|
---
Anarcoefemèrides del 23 de març Esdeveniments
Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871) - Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades –el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870–, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job i Étienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament. Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870) Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871) ***
Portada del primer número de Lux - Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada, òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme. ***
Capçalera del primer número de L'action anarchiste - Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser «obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia: «Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.), desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913. ***
Interior del teatre Diana després de l'atemptat - Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat. ***
Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari «Els Gnomos». Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria «Els Gnomos».
Naixements
Anselme Bellegarrigue - Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista. ***
Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889 - Albert Nicolet:
El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna,
Suïssa) l'anarquista Albert
Nicolet, també conegut com Metternich.
Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es posà a
treballà en la indústria rellotgera a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
Membre de la secció local de la Federació del
Jura de l'Associació
Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre
del seu
Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors,
Frédéric Graisier i
Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger,
reconstituí la
Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa).
En aquests anys col·laborà
en el periòdic Le
Révolté de Ginebra.
Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada
del cartell, a les
principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.), del Manifest dels anarquistes
suïssos, del qual Jean Grave imprimí a
París (França) 10.000 exemplars.
Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda
pel fet», denunciava les
expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes
estrangers,
s'oposava a la creació del càrrec permanent de
procurador general de la
Confederació Suïssa i al reforçament de
la policia política. Els presumptes
responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal
Federal,
reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text,
que havia estat
redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds;
Félicien
Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser
acusat de
difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner,
Marc
l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois,
Rieser, Meyrat, Marthe
Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la
difusió del
cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja
que el Codi
penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social
i
polític. A partir de 1890 s'encarregà
d'administrar a Suïssa les vendes i
subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb
Alcide Dubois i Jules Coullery de
Saint-Imier, redactà el fullet Les
anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat
anònimament a Ginebra. Formà
part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que
lluità contra el socialisme
reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós
distribuïren un manifest, signat
pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els
obrers a distanciar-se d'allò
que havia esdevingut el Dia del Treball, una
«processó pacífica que porta al
fang parlamentari». En 1895 envià breus
corresponsalies de Suïssa per a Les
Temps Nouveaux de París i aquest
mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou
expulsat per anarquista
del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup
Llibertari
de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905
a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). ***
Redacció de Les Temps Nouveaux - André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també en L'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França). ***
Arthur
Henriet - Arthur Henriet: El 23 de març de 1866 neix a Senuc
(Ardenes, França) l'anarquista,
sindicalista i cooperativista, i després socialista i
polític comunista, Paul
Arthur Henriet. Era fill d'Alexandre Antoine Léon Henriet, conreador, i de
Marie Élisabeth Adin.
Es guanyà la vida treballant d'artesà cisteller.
Vidu de Délia Elvire Pauline
Guiot, en 1893 ja convivia amb la bugadera, i després
domèstica i empleada,
Marie Juliette Tanret. En 1893 vivia al carrer Dague de Charleville
(Ardenes, França),
al domicili de l'anarquista Jean-Baptiste Tisseron. Aquest
mateix any fundà amb altres companys el
grup anarquista «Les Libertaires Ardennais» i el 8
de juny de va ser condemnat per
«ultratges a agents» a dos dies de presó
per haver insultat el 26 d'abril
anterior uns policies. Aquest mateix estiu de 1893
s'instal·là a París
(França)
i visqué al número 12 del carrer Mathis del XII
Districte. En 1893 va ser, amb
Clovis Hugues, candidat abstencionista i en aquesta època
mantingué contactes
amb el grup anarquista «Les
Déshérités» de Nouzon
(Ardenes, França) i amb l'anarquista
Gustave Bouillard (Le Grand Bouillard). L'1 de gener
de 1894 va ser
detingut durant l'escorcoll del domicili de Jean-Baptiste Tisseron i la
policia
li va trobar periòdics anarquistes i el fullet Riches
et pauvres;
processat per «associació criminal»,
reivindicà el seu anarquisme i, sembla, va
ser tancat a la presó parisenca de
Sainte-Pélagie. Posteriorment s'establí a
Bellot (Illa de França, França), on estava
subscrit a Le Père Peinard i
la policia el tenia fitxat com a «anarquista
militant». En 1895 era
administrador de la societat «La
Prévoyance» de Le Pré-Saint-Gervais
(Illa de
França, França), que arreplegava més
de cinc-centes famílies, i va ser delegat
al Congrés de Cooperatives celebrat a París, on
es va crear la Borsa de
Cooperatives Socialistes (BCS). En 1897, segons informes
policíacs, treballava en
una empresa de cistelleria, el taller de la qual estava al passatge
Buisson Saint-Louis
de París. En 1898 vivia al número 24 del carrer
Émile Augier de Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França). El 7 d'octubre de 1900 assistí com
a delegat suplent de la nova BCS al Comitè General
d'Organitzacions Socialistes
Franceses. En aquests anys va ser secretari i comptable de
l'Associació
d'Obrers Cistellers de París. Cap el 1902 va ser nomenat
administrador de «La
Bellevilloise», gran cooperativa socialista del XX Districte
de París i, amb
aquest càrrec, va ser un dels fundadors i un dels primers
administradors dels Magatzems
a l'Engròs de Cooperatives de França. En aquesta
època esdevingué una figura
clau en el consell de la BCS. En 1910 assistí com a delegat
de la BCS al
Congrés Internacional Cooperativista celebrat a Hamburg, en
el qual havia
triomfat la tendència a l'autonomia i a la
independència del moviment
cooperativista, i esdevingué en un ferm defensor de la
unitat d'aquest moviment,
entrant com a membre del Comitè Confederal de la
Federació Cooperativa de París
i contínuament mantenint conflictes amb els antics companys
de «La
Bellevilloise», més fidels a les posicions
polítiques de la BCS. El 17 de juny
de 1913 es casà al XX Districte de París amb sa
companya Marie Juliette Tanret
i amb aquest matrimoni legitimà dues filles
–Marcelle Élisa Germaine (París, 1893)
i Blanche Paule (Bellot, 1895)– i un fill –Georges
(París, 1903)– de la parella.
En aquesta època vivia al número 48 del carrer
Ramponeau de París. Sembla que
es el mateix Henriet que en 1913 participà en les activitats
del «Grupe des
Mille Communistes» (Georges Butaud, Madeleine Pelletier,
Marcel Liénard, Henriette
Tilly, etc.). Durant la Gran Guerra visqué a La
Ferté-sous-Jouarre (Illa de
França, França). En 1920 esdevingué
administrador de «La Famille Nouvelle»,
cooperativa de restaurants obrers fundada el maig de 1900 per un grup
de
treballadors del Sindicat de l'Automòbil. En tots els
congressos nacionals de
cooperació celebrats entre 1919 i 1925 representà
la minoria revolucionària. A
principi dels anys vint es mostrà partidari de la
Rússia bolxevic i, adoptat posicions
que va combatre en 1910 i 1912, s'acostà al comunisme. En
1920 va publicar Coopération
et communisme. Rapport du délégué de
«La Famille Nouvelle» au congrés de
Strasbourg (1920). En aquests anys
col·laborà en L'Humanité.
