---

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia: «És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

Portada del primer número de La Nueva Idea

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

Portada d'un exemplar d'A Batalha

- Surt A Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro –que després fundaria A Bandeira Vermelha– i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

Bar "La Tranquilidad" de Barcelona

- «Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la «gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la «gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals –principalment la vaga revolucionària– com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els «anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiu últim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la «gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Naixements

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover: El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta –que morí jove–, Mariona, Mercè i Estrella –Salut i Mariona també seran militants–, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets –El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago–, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, maçó i destacat militant anarquista de la I Internacional Antoni Pellicer i Paraire –el segon llinatge a vegades citat Perayre–, conegut com Pellico o Pellicu. Sos pares es deien Ramon Pellicer Padrol, sabater, i Antònia Peraire Balart. Son pare va morir a trets en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf (caixista, corrector i escriptor) des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) de Mikhail Bakunin. Formà part de la Societat Fraternal d'Oficials Impressors, fundada en 1868, que estava afiliada al Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, i que a finals de 1869 canvià el nom pel de Societat Cooperativa Solidària d'Obrers Impressors i que s'adherí a la Federació Local de Barcelona de la Internacional, suprimint la definició «cooperativista» del seu nom, restant Societat Solidària d'Obrers Impressors. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Va col·laborar en la direcció del setmanari obrer La Federación (1869-1874), quan va passar a ser l'òrgan d'expressió de la Internacional barcelonesa. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document Cuestión de la Alianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid (Espanya). L'octubre de 1872 assistí al congrés constitutiu de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, celebrat a Barcelona, organització de la qual va ser nomenat secretari. També l'octubre de 1872 participà activament en la primera vaga del sector tipogràfic per tal d'establir noves tarifes. Durant la segona meitat dels anys setanta, durant la repressió dels internacionalistes en els primers anys de la Restauració borbònica, viatjà durant quatre anys per Amèrica (Mèxic, Cuba i Estats Units) treballant en el seu ofici. De bell nou a Barcelona en 1878, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, s'integrà en l'acabada de crear tipografia «L'Acadèmia», que jugà un paper cabdal en el desenvolupament del moviment obrer d'aleshores. L'agost de 1879 participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i el setembre de 1881 en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, formant part de la seva Comissió Federal entre 1882 i 1883 –aquesta Comissió Federal fou la que desautoritzà els anarquistes andalusos radicals durant el cas de «La Mano Negra». Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la Societat Tipogràfica el 1881, de la Comissió Federal de la qual fou membre entre 1881 i 1883. En aquests anys va redactar La Crónica de los Trabajajores (1882-1883), òrgan oficial de l'FTRE. També va participar en la formació en 1883 de la  Unió d'Obrers Tipògrafs. Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la Comissió Federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunas Pujals, Francesc Tomàs Oliver, etc. Col·laborà regularment en La Revista Social (1881-1885) i després en El Productor (1887-1893), així com en La Asociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-1889). Fou un dels fundadors el setmanari Acracia (1886-1888), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric i la qual dirigí, signant els seus articles P. El maig de 1888 fou un dels organitzadors del Congrés Ampli de Barcelona, que va decidir la creació de la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC). Un cop dissolta la FTRE en 1888, passà a militar en l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), en l'anomenat «Grup Benevento» (Adrián del Valle Costa, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo Asperilla, Fernando Tarrida del Mármol, etc.) i en la nova Societat d'Impressors de Barcelona (SIB). El 10 de novembre de 1889 fou secretari del jurat del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1890 participà activament en l'organització de la primera vaga del Primer de Maig per les vuit hores. En aquesta època va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. El 29 de març de 1891 participà en un míting unitari amb els marxistes al Circ Eqüestre de Barcelona organitzat per la SIB. L'11 de novembre de 1891 presidí un míting, on parlaren Francesc Abayà Garriga, Teresa Claramunt Creus, Errico Malatesta, Pere Esteve i Jaume Torrents Ros, en commemoració del quart aniversari dels «Màrtirs de Chicago», que se celebrà al Teatre Gayarre de la barriada barcelonina de Sants. A finals de 1891 va marxar cap a Buenos Aires (Argentina) atret per l'oferta que la casa «Curt Berger & Cia», representant a l'Argentina de la firma alemanya «Berger & Wirth», li va oferir per organitzar i encarregar-se de la nova revista professional Exito Gráfico, que no s'engegà fins 1905 i que dirigí fins a la seva mort. A l'Argentina dirigí altres revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, i La Noografía (1899-1901). S'integrà en el cercle d'intel·lectuals anarquistes promogut per Fortunato Serantoni i encara que no va participar personalment en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) les seves idees organitzatives va ser acceptades. En aquests anys són especialment valuosos els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'«espontaneïsme» –per això va ser criticat pels individualistes– i en els quals combat l'autoritarisme, el «funcionarisme» i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de l'antiga FRE. El maig de 1901 parlà en un míting organitzat pel gremi de paletes. Fou un dels impulsors del congrés fundacional de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Cap el 1905 va reduir la seva militància, reafirmant les seves idees, interessant-se per l'anarquisme ibèric i mantenint correspondència amb els companys catalans. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina. En aquests anys americans col·laborà en nombroses publicacions, com ara Cultura Obrera, La Cuña, El Despertar, Futuro, Liberación, La Llumanera, La Questione Sociale, Tierra y Libertad, La Protesta, La Sierra, En Titella, El Trabajo, La Voz del Pueblo, etc. És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo (sd), En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma–, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909), Germen individualista (1912), Colección de escritos literario-sociales (1916) i Análisis de la cuestión de la vida (1926, pòstum).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos, Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 21 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

- François Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Sos pares es deien Joseph André Kaision, filador, i Jeanne-Adelaïde Poterlet, esborradora de draps. Es guanyava la vida treballant de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25 francs de multa per «embriaguesa i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballava a la fàbrica Claparède, més tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin) que hi treballava de mecànic i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys (Ernest Bourgeois, Anselme Monpercé, François Pourrv i Philogéne Ségard), com a «anarquistes perillosos» que organitzaven la manifestació del «Primer de Maig» a Saint-Denis. El juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi propaganda, especialment entre els soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al número 149 del carrer Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de març de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la policia en l'anomenat «Fitxer Bertillon». François Kaision va morir l'1 de febrer de 1906 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Valparaíso (Valparaíso, Xile). Son germà Samuel també fou poeta.

***

André Schneider  (1907)

