|
---
Anarcoefemèrides del 22 de desembre Esdeveniments
Teatre Olympia de Barcelona - Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats. ***
Cartell
de l'acte - Homenatge a Rubén
G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula
Magna de la Facultat
de Psicologia de la Universitat de la República de
Montevideo (Uruguai) un
homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i
propagandista anarquista Rubén
Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En
aquesta acte,
organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments
socials, comptà amb
les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa),
Rubén Olivera i Daniel Viglietti.  Naixements
Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894) - Ernest Ferter: El
22 de desembre –algunes fonts policíaques i la
partida de defunció citen
erròniament el 23 de desembre–
de 1862 neix a Melun (Illa de França, França)
l'anarquista Ernest Charles
Ferter –citat a vegades erròniament Ferters–,
conegut com Terbert. Sos pares es
deien Jean Baptiste Ferter, cotxer, i Céline Armandine
Bonvallet. Es guanyà la
vida com a fumista a París (França). En 1888 la
seva assistència a reunions
anarquistes va ser registrada per la policia. Durant la primavera de
1888, amb
el company Ganelon, era assidu a les reunions de diversos
periòdics contraris a
la política de Georges Boulanger (Le
Radical, Le Rappel) amb
la
finalitat de fer col·lectes per a treure diners per
organitzar actes del moviment
antiboulangista. A començament de 1890 sembla que
participava amb el grup «Les
Pieds Plats» per al qual organitzava col·lectes de
diners. El 16 d'abril de
1890 va ser condemnat a Melun a tres mesos de presó per
«robatori». En 1891 la
policia va reportar la seva assistència en reunions, com ara
les del «Cercle
Anarquista Internacional» celebrades a la Sala Horel. El 16
d'abril de 1891,
amb altres anarquistes (Edelin, Jacquet, Laurens i Moreau), es va
pronunciar
contra l'organització d'un congrés internacional
llibertari. A partir de 1891
entrà a fer feina de mosso de magatzem per a un fabricant
d'estufes del carrer
Rivoli de París. En aquesta època
mantingué contacte amb els anarquistes Claude
Margerand (Margeron) i amb
Benoît
Chevenet (Chalbret), un dels autors
del robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine,
Illa de França, França). També
participava, segons informes policíacs, en les
reunions al carrer Pascal del grup anarquista «Aux vendanges
de Bourgogne» dels
V i XIII Districtes de París. El 30 de juny de 1894 el
prefecte de Policia
ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». Detingut durant la gran agafada
antianarquista de l'1 de juliol de 1894, l'escorcoll del seu domicili,
al
número 58 del carrer Mazarine de París, va ser
infructuós. Segons els informes
policíacs, des de feia uns mesos només feia
propaganda als cafès i als
restaurants, sense tenir entre els grups anarquistes «una
gran influència» i no
tenia la reputació de ser «un home
d'acció». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon i dos
dies després va ser interrogat pel jutge
d'instrucció Franqueville qui el va
inculpà d'«associació
criminal» i el tancà aquell mateix dia a la
presó
parisenca de Mazas. En el segon interrogatori davant el jutge,
declarà que no
era anarquista i que no freqüentava Chalbret des de feia tres
anys; el 6 de
juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. En la
requisitòria
definitiva del procurador de la República del 27 de juny de
1895 es feia constar
que havia freqüentat els grups revolucionaris, però
que en l'actualitat
treballava regularment i no s'ocupava de política, concloent
que l'acusació no es
podia mantenir i el jutge d'instrucció Henri Meyer va
sobreseure el cas el 4 de
juliol de 1895. El seu nom figura en el llistat de
recapitulació d'anarquistes
de la policia del 31 de desembre de 1894. En 1900 informes policials
feien
constar que només freqüentava les reunions de
manera intermitent. En aquesta
època treballava de negociant en vins i estava solter.
Caigut en l'alcoholisme
i la indigència, Ernest Ferter es va suïcidar el 19
d'agost de 1923 penjat amb
un cordill a la casa amb taulons de fusta on vivia al número
32 de la carretera
de Choisy a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). ***
Foto policíaca d'Émile Lenfant (2 de març de 1894) - Émile Lenfant:
El
22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França)
l'anarquista Jules-Émile Lenfant. Sos pares es deien
Jules-François Lenfant,
estampador, i Louise Alexandrine Claire Audianne. Treballava d'obrer
modelista
i ceramista a la fàbrica de porcellana «Brault
Fils» de Choisy-le-Roy i vivia,
amb sa companya Jean Beaure, al número 8 del carrer de la
Raffinerie d'aquesta
població. Passejava amb bicicleta amb Armand
Schulé, rebia algunes vegades Armand
David i freqüentava Auguste Vaillant i tots els altres
anarquistes del «Cercle
Filosòfic» del qual era membre. El 2 de
març de 1894 va ser detingut per la III
Brigada de la Policia de París (França),
juntament amb altres 21 anarquistes,
en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres.
En l'escorcoll de casa seva no es va trobar res de compromès
i va ser alliberat
el 31 de març. Després d'això es
refugià a Londres (Anglaterra), on mantingué
correspondència amb sa companya. El 2 de juliol de 1894 va
ser posat de bell
nou a disposició judicial, en el marc d'un gran
procés per «associació
criminal». Pot tractar-se del mateix Lenfant que a
començament de la dècada
dels deu formà part del grup anarquista parisenc
«Les Libres Entretiens», el
secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció. ***
Jules Grandjouan - Jules
Grandjouan: El 22 de desembre de
1875 neix al IV Cantó de Nantes (País del Loira,
Bretanya)
el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i
anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una
família burgesa, sos pares es deien Julien Jules Grandjouan,
comerciant
en farratges, i Adèle Félice Châtelier,
rendista i propietària; el
pintor
Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana
Paul Grandjouan van
ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare
i pels
seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys,
assistí
amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una
educació religiosa
tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de
Nantes, però la seva
afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis
notarials. Entre 1897 i
1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin,
editaren La Revue Nantaise
Littéraire et Artistique.
El 18 de desembre de 1897 es casà al VI Districte de
París amb Bettina Simon, institutriu alsaciana acostada als
cercles obrers, amb
qui tingué una nina, Edwige (Vige),
que assistí a l'escola llibertària de
«La Ruche» de Sébastien Faure, i
després
tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré,
embarcà en el vaixell Le Melmore
per cobrir la nova línia marítima de la companyia
anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i
Weymouth amb prolongació
ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el
seu primer recull de
litografies, Nantes la Grise. En
1900
s'establí a París (França) i
començà a dissenyar cartells socials i
polítics,
sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts
el consideren el
pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer
Dreyfus», carregà contra el
general Mercier des de les pàgines de Le
Réveil Social. Entre 1901 i 1912
realitzà infinitat de dibuixos per a la
revista anarquista L'Assiette au Beurre,
posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme,
l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i
l'anticolonialisme. En
1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La
Vie Illustrée per cobrir el viatge del president
Émile Loubet i l'any
següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet
antijauresià L'Ascète
au beurre, on denuncien amb ferocitat la
participació de
Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars
i en les revistes de tropes. En
1904 retornà a Rússia enviat per
l'Aliança Israelita per fer un reportatge
sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments
el quadern de 12
gravats sindicalistes Les esclaves
modernes, amb el suport dels sindicats de la
Confederació General del
Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim
amic d'Émile Pouget, en 1908
assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se
celebrà a Marsella. En 1909 participà
activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu
col·lega
Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus
dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour.
