---

Anarcoefemèrides del 22 de desembre

Esdeveniments

Teatre Olympia de Barcelona

Teatre Olympia de Barcelona

- Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Homenatge a Rubén G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de Montevideo (Uruguai) un homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En aquesta acte, organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments socials, comptà amb les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa), Rubén Olivera i Daniel Viglietti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894)

- Ernest Ferter: El 22 de desembre –algunes fonts policíaques i la partida de defunció citen erròniament el 23 de desembre– de 1862 neix a Melun (Illa de França, França) l'anarquista Ernest Charles Ferter –citat a vegades erròniament Ferters–, conegut com Terbert. Sos pares es deien Jean Baptiste Ferter, cotxer, i Céline Armandine Bonvallet. Es guanyà la vida com a fumista a París (França). En 1888 la seva assistència a reunions anarquistes va ser registrada per la policia. Durant la primavera de 1888, amb el company Ganelon, era assidu a les reunions de diversos periòdics contraris a la política de Georges Boulanger (Le Radical, Le Rappel) amb la finalitat de fer col·lectes per a treure diners per organitzar actes del moviment antiboulangista. A començament de 1890 sembla que participava amb el grup «Les Pieds Plats» per al qual organitzava col·lectes de diners. El 16 d'abril de 1890 va ser condemnat a Melun a tres mesos de presó per «robatori». En 1891 la policia va reportar la seva assistència en reunions, com ara les del «Cercle Anarquista Internacional» celebrades a la Sala Horel. El 16 d'abril de 1891, amb altres anarquistes (Edelin, Jacquet, Laurens i Moreau), es va pronunciar contra l'organització d'un congrés internacional llibertari. A partir de 1891 entrà a fer feina de mosso de magatzem per a un fabricant d'estufes del carrer Rivoli de París. En aquesta època mantingué contacte amb els anarquistes Claude Margerand (Margeron) i amb Benoît Chevenet (Chalbret), un dels autors del robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). També participava, segons informes policíacs, en les reunions al carrer Pascal del grup anarquista «Aux vendanges de Bourgogne» dels V i XIII Districtes de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de Policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». Detingut durant la gran agafada antianarquista de l'1 de juliol de 1894, l'escorcoll del seu domicili, al número 58 del carrer Mazarine de París, va ser infructuós. Segons els informes policíacs, des de feia uns mesos només feia propaganda als cafès i als restaurants, sense tenir entre els grups anarquistes «una gran influència» i no tenia la reputació de ser «un home d'acció». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville qui el va inculpà d'«associació criminal» i el tancà aquell mateix dia a la presó parisenca de Mazas. En el segon interrogatori davant el jutge, declarà que no era anarquista i que no freqüentava Chalbret des de feia tres anys; el 6 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. En la requisitòria definitiva del procurador de la República del 27 de juny de 1895 es feia constar que havia freqüentat els grups revolucionaris, però que en l'actualitat treballava regularment i no s'ocupava de política, concloent que l'acusació no es podia mantenir i el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas el 4 de juliol de 1895. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En 1900 informes policials feien constar que només freqüentava les reunions de manera intermitent. En aquesta època treballava de negociant en vins i estava solter. Caigut en l'alcoholisme i la indigència, Ernest Ferter es va suïcidar el 19 d'agost de 1923 penjat amb un cordill a la casa amb taulons de fusta on vivia al número 32 de la carretera de Choisy a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Ernest Ferter (1862-1923)

***

Foto policíaca d'Émile Lenfant (2 de març de 1894)

Foto policíaca d'Émile Lenfant (2 de març de 1894)

- Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Jules-Émile Lenfant. Sos pares es deien Jules-François Lenfant, estampador, i Louise Alexandrine Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana «Brault Fils» de Choisy-le-Roy i vivia, amb sa companya Jean Beaure, al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. Passejava amb bicicleta amb Armand Schulé, rebia algunes vegades Armand David i freqüentava Auguste Vaillant i tots els altres anarquistes del «Cercle Filosòfic» del qual era membre. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En l'escorcoll de casa seva no es va trobar res de compromès i va ser alliberat el 31 de març. Després d'això es refugià a Londres (Anglaterra), on mantingué correspondència amb sa companya. El 2 de juliol de 1894 va ser posat de bell nou a disposició judicial, en el marc d'un gran procés per «associació criminal». Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc «Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Lenfant (1867-?)

***

Jules Grandjouan

Jules Grandjouan

- Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix al IV Cantó de Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Julien Jules Grandjouan, comerciant en farratges, i Adèle Félice Châtelier, rendista i propietària; el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editaren La Revue Nantaise Littéraire et Artistique. El 18 de desembre de 1897 es casà al VI Districte de París amb Bettina Simon, institutriu alsaciana acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del president Émile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit, La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution, Les Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari, Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain, La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant, Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició «L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov –actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar «corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'un últim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 mor al seu domicili de Nantes (País del Loira, Bretanya).

Jules Grandjouan (1875-1968)

***

Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]

Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]

- Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple «pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

José Tato Lorenzo

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Ramón Tato Lorenzo. Sos pares, llauradors, es deien José Tato Fortes i Josefa Lorenzo Taboas. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Sunyer Gavaldà. Passà a Vigo (Pontevedra, Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a l'Hospital Clínic de Montevideo (Uruguai).

