---

Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

Barricada davant de l'església de la Madeleine

Barricada davant de l'església de la Madeleine

- Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per «salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

***

Capçalera del primer número de "Ni Dieu ni Maître"

Capçalera del primer número de Ni Dieu ni Maître

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

***

Portada de l'únic número de "Teatro Social"

Portada de l'únic número de Teatro Social

- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

***

Anagrama de la futura FIJL

Anagrama de la futura FIJL

- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

***

Anagrama d'ASO

Anagrama d'ASO

- Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) –per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs–, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA –volia anar a les eleccions–, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid –que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO– i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del «cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

***

Les forces de l'"ordre"

Les forces de l'"ordre"

- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferències sobre Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia), quatre conferències al voltant de la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la Federació Anarquista de Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), es realitzà en ocasió del cinquantè aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la formació política de Berneri; Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva actuació a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (23 de març de 1894)

Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (23 de març de 1894)

- Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Jean-Baptiste Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi. Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi Austrohongarès) va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després passà a Suïssa, d'on va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frédéric Mazzoldi (1839-?)

***

Sanshirô Ishikawa

Sanshirô Ishikawa

- Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la «Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

Notícia orgànica de Joseph Pachot publicada en el periòdic marsellès "L'Ouvrier Syndiqué" de l'1 de gener de 1912

Notícia orgànica de Joseph Pachot publicada en el periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué de l'1 de gener de 1912

- Joseph Pachot: El 23 de maig de 1880 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Josep Marie Pachot. Era fill natural de la modista Marie Zozime Hermine Pachot. Es guanyava la vida treballant d'obrer pastisser. El 7 de gener de 1908 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Victorine Marie Guichard, amb qui tingué un infant i de la qual es divorcià el 19 de juny de 1922. En 1909 vivia al número 18 del carrer Musée de Marsella i treballava de pastisser al carrer d'Aubagne. Sindicalista llibertari, fou membre del Comitè de Defensa Social (CDS). Membre del Consell d'Administració de la Borsa del Treball de Marsella i antimilitarista, a partir de finals de 1911 fou membre de la comissió de gerència de la caixa del «Sou del Soldat». Assistí a les conferències llegides per Sébastien Faure i albergà al seu domicili un dels infants alumnes d'aquest a la seva escola «La Ruche». Secretari del Sindicat d'Obrer Confiters i Pastissers de Marsella de la Confederació General del Treball (CGT), des de maig de 1912 col·laborà amb articles en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió des Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament de les Boques del Roine i de la Borsa del Treball de Marsella, periòdic del qual era membre de la seva comissió editorial. L'agost de 1913 va ser nomenat representant del Sindicat de Cuiners de Marsella per a l'UCSO. El 5 de maig de 1925 es casà a Toló (Provença, Occitania) amb Marguerite Julia Poli, divorciada d'Adrien Franklin. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Bastide de Toló. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 25 de juliol de 1914

Notícia d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 25 de juliol de 1914