Aquest mateix 1909
ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del
Consell de
Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou
president, secretari
i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any
següent, en 1911,
quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser
condemnat a
18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i
antiparlamentaris
publicats en La Voix du Peuple i
s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina
californiana Isadora Duncan,
de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a
Egipte i a Venècia i
l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels
de la ballarina. Retornà en
1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de
Raymond
Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa
llibertària i sindicalista (La
Bataille Syndicaliste, Le Conscrit,
La Guerre Sociale, Le
Libertaire, Le Réveil
Social, La Révolution,
Les Temps Nouveaux, Le
Travailleur du Bâtiment, La
Vie
Ouvrière, La Voix du
Peuple,
etc.) i per a la premsa humorística
revolucionària (Le Charivari,
Le Rire, Le
Sourire, etc.). També publicà
dibuixos en altres periòdics, com ara Le
Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain,
La Vie
Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de
portades de llibres llibertaris (A.
Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant,
Émile
Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i
gairebé tots els
cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU)
d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou
llicenciat per miopia i
entrà en els serveis auxiliars. En els anys
bèl·lics participà en la premsa
patriòtica fent dibuixos antigermànics
força mediocres. A partir de 1918 es
declarà bolxevic i la seva producció
gràfica es ressentí. En 1924 es
presentà a
les eleccions legislatives en la primera circumscripció de
Nantes, com a cap de
llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns
resultats decebedors. En
1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou
un homenatge de les
autoritats soviètiques durant l'exposició
«L'Art revolucionari» i s'entrevista
amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat
per aquest últim, publicà
en 78 lliuraments en L'Humanité
les
seves reflexions del viatge sota el títol «La
Russie vivante». A França
organitzà conferències prosoviètiques,
projectà el film El cuirassat
Potemkim i intentà crear el «Cercle de
la Rússia Nova».
L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari
de la revolució, retornà a
l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones
(obrers, artistes,
escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests
anys realitzà
nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines
governamentals
soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant
francès de l'Oficina
Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov
–actual Khàrkiv
(Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del
Partit Comunista Francès
(PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït
Istrati, un artista
dissident en una declaració jutjada antisoviètica
publicada l'abril d'aquell
any en Les Humbles. Rebutjar
«corregir la seva falta» i es retirà
dels debats polítics després d'un
últim
intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a
Nantes. Durant la II
Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després
s'instal·là a
Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 mor al seu
domicili de Nantes
(País del Loira, Bretanya). Jules
Grandjouan (1875-1968) ***
Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana] - Lilian Wolfe: El
22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i
anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria
d'Egware Road que regentava
son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de
Liverpool.
Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham,
abandonà sa família
quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món
amb una companyia operística.
Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar
mitjançant institutrius
i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual
Universitat de
Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a
l'Oficina
General de Correus, milità en la Civil Service Socialist
Society (CSSS,
Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la
Pioneer Socialist
League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es
va veure desil·lusionada
per la política parlamentària i per el
sufragisme, arribant a considerar que el
vot femení només era un simple
«pal·liatiu», i entrà en 1913
a militar en el
moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del
periòdic llibertari The Voice of
Labour, publicat a Londres
per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de
les
signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre
la Guerra». L'abril
de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la
Llei del servei
militar obligatori (Military Service Act), The
Voice of Labour publicà un article animant els
lectors a la desobediència
civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a
les
muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son
company
Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per
requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen
l'article. Processats, van
ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del
Regne),
ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de
presó i ell a 100
lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó.
Ella, però, descobrí a la garjola
que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de
risc, ja que tenia més
de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917
passà a viure amb Nellie
Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a
Londres;
cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden;
i, posteriorment,
visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de
Whiteway, a Gloucestershire, fins
la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de
Richard Blair, el
fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori.
Quan Vernon
Richards creà el periòdic Spain
and the
World, en suport de la revolució
llibertària espanyola, en fou
l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i
sa companya Marie-Louise
Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de
son company Tom
Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el
periòdic Peace News, i
fins al 95 anys fou
l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe
va morir
el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra). ***
José Tato Lorenzo - José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Ramón Tato Lorenzo. Sos pares, llauradors, es deien José Tato Fortes i Josefa Lorenzo Taboas. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Sunyer Gavaldà. Passà a Vigo (Pontevedra, Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a l'Hospital Clínic de Montevideo (Uruguai). *** Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991 - Josep Capellas Escalé: El 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre– de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan Francesc Capellas Escalé –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Escalo. Sos pares es deien Jaume Capellas i Ventura Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi –restaurà el palau de Joan I de Perpinyà– i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Sa companya fou Dolors Francesca Vicenta Pla. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 a Laurens (Llenguadoc, Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont. ***
Juan
García Pla - Juan García Pla:
El 22 de desembre de 1900 neix a Cocentaina
(Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista
Juan de Dios García
Pla, conegut com Marres. Sos pares es deien Vicente
García Segura,
llaurador, i Teresa Pla Soriano. Sabater de professió,
també va fer de xofer de
camions. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), fou primer
secretari de la Federació Local de Cocentaina, i
també fou membre de la
societat d'oficis diversos i entitat sociocultural «El
Despertar», on acudien
anarcosindicalistes i socialistes. També va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El 20 de juny de 1925 es
casà amb Dolors Pla Albors (La
Negra), amb qui tingué dos infants (Elena i
Mario). El 29 de desembre de
1929 va ser detingut per primera vegada per les seves activitats
sindicalistes i
en 1934 va ser empresonat sota l'acusació d'haver impulsat
l'assalt a la caserna
de la Guàrdia Civil. El gener de 1935 va ser acusat de
distribuir fulls
subversius incitant a la rebel·lió. Amb
l'aixecament feixista de juliol de
1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari i
president del Comitè de
Defensa, exercint d'alcalde del Consell Municipal de Cocentaina entre
novembre
de 1936 i gener de 1939, data en la qual s'incorporà al
front. També presidí el
consell d'administració de la Indústria del
Calçat Socialitzada de Cocentaina i
fou membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de
Finques Rústiques
d'aquesta població. El març de 1937 fou delegat
de la Federació Local de
Cocentaina al Ple de Federacions Locals i Comarcals i el 14 de gener de
1938 al
Ple Regional de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, el 19 de
març de
1939 embarcà a bord de l'African Trader
cap a Algèria. Després de passar
39 dies al port d'Orà sense desembarcar, en passà
uns dies al camp del port i
després va ser traslladat amb altres companys al camp de
concentració de Camp
Morand (Boghari, Alger, Algèria) amb un vagó de
bestiar. L'abril de 1940 va ser
traslladat a Birkhadem (Alger, Algèria), on, en un grup de
80 treballadors,
muntà una fàbrica de producció de
botes per a l'exèrcit francès. Va ser
traslladat 10 mesos després al camp de Suzzoni a Boghar
(Medea, Algèria), on
passà l'hivern de 1941. En aquesta època va ser
hospitalitzat un temps.