José Tato Lorenzo (1886-1969)

***

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 d'abril de 1991

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991

- Josep Capellas Escalé: El 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan Francesc Capellas Escalé –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Escalo. Sos pares es deien Jaume Capellas i Ventura Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi –restaurà el palau de Joan I de Perpinyà– i  fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Sa companya fou Dolors Francesca Vicenta Pla. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 a Laurens (Llenguadoc, Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

***

Juan García Pla

Juan García Pla

- Juan García Pla: El 22 de desembre de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista Juan de Dios García Pla, conegut com Marres. Sos pares es deien Vicente García Segura, llaurador, i Teresa Pla Soriano. Sabater de professió, també va fer de xofer de camions. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou primer secretari de la Federació Local de Cocentaina, i també fou membre de la societat d'oficis diversos i entitat sociocultural «El Despertar», on acudien anarcosindicalistes i socialistes. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 20 de juny de 1925 es casà amb Dolors Pla Albors (La Negra), amb qui tingué dos infants (Elena i Mario). El 29 de desembre de 1929 va ser detingut per primera vegada per les seves activitats sindicalistes i en 1934 va ser empresonat sota l'acusació d'haver impulsat l'assalt a la caserna de la Guàrdia Civil. El gener de 1935 va ser acusat de distribuir fulls subversius incitant a la rebel·lió. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari i president del Comitè de Defensa, exercint d'alcalde del Consell Municipal de Cocentaina entre novembre de 1936 i gener de 1939, data en la qual s'incorporà al front. També presidí el consell d'administració de la Indústria del Calçat Socialitzada de Cocentaina i fou membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de Finques Rústiques d'aquesta població. El març de 1937 fou delegat de la Federació Local de Cocentaina al Ple de Federacions Locals i Comarcals i el 14 de gener de 1938 al Ple Regional de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, el 19 de març de 1939 embarcà a bord de l'African Trader cap a Algèria. Després de passar 39 dies al port d'Orà sense desembarcar, en passà uns dies al camp del port i després va ser traslladat amb altres companys al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) amb un vagó de bestiar. L'abril de 1940 va ser traslladat a Birkhadem (Alger, Algèria), on, en un grup de 80 treballadors, muntà una fàbrica de producció de botes per a l'exèrcit francès. Va ser traslladat 10 mesos després al camp de Suzzoni a Boghar (Medea, Algèria), on passà l'hivern de 1941. En aquesta època va ser hospitalitzat un temps. Treballà fent estores i alforges d'espart que venien a la població local. L'agost de 1942 intentà amb un grup fugir-ne una nit, però capturats van ser tancats en un cel·la de càstig durant tres mesos a pa i aigua. El desembre de 1942, amb Manuel Segura, va ser alliberats del camp de Suzzoni i enviats a Alger per a treballar en una fàbrica de sabates, on feien feina espanyols que havien sortit del camp de concentració de Sersell (Tipaza, Algèria). Amb l'arribada de les tropes aliades va ser alliberat. Després treballà en diversos oficis (sabater, obrer de fleca, pagès, etc.). El febrer de 1950 aconseguí reunir-se amb sa companya i en 1953 muntà un taller de sabateria amb Francisco Martínez (Caliche). Posteriorment creà una cooperativa de sabateria («Chausures Linda») amb altres companys espanyols. Amb la independència d'Algèria la seva companya retornà el 8 de juliol de 1962 a la Península, on restà uns mesos, i la cooperativa «Chausures Linda» es transformà en «L'Avenir Argelien». L'octubre de 1967 aconseguí el passaport i el 18 de desembre retornà amb sa companya a la Península. En arribar a Cocentaina la Guàrdia Civil li aconsellà residir a Alcoi, fet pel qual el gener de 1968 retornà a Orà. El març de 1970 s'instal·là definitivament a Cocentaina. Malat d'arterioesclerosi crònica, Juan García Pla va morir el 2 d'agost de 1987 al seu domicili de Cocentaina (Comtat, País Valencia) d'una aturada cardiorespiratòria i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Deixà inèdit un text autobiogràfic (Memorias de un exiliado español), que en 2020 s'edità digitalment.

Juan García Pla (1900-1987)

***

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquesta època, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista The Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker –ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime. Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) –Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a l'Hospital Cabrini de Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Valerio Isca (1900-1996)

***

Jaime Rebelo

Jaime Rebelo

- Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

Jaime Rebelo (1900-1975)

***

Fernando Mata Povedano

Fernando Mata Povedano

- Fernando Mata Povedano: El 22 de desembre de 1901 neix a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o «Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquesta època fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

Fernando Mata Povedano (1901-1936)

***

Kenneth Rexroth

Kenneth Rexroth

- Kenneth Rexroth: El 22 de desembre de 1905 neix a South Bend (Indiana, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Nascut en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors, quan tenia 12 anys va quedar orfe. Va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte –només va anar a escola cinc anys–, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada –va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica–, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com «Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. Kenneth Rexroth va morir el 6 de juny de 1982 a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA). La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

***

Necrològica de David Aparici Gonell apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de David Aparici Gonell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- David Aparici Gonell: El 22 de desembre de 1907 neix a Xodos (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista David Aparici Gonell –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament Aparicio. Sos pares es deien Severí Aparici i Dolors Gonell. Emigrat a Barcelona (Catalunya), en 1927 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i poc després retornà a Xodos per organitzar la col·lectivitat agrícola local. Entre l'1 de gener i el 2 de desembre de 1937 fou regidor de Comerç i Treball de la Gestora Municipal de Xodos i aquest mateix any era secretari de l'Agrupació Anarquista «Amanecer», adherida a la Federació Anarquista Ibérica (FAI) d'aquesta població. Cridat a files, tornà als fronts com a comissari en una brigada de sapadors a Còrdova (Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble, on va ser detingut, apallissat pels militars a Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i empresonat a Castelló (Plana Alta, País Valencià). Després de dos anys de reclusió, va ser trasllat a la presó de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), on treballà en la reconstrucció del poble durant dos anys. Indultat, tornà a Xodos, on contactà amb la guerrilla que actuava a Terol (Aragó, Espanya). De bell nou detingut, va ser novament apallissat i tancat. Un cop lliure s'integrà en un grup dels maquis fins al 1948, any que passà a França. S'establí a Besiers, on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Virgínia Mùrria. David Aparici Gonell va morir el 21 d'abril de 1994 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Retrat de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

