|
---
Anarcoefemèrides del 23 de setembre Esdeveniments
Anunci del Congrés de Llemotges de 1895 - Creació de la CGT: Entre el 23 i el 28 de setembre de 1895 té lloc a Llemotges (Llemosí, Occitània) el VII Congrés Nacional Corporatiu, organitzat per la Federació Nacional dels Sindicats (FNS) i la Federació de les Borses del Treball de França i de les Colònies. En aquest congrés, després de deu anys intentant unificar el moviment sindicalista, es va decidir la creació de la Confederació General del Treball (CGT), organització sindical la finalitat de la qual era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de la seva ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. La CGT naixent aconseguí col·ligar 18 borses de treball, 26 cambres sindicals i 28 federacions sindicals, és a dir, 300.000 afiliats dels 420.000 sindicats a la França de l'època. Un mes després del Congrés de Llemotges, Fernand Pelloutier publicà un manifest on defensà el desenvolupament de les idees anarquistes en els sindicats. Aquesta influència llibertaria ajudarà la jove CGT a mantenir la seva independència, d'antuvi de l'Estat i després dels partits polítics. Aquesta independència es reafirmarà l'octubre de 1906 en el Congrés d'Amiens, on predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'Estat burgès, especialment a través de la vaga. A partir de 1914, però, a causa de la Gran Guerra, la CGT acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. En 1921, després de l'exemple de la Revolució Russa i les vagues de 1919 i 1920, els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). ***
Capçalera de La Razón Obrera - Surt La Razón Obrera: El 23 de setembre de 1901 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Razón Obrera, òrgan oficiós de la poderosa Societat de Fogoners i de Mariners gaditana. L'administrador fou José Ginesta Parra. En el número 7, del 8 de novembre de 1901, publicà un manifest de la Societat de Fogoners Marítims i Terrestres al poble de Cadis sobre la vaga que estava portant a terme. Promogué l'Escola de la Societat Femenina «La Igualdad», presidida per Francisca García i que arribà a tenir 55 matriculades en les seves classes nocturnes. En sortiren 21 números, l'últim el 8 de febrer de 1902. Fou continuat per La Voz del Obrero del Mar (1904-1906). ***
Premsa llibertària internacional -
Surt Les
Feuilles Rouges:
El 23 de setembre de 1904 (1 de veramari de CXIII) surt a
Reims (Xampanya, França) el primer número del
periòdic anarquista Les
Feuilles Rouges.
Tablettes libres.
Imprès en paper de color roig,
aquesta publicació fou
editada per Charles Dhooghe, també conegut sota els
pseudònims de Léon
Wolbre i
Léon Wolck.
Portava l'epígraf «No
netegem les quadres d'Augias amb un plomall»,
màxima de Chamfort. Tirà uns 400 exemplars i
tingué uns 90 subscriptors. En
sortiren 13 números, l'últim el 18 de desembre de
1904. ***
El Manifest publicat en Regeneración el 20 de gener de 1912 -
Manifest del PLM:
El 23 de setembre de 1911 es distribueix a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) el Manifest.
La Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà al poble de
Mèxic, nou
programa pel qual el Partit Liberal Mexicà (PLM) es declara
anarquista. El
document fou signat per Ricardo Flores Magón, Anselmo L.
Figueroa, Librado
Rivera, Enrique Flores Magón i Antonio de P. Araujo. Aquest
manifest
anarcocomunista fa una crida a l'emancipació
política, econòmica i social,
alhora que insta a l'aniquilació de totes les institucions
polítiques,
econòmiques, socials, religioses i morals que ofeguin la
lliure associació dels
éssers humans; el text és una
declaració de guerra contra el Capital,
l'Autoritat i el Clergat, sota el lema «Terra i
Llibertat». Totes aquestes
idees es plasmarien dos mesos més tard, el 25 de novembre de
1911, en la
proclamació del Pla d'Ayala, promulgat per Emiliano Zapata.
Aquest manifest fou
publicat en el número 73, del 20 de gener de 1912, de la
quarta època del
periòdic magonista Regeneración. Manifest del PLM (23 de setembre de 1911) ***
Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 23 de setembre de 1936 - Conferència d'Emma Goldman: El 23 de setembre de 1936 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman dóna una conferència radiofònica en anglès per l'emissora ECN 1, 42 m. de Barcelona (Catalunya), la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El títol de la conferència d'Emma Goldman, aleshores de visita a Catalunya, va ser: «Les meves primeres impressions sobre la Revolució espanyola.». ***
Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti - Rotonda Maria Occhipinti: El 23 de setembre de 2006, al començament de la via Roma de Ragusa (Sicília), s'inaugura una rotonda, a iniciativa de la revista Sicilia Libertaria i de l'Arxiu Històric dels Anarquistes Sicilians, en homenatge de la militant anarquista Maria Occhipinti.
Naixements
Foto policíaca d'Eléonor Bellet (3 de juliol de 1894) - Eléonor Bellet: El
23 de setembre de 1865 neix a Saleux (Picardia, França) –algunes fonts citen
erròniament el 23 de novembre de 1865 a Salouël (Picardia, França)–
l'anarquista Eléonor Bellet, també citat erròniament en registres policíacs com
Eléonor Alexandre Bellet. Era fill d'Eléonor Bellet, sabater, i d'Émélie
Legnier, obrera fabril. En 1885 vivia amb sos pares a Salouël (Picardia,
França) i treballava d'obrer teixidor. En 1885 va ser cridat a files però, per
la seva feblesa física, va ser ajornada la seva incorporació; en 1888, no
obstant, va ser integrat en el Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i en 1889 passà a
la reserva. En 1890 vivia al número 94 del carrer de Paris de Saint-Denis (Illa
de França, França). En 1894 treballava de tintorer. L'1 de juliol de 1894, a
resultes de l'assassinat de Sadi Carnot, president de la III República francesa,
a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, les brigades d'investigació de
la Prefectura de Policia de París (França), sota la direcció de Fédée,
procediren a la detenció de 228 anarquistes de París i de la regió parisenca.
Ell va ser detingut i el seu domicili, del número 94 del carrer de Paris de
Saint-Denis, va ser escorcollat sense cap resultat. El 3 de juliol de 1894 va
ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'octubre de 1894 vivia a Salouël i el
maig de 1899 al número 17 bis del carrer de l'Aude de París. L'1 d'octubre de
1911 va ser alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
Johannès Gallet - Johannès Gallet: El
23 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i
sindicalista Johannès Gallet. Era fill d'Antoine Gallet, serraller, i de
Marguerite Berger, domèstica. Es guanya la vida de llibreter, regentant la «Librairie
Sociologuique J. Gallet», al número 49 del carrer Préfecture, des d'on difonia
literatura anarquista i socialista. El 12 de febrer de 1898 es casà a Saint-Étienne
amb la domèstica Antoinette Claudine Roche. Va ser un dels organitzadors d'un
congrés regional anarquista sota el lema «L'action syndicale, le mouvement ouvrier
et les anarchistes», que se celebrà el 10 de febrer de 1901 al cafè Argand. També
formà part del grup organitzador del congrés regional «L'action syndicale et
les anarchistes. Entente nationale et internationale entre les groupes
révolutionnaires et anarchistes. La grève Générale et le communisme» celebrat
el 26 de maig de 1901 a Saint-Étienne. En 1902 era membre del grup anarquista
de Saint-Étienne (Argaud, Bastet, Ledin, etc.) i l'agost d'aquest any va fer
una col·lecta a Saint-Étienne per la vaga general organitzada per Le
Libertaire en ocasió d'un cicle de conferències de Ernest Girault i Louis Grandidier
sobre el tema. El 19 d'octubre de 1902 parlà en un acte de suport, celebrat a
la Borsa del Treball de Saint-Étienne, a la vaga general dels miners. En
aquesta època va ser candidat abstencionista enfront del líder socialista
Aristide Briand. Mantingué la corresponsalia local en la nova sèrie del
periòdic parisenc L'Homme Libre (1903-1904), publicat per Ernest
Girault. En aquests anys, sa companya, Antoinette Roche (Antonia Gallet),
era membre de la comissió executiva del Grup Feminista Revolucionari de Saint-Étienne
(Marie Basson, Mathilde Bourdonnet, Maria Chessat, Eugénie Fayard, Marie Gras,
Louise Jacoud, Maria Lachand, Félicie Ledin, Anna Lescure, Victorine Livet i Catherine
Richard). Cap el 1932 va ser un dels fundadors de la l'«Association Nationale
des Vieux Travailleurs Exclus des Assurances Sociales» (Associació Nacional de
Vells Treballadors Exclosos de les Assegurances Socials) i en 1937 Pétrus Faure
presentà a la Cambra de Diputats francesa un projecte de llei sobre la
jubilació que va ser adoptat en 1938. Al final de sa vida treballà d'armer i el
seu últim domicili va ser al número 15 del carrer René Globet de Saint-Étienne.