Treballà fent estores i alforges d'espart que venien a la
població local. L'agost
de 1942 intentà amb un grup fugir-ne una nit,
però capturats van ser tancats en
un cel·la de càstig durant tres mesos a pa i
aigua. El desembre de 1942, amb
Manuel Segura, va ser alliberats del camp de Suzzoni i enviats a Alger
per a
treballar en una fàbrica de sabates, on feien feina
espanyols que havien sortit
del camp de concentració de Sersell (Tipaza,
Algèria). Amb l'arribada de les
tropes aliades va ser alliberat. Després treballà
en diversos oficis (sabater,
obrer de fleca, pagès, etc.). El febrer de 1950
aconseguí reunir-se amb sa
companya i en 1953 muntà un taller de sabateria amb
Francisco Martínez (Caliche).
Posteriorment creà una cooperativa de sabateria
(«Chausures Linda») amb altres
companys espanyols. Amb la independència
d'Algèria la seva companya retornà el
8 de juliol de 1962 a la Península, on restà uns
mesos, i la cooperativa «Chausures
Linda» es transformà en «L'Avenir
Argelien». L'octubre de 1967 aconseguí el
passaport
i el 18 de desembre retornà amb sa companya a la
Península. En arribar a Cocentaina
la Guàrdia Civil li aconsellà residir a Alcoi,
fet pel qual el gener de 1968 retornà
a Orà. El març de 1970
s'instal·là definitivament a Cocentaina. Malat
d'arterioesclerosi
crònica, Juan García Pla va morir el 2 d'agost de
1987 al seu domicili de Cocentaina
(Comtat, País Valencia) d'una aturada
cardiorespiratòria i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. Deixà
inèdit un text autobiogràfic (Memorias
de un exiliado español), que en 2020
s'edità digitalment. ***
D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana] - Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquesta època, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista The Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker –ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime. Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) –Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a l'Hospital Cabrini de Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). Valerio
Isca (1900-1996) ***
Jaime Rebelo - Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom. ***
Fernando Mata Povedano - Fernando Mata Povedano: El 22 de desembre de 1901 neix a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o «Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquesta època fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat. Fernando Mata Povedano (1901-1936) ***
- Kenneth Rexroth: El 22 de desembre de 1905 neix a South Bend (Indiana, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Nascut en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors, quan tenia 12 anys va quedar orfe. Va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte –només va anar a escola cinc anys–, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada –va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica–, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com «Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. Kenneth Rexroth va morir el 6 de juny de 1982 a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA). La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó). ***
Necrològica
de David Aparici Gonell apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de juny de 1994
- David Aparici Gonell: El 22 de desembre de 1907 neix a Xodos (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista David Aparici Gonell –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament Aparicio. Sos pares es deien Severí Aparici i Dolors Gonell. Emigrat a Barcelona (Catalunya), en 1927 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i poc després retornà a Xodos per organitzar la col·lectivitat agrícola local. Entre l'1 de gener i el 2 de desembre de 1937 fou regidor de Comerç i Treball de la Gestora Municipal de Xodos i aquest mateix any era secretari de l'Agrupació Anarquista «Amanecer», adherida a la Federació Anarquista Ibérica (FAI) d'aquesta població. Cridat a files, tornà als fronts com a comissari en una brigada de sapadors a Còrdova (Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble, on va ser detingut, apallissat pels militars a Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i empresonat a Castelló (Plana Alta, País Valencià). Després de dos anys de reclusió, va ser trasllat a la presó de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), on treballà en la reconstrucció del poble durant dos anys. Indultat, tornà a Xodos, on contactà amb la guerrilla que actuava a Terol (Aragó, Espanya). De bell nou detingut, va ser novament apallissat i tancat. Un cop lliure s'integrà en un grup dels maquis fins al 1948, any que passà a França. S'establí a Besiers, on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Virgínia Mùrria. David Aparici Gonell va morir el 21 d'abril de 1994 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Retrat
de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de
concentració de Vernet - Demetrio Gimeno Timoneda:
El 22 de desembre de 1912 neix a Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno
Timoneda,
conegut com Bigotes.
Sos pares es deien Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda.
Barber de professió, milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries a
Massalió des de
molt jove. En 1936 residia a Barcelona (Catalunya) i quan
esclatà la guerra
civil lluità als fronts com a milicià en les
columnes
confederals. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França, on fou
internat al
camp de concentració
de Vernet. A l'exili participà en la Resistència
fins la
seva detenció per la
Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera,
Alemanya),
aconseguí fugir
el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat «Tren
Frantasma» abans
de creuar la
frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En
1944
s'instal·là a
Tarascó, on treballà de barber i
milità en la CNT.
Divorciat de Maria Cruelles, es casà amb María de
la
Concepción Borao Urbón.
