|
---
Anarcoefemèrides
del 23 de maig Esdeveniments
Barricada davant de
l'església de la Madeleine - Tercer dia de la Setmana
Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París
(França) el Comitè de Salvació
Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a
l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a
la confraternitat.
Serà una vana il·lusió. Les
hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre
caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels
federats es fa
matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per
«salvar
l'honor». La resistència persisteix a la
Butte-aux-Cailles, comandada per
Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime
Lisbonne, als carrers de la
Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a
l'estació de l'Est. Les
tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg
Montmartre, la Concorde
i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al
parc
Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran
nombrosos
monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes,
el
Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri
de Finances... No
se sap ben bé si fruit de l'acció de communards
incendiaris, dels obusos
versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir
arxius
comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de
foc. ***
Capçalera
del primer número de Ni Dieu ni Maître - Surt Ni Dieu ni
Maître:
El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número
del periòdic bimensual Ni Dieu ni
Maître. Organe communiste-anarchiste.
Era continuació de L'Insurgé
(1885).
Prohibit a França, passarà a ser setmanari a
partir del número de febrer-març
de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del
segon número (juny de
1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una
trentena de militants
anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest,
Ferdinand Monier, Henri
Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste
Winandy i
els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè
de Eugène
Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del
barri brussel·lès de
Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números,
l'últim el del 22 de
maig de 1886, quan és reemplaçat per La
Guerre Sociale i La
Liberté (1886). Els
epígrafs de la capçalera són unes
cites de Bakunin: «Si Dieu existait il
faudrait l'abolir» (Déu existís,
caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre
ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic
és el nostre amo) i a l'interior
del periòdic trobem cites d'Émile Pouget
(«Matar un diputat, un patró o un
magistrat, es mejor que cent mil discursos»),
d'Émile Gautier («El sufragi
universal és la mistificació més gran
del segle») o de Louis Alibeaud («El pa
no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el
mato») que encapçalen
les pàgines. ***
Portada
de l'únic número de Teatro Social - Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge. ***
- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. ***
Anagrama
d'ASO - Creació de
l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig
de 1961 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), després d'un
període de gestació davant el
ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la
Confederació Nacional del Treball (CNT) –per la
CNT
unificada van signar Roque
Santamaría i Josep Borràs–, la
Unió
General de Treballadors (UGT) i l'Euskal
Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que
serà
anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins
al final del
franquisme, però que només fins al 1966 va tenir
alguna rellevància a
l'interior de la península (Catalunya, País Basc
i Astúries); entre 1967 i 1975
va tenir els seus moments crítics: la CNT
rebutjarà la incorporació de nous
grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de
comitès al marge de l'Aliança, la
UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió
Sindical Obrera (USO) i les
Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la
constitució de la
Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar
l'aparició de noves
tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa
a favor de
l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la
CNT en l'Exili que ho va
proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a
Perpinyà el Comitè d'Enllaç
Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya,
criticat per la UGT i el Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés
ugetista de 1959 va donar
llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per
estar present l'altre
sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre
PSOE i
cristians per formar la Unió de Forces
Democràtiques (UFD). L'Aliança es va
retardar un any pel procés de reunificació
confederal i com que s'imposen els
ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial,
gestió sindical de
les assegurances socials i les universitats laborals, etc.).
L'Aliança va tenir
més incidència a l'Estat francès que a
l'Estat espanyol: es creen comitès a
nombroses ciutats gales que organitzaren mítings,
assemblees, col·lectes,
propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la
Península les coses eren
força més difícils i només
a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna
importància. L'Aliança al País Basc va
trobar-se amb diferents problemes: com
una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i
ELA –volia anar a les
eleccions–, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna
(ETA,
País Basc i
Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970
va convocar
manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de
1964, abril
de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a
Catalunya arriba
l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el
Sindicat Obrer Català
(SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una
reunió celebrada
l'octubre a Madrid –que va prendre el nom
d'Aliança
Sindical Obrera d'Espanya
(ASOE), més coneguda com ASO– i que pretenia:
enderrocar el
franquisme,
constituir un ample front de conspiració antifranquista, un
règim provisional
que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a
una fusió
sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional
antifranquista; el procés
per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava
autonomia pel que
fa el sector de l'exili, futura unitat sindical,
participació en eleccions
sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres
d'empresa, així com
l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el
Partit Comunista
d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de
Martínez Amurrio comptés amb molt
poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964
per entendre que
més que un pacto era un fusió de sindicats,
alhora que l'aparició del
«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de
1966. A Astúries també es va
arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va
llançar alguns manifests entre 1960
i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el
Comitè de Solidaritat Obrera (USO,
CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE. ***
Les
forces de l'"ordre" - París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió. ***
Cartell
de l'acte - Conferències sobre
Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren
a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia), quatre
conferències al voltant de la figura de
l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la
Federació Anarquista de
Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista
Italiana (FAI), es
realitzà en ocasió del cinquantè
aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van
intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la
formació política de Berneri;
Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva
actuació
a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.
Naixements
Foto
policíaca de Frédéric Mazzoldi
(23 de març de 1894) - Frédéric
Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala
(Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment
Itàlia) l'anarquista
Frédéric-Jean-Baptiste
Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi.
Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi
Austrohongarès)
va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la
vida fent de llauner, de
calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de
París (França). Va ser
condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880
comprà un habitatge
al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif
(Illa de França, França), on
s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un
nebot (Aristide Pitois).
Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881
l'assegurà contra incendis.
El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les
flames;
detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència
del Sena per haver
calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i
condemnat a cinc anys de
presó i a 10 anys de vigilància en expirar la
pena. Més tard vivia al número 4
del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner
Lucien Mauzon. El
27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de
França i el 23 de març va
ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc);
en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda
anarquista.
Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg.
Aquest mateix any de 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Després
passà a Suïssa, d'on va ser expulsat
del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser
expulsat de Suïssa
juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat
de l'emperadriu
Elisabeth d'Àustria (Sissi)
a mans de
Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Sanshirô Ishikawa - Sanshirō Ishikawa:
El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el
teòric, historiador,
traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō
Ishikawa
(Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut
com Kyokuzan o Asahiyama.
Fou educat en
una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i
dret a Tòquio, es
llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a
l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del
Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per
a la qual escrigué
nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel
cristianisme
social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen
(Nova Era) i de la qual
esdevindrà redactor en cap. Després de la
desaparició d'aquesta revista en
1906, esdevé l'any següent el director de la nova
revista Sekai Fujin
(Dones al Món) i des del primer número (25 de
gener de 1907) del diari Heimin
Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits
fou detingut
el març de 1908 i restà empresonat a
Tòquio fins al maig de 1908. El maig de
1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la
presó de
Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu,
quan al Japó es
desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i
anarquista, aconseguí
escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913
fugí amb un vaixell francès
del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer
s'exilià a Brussel·les
(Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i
després a França, on
entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward
Carpenter –amb qui viurà
una temporada al Regne Unit–, i amb els quals
perfeccionà la seva formació
política. A començaments de la Gran Guerra
començà a escriure el seu Diari
dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a
partir del febrer de 1915 a
París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de
Borgonya de Paul Reclus.
Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc
amb Paul Reclus i sa
família. L'octubre de 1920 retornà al
Japó i creà un grup anarquista, on
participà Miura Seiichi, que edità un
periòdic, Kokusen. Però la
seva cooperació
amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista
japonès. Va ser
detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol
de Kanto de l'1 de
setembre de 1923 que assolà la regió de
Tòquio i de Yokohama i desencadenà una
ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar
la vida gràcies a
la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa,
noble japonès força influent.
Amant de la vida agrícola, s'instal·là
en un petit poble a prop de Tòquio per a
fer de pagès. En 1927 fundà la
«Societat d'Educació Mútua» i
la revista Dinamikku
(Dinàmic), en la qual redactà números
monogràfics consagrats a Élisée
Reclus,
Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També
traduí i edità les obres de
Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a
l'estudi de la història
de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El
maig 1946 prengué
part com a assessor en la creació de la Federació
Anarquista Japonesa (FAJ) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Heimin Shinbun (Diari de
l'Home
del Poble). També va fer estudis sobre història i
teoria anarquistes. És autor
de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista
estètic i sobre
els seus principis teòrics, sobre la història
dels moviments socials europeus i
americans, sobre la mitologia japonesa; també té
una biografia d'Élisée Reclus
i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts
de l'anarquisme i
de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola,
etc.). En 1956 s'edità
una autobiografia seva (Jijoden) en
dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la
seva casa
del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una
congestió cerebral i fou enterrat el
2 de desembre. ***
Notícia
orgànica de Joseph Pachot publicada en el
periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué
de l'1 de gener de 1912 - Joseph Pachot: El
23 de maig de 1880 neix a Tours
(Centre, França) l'anarquista i sindicalista Josep Marie
Pachot. Era fill
natural de la modista Marie Zozime Hermine Pachot. Es guanyava la vida
treballant d'obrer pastisser. El 7 de gener de 1908 es casà
a Marsella
(Provença, Occitània) amb Victorine Marie
Guichard, amb qui tingué un infant i
de la qual es divorcià el 19 de juny de 1922. En 1909 vivia
al número 18 del
carrer Musée de Marsella i treballava de pastisser al carrer
d'Aubagne.