- Édouard Boudot: El 23 de maig de 1886 neix a Rennes (Bretanya) el dissenyador industrial i enginyer anarquista i antimilitarista Édouard Eugène Louis Jean Nicolas Boudot. Sos pares es deien François Eugène Boudot, treballador estatal en l'Artilleria, i Laurence Joséphine Marguerite Bouchard. En 1907 s'incorporà en un regiment d'enginyers i va ser destinat al Ministeri de la Guerra; durant aquesta època militar, llogà una habitació al número 4 del carrer Schoelcher i després al número 24 del carrer Glacière de París (França) i va ser amant d'una jove russa, Anna Ginzberg. El setembre de 1909, per penes d'amor, intentà suïcidar-se amb gas. En 1910 passà a viure amb son pare, al número 70 del carrer République de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època començà a militar en el moviment anarquista i, amb contacte amb Miguel Almereyda, va ser un dels principals animadors del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. El 24 de març de 1911 va ser condemnat, per un delicte de «provocació de militars a la desobediència», per l'Audiència del Sena com a cosignant d'un cartell antimilitarista, que reproduïa passatges del «Manuel du soldat» de Georges Yvetot, que va se aferrat l'octubre de 1910 durant la vaga de serrallers, a tres mesos de presó i 500 francs de multa. Entre altres inculpats figurava sa futura companya, Julie Attinost, també militant del GAR. El 8 de juliol de 1911, juntament amb Louis Alignier, va ser tancat com a pres comú a la presó parisenca de La Santé i ambdós decidiren fer vaga de fam per a aconseguir el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. A finals d'octubre de 1911 s'instal·là amb Julie Attinost a Courbevoie (Illa de França, França), on visqué fins que hagué de fugir de França el 19 de novembre de 1912. Entre el 20 de febrer i el 17 de novembre de 1912 treballà de dissenyador amb Priol, agent de l'empresa Arol, al carrer Beaurepaire de París. El 6 de juliol de 1912 va ser nomenat, juntament amb Louis Lecoin, secretari de la Federació Comunista Anarquista (FCA), en substitució d'Eugène Martin. L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Pierre Martin i André Mournaud, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– a la Maison Commune del III Districte de París. L'agost de 1912 va ser un dels fundadors, amb Georges Durupt i Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste i l'octubre d'aquell any impulsà l'Escola de Propaganda de l'FCA, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 d'octubre de 1912 va fer un discurs contra «el militarisme i el patriotisme revolucionaris» de Gustave Hervé en un míting de l'FCA («Contra tot militarisme») celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on assistiren més de mil persones. El novembre de 1912 cofundà amb Eugène Jacquemin i Édouard Sené la revista Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que publicà 14 números fins el desembre de 1913, i que va ser substituït per Le Réveil Anarchiste (abril-maig 1944), on va col·laborar. El novembre de 1912 era membre del consell d'administració de Le Libertaire. El 12 de novembre de 1912 prengué la paraula en el míting de l'FCA «Si la guerre éclate, ce que nous ferons», celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on va fer un discurs força radical, explicant detalladament com fer sabotatges per a entrebancar la mobilització. Aquest discurs radical implicà, quatre dies després, l'escorcoll del «Foyer Populaire» de Belleville, seu de l'FCA. El 17 de novembre de 1912 participà en una gran reunió pacifista a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), però, sabent que la policia el buscava, aprofità per a desaparèixer. Dos dies després va ser reemplaçat en la secretaria de l'FCA per Élie Collange. Refugiat a Bèlgica, va escriure una carta de desafiament a les autoritats franceses, que La Bataille Syndicaliste publicà el 27 de novembre de 1912. En aquesta època son pare trencà relacions amb ell i no el volia veure. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa. El 3 de març de 1913 parlà en el míting antirepressiu «Antipatriotes... quand même!» de l'FCA, celebrat a les Sociétés-Savantes. Dos dies després, amb son advocat Oustry, es lliurà a les autoritats i va ser empresonat, realitzant vaga de fam per a aconseguir el règim polític. Tancat com André Mournaud, ambdós no pogueren assistir al Congrés Nacional de l'FCA celebrat l'agost de 1913, però enviaren una carta que va ser llegida pels delegats on protestaven enèrgicament contra la presència d'individualistes de L'Anarchie en el congrés. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud i André Parmeland) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. El 16 de març de 1914 va ser autoritzat per a sortir de La Santé unes hores per a visitar la néta de sa companya Julie Attinost, aleshores hospitalitzada. Durant les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia sobre la situació dels presos polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per al XVIII Districte de París. El 18 de juliol de 1914 assistí a una reunió de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), on parlà sobre els objectius del Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar les pròximes setmanes a Londres (Anglaterra). El 28 de juliol de 1914 va fer la xerrada «Les anarchistes révolutionnaires et le Congrés de Londres», organitzada pel «Groupe des Temps Nouveaux» i celebrada a la «Lutèce Sociale». Quan esclatà la Gran Guerra, no es va presentar el seu regiment i s'exilià a Londres. Va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1915 signà, amb Henry Combes i Jules Lemaire, també refugiats a Londres, el manifest «L'Internationale anarchiste et la guerre», contrari a la «Unió Sagrada». El 12 de juliol de 1915 es declarà insubmís. En 1922 retornà a París i s'instal·là al número 44 del carrer Gutenberg. No reprengué contacte amb el moviment anarquista i treballà en una empresa de maquinària per a grues («Société des Engins de Levage») al número 47 del carrer Miromesnil. El 23 de maig de 1923 va ser jutjat pel II Consell de Guerra per la seva insubmissió durant la Gran Guerra i va ser posat en llibertat amb la condició de presentar-se sempre que fos convocat. El juny de 1923 s'instal·là al número 12 del carrer Val de Meudon (Illa de França, França) i en 1924 al número 1 del carrer de l'Avenir de Saint-Denis (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'enginyer a la Unió de l'Electricitat de París. El 8 de gener de 1927 assistí a l'assemblea general de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrada la número 163 del bulevard de l'Hospital de París. Sembla que es va comprometre a col·laborar en la nova sèrie de Le Libertaire i que freqüentà intermitentment el grup de l'UAC de Saint-Denis, però, a resultes de dissensions amb militants d'aquest grup, deixà de militar definitivament. El 10 de març de 1930 es casà a Saint-Denis amb Victorie Antoinette Joubert, de qui acabà enviudant, i l'11 de setembre de 1944 al XVIII Districte de París amb l'empleada bancària Lucienne Marguerite Baradé. En aquesta època vivia al número 54 del bulevard de Clichy de París. El seu últim domicili va ser al número 43 del carrer Stephenson. Édouard Boudot va morir el 21 de febrer de 1974 a la Clínica Alpha del XVIII Districte de París (França).

***

Felipe Alaiz

Felipe Alaiz

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos pares es deien Felipe Alaiz, capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal, Revista Aragonesa i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc., també ho va ser en el terreny ideològic en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava i fins i tot el portés a la presó –va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el trentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles d'un estil irònic, crític i erudit, fent servir diversos pseudònims (Rodela, Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico, Esfuerzo, Ética, FAI, El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937), La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc.Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1959 a l'Hospital Broussais de París (França).

Susanna Tavera García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos

Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos

- Indalecio Ibañez Campos: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez Campos, conegut com Denis i Dionisio. Fill d'immigrants espanyols, sos pares es deien Indalecio Matías Ignacio Ibáñez López, jornaler nascut a Felix (Almeria, Andalusia, Espanya), i Antonia Josefa Tomasa Campos, nascuda a Asp (Vinalopó Mitjà, País Valencià). A començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higiene íntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou, Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per «complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Guido Villa apareguda en el diari de San Francisco (EUA) "L'Italia" del 29 de setembre de 1919

Notícia de la detenció de Guido Villa apareguda en el diari de San Francisco (EUA) L'Italia del 29 de setembre de 1919

- Guido Villa: El 23 de maig de 1892 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Guido Villa. Era fill de Felice Villa i de Maria Taverna. Afectat per una greu malformació física, es guanyava la vida treballant de repartidor i de venedor ambulant a Milà. El 25 de juliol de 1919 parlà en un míting anarquista a l'Escola del número 10 del Corso di Porta Romana sobre els soviets a Rússia i la necessitat de col·laboració entre els anarquistes i els socialistes a Itàlia. El juliol de 1919, juntament amb els anarquistes Bruno Filippi i Aldo Perego, creà un grup terrorista que es reunia al seu domicili del carrer Macchi. La policia va atribuir a aquest grup diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919 aquest grup realitzà un atemptat al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la «Galleria Vittorio Emanuele II», un dels llocs de trobada la burgesia milanesa, on Bruno Filippi resultà mort. Detingut immediatament, durant l'interrogatori admeté la seva responsabilitat i la dels altres companys (Bruno Filippi, Elena Melli, Aldo Perego i Maria Zibardi). El 13 de juliol de 1920, durant el judici, reivindicà la seva acció tot declarant que l'objectiu de l'atemptat era desencadenar un aixecament popular; va ser condemnat a 10 anys de presó i dos anys de vigilància especial. El 10 de desembre de 1926 va ser posat en llibertat. Posteriorment la policia feixista sospità que, juntament amb Amleto Calura, Ottorino Calvi i Amos Pagani, havia projectat un atemptat contra Benito Mussolini. L'1 de juny de 1927 se li va assignar residència durant cinc anys, primer a l'illa siciliana d'Ustica i després a l'illa de Ponça. El 13 d'abril de 1932 retornà a Milà, però constantment vigilat, ja que tenia intenció de fugir del país. El 26 d'abril de 1932 se li va assignar confinament per altres cinc anys. El desembre de 1932 va ser detingut a Ponça i denunciat per «infracció de les obligacions de confinament» i condemnat a tres mesos d'arrest. El març de 1935 va ser finalment repatriat cap a Milà i advertit formalment. En els anys següents treballà com a venedor ambulant del Dizionario Enciclopedio Moderno i després de llibres de l'editorial Sonzogno, però aleshores la policia, que el continuava vigilant, no el considerava «perillós». Guido Villa va morir el 26 d'agost de 1943 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Egisto Gori