Retrat de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

- Demetrio Gimeno Timoneda: El 22 de desembre de 1912 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno Timoneda, conegut com Bigotes. Sos pares es deien Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Barber de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries a Massalió des de molt jove. En 1936 residia a Barcelona (Catalunya) i quan esclatà la guerra civil lluità als fronts com a milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat al camp de concentració de Vernet. A l'exili participà en la Resistència fins la seva detenció per la Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera, Alemanya), aconseguí fugir el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat «Tren Frantasma» abans de creuar la frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En 1944 s'instal·là a Tarascó, on treballà de barber i milità en la CNT. Divorciat de Maria Cruelles, es casà amb María de la Concepción Borao Urbón. Demetrio Gimeno Timoneda va morir el 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 13 d'octubre de 1982 al seu domicili de Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans Julio i Manuel també van ser militants anarcosindicalistes.

***

Vicent Fontanet Gombau

Vicent Fontanet Gombau

- Vicent Fontanet Gombau: El 22 de desembre de 1918 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicent Fontanet Gombau. Sos pares es deien Pascual Fontanet i Misericòrdia Gombau. Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat especialitzada en operacions –sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures), rescatar presoners, etc.– darrera les línies franquistes comandada per l'anarquista Juan Bautista Albesa Segura (Batista). Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració, com ara Argelers i Bram. A començaments de 1940 s'allistà en la 141 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que operà al departament de Loir i Cher sota les ordres dels militars del Camp des Landes. Quan l'ocupació alemanya, els militars francesos abandonaren la CTE a la seva sort i retornà a peu al Midi, acabant internat al camp de concentració de Barcarès. Després va ser integrat en el 143 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), establerta a l'Avairon, per treballar com obrer agrícola a les granges del sud d'aquest departament. Després de deixar el GTE, arribà a Marsella, on va ser detingut pels alemanys. Amb el perill de ser deportat a Alemanya, fugí i retornà a l'Avairon on s'integrà en la IX Brigada de guerrillers espanyols i participà en la Resistència i en els combats de l'Alliberament. Durant la tardor de 1944, com altres membres de la IX Brigada, participà en els operacions de la invasió de la Vall d'Aran enquadrat en l'operació «Reconquista d'Espanya». Amb el fracàs de la temptativa, retornà a França i s'allistà en el IV Batalló de Seguretat establert a Carbona fins a la desmobilització el març de 1945. Després de l'Alliberament, amb Victorià Segura Ferreres, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exil de Lunèl on milità fins la seva defunció. Vicent Fontanet Gombau va morir el 12 de maig de 1961 a Seta (Llenguadoc, Occitània) i la seva al·locució fúnebre va ser pronunciada pel vell militant anarquista búlgar Salomon Alkalay.

***

Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Acracio Reif Ortiz: El 22 de desembre de 1919 neix a La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Acracio Reif Ortiz. Sos pares es deien Francisco Reif Rodríguez, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Josefa Ortiz; sos germans Candido i Juan també foren confederals. Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Le Péage-de-Roussillon (Delfinat, Occitània) de la CNT, on son pare n'era el secretari; ell, però, mai no volgué ocupar cap càrrec de responsabilitat, restant un militant anònim. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miner de professió, a començament dels anys vuitanta va ser declarat inepte per a la feina a causa de la seva silicosi. El seu últim domicili va ser a Saint-Pierre-de Mésage (Delfinat, Occitània). Acracio Reif Ortiz va morir, després de no poder superar una operació de ronyons, el 8 de setembre de 1992 al Centre Hospitalari de La Tronche (Delfinat, Occitània) i fou incinerat dos dies després.

***

Moment de la col·locació de l'stolpersteine en memòria de Juan Sánchez Martínez (Terrassa, 22 de maig de 2022)

Moment de la col·locació de l'stolpersteine en memòria de Juan Sánchez Martínez (Terrassa, 22 de maig de 2022)

- Juan Sánchez Martínez: El 22 de desembre de 1919 neix a Terque (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Sánchez Martínez. Era fill d'Agustín Sánchez i de María Martínez, i tingué una germana, María Sánchez Martínez. En 1929 sa família emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Aprenent de fuster, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cridat a files al final de la guerra, lluità contra el feixisme als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en un camp de concentració. El 20 d'abril de 1940 les autoritats franquistes el declaren pròfug per no presentar-se al reclutament. Enviat al nord francès enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a la «Línia Maginot», va ser capturat pels alemanys. Va ser enviat, sota la matrícula 4.893, a l'Stalag XVII-C de Döllersheim (Baixa Àustria, Àustria) i el 9 de setembre de 1941 a l'Stalag Wehrkreis XVIII de Salzburg (Salzburg, Àustria); posteriorment, l'11 de setembre de 1941, arribà, sota la matrícula 5.106, al camp de concentració de Mathausen (Alta Àustria, Àustria). El 20 d'octubre de 1941 va ser transferit sota la matrícula 14.043 a Gussen. Juan Sánchez Martínez va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 9 de febrer de 1942 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat traslladat cinc dies abans. El 22 de maig de 2022 l'Ajuntament de Terrassa instal·là una stolpersteine davant del domicili que ocupà en la seva memòria.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la candidatura d'Henri Gualbert apareguda en el diari parisenc "Paris" del 12 d'agost de 1893

Notícia de la candidatura d'Henri Gualbert apareguda en el diari parisenc Paris del 12 d'agost de 1893