Va ser
nomenat membre del comitè director del Partit Comunista -
Secció Francesa de la
Internacional Comunista (PC-SFIC) en el II Congrés d'aquest,
celebrat entre el
15 i el 20 d'octubre de 1922 a París. En 1922
participà en la creació del
Comitè de Cooperatives Comunistes i el novembre d'aquell any
viatjà a Moscou
(Rússia, Unió de Repúbliques
Socialistes Soviètiques; actualment Rússia), on
assistí al Congrés Internacional de Cooperatives
Comunistes, alhora que formà
part de la delegació francesa al IV Congrés
Mundial de la Internacional
Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922 a
Moscou
i a Petrograd, participant en la Sessió 23 referent a les
cooperatives. Va ser
nomenat diputat comunista per la II Circumscripció del Sena
en les eleccions de
l'11 de maig de 1924, càrrec que mantingué fins
el 31 de maig de 1928,
participant com a membre de les comissions d'Agricultura,
d'Assegurances i de
Previsions Socials, de Duanes i de Convenis Comercials.
Assistí al IV Congrés
del PCF, celebrat entre el 17 i el 21 de gener de 1925 a
Clichy-sous-Bois (Illa
de França, França), on es va crear el Consell
Pagès Francès (CPF) i del qual va
ser membre consultiu del seu buró. A finals d'agost de 1925
va ser enviat pel
PC a Algèria per a participar en una gira de propaganda
contra la guerra del
Marroc. El setembre de 1925 va ser detingut a Alger (Algèria
Francesa; actualment
Algèria) sota l'acusació de «complot
contra la seguretat de l'Estat» i, després
d'uns dies empresonat, va ser traslladat a Orà i posat en
llibertat. L'octubre
de 1925 va ser un dels signatari de la «Carta dels
250», enviada al comitè
executiu de la Internacional Comunista, on es criticaven els
mètodes i les
decisions de la direcció del PC-SFIC, fet pel qual va ser
marginats dels
cercles dirigents. En 1925 era fou gerent de Le
Coopérateur. Organe mensual de
la Fédération Nationale des Cercles de
Coopérateurs Révolutionnaires.
Participà
en el V Congrés del PC, celebrat entre el 20 i el 26 de juny
de 1926 a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), però no va ser
elegit per cap càrrec. El juliol
de 1927 el grup parlamentari comunista l'encarrega investigar uns
incidents a
la Presó Marítima de Toló
(Provença, Occitània), però el
prefecte de Policia es
negà a rebre'l. En 1928 s'anuncià la seva
candidatura comunista per a la II
Circumscripció de Meaux (Illa de França,
França), però finalment va ser André
Bolze el candidat i ell no se'n presentà. En aquesta
època, després d'abandonar
totalment la vida política, treballà en el seu
ofici d'artesà cisteller a
Jouarre (Illa de França, França). Vidu de Marie Juliette Tanret es casà
amb Catherine Victorine Lallemand. Un cop jubilat
passà a viure en una
residència de la tercera edat de Jouarre. Arthur Henriet va morir el 2
de juliol de 1954 a l'Hospital-Hospici de Jouarre (Illa de França,
França). ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Girard apareguda en el diari
parisenc Le
Soleil del 28 d'abril de 1912 - Alexandre
Girard: El 23 de
març –algunes fonts
citen erròniament el 28 de març– de
1877
neix a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista
i sindicalista
revolucionari Alexandre Henri Girard. Sos pares es deien Magloire
Girard,
jornaler, i Lucrèce Hélène Colas.
Xofer de professió, milità, ben igual que son
germà petit Maurice Girard –protagonista en 1908
de l'anomenat «Cas
Girard-Jacquart»–, en el Sindicat de Xofers
d'Automòbils de la Confederació
General del Treball (CGT) de París (França). Els
dos germans treballaven de
taxistes a París amb un automòbil
matrícula 279 U-3. En 1910 militava en el
Comitè de Defensa Social (CDS) i en 1911 entrà a
formar part de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època
vivia al número 6 de l'impàs
Gravel de Levallois-Perret (Illa de França,
França), amb son germà Maurice
Girard i la companya d'aquest, la costurera Berthe Bourgoin, la filla
de la
parella, i els companys Émile Dulac i Albert Jacquart. El 27
d'abril de 1912 va
ser detingut a Levallois-Perret en l'anomenat «Cas dels
Bandits de l'auto» («Cas
Bonnot»), sota l'acusació d'haver refugiat Jules
Bonnot, però finalment no va
ser processat. El 21 de febrer de 1914 es casà al XIII
Districte de París amb la domèstica
Marie Henriette Girard. En aquesta època, i fins la resta de
sa vida, visqué al
número 8 del carrer Wurtz, juntament amb son
germà Maurice Girard. En 1914 va
ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes
i mobilitzat en la V Secció
d'Infermers Militars. En 1919 pertanyia al CDS. El 16 de maig de 1931
va ser
esborrat del «Carnet B». El 15 d'octubre de 1932 sa
companya Marie Henriette
Girard va morir. En aquesta època sembla que militava en la
socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Alexandre Girard va morir
el 10 de
juny de 1934 al seu domicili del XIII Districte de París
(França). El
periodista anarquista Réne de Marmande li va retre una
sentida necrològica en
la primera plana del diari parisenc Le
Peuple del 17 de juny de 1934. ***
La
família Bizeau (Maciac, 1926): Eugène, sa mare,
Anna, Claire (tres anys) i Max (vuit anys) - Anne Bizeau: El 23
de març de 1882 neix a Tremolha
(Alvèrnia, Occitània) la mestra
llibertària, feminista, pacifista i
sindicalista revolucionària
Adélaïde-Françoise
Chambonnière, més coneguda com Anne
Chambonnière i Anne
Bizeau, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Jean
Chambonnière, esclopaire, i Anne Spinoux.
Després de fer estudis a
l'Escola Primària Superior i seguir estudis superiors,
esdevingué mestra i exercí
a Menet i a Maciac (Alvèrnia, Occitània). En 1905
va fer costat el «Manifeste
des Instituteurs Syndicalistes» que reivindicava la
independència dels mestres
davant els inspectors estatals. Entre el 28 i el 30 de març
de 1907 assistí al
Congrés de Nantes i s'adherí a la
Federació Nacional de Mestres de la
Confederació General del Treball (CGT), la qual en 1915
esdevingué Sindicat de
Mestres. Des de 1910 va ser corresponsal de la revista L'École
Émancipée. En 1912 era la
secretària adjunta de l'Amical
dels Mestres d'Ensenyament Primari Públic del departament de
Cantal i defensà
Gabrielle Bouët, Hélène Brion i
François i Marie Mayoux, perseguits per les
seves idees pacifistes. Fundà el «Grup Feminista
de Cantal», de la qual va ser
secretària durant la Gran Guerra, reivindicant el pacifisme
–un germà seu morí
al front en 1917. Conegué a través dels
periòdics anarcoindividualistes d'E.
Armand el poeta i cançonetista anarquista Max
Eugène Bizeau, amb qui es casà el
28 d'octubre de 1916 a Maciac, i amb qui va tenir dos infants (Max
Olivier i
Claire). En aquesta època era directora de l'escola maternal
de Maciac. En 1919
fundà el Sindicat Departamental de l'Ensenyament, afiliat a
la Federació Sindical
Mundial de l'Ensenyament Laic, del qual va ser secretària
entre 1919 i 1924,
col·laborant en el periòdic L'Émancipateur
i assistint a tots els consells sindicals entre 1927 i 1934. En aquests
anys
també col·laborà en Le
Réveil Syndical,
butlletí de la Unió Departamental de la CGT. En
1927 creà el Grup Feminista de
l'Ensenyament, del qual fou secretària entre 1928 i 1930.