Egisto Gori

- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Era fill de Silvio Gori i d'Anna Potenti. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per «difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de «desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

Egisto Gori (1893-1965)

***

Fotografia d'Angelo Bonisoli de la policia francesa

Fotografia d'Angelo Bonisoli de la policia francesa

- Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli –alguns autors citen Camillo Bonisoli. Era fill d'Augusto Bonisoli i d'Emma Calosi. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per «violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.

***

Josep Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front

Josep Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front

- Josep Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Sos pares es deien Àngel Fontcuberta Gisbert i Rosa Nivera Roca. Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta –va fer el paviment de l'església del poble– i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) –son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució– i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

***

Necrològica de Manuel Pino Barcos apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de febrer de 1968

Necrològica de Manuel Pino Barcos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de febrer de 1968

- Manuel Pinos Barco: El 23 de mayo de 1903 –el certificat de defunció cita erròniament el 21 de novembre de 1907– neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Pinos Barco –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Pino. Sos pares es deien Francisco Pinos Alonso, miner, i María Barco García. Orfe ben aviat, quedà responsable de dues germanes més petites. Començà a treballar a les mines quan tenia 14 anys i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà a Catalunya, on treballà a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat Miner de la CNT d'aquesta localitat. Participà en totes les vagues i insurreccions dels anys trenta i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies, lluitant especialment al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, com ara el de Vernet. Després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les mines i com a llenyataire. En 1943 s'instal·là a Peliçana, on organitzà ràpidament la Federació Local de la CNT, de la qual va ser membre la resta de sa vida. Sa companya fou María del Carmen Balbuena. Manuel Pinos Barco va morir el 13 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril– de 1967 al seu domicili de Peliçana (Provença, Occitània).

***

Laureano Riera Díaz

Laureano Riera Díaz

- Laureano Riera Díaz: El 23 de maig de 1908 neix a Pergamino (Buenos Aires, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Riera Díaz. Sos pares, immigrants asturians, es deien Laureano Riera Piñera i María Díaz, i després de molts esforços pogueren muntar un forn de pa. Quan tenia 16 anys començà a treballar en una colla de peons de camins que construïen l'estació d'Urquiza (Buenos Aires, Argentina) i aquests treballadors el van introduir en el moviment llibertari. El seu primer matrimoni va ser amb una exprostituta. Esdevingué com sos pares obrer de fleca i formà part de la Societat de Forners de Pergamino. Posteriorment passà a militar activament en el Sindicat d'Obrers Forners de Buenos Aires (Argentina) i de Lomas de Zamora (Lomas de Zamora, Argentina) de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Fou partidari del sector anarquista seguidor de La Protesta. Es declarà insubmís al servei militar. Després de perdre una vaga, durant un temps es dedicà a l'«anarquisme transhumant» (linyera), recorrent diverses províncies argentines (Buenos Aires, Santa Fe, Entre Ríos, Santiago del Estero, Tucumán, etc.). En 1926, fugint de la policia, passà clandestinament travessant el delta del riu Paraná a l'Uruguai. En aquest país participà en la creació del Sindicat de Ferrers d'Obra, del qual va ser nomenat secretari i delegat seu en el Consell Federal de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió La Fragua. També milità en el Sindicat d'Escorxadors de la FORU. Finalment va ser elegit secretari general de la FORU. En aquesta època participà activament en la campanya de per a l'alliberament de Simón Radowitzky. En 1929 retornà a l'Argentina. El setembre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista que se celebrà a Rosario (Santa Fe, Argentina), on fou un dels fundadors del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que l'octubre de 1935 donarà lloc a la fundació de la Federació Anarquista Comunista Argentina (FACA). Quan esclatà la guerra d'Espanya, decidí anar-hi i deixà sa companya, sos dos infants i sa feina per partir. El 17 de juny de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya), amb José María Montero, des de Rosario, passant a Montevideo i via Àfrica (Dakar, Casablanca, Orà, Algel i Philippeville), com a polissó del vaixell de càrrega espanyol Monte Serantes, amb una important marineria de la Confederació Nacional del Treball (CNT), desembarcant a Marsella i després per terra (Perpinyà i Port-Bou) fins a Barcelona, sempre ajudat per la solidaritat llibertària. A Barcelona, d'antuvi, ajudà a José Grunfeld en la Secció de Defensa del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i posteriorment va anar al front com a representant de la FAI en el Comitè d'Enllaç de la Zona de l'Est de la Secció de Defensa de la CNT-FAI de Catalunya, amb seu a Lleida (Segrià, Catalunya). El 30 de desembre de 1937 signà, amb altres companys (Aldo Aguzzi, Antonio Casanova, Pietro Di Cesare, José Grunfeld, Adolfo Laina, Jacobo Maguid, Nita Nahuel i Jacobo Prince) el «Manifiesto dirigido a todos los anarquistas de la Argentina», on es condemnava l'actitud crítica dels sectors més puristes del moviment llibertari internacional cap a l'actuació dels anarquistes espanyols i s'invitava a tota la militància a solidaritzar-se amb revolució de la CNT-FAI. En 1939 el triomf franquista l'agafà a França, on realitzava una missió, i, després d'un temps a París, retornà a l'Argentina. En aquesta època s'integrà en la campanya de suport als «Presos de Bragado» i fou secretari de Socors i Sanitat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secretari del Comitè Local de SIA de Rosario i secretari de la Comissió d'Ajuda als Exiliats Antifeixistes (CAEA) a l'Argentina. Continuà amb les seves activitats anarcosindicalistes en diversos sindicats (obrers navals i portuaris, barraqueros, etc.). El febrer de 1941 fou, amb Juan Corral, un dels fundadors del periòdic Solidaridad Obrera. Una voz obrera y campesina de orientación y de lucha, impulsat per la FACA i òrgan oficiós de diversos sindicats autònoms no adherits a la FORA, del qual va ser nomenat director, i que acabà prohibit l'agost de 1943 per les autoritats arran del cop d'Estat militar del 4 de juny d'aquell any. En aquests anys ideà un atemptat contra el president Juan Domingo Perón, però els companys li demanaren desactivar la bomba en l'últim moment per por a la repressió que es desencadenaria. En 1950, en plena repressió peronista, es va veure obligat a exiliar-se a Montevideo (Uruguai), on en 1956 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). En 1960 publicà el reportatge EFCSA. Democracia sin capitalismo o socialismo sin dictadura, sobre l'experiència autogestionària de la cooperativa de producció «Establecimiento Frigorífico del Cerro Sociedad Anónima» (EFCSA) de Montevideo, de la qual va ser un dels seus promotors. En 1964 publicà, amb Jacques Bouyé i Gaston Leval, el llibre L'homme dans l'industrie. En 1978 sortí el primer volum de la seva autobiografia sota el títol Memorias de un luchador social. Pergamino (1908-1914), Asturias (1914-1921), retorno a Pergamino (1921-1925), al qual li va seguir un segon volum en 1981, Memorias de un luchador social. Buenos Aires (1925-1926), Montevideo (1926-1929), Argentina (1929-1937), España (1937-1939), restant un tercer tom inacabat i inèdit. Laureano Riera Díaz va morir el 22 de setembre de 1988 a Montevideo (Uruguai).