Johannès Gallet va morir l'11 d'abril de 1942 al Centre Hospitalari
Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). ***
Frantisek Kupka - Frantisek Kupka: El 23 de setembre de 1871 neix a Opocno (Bohèmia Oriental) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Sos pares es deien Venceslas Kupka, modest passant de notari, i Joséphine Spacer, i era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico, Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquesta època Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment –semblant a les realitzades pels futuristes– i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubisme òrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a Puteaux. Frantisek Kupka va morir el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1957 mor a la seva casa de Puteaux (Illa de França, França). ***
Foto
policíaca d'Octave Véret (2 de març de
1894) - Octave Véret:
El 23 de setembre de 1874 neix al XX Districte de
París
(França)
el fotògraf, artista pintor i anarquista Jean Octave
Véret –a vegades citat
erròniament Verret. Sos
pares es deien Pierre Octave Véret, botoner, i
Théodorine Louis Baumestre, obrera
en una fàbrica de raspalls. Obrer fotògraf,
treballava a l'establiment
fotogràfic de Sylvestre Eliacin, al número 97 del
carrer Oberkampf de París. El
9 de març de 1893 participà, juntament amb una
cinquantena de companys i
companyes, organitzada per Eugénie Collot i Constant Marie (Le Père Lapurge), en
l'anomenada
«Cavalcada Anarquista», celebrada a la
plaça de la République de París, a
favor
de l'abstenció. El 2 de març de 1894 el seu
domicili, al número 8 del carrer
Champlain de París, va ser escorcollat per la policia, ben
igual que el
d'altres 21 companys; detingut, va ser fitxat com a anarquista. Entre
1895 i
1898 fou un dels redactors i el secretari gerent del
periòdic Sur le trimard. Organe de
revedication des
sans travail, publicació fundada per Mecislas
Goldbertg, la seu social del
qual estava instal·lada al seu domicili, al
número 7 del carrer Plâtrières. Entre
1895 i 1896 participà en les reunions del grup anarquista
«Les Négateurs»,
fundat per Mecislas Goldberg, que celebrava les seves reunions cada
dimarts al carrer
Ménilmontant, cantonada amb el de Sorbier. En aquestes
reunions participaren, a
més dels citats, Maurice, Wagner i estudiants russos, entre
d'altres. En 1896
també assistí, segons els informes
policíacs, a les reunions del grup
anarcoindividualista «La Verité», animat
per Babet, Carteron, Fallières,
Langlois i Eugène Renard (Georges),
entre
d'altres, que es reunia a la Sala du Trésor, al carrer
Vieuille-du-Temple de
París. Esdevingué artista pintor i en 1899
assistí a xerrades i reunions
d'artistes (pintors, escultors músics, etc.) per a debatre
sobre art. A partir
d'aquí fundà el grup «Les Artistes au
Peuple», format per una cinquantena
d'artistes (Cariot, E. Di Mazzo, Perroudon, etc.), que pretenia la
«descentralització de l'art». Aquest
grup, del qual va ser l'ànima, realitzà a
començament de segle diverses exposicions
col·lectives a cafès, universitats
populars i sales parisenques, però sempre fora dels circuits
de l'art comercial.
Entre 1912 i 1914 col·labora en la revista parisenca La Flora. Revue des lettres et de l'art
précieux. En 1914 il·lustrà
amb una retrat de Joris-Karl Huysmans l'assaig crític J.-K. Huysmans, converti littéraire,
de Léon Deffoux i Émile Zavie.
El 23 de març de 1918 es casà al XX Districte de
París amb la costurera Hortense
Chapiseau. En aquesta època vivia amb sa companya i sa mare,
ja vídua, al
número 13 del carrer Retrait. Entre el 9 i el 25 de maig de
1927 va exposar una
cinquantena de pintures i pastels (flors, paisatges, natures mortes,
retrats) a
la galeria Lucien-André, al número 37 del carrer
Taitbout de París, que va ser
molt ben acollida per la crítica. Octave Véret va
morir el 5 de juny de 1946 al
XX Districte de París (França). ***
Gaston
Couté (juny de 1910) - Gaston Couté: El 23 de setembre de 1880 neix a Beaugency (Centre, França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale, Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris –l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars. ***
Foto
policíaca de Pere Bosch Masachs (febrer de 1919) -
Pere Bosch Masachs:
El 23 de setembre de 1883 neix a Les Serres (Sant Martí de
Llémena, Gironès,
Catalunya) l'anarquista Pere Joan Josep Bosch Masachs. Sos pares es
deien Pere
Bosch Casals i Rosa Masachs Casals. Carreter de professió, a
finals de
desembre de 1905
emigrà a França. En 1909 es casà a
Rià i Cirac (Conflent, Catalunya Nord) amb
Rosa Roig, amb qui tingué tres infants. Posteriorment
visqué a les poblacions
conflentines de Prada, Rià i Cirac i Vilafranca de Conflent.
El 21 de febrer de
1919, quan treballava de carreter a Estagell
(Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia de
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) com a militant i propagandista anarquista,
intel·ligent, encara
que «mal considerat». Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Salvador Seguí i Rubinat - Salvador Seguí Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) Salvador Mateu Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Sos pares es deien Salvador Seguí Barenys, forner, i Dolors Rubinat Valls. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda –les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 12 de març– de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit –empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920–, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria. ***
Marcel
Voisin (1978) - Marcel Voisin: El 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de setembre– de 1892 neix a Tours (Centre, França) el pacifista i anarquista Marcel Lidoire Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Sos pares es deien Albert Paul Maxixe Voisin, sabater, i Berthe Joséphine Aubry, costurera, Abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a «La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. El 23 de desembre de 1922 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Léa Hounoux. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. El 31 de març de 1962 es casà a Clarenton-le-Pont (Illa de França, França) amb Leontine Morizot. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». En l'última etapa de sa vida visqué al número 201 del carrer Lafayette del X Districte de París. Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a Vincennes (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament París– i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité. ***
Xilografia
de Juan Pardo Ferrús publicada en el periòdic de
Montevideo Inquietud
d'abril de 1946 -
Juan Pardo Ferrús: El 23
de setembre de 1893 neix a Gavarda (Ribera Alta,
País Valencià)
l'artista anarquista Juan Pardo Ferrús, conegut sota el
pseudònim El Jinete l'Azulejo.
Sos pares es deien Juan Pardo Ballester, llaurador, i Ludgarda
Ferrús Martínez, i tingué una germana,
Consuelo, i
un germà, Ismael. Estudià dibuix
artístic a
l'Escola Superior d'Arts Industrials i Belles Arts de Barcelona
(Catalunya). Emigrat o exiliat a
l'Uruguai, il·lustrà amb
xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad,
etc.) i culturals (Resalto,
etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista
anarquista de
Montevideo Inquietud. Periódico de
Ideas
(agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato
Lorenzo, administrada
per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on
també
col·laborà amb articles d'opinió sota
el pseudònim El Jinete l'Azulejo.
Juan Pardo Ferrús va morir el 6 de febrer de 1969 a
Montevideo (Uruguai). ***
Necrològica
d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974 - Angelo
Carbonari:
El 23 de setembre
de 1898 neix a Roma (Itàlia)
l'anarquista O Gianobi Angelo Carbonari. Sos pares es deien Nicola
Carbonari i Brigida
Marsili.
Des dels 15 anys formà part del moviment llibertari.
Després de participar en
les lluites antifeixistes a Carrara (Toscana, Itàlia)
s'hagué d'exiliar a
França. Visqué a Lió
(Arpitània) i després a Alençon.