Denuncià especialment
els llibres escolars xovinistes, nacionalistes i patrioters. El seu
sindicat
unitari arreplegà 40 membres en 1927 i 60 en 1929, contra
650 del Syndicat
National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors).
Representà la
tendència sindicalista revolucionària en la Lliga
Sindicalista; no obstant
això, en 1930 votà per un buró
majoritari. El 25 de maig de 1931, a la Borsa
del Treball d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània),
convidà tots els sindicats
professionals i totes les organitzacions a la unitat sindical. El 4
d'agost de
1931 prengué la paraula en una reunió de suport
al mestre comunista Louis
Escuroux a Maurç (Alvèrnia,
Occitània). A finals de 1944
s'instal·là amb son
company a Véretz, població natal d'aquest.
És autora dels poemaris Les ailes
de soie (1959) i Sovenance
(1970). Anne Bizeau va morir
el 20 de febrer de 1973 al seu domicili de Véretz (Centre,
França). ***
Necrològica
de Giovanni Gandini apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 9 de juliol de 1926 - Giovanni Gandini:
El 23 de març de 1884 neix a Castel
San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Giovanni
Gandini, conegut com Bass. Sos
pares
es deien Pietro Gandini, sabater, i Carolina Tagliotti, i son
germà Mario
Gandini també va ser militant anarquista. Es
guanyà la vida com son pare
treballant de sabater. En 1908 es dedicà a distribuir el
periòdic anarquista de
La Spezia (Ligúria, Itàlia) Il
Libertario.
Va ser un dels promotors de la creació d'un taller
comú de confecció i de
sabateria entre els anarquistes. En aquests anys destacà com
a propagandista
anarquista. En 1909 organitzà una reunió
anarquista i sindicalista al Teatre
Municipal. En 1910 el Ministeri de l'Interior el fitxà com a
subscriptor de la
revista anarquista Il Pensiero,
editada per Luigi Fabbri i Pietro Gori. La Prefectura de Policia de
Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) el qualificà
de «socialista antimilitarista» i de
destacat «vaguista». En 1913 organitzà
una conferència de propaganda
llibertària. Es pronuncià en contra, en contrast
amb els sindicalistes
revolucionaris, de les «candidatures de protesta» o
«candidatures
abstencionistes». Arran d'una campanya
antiparlamentària dels anarquistes de
Castel San Giovanni, va ser denunciat per
«instigació a l'odi de classe». Amb
el suport de l'anarquista Giuseppe Sartini, aleshores secretari de la
Cambra del
Treball de Piacenza, a principis de 1914 participà en el
congrés de la Cambra
del Treball, organitzà dos mítings anarquistes al
teatre i assistí al Congrés
de la Lliga Sindical de Val Tidone (Emília-Romanya,
Itàlia), on representà la
Lliga de Sabaters de Castel San Giovanni. Arran de l'esclat el 10 de
juny de
1914 de la «Setmana Roja» (vaga general,
manifestacions, ocupació de l'estació
ferroviària, etc.) a Val Tidone, va ser denunciat com a
responsable dels
desordres i de la violència i hagué de passar a
Suïssa, encara que
posteriorment es beneficià d'una amnistia.
Després de l'esclat de la Gran
Guerra, fou un dels cinc membres del Comitè de Piacenza de
la Unió Anarquista
(UA), encarregant-se de recaptar fons per a la premsa
llibertària. El 2 de
febrer de 1915 va ser detingut sota l'acusació de
«robatori de gallines» i va
ser condemnat a cinc dies de presó. El 6 de febrer de 1915
participà en el
congrés de la Lliga de Val Tidone com a representant dels
sabaters. En aquesta
època s'encarregà de la reorganització
de la Lliga Femenina de Castel San
Giovanni i va ser mantingut en estreta vigilància per la
policia. El març de
1915 participà en el congrés de la Cambra del
Treball Sindicalista de Piacenza
i en la seva moció proposà que el
periòdic de la cambra, La Voce
Proletaria, es declarés clarament contra el
capitalisme, la
burgesia i la guerra, proposició que va ser aprovada.
L'abril de 1915, després
d'una manifestació contra la carestia de la vida i la guerra
i per la
revolució, va ser denunciat per
«incitació al delicte», però
finalment el seu
cas va ser sobresegut. En aquesta època es dedicà
a la distribució de L'Avvenire
Anarchico de Pisa (Toscana,
Itàlia) i aconseguí que la Cambra del Treball
Sindicalista de Piacenza
s'integrés en l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Cridat a
files, va ser finalment llicenciat. Durant la primavera de 1917
formà part de
la comissió executiva de la Cambra del Treball, que va
aconseguir millores salaries
per als camperols arrossers de Val Tidone. Recaptà fons per
al Comitè
d'Iniciativa Anarquista (CIA). L'octubre de 1917 el seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren propaganda anarquista i documents de protesta
contra
les deportacions dels anarquistes Armando Borghi i Attilio Sassi. En
aquesta
època estava subscrit a Cronaca
Libertaria de Milà (Llombardia,
Itàlia). Cridat novament a files, va ser
enviat a un dipòsit militar de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) a la zona
del riu Isonzo. El gener de 1919 va ser llicenciat i
reprengué la seva
activitat militant, organitzant mítings, reunions i
conferències. El febrer de
1920 va ser nomenat responsable del comitè de
correspondència de l'UA de
Piacenza i el juliol d'aquell any assistí al
Congrés Anarquista de Llengua
Italiana celebrat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Entre octubre i gener de
1921 va promoure mítings en suport de les
víctimes polítiques. El 17 de maig de
1921 va ser denunciat per «amenaces a mà armada
contra un càrrec públic». El
desembre de 1922 s'integrà en el «Grup
Bakunin» de Milà. En 1923 s'exilià a
París (França), on treballà de sabater
i fundà el grup anarquista italià
«Pietro
Gori». Malalt del cor, el desembre de 1925 tornà a
Castel San Giovanni per a
ingressar en un hospital. Un cop donat d'alta, marxà cap a
Milà on confessà a
Diego Guadagnini, del «Grup Bakunin», la seva
intenció de tornar a viure a
Milà, però hagué de retornar malalt al
seu poble natal. Giovanni Gandini va
morir dies després, el 28 de juny de 1926, a Castel San
Giovanni
(Emília-Romanya, Itàlia). Sa companya fou Pierina
Campagnoli. ***
Salvadora Medina Onrubia - Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella. En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada –amb la matrícula 21.849– per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral –Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)–, d'obres de teatre per infants, contista –El libro humilde y doliente i El vaso intacto–, novel·lista –Akasha (1924)–, i de poemaris –El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica. Salvadora Medina Onrubia (1894-1972) ***
Silvio Casella - Silvio Casella: El 23 de març de 1895 neix a La Spezia (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Antonio Silvio Casella. Sos pares es deien Luigi Casella i
Maria Cecilia Angella. Després de cursar l'escola primària s'acostà de ben jovenet
als cercles anarquistes. Es traslladà amb sa família Savona (Ligúria, Itàlia),
on en 1912 participà activament en les activitats del grup anarquista «Pietro
Gori» (Giuseppe De Ceglie, Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi, Adelino Paini, Giuseppe
Segatta, etc.). Treballà d'obrer fonedor a les plantes siderúrgiques de Savona,
a la fàbrica Servettaz, i de Vado Ligure (Ligúria, Itàlia), a la fàbrica
Westinghouse, i aconseguí cultura política llegint publicacions subversives. En
1914 es pronuncià fermament en contra de la intervenció italiana en la Gran
Guerra. El 27 d'octubre de 1915 va ser cridat a files i enrolat a la Marina («Corpo
Reale Equipaggi» de La Spezia), servint en vaixells de guerra (Conte di
Cavour, Vascello Solari) fins que va ser llicenciat en 1919. Durant
el temps que va fer el servei militar va estar constantment vigilat i patí
greus mesures disciplinàries. De bell nou a Savona, es reintegrà activament en
la propaganda anarquista i s'encarregà, amb Costante Danesi i Umberto
Marzocchi, de les subscripcions del Comitè Pro Víctimes Polítiques. En 1921 passà
a viure a La Spezia, on sa companya regentava una lleteria al carrer
Montenotte, assistint a manifestacions subversives i col·laborant en un grup
llibertari vinculat als destacats militants Pasqule Binazzi i Ottavio Tonietti.