- André Schneider: El 23 de febrer de 1866 neix a Hayange (Lorena, França) l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Andre Schneider. Sos pares es deien Jean Schneider, ferroviari, i Anne Taite. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. Segons la policia, que el considerava com a «anarquista perillós», per a fer costat la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, havia realitzat sabotatges. En 1910, durant algunes setmanes, va ser membre de la secció del XIII Districte de París (França) del Partit Revolucionari promogut per Miguel Almereyda. També va ser membre d'una «organització de combat», creada per llibertaris i socialistes insurreccionalistes, promoguda per La Guerre Sociale. Arran de la seva fundació el 13 de novembre de 1910, va ser el primer secretari de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 126 del carrer de Choisy, al XIII Districte de París. Instal·lat a Bezons (Illa de França, França), el 2 d'abril de 1911 passà la secretaria de l'FRC a Auguste Dauthuille. Fervent defensor del sabotatge i de l'acció directa, el maig de 1911 es va veure implicat en un cas de «complot contra la policia», juntament amb els anarquistes Eugène Moucheboeuf i Paul Trouillier, on, segons les autoritats, preparaven atemptats contra diverses edificis públics (Prefectura, comissaries, seus de sindicats grocs, etc.). En aquesta època també formava part del grup de defensa «Les Bakounistes». El 4 de juny de 1911 representà el grup anarquista de Bezons en el Congrés Regional de l'FRC, on va proposar, davant la possibilitat d'eventuals aixecaments revolucionaris, la creació de «dipòsits d'explosius», coneguts únicament pel «comitè de direcció i per militants segurs»; amb el suport de Paul Trouillier, va expulsar un «pertorbador individualista» del congrés. En aquesta època treballava en una fàbrica de porcellanes al carrer d'Aboukir de París. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat per un tribunal correccional a 18 mesos de presó per haver incitat son fill Maurice Schneider de 12 anys a furtar plomes estilogràfiques de luxe en un gran magatzem del carrer Rivoli de París on estava empleat; son amic Eugène Moucheboeuf, a qui n'havia donat una, va ser condemnat a sis mesos per «encobriment», i un tal Dubois a vuit mesos. La policia l'acusava d'haver comprat, amb diners sortits de robatoris i de la falsificació de moneda, una finca a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), coneguda com «Le Maroc», on diàriament diversos anarquistes l'usaven com a camp de tir i de perfeccionament en l'ús d'armes de foc. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de l'FCA, va ser nomenat membre de la comissió, formada per sis membres (François Cuisse, Albert Goldschild, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i ell), encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913; a resultes d'aquest congrés, entrà a formar part de la comissió encarregada de crear definitivament la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquests anys també fou membre del «Foyer Populaire» de Belleville i del «Club Anarquista Comunista» que es reunia al carrer Clignancourt i del qual Albert Goldschild era secretari. Va ser l'autor d'un informe sobre l'organització anarquista a França que s'havia de presentar al Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar entre el 28 d'agost i el 5 de setembre de 1914 al Devonshire Hall de Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra, amb altres companys de l'FCAR, va ser destinat a feines al campament atrinxerat de París, on mantingueren activitats revolucionàries clandestines i, com a membres de «Les Amis du Libertaire», recaptaren diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època vivia al número 10 de l'avinguda de la Glacière a Argenteuil (Illa de França, França). El juliol de 1916, durant l'enterrament d'Hélène Lecadieu, pronuncià el discurs fúnebre que havia de fer Pierre Martin aleshores malalt. El 14 de novembre de 1917 va ser nomenat gerent de l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, en aquell moment mancada de fons, i especialment encarregat de vetllar pel material. En acabar la guerra va ser un dels refundadors de l'organització anarquista, que va prendre el nom de Federació Anarquista (FA). En 1919 redactà durant una temporada la secció «Billet de la glèbe», crònica pagesa apareguda en Le Libertaire. També aquest any ajudà Sébastien Faure en el desenvolupament de la impremta cooperativa obrera «La Fraternelle», que havia fundat amb un capital de 120.000 francs al número 55 del carrer Pixérécourt del XX Districte de París. Divorciat l'11 de juliol de 1904 de Marie Hélène Thiriet, el 27 de març de 1919 es casà al X Districte de París amb la domèstica Eugénie Amantine Laurent. En aquesta època treballava de conreador i vivia al número 50 del carrer Château Landon de París. El 17 de febrer de 1928 va ser detingut a París, juntament amb sa companya, sota l'acusació d'haver estafat per valor d'un milió de francs grans quantitats de queviures (sucre, conserves, barrals de vi, bacallà sec, etc.) que havien demanat a majoristes i que després no havien pagat, per a posteriorment revendre en una botiga muntada a Joigny (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Louis Pelaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936

- Louis Pelaud: El 23 de febrer de 1870 neix a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Ferdinand Pelaud. Sos pares es deien François Isidore Pelaud, sabater, i Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a Avinyó, on participava activament en les reunions llibertàries. El 16 de febrer de 1895 es casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine Gapiand. En 1897 va ser controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en 1903 pertanyia al grup anarquista cultural «Réveil des Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX figurava, amb altres companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en una llista d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de sabater. Pel seu caràcter erudit, en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa del Treball de Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari, fou autor de nombrosos textos i era membre del grup artístic «Les Amis des Muses». Era conegut a Saint-Étienne pel seu amor als animals. Louis Pelaud va morir l'1 de maig de 1936 a l'Hospital de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Sos pares es deien Albert Eugène Soudy, guixaire, i Juliette Palmyre Alexandrine Laluque. Va tenir una infància miserable i començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

- Romeo Asara: El 23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per «instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de «materials idonis per a la confecció de màquines explosives» –sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada «Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre de 1957 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

- Émile Bauchet: El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile-Alexandre Bauchet. Era el desè infant d'una família miserable; son pare, jardiner alcohòlic, es deia Léon Michel Bouchet i sa mare, bugadera, Alexandrine Thérèse Noël. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena. El 8 de maig de 1930 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Léontine Laclau. Es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió. Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 al seu domicili de Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

Necrològica de Juan Andreo García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Juan Andreo García: El 23 de febrer de 1902 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Diego Florencio Andreo García. Sos pares es deien Pedro Andreo Miras, jornaler, i Juana García Pintor. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Malalt crònic, el final de sa vida el passà en un hospici d'Airaga (Provença, Occitània), població on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Morcillo y Herrera. Juan Andreo va morir d'una pulmonia el 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1980 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i contra la seva voluntat, i la de sos campanys, va ser enterrat religiosament per sa família.

***

Notícia orgànica d'Henri Daguerre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'1 d'abril de 1927

- Henri Daguerre: El 23 de febrer de 1902 neix a Anglet (Lapurdi, País Basc) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean Henri Daguerre. Era fill de Ferdinand Daguerre i de Marie Saubade Faury. Es guanyava la vida treballant d'obrer lampista especialitzat en galvanitzacions. El 27 de març de 1927 participà en el congrés constitutiu de la Unió Local de Sindicats Obrers de Biarritz (Lapurdi, País Basc), adherida a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que agrupava 450 afiliats, la meitat estrangers, i en va ser nomenat secretari general. En 1930 era secretari adjunt del nou Sindicat de Treballadors de la Construcció de Biarritz també de la CGT-SR. El novembre de 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nomenat conseller del Consell de la Magistratura del Treball de Baiona (Lapurdi, País Basc) en representació dels Sindicats Confederats de Baiona-Biarritz-Anglet-Bocau, càrrec en el qual va ser renovat el 10 de novembre de 1935. El febrer de 1937 era membre del secretariat general de la Unió Local de Biarritz de la CGT. El setembre de 1937 es casà a Biarritz amb la cuinera Eulalie Badets (Lylie).En 1937 presidia el Comitè Local d'Ajuda a les Famílies de Combatents de la Llibertat i promogué actes de suport i solidaritat a la Revolució espanyola. Henri Daguerre va morir el 14 de juliol de 1975 al seu domicili d'Anglet (Lapurdi, País Basc). 

***

Manuel Monleón Burgos

- Manuel Monleón Burgos: El 23 de febrer de 1904 neix a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Andilla (Serrans, País Valencià)– el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. Sos pares es deien Manuel Monleón Traves, jornaler, Maria Burgos Ibáñez. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto, Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán, Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura –entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura, El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 al seu domicilio de Mislata (Horta Oest, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.