Jutjat en absència per
les autoritats feixistes italianes, va ser condemnat a mort. En 1938 se
li va
decretar l'expulsió de l'Estat francès,
però la mesura no prosperà gràcies a
la
intervenció de diverses personalitats antifeixistes. Durant
l'ocupació nazi
s'hagué d'amagar de nombroses agafades per evitar ser
detingut. Després de la
II Guerra Mundial fou membre del grup d'Alençon (VI
Regió) de la Federació
Anarquista (FA). Posteriorment, amb sa companya Giuseppa Tirito (Giuseppina),
milità en l'Aliança
Obrera Anarquista (AOA), en Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i en
la Unió d'Ateus (UA). Va estar subscrit als Cahiers
de l'Humanisme Libertari, editats per Gaston Leval. Angelo
Carbonari va
morir a conseqüència d'un infart, cridant
«Visca l'Anarquia!», el 18 de març de
1974 al seu domicili d'Alençon (Baixa Normandia,
França) i fou
inhumat tres dies després al
cementiri d'aquesta localitat amb una al·locució
d'homenatge de Kléber Duval. Son
fill Bruno Carbonari, mort tres anys abans que ell, també
fou militant
anarquista. ***
Notícia
de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda
en el periòdic España
Libre del 21 de setembre de 1952 - Manuel Padilla Marín: El 23 de setembre de 1901 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). ***
Necrològica
d'Antonio García Jiménez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de novembre de 1973 - Antonio García Jiménez: El 23 de setembre de 1902 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Jiménez. Sos pares es deien Bartolomé García i Luisa Jiménez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Còrdova. En 1936, quan el cop militar feixista, pogué fugir de les tropes franquistes i va fer la guerra en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità en la CNT d'Alèst. Sa companya fou María Jesús Luque. Antonio García Jiménez va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1973 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). ***
Article
sobre la guerra d'Espanya publicat per Armand Macé en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
20 de novembre de 1936 - Armand Macé: El 23 de setembre de 1903 neix al X Districte de París (França) el periodista, artista pintor, corrector, militant anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Armand Michel Charles Macé, que va fer servir el pseudònim A. Madin. Sos pares es deien Eugène Armand Paul Macé, mecànic, i Jeanne Charlotte Berger, plomallera. El 29 de desembre de 1925 es casà al XV Districte de París amb l'oficinista i llicenciada en lletres Suzanne Marie Augustine Jadin. En aquesta època vivia amb sos pares al número 26 del carrer Cotentin de París i seguia cursos a l'Escola d'Arts Decoratives, treballant d'artista pintor i decorador, professió que hagué d'abandonar per motius de salut. En 1926 va ser nomenat membre de la Societat Astronòmica de França. A partir de 1929 vivia al número 23 del bulevard Brune de París. Era col·laborador assidu de diverses publicacions, com ara Le Carnet de la Semaine, La Liberté, Travail et Loisirs i Vendémiaire, publicació aquesta de la qual era secretari de redacció. Membre de la Unió Anarquista (UA), va ser admès el 24 d'octubre de 1931 en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). Entre el 29 de maig de 1933 i el 22 de febrer de 1935 redactà nombrosos articles (secció «Panorama hebdomadaire»), sota el pseudònim A. Madin, en Le Libertaire, òrgan setmanari de l'UA. El juny de 1934 entrà com a corrector en el diari Le Jour, del qual va ser nomenat redactor, i va romandre en aquesta publicació, a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), fins a la seva desaparició el 31 de març de 1942. En 1936 va ser llicenciat de l'exèrcit per tuberculosi pulmonar. Entre 1936 i 1940 fou membre del comitè sindical del Sindicat de Corrector i entre 1937 i 1938 secretari adjunt. Entre 1938 i 1939 col·laborà en el setmanari trilingüe (francès, castellà i italià) parisenc SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'Ocupació, després d'haver estat «fervent petainista» (col·laborà en el periòdic del Govern de Vichy France-Jeu. Organe bimensual du Mouvement Jeunesse de France et d'Outre-mer), va ser agent d'intel·ligència de l'Estat Major de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la «Réseau Micromégas» (Xarxa Micromegas). Després de la II Guerra Mundial fou redactor en cap de Ceux du Maquis (1944-1946) i va ser condecorat amb la «Legió d'Honor» i la «Creu de Guerra 1939-1945. Estrella d'Or». Entre 1945 i 1947 fou reporter i redactor en cap adjunt de La Dépêche de París i en altres publicacions (Le Chou, Reflets de la Semaine, La Seine, etc.). Entre 1945 i 1951 treballa en L'Aurore i en 1948 en Nouvelle Littéraires. En 1947 publicà Mille ans d'histoire de France (1946-1947). La continuité française d'Hugues Capet à la IVe République. Sembla que hagué de deixar L'Aurora per una falta professional, encara que ell argumentà que l'havia deixat per pròpia voluntat en no estar d'acord amb la seva línia política. Ocasionalment col·laborà en altres publicacions (Le Dauphiné, France-Documents, Le Jour, Le Monde, Paris-Mach, Le Petit Journal, etc.). L'abril de 1952 entrà a fer feina en Le Parisien Libéré. En els anys seixanta fou secretari i president de l'Associació de Periodistes Econòmics i Financers i en 1969 va ser nomenat president de la Federació de Sindicats i Associacions Professionals de Periodistes Francesos. El 31 de març de 1970 es casà a Sainte-Geneviève-lès-Gasny (Alta Normandia, França) amb Renée Marhte Louise Plaisant. Entre 1971 i fins a la seva mort fou membre del consell de direcció de l'École des Hautes Études Socials (Escola d'Estudis Socials Superiors) i al final de sa vida dirigí l'Escola Superior de Periodisme. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Degas de París. Armand Macé va morir el 23 d'abril de 1983 al XVII Districte de París (França). ***
Foto antropomètrica de Ramón Andrés Crespo - Ramón Andrés Crespo: El 23 de setembre de 1904 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Sos pares es deien Ramón Andrés i Pilar Crespo. Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso Budría del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso Budría, Joaquín Aznar Solanas i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la «gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca (Aragó, Espanya) i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid (Espanya) en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Agusto Moisés Alcrudo Solórzano, Buenaventura Durruti Domínguez, Cipriano Mera Sanz, Isaac Puente Amestoy, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castañera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el Batalló «Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós Serena. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Puerto Plata (República Dominicana), on arribà el 23 de febrer de 1940 amb el buc De la Salle, i s'instal·là a Santo Domingo (República Dominicana). Posteriorment marxà a Mèxic, on arribà el 30 de gener de 1944 a Progreso (Yucatán, Mèxic). A l'exili treballà de jardiner i horticultor. El 20 de desembre de 1973 retornà a la península, instal·lant-se a Saragossa, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins a la seva mort. Ramón Andrés Crespo va morir el 22 de desembre de 1980 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, España) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. Ramòn Andrés Crespo (1904-1980) ***
Notícia
sobre el judici de Fernando Lozano Vicente apareguda a La Vanguardia del
24 de novembre de 1935 - Fernando Lozano Vicente: El 23 de setembre de 1913 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Lozano Vicente. Sos pares es deien Manuel Lozano Muñoz, bracer, i Catalina Vicente Sánchez. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès) on treballà en la indústria i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 8 de maig de 1934 va ser detingut amb Rizal Robert Ballester durant una vaga a Badalona acusat de mantenir un tiroteig amb la Guàrdia Civil; jutjats el 23 de novembre de 1935 en consell de guerra, Rizal Robert va ser condemnat a cinc anys de presó i Fernando Lozano a quatre per agressió a la força pública. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià i lluità als fronts enquadrat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià i patí els camps de concentració. Després de l'alliberament s'establí a Pamiers, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Més tard marxà a París on es guanyà la vida com a soldador. Ocupà càrrecs en la CNT de l'Exili. Un cop jubilat s'establí a Bages (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà. Fernando Lozano Vicente va morir el 29 de novembre de 1990 Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Giovanni
Alippi -
Giovanni Alippi: El
23 de setembre de 1920 neix a Corsico (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Alippi, conegut com Gianni
Alippi o Galippo. Ajudava
son pare en el conreu d'un bocí de terra del barri de Baggio
de Milà
(Llombardia, Itàlia). Després de fer el servei
militar s'integrà en el moviment
llibertari del barri milanès de Baggio. Arran de l'atemptat
mortal contra el jerarca
feixista Aldo Resega el 18 de desembre de 1943, va restar dos mesos
empresonat,
però finalment va ser posat en llibertat per manca de
proves. Durant la
primavera de 1944, amb altres companys anarquistes (Albino Abico i
Maurizio Del
Sale), creà el grup antifeixista «Gruppo di
Assiano» de la Resistència que
actuà amb accions de guerrilla i de propaganda a
Milà. Més tard, entrà en
contacte amb el Grup d'Acció Partisana (GAP)
encapçalat per Ruggero Brambilla (Nello)
i van transportar una càrrega
d'armes i altres materials a la vall d'Ossola (Piemont,
Itàlia), on van
romandre alguns dies amb la 85 Brigada d'Assalt Garibaldi
«Valgrande Martini».
