del Comitè Regional del Partit d'Esquerra
Nacional a
Catalunya (PENC, també conegut com Izquierda Republicana
Independiente) i el 22
de febrer de 1936 president del seu Comitè Regional. El
juliol de 1936 lluità
als carrers de Barcelona per sufocar l'aixecament feixista, sobretot en
l'assalt de la caserna de les Drassanes, i immediatament
després dimití del seu
càrrec al PENC i s'integrà en les columnes
confederals que marxaren cap a
Aragó. Va ser nomenat membre del Comitè de Guerra
de la «Columna Sud-Ebre» i
cap dels seus Serveis i Aprovisionament, comandant militar de Casp i de
La
Puebla d'Híxar, i coronel intendent general del Front
d'Aragó. Quan gairebé el
triomf franquista era un fet, va ser nomenat assessor de la
Direcció General de
Seguretat. Durant la Retirada, va ser ferit a Lleida i a Barcelona i el
febrer
de 1939 creuà els Pirineus. L'abril de 1939
aconseguí un passatge per a Mèxic.
Visqué a Mérida (Yucatán,
Mèxic), on fundà la revista
cientificoliterària Humanidad,
i en 1942 s'instal·là a la
Ciudad de Mèxic, on es dedicà al periodisme, es
va inscriure en l'Agrupació
Professional d'Escriptors i Periodistes Espanyols en l'Exili, va
escriure
alguns llibres i fullets, i milità en la CNT mexicana.
Alguns pensen que milità
en el Partit Republicà Federal d'Eduardo Barriobero y
Herrán, que estava
afiliat a la maçoneria i en Izquierda Republicana (IR), i
que fou comandant de
l'Estat Major de l'Exèrcit mexicà. A
més de col·laboracions en publicacions
locals mexicanes, trobem articles seus en CNT,
Fragua Social, Mi
Revista, Solidaridad
Obrera, etc. És autor de
Los crímenes
del zarismo español (sd), Los
crímenes de un régimen. Los mártires
de España (1920-1921) (1921), La
odiosa Dictadura y los crímenes de
Arlegui (1925), Los
crímenes de
Machado (ca. 1934), Historia de un
crimen. Ni Franco, ni la monarquía (1940) i El dolor de España. Hechos
históricos rigurosamente exactos (1944).
Restituto Mogrovejo Fernández (1891-1949) ***
Osvaldo
Maraviglia poc abans de morir - Osvaldo
Maraviglia: El 22 d'octubre de 1966 mor a San Francisco
(Califòrnia, EUA) el
propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio
d'America. Havia nascut el 7 de juny de 1894 a Caldarola
(Marques, Itàlia). Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i
Eusebia Ravaglioli.
Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb
altres dos germans
grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la
indústria de la
confecció de moda masculina. En aquells anys
participà activament en les
lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de
l'«Amalgamated
Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de
la Confecció). Sortí d'Itàlia
amb idees socialistes, però ben aviat es decantà
pel corrent individualista del
moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat
la persecució, fou un dels
animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que
es reunia al número
89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva
correspondència amb sa
família a Itàlia començà a
ser controlada per la censura militar, amb la
finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de
maig de
1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide
nietzschià» Albino
Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la
bandera»; jutjat el 23 de
maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves.
Després de la guerra fou
dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després
del llarg període de
silenci i fou el promotor de L'Adunata
dei Refrattari, que començà a
publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a
partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest
periòdic. Esdevingué
administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i
corresponsal,
ocupant-se gairebé en totes les qüestions del
periòdic. La seva formació
acadèmica es limitava a l'ensenyament primari,
però amb la seva capacitat,
intel·ligència i energia, en pogué
assumir totes les funcions. La seva jornada
començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del
vespre,
dividint-se aquesta en tres ocupacions: família,
fàbrica i periòdic, havent
ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del
seu temps. La seva
tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint
durant molts anys als moments
durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic
s'establí una gran i intensa
xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà
i el de la resta
del món. També s'ocupà especialment de
fomentar la solidaritat econòmica amb
les víctimes de la repressió, recaptant diners i
enviant-los on fos necessari
sota el nom de Zio d'America, o
també
sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant
llibertària. Entre els
destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del
moviment
anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G.
