|
---
Anarcoefemèrides del 23 de juliol Esdeveniments
Thoreau empresonat - Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet. ***
Un
dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de
París) - Cas dels
llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de
l'Interior francès
Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies
Eugène Étienne i
el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial
Georges Treille
reben als seus domicilis de París (França) uns
paquets postals sospitosos,
provinents de Toló (Provença,
Occitània), que en aparença semblen llibres.
Enviats
al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus
funcionaris
descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200
grams de
fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de
l'obertura del
llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no
van ser
descoberts i els investigadors policíacs, després
de realitzar algunes indagacions
a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels
vaixells de guerra i feu del
moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas. ***
L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892 - Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906. ***
Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra - Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el «Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remy de Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants. ***
Notícia
de l'acte apareguda en el periòdic
barceloní Solidaridad
Obrera del 23 de julio de 1938 - Conferència de
Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del
Sindicat Únic del Ram de
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona
(Catalunya) la conferència del propagandista anarquista
Ponciano Alonso Alonso
(Mingo) titulada «Mosaicos
de la vida
que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari
del Sindicat de
Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims,
el Sindicat de
Metal·lúrgica, les Joventuts
Llibertàries i el grup anarquista
«Faros». ***
Capçalera de Barcelona Libertaria - Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.
Naixements
Nota necrològica de Maxime Négro apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 27 de maig de 1909 - Maxime Négro:
El
23 de juliol de 1843 neix a Toló (Provença,
Occitània) el socialista llibertari
i sindicalista Maxime Bernard Négro. Sos pares es deien
Charles Bernard Négro,
barquer sard, i Marie Marguerite Blanc. En 1881 es casà a
Marsella (Provença,
Occitània) amb la revolucionària
llibertària d'origen polonès
Adèle-Pauline
Mekarski (Paule Mink)
amenaçada
d'expulsió i així aquesta aconseguí la
nacionalitat francesa, alhora que va
reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink
havia tingut a l'exili del seu
primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz. Es guanyava la
vida com a obrer
mecànic i fou delegat d'organitzacions sindicals de diverses
localitats (Sant Rafèu,
Bellscaire, Arles i Albi) al congrés celebrat el setembre de
1882 a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), on optà per posicions
«possibilistes». En aquesta època
vivia a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1883
representà el bronzistes parisencs
en el Congrés de la Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF)
celebrat a París (França). Fou
col·laborador del diari L'Aurore.
Entrà a treballar en l'administració i
acabà militant en
les files «demòcrates republicanes». La
seva última residència va ser a
Boulogne-sur-Seine,
actual Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França). Malat, Maxime Négro va
morir el 25 de maig de 1909 a Hospital de la Charité de
París (França) i va ser
enterrat al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). El
fill que havia tingut
amb Paule Mink, Maxime Negro –sos pares el volgueren
inscriure sota els noms
Lucifer Blanqui Vercingétorix, però l'oficial del
registre civil es va negar–,
va ser alcalde comunista de Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa
de França, França)
després de la II Guerra Mundial. ***
Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894) - Pierre Daressy: El
23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
erròniament Chemin (Llenguadoc,
Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares
es deien Jean Daressy,
conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es
guanyava la vida com a obrer
sabater a París (França). L'octubre de 1893 era
responsable d'un grup de suport
als militants «aïllats» a les zones rurals
als quals enviava propaganda anarquista
(llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament
amb
altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del
jutge d'instrucció Henri
Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos.
També va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de
1894, quan la gran
agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a
la
Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la
policia li
va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El 28 de
febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon.
En aquesta època vivia al número 6 del carrer
Fauvet de Montmartre. Entre el 6
i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per
l'Audiència del Sena de París en el
famós «Procés dels Trenta»;
acusat
simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que
contenia
la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per
l'advocat Laureau i absolt.
Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de
suïcidi no reeixit amb un
braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de
juny de 1898
penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del
carrer Etex del XVIII
Districte de París (França). ***
Justin Mazade (1940) - Justin Mazade: El 23 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1860 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Sos pares es deien Jean Ange Mazade, calafat, i Marianne Marie Mars, domèstica. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs. En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste –de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894) - Jean Cahuzac: El 23 de juliol de 1868 neix a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Sos pares es deien Raymond Salvy Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i Ernestina Bougeâtre. Cisellador de professió, a finals dels anys vuitanta formà part del grup «Els Treballadors Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a París (França). Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle Anarquista Internacional, que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel. També figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26 d'abril de 1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting anarquista de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren unes cinc-centes persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri Llatí. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar, amb conferència de Sébastien Faure inclosa, que se celebrà al número 70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb la descripció de «militant»; en aquesta època vivia al número 14 Cité Grisel. El 12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres companys (Pierre Adrien, Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i, després de ser escorcollat sense èxit el seu domicili, al número 5 del carrer del passatge Corbeau, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de març de 1896 assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des d'agost de 1895, al número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897 participà amb altres nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa celebrada a la Sala Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al XI Districte de París amb Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al final de sa vida vivia al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de França, França). Jean Cahuzac va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de París (França). ***
Foto
antropomètrica policíaca de Fulvio Algeri - Fulvio Algeri: El
23 de juliol de 1873 neix a Reggio Emilia (Emilia-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Fulvio Algeri. Sos pares es deien Domenico Algeri i Lucia Bottazzi.
Fugint de
la vigilància policíaca, passà a
França. Instal·lat a Niça
(País Niçard,
Occitània), treballà de pintor en la
construcció i visqué que número 16 del
carrer Victor. En arribar, es posà en relació amb
els anarquistes italians
residents a Niça. El 4 de gener de 1899, a resultes d'un
informe del delegat de
Seguretat Pública del Consolat General d'Itàlia a
Niça, que el considerava una
anarquista a vigilar, fou fitxat per la policia de Niça. Per
les seves idees
llibertàries, va ser acomiadat de la feina pel seu
patró Antoine Orengo. El 6
de maig de 1899, amb son germà Alessandro Algeri,
també anarquista, abandonà
Niça i retornà a Reggio Emilia, on encara es
trobava en 1901. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Apolinario