*** 

Necrològica de Joan Mongay Bares apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de setembre de 1984

- Joan Mongay Bares: El 23 de febrer de 1905 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Joan Mongay Bares. Sos pares es deien Ramón Mongay i Antonia Bares. Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), lluità com a milicià durant la guerra civil. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Va ser tancat a diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació alemanya de França, treballà al pantà de La Barre, on organitzà un nucli de resistència clandestina antinazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i va ser un dels principals animadors de la Federació Local de la CNT de Foix. Sa companya fou Amparo Santisteve. Joan Mongay Bares va morir el 9 d'agost de 1984 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Silverio Tuñón López

- Silverio Tuñón López: El 23 de febrer de 1905 neix a Trubia (Oviedo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Silverio Tuñón López –el nom a vegades citat com Silvestre. Tingué quatre germans. En els anys republicans col·laborà en La Voz de Asturias de Oviedo. L'abril de 1934, com a membre de la junta directiva de la Societat d'Obrers de Trubia, va ser detingut durant la vaga il·legal dels treballadors de la fàbrica de canons d'aquesta localitat on treballava de soldador. També va ser detingut durant l'aixecament revolucionari asturià de 1934. El desembre de 1936, en el Ple de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Trubia, en va ser nomenat secretari general de la CNT asturiana. En 1937 formà part de Comitè d'Aliança d'Astúries entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Bon orador, participà en diversos mítings durant els primers mesos de 1937 (Campomanes, Sotiello, Colunga, Laviana, Rioseco, Pola de Lena). També en 1937 col·laborà en CNT i Solidaridad Obrera. Després de l'ocupació del front nord per les tropes feixistes, passà a Barcelona (Catalunya), on seguí amb el càrrec de secretari de la CNT d'Astúries i amb la graduació de capità de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, després del triomf franquista, passà a França. Sa companya fou Ángeles, amb qui tingué un únic fill, Celso. Capturat pels alemanys, va ser deportat, primer a l'Stalag XI-B (Fallingbostel), sota la matrícula 86.668, i el 27 de gener de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, sota la matrícula 6.583. Silverio Tuñón López va ser assassinat el 30 de setembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) –altres fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).

***

Isabel Hernández Marichal

- Isabel Hernández Marichal: El 23 de febrer de 1909 neix a Hermigua (La Gomera, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Isabel Hernández Marichal, coneguda com La Tabaquera. Sos pares es deien José Hernández i Laura Marichal i era la major de tres germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan era petita son pare emigrà a Cuba i la resta de la família es traslladà a Tenerife (Illes Canàries). Quan tenia 12 anys començà a treballar com a tabaquera, passant per diverses fàbriques durant sa vida, com ara «La Lucha» i «La Arautápala», a Santa Cruz de Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que acabà presidint. El sindicat l'ajudà en l'autoformació intel·lectual i participà activament en vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac, assessorant les companyes a les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara el celebrat el Primer de Maig de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A causa de la seva militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes aixecades. Va ser jutjada en rebel·lia en el procés realitzat contra 64 militants de la CNT del qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va ser condemnada per un «delicte de rebel·lió» a 12 anys i un dia de presó. Aconseguí embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a la cambra d'una pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la identitat de sa germana Rosa començà a treballar de bell nou a les fàbriques de tabac. En 1943 s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia, militant de la CNT de Las Palmas, amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un indult concedit en 1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de sang, la parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva condemna li fou atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a Veneçuela. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en el rellançament de la CNT i parlà en el primer míting públic després del franquisme que se celebrà l'1 de maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer costat la Coordinadora Feminista i participà en la commemoració del 8 de març de 1979. En els seus últims anys la demència senil minvà molt les seves facultats. Isabel Hernández Marichal va morir el 3 de juny de 1983 a l'Hospital de Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries).

Isabel Hernández Marichal (1909-1983)

***

Notícia de l'alliberament de Charles Launay apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 21 de juliol de 1933

- Charles Launay: El 23 de febrer de 1911 neix a Crocy (Baixa Normandia, França) l'anarquista, i després comunista, Charles Victor Pierre Launay. Sos pares es deien Victor Pierre Launay, obrer llauner i agrícola, i Victorine Flórentine Richet. De ben jovenet entrà a fer feina en una fàbrica de camembert. Quan tenia 14, després que son pare l'apallissés, fugí de casa seva i a Poitiers entrà a formar part dels «Compangnons du Tour de França» (Companys de la Volta de França), organització obrera i gremial que li va permetre viatjar arreu de França (Normandia, Poitiers, Bordeus, París, etc.) com a aprenent. Després de treballar d'estibador al port de Bordeus (Aquitània, Occitània), s'instal·là a París (França), on entrà en contacte amb els restaurants vegetarians i amb el moviment anarquista. Antimilitarista convençut, es declarà objector de consciència i en 1931 adreçà una carta al president de la República expressant el seu refús al servei militar obligatori. L'octubre de 1932 va ser condemnat per un tribunal militar a un any de presó i al pagament de les despeses judicials; en sentir la condemna cridà: «A baix la guerra! Visca l'anarquia!». El mateix dia, aquest tribunal condemnà el militant comunista Raymond Guyot, qui exclamà «Visca l'Exèrcit Roig!», i el pastor Jacques Martin, que invocà als jutges el precepte evangèlic de «No mataràs». A la presó militar parisenca de Cherche-Midi, a més de fer una vaga de fam amb Guyot, es casà amb Madeleine Andrée Haution (Marcelle Hus), que freqüentava els cercles llibertaris i tenia per missió visitar els companys empresonats. Des d'aquesta presó col·laborà en Le Libertaire. El 29 de gener de 1932 envià una carta al ministre de la Guerra francès rebutjant una gràcia que l'eximia de la presó si acomplia el seu servei militar. A causa de la influència de Raymond Guyot, quan Charles Launay sortí del presidi el 21 de juliol de 1933, la parella començà a militar en les Joventuts Comunistes i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 abandonà el Partit Comunista (PC), quan aquest abandonà l'antimilitarisme, però sa companya hi restà. Quan esclatà la II Guerra Mundial, renuncià al seu antimilitarisme i lluità contra l'ocupant. En 1940 va ser fet presoner per l'exèrcit nazi a Saumur (País del Loira, França) i deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament s'instal·là a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on fou responsable d'un centre d'acollida de refugiats. En 1967 enterrà civilment sa companya, amb qui havia tingut dos infants (Michel i Ivan), qui, al final de sa vida, s'havia convertit a l'espiritisme i al misticisme. Charles Launay va morir el 4 de gener de 1997 a l'Hospital Paul-Brousse de Villejuif (Illa de França, França).

***

Joan Català Balañà (2007)

- Joan Català Balañà: El 23 de febrer de 1913 –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– neix a Llavorsí (Pallars Sobirà, Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Joan Català Balañà –el seu segon llinatge a vegades catalanitzat per Balanya–, conegut com El Pajarito. Sos pares es deien Josep Català Roca, fuster, i Maria Balañà Babot. Encara molt petit, abandonà l'escola i començà a treballar de fuster. Quan esclatà la guerra s'allistà en la «Columna Durruti», en la qual lluità fins la retirada d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit republicà, destacada a l'Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i en tasques d'espionatge. Participà en nombrosos cops de mà des del grup guerriller «Libertador», organitzat per Francisco Ponzán Vidal amb la finalitat de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris bloquejats a Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP). El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», creuà els Pirineus. Va ser internat als camps de concentració de Bourg Madame i de Vernet i aconseguí un passatge cap a Mèxic, però hi renuncià i s'estimà més restar al camp, d'on sortí el 18 de maig de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie) i Pascual López Laguarta (Sixto), per a començar la lluita armada contra el franquisme. Expert guia pirinenc, realitzà continus viatges orgànics com a correu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península i també en nom de les tropes aliades. Entre maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos los españoles», crida a la neutralitat espanyola i signat per l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE); la difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a alta traïció, costà la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin Haro, Enrique Goig Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.). El 5 de juny de 1940 va ser detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) quan es trobava en missió orgànica. Portat a Madrid, va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria dels condemnats a mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un altre presoner gràcies a la complicitat dels companys i, a través de Saragossa, arribà a Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro Manero i Amadeo Casares Colomer. A començaments de 1941 va ser detingut a l'estació de França de Barcelona, amb dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat britànic, i portat a la Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en un interrogatori al despatx del jutge i dies després arribà a Andorra. L'agost de 1941, en una nova missió a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis Díaz, va ser novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després de negar-se a col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Políticosocial barcelonina de la policia franquista. El 23 de desembre de 1942, amb altres dos presos, s'evadí saltant un mur, però es va lesionar i fou detinguts alguns dies després i tancat a la cinquena galeria de la Model. Després de recuperar-se, va ser traslladat a la presó de Lleida, d'on aconseguí fugir amb estratagemes. En aquesta època trencà les seves relacions amb Ponzán. El 25 de juny de 1944 va ser detingut a Adrall (Alt Urgell, Catalunya) quan retornava d'una expedició; jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà el març de 1947. L'1 d'abril passà a França, però va ser detingut per la policia francesa i acusat de «pas clandestí de frontera», encara que va ser alliberat de la presó de Tolosa de Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic membre dels serveis secrets de «France Libre», i per la seva col·laboració amb el grup de Ponzán. Malalt de violents còlics nefrítics, el març de 1948 va ser hospitalitzat, però no pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no li permetia treballar. En aquesta època visqué com pogué i el gener de 1951 intervingué en l'atracament a un furgó postal a Lió (Arpitània) que no reeixí i en el qual moriren dues persones. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou tancat a la presó parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig. Després s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el passaport, passà a viure a Andorra. Posteriorment s'instal·là a Montferrer i Castellbò (Alt Urgell, Catalunya), a prop de la Seu d'Urgell. En 2007 publicà la seva autobiografia El eterno descontento. Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil española y en la segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres passadors catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li reté un homenatge al Centre Cívic de la Seu d'Urgell. Joan Català Balañà va morir el 14 d'octubre de 2012 a l'Hospital de la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Català Balañà (1913-2012)