- Henri Gualbert: El 22 de desembre de 1928 mor a de Nouzonville (Ardenes, França) l'anarquista Henri Gualbert, conegut com Jules. L'11 de juliol de 1861 va ser trobat, acabat de néixer, a la porta de l'Hospici Civil de Mézières (actualment Charleville-Mézières, Ardenes, França) –segons les persones que el trobaren devia fer un sis dies del seu naixement. Es guanyava la vida treballant d'obrer picador. El 18 de novembre de 1882 va ser integrat per a fer el servei militar en el 134 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 15 de febrer de 1884. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de Nouzonville (Ardenes, França), relacionat amb el grup «Sens Patrie» de Charleville (Ardenes, França). En aquesta època estava subscrit a Le Père Peinard i a La Révolte. L'agost de 1893 presentà una «declaració de candidatura» per al districte de Mézières. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres quatre companys de Nouzon (Ardenes, França), el seu domicili va ser escorcollat per la policia que només va trobar fullets i set exemplars dels cartells «En Russie» i «Au conseil de révision». El desembre de 1893 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes del departament d'Ardenes com a «anarquista temible». L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament perquisicionat, trobant la policia fullets i una carta de l'anarquista Paul Henriet (Arthur) de Charleville, a més d'una carta injuriosa dirigida al prefecte de Policia de les Ardenes. Durant les eleccions de 1894 va aferrar a Nouzonville el cartell «Travaillerus, ne votez pas, préparez la grève générale. Vive la Révolution, Vive l'Anarchie! Le candidat pour la forme Gualbert» (Treballadors, no voteu, prepareu-vos per a la vaga general. Visca la Revolución, Visca l'Anarquia! El candidat "fictici" Gualbert). El 19 de febrer de 1894 patí un nou escorcoll. En 1897 mantenia la corresponsalia local per a Le Libertaire. A partir de 1903 freqüentà regularment la colònia llibertària «L'Éssai», fundada per Fortuné Henry a Aiglemont (Ardenes, França), que reagrupava una desena de companys i on sembla que es va instal·lar definitivament fins a 1909, data de finalització de la comuna. En 1904 era un dels animadors del grup «Les Anti-Propiétaires» i el responsable de l'organització del moviment anarcocomunista de la regió. L'abril de 1912 figurava en un llistat d'anarquistes de les Ardenes sota la qualificació de «perillós». A principis dels anys vint treballava de manobre i figurava en un llistat d'anarquistes del departament de les Ardenes. Sa companya fou Marie Félicie Débouché, de qui es va divorciar. Henri Gualbert va morir el 22 de desembre de 1928 al seu domicili, al número 66 del carrer Lafayette, de Nouzonville (Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

- Luigi D'Agaro: El 22 de desembre de 1941 mor a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista Luigi D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Havia nascut el 27 d'agost de 1886 a Prato Carnico (Càrnia, Friül). Sa mare es deia Maddalena D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels obrers immigrants del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la construcció. En 1915, pocs mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura de Policia aixecà un informe on revelava el seu «comportament despectiu» cap a les autoritats. Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué una condecoració per la seva actuació en accions bèl·liques, però també va rebre denúncies pel seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre anys de presó per insubordinació i per amenaces a un oficial. Només va purgar un any ja que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc al seu alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una improvisada manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia, Friül) on es portava una bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser detingut com a «cap» del grup i, denunciat per «violència i resistència a la força pública», va ser condemnat a tres meses de detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat d'«atemptat contra la llibertat laboral», probablement per haver participat en la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment emigrà a França, establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on desenvolupà una intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 assistí, com a representant de la Unió Sindical de Prato Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a París (França) on prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses ciutats italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de 1926 va ser expulsat de França i s'establí a Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia). També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en estreta col·laboració amb altres companys llibertaris, com ara Nicolas Lazarevitx, i també va participar en el suport sindical dels treballadors immigrants. Expulsat de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a Itàlia, però a la zona fronterera de Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va segrestar una còpia del periòdic anarquista LAdunata dei Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat amb dos anys d'«amonestació» i retornà a Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral del vell company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament, que purgà completament a l'illa de Ponça. Durant la seva deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb ell a Ponça, va morir de meningitis. La seva família quedà en la misèria, la seva companya, Elena Martin, també va ser «amonestada» el setembre de 1937 i els intents d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la econòmicament d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser alliberat, però novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a l'arxipèlag de Tremiti. Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en llibertat.

***

Notícia de la detenció de Morthel Oupiter apareguda en el diari parsienc "Le Petit Parisien" del 17 de març de 1924

Notícia de la detenció de Morthel Oupiter apareguda en el diari parsienc Le Petit Parisien del 17 de març de 1924

