|
---
Anarcoefemèrides
del 23 d'octubre Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Liberté - Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics. ***
Cartell
de l'exposició - Arte & Anarchia
(1910-1980): Entre el 23 i el 28 d'octubre de 1990 se
celebra a Pontedera
(Toscana, Itàlia) l'exposició
pictòrica «Arte & Anarchia
(1910-1980)»
organitzada per l'anarquista Biblioteca «Franco
Serantini» de Pisa (Toscana,
Itàlia). En aquest marc, el 27 d'octubre el professor
Alberto Ciampi va fer la
conferència-debat, amb projecció de diapositives,
«Futurismo e anachismo».
Naixements
Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894) - Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per «infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels «subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi. ***
Severino
Rappa (1938) - Severino Rappa:
El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont,
Itàlia; actual
Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf
i litògraf
anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin
Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio.
Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De
Regis a l'Escola
Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en
ebenisteria amb vint
anys, emigrà a Suïssa, on milità
activament en el moviment anarquista de Lugano
(Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la
repressió, passà a França.
Establert a Lió (Arpitània), el 28 de
març de 1892 va ser detingut en una
agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint
Antoine de París, on
tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo
Guzzina, Dionigi
Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar
la seva expulsió de
França, juntament amb molts altres companys, i es va
refugiar a Londres (Anglaterra),
amb sa companya Clémence Maréchal, militant
anarquista parisenca, residint al
número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en
un llistat d'anarquistes
establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener
de 1894, a Londres,
a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina
Sidonie, filla de
l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però
finalment Sébastien Faure
restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898
col·laborà amb il·lustracions
en el periòdic anarquista L'Anonymat,
publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894,
segons
un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves
distàncies a les
idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a
cops de bastó per
Émile Pouget. En 1895 tenia com a companya
Clémentine Salvant (Clémentine
Gaillard), antiga amant de Jean
Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El
21 de
desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de
França va ser suspès i revocat el
20 de novembre de 1903. A començament de segle
començà a estudiar amb
l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època
entrà en contacte amb el
crític artístic anarquista Félix
Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li
va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures
i retrats, en
diverses galeries artístiques i en el Saló dels
Independents. A finals de març
de 1908, després d'exposar al Saló dels
Independents, marxà cap a Biella, on
exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser
ressenyat en la publicació
anarquista Il Risveglio. El
març de
1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste
Renoir, Théo van
Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre
Esthétique» de Brussel·les
(Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes
obres al Saló de la Societat
Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari
associat
en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912
publicà dibuixos en la
revista Dessins et Bois Gravés.
Entre
el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats
(René Bazin, Richard
Bloos, Pierre Christophe, Félix
Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert
Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i
estudis a la galeria «J. Chaîne
et Simonson» de París, mostra que va ser molt
lloada per la premsa. Entre 1923
i 1925 il·lustrà Le
Bulletin de la Vie
Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet,
Gustave Geffroy,
Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a
l'Hospital Cochin de París (França). ***
Foto
policíaca de Léon Rouif (1 de març de
1894) - Léon Rouif:
El 23 d'octubre de 1867 neix a Villethierry
(Borgonya,
França) l'anarquista Léon
Alphonse Rouif. Era fill de Léon Rouif, manobre, i
d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la
vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda
Grésillons de
Gennevilliers (Illa de França, França). El 12
d'abril de 1888 va ser condemnat
a sis dies de presó per «cops i ferides
voluntàries». A partir del 12 de
novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment
d'Infanteria i
després en la VIII Secció de Funcionaris i
Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va
ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març
de 1894 el seu
domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de
Saint-Denis (Illa de França,
França), va ser escorcollat per la policia, la qual va
trobar nombrós material
anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell
mateix dia va ser
fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat
en llibertat el 6 de
març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava
en un llistat d'anarquistes i
el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de
recapitulació d'anarquistes. En
aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal
de Saint-Denis. El 9 de
desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis
de Gennevilliers. Decidí
emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos
Aires (Argentina),
però retornà poc després i el 8 de
maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard
Voltaire d'Asnières (Illa de França,
França). Després passà a viure a
París i
finalment a Nanterre (Illa de França, França). El
7 d'abril de 1902 va se
condemnat a 50 francs de multa per «delicte de
caça». L'11 d'agost de 1902 es
casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina
Marie Larrivée i amb aquest
matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde
Léontine Rouif, nascuda el 8 de
març de 1900 a Courbevoie (Illa de França,
França). Era membre de la Mútua de
França i de les Colònies. Léon Rouif
va morir el 19 de març de 1908 al seu
domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure,
de Nanterre (Illa de França,
França). ***
Lorulot - Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deien Étienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França). ***
Foto
antropomètrica de Salvador Cordón
Avellán (ca. 1919) - Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo, Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la «Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva, Los Nuestros, Prometeo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915), Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924), ¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites. ***
Camillo
Mazzoleni - Camillo
Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a
Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el
tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni
Mazzoleni. Sos
pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser
llicenciat
del servei militar per insuficiència toràcica,
però posteriorment va ser
novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment
d'Infanteria. Sindicalista
actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del
novembre de 1911,
després de la qual va ser denunciat per les autoritats
judicials per lesions i
amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer
de 1912
pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb
Egidio Corti, Gaetano Ghirardi,
Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup
Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou
gerent responsable del
periòdic Libertà.
Quindicinale di
propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que
només pogué treure dos
números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any.
En 1917 regentava
la «Tipografia Mazzoleni» al número 29
de la Piazza Pontida de Bèrgam. El
febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia
Cattaneo de Bèrgam i
la policia el definí com a «subversiu
audaç i enemic del Govern i del Estat» i
que «en cas de motí, seria
perillosíssim». Després del
descobriment, el 8 de
febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels
militants anarquistes més actius de Bèrgam i
company seu en el GLB, l'endemà la
seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser
escorcollada i es van
trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger
caducat, alguns fullets (Ai Giovani,
Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi
Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti
Serrati, Federalismo e
Libertà, Francesco Nitti,
L'Università Libera, L'Italia
tra due Crispi, Fra contadini)
i
números d'algunes revistes (Germinal
i Pensiero e Volontà).
Després d'aquest
escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa
anarquista i
els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926
patí un segon escorcoll i se li
va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a
Milà
(Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al
barri milanès de Crescenzago.