Barrera - Apolinario Barrera: El 23 de juliol de 1877 neix a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Apolinario Barrera, conegut com El Indio Barrera. Suboficial artiller de la Marina de Guerra argentina, a començament del segle XX abandonà la carrera naval i s'integrà en el moviment anarquista. El 29 de juny de 1902 va ser un dels fundadors de la Societat d'Obrers Fusters de Buenos Aires, creada per contrarestar el predomini socialista en aquest gremi. Membre del grup editor del periòdic anarquista La Protesta, durant molts d'anys va ser el seu administrador i un dels seus pilars, col·laborant també amb articles. En 1910, quan la repressió del Centenari Argentí (centè aniversari de la «Revolución de Mayo»), edità números clandestins de La Protesta i del periòdic La Batalla, però va ser detingut i deportat a la colònia penitenciària d'Ushuaia, a la Terra del Foc. Alliberat uns anys més tard, amb Teodoro Antillí i Rodolfo González Pacheco fundà en 1911 el periòdic de Buenos Aires Alberdi, però sorgiren desavinences entre tots tres. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista pedagògica de Buenos Aires La Escuela Popular, òrgan de la Lliga de l'Educació Racionalista. El novembre de 1912 presidí el III Congrés de la Unitat Sindical que volgué unificar la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), anarcocomunista del V Congrés, amb la sindicalista Confederació Obrera Regional Argentina (CORA). En 1913, com a administrador de La Protesta, va ser condemnat a presó, juntament amb el seu director Teodoro Antillí, sota l'acusació d'«apologia del delicte», per haver publicat el 14 de novembre de 1913 un article en defensa de l'anarquista Simón Radowitzky; l'apel·lació en la seva defensa es va veure a la Cort Suprema de Justícia argentina i fallà en contra de la seva llibertat. Entre el 14 i el 16 d'octubre de 1915 assistí com a delegat de la FORA (V Congrés) al Congrés Internacional Pro Pau que se celebrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) convocat per la Confederació Obrera Brasilera (COB). Entre el 17 i el 19 d'octubre de 1915 també participà en la Congrés Anarquista Sud-americà. En 1916 dirigí una campanya en La Protesta de boicot decretat per la FORA contra l'empresa cervesera Quilmes arran d'un conflicte laboral. El grup dirigit per Antillí i González Pacheco, que anys després edità el periòdic anarquista La Antorcha, l'acusaren d'haver rebut diners de l'empresa cervesera competidora Palermo, però va tenir el suport de la FORA i del grup editor de La Protesta. El novembre de 1918 protagonitzà un intent d'evasió de Simón Radowitky del penal d'Ushuaia amb una llanxa, però finalment van ser detinguts a Punta Arenas (Magallanes, Xile); jutjat per aquest fet, purgà un any de presó a Río Gallegos (Santa Cruz, Argentina). Un cop lliure, el desembre de 1919 assumí de bell nou l'administració de La Protesta. El març de 1920, durant les grans batudes policíaques seguides arran de l'anomenada «Vaga de les Bombes», el local de La Protesta va ser violat per la policia i ell novament detingut, restant fins l'agost de 1920 empresonat. Novament en l'administració de La Protesta, sostingué posicions anarcocomunistes i contràries a la unificació de les dues tendències de la FORA, dirigint dures campanyes contra la Unió Sindical Argentina (USA), d'orientació sindicalista, i també contra la tendència anarquista de La Antocha. Arran d'aquests conflictes, que afectaren el grup editor de La Protesta, en 1925 abandonà d'administració d'aquest periòdic, ingressant com a intendent de l'edifici del diari Crítica, esdevenint l'home de confiança de la parella llibertària formada per Natalio Botana i Salvadora Carmen Medina Onrubia, que dirigien aquesta publicació. A principis de 1926 es va produir un conflicte amb els treballadors de la distribució d'aquest diari i resultà, en circumstàncies molt poc clares, mort d'un tret al cap el repartidor de diaris anarquista Raúl Pinto i ferit un altre, essent acusat novament per La Antorcha de ser el promotor del crim. Els testimonis del fet apuntaren que l'actuació de Barrera consistí a treure el cadàver al carrer per a no comprometre el diari i que el tret hauria esta realitzat per altre repartidor. Apolinario Barrera va morir el 29 de novembre de 1944 mor a Buenos Aires (Argentina). ***
Notícia orgànica d'Arthur Baron apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 17 de maig de 1905 - Arthur Baron: El
23 de juliol de 1883 neix al I Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista
Arthur Joseph Baron. Era fill natural de la cosidora Marie Louise Charreau i de
l'enquadernador Arthur Celestin Baron, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni
de la parella celebrat el 27 d'abril de 1886 al I Cantó de Nantes. Militava en
el grup llibertari de Lorient (Bro-Wened, Bretanya) i en la Joventut Sindicalista.
El març de 1904 s'allistà voluntari a Lorient en la Marina i el març de 1905 va
ser destinat a la Defens Mòbil de Cherbourg (Baixa Normandia, França). En un
informe del 24 de juny de 1905 del Comissari Especial de Lorient s'assenyalava
que era ben conegut per les seves opinions anarquistes i la seva «mala reputació».
Durant la tardor de 1905, quan treballava de fogoner auxiliar a Cherbourg,
rebia paquets del setmanari anarquista Le Libertaire.
El febrer de 1906 passà
a viure a Haudeng (Hainaut, Valònia; actualment La Louvière, Hainaut,
Valònia),
al carrer Leopold II. El seu nom va ser interceptat el novembre de 1908
en un
quadern trobat en l'escorcoll del grup anarquista «La Jeunesse Libre»
de Toló
(Provença, Occitània). El 22 de maig de 1916 es casà a Lambézellec
(actualment un
barri de Brest, Bro Leon, Bretanya) amb Marie Louise Alexandrine
Canvin, de qui enviudà. Posteriorment es casà amb Anna Marie Paulet. Al
final de sa vida treballà de firaire i visqué al número 26 del carrer
Vauban de Concarneau. Arthur
Baron va morir el 16 de març de 1960 a Concarneau (Cornualla, Bretanya). ***
Luigi Meta - Luigi Meta: El 23
de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). Sos
pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat
secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de
Pratola Peligna,
fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local
gràcies al suport
de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per
primera vegada als
Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a
Steubenville (Ohio, EUA),
on treballà i dirigí un periòdic
local, Il
Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser
cridat a files a causa de
la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva
propaganda
anarquista, especialment en el si de la secció de Partit
Socialista Italià
(PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli
(Abruços,
Itàlia), les úniques associacions en les quals
s'arreplegaven en aquells anys
els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els
carrabiners el
qualificaren de «maximalista» –seguidor
del corrent oposat al «reformisme» dins
del PSI– i «el més facinerós
i intransigent dels socialistes» de la Vall
Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el
trobà en possessió del número
únic de Guerra e Pace
d'Ancona
(Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual
s'anunciava la represa
regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919
col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione
Socialista Abruzzese.
En aquest període, va fer costat la proposta
llançada per Luigi Fabbri de crear
un Front Únic Revolucionari (FUR), que
arreplegués militants de tots els
sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes,
antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània,
sindicalistes, anarquistes,
insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni
Rojo», segons la
policia, reuní un important nombre d'activistes que
incitaven amb la seva
propaganda la rebel·lió de la població
i fins al 1922 destacà per la seva
capacitat d'organització. En aquesta època es
relacionà amb anarquistes i grups
llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup
anarquista «Pisacane»
de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup
«Umanità Nova» de Paterno
di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació
Anarquista dels Abruços
(FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat
del
grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou
l'organitzador d'un grup anarquista de
Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de
recaptar fons per
als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos
polítics. El 23
d'octubre de 1921 presidí i participà activament
en el II Congrés de la FAA,
que se celebrà als locals de la Secció
Republicana de Sulmona. Amb Quirino
Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola,
Francesco De
Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres,
sostingué la proposta
d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera
Casa del Poble als
Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests
anys es guanyà la vida
com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922,
amb el començament
de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups
anarquistes locals,
fundà i dirigí, col·laborant sobretot
amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo
Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),
últim front de
resistència organitzat contra la violència
desenfrenada dels escamots
feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna
la vaga convocada
per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923
la LP va ser
dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i
no
podent aspirar a cap càrrec públic per
antifeixista, es dedicà als negocis com
a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a
l'engròs i al detall i exercint
de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà
amb sa família a
Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el
«Registre de les persones a detenir en
determinades contingències», entre el 31 de juliol
i el 2 de setembre de 1929
va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de
la convocatòria
d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9
de novembre de 1930
va ser reclòs preventivament, després
d'escorcollar el seu domicili sense
resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació.
En 1932, a causa de
la desocupació en massa, es van convocar nombroses
manifestacions de protesta
en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico,
Popoli,
Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i
condemnes de
confinament. La investigació policíaca d'aquests
motins espontanis el posaren
en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la
seva
«cèl·lula anarcocomunista»,
com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio
Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat
contínuament per la seva
activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a
Pratola Peligna, on la
pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11
d'agost de 1937,
eludint la seva condició de «vigilat
especial», prengué el tren cap a Roma i
després a Torí, aconseguint passar la frontera
francesa. A París formà part de
l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home);
freqüentà la seu de l'Avanti!,
dirigit per Pietro Nenni;
participà en l'organització i en la
realització de manifestacions de protesta
contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes
italoamericans
Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia
e Libertà» i mostrà la seva
solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939
retornà als EUA i
s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa
de son germà Tarquinio
–conegut com Ercolino, i
després com Lino, quan
aconseguí la ciutadania
nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable.