- Morthel Oupiter: El 22 de desembre de 1943 mor a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia) l'anarquista Morthel Leiba Oupiter, conegut sota diversos pseudònims (Charles Bonvalet, Pierre Florentin, Léon Outer, etc.). Havia nascut el 20 de juliol –el 9 de juliol segons algunes fonts– de 1903 a Vilkaviškis (també citat Wolkovisky, Marijampolé, Lituània, Imperi Rus; actualment Lituània). Emigrat a França, treballà d'obrer impressor en el periòdic La Fraternelle de Sébastien Faure. Des de 1919 vivia, amb Armand Grabit, al número 8 del carrer Rampal de París. En aquest mateix any va ser un dels fundadors del grup de les Joventuts Anarquistes «Ni Dieu ni Maître», del qual va ser nomenat secretari. A principis d'agost de 1919, amb Havane i René Péache, formà part del nucli fundador de la Federació de Joventuts Anarquistes, que a partir de març de 1921 començà a publicar el periòdic La Jeunesse Anarchiste. El gener de 1920, amb Drey, Havane, Louis Loréal, Léon Louis, Édouard Mouche, René Péache i altres, participà en la reconstrucció del grup llibertari cançonetista «La Gerbe», al local del número 34 del carrer Henri Chevreau. Col·laborà, sota el pseudònim Léon Outer, en Le Libertaire i, segons la policia, fou l'autor d'almenys 11 articles; també va fer servir el pseudònim Pierre Florentin en la secció «Tribune de jeunes». El març de 1920 se li va notificar l'expulsió del país, però hi va retornar i sembla que hi restà a França. A mitjans de març de 1921 va ser detingut amb tres anarquistes espanyols al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) quan intentava passar clandestinament a Catalunya i va ser denunciat per «infracció del decret d'expulsió». El març de 1922 va ser novament detingut sota el nom fals de Charles Bonvalet. El 18 de març de 1924 va ser detingut de bell nou per complicitat en el robatori d'objectes dins d'esglésies de la zona de Melun (Illa de França, França). Empresonat, entre abril i juny de 1924 es va fer una subscripció en el seu suport organitzada per la Federació Anarquista (FA). Un cop lliure, el 6 de juny de 1924 va fer la conferència «Le peuple et les sindicats» per al grup de la Joventut Anarquista del XVII Districte de París. Durant l'Ocupació, sembla que va ser internat a Drancy; posteriorment va ser deportat en el comboi 63 al camp d'extermini d'Auschwitz. Morthel Oupiter va ser gasejat el 22 de desembre de 1943 a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia).

***

Notícia de la condemna de Georges Gillet apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 9 d'abril de 1914

Notícia de la condemna de Georges Gillet apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 9 d'abril de 1914

- Georges Gillet: El 22 de desembre de 1951 mor a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gustave Gillet. Havia nascut el 17 d'agost de 1876 a Hardivillers (Picardia, França). Sos pares es deien Auguste Sylla Gillet, sabater, i Marie Auguste Valentine Pétigny. El 14 de juny de 1899 es casà amb Juliette Obry, de qui es va divorciar.  A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar –amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot– el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». L'abril de 1914 va ser condemnat, com a director en cap de Le Grand Soir, pel Tribunal Correccional d'Arràs a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. El 12 de gener de 1932 es casà Alger (Algèria) amb Charlotte Raoult.

***

Manuel Devaldès

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès: El 22 de desembre de 1956 mor a París (França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Havia nascut el 5 de febrer de 1875 a Évreux (Normandia, França). Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Necrològica de Charles Fouyer apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de gener de 1970

Necrològica de Charles Fouyer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de gener de 1970

- Charles Fouyer: El 22 de desembre de 1969 mor a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista, pacifista, esperantista i propagandista del veganisme Charles Marcel Fouyer. Havia nascut el 4 de setembre de 1890 a An Oriant (Bro Gwened, Bretanya). Sos pares es deien Baptiste Merie Fouyer, obrer ajustador mecànic al port i serraller, i Jeanne Léontine Kéraudran (Kaudran), planxadora. Es guanyava la vida treballant de ferrer a l'arsenal de vaixells de guerra d'An Oriant. A principis dels anys deu va ser un dels difusors del periòdic anarquista Les Temps Nouveaux a la seva localitat. El 8 d'octubre de 1912 va ser cridat a files i ja enganxà amb la Gran Guerra. Després de passar per un regiment d'artilleria, va ser destinat a l'arsenal d'An Oriant i finalment va ser llicenciat el 13 d'abril de 1920. En els anys vint destacà com a propagandista anarquista i anarcosindicalista a An Oriant, on rebia regularment 35 exemplars de La Vie Ouvriere i nombrosos exemplars del periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste Communiste que es dedicava a repartir. Com que mantingué correspondència amb un grup d'internats russos de l'illa de Groix, als quals socorria, les autoritats sospitaren que havia participat en la fugida d'un d'ells durant la nit de l'1 al 2 de maig de 1920. L'abril de 1921 va fer costat econòmic als mariners revoltats del Mar Negre. Defensor del veganisme, entre 1921 i 1926 visqué a la colònia llibertària anarcovegana de Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), organitzada per Georges Butaud. L'abril de 1923 era tresorer de la Societat Agrícola de Pràctica Vegana de la colònia de Bascon i el juny de 1924 organitzà visites-excursions a l'escola agrícola vegana. També destacà com a fervent esperantista. En els anys trenta estava subscrit a Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC), en 1931 col·laborà en Le Réveil des Combattants. En 1935 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona. En aquesta època vivia a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) i treballava de firaire. El 22 de març de 1935 presidí un míting de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) a Vilanuèva d'Òlt. El 8 de gener de 1936, com a secretari adjunt federal de la LICP, presidí a Vilanuèva d'Òlt la conferència de René Gerin «Notre pacifisme devant l'actualité», a la qual assistiren unes tres-centes persones. El 6 de febrer de 1936 va fer la xerrada «L'action pacifiste pendant la guerra», a la Sala René-Pierre del Bar du Grand-Pont de Vilanuèva d'Òlt, organitzada per la LICP. El 15 de novembre de 1936 publicà el fullet Réflexions sur «Le Monde Nouveau», dins la col·lecció mensual «Les Cahiers de "Terre Libre"». En aquests anys la policia ja no el considerava perillós. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Anarquista (FA). En els anys seixanta continuava vivint a Vilanuèva d'Òlt, on persistia fent propaganda anarquista, vegana, esperantista, antireligiosa i pacifista. Charles Fouyer va morir el 22 de desembre de 1969 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).

