|
---
Anarcoefemèrides del 23 de novembre Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Guerre Sociale - Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre
de 1885 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic quinzenal La Guerre
Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni
Dieu ni
Maître (1885-1886). L'editor responsable en va ser
Égide Govaerts i l'administrador
Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura,
però J. L. De Lanessan
hi col·laborà. En sortiren nou números
en dues sèries, l'últim el 8 de març
de
1886. Va ser substituït per L'Interdit
(1886). ***
Senyera de la Secció
de Carrara de l'USI-AIT - Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seu òrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista. ***
Portada
del primer número de Solidaridad - Surt Solidaridad: El 23 de novembre
de 1961
surt a París (França) el primer número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad.
Semanario sindicalista y de
información. Órgano de la
Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales
zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad
Obrera i Boletín
Confederal, periòdics
anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses.
Dirigit
per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de
Santillán, José Alberola
Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal
Esgleas, Julián Floristán,
Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel
Hernández, Juana Humbert, J. Jové y
Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo,
Volga Marcos, Fulgencio
Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán,
Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel
Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i
Juan Lazarte,
entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim
el 21 de desembre de 1961, i
va ser substituït per Le Combat
Syndicaliste. ***
Portada
del número 0 de La
Pilule - Surt La Pilule: El 23 de novembre
de 1970 surt als quioscos de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista
sarcàstica llibertària La
Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el
surrealista epígraf «Pour
tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui
est pour,
contre ceux qui sont pour» i en els últims
números el text de Georges Brassens
«Mais il y a peu de chances qu’on
détrône le roi des cons»
(Però hi ha poques
possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser
promoguda per
l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu
principal redactor
amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del
número 13 passà
a setmanal. Comptà amb la
col·laboració del caricaturista Jean Leffel,
dibuixant de Le
Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors
–Borner, Delay,
Erik, Ropo, Zero, etc.–, i de diferents articulistes
–Jean-Noël Cuénod, Pascal
Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine
Mikhaïlo (Irène
Pasut), etc. Tractà diferents
temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme,
l'objecció de consciència, el
comerç d'armes, les guerres, la democràcia
parlamentària, les religions, els
organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors
(Franco, Sékou
Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes
(Nixon, etc.), les polítiques
suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la
funció de la policia, el sexe, el
feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000
subscriptors i la tirada
oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars,
distribuint-se arreu de la Suïssa
de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz
acabà davant els
tribunals per qualificar d'«assassí» el
Xa d'Iran i va ser condemnat a 500
francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament
portà
l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de
solidaritat. En
sortiren en total 199 números, l'últim (198) el
28 de gener de 1975, i deixà de
publicar-se pels deutes i per la pressió
policíaca. En 1979 Praz publicà la
revista satírica Le Crétin des Alpes,
però només sortiren set números
entre abril i octubre d'aquest any.
Naixements
Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902 - Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II. ***
El
jove Théo van Rysselberghe
- Théo van
Rysselberghe: El 23
de novembre
–algunes fonts citen el 28 de
novembre i el certificat de defunció cita
erròniament el
13 de desembre– de 1862 neix a Gand (Flandes Oriental,
Flandes) el pintor
anarquista Theophilius
Vanrysselberghe, més conegut com Théophile
van Rysselberghe o Théo
van
Rysselberghe. Era
fill d'una família burgesa
francòfona atreta pel món artístic i
literari. Fou el cinquè fill del ric
empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes
Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania).
Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes.
Théo van
Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia
de Belles Arts de Gand i a
l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica),
sota la direcció del pintor orientalista
Jean-François Portaels, en 1881 participà per
primera vegada en una exposició
al Saló de Brussel·les. El març de
1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus,
Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art
Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i
1883 viatjà, seguint
l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya
i pel Marroc amb sos
amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya)
visità
les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia,
Espanya)
trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a
Espanya realitzà
el retrats Femme espagnole (1881) i
La Sévillane (1882).
Durant la seva
estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos
i pintures de la casba i dels
socs, com ara Cordonnier de la rue arabe
(1882), Garçon arabe
(1882), Repos de garde (1883). Al
Marroc retornà
en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888.
De bell nou a
Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades
durant el seu viatge al Cercle
Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que
tingueren un èxit instantani. Amic
de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels
fundadors del grup
avantguardista «Les Vingt» de
Brussel·les, en defensa d'un «art
intransigent» i
en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883
exposà escenes de la
vida quotidiana mediterrània a la galeria
brussel·lesa L'Essor. En aquesta
època va fer amistat amb el poeta Émile
Verhaeren, que el va introduir en els
cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem
(Holanda
Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la
llum de les obres
de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor
nord-americà William Merritt
Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile
Verhaeren, en la VIII
Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista
Georges Seurat Un dimanche
après-midi à l'Île de la Grande Jatte,
que el marcà profundament. En 1889 es casà amb
Maria
Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i
després a
Bretanya. L'any següent la parella tingué una
filla, Élisabeth, que anys
després mantingué una relació amb
André Gide i amb qui tingué Catherine,
únic
infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe
trobà a París Theo Van Gogh i va
aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició
del grup «Les Vingt»
en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La
vigne rouge, l'únic quadre que el pintor
holandès va poder vendre durant sa
vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i
Félix Fénéon el portà
a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats
en la premsa
llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891,
s'encarregà de gestionar els
problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants
de la subscripció
organitzada pel periòdic anarquista L'En
Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol
empresonat. En 1894
entrà a formar part del grup «La Libre
Esthétique», l'objectiu del qual fou
promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell
dos anys després.
Després del breu període d'atemptats anarquistes
de 1894, acollí nombrosos llibertaris
que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la
repressió. En aquesta època va
fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va
viatjar per
Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i
va fer
cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En
1897 s'instal·là a París i
freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i
1911 col·laborà habitualment
amb el periòdic anarquista Les
Temps
Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del
geògraf anarquista Élisée Reclus
i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà
la portada del
llibre La moral anarchiste de Pietr
Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres,
realitzà
les il·lustracions per al llibre Aventures
de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà
amb obres en diverses tómboles
per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle
trobà que les
pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat
«Període blau», eren
«lletges i poc interessants». En 1905
col·laborà en l'Album
des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX
s'establí a Saint-Clair,
on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica
pictòrica puntillista i
divisionista donà lloc a composicions de formes
més clàssiques i de llargues
pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el
puntillisme i realitzà
nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul
Signac,
realitzà nombrosos paisatges marins de caire
postimpressionista. També realitzà
gravats i il·lustracions de llibres i de
catàlegs, i s'interessa força pel
modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Sa
companya fou Marie Monnon.