El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF)
com a
excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i
treballava de tipògraf
en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser
esborrat del registre
de subversius fitxats, però no del de subversius comuns.
Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció. ***
Marcel
Body - Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista –especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Sa companya fou Eugénie D'Oranovsky, de qui enviudà. Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body. ***
Joaquín
Cortés Olivares
- Joaquín
Cortés
Olivares:
El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén,
Andalusia,
Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés
Olivares. Sos pares es deien
Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de
la
dècada dels deu s'integrà
en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i
conegué les
presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant
la vaga
general de setembre
de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En
aquesta
època formava part, amb Manuel Villegas i altres companys,
del
grup anarquista
sevillà «Pro Ensenyament Racionalista»,
que va ser
dissolt per les autoritats
arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a
l'Argentina, en 1914
retornà a la Península. Instal·lat a
Catalunya, en
1916 va ser empresonat a
Barcelona i en 1918 participà en una gira
propagandística
a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí,
Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio
Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap
a
l'Argentina i
residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat
d'aquest país a
resultes de la seva militància llibertària.
Arribà
a París (França), on trobà Francisco
Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez,
amb els
que havia estat lligat
en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb
una
trentena de
militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura
Durruti,
etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del
departament del Sena amb la intenció de preparar un
congrés nacional que
s'havia de celebrar el 19 de febrer següent.
Amenaçat
d'expulsió, amb altres
companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti,
etc.), es
refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi
restà fins a la proclamació de la II
República espanyola en 1931. Representà Espanya
en el
Comitè Internacional de
Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre
altres membres
comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor
Makhnò i Pierre Perrin (Pierre
Odéon). De bell nou a Barcelona,
amb la resta de companys exiliats a Brussel·les,
participà l'1 de maig de 1931 al
gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc
després s'allunyà de les
tesis defensades per la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després d'haver
estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de
Barcelona en el III
Congrés Confederal (Extraordinari) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya),
el
juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art
Tèxtil i Fabril,
reivindicant les posicions més radicals, demanà
l'ocupació obrera de les
fàbriques per a forçar les negociacions amb la
patronal. No obstant això, poc
després, participà en la reunió
preparatòria de l'anomenat «Manifest dels
Trenta»,
que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època
participà en
nombrosos mítings de presentació d'aquest
manifest i, a finals de 1931, en una
gira propagandística per la comarca de les Garrigues
(Vinaixa, el Vilosell,
Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per
pressions dels sectors
de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes,
va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i
Fabril confederal. Aleshores
s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO),
fent conferències
i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
considerat com a
un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en
nombrosos mítings
arreu Catalunya i el País Valencià (Vic,
Castelló, Reus, etc.) i l'any següent
a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní
d'Anoia, Caldes de
Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer
del
Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937
entrà a formar part del Comitè
d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió
General de Treballadors (UGT) i el
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar
l'esforç de
guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè
Nacional confederal
per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI,
de la
qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín
Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la
publicació de periòdics,
fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del
Comitè Regional
de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea
celebrada pels milicians
d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938
i fins el final de la contesa fou
conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la
Infància Evacuada
(CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció
Pública i Belles Arts. El febrer de
1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser
detingut
quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França;
jutjat, va ser
condemnat a 10 mesos de presó per «manca de
visat». Finalment aconseguí
embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940
arribà, a bord del vaixell De la
Salle, a la República Dominicana i
s'instal·là a la colònia
agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez
(El
Seibo, República Dominicana), on treballà de
pintor. A principis d'abril de
1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest
país fou un dels
principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i
representà la CNT als país
caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics.
S'integrà com a
assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari
Cubà (Autèntic),
mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i
sostingué posicions
anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de
crear Comissió
Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de
l'Havana i va ser elegit
secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí
a Mèxic, on va fer
costat les tesis de Joan García Olivar de la
«Ponència» i de la seva «Nova
FAI».
En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona
María Lombardi Baldinoti,
que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari
dels ministres
anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili
encapçalat per José
Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de
l'Agrupació «Estudios Sociales»
de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de
Correspondència de l'«Agrupació de
Militants de la CNT» de Mèxic i
s'encarregà de les relacions amb l'organització
confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953
representà la CNT en
l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura
franquista
celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també
parlaren Indalecio Prieto Tuero,
per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar
Catalán per la UGT. En 1956 fou
l'administrador del periòdic mexicà CNT
(1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez,
òrgan de la tendència
«col·laboracionista». En 1956
també publicà el fullet La
Confederación Nacional del Trabajo de España de
España y la política.
En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per
assessorar els seus
companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por
el sindicalismo hacia una España libre.
També publicà, amb M.
González, Cartas libres.
Després de
la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a
començament dels anys
seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966
fundà una nova «Agrupació de
Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria
general de la qual assumí,
secundat per José Margelí Naudín
(vicesecretari), Francisco Escolano
(tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta
nova
«Agrupació de Militants de la CNT» de
Mèxic defensà les posicions
col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya
entre antics militants
confederals i la Confederació Nacional de Sindicats
(«Sindicat Vertical»)
franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el
30 d'agost de 1979 al Sanatori
Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Joaquín Cortés
Olivares (1895-1979) ***
Arthur
Lehning (1927) - Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la «Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda «Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial «Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions –va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el «PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979), Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond. ***
Voluntaris
italians de la Columna Ascaso - Giuseppe Tinti: El 23 d'octubre de 1899 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup «Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart. ***
Nikola Txorbadieff - Nikola Txorbadieff: El 23 d'octubre de 1900 –encara que oficialment l'1 de març de 1900– neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la «Librairie Internationale» i en l'edició de La Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per a La Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu «patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a «sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdic Notre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revista Iztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fullet Les causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel. ***
Necrològica
de Luis Company Company apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de febrer de 1966 - Luis Company Company: El 23 d'octubre de 1908 neix a Alhama de Almería (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Matias Company Company. Sos pares es deien Juan Company i Margarita Company. Estudià, avalat pel Ministeri de la Guerra, a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria, Cavalleria i Intendència i com a tinent d'Infanteria, músic militar i cap del 546 Batalló de la 137 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit popular de la II República espanyola combatre el feixisme durant tota la guerra civil. El maig de 1938 va ser nomenat capità en campanya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i deixà sa companya, Carmen Zarco González, i sos fills Luis i Gaspar a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya). Internat al camp de concentració de Vernert, l'octubre de 1939 va ser destinat d'agricultor a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Auxerre (Borgonya, França). En 1940 treballava d'agricultor a Vermenton (Borgonya, França) i el 24 d'octubre d'aquell any demanà al Consolat de Mèxic emigrar a aquest país. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Carmen Zarco González a Saint-Jean-de-la-Ruelle(Centre, França), on treballà com a envernissador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'encarregà especialment de la impressió dels butlletins orgànics del moviment llibertari apareguts a Orleans (Centre, França). En 1959 col·laborà en CNT. Al final de sa vida visqué a Orleans. Luis Company Company va morir l'11 de desembre de 1965 a l'Hospital Porte-Madeleine d'Orleans (Centre, França). ***
Foto
policíaca de Pere Targarona Roldós
- Pere
Targarona
Roldós: El 23 d'octubre de 1916 neix a Sant
Genís
de Vilassar, actual Vilassar
de Dalt (Maresme, Catalunya), l'anarquista Pere Targarona
Roldós. Sos pares es
deien Josep Targarona Ballester i Dolors Roldós Serra i era
el primer de tres
germans (Maria i Filomena eren ses germanes). Durant la II
República espanyola
milità en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i formà part dels grups
d'acció
anarquistes. El 28 de setembre de 1933 va ser detingut a Barcelona
després
d'intentar robar a casa de l'anciana Agustina Pujol a la qual
ferí al cap;
escorcollat, se li va trobar un carnet d'afiliat a les Joventuts
d'Estat Català.