Membre del Comitè de Defensa Proletària de La Spezia, entrà a formar part a les
formacions dels «Arditi del Popolo», fent front les violències dels escamots
feixistes. Acusat d'haver participat en l'assassinat dels feixistes Augusto Bisagno
i Amedeo Mariani, que va tenir lloc el juliol de 1921 a Sarzana (Ligúria,
Itàlia), en 1922 passà clandestinament a França. Instal·lat a Marsella
(Provença, Occitània), conegué Gino Lucetti i conegué el seu pla d'atemptat
contra Benito Mussolini. Absolt en absència el 17 de juliol de 1924 per
l'Audiència de Gènova (Ligúria, Itàlia) de les imputacions relatives als fets
de Sarzana per manca de proves, s'instal·là a París (França), on, segons fonts
policíaques, s'enrolà en les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que
en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia
mussoliniana. Mesos després, es traslladà a Lió (Arpitània), des d'on envià
petites sumes de diners al periòdic La Diana, dirigit per Paolo Schicchi
a París. Acusat, el 25 d'octubre de 1925, per un comissari de policia italià
d'estar implicat en l'intent d'atemptat de Lucetti i d'estar a favor d'un altre
pla ideat per Renato Siglich (Renato Souvarine) per assassinar Arnaldo
Mussolini, per així son germà Benito al funeral i assassinar-lo amb dos o tres
bombes, el 26 de maig de 1927 es va ordenar la seva detenció pel Tribunal Especial
feixista per aquest delictes. Jutjat per aquests fets, el 3 de desembre de 1927
va ser absolt del càrrec de complicitat en l'atemptat de Lucetti, però es va ressenyar
que freqüentava destacats anarquistes refugiats a França (Marcello Bianconi,
Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, etc.). A París, amb sa companya
Josephine Pourcel i son fill, es guanyà al vida treballant de representant de
llibreria. El desembre de 1926 va ser detingut a Antibol (Provença, Occitània),
juntament amb Constantin Asti, Virgilio Bertolio (Stefano) i Guido
Venturini, acusat de formar part d'un grup anarquista que desvalisava les
estacions de la Costa Blava. Mentrestant la seva sentència absolutòria del 17
de juliol de 1924 pels fets de Sarzana es va anular; es va reobrir el procés
contra ell i el 15 de desembre de 1930 va ser condemnat per l'Audiència de
Gènova a 30 anys de presó. Sembla que es va casar amb una tal Gualandri,
germana d'Andre Gualandri, anarquista instal·lat a Niça. Tres anys després, es
va instal·lar a Alger (Algèria francesa; actualment Algèria), on va treballar
per a la Llibreria Cosmopolita, alhora que freqüentà destacats anarquistes, com
ara Ugo Boccardi, Cesare Lari i Gino Lucchini. La policia feixista l'acusà de
formar part d'un grup anarquista que cometia atemptats (Lorenzo Gaetano Berti, Tommaso
Biondi, Bruno Borghini i Silvio Sardi), com els realitzats el setembre de 1933,
i ordenà l'abril de 1934 la seva detenció. En 1935 s'entrevistà amb els
anarquistes Vindice Rabitti i Antonio Scottu a Alger i durant la primavera de
1936 assistí a les conferències que Tintino Rasi realitzà a París sobre el dret
d'asil i el comunisme llibertari. De bell nou a Alger aquell mateix any,
informà a la mare de Rabitti, Marta Torri, que son fill havia partit a lluitar
al guerra d'Espanya. Desplaçat a la metròpoli, el 4 de desembre de 1936 marxà
cap a Espanya des de Toló (Provença, Occitània), juntament amb altres companys
anarquistes i comunistes. El 8 de desembre de 1936 s'integrà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per Camillo Berneri i Carlo Roselli.
Després dels fets de «Maig de 1937» a Barcelona decidí abandonar Espanya. El 2
d'agost de 1937 el cònsol italià de Salamanca (Castella, Espanya) insinuà que havia
participat en «fets vandàlics a Barcelona» i en assassinats contra sacerdots,
oficials i dretans. El 24 de març de 1938 el cònsol italià a Lió informava que
es trobava a Villeurbanne (Forez, Arpitània), juntament amb sa companya. En
1940 el seu nom figura en un llistat de subversius residents a França transmès per
la policia feixista italiana a la policia nazi. A finals de 1940 gestionava una
llibreria de novel·les per lliuraments propietat de l'enginyer Ettore Carrozo.
A partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre. ***
Baptistin
Fraysse i els seus companys segons el diari parisenc Le Journal del 12
de gener de 1927 - Baptistin Fraysse:
El 23 de març de 1897 neix a
Langònha (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Baptistin Hébert Fraysse, conegut
com Teddy o Teddy-Fred,
però també com Le
Danseur i Le Chinois. Sos pares es deien Eliabe Jean Fraysse, conductor de
la
Companyia Ferroviària PLM, i Marie Caroline Traversa,
modista. A
començament de la Gran Guerra s'allistà en la
infanteria colonial. Militant
anarquista des dels anys vint, va exercir diversos oficis (cambrer,
serraller,
cuiner, etc.). Ficat en el món de l'espectacle, va fer de
ballarí acrobàtic,
sota el nom artístic de Teddy
o Teddy-Fred, de professor de ball
en un dàncing
del carrer
Paul-Déroulède de
París i d'empresari teatral. El 19 d'abril de 1921 es
casà al V Districte de París amb Pierrette
Marguerite
Anne Élisabeth Tissenne, artista dramàtica i
la filla d'un actor de la
Comèdia Francesa, amb qui tingué un infant. En
aquesta
època vivia al número 35 del carrr Lhomond de
París. El 9
maig de 1922 va ser detingut a
Niça (País Niçard,
Occitània) i processat per encobriment i el robatori d'un
vagó postal, entre Laroche i Dijon, durant la nit del 4 al 5
d'abril d'aquell
any, però finalment va ser exonerat per manca de proves.