Théo van
Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 14
de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair
(Lo Lavandor, Provença,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a
prop de la tomba
del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu. Théo van Rysselberghe (1862-1926) ***
Amedeo Bragantini - Amedeo
Bragantini: El 23 de novembre de 1869 neix a
Verona
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Amedo Francesco Bragantini. Sos pares es deien Giovanni
Bragantini i Giovanna Mazzola. Es
guanyà la vida exercint diversos oficis (obrer, carnisser,
fuster, etc.). A
començament de la dècada dels noranta va ser
fitxat per la policia per les
seves «tendències clarament
subversives». El setembre de 1891 entrà a formar
part del grup anarquista «I Figli dell'Avvenire»,
primer que es va crear a
Verona, del qual va ser el seu caixer, però que
acabà dissolt. L'octubre de
1891 va ser detingut, juntament amb altres anarquistes (Giacomo Colli,
Annibale
Maraschini, Attilio Zago i Paolo Zanella), sota l'acusació
de pertinença a
«associació criminal», per haver danyat
l'estàtua de Paolo Veronese (Paolo
Caliari) i proferit crits sediciosos, com ara
«Visca l'anarquia!». El
tribunal va sobreseure el seu cas i el desembre de 1891
sortí de la presó, però
el gener de 1892 va ser novament detingut, amb Attilio Zago i Paolo
Zanella,
per «enrenous nocturns». Els tres va ser acusats
d'haver decapitat l'estàtua de
San Francesc a Dossobuono (Villafranca di Verona (Vèneto,
Itàlia) i d'haver fet
inscripcions als murs de les cases amb escrits contra el govern i la
propietat,
tot reivindicant l'anarquia i la revolta. Però van ser
alliberats per manca de
proves. L'octubre de 1893 va ser detingut, juntament amb Giusto
Annibale Danen
i Paolo Zanella, per «ultratge i resistència a
funcionari públic»; jutjat, va
ser condemnat a tres mesos de presó. El 26 d'abril de 1894
va ser detingut,
juntament amb Adelmo Castellani i Paolo Zanella, sota
l'acusació d'haver
preparat un atemptat contra una església. El 20 de juny de
1894, any de creació
del «Casellario Politico Centrale (CPC, Registre
Polític Central), va ser
fitxat com a «anarquista». Va patir tres condemnes
més, l'última en territori
austríac, i l'abril de 1895 se li va assignar la
residència obligada durant dos
anys a l'illa d'Ustica. En 1897 retornà a Verona. Va ser un
dels signants del
manifest de solidaritat amb Errico Malatesta i els seus companys
(«Al popolo
italiano!»), publicat el 31 de març de 1898 en un
suplement de L'Agitazione. A finals
d'abril de 1898
va ser detingut amb Giovanni Battista Bisaglia per possessió
de periòdics i
fullets anarquistes. Després de purgar dues sancions menors
més, el juliol de
1898 es va embarcar a Gènova (Ligúria,
Itàlia) cap al Brasil. Sembla que
retornà a Itàlia aviat, perquè 1901
figurava en un llistat d'anarquistes
perillosos de la província de Verona. En 1905 el trobem de
bell nou a Verona i
en 1906 es traslladà a Milà, al costat del seu
amic Paolo Zanella, on va
treballar en un establiment mecànic. Segons informes
policíacs, mantingué durant
tres anys «bona conducta moral i
política». En 1909 retornà a Verona, on
va
treballar en un escorxador municipal. En 1915, segons informes
policíacs,
encara conservava les seves idees, però no militava a causa
de la seva avançada
edat, encara que continuà vigilat fins 1929, data en la qual
va ser esborrat
dels registres de subversius. Amedeo Bragantini va morir el 4
de març de 1942 a Verona
(Vèneto, Itàlia). ***
Charles-Albert
retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour
del 27 de novembre 1909 - Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares (Thomas Honoré Daudet i Amélie Angèle Joséphine Fauron) eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé, òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la «vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el «parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment «Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911), Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912), L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Sa companya fou Anne Marie Joséphine Bladier. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a l'Hospital Bicêtre de Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França). ***
Notícia
sobre Paul Thant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8
de febrer de 1925 - Paul Thant:
El 23 de novembre de
1888 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Paul Camille Thant –a vegades el llinatge citat Thaut. Sos pares es deien Camille
Émile Thant, filador, i Clara
Maria Bouckert. Milità en el grup anarquista de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) i fou subscriptor regular de Le
Libertaire, diari el qual va sostenir
econòmicament. En el Congrés Regional
de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais
celebrat el juny de
1923 va ser nomenat secretari d'aquesta federació en
substitució d'Albert
Perrier i al final del congrés va interpretar la
cançó Le Premier Mai.
En el Congrés Regional de la Federació Anarquista
del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens
(Nord-Pas-de-Calais, França) va ser nomenat secretari de
redacció del periòdic
anarquista de Nor-Pas-de-Calais Le Combat
(1923-1924), el gerent del qual fou Paul Celton, l'administrador
Achille Vigneron
i Adolphe Bridoux, Oscar Descamps i Hoche Meurant, entre d'altres,
membres de
la redacció. En 1925, mancats de local, el grup anarquista
de Lille feia els
actes al seu domicili, al número 1 del carrer Sabot de
Lilla. Posteriorment visque a Hellemmes, actualment Lilla. Sa companya
fou Marie Eugénie Gabet. Paul Thant va
morir el 20 de maig de 1962 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). ***
Nanò
De Bartolomeis
- Nanò De
Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri
(Piemont, Itàlia) l'enginyer,
industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto
De Bartolomeis,
conegut com Nonio De Bartolomeis, i
que sovint signava els articles NDB.