Immediatament es
posà a col·laborar en diferents publicacions
anarquistes i antifeixistes, com
ara La Controcorrente. Pubblicazione
dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata
dei Refrattari (Nova York) i Il
Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova
York, EUA), aquest
últim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella,
referent local del Comitè
Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles
amb diferents
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes,
com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani
i
altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini
Society local, associació
republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo
Tresca,
i on intentà contrarestar l'acció dels
comunistes. També com Tresca, s'oposà
als seguidors de les tendències de la Internacional
Comunista que agitaven les
banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des
de les
pàgines de La Controcorrente,
denuncià la penetració feixista en els
organitzacions obreres italoamericanes.
Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22
de gener de 1943 a
Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als
«sense Déu»
del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de
la II Guerra Mundial, el
carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal
esdevingué carrer Luigi Meta. En
2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo»
publicà el llibre d'Edoardo
Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un
libertario abruzzese. ***
Necrològica
de Vicente Sánchez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
març de 1971 - Vicente Sánchez
García: El 23 de juliol de
1885 neix a Xestalgar (Serrans, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García.
Sos
pares es deien Vicente Sánchez i
Manuela García. Quan era molt jove emigrà a
França a la recerca de feina i
s'establí a Aigüesmortes, on
començà a militar en el moviment llibertari.
Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del
Comitè d'Ajuda a
l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945,
després de la II Guerra Mundial,
fou un dels organitzadors de la Federació Local
d'Aigüesmortes de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Josefa Valero. Vicente
Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970
al seu domicili d'Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
d'aquesta població. ***
Elias
Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho - Elias Matias: El
23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de
1888 neix a Évora (Évora,
Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias,
conegut com Marti. Fill d'una
família pagesa, amb
set anys començà els estudis primaris,
però quan tenia 10 anys els hagué de
deixar per ajudar econòmicament sa família.
D'antuvi va fer feina al camp i amb
11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment,
entre 1903 i 1907, va
fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906
començà la seva
militància política i a partir de 1907
col·laborà amb republicans (Armando
Álvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos,
Edmundo de Oliveira,
etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo
Cutileiro assistí a
conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima,
Bernardino Machado, etc.) a
Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco,
estava a punt de
ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi
de Carles I de
Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador
del «Grupo
Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i
1911 edità a
Évora el periòdic Avante!,
que
esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista
d'Évora (José Sebastião Cebola,
Francisco
Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques
Leitão, Possidóno Mesquita,
António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos,
Celestino Vale, etc.), adherit
en 1911 a la Federação Anarquista da
Região Sul (FARS, Federació Anarquista de
la Regió Sud). Participà activament en
l'aixecament revolucionari del 5
d'octubre de 1910 que portà la implantació de la
I República portuguesa. Portà,
sota el pseudònim Marti,
la
corresponsalia dels periòdics O
Sindicalista
i A Aurora (1911-1912). L'1 de
gener
de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals
d'Évora.
Durant els primers anys de la I República portuguesa
creà associacions rurals a
l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i
1925) i
organitzà vagues entre els treballadors agrícoles
de la regió. Destacà
especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments
vaguístics
de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre
del grup
revolucionari «Luz e Acção»,
de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora,
Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). Participà
activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la
dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa,
deixant de militar
en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del
calçat d'Ébora.
El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut
periòdic A Batalha i en
1981 en A
Ideia. Després de la Revolució dels
Clavells tornà a instal·lar-se a
Évora.
En 1985 publicà el llibre de memòries O
Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a
1ª
república, amb un pròleg de
João Freire, i el juliol d'aquell any participà
en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el
seu testimoni. Elias Matias va
morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo,
Portugal). El Núcleo de Estudos
Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris)
d'Évora porta el seu nom. ***
Certificat
de defunció de Joaquín Barón Arazo - Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Liborio Barón Arazo. Sos pares es deien Joaquín Barón Bosque, llaurador, Pabla Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot» –altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill. ***
D'esquerra
a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano
Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini - Luciano Della Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com «activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17 d'octubre de 1984 a Moggio Udinese (Friül). ***
Manuel
Llàtser Tomàs (2004) - Manuel Llàtser
Tomàs: El 23 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 18 de juliol– de
1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Manuel
Llàtser Tomàs, que va fer servir els
pseudònims Néstor i Rosendo.
Era fill de Pasqual Llàtser, estibador, i
d'Antònia Tomàs. Quan tenia 11 anys
començà a treballar, però mesos
després retornà a l'escola i als 13 anys
entrà a
fer feina en un taller d'ebenisteria. En 1935 entrà a formar
part de les Joventuts
Llibertàries i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra treballà en una fusteria
socialitzada i mesos després entrà a
fer feina en una cervesera i passà a militar en el Sindicat
d'Alimentació de la
CNT. En aquesta època va ser secretari de les Joventuts
Llibertàries del barri
del Poblet de Barcelona. L'abril de 1938 s'enrolà voluntari,
amb altres companys
(Josep Amorós Clúa, Raúl Carballeira
Lacunza, Tomás Germinal Gracia Ibars, Liberto
Sarrau Royes), en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. L'octubre de 1938 va ser ferit
i fou hospitalitzat.
Donat d'altra, retornà a Barcelona, on li va agafar el
triomf feixista. Gràcies
a la seva curta edat, es lliurà de la repressió
franquista i començà a col·laborar
en la lluita clandestina, fins i tot entre 1941 i 1943, moment en el
qual va
fer el servei militar en la Marina. En 1945 participà en la
creació de les
Joventuts Llibertàries del barri de la Barceloneta de
Barcelona i s'afilià,
sota el pseudònim Rosendo, al Sindicat
Metal·lúrgic. En 1946 va ser nomenat
secretari de Propaganda i secretari general de les Joventuts
Llibertàries de
Barcelona i poc després secretari de Propaganda del
Comitè Regional de les
Joventuts Llibertàries; en 1947 n'era secretari general i
responsable de l'edició
del seu periòdic clandestí Ruta.
El 4 d'agost de 1947, amb Miguel Barba
Moncayo (Reyes) i Enrique Martínez
Marín, va ser detingut i el 19
d'agost de 1947 tancat a la Presó Model de Barcelona;
jutjat, va ser condemnat
a tres anys de presó. A la garjola s'encarregà de
fer a mà els periòdics Esfuerzo
i La Voz Confederal. El 23 de desembre de 1949 va
ser posat en llibertat
provisional. En 1952 treballà de corrector a l'editorial
«Regina» de Barcelona.
Posteriorment, amb Gaspar Lloret de Aguiar, Antoni Miracle Guitart,
Joan Vaello
Sarrión i Joan Vicente Castells, creà un grup
anarquista que reorganitzà les
Joventuts Llibertàries gràcies a la tapadora del
Centre Excursionista Puig
Casteller de Barcelona. Va ser corresponsal de la nova
edició de la revista Estudios.