Cola,
Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio,
Francesco
Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L.
Tollini, etc.
Durant el període feixista la solidaritat no es
limità a l'ajuda dels companys
necessitats i les seves famílies, sinó que
també es va fer costat activitats
antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele
Schirru,
etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels
serveis de policia
italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista,
s'enfrontà
als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment
anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra
Carlo Tresca,
acusant-lo d'«espia» i de
«comunista». Durant la Revolució
espanyola promogué
el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a
França per visitar els
companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà
l'anarquista Ernesto
Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme
reprengué
les relacions amb els companys italians, donant consells i
proporcionant
propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa,
patí
insinuacions i crítiques per la seva gestió. En
1954, malalt greument del cor,
deixà Newark i es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA), abandonant l'administració
del periòdic i restant només com a
col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de
1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a
altra organitzada
per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren
enfrontaments
amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i
Osvaldo Maraviglia va
caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston
Public
Library. Osvaldo Maraviglia (1894-1966) ***
Necrològica
de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de juny de 1977 - Vicente Soto Royo: El 22 d'octubre de 1976 mor a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Soto Royo. Havia nascut el 5 d'abril de 1903 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució fou membre de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb son sogre Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre de 1976 al seu domicili de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat. ***
Notícia
sobre la detenció de Georges Reimeringer apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 10 de juny de 1920 - Georges Reimeringer:
El 22 d'octubre de 1977 mor a Montfort-l'Amaury (Illa de
França, França)
l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Georges
Eugène Reimeringer.
Havia nascut el 16 de març –algunes fonts citen
erròniament el 18 de març– de
1886 al X Districte de París (França). Sos pares
es deien François
Joseph Reimeringer, mecànic, i Virginie Adolphine Besse.
Ajustador mecànic de
professió, visqué a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) i milità en activament en
les vagues del sector metal·lúrgic. El 8 de
febrer de 1916 es casà al XVIII
Districte de París amb Marie Loouse Robert. En aquesta
època treballava de
mecànic i vivia al número 10 del carrer Saules de
París. L'octubre de 1919 era
membre, amb altres companys (Julia Bertrand, Bidault, Caillaux, Chenet,
Content, Haussard, Hutin, Le Meilleur, Mariette, Rhillon, Rimbault,
Sirolle,
Sauron, etc.), del Buró de Propaganda
Antiparlamentària. En 1919 va ser nomenat
tresorer de la Federació Anarquista (FA) de
París. Entre 1919 i 1922 col·laborà
en Le Libertaire. Molt amic de
l'anarquista Pierre Le Meillour, participà sobretot en la
lluita sindicalista.