Sos
pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i
anarquista, amic
personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família
anarquista, fou un
dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi,
Pietro Ferrero,
Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna
«Francisco Ferrer», al
barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes, com ara Il Libertario,
L'Avvenire Anarchico, Volontà,
Umanità Nova, etc. El 12
de març de 1914 va fer una conferència sobre
La conquista del pane, de Pietr
Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca,
Umberto Terracini
i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei,
Maurizio
Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del
Comitè d'Estudi dels
Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà,
en representació dels
anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut
com a «sospitós de
complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de
Milà», en referència a
l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de
1928, però va ser
posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que
acabà la II Guerra
Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i
col·laborà en Il
Libertario, de Milà, i en Era
Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20
de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch,
Umberto Tommasini i Libero Vigna,
en representació de la Federació Anarquista de
Trieste, al II Congrés Nacional de
la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Bolonya. Nanò De
Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual
Eslovènia).
***
Notícia
sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari
valencià Las
Províncias del 6 d'abril de 1910 - Ricardo Alandete Palomares: El 23 de novembre de 1895 neix a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Era fill de Pascual Alandete Pelliser, llaurador, i de Carmen Palomares Miñana. Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per «escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i Rafael Álvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca»– i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert. ***
Foto policíaca de Ferdinando Franchi - Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom de Mateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Pepita Not amb son fill Floreal - Pepita Not: El 23 de novembre de 1897 neix a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) la militant anarquista Josepa Maria Not Bosch (Pepita Not). Sos pares, pagesos, es deien Salvador Not Cases i Magdalena Bosch Lleonart, i tenia dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedà òrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona (Catalunya), i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. Pepina Not va morir, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, el 4 de juny de 1938 –erròniament, segons alguns, en 1936– a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada dos dies després amb un gran seguici. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz García. ***
Ginés
Camarasa García - Ginés Camarasa
García: El 23
de novembre –el certificat de defunció
cita
erròniament el 20 de novembre– de 1898 neix a
Villena (Alt
Vinalopó,
País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Ginés Camarasa García,
conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez.
Sos pares es deien Francisco Camarasa Hernández, jornaler, i
Virtudes García Navarro. Fill
d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan
tenia nou anys
començà a treballar de cadiraire al taller d'un
oncle seu i amb 14 anys
s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta
agrupació conegué l'anarquista Enrique
Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari.
En 1913 Guardiola
farà que la societat «La Prosperidad»,
en la qual militava Camarasa, es decanti
pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions
laborals i
econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any
següent passà a un altre
taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual
esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a
Barcelona (Catalunya) –segons alguns
després d'agredir amb una maça el propietari de
l'empresa on treballava per
haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat
de la Fusta de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919
en la vaga de «La
Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920
va ser cridat a
files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta
illa contactà amb
nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons,
Joaquim
Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com
pogué els companys llibertaris
(Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín
Simó, etc.) que es trobaven desterrats
a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué
en la creació de l'Ateneu
Racionalista i, l'any següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós
tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys
(Enrique
Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro
Pujalte,
etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista
«Humanidad Libre». El 5 d'abril de 1924 es
casà a
Villena amb Francisca Camús Valdés, i un cop
vidu,
formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. En
1927 assistí a la reunió fundacional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de
Rivera, marxà a Elda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una
subscripció
pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar
lleugerament al front
en una disputa José Cañizares, president de la
Casa del Poble de Villena. Després,
a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent
Romero, membre destacat dels
comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la II República
espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i
l'abril de 1934 ocupà
la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop
feixista de juliol de
1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins
i l'agost d'aquell
any retornà a Villena, on s'encarregà
d'importants tasques confederals:
president de la CNT (1936), president de la Comissió
d'Assistència Social del
Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la
Indústria del Moble
Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament de
Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa del
Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València.
En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Sempre es mostrà contrari a
l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista.
Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat. Ginés
Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 d'una crisi
cardíaca al
seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc de la ciutat. Ginés Camarasa García (1898-1972) ***
Mario
Perelli - Mario Perelli: El
23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es
traslladà a
Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a
la fàbrica d'esmalts Moneta,
al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va
perdre l'índex i el dit
mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical,
aconseguí organitzar sis-cents
obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració
sindicalista i obtenir,
després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els
dels metal·lúrgics
milanesos. La seva militància li va costar diverses
detencions i, finalment,
l'acomiadament de la feina. Després d'això,
treballà a jornada completa en la
Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns
desertors a expatriar-se,
va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins
a la primavera de 1919.
Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i
col·laborà en el projecte de fundació
d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920
amb l'edició d'Umanità
Nova i on treballà fins l'agost
d'aquell any en l'administració del periòdic i en
la seva difusió. El 17
d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado
Quaglino i
altres redactors d'Umanità Nova,
restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat
d'haver
participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de
març de 1921, després
d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de
maig d'aquell any va ser detingut
a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per
l'Audiència, va ser condemnat a 16
anys i 11 mesos de presó i a dos anys de
vigilància especial. Després de restar
11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia,
Porto
Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada
gràcies a una
amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi
com a llibreter de segona mà i
després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els
anys successius no destacà
massa en la seva militància, però
continuà estretament vigilat. Quan Itàlia
entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a
Ustica (Sicília),
després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de
concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser
alliberat arran de l'armistici entre
Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943)
i retornà a Milà,
on esdevingué un dels organitzadors més actius de
la resistència anarquista. En
polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de
crear un front
revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita
antifeixista en
revolució proletària, i per aquesta finalitat
mantingué estrets contactes amb
Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat
Proletària (MUP), amb Lelio
Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb
els quals
fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que
publicà entre desembre
de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione.
Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per
Germinal
Concordia que projectaven crear una formació partisana
llibertària. També
participà en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL),
la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdic
Il Comunista Libertario. Amb
Germinal Concordia, Antonio
Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació
partisana que, després de
l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se
«Brigada Malatesta-Bruzzi»
i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres
localitats. Just abans de l'Alliberament
d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de
l'aïllament polític que aleshores li
semblava perillós, s'enquadrà en la
formació «Brigada Matteotti», al voltant
del Partit Socialista Italià d'Unità
Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini.