***

Drets, d'esquerra a dreta: Paulino Casajuana, José Gómez, Antonio Galera, Diego Camacho i Raúl Carballeira. Asseguts: Julio Santos i Juan Ángel Orgalla. (Camp de concentració de Bram)

- Juan Ángel Orgalla Serrano: El 23 de febrer de 1919 neix a Valdepeñas (Ciudad Reial, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ángel Orgalla Serrano –a vegades el seu segon nom Ángel citat erròniament com a llinatge. Sos pares es deien Andrés Orgalla Martínez i Carmen Serrano Rojas. Es guanyava la vida com a sabater de vell. En 1936 militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de las Ventas de Madrid (Espanya) i vivia al Camp d'Aviació del barri madrileny de Canillejas. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Retornà a la Península, on en 1942 estigué en contacte amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz) a Barcelona. En aquesta època de clandestinitat, fou secretari de la Federació Local de Barcelona de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Molt malalt, participà en l'atracament d'un prostíbul. Detingut, va ser reclòs a la IV Galeria de la Presó Model de Barcelona. Jutjat, el 10 de març de 1943 va ser condemnat a mort. Juan Ángel Orgalla va morir el 14 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 de març– de 1943 d'un càncer de gola (adenitis tuberculosa) a la Presó Model de Barcelona (Catalunya), poc abans de la seva execució, i va ser enterrat al cementiri de Montujuïc de la ciutat.

Necrològica de Lorenzo Ayora Guía apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de juliol de 1964

- Lorenzo Ayora Guía: El 23 de febrer de 1925 neix a Cercs (Berguedà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Fígols (Berguedà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Lorenzo Pedro Ayora Guía. Sos pares es deien Manuel Ayora i Josefa Guía. Passà tota la seva infància a Aragó, d'on era sa família. Durant la guerra civil visqué refugiat en una col·lectivitat aragonesa a Xelva (Serrans, País Valencià). En 1939, en acabar la guerra, retornà a Aragó i treballà de miner. S'acostà al moviment llibertari i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i integrant-se en la lluita clandestina. En aquesta època visqué a Mezquita de Montoro (Terol, Aragó, Espanya). En 1945 va ser cridat a files i enviat com a soldat miner a la mina «Demasiada» de la qual desertà. Cap el 1946, amb un grup de miners, decidí passar-se la resistència armada contra el franquisme i a les muntanyes del triangle Aliaga-Orgues de Montoro-Pitarc (Terol, Aragó, Espanya) entrà a formar part del XXIII Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), participant en accions a les muntanyes del Maestrat i a la serra de Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). En 1948 abandonà el maquis i aconseguí passar a França. Establert a La Sabatie, a Aubinh (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de La Sala de la CNT. Lorenzo Ayora Guía va morir el 27 d'abril de 1964 a La Sala (Llenguadoc, Occitània). Deixà vídua, Gregoria Martín Gracia, malalta, i quatre infants petits.

Defuncions

Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

- Émile Aubry: El 23 de febrer de 1900 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el proudhonià, internacionalista i communard Émile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Havia nascut el 8 d'abril de 1829 a Rouen (Alta Normandia, França). Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel «Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs –Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos  periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

***

Tomba de Jean-Baptiste Clément al cementiri parisenc de Père-Lachaise

- Jean-Baptiste Clément: El 23 de febrer de 1903 mor a París (França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Havia nascut el 31 de maig de 1836 a Boulogne (Illa de França, França). Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Giovanni Domaschi

- Giovanni Domaschi: El 23 de febrer de 1945 mor al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Havia nascut el 30 de desembre de 1891 en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Silvino Domaschi i Giuditta Gelmini. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi –qui morirà a la garjola–, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per «activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi. Des de 1990 existeix a Verona una «Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Giovanni Domaschi (1891-1945)

***

Dominique Lagru al seu taller-mansarda (París, 12 de desembre de 1951)

- Dominique Lagru: El 23 de febrer de 1960 mor a París (França) el pintor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista, Dominique Lagru –a vegades citat erròniament Lagrue. Havia nascut el 30 de setembre de 1873 al Bois de Fâ de Perrecy-les-Forges (Borgonya, França). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien François Lagru, jornaler i llenyataire, i Claudine Prieur. Quan tenia 12 anys sa mare morí. Després de treballar de pastor a les granges, el febrer de 1891 entrà a fer feina de miner a la mina d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines (Borgonya, França). El novembre de 1894 començà el servei militar enquadrat en el 19 Batalló de Caçadores a Peu de Troyes (Xampanya-Ardenes, França), on va contreure una tuberculosi als ganglis i gairebé va perdre la vida. Arran d'aquesta traumàtica experiència militar es decantà per la militància política. El febrer de 1896 va llicenciat i retornà a la mina. En 1899 participà en la vaga de Montceau-les-Mines i s'afilià al Sindicat de Miners, esdevenint ràpidament secretari del grup socialista de la població. Acomiadat al final de la vaga, en 1900 va ser elegit regidor municipal de Saint-Vallier (Alvèrnia, Occitània) en una candidatura socialista oposada a la llista de l'alcalde derrotat François L. de Gournay, un patró miner. Vicesecretari de l'ajuntament, patí intrigues polítiques i, després d'una campanya de calúmnies, decidí fugir en 1903 cap a París (França). Entrà en contacte amb un antic anarquista membre de la «Banda Negra» de 1882 que havia deixat Montceau-les-Mines feia una vintena d'anys, que li trobà feina en una obra; també va fer amistat amb un jove anarquista de la seva regió que l'ensenyà l'ofici d'estucador ornamentista. Esdevingué anarquista i sindicalista i s'integrà activament en les universitats populars. Apassionat per la cultura autodidacta, es dedicà a llegir llibres sense aturar. Amb el suport del seu sindicat i una subvenció del Ministeri d'Instrucció Pública, llogà un local i hi instal·là una biblioteca popular, on va fer la permanència dos dies per setmana durant deu anys. També creà una llibreria ambulant i posava una parada de llibres en mítings i conferències. En 1909 va rebre un premi de dibuix de la revista Le Perche Illustré. El 20 de febrer de 1909 es casà a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) amb la cuinera Marie Ernestine Dion i amb el matrimoni legitimà sos tres infants: Gabriel, nascut el 29 de novembre de 1895; Raymond, el 19 de febrer de 1900; i Hélène Odette Dominique, el 27 de desembre de 1905. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Mortinat d'Asnières-sur-Seine. En 1910 col·laborà en La Voix du Peuple, on reivindicà l'ideal revolucionari dins de la Confederació General del Treball (CGT). L'agost de 1913 sembla que redactà un informe sobre sindicalisme per al Congrés Anarquista que se celebrà a París. En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista d'Ernest Girault Libre-Examen. Durant la Gran Guerra animà, en nom de la Unió de Sindicats del Sena, una sopa popular que nodria diàriament unes cinc-centes persones. Durant la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La paix par les peuples» que s'oposava al «Manifest dels Setze». El febrer de 1922, en una enquesta de La Revue Anarchiste sobre el funcionariat sindical, expressà la seva posició antifuncionarial més absoluta. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), posició política en la qual restà la resta de sa vida. En 1948, amb 75 anys, començà la seva carrera de pintor i produí una important obra artística qualificada de «naïf». El desembre de 1951 va fer la seva primera exposició a la galeria «Tout-París» de París. El seu últim domicili fou al número 12 del carrer Alphand de París, amb el taller a les golfes. Dominique Lagru va morir el 23 de febrer de 1960 al VII Districte de París (França). Pòstumament, el febrer de 1965, la Galeria Bignou de París li va fer una exposició retrospectiva. En 1974 l'Écomusée du Creusot li consagrà una important exposició i també l'edità el seu llibre autobiogràfic Je suis né en 1873 à Perrecy-les-Forges, Saône et Loire.

