|
---
Anarcoefemèrides del 23 de desembre Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Tribuna Libre - Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de La Tribuna Libre. Periódico quincenal comunista-anárquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892. ***
Capçalera d'un número de La Protesta Libre - Surt La
Protesta Libre: El 23 de desembre de 1906 surt a Chiclayo (Chiclayo,
Lambayeque, Perú) el primer número del periòdic La Protesta Libre. Semanario
socialista anárquico. Defensor de la classe obrera. Portava els epígrafs:
«Llibertat, Justícia, Fraternitat - Constància, Llum i Treball». Era una
publicació dels afiliats a la societat gremial «Universal de Obreros» i estava
dirigit pel fuster ebenista d'origen mestís Manuel Uchofen Patazca, amb el
suport de Gabriel A. Quijano y Germán, Manuel Mechán i Baltasar Morán. Uchofen
també va fer d'impressor i entre 1909 i 1922 dirigí La Abeja, a més de
centres d'estudi, escoles i llibreries àcrates a pobles i hisendes, i per
aquestes activitats va ser perseguit per les autoritats. La Protesta Libre
publicà notícies i textos de tota casta (orgàniques, nacionals, internacionals,
culturals, espectacles, anticlericals, antimilitaristes, sindicals, mutualistes,
etc.) i sortia amb publicitat. Hi trobem textos de Víctor Manuel Apaestegui,
Manuel Bancayán García, J. de D. Bedoya, J. Bernat, Paco J. Carrillo, Josefina
Conasi, Alberto Coutouné, Christian Dam, Anna de Gigli, José Ehueca, Víctor E.
García, Augusto B. Leguía, J. Limo y López, José Loconi, Miguel Lozada, José Martí,
Baltasar Morán, Francisco F. Muro, Ramón Navarrete, Tomás R. Pardal, Macatran
Penegro, J. Pimentel Ortega, Gregorio Ponce de León, Gabriel A. Quijano y
Germán, Eva Risto, Juan Rondán, José M. Saavedra, Bartolomé Tavera Acosta, José
Teixidó, M. Torres, Manuel Uchofen Patazca, M. V. Villarán, Rafael Villena i
Santiago Vinces, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra de teatre d'Alberto
Mario Lazzoni ¡Martir!. Sembla que l'últim número va ser el 25, de maig
de 1910.
Naixements
Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè - Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri –en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana –d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París –Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914), Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri». ***
Necrològica
de Salvador Pujol Navarro apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'abril de 1968 - Salvador Pujol Navarro:
El 23 de
desembre de 1893 neix a
Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Salvador Pujol Navarro. Sos pares es deien Antoni
Pujol i Rosalia Navarro. Fou un
dels fundadors de la Secció Fabril de
l'Agrupació Obrera
del barri del Clot de Barcelona, bressol de molts militants
llibertaris. En
1917 s'afilià al Sindicat de Ferroviari de Barcelona de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Son germà, Pere Pujol Navarro,
també fou
ferroviari anarcosindicalista. En 1932 formava part de la junta de la
Subsecció Ferroviaria de Vilanova i la Geltrú
(Garraf, Catalunya) de la
Federanció Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la CNT. En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després de la II Guerra Mundial treballà de
ferroviari a Vauzelles (Borgonya,
França). Posteriorment visqué a Nevers (Borgonya,
França), on milità en la
Federació Local de la CNT, i més tard, amb son
germà Pere Pujol Navarro, s'instal·là
a Las
Cabanas, on continuà militant en la Federació
Local confederal. Salvador Pujol Navarro
va morir l'11 de gener de 1968 al seu domicili de Las Cabanas (Verdun,
Llenguadoc,
Occitània). ***
Miguel
Aguilar Doñate - Miguel Aguilar
Doñate:
El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes
Químics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i
membre del Comitè Pro Presos
de Catalunya, participà activament en les gran lluites
sindicals que sorgiren a
partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera,
s'exilià a
França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la
parella s'establí a Lavelanet.
Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb
César Flores,
Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del
Congrés Anarquista
celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de
la Unió
Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la
Confederació
General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns
apunten
que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a
activitats revolucionàries.
En 1931, amb la proclamació de la II República,
la parella retornà a la
Península. Durant els anys republicans milità en
el Sindicat de Productes
Químics de Barcelona i formà part de nombroses
comissions sindicals creades per
negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i del
Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a
«anarquista perillós», va ser
empresonat durant curts períodes de temps com a pres
governatiu a la presó
Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè
Regional de Catalunya de la
CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la
construcció, defensà a trets
el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al
número 25 del carrer de
Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel
governador civil.
Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata.
Més tard
passà a ser obrer de la fàbrica «Azul
Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser
acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat
de col·locar explosius
a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut
acusat de
complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola,
atemptat en el
qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo
Bertran. Més tard, amb el suport
dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes
Químics li trobà una
feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del
barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la
Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes
Químics i comptador
del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper
important en
l'organització de les indústries
bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França on continuà la seva
militància. Quan la declaració de guerra,
patí
un decret d'expulsió i decidí emigrar a
Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà
amb el Cuba, últim
vaixell que sortí
de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània) sa companya amb sos infants petits.
Arribà a Fort-de-France
(Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue,
amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz,
Mèxic), on arribà el 26
de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport
econòmic de la Junta d'Auxili
als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i
fills aconseguiren autorització
per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la
guerra. Miguel Aguilar
Doñate va morir en 1954 a Mèxic
sense haver poder reunir-se amb sa família. Miguel Aguilar Doñate (1895-1954) ***
Marie-Thérèse
Blanchong (1926) -
Marie-Thérèse
Blanchong: El 23 de desembre de 1899 neix al XII Districte
de París (França)
l'anarquista i sindicalista Marie Thérèse
Augustine Blanchong, també coneguda
com Thérèse
Blanchong-Souchy, pel
llinatge de son company. Sos pares es deien Edmond Gaspar Blanchong,
polidor, i
Marie Mathilde Bloqué, serventa.
Freqüentà els cercles llibertaris parisencs i
cap el 1920 conegué l'anarquista alemany Augustin Souchy,
qui aleshores vivia
al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, i
que esdevingué son
company. En 1921 quan Souchy va ser expulsat de França, la
parella s'establí a
Berlín (República de Weimar; actual Alemanya), on
cap el 1923 nasqué son fill
Jean Souchy (Pojke). Entre 1923 i
1925 col·laborà des d'Alemanya per al
periòdic parisenc Le Libertaire
i en el número del 14 de gener de 1925 publicà
una
entrevista a Erich Mühsam que acabava de sortir de la
presó i on aquest reafirmava
les seves idees anarquistes. D'origen jueu, Souchy va perdre la
nacionalitat
alemanya amb la pujada del nazisme. Detinguda a Berlín, va
ser posada en llibertat
per error. En 1933 la parella abandonà Alemanya i
s'instal·là a París. L'octubre
de 1934, amb Charles-Auguste Bontemps i Daniel Guérin,
parlar de la situació
d'Alemanya a les «Causeries Populaires» (Xerrades
Populars). En 1934 vivia al
número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de
França, França) i participava,
amb son company, en el Comitè de Defensa Social (CDS). Quan
Souchy marxà cap a
Espanya durant la Revolució, ella restà a
París. El 22 d'abril de 1939 es
casaren al V Districte de París i en aquella
època vivien al número 113 del
bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista
de
domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan
esclatà la II Guerra
Mundial, Souchy, com a alemany, va ser reclòs en un camp
d'internats al departament
del Loira; poc després de l'Ocupació
aconseguí passar a Zona Lliure i en 1942
embarcar cap a Mèxic, on restà uns anys. Durant
l'Ocupació, per evitar el
Servei de Treball Obligatori (STO) i ser enviada a Alemanya,
entrà a treballar
a les Oficines de la Censura alemanya de París fent
traduccions de l'alemany al
francès i gràcies a aquesta feina
pogué fabricar documentació falsa per a xarxa
que tenia muntada l'anarquista May Picqueray. En 1950 el seu domicili
del bulevard
Saint Michel continuava controlat per la policia. Correctora d'impremta
i
traductora, durant la tardor de 1957 va ser nomenada tresorera adjunta
del Sindicat
del Llibre de la Regió Parisenca de Força Obrera
(FO), el desembre de 1959 se
li donà el càrrec de secretària
adjunta d'aquest sindicat i fins a finals dels
anys seixanta n'ocupà càrrecs de responsabilitat.
Durant la tardor de 1961 va
ser nomenada membre del Comitè Federal de la
Federació del Llibre de FO, però
sembla que només ocupà un mandat.