Per la seva mala conducta va ser reclòs per sa
família a l'Escola de Reforma
Asil Duran de Barcelona, del qual es va evadir. Les autoritats li van
atribuir
la participació en diferents accions, com ara l'atracament a
mà armada de la
Cooperativa «La Fraternal» de Vilassar de Dalt en
1933, on treballava de
dependent, o l'atracament del bus de línia entre les
poblacions de Premià de
Mar i Vilassar de Dalt l'abril de 1935, on diversos industrials
vilassarenc
patiren el robatori de 2.500 pessetes. També se li
atribuïren la participació
en els atracaments portats a terme a Barcelona (Catalunya) de la
Sastreria
Maleras del carrer de l'Hospital, del Cinema Avenida i del Restaurant
Or del
Rhin, en els tres casos resultant mort algun policia o assaltant. En
1936 va
ser condemnat a 30 anys de presó pel robatori i assassinat
de la propietària de
la pensió on s'allotjava, al número 124 del
carrer Sepúlveda de Barcelona. Uns
mesos abans del cop militar feixista de juliol de 1936,
escapà de la Presó
Model de Barcelona, on es trobava complint condemna,
s'allistà a la Legió Estrangera
de l'Exèrcit espanyol i marxà cap el Marroc. Quan
esclatà la guerra civil va
combatre a les files feixistes gairebé un any.
Entrà a la Península per
Sevilla, lluità al front de Madrid i finalment va ser ferit
a Talavera de la
Reina durant els combats de maig de 1937. El juny de 1937
ingressà a l'Acadèmia
Militar de la caserna de Der Riffien, a Fnideq, a prop de Ceuta
(Àfrica), i l'1
d'agost d'aquell any aconseguí la graduació
d'alferes provisional. L'agost de
1937 desertà i passà al Marroc francès
des d'on va anar a València i després a
Barcelona. A finals de setembre de 1937 ostentava la
graduació de capità de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A
principis de 1938 entrà per
Santander (Cantàbria, Espanya) a zona franquista amb
l'objectiu d'atemptar
contra la vida del general Francisco Franco. El 18 de maig d'aquell any
la
policia franquista va emetre ordres de busca i cerca al seu nom per
desertor.
Sembla que tornà a Barcelona i va ser detingut per membres
del Servei
d'Investigació Militar (SIM), a mans dels comunistes, i
tancat a la fortalesa
de Montjuïc. Jutjat per espionatge pel Tribunal Especial de
Guàrdia Núm. 3, va
ser condemnat a mort, pena que va ser revisada i confirmada pel
Tribunal
d'Espionatge i Altra Traïció de Catalunya. El 31
d'octubre de 1938 la sentencia
va ser comunicada pel conseller de Justícia al president de
la Generalitat de
Catalunya Lluís Companys Jover i aquest signà la
confirmació l'11 de novembre
de 1938. Mentre esperava la seva execució a la fortalesa de
Montjuïc, les
tropes franquistes ocuparen la ciutat i a principis de febrer de 1939
va ser
alliberat i tornà a Vilassar de Dalt. A principis de
març d'aquell any, en
resposta a l'ordre de detenció per deserció, va
ser arrestat a un cinema
barceloní i portat a la Presó Model de Barcelona
i el 12 d'agost de 1939
traslladat de bell nou a la fortalesa de Montjuïc. Condemnat a
15 anys de presó
per deserció, va ser enviat el 17 de març de 1942
a la Presó Model de
Barcelona. El 10 de maig de 1943 jutjat novament i condemnat a vint
anys i un
dia de presó per haver lluitat en l'Exèrcit
republicà. El 18 de juny de 1943 va
ser posat en llibertat condicional i s'establí a Barcelona,
on afirmava
treballar de barber i de comptable. Mesos després va ser
detingut per la
policia barcelonina acusat de ser l'autor, amb dos persones
més, d'una sèrie
d'atracaments a mà armada comesos per aquelles dates a
Barcelona, on va morir
un industrial anomenat Domènech i un brigada de la
Guàrdia Civil. El 23 d'agost
de 1943, cinc dies després de ser detingut, va ser jutjat i
condemnat a mort
per robatori a mà armada. Pere Targarona Roldós
va ser afusellat el 16
d'octubre de 1943 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya),
juntament amb Francesc Vila Gallemí i Adolfo
Gázquez Rodríguez. Les seves
despulles van ser dipositades a la tomba de miserables i
delinqüents del Fossar
de la Pedrera de Barcelona. Pere Targarona Roldós (1916-1943) ***
Manuel
Rausa Berniz
- Manuel Rausa
Berniz: El 23 d'octubre de 1921 neix a Vallobar (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Rausa Berniz. Sos pares es deien Miguel
Rausa Vilas
i Jacinta Berniz. Era el menor de sis germans d'una família
de petits
agricultors republicana i atea. Quan tenia set anys quedà
orfe de mare. Durant
la seva infància, a causa de les idees antireligioses de sa
família, tingué
problemes a l'escola i amb l'església. Amb l'adveniment de
la II República espanyola
i la legalització de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), des de molt
jove, amb son germà Miguel, s'hi afilià i
participà en les activitats de les
Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 el seu
poble quedà en zona lleial, on es creà una
important col·lectivitat, destruïda
en 1937 per la reacció comunista. El març de
1938, davant l'avanç feixista,
abandonà el poble amb sa família cap a Catalunya.