Demetrio Gimeno Timoneda va morir el 18 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 13 d'octubre–
de 1982 al seu domicili de
Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans
Julio i Manuel
també van ser militants anarcosindicalistes. ***
Vicent
Fontanet Gombau - Vicent Fontanet Gombau: El 22 de desembre de 1918 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicent Fontanet Gombau. Sos pares es deien Pascual Fontanet i Misericòrdia Gombau. Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat especialitzada en operacions –sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures), rescatar presoners, etc.– darrera les línies franquistes comandada per l'anarquista Juan Bautista Albesa Segura (Batista). Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració, com ara Argelers i Bram. A començaments de 1940 s'allistà en la 141 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que operà al departament de Loir i Cher sota les ordres dels militars del Camp des Landes. Quan l'ocupació alemanya, els militars francesos abandonaren la CTE a la seva sort i retornà a peu al Midi, acabant internat al camp de concentració de Barcarès. Després va ser integrat en el 143 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), establerta a l'Avairon, per treballar com obrer agrícola a les granges del sud d'aquest departament. Després de deixar el GTE, arribà a Marsella, on va ser detingut pels alemanys. Amb el perill de ser deportat a Alemanya, fugí i retornà a l'Avairon on s'integrà en la IX Brigada de guerrillers espanyols i participà en la Resistència i en els combats de l'Alliberament. Durant la tardor de 1944, com altres membres de la IX Brigada, participà en els operacions de la invasió de la Vall d'Aran enquadrat en l'operació «Reconquista d'Espanya». Amb el fracàs de la temptativa, retornà a França i s'allistà en el IV Batalló de Seguretat establert a Carbona fins a la desmobilització el març de 1945. Després de l'Alliberament, amb Victorià Segura Ferreres, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exil de Lunèl on milità fins la seva defunció. Vicent Fontanet Gombau va morir el 12 de maig de 1961 a Seta (Llenguadoc, Occitània) i la seva al·locució fúnebre va ser pronunciada pel vell militant anarquista búlgar Salomon Alkalay. ***
Necrològica
d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 d'octubre de 1992 - Acracio Reif Ortiz: El 22 de desembre de 1919 neix a La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Acracio Reif Ortiz. Sos pares es deien Francisco Reif Rodríguez, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Josefa Ortiz; sos germans Candido i Juan també foren confederals. Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Le Péage-de-Roussillon (Delfinat, Occitània) de la CNT, on son pare n'era el secretari; ell, però, mai no volgué ocupar cap càrrec de responsabilitat, restant un militant anònim. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miner de professió, a començament dels anys vuitanta va ser declarat inepte per a la feina a causa de la seva silicosi. El seu últim domicili va ser a Saint-Pierre-de Mésage (Delfinat, Occitània). Acracio Reif Ortiz va morir, després de no poder superar una operació de ronyons, el 8 de setembre de 1992 al Centre Hospitalari de La Tronche (Delfinat, Occitània) i fou incinerat dos dies després. ***
Moment
de la col·locació de l'stolpersteine en
memòria de Juan Sánchez Martínez
(Terrassa, 22 de maig de 2022) - Juan Sánchez
Martínez: El 22 de desembre de 1919 neix a Terque (Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan
Sánchez Martínez. Era fill d'Agustín
Sánchez i de María Martínez, i
tingué
una germana, María Sánchez Martínez.
En 1929 sa família emigrà a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). Aprenent de fuster,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Cridat a files al final de la guerra,
lluità contra
el feixisme als fronts. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on
va ser internat en un camp de concentració. El 20 d'abril de
1940 les
autoritats franquistes el declaren pròfug per no
presentar-se al reclutament.
Enviat al nord francès enquadrat en una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per a fer feina a la «Línia
Maginot», va ser capturat pels alemanys. Va
ser enviat, sota la matrícula 4.893, a l'Stalag XVII-C de
Döllersheim (Baixa
Àustria, Àustria) i el 9 de setembre de 1941 a
l'Stalag Wehrkreis XVIII de
Salzburg (Salzburg, Àustria); posteriorment, l'11 de
setembre de 1941, arribà,
sota la matrícula 5.106, al camp de concentració
de Mathausen (Alta Àustria,
Àustria). El 20 d'octubre de 1941 va ser transferit sota la
matrícula 14.043 a
Gussen. Juan Sánchez Martínez va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra
de gas el 9 de febrer de 1942 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta
Àustria,
Àustria), on havia estat traslladat cinc dies abans. El 22
de maig de 2022
l'Ajuntament de Terrassa instal·là una stolpersteine
davant del domicili
que ocupà en la seva memòria.
Defuncions
Notícia de la candidatura d'Henri Gualbert apareguda en el diari parisenc Paris del 12 d'agost de 1893 - Henri Gualbert: El
22 de desembre de 1928 mor a de Nouzonville (Ardenes, França)
l'anarquista Henri Gualbert, conegut com Jules. L'11
de juliol de 1861 va ser trobat, acabat de néixer, a la
porta de l'Hospici
Civil de Mézières (actualment
Charleville-Mézières, Ardenes, França)
–segons les persones que
el trobaren devia fer un sis dies del seu naixement. Es guanyava la
vida treballant
d'obrer picador. El 18 de novembre de 1882 va ser integrat per a fer el
servei
militar en el 134 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 15 de
febrer de
1884. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de
Nouzonville (Ardenes, França), relacionat amb el grup
«Sens Patrie» de
Charleville (Ardenes, França). En aquesta època
estava subscrit a Le Père
Peinard i a La Révolte.
L'agost de 1893 presentà una
«declaració de
candidatura» per al districte de
Mézières. El 21 de novembre de 1893, ben igual
que altres quatre companys de Nouzon (Ardenes, França), el
seu domicili va ser
escorcollat per la policia que només va trobar fullets i set
exemplars dels
cartells «En Russie» i «Au conseil de
révision». El desembre de 1893 va ser
inscrit en el llistat d'anarquistes del departament d'Ardenes com a
«anarquista
temible». L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser
novament perquisicionat,
trobant la policia fullets i una carta de l'anarquista Paul Henriet (Arthur)
de Charleville, a més d'una carta injuriosa dirigida al
prefecte de Policia de
les Ardenes. Durant les eleccions de 1894 va aferrar a Nouzonville el
cartell
«Travaillerus, ne votez pas, préparez la
grève générale. Vive la
Révolution,
Vive l'Anarchie! Le candidat pour la forme Gualbert»
(Treballadors, no voteu, prepareu-vos
per a la vaga general. Visca la Revolución, Visca
l'Anarquia! El candidat "fictici"
Gualbert). El 19 de febrer de 1894 patí un nou escorcoll. En
1897 mantenia la
corresponsalia local per a Le Libertaire. A partir
de 1903 freqüentà
regularment la colònia llibertària
«L'Éssai», fundada per
Fortuné Henry a
Aiglemont (Ardenes, França), que reagrupava una desena de
companys i on sembla
que es va instal·lar definitivament fins a 1909, data de
finalització de la
comuna. En 1904 era un dels animadors del grup «Les
Anti-Propiétaires» i el
responsable de l'organització del moviment anarcocomunista
de la regió. L'abril
de 1912 figurava en un llistat d'anarquistes de les Ardenes sota la
qualificació de «perillós». A
principis dels anys vint treballava de manobre i
figurava en un llistat d'anarquistes del departament de les Ardenes. Sa
companya fou Marie Félicie Débouché,
de qui es va divorciar. Henri Gualbert va
morir el 22 de desembre de 1928 al seu domicili, al número
66 del carrer
Lafayette, de Nouzonville (Ardenes, França). ***
Foto
policíaca de Luigi D'Agaro - Luigi D'Agaro: El
22 de desembre de 1941 mor a Prato Carnico (Càrnia,
Friül) l'anarquista Luigi
D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Havia nascut el 27 d'agost de 1886
a Prato Carnico (Càrnia,
Friül). Sa mare es deia Maddalena
D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels
obrers immigrants
del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la
construcció. En 1915, pocs
mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura
de Policia aixecà un
informe on revelava el seu «comportament despectiu»
cap a les autoritats.
Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué
una condecoració
per la seva actuació en accions
bèl·liques, però també va
rebre denúncies pel
seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre
anys de
presó per insubordinació i per amenaces a un
oficial. Només va purgar un any ja
que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc
al seu
alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup
anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una
improvisada
manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia,
Friül) on es portava una
bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser
detingut
com a «cap» del grup i, denunciat per
«violència i resistència a la
força
pública», va ser condemnat a tres meses de
detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat
d'«atemptat contra la llibertat laboral»,
probablement per haver participat en
la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment
emigrà a França,
establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França),
on desenvolupà una
intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el
6 de
setembre de 1925 assistí, com a representant de la
Unió Sindical de Prato
Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a
París (França) on
prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses
ciutats
italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de
1926 va
ser expulsat de França i s'establí a
Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia).
També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en
estreta
col·laboració amb altres companys llibertaris,
com ara Nicolas Lazarevitx, i
també va participar en el suport sindical dels treballadors
immigrants. Expulsat
de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a
Itàlia, però a la zona fronterera de
Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va
segrestar una còpia
del periòdic anarquista LAdunata
dei
Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat
amb dos anys
d'«amonestació» i retornà a
Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut
per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral
del vell
company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc
anys de
confinament, que purgà completament a l'illa de
Ponça. Durant la seva
deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb
ell a Ponça, va
morir de meningitis. La seva família quedà en la
misèria, la seva companya,
Elena Martin, també va ser «amonestada»
el setembre de 1937 i els intents
d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la
econòmicament
d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser
alliberat, però
novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a
l'arxipèlag de Tremiti.
Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en
llibertat. ***
Notícia
de la detenció de Morthel Oupiter apareguda en el diari
parsienc Le
Petit Parisien del 17 de març de 1924 - Morthel Oupiter:
El 22 de desembre de 1943 mor a
Auschwitz
(Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia,
Polònia) l'anarquista Morthel Leiba Oupiter, conegut sota
diversos pseudònims
(Charles Bonvalet, Pierre
Florentin, Léon Outer,
etc.). Havia nascut el 20 de juliol –el 9 de juliol segons
algunes
fonts– de 1903 a Vilkaviškis
(també citat Wolkovisky, Marijampolé,
Lituània, Imperi Rus; actualment
Lituània). Emigrat a França, treballà
d'obrer
impressor en
el periòdic La Fraternelle
de
Sébastien Faure. Des de 1919 vivia, amb Armand Grabit, al
número 8 del carrer
Rampal de París. En aquest mateix any va ser un dels
fundadors del grup de les
Joventuts Anarquistes «Ni Dieu ni
Maître», del qual va ser nomenat secretari. A
principis d'agost de 1919, amb Havane i René
Péache, formà part del nucli
fundador de la Federació de Joventuts Anarquistes, que a
partir de març de 1921
començà a publicar el periòdic La
Jeunesse Anarchiste. El gener de 1920, amb Drey, Havane,
Louis Loréal, Léon
Louis, Édouard Mouche, René Péache i
altres, participà en la reconstrucció del
grup llibertari cançonetista «La Gerbe»,
al local del número 34 del carrer
Henri Chevreau. Col·laborà, sota el
pseudònim Léon Outer,
en Le Libertaire
i, segons la policia, fou l'autor d'almenys 11 articles;
també va fer servir el
pseudònim Pierre Florentin
en la
secció «Tribune de jeunes». El
març de 1920 se li va notificar l'expulsió del
país, però hi va retornar i sembla que hi
restà a França. A mitjans de març de
1921
va ser detingut amb tres anarquistes espanyols al Pertús
(Vallespir, Catalunya
Nord) quan intentava passar clandestinament a Catalunya i va ser
denunciat per «infracció
del decret d'expulsió». El març de 1922
va ser novament detingut sota el nom
fals de Charles Bonvalet. El 18 de
març de 1924 va ser detingut de bell nou per complicitat en
el robatori
d'objectes dins d'esglésies de la zona de Melun (Illa de
França, França). Empresonat,
entre abril i juny de 1924 es va fer una subscripció en el
seu suport organitzada
per la Federació Anarquista (FA). Un cop lliure, el 6 de
juny de 1924 va fer la
conferència «Le peuple et les sindicats»
per al grup de la Joventut Anarquista
del XVII Districte de París. Durant l'Ocupació,
sembla que va ser internat a
Drancy; posteriorment va ser deportat en el comboi 63 al camp
d'extermini
d'Auschwitz. Morthel Oupiter va ser gasejat el 22 de desembre de 1943 a
Auschwitz
(Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia,
Polònia). ***
Notícia de la condemna de Georges Gillet apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 9 d'abril de 1914 - Georges Gillet: El 22 de desembre de 1951 mor a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gustave Gillet. Havia nascut el 17 d'agost de 1876 a Hardivillers (Picardia, França). Sos pares es deien Auguste Sylla Gillet, sabater, i Marie Auguste Valentine Pétigny. El 14 de juny de 1899 es casà amb Juliette Obry, de qui es va divorciar. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar –amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot– el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». L'abril de 1914 va ser condemnat, com a director en cap de Le Grand Soir, pel Tribunal Correccional d'Arràs a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. El 12 de gener de 1932 es casà Alger (Algèria) amb Charlotte Raoult. ***
Manuel Devaldès - Manuel Devaldès: El 22 de desembre de 1956 mor a París (França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Havia nascut el 5 de febrer de 1875 a Évreux (Normandia, França). Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França). ***
Necrològica
de Charles Fouyer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de gener de 1970 -
Charles Fouyer: El
22 de desembre de
1969 mor a Vilanuèva
d'Òlt (Aquitània, Occitània)
l'anarquista,
anarcosindicalista, pacifista, esperantista i propagandista del
veganisme
Charles Marcel Fouyer. Havia
nascut el 4 de setembre de
1890 a An Oriant (Bro Gwened, Bretanya). Sos pares es deien Baptiste
Merie Fouyer, obrer
ajustador
mecànic al port i serraller, i Jeanne Léontine
Kéraudran (Kaudran),
planxadora. Es guanyava la vida treballant de ferrer a l'arsenal de
vaixells de
guerra d'An Oriant. A principis dels anys deu va ser un dels difusors
del
periòdic anarquista Les Temps Nouveaux a
la seva localitat. El 8
d'octubre de 1912 va ser cridat a files i ja enganxà amb la
Gran Guerra.
Després de passar per un regiment d'artilleria, va ser
destinat a l'arsenal d'An
Oriant i finalment va ser llicenciat el 13 d'abril de 1920. En els anys
vint
destacà com a propagandista anarquista i anarcosindicalista
a An Oriant, on rebia
regularment 35 exemplars de La Vie Ouvriere i
nombrosos exemplars del periòdic
ginebrí Le Réveil Anarchiste Communiste
que es dedicava a repartir. Com
que mantingué correspondència amb un grup
d'internats russos de l'illa de Groix,
als quals socorria, les autoritats sospitaren que havia participat en
la fugida
d'un d'ells durant la nit de l'1 al 2 de maig de 1920. L'abril de 1921
va fer
costat econòmic als mariners revoltats del Mar Negre.