Marie-Thérèse Blanchong va morir l'11 d'octubre
de 1984 a la Residència Galignani
de Corbeil-Essonnes (Illa de França,
França). Marie-Thérèse
Blanchong (1899-1984) ***
Acracio Bartolomé Díaz (ca. 1935) - Acracio Bartolomé
Díaz: El 23 de desembre 1901 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) el periodista i
militant anarcosindicalista Acracio
Bartolomé Díaz. Fill d'un família
llibertària, sos pares es deien Juan
Bartolomé i Isabel Díaz. Des dels 11 anys va fer
feina a la fàbrica de vidres
«La Industria», al costat dels cenetistes Florencio
Entrialgo i Bedriñana, i es
va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), aprofundint
el seu pensament amb la lectura i les classes d'Eleuterio Quintanilla.
La seva
tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad
Obrera de Gijón –signava els articles
sota el pseudònim El hombre
que ríe– i entre
1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que
posteriorment serà
freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a
Gijón i va formar
part d'una coral, que va haver d'abandonar després de
negar-se a cantar davant
el príncep d'Astúries. El 21 de març
de 1924 va ser iniciat en la lògia
maçònica «Riego número
2», arribat al grau de Mestre Maçó (3r)
l'octubre de
1927; va tenir una intensa activitat en aquesta organització
fins al 1930,
deixant de participar amb tanta freqüència a partir
de 1932. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a
exiliar-se a
França després de la
«Santjonada» de 1926. A partir de 1927 es va
afiliar a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
però sense participar en idees ni accions
violentes. Amb la República va dirigir importants
publicacions confederals i
llibertàries, com ara l'òrgan de la
Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad
(1931-1933), amb José María Martínez i
Segundo Blanco, i CNT de Gijón,
fins a la caiguda d'Astúries. Va participar en gires
propagandístiques –mítings a Mieres i
La Felguera en 1931, a Gijón
l'agost de 1932, i a La
Felguera en 1933– i va ser redactor de CNT
de
Madrid. Va assumir les
tesis trentistes i va signar el primer projecte de
l'Aliança Obrera
asturiana. El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad
va ser suspès i
la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. Des de la
presó d'El
Coto de Gijón, juntament amb altres companys anarquistes, es
van manifestar
partidaris de la formació, amb la Unió General
del Treball (UGT) i altres
forces polítiques i sindicals, de l'Aliança
Obrera Revolucionària, embrió de la
revolució d'octubre asturiana. Quan va fracassar aquesta, va
ser novament
empresonat a El Coto, d'on va poder fugir amb altres companys el maig
de 1935 i
passar la frontera a França. Detingut arran de la
Revolució asturiana 1934, va
aconseguir fugir el maig de 1935 i passar la frontera a
França. Amb el triomf
del Front Popular el febrer de 1936 va retornar a la
Península i representà
Astúries en el Congrés de Saragossa, on va
defensar l'aliancisme tot exigint
responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de
clausura. Quan va començar
la guerra va assumir la direcció del Comitè de
Control de Premsa i d'Impremta
dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, que va
confiscar i
col·lectivitzar els tres periòdics de
Gijón (La Premsa, El Noroeste
i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de
juliol de 1936
respectivament. Des de les seves pàgines
alliçonava els companys perquè
acceptessin la militarització. També va formar
part del Comitè de l'Aliança
CNT-UGT de Gijón. El 28 de juny de 1937, com a representant
del grup Orto de la
FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible
compatibilitat de la
maçoneria amb la FAI i en la qual va defensar
l'ingrés d'anarquistes en la
maçoneria ja que «maneja els fils de la
política internacional». A partir de
gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT
fins al 20 d'octubre de 1937
amb la caiguda de Gijón a mans de l'exèrcit
feixista. Després es va traslladar
a Catalunya, on va dirigir CNT de Barcelona fins a
la derrota final el
febrer de 1939 i va rebutjar ser secretari de Propaganda del
Comitè Peninsular
de la FAI. En acabar la guerra es va exiliar a França i,
després de diversos
camps de concentració (Argelers, etc.), durant
l'ocupació nazi, va fugir de
París i d'altres indrets, alhora que participava activament
en la reconstrucció
de la CNT i del moviment llibertari. Va assistir al Ple de Marsella de
1943 i
va ser el primer secretari general de la CNT de Provança. Un
cop derrotats els
alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945,
es va alinear amb els
possibilistes, com gairebé tots els asturians, i va fer
mítings commemoratius
de la República espanyola, aliancistes i amb la UGT a
diverses poblacions
(Marsella, Carcassona, Perpinyà, etc.), mentre desenvolupava
tasques
periodístiques. Es va instal·lar a Marsella, on a
partir de 1945 va dirigir la
revista Hoy, des d'on va defensar la
subordinació de l'exili a
l'interior i la continuació de l'aliancisme, tesis assumides
pel Subcomitè
Regional d'Astúries, Lleó i Palència.
Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena.
En 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició
extraordinària d'Asturias, a
més de col·laborar contínuament en España
Libre, portaveu dels
possibilistes. També va publicar articles en La
Premsa i La Tierra.
És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una
ciudad que despierta i Vergüenza
del mundo (1946). Sa companya fou Mercedes Norniella Palacio.
Acracio
Bartolomé Díaz va morir el 15 d'abril de 1978 al
seu domicili del V Districte de
Marsella (Provença, Occitània). Acracio Bartolomé Díaz (1901-1978) ***
José
Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a
l'exili d'Orà - José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya). José Mira Martínez
(1904-1986) ***
Foto
policíaca de Natalino Matteucci - Natalino
Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Sos pares es
deien Serafino Matteucci i Maria Golinelli. Paleta de
professió, fugint
de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931
s'establí a Casablanca,
on segons la policia participà en totes les manifestacions
antifeixistes, i en
1935 passà a Orà on continuà la seva
militància. L'estiu de 1936 marxà com a
voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a
milicià en una companyia de
metralladores de la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso» i membro del grup
anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich,
G. Tinto, S. Guerrieri, G.
Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A
Montani. P.
Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els
durs combats de
Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar.
Després dels «Fets
de Maig» de 1937 abandonà la Península
i s'instal·là a París
(França), on
continuà militant juntament amb altres companys llibertaris
italians (Pulidori,
Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant
l'ocupació
fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la
clandestinitat. Cap al 1943,
gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en
un camp d'aviació a
Cazaux (Aquitània, Occitània), on
entrà en contacte amb la Resistència.
Després
sa família, juntament amb la de Gino Balestri,
s'allotjà a la població de La Hume,
a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En
aquesta època, entrà en contacte
amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior
(FFI). Després de
la II Guerra Mundial reprengué la seva militància
en la Federació Anarquista
(FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no
seguidors de Georges
Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà,
amb sa companya
Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i
milità en el Grup «Louise
Michel». En els seus últimes anys, fou
capatàs d'obres en la construcció. Natalino
Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París
(França). Natalino Matteucci
(1907-1987) ***
Antoni
Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal
d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en
l'exili - Antoni Rotllant
Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari
Sacalm (Les Guilleries, La
Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet,
també conegut
com Ton Carboner.
Fill i nét de
carboners –sa família era coneguda com els de
«Can
Carboner»–, sos pares es deien Josep Rotllant i
Carme Verdolet. Va estudiar
les primeres lletres en una escola racionalista i
començà
a treballar de ben
jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura
de
Primo de Rivera
sa família s'instal·là a Can Illa de
Joanet, a
Arbúcies, a prop del seu poble. Membre
de la cooperativa «Unió Obrera» i de
l'associació obrera
«Germanó»,
s'adherí a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El
març de 1934 va ser
un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc
de
Sant Feliu de
Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí
a
la CNT i de la qual
va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar
del
poble a causa
del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser
nomenat
president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de
Buixalleu,
però no acceptà
l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en
un
batalló de la
131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres
versions, va ser
capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga
Columna
Durruti). L'1 de maig
de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front
d'Aragó i
internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona
i Girona);
jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan
feia feina en la
construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un
company
empordanès de Bàscara
i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944
arribà a Poitiers i
s'integrà en la Federació Local de la CNT
d'aquesta
ciutat. Assistí al I Ple
Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili
celebrat a París. A
França conegué sa companya, Josefa Velasco
Vallejo (Pepita),
que li va
fer
classes i l'empenyé a
escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del
Comitè Regional de
Poitiers. En 1960 s'instal·là a
Perigús
(Aquitània, Occitània) i va ser nomenat
delegat d'aquesta localitat al Congrés de
Reunificació
Confederal celebrat a
Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la
Colònia Llibertària
d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer
agrícola i intentà crear una
col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les
divisions
internes dins
del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la
CNT.
Més tard
s'establí definitivament a Morellàs (Vallespir,
Catalunya Nord). Després de la
mort del
dictador Franco, participà en la
reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la
Federació Local de la
CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que
adquirí; també
intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de
l'excisió, s'afilià a la
Confederació General del Treball (CGT). En els seus
últims anys va fer
conferències on explicà les seves
vivències.