Militant de la Unió
Anarquista (UA), es presentà en la «Llista
Llibertaria» per al Primer Sector
(districtes 8-10 i 17-19) de París per a les eleccions
legislatives de maig de
1924. Entre l'11 de març i el 2 de juny de 1924, en
substitució de René Cova (Devry),
fou gerent de Le Libertaire. L'1 de
març de 1924 va
ser apallissat i detingut en una manifestació a favor de
l'antimilitarista
anarquista empresonada Jeanne Morand; inculpat d'«ultratges i
amenaces cap els
agents de la força pública», va ser
processat l'11 de juny de 1924 pel X Jutjat
Correccional. Fou figurant en el rodatge en 1926 de la
versió muda del film
d'Abel Gance Napoléon,
estrenat l'any
següent. Perseguit pels seus actes delictius, en 1926 es va
refugiar a Bèlgica,
però finalment va ser detingut a Lieja (Valònia)
i extradit a França. El
13 de juny de 1928 va ser condemnat,
juntament amb François Chonez (Fredo)
i Hamida Bencherech (Nelly), per
l'Audiència del Sena a 10 anys de reclusió i 10
anys de residència vigilada per
una desena de desvalisaments entre el novembre de 1925 i l'octubre de
1926 al
barri de Montmartre de París i reclòs a la
Presó Central de Melun (Illa de
França, França). L'octubre de 1936
recobrà la llibertat i s'instal·là
a La Sanha
(Provença, Occitània), on es guanyà la
vida venent pels mercats i gestionant un
magatzem de queviures a Oliolas (Provença,
Occitània). Militant del Partit
Comunista Francès (PCF), el 13 de setembre de 1940 va ser
internat al camp
d'internament de Chibron, a Sinha (Provença,
Occitània), i traslladat el 6
d'octubre de 1941 a la ciutadella de Sisteron (Provença,
Occitània).
Posteriorment va ser deportat al camp de concentració nazi
de Dachau (Baviera,
Alemanya), d'on retornà a La Sanha cap el juny ou juliol de
1945. Reprengué el seu
negoci comercial a Oliolas i com a comunista deportat, va ser
indemnitzat. Baptistin
Fraysse va morir el 24 de març de 1979 a l'Hospital de La Sanha
(Provença, Occitània). Son germà
Pierre Fraysse també va ser un destacat anarquista. ***
Tomaso
Serra - Tomaso Serra: El 23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Era fill de Silverio Serra i de Paola Mameli. Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la «Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de «desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de «Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena «invertir» en el «desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se «Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella. ***
Ettore Aguggini - Ettore Aguggini: El 23 de març de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia). ***
Necrològica
de Federico Lezcano Presmanes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1969 - Federico Lezcano Presmanes: El 23 de març de 1907 neix a Setién (Marina de Cudeyo, Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Federico Lezcano Presmanes –el primer llinatge a vegades citat erròniament Lescano. Sos pares es deien Emilio Lezcano i Bernardina Presmanes. De molt jove emigrà buscant feina, sembla, a França i retornà a la Península poc abans de la dictadura de Primo de Rivera. Decidí novament emigrar i s'establí a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i s'introduí en el moviment anarquista. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, retornà a la Península i s'enrolà en una batalló de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Greument ferit, va ser evacuat amb ambulància durant la Retirada i ingressat en un hospital de Lió (Arpitània). Un any després va se donat d'alta i s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Pau. Sa companya fou Rosa Freire Bello. Arran d'un accident, va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on després de vuit dies en coma, va ser traslladat a Pau per morir al seu domicili. Federico Lezcano Presmanes va morir el 6 de juliol de 1969 a Pau (Aquitània, Occitània). ***
L'estudiant
Enrico Adler - Enrico Adler: El
23 de març de 1951 neix a Sanremo (Ligúria,
Itàlia) el professor, activista
social, ecologista, animalista, sindicalista i anarquista Enrico Adler.
Era
l'últim descendent d'una família jueva burgesa
d'origen vienès que va ser
exterminada als camps nazis i son pare va ser un destacat
partisà. De ben jovenet,
en els anys de la protesta estudiantil, quan estudiava filosofia a la
Universitat de Sanremo, s'adherí al moviment anarquista,
militant en
l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OdCL). Detingut
en diverses ocasions,
va ser empresonat al Forte Santa Tecla de Gènova
(Ligúria, Itàlia). En 1971
fundà amb altres companys l'Organització
Anarquista Ligur (OAL) i en els anys
setanta fou un dels fundadors del Grup Anarquista de Sanremo (GAS), on
també
militaren Gianni Sufia, Giorgio Sorrentino, Claudio Badano i Moreno
Marchi, entre
d'altres. Exercí la tasca docent com a professor de lletres
(filosofia, literatura
i història) en instituts d'ensenyament mitjà, com
ara l'Institut Colombo de
Comptabilitat o l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato
«Eleonora
Ruffini» d'Arma di Taggia (Ligúria,
Itàlia). Fou membre del Comitè Territorial
d'Imperia (Ligúria, Itàlia) de
l'Associació Recreativa i Cultural Italiana
(ARCI), de l'Ens Nacional per a la Protecció dels Animals
(ENPA) de Sanremo, de
l'Associació Mappamondo i del Cercle de Sanremo de
l'Associació d'Amics
Itàlia-Cuba. Preocupat pel problema dels més
vulnerables, creà la «Comunità
Eligia» de Bajardo (Ligúria, Itàlia),
per a la recuperació i integració dels
drogodependents, i, amb la funcionària municipal Daniela
Vigna, el Centre
Social Juvenil de Via Parodi de Sanremo. Vegetarià i
activista contra la
vivisecció, creà un refugi per a animals
abandonats. També treballà temes com
ara l'economia ètica, la solidaritat i els grups de consum,
i intentà crear un
grup d'autogestió i de banca ètica
d'àmbit europeu. Com a sindicalista del ram
de l'ensenyament, milità en UNIcobas, sindicat del qual va
ser el seu secretari
provincial. Durant els anys noranta reobrí
l'històric local del Cercle
Anarquista de Pegli (Ligúria, Itàlia). Entre 1989
i 1990 i entre 1993 i 1995,
va ser elegit regidor municipal per «Els Verds»
(Movimento Verde) a Sanremo. En
2001 creà la secció local de Sanremo de
l'associació antimàfia
«Libera». Se li
va diagnosticar un càncer de fetge i cinc mesos
després Enrico Adler va morir,
el 23 de novembre de 2008, a l'Hospital Cívic Borea de
Sanremo (Ligúria,
Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Valle Armea d'aquesta
ciutat. En 2011 l'Istituto
Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora
Ruffini» d'Arma di Taggia, on
havia impartit classes d'història, creà una borsa
d'estudis de caire
sociocultural en el seu homenatge. En 2013 es va publicar
pòstumament el seu
llibre Panna, rose e anarchia.