Després de l'Alliberament en el si de la FCLL
s'accentuà progressivament la
fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat
per ell, per
Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes
intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris
a Milà,
els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I
Congrés de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de
1945 a Carrara
(Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà
en la redacció de les
anomenades «Tesis de Milà», document
polític obertament reformista, que
proposava la transformació del moviment llibertari en un
autèntic partit
polític, capaç d'esdevenir, segons ells,
mitjançant la participació en les
eleccions, en una tercera força entre la reacció
i el socialisme d'Estat. Entre
finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà
l'escissió definitiva
i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni
creà la
Federació Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera i que acabà en
menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani
(PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe
Saragat. En
els anys successius prosseguí la seva activitat en el
moviment socialista,
sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí
jugant un paper
important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de
1981 a
Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Émile Véran - Émile Véran: El 23 de novembre de 1904 neix a Aigalieras (Provença, Occitània) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Sadi Joseph Émile Véran. Era fill d'Henri Maurice Véran i de Rachel Laurence Sat Khiamard. Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC). Sa companya fou Suzanne Germaine Marguerite Dumont. Émile Véran va morir el 9 de gener de 1988 a l'Hospital Croix Saint Simon del XX Districte de París (França). ***
Necrològica
de Vicenta Sabaté apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de gener de 1963 - Vicenta Sabaté: El 23 de novembre de 1907 neix a la Torre de Fontaubella (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenta Sabaté. Sos pares es deien José i Isabel. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya). Son company fou l'anarcosindicalista Enric Pujol Baiges. Exiliada amb son company, s'establí a Besiers. Malalta durant molt de temps, Vicenta Sabaté va morir el 30 d'octubre de 1962 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
José
Piñero Zambrano, comissari polític, amb altres
companys
al campament militar de Pins del Vallès (Sant Cugat del
Vallès) durant 1937 - José
Piñero
Zambrano: El 23 de novembre de 1908 neix a Lebrija
(Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Piñero Zambrano,
conegut com Juan
el Solador.
Sos pares es deien Antonio Luis Piñero Benítez,
pagès, i Juana Zambrano Pérez. Paleta de
professió, milità en el Sindicat de la
Construcció de Sevilla (Andalusia, Espanya) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), del qual va ser nomenat secretari en 1930 i l'any
següent comptador de
la seva Junta. L'abril de 1933 va ser detingut i un cop lliure
s'instal·là a
Madrid (Espanya), on amb altres companys (Cipriano Mera Sanz, Teodoro
Mora
Pariente, etc.), participà activament en el
reforçament de la CNT a la zona
central peninsular, especialment en el Sindicat de la
Construcció. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'encarregà de
l'oficina de control de
les milícies andaluses al front de Madrid. En el
Congrés de Baza (Granada,
Andalusia, Espanya), d'abril de 1937, va ser nomenat membre del
Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT, però va rebutjar el
càrrec. El desembre de 1937 va ser
nomenat comissari delegat de brigada de l'Exèrcit de Terra i
destinat a acadèmies
militars i als fronts. En 1939, quan la guerra acabava,
passà a Sevilla, on
participà en la reorganització de la CNT i en
l'organització de les evacuacions
de militants cap a Gibraltar. Fugint de la repressió
franquista, amb altres
companys (Luis Portales Casamar, Francisco Royano Fernández,
etc.), s'establí a
Madrid sota el pseudònim Juan el Solador
i esdevingué l'enllaç permanent entre els
Comitès Nacionals i la Regional
d'Andalusia de la CNT. El juliol de 1944, en un Ple confederal celebrat
a San
Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), va ser nomenat delegat
d'Andalusia al
Comitè Nacional de la CNT i enllaç permanent amb
el Comitè de Gibraltar. Arran
dels desmantellament del Comitè Nacional el març
de 1945, substituí José
Expósito Leiva en el Comitè Nacional;
posteriorment, en 1945 substituí César
Broto Villegas, el novembre de 1945 a Ángel Morales
Vázquez i el febrer de 1946
a Lorenzo Íñigo Granizo. Sa companya,
María Jesús Carranzo García,
també
participà activament en les activitats dels diversos
Comitès Nacionals. L'abril
de 1946 va ser detingut amb altres membres del Comitè
Nacional (Antonio
Barranco Hanglin, Eugenio Criado Riva, Juan García
Durán, Mariano Mera Prieto,
Juan Manuel Molina Mateo, Manuel Morell Milla i José
Sánchez Fernández), però
sembla que va ser ràpidament posat en llibertat, ja que a
principis de 1947
feia d'enllaç a Jaén (Andalusia, Espanya) entre
el Comitè Provincial i el
Comitè Regional d'Andalusia. El febrer de 1947, amb Enrique
Alegre Martín i
Bernabé García Hernández,
pogué fugir de la gran batuda contra el moviment confederal
que detingué més de cinquanta militants a la
província de Jaén. Va ser en
aquest moment quan passà a França, on
continuà militant en la CNT de l'exili.
José Piñero Zambrano va morir el 9 de desembre de
1985 a l'Hospital
Universitari de Marsella (Provença, Occitània) a
resultes de ser atropellat per
un vehicle. ***
Juan José Bernete
Aguayo (Chimeno) - Capitán Chimeno: El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista –Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat –el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno. ***
Necrològica
de José Ortiz Villa apareguda en el
periòdic Espoir
del 26 de maig de 1968 - José Ortiz
Villa: El 23 de novembre de 1922 neix a Cella (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Ortiz Cella. Sos pares es deien
Francisco Ortiz i
Orosia Villa. De família confederal, s'exilià a
França amb sa família. A
l'exili es guanyà la vida com a operador de cinema i
milità en «La Libre Pensée»
i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amiens, de
la qual era
secretari de la Federació Local en morir. Sa companya fou
Azucena Salvador, amb
qui tingué una filla, Josefina Ortiz Salvador. Malalt de
feia temps, José Ortiz
Villa va morir el 31 de gener de 1968 al seu domicili d'Amiens
(Picardia,
França) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
Son germà Florian Ortiz Villa també va ser
militant confederal i exiliat.