Publicà articles en publicacions
llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç,
Boletín Confederal, La Marxa, Polémica,
Temps, Terra,
etc. En 1985 publicà en L'Avenç
l'article «Un gra de sorra a les
Guilleries», finalista del «I Concurs de
Memòria Històrica» d'aquesta revista.
És autor de la trilogia autobiogràfica Los
cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta
años después: un viejo revolucionario retorna del
exilio
(2003) i ¿La revolución
devora al
revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits
inèdits (Cuatro encuentros,
etc.). Antoni
Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 al Centre Hospitalari
de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Domingo Broto Baldan apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de maig de 1963 - Domingo Broto Baldan: El 23 de desembre de 1919 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Broto Baldan. Era fill de José Broto, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Mercedes Baldan, amdós afusellats pels franquistes en 1936. S'enrolà en les milícies confederal i lluità al front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut quedà malmenada. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració. En l'exili treballà en diversos oficis (llenyataire, sastre, etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles, on treballà de sastre i milità en la Federació Local de CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Entrains-sur-Nohain (Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva experiència al front i pels durs treballs forestals –per això decidí no formar família–, Domingo Broto Baldan va morir prematurament el 5 de març de 1963 al seu domicili de Courcelles (Borgonya, França) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre amb Emilio Broto (Émile Broto), jove anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que morí unes setmanes abans que Domingo Broto Baldan. ***
José
Manuel Montorio Gonzalvo (anys cinquanta) - José Manuel
Montorio Gonzalvo: El 23
de desembre de 1921 neix a Borja (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista, resistent
antifeixista i comunista José Manuel Montorio Gonzalvo,
conegut com Chaval i Ángel.
Sos pares es deien Perpetuo Montorio i
Francisca Gonzalvo
Lajusticia, i tingué quatre germans (Santiago Eusebio,
Máximo, Miguel i Félix)
i una germana (Ascensión). Orfe de pare amb sis anys,
després d'estudiar al
Col·legi Santa Ana, en 1930 sa família
emigrà a Barcelona (Catalunya) i
s'instal·là al barri d'Hostafrancs. Quan tenia 11
anys començà a fer feina fent
encàrrecs en un magatzem d'olis i lubricants. En 1937, quan
son germà Miguel
partí cap el front, el reemplaçà a la
feina al taller col·lectivitzat de
vulcanització «Central del
Pneumàtic» i s'afilià al Sindicat
d'Indústries
Químiques de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona. El febrer
de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus per
Prats de Molló
(Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs als camps de
concentració de Sant
Cebrià, on trobà son germà Miguel, i
de Barcarès. En 1940 va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat a Louin
(Poitou-Charentes,
França). Quan esclatà la II Guerra Mundial i els
alemanys avançaven, fugí amb
un de sos germans i arribà a peu fins Portvendres
(Rosselló, Catalunya Nord). Capturat
pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració
d'Argelers i Sant Cebrià.
En 1941 va ser posat per part del Govern de Vichy a
disposició de les
autoritats alemanyes. Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori
(STO)
al Conflent català (Prada i Vernet), va ser finalment enviat
al camp de
concentració de Sent Medard de Jalas (Aquitània,
Occitània), enquadrat en
l'«Organització Todt», i destinat a la
construcció d'una base submarina
alemanya. Gràcies a ferroviaris francesos que portaven trens
de sorra a la base,
establí contacte amb la Resistència i el juny de
1944 entrà a formar part de la
31 Brigada de Guerrillers Espanyols, integrada en les Forces Franceses
de
l'Interior (FFI), participant en la lluita per l'alliberament de la
zona de
Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre setembre i
octubre de 1944, participa en
els combats de La Pointe de Grave, al Medoc. Posteriorment va ser
enviat a
Montesquiu (Gascunya, Occitània) i a Quilhan (Llenguadoc,
Occitània), per a
continuar amb la seva formació guerrillera a mans de la
Unió Nacional Espanyola
(UNE). Després de la II Guerra Mundial, a
començament de 1945, representà els militants
de la CNT de la seva brigada del maquis en el Congrés de
Guerrillers Espanyols,
celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1946
s'internà a la Península i
el 7 de juliol d'aquell any participà en l'assalt del tren
de mercaderies a
Caudé (Terol, Aragó), acció en la qual
els guerrillers s'apoderaren de 650.000
pessetes. Integrat en l'Agrupació Guerrillera de Llevant
(AGL), es va fer
càrrec d'un grup guerriller del V Sector a la zona del
llevant peninsular.
Encara que militant en la CNT, a partir de 1948, arran d'una
reunió amb
companys de la CNT a Cullera (Ribera Baixa, País
Valencià), on aquests últims
es negaren a integrar-se en un AGL dominada per comunistes,
s'afilià al Partit
Comunista d'Espanya (PCE). En 1951 era el segon comandant de l'XI
Sector de
l'AGL i membre del Comitè Regional. Quan les altes
instàncies comunistes decidiren
suspendre la guerrilla, el juny de 1952 s'encarregà de
l'evacuació cap a França
dels últims guerrillers. Després d'un temps a
França sense documentació,
l'abril de 1955 el PCE l'envià a Praga
(Txecoslovàquia; actual República
Txeca), on en 1960 conegué sa futura companya Trinidad
Sardina Merino. Després
de treballar en una fàbrica
metal·lúrgica a la regió
bohèmia d'Usti, a partir
de 1965, i fins 1990, va fer feina a l'ambaixada cubana de Praga.
L'estiu de
1968, quan la intervenció de les tropes
soviètiques a Praga, participà en una
reunió amb comunistes espanyols (Enrique Líster
Forján, José Modesto, Sebastián
Zapirain Aguinaga, etc.), on es va condemnar la invasió de
l'exèrcit del Pacte
de Varsòvia. El 6 de desembre de 1977 aconseguí
el passaport espanyol i
realitzà alguns viatges. El 22 d'octubre de 2002
morí sa companya. En 2004
participà en les V Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya
(Conca, Castella,
Espanya), organitzades per «La Gavilla Verde». A
començament de 2006 retornà a
la Península i, després d'un temps a Santa Coloma
de Farners (Selva,
Catalunya), el març d'aquell any s'establí a
Borja. En 2007 publicà les seves
memòries sota el títol Cordillera
Ibérica.
Recuerdos y olvidos de un guerrillero. El 5 d'octubre de 2008
participà en
el XX Dia del Guerriller Espanyol a Santa Cruz de Moya. José
Manuel Montorio
Gonzalvo va morir el 27 d'abril de 2009 a Borja (Saragossa,
Aragó, Espanya) a
resultes d'un càncer de pulmó. José Manuel
Montorio Gonzalvo (1921-2009) ***
Jürgen Lohstöter (2005) - Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons –en patí dues trasplantacions–, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.
Defuncions
Isabel Vilà segons un dibuix de Genar - Isabel Vilà i Pujol: El 23 de desembre de 1896 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Havia nascut el 3 d'agost de 1843 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) –el certificat de defunció cita Llagostera (Gironès, Catalunya). Era filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 d'una apoplexia cerebral al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents d'aquesta població. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana. ***
Notícia sobre la candidatura de Joseph Barnouin apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 15 de setembre de 1889 - Joseph Barnouin: El
23 de desembre de 1904 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph
André Barnouin. Havia nascut el 24 de novembre –algunes fonts citen erròniament
el 24 de desembre– de 1848 al barri de Cassan de Corteson (Provença, Occitània).