Després d'un temps a Les
Preses (Garrotxa, Catalunya) i davant la negativa del seu
ingrés a l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, va ser acceptat com a
policia després
d'un curs de tres mesos i destinat a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) fins a
finals d'aquell any. El gener de 1939 va ser ferit en una cama al front
i,
després de ser operat a Vic (Osona, Catalunya) i encara
convalescent, passà el
7 de febrer de 1939 a França pel Coll d'Ares. Un cop a Prats
de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord), va ser portat a un vaixell-hospital ancorat a Marsella
(Provença, Occitània) per recuperar-se de les
seves ferides i després portat al
camp de concentració d'Argelers. El maig de 1939 va ser
portat al camp de
concentració de Barcarès i el setembre d'aquell
any al de Sant Cebrià, d'on
sortí enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a fer feina
a les fortificacions al Mosa i les Ardenes («Línia
Gamalin»). Després de l'armistici
de França el 22 de juny de 1940, el trobem l'octubre en una
CTE situada a la
zona alpina, desfent fortificacions i construint carreteres. El maig de
1941,
fart d'aquella situació, es va rebel·lar i va ser
reclòs en una presó prop de
Lió (Arpitània). Fet presoner per les tropes
alemanyes, va ser portat el 31
d'agost de 1941 al camp de Saint-Pierre-Quilbignon, a prop de Brest
(Bretanya),
on treballà durant dos anys i mig a les fortificacions de la
base submarina. El
17 de març de 1944 va fugir-ne amb altre company i es
dirigiren de polissons en
un tren de carbó a Seta (Llenguadoc, Occitània).
Mesos més tard passà a Castres
(Llenguadoc, Occitània), on col·laborà
en
la guerrilla antinazi i formà part de la
CNT i de les Joventuts Llibertàries. Son pare va morir en
1942 en una presó
franquista d'Osca. Després de la II Guerra Mundial,
treballà de paleta i
d'encofrador i milità en la CNT i en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) a Seta, ocupant nombrosos càrrecs orgànics
locals durant llargs
períodes. Assistí com a delegat a plens, com ara
l'Intercontinental de 1969, i a
congressos, com el de Llemotges (1960), Montpeller (1965) i Marsella
(1975). En
27 de maig de 1977 retornà a la Península i
s'establí al seu poble natal, on
milità en la CNT. Col·laborà en l'Enciclopedia
histórica del anarquismo español,
editada per l'«Associació Isaac Puente»
de Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser
present en l'enterrament de les cendres
de Felipe Alaiz de Pablo a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) i participà
en els actes en l'aniversari del Consell d'Aragó que se
celebraren a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya), entre altres iniciatives. Manuel Rausa
Berniz va morir el 16
de novembre de 2009 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Manuel Rausa Berniz (1921-2009)
Defuncions
Fotografia policíaca d'Henri D'Auby (28 de febrer de 1894) - Henri D'Auby: El 23 d'octubre de 1920 mor al XII Districte de París (França) l'anarquista Henri-Joseph D'Auby –el llinatge també citat Dauby, ell signava així. Havia nascut el 13 de maig de 1845 a Montmédy (Lorena, França). Sos pares es deien Pierre-Joseph D'Auby, manobre, i Marie-Joseph Mathieu, jornalera. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista, especialitzat en la fabricació d'orgues musicals, a París. El 28 de juny de 1877 es casà al XI Districte de París amb la modista Léontine Mélanie Provence i en aquesta època vivia al número 17 del carrer Basfroi. El 22 de juliol de 1893 participà en una reunió a la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, on es va discutir sobre la creació d'un diari anarquista i sobre l'elaboració de cartells abstencionistes per a les eleccions; en aquesta reunió Amédée Denéchère volgué convocar una reunió general en resposta a aquells que l'havien acusat de ser un confident de la policia, però D'Auby i altres companys aconseguiren dissuadir-lo en aquest sentit. El 31 de juliol de 1893 assistí a una reunió al taller de Jacques Merigeau, al número 83 del carrer Haies, per a preparar la campanya abstencionista. En 12 d'agost de 1893 fou present en una reunió celebrada al domicili d'Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignolles de Charonne, per a aferrar cartells amb cola. El 24 d'agost de 1893 assistí a una reunió al domicili de Mérigeau per a tractar sobre les diferents accions antielectorals a realitzar. El 5 de setembre de 1893, amb altres anarquistes, assistí a una reunió al domicili d'Eugène Daguenet. El 12 de setembre de 1893 tractà el tema de la celebració que s'havia de portar a terme en ocasió de la recepció dels mariners russos. El 2 d'octubre de 1893, amb altres companys, s'anuncià que Émile Pougent havia tirat 10.000 cartells antifrancorussos. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes elaborat per la policia i des d'agost d'aquell any vivia al número 5 del carreró Rolleboise de París. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut per inspectors de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia i el seu domicili de Rolleboise va ser escorcollat, trobant-se una col·lecció completa de Le Cri du Peuple. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon el dia de la seva detenció, va ser alliberat el 3 de març d'aquell any. La seva última època visqué al número 6 del carrer Orteaux del XX Districte de París. Henri D'Auby va morir el 23 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Saint-Antoine de París del XII Districte de París (França). ***
Foto
antropomètrica de Tomás Martínez
(Presó de Laevenworth, 1918) - Tomás
Martínez: El
23 d'octubre de 1921 mor a Guadalajara (Jalisco, Mèxic)
l'anarquista magonista
Tomás R. Martínez, també conegut com Thomas
Martinez. Havia nascut el
1893 a Mèxic. Es guanyava la vida treballant de miner. En
1905 fou membre
fundador de la Unión Liberal Humanidad a Cananea (Sonora,
Mèxic) i militava en
el llibertari i magonista Partit Liberal Mexicà (PLM) i en
diversos grups al
seu voltant, com ara el Club Liberal Santos Degollado. En 1906 va ser
un dels
promotors de la vaga minera de Cananea. Cap el 1907 passà
als Estats Units i participà
activament en l'agitació a Morenci (Greenlee, Arizona, EUA).