Dominique Lagru (1873-1960)

***

Notícia orgànica de Louis Lieugme apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de juny de 1932

- Louis Lieugme: El 23 de febrer de 1960 mor a Villeurbanne (Forez, Arpitània) l'anarquista Louis Victor Lieugme. Havia nascut el 21 de juliol de 1903 a Ambérieu-en-Bugey (Roine-Alps, Arpitània). Sos pares es deien Isidore Lieugme, empleat als ferrocarrils, i Marguerite Joséphine Eugénie Orset. Es guanyava la vida treballant de tallador i vivia al número 6 del carrer d'Avignon de Lió (Arpitània). Son germà menor, René Lieugme, també va ser militant anarquista. En 1924 col·laborà en el periòdic anarquista Le Cri des Jeunes. En 1932 era secretari del grup llibertari «Libre Examen», amb Jules Chavat de tresorer. En 10 de desembre de 1932 es casà a Lió amb Andrée Lucienne Gross, de qui enviudà, i el 23 de juny de 1934 a Villeurbanne amb l'obrera Marie Aline Clotilde Duchamp. Louis Lieugme va morir el 23 de febrer de 1960 al seu domicili, al número 64 del carrer Anatole France, de Villeurbanne (Forez, Arpitània).

Pierre Couissinier

- Pierre Couissinier: El 23 de febrer de 1967 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre Clarius Couissinier. Havia nascut el 30 de juny de 1888 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Pascal Grégoire Coussinier i Anasthasie Barreille. Es guanyava la vida com a jornaler. En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar per «feblesa general»; no obstant això, el novembre de 1914, en plena Gran Guerra, va ser declarat apte per al servei i lluità als fronts entre el 26 de febrer de 1915 i el 9 d'abril de 1919. El 5 de juny de 1915 es casà a Marsella amb Anna Muller, amb qui tingué tres infants, entre ells el futur anarquista Pierre Pascal Couissinier. El 21 de desembre de 1915, durant la batalla d'Hartmannswillerfkopt (Vieil Armand), a Alsàcia, va ser ferit de bala a la galta esquerra i a l'esquena. Després d'un any de restabliment, retornar al front, on va ser novament ferit per l'esclat d'un obús a l'espatlla esquerra. Després de la guerra, entrà a fer feina d'empleat municipal com a cap de peons de camins. Vivia al número 64 de la Grand Rue, al barri de Saint-Henri de Marsella, on habitaven molts estrangers, sobretot espanyols. En 1922 era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Henri, que s'acabava de reconstituir i que es reunia tots els divendres al Bar Eugène, al número 94 de la Grand Rue. També fou secretari del Comitè d'Interessos de Saint-Henri i del grup esportiu «Saint-Henri-Sports», del qual va ser un dels seus fundadors. La policia el tenia fitxat com a comunista de tendència anarquista i exercí força influència en els cercles revolucionaris i anarquistes. En 1923 participà en el préstec per a l'edició diària de Le Libertaire. En 1929 obtingué una pensió del 40 per cent a resultes de les ferides bèl·liques (pèrdua completa de la dentició, desfiguració facial, etc.). Pierre Couissiner va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Bernabé Gracia Alegre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'abril de 1967

- Bernabé Gracia Alegre: El 23 de febrer de 1967 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bernabé Gracia Alegre. Havia nascut l'11 de juliol de 1895 a Allepús (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Gracia i Camila Alegre. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i entrà a treballar als Ferrocarrils Catalans a Manresa (Bages, Catalunya) i a Olesa (Baix Llobregat, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 treballava de miner a Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat de Miners de la CNT d'aquesta localitat. Durant els anys trenta participà en les insurreccions anarquistes de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). El 18 de desembre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència, amb el també miner anarquista Ginés González González, per «tinença d'explosius i arma de foc»; ell fou absolt, però son company va ser condemnat a tres anys i un dia de presó. Deportat a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya), en pogué fugir i s'instal·là clandestinament a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on fou membre de la Federació Local de la CNT. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i durant la Revolució va ser nomenat president de la col·lectivitat agrícola de Sant Feliu de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa companya Carmen Moya Martín (1899-1976), que va ser molt activa durant la vaga minera de 1932, i sos fills a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Duran l'Ocupació sa companya va ser repatriada per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1950 sa companya es pogué reunir amb ell a Les Vicaris. La seva última etapa visqué a Castellnou d'Arri amb son fill Manuel Gracia Moya. Bernabé Gracia Alegre va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) després d'una operació quirúrgica i fou enterrat dos dies després al cementiri de Castellnou d'Arri. 

***

Necrològica de María García García apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de maig de 1969

- María García García: El 23 de febrer de 1969 mor a Vilamur de Tarn (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista María García García. Havia nascut l'11 de juliol de 1896 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Baltasar García i Josefa García. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), compartí sa vida amb l'anarcosindicalista Juan Montiel García. Exiliada, s'instal·là amb son company a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. María García García va morir el 23 de febrer de 1969 a la Residència Núm. 1 de Vilamur de Tarn (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Tomás Vitales Lomero

- Tomás Vitales Lomero: El 23 de febrer de 1978 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Tomás Vitales Lomero. Havia nascut el 25 de novembre de 1913 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) –en la reconstrucció del Registre Civil d'Angüés de 1949 figura com a data de naixement el 7 de juny de 1912. Sos pares es deien Mariano Vitales i Victoria Lomero. De família llibertària, son germà Félix Vitales Lomero i sa germana María Vitales Lomero també van ser destacats militants. Quan era jove s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de barber i l'abril de 1933 s'afilià al Sindicat de Barbers i de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquests anys col·laborà en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista als carrers de la capital catalana i després s'enrolà en la Bateria «Isaac Puente» de la «Columna Durruti», combatent a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1936 s'integrà en les col·lectivitats agrícoles del seu poble. El gener de 1937, després de la militarització de les milícies, retornà al front enquadrat en la VII Bateria 105 de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i el març de 1938 en el II Grup d'Artilleria. El 10 de juliol de 1938 va ser enviat a l'Escola Popular de Guerra de Barcelona, d'on sortí amb el grau de tinent. Durant la Retirada, el gener de 1939 fou ferit al front de Catalunya i acabà perdent el braç dret en un hospital francès. En 1941 a Sant Juèri s'uní sentimentalment a Tomasa Buisán, amb qui vivia de de 1938. Després de la II Guerra Mundial va proposar, amb altres companys d'Angüés, organitzar una expedició guerrillera fins al seu poble natal, però aquesta idea va ser rebutjada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Més tard formà part del grup organitzador de la Federació Local de Sant Juèri de la CNT, on desenvolupà càrrecs orgànics de responsabilitat, i de la Lliga de Mutilats de Guerra. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Greument malalt, Tomás Vitales Lomero es va suïcidar d'un tret el 23 de febrer de 1978 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Tomás Vitales Lomero (1913-1978)