Quan retornaren a la ciutat, el partisà Bruno Clapiz
també s'integrà en el
grup. Així aquest GAP («GAP Mendel» o
III Brigada GAP-II Destacament) actuà de
manera independent de la 85 Brigada d'Assalt
«Garibaldi», ajudant en l'aprovisionament
a aquest grup partisà de muntanya. Sa companya fou
Giuseppina Tuissi (Gianna),
infermera a l'hospital de
Baggio, que també estava integrada en la
Resistència partisana. El 7 d'agost de
1944, amb Albino Abico i Mario Negroni, recorregueren amb
automòbils els
carrers milanesos llançant fullets celebrant l'alliberament
de Florència i
exemplars de l'edició extraordinària de L'Unità.
Pocs dies després, amb Maurizio Del Sale i altres companys,
aconseguiren
desarmar soldats d'un post de control de Porta Vigentina.
Però, sembla que per
una delació, el 28 d'agost de 1944 ambdós, a
més d'Albino Abico i Bruno Clapiz,
van ser detinguts per membres de la Legió
Autònoma Mòbil «Ettore Muti»,
cos
militar de la feixista República Social Italiana, a la
taverna Roma de
l'avinguda Tibaldi, propietat de Daniele Richini, que acabà
deportat –algunes fonts
citen com a data de detenció el 26 d'agost i que van patir
dos dies de
tortures. Giovanni Alippi i els seus tres companys partisans van ser
afusellats
poques hores després, el mateix 28 d'agost de 1944, a
l'avinguda Tibaldi de Milà
(Llombardia, Itàlia), deixant els cossos
tirats al carrer amb clars signes de tortura. Actualment una placa al
número 26
d'aquesta avinguda recorda aquests partisans. ***
Notícia de la detenció de Joaquín Navarro Litago apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 24 d'abril de 1951 - Joaquín Navarro Litago: El 23 de setembre de 1920 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquín Navarro Litago, que va fer servir el pseudònim de Agustín Vilanova Clavero. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina, s'integrà en el grup d'acció llibertari de Josep Lluís Facerías (Face) amb el qual participà en diverses accions (atracaments, sabotatges, cops propagandístics, etc.) contra la dictadura franquista a Catalunya. El 24 d'abril de 1951 va ser detingut per la Guàrdia Civil de La Garriga (Vallès Oriental, Catalunya) acusat de falsificació de moneda. L'octubre de 1951, fugint de les batudes policíaques desencadenades arran de diversos atacs, es va veure obligat, amb Josep Lluís Facerías i Joaquim Mir Jou, a restar amagat uns tres mesos abans de poder creuar el gener de 1952 els Pirineus. El 9 de juny de 1952 va ser detingut, amb Joaquim Mir Jou, a França. Les autoritats franquistes aleshores demanaren la seva extradició acusant-los de ser, juntament amb Josep Lluís Facerías, de la mort el 21 d'octubre de 1951 d'Antoni Massana Sanjuan durant l'atac d'un prostíbul a la zona de Pedralbes de Barcelona. Jutjats el 24 de juliol de 1952 a Amiens (Picardia, França) i defensats per Henri Torres i Jean Baptiste Biaggo, les extradicions van ser rebutjades. Josep Lluís Facerías durant aquest procés ja havia passat a Itàlia. El 25 d'agost de 1952 una nova demanda d'extradició va ser interposada per les autoritats franquistes i el 16 d'octubre de 1952 va ser jutjat en rebel·lia a Barcelona. En 1955 va ser novament detingut a França, però l'11 de març de 1955 el Tribunal d'Apel·lació de Metz (Lorena, França) rebutjà la demanda d'extradició. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Detall
del monument erigit en 1945 en memòria dels caiguts de les
FFI de Cachan, entre ells Sylvain Lafforgue - Sylvain Lafforgue: El 23 de setembre de 1925 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el militant llibertari i resistent antifeixista Silvano Lafforgue y Durudeau, més conegut com Sylvain Lafforgue. Era fill de l'industrial Sylvain Lafforgue, de Baiona (Lapurdi, País Basc), i de la parisenca Lucie Durudeau. Després de la guerra civil la família passà a França. Mecànic de professió i llibertari, visqué amb sa família al número 24 de carrer Docteur Henouille de Cachan (Illa de França, França). En 1944 entrà, juntament amb son germà René-Louis Lafforgue, en la resistència contra els nazis enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Sylvain Lafforgue va morir el 21 d'agost de 1944 en un enfrontament armat contra els alemanys a L'Haÿ-les-Roses (Illa e França, França), juntament amb altres companys. L'Estat francès li va atribuir la menció de «Mort per França» i va ser homologat per les FFI. Son germà René-Louis Lafforgue esdevingué un reconegut cantautor llibertari. ***
Nota
necrològica de Lleonard Carceller Arbiol apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993 - Lleonard Carceller Arbiol: El 23 de setembre de 1934 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Lleonard Carceller Arbiol. De família llibertària, sos pares es deien Recared Carceller Pellicer i Emiliana Arbiol Aparicio, i tingué una germana major, Nativitat Carceller Arbiol. Sos pares participaren activament en les col·lectivitats de Massalió i son pare lluità en les columnes confederals. L'abril de 1938, quan l'avanç feixista, sa família es refugià a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili a França. Estava casat amb Gabrielle Fernande Caupert, de qui es va divorciar. Lleonard Carceller Arbiol va morir el 23 de novembre de 1992 a l'Hospital Universitari de Montpeller de Fabregas (Llenguadoc, Occitània). ***
Hanon
Reznikov - Hanon Reznikov: El
23 de
setembre de 1950 neix al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York,
EUA), en
una família jueva, l'escriptor, dramaturg, cineasta i
anarquista
Howard Reznick,
més conegut com Hanon Reznikov.