Laureano Riera Díaz (1908-1988)

***

D'esquerra a dreta: Equo Gilioli, Bruno Gualandi i Luigi Evangelisti al front d'Osca (1936)

D'esquerra a dreta: Equo Gilioli, Bruno Gualandi i Luigi Evangelisti al front d'Osca (1936)

- Equo Gilioli: El 23 de maig de 1910 neix a Novi di Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament el 23 de març de 1910 a Rovereto Ferrarese (Emília-Romanya, Itàlia)– l'anarquista Equo Gilioli. Sos pares es deien Onofrio Gilioli i Maria Giuseppa Pelliciari. Era el quart dels nou germans i germanes (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Seintilla, Ribelle i Feconda Vendetta) d'aquesta destacada família llibertària. L'agost de 1922, amb l'adveniment del feixisme al poder, s'exilià a França. En 1924 vivia amb sa família a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i participava en les activitats dels refugiats anarquistes italians. Es guanyava la vida com a obrer en una fàbrica de ciment i fent de paleta i de fuster en la construcció. En 1933 tingué un infant, Renzo Gilioli, amb sa companya Bruna Bice Eugénia Donetti. L'estiu de 1936 fou el primer dels germans que marxà cap a Espanya, al costat d'altres companys (Michele Centrone, Luigi Evangelisti, Socrate Franchi, Mario Girotti, Bruno Gualandi i Renzo Cavani), per a lluitar contra el feixisme. Membre de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluità a la batalla de Monte Pelado i a Osca (Aragó, Espanya) enquadrat en la secció de metralletes d'Umberto Tommasini. Formà part del grup anarquista «Angiolillo» i fou xofer del comandant de la secció. El desembre de 1936 va ser greument ferit en un accident automobilístic quan conduïa una delegació de la secció (Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Umberto Marzocchi i el capità Ruso, del Partit Obrer d'Unificació Marxista) cap a Barcelona, a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a ratificar el reemplaçament de Carlo Roselli per Giuseppe Bilochi al cap de la Secció Italiana, i va ser hospitalitzat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Tornat a França l'abril de 1937, va ser buscat per les autoritats per a detenir-lo. L'octubre de 1940 el seu nom figurava en una llista d'«elements subversius perillosos» enviada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. En aquesta època s'establí amb sa família a Busiet (Aquitània, Occitània) i col·laborà amb la Resistència. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fontenay-sous-Bois. El juliol de 1955 rebé la nacionalitat francesa i més tard participà en el moviment de «Maig del 68». Equo Gilioli va morir el 23 d'agost de 1997 a la Residència de Jubilats «Les Jardins d'Ozoir» d'Ozoir-la-Ferrière (Illa de França, França) i va ser enterrat al costat de sa companya al cementiri de Fontenay-sous-Bois.