Sindicalista llibertari, fou membre del Comitè de Defensa
Social (CDS). Membre
del Consell d'Administració de la Borsa del Treball de
Marsella i
antimilitarista, a partir de finals de 1911 fou membre de la
comissió de
gerència de la caixa del «Sou del
Soldat». Assistí a les conferències
llegides
per Sébastien Faure i albergà al seu domicili un
dels infants alumnes d'aquest
a la seva escola «La Ruche». Secretari del Sindicat
d'Obrer Confiters i
Pastissers de Marsella de la Confederació General del
Treball (CGT), des de
maig de 1912 col·laborà amb articles en L'Ouvrier
Syndiqué, òrgan de la Unió
des Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament de les Boques del
Roine i
de la Borsa del Treball de Marsella, periòdic del qual era
membre de la seva comissió
editorial. L'agost de 1913 va ser nomenat representant del Sindicat de
Cuiners
de Marsella per a l'UCSO. El 5 de maig de 1925 es casà a
Toló (Provença,
Occitania) amb Marguerite Julia Poli, divorciada d'Adrien Franklin. En
aquesta
època vivia al número 6 del carrer Bastide de
Toló. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Notícia
d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 25 de juliol de 1914 - Édouard Boudot:
El 23 de maig de 1886 neix a Rennes
(Bretanya) el dissenyador industrial i enginyer anarquista i
antimilitarista
Édouard Eugène Louis Jean Nicolas Boudot. Sos
pares es deien François Eugène
Boudot, treballador estatal en l'Artilleria, i Laurence
Joséphine Marguerite
Bouchard. En 1907 s'incorporà en un regiment d'enginyers i
va ser destinat al
Ministeri de la Guerra; durant aquesta època militar,
llogà una habitació al
número 4 del carrer Schoelcher i després al
número 24 del carrer Glacière de
París (França) i va ser amant d'una jove russa,
Anna Ginzberg. El setembre de
1909, per penes d'amor, intentà suïcidar-se amb
gas. En 1910 passà a viure amb
son pare, al número 70 del carrer République de
Puteaux (Illa de França,
França). En aquesta època
començà a militar en el moviment anarquista i,
amb
contacte amb Miguel Almereyda, va ser un dels principals animadors del
Grup
d'Acció Revolucionària (GAR) de Puteaux, creat a
la Borsa del Treball. El 24 de
març de 1911 va ser condemnat, per un delicte de
«provocació de militars a la
desobediència», per l'Audiència del
Sena com a cosignant d'un cartell
antimilitarista, que reproduïa passatges del «Manuel
du soldat» de Georges
Yvetot, que va se aferrat l'octubre de 1910 durant la vaga de
serrallers, a
tres mesos de presó i 500 francs de multa. Entre altres
inculpats figurava sa
futura companya, Julie Attinost, també militant del GAR. El
8 de juliol de
1911, juntament amb Louis Alignier, va ser tancat com a pres
comú a la presó
parisenca de La Santé i ambdós decidiren fer vaga
de fam per a aconseguir el
règim polític. El 14 de juliol encara continuaven
amb la vaga. A finals
d'octubre de 1911 s'instal·là amb Julie Attinost
a Courbevoie (Illa de França,
França), on visqué fins que hagué de
fugir de França el 19 de novembre de 1912.
Entre el 20 de febrer i el 17 de novembre de 1912 treballà
de dissenyador amb
Priol, agent de l'empresa Arol, al carrer Beaurepaire de
París. El 6 de juliol
de 1912 va ser nomenat, juntament amb Louis Lecoin, secretari de la
Federació
Comunista Anarquista (FCA), en substitució
d'Eugène Martin. L'11 de juliol de
1912, amb Jean Bonafous, Pierre Martin i André Mournaud,
parlà en un míting
contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom
que fos condemnat a penes de presó de
més de tres mesos per qüestions de vaga, per
rebel·lió a l'autoritat o per
propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris
africans (Bat'
d'Af)– a la Maison Commune del III Districte de
París. L'agost de 1912 va
ser un dels fundadors, amb Georges Durupt i Pierre Ruff, de la revista
mensual Le Mouvement Anarchiste i
l'octubre
d'aquell any impulsà l'Escola de Propaganda de l'FCA, de la
qual va ser nomenat
secretari. El 9 d'octubre de 1912 va fer un discurs contra
«el militarisme i el
patriotisme revolucionaris» de Gustave Hervé en un
míting de l'FCA («Contra tot
militarisme») celebrat a les
Sociétés-Savantes de París, on
assistiren més de
mil persones. El novembre de 1912 cofundà amb
Eugène Jacquemin i Édouard Sené
la revista Le Réveil Anarchiste
Ouvrier,
que publicà 14 números fins el desembre de 1913,
i que va ser substituït per Le
Réveil Anarchiste (abril-maig 1944),
on va col·laborar. El novembre de 1912 era membre del
consell d'administració
de Le Libertaire. El 12 de novembre
de 1912 prengué la paraula en el míting de l'FCA
«Si la guerre éclate, ce que
nous ferons», celebrat a les
Sociétés-Savantes de París, on va fer
un discurs
força radical, explicant detalladament com fer sabotatges
per a entrebancar la
mobilització. Aquest discurs radical implicà,
quatre dies després, l'escorcoll
del «Foyer Populaire» de Belleville, seu de l'FCA.
El 17 de novembre de 1912
participà en una gran reunió pacifista a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França), però, sabent que la policia el buscava,
aprofità per a desaparèixer. Dos
dies després va ser reemplaçat en la secretaria
de l'FCA per Élie Collange.
Refugiat a Bèlgica, va escriure una carta de desafiament a
les autoritats
franceses, que La Bataille Syndicaliste
publicà el 27 de novembre de 1912. En aquesta
època son pare trencà relacions
amb ell i no el volia veure. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat en
rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a dos anys de
presó i a 100 francs de
multa. El 3 de març de 1913 parlà en el
míting antirepressiu «Antipatriotes...
quand même!» de l'FCA, celebrat a les
Sociétés-Savantes. Dos dies després,
amb
son advocat Oustry, es lliurà a les autoritats i va ser
empresonat, realitzant
vaga de fam per a aconseguir el règim polític.
Tancat com André Mournaud,
ambdós no pogueren assistir al Congrés Nacional
de l'FCA celebrat l'agost de
1913, però enviaren una carta que va ser llegida pels
delegats on protestaven
enèrgicament contra la presència
d'individualistes de L'Anarchie en
el congrés. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys
anarquistes (Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud i
André Parmeland)
tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes,
França), envià una carta al
director del diari parisenc La Lanterne on
denunciava la violació de la
seva correspondència per part de les autoritats
penitenciàries. El 16 de març
de 1914 va ser autoritzat per a sortir de La Santé unes
hores per a visitar la
néta de sa companya Julie Attinost, aleshores
hospitalitzada. Durant les
eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de
denúncia
sobre la situació dels presos polítics, va ser
nomenat «candidat de la
llibertat» per al XVIII Districte de París. El 18
de juliol de 1914 assistí a
una reunió de la Unió Regional Parisenca de la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR), on parlà sobre els objectius del Congrés
Anarquista Internacional que
s'havia de celebrar les pròximes setmanes a Londres
(Anglaterra). El 28 de
juliol de 1914 va fer la xerrada «Les anarchistes
révolutionnaires et le
Congrés de Londres», organitzada pel
«Groupe des Temps Nouveaux»
i celebrada a la «Lutèce Sociale». Quan
esclatà la
Gran Guerra, no es va presentar el seu regiment i s'exilià a
Londres. Va ser
inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
El
febrer de 1915 signà, amb Henry Combes i Jules Lemaire,
també refugiats a
Londres, el manifest «L'Internationale anarchiste et la
guerre», contrari a la
«Unió Sagrada». El 12 de juliol de 1915
es declarà insubmís. En 1922 retornà a
París i s'instal·là al
número 44 del carrer Gutenberg. No reprengué
contacte
amb el moviment anarquista i treballà en una empresa de
maquinària per a grues
(«Société des Engins de
Levage») al número 47 del carrer Miromesnil. El 23
de
maig de 1923 va ser jutjat pel II Consell de Guerra per la seva
insubmissió
durant la Gran Guerra i va ser posat en llibertat amb la
condició de
presentar-se sempre que fos convocat. El juny de 1923
s'instal·là al número 12
del carrer Val de Meudon (Illa de França, França)
i en 1924 al número 1 del
carrer de l'Avenir de Saint-Denis (Illa de França,
França). En aquesta època
treballava d'enginyer a la Unió de l'Electricitat de
París. El 8 de gener de
1927 assistí a l'assemblea general de la Unió
Anarquista Comunista (UAC),
celebrada la número 163 del bulevard de l'Hospital de
París. Sembla que es va
comprometre a col·laborar en la nova sèrie de Le Libertaire i que
freqüentà intermitentment el grup de l'UAC de
Saint-Denis,
però, a resultes de dissensions amb militants d'aquest grup,
deixà de militar
definitivament. El 10 de març de 1930 es casà a
Saint-Denis amb Victorie
Antoinette Joubert, de qui acabà enviudant, i l'11 de
setembre de 1944 al XVIII
Districte de París amb l'empleada bancària
Lucienne Marguerite Baradé. En
aquesta època vivia al número 54 del bulevard de
Clichy de París. El seu últim
domicili va ser al número 43 del carrer Stephenson.