El desembre de
1907 signà una protesta exigint la llibertat dels membres
magonistes (Ricardo
Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de
Lara, Librado Rivera i Antonio Irineo Villarreal)
jutjats a Los Ángeles (Los Ángeles,
Califòrnia, EUA). Va ser un dels
planificadors de la invasió armada per part del PLM de la
Baixa Califòrnia de
1910 a la qual es va sumar. Segons un informe de Ricardo S. Bravo,
cònsol de Mèxic
a Phoenix (Maricopa, Arizona, EUA), formava part del grup de
Simón Acosta,
Encarnación Méndez, Luis Muñiz,
Ángel Salazar, Inés Salazar i Prisciliano G.
Silva; i portava una carta de Ricardo Flores Magón dirigida
al general Pascual
Orozco Vázquez, on el convidava a unir-se a la causa
magonista. Capturat per
les forces militars de Venustiano Carranza Garza, va ser condemnat a
mort, però
aconseguí fugir. En 1914 va ser un dels organitzadors dels
miners a Cananea,
acomiadat i expulsat pels seguidors del dictador mexicà
José Victoriano Huerta
Márquez, fet que provocà una vaga d'uns tres-mil
miners que va fer que pogués
tornar a la feina. Entre 1915 i 1918 milità amb els
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en el PLM a
Arizona i Los
Ángeles, i entre 1915 i 1917
col·laborà en el periòdic El
Rebelde, òrgan
dels IWW. El març de 1918 va ser detingut a Miami (Gila,
Arizona, EUA); jutjat,
va ser condemnat el 4 de juny de 1918 a tres anys de presó i
a 500 dòlars de
multa per «violació de la Llei
d'Espionatge». Enviat a la penitenciaria de Leavenworth
(Leavenworth, Kansas, EUA) el 15 de juny de 1918, va contreure
tuberculosi i en
una operació d'apendicectomia fallida li va provocar
septicèmia. Durant el seu
empresonament va rebre el suport econòmic de la sindicalista
nord-americana Elizabeth
Gurley Flynn i del grup de Milwaukee (Milwaukee, Wisconsin, EUA) del
Workers'
National Prison Comfort Club (WNPCC, Club Nacional de Treballadors per
al Confort
a les Presons). Un cop lliure el 7 de febrer de 1920, va ser
immediatament detingut
per agents de migració amb l'ordre de ser deportat. Va
demanar que se li pogués
enviar a un altre país que no fos Mèxic, encara
que hagués de pagar les
despeses del viatge, ja que si tornava al seu país seria
executat per les seves
activitats revolucionàries passades; la seva
petició va ser denegada i durant
la primavera de 1921 va ser deportat a Mèxic, on
arribà completament malalt i
esgotat. Tomás Martínez, que mai no es va poder
recuperar, va morir el 23
d'octubre de 1921 a Guadalajara (Jalisco, Mèxic). Els seus
companys
l'enterraren sota una làpida que deia
«¡Nunca olvidamos!». ***
Joan
Cunill Cañellas - Joan Cunill Cañellas: El 23 d'octubre de 1936 és afusellat a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas –el segon llinatge també citat Canyelles. Havia nascut el 5 d'octubre de 1892 a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears). Era fill de Joan Cunill Frontera, jornaler, i d'Antònia Cañellas Far. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas és un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat). ***
Higinio
Martín Rivas - Higinio Martín
Rivas: El 23 d'octubre de 1936 és afusellat a
Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Higinio Martín Rivas. Havia nascut en
1905 a El Real de la
Jara (Sevilla, Andalusia, Espanya). Compaginava la feina de
pagès amb la de
guàrdia municipal. Durant els anys trenta fou un dels
responsables de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'El Real de la
Jara. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 es creà un
Comitè Revolucionari a la
població que detingué alguns dretans assenyalats,
però el 4 d'agost d'aquell
any El Real de la Jara va ser ocupat per la unitat franquista
«Columna Madrid»,
més coneguda com «Columna de la Mort»,
encapçalada pel comandant d'Infanteria Antonio
Castejón Espinosa, la qual va executar una centena de
persones de la zona. Ell
aconseguí fugir a les muntanyes cap a zona republicana per
Puebla del Maestre
(Badajoz, Extremadura, Espanya), però retornà
clandestinament a la població per
trobar-se amb sa companya i sos dos petits infants. Detingut
immediatament, va
ser portat a la presó de Sevilla. Higinio Martín
Rivas va ser afusellat el 23
d'octubre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Son germà
petit, Manuel
Martín Rivas va morir en 1941 en un camp de
concentració nazi. ***
J. William Lloyd - J. William Lloyd: El 23 d'octubre de 1940 mor als EUA el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Havia nascut el 4 de juny de 1857 a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York. Fill de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al «Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans. ***
Mario Betto - Mario Betto: El 23 d'octubre de 1944 mor a Ponte Antoi (Barcis, Friül) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Havia nascut el 31 de desembre de 1909 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península –aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona. Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya). ***
Necrològica
de Genís Vila Sitjas apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 21 de novembre de 1963 - Genís Vila
Sitjas: El 23 d'octubre de 1963 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Genís Jaume Vila Sitjas, conegut com Nisu Vigila. Havia nascut el 21 de
novembre de 1907 a Calonge (Baix
Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Vila i Anna
Sitjas. Durant els
anys republicans fou president d'«El Luchador»,
Sindicat d'Oficis Diversos adherit
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. En
1936 presidí el
Comitè Antifeixista local en representació de la
CNT i entre novembre de 1936 i
maig de 1937 fou alcalde de Calonge. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. A l'exili treballà de magatzemer i
milità en la CNT. Sa companya fou
Fausta Ferran Vidal, amb qui tingué una filla, Jacqueline
Vila Ferran. Malalt
durant molt de temps, Genís Vila Sitjas va morir el 23
d'octubre de 1963 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Joaquim Badal Fabregat apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de gener de 1967 - Joaquim Badal Fabregat: El 23 d'octubre de 1966 mor a Lo Mont (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Badal Fabregat. Havia nascut cap el 1905 a la Serra d'en Galceran (Plana Alta, País Valencià). Emigrà a Catalunya, treballà d'empleat en els serveis públics i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial formà part del Federació Local de Lo Mont de la CNT. Posteriorment passà a residir a Retjons (Aquitània, Occitània). Joaquim Badal Fabregat va morir el 23 d'octubre de 1966 a l'Hospital de Layné de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i dos dies després va ser enterrat civilment a Retjons. ***
Necrològica
d'Emili Sardà Jordàs apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
desembre de 1966 - Emili Sardà
Jordàs: El 23 d'octubre de 1966 mor a Aveize
(Roine-Alps, Arpitània)
l'anarcosindicalista Emili Sardà Jordàs. Havia
nascut el 13 d'octubre de 1913 a
Càrcer (Ribera Alta, País Valencià).