En 1954, després de la caiguda l'any anterior de la impremta
clandestina de la
CNT a causa del confident Macario Pérez Moreno, a
petició de Diego Camacho
Escámez (Abel Paz), acceptà,
amb Lloret i Miracle, encarregar-se
d'aquesta, cosa que va fer fins a la seva detenció l'abril
de 1955 quan
s'ocupava de la impressió dels periòdics CNT
i Solidaridad Obrera,
i el 14 de maig de 1955 va ser reclòs a la Presó
Model de Barcelona. Un cop lliure
el 3 de febrer de 1956 després de pagar una
fiança, el març i l'abril d'aquell
any va ser novament detingut. Condemnat en rebel·lia a 12
anys de presó, visqué
en la clandestinitat fins que passà a França,
militant a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Com a delegat de l'Interior parlà en
el míting de clausura del Ple
de juliol de 1956 i també fou delegat al Congrés
de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) que se celebrà aquell any a Marsella
(Provença,
Occitània). El 24 d'octubre de 1956 va fer la
conferència «Formación y
orientación juvenil» a la Borsa del Treball de
Tolosa, organitzada per la
Federació Local de Joventut Llibertàries. El 26
de maig de 1957 va fer la
conferència «Bosquejo panorámico de
España», organitzada per l'Agrupació
Cultural Cervantina, a la sala de Justícia de Paz de Castres
(Llenguadoc,
Occitània). El novembre de 1957 va ser nomenat secretari de
Cultura i
Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en el XI
Ple d'aquesta organització. També va ser delegat
de l'Alta Garona en dos plens
intercontinentals. En 1957 va fer un míting a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) i
l'any següent, amb Joan Sans Sicart, parlà per la
FIJL a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) i en altres poblacions. El
18 de maig de 1958 va fer un
míting de «concentració
confederal», amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura)
i Frederica Montseny Mañé, a Givors (Roine-Alps,
Arpitània). Quan la
reunificació confederal, formà part de la
Comissió d'Enllaç entre la CNT i la
Unió General de Treballadors (UGT). Durant dos anys va ser
membre de la Comissió
de Defensa i en 1963 va se nomenat delegat per al VI Congrés
de l'AIT celebrat
a Tolosa. Per evitar tensions i polèmiques, es
mantingué al marge i participà en
la creació de l'Ateneu Espanyol de Tolosa, essent el seu
últim president. Entre
1960 i 1965 intervingué en l'organització de la
Festa de l'Infant. En 1978 participà
amb Marcelino Boticario Sierra en l'exposició sobre la tasca
cultural de
l'exili llibertari espanyol que se celebrà a la Universitat
de Tolosa. Amb Joan
Busquets Verges I Alicia Mur Sin, creà el 31 d'octubre de
1990 l'Associació de
Presos del Franquisme a França, que es dissolgué,
complides les seves funcions,
en 1995. Entre 1996 i 1997 col·laborà en una
setmana cultura celebrada a prop
de Tolosa. També milità en la
Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), ocupant càrrecs orgànics en la
Federació de Tolosa. El 24 de juliol de
2004 participà a l'«Acte d'Homenatge als nostres
avis», a la sala d'actes del
Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). En 2005
col·laborà en el llibre Républicains
espagnols en Midi-Pyrénées. Exil,
histoire et mémoire. El 15 de maig de 2006
participà, amb Placer Thibon i Gisèle
Varchelde, en la trobada «Il était une fois la
République espagnole» a l'amfiteatre
de l'IFRASS de Tolosa i el 9 de desembre d'aquell any en el
col·loqui «La
seconde République espagnole en exil en France
(1939-1977)» al Centre Universitari
de Formació i de Recerca Jean-François
Champollion d'Albi (Llenguadoc,
Occitània). També
col·laborà amb el Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Trobem textos seus en diferents
publicacions
llibertàries (Cenit, CNT,
Nueva Senda, Solidaridad Obrera,
etc.). Sa companya fou Pilar Candeal, amb qui tingué tres
infants (Nestor,
Hector i Alex). Manuel Llàtser Tomàs va morir el
10 d'octubre de 2008 a
l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
ser incinerat al crematori
de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Manuel Llàtser Tomàs
(1921-2008)
Defuncions
Adhémar Schwitzguebel (1875) - Adhémar Schwitzguébel: El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelques écrits. Adhémar Schwitzguébel (1844-1895) ***
Notícia
de l'absolució d'Hélène Lecadieu
apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de
desembre de 1910 - Hélène Lecadieu: El 23 de juliol de 1916 mor a Épône (Illa de França, França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Havia nascut el 20 d'octubre de 1853 a l'antic VI Districte de París (França). Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi. ***
Notícia de la detenció de Paul Bury apareguda en el diari parisenc catòlic La Croix del 18 d'octubre de 1894 - Paul Bury: El 23
de juliol de 1924 mor a Roubaix
(Nord-Pas de Calais, França) l'anarquista Paul Joseph Bury.
Havia nascut el 15 de novembre –algunes fonts citen
erròniament
el 26
de febrer– de 1864 Roubaix
(Nord-Pas de Calais, França).
Sos
pares es deien Danis Joseph Bury, teixidor, i Juliette Dujardin.
Treballava de teixidor a
Roubaix i arran de la seva
participació en els disturbis
del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les
manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i
d'Émile Pouget a París
(França), va ser detingut, tot cridant «Visca la
Revolució Social! Mort als
explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un
exemplar del periòdic
lionès La Lutte i un
gatzoll de
baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per
portar un «emblema
sediciós». Durant aquest procés es
definí com a «individualista» i
assegurà no
pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure,
venia pels
carrers la publicació anarcocomunista Terre
et Liberté (1884-1885), editada per Antoine
Rieffel a París. En 1885 fou
el gerent del periòdic Le Paria,
que edità
Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el
servei militar, va ser
enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de
Tonquín, i retornà a la metròpoli
malalt;
un dia, en un accés febril, prengué a un vianant
el rellotge i per aquest motiu
va ser condemnat a tres anys de presó. En 1890 va ser
condemnat
a tres mesos de presó
per «estafa» i el febrer
de 1891 a tres anys de presó per «atac
nocturn i
robatori». El 15 d'octubre de
1894, durant una
conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) on participà
Jules Guesde, va ser detingut per la violència
dialèctica de la seva
intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894
pel Tribunal
Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó
en deportació, en
aplicació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat
a la Secció
Mòbil de la badia de Prony, a la colònia
penitenciària d'Île des Pins de Nova
Caledònia. En
1900
encara estava deportat i es demanà la seva
amnistia en una campanya de suport en
la premsa (Les Temps Nouveaux,
etc.)