Édouard Boudot va morir el
21 de febrer de 1974 a la Clínica Alpha del XVIII Districte
de París (França). ***
Felipe
Alaiz - Felipe Alaiz
de Pablo: El
23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya) el
periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos
pares es deien Felipe Alaiz,
capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i
Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida
i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb
Bel, Acín,
Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les
forces reaccionàries. El seu
interès per la literatura el va portar a fer de professor a
Lleida i com a
peridista va publicar amb Ramón Acín diverses
revistes aragonesistes a Osca i a
Saragossa –Aragón,
que va dirigir en
1914, Caridad, Floreal,
Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario
de Huesca.
Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i
va ser amic de Pío Baroja, a
qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el
seu
viatge electoral per Aragó «per fer-li
fracassar»; també va intentar ser
funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del
periòdic El
Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva
prometedora carrera
periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va
participar en el
Congrés de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del Teatre de la Comèdia
de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable
rellevància com a
periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso
(1919), director
de Los Galeotes (1920-1921), Superación
(1937), Hoy
(1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,
CNT, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad
Obrera, etc. A
començaments de 1921 va formar part del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
per Tarragona i l'any següent va assistir a la
Conferència de Saragossa. Va
posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de
Sevilla en 1922, que va
abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer
conferències a
Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un
míting a Barcelona. El
setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad
Obrera que no va
dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director,
càrrec que va ser
ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la
revolució de l'Alt
Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la
geografia –va
viure a
Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també
ho va ser en el
terreny ideològic –en 1942 va suggerir la
creació del Partit Llibertari; en
1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de
Tourniac, va signar
la ponència col·laboracionista i era partidari de
presentar-se a les eleccions
municipals, però mesos després s'agrupava en les
files ortodoxes– encara que
gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del
purisme, malgrat que
en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la
direcció del CNT
francès per mantenir una línia de la qual
discrepava–
i fins i tot el portés a
la presó –va ser empresonat quatre anys per la
República per delictes
d'opinió, adscrit a la línia de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el
trentisme. Després del triomf franquista
es va exiliar a França: entre
1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de
Paul Reclus, i més
tard dirigirà CNT fins al 1948 a
París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic,
crític i erudit–, fent
servir diversos pseudònims (Rodela,
Clavileño, Calatraveño,
etc.) en infinitat de publicacions
llibertàries, com ara Ação
Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,
Cenit,
CNT, CNT del Norte, Cultura
y Acción, El Día
Gráfico,
Esfuerzo, Ética, FAI,
El Ideal de Aragón, La
Ilustración Ibérica, Inquietudes,
Juventud Libre, Lucha
Obrera, El Luchador, La Noche,
Proa, Redención,
La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra
Libre, Tierra y Libertad, Umbral,
Voluntad, etc. Va
traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells,
etc. És
autor d'El trabajo será un derecho
(1922), El Cardenal
Soldevila
(1923), Oro molido (1923), Elisabeth
(1923), Quinet (1924),
Amor mío, ven temprano (1926), El
grumete (1927), El
voluntario superviviente (1931), Sociología
del lobo (1931), Un
club de mujeres fatales (1931), María se
me fuga de la novela
(1932), Los aparecidos (1933), La
expropiación invisible (1933), Cómo
se hace un diario (1933), Reforma agraria y
expropiación social
(1935), El problema de la tierra (1935), Por
una economía solidaria
entre el campo y la ciudad (1937), Durruti:
biografía del héroe de la
revolución de julio (1937), Vida
y muerte de Ramón Acín (1937),
La Universidad Popular (1938), Arte de
escribir sin arte (1945), Hacia
una Federación de Autonomías Ibéricas
(1945-1948), Indalecio Prieto,
padrino de Negrín y campeón anticomunista
(1947), La zarpa de Stalin
sobre Europa (1948), Tipos espanyoles
(1962-1965, pòstuma), La
nueva maldición del practicismo (1976,
pòstuma), Azaña: combatiente en
la paz, pacifista en la guerra, La jueza,
etc. Va deixar nombroses
obres inacabades i inèdites, com ara Biografía
de Reclus, Siglo y
medio de España pendular, Historia de la
literatura castellana, etc.Felipe
Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18
d'abril –algunes fonts citen erròniament
el 8
d'abril– de
1959 a l'Hospital Broussais de París
(França). ***
Foto
policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos - Indalecio Ibañez Campos: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez Campos, conegut com Denis i Dionisio. Fill d'immigrants espanyols, sos pares es deien Indalecio Matías Ignacio Ibáñez López, jornaler nascut a Felix (Almeria, Andalusia, Espanya), i Antonia Josefa Tomasa Campos, nascuda a Asp (Vinalopó Mitjà, País Valencià). A començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higiene íntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou, Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per «complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la detenció de Guido Villa apareguda en el diari de San Francisco (EUA) L'Italia del 29 de setembre de 1919 - Guido Villa: El 23 de maig de 1892 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Guido Villa. Era fill de Felice Villa i de Maria Taverna. Afectat
per una greu malformació física, es guanyava la vida treballant de repartidor i
de venedor ambulant a Milà. El 25 de juliol de 1919 parlà en un míting
anarquista a l'Escola del número 10 del Corso di Porta Romana sobre els soviets
a Rússia i la necessitat de col·laboració entre els anarquistes i els
socialistes a Itàlia. El juliol de 1919, juntament amb els anarquistes Bruno
Filippi i Aldo Perego, creà un grup terrorista que es reunia al seu domicili
del carrer Macchi. La policia va atribuir a aquest grup diverses accions: explosió
d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i
atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de
setembre de 1919 aquest grup realitzà un atemptat al Circolo dei Nobili (Cercle
dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del
cafè-restaurant Biffi, a la «Galleria Vittorio Emanuele II», un dels llocs de
trobada la burgesia milanesa, on Bruno Filippi resultà mort. Detingut
immediatament, durant l'interrogatori admeté la seva responsabilitat i la dels
altres companys (Bruno Filippi, Elena Melli, Aldo Perego i Maria Zibardi). El
13 de juliol de 1920, durant el judici, reivindicà la seva acció tot declarant
que l'objectiu de l'atemptat era desencadenar un aixecament popular; va ser
condemnat a 10 anys de presó i dos anys de vigilància especial. El 10 de
desembre de 1926 va ser posat en llibertat. Posteriorment la policia feixista sospità
que, juntament amb Amleto Calura, Ottorino Calvi i Amos Pagani, havia projectat
un atemptat contra Benito Mussolini. L'1 de juny de 1927 se li va assignar
residència durant cinc anys, primer a l'illa siciliana d'Ustica i després a l'illa
de Ponça. El 13 d'abril de 1932 retornà a Milà, però constantment vigilat, ja
que tenia intenció de fugir del país. El 26 d'abril de 1932 se li va assignar
confinament per altres cinc anys. El desembre de 1932 va ser detingut a Ponça i
denunciat per «infracció de les obligacions de confinament» i condemnat a tres
mesos d'arrest. El març de 1935 va ser finalment repatriat cap a Milà i
advertit formalment. En els anys següents treballà com a venedor ambulant del Dizionario
Enciclopedio Moderno i després de llibres de l'editorial Sonzogno, però
aleshores la policia, que el continuava vigilant, no el considerava «perillós».
Guido Villa va morir el 26 d'agost de 1943 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Egisto
Gori - Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Era fill de Silvio Gori i d'Anna Potenti. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per «difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de «desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista. ***
Fotografia
d'Angelo Bonisoli de la policia francesa - Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli –alguns autors citen Camillo Bonisoli. Era fill d'Augusto Bonisoli i d'Emma Calosi. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per «violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona. ***
Josep
Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front - Josep
Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a
Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep
Fontcuberta
Nivera, també conegut com Pep
Tortosa. Sos pares es deien Àngel Fontcuberta
Gisbert i Rosa Nivera Roca.