***

Ángel Tomás Cortés

Ángel Tomás Cortés

- Ángel Tomás Cortés: El 23 de maig de 1921 neix a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Tomás Cortés, també conegut com Ange Thomas. Sos pares, pagesos benestants, es deien Ángel Tomás i Carmen Cortés. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Xest, creat per les Joventuts Llibertàries, del qual va ser secretari, i que comptà amb una biblioteca, sessió setmanal de cinema i on es feren nombrosos debats (amor lliure, control de natalitat, tabaquisme, alcoholisme, etc.). A finals de 1936, en plena Revolució, amb altres 12 companys, obrí a Xest un centre d'aprenentatge per a ensenyar a llegir i a escriure després de la feina els nombrosos analfabets de la població. Com que era molt jove per anar al front, participà activament en el procés de col·lectivització del poble, encarregant-se de la distribució de productes. També realitzà tasques en la construcció de refugis antiaeris i en el suport als refugiats vinguts de zones ocupades pels feixistes. El març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, marxà cap a Alacant (Alacantí, País Valencià) amb la intenció de poder fugir amb vaixell, però finalment va ser capturat pels feixistes i tancat primer al camp de concentració de Los Almendros i tres dies després al camp d'Albatera. Aconseguí fugir-ne i retornar al seu poble natal. A Xest formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i es dedicà a la falsificació de documentació. Com que li tocava fer el servei militar, en 1940 decidí passar per Andorra en ple hivern els Pirineus. A Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) s'uní a la «Xarxa Ponzán» que organitzava passos clandestins a la frontera i d'aquesta manera passà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya). Sota el nom fals d'Ange Thomas, identitat que va mantenir fins 1965, treballà de llenyataire a Ravat (País de Foix, Occitània). En 1941 va ser enviat per a fer de carboner a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Rians (Provença, Occitània). Regularment hi anà a Marsella (Provença, Occitània), on va subministrar als companys cartilles de racionament falses. Gràcies a la protecció del cònsol mexicà Gilberto Bosques, evitar ser enviat a Alemanya com a treballador forçat. Obtingué un visat per anar cap a Mèxic, però per manca de vaixell acabà refugiat a Còrsega, on va treballar novament de llenyataire. En contacte amb la resistència local, participà en l'alliberament de l'illa l'octubre de 1943. En 1945, després de la II Guerra Mundial, retornà al continent i s'instal·là a Meunas, on va fer feina als boscos. Allà conegué Jeanne Griseri, filla de lleters, que esdevingué sa companya i amb qui es casà en 1947 a Marsella i amb qui tingué tres infants (José, Antoine i Michel). Treballà en una fàbrica de sabates i en una empresa comercial, sempre seguint els principis llibertaris. En 1950 obrí una botiga d'alimentació a Meunas. En aquests anys freqüentà les Joventuts Llibertàries de Marsella i col·laborà en la premsa (Cenit, Ruta, etc.). Sempre es mantingué solidari amb els necessitats i fidels al pensament llibertari. Ángel Tomás Cortés va morir, gairebé centenari, el 10 d'agost de 2020 al seu domicili de Meunas (Provença, Occitània).

Ángel Tomás Cortés (1921-2020)

***

Moncho Alpuente

Moncho Alpuente

- Moncho Alpuente: El 23 de maig de 1949 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor, dramaturg, humorista, compositor i músic llibertari Ramón Carlos Alpuente Mas, més conegut com Moncho Alpuente. Sos pares es deien Carlos Rafael Alpuente i Gloria Mas. Després d'estudiar en un internat de maristes a Segovia (Castella, Espanya) i de fer el batxillerat en un institut de Madrid, va fer periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església de Madrid. A partir de 1967 col·laborà en diferents periòdics i revistes (SP, Teleguía, etc.). Atret per la música i el teatre, formà part de grups musicals (Desde Santurce a Bilbao Blue Band, Las Madres del Cordero i Moncho Alpuente y Los Kwai) i teatrals (Castañuela 70, Castañuela 90, Quo Vadis, La Reina del Nilo, Tábano, Tú no tienes la culpa, Federico, etc.). Va fer crítica musical (Informaciones) i presentà programes radiofònics (Antena 3 Radio, Cadena SER,  Onda Cero, Popular FM, Radio El País, Radiocadena Española, Radio Popular, RNE, etc.) i televisius en Televisió Espanyola (La Azotea de Wyoming, Los Comunes, Delirios de amor, Mundo Pop, El peor programa de la semana, Popgrama, ¡Qué noche la de aquel año!, Tele-Revista,. Posteriorment fou redactor de diaris (Opinión, Qué, El País, Público, etc.) i corresponsal a Madrid del diari barceloní El Periòdic de Catalunya. També va escriure lletres de cançons per a diferents autors (Luis Eduardo Aute Gutiérrez, Hilario Camacho Velilla, Rosa León Conde, Joaquín Ramón Martínez Sabina, Jorge Pí García, Antonio Piera Rodríguez, Miguel Ríos Campaña, Jaume Sisa Mestres, Orquestra Mondragón, etc.) i fou autor de nombrosos llibres de lectura infantil i juvenil. En la dècada dels setanta va estar afiliat, juntament amb Emmanuela Beltrán Rahola (Emma Cohen) i Fernando Fernández Gómez (Fernando Fernán Gómez), entre d'altres, al Sindicat d'Espectacles Públics de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1977 actuà com a músic en les Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya) i en 1979 va ser un dels organitzadors dels actes culturals del V Congrés de la CNT que se celebraren a la Casa de Campo de Madrid. Des dels anys noranta fins el final de sa vida va fer nombroses conferències i actuacions en actes de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i d'Ateneu Llibertaris. En aquesta època es traslladà a viure a Segovia, des d'on col·laborava assíduament en CNT i editava, amb Antonio Madrigal, José Orcajo i Quico Serrano, la revista El Cochinillo Feroz. També participà en els actes culturals del VIII Congrés de la CNT que se celebraren en 1995 a Granada (Andalusia, Espanya). En 2001 publicà, amb José Miguel Monzón Navarro (El Gran Wyoming) i Ángel Muñoz-Alonso López (Maestro Reverendo), el disc The Moncho Alpuente Experience. El 17 de juny de 2010 va fer la conferència «Autobiografía de Dios Padre» en les III Jornades de Lliurepensament celebrades a Madrid i aquest mateix any participà en els actes de la commemoració del centenari de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes i contraculturales, com ara Ajoblanco, Bicel, Cáñamo, CNT, Icaria, Mongolia, etc. És autor de Gato, las màquines y la carrera del tiempo (1976, amb altres), La reina del Nilo. Comedia musical en III actos (1982), El libro de los Santos imaginarios y de los hechos apócrifos (1985), Sólo para fumadores (1988), Cómo escapar del '92 (Indios, conquistadores y demás sainetes colombinos) (1990 i 1992), Hablando francamente (1990), Un sabio anda suelto (1990), Versos sabáticos (1991), Madrid me mata (1993, amb altres), La órbita de Ulises (1994), América (1995, amb Héctor Carrión), Bienvenido Farewell o el turista insular (1995), Operación Centollo (1996), Operación Gran Dragón (1997), Grandezas de España. La historia más grande jamás contada con menos escrúpulos (2000), Versos perversos (2000), La experiència es lo último que se pierde (2001), Segovia. Diccionario general de Segovia para uso de viajeros habituados al orden alfabético (2001), Gatomaquias (2005), Un maldito enredo (2012), Autobiografía de Dios Padre (Autorizada) (2013), etc. Moncho Alpuente va morir d'un infart de miocardi el 21 de març de 2015 a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries), on passava uns dies amb sa companya Rosario Vallejo Junco (Chari), població natal d'aquesta, i va ser incinerat.