***

Carlos M. Rama

- Carlos M. Rama: El 23 de febrer de 1982 mor a Milà (Itàlia) l'historiador, filòsof, advocat, periodista, professor i simpatitzant anarquista Carlos Manuel Rama Facal –algunes fonts citen erròniament Carlos María Rama–, més conegut com Carlos M. Rama. Havia nascut el 26 d'octubre de 1921 a Montevideo (Uruguai). Sos pares, emigrants gallecs, es deien Manuel Rama, que fugí de Galícia per no fer el servei militar, i Carolina Facal, i tingué dos germans, Ángel Antonio Rama Facal, destacat escriptor, crític i editor, i Germán Rama Facal, historiador. Va ser deixeble d'importants exiliats republicans espanyols, com ara José Bergamín Gutiérrez, Luís Jiménez de Asúa, Claudio Sánchez Albornoz, etc. En 1952 es llicencià en dret en la Universitat de la República (UDELAR) de Montevideo. Entre novembre de 1952 i abril de 1954 visqué a París (França), becat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors francès i per la Facultat d'Humanitats i Ciències de la UDELAR (Beca Gallinal d'Investigació). Va fer els estudis de postgrau en el Seminari d'Història i Sociologia de l'Escoa d'Estudis Superiors en Ciències Socials i es doctorà en Lletres a la Sorbona, amb una tesi sobre la història social contemporània espanyola. Entre març i maig de 1953 viatjà per la Península i el nord d'Àfrica (Tetuan, Tànger, etc.), experiència de la qual publicà un llibre de memòries en 1961 sota el títol Itinerario español. En 1961 dirigí Gacetilla Austral. En aquesta època col·laborà en la revista d'estudis socials L'Actualité de l'Histoire, publicada per l'Institut Francès d'Història Social (IFHS). Com pa professor va fer classes a l'Institut de Professors «Artigas» de Montevideo i a la Facultat d'Humanitats i Ciències. Va ser nomenat catedràtic de Teoria i Metodologia de la Història a la Facultat d'Humanitats i Ciències. Fou professor visitant de diverses universitats llatinoamericanes, com ara Santiago de Xile (1950), Puerto Rico (1969) i la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, a més de diverses universitats franceses (París i Bordeus). Es trobava a Santiago de Xile quan el cop militar feixista de 1973 i gràcies a la intervenció de les ambaixades de Colòmbia i d'Itàlia pogué passar a España, on restà com a professor i investigador la resta de sa vida. Va ser professor de sociologia i d'història d'Amèrica en la Universitat Autònoma de Barcelona (Catalunya), on fundà l'Institut d'Estudis Llatinoamericans i va fer classes a les facultats de Ciències Econòmiques i Empresarials, Ciències de la Informació i Lletres. Va ser un dels fundadors, amb altres escriptors llatinoamericans residents al Regne d'Espanya, del «Pen Club Llatinoamericà», el qual presidí. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions especialitzades (Anuario de Estudios Centroamericanos, Bulletin hispàniques, Caravelle, El Ciervo, Deslinde, Papers, Raison Présente, Revista de Ciencias Sociales, Revista de Estudios Internacionales, Revista de Sociología, Sistema, El Viejo Topo, etc.) i diaris (El País, etc.). En 1980 va rebre el Premi de Cultura Hispànica, concedit pel Ministeri d'Educació espanyol. El 29 d'abril i el 6 de maig de 1980 va fer dues conferències sota el títol «El proceso de independència de las repúblicas hispanoamericanas» en la Fundació Juan March de Mardrid. Va publicar més de 35 llibres sobre temes diversos (l'intercanvi cultural entre Espanya i Llatinoamèrica, l'exili intel·lectual, la ideologia i les lluites socials, la història i la sociologia iberoamericana, etc.). Com a historiador del moviment anarquista destaquen les seves obres Las ideas socialistas en el siglo XIX (1947, 1963 i 1967), L'Amérique Latine (1492-1936) (1959), Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie (1959), La crisis española del siglo XX (1960), Revolución social y fascismo en el siglo XX (1962), Historia del movimiento obrero y social latinoamericano contemporáneo (1966), Obreros y anarquistas (1969), Las ideas socialistas en el siglo XIX (1976), Guerra de clases en España (1936-1937) (1977, de Camillo Berneri), Utopismo socialista (1830-1893) (1977), Fascismo y anarquismo en la España contemporània (1979) i El anarquismo en América Latina (1990, pòstum, amb Ángel Cappelletti). Altres obres seves són La historia y la novela (1947 i 1963), Un viaje a Grecia (1955), Congreso de Roma de Ciencias Históricas (1956), José Batlle y Ordóñez y el movimiento obrero y social en el Uruguay (1956), José Pedro Varela, sociólogo (1956), La vivienda y las clases sociales en el Uruguay (1958), Teoría de la Historia (1959), Las clases sociales en el Uruguay (1960), Ideología, regiones y clases sociales en la España contemporània (1963), La religión en el Uruguay (1964), Los afro-uruguayos (1967), Garibaldi y el Uruguay (1968), Batlle, la conciencia social (1969), La política vaticanista en América (1969), Uruguay en crisis (1969), Sociología de América Latina (1970), El revisionismo historiográfico del nacionalismo cultural latinoamericano (1972), Chile. Mil días entre la revolución y el fascismo (1974), El derrumbe de las universidades latinoamericanas en 1973 (1974), L'Église catholique dans la structure d'Etat en Espagne (1974), La Imagen de los Estados Unidos en la América Latina. De Simón Bolívar a Salvador Allende (1975), España. Crónica entrañable (1973-1977) (1978), La ideología fascista (1979), 1959-1970. Apocalípticos e integrados (1980, amb altres), La independencia de las Antillas y Ramón Emeterio Betances (1980), Latinoamericanismo (1980, amb Ruth Rama), La historiografía como conciencia histórica (1981), Nacionalismo e historiografía en América Latina (1981), Historia de las relaciones culturales entre España y América Latina en el siglo XIX (1982), etc. Sa companya fou Judith Dellepiane, amb qui tingué dos infants. Carlos M. Rama va morir el 23 de febrer de 1982 quan es trobava de viatge a Milà (Itàlia), víctima d'una crisi cardíaca.

***

Necrològica de Modesto Villar Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Modesto Villar Sánchez: El 23 de febrer de 1983 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Modesto Villar Sánchez. Havia nascut el 15 d'agost de 1916 a Titaigües (Serrans, País Valencià). Sos pares es deien Modesto Villar i María Sánchez. Durant la dictadura franquista fou membre del Sindicat de Sanitat de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat durant uns anys. Un cop lliure, treballà, sembla, en el sector de l'espectacle. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. En 1978 va ser exclòs del Sindicat d'Espectacles de Barcelona de la CNT per la tendència majoritària «reformista» i reconstituí aquest sindicat afiliat a la CNT i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Son germà José Villar Sánchez també va ser un destacat militant anarcosindicalista. Modesto Villa Sánchez va morir el 23 de febrer de 1983 al seu domilici de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

***

Necrològica de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de març de 1984

- Juan Segura Morales: El 23 de febrer de 1984 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Havia nascut el 5 d'abril de 1911 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Convocatòria d'una conferència de Marcel Guennec apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 25 de maig de 1939