i
entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren
una
campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema
misèria, amb actes
i festes per treure diners; també el grup Liberté
d'Opinion et Solidarité
Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat
Internacional) hi
participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat
i retornà a la metròpoli el
maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a
Roubaix. Restà visquent amb sa mare i treballant en una
filatura. El maig de 1905 les autoritats el declararen desaparegut de
Roubaix i se'l buscava pel Marne, on havia marxat a la recerca de
feina. El juliol de 1905 retornà a Roubaix. ***
Fumiko Kaneko - Fumiko Kaneko: El 23 de juliol de 1926 mor a Utsonomiya (Tochigi, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Havia nascut el 25 de gener de 1902 a Yokohama (Kanagawa, Japó) en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, i va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida. ***
Ángel
Paredes Vigara - Ángel Paredes Vigara: El 23 de juliol de 1936 mor a Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista Ángel Paredes Vigara. Havia nascut cap el 1912 a Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ángel Paredes Vigara, lluitant contra els aixecats feixistes, el 23 de juliol de 1936 va caure mort en un tiroteig amb la Guàrdia Civil al lloc conegut com «Huerto del Tabaco» de Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya). Al lloc on va caure mort, el seus companys construïren un túmul en el seu record. ***
Max Nettlau en una de les seves últimes fotos - Max Nettlau: El 23 de juliol de 1944 mor a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac, l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, havia nascut el 30 d'abril de 1865 a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria). A partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article –un estudi sobre Joseph Déjacque– en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra –la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans–, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia. ***
Vasco
Fontana - Vasco Fontana: El 23 de juliol de 1959 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vasco Fontana. Havia nascut el 27 de febrer de 1892 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares, ambdós actius anarquistes, es deien Ettore Fontana i Priscilla Poggi. Treballà d'obrer i es formà políticament i culturalment en l'ambient llibertari de sa família. Abans de la Gran Guerra entrà a formar part del cercle juvenil «L'Avvenire» del barri pisà de Porta a Piagge i durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà en totes les mobilitzacions i en les principals activitats del moviment anarquista local. En 1924, després de ser acomiadat de la feina de manteniment de línies al Cercle de Construccions Telegràfiques i Telefòniques, emigrà a França per motius laborals, instal·lant-se d'antuvi a Saint-Priest (Lió, Arpitània) i després a La Sanha (Toló, Provença, Occitània). Posteriorment hi arribà sa germana Selica Fontana i el seu cunyat Gusmano Mariani, ambdós militants llibertaris i amb un fill comú (Germinal), i tots plegats participaren en les activitats antifeixistes dels grups d'italians exiliats. En 1933 va ser inscrit per les autoritats italianes en el llistat d'anarquistes a buscar i en el de la policia fronterera amb l'ordre de detenció. A finals dels anys vint va ser un dels promotors de la campanya «Pro Sacco i Vanzetti». L'octubre de 1935, en una de les seves nombroses cartes enviades a sa mare, expressà dures crítiques contra la invasió d'Etiòpia per part de les tropes italianes i la va informar sobre la campanya internacional de denúncia d'aquesta agressió italiana que s'estava portant a terme. Arran de rebre les primeres notícies sobre el cop militar feixista a Espanya l'estiu de 1936, decidí, amb son cunyat Gusmano Marini, marxar cap a Catalunya. A Barcelona s'allistaren a la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i prengueren part, el 28 d'agost de 1936, a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la columna i la militarització de les milícies, el març de 1938 decidí retorna a França i passà a residir a La Sanha. En un telegrama del Ministeri de l'Interior del 30 de març de 1938 es deia que «Espanya l'ha desil·lusionat i ha fet d'ell un anticomunista». Però la vigilància sobre ell no afluixà i l'últim informe policíac que se té d'ell és del 31 de març de 1942. En acabar la II Guerra Mundial retorna a la seva ciutat natal. ***
Necrològica
de Vicenta Díaz Guillén apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962 - Vicenta Díaz
Guillén: El 23 de juliol de 1962 mor a
Châteaudun (Centre, França)
l'anarcosindicalista Vicenta Díaz Guillén. Havia
nascut el 26 de juliol de 1881
a Búbal (Biescas, Osca, Aragó, Espanya). Sos
pares es deien Juan Díaz i Vicenta
Guillén. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), son company
Cajal, també militant confederal i amb qui tingué
un infant, va caure en els
primers dies del cop militar feixista de juliol de 1936. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França. A l'exili
milità en la CNT i visqué a Châteaudun.
També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vicenta Díaz
Guillén va morir el 23 de
juliol de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Châteaudun
(Centre, França) i va ser enterrada
l'endemà en aquesta població. ***
Necrològica
d'Emilio José González Martínez
apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4
d'agost de 1963 - Emilio José
González
Martínez: El 23
de juliol de 1963 mor a Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Emilio José González
Martínez,
conegut com Julio González.
Havia nascut el 30 de gener de 1901 –algunes fonts citen
erròniament el 31 de gener de 1900– a
Lleó (Castella, Espanya). Sos pares es deien
Froilán
González García i Sabrina Martínez
Martínez.
Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal
de Lleó de la CNT.
El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés
Regional i en 1933
fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó,
Castella, Espanya). Va
ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la
insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El
setembre de 1937 era vicesecretari
del Comitè Provincial de Lleó de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a
França, fou conegut com Julio
González.
Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i de la
CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre
el 17 i el 23
d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
però renuncià al seu càrrec
i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant
l'últim període de sa vida ocupà
el càrrec de tresorer del Comitè
Interdepartamental de la CNT dels Alts
Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones
núpcies amb
Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio José
González Martínez va morir el 23
de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Virginia
Bolten durant la vaga de 1902
- Virginia Bolten:
El 23 de juliol de 1969 mor a Montevideo (Uruguai) la sindicalista,
anarcofeminista i propagandista anarquista Virginia Bolten. Havia
nascut oficialment
el 26 de desembre de 1876 a Baradero (Baradero, Buenos Aires,
Argentina),
encara que potser hagués nascut un mes abans. Sos pares es
deien Enrique
Bolten, rellotger d'origen alemany, i María Dominga
Sánchez, i tingué tres
germans (Dominga, Enrique i Manuel). Es va criar a San Luis (San Luis,
Argentina), població natal de sa mare, i anys
després passà a viure a Rosario
(Santa Fe, Argentina). En aquesta ciutat visqué al barri
obrer que s'havia
aixecat al voltant de la Refineria Argentina de Sucre, que
donà lloc al barri
de la Refineria, empresa sucrera on va fer feina. L'abril de 1890 va
ser
detinguda per distribuir «propaganda anarquista»
als treballadors de la refineria.
En 1894 es casà amb l'obrer sabater espanyol Manuel Manrique
González, amb qui
tingué vuit infants: María Milagra Zulema (1895),
Urano Líber (1898), Acracia,
Hume Mayo (1904), Themis (1906), Helios (1908), Ildara i Olga (1916). A
Rosario
participà, amb María Calvia, en
l'organització de grups femenins i en l'edició
en 1899 del periòdic mensual La
Nueva
Humanidad, publicat pel grup anarcocomunista del mateix nom i
per la
Biblioteca Llibertària «Ciencia y
Progreso», al voltant del metge anarquista
Emilio Z. Arana. Membre del grup anarcofeminista «Las
Proletarias», edità a
partir d'agost de 1899 el periòdic La
Voz
de la Mujer, versió de Rosario del
periòdic d'igual títol editat a Buenos
Aires (Argentina) entre 1896 i 1897. En aquesta època
també col·laborà en El
Rebelde i participà en les activitats
de la Casa del Poble de Rosario. Enarborà la bandera roja en
la manifestació de
l'1 de maig de 1900, aleshores prohibida. En aquesta època
col·laborava en La Protesta Humana.
L'octubre de 1900 va
ser detinguda, amb Teresa Marchisio i altres quatre anarquistes, per
interrompre la processió de la Verge de la Roca realitzada a
Rosario llançant
pedres a la imatge i cridant visques a l'anarquia i a la
revolució social. El
22 de setembre de 1901 participà en el míting de
protesta contra els fets de la
Corunya (La Corunya, Galícia), on el maig d'aquell any es
reprimí violentament
una vaga. El 24 d'octubre de 1901 participà en l'acte de
protesta per
l'assassinat de l'anarquista Cosme Budislavich, en els anomenats
«Fets de la
Refineria», on intervingueren Domingo Alloco, José
Berg, Oreste Ciattini,
Manuel Manrique, Rómolo Ovidi, Adrián Patroni i
Nicolás Rodríguez Blanco. En
aquesta època mantingué estret contacte amb el
moviment anarquista uruguaià,
especialment amb Pietro Gori, Pascual Guaglioanone i Florencio
Sánchez, i amb
els grups editors dels periòdics La
Aurora i El Derecho a la Vida.
També
va parlar, amb Lorenzo Baudracco, Lucio Giménez i Manuel
Manrique, en els actes
del Primer de Maig de 1902. Aquest any participà activament
en una vaga de
xofers de tramvies de Rosario. A finals 1902 es va promulgar la Llei de
Residència i com a anarquista declarada va ser posada,
juntament amb son
company, sota vigilància, fet pel qual abandonaren Rosario i
s'instal·laren a Montevideo
(Uruguai). El 27 de desembre de 1902 participà, amb
Joaquín D. Barbarena i
Oreste Ristori, en la inauguració del Centre d'Estudis
Socials del Cerro de Montevideo.