Defensor del veganisme, entre
1921 i 1926 visqué a la colònia
llibertària anarcovegana de Bascon, a prop de
Château-Thierry (Picardia, França), organitzada
per Georges Butaud. L'abril de
1923 era tresorer de la Societat Agrícola de
Pràctica Vegana de la colònia de
Bascon i el juny de 1924 organitzà visites-excursions a
l'escola agrícola
vegana. També destacà com a fervent esperantista.
En els anys trenta estava
subscrit a Le Combat Syndicaliste, òrgan
de la Confederació General del
Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Membre de
l'Associació
Republicana d'Antics Combatents (ARAC), en 1931
col·laborà en Le Réveil des
Combattants. En 1935 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes del
departament d'Òlt i Garona. En aquesta època
vivia a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània,
Occitània) i treballava de firaire. El 22 de març
de 1935 presidí un míting de
la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) a
Vilanuèva d'Òlt. El 8
de gener de 1936, com a secretari adjunt federal de la LICP,
presidí a Vilanuèva
d'Òlt la conferència de René Gerin
«Notre pacifisme devant l'actualité», a
la
qual assistiren unes tres-centes persones. El 6 de febrer de 1936 va
fer la
xerrada «L'action pacifiste pendant la guerra», a
la Sala René-Pierre del Bar
du Grand-Pont de Vilanuèva d'Òlt, organitzada per
la LICP. El 15 de novembre de
1936 publicà el fullet Réflexions sur
«Le Monde Nouveau», dins la
col·lecció mensual «Les Cahiers de "Terre
Libre"». En aquests
anys la policia ja no el considerava perillós.
Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Anarquista (FA). En els
anys seixanta continuava vivint
a Vilanuèva d'Òlt, on persistia fent propaganda
anarquista, vegana, esperantista,
antireligiosa i pacifista. Charles Fouyer va morir el 22 de desembre de
1969 a Vilanuèva
d'Òlt (Aquitània, Occitània). ***
Antonio
Moroni - Antonio Moroni: El 22 de desembre de 1971 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i antimilitarista, i després feixista i novament anarquista, Antonio Moroni. Havia nascut el 17 d'agost de 1892 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de tendència antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista, desenvolupant tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei militar passà a Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost fins a finals de novembre de 1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a Itàlia, el desembre de 1912 va ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a Nàpols (Campània, Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta a son germà Paolo, lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus superiors a causa de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser publicada el 23 de desembre de 1912 en el periòdic Avanti! i per aquest motiu va ser acusat de «difamació a la Autoritat Militar i a l'Exèrcit Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de Càller (Sardenya) de l'acusació de difamació, però va ser enviat a la companyia disciplinària del fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es van publicar regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale, Rompete le File!, Volontà, etc.). Per iniciativa de Maria Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure associat, juntament al d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà lloc a la «Setmana Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914, retornà des de San Leo a Milà, on va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a formar part del «Comitè Nacional contra la Companyia Disciplinària» i freqüentà assíduament el Fascio Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa (USM). En plena Gran Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva dirigida a son germà publicada pel periòdic Il Popolo d'Italia i després en L'Internazionale, anunciés que s'allistava com a voluntari en la Legió Garibaldina, enquadrada en el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada per Peppino Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores intervencionista. Aquesta presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista. Quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a Lió (Arpitània) i a començaments de maig de 1915 retornà a Milà. Cridat a files el juliol d'aquell any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses ocasions. Després de la guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la involució reaccionària del règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de protesta contra els Pactes del Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del periòdic. En 1934 va ser esborrat del registre de «subversius», però continuà amb el seu enfrontament amb les autoritats feixistes. A partir de 1936 començà a col·laborar amb el setmanal parisenc Il Merlo Giallo, que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on criticà reiteradament la política sindical feixista, sempre subordinada als interessos de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de Milà, entre ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant l'intervencionisme revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les investigacions van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la tipogràfica d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada va ser acomiadat de la feina immediatament, però no patí més conseqüències gràcies a la intervenció directa de Benito Mussolini. L'agost de 1941 va ser condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a l'illa de Tremiti per haver imprès «manifests anarquistes», però que en realitat van ser exemplars del pamflet Il canto della Rinascita, que contenien una versió satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de l'amnistia concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va traslladar a Mombello (Llombardia, Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital Psiquiàtric Provincial de Milà d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va imprimir el full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava el programa anarcosindicalista de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI). Després de la II Guerra Mundial entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos, ocupant-se de l'organització sindical i escrivint regularment per al setmanari milanès Il Libertario, dirigit per Mario Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà de l'11 de juny de 1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista de Milà (FAM). Antonio Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1998 son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo dopoguerra. ***
Notícia
de la condemna de Jules Téty apareguda en el diari
algerí L'Écho
d'Alger del 21 de gener de 1914 - Jules Téty:
El
22 de desembre de 1972 mor a Basens (Aquitània,
Occitània) l'anarquista,
sindicalista i antimilitarista, i després socialista, Jules
Téty, que va fer servir
el pseudònim Enrique Bramer.
Havia nascut el 24 de gener de 1895 a Sent Liunard (Llemosí,
Occitània).
Era fill
natural de la serventa Anne Téty, vídua de Joseph
Téty. En 1911 vivia al número
51 del carrer Montmailler de Llemotges (Llemosí,
Occitània). D'antuvi aprenent
d'emmotllador en una fàbrica de porcellana, el juny de 1911
abandonà la feina i
entrà com a empleat als magatzems del Societat Cooperativa
«L'Union». Animador
de l'antic Grup de Defensa Social (GDS), s'ocupà
especialment de la difusió del
setmanari L'Insurgé,
òrgan dels
revolucionaris de la zona centre. L'agost de 1911 participà
en la fundació del
Grup d'Unió Revolucionària (GUR) de Llemotges,
que arreplegava anarquistes i
revolucionaris locals. Segons la policia, aquest grup hauria notificat
a la
Federació Revolucionària Comunista (FRC) de
París (França) un projecte de
sabotatge per a temps de pau i per a temps de guerra.
Destacà com a
propagandista anarquista i com a venedor de periòdics i
fullets en mítings
anarquistes i socialistes. El juny de 1912 fou cofundador de la
Secció de
Llemotges de l'FRC, que es reunia al número 43 del carrer de
Montmailler.