- Marcel Guennec: El 23 de febrer de 1986 mor a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Marcel Pierre Guènec, més conegut com Marcel Guennec. Havia nascut el 15 de maig de 1906 a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Fill d'una família bretona, sos pares es deien Pierre Jean Louis Guènec, terrelloner analfabet, i Marie Jeanne Kerviel, brodadora. El 29 d'agost de 1923 va ser nomenat membre de la comissió executiva del les Joventuts de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Villeneuve-Saint-Georges, encarregant-se de l'antimilitarisme. En 1938 treballava de tipògraf a la «Imprimerie du Croissant» de Montmartre de París (França) i era membre del Cercle Sindicalista «Lutte de Classe» i secretari del grup anarquista de Villeneuve-Saint-Georges, on vivia al número 7 bis del carrer Crosne. Entre 1938 i 1939 s'encarregà, amb Georges Goudin i René Ringeas, de la publicació de la pàgina anarcosindicalista «Libertaire Syndicaliste» de Le Libertaire, que coordinava l'acció obrera dels membres de la Unió Anarquista (UA), on publicà per lliuraments l'important assaig «Origines communes de l'Anarchisme et du Syndicalisme». Aquesta publicació, quan el Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de novembre de 1938 a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), es mostrà oposat a qualsevol escissió dins d'aquest sindicat i ell reivindicà la unió de les minories revolucionàries (Cercle Sindicalista «Lutte de Classe», La Révolution Prolétarienne, L'École Émancipée, La Voix Syndicaliste, etc.) i, posteriorment, una aliança amb la tendència reformista de la revista Syndicats, a fi i efecte d'aturar les maniobres estalinistes; aquesta tàctica va fracassar i les minories revolucionàries finalment es dividiren. L'abril de 1939 patí una important intervenció quirúrgica. El 25 de maig de 1939 va fer al Bar Zama de París la conferència «Proudhon, sa vie, son oeuvre», organitzada per la Joventut Anarquista Comunista (JAC). En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Quan la crisi dels Sudetes de 1938, va fer costat l'UA que es mobilitzà contra la guerra, tot denunciant els intents de portar el moviment obrer cap al conflicte bèl·lic. L'endemà del Pacte Mólotov-Ribbentrop (Pacte nazisoviètic), els anarquistes, acusats tradicionalment pels estalinistes de ser «agents de la Gestapo», denunciaren aquest fet i ell va ser un dels que aprovà l'exclusió dels comunistes del Buró Confederal de la CGT. El novembre de 1939, amb altres companys (Galli, Georges Gourdin, Guérin, Gilbert Rollet, François Rose i Tidone), s'encarregà de l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre Syndicalisme, periòdic que va ser censurat en diferents llocs per la reacció comunista. Durant l'Ocupació, s'integrà en la xarxa anarquista de la regió parisenca animada per Henri Bouyé. El juliol de 1944 realitzà el cartell «Retour à la liberté!», que va cobrir les parets parisenques. Després de la caiguda del nazisme, formà part de la Comissió Administrativa Provisional (CAP) de la Federació Anarquista (FA) i l'octubre de 1945 va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa en el I Congrés de la FA. En 1946 col·laborà en la revista Plus Loin, lligada a la FA. Com a militant de la CGT prengué part en les vagues de la premsa parisenca de 1947 i de 1948. El juny de 1949 va ser delegat en el Congrés de la Federació del Llibre celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). En aquests anys col·laborà en Contre-Courant. Durant set anys va ser secretari adjunt del seu sindicat i a partir de febrer de 1959 membre de la Cambra Sindical Tipogràfica de París. Dins del si de la Federació del Llibre s'enfronta al Partit Comunista Francès (PCF). El seu últim domicili va ser a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). Marcel Guennec va morir el 23 de febrer de 1986 a l'Hospital Cimiez de Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Louis Dubost apareguda en el diari d'Angulema La Charante del 27 d'abril de 1912

- Louis Dubost: El 23 de febrer de 1987 mor a Caudebec-lès-Elbeuf (Alta Normandia, França) el pacifista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Émile Dubost, conegut com Picrate o Le Père Émile. Havia nascut el 12 de juny de 1892 a Moulins (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jean Dubost, forner, i Marie Françoise Perret. Pintor de la construcció, en 1909 era delegat de Propaganda dels obrers enguixadors i pintors de la Federació Departamental del Sindicats Obrers del departament d'Alier. Aquest mateix any, amb Jules Vignes, fundà el periòdic anarquista regional La Torche, del qual només sortiren dos números el novembre de 1909 i el gener de 1910 a Moulins. Cap el 1910 s'establí a la regió parisenca. Sota el pseudònim Picrate, el febrer de 1911 col·laborà en L'Anarchie. En aquesta època vivia a Les Lilas i va fer amistat amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot. El 26 d'abril de 1912 va ser detingut, juntament amb Léon Bouchet i André Georges Roulot (Lorulot), responsables d'aquest periòdic, per organitzar col·lectes en favor dels empresonats i buscant una possible implicació amb la «Banda Bonnot», però després d'interrogats van ser posats en llibertat. Es declarà insubmís i en 1917 va ser condemnat per un consell de guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó. En els anys vint esdevingué firaire i en 1925 era secretari de la Unió d'Usuaris del Mercat Central de Rouen (Alta Normandia, França) i de la Federació Nacional dels Sindicats de Firaires i Venedors Ambulants. En 1933 entrà a formar part de la francmaçoneria (Lògia «Constance, Persévérance, Vérité» del Gran Orient de França) i milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP); també fou president de la Secció d'Elbeuf (Normandia, França) de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). Durant el període d'entreguerres, sota el pseudònim Picrate, col·laborà en el periòdic La Feuille, editat per Jules Vignes a Lió i Saint-Genis-Laval (Arpitània). Durant l'Ocupació i després de la II Guerra Mundial es dedicà a la formació de militants, entre ells Alexandre Hébert, destacat membre de la Confederació General del Treball (CGT) i Força Obrera (FO) del departament del Loira Atlàntic. El 13 de març de 1945 es casà a La Londe (Alta Normandia, França) amb Marie Cécile Massif. Durant els anys cinquanta i seixanta col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Contre Courant, Ego i Liberté. El 30 de març de 1966 participà, en nom del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre (Normandia, França), del qual era un dels seus principals animadors, al costat d'Stéphane Chatroussat i Louis Lecoin, en un míting celebrat al cinema Normandy de Rouen, organitzat per la Unió de Grups Anarquistes de Normandia (UGAN), en commemoració del trentè aniversari de la Revolució espanyola i que acabà en un enfrontament amb comunistes provocadors que havia a la sala. Louis Dubost va morir el 23 de febrer de 1987 al seu domicili de Caudebec-lès-Elbeuf (Alta Normandia, França).

***

Necrològica d'Enrique Marín Abad apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Enrique Marín Abad: El 23 de febrer de 1989 mor a Bezons (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Enrique Marín Abad. Havia nascut el 21 de desembre de 1908 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Federico Marín i Dolores Abad. Era el germà petit de Federico Marín Abad, conegut militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant molts d'anys fou el tresorer de la Federació Local d'Houilles-Argenteuil (Illa de França, França) de la CNT, de la qual son germà Federico era secretari. Sa companya fou Josefa Abad Villaro. Enrique Marín Abad va morir el 23 de febrer de 1989 al seu domicili de Bezons (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després en aquesta població.

***

Necrològica de Vicente Puyal Escanilla publicada en el periòdic parisenc Cenit del 14 d'abril de 1992

- Vicente Puyal Escanilla: El 23 de febrer de 1992 mor a Briva (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Puyal Escanilla. Havia nascut el 10 de juny de 1914 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Puyal i Tomasa Escanilla. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la insurrecció llibertària de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil fou milicià al front d'Aragó i va ser ferit greument a l'esquena. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la CNT fins al seu final. Vicente Puyal Escanilla va morir el 23 de febrer de 1992 a Briva (Llemosí, Occitània) i va ser incinerat dos dies després a Llemotges (Llemosí, Occitània). Deixà companya (Carmen Hernández) i fills.