Amb Pascual Guaglianone, compartí la tribuna en el
míting del Primer de Maig de
1903, convocat per diverses Societats de Resistència Obreres
i cercles
anarquistes de la ciutat, sota la consigna «Protesta contra
el govern
reaccionari argentí». El 2 d'agost de 1903 va fer
una conferència sobre la
qüestió social al local de la Societat d'Obrers del
Carbó del Cerro, on atacà
durament els socialistes i set dies després llegí
la conferència «La
emancipación de la mujer» al Nuovo
Círcolo Napolitano de La Plata (Buenos
Aires, Argentina). El 16 d'agost de 1903 participà en una
conferència a
Montevideo conjunta amb Joaquín D. Barbarena, Manuel Campos
i Oreste Ristori
sota el títol «Cómo luchan los
socialistas», organitzada per la Societat
d'Obrers del Carbó, on es criticà les actuacions
de la socialista «Sociedad de
Mutuo y Mejoramiento de Obreros Varaleros y Anexos»
–els varaleros eren els
que penjaven la carn– del Cerro –aquesta societat
acabà denunciant judicialment els oradors. L'agost de 1903
realitzà una gira
propagandística anarquista i feminista, organitzada pel
Comitè Federal de la
Federació Obrera Argentina (FOA), que recorregué
nombroses ciutats (San Nicolás,
Campana, Tandil, Mendoza, Villa Constitución, Santa Fe,
Rafaela, Zárate, Rosario
i Buenos Aires). El 15 de desembre de 1903 va fer una
conferència al teatre
Stella d'Italia de Montevideo, organitzada per la Societat d'Obrers
Forners, i la
policia l'imposà arrest domiciliari. Durant la primera mitat
de 1904 va fer
conferències a l'Argentina (Mar del Plata, Buenos Aires),
algunes a benefici de
La Protesta i de diversos sindicats
i
grups feministes. El juliol de 1904 patí un accident i va
haver de ser
ingressada a l'Hospital San Roque de Buenos Aires, reprenent l'octubre
d'aquell
any la seva tasca propagandística a l'Argentina.
També en aquesta època
participà en assemblees de societats obreres (forners,
fusters, etc.) i en la
seva organització de sindicats vinculats a la
indústria tèxtil, on hi havia una
forta implantació femenina (planxadores, modistes,
teixidores, etc.). En 1904
formà part del Comitè de Vaga Femení,
organitzat per la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), que mobilitzà els treballadors del Mercat
de Fruits de Buenos
Aires. Després de la fallida «Revolució
radical» del 4 de febrer de 1905 va ser
deportada, juntament amb son company i una trentena de militants
anarquistes (Constante
Carballo, Francisco Corney, Bautista Fueyo, Joaquín Hucha,
Francisco Jaquet,
Juan Llorca, Antonio Loredo, Dante Silva, José Telechea,
Manuel Vázquez, etc.),
a Montevideo. En aquesta època
col·laborà en El Obrero,
publicat en la capital uruguaiana. L'1 de maig de 1905
parlà, amb Fernando Balmelli, Alberto Ghiraldo, Alfonso
Grijalbo, Francisco
Jaquet i Luis Rodríguez, en els actes de la
manifestació obrera. Participà
activament en la vaga dels treballadors mecànics del port de
Montevideo que es
realitzà a finals de maig d'aquell any, conflicte en el qual
incità els obrers
al sabotatge des de les pàgines d'El
Obrero. Entre gener i març de 1906
prengué part en l'edició del periòdic Regeneración. En 1907
participà en la
vaga d'inquilins, durant la qual va ser detinguda. A principis de 1908
col·laborà en La
Acción Obrera,
editat per Antonio Loredo al Cerro. En 1909 formà part de
l'equip redactor de La Nueva Senda. Contra
toda forma de
explotación y tiranía, on
reivindicà l'anarquisme organitzador. Entre el 13
i el 17 d'octubre de 1909 intervingué activament en els
actes de protesta
contra l'afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia i el 17
d'octubre d'aquell any, amb Juana Buela, en la gran
manifestació contra la
repressió a Espanya. Arran dels fets del
«Centenari de la Independència» de
l'Argentina de maig de 1910 i la repressió que es
desencadenà, participà en el
Comitè d'Agitació de Montevideo, integrat per les
Societats de Resistència i
els grups i periòdics anarquistes. En 1911
col·laborà en Tiempos
Nuevos. El 26 de març de 1911, després
d'haver assistir a
la manifestació contra la carestia de la vida, fou una de
les cinquanta dones (María
Casali Candas, María Collazo, etc.) que fundaren el Centre
Feminista
«Emancipación» al local de la Societat
d'Obrers Confiters i Pastissers de
Montevideo. Aquests centre, de clara tendència anarquista,
rebutjà la invitació
de formar part de la Federació Femenina Panamericana (FFP),
considerada
«sufragista», en rebutjar el seu article 14, on
s'assenyalava la necessitat de
gestionar les reformes socials que fessin possible que la dona
«pogués prendre
part en els negocis de l'Estat». L'1 de maig de 1911
participà en la
manifestació obrera compartint tribuna amb José
Castelli, Francisco Corney, Enrique
Del Valle Iberlucea, Gino Fabbri, Adolfo Grijalbo, Antonio Marinelli,
Aníbal
Miranda i Adrián Troitiño. També
assistí, en representació del Centre Feminista
«Emancipación», en els actes del Primer
de Maig de 1912, convocat per la
Federació Obrera i el Partit Socialista. A partir de 1912
sembla que va fer
costat el sector «anarcobatllista» (Carlos
Balsán, Francisco Berri, Gino Fabbri,
Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc.), que
defensaven les reformes obreristes
del president uruguaià José Batlle y
Ordoñez. El 25 de març de 1912
participà,
amb altres companys (Carlos Balsán, Gino Fabbri, Leoncio
Lasso de la Vega, Aníbal
Miramar, Jesús María Suárez, etc.), en
la vetllada organitzada pel grup «La
Nueva Senda» als salons de la Societat Francesa en
reivindicació de la jornada
de vuit hores, considerada per diversos sectors anarquistes
antibatllistes (José
Borobio, Antonio Loredo, Antonio Marzovillo, etc.) com a la
reivindicació d'una
«llei burgesa». En 1913
col·laborà, amb Francisco Berri, Orsini Bertani,
E. Clérici,
Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc., en el
periòdic anarcobatllista La Idea
Libre de Montevideo. A partir
d'aquesta data la seva participació en actes anarquistes
passà a ser esporàdica,
centrant-se sobretot en els actes del Primer de Maig. En 1923
entrà a formar
part del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES), amb Mariano
Barrajón,
Delfa Boatti, Juana Buela, María Casal y Candas,
José Castelli, María Collazo,
Gino Fabbri, Ángel Falcó, Pascual Guaglianone,
Ernesto Herrera (Herrerita), Pedro
Hucha, Juan Llorca,
Florencio Sánchez, Adrián Troitiño,
etc. Sembla que en els anys trenta es va
vincular amb son company al grup batllista
«Avanzar», integrat en el Partido
Colorado. Virginia Bolten va morir el 23 de juliol de 1969 a Montevideo
(Uruguai). En 2010 s'estrenà la
pel·lícula argentina Ni
dios, ni patrón, ni marido, de Laura
Mañá, basada en la seva
vida. ***
José
Ramón Arana -
José Ramón Arana:
El 23 de juliol de 1973 mor a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'escriptor
anarcosindicalista, i després socialista i comunista,
José Ruiz Borau, més
conegut sota el pseudònim de José
Ramón
Arana Alcrudo, encara que va fer servir d'altres (Pedro Abarca, Juan
de
Monegros, etc.). Havia nascut el 13 de març de
1905 a Garrapinillos
(Saragossa, Aragó, Espanya). En 1913, arran de la mort per
tuberculosi de son
pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara,
s'instal·là amb sa família a Pina de
Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del cineasta
José Luis Borau– muntà
un taller-acadèmia de tall i confecció,
però el projecte no reeixí i sa
família
es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa mare, de ben jovenet
hagué de posar-se
a treballar en diferents feines (impremtes, comerços,
tallers, oficines, etc.)
i fins i tot provà sort en el món de la
tauromàquia. En els anys vint,
coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera, marxà cap a
Barcelona
(Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la factoria
«Can Girona» –a partir
de 1947 prengué el nom de MACOSA (Material i Construccions
SA)–, al Poblenou. En
1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia, amb qui
tindrà cinc infants
(Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), freqüentà els ateneus
llibertaris i es creà una
important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926
col·laborà amb versos en la
revista Pluma Aragonesa. Poc abans
de
l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa, on
entrà a fer feina com a
empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i
s'afilià a la socialista Unió
General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident
provincial de
la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquesta
època fou fundador
i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936,
quan el
cop militar feixista, es refugià amb sa família a
Monegrillo. Durant els
primers moments de la guerra fou milicià en la
«Columna Durruti», però
després,
amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo.
El Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la
reorganització
d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El
8 de desembre de 1936, quan ja
s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser
nomenat
en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i,
més tard, d'Hisenda en el Consell
Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat
«Consell d'Aragó»),
institució de la qual arribà a ser vicepresident.
També ocupà nombrosos càrrecs
en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives
Regionals
del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT
d'Aragó, caixer del Banc
d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat
interventor
d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En
aquesta època
entaulà relació amb l'escriptora i periodista
María Dolores Arana Ilarduya (Marixa),
de qui posteriorment prengué el
llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de
la primera, que
sortí amb el seu nom real, i de les dues que
signà amb el pseudònim de Pedro
Abarca. Un viatge a la Unió
Soviètica entre abril i maig de 1937 en
representació del Consell d'Aragó per a
les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer
llibre, Apuntes de un viaje a la URSS
(1938;
anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de Lleida
UHP). De tornada d'aquest viatge,
s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu
Comitè Regional d'Aragó. En
aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de
contes, El tío Candela. Cuentos de
la Segunda Guerra
de Independencia (1938); i una obra de teatre, El
viejo, la vieja y el olmo (1938). També
col·laborà en periòdics
comunistes (UHP, Vanguardia,
etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó,
l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del
Comissariat
de la 44 Divisió de l'Exèrcit
republicà i a partir de 1938 començà a
participar
en missions especials del Ministeri de Defensa a França,
essent nomenat cap del
Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei
d'Investigació Militar (SIM)
a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José
Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant
Sebastià), que a partir
d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es
trobava a França i va
ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on
aconseguí fugir. A França
tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills
amb María Dolores Arana
Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista
quàquera Margaret
Palmer, embarcà des de Marsella amb La
Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo,
amb sa nova companya, abandonant la seva
esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes
morí quan encara no tenia dos
anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya).
Després d'una breu estada a
l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico),
marxà cap a Ciudad
Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on
publicà el seu llibre
de poemes Ancla (1941).
Després d'un
intent d'establir-se a Cuba,
el 14
d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel
Andújar, arribà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i
Federico Arana. A la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) començà a
publicar obres poètiques, com ara A
tu sombra lejana (1942) i creà
col·leccions (Cuadernos del
Destierro) i revistes, com ara Aragón.
Gaceta mensual de los aragoneses en México
(1943-1945), Ruedo Ibérico
(1944), Las Españas. Revista
literaria (1946-1956)
–fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i
que serà una de les més
importants de l'exili republicà–, Crisol
(1953-1960) o Diálogo de las
Españas
(1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció
«La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà
l'assaig Politiquería y
política. Es guanyà la
vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser
novel·lada per
Simón Otaola en la seva obra La
librería
de Arana. Historia y fantasía (1952), i
més tard treballà en l'editorial
González Porto. A començament de la
dècada dels cinquanta entaulà una nova
relació
amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de
música i regentava una
pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de
desembre de 1960 i tingué un
altre fill (Miguel Veturián)
–Elvira
Godàs no conegué l'existència de sa
família espanyola fins 16 anys després. En
1950 publicà el seu recull de contes El
cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951
s'edità el
drama rural de fort contingut social Veturián.
En 1968 se li va diagnosticar un càncer i,
després de 13 dies internat al
Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els
tràmits per tornar a Espanya. A finals
de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972
retornà a la
Península i s'instal·là a
Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de
les obres citades, és autor de Fantasmas
(1949), Por un Movimiento de
Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el
nom col·lectiu de Las
Españas), Esta hora de
España. Contestación a una encuesta de
«Ibérica»
(1957), Antonio Machado y Pablo Casals
(1957), Romance del ciego Viroque
(1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones
españolas
(1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos
los
cuentos (1980, pòstuma) i Poesías
(2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can
Girona. Por el desván de los recuerdos, primera
part d'unes memòries
novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la
dictadura de Primo de
Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no
tingueren
continuació a causa de la seva mort. José
Ramón Arana va morir, a conseqüència del
càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la
clínica Quirón de Saragossa
(Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa,
Aragó, Espanya), al
costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009
a
l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona. José Ramón Arana
(1905-1973) ***
Mollie Steimer - Mollie Steimer: El 23 de juliol de 1980 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Havia nascut el 21 de novembre de 1897 a Dunaevtsky (Rússia) i quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que «soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per «conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista –Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)–, explicant les seves experiències a la Rússia «postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Notícia
de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari
saragossà La
Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934 - Antonio Sierra
Polo: El 23 de juliol
de 1983 mor a Perigús (Aquitània,
Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Havia nascut el
16 de gener de 1916 a La Puebla de
Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien
Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el
desembre de 1934 va ser
detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys,
sota l'acusació de
possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un
assalt a la caserna de
la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat
a la presó d'Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità
com a milicià als fronts i en
1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit
en acció de guerra i
condecorat amb la «Medalla Sofriment per la
Pàtria». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a
Perigús, on treballà de magatzemer i
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Asunción Tafalla
Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol
–algunes fonts citen
erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili
de Perigús (Aquitània,
Occitània). Antonio Sierra
Polo (1916-1983) ***
Ángel
María de Lera fotografiat per Lagos (1960) - Ángel
María de Lera: El 23 de juliol de 1984 mor a
Madrid
(Espanya) el periodista, escriptor i sindicalista llibertari
Ángel María Estanislao Hermenildo
Máximo Bonifacio de
Lera García. Havia nascut el 7 de maig de 1912 a Baides
(Guadalajara, Castella,
Espanya). Sos pares
es deien Ángel Julio de Lera Buesa, metge
cirurgià, i María Cristina
García Delgado.
Nasqué a Baides per mor de la professió
de son pare, metge rural. En
1913 es traslladà a Membrilla i més tard a Fuente
del Fesno, ambdues localitats
de Ciudad Real, on passà la seva infantesa fins al 1920 que
marxà a prop de Guardia
(Àlaba, País Basc) per viure amb son avi,
apotecari. Després ingressà al
Seminari Menor de Vitòria, on cursà estudis de
Filosofia i Humanitats fins als
18 anys. Son pare havia mort en 1927 i sa mare i germanes s'havien
traslladat a
La Línea de la Concepció (Cadis, Andalusia),
localitat on es va traslladà i on
va acabar els estudis de batxillerat. En 1932
començà la carrera de Dret a la
Universitat de Granada, de la qual només va poder cursar
quatre anys a causa de
la Guerra Civil. Durant la dictadura de Primo de Rivera
començà a escriure
contra la monarquia i a partir de la instauració de la II
República espanyola
col·laborà en el periòdic
revolucionari La
Tierra. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), però crític
amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en
1935 s'afilià al Partit
Sindicalista (PS), promogut pel seu amic íntim
Ángel Pestaña, i s'encarregà de
la seva expansió a Andalusia. En aquesta època
col·laborà en la revista
anarquista Estudios. En el II Ple
del
PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu candidat a les eleccions de
febrer
d'aquell any, partit que aconseguí dos escons,
però el seu el cedí a Pestaña. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de La
Línia per Gibraltar i
el setembre arribà a Madrid. Milità activament en
el PS i col·laborà en el seu
òrgan d'expressió, El
Sindicalista. En
1937 entrà a formar part del Comitè Nacional del
PS. Lluità com a comissari de
Guerra als fronts de Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El
març de 1939
visqué directament la rebel·lió de
Segismundo Casado i el seu Consell Nacional
de Defensa, i amb el triomf franquista, va ser detingut a Madrid.