***

Antonio Moroni

Antonio Moroni

- Antonio Moroni: El 22 de desembre de 1971 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i antimilitarista, i després feixista i novament anarquista, Antonio Moroni. Havia nascut el 17 d'agost de 1892 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de tendència antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista, desenvolupant tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei militar passà a Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost fins a finals de novembre de 1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a Itàlia, el desembre de 1912 va ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a Nàpols (Campània, Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta a son germà Paolo, lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus superiors a causa de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser publicada el 23 de desembre de 1912 en el periòdic Avanti! i per aquest motiu va ser acusat de «difamació a la Autoritat Militar i a l'Exèrcit Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de Càller (Sardenya) de l'acusació de difamació, però va ser enviat a la companyia disciplinària del fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es van publicar regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale, Rompete le File!, Volontà, etc.). Per iniciativa de Maria Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure associat, juntament al d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà lloc a la «Setmana Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914, retornà des de San Leo a Milà, on va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a formar part del «Comitè Nacional contra la Companyia Disciplinària» i freqüentà assíduament el Fascio Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa (USM). En plena Gran Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva dirigida a son germà publicada pel periòdic Il Popolo d'Italia i després en L'Internazionale, anunciés que s'allistava com a voluntari en la Legió Garibaldina, enquadrada en el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada per Peppino Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores intervencionista. Aquesta presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista. Quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a Lió (Arpitània) i a començaments de maig de 1915 retornà a Milà. Cridat a files el juliol d'aquell any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses ocasions. Després de la guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la involució reaccionària del règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de protesta contra els Pactes del Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del periòdic. En 1934 va ser esborrat del registre de «subversius», però continuà amb el seu enfrontament amb les autoritats feixistes. A partir de 1936 començà a col·laborar amb el setmanal parisenc Il Merlo Giallo, que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on criticà reiteradament la política sindical feixista, sempre subordinada als interessos de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de Milà, entre ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant l'intervencionisme revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les investigacions van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la tipogràfica d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada va ser acomiadat de la feina immediatament, però no patí més conseqüències gràcies a la intervenció directa de Benito Mussolini. L'agost de 1941 va ser condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a l'illa de Tremiti per haver imprès «manifests anarquistes», però que en realitat van ser exemplars del pamflet Il canto della Rinascita, que contenien una versió satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de l'amnistia concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va traslladar a Mombello (Llombardia, Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital Psiquiàtric Provincial de Milà d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va imprimir el full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava el programa anarcosindicalista de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI). Després de la II Guerra Mundial entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos, ocupant-se de l'organització sindical i escrivint regularment per al setmanari milanès Il Libertario, dirigit per Mario Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà de l'11 de juny de 1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista de Milà (FAM). Antonio Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1998 son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo dopoguerra.

***

Notícia de la condemna de Jules Téty apareguda en el diari algerí "L'Écho d'Alger" del 21 de gener de 1914

Notícia de la condemna de Jules Téty apareguda en el diari algerí L'Écho d'Alger del 21 de gener de 1914

- Jules Téty: El 22 de desembre de 1972 mor a Basens (Aquitània, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista, i després socialista, Jules Téty, que va fer servir el pseudònim Enrique Bramer. Havia nascut el 24 de gener de 1895 a Sent Liunard (Llemosí, Occitània). Era fill natural de la serventa Anne Téty, vídua de Joseph Téty. En 1911 vivia al número 51 del carrer Montmailler de Llemotges (Llemosí, Occitània). D'antuvi aprenent d'emmotllador en una fàbrica de porcellana, el juny de 1911 abandonà la feina i entrà com a empleat als magatzems del Societat Cooperativa «L'Union». Animador de l'antic Grup de Defensa Social (GDS), s'ocupà especialment de la difusió del setmanari L'Insurgé, òrgan dels revolucionaris de la zona centre. L'agost de 1911 participà en la fundació del Grup d'Unió Revolucionària (GUR) de Llemotges, que arreplegava anarquistes i revolucionaris locals. Segons la policia, aquest grup hauria notificat a la Federació Revolucionària Comunista (FRC) de París (França) un projecte de sabotatge per a temps de pau i per a temps de guerra. Destacà com a propagandista anarquista i com a venedor de periòdics i fullets en mítings anarquistes i socialistes. El juny de 1912 fou cofundador de la Secció de Llemotges de l'FRC, que es reunia al número 43 del carrer de Montmailler. L'octubre de 1912 signà el manifests «Aujord'hui insoumis, demain réfractaire, plus tard déserteur», de l'FCA i dels Grups de Conscrits. En 1913 era membre, amb Martial Desmoulins i Marcel Vardelle, de les Joventuts Sindicalistes i a finals de maig d'aquell any el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documentació antimilitarista. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista dels Llibertaris del Centre que se celebrà entre el 28 i el 30 de juny de 1913 a Llemotges, on acudí com a delegat de Llemotges juntament amb Barrière, Jourde, Pouyaud i Robert, i on es va fundar la Federació Comunista Anarquista del Centre (FCAC), adherida l'any següent a la Federació Comunista Anarquista (FCA), que més tard fou la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquesta època era responsable del Comitè de Defensa Social (CDS) de Llemotges i treballava com a empleat de comerç. El 2 d'octubre de 1913 va ser detingut quan distribuïa el fullet de l'FCA Contra les trois ans a la porta de la caserna del 63 Regiment d'Infanteria de Línia i aconsellava els soldats desertar. El 19 de gener de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Llemotges a quatre mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». Posteriorment va ser secretari del grup local de l'FCAR. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es declarà insubmís i passà a Catalunya, on fou, sota el pseudònim d'Enrique Bramer (Henri Bramer), secretari del «Grup Internacional» de Barcelona, que es reunia al número 416 del carrer de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara (Nicolás Barrabés, Camille Bauer, Francisco Bravo Bañon, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins, Jean Donna, Louis Dressier, Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José Hernández Silvestre, Gaston Leval, Maggi, Rirette Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala, Victor Serge, etc.). De bell nou a França, va ser detingut i incorporat a files. Entre 1918 i 1920 col·laborà, sota el pseudònim Henri Bramer, en el periòdic La Mêlée. En els anys vint s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 10 d'agost de 1925 es casà a Bergerac (Aquitània, Occitània) amb Marguerite Lefebvre. Posteriorment marxà cap a Senegal (Àfrica Occidental Francesa; actualment Senegal). A Dakar treballà d'empleat municipal. En 1929 el trobem treballant d'empleat de comerç a Kayes (Sudan Francès, Àfrica Occidental Francesa; actualment Mali). El 6 d'agost de 1932 es casà a Dakar amb Francine Roudier. En 1938 era secretari administratiu de la Federació Socialista de Senegal i com a tal denuncià públicament la repressió de la vaga general dels treballadors del ferrocarril Dakar-Níger que el 27 de setembre d'aquell any a Thiès, a 70 quilòmetres de Dakar, es cobrà la vida de sis persones i on quedaren 90 de ferides. Durant els anys cinquanta fou un dels responsables de la Unió Departamental de Força Obrera (FO) de Dakar. L'octubre de 1956, en el Congrés Confederal de FO, votà contra l'informe d'activitats presentat pel buró confederal. Més tard retornà a la metròpoli, on col·laborà en la revista anticomunista de Georges Albertini Est et Ouest, especialment amb articles on analitzava l'acció comunista a Occitània, però també en la seva administració i difusió. Jules Téty va morir el 22 de desembre de 1972 al seu domicili de Basens (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