Sos pares es deien André Barnouin, conreador, i Marie Pouzet. Es guanyà la vida
treballant de sabater i d'enllustrador de sabates. Entre 1885 i 1897 participà activament
en totes les reunions anarquistes, fent propaganda activa de totes les manera
possibles i organitzant xerrades públiques. Tenia una parada d'enllustrador de
sabates prop de la borsa, on aprofitava per distribuir fullets i periòdic
revolucionaris. En aquests anys era membre del grup anarquista «Les
Matérialistes» i de «La Libre Pensée» de Marsella, i vivia amb sa companya al
número 4 del carrer Fortia de Marsella, on albergà nombrosos companys de
passada per la ciutat. El 10 d'octubre de 1888 enterrà civilment son fill
Brutus-Reinsdorf Barnouin. El 14 de setembre de 1889 presentà a la Prefectura
del departament de les Boques del Roine la seva candidatura a la III Circumscripció
de Marsella per a les eleccions legislatives. Segons l'informe d'un confident
de la policia, s'encarregava d'amagar joies robades per certs anarquistes
il·legalistes del grup «Les Rénovateurs», del qual era membre amb altres
destacats anarquistes (Jacques Boisson, Jules Cheylan, Benoît Dol, Jacques Dol,
Ernest Nahon, Daniel Roche, Joseph Torrens, Jean-Baptiste Traverso, etc.) –aquest
grup era força antisindicalista, opinant que els sindicats explotaven els
obrers en comptes de protegir-los i fent una crida a «demolir la Borsa del
Treball», considerada un «instrument d'injustícia». L'1 de maig de 1890 va ser
detingut per «possessió de manifests insurreccionals» i el 24 de gener de 1891
va ser novament arrestat quan aferrava, amb Benoît Dol i Joseph Nicolas, exemplars
del manifest revolucionari «Aux conscrits» dirigit als reclutes; jutjat per aquest
fet, va ser condemnat a sis dies de presó i va ser inscrit en el registre
d'anarquistes amb l'anotació «força militant, a vigilar de prop». En 1893 va
ser un dels redactors de la nova sèrie del periòdic L'Agitateur. Organe
anarchiste, publicat a Marsella i Toló (Provença, Occitània). En 1894
figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes (Joseph Barnouin,
Julius Boisson, Jacques Caillat, Benoît Dol, Paul Gauchon, Jean Joly, Bernard
Jouy, Maurice Manuel, Teobaldo Meucci, Joseph Nicolas, Marius Raphaël,
Jean-Baptiste Topasio, Joseph Torrens i Minotti Tourn) dirigida per la Prefectura
de Policia del departament de les Boques del Roine al Ministeri de l'Interior
en ocasió d'una investigació a nivell nacional. Joseph Barnouin va morir el 23
de desembre de 1904 al seu domicili, al número 4 del carrer Fortia, de Marsella
(Provença, Occitània). ***
Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni - Fortunato Serantoni: El 23 de desembre de 1908 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. Havia nascut el 21 d'octubre de 1856 a Florència (Toscana, Itàlia). El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. ***
José
Alcázar García -
José Álcazar
García: El 23 de desembre de 1938 és afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista José Álcazar
García, conegut com El Canillas. Havia nascut el 21 d'abril de 1915 a Sangonera
la Verde (Múrcia, Espanya). Era
fill de Francisco Álcazar Sánchez, jornaler, i de
Josefa García Vidal. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
en el moviment llibertari de les «Cases Barates» de
Can Tunis del barri obrer
barceloní d'Horta. El novembre de 1934, durant la vaga
general convocada per
protestar contra unes penes de mort, va ser detingut, juntament amb
Juan
Asensio Pérez, a la fàbrica Sangrá per
«entrebancar la llibertat del treball» i
va ser tancat al vaixell-presó Argentina,
ancorat al port de Barcelona. El
desembre de 1934 el seu cas, i el de Juan Asensio Pérez, va
ser sobresegut per
les autoritats militars. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
s'integrà com a milicià en la «Columna
Hilario-Zamora» i lluità a Sástago
(Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment passà
a la «Columna Tierra y
Libertad», que després de la
militarització de les milícies
s'integrà en la 153
Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i de la qual
desertà. Quan els fets de maig de 1937 va ser empresonat
pels estalinistes. Cap
a mitjans de 1938 es va veure implicat en un estrany cas de temptativa
d'atracament; detingut, va ser jutjat i condemnat a mort.
José Álcazar García
va ser afusellat el 23 de desembre de 1938 a la fortalesa de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya). José Alcázar
García
(1915-1938) Josefa Alcázar
García (1920-2002) ***
Dario Cagno - Dario Cagno: El 23 de desembre de 1943 és executat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Havia nascut l'11 d'agost de 1899 a Torí (Piemont, Itàlia). Era fill de Fernandino Cagno i d'Adelina Pastore. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual, arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappisti esperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dos mesos després, Dario Gagno fou afusellat al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) –Garemi havia estat executat dos dies abans. ***
Romeo
Asara i Fioravante Meniconi (amb barba) - Romeo Asara: El 23 de desembre de 1957 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Havia nascut el 23 de febrer de 1896 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per «instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de «materials idonis per a la confecció de màquines explosives» –sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada «Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. ***
Necrològica
de Juan Álvarez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de març de 1966 - Juan Álvarez:
El
23 de desembre de 1965 és enterrat a La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Juan Álvarez. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local de La
Grand Comba de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A
començament dels
anys seixanta, amb Antonio Muñoz i Daniel Leal,
comprà «Le Roulet», una casa
campestre prop de La Grand Comba, on s'instal·laren per
viure plegats. Juan
Álvarez va morir sobtadament el desembre de 1965 a La Grand
Comba (Llenguadoc,
Occitània). ***
Notícia
de la condemna de Robert Butet apareguda en el diari parisenc La Petit République
del 13 de juny de 1914 - Robert Butet: El
23 de desembre
de 1971 mor a París (França) l'anarquista i
antimilitarista Robert Anatol Butet, conegut com Stefano Sagnol. Havia nascut el 28 d'agost de 1895 al XVIII Districte de París (França).
Sos pares es deien Jules Edouard Butet, cotxer i xofer, i Marie Provost,
modista. Es guanyava la vida com a afinador de pianos. Entre 1911 i 1912
col·laborà, sota el pseudònim d'Stefano Sagnol, en Le Libertaire.
El desembre de 1912, amb son germà Marcel Butet i Louis Villetard, del grup de
Saint-Ouent (Illa de França, França) de la Federació Comunista Anarquista
(FCA), signà, sota el nom d'Stefano Sagnol, el cartell titulat «Si la
guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que
farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 24 de desembre de
1912 va fer la conferència «Individualisme, pourquoi je susi adherent a la Fédération»
a la Sala Sallaz, al número 103 de l'avinguda Batignolles, de Saint-Ouen. El 18
de gener de 1913 parlà en la I Conferència-Concert, organitzada pel grup de
Saint-Ouen de l'FCA, a benefici dels «camarades víctimes de l'acció», que se
celebrà a la Sala Picolo del passatge de Malassis de Saint-Ouen. Abans de la Gran Guerra
fou membre del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR), de la qual son germà era secretari. El juny de 1914 va ser condemnat a
dos presos de presó, amb llibertat provisional, per «ultratges als agents» quan
aquests havien anat a casa seva a escorcollar-la després de ser sospitós
d'haver llançat pamflets antimilitaristes rere els murs de la caserna de la
gendarmeria de Tournelles a París. El 21 de març de 1915 va ser cridat a files
i passà per diversos regiments. En 1916 va ser ferit en dues ocasions, el 25 de
maig i el 5 d'octubre. El 26 de juliol de 1917 va ser destinat per problemes
visuals als Serveis Auxiliars. El 29 de juliol de 1919 es casà al VIII
Districte de París amb la cuinera Berthe Léontine Rollier. El 15 de setembre de
1919 va ser llicenciat. En aquesta època estava domiciliat amb sos pares i son
germà Marcel, al número 2 del carrer Baudin de Saint-Ouent, i vivia de la
pintura artística. Fou membre de la Societat d'Artistes Independents, per a la
qual participà en exposicions. El seu últim domicili fou al número 4 del
carreró Jacques-Auguste de Saint-Ouen. Robert Butet va morir el 23 de desembre
de 1971 a l'Hospital Bichat de París (França). ***
Josep
Viadiu Valls fotografiat per Senya Fléchine a
Mèxic [IISH] - Josep Viadiu
Valls: El 23 de desembre de 1973 mor a la ciutat de
Mèxic (Mèxic) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Josep Joan Enric Viadiu
Valls,
conegut sota diversos pseudònims (Juan
d'Agramunt, Pep del Noia,
Buelna, Hermes,
etc.). Havia nascut el 6 d'abril de 1890 a Igualada (Anoia,
Catalunya) en una família benestant. Sos pares es deien
Josep Viadiu Valls,
blanquer, i Teresa Valls Roca, i tingué dos germans petits,
Victòria i Joan. Quan
tenia 10 anys sa mare morí d'una aturada cardíaca
i tres mesos i mig després
son pare es tornà a casar, amb Concepció Mussons
Codina, madrastra amb la qual
no s'avingué. Considerat «ingovernable»,
immediatament va ser enviat a
Barcelona (Catalunya) per treballar i ho va fer en diferents feines
(blanquer,
fideuer, oficinista, xarlatà de cafè, viatjant,
venedor de llibres, jugador de
cartes, etc.), vivint plenament la bohèmia barcelonina. Cap
el 1908 va ser
empresonat per primer cop i en 1909 participà en la
«Setmana Tràgica», fet pel
qual va haver de fugir i s'exilià un temps a Masamet
(Llenguadoc, Occitània).