Mocho Alpuente (1949-2015)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

- Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 23 de maig de 1910 mor a Madrid (Espanya) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Havia nascut el 7 de juny de 1882 a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

***

Necrològica de Léon Capitaine apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 15 de juny de 1928

Necrològica de Léon Capitaine apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 de juny de 1928

- Léon Capitaine: El 23 de maig de 1928 mor a Cormeilles-en-Parisis (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Léon Octave Marie Capitaine. Havia nascut el 13 de gener de 1886 al cantó de Brest-Recouvrance, actualment Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Louis Marie Capitaine, calafatador al port i després contramestre, i Angélique Joséphine Le Roy. El 14 d'octubre de 1909 es casà a Brest-Recouvrance amb Jeanne Yvonne Alexandrine Le Page, amb qui tingué el 7 de setembre de 1910 una filla, Marie Henriette Jeanne Joséphe Capitaine. En aquesta època treballava de comerciant i vivia al número 1 del carrer de la Porte de Brest-Recouvrance. Posteriorment treballà d'electricista al taller de màquines de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i en 1918 va ser nomenat secretari general del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal de la Confederació General del Treball (CGT) –l'any anterior n'era secretari adjunt. Considerat «pacifista a ultrança» en plena Gran Guerra, va ser controlat per la policia en nombroses manifestacions antimilitaristes i antibel·licistes. En 1918 va interrompre amb altres companys una xerrada a favor de la guerra d'un mestre en una escola de Kerhuon (Bro Leon, Bretanya); dies després va ser detingut a l'estació d'aquesta petita població quan venia a fer una reunió sindical, però aconseguí fugir-ne. Membre del grup «Amis de La Vague», va ser un dels principals artífex de la vaga que s'engegà el 29 d'abril de 1918 i que acabà el 6 de maig d'aquell any en un fracàs amb quatre acomiadaments entre els vaguistes. El 19 d'agost de 1918 el Buró Sindical va ser renovat i va ser substituït per Henri Cadec en el càrrec de secretari general. El desembre de 1918, quan la manifestació en ocasió de l'arribada del president nord-americà Woodrow Wilson a Brest, un oficial de marina que havia intentat arrabassar l'emblema sindical va ser apallissat; citat a declarar, no es va poder provar que havia estat ell l'autor de l'agressió. El 5 de gener de 1919 va ser detingut en un cafè on, juntament amb un grup de mariners, repartia fullets en favor de la Revolució russa. Després de purgar cinc mesos de presó preventiva en règim de dret comú a la presó militar de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), entre el 30 i el 31 de maig de 1919 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra i, gràcies a la defensa d'Henry Torres, van ser gairebé tots absolts. Malalt del cor, Léon Capitaine va morir el 23 de maig de 1928 a Cormeilles-en-Parisis (Illa de França, França), on sa família l'enterrà religiosament.

***

Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 18 de juny de 1938

Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 18 de juny de 1938

- Joaquim Blasi Vilanova: El 23 de maig de 1938 cau al front de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Blasi. Havia nascut l'11 d'octubre de 1903 a Barcelona (Catalunya). Militant del Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1937 demanà la integració en el grup anarquista «Pacífico» de la Federació Local de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest grup estava integrat per militants anarquistes del Sindicat de l'Alimentació i partí amb ell, juntament amb un grup de voluntaris de treballadors de la Indústria de Maltatge i Cervesera, al front. Joaquim Blasi Vilanova va ser abatut el 23 de maig de 1938 a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya).

***

Amilcare Bertini

Amilcare Bertini

- Amilcare Bertini: El 23 de maig de 1945 mor a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Havia nascut el 14 de novembre de 1884 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el «Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Woolf Wess