Quan era
adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental, Catalunya), on
treballà de paleta –va fer el paviment de
l'església del poble– i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec,
que esdevindrà sa
companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i
Joan. Durant la guerra civil
lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut
com Pep Tortosa. Quan
acabà la guerra,
sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a
la presó
Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de
maig de
1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) –son fill
Joan
aconseguí
veure'l la nit abans de la seva execució– i va ser
enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939) ***
Necrològica
de Manuel Pino Barcos apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de febrer de 1968 - Manuel Pinos Barco:
El 23 de mayo de 1903 –el certificat de
defunció cita erròniament el 21 de novembre de
1907– neix a La Carolina
(Jaén,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Manuel Pinos Barco –algunes fonts
citen
erròniament el primer llinatge com Pino. Sos pares es
deien Francisco Pinos Alonso, miner, i
María Barco García.
Orfe ben aviat, quedà responsable de dues germanes
més petites. Començà a
treballar a les mines quan tenia 14 anys i s'afilià a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Emigrà a Catalunya, on
treballà a les mines de potassa de
Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat
Miner de la CNT d'aquesta
localitat. Participà en totes les vagues i insurreccions
dels anys trenta i
quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
les milícies,
lluitant especialment al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració,
com ara el de Vernet. Després va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a treballar a les mines i com a llenyataire. En
1943
s'instal·là a Peliçana, on
organitzà ràpidament la Federació
Local de la CNT,
de la qual va ser membre la resta de sa vida. Sa companya fou
María del
Carmen Balbuena. Manuel Pinos Barco va morir el 13
d'abril –algunes fonts
citen
erròniament el 14 d'abril– de 1967 al seu domicili
de Peliçana (Provença, Occitània). ***
Laureano
Riera Díaz - Laureano Riera Díaz:
El 23 de maig de 1908 neix a
Pergamino (Buenos Aires, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista
Laureano
Riera Díaz. Sos pares, immigrants asturians, es deien
Laureano Riera Piñera i
María Díaz, i després de molts
esforços pogueren muntar un forn de pa. Quan
tenia 16 anys començà a treballar en una colla de
peons de camins que
construïen l'estació d'Urquiza (Buenos Aires,
Argentina) i aquests treballadors
el van introduir en el moviment llibertari. El seu primer matrimoni va
ser amb
una exprostituta. Esdevingué com sos pares obrer de fleca i
formà part de la
Societat de Forners de Pergamino. Posteriorment passà a
militar activament en
el Sindicat d'Obrers Forners de Buenos Aires (Argentina) i de Lomas de
Zamora
(Lomas de Zamora, Argentina) de la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA).
Fou partidari del sector anarquista seguidor de La
Protesta. Es declarà insubmís al servei
militar. Després de
perdre una vaga, durant un temps es dedicà a
l'«anarquisme transhumant» (linyera),
recorrent diverses províncies
argentines (Buenos Aires, Santa Fe, Entre Ríos, Santiago del
Estero, Tucumán,
etc.). En 1926, fugint de la policia, passà clandestinament
travessant el delta
del riu Paraná a l'Uruguai. En aquest país
participà en la creació del Sindicat
de Ferrers d'Obra, del qual va ser nomenat secretari i delegat seu en
el
Consell Federal de la Federació Obrera Regional Uruguaiana
(FORU), i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió La
Fragua.
També milità en el Sindicat d'Escorxadors de la
FORU. Finalment va ser elegit
secretari general de la FORU. En aquesta època
participà activament en la
campanya de per a l'alliberament de Simón Radowitzky. En
1929 retornà a
l'Argentina. El setembre de 1932 participà en el II
Congrés Regional Anarquista
que se celebrà a Rosario (Santa Fe, Argentina), on fou un
dels fundadors del Comitè
Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que l'octubre de 1935
donarà lloc a
la fundació de la Federació Anarquista Comunista
Argentina (FACA). Quan esclatà
la guerra d'Espanya, decidí anar-hi i deixà sa
companya, sos dos infants i sa
feina per partir. El 17 de juny de 1937 arribà a Barcelona
(Catalunya), amb José
María Montero, des de Rosario, passant a Montevideo i via
Àfrica (Dakar,
Casablanca, Orà, Algel i Philippeville), com a
polissó del vaixell de càrrega
espanyol Monte Serantes, amb una
important marineria de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), desembarcant
a Marsella i després per terra (Perpinyà i
Port-Bou) fins a Barcelona, sempre
ajudat per la solidaritat llibertària. A Barcelona,
d'antuvi, ajudà a José Grunfeld
en la Secció de Defensa del Comitè Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i posteriorment va anar al front com a representant de la FAI en
el
Comitè d'Enllaç de la Zona de l'Est de la
Secció de Defensa de la CNT-FAI de Catalunya,
amb seu a Lleida (Segrià, Catalunya). El 30 de desembre de
1937 signà, amb
altres companys (Aldo Aguzzi, Antonio Casanova, Pietro Di Cesare,
José Grunfeld,
Adolfo Laina, Jacobo Maguid, Nita Nahuel i Jacobo Prince) el
«Manifiesto
dirigido a todos los anarquistas de la Argentina», on es
condemnava l'actitud
crítica dels sectors més puristes del moviment
llibertari internacional cap a
l'actuació dels anarquistes espanyols i s'invitava a tota la
militància a
solidaritzar-se amb revolució de la CNT-FAI. En 1939 el
triomf franquista
l'agafà a França, on realitzava una
missió, i, després d'un temps a París,
retornà a l'Argentina. En aquesta època
s'integrà en la campanya de suport als «Presos
de Bragado» i fou secretari de Socors i Sanitat de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), secretari del Comitè Local de SIA de
Rosario i secretari de
la Comissió d'Ajuda als Exiliats Antifeixistes (CAEA) a
l'Argentina. Continuà
amb les seves activitats anarcosindicalistes en diversos sindicats
(obrers
navals i portuaris, barraqueros,
etc.).
El febrer de 1941 fou, amb Juan Corral, un dels fundadors del
periòdic Solidaridad Obrera. Una
voz obrera y
campesina de orientación y de lucha, impulsat per
la FACA i òrgan oficiós
de diversos sindicats autònoms no adherits a la FORA, del
qual va ser nomenat
director, i que acabà prohibit l'agost de 1943 per les
autoritats arran del cop
d'Estat militar del 4 de juny d'aquell any. En aquests anys
ideà un atemptat
contra el president Juan Domingo Perón, però els
companys li demanaren
desactivar la bomba en l'últim moment per por a la
repressió que es
desencadenaria. En 1950, en plena repressió peronista, es va
veure obligat a
exiliar-se a Montevideo (Uruguai), on en 1956 fou un dels fundadors de
la
Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). En 1960
publicà el reportatge EFCSA.
Democracia sin capitalismo o
socialismo sin dictadura, sobre l'experiència
autogestionària de la
cooperativa de producció «Establecimiento
Frigorífico del Cerro Sociedad
Anónima» (EFCSA) de Montevideo, de la qual va ser
un dels seus promotors. En
1964 publicà, amb Jacques Bouyé i Gaston Leval,
el llibre L'homme dans l'industrie.
En 1978 sortí el primer volum de la seva
autobiografia sota el títol Memorias
de
un luchador social. Pergamino (1908-1914), Asturias (1914-1921),
retorno a Pergamino
(1921-1925), al qual li va seguir un segon volum en 1981, Memorias de un luchador social. Buenos Aires
(1925-1926), Montevideo (1926-1929), Argentina (1929-1937),
España (1937-1939),
restant un tercer tom inacabat i inèdit. Laureano Riera
Díaz va morir el 22 de
setembre de 1988 a Montevideo (Uruguai). Laureano Riera Díaz (1908-1988) ***
D'esquerra
a dreta: Equo Gilioli, Bruno Gualandi i Luigi Evangelisti al front
d'Osca (1936) - Equo Gilioli: El 23 de maig de 1910 neix a Novi di Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament el 23 de març de 1910 a Rovereto Ferrarese (Emília-Romanya, Itàlia)– l'anarquista Equo Gilioli. Sos pares es deien Onofrio Gilioli i Maria Giuseppa Pelliciari. Era el quart dels nou germans i germanes (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Seintilla, Ribelle i Feconda Vendetta) d'aquesta destacada família llibertària. L'agost de 1922, amb l'adveniment del feixisme al poder, s'exilià a França. En 1924 vivia amb sa família a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i participava en les activitats dels refugiats anarquistes italians. Es guanyava la vida com a obrer en una fàbrica de ciment i fent de paleta i de fuster en la construcció. En 1933 tingué un infant, Renzo Gilioli, amb sa companya Bruna Bice Eugénia Donetti. L'estiu de 1936 fou el primer dels germans que marxà cap a Espanya, al costat d'altres companys (Michele Centrone, Luigi Evangelisti, Socrate Franchi, Mario Girotti, Bruno Gualandi i Renzo Cavani), per a lluitar contra el feixisme. Membre de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluità a la batalla de Monte Pelado i a Osca (Aragó, Espanya) enquadrat en la secció de metralletes d'Umberto Tommasini. Formà part del grup anarquista «Angiolillo» i fou xofer del comandant de la secció. El desembre de 1936 va ser greument ferit en un accident automobilístic quan conduïa una delegació de la secció (Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Umberto Marzocchi i el capità Ruso, del Partit Obrer d'Unificació Marxista) cap a Barcelona, a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a ratificar el reemplaçament de Carlo Roselli per Giuseppe Bilochi al cap de la Secció Italiana, i va ser hospitalitzat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Tornat a França l'abril de 1937, va ser buscat per les autoritats per a detenir-lo. L'octubre de 1940 el seu nom figurava en una llista d'«elements subversius perillosos» enviada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. En aquesta època s'establí amb sa família a Busiet (Aquitània, Occitània) i col·laborà amb la Resistència. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fontenay-sous-Bois. El juliol de 1955 rebé la nacionalitat francesa i més tard participà en el moviment de «Maig del 68». Equo Gilioli va morir el 23 d'agost de 1997 a la Residència de Jubilats «Les Jardins d'Ozoir» d'Ozoir-la-Ferrière (Illa de França, França) i va ser enterrat al costat de sa companya al cementiri de Fontenay-sous-Bois. ***
Ángel
Tomás Cortés - Ángel
Tomás
Cortés: El 23 de maig de 1921 neix a
Xest (Foia de
Bunyol, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista Ángel Tomás Cortés,
també conegut com Ange Thomas.