Defuncions
Necrològica
de Pierre Fauvet publicada pel periòdic parisenc Le Libertaire del
31 de març de 1901 - Pierre Fauvet: El 23 de març de 1901 mor a Sant-Étienne (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Havia nascut el 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1859 a Sant-Étienne (Arpitània). Sos pares, obrers de passamaneria, es deien Jean Baptiste Fauvet i Marguerite Reymond. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Étienne i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa) i va treballar en diferent activitats (obrer armer, venedor ambulant, etc.). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Étienne, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. El maig de 1886 es va veure implicat en una estafa i patí 15 mesos de presó. El 28 de març de 1892, ben igual que a altres 13 anarquistes, el seu domicili, al número 11 del carrer de l'Hôpital, lloc on es reunia un dels dos grups anarquistes de Saint-Étienne, va ser escorcollat per la policia. El 21 de novembre de 1893 patí un nou escorcoll. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb Mourgues i Peronnet, arran d'un escorcoll de l'edifici del carrer de l'Hôpital, a tres pisos diferents, i on la policia no va poder trobar la biblioteca del grup, amb més de tres-cents volums, que havia estat desallotjada dies abans; només una vintena de llibres i una vintena de fullets, que portaven el segell de l'Alliance Anarchiste i del Groupe Communiste Anarchiste Stéphanois, va ser trobades al seu pis, però no va poder ser acusat d'«associació criminal». Durant uns mesos de 1894 visqué a Anonai (Vivarès, Occitània), on el juny d'aquell any, a resultes de l'aparició a les parets de la població d'un cartell imprès a Londres (Anglaterra), el seu domicili va ser escorcollat, però no va ser detingut. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era el que es buscava. El setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Étienne. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 al seu domicili de Sant-Étienne (Arpitània). ***
Propaganda
de L. A. Droccos apareguda diversos números del
periòdic d'Auxerre La Mère
Éducatrice - L. A. Droccos: El 23 de març de 1926 mor a París (França) el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Havia nascut el 19 de gener de 1872 a Druento (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània). Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie, Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier, Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en «L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili del X Districte de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París. ***
Alberto
Ghiraldo - Alberto Ghiraldo: El 23 de març de 1946 mor a Santiago (Xile) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Havia nascut el 7 d'agost de 1875 a Buenos Aires (Argentina). Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera –el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència–, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants –sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme –fou corresponsal de La Razón– i de la literatura –treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana, ¡Despertar!, Estudios, Ideas y Figuras, El Productor, Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice, Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921), La canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile). ***
Joan
Subinyà Heras - Joan Subinyà Heras:
El 23 de març de 1950 mor a Sant
Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya) el militant
anarquista i
resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de
diferents maneres (Fabián
Subiña, Juan Subiña,
Juan
Jubiña, etc.) i que va fer servir el
pseudònim de Jesús Rodríguez
Pérez.
Havia nascut el 14 de setembre de 1910 a Tordera (Maresme, Catalunya).
Sos
pares es deien Josep Subinyà i Engràcia Heras.
Llaurador de professió, milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT).
S'integrà en la guerrilla
llibertària antifranquista que des de França
actuava a Catalunya. El 21 de març
de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per
Joaquim Gelabert Agustí
i Emilio García Fandiño, detingué a la
carretera de Canya a Sant Pau de
Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que
portaven salconduits fronterers
i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els
retinguts, els
dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i
el sentinella
Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les
seves bosses amb la documentació
falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de
març la
Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer
una batuda per la
Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense
èxit. L'endemà van
ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras,
que portava la
documentació falsa a nom de Jesús
Rodríguez Pérez, i Pere
Vergés
Valverde (Castellanot), que portava la
documentació a nom de Tomás
Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de
1950 a Sant Miquel de Pera
(Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya). ***
Necrològica
d'Ángel Aparicio Gil apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 de maig de 1956 - Ángel Aparicio Gil: El 23 de març de 1956 mor a París (França) l'anarcosindicalista Ángel Aparicio Gil. Havia nascut el 16 de setembre de 1913 a Albalate del Arzobispo (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Saragossa (Aragó, Espanya). De ben jovenet començà a militar en el moviment llibertari a Saragossa i es guanyava la vida com a mosso de cafè, formant part de la Secció de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital aragonesa. Quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, es trobava treballant al balneari de Panticosa (Osca, Aragó, Espanya) i aconseguí passar a França i tornar a entrar a la Península per Barcelona (Catalunya). Realitzà tasques orgàniques i revolucionàries a Puigcerdà, La Seu d'Urgell i Lleida i s'incorporà al front d'Aragó com a comissari d'Intendència de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista passà a França, on fou internat als camps de concentració. En 1948 fou nomenat tresorer de la Comissió de Relacions del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en l'Exili. Després es traslladà a París, on treballà de cambrer. Ángel Aparicio Gil va morir el 23 de març de 1956 a l'Hospital Tenon de París (França) després d'haver estat trepitjat per un automòbil en una avinguda parisenca. ***
Bianca Sbriccoli (ca. 1926) - Bianca
Sbriccoli: El 23 de març de 1972 mor a
Montevideo (Uruguai) l'anarquista Bianca
Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca
Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli,
i que va fer servir el pseudònim de Rosa
Salvadè. Havia nascut el 30 de setembre de 1880 a
Roma (Itàlia). Cosina del
destacat intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare
d'aquest, Angela
Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van comprometre i en
1905 Luigi
Fabbri va publicar el llibre Lettere ad
una donna sull'anarchia, recull de correspondència
política que li havia
enviat a Bianca; i dos anys després la parella es
casà civilment. En 1908
nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son fill Vero.
Participà en totes les
activitats culturals anarquistes de son company organitzà i
s'encarregà de la
distribució i de les subscripcions de la
publicació La Scuola Laica.
Rivista Internazionale di Propaganda per l'Educazione
Razionale. En 1925 la parella abandonà la
Itàlia feixista per exiliar-se
primer a Suïssa i després a França
–ella passà la frontera amb
documentació
falsa a nom de Rosa Salvadè–,
on la
parella va ser ajudada especialment per Louis Lecoin. Posteriorment
tota la
família Fabbri emigrà a l'Uruguai, arribant a
Montevideo el 18 de març de 1929.
A finals de 1969 ajudà Vladimir Muñoz en el seu
estudi «Una cronologia de Luigi
Fabbri», que va ser publicat el gener de 1970 en el
número 64 de la revista de
Buenos Aires (Argentina) Reconstruir.
Aristide Lapeyre - Aristide Lapeyre: El 23 de març de 1974 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Justin Lapeyre, conegut com Aristide Lapeyre. Havia nascut el 31 de gener de 1899 a Péléret (Monguilhem, Gascunya, Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Thomas Lapeyre, masover a Péléret, i Marie Dulhoste, domèstica. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). El 3 de maig de 1928 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Alice Savergue. En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de «complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant «passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa «desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?, Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934), Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Odette Irène Estrade. ***
Necrològica
de José Barrieras Calvo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de desembre de 1976 - José Barrieras Calvo:
El 23 de març de 1976 mor a
Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
José Barrieras Calvo.
Havia nascut el 20 de març de 1908 a Ontinyena (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pascual Barrieras i
Emilia
Calvo. Fill d'una família
republicana, fou un dels primers a afiliar-se a la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT) des de la seva fundació a Ontinyena.