Lerrouxista d'antuvi, a Igualada freqüentà el
Centre Radical i al març de 1913
va ser elegit secretari de la junta d'aquest, càrrec en el
qual va ser reelegit
el febrer de 1914. A la tardor d'aquest anys
s'instal·là a Barcelona i el gener
de 1915 fou un dels promotors de la vaga de blanquers d'Igualada en
demanda de
la jornada de vuit hores, que durà 15 dies. En aquesta
època, després d'introduir-se
en la tertúlia confederal del Cafè Espanyol del
Paral·lel de Barcelona i de fer
amistat amb destacats llibertaris (Hermós Plaja, Eusebi
Carbó, Francisco Cardenal,
José Ortega, Rafael Vidiella, Jordi Arquer, Amadeu
Bernardó, Joan Peiró, Agustí
Castellà, Salvador Seguí, etc.),
abandonà el republicanisme i abraçà
l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i començant a col·laborar en Solidaridad
Obrera. Participà activament en el moviment
revolucionari que tingué lloc entre
el 13 i el 18 d'agost de 1917, formant par del comitè de
vaga de la CNT, amb
Salvador Seguí, Francisco Miranda, Tomás Herreros
i altres; amb el seu fracàs,
fugí de la detenció amagant-se uns quants mesos a
la casa de Joan Peiró a
Badalona. En 1918 assistí al Congrés Nacional del
Ram de la Pell, que se celebrà
al Poblenou de Barcelona i, amb Antoni Arbonés, va ser
enviat per la CNT a
Mallorca (Illes Balears) per preparar la vaga general i per a tal cosa
s'entrevistà amb Joan March Ordinas. Entre el 28 de juny i
l'1 de juliol de
1918 assistí, com a representant i secretari de la
Federació Nacional dels
Blanquers, al Congrés de la Confederació Regional
del Treball (CRT) de
Catalunya («Congrés de Sants»), que se
celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants
(Barcelona) i es mostrà partidari del Sindicat
Únic. En aquesta època, en una
gira de propaganda, conegué la militant anarquista Llibertat
Ròdenas, que
esdevindrà sa companya i amb la qual tindrà tres
fills (Armand, Hèctor i
Ismael). El 24 de novembre de 1918 parlà en el
míting commemoratiu de la
Revolució russa que se celebrà al Teatre del Bosc
de Barcelona. Entre finals de
1918 i començaments de 1919, amb Francisco Botella, Josep
Bois, Pere Massoni, José
Gil Ballester i altres, realitzà una gira
propagandística per Andalusia, i
també per Catalunya (Tarragona, Igualada, etc.), per a
explicar la nova
estructura orgànica confederal sorgida arran del
Congrés de Sants. El setembre
de 1919 fou un dels promotors de la Unió de les Professions
Liberals. En aquest
1919 passà a treballar com a corrector de La
Vanguardia. En 1920 viatjà a Bilbao (Biscaia,
País Basc) per tractar amb la
Unió General del Treball (UGT) el tema del pacte sindical.
Detingut amb altres
destacats militants anarquistes, el 30 de novembre de 1920 va ser
deportat a la
fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). En
1922 va fer
reaparèixer el periòdic Solidaridad
Obrera a València. L'11 de juny d'aquest any
assistí a la Conferència
Nacional de Saragossa de la CNT, amb la qual s'arrenglerà
amb el sector moderat
de l'anarcosindicalisme, amb Salvador Seguí,
Ángel Pestaña i Joan Peiró. En
1925 treballava com a corrector en l'editorial alemanya
«Rudolf Mosse Ibérica»,
on també feia feina l'anarcosindicalista Pere Foix,
però en 1926 l'editorial va
fer fallida. En aquest any de 1925 traduí el llibre de
Gabriel Alomar
Villalonga La pena de muerte. En
1926
formà part, amb Vicente Botella i Camil
Piñón, per part de la CNT, del Comitè
Revolucionari que coordinà l'aixecament de Prats de
Molló contra la dictadura
de Primo de Rivera. Fou un dels signants de l'anomenat
«Manifest d'Intel·ligència
Republicana», que fou publicat el 2 de maig de 1930 en el
periòdic L'Opinió.
Entre el novembre i el
desembre de 1930 col·laborà, quan el govern
suspengué Solidaridad Obrera,
sota el pseudònim de Juan
d'Agramunt, en el setmanari Acción,
òrgan dels sindicalistes del grup
«Solidaridad», constituït
com a tendència dins de la CNT per contrarestar la
influència de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); no obstant això,
l'agost de 1931 es negà a signar el
«Manifest Trentista». Durant els anys republicans
col·laborà en El
Sembrador i en Combate,
òrgan dels anomenats «Sindicats
d'Oposició». Durant la
Guerra Civil destacà com a orador en mítings i
conferències. El novembre de
1936 va ser nomenat membre del Comitè de Controls d'Empreses
Col·lectivitzades
de la Primera Regió i en 1938 dirigí Solidaridad
Obrera, en substitució de Jacinto Toryho. Quan el
triomf franquista era un
fet, ell i sa companya van ser dels últims a creuar els
Pirineus. Passa uns
mesos al camp d'internament de la platja de l'Aigual de Sant
Cebrià de Rosselló
(Catalunya Nord). Després marxà a
París, on visqué amb Joan Peiró. A
Bordeus
(Aquitània, Occitània) es reuní amb sa
companya i el 2 de desembre de 1939
salpà a bord del paquebot La Salle
cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana).
Després d'un parell d'anys
treballant en l'experiència agrícola
d'«El Tamarindo», de San Juan de la
Maguana (Santo Domingo, República Dominicana), on
emmalaltí i malvisqué, i
d'una estada fugaç a l'Havana (Cuba), en 1942
s'instal·là a la ciutat de Mèxic
(Mèxic). Mentrestant, els seus fills Armand i
Hèctor, van morir en el setge de
Leningrad, lluitant contra els nazis. Per guanyar-se la vida,
regentà un quiosc
de llibres i després entrà a fer feina com a
corrector en la Unió Tipogràfica
Editorial Hispano Americana (UTEHA), on també
col·laborà en la redacció del Diccionario Enciclopédico
(1950). En
l'exili mexicà dirigí Solidaridad
Obrera
(1942), publicació en la qual
col·laborà posteriorment, i a partir del gener de
1945 dirigí Estudios Sociales,
a més
de publicar la «Biblioteca de Estudios Sociales»,
amb més de 30 títols en 1945.
A partir de 1944 dirigí l'edició mexicana de Tierra y Libertad i a partir dels anys
seixanta tornà a dirigir Solidaridad
Obrera. A començament dels
seixanta passà a treballar als «Talleres
Gráficos de la Nación», la societat
cooperativa que havia creat el president mexicà
Lázaro Cárdenas, on es jubilà
amb 75 anys. Trobat articles seus en nombroses publicacions
llibertàries, com
ara Acción, Acción Sindical, Acracia,
Catalunya, Cenit,
CNT, Combate,
Le Combat Syndicaliste, Cultura
Proletaria, Espoir-CNT, Estudios Sociales, Frente
Libertario, Fructidor,
Horizontes, Igualada
Radical, Juventud
Libre, Lucha Obrera, Mañana, El
Sembrador, Solidaridad
Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El
Trabajo, Umbral, etc.
És
autor d'Un hombre de acción
(ca.
1927), Salvador Seguí
(«Noy del Sucre»).
El hombre y sus ideas (1930), Figuras
de la Revolución Española. Salvador
Seguí, Noy del Sucre (1950), Chronology
of the Spanish civil war and its
origins (1972), Breve historia de
la
CNT (1991, amb Josep Peirats). Josep
Viadiu Valls
(1890-1973) ***
Necrològica
d'Eduardo Frauca Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de maig de 1983 - Eduardo Frauca
Ferrer: El 23 de desembre de 1982 mor a La Ròca
d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Eduardo Frauca Ferrer. Havia nascut el 21 de maig
de 1912
a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Blas
Frauca i Vicenta
Ferrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es
presentà voluntari a
la «Columna Durruti», on fou responsable d'una
centúria i participà en diverses
accions, com ara la presa de les poblacions saragossanes d'Osera de
Ebro, Monegrillo
i Farlete. Després de la militarització de les
milícies, va ser nomenat tinent
d'Infanteria i després capità de la 119 Brigada
Mixta de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
on combateren també tres
germans seus. Cap del sector de la Noguera Pallaresa,
participà en els combats
de Bastús i de Sant Romà d'Abella (Pallars
Jussà, Catalunya), on van caure
presoners vuit-cents soldats del «Batalló de
Ceriñola» i del «Batalló
d'Arapiles»
de l'exèrcit franquista. Sa germana Rosario Frauca Ferrer va
ser empresonada
pel feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a La Ròca
d'Òlmes, on milità en la Federació
Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Amparo Reblet. Eduardo
Frauca Ferrer va morir el 23 de desembre de 1982 al seu domicili de La
Ròca
d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània). ***
Félix
Likiniano Hériz - Félix Likiniano
Hériz: El 23 de desembre de 1982 mor a Biarritz
(Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista
Félix Likiniano Hériz –el seu primer
llinatge també transcrit en castellà com Liquiniano–, conegut com Liki. Havia nascut el 14 de gener
–algunes fonts citen erròniament el 4
d'abril– de
1909 a
Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc) –el
certificat de defunció cita Arrasate (Guipúscoa,
País Basc). Sos pares es deien Pedro Likiniano i Maximina
Hériz. Quan
era un infant es traslladà a Arrasate (Guipúscoa,
País Basc) i estudià, sense
gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant
Sebastià. Es posà a treballar de
paleta amb son pare, contractista de la construcció.