En
1968, quan acabava els estudis de biofísica a Hanon Reznikov (1950-2008)
Defuncions
Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878 - Ludovico Nabruzzi: El 23 de setembre de 1920 mor a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista Ludovico Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone Nabruzzi o Rubicone. Havia nascut el 27 de juny de 1846 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi. Després d'estudiar Dret entrà a treballar com a escrivà públic a l'Oficina de l'Estat Civil de Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir de maig de 1870 entrà a formar part de la redacció del setmanari republicà de Ravenna Il Romagnolo, del qual esdevingué el director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es decantà cap a l'anarquisme internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme nacionalista de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives polèmiques en Il Romagnolo, esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe Garibaldi i d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de juny d'aquell any, en una reunió extraordinària del Consell Regional del socialista Fascio Operaio (Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa, Francesco Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un congrés nacional i el juliol de 1872 assistí, en representació de Garibaldi, al Congrés de Rimini. Estava casat amb Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de l'Internacional i del Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants. Mantingué una extensa correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir amb ell a Minusio (Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de comptabilitat. El setembre de 1872 a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo Cafiero i Errico Malatesta, entre d'altres, participà en la conferència per preparar la mocions que s'havien de presentar al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que finalment se celebrà a Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual assistí com a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser nomenat membre de la comissió de Correspondència en el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT. Després del fracàs del motí insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà públic. El 31 d'agost de 1874, en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione Operaie (LUCO, Lliga Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà, amb Tito Zanardelli, la necessitat que la LUCO fes costat la resistència revolucionària armada. Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència Italiana de Comissions i Anuncis i representà una empresa productora de màquines trilladores. Son germà petit Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era secretari de la Societat Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb el cuiner Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli, una guia històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno). Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a Lugano amb Zanardelli cinc números del periòdic socialista L'Agitatore. A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco del Proletario per l'anno 1876, amb la col·laboració de Joseph Favre, Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es mostrà crític amb les posicions netament internacionalistes i bakuninistes del Comitè Italià per a la Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser un dels creadors de la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de l'escissió, que fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877 marxà a França, on treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A París freqüentà el cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va ser detingut juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota l'acusació de pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1880 signà el «Manifest als oprimits d'Itàlia» difós a nombroses ciutats italianes i on es feia una crida a la insurrecció. Expulsat de França, marxà a Suïssa, però retornà clandestinament a França on va fer amistat amb Jules Guesde i col·laborà en el periòdic L'Égalité i envià articles a La Plebe de Milà. En 1881 va ser novament expulsat de França i, després d'un temps a Ginebra, retornà a Itàlia, on entrà a formar part del Comitè de Suport a Amilcare Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà en el Congrés Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou actiu en el moviment anarquista, participà en la comissió de Ravenna d'organització del Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener de 1891. Membre de la Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el moviment anarquista, organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés dels Anarquistes de Ravenna i de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme capaç d'activar situacions revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva incessant activitat per reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894, sota l'acusació de «conspiració contra la seguretat interna de l'Estat», se li assignà la residència i se li arrestà al seu domicili. Finalment fou absolt per manca de proves. Després d'un temps a Gènova a partir de 1912, retornà a la seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre –altres fonts citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Civil de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Notícia sobre el
judici de Charles Gallo aparegut en el diari
algerià La
Mahouna. Journal de l'arrondissement de Guelma
del 18 de juliol 1886
- Charles Gallo: El
23 de setembre de 1923 mor
a l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia) el militant
anarquista Charles-Auguste Galo, més conegut com Charles Gallo.
Havia nascut el 7 de febrer de 1859 a Le Palais
(Belle-Île-en-Mer, Ar
Mor-Bihan, Bretanya). Era fill natural de la modista
Marie-Joséphine Galo, qui
també era filla
natural, i que es quedà embarassada d'un sabater amb qui
convivia.
L'infant va ser
pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa.
Després visqué de la caritat
pública fins als 14 anys, que entrà a treballar
12 hores diàries per un franc
vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers
(País del Loira,
França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les
nits llegia i
assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i
estudiós, va ser convençut per un
dels seus professors dels cursos nocturns perquè es
presentés als exàmens d'admissió
de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué
la segona plaça per
ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala
cal·ligrafia– i entrà a
treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita
població. Després va
fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys
estudià química pel seu
compte i entrà a treballar en algunes fàbriques,
però sempre era acomiadat per
discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879
va ser
detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a
cinc anys de
reclusió. Segons va explicar, entrà a la
presó com «col·lectivista
revolucionari»
i sortí com «anarquista». L'octubre de
1884 va ser alliberat i entrà a fer
feina en diversos comerços de Nancy (Lorena,
França), però sempre era acomiadat
per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la
presó es
convertí al protestantisme, però això
no sembla creïble. L'abril de 1885, per
recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta
Normandia, França), on vivia
aleshores, i passà a treballar de tipògraf a
Nancy. Segons informes policíacs,
estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca
municipal, gastava
tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de
Pietr Kropotkin. Segons
alguns, freqüentà el Partit Radical,
però trencà amb ells i creà un
efímer
Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena
d'obrers (Astier,
Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.).
Rebia, del sabater parisenc Bouriant,
periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven
a la seva habitació
del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època
treballava de guardià
d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre
François Martin,
buscat per la justícia a París i en suport del
qual hauria fet una col·lecta
abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que
també estava
subscrit als periòdics Le Cri du
Peuple
i La Guerre Sociale, que parlava
anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre
de 1885 el seu
protector de Rouen envià una carta anònima al
prefecte de policia assenyalant
que Gallo cada vegada era més anarquista, però
que sabedor d'un projecte
d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà.
Galló va decidir cometre un
atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un
revòlver que li havia
deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A
París es registrà en un hotel
al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de
març de 1886, a les 3 de la tarda, va
llançar des de les galeries superiors el flascó
d'àcid en mig de Borsa de
París. L'ampolleta no esclata, però escampa una
olor nauseabunda que provoca el
pànic i seguidament va disparar tres trets de
revòlver a l'atzar que no van
ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó
parisenca de Mazas, des d'on
va escriure diversos articles per al periòdic Le
Révolté i
unes memòries («Notes pour servir à
l'instruction de mon procés»). El 26
de juny de 1886 va ser jutjat a
l'Audiència del Sena i durant el procés va
provocar incidents que van fer
ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca
la revolució
social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la
dinamita!»
El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a
declarar que sentia no
haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva
acció de «propaganda
pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a
20 anys de treballs
forçats i constret a relegació com a reincident.
Enviat primer a Avinyó
(Provença, Occitània) i al penal de
Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes,
França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la
colònia penitenciària de
Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març
de 1887 a l'illa Nou (Nouméa,
Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10
de setembre de 1887 va agredir
un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre,
però ell va sortir amb
dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887
va ser condemnat a
mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser
commutada per treballs
forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita,
injurià els membres de la
comissió disciplinària i el metge-major de l'illa
Nou el va fer internar a
l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida
de suport en Les
Temps Nouveaux sobre la seva situació de
«cadàver vivent». L'1 de gener de
1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907,
després de vint anys de
relegació, acumulà 29 dies de presó
por «inconveniències», 165 dies de
presó
per «insolència, rebuig d'obeir,
imputació calumniosa, amotinament i robatori»,
i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits
anarquistes, rebuig d'obeir,
insults i amenaces als metges i imputació
calumniosa». L'1 de gener de 1908 la
seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i
el 14 de desembre
de 1913 obtingué una reducció de pena de set
anys. En 1916 rebé tres noves
penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó.