Defuncions
Arthur Arnould - Arthur Arnould: El 23 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també conegut com A. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Sos pares es deien Nicolas Edmond Arnauld, un professor liberal de llengües estrangeres i del col·legi de la població, i Amélié Henriette Fontaine. Va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès –que va ser publicada en 1950– i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey –nom de sa dona– i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur Arnould va morir el 23 de novembre de 1895 –algunes fonts cieten erròniament altres dates– a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873). ***
Notícia de l'autòpsia de Fulgencio Segura Pérez apareguda en el diari madrileny La Voz del 25 de novembre de 1920 - Fulgencio Segura Pérez: El 23 de novembre de 1920 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Fulgencio Segura Pérez. Havia nascut el 16 de maig de 1890 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Angelino Segura Segura i María Pérez Reig. Militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de torner als tallers de les «Foneries Escorsa» de la barriada de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El 22 de novembre de 1920 va ser ferit de mort al carrer Constitució de la barriada de Sants de Barcelona, per tres sicaris del Sindicat Lliure. Greument ferit, va ser portat d'urgència a l'hospital del districte d'Hostafrancs i posteriorment va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona on va morir l'endemà i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc. El cadàver presentava quatre dispars, dos mortals de necessitat. Dies després va ser detingut un tal Francesc Valls, però aquest crim restà impune. ***
Leopoldo Bonafulla - Leopoldo
Bonafulla: El 23 de novembre de 1925 mor a Barcelona
(Catalunya) el
propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els
seus llinatges a
vegades citat de diferents maneres (Esteven,
Estebe, Estevez,
etc.)–, més conegut sota el pseudònim
de Leopoldo Bonafulla
–també citat d'altres
formes (Léopold Bonnafouilla,
etc.).
Havia nascut el 8 de desembre de 1857 a Gràcia (Barcelona,
Catalunya;
actualment és un barri de la capital catalana). Sos pares es
deien Ramon Esteve
i Llúcia Martorell. Sabater d'ofici, regentava un taller de
sabateria a la
plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de
lloc de reunió i de discussió.
Desenvolupà una intensa activitat anarquista i
revolucionària i per aquest
motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896
va ser
detingut en el marc repressió desencadenat arran de
l'atemptat contra la
processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona,
el 7 de juny de
1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys
(Francesc
Gana Armadàs, José López Montenegro,
Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca
Saperas Miró, etc.), a França.
Instal·lat a Marsella (Provença,
Occitània),
desencadenà una intensa campanya favorable als presos
encausats en l'anomenat
«Procés de Montjuïc». En 1899,
des de Marsella, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i
col·laborà en el setmanari republicà
madrileny Progreso. El 25 de
març de 1900 organitzà un míting a la
Sala Juvénal
de Marsella, presidit per Sébastien Faure i
Théodore Jean, on intervingueren a més
Luigi Campolonghi, Marius Escartefigue Jouvarin,
Emili Junoy Gelabert, Ángeles López de Ayala i
Quilici, per la revisió del
judici dels presos de Montjuïc. El 3 de març de
1901 el seu domicili marsellès
va ser escorcollat per una vintena d'agents de policia i
s'intervingueren
periòdics, fullets, cartes privades i altres materials
compromesos; per evitar
l'expulsió del país, deixà Marsella,
on restaren sa companya i sos quatre
infants, l'últim dels quals havia nascut mentre estava
empresonat a Montjuïc. Arran
d'aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar
l'expulsió de França.
De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres
(Pau Isart
Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García, Ángeles
López de Ayala i José López
Montenegro),
en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc,
celebrat al Saló de la
Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano
Castellote
Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos
mítings a Barcelona contra la
repressió engegada a diferents indrets de la
Península (la Corunya, Saragossa i
Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per
la seva participació en
la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902
signà, amb altres companys (Francisco
Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc
Coret, Antonio del
Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández, Juan, Eugène
Germain Martin, Anselmo Lorenzo,
Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats,
Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere
Vidal, etc.) detinguts a la presó
de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va
ser publicada en
diferents periòdics francesos amb el suport de Charles
Malato. El 23 de maig de
1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el
capità general de Barcelona decretà
la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a
radicar-se a València
(País Valencià). A partir del 7 de setembre de
1902 participà en una gira
propagandística per la baixa Andalusia (La Línea,
Montejaque, Jerez, Cadis,
Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la
destacada
anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a
favor
de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la
«Mano Negra». Ambdós
foren els principals animadors dels periòdic anarquista
barceloní El Productor,
del qual fou
l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les
despeses que ocasionava El Productor
creà una «Cooperativa
Intel·lectual», en la qual va
col·laborar Mateu Morral Roca
recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra
polèmica amb els periòdics
madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la
família Montseny –no comptà amb la
simpatia de Joan Montseny Carret (Federico
Urales), qui li va acusar de
desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a
més de cobrar
del «fons de rèptils» per editar el
periòdic El Productor.
En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per
«delicte de premsa» i aquest mateix any
publicà el fullet Antimilitarismo
reivindicado por los firmantes, recull d'articles
antimilitaristes que havien estat processats militarment, i
administrà la Revista de
Pedagogía Fisiológica y
Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels
periòdics barcelonins El Rebelde
i Páginas Libres, que
deixaren de publicar-se arran del seu
empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat
d'haver fet
fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva
participació
en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana
Tràgica», va ser
deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).
També fou membre del grup anarquista
«Avenir», que edità una
publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué
en
1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del
centre obrer
«Luz del Porvenir» de Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer
que decidí la constitució de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou
ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual
va ser escollit
vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou
a Marsella, on el
20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de
presó per «infracció
al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de
ser confident de la policia,
durant uns anys es mantingué al marge de la
militància activa organitzada. A
començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb
altres companys (Pedro
Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del
Comitè Pro-Presos,
participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921.
El 2 d'abril de
1922, amb Julián Valles, representà el
Comitè Pro-Presos de Marsella en el
Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i
el 18 de juny d'aquell any
participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una
reunió organitzada pel Grup
d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri,
presidida per
Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el
moviment obrer a la
Península. El juliol de 1922 retirà de
l'estació una capsa que provenia de
Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua
castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La
Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a
José María Marco
que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors
dels
presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs
recollits a Marsella pel
Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una
reunió per a rendir comptes
sobre les disposicions preses contra la repressió i el
capitalisme pel Comitè
Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena
d'anarquistes reunits
al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de
propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits
polítics, per actuar contra
la repressió organitzada per la reacció mundial i
obtenir l'alliberament de
tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922
representà els anarquistes
espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de
delegats dels grups
anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud
celebrat a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat
llibertària, aquest mateix any
de 1922 se li va decretar la seva expulsió de
França. Aquest any, a Barcelona,
fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes
(CNRA), que
s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de
1923 va
ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) per «violació del decret
d'expulsió». Durant els primers anys de la
dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola
racionalista del
carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de
1923, amb més de setanta
anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical
convençut
i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure.