Sos pares, pagesos
benestants, es deien Ángel Tomás i
Carmen Cortés. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu
Llibertari de Xest, creat
per les Joventuts Llibertàries, del qual va ser secretari, i
que comptà amb una
biblioteca, sessió setmanal de cinema i on es feren
nombrosos debats (amor
lliure, control de natalitat, tabaquisme, alcoholisme, etc.). A finals
de 1936,
en plena Revolució, amb altres 12 companys, obrí
a Xest un centre d'aprenentatge
per a ensenyar a llegir i a escriure després de la feina els
nombrosos
analfabets de la població. Com que era molt jove per anar al
front, participà
activament en el procés de
col·lectivització del poble, encarregant-se de la
distribució de productes. També
realitzà tasques en la construcció de refugis
antiaeris i en el suport als refugiats vinguts de zones ocupades pels
feixistes. El març de 1939, quan el triomf franquista era un
fet, marxà cap a
Alacant (Alacantí, País Valencià) amb
la intenció de poder fugir amb vaixell,
però finalment va ser capturat pels feixistes i tancat
primer al camp de
concentració de Los Almendros i tres dies després
al camp d'Albatera. Aconseguí
fugir-ne i retornar al seu poble natal. A Xest formà part de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) clandestina i es dedicà a la
falsificació de
documentació. Com que li tocava fer el servei militar, en
1940 decidí passar
per Andorra en ple hivern els Pirineus. A Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània)
s'uní a la «Xarxa Ponzán» que
organitzava passos clandestins a la frontera i
d'aquesta manera passà en diverses ocasions a Barcelona
(Catalunya). Sota el
nom fals d'Ange Thomas, identitat
que
va mantenir fins 1965, treballà de llenyataire a Ravat
(País de Foix,
Occitània). En 1941 va ser enviat per a fer de carboner a
una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Rians (Provença,
Occitània).
Regularment hi anà a Marsella (Provença,
Occitània), on va subministrar als
companys cartilles de racionament falses. Gràcies a la
protecció del cònsol
mexicà Gilberto Bosques, evitar ser enviat a Alemanya com a
treballador forçat.
Obtingué un visat per anar cap a Mèxic,
però per manca de vaixell acabà
refugiat a Còrsega, on va treballar novament de llenyataire.
En contacte amb la
resistència local, participà en l'alliberament de
l'illa l'octubre de 1943. En 1945,
després de la II Guerra Mundial, retornà al
continent i s'instal·là a Meunas,
on va fer feina als boscos. Allà conegué Jeanne
Griseri, filla de lleters, que
esdevingué sa companya i amb qui es casà en 1947
a Marsella i amb qui tingué
tres infants (José, Antoine i Michel). Treballà
en una fàbrica de sabates i en
una empresa comercial, sempre seguint els principis llibertaris. En
1950 obrí
una botiga d'alimentació a Meunas. En aquests anys
freqüentà les Joventuts
Llibertàries de Marsella i col·laborà
en la premsa (Cenit, Ruta,
etc.). Sempre
es mantingué solidari amb els necessitats i fidels al
pensament llibertari. Ángel
Tomás Cortés va morir, gairebé
centenari, el 10 d'agost de 2020 al seu domicili
de Meunas (Provença, Occitània). Ángel
Tomás Cortés
(1921-2020) ***
Moncho Alpuente - Moncho Alpuente:
El 23 de maig de 1949 neix a Madrid
(Espanya) el periodista, escriptor, dramaturg, humorista, compositor i
músic
llibertari Ramón Carlos Alpuente Mas, més conegut
com Moncho Alpuente. Sos pares es
deien Carlos Rafael Alpuente i Gloria Mas.
Després d'estudiar en un internat de maristes a
Segovia (Castella, Espanya) i de fer el batxillerat en un institut de
Madrid,
va fer periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església de
Madrid. A partir de
1967 col·laborà en diferents periòdics
i revistes (SP, Teleguía,
etc.).
Atret per la música i el teatre, formà part de
grups musicals (Desde Santurce a
Bilbao Blue Band, Las Madres del Cordero i Moncho Alpuente y Los Kwai)
i
teatrals (Castañuela 70, Castañuela 90, Quo
Vadis, La Reina del Nilo,
Tábano, Tú no tienes la
culpa, Federico,
etc.). Va fer crítica musical (Informaciones)
i presentà programes radiofònics (Antena 3 Radio,
Cadena SER, Onda
Cero, Popular FM, Radio El País,
Radiocadena Española, Radio Popular, RNE, etc.) i televisius
en Televisió
Espanyola (La Azotea de Wyoming, Los Comunes, Delirios
de amor, Mundo Pop,
El peor programa de la semana, Popgrama, ¡Qué
noche la de aquel año!, Tele-Revista,.
Posteriorment fou redactor de diaris (Opinión,
Qué, El
País, Público,
etc.) i
corresponsal a Madrid del diari barceloní El
Periòdic de Catalunya. També va
escriure lletres de cançons per a diferents
autors (Luis Eduardo Aute Gutiérrez, Hilario Camacho
Velilla, Rosa León Conde,
Joaquín Ramón Martínez Sabina, Jorge
Pí García, Antonio Piera Rodríguez,
Miguel
Ríos Campaña, Jaume Sisa Mestres, Orquestra
Mondragón, etc.) i fou autor de
nombrosos llibres de lectura infantil i juvenil. En la
dècada dels setanta va
estar afiliat, juntament amb Emmanuela Beltrán Rahola (Emma Cohen) i Fernando
Fernández Gómez (Fernando
Fernán Gómez), entre d'altres, al
Sindicat d'Espectacles
Públics de Madrid de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1977 actuà
com a músic en les Jornades Llibertàries de
Barcelona (Catalunya) i en 1979 va
ser un dels organitzadors dels actes culturals del V Congrés
de la CNT que se
celebraren a la Casa de Campo de Madrid. Des dels anys noranta fins el
final de
sa vida va fer nombroses conferències i actuacions en actes
de la CNT, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i d'Ateneu
Llibertaris. En aquesta època es
traslladà a viure a Segovia, des d'on
col·laborava assíduament en CNT
i editava, amb Antonio Madrigal, José
Orcajo i Quico Serrano, la revista El
Cochinillo Feroz. També participà en
els actes culturals del VIII Congrés
de la CNT que se celebraren en 1995 a Granada (Andalusia, Espanya). En
2001
publicà, amb José Miguel Monzón
Navarro (El
Gran Wyoming) i Ángel Muñoz-Alonso
López (Maestro Reverendo),
el disc The
Moncho Alpuente Experience. El 17 de juny de 2010 va fer la
conferència
«Autobiografía de Dios Padre» en les III
Jornades de Lliurepensament celebrades
a Madrid i aquest mateix any participà en els actes de la
commemoració del
centenari de la CNT. Col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes i
contraculturales, com ara Ajoblanco,
Bicel, Cáñamo,
CNT, Icaria,
Mongolia, etc. És autor
de Gato,
las màquines y la carrera del tiempo (1976, amb
altres), La reina del Nilo. Comedia musical
en III
actos (1982), El libro de los
Santos imaginarios
y de los hechos apócrifos (1985), Sólo
para fumadores (1988), Cómo
escapar
del '92 (Indios, conquistadores y demás sainetes colombinos)
(1990 i 1992),
Hablando francamente (1990), Un sabio anda suelto (1990), Versos sabáticos (1991), Madrid me mata (1993, amb altres), La órbita de Ulises (1994), América (1995, amb
Héctor Carrión), Bienvenido
Farewell o el turista insular
(1995), Operación Centollo
(1996), Operación Gran
Dragón (1997), Grandezas
de España. La historia más grande
jamás contada con menos escrúpulos
(2000), Versos perversos (2000), La experiència
es lo último que se pierde (2001), Segovia.