Charles Gallo va morir el 23
de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la
colònia penitenciària de
l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia). ***
Josep
Saleta Pla
- Josep Saleta
Pla: El 23 de setembre de 1923 és garrotat a
Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya) l'anarquista Josep Miquel Vicenç Saleta i Pla,
conegut com El
Nano de Sants. Havia nascut el 12 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 15 de novembre–
de 1900 al
barri
de Sants de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Saleta
Cuní, forner, i
Maria Pla Baila. Torner de metalls, milità
en el Sindicat de
Metal·lúrgica de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Des
de 1919 formava part dels seguidors de l'«anarquisme
pur» dins de la CNT i es
mostrava contrari als anarcosindicalistes
«reformistes» partidaris de l'acció
purament sindical. En 1919 sembla que amenaçà
Salvador Seguí Rubinat si traïa
el moviment. En 1920 encapçalà un dels grups
d'acció de la CNT de Barcelona,
format per Llorens i Vicenç Cervera, Ramon Company,
Francisco García (El Pastillas),
Joan Gussí, Bartomeu
Llabrés, Juan López, Andreu Masdeu Bautista (El Llarg), Gener Minguet, Joan
Tarragó Janer (El Menta)
i altres. Segons la policia, el 8 de setembre de 1920
atemptà
contra els caixistes del diari barceloní La
Publicidad José Román, que
morí als pocs dies, i José Villalta, que
restà
greument ferit, ambdós membres del Sindicat Lliure;
també resultà ferit Emilio
Azorín, administrador de la Presó Model de
Barcelona que casualment passava per
allà. Membre del grup format per Vicenç Sales,
participà el 18 de gener de 1921
en l'atemptat contra l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar i el
17 de maig
de 1921 pogué fugir de l'ona de detencions que es
desencadenà arran de
l'explosió accidental d'un taller de fabricació
de bombes al carrer Toledo de
Barcelona. El 30 de juny de 1921, per venjar la mort de Ramon Archs
Serra i de Pere
Vandellós Romero, secretari de la Federació Local
de Barcelona de la CNT,
organitzà, amb Andreu Masdeu Bautista, Llorens i
Vicenç Cervera, Francisco
García i Joan Tarragó Janer, un atemptat contra
el Cercle de Caçadors de
Barcelona, lloc de reunió dels pistolers del Sindicat Lliure
i de la burgesia
catalana que els contractava per assassinar sindicalistes. El 24 de
juliol de
1921 va ser detingut, amb Andre Masdeu Bautista, a la casa de camp La
Farinera,
als voltants del riu Llobregat, però el 2 d'abril de 1922 va
ser alliberat per
manca de proves. El 20 de setembre de 1923 participà en
l'atracament d'una
sucursal de la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya), on
resultà mort el membre de sometent Joan Castellà
España, i va ser detingut amb
Joaquín de Marco Martínez i Jesús
Pascual Aguirre. Jutjats en consell de guerra
el 21 de setembre a Terrassa per atracament a mà armada,
Saleta i Pascual van
ser condemnats a mort, mentre que De Marco va se absolt. Josep Saleta
Pla,
juntament amb Jesús Pascual Aguirre, va ser garrotat el 23
de setembre de 1923,
pocs dies després de l'arribada al poder de Primo de Rivera,
al pati de la
presó de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya);
les seves últimes paraules
foren: «Així moren els homes per l'anarquia! Visca
l'anarquia!». Josep Saleta Pla (1900-1923) ***
Pablo Puente Martín - Pablo Puente Martín: El 23 de setembre de 1936 és afusellat a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Puente Martín. Havia nascut el 25 de gener de 1911 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien José Puente Yraola jornaler, i María Martín Juan. Electricista de professió, dedicava el seu temps lliure a llegir i a acudir als actes polítics. De ven jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i passava gran part de la seva vida a la seu de la Federació Local. En 1934, quan el sindicat va ser dissolt i la seva seu clausurada, va ser fitxat per la policia. El 18 de juliol de 1936 acudí a la Casa del Poble de Valladolid fent costat la crida que havia fet el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) apel·lat a la unitat de totes les forces polítiques de la ciutat. L'endemà les tropes colpistes assaltaren a trets la Casa del Poble i va ser detingut juntament amb molts altres companys. Van ser jutjats en consell de guerra 448 detinguts i el 2 de setembre de 1936 van ser sentenciats a mort 40 d'aquests processats. A causa dels seus antecedents de 1934, va ser condemnat a mort i reclòs a la Presó Nova de Valladolid. Pablo Puente Martín va ser afusellat el 23 de setembre de 1936 al Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya) i el seu cos enterrat a la fossa comuna núm. 46, juntament amb altres companys. ***
Delfín Lévano llegint La Protesta - Delfín Lévano: El 23 de setembre de 1941 mor a Lima (Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Havia nascut el 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 a Lurín (Lima, Perú). Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari «Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido(1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista «La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte, Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador, D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va ser íntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners «Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica, Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!, Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos, Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas, La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la seva última detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano), és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano». ***
Necrològica
de José Casinos Acerete apareguda en el periòdic
tolosà España
Libre del 27 d'octubre de 1957 -
José Casinos
Acerete: El 23 de setembre de 1957 mor a l'Ospitalet
(País de Foix, Occitània)
l'anarcosindicalista José Casinos Acerete. Havia nascut a
Utrillas (Terol,
Aragó, Espanya). Fou, amb altres companys (José
Alcaine, José Fortea Gracia,
Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, Mariano Roca Sanjuan,
etc.), un dels
militants més actius de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Utrillas i
milità en el Sindicat de Miners. El juliol de 1936 fou
membre del Comitè
Revolucionari d'Utrillas i també formà part del
Comitè de Mines del Consell
Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), encarregat del control i
explotació del
carbó. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França. Milità a la zona
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i
treballà en les grans obres dels
pantans i túnels de la regió. José
Casinos Acerete va morir accidentalment el
23 de setembre de 1957 quan preparava una carrega de dinamita destinada
a la
perforació d'un túnel a l'Ospitalet
(País de Foix, Occitània) i aquesta
explotà.
Va ser enterrat a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). ***
Necrològica
d'Isidre Anguera Fàbregas apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
març de 1963 -
Isidre Anguera Fàbregas:
El 23 de setembre de 1962 mor a San Felipe (Yaracuy,
Veneçuela)
l'anarcosindicalista Isidre Anguera Fàbregas. Havia nascut
cap el 1890. Pintor
de la construcció, fou un dels pioners de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Estava afiliat amb el seu amic Salvador Seguí Rubinat
en la Secció de
Pintors del Sindicat de la Construcció de la CNT de
Barcelona (Catalunya). Milità
activament durant els anys del pistolerisme patronal. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà amb sa companya Teodora Badell,
també militant anarcosindicalista,
a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial
pogué prendre un dels últims
vaixells cap a la República Dominicana. Sa companya i sa
filla Maria Anguera
Badell restaren a França molt lligades a Frederica Montseny
Mañé. El juliol de
1945 s'establí a Veneçuela, on milità
en el Nucli Confederal de San Felipe.
Isidre Anguera Fàbregas va morir d'una crisi
cardíaca el 23 de setembre de 1962
a San Felipe (Yaracuy, Veneçuela) quan tramitava el retorn a
França per a
reunir-se amb sa companya i sa filla. ***
Margarethe Faas (Minusio, 1955) - Margarethe Faas-Hardegger: El 23 de setembre de 1963 mor a Minusio (Ticino, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Havia nascut el 20 de febrer de 1882 a Berna (Berna, Suïssa). Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil –va canviar els estudis de medicina pels de dret–, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USSP. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el «Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar una àmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). ***
Clovis
Trouille al seu taller (ca. 1960) - Clovis Trouille:
El 23 de setembre de 1975 mor a Neuilly-sur-Marne (Illa de
França, França) el
pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Havia nascut el 24 d'octubre
de 1889
a La Fère (Picardia, França). Sos pares, criats,
es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905
entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia,
França), on restà durant cinc anys. En 1907
guanyà el Primer Premi de Belles
Arts d'Amiens per la seva obra La jeune
fille blonde.
Començà com a
il·lustrador publicitari i de moda de la casa
Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local.
Després de set anys
fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als
fronts de
Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es
declarà
anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen
(Illa
de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb
qui
tindrà dues filles, i s'instal·là
a París (França), on treballà a partir
de 1925 i durant 35 anys com a
maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de
Pierre Imans. Durant el
seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc
usual, com ara
l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme;
ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el
polític, el de
l'Església catòlica, el burgès, el de
l'Estat, etc.). En la seva pintura
s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a
l'art
surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per
André Breton i per Salvador Dalí.
En 1930 una de les seves obres, Remembrance,
va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors
Revolucionaris i el desembre
de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la
revista Le surréalisme au service
de la révolution. Entre 1933 i 1935 i
entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels
Independents i dels
Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme.
Déclaration
préalable, que es publicà en Le
Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948,
1949 i 1959),
acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art
del Renaixement.
La seva obra també es va veure influenciada per la
«cultura de masses»,
especialment pel còmic i el kitsch,
i
és un clar antecedent del pop art.
Va
ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus
quadres. En
1947 participà en l'Exposició Internacional
Surrealista a la Galeria Maeght de
París (France) i en 1963 realitzà la seva primera
exposició en solitari en la
parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan
s'inspirà en una de les
seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda
Oh! Calcutta!, joc de paraules amb
«Oh
quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va
morir el 23 de setembre –algunes fonts
citen erròniament el 24
de setembre– de 1975 al Centre
Hospitalari «Maison Blanche» de
Neuilly-sur-Marne (Illa
de França,
França). En 2002 el
cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films
de vampirs, evocà
Trouille en la seva pel·lícula La
fiancée
de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició
antològica al Museu de
Picardia d'Amiens. Clovis Trouille (1889-1975) ***
Delegació
espanyola al XXV Congrés Confederal de la CGT (Nantes, 16 de
novembre de 1938). -
Camille Boër: El
23 de setembre de 1978 mor a
Narbona (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Antoine Camille Boër,
conegut com Camilo Boer Gaspar, Camillou i El
Català.
Havia nascut el 12
de
setembre de 1894 a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts
diuen erròniament que era català. Sos pares es
deien
Antoine Joseph Thomas Boër, terrelloner, i Rose Marguerite
Françoise Gaspar, domèstica.
Es
guanyava la vida com a ajustador mecànic i
treballà a la fàbrica d'automòbils
«Rochet-Schneider» de Lió
(Arpitània). L'agost de 1914 es trobava desocupat i
vivia al número 5 del carrer Hercule Birat de Narbona. En
1915, des de Narbona,
va fer donatius per al periòdic anarquista
barcelonès Tierra y Libertad.