Esdevingué el principal
responsable del sindicat fins a la seva clausura arran del moviment
revolucionari de desembre de 1933. Durant la clandestinitat republicana
el
sindicat funcionà com a centre cultural. Durant la
Revolució i la guerra, fou
responsable de la col·lectivitat local fins a la primavera
de
1937, amb la
destrucció d'aquesta per les tropes comunistes d'Enrique
Líster Forján. Pogué
fugí de la repressió estalinista i posteriorment
s'enrolà en una brigada
confederal fins a la resta de la guerra. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers. Després de
la II Guerra Mundial residí a diverses poblacions occitanes
(Beçan, Agde, Salsinha
i Carcassona), on continuà militant en les Federacions
Locals de
la CNT en
l'exili. Sa companya fou Alfonsina Badel. Malalt, José
Barrieras
Calvo va morir el 23 de març de 1976 al seu domicili de
Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Hermós Plaja (1980) - Hermós Plaja Saló: El 23 de març de 1982 mor a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista Hermós Plaja Saló. Havia nascut el 28 d'abril –oficialment el 29 d'abril– de 1889 a Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares, no casats, es deien Salvador Plaja Villena, republicà federal i molt lligat als anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el corresponsal i distribuïdor, i Carme Saló Llach; el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 30 de juliol de 1890. Va anar molt poc a l'escola, però des d'infant va llegir molt. Va començar a fer feina amb 14 anys en una fàbrica de taps de suro i després en altres feines, però va ser acomiadat sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica va haver d'exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i en aquesta època va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va afiliar-se en la Confederació Nacional del Treball. Després va fer el servei militar a Melilla fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva companya de tota la vida, i amb qui va tenir dos infants (Germà i Camèlia). Cap al 1917 va començar a destacar en els cercles llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia, que servirà per escampar la militància cenetista arreu de les comarques tarragonines; aquest mateix any participarà en la Conferència Anarquista de Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau, Josep Viadiu i Felipe Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921). La seva tasca per les comarques tarragonines, completada amb conferències i mítings, va aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar problemes amb les autoritats: va ser detingut un mes per la publicació clandestina de Solidaridad Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot per Martínez Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota l'acusació d'haver imprès l'antimilitarista Canción del soldado, etc. Durant els anys següents i fins a la proclamació de la República, va fer mítings amb García Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí, a Falset, Barcelona, Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat Obrera. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir força actiu, atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va formar part del grup «Solidaridad» i del Comitè Nacional de la CNT, amb Peiró, García Birlán, Delaville, Castellà i Roigé. En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va romandre un temps per Astúries i va treballar en una editorial madrilenya, en representació de la qual viatjava sovint, aprofitant l'avinentesa per fer conferències. En aquesta època va comprar una impremta, fet que li impedia afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va lluitar en les milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota, va marxar primer a França i després a Mèxic, on va continuar la seva tasca de divulgació dels textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad Obrera (1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i Esgleas, i especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb Carbó, Campos, Patricio Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya. Conferenciant d'alt nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i d'editor de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres durant dècades a Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la inapreciable ajuda de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través d'una de les editorials més importants de l'anarquisme hispà: «Ediciones Vértice»; en aquesta editorial que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint van assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com Ingenieros, Darwin, Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon, Maupassant, Malato, Plató, Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui, Pestaña, Amador, Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc. També s'ha de ressenyar els 22 títols publicats en la seva col·lecció «La Novela Social», així com la seva intervenció en la història bibliogràfica de Lamberet i la seva participació en la projectada història de la CNT. Va ser director d'Acracia (Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus, 1919-1920), Crisol (Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice (Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera (Barcelona i Mèxic, 1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação Directa, Cenit, Espoir, Libertad, Nervio, Ruta, Tierra y Libertad, Terra Lliure, Umbral, La Voz del Campesino, etc. És autor de Sindicalismo. Misión humana y revolucionaria del sindicalismo (1921), Charlas con las juventudes (1948), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador Seguí, hombre de CNT (1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis memorias. Va cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca Pública Arús de Barcelona. Hermós Plaja Saló va morir el 23 de març de 1982 al seu domicili de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Jaume Fabre i Josep M. Huertas: «Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22 ***
Necrològica
d'Antonio Botaya Palacín apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 5 de juliol de 1988 - Antonio Botaya
Palacín:
El 23 de març de 1988 mor a
Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio
Botaya Palacín. Havia nascut el 4 de febrer de 1923 a
Sádaba (Saragossa, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Pascual Botaya i Ana Palacín.
Residí a
Sos del Rey Católico (Saragossa, Aragó, Espanya),
on
nombrosos membres
de sa família, com ara son avi, son pare i tres germans de
sa
mare, van ser
assassinats pels franquistes i sa mare va ser empresonada durant sis
anys.
Encara menor, va ser enviat pels feixistes a un convent
religiós, on va ser
víctima de tota mena de vexacions i de la fam més
absoluta. Aconseguí fugir-ne
i arribar a Pamplona (Navarra), on visqué amb uns familiars
i
trobà feina de
fotògraf. Amb 19 anys conegué sa futura companya
Pilar
Jiménez, amb qui, a
finals dels anys quaranta, passà clandestinament a
França
i acabà tenint dues
nines (Pilar i Iris). Instal·lat a Grenoble (Delfinat,
Arpitània), treballà
d'antuvi com a obrer agrícola, després com a
paleta i
finalment com a fotògraf
pel seu compte. Milità activament en la Federació
Local
de Grenoble de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI),
participant en nombrosos congressos i plens, tant regionals com
nacionals. A
partir dels anys cinquanta fou col·laborador de Florentino
Estallo Villacampa,
secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental
(SI).
Per raons de
salut, s'establí a Valrans (Llenguadoc,
Occitània), on
obrí un petit estudi
fotogràfic i milità en la Federació
Local de
Besiers de la CNT. Després de la
mort del dictador Francisco Franco, donà una important suma
als
companys de
Pamplona, ciutat de la qual era originària sa companya Pilar
Jiménez i als
quals estava molt lligat, per a l'adquisició d'un local. A
començament dels
anys vuitanta va ser nomenat secretari de la Comissió de
Relacions
d'Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Destacà,
més que
com a orador o
articulista, com a organitzador, i durant sa vida
col·laborà en diferents
publicacions llibertàries (Cenit,
Espoir, Fragua
Social, Ruta, Solidaridad Obrera, etc.). Malat
d'hepatitis, Antonio Botaya Palacín va morir el 23 de
març de 1988 a l'Hospital
de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat
l'endemà a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), escampant les seves cendres al riu
Ebre. ***
Necrològica
de José García Pacheco apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
juny de 1990 - José
García Pacheco: El
23 de març de 1990 mor a
Bordeus (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
José García Pacheco. Havia nascut el 7
de març de 1902 a Oriola (Baix Segura,
País Valencià). Sos pares es dien Juan
García
Riqueline, llaurador, i Josefa Pacheco Pérez. Pastor des
d'infant, quan
tenia 18
anys emigrà a França i
s'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on
milità en el moviment anarquista francès. Fou
membre del Grup Anarquista «Sébastien
Faure» de la Federació Anarquista (FA) i,
amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La
Libre Pensée i la
Unió Pacifista. Quan esclatà la
Revolució de 1936 retornà a la
Península i, amic
íntim de David Antona Domínguez, va ser enviat
per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida,
País Valencià).