Traduí al castellà destacats
anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée
Reclus. A part de les citades,
col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques llibertàries i republicanes,
com ara L'Aube Nouvelle,
Avenir,
Buena Semilla, La
Campaña, El
Corsario, La Cuña,
El Eco de la Fusión, L'Effort
Éclectique,
La Fraternidad, Germinal,
La Idea libre, La Justicia
Obrera,
Natura, El Porvenir del
Obrero,
El Productor Literario, La Protesta,
La Revista Blanca, Terre
Libre, Tribuna
Libre,
etc. És autor de Las huelgas y la
autoridad (1901), Criterio
libertario
(1905), Generación libre. Los
errores del
neomalthusianismo (1905), Hacia el
porvenir (1905), Los dos polos
sociales (1906), Idealismo y
societarismo (1909), La
Revolución de
Julio (1909 i 2016), La familia
libre
(1910), La justicia libre (1910),
entre d'altres. Leopoldo Bonafulla (1857-1925) ***
Nínxol d'Albert Laisant - Albert Laisant: El 23 de novembre de 1928 neix a Asnières (Illa de França, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Havia nascut l'1 de juny de 1873 a Tours (Centre, França). Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant i de Clara Cécile Guichard. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont (Les Ardenes, França). El 2 d'abril de 1908 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Marie Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i les seves cendres van ser dipositades al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Milly
Witkop retratada pel seu fill Fermín Rocker (1948) - Milly Witkop: El 23 de novembre de 1955 mor a Peekskill (New York, EUA), a conseqüència de problemes respiratoris, la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Havia nascut l'1 de març de 1877 a Slotopol (Ucraïna), dins la comunitat jueva de la localitat, i era la major d'una família de quatre germanes –la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes, la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». ***
Ignacio
Zubizarreta Aspas (1952) - Ignacio
Zubizarreta Aspas: El 23 de novembre de 1957 mor a
Guadalajara (Castella,
Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista
Ignacio
Zubizarreta Aspas –algunes fonts citen erròniament
el segon llinatge Arpas–,
conegut com Zubi. Havia nascut el
30 de juny de 1898, sembla, a Azuara
(Saragossa, Aragó, Espanya). Es guanyà la vida
treballant de serraller i d'ajustador.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Saragossa. Entre 1915 i
1916 fou membre del grup anarquista «Juventud
Cultural» de Saragossa. El 27 de
febrer de 1934 va ser detingut amb altres companys (José
Bueno Pérez, Mariano
Madurga Romero i Manuel Mateo Domínguez), després
d'haver atracat a Saragossa
els industrials Isidro Pérez del Prin i Mariano del Prin
Bolea; jutjat, el març
d'aquell any va se condemnat a dos anys de presó per
«tinença il·legal d'arma
curta». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí passar a zona
lleial i s'integrà en la «Columna
Ascaso». Després de la militarització
de les milícies,
seguí un curs de formació militar i
tornà al front com a capità del Grup de
Metralladores del «Batalló
Remiro»,
comandat per l'anarquista Agustín Remiro Manero, encarregat
d'operacions
d'intel·ligència i de sabotatges a la zona
feixista. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on patí
els camps de concentració i les Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE). En 1943 va ser un dels organitzadors
dels
grups guerrillers antifranquistes de la zona de Bordeus
(Aquitània, Occitània).
En aquesta època, sa companya Anita Pozo i sa filla
resultaren mortes en un
bombardeig. Després del triomf contra el nazisme fou un dels
que constituïren la
CNT a la regió i mantingué estrets contactes amb
el grup guerriller confederal
«Libertad». L'abril de 1945, amb dos membres de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), Josep Dot Arderiu i
José Galdó, passà a Espanya
(Catalunya, Madrid, Saragossa i València) amb la finalitat
d'establir contacte
amb el Comitè Nacional de la CNT clandestí
instal·lat a Madrid, d'organitzar la
lluita armada contra el franquisme i de contrarestar les tesis
col·laboracionistes de la CNT de l'Interior.
Instal·lat a Saragossa, va ser
nomenat delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
d'Aragó. Amb el
guerriller Wenceslao Jiménez Orive planejà
accions conjuntes, com ara l'assalt
a l'Acadèmia General Militar de Saragossa o la
revitalització de l'Agrupació de
Forces Armades de la República Espanyola (AFARE) a
Aragó. L'agost de 1946,
però, va ser detingut casualment en una agafada a Saragossa.
Jutjat amb altres
companys de l'AFARE, el 30 de setembre de 1947 va ser condemnat a 30
anys de
presó. Poc dies abans de recobrar la llibertat, Ignacio
Zubizarreta Aspas va
morir, assassinat d'acord amb algunes teories, el 23 de novembre de
1957 –algunes
fonts citen erròniament 1958– a la
Presó Central de Homes de Guadalajara (Castella,
Espanya), segons l'informe mèdic oficial
d'«insuficiència cardíaca causada per
una bronquitis crònica» i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Son
germà, Segundo Zubizarreta Aspas, també va ser
militant confederal i va ser
afusellat en 1936 pels feixistes. Ignacio
Zubizarreta Aspas (1898-1957) ***
Necrològica
d'Aurelio González Vallina apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 19 de gener de 1961 - Aurelio González
Vallina:
El 23 de
novembre de 1960 mor a La Tronche (Delfinat,
Arpitània)
l'anarcosindicalista Aurelio
González Vallina. Havia nascut el 22 de maig de 1908 a
Barros (Langreo,
Astúries, Espanya). Sos pares es deien Manuel
González Llaneza i Filomena
Vallina Priego. Paralític des de la infantesa,
aprengué l'ofici de sabater de
son pare, amb el qual es guanyà la vida. Milità
en la Federació Local de
Barros-La Felguera de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Guardava la propaganda anarquista clandestina a les
capses de
sabates. No obstant la seva invalidesa, durant la guerra civil
formà
part com a milicià del IV Batalló
d'Astúries. Quan la zona nord de la
Península va caure a mans
franquistes, pogué
fugir amb un vaixell cap a França i, rebutjant establint-se
a França que
l'acceptava com a refugiat, s'instal·là en una
col·lectivitat de Girona
(Gironès, Catalunya), on treballà de sabater.