Durant la Gran Guerra visqué a Barcelona (Catalunya),
on formà part del «Grup Internacional»,
que es reunia al número 416 del carrer
de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara
Nicolás
Barrabés (Barthe),
Francisco Bravo
Bañón, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins,
Jean Donna, Louis Dressler,
Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José
Hernández Silvestre, Pierre Robert
Piller (Gaston Leval), Maggi,
Rirette
Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala,
Víktor Lvóvitx
Kibàltxitx (Victor Serge),
Jules Téty
(Enrique Bramer), etc. El 19 de
març
de 1919 participà, amb altres companys del «Grup
Internacional» en la famosa
assemblea celebrada a la plaça de braus de Les Arenes de
Barcelona, on es
decidí el final de la «Vaga de La
Canadenca». En tornar a França,
s'instal·là a
Narbona on treballà en el seu ofici de mecànic.
Durant els any vint milità amb
alguns anarcosindicalistes espanyols al voltant de son cunyat Francisco
Ramoneda, que treballava de paleta. Sembla que formà part
del grup anarquista
«Élisée Reclus», el secretari
del qual fou André Daunis i amb qui en 1924
participà en l'organització d'una
Federació Anarquista del Migdia. A finals
dels anys vint creà, sembla que gràcies a una
herència, una petita indústria
d'instruments ortopèdics a Barcelona especialitzada en el
tractament d'hèrnies inguinals;
a la capital catalana tenia consulta, però també
realitzava gires arreu de la
Península presentant els seus productes i tot plegat li
donà una certa fortuna.
El 20 de juliol de 1931 resultat greument ferit en una cama durant uns
enfrontaments entre obrers i les forces de l'ordre a Sevilla
(Andalusia,
Espanya) arran de l'enterrament d'un obrer assassinat en un altercat
entre
vaguistes i esquirols. Després de l'aixecament feixista de
juliol de 1936, fou
el responsable de la Secció de Robes i Efectes Militars de
les Indústries de
Guerra de la Federació Local de Sindicats Únics
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època fou home de
confiança de Frederica
Montseny Mañé i era conegut com «El
diplomàtic de la CNT», a causa de les seves
relacions amb les ambaixades i el seu coneixement d'aquestes i
perquè sembla
que era maçó i estava ben relacionat amb els
membres de la francmaçoneria de
les legacions. El Comitè Nacional de la CNT el va enviar,
juntament amb Nemesio
Galve Lisbona i Facund Roca Gascó, a París per a
negociar la compra d'armes i de
diversos materials. Es diu que va invertir gairebé tota la
seva fortuna en la
compra d'avions de combat per a la II República espanyola
contra l'exèrcit
franquista. El 23 d'octubre de 1938 va fer una
al·locució en el recital del
pianista Juli Pons del Castillo «La grande musique et le
peuple», celebrat al
«Club des Amis du Front Populaire» de
París, en suport de les «Brigades
Internacionals» i en presència de l'ambaixador
espanyol Marcelino Pascua
Martínez. Entre el 14 i el 17 de novembre de 1938
representà la CNT espanyola
en el XXV Congrés Confederal de la Confederació
General del Treball (CGT)
francesa celebrat a Nantes. El març de 1939, segons informes
policíacs, estava
en contacte amb la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) a Narbona. Durant la II
Guerra Mundial es va fer càrrec de la finca Sainte-Lucie a
les Corberes, entre
Occitània i Catalunya Nord, per això alguns li
deien El Català,
on donà feina a refugiats anarquistes espanyols.
Després
de la guerra hagué de vendre aquesta propietat i
s'establí, amb sa
companya
Laurentine i sa filla Noëlle, a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El seu últim domicili va ser a Le
Cingle, a Fontjoncosa (Llenguadoc, Occitània).
Camille Boër va
morir el 23 de setembre de 1978 al Centre Hospitalari de
Narbona (Llenguadoc,
Occitània). Correspondència
seva relativa a les seves gestions durant la guerra d'Espanya es troben
dipositades a l'International Institut of Social History
(IISH)
d'Amsterdam. ***
Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979 -
Joan Ferrer
García:
El 23 de setembre de 1979 mor a Romagnat (Alvèrnia,
Occitània) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer
García. Havia nascut el 10 de gener de 1914 a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien
Josep Ferrer Folch, jornaler, i Tomasa García Folch.
Començà a militar molt jove en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de
setembre de 1932
va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota
l'acusació de «reunió
clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
feia la mili a Maó
(Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona
(Catalunya) amb la
seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i
partint cap
el front d'Aragó, on lluità durant tota la
guerra. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Passà pels
camps de concentració i per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant
l'Ocupació,
participà en la reconstrucció clandestina del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va
ser
responsable en diferents ocasions de la
Federació Local
de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. En morir el dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
moral i econòmica de la CNT a la
Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista
Ferrer García va morir el 23 de setembre de 1979 al seu
domicili
de Cité de Bezance de Romagnat (Alvèrnia,
Occitània). ***
Coberta d'una obra de Jean Bossu - Jean Bossu: El 23 de setembre de 1985 mor a Épinal (Lorena, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Louis Urbain Bossu. Havia nascut el 16 de març de 1911 a Reims (Xampanya, França). Sos pares es deien Louis François Léon Bossu, procurador de la República a l'Audiència del Marne i al Tribunal de Primera Instància de Reims, i Marie Joséphine Émilie Way. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Ars était-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges a Épinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a l'Hospital Émile Durkheim d'Épinal (Lorena, França). ***
Dora
Ris amb sa filla Michèle (Versalles, octubre de 1940) [CIRA
- Lausana] - Dora Ris: El 23 de setembre de 1988 mor a Versalles (Illa de França, França) l'anarquista Dora Esther Ris, també coneguda com Dora Prudhommeaux o Dori Prudhommeaux, pel llinatge de son company. Havia nascut el 8 de novembre de 1907 a Lindau (Zuric, Suïssa). Sos pares es deien Paul Traugott Ris, director de pensió, i Tabitha Barbara Waldvogel. Es guanyava la vida com a mestra a París (França). Companya de l'anarquista André Jean Eugène Prudhommeaux (André Prunier) des de 1926, el 6 d'octubre de 1928 es casaren al XX Districte de París i tingueren dues filles, Jenny i Michèle. La parella obrí la «Librairie Ouvrière», al número 67 del bulevard de Belleville del XX Districte de París, molt freqüentada per comunistes opositors italians. Cosignà amb son company nombroses publicacions i ella s'encarregava de les traduccions a l'alemany, llengua que son company es resistia a aprendre. Durant l'estiu de 1930 la parella va fer un viatge a Alemanya amb la finalitat de trobar-se amb militants del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de l'Allgemeine Arbeiter-Union Deutschlands (AAUD, Unió General de Treballadors d'Alemanya) i buscar documentació sobre els moviments revolucionaris sorgits de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista). Un cop tancada la llibreria, en 1931 s'instal·là a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1934 la parella realitzà un últim viatge a Alemanya, on van ser detinguts i tancats un temps i finalment expulsats del país. En 1934 la parella publicà el fullet Spartacus et la commune de Berlin (1918-1919). Amb son company va fer una breu estada a la Barcelona (Catalunya) revolucionària i en tornar publicaren Catalogne Libre (1936-1937). En 1937 la parella publicà Où va l'Espagne? Quan l'Ocupació, el juliol de 1939, es refugià amb son company i sa filla Jenny a casa de sa família a Evilard (Berna, Suïssa). Ella retornà temporalment a França per a tenir sa segona filla Michèle i restà al domicili dels sogres a Versalles (Illa de França, França). De bell nou a Suïssa, els anys posteriors visqué a Evilard, a Grindelwald (Berna, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on son company col·laborava en revistes literàries i seguia cursos universitaris i ella es dedicava a fer traduccions. Després de la II Guerra Mundial, a finals de 1946, tota la família abandonà Suïssa i s'establí a Versalles. Amb son company va ser una de les animadores del Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Cosignà amb son company i altres anarquistes el text «Matériaux pour un contre-manifest de l'individualisme révolutionnaire», publicat en el Bulletin du Cercle Libertaire des Étudiants del 15 de juny de 1949. En 1968 son company André Prudhommeaux finà. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de Terre Libre, Éditions du Combat Syndicaliste i L'Homme Réel. Dora Ris va morir el 23 de setembre de 1988 al seu domicili de Versalles (Illa de França, França). Documentació seva es troba dipositada al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana i a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Félix Acosta Mercado apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'octubre de 1991 - Félix Acosta Mercado:
El 23 de
setembre de 1991 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Félix Acosta
Mercado, conegut com Malagueño. Havia
nascut el 8 de juliol de 1919 a
Vélez-Málaga
(Málaga, Andalusia, Espanya). Era fill
de Félix Acosta i de Remedios
Mercado. Militant de les Joventuts Llibertàries, en 1937 va
ser detingut per
les tropes franquistes després de la caiguda de
Màlaga per repartir propaganda
de les Joventuts Llibertàries, però va ser posat
en llibertat a causa de la
seva minoria d'edat. En 1939 va ser novament detingut; jutjat, va ser
condemnat
a una llarga pena de presó. El 30 de setembre de 1949 se li
va concedir la
llibertat condicional i s'integrà en la lluita clandestina.