Necrològica de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Josep Andreu Fontcuberta: El 22 de desembre de 1978 mor a Sorese (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Havia nascut el 6 de juliol de 1899 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà "Espoir" del 26 d'abril de 1981

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà Espoir del 26 d'abril de 1981

- Francisco Alcaraz Franco: El 22 de desembre de 1980 mor a Vauvert (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Francisco Alcaraz Franco. Havia nascut el 20 de març de 1920 a Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Alcaraz i Tomasa Franco. Adolescent, lluità com a voluntari en la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en 1939, va ser capturat i hagué de complir tres anys de servei militar. Després tornà a Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ciments «Sansón» i participà, amb vells militants anarcosindicalistes, en la reorganització de la Federació Local de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Descobert per les autoritats franquistes, fugí cap a França, on va haver de restar tres anys sota residència forçosa. Després es va instal·lar a Vauvert, on treballà com a obrer agrícola a les granges de la regió i milità en el moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Rosa Manzanares. Francisco Alcaraz Franco va morir el 22 de desembre de 1980 al seu domicili de Vauvert (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramón Andrés Crespo

Ramón Andrés Crespo

- Ramón Andrés Crespo: El 22 de desembre de 1980 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Havia nascut el 23 de setembre de 1904 –algunes fonts citen erròniament 1905 a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Andrés i Pilar Crespo. Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso Budría del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso Budría, Joaquín Aznar Solanas i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la «gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca (Aragó, Espanya) i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid (Espanya) en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Agusto Moisés Alcrudo Solórzano, Buenaventura Durruti Domínguez, Cipriano Mera Sanz, Isaac Puente Amestoy, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castañera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el Batalló «Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós Serena. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Puerto Plata (República Dominicana), on arribà el 23 de febrer de 1940 amb el buc De la Salle, i s'instal·là a Santo Domingo (República Dominicana). Posteriorment marxà a Mèxic, on arribà el 30 de gener de 1944 a Progreso (Yucatán, Mèxic). A l'exili treballà de jardiner i horticultor. El 20 de desembre de 1973 retornà a la península, instal·lant-se a Saragossa, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins a la seva mort. Ramón Andrés Crespo va morir el 22 de desembre de 1980 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, España) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.

Ramòn Andrés Crespo (1904-1980)

***

Necrològica de José María Téllez Troyano apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de febrer de 1991

Necrològica de José María Téllez Troyano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1991

- José María Téllez Troyano: El 22 de desembre de 1990 mor a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José María Téllez Troyano. Havia nascut el 23 de gener de 1907 a La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Téllez i María Troyano. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Castellnou d'Arri, on formà part la CNT local. Sa companya fou Carmen Segovia Wals. José María Téllez Troyano va morir el 22 de desembre de 1990 al Centre Hospitalari Jean-Pierre Cassabel de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Necrològica Raimon Subirats Lleixà apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de març de 1994

Necrològica Raimon Subirats Lleixà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de març de 1994

- Raimon Subirats Lleixà: El 22 de desembre de 1993 mor a Ramonvila e Sent Anhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Raimon Subirats Lleixà. Havia nascut el 16 de setembre de 1909 a Mas de Barberans (Montsià, Catalunya). Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats Barberà, llaurador, i Anna Lleixà Subirats. Pagès de professió, sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Josep i Manuel, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Esdevingué anarquista durant el servei militar a Barcelona (Catalunya), on serví com a ajuda de camp del comandant de l'Estat Major. En retornar al seu poble natal, la CNT s'estava organitzant i esdevingué president del Sindicat de Pagesos. També participà en el grup de teatre local organitzat pel sindicat que realitzava representacions a la comarca, tot aprofitant l'avinentesa per fer propaganda. Un poc abans del cop militar feixista de juliol de 1936, a causa de la gran misèria regnant al seu poble, es traslladà a viure amb sa família a Barcelona. Quan l'aixecament, s'enrolà en la columna confederal «Los Aguiluchos» i combaté al front aragonès d'Osca; posteriorment passà a la «Columna Durruti», on combatien dos germans seus. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per La Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb els últims combatents de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser internat al Fort de Mont-Louis i, a partir de març, al camp de concentració de Vernet. L'agost de 1939 abandonà el camp i retroba sa família a Auta-riba (Llengudoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a Colomièrs (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels fundadors de la CNT del poble, i representà, amb un altre company, aquesta localitat en el Ple de Regionals de 1945. Sa companya fou Carmen Lleixà. Malalt durant molts d'anys, Raimon Subirats Lleixà va morir el 22 de desembre de 1993 al seu domicili de Ramonvila e Sent Anhan (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pierre Pascal Couissinier