Exiliat, patí els camps de concentració
d'Argelers, Rivesaltes i Noé; posteriorment passà
a l'asil de Le Perron (Baixa
Normandia, França) i més tard va fer feina en un
taller de reparació de calçat,
passant mil i una penalitats. L'última part de sa vida
visqué a Genoble
(Delfinat, Arpitània). Aurelio González Vallina
va morir el 23 de
novembre de 1960 a l'Hospital Civil de La Tronche (Delfinat,
Arpitània). ***
Necrològica
de José Fontán Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6 de
gener de 1987 - José
Fontán
Pérez: El 23 de novembre de 1986 mo a Engilis
(Florença,
Gascunya, Occitània)
l'anarcosindicalista José Fontán
Pérez. Havia nascut el 15 de febrer de 1909 a Esplucs
(Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ángel
Fontán
i
Vicenta Pérez. Nascut en una família
llibertària, tres de sos germans (Francisco,
Ángel i Vicenta) van ser militants, com ell, de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va
ser
nomenat membre del Comitè Revolucionari d'Esplucs i
després del Comitè
d'Administració de la població. Lluità
al front d'Osca (Aragó, Espanya) i va
caure presoner dels italians; tancat al camp de concentració
d'Albatera i de Porta
Coeli, aconseguí fugir-ne. Altres fonts diuen que, en 1939,
amb el triomf
franquista, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) i
internat al camp de concentració d'Albatera, d'on
pogué fugir amb tres
companys. Després de travessar la Península a
peu, a començament de 1940
aconseguí, amb el suport de sa companya Antonieta Riu que
havia vingut a
buscar-lo a la frontera, passar a França. La parella
s'establí a Preishac
(Aquitània, Occitània), on treballà el
camp. Durant l'Ocupació, no sabem si
sota demanda de les autoritats franquistes o per una delació
d'un espanyol que
treballava per a la Gestapo, va ser detingut i internat al camp de
concentració
de Vernet; finalment l'agost de 1944 va ser deportat, via Bordeus, al
camp
d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya) en el comboi anomenat
«Tren Fantasma
de la Mort». Amb Plinio Valls, el 20 d'agost de 1944
aconseguí fugir del tren a
Liuron de Droma, a prop de Valença (Valentinès,
Delfinat, Occitània), i
immediatament s'integrà en la Resistència. Son
germà Ángel Fontán Pérez va
ser
deportat en 1941 a Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) i gasejat. Després de la
II Guerra Mundial s'establí a Engilis (Florença,
Gascunya, Occitània), on
treballà l'agricultura i on fou secretari de la
Federació Local de la CNT. En
1946 era el secretari de la Federació Local de Lencoac
(Aquitània, Occitània).
El 4 de març de 1962 fou un dels delegats a l'assemblea
celebrada a Aush
(Gascunya, Occitània) per la Comissió de
Relacions Aragó-Navarra en l'exili.
Amb sa companya Antonieta Riu tingué dos infants, Floreal i
Progreso. José
Fontán Pérez va morir el 23 de novembre de 1986
al seu domicili d'Engilis (Florença,
Gascunya, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri de
Florença. ***
Max
Sartin (a baix) amb Osvaldo Maraviglia (a dalt) en un picnic
d'italoamericans durant els anys 30 - Max Sartin: El 23 de novembre de 1987 mor a Salt Lake City (Utha, EUA) el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. Havia nascut el 8 d'abril de 1894 a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, pagesos, es deien Angelo Schiavina i Albina Lodi. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA –amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando, Michetta, Calibano, Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite, Bob, Juan Taro, XY, RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi. ***
Nota
necrològica de Lleonard Carceller Arbiol apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993 -
Lleonard
Carceller Arbiol: El
23 de novembre de 1992
mor a Fabregas (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Lleonard Carceller Arbiol. Havia nascut el 23
de setembre de 1934 a
Massalió (Matarranya, Franja
de Ponent). De
família
llibertària, sos pares es deien Recared Carceller Pellicer i
Emiliana Arbiol
Aparicio, i tingué una germana major, Nativitat Carceller
Arbiol. Sos pares
participaren activament en les col·lectivitats de
Massalió i son pare lluità en
les columnes confederals. L'abril de 1938, quan l'avanç
feixista, sa família es
refugià a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà amb
sa família a França. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
l'Exili a França. Estava casat amb Gabrielle Fernande
Caupert, de qui es va
divorciar. Lleonard Carceller Arbiol va morir el 23 de novembre de 1992
a
l'Hospital Universitari de Montpeller de Fabregas (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Bartolomé Navarro Cervantes apareguda en el
periòdic
parisenc Cenit
del 4 de gener de 1994 - Bartolomé Navarro Cervantes: El 23 de novembre de 1993 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bartolomé Navarro Cervantes. Havia nascut l'11 de gener de 1910 a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Navarro i María Cervantes. De jove emigrà a Catalunya, on va fer feina en la construcció de marjades, de carreteres i de vies fèrries a la comarca del Pallars Jussà (Tremp, La Pobla de Segur, Senterada, etc.) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la qual assumí diversos càrrecs dels comitès. Amb l'aixecament feixista de 1936 formà part dels grups de defensa i va fer d'enllaç del Comitè Nacional a Lleida. En 1936 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treball. En acabar la II Guerra Mundial s'establí a Martres-Tolosana (Llenguadoc, Occitània) i treballà a als pous petroliers de Sent Gaudenç fins que un accident laboral li tallà una cama. En 1987 es reuní a Besiers amb sa germana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Bartolomé Navarro Cervantes va morir el 23 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1993 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Martres-Tolosana. ***
- Antonia Ugeda Fuentes: El 23 de novembre de 2006 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Havia nascut el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1917 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, sos pares es deien Francisco Ugeda Amorós, jornaler, i Virtudes Fuentes Moltó. Amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. El 29 de maig de 1938 es casà a Villena amb Joaquín García Navarro. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 23 de novembre de 2006 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrada a Villena. Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006) Ginés Camarasa García (1898-1972) ***
Enrico
Adler (Primer de Maig de 2008) - Enrico
Adler: El
23 de novembre de 2008 mor a Sanremo (Ligúria,
Itàlia) el professor, activista
social, ecologista, animalista, sindicalista i anarquista Enrico Adler.