Després d'un temps a
Vitòria (Àlaba, País Basc),
passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà
en contacte amb els Grups de
Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb
altres companys, a
la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció
de protesta contra la mala qualitat
del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest
fet, va
ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual
només complí tres
mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre
de 1933 a Sant
Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons
d'Ocaña i de Cartagena.
Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per
participar en l'aixecament
asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat
gràcies a l'amnistia de 1936, es
lliurà a l'organització de les Joventuts
Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra.
Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els
rebels enquadrat en
la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de
la CNT de
Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué
Guipúscoa a mans
feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i
Catalunya. En maig de 1937,
juntament amb sa companya María de la Soledad Casilda
Hernáez Vargas (Casilda, la
Miliciana), va defensar la
«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès
nacional i regional de la CNT–
contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat als camps de concentració de Sant Cebrià
i de Gurs. Quan esclatà la II
Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i
s'integrà en la Resistència,
col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya,
especialment a les vies
fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants
més destacats de la
Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com
ara la
seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la
CNT, el desembre de
1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de
març de 1945 del
«pacte de fidelitat» al govern republicà
del lehendakari José
Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de
Baiona». El juliol de 1945 assistí a la
reunió que tractà a Baiona (Lapurdi,
País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i
elegí el Comitè Regional.
Poc després, el novembre d'aquell any, participà
en la reunió que confirmà la
ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional.
El febrer i el
juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del
Comitè del Nord de la CNT
«reformista» en representació de
Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que
acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al
Comitè Regional en
representació de Guipúscoa. A més en
1947 fou suplent de Daniel Orille Orive
per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de
1948
assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels
anys seixanta va fer
costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la
pintura i a
l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu
domicili
a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i
independentistes
bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de
Universo Latorre
Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de
desembre de 1982 al seu domicili de Biarritz
(Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José
Antonio també va ser militants
confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la
biografia Félix Likiniano.
Miliciano de la utopía. Félix
Likiniano
Hériz (1909-1982) Casilda Hernáez Vargas (1914-1992) ***
Isidre
Nadal Baqués (Llum
de la Selva) - Isidre Nadal
Baqués: El 23 de desembre de 1983 mor a la
Galera (Montsià, Catalunya) el
pacifista, naturista, ecologista, vegetarià
crudívor,
eremita i
anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal
Baqués, conegut com Llum de la
Selva, L'Avi Llum o L'Avi Selves.
Havia nascut el 6 de gener de 1877 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una
prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia
nascut al
barri conegut com El Polvorí, a les faldes de
Montjuïc, i no va ser inscrit al
registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal
els horts
de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de
mare als sis, i encara
una altra versió diu que havia estat abandonat al port de
Barcelona en nàixer i
que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el
nom d'Isidre per la
seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva
data de naixement
inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon
llinatge
Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys
quedà orfe i recorregué els
camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la
zona.
Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al
port de Barcelona,
relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista
d'aleshores. Quan
tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles,
aconseguí eludir el
servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les
comunitats seguidores de
l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades
«Comunitats dels Esperits
Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes.
Sembla que mantingué
correspondència directa amb Tolstoi i que aquest
subvencionà aquestes
comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser
nomenat «Mestre de la
Natura» i canvià el seu nom pel de Llum
de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia
i de la seva Escola
Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo
Morral Roca i quedà
molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat
contra el rei Alfons
XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el
posà de capatàs. Es va fer
vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà
l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà
arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925
fundà la Societat
Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol.
Col·laborà
en la revista naturista Pentalfa.
En
1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya) i l'any següent
fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i
Cultura», que es reunia al cafè de
Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants
anarquistes com Bru
Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era
partidari de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de
l'escola llibertària
Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per
Edgardo Ricetti. En
1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig),
comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que
batejà amb el nom de
«Jardí de l'Amistat», on,
conseqüent amb les seves idees, visqué moltes
dècades
sense diners ni electricitat, només amb els productes del
conreu de la terra.
En aquests anys republicans es relacionà amb el grup
teosòfic «Rama Fides» de
Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la
Revolució espanyola
va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de
Sabadell de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus
coneixements agronòmics resultaren
de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola
naturista i la Granja
Natura que havia creat enregistrà una ampliació,
on a més de construir-hi una
biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues
colònies: una de set famílies al
mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre
de vuit famílies al barri de Can
n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de
1937», els seus membres van
ser detinguts per la reacció comunista acusats
d'emmagatzemar armes i
municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les
tropes franquistes al
final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu
habitatge del «Jardí de
l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el
seu Ateneu Cultural que s'havia
constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de
Larra de Sabadell
i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la
localitat. Durant el
franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que
ocupava va ser
engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies
a l'escriptor
Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí
de l'Amistat», conegué el
filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas
Gandhi, qui visità Can
Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els
activistes Lluís Maria
Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una
Escola de Naturosofia o Saviesa
Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell
(veïns de la
rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de
Montserrat,
teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent
de les comunitats
de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan
morí sa companya
Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva
«Kolònia de Plana
Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23
de desembre de 1983 a la
Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat,
i fou enterrat com
volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres,
amb una túnica blanca
i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de
Sabadell porta el seu
nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà
el documental El Jardí Oblidat. Un
relat coral i en
2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren)
publicà un recull de la seva filosofia sota el
títol Llum de la Selva.
Abandonat durant molts d'anys, actualment el
«Jardí de l'Amistat» està en
vies de recuperació gràcies a la feina de
diverses
entitats ciutadanes. Isidre Nadal Baqués (1877-1983) ***
Necrològica
de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 5 d'abril de 1988
- Liberto Catalán Chiva: El 23 de desembre de 1987 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Liberto Vicente Jacinto Catalán Chiva. Havia nascut el 9 de setembre de 1910 al barri de Sarrià de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Vicente Catalán Pérez, jornaler, i Anastasia Chiva Amor. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona, on, el 10 de març d'aquell any, fou un dels signataris d'un manifest contra l'estratègia sindical trentista d'Ángel Pestaña Núñez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué emigrar a l'Argentina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, pogué retornar a Catalunya i s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la CNT, on milità fins a finals de 1987, quan hagué de ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona malalt de càncer. Posteriorment marxà al domicili francès de sa filla. Liberto Catalán Chiva va morir el 23 de desembre de 1987 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població. ***
Necrològica
de Luisa Pérez Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 23 de
febrer de 1988 - Luisa Pérez
Martínez: El 23 de desembre de 1987 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Luisa Pérez Martínez. Havia nascut el 21 de juny de 1909 aa
Manzanera (Terol, Aragó, Espanya). Era
filla de Miguel Pérez i de María
Martinez. Filla d'una família benestant, es
decantà pel moviment anarquista.
Exiliada, tingué com a company l'anarcosindicalista
Florentino Estallo
Villacampa. En el exili francès, participà
activament en els anys cinquanta,
amb son company, en l'organització d'activitats clandestines
del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la secció Jurídica
del Secretariat
Intercontinental (SI). Luisa Pérez Martínez va
morir el 23 de desembre de 1987 a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
població on residia, i va
ser enterrada tres dies després en aquesta
població. ***
Necrològica
de Manuel Maull Berviel apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 30 de gener de 1900 - Manuel Maull
Berviel: El 23 de desembre de 1989 mor a Aix d'Ais de
Provença (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Maull Berviel. Havia
nascut el 16 de maig de 1916 a Tamarit de Llitera
(Llitera, Franja de
Ponent). Sos pares es deien
Antoni
Maull i Catalina Berviel. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) al seu poble natal, quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
s'enrolà
com a milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies s'integrà en el II Batalló de
la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat al Fort de
Mont-Louis i posteriorment al camp de concentració de
Vernet. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Bobigny (Illa de
França, França) i durant molts
d'anys milità en la Federació Local de Drancy
(Illa de França, França) de la
CNT. Un cop retirat s'instal·là amb sa companya
Maria Giménez a Ais de Provença.