Sos pares es deien Miquel Sardà i Elionor
Jordàs. Quan era molt jove emigrà a Barcelona
(Catalunya), on s'afilià a la
Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità contra el
feixisme al front
d'Osca (Aragó, Espanya) com a soldat en un
batalló d'Artilleria de la 28
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació participà en la
reconstrucció clandestina
de la CNT i dels grups anarquistes. Després de la II Guerra
Mundial milità en
la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Vivia
amb sa companya Matilde Pagès a
Sainte-Foy-l'Argentière (Roine-Alps, Arpitània).
Malalt dels pulmons, en 1952 va ser ingressat al Sanatori de
L'Argentière d'Aveize,
on patí tres operacions quirúrgiques. Emili
Sardà Jordàs va morir el 23
d'octubre de 1966 al Sanatori de L'Argentière d'Aveize
(Roine-Alps, Arpitània). ***
Necrològica
de Lucio Mondéjar Parreño apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
març de 1968 -
Lucio Mondéjar
Parreño: El 23
d'octubre de 1967 mor a Corbera la Cabana
(Rosselló, Catalunya
Nord) l'anarcosindicalista
Lucio Mondéjar
Parreño. Havia
nascut el 16 de setembre de
1897 a
Casasimarro (Cuenca, Castella,
Espanya). Sos pares es deien Gabino
Mondéjar i Iba Parreño. Emigrà a
Catalunya. Casat amb Fulgencia López, en 1926
tingué un fill, Víctor Mondéjar
López, a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya), on residia. En 1930 s'afilià al Sindicat de
Pagesos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Entre
1935 i 1936 va
estar pres al vaixell-presó Uruguay,
ancorat al port de Barcelona, i a la Presó Model. Quan el
cop militar feixista
de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i
aquest any fou orador
en diversos mítings, com ara l'octubre a Cabrera de
Mataró (Maresme, Catalunya),
el novembre a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès,
Catalunya) i el desembre a
Llagostera (Gironès, Catalunya). Durant la
Revolució participà activament a la
zona de Santa Coloma de Gramenet, especialment en les
col·lectivitats agrícoles
de Santa Coloma i del barri de Sant Martí de Barcelona. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on
treballà d'agricultor i participà en la
reconstrucció clandestina de la CNT. Durant un temps
treballà en la construcció
de l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània),
però la seva malmesa salut no
va poder suportar la dura feina de les obres. Posteriorment es
traslladà a La
Pestre de Tourniac (Alvèrnia, Occitània), on
vivia dedicat a l'arboricultura, i
on a la seva cabana de guardabosc se celebrà el 19 de
setembre de 1943 la II
Assemblea Plenària Clandestina del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) i de la
CNT. Més tard es va instal·lar al
Rosselló i milità en la Federació
Local de
Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Malalt, Lucio
Mondéjar Parreño va morir el 23
d'octubre de 1967 al seu domicili de Corbera la Cabana
(Rosselló, Catalunya
Nord). ***
Notícia
orgànica de Valérie Blin apareguda en el
periòdic parisenc La Vie Ouvrière
del 20 de gener de 1922 - Valérie Blin: El 23 d'octubre de 1979 mor a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Valerie Alexandrine Irma Blin. Havia nascut el 25 de març de 1902 a Touffréville (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Alexandre Jacques Blin, llenyataire, i Valérie Eugéne Soyé, jornalera. Obrera esmaltadora de professió, milità en el Sindicat de l'Automoció i dels Metalls de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenada secretaria de la Unió Departamental de l'Eure. A principis de març de 1922 representà el departament de l'Eure en el Comitè Confederal Nacional de la CGTU, que s'estava creant. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Tour-Gambetta de Louviers (Normandia, França). En 1924 ajudà econòmicament la vídua de l'anarquista Lucien Grossin que acabava de morir. En 1925 formava part de l'administració del Consell dels Llogaters Sindicats de la Casa dels Sindicats de París (França). Entre 1929 i 1930 fou tresorera de la Colònia Llibertària Infantil, animada per G. Grégoire, Maurice Langlois, Pierre Lentente, Gaston Rolland i Marius Theureau, que durant dos mesos de l'estiu envià cinc infants d'obrers llibertaris de vacances a la residència campestre de Jeanne Morand a Mandres (Alta Normandia, França). A principis de 1930 vivia al número 6 del carrer Francs Bourgeois del III Districte de París, però a mitjans d'aquest any ja vivia al número 120 del bulevard de la Villette del XIX Districte de París. En aquesta època era tresorera del Comitè de Defensa de son company, l'anarquista Eugène Guillot, objector de consciència aleshores empresonat, del qual formaven part destacats anarquistes i intel·lectuals (l'abat Bach, Jean Bernamont, Lucien Bernizet, Félicien Challaye, André Montigny, Georges Pioch, el pastor Roser, Han Ryner, Madelaine Vernet). Entre 1931 i 1932 va fer costat econòmic el «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies. També milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), a la qual va fer costat econòmic, i al seu òrgan d'expressió Le Barrage, entre 1934 i 1936. Valérie Blin va morir el 23 d'octubre de 1979 a Saumur (País del Loira, França). ***
Necrològica d'Esteve Ribera Rovira apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de gener de 1980 - Esteve Ribera
Rovira: El 23 d'octubre de 1979 mor a Wy-dit-Joli-Village (Illa de França,
França) l'anarquista i anarcosindicalista Esteve Ribera Rovira. Havia nascut pel
1914 a Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya). A partir de 1931 milità
activament, juntament amb son germà Josep Ribera Rovira, en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
d'Esparraguera. Durant la Revolució espanyola, va ser membre del Consell
d'Empresa de la fàbrica tèxtil Can Sedó col·lectivitzada d'Esparraguera, on
treballaven més de dos-mil obrers i obreres. En 1937 va ser regidor d'Economia
de l'Ajuntament d'Esparraguera. El maig de 1938 va ser nomenat sergent de la
153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de
concentració. Durant l'Ocupació, participà en la Resistència. En 1948 era
secretari de la Federació Local de Nerac (Gascunya, Occitània) de la CNT.