El 9 de juny de 1920 va ser detingut amb altres companys (Couturier,
Kreutz,
Lévêque i Mathieu) per manifestar-se a favor de
l'anarquista Émile Cottin,
aleshores empresonat per l'atemptat contra el president de Consell de
Ministres
frances Georges Clemenceau del 19 de febrer de 1919. Acusat d'haver
estat amb
Kreutz l'autor d'un cartell de suport a Cottin i als mariners amotinats
al Mar
Negre, va ser condemnat a un any de presó per
«incitació al crim, al pillatge i
a la desobediència»; els altres sis militants
detinguts alhora van ser
condemnats a penes entre quatre i sis mesos de presó. En
aquesta època
treballava en una fàbrica de magnetos a Saint-Ouen (Illa de
França, França). El
19 de febrer de 1921 prengué la paraula en un gran
míting organitzat pel Grup
Anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París, celebrat a
la Sala Garrigues
de París, on es parlà de la situació
actual, de la revolució, de la dictadura i
de l'amnistia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat per
la Unió
Anarquista (UA) al III Congrés d'aquesta
organització celebrat a
Levallois-Perret (Illa de França, França),
però en la segona jornada abandonà
la sala amb Le Meilleur en senyal de protesta. En les eleccions
legislatives de
1924 figurà com a candidat de la llista
llibertària, amb Le Meilleur i altres
companys, per al departament de Sena i Oise. En aquesta
època treballava de
matricer a Carrière-sur-Seine (Illa de França,
França). El maig de 1924, en
substitució de Séverin Férandel,
s'encarregà de l'administració de La
Revue Anarchiste. En 1935 vivia a la
zona d'Houilles (Illa de França, França) i era
secretari de la secció
d'Houilles-Carrières-Motesson de la Lliga Internacional dels
Combatents de la
Pau (LICP), a més de militar en la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939 vivia a la
carretera entre
Argenteuil i Carrières-sur-Seine i treballava a l'empresa
«Bardet» de París. ***
Cosme
Gasa Jaumot - Cosme Gasa Jaumot:
El 22 d'octubre de 1981 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Cosme Pere Ferran Gasa
Jaumot –algunes fonts
citen erròniament el segon llinatge com Jaumont.
Havia nascut el 25 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 13 de
desembre– de 1913 a Rialp
(Pallars Sobirà, Catalunya).
Sos pares es deien Valentí Gasa i Dolors Jaumot.
Militant des de l'adolescència en la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com
a milicià en la
«Columna Durruti». Després de la
militarització de les milícies, va ser integrat
com a soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola.
Lluità als fronts fins 1939 i quan el triomf franquista fou
un fet passà a
França. Internat en diversos camps de
concentració, també passà per una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) o per un batalló
de la Legió
Estrangera. Fet presoner pels alemanys durant la primavera de 1940, va
ser
internat a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia,
Alemanya) i el 27 de
gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 6.792, al
camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser
integrat al «Kommando
Brestein» de la fàbrica Stayer del camp auxiliar
de Gusen. Son germà Valentí
Gasa Jaumot, patí el mateix destí, passant pels
mateixos camps de concentració.
Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va
ser repatriat a França
i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa
companya fou Félicité Marie Tajak. Cosme
Gasa Jaumot va morir
el 22 d'octubre de 1981 en un hospital de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Ida
Scarselli - Ida Scarselli: El
22 d'octubre de 1989 mor a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil)
l'anarquista Ida
Scarselli. Havia nascut el 17 de juliol de 1897 a Certaldo (Toscana,
Itàlia).
Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una
família
anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI),
coneguda com els Zoppo. Tots sos
germans i germanes (Ferrucio,
Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del moviment
llibertari
i eren
anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo».
Durant la nit del 27 al 28
de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la
població del barri
de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el
qual
resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà
Ferruccio, víctima
de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió
sorgida per aquest fet i la
vaga general que es desencadenà posteriorment, Ida Scarselli
hagué de fugir i
amagar-se. Mentre era buscada per la policia, en una reunió
a casa d'Errico
Malatesta a Roma (Itàlia), on s'havia refugiat ja que aquest
era amic personal
de la família, conegué l'anarquista Giacomo
Bottino, que esdevingué son
company. Finalment va ser detinguda amb alguns de sos germans i
empresonada
preventivament un any. En el judici que se celebrà en 1925
sobre els fets de
1921, va ser absolta per manca de proves i, amb Bottino, es
traslladà a Roma. A
començament de 1927 va ser empresonada novament per haver
recaptat fons a favor
del presos polítics i el 23 de juliol d'aquell any va ser
condemnada per un
Tribunal Especial –la primera dona a
Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino,
Giulio Montanari i Elisa Veracini, a dos anys i sis mesos de
presó, a tres anys
de vigilància i a la prohibició d'exercir
càrrecs públics. A la presó es
casà
amb Bottino i crià sa filla Scintilla, que havia nascut feia
poc; amb Botino
tindrà encara dos fills més, Germinal i Spartaco.