Diccionario general de Segovia para uso de viajeros habituados al orden
alfabético (2001), Gatomaquias
(2005), Un maldito enredo (2012), Autobiografía de Dios Padre (Autorizada)
(2013), etc. Moncho Alpuente va morir d'un infart de miocardi el 21 de
març de
2015 a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries),
on passava uns dies amb sa
companya Rosario Vallejo Junco (Chari),
població natal d'aquesta, i va ser incinerat. Mocho Alpuente (1949-2015)
Defuncions
Giuseppe Reale Corengia Taborelli - Giuseppe Reale Corengia
Taborelli: El 23 de maig de
1910 mor a Madrid (Espanya) l'activista anarquista Giuseppe Reale
Corengia
Taborelli, també conegut com José
Coregia
Taborello. Havia nascut el 7 de juny de 1882 a Fino
Mornasco (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Natale
Corengia i María
Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a
Buenos Aires (Argentina) i milità
en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA),
però va ser expulsat en
aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a
París (França), formà part del
grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina
Martínez.
S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del
número 13 del carrer dels
Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una
casa d'hostes del número 25 del
carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a
Madrid a la
Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús
assíduament del seu gimnàs. Giuseppe
Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de
Socors del
districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de
l'explosió fortuïta, al
carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record
de les víctimes de
l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada
d'explosius que portava
quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la
interpretació
policíaca, contra el tren exprés on viatjava el
rei d'Espanya Alfons XIII.
Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el
guàrdia Nicanor Blanco
Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una
forta detonació, alhora
que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir
l'individu,
aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament
hi acudiren el
capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i
com l'individu no havia mort,
el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta
cremada per
l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el
cas que Coregia era
coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el
braç dret no el
podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la
mà
esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada
amb
quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita;
només va explotar
un tub. La detonació no matà Corengia
perquè aquest s'adonà que anava a
explotar i llançà la maleta lluny d'ell.
Gairebé amb tota seguretat Corengia no
volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el
monument a les víctimes de
Morral. Deixà inèdit un voluminós text
autobiogràfic (Mis memorias),
del qual el diari madrileny La Voz
en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de
1935. Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910) ***
Necrològica
de Léon Capitaine apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 15 de juny de 1928 - Léon Capitaine:
El
23 de maig de 1928 mor a Cormeilles-en-Parisis (Illa
de
França, França) l'anarquista i sindicalista
Léon Octave
Marie Capitaine. Havia nascut el 13 de gener de 1886 al
cantó de Brest-Recouvrance,
actualment Brest (Bro
Leon, Bretanya). Sos
pares es deien Louis Marie Capitaine, calafatador al port i
després contramestre,
i Angélique Joséphine Le Roy. El 14 d'octubre de
1909 es casà a Brest-Recouvrance
amb Jeanne Yvonne Alexandrine Le Page, amb qui tingué el 7
de setembre de 1910
una filla, Marie Henriette Jeanne Joséphe Capitaine. En
aquesta època
treballava de comerciant i vivia al número 1 del carrer de
la Porte de Brest-Recouvrance.
Posteriorment treballà d'electricista al taller de
màquines de l'Arsenal de
Brest (drassanes de vaixells de guerra) i en 1918 va ser nomenat
secretari
general del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal de la
Confederació General del
Treball (CGT) –l'any anterior n'era secretari adjunt.
Considerat «pacifista a
ultrança» en plena Gran Guerra, va ser controlat
per la policia en nombroses
manifestacions antimilitaristes i antibel·licistes. En 1918
va interrompre amb
altres companys una xerrada a favor de la guerra d'un mestre en una
escola de
Kerhuon (Bro Leon, Bretanya); dies després va ser detingut a
l'estació d'aquesta
petita població quan venia a fer una reunió
sindical, però aconseguí fugir-ne. Membre
del grup «Amis de La Vague», va
ser un dels principals artífex de la
vaga que s'engegà el 29 d'abril de 1918 i que
acabà el 6 de maig d'aquell any en
un fracàs amb quatre acomiadaments entre els vaguistes. El
19 d'agost de 1918
el Buró Sindical va ser renovat i va ser substituït
per Henri Cadec en el
càrrec de secretari general. El desembre de 1918, quan la
manifestació en
ocasió de l'arribada del president nord-americà
Woodrow Wilson a Brest, un
oficial de marina que havia intentat arrabassar l'emblema sindical va
ser
apallissat; citat a declarar, no es va poder provar que havia estat ell
l'autor
de l'agressió. El 5 de gener de 1919 va ser detingut en un
cafè on, juntament
amb un grup de mariners, repartia fullets en favor de la
Revolució russa.
Després de purgar cinc mesos de presó preventiva
en règim de dret comú a la
presó militar de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), entre el 30
i el 31 de maig de
1919 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra i,
gràcies a la
defensa d'Henry Torres, van ser gairebé tots absolts. Malalt
del cor, Léon
Capitaine va morir el 23 de maig de 1928 a Cormeilles-en-Parisis (Illa
de
França, França), on sa família
l'enterrà religiosament. ***
Necrològica de Joaquim Blasi Vilanova apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 18 de juny de 1938 - Joaquim Blasi Vilanova:
El 23 de maig de 1938 cau al
front de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Joaquim Blasi. Havia nascut l'11 d'octubre de 1903 a Barcelona
(Catalunya).
Militant del Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), el gener de 1937 demanà la
integració en el grup anarquista
«Pacífico» de la Federació
Local de Barcelona de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Aquest grup estava integrat per militants
anarquistes del
Sindicat de l'Alimentació i partí amb ell,
juntament amb un grup de voluntaris
de treballadors de la Indústria de Maltatge i Cervesera, al
front. Joaquim
Blasi Vilanova va ser abatut el 23 de maig de 1938 a la zona de Tremp
(Pallars
Jussà, Catalunya). ***
Amilcare Bertini - Amilcare
Bertini: El 23 de maig de 1945 mor a Riglione (Pisa,
Toscana, Itàlia) l'anarquista
Amilcare Bertini. Havia nascut el 14 de novembre de 1884 a Pisa
(Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del
Bravo. Va créixer en
els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove,
entrà a
formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla,
Itàlia) i en
1893 va ser fitxat com a «anarquista
perillós» de Riglione (Pisa, Toscana,
Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de
mecànic, es
caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i
esdevingué un dels
militants més actius i compromesos en la
distribució de la premsa llibertària.
El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare,
Pilade
Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori,
Angelo
Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle
Anarquista «Demolizione»,
que desenvolupà una contínua i eficaç
acció de propaganda i de lluita. L'agost
de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic
mensual antireligiós Il Prete
i entre el 27 de setembre i el
3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire
Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical,
organitzà i intervingué
sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que
arreplegà unes
dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador
Virgilio Salvatore Mazzoni.
Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el
«Bienni Roig»
(1919-1920) i després de l'arribada del feixisme
patí tota casta de
persecucions com a «anarquista
perillós». En 1925, durant un escorcoll
domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb
el
temps, el seu compromís polític a Riglione va
anar minvant i durant els anys
següents treballà al seu petit taller
mecànic portant una vida retirada, fins
al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era
perillós –son pare
havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els
primers anys
quaranta fou president de la Secció de Riglione de
l'Assistència Pública i es
va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que
seguiren al bombardeig
de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare
Bertini va
morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les
tropes
angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou
enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Woolf
Wess - Woolf Wess: El 23
de maig de 1946 mor a Londres
(Anglaterra) l'editor anarquista i sindicalista Woolf Wess,
també conegut com William Wess
o William West. Havia nascut en
1861 a Ukmergė (Ukmergė, Imperi Rus;
actualment Lituània) en una família de sis
infants. Era fill d'un forner jueu
hassídic. Quan tenia 12 anys entrà d'aprenent de
sabater i també va treballar
d'obrer maquinista en una fàbrica a Dvinsk
(Letgàlia, Letònia, Imperi Rus;
actualment Daugavpils, Letònia). Va estar molt influenciat
pel poeta socialista
jueu Morris Winchevsky. En 1881, fugint dels pogroms i del servei
militar,
emigrà a Anglaterra. A Londres s'integrà en la
Socialist League (Lliga
Socialista) del barri londinenc de Hackney, on es relacionà
molt amb George
Cores i Joe Lane. Fou un dels fundadors de l'International Working
Men's
Educational Club (IWMEC, Club Educatiu Internacional de Treballadors;
posteriorment anomenat Germinal),
al
número 40 del carrer Berner del barri de l'East End, i amb
el temps esdevingué
el seu secretari i gerent de la seva impremta. L'IWMEC
esdevingué un dels
centres més importants de propaganda anarquista de la
ciutat, on col·laboraren
la flor i la nata del moviment llibertari internacional (Georges Cores,
Frank
Kitz, Piotr Kropotkin, Ted Leggat, Errico Malatesta, Louise Michel,
Johann Most,
Charles Mowbray, David Nicol, Élisée Reclus,
Serguéi Stepniak, John Turner,
etc.). En 1888 va ser el primer testimoni convocat en la
investigació sobre la
mort d'Elizabeth Stride, víctima de Jac
l'Estripador. Entre 1880 i 1890 engegà
gairebé tots els sindicats jueus
londinencs. Durant la vaga de sastres de l'Est de Londres del 27
d'agost al 2
d'octubre de 1889 en va ser el secretari del comitè,
obtenint donatius de
sindicats i de persones individuals per al manteniment dels vaguistes.