Posteriorment s'establí, amb son germà Josep, a Poissy (Illa de França, França),
on continuà militant en la CNT. En 1977, un cop mort el dictador Francisco
Franco, participà amb altres companys (Joan Belles, Joan Folch, Enric Juanpere,
Pere Quert, Pere Roselló, etc.) en una trobada antics militats llibertaris exiliats
amb la finalitat de fer costat la reorganització de la Federació Local d'Esparraguera
de la CNT. Sa companya fou Mercè Mas Guallart. Esteve Ribera Rovera va morir el
23 d'octubre de 1979 al seu domicili de Wy-dit-Joli-Village (Illa de França,
França), on s'havia instal·lat en els últims anys, i va ser enterrat tres dies
després en aquesta població. ***
Necrològicca
de Manuel Carrasco Moreno apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de desembre de 1983 - Manuel Carrasco
Moreno: El 23 d'octubre de 1983 mor a La Sanha
(Provença,
Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Fabriciano Manuel Carrasco Moreno.
Havia nascut el 28 d'agost de 1895 a Establés
(Guadalajara, Castella, Espanya).
Sos pares
es deien Juan Carrasco i Paula Moreno. Per la seva
militància, durant la
dictadura de Primo de Rivera s'hagué de refugiar a
França. En 1925 era membre
del grup anarquista «Voluntad», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de
Drancy (Illa de França, França), del qual
formaven part Ángel Calvo, Manuel
Estrada, Pelayo López i Heriberto Ramos (Juan
Robles y Robles), entre d'altres. En 1929
participà, des de Drancy, en la
Subscripció Pro Presos organitzada per La
Revista Blanca. En aquesta època vivia amb
Ángel Calvo al número 17 del
carrer Jules Verne de Drancy. En 1932 va ser expulsat de
França i s'instal·là a
Reus (Baix Camp, Catalunya), on amb quatre germans fundà una
col·lectivitat
agrícola, coneguda com «Mas dels
Francesos». Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè
Revolucionari de Reus i l'octubre
de 1936 va ser nomenat, en nom de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), conseller
de Treball i Obres Públiques del Consell Municipal de Reus.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs a diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
milità a Marsella (Provença,
Occitània). A començament de 1948 va ser nomenat
comptable de la Federació
Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri. Al final
dels seus dies
s'instal·là a la Residència
«La Farandole» de Sieisforns de Mar
(Provença,
Occitània). Sa companya fou Florentina Moreno. Manuel
Carrasco Moreno va morir
el 23 d'octubre de 1983 a La Sanha (Provença,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament Sieisforns de Mar. ***
Juan
Frax Tejedor - Juan Frax
Tejedor: El 23 d'octubre de 1984 mor a Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Juan Frax Tejedor –el seu
primer llinatge
citat de diferents maneres (Frac, Fraz, Fratx).
Havia nascut cap el 1906 a Tolosa (Guipúscoa,
País Basc).
Fill d'un contractista d'obres, es guanyà la vida com a
pintor en la
construcció. Milità en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) basques. En 1931 era
membre del grup
anarquista «Cultura y Trabajo» de Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Entre
1931 i 1932 participà en nombrosos actes de propaganda
anarquista i
anarcosindicalista. El 9 d'abril de 1932 va ser detingut, juntament amb
Manuel
Chapuso Hualde i Teodoro García Terrero, minuts
després l'atracament a mà
armada de l'Oficina de l'«Associació Patronal dels
Ports de Sant Sebastià i
Pasaia» a Pasaia (Guipúscoa, País Basc)
i tancat a la presó d'Ondarreta de Sant
Sebastià. En aquests anys republicans
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes (Brazo y Cerebro, Crisol, Liberación,
La Revista Blanca,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.). El juliol de
1936 participà en la defensa de Sant Sebastià
contra els insurrectes i aquest
mateix any s'oposà fermament a l'entrada de la CNT i de la
FAI en el Govern
basc, rebutjant el seu nomenament com a comissari del Treball de Sant
Sebastià
en representació de la CNT. En aquesta època era
secretari de la Regional del
Nord de la FAI. Amb sa companya María San Román i
Manuel Chiapuso Hualde, fou
membre del consell de redacció i editor del setmanari Crisol de Sant Sebastià. El
gener de 1937 assistí a una reunió de
la Comissió de Propaganda de Biscaia. Després de
la guerra civil participà en
la lluita clandestina contra la dictadura franquista fins 1948, any en
el qual
la pressió repressiva el va obligar a passar a
França. Establert a Marsella,
s'integrà en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. En 1972
col·laborà en Espoir.
Son germà Pedro
Frax Tejedor també va ser militant llibertari. Juan Frax Tejedor
(ca. 1906-1984) ***
Necrològica
de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de gener de 1986 - Pedro Garrido
Muñoz: El 23
d'octubre de 1985 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Pedro Silvestre Garrido
Muñoz. Havia nascut el 31 de desembre de 1906 a Salve
de Gorbe (Guadalajara, Castella,
Espanya).
Sos pares es deien
Mariano Garrido Sanz, llaurador, i Gertrudis Muñoz
Baqueriza. Començà a militar
molt jove en el moviment llibertari. En 1930 emigrà a
Barcelona (Catalunya), treballà
de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional
de la Indústria Ferroviària
(FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Milicià durant la guerra
civil, el juny de 1937 va ser detingut a Barcelona per
«tinença il·lícita
d'armes»;
jutjat per aquest delicte el 7 de setembre de 1937 pel Tribunal Popular
Núm. 1
de Barcelona, va ser absolt. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Internat en un camp de concentració, aconseguí
evadir-se'n i trobà feia
il·legalment de llenyataire i d'obrer agrícola.
Durant l'Ocupació va ser capturat
pels alemanys, torturat i enviat a fer feina al nord de
França, però aconseguí
evadir-se de bell nou i arribar a «Zona Lliure».