L'octubre de 1912 signà el manifests «Aujord'hui
insoumis, demain réfractaire,
plus tard déserteur», de l'FCA i dels Grups de
Conscrits. En 1913 era membre,
amb Martial Desmoulins i Marcel Vardelle, de les Joventuts
Sindicalistes i a
finals de maig d'aquell any el seu domicili va ser escorcollat per la
policia a
la recerca de documentació antimilitarista. Fou un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista dels Llibertaris del Centre que se
celebrà entre el 28 i el
30 de juny de 1913 a Llemotges, on acudí com a delegat de
Llemotges juntament
amb Barrière, Jourde, Pouyaud i Robert, i on es va fundar la
Federació Comunista
Anarquista del Centre (FCAC), adherida l'any següent a la
Federació Comunista
Anarquista (FCA), que més tard fou la Federació
Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). En aquesta època era
responsable del Comitè de Defensa
Social (CDS) de Llemotges i treballava com a empleat de
comerç. El 2 d'octubre
de 1913 va ser detingut quan distribuïa el fullet de l'FCA Contra les trois ans a la porta de la
caserna del 63 Regiment
d'Infanteria de Línia i aconsellava els soldats desertar. El
19 de gener de
1914 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Llemotges a quatre
mesos de
presó per «provocació de militars a la
desobediència». Posteriorment va ser
secretari del grup local de l'FCAR. En 1914, quan esclatà la
Gran Guerra, es
declarà insubmís i passà a Catalunya,
on fou, sota el pseudònim d'Enrique
Bramer (Henri Bramer),
secretari del «Grup Internacional» de Barcelona,
que
es reunia al número 416 del carrer de les Corts, del qual
formaven part
destacats anarquistes, com ara (Nicolás Barrabés,
Camille Bauer, Francisco
Bravo Bañon, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins, Jean
Donna, Louis Dressier,
Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José
Hernández Silvestre, Gaston Leval, Maggi,
Rirette Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold
Segala, Victor
Serge, etc.). De bell nou a França, va ser detingut i
incorporat a files. Entre
1918 i 1920 col·laborà, sota el
pseudònim Henri
Bramer, en el periòdic La
Mêlée.
En els anys vint s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO). El 10 d'agost de 1925 es casà a Bergerac
(Aquitània, Occitània)
amb Marguerite Lefebvre. Posteriorment marxà cap a Senegal
(Àfrica Occidental
Francesa; actualment Senegal). A Dakar treballà d'empleat
municipal. En 1929 el
trobem treballant d'empleat de comerç a Kayes (Sudan
Francès, Àfrica Occidental
Francesa; actualment Mali). El 6 d'agost de 1932 es casà a
Dakar amb Francine
Roudier. En 1938 era secretari administratiu de la Federació
Socialista de
Senegal i com a tal denuncià públicament la
repressió de la vaga general dels
treballadors del ferrocarril Dakar-Níger que el 27 de
setembre d'aquell any a
Thiès, a 70 quilòmetres de Dakar, es
cobrà la vida de sis persones i on
quedaren 90 de ferides. Durant els anys cinquanta fou un dels
responsables de
la Unió Departamental de Força Obrera (FO) de
Dakar. L'octubre de 1956, en el
Congrés Confederal de FO, votà contra l'informe
d'activitats presentat pel buró
confederal. Més tard retornà a la
metròpoli, on col·laborà en la revista
anticomunista de Georges Albertini Est et
Ouest, especialment amb articles on analitzava
l'acció comunista a
Occitània, però també en la seva
administració i difusió. Jules Téty va
morir
el 22 de desembre de 1972 al seu domicili de Basens
(Aquitània,
Occitània). ***
Necrològica
de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979 - Josep Andreu Fontcuberta: El 22 de desembre de 1978 mor a Sorese (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Havia nascut el 6 de juliol de 1899 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista. ***
Necrològica
de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic
tolosà Espoir
del 26 d'abril de 1981 - Francisco Alcaraz Franco:
El
22 de desembre de 1980 mor a
Vauvert (Llenguadoc, Occitània) el militant
anarcosindicalista Francisco
Alcaraz Franco. Havia nascut el 20 de març de 1920 a Lorca
(Múrcia,
Espanya). Sos pares es deien Pedro Alcaraz i Tomasa Franco. Adolescent,
lluità
com a voluntari en la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en
1939, va
ser capturat i hagué de complir tres anys de servei militar.
Després tornà a
Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a
Barcelona (Catalunya), on
treballà a la fàbrica de ciments
«Sansón» i participà, amb
vells militants
anarcosindicalistes, en la reorganització de la
Federació Local de l'Hospitalet
de Llobregat (Barcelonès) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Descobert per les autoritats franquistes, fugí cap a
França, on va haver de
restar tres anys sota residència forçosa.
Després es va instal·lar a Vauvert,
on treballà com a obrer agrícola a les granges de
la regió i milità en el
moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Rosa Manzanares. Francisco
Alcaraz
Franco va morir el 22 de desembre de 1980 al seu domicili de Vauvert
(Llenguadoc, Occitània). ***
Ramón Andrés Crespo - Ramón Andrés Crespo: El 22 de desembre de 1980 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Havia nascut el 23 de setembre de 1904 –algunes fonts citen erròniament 1905– a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Andrés i Pilar Crespo. Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso Budría del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso Budría, Joaquín Aznar Solanas i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la «gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca (Aragó, Espanya) i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid (Espanya) en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Agusto Moisés Alcrudo Solórzano, Buenaventura Durruti Domínguez, Cipriano Mera Sanz, Isaac Puente Amestoy, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castañera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el Batalló «Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós Serena. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Puerto Plata (República Dominicana), on arribà el 23 de febrer de 1940 amb el buc De la Salle, i s'instal·là a Santo Domingo (República Dominicana). Posteriorment marxà a Mèxic, on arribà el 30 de gener de 1944 a Progreso (Yucatán, Mèxic). A l'exili treballà de jardiner i horticultor. El 20 de desembre de 1973 retornà a la península, instal·lant-se a Saragossa, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins a la seva mort. Ramón Andrés Crespo va morir el 22 de desembre de 1980 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, España) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. Ramòn Andrés Crespo (1904-1980) ***
Necrològica
de José María Téllez Troyano apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 19 de
febrer de 1991 - José
María
Téllez Troyano: El 22 de desembre de 1990 mor a
Castellnou d'Arri (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista José María Téllez
Troyano. Havia nascut el 23 de gener de 1907 a
La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
José Téllez
i María Troyano. Milità activament en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a
Castellnou d'Arri, on formà part la CNT local. Sa companya
fou Carmen Segovia
Wals. José María Téllez Troyano va
morir el 22 de desembre de 1990 al Centre
Hospitalari Jean-Pierre Cassabel de Castellnou d'Arri (Llenguadoc,
Occitània) i
va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat. ***
Necrològica
Raimon Subirats Lleixà apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de març de 1994