Manuel Maull Berviel va morir el 23 de desembre de 1989 a l'Hospital du
Pays
d'Aix d'Ais de Provença (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de Presentació Gauchola Puchol apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
febrer de 1991 -
Presentació
Gauchola Puchol: El 23
de desembre de 1990 mor a Pinhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Presentació
Gauchola
Puchol, també
coneguda com Presentació
Falgàs, pel
llinatge de son company.
Havia nascut el 22 de juliol
de 1906 a la Torre
del Compte (Matarranya,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Gauchola i Dominga
Puchol.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en
els anys republicans,
durant la Revolució participà activament en les
col·lectivitats del seu poble
natal, rebatejat com Torre Lliure. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, i des de Bordeus (Aquitània,
Occitània) va ser reenviada a l'Espanya
franquista. En arribar al seu poble va ser rapada, apallissada i
traslladada a
Saragossa (Aragó, Espanya), on va ser empresonada 15 mesos.
Un cop lliure marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on, amb un grup de companys aragonesos
anarcosindicalistes, participà en la CNT clandestina. En
aquesta època
s'encarregà especialment de visitar i de portar ajuda i
informació als companys
i companyes confederals empresonats. En 1947, fugint de la
repressió, passà
clandestinament a França i s'establí a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on
residia son company Samuel Falgàs Aguilar, també
militant anarcosindicalista, i
formà part de la Federació Local de la CNT fins
el seu final. Els seus últims
anys visqué a Peròus (Llenguadoc,
Occitània). Víctima d'Alzheimer,
Presentació
Gauchola Puchol va morir el 23 de desembre de 1990 a la llar de
jubilats «L'Oustal»
de Pinhan (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Saturnino Rubio Fernández apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 29 de
gener de 1991 - Saturnino Rubio
Fernández: El 23 de desembre de 1990 mor a
Besiers
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Saturnino Rubio Fernández. Havia nascut
el 25 de març de 1913
a Cuerva (Toledo, Castella, Espanya). Sos pares es
deien Mariano
Rubio i Marta Fernández. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), qual el cop militar feixista de juliol de 1936 es
presentà voluntari al
front de Toledo. Després va combatre al front de Madrid, on
resultà ferit.
Posteriorment passà a Aragó i a Catalunya, on va
romandre fins al triomf
franquista, moment que va passar a França i va ser internat
als camps de
concentració. Posteriorment treballà d'obrer
agrícola i durant l'Ocupació va
ser enviat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944
aconseguí
fugir d'una d'aquestes CTE a la zona de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França)
i s'integrà en un maquis de la Resistència de
Poitiers (Poitou-Charentes,
França), amb el qual restà fins al final de la
guerra. En 1947 s'establí a Besiers,
on milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Francisca
Bocho Rolin. Saturnino
Rubio Fernández va morir el 23 de desembre de 1990 a
l'Hospital de Besiers
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat tres dies
després al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Ángel
Moreno Martín - Ángel Moreno
Martín: El 23 de desembre de 1993 mor a Besiers
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Moreno
Martín, conegut com El Madriles.
Havia nascut el 19 de març
de 1910 a la Vall de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es
deien José Moreno i Toribia Martín.
Instal·lat a Madrid
(Espanya), en 1931 formava part del grup anarquista del barri de Cuatro
Caminos, molt perseguit per la policia. Es va veure obligat a
exiliar-se a
París (França) i a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). De bell nou a la Península,
en 1935 el seu domicili de Barcelona (Catalunya) serví de
refugi a molts de
perseguits, com ara Manuel Acedo. En 1936 residia a França i
es va reincorporar
a la Revolució espanyola, combatent en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola fins que va ser ferit en la batalla
del Segre. Després
treballà com a comissari de Distribució i
Propaganda i posteriorment va
ensenyar els joves l'ús de la màscara
antigàs encarregat pel Comitè Regional de
Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Detingut pels
estalinistes, patí 15 dies de presó a la txeca de
la caserna barcelonina de
Pedralbes. En 1946 fou nomenat secretari a Besiers de la CNT escindida.
Entre
1964 i 1982 fou president de la colònia espanyola de
Besiers. A partir de 1965
milità en els Grups Confederals de Besiers-Montadin i en
1970 assistí com a
delegat a la Conferència de Narbona (Llenguadoc,
Occitània). En 1971 fou membre
de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals
de la CNT a França («Frente
Libertario»), amb Gabriel Aspas Argilés, Sara
Berenguer Laosa, Jesús Guillén
Bertolín, Juan Higueras Pérez, José
Molina Ortega (Acracio Ruiz
Gutiérrez)
i José Sánchez
Conca. També fou president
de la Societat Mutualista Espanyola. Sa companya fou Manuela
Martín. Ángel Moreno Martín va morir
el 23 de
desembre de 1993 a l'Hospital Perréal de Besiers
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Claude Raffara - Claude Raffara:El 23 de desembre de 2007 mor a Toló (Provença, Occitània) el militant anarquista Claude Lucien Raffara. Havia nascut el 5 de gener de 1937 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França). Sos pares, residents a Enghien-les-Bains (Illa de França, França), es deien René Laurent Raffara, oficinista, i Olga Marie Louise Lanson. El 28 de juny de 1958 es casà a Eaubonne (Illa de França, França) amb Yvette Marianne Julienne Le Bigot. Començà a militar en els anys seixanta en diversos grups dels suburbis de regió parisenca de la Federació Anarquista (FA). Enginyer de formació, abandonà la seva feina a plataformes petroleres i es dedicà a l'apicultura i a la compra i venda d'antiguitats. En 1973 s'instal·là a Cabassa (Provença, Occitània). El seu ofici d'antiquari li permeté recórrer tota la geografia de l'Estat francès i fer contactes amb nombrosos grups i militants anarquistes. Durant les seves estades a París, recollia materials àcrates de la llibreria Publico que després distribuïa als grups llibertaris occitans. Com a membre de diversos grups llibertaris («Région Toulonnaise» i «Nada», de la FA; i «Libertad»), participà en les grans mobilitzacions d'aquestes, com ara en la lluita antinuclear a Malville (1977), en suport de «Radio Libertaire», contra la Guerra del Golf, contra la Cimera del G8 a Gènova, etc. Claude Raffara va morir de sobte el 23 de desembre de 2007 a Toló (Provença, Occitània) a conseqüència d'una infecció pulmonar i les seves exèquies es realitzaren a Cabassa el 27 de desembre, on els companys i sa companya Marianne li reteren un homenatge i posaren una placa en memòria seva. ***
David
Koven -
David Koven: El 23 de desembre de 2014 mor a Vallejo
(Solano, Califòrnia, EUA) l'escriptor,
artista, pedagog, sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que
va fer
servir els pseudònims D.K.
i Casey. Havia nascut l'11 de
setembre de
1918 a la comunitat jueva de Brownsville (Brooklyn, Nova York, Nova
York, EUA).
Quan tenia vuit anys sos pares se separaren i en 1928 son
germà menor Bobbie va
morir a conseqüència de les complicacions sorgides
a causa d'una infecció de
l'oïda, en un temps on la penicil·lina, que li
hagués salvat la vida, no es
comercialitzava. En 1931 son pare morí d'un atac de cor i
ell passà a viure amb
sa mare, l'àvia Yetta i sa tia Sarah. Ben aviat es
radicalitzà ideològicament i
passà a militar, d'antuvi, en la Young Communist League
(YCL, Lliga dels Joves
Comunistes), sobretot per lluitar contra els desnonaments i la pobresa;
però va
trencar en 1936 després d'apassionar-se pel
procés revolucionari llibertari
espanyol i d'integrar-se en les xarxes de suport d'aquest, i
després que els
comunistes trenquessin el «Jurament d'Oxford»,
abandonant l'antimilitarisme per
preparar-se per a la guerra al costat del Govern
nord-americà. En 1937 es va
graduar a l'institut després d'assistir a les classes
nocturnes, ja que durant
el dia es dedicava a fer feina en allò que podia. En aquesta
època conegué un
grup anarquista i en una de les seves activitats, el
«Class-war Prisoners' Ball»
(Ball pels Presos de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat
anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del Món) per recaptar fons en suport dels
presos, conegué
l'anarquista Audrey Goodfriend, que esdevingué sa companya
durant 35 anys i
mare de les seves dues filles, Diva i Nora. En plena Gran
Depressió, tingué
sort i troba un lloc de feina en els ferrocarrils, a
l'Estació Central de Nova
Jersey, a Jersey City (Nova Jersey, EUA), primer treballant als rails i
després
com a ajudant a les calderes de carbó. S'afilià a
la Boilermakers Union (BU,
Unió de Calderers), on desenvolupà una intensa
activitat sindical la resta de
sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils, passà a treballar a la
marina mercant, on
va fer un curs de comissari a bord, però va ser expulsat per
insubordinació
just quan acabà la formació. D'aquesta manera va
perdre l'oportunitat
d'esdevenir mariner, però tal vegada va salvar la vida ja
que els alemanys
bombardejaven molts vaixells comercials durant la II Guerra Mundial. A
finals
del conflicte bèl·lic va ser cridat a files,
però es va declarar objector de
consciència. A Nova York, David i Audrey entraren a formar
part del grup
anarquista «The Vanguard» (Gilbert Connolly, Yetta
i Lou Hoenig, Milton Horn, Clara
Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que
edità una publicació
del mateix nom, Vanguard
(1932-1939),
i distribuí el periòdic Spanish
Revolution (1936-1937). Més
tard
foren membres del grup llibertari editor de la revista
antibel·licista Why?