En 1890
fundà i fou secretari de l'International Tailors, Machinists
and Pressers'
Trade Union (Sindicat Internacional de Sastres, Maquinistes i
Planxadors) i de
l'United Ladies' Tailors and Mantle Makers' Association
(Associació de Sastres
i Fabricants de Mantells de Dones). També ajudar a muntar
una fleca cooperativa
jueva al carrer Brushfiel del barri londinenc d'Spitalfields. L'1 de
novembre
de 1890 organitzà un míting per protestar contra
les persecucions dels jueus a
l'Imperi Rus celebrat al «Berner Street Club».
També en 1890 començà a
col·laborar en la composició
tipogràfica del periòdic anarquista Freedom, que havia sortir en 1886, i
l'any següent esdevingué gerent de l'editorial
«Freedom Press», fent gires
propagandístiques al costat de destacats anarquistes (Piotr
Kropotkin, Errico
Malatesta, Louise Michel, Saul Yanovsky, etc.). Quan el propietari del
local de
Freedom els va treure, ell
traslladà
la impremta al domicili d'Hermann Stenzleit, antic company del
«Communist Club»
del carrer Rose. Quan Yanovsky marxà cap als Estats Units,
va ser reemplaçat com
a editor del setmanari ídix Der
Arbeyter
Fraynd (L'Amic del Treballador) per Jacob Kaplan,
però ràpidament, l'octubre
de 1895, ell va substituir aquest darrer perquè tenia
més experiència; aquest periòdic
esdevingué anarquista comunista i òrgan
d'expressió de la Federació Anarquista
Jueva (Sam Dree, David Isakovitz, Milly Rocker, Rudolf Rocker, Lazar
Sabelinsky, Alexandre Shapiro, Shatz, Saul Yanovsky, etc.). El 26 de
desembre
de 1895, en un congrés anarquista celebrat al York Minster
Music-Hall de
Londres, va ser nomenat tresorer del «Comitè
Anarquista», el secretari del qual
era James Tochatti, per enfrontar-se als cercles marxistes que volien
evitar la
presència llibertària en un futur
congrés internacional. A principis de segle
la seva participació en el moviment sindical jueu va minvar.
En aquesta època
començà a treballar de comptable en una
fàbrica de tabac. A partir de 1904,
juntament amb Tom Keell, va compondre tipogràficament i
portà la gerència de Freedom.
En 1905 va traduir a l'ídix el
llibre d'Oscar Wilde Di menshlikhe zeele unter dem frayen
sotsyalizmus (L'ànima
de l'home sota el socialisme).
El febrer de 1906, amb la pacifista anarcofeminista Lilian Wolfe,
també membre
del grup editor de Freedom i
excompanya de Tom Keell, s'instal·là al
«Arbeyter Fraynd Club», al carrer
Jubilee del barri Whitechapel, on intentà establir una
escola llibertària
dominical. El juny de 1906, amb l'anarquista Rudolf Rocker, fou membre
del
comitè de vaga dels sastres. El 28 d'octubre de 1911, amb
altres destacats
anarquistes (A. Baker, Thomas Henry Keell, Piotr Kropotlin, Ted Legatt,
Max
Nettlau, Nellie Plostchansky, Rudolf Rocker, Fernando Tarrida del
Mármol, Varlaam
Tcherkesoff, John Turner, etc.), fou un dels oradors del gran banquet
celebrat
al Food Reform Restaurant de Londres en ocasió del 25
aniversari del periòdic Freedom.
Entre 1928 i 1929 dedicà els
seus esforços a reconstituir el «London Freedom
Group», que acabà dissolent-se
en 1931. Segons alguns, en els anys trenta s'afilià al
Labour Party (LP, Partit
Laborista), però a finals de la dècada
s'implicà de valent, juntament amb Emma
Goldman, en la solidaritat amb la Revolució espanyola. En
1946 encara era
orador en diversos cercles radicals jueus londinencs i va fer un
discurs per
commemorar el 55 aniversari del primer número del
periòdic Freie Arbeiter Stimme
(Veu Lliure del Treball). Woolf Wess va morir
el 23 de maig de 1946 a Londres (Anglaterra) i va ser incinerat al
crematori de
Golders Green. El seu arxiu es troba dipositat al Modern Records Centre
(MRC) de
la Universitat de Warwick (Coventry, Anglaterra). ***
Faustino Barrabés Asún - Faustino Barrabés Asún: El 23 de maig de 1967 mor a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània). Havia nascut el 15 de febrer de 1909 a Esquedas (La Sotera, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Sos pares es deien José Barrabés i Rafaela Asún. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França, on treballà de paleta. Sa companya fou Sofía Santolaria. A conseqüència d'un accident de treball, Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 al seu domicili de La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria
publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de
desembre de 1972 - Manuel Sésar Lloria: El 23 de maig de 1972 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Sésar Lloria. Havia nascut el 23 de gener de 1887 a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià). Sos pares es deien Miguel Sésar i Margarita Lloria. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació els alemanys l'enviaren a treballar de metal·lúrgic en una base submarina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el novembre de 1960 en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de paquets i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig de 1972 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880 francs) al fons «Pro Espanya» de la CNT. ***
Antonio Hernández - Antonio Hernández: El 23 de maig de 1975 mor a
Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista Antonio Hernández, conegut com Toni
Hernández. Havia nascut cap el 1915 a Talavera de la Reina (Toledo,
Castella, Espanya). Va créixer a València (València, País Valencià), on
s'integrà en el moviment anarquista local. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a Algèria, on va ser internat al camp de concentració de Camp Morand
(Boghari, Alger, Algèria). Posteriorment passà tres anys en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) a Bouarfa (Figuig, Marroc). El novembre de 1946
assistí, com a representat del Comitè Regional de Llevant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), al Ple Regional del Nord celebrat a Baiona
(Lapurdi, País Basc). Cap el 1965 emigrà a Brussel·les, on va ser tresorer
durant quatre anys de la Junta Sindical de la Federació Local de la CNT en
l'exili. Antonio Hernández va morir el 23 de maig de 1975 a Brussel·les (Bèlgica). Antonio Hernández (ca.1915 - 1975) ***
Isak
Aufseher - Isak Aufseher: El 23 de maig de 1977 mor a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa) l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Havia nascut el 26 de gener de 1905 a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna) en una família jueva. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa). ***
Necrològiques
d'Eugenio Herrero i Ciriaco Puyo aparegudes en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste de l'1 de desembre de 1977 - Eugenio Herrero:
El 23 de maig de 1977 mor a França
l'anarcosindicalista Eugenio Herrero. Havia nascut cap el 1903 a
Valljunquera (Matarranya,
Franja de Ponent). Petit
agricultor, quan la Revolució posà les seves
terres al servei de la
Col·lectivitat de Valljunquera, de la Comarcal de
Vall-de-roures, de la qual va
ser responsable d'Abastiment. Durant la primavera de 1937, quan
l'ofensiva
estalinista contra les col·lectivitats, va ser detingut. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Aviat sa companya
morí i restà amb dos infants
petits. Eugenio Herrero va morir el 23 de maig de 1977 a
França després d'un
intent d'operació. ***
Necrològica
d'Ángel Badía Andía apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 16 de juny de 1992 - Ángel
Badía Andía:
El 23 de maig de 1992 mor a Marinhana
(Provença, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Ángel Badía Andía.
Havia
nascut el 24 de març de 1922 a Saragossa (Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Hermenegildo Badía Aznar i
Ángela Andía Aznar. Quan era
encara infant emigrà
amb sa família a Barcelona (Catalunya). Ja jove,
s'afilià a les Joventuts
Llibertàries del Poblenou de Barcelona. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i va ser internat en diversos
camps de concentració. Després
treballà de llenyataire i en tasques perilloses a diversos
pantans del riu
occità Arieja. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on milità activament en la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i participà en el Grup
Artístic d'aquesta organització.