Havia
nascut el 23 de març de 1951 a Sanremo (Ligúria,
Itàlia). Era l'últim
descendent d'una família jueva burgesa d'origen
vienès que va ser exterminada
als camps nazis i son pare va ser un destacat partisà. De
ben jovenet, en els
anys de la protesta estudiantil, quan estudiava filosofia a la
Universitat de
Sanremo, s'adherí al moviment anarquista, militant en
l'Organització dels
Comunistes Llibertaris (OdCL). Detingut en diverses ocasions, va ser
empresonat
al Forte Santa Tecla de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En 1971 fundà amb altres
companys l'Organització Anarquista Ligur (OAL) i en els anys
setanta fou un
dels fundadors del Grup Anarquista de Sanremo (GAS), on
també militaren Gianni
Sufia, Giorgio Sorrentino, Claudio Badano i Moreno Marchi, entre
d'altres. Exercí
la tasca docent com a professor de lletres (filosofia, literatura i
història)
en instituts d'ensenyament mitjà, com ara l'Institut Colombo
de Comptabilitat o
l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora
Ruffini» d'Arma di
Taggia (Ligúria, Itàlia). Fou membre del
Comitè Territorial d'Imperia (Ligúria,
Itàlia) de l'Associació Recreativa i Cultural
Italiana (ARCI), de l'Ens
Nacional per a la Protecció dels Animals (ENPA) de Sanremo,
de l'Associació
Mappamondo i del Cercle de Sanremo de l'Associació d'Amics
Itàlia-Cuba. Preocupat
pel problema dels més vulnerables, creà la
«Comunità Eligia» de Bajardo
(Ligúria, Itàlia), per a la
recuperació i integració dels drogodependents, i,
amb la funcionària municipal Daniela Vigna, el Centre Social
Juvenil de Via
Parodi de Sanremo. Vegetarià i activista contra la
vivisecció, creà un refugi
per a animals abandonats. També treballà temes
com ara l'economia ètica, la
solidaritat i els grups de consum, i intentà crear un grup
d'autogestió i de
banca ètica d'àmbit europeu. Com a sindicalista
del ram de l'ensenyament,
milità en UNIcobas, sindicat del qual va ser el seu
secretari provincial. Durant
els anys noranta reobrí l'històric local del
Cercle Anarquista de Pegli
(Ligúria, Itàlia). Entre 1989 i 1990 i entre 1993
i 1995, va ser elegit regidor
municipal per «Els Verds» (Movimento Verde) a
Sanremo. En 2001 creà la secció
local de Sanremo de l'associació antimàfia
«Libera». Se li va diagnosticar un
càncer de fetge i cinc mesos després Enrico Adler
va morir, el 23 de novembre
de 2008, a l'Hospital Cívic Borea de Sanremo
(Ligúria, Itàlia) i fou enterrat
al cementiri de Valle Armea d'aquesta ciutat. En 2011 l'Istituto
Professionale
Alberghiero di Stato «Eleonora Ruffini» d'Arma di
Taggia, on havia impartit
classes d'història, creà una borsa d'estudis de
caire sociocultural en el seu
homenatge. En 2013 es va publicar pòstumament el seu llibre Panna, rose e anarchia. ***
Joan
Colomar Torres (2010) - Joan Colomar Torres:
El 23 de novembre de 2011 mor a Formentera (Illes Balears) l'anarquista
i anarcosindicalista
Joan Colomar Torres, conegut com Paret.
Havia nascut el 28 de febrer de 1913 a Porto-Saler (Formentera, Illes
Balears). Era fill de Vicenç Colomar Juan, mariner, i de
Rita Torres Escandell.
Quan tenia 13 anys començà a treballar com a
aprenent de motorista al motoveler
«Cala Savina», que cobria el trajecte entre les
Illes Pitiüses. Després va fer
de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A
Barcelona
(Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista
gràcies a mariners de
cabotatge confederals i a la influència d'Ángel
Palerm Vich i Joan Peiró Belis.
D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i
després s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de força
implantació a les salines
formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp.
En 1930 fou un
dels introductors de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a les Pitiüses.
Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues
contra la «Salinera
Española» que reclamaven la desaparició
del treball a escarada i reivindicaven
la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el
detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per
les tropes
republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i
retornà a Formentera. Quan
les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses,
fugí des de Punta
Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven
els principals
dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia
(Marina Alta, País Valencià) a
bord del llaüt «Miguel
Pequeño», per temor a les represàlies
feixistes. Un cop
a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense
empunyar cap arma,
d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona.
Poc abans d'acabar
la guerra va ser capturat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera,
Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota
l'acusació d'haver furtat
el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser
anarcosindicalista, fou condemnat a mort
pel delicte d'«adhesió a la
rebel·lió militar», però la
pena fou commutada per 30
anys de presó major i després per 20.
Passà per diverses presons (Palma,
Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel
dels Reis) i durant una temporada
a partir de començaments de 1943 romangué a
Formentera desmuntant amb una
dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de
la
Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i
el 1942.
En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou
sobreseguda
definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un
vaixell de desballestament
a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on
muntà un negoci d'efectes navals
a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, acceptar formar
part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es
presentà a
les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del
segle XXI s'implicà
activament en la recuperació de la memòria
històrica i participà en diversos
documentals, com ara Aigua Clara
(2007),
de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge
principal i fil conductor d'aquesta
història sobre la Colònia
Penitenciària de la Savina; i Un
lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006
participà en
l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de
presoners de la
Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el
distingí amb el
premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva
contribució a la memòria
històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb
motiu del centenari
de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Els
últims mesos de sa vida
visqué tot sol a casa seva atès per una familiar,
però finalment hagué de
traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011
el
«Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i
Formentera» li atorgà el I Premi «14
d'abril»
per la seva tasca a favor de la recuperació de la
memòria històrica. Joan
Colomar Torres va morir el 23 de novembre de 2011 a Formentera (Illes
Balears)
i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc. Joan
Colomar Torres
(1913-2011) ---
|
![[22/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/11]") |
|
![[24/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/11]") |
|
|
| Actualització: 23-11-23 |