***

Necrològica de Simeón Susín Pac apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de març de 1992

- Simeón Susín Pac: El 23 de febrer de 1992 mor a Montalban (Guiena, Occitània). Havia nascut el 18 de febrer de 1909 a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simeón Rafael Susín Pac –algunes fonts citen erròniament el nom com Simón. Sos pares es deien Rafael Susín Rudié, jornaler, i Juana Pac Castán. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser empresonat a Osca arran del moviment de solidaritat amb l'aixecament revolucionari del gener de 1932 a Fígols (Berguedà, Catalunya). Durant la guerra civil va ser ferit en dues ocasions al front. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs a diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers i el de Bram. En 1947 fou delegat de Verfuèlh (Occitània) al congrés de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Després milità en la Federació Local de la CNT de Montalban. Sa companya fou María de los Ángels Martos López. Simeón Susín Pac va morir el 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1992 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Manuel Lozano davant l'Ajuntament de París (agost de 1944)

- Manuel Lozano: El 23 de febrer de 2000 mor a Sarcelles (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pinto Queiroz-Ruiz, més conegut com Manuel Lozano. Havia nascut el 14 d'abril de 1916 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fill d'un barber anarquista –acabà afusellat pel franquisme– i orfe de mare de petit, des de molt jove treballà en una destil·leria i a les vinyes de Jerez. En 1932 s'afilià al Sindicat de Trafegadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Aquest mateix any aprengué a llegir i a escriure. En 1936, quan esclatà la guerra i Jerez fou ocupat pels feixistes, fugí a zona lleial. Enquadrat en l'Exèrcit republicà lluità a diferents fronts (Màlaga, Granada, Marbella, Almeria, Múrcia i Alacant) fins al final de la contesa. El 28 de març de 1939 aconseguí embarcar-se cap a Orà (Algèria) i just arribar fou detingut per la policia francesa i tancat en cinc camps de concentració a Algèria i al Marroc fins al desembarcament aliat al nord d'Àfrica de novembre de 1942. Després ingressà en la II Divisió Blindada de l'Exèrcit francès africà i l'abril de 1943 intervingué en la presa de Bizerta (Tunísia). El maig de 1944 fou traslladat a Anglaterra per preparar-lo per a la campanya de França i, a partir d'agost d'aquell any, va combatre a França, enquadrat en la IX Companyia del III Regiment de la Divisió Leclerc (La Nou) –formada per republicans espanyols i especialment militants cenetistes–, en la batalla de Normandia i la presa d'Alençon. La tarda del 24 d'agost de 1944 formà part de la primera que entrà al París insurgent i ocupà l'Ajuntament de la ciutat. Durant els dies següents participà en els combats per sotmetre les restes de resistència nazi. El 26 d'agost el general De Gaulle baixà els Camps Elisis parisencs triomfalment al seu vehicle eruga. El setembre de 1944 participà en l'alliberament d'Estrasbourg i en les preses del camp de concentració de Dachau i del «Niu d'Àguiles» hitlerià de Berchtesganden. Fou condecorat amb la Creu de Guerra per la campanya de França. Un cop lliure França, treballà per a l'alliberament de l'Espanya franquista. Després continuà en el moviment llibertari afiliat en la CNT de l'Exili a París. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Anarkía, CNT, Pueblo Libertario, Siembra, Tierra y Libertad, etc. Edità la revista poètica Ráfagas i publicà diversos fullets, sobretot poètics: Ensayo poético (1986), Aires libertarios (1986), Aires andaluces (1987), Andalucia sin fronteras, Eco anárquico, Eco jerezano (1987), Ráfagas (1987), Pensamiento poético (1988), Estampa andaluza (1991), Jerez sin frontera, Prosa poética, Recopilación poética (1991), etc. Manuel Lozano va morir el 23 de febrer de 2000 a Sarcelles (Illa de França, França) i fou enterrat l'1 de març al cementiri parisenc de Pantin.

Manuel Lozano (1916-2000)

***

Justiniano Álvarez Montero

- Justiniano Álvarez Montero: El 23 de febrer de 2008 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i lluitador antifranquista Justiniano Álvarez Montero. El 30 de novembre de 1920 a Torres del Carrizal (Zamora, Castella, Espanya). Era fill de Jesús Álvarez i de Rufina Montero, afusellats pel franquisme. Militant del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL, Directori Revolucionari Ibèric d'Alliberació), regentava el bar Luzón a Madrid, on s'amagaven materials d'aquest grup. El febrer de 1960, amb Antonio Abad Donoso, Santiago Martínez Donoso i José Ramón Pérez Jurado, participà en la campanya d'atemptats amb explosius a Madrid (Espanya). Pérez Jurado resultà mort el 17 de febrer en l'explosió accidental de la bomba que manipulava i que volia posar en un local de Falange de Toledo (Castella, Espanya). Quan  la detenció dels membres del DRIL, la policia descobrí un gran nombre d'explosius al carrer Eduardo Marquina de Madrid, domicili de Martínez Donoso, lloc on eren fabricades les bombes. Jutjat en consell de guerra, el 2 de març de 1960 va ser condemnat a 30 anys de presó. Antonio Abad Donoso va ser condemnat a mort i afusellat el 8 de març. Posteriorment, Justiniano Álvarez Montero es passà a les files comunistes i acabà fent costat les socialistes. Justiniano Álvarez Montero va morir el 23 de febrer de 2008 a l'Hospital Gregorio Marañón de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Jean-Jacques Legois

***

Joseph Taitz (2000)

- Joseph Taitz: El 23 de febrer de 2011 mor a Levenç (Provença, Occitània) l'anarquista, maçó i resistent antifeixista Joseph Taitz, conegut com Jotz o J. Jotz. Havia nascut el 3 de juny de 1913  a Sant-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares, no casats, es deien Movka Schaïe Maurice Taitz, estudiant d'origen lituà, i Marie Alphonsine Alice Dupuis, i l'infant va ser legitimat amb el matrimoni de la parella celebrat el 21 de desembre de 1914 a Sant-Pierre-les-Églises (Chauvigny, Poitou-Charentes, França). Durant el període d'entreguerres assistí a les conferències de Sébastien Faure. Acompanyà son pare, representant comercial, arreu de nombroses poblacions, entre elles Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), i fou aquí quan començà a militar en el moviment anarquista. En 1936, quan esclatà la Guerra Civil Espanyola, participà amb altres companys (Eliane Auboire, François Minet, Rémy Dugne, Eliane Auboire, Antoine Fonfraid i Menachem), en la reunió organitzada pels llibertaris de la regió, que tingué lloc al bosc de Thiers, amb la finalitat d'organitzar l'ajuda a la Revolució espanyola i enviar combois d'avituallament. Quan l'ocupació nazi de França, va ser tancat a la presó de Clarmont d'Alvèrnia pel govern filofeixista del general Philippe Pétain i d'aquest empresonament li van quedar seqüeles físiques, psíquiques i morals durant la resta de sa vida. Un cop lliure, s'enrolà en la Resistència i per aquest fet va ser guardonat amb diverses condecoracions: Creu del Combatent «GIG», Medalla de la Victòria «Liberation», Medalla del Soldat Voluntari de la Resistència 1941, Creu del Clandestí Refractari (STO) i, entre d'altres, en 1990, amb la Legió d'Honor pel general François Binoche. Es guanyà la vida com a dibuixant i fou membre de l'Associació Fraternal de la Premsa Republicana (AFPR). El 12 de juny de 1944 es casà a Chauvigny (Poitou-Charentes, França) amb Madeleine Pouvreau, amb qui tingué dos infants (Nicole i Michel). Al final de sa vida es retirà a Niça i establí contacte amb l'historiador anarquista René Bianco. També ajudà el Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) de Clarmont d'Alvèrnia en els seus estudis i en la recopilació de materials gràfics. Joseph Taitz va morir el 23 de febrer de 2011 a la residència de la tercera edat «Beauséjour» de Levenç (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

Joseph Taitz (1913-2011)

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 23 de febrer de 2014 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Havia nascut el 5 d'abril de 1915 a Pliego (Múrcia, Espanya). Fill d'una família de jornalers molt pobres, sos pares es deien Miguel Molina i Maria Vivo. Pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiena, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín, Boletín Interno CIR, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto, Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 va col·laborar amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). Sa companya fou Violeta Tejerina. Miguel Molina Vivo va morir el 23 de febrer de 2014 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).