Després de la II Guerra
Mundial milità a La Vaur (Llenguadoc, Occitània),
on va ser tresorer de la
Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). En 1948
col·laborà en el setmanari tolosà CNT.
En l'exili també treballà de ferroviari, afiliat
a l'FNIF. A finals dels anys
cinquanta s'establí a Aush (Gascunya, Occitània),
on fou un dels responsables
de la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat,
s'establí a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria
de la CNT local. Sa companya
fou Dorotea Alonso Bravo. Pedro Garrido Muñoz va morir el 23
d'octubre de 1985
a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser incinerat el
28 d'octubre d'aquell any a Montpeller. ***
Elvira Trull Ventura - Elvira Trull Ventura: El 23 d'octubre de 1990 mor a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Havia nascut el 28 d'abril de 1894 a Barcelona (Catalunya). Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida –es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978. Elvira Trull Ventura (1894-1990) ***
Fabián
Vispe Vilellas - Fabián Vispe
Vilellas: El 23 d'octubre de 2002 mor a Albí
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Fabián Marcelino Vispe
Vilellas
–el primer
llinatge citat sovint com Bispe i
el
segon de diferents maneres (Velillas,
Vellilas, Villelas, etc.). Havia nascut el 16 de
gener de 1913 a Angüés (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Félix Vispe Cancer, militant anarcosindicalista, i
María Vilellas Lasierra. Obrer de fleca,
durant un
temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya).
Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups
«Eliseo Reclus» i «Bakunin» de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava
subscrit a la revista
anticlerical El Frailazo
i era
actor
en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda
de la
Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal
de la FAI. El maig de 1936
fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre
d'aquell any
participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa. El
25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja
i Negra» a Apiés (Osca,
Aragó, Espanya) i formà part de la VI
Centúria al front de
Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó,
Espanya) sota el comandament de
Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de
desembre de 1936 va ser nomenat
tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de
1937 participà en
l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta
(Osca, Aragó, Espanya).
El febrer de 1937 assistí al Congrés de
Col·lectivitats Aragoneses que se
celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb
Carlos Sánchez, fou delegat de
la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per
aquesta organització
a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la
militarització de les milícies la
Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127
Brigada Mixta de la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i
seguí els cursos per a
oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca,
Aragó, Espanya). Nomenat
capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument
ferit al tòrax
durant la defensa de l'estació de Móra de
Rubiols, al sector de la Pobla de
Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses
poblacions
(València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser
evacuat amb
vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap
l'exili i el 10 de febrer de
1939 passà la frontera, després de defensar a
Ribes de Freser (Ripollès,
Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al
camp de
concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on
va sortir el 13 de
maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat
econòmic a França. Durant
l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la
francesa Lydi, amb qui va tenir
tres infants –a la Península estava casat amb
María Alfaro–, residí a l'Avairon
(Occitània). Entre març de 1945 i 1947
treballà a Le Havre (Alta Normandia,
França) per a l'exèrcit nord-americà i
posteriorment es traslladà a Sant Juèri
(Llenguadoc, Occitània),
on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests
anys milità en la Federació
Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en
«Libre Pensée», i fou el
fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo».
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la
memòria de les
víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de
la seva vida fou secretari
del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián
Vispe Vilellas
va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse
Lautrec d'Albí
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri deSant Juèri. Deixà
inèdites unes memòries. ***
Josep Peiró Olives - Josep Peiró Olives: El 23 d'octubre de 2005 mor a París (França) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Havia nascut el 26 de desembre de 1917 –oficialment l'1 de gener de 1918 i el certificat de defunció cita erròniament Barcelona (Catalunya)– a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Joan Peiró Belis, intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola, i Mercè Olives Bonastre. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista «Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb María del Rosario Olga Álvarez Palomo, filla d'una família cenetista asturiana –son germà va ser el destacat anarcosindicalista Ramón Álvarez Palomo–, i va tenir una filla, Amapola Peiró Álvarez, també llibertària. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares. ***
Emili
Pardiñas Viladrich - Emili Pardiñas Viladrich: El 23 d'octubre de 2011 mor a Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Felip Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Havia nascut el 5 de febrer de 1943 a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Julià Pardiñas i Elvira Viladrich. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967 marxà a París (França) per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per «robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i en els seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de «Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d'enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d'autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l'organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i «propaganda il·legal». En sortir de la garjola s'instal·là a Girona on exercí de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia –tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d'altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i corrector d'estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l'acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l'Organització de Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la «Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), població on vivia. Emili Pardiñas Viladrich va morir el 23 d'octubre de 2011 a l'Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) i va ser incinerat a Sitges (Garraf, Catalunya). ***
Christian
Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de
1994) - Christian Zeimert: El 23 d'octubre de 2020 mor a Vernon (Normandia, França) l'artista i pintor anarquista Christian Gérard Zeimert. Havia nascut el 17 d'octubre de 1934 al IV Districte de París (França). Era fill de Roger René Zaimert, artista, dissenyador, tapisser i venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém. i de Marguerite Alexandrine Louise Georgette Maineult, mestra. En sortir de l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el gravat sobre joieria i, més tard, a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb el pintor anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el grup «Panique» (Fernando Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg, Roland Topor, Diego Bardon, Sam Szafran, Abel Ogier, Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard Tisserand fundà el Front Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es caracteritzava per rebutjar qualsevol participació amb les institucions culturals. Eñ 30 de març de 1963 es casà a Gentilly (Illa de França, França) amb Eliane Louise Mauricette Daufresne. Entre maig i juny de 1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité d'Occupation des Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i 1984 col·laborà en la revista Le Fou Parle; també ha col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri. Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revista Le Fou Parle, portà un programa sobre art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri Cueco, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres, fou un dels «papous» del programa Des papous dans la tête de la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand Jérôme i continuat per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre el 16 de maig i el 20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al Museu de Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor negre –en 1988 rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. En 1956 s'instal·là a Gentilly (Alta Normandia, França) i posteriorment a Vernon (Normandia, França). Es considerà un artista «calembourgeois», pel seu ús del calebour (joc de paraules) tant a les seves obres pictòriques com poètiques. Christian Zeimert va morir el 23 d'octubre de 2020 a Vernon (Normandia, França). ---
|
![[22/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/10]") |
|
![[24/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/10]") |
|
|
| Actualització: 23-10-24 |