Empresonat en
una casa de detenció falangista, va ser jutjat en consell de
guerra i condemnat
a mor, però la pena fou commutada per una condemna de 30
anys. Tancat a la
presó madrilenya de Porlier i a la toledana
d'Ocaña, en 1944 se li va concedir
la llibertat provisional, però en 1945 va ser novament
detingut i tornà a ser
jutjat en 1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc
després. Un cop
alliberat en 1947, per guanyar-se la vida treballà en
diverses feines (peó de
paleta, distribuïdor de gasoses, comptable en una
fàbrica de licors, administratiu,
etc.). Després es dedicà a la seva
passió, la literatura, vivint els hiverns a Madrid
i els estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant
com a periodista
literari per al periòdic ABC.
En 1957
publicà la seva primera novel·la, Los
olvidados, que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre
els emigrants
andalusos que malviuen als barris de barraques perifèrics de
Madrid. Entre 1962
i 1963 viatjà a Alemanya com a enviat especial d'ABC per a fer cròniques sobre
els treballadors emigrants espanyols
i que en 1965 van ser publicades en llibre sota el títol Con la maleta al hombro. Fundà
i presidí la Mutualitat Laboral
d'Escriptors de Llibres i l'Associació Col·legial
d'Escriptors, i fou
considerat un dels pares de la defensa de la propietat
intel·lectual i dels
drets d'autor; gràcies a ell els autors pogueren entrar en
el règim de la
Seguretat Social. Entre 1974 i 1977 publicà la seva trilogia
novel·lística
sobre la guerra civil titulada Los
años
de la ira –en realitat una continuació
de la seva
obra més popular, Las
últimas banderas (1967, Premi Planeta)–,
formada per Los que perdimos
(1974), La noche sin riberas (1976)
i Oscuro amanecer (1977). En morir
el
dictador Francisco Franco, tornà a la militància
política i participà en les
eleccions de 1977 en les llistes de l'Aliança Socialista
Democràtica (ASD), que
no aconseguí cap escó. En 1978 publicà
la biografia novel·lada Ángel
Pestaña. Retrato de un anarquista.
A més de les citades, entre les seves obres, especialment
novel·les de tall
realista i de forta càrrega social (emigració,
èxode rural, crítica de la
burgesia, etc.), destaquen Los clarines
del miedo (1958; Orson Welles afirmà que era la
millor novel·la escrita
sobre el món taurí i fou portada al cinema), La boda (1959, també portada a
la gran pantalla amb guió seu), Bochorno
(1960, també cinematografiada),
Trampa (1962), Hemos
perdido el sol (1963), Tierra
para morir (1964), Por los caminos
de
la medicina rural (1966), Los
fanáticos (1969), Necesidad
del libro
(1971), Mi viaje alrededor de la locura
(1972), Se vende un hombre (1973,
Premi Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de
Sevilla), Diálogos sobre la
violencia (1974), Carta abierta a
un fanático (1975), El
hombre que volvió del paraíso (1979),
La masonería que vuelve
(1980), Secuestro en Puerta de Hierro
(1982) i Con ellos llegó la paz
(1984, pòstuma).
Algunes d'aquestes obres han estat traduïdes a diversos
idiomes. També va ser
guionista de novel·les-serials radiofòniques. Cap
al final de sa vida donà
15.000 volums de la seva biblioteca al poble d'Águilas. A
començaments de
juliol de 1984 va ser ingressat malalt a causa d'una
metàstasi òssia no
localitzada. Ángel María de Lera
García va morir el 23 de juliol de 1984 a
l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i fou enterrat
l'endemà al cementiri
civil d'aquesta localitat. Deixà vídua i dos
fills. Diversos carrers a la
Península porten el seu nom, a més de dos premis
literaris. Ángel María de Lera (1912-1984) ***
Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994 - Jaime Vázquez García: El 23 de juliol de 1994 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Havia nascut l'1 d'octubre de 1929 a Barcelona (Catalunya). Sos pares, murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques, es deien Francisco Vázquez i Isabel García. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb María Luisa Isabel Omella Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 23 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 24 de juliol– de 1994 a l'Hospital de Pau (Aquitània, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Francesc Aragó Bocillo i altres
companys apareguda en La
Vanguardia de l'1 d'octubre de 1947 - Francesc Aragó Bocillo: El 23 de juliol de 2009 mor a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) el resistent llibertari antifranquista Francesc Aragó Bocillo –el segon llinatge apareix citat erròniament algunes vegades d'altres maneres (Borillo, Bucillo i Burillo). Havia nascut el 2 de setembre de 1916 al Poble-sec de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Martí Aragó i Concepció Bocillo. Militant d'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cornellà (Baix Llobregat, Catalunya), en 1947 demanà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili l'enviament de militants per reforçar la lluita a la comarca del Baix Llobregat i dos grups d'acció, de cinc i de set membres respectivament, van ser enviats per reforçar l'activitat antifranquista. L'agost de 1947 va ser detingut, amb altres 26 companys, entre els quals hi havia diversos membres dels grups d'acció, com ara Luis Agustin Vicente (Luis Ruiz Costa), Julián Nuñez Gil, Cristóbal Castellví Sabater, José Asensio García, Saturnino Sanz Velilla, Francisco Sánchez Berenguer, etc. Tots van ser acusats d'haver participat en un sabotatge a la fàbrica Sansón de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), d'un seguit d'atemptats comesos entre maig i agost d'aquell 1947 contra les torres elèctriques d'alta tensió de la companyia «Riegos y Fuerzas del Ebro» i de diversos robatoris. Traslladats a la Direcció de la Policia de Barcelona, van ser torturats durant 42 dies. El març de 1953 van ser jutjats a Barcelona pel Tribunal d'Espionatge i ell condemnat a 30 anys de reclusió. Tancat a la presó Model de Barcelona, amb Ginés Urrea Piña, mantingué relacions amb el Secretariat Intercontinental (SI) de l'Exili des de la presó. Sempre fidel al pensament llibertari, Francesc Aragó Bocillo va morir el 23 de juliol de 2009 a l'Hospital de Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. Estava casat amb Rafaela Rubio Lorenzo. ***
Ginés
Morales Bastida - Ginés Morales
Bastida:
El 23 de juliol de 2012 mor a Órgiva
(Granada, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Ginés Morales Bastida. Havia nascut el
20
de novembre de 1950 a Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es
deien Juan Miguel Morales i Isabel Bastida. Treballà
des dels 15 anys i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del
Barcelonès de Catalunya, passant per Santa Coloma de
Gramenet, Badalona i
Barcelona. Posteriorment es traslladà amb sa companya Tina a
Órgiva, on muntà
en 2007 un comerç de ferreteria, pintura i vidre. Preocupat
per l'ecologia,
col·laborà amb «Los Verdes»
d'Órgiva i es presentà a les llistes d'Equo per
Granada com a diputat per a les eleccions generals del 20 de novembre
de 2011. Ginés
Morales Bastida va morir el 23 de juliol de 2012 a Órgiva
(Granada, Andalusia,
Espanya) d'un atac de cor i fou enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. ---
|
![[22/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/07]") |
|
![[24/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/07]") |
|
|
| Actualització: 24-07-24 |