En aquesta època, a través de
comunistes francesos, va estar en contacte amb sos germans Tito i
Oscar,
refugiats a l'URSS. L'estiu de 1929, amb la pena completament purgada,
la
Prefectura de Policia de Roma proposà la seva
deportació i el 30 de setembre de
1929, considerada com «extremadament perillosa per a l'ordre
nacional», se li va
assignar confinament per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de
Lipari. Presentà
un recurs contra aquesta mesura, però va ser rebutjat. El 2
d'agost de 1930 va
ser traslladada a l'illa de Ponça, on va romandre fins el
març de 1932, quan va
ser alliberada. Marxà cap a Paola (Calàbria,
Itàlia), on es reuní amb son
company Bottino. Inscrita com a antifeixista a detenir en determinades
circumstàncies i en llibertat vigilada durant tres anys, en
1934 va ser
considerada com a «adversària
irreductible» pel règim feixista i en 1937
estrictament vigilada, perquè «conserva immutables
els seus principis
anarquistes». En 1938 els informes policíacs
continuaven en la línia anterior i
el 27 de març de 1939 va ser detinguda mentre Benito
Mussolini visitava la
província de Cosenza. Tres anys més tard encara
era estretament vigilada.
Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb son company i son fill
Germinal, portà la bandera roja i negra en la
manifestació. El 19 de gener de
1947 partí de Nàpols (Campània,
Itàlia) amb sa família cap al Brasil, on
arribaren el 17 de febrer i s'establiren a Niterói (Rio de
Janeiro, Brasil). El
14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un veí,
aquest assassinà d'un
tret Giacomo Bottino. En 1973 retornà a Itàlia i
s'instal·là un temps a casa de
sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat
italià una assignació per la mort
de son marit que finalment aconseguí en 1975. Ida Scarselli
va morir el 22
d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). En
2012 Angelo Pagliaro
publicà la biografia La famiglia
Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia anarchica
temuta da
tre dittature. ***
Daniel
Cuxac - Daniel Cuxac: El
22 d'octubre de 2019 mor a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista Daniel
Cuxac. Havia nascut el 25 d'octubre de 1952 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Era fill de Paul Jules Cuxac i de Marie Jeanne Lagardére.
Estudià periodisme al Centre Universitaire d'Enseignement du
Journalisme (CUEJ,
Centre Universitari d'Ensenyament de Periodisme) d'Estrasburg
(Alsàcia) i en
1974 va presentar la memòria universitària Treinta
y cinco años de
«refugiadísimas»
paginas. La CNT española en el exilio francés, sus
problemas, su prensa. En
1975 entrà a fer feina en el diari Var-Matin
République de Toló com a
director d'informacions generals i després, fins a 1998, com
a redactor en cap,
data en la qual deixà aquest periòdic i
passà a ocupar el càrrec de director de
Comunicació de l'Ajuntament de Toló. Fou autor de
nombrosos articles sobre el
moviment anarquista al Var i obrí la redacció
dels periòdics a nombrosos
comunicats de premsa dels grups anarquistes de la regió de
Toló. Va fer donació
de la seva voluminosa biblioteca anarquista al Centre International de
Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre
l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània).
Sa companya fou Chantal
Bernadette Giraudo, amb qui tingué dues filles, Anna i Zoé.
Malalt, Daniel Cuxac va morir
el 22 d'octubre de 2019 al seu domicili de Toló (Provença,
Occitània) i va ser incinerat tres
dies després a La Sanha (Provença,
Occitània). ---
|
![D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier01.jpg "D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]")
![[21/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/10]") |
|
![[23/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/10]") |
|
|
| Actualització: 22-10-24 |