(1942-1947). Aquest grup (Diva
Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman,
Jackson
MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947
canvià de nom pel de
«Resistence», ben igual que la seva
publicació Resistence
(1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953,
encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat
a San Francisco
(Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una
fàbrica de materials plàstics,
on, després de veure l'explotació i l'assetjament
sexual cap a les dones que hi
treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat
que pogués fer front
aquests abusos, però poc després la planta
industrial va tancar i el seu
propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la
instal·lació li va
ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà
durant la resta de
sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers
(IBEW,
Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i
amb la qual es va
jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa
Oest en
1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del
periòdic Why? i
entrevistant-los. En 1948
s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una
comuna. En aquesta
època entraren a formar part del «Libertarian
Circle» (Cercle Llibertari),
creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951
nasqué sa primera filla,
Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquesta
època Audrey estudià magisteri
i quan acabà la carrera la parella viatjà durant
mig any per Europa amb una
rulot. En 1956 David edità a San Francisco el
periòdic anarquista The Needle,
en el qual col·laboraren
intel·lectuals de la «Beat Generation»
(Robert Duncan, Gregory Corso, Allen
Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials
d'aquell any
va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga
«Pacifica Radio»),
juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista
abstencionista.
En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae,
objectors de
consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses
respectives companyes
(Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara
Stan i Mary Lou
Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú
cultural i una
escola llibertària a Berkeley (Alameda,
Califòrnia, EUA), basada en les idees
pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill,
que batejaren
«Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que
encara avui existeix. Durant
els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra
la
guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day
Committee» (Comitè del Dia
del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest
comitè, va ser
detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la
parella
començà a col·laborar en
«Food Conspiracy» (Conspiració
Alimentària),
cooperativa local que adquiria productes biològics a altres
cooperatives de
producció i els distribuïa sota el lema
«La granja a la taula». En 1975 la
parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre
el 24 i el 30 de
setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro
Internazionale Anarchico»
que se celebrà a Venècia (Vèneto,
Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo
(Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu
art i la seva escriptura,
participant intensament en la vida comunitària, especialment
amb la biblioteca
i llibreria artística «The McCune
Collection». En aquesta època
col·laborà amb Freedom
i The Raven. En aquests anys,
gràcies a la influència de la seva nova
companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un
setmanari local
publicà en una secció fitxa («In the
Kitchen with Koven. "The Eccentric
Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta
col·laborà amb
l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va
morir
tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva
visió va començar a
minvar i amb ella la seva capacitat de producció
artística i literària (poemes,
escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquesta
època col·laborà
en Social
Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament
vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en
2013, va morir el 23 de
desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important
correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi
Libertari Archivio,
Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West,
etc.) i
destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio,
Howard
Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter,
Colin Ward,
David Wieck, etc.). ***
Alexandre
Skirda al Centre Ascaso-Durruti de Montpeller (abril de 2017) - Alexandre Skirda:
El
23 de desembre de 2020 mor a París (França)
l'historiador, traductor, llibreter
i militant anarquista Dimitri Broslavsky –qui a partir del 9
de juny de 1969
prengué el nom legal de Dominique Brevan–, conegut com Alexandre
Skirda o Alex Skirda. Havia nascut el 6 de
març de 1942 a l'Hospital
d'Houdan (Illa de França, França). Sos pares,
immigrants residents a Adainville
(Illa de França, França), és deien
Georges Broslavsky, nascut a Khàrkiv (Ucraïna),
taxista, i Élisabeth Rodionoff, nascuda a Pskov
(Rússia). En 1961 cofundà, amb
Roland Biard, el Grup d'Estudis i d'Acció Anarquista (GEAA).
Sembla que
participà en les activitats dels Grups d'Acció
Revolucionària contra la Guerra d'Algèria.
Comunista llibertari, milità posteriorment en la
Unió dels Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC). En 1965, amb Roland Biard i altres companys,
s'arribà al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa), amb el
projecte de crear
un CIRA a París, però aquesta empresa no
reeixí. Entre maig i juny de 1968 fou
un dels atiadors de l'ocupació de la Facultat de Censier de
París i fou membre
del Moviment Comunista Llibertari (MCL), que s'acabava de fundar al
voltant de
Georges Fontenis i de Daniel Guérin. A finals dels anys
seixanta fou membre del
parisenc «Grup Kronstadt» de l'MCL. En 1971, arran
del fracàs de les
negociacions de fusió entre l'MCL i
l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), entrà a formar part de l'ORA, amb sa germana Natacha,
Roland Biard i
Daniel Guérin. Va ser membre de la comissió del
periòdic Front
Libertaire de
Luttes de Classes,
de l'ORA, on en 1971 publicà les seves traduccions de
textos i de documents de Piotr Arshinov, Nèstor
Makhnò, Efim Yartchouk, la
insurrecció de Kronstad i sobre la «Plataforma
Arshinov». També va traduir al
francès assaigs del llibertari polonès Jan Waclav
Makhaïski, com ara Le
socialisme des intellectuels. Critique des capitalistes du savoir. Dimití
de l'ORA, organització que el va acusar de ser un militant
més teòric que
pràctic i a partir d'aquell moment es dedicà als
seus estudis històrics. Es destinà
a preservar la memòria de militants anarquistes (Marcel
Body, André Bösiger,
Nèstor Makhnò, Nikola Txorbadieff, etc.) i
col·laborà amb els documentals de
Bernard Baissat. Es guanyà la vida com a llibreter venent
llibres de segona en
una de les casetes del Sena. En els últims anys de sa vida
amplià els seus
estudis a la història general de Rússia. Trobem
textos seus en nombroses
publicacions periòdiques, com ara Autogestion, Bulletin de la Commission
Idéologique Union des Groupes Anarchistes Communistes.
Région parisienne, Bulletin Intérieur de
l'Union des Groupes
Anarchistes Communistes,
Cahiers de
l'Humanisme Libertaire,
Continuos
le debat, Documents Rouge et Noir, La Feuille, Front
Libertaire de Luttes de Classes, IRL, Le Monde Libertaire, Noir,
Occitanie
Libertaire, Spartacus, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Kronstadt
1921. Prolétariat contre bolchevisme (1972), Nestor
Makhno, le cosaque de l'anarchie (1982), Les Cosaques de la
liberté.
Nestor Makhno et la guerre civile russe (1985), Autonomie individuelle
et force collective. Les anarchistes et l'organitzation de Proudhon
à nos jours
(1987), Nestor
Makhno, le cosaque libertaire (1888-1934). La guerre civile
en Ukraine (1917-1921)
(1999 i 2005), Les
anarchistes russes, les
soviets et la Révolution de 1917 (2000), La Traite des Slaves.
L'esclavage
des Blancs du VIIIe au XVIIIe siècle (2010), Kronstadt 1921.
Prolétariat
contre dictature communiste (2012), Les Russies inconnues (2014), Kronstadt
1921. Soviets libres contre dictature de parti (2017), Un plagiat
«scientifique».
Le copié-collé de Marx (2019), Nestor Makhno. La lutte pour les
soviets
libres en Ukraine (1917-1921) (2020), entre d'altres.
També va traduir
obres de teatre de Vladímir Maiakovski i de Vsevolod
Vichnevski. Al final de sa
vida va perdre la visió d'un ull a resultes d'una
operació. El seu últim domicili
va ser al número 5 de Cité Joly de l'XI Districte
de París. Malalt de càncer, Alexandre
Skirda va morir el 23 de desembre de 2020 a la Clínica
Jeanne Garnier del XV
Districte de París (França); incinerat el 31 de
desembre al cementiri parisenc
de Père-Lachaise, amb la presència de sa germana,
d'amics i de militants de
diverses organitzacions (Edicions Spartacus, Federació
Anarquista, «Noir et
Rouge», etc.), les seves cendres s'hi dipositaren al
columbari. ---
|
![Josep Viadiu Valls fotografiat per Senya Fléchine a Mèxic [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/viadiu/viadiu02.jpg "Josep Viadiu Valls fotografiat per Senya Fléchine a Mèxic [IISH]")
![[22/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/12]") |
|
![[24/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/12]") |
|
|
| Actualització: 28-08-24 |