Woolf Wess

- Woolf Wess: El 23 de maig de 1946 mor a Londres (Anglaterra) l'editor anarquista i sindicalista Woolf Wess, també conegut com William Wess o William West. Havia nascut en 1861 a Ukmergė (Ukmergė, Imperi Rus; actualment Lituània) en una família de sis infants. Era fill d'un forner jueu hassídic. Quan tenia 12 anys entrà d'aprenent de sabater i també va treballar d'obrer maquinista en una fàbrica a Dvinsk (Letgàlia, Letònia, Imperi Rus; actualment Daugavpils, Letònia). Va estar molt influenciat pel poeta socialista jueu Morris Winchevsky. En 1881, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà a Anglaterra. A Londres s'integrà en la Socialist League (Lliga Socialista) del barri londinenc de Hackney, on es relacionà molt amb George Cores i Joe Lane. Fou un dels fundadors de l'International Working Men's Educational Club (IWMEC, Club Educatiu Internacional de Treballadors; posteriorment anomenat Germinal), al número 40 del carrer Berner del barri de l'East End, i amb el temps esdevingué el seu secretari i gerent de la seva impremta. L'IWMEC esdevingué un dels centres més importants de propaganda anarquista de la ciutat, on col·laboraren la flor i la nata del moviment llibertari internacional (Georges Cores, Frank Kitz, Piotr Kropotkin, Ted Leggat, Errico Malatesta, Louise Michel, Johann Most, Charles Mowbray, David Nicol, Élisée Reclus, Serguéi Stepniak, John Turner, etc.). En 1888 va ser el primer testimoni convocat en la investigació sobre la mort d'Elizabeth Stride, víctima de Jac l'Estripador. Entre 1880 i 1890 engegà gairebé tots els sindicats jueus londinencs. Durant la vaga de sastres de l'Est de Londres del 27 d'agost al 2 d'octubre de 1889 en va ser el secretari del comitè, obtenint donatius de sindicats i de persones individuals per al manteniment dels vaguistes. En 1890 fundà i fou secretari de l'International Tailors, Machinists and Pressers' Trade Union (Sindicat Internacional de Sastres, Maquinistes i Planxadors) i de l'United Ladies' Tailors and Mantle Makers' Association (Associació de Sastres i Fabricants de Mantells de Dones). També ajudar a muntar una fleca cooperativa jueva al carrer Brushfiel del barri londinenc d'Spitalfields. L'1 de novembre de 1890 organitzà un míting per protestar contra les persecucions dels jueus a l'Imperi Rus celebrat al «Berner Street Club». També en 1890 començà a col·laborar en la composició tipogràfica del periòdic anarquista Freedom, que havia sortir en 1886, i l'any següent esdevingué gerent de l'editorial «Freedom Press», fent gires propagandístiques al costat de destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Louise Michel, Saul Yanovsky, etc.). Quan el propietari del local de Freedom els va treure, ell traslladà la impremta al domicili d'Hermann Stenzleit, antic company del «Communist Club» del carrer Rose. Quan Yanovsky marxà cap als Estats Units, va ser reemplaçat com a editor del setmanari ídix Der Arbeyter Fraynd (L'Amic del Treballador) per Jacob Kaplan, però ràpidament, l'octubre de 1895, ell va substituir aquest darrer perquè tenia més experiència; aquest periòdic esdevingué anarquista comunista i òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Jueva (Sam Dree, David Isakovitz, Milly Rocker, Rudolf Rocker, Lazar Sabelinsky, Alexandre Shapiro, Shatz, Saul Yanovsky, etc.). El 26 de desembre de 1895, en un congrés anarquista celebrat al York Minster Music-Hall de Londres, va ser nomenat tresorer del «Comitè Anarquista», el secretari del qual era James Tochatti, per enfrontar-se als cercles marxistes que volien evitar la presència llibertària en un futur congrés internacional. A principis de segle la seva participació en el moviment sindical jueu va minvar. En aquesta època començà a treballar de comptable en una fàbrica de tabac. A partir de 1904, juntament amb Tom Keell, va compondre tipogràficament i portà la gerència de Freedom. En 1905 va traduir a l'ídix el llibre d'Oscar Wilde Di menshlikhe zeele unter dem frayen sotsyalizmus (L'ànima de l'home sota el socialisme). El febrer de 1906, amb la pacifista anarcofeminista Lilian Wolfe, també membre del grup editor de Freedom i excompanya de Tom Keell, s'instal·là al «Arbeyter Fraynd Club», al carrer Jubilee del barri Whitechapel, on intentà establir una escola llibertària dominical. El juny de 1906, amb l'anarquista Rudolf Rocker, fou membre del comitè de vaga dels sastres. El 28 d'octubre de 1911, amb altres destacats anarquistes (A. Baker, Thomas Henry Keell, Piotr Kropotlin, Ted Legatt, Max Nettlau, Nellie Plostchansky, Rudolf Rocker, Fernando Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, John Turner, etc.), fou un dels oradors del gran banquet celebrat al Food Reform Restaurant de Londres en ocasió del 25 aniversari del periòdic Freedom. Entre 1928 i 1929 dedicà els seus esforços a reconstituir el «London Freedom Group», que acabà dissolent-se en 1931. Segons alguns, en els anys trenta s'afilià al Labour Party (LP, Partit Laborista), però a finals de la dècada s'implicà de valent, juntament amb Emma Goldman, en la solidaritat amb la Revolució espanyola. En 1946 encara era orador en diversos cercles radicals jueus londinencs i va fer un discurs per commemorar el 55 aniversari del primer número del periòdic Freie Arbeiter Stimme (Veu Lliure del Treball). Woolf Wess va morir el 23 de maig de 1946 a Londres (Anglaterra) i va ser incinerat al crematori de Golders Green. El seu arxiu es troba dipositat al Modern Records Centre (MRC) de la Universitat de Warwick (Coventry, Anglaterra).

***

Faustino Barrabés Asún

Faustino Barrabés Asún

- Faustino Barrabés Asún: El 23 de maig de 1967 mor a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània). Havia nascut el 15 de febrer de 1909 a Esquedas (La Sotera, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Sos pares es deien José Barrabés i Rafaela Asún. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França, on treballà de paleta. Sa companya fou Sofía Santolaria. A conseqüència d'un accident de treball, Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 al seu domicili de La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de desembre de 1972

Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1972

- Manuel Sésar Lloria: El 23 de maig de 1972 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Sésar Lloria. Havia nascut el 23 de gener de 1887 a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià). Sos pares es deien Miguel Sésar i Margarita Lloria. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació els alemanys l'enviaren a treballar de metal·lúrgic en una base submarina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el novembre de 1960 en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de paquets i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig de 1972 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880 francs) al fons «Pro Espanya» de la CNT.

***

Antonio Hernández

Antonio Hernández

- Antonio Hernández: El 23 de maig de 1975 mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista Antonio Hernández, conegut com Toni Hernández. Havia nascut cap el 1915 a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya). Va créixer a València (València, País Valencià), on s'integrà en el moviment anarquista local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a Algèria, on va ser internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria). Posteriorment passà tres anys en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Bouarfa (Figuig, Marroc). El novembre de 1946 assistí, com a representat del Comitè Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al Ple Regional del Nord celebrat a Baiona (Lapurdi, País Basc). Cap el 1965 emigrà a Brussel·les, on va ser tresorer durant quatre anys de la Junta Sindical de la Federació Local de la CNT en l'exili. Antonio Hernández va morir el 23 de maig de 1975 a Brussel·les (Bèlgica).

Antonio Hernández (ca.1915 - 1975)

***

Isak Aufseher

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 23 de maig de 1977 mor a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa) l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Havia nascut el 26 de gener de 1905 a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna) en una família jueva. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

***

Necrològiques d'Eugenio Herrero i Ciriaco Puyo aparegudes en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'1 de desembre de 1977

Necrològiques d'Eugenio Herrero i Ciriaco Puyo aparegudes en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'1 de desembre de 1977

- Eugenio Herrero: El 23 de maig de 1977 mor a França l'anarcosindicalista Eugenio Herrero. Havia nascut cap el 1903 a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent). Petit agricultor, quan la Revolució posà les seves terres al servei de la Col·lectivitat de Valljunquera, de la Comarcal de Vall-de-roures, de la qual va ser responsable d'Abastiment. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats, va ser detingut. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aviat sa companya morí i restà amb dos infants petits. Eugenio Herrero va morir el 23 de maig de 1977 a França després d'un intent d'operació.