Pierre Pascal Couissinier

- Pierre Pascal Couissinier: El 22 de desembre de 2003 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Pascal Couissinier. Havia nascut el 4 de desembre de 1913 a Marsella (Provença, Occitània). Era fill de l'anarquista Pierre Clarius Couissinier i d'Irma Muller. Es guanyava la vida treballant de paleta al barri de Saint-Henri de Marsella. En els anys trenta milità activament a Marsella, on era ben conegut des de feia anys per la policia. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va ser delegat del barri marsellès de Saint-Henri-Vallée de Séon al Congrés de la Unió Anarquista (UA). El seu grup era molt actiu entre els obrers teulers i en 1937 fundà el Comitè Anarcosindicalista de Saint-Henri sota els auspicis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1938 el grup anarquista de Saint-Henri-Vallée de Séon, del qual era secretari, comptava amb una vintena de membres. Estava relacionat amb Auguste Schiano, secretari del grup anarquista «Germinal». En 1940 va ser mobilitzat en el XVIII Batalló de Caçadors Alpins i el 12 de setembre de 1940 figurava en un llistat de presoners de guerra elaborat per les autoritats alemanyes. L'11 d'agost de 1945 es casà amb Marie Louise Lombardi, amb qui tingué una filla. Després de la II Guerra Mundial vivia la número 12 del bulevard Annam de Saint-Henri i havia reconstituït el grup. Entre el 27 i el 28 de juliol de 1946 representà el seu grup en el Congrés Regional de Marsella. En 1947 era el secretari del grup anarquista «Henri Julien» de Saint-Henri, adherit a la Federació Anarquista (FA). En aquest grup també hi formava part son germà Henri Coussinier i publicava el butlletí Le Rétif (1948). A finals dels anys noranta vivia al carrer Rabelais del barri de Saint-Henri de Marsella, on René Bianco va recollir el seu testimoni. Va donar la bandera negra del grup anarquista de Saint-Henri al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Pierre Pascal Couissinier va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XVI Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Bernard Voyenne

Bernard Voyenne

- Bernard Voyenne: El 22 de desembre de 2003 mor a París (França) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Fernand Jean Claude Voyenne. Havia nascut el 12 d'agost de 1920 a Vichy (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Paul Maurice André Voyenne i Louise Justine Henriette Coularou. El 31 de desembre de 1940 es va casar a Niça (País Niçard, Occitània) amb Suzanne Marie Jeanne Joullié. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XIV Districte de París (França).

***

Paola Mazzaroli

Paola Mazzaroli

- Paola Mazzaroli: El 22 de desembre de 2017 mor a Trieste (Friül) l'anarquista Paola Mazzaroli. Havia nascut el 5 de novembre de 1955 a Trieste (Friül). Sos pares es deien Giorgio Mazzaroli i Rosa Maria Colonna. En 1975, a l'Institut Ondontotècnic on va estudiar, conegué Patrizia Cocevar, militant anarquista i antimilitarista que esdevingué la seva amiga de l'ànima i la va introduir en aquests cercles. Entrà a formar part del Grup Anarquista «Germinal» i va fer amistat amb Umberto Tommasini. D'antuvi va fer feina en una clínica odontològica i després com a tècnica de laboratori i docent de l'Institut Tècnic «Galvani» on havia estudiat, però abandonà la docència avorrida de la burocràcia. Després es dedicà a tasques artesanes i artístiques diverses (escultura, pintura, etc.) i visqué al sud de la península italiana (Bari i Nàpols). Va fer costat la comuna llibertària rural «Urupia», a San Marzano di San Giuseppe (Pulla, Itàlia), mantenint una estreta relació i passant-hi temporades. A més del Grup Anarquista «Germinal», on destacà en l'edició i distribució del seu òrgan d'expressió Germinal, participà en «Radio Libertaria», posteriorment «Radio Onda Libera», i en les activitats de la llibreria «Utopia 3». També s'integrà en el moviment ecologista («Collettivo Energia Ecologia»), lluitant contra les centrals nuclears, la central tèrmica de Monfalcone (Friül), les fàbriques d'amiant, el Tren d'Alta Velocitat (TAV) o la implantació del sistema MUOS de comunicacions militars per satèl·lit. Va ser una de les organitzadores del congrés «Est, laboratorio di Libertà», celebrat l'abril de 1990. També s'integrà en els moviments feminista i laïcista. La militància en el «Germinal» la va portar a formar part de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participant en el seus congressos, com ara el XX Congrés de la FAI, celebrat entre l'1 i el 3 de novembre de 1991 a Pisa (Toscana, Itàlia). Col·laborà en diversos llibres col·lectius, com ara Sguardi e parole migranti (2005) i Sapori incontri fragranze (2006). Entre el 20 i el 21 de setembre de 2014 intervingué en el congrés Tu sei maledetta. Uomini e donne contro la guerra: Italia (1914-1918), celebrat a Venècia. També fou membre del «Coro Sociale delle "Voci Arcutinate"». Greument malalta durant un any, Paola Mazzaroli va morir el 22 de desembre de 2017 a Trieste (Friül). La revista Germinal li va dedicar un número monogràfic, el 126, de gener de 2018.

Paola Mazzaroli (1955-2017)

---

[21/12]

Anarcoefemèrides

[23/12]

Escriu-nos


Actualització: 11-7-24