Es casà amb Elvira
Sancho Pozo, amb qui tingué tres infants (Félix,
María i Petra). En 1964,
fugint de la repressió, passà a
França. Establert a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània),
treballà en la construcció fins a la seva
jubilació i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). A
partir de 1976 va fer constants viatges a Màlaga, tot
freqüentant el Sindicat de
Jubilats de la Federació Local de CNT. Félix
Acosta Mercado va morir el 23 de
setembre de 1991 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) i va ser
incinerat dos dies després en aquesta ciutat. ***
Tassé
Doïtchinov - Tassé Doïtchinov: El 23 de setembre de 2005 mor a Troistorrents (Valais, Suïssa) el metge i militant anarquista Tassé Andonov Doïtchinov (Andon). Havia nascut el 7 d'agost de 1920 a Trekljano (Kiustendil, Bulgària). Quan estudià medicina, milità en el moviment anarquista i son germà Zinovi Doïtchinov va ser assassinat pels escamots feixistes. En 1947 va ser detingut després de llançar pamflets a la tomba del poeta Hristo Botev, introductor de l'anarquisme a Bulgària, i per la seva militància en 1948 va ser internat pel règim comunista al camp de concentració de Cuciyan, prop de Pernik (Pernik, Bulgària). Posteriorment, amb el matemàtic llibertari Stoyadin Mikhaïlov, aconseguí exiliar-se i instal·lar-se en 1955 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on pogué acabar els seus estudis de medicina. Treballà de metge anestesista a l'Hospital de Vevey (Vaud, Suïssa) i en els anys seixanta, amb la complicitat dels companys del servei d'urologia del seu hospital, ajudà llibertaris gals (Lucien Grelaud, etc.) que passaven a Suïssa per a fer-se la vasectomia, operació aleshores prohibida a França. En 1965 s'establí a Monthey (Valais, Suïssa), on exercí de metge anestesista a l'hospital de la ciutat. Fou membre de la Societat Mèdica del Valais. Refugiat polític amb estatut de apàtrida, el desembre de 1967 aconseguí la nacionalitat suïssa. Participà activament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) i en suport a la construcció dels nous locals en 1990. Sa companya fou Attie Jansen (1934-2014), política municipal, infermera, professora d'institut, fundadora amb Joseph Calamo i Monique Lombardi del «Groupe 73 Monthey-Chablais» d'Amnesty International i membre de la «Fondation des Vieux Moulins de la Tine», amb qui tingué tres infants (Mladenka, Serge i Ivan). Tassé Doïtchinov va morir el 23 de setembre de 2005 en un accident a prop del seu domicili de Troistorrents (Valais, Suïssa) i la cerimònia de comiat es va celebrar al Centre Funerari de Platta de Sion (Valais, Suïssa). ***
Francisco Pérez Ruano - Francisco Pérez Ruano: El 23 de setembre de 2009 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. Havia nascut el 13 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1919 a Granada (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Eulogio Pérez Martínez, pagès, i Remedios Ruano Valenzuela. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris «Francesc Sàbat» de Terrassa. ***
Nino
Kühnis -
Nino Kühnis: El
23 de setembre de 2013 mor a Zuric (Zuric, Suïssa)
l'historiador, dissenyador
gràfic, músic, activista cultural i militant
anarquista Nino Kühnis. Havia
nascut el 21 d'abril de 1978 a Oberriet (Rheintal, Sankt Gallen,
Suïssa). Fou
un dels militants més actius del moviment anarquista de
Zuric, participant
activament en un gran nombre d'iniciatives, com ara realitzant
transmissions a
Ràdio Lora, organitzant concerts musicals (Quiet Records,
etc.), publicant revistes
alternatives, editant còmics, distribuint receptes
vegetarianes, fent de
periodista independent, participant en el projecte d'arxiu K-SET,
dissenyant amb
l'ordinador per als col·lectius, arranjant bicicletes, etc.
Treballava com a
dissenyador gràfic en Büro Elixir. Cantava i tocava
la guitarra en el grup de
música punk
«The Rabbit Theory». Va
estudiar història, ciències
informàtiques i filologia nòrdica a Zuric i
Estocolm (Suècia) i en 2012 llegí la seva tesi
doctoral «Selbstwahrnehmung,
Fremdwahrnehmung und Kollektive Identität»
(Autopercepció, percepció social i
identitat col·lectiva) sobre els anarquistes
suïssos. Va ser professor del
departament d'Història de la Universitat de Zurich. El 23
d'octubre de 2008
participà en «Anarchie! zwischen Utopie und
Alltag» que se celebrà a Zuric. El
novembre de 2009 signà el manifest «Education is
not for sale!». El 7 de gener
de 2012 participà en la III Annual North American Anarchist
Studies Network
Conference, que se celebrà a San Juan (Puerto Rico). Era
assidu del Centre
Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Lausana (Vaud,
Suïssa), on
estudià sobretot la premsa, i els seus centres
d'interès eren l'anarquisme, els
moviments socials, les identitats, la cultura del consum i els espais
alternatius. Nino Kühnis va morir el 23 de setembre de 2013 a
Zuric (Zuric,
Suïssa) atropellat per un camió quan hi anava amb
bicicleta. Deixà sense
concloure el seu gran projecte d'investigació,
«Freiräume: Mehr als freie Räume
- Form, Formation und Transformation von materiellen und immateriellen
Freiräumen in der Schweiz (1917-1987)» i
deixà inèdit un estudi sobre els
espais autònoms suïssos de parla alemanya.
Pòstumament, en 2015, es va publicar el seu estudi
històric, adaptació de
la seva tesi doctoral, Anarchisten! Von
Vorläufern und Erleuchteten, von Ungeziefer und
Läusen. Zur kollektiven
Identität einer radikalen Gemeinschaft in der Schweiz
(1885–1914), sobre el
moviment anarquista suís. ***
Antònia Fontanillas - Antònia Fontanillas Borràs: El 23 de setembre de 2014 mor a Dreux (Centre, França) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Margarida Aurora Fontanillas Borràs. Havia nascut el 9 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1917 a Barcelona (Catalunya). Filla natural del militants Josep Fontanillas Rion i Maria Borràs Saperas i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera –almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Antonio Camacho Escámez (Abel Paz). Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Antonio Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Va participar en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i va col·laborar en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual fou membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es mantingué independent i críticament i advocà per un acostament de les diverses fraccions llibertàries amb la finalitat d'accentuar les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona, A. F. Borrás) va col·laborar en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Boletín Amicale, Boletín Ródano-Alpes, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontación, Espoir, Mujeres Libertarias, El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco, Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com ara Testimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de «Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Els últims anys de sa vida els passà a Dreux. Antònia Fontanillas Borràs va morir el 23 de setembre de 2014 al seu domicili de Dreux (Centre, França). ---
|
![Dora Ris amb sa filla Michèle (Versalles, octubre de 1940) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/risdora.jpg "Dora Ris amb sa filla Michèle (Versalles, octubre de 1940) [CIRA - Lausana]")
![[22/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/09]") |
|
![[24/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/09]") |
|
|
| Actualització: 20-02-24 |