***

Necrològica d'Ángel Badía Andía apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 16 de juny de 1992

Necrològica d'Ángel Badía Andía apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 16 de juny de 1992

- Ángel Badía Andía: El 23 de maig de 1992 mor a Marinhana (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Badía Andía. Havia nascut el 24 de març de 1922 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Hermenegildo Badía Aznar i Ángela Andía Aznar. Quan era encara infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Ja jove, s'afilià a les Joventuts Llibertàries del Poblenou de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà de llenyataire i en tasques perilloses a diversos pantans del riu occità Arieja. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i participà en el Grup Artístic d'aquesta organització. Treballà en la perforació d'un túnel al pantà de Jacques i en diverses obres del Canal de Provença, on va contreure la silicosi. Durant els anys setanta s'instal·là a Marinhana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat, de la qual va ser secretari. Fou delegat en diferent plens regionals de la comarcal de Provença i era un assidu animador de les excursions campestres. En 1969 col·laborà en Espoir. Sa companya fou Christiane Goncète Martínez. Ángel Badía Andía va morir el 23 de maig de 1992 a l'Hospital de Marinhana (Provença, Occitània) a conseqüència de la silicosi crònica que patia.

***

Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

- Andrés Alonso Gómez: El 23 de maig de 1995 mor a Blancahòrt (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. Havia nascut el 30 de juny de 1902 –algunes fonts citen erròniament el 1903– a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Alonso i Francisca Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Finalment s'instal·là a Parampuira (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Encarnación Guirao de Haro.

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Progreso Fernández

Progreso Fernández

- Progreso Fernández: El 23 de maig de 1996 mor a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Havia nascut el 17 de novembre de 1897 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). Sos pares es deien Antonio Fernández i María Bailén. En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de caire anarcosindicalista. Més tard s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en els grups anarquistes de Lió i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo». En 1918, després de la Gran Guerra, retornà a la Península i participà en l'organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921 s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De bell nou a França, visqué fins al 1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d'Estudis Socials d'aquella ciutat arpitana. Després, a la Península, milità en el grup d'agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la «Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen «col·laboracionista» la CNT amb el govern republicà i el «pretentisme» de Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb una conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l'assemblea de la Federació Local de València de la CNT, celebrada a la plaça de Bous de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l'ensenyament infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els Orriols de València– i impartí nombroses conferències. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l'equip editor de la revista Bicicleta. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética, Fragua Social, Ítaca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València (València, País Valencià) assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de la biblioteca d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid.

Progreso Fernández (1897-1996)

***

José Alcubierre Alastruey

José Alcubierre Alastruey

- José Alcubierre Alastruey: El 23 de maig de 1999 mor a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Havia nascut el 17 de setembre de 1917 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Jorge Alcubierre Bolea i Matilde Alastruey Sagarra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid (Espanya) i marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Després passà a França i s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània). L'última etapa de sa vida la passà a Gurrea de Gállego. José Alcubierre Alastruey va morir el 23 de maig de 1999 a l'Hospital General San Jorge d'Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat a Gurrea de Gállego.

***

Salvador Gumà Clavell durant el Congrés Esperantista de Saragossa (San Juan de la Peña, 1967)

Salvador Gumà Clavell durant el Congrés Esperantista de Saragossa (San Juan de la Peña, 1967)

- Salvador Gumà Clavell: El 23 de maig de 2003 mor a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Francesc Joan Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Havia nascut el 30 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1901 a Alcover (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Gumà Perelló, serraller i manyà, i Josepa Clavell Serra, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat «Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 23 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

Salvador Gumà Clavell (1901-2003)

***

Paolo Braschi

Paolo Braschi

- Paolo Braschi: El 23 de maig de 2012 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Paolo Braschi. Havia nascut el 15 d'octubre de 1944 a Liorna (Toscana, Itàlia). Era fill de Mario Braschi i de Siria Lombardi. Orfe de pare des d'infant, visqué amb sa mare i son germà petit Carlo Braschi en condicions de penúria econòmica. Després de fer els estudis primaris, treballà de pintor en la construcció i en altres feinetes. Des de jove començà a freqüentar la seu de la Federació Anarquista de Liorna (FAL) i formà part del moviment provo. Sense treball, en 1968 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina. Entre 1968 i 1969, amb altres companys, entre ells Pietro Valpreda, es mostrà força actiu en les lluites socials i polítiques d'aleshores. El 27 d'abril de 1969 va ser detingut sota l'acusació d'haver col·locat dos dies abans bombes a l'Oficina de Canvi de l'Estació Central i a la parada de l'empresa FIAT a la Fira de Mostres de Milà. Després de patir reclusió preventiva a la Presó Judicial «San Vittore» de Milà, va ser jutjat i absolt el 24 de juliol de 1970 dels citats dos atemptats, juntament amb la resta de companys (Angelo Pietro Della Savia, Paolo Faccioli, Clara Mazzanti, Giuseppe Norscia i Tito Pulsinelli), palesant-se els muntatges policíacs del comissari Luigi Calabresi que havien patit, tot descobrint-se finalment que els crims havien estat perpetrats pels neofeixistes Franco Freda i Giovanni Ventura. No obstant això, el 28 de maig de 1971 la II Audiència de Milà el condemnà en total a set anys de presó per fabricació d'explosius i dos atemptats nocturns amb bomba, un d'ells en un edifici municipal de Gènova (Ligúria, Itàlia) i altre al Palau de Justícia de Liorna. Un cop posat en llibertat condicional immediatament, ja que havia purgat la pena en presó preventiva, reprengué la seva militància activa en el Grup d'Acció Directa Anarquista (GADA). Va ser un dels fundadors del moviment «Senza Soste» (Sense Sostres). En el seu últim període, participà en els iniciatives per la defensa de la memòria històrica llibertària (assassinat de Giuseppe Pinelli, massacres d'Estat, repressió, tortures, etc.), tot participant en la fundació de l'«Associació Pietro Valpreda. Anarquistes per la veritat sobre les massacres». Reputat vidrier artesà de llums Liberty. Paolo Braschi va morir el 26 de maig de 2012 a Liorna (Toscana, Itàlia) en un accident de trànsit quan hi anava amb bicicleta.

Paolo Braschi (1944-2012)

---

[22/05]

Anarcoefemèrides

[24/05]

Escriu-nos


Actualització: 26-05-24