- Raimon Subirats Lleixà: El 22 de desembre de 1993 mor a Ramonvila e Sent Anhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Raimon Subirats Lleixà. Havia nascut el 16 de setembre de 1909 a Mas de Barberans (Montsià, Catalunya). Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats Barberà, llaurador, i Anna Lleixà Subirats. Pagès de professió, sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Josep i Manuel, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Esdevingué anarquista durant el servei militar a Barcelona (Catalunya), on serví com a ajuda de camp del comandant de l'Estat Major. En retornar al seu poble natal, la CNT s'estava organitzant i esdevingué president del Sindicat de Pagesos. També participà en el grup de teatre local organitzat pel sindicat que realitzava representacions a la comarca, tot aprofitant l'avinentesa per fer propaganda. Un poc abans del cop militar feixista de juliol de 1936, a causa de la gran misèria regnant al seu poble, es traslladà a viure amb sa família a Barcelona. Quan l'aixecament, s'enrolà en la columna confederal «Los Aguiluchos» i combaté al front aragonès d'Osca; posteriorment passà a la «Columna Durruti», on combatien dos germans seus. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per La Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb els últims combatents de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser internat al Fort de Mont-Louis i, a partir de març, al camp de concentració de Vernet. L'agost de 1939 abandonà el camp i retroba sa família a Auta-riba (Llengudoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a Colomièrs (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels fundadors de la CNT del poble, i representà, amb un altre company, aquesta localitat en el Ple de Regionals de 1945. Sa companya fou Carmen Lleixà. Malalt durant molts d'anys, Raimon Subirats Lleixà va morir el 22 de desembre de 1993 al seu domicili de Ramonvila e Sent Anhan (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Pierre
Pascal Couissinier - Pierre Pascal Couissinier: El 22 de desembre de 2003 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Pascal Couissinier. Havia nascut el 4 de desembre de 1913 a Marsella (Provença, Occitània). Era fill de l'anarquista Pierre Clarius Couissinier i d'Irma Muller. Es guanyava la vida treballant de paleta al barri de Saint-Henri de Marsella. En els anys trenta milità activament a Marsella, on era ben conegut des de feia anys per la policia. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va ser delegat del barri marsellès de Saint-Henri-Vallée de Séon al Congrés de la Unió Anarquista (UA). El seu grup era molt actiu entre els obrers teulers i en 1937 fundà el Comitè Anarcosindicalista de Saint-Henri sota els auspicis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1938 el grup anarquista de Saint-Henri-Vallée de Séon, del qual era secretari, comptava amb una vintena de membres. Estava relacionat amb Auguste Schiano, secretari del grup anarquista «Germinal». En 1940 va ser mobilitzat en el XVIII Batalló de Caçadors Alpins i el 12 de setembre de 1940 figurava en un llistat de presoners de guerra elaborat per les autoritats alemanyes. L'11 d'agost de 1945 es casà amb Marie Louise Lombardi, amb qui tingué una filla. Després de la II Guerra Mundial vivia la número 12 del bulevard Annam de Saint-Henri i havia reconstituït el grup. Entre el 27 i el 28 de juliol de 1946 representà el seu grup en el Congrés Regional de Marsella. En 1947 era el secretari del grup anarquista «Henri Julien» de Saint-Henri, adherit a la Federació Anarquista (FA). En aquest grup també hi formava part son germà Henri Coussinier i publicava el butlletí Le Rétif (1948). A finals dels anys noranta vivia al carrer Rabelais del barri de Saint-Henri de Marsella, on René Bianco va recollir el seu testimoni. Va donar la bandera negra del grup anarquista de Saint-Henri al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Pierre Pascal Couissinier va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XVI Districte de Marsella (Provença, Occitània). ***
Bernard Voyenne - Bernard Voyenne: El 22 de desembre de 2003 mor a París (França) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Fernand Jean Claude Voyenne. Havia nascut el 12 d'agost de 1920 a Vichy (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Paul Maurice André Voyenne i Louise Justine Henriette Coularou. El 31 de desembre de 1940 es va casar a Niça (País Niçard, Occitània) amb Suzanne Marie Jeanne Joullié. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XIV Districte de París (França). ***
Paola
Mazzaroli - Paola Mazzaroli:
El
22 de desembre de 2017 mor a Trieste (Friül) l'anarquista
Paola Mazzaroli.
Havia nascut el 5 de novembre de 1955 a Trieste (Friül). Sos
pares es deien
Giorgio Mazzaroli i Rosa Maria Colonna. En 1975, a l'Institut
Ondontotècnic on
va estudiar, conegué Patrizia Cocevar, militant anarquista i
antimilitarista que
esdevingué la seva amiga de l'ànima i la va
introduir en aquests cercles. Entrà
a formar part del Grup Anarquista «Germinal» i va
fer amistat amb Umberto Tommasini.
D'antuvi va fer feina en una clínica odontològica
i després com a tècnica de
laboratori i docent de l'Institut Tècnic
«Galvani» on havia estudiat, però
abandonà la docència avorrida de la
burocràcia. Després es dedicà a
tasques
artesanes i artístiques diverses (escultura, pintura, etc.)
i visqué al sud de
la península italiana (Bari i Nàpols). Va fer
costat la comuna llibertària rural
«Urupia», a San Marzano di San Giuseppe (Pulla,
Itàlia), mantenint una estreta
relació i passant-hi temporades. A més del Grup
Anarquista «Germinal», on
destacà en l'edició i distribució del
seu òrgan d'expressió Germinal,
participà en «Radio Libertaria»,
posteriorment «Radio Onda Libera», i en les
activitats de la llibreria «Utopia 3».
També s'integrà en el moviment
ecologista («Collettivo Energia Ecologia»),
lluitant contra les centrals nuclears,
la central tèrmica de Monfalcone (Friül), les
fàbriques d'amiant, el Tren
d'Alta Velocitat (TAV) o la implantació del sistema MUOS de
comunicacions
militars per satèl·lit. Va ser una de les
organitzadores del congrés «Est,
laboratorio di Libertà», celebrat l'abril de 1990.
També s'integrà en els moviments
feminista i laïcista. La militància en el
«Germinal» la va portar a formar part
de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participant en el
seus congressos,
com ara el XX Congrés de la FAI, celebrat entre l'1 i el 3
de novembre de 1991
a Pisa (Toscana, Itàlia). Col·laborà
en diversos llibres col·lectius, com ara Sguardi
e parole migranti (2005) i Sapori incontri fragranze
(2006). Entre
el 20 i el 21 de setembre de 2014 intervingué en el
congrés Tu sei maledetta.
Uomini e donne contro la guerra: Italia (1914-1918), celebrat
a Venècia. També
fou membre del «Coro Sociale delle "Voci
Arcutinate"». Greument malalta
durant un any, Paola Mazzaroli va morir el 22 de desembre de 2017 a
Trieste
(Friül). La revista Germinal li va dedicar
un número monogràfic, el 126,
de gener de 2018. Paola
Mazzaroli
(1955-2017) ---
|
![Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/wolfe/wolfe02.jpg "Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]")
![D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/isca/isca01.jpg "D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]")
![[21/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/12]") |
|
![[23/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/12]") |
|
|
| Actualització: 11-7-24 |