També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la
CNT. En 1939, al
final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat
un
temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on
treballà de pastor i participà en la
lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carmen
Molinero Esteban,
els Pirineus i
s'instal·là a Bordeus, on visqué de la
venda de plantes medicinals a les apotecaries.
Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès,
Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée
Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de
violència. El seu últim domicili va ser a Dormont
(Aquitània, Occitània). José
García Pacheco
va
morir el
23 de març –algunes fonts citen
erròniament el 22 de març– de 1990 a
l'Hospital
Saint-André de
Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat tres
dies després. ***
Emilio
Marziani - Emilio Marziani: El 23 de març de 1993 mor a San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Emilio Marziani, conegut com Umin i que va fer servir el pseudònim de Pedro Biosca. Havia nascut el 28 de maig de 1895 a Villa Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de pagès i quan tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats, abandonà l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó per deserció, però es pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5 de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la «Jornada Roja» de Màntua (Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis que tingueren lloc a San Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest incendiari, fent una crida a la devastació i a la Revolució social promoguda pels anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de reclusió per «incitació a l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de 1920 va ser detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar i passar a la clandestinitat. Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de l'assassinat de Tullio Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de 1922 per l'Audiència de Màntua a més de vint anys de presó per assassinat i ús d'arma de foc. Embarcà clandestinament a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà de mecànic fins al 1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro Biosca, marxà cap a París (França), on treballà en diverses feines. En 1930, després d'haver estat condemnat en rebel·lia per diversos delictes, patint desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un manicomi, però tot sembla que fou una estratègia per a evitar la deportació. Durant els anys trenta continuà militant en el moviment anarquista, freqüentant grups d'antifeixistes i especialment el Comitè Anarquista de París. A principis de 1937 sembla que marxà a fer costat la Revolució espanyola, però no hi ha cap document oficial que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el tenim a Brussel·les (Bèlgica) després d'haver estat expulsat de França a conseqüència d'un judici per recaptació de bens furtats. A Brussel·les formà part d'un grup anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i Agostino Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va ser portat al camp de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on fugí en dues ocasions. El segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers (Anvers, Flandes) amb el passaport de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno (Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a Mèxic. Però va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió alemanya, va ser alliberat. Amb un bitllet emès pel consolat italià de Brussel·les amb el qual havia de retornar a Itàlia, marxà cap a París. El febrer de 1941 va ser detingut per la policia francesa. Després d'alguns mesos en la clandestinitat, va ser detingut per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de Ventotene, on conegué Sandro Pertini. Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de Pietro Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a San Benedetto Po, on col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 assistí en representació del seu poble al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Senigallia (Marques, Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el documental, amb una mica de ficció, L'umin. Der anarchist sobre la seva figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en una casa de repòs de San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia). ***
José
Ibáñez Sebastián a la presó
de Sant Miquel dels Reis - José Ibáñez Sebastián: El 23 de març de 1996 mor a València (València, País Valencià) el lluitador antifranquista llibertari José Ibáñez Sebastián –el certificat de defunció cita el segon llinatge Sebastia. Havia nascut en 1927 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Alejandro Ibañez i María Sebastián. Bronzista de professió, reivindicà el vegetarianisme com a forma de vida. Insubmís al servei militar franquista, fugí cap a França. Instal·lat a la zona de Lió (Arpitània), milità en les Joventuts Llibertàries i col·laborà en El Aguilucho. Durant la primavera de 1949 s'integrà en un grup guerriller, la missió principal del qual era anar a Aragó per a lluitar contra les falses partides de guerrillers creades per la Guàrdia Civil, a més de volar un tren on hi havien de viatjar jerarques franquistes. El 20 de maig de 1949, dirigits per Fabián Nuez Quiles i Manuel Ródenas Valero, el grup integrat per Rogelio Burillo Esteban, Jorge Camón Biel, Josep Capdevila Ferrer, Alfredo Cervera Cañizares, Ángel Fernández Vicente, José Ibáñez Sebastián, Mariano Llobet Isidro i Roger Ramos Rodríguez, s'infiltrà a la Península per Bielsa (Osca, Aragó, Espanya). El 28 de maig de 1949, després d'atacar l'Ajuntament d'Hoz de Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), el grup va ser perseguit per la Guàrdia Civil i es va separar en dos grups. Després de diversos enfrontaments, en el curs dels quals moriren Rogelio Burillo Esteban, Jorge Camón Biel i Fabián Nez Quiles, tots els guerrillers van ser capturats i portats a les presons aragoneses de Casp, Osca i Saragossa. José Ibáñez Sebastián, que aconseguí fugir, per intentar sortir-se'n, es va lliurar a les autoritats en tant que insubmís al servei militar. Enviat a fer la mili a Palma (Mallorca, Illes Balears), l'agost de 1949 va ser descobert per la policia militar i detingut. El 16 de març de 1950 va ser jutjat en consell de guerra a Saragossa (Aragó, Espanya) i tots els integrants del grup guerriller condemnats a mort. Únicament Ángel Fernández Vicente i José Ibáñez Sebastián, gràcies a la intervenció personal del president de la República francesa Vincent Auriol, van veure les seves penes de mort commutades per la de 30 anys de presó. El 10 de maig de 1950 va ser afusellats a Saragossa Josep Capdevila Ferrer, Alfredo Cervera Cañizares, Mariano Llobet Isidro, Roger Ramos Rodríguez i Manuel Ródenas Valero. A la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis José Ibáñez Sebastián va fer amistat amb els anarquistes César Broto Villegas, Joan Busquets Verges i Vicente Moriones Belzunegui. L'agost de 1969, després de 20 anys sis dies de presó, va ser alliberat de la Presó Provincial de València amb les facultats mentals minvades pels anys de reclusió i per la mort de son fill durant l'empresonament. Visqué amb sa companya Carmen Boquer a València, però depressiu i incapaç de readaptar-se a la societat, l'any següent desaparegué. Visqué sense treball i sense domicili fixe com un vagabund pels carrers valencians. José Ibáñez Sebastián va ser trobat inanimat en un carrer de València i portat a l'Hospital de la Fe de València (València, País Valencià) on va morir el 23 de març de 1996. ***
Carnet
de la CNT - Serafí Querol
Reverter: El 23 de març de 2008
mor a
Biàrritz
(Lapurdi, País Basc) l'anarquista,
anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Serafí Querol Reverter. Havia nascut el 13 de gener de 1913 a Alcanar
(Montsià,
Catalunya). Sos pares es deien Ramon
Querol Queralt i Rosa Reverter Balada. Exiliat a França,
durant
l'Ocupació
nazi participà en la Resistència
integrant en el grup dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors
Partisans) «Koufra» (FTP Koufra), format per una
trentena de homes, la majoria
espanyols i dels quals 16 eren membres de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), que actuà al departament d'Erau, participant en
diversos combats, com
ara l'atac a la caserna alemanya de Lodeva (Llenguadoc,
Occitània). En 1956 era
membre de la Federació Local de Briude (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT, de tendència
«col·laboracionista». Sa companya fou
Mercedes Bateller Monios. Serafí Querol Reverter va morir
el 23 de març de 2008 al
seu domicili de
Biàrritz
(Lapurdi, País Basc). ---
|
![[22/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/03]") |
|
![[24/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/03]") |
|
|
| Actualització: 02-07-24 |