Treballà
en la perforació d'un túnel al pantà
de Jacques i en diverses obres del Canal de
Provença, on va contreure la silicosi. Durant els anys
setanta s'instal·là a
Marinhana i milità en la Federació Local de la
CNT d'aquesta localitat, de la
qual va ser secretari. Fou delegat en diferent plens regionals de la
comarcal
de Provença i era un assidu animador de les excursions
campestres. En 1969
col·laborà en Espoir.
Sa companya fou Christiane Goncète Martínez.
Ángel Badía Andía va
morir el 23 de maig de 1992 a l'Hospital de Marinhana
(Provença,
Occitània) a conseqüència de
la silicosi crònica que patia. ***
Obrers
del túnel de la Croix Rousse de Lió - Andrés Alonso Gómez: El 23 de maig de 1995 mor a Blancahòrt (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. Havia nascut el 30 de juny de 1902 –algunes fonts citen erròniament el 1903– a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Alonso i Francisca Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Finalment s'instal·là a Parampuira (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Encarnación Guirao de Haro. Bartolomé Flores Cano (1907-1990)
***
Progreso Fernández - Progreso Fernández: El 23 de maig de 1996 mor a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Havia nascut el 17 de novembre de 1897 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). Sos pares es deien Antonio Fernández i María Bailén. En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de caire anarcosindicalista. Més tard s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en els grups anarquistes de Lió i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo». En 1918, després de la Gran Guerra, retornà a la Península i participà en l'organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921 s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De bell nou a França, visqué fins al 1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d'Estudis Socials d'aquella ciutat arpitana. Després, a la Península, milità en el grup d'agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la «Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen «col·laboracionista» la CNT amb el govern republicà i el «pretentisme» de Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb una conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l'assemblea de la Federació Local de València de la CNT, celebrada a la plaça de Bous de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l'ensenyament infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els Orriols de València– i impartí nombroses conferències. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l'equip editor de la revista Bicicleta. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética, Fragua Social, Ítaca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València (València, País Valencià) assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de la biblioteca d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid. Progreso Fernández (1897-1996) ***
José Alcubierre Alastruey - José Alcubierre Alastruey: El 23 de maig de 1999 mor a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Havia nascut el 17 de setembre de 1917 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Jorge Alcubierre Bolea i Matilde Alastruey Sagarra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid (Espanya) i marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Després passà a França i s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània). L'última etapa de sa vida la passà a Gurrea de Gállego. José Alcubierre Alastruey va morir el 23 de maig de 1999 a l'Hospital General San Jorge d'Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat a Gurrea de Gállego. ***
Salvador
Gumà Clavell durant el Congrés Esperantista de
Saragossa (San Juan de la Peña, 1967) - Salvador Gumà
Clavell: El 23 de maig de 2003 mor a Reus (Baix Camp,
Catalunya) l'esperantista
i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Francesc Joan
Gumà i
Clavell, conegut com
Ganasso. Havia nascut el 30 de
setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de
setembre– de
1901 a Alcover (Alt Camp,
Catalunya). Sos pares es deien Ramon Gumà
Perelló, serraller i
manyà, i Josepa Clavell Serra,
i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia
d'aprenent
d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà
feina repujant en un
obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat
«Paco
kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i
assistí a classes de
dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí
Dalmau, aconseguí el
títol de professor d'Esperanto de la Federació
Esperantista Catalana (FEC) i va
fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana.
En 1923,
fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es
refugià a França. Durant
la dècada dels vint a París (França)
participà activament en les activitats de
la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial
Anacional) i va ensenyar
l'esperanto i el català a diverses localitats. A
París es guanyà la vida
repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la
ballarina Isadora
Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va
oferir la redacció de
la revista Sennaciulo,
responsabilitat que no acceptà a causa de la serva
residència temporal a
França. A París freqüentà
l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar
Vegà), on hi
anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà
París i marxà cap a Occitània. A
començament
de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo
Pònt de Soliers (Provença,
Occitània), animada per la parella Estour i on
també residia Luciano Allende.
En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour,
filla de la parella.
En 1933, dos anys després de la proclamació de la
II República espanyola,
retornà a Barcelona i l'any següent es
traslladà amb sa família a Alcover, on
es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem
d'adobs de la
localitat. En aquesta època freqüentà,
amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el
Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà
i català. Durant els anys
republicans ensenyà l'esperanto i va fer
conferències sobre aquesta llengua.
Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina
local. Cooperativista,
en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola
d'Alcover de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud
discrepant, fet pel qual
va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de
1936, l'octubre
d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT,
càrrec que
ocupà fins el 1938. També ocupà la
presidència de la Comissió de Cultura,
Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la
presidència de les
seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència
s'imprimí paper
moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu
malnom. L'octubre
de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de
Treballadors d'Alcover
de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec
d'alcalde segon. En aquesta època
fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries.
L'1 de gener de 1938
fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT
que se
celebrà a Barcelona. En aquesta època era
president de la Secció de Pagesos del
Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El
novembre de 1938 formà
part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de
comptable de la
foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf
franquista, va ser detingut,
reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per
un tribunal
militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) i absolt. En
1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un
taller a Alcover. En
1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya),
on continuà amb aquesta feina. En
1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso
(Congrés
Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio
(HEF,
Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà
a Terrassa, primer congrés
esperantista que s'organitzà després de la guerra
civil. Fou membre del Centre
d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu
butlletí. Fou membre del jurat
dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels
Concursos de
Literatura de la «Fundación Esperanto».
En 1960 guanyà el premi «Belartaj
Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA,
Associació Universal
d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus.
Per al Congrés
Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses
cançons i arranjà
musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de
Saragossa). Coedità la revista Horizonto
i col·laborà en La
Gazeto, portant la correcció de les publicacions
esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001,
organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE,
Associació Cultural
Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA,
Associació Hispana de
Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de
Lectura de
Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar
d'esperantistes
d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i
proses en
esperanto Kiam floras la timianoj
(Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir
centenari el 23 de
maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren
l'esperantista
més important de la Península. Salvador Gumà
Clavell (1901-2003)
***
Paolo Braschi - Paolo Braschi: El
23 de maig de 2012 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Paolo Braschi.
Havia nascut el 15 d'octubre de 1944 a Liorna (Toscana, Itàlia). Era fill de
Mario Braschi i de Siria Lombardi. Orfe de pare des d'infant, visqué amb sa
mare i son germà petit Carlo Braschi en condicions de penúria econòmica.
Després de fer els estudis primaris, treballà de pintor en la construcció i en
altres feinetes. Des de jove començà a freqüentar la seu de la Federació
Anarquista de Liorna (FAL) i formà part del moviment provo. Sense treball,
en 1968 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina. Entre
1968 i 1969, amb altres companys, entre ells Pietro Valpreda, es mostrà força
actiu en les lluites socials i polítiques d'aleshores. El 27 d'abril de 1969 va
ser detingut sota l'acusació d'haver col·locat dos dies abans bombes a l'Oficina
de Canvi de l'Estació Central i a la parada de l'empresa FIAT a la Fira de
Mostres de Milà. Després de patir reclusió preventiva a la Presó Judicial «San
Vittore» de Milà, va ser jutjat i absolt el 24 de juliol de 1970 dels citats
dos atemptats, juntament amb la resta de companys (Angelo Pietro Della Savia,
Paolo Faccioli, Clara Mazzanti, Giuseppe Norscia i Tito Pulsinelli),
palesant-se els muntatges policíacs del comissari Luigi Calabresi que havien
patit, tot descobrint-se finalment que els crims havien estat perpetrats pels neofeixistes
Franco Freda i Giovanni Ventura. No obstant això, el 28 de maig de 1971 la II Audiència
de Milà el condemnà en total a set anys de presó per fabricació d'explosius i dos
atemptats nocturns amb bomba, un d'ells en un edifici municipal de Gènova
(Ligúria, Itàlia) i altre al Palau de Justícia de Liorna. Un cop posat en
llibertat condicional immediatament, ja que havia purgat la pena en presó
preventiva, reprengué la seva militància activa en el Grup d'Acció Directa
Anarquista (GADA). Va ser un dels fundadors del moviment «Senza Soste» (Sense
Sostres). En el seu últim període, participà en els iniciatives per la defensa
de la memòria històrica llibertària (assassinat de Giuseppe Pinelli, massacres
d'Estat, repressió, tortures, etc.), tot participant en la fundació de l'«Associació
Pietro Valpreda. Anarquistes per la veritat sobre les massacres». Reputat vidrier
artesà de llums Liberty. Paolo Braschi va morir el 26 de maig de 2012 a Liorna
(Toscana, Itàlia) en un accident de trànsit quan hi anava amb bicicleta. ---
|
![[22/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/05]") |
|
![[24/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/05]") |
|
|
| Actualització: 26-05-24 |