|
---
Anarcoefemèrides del 24 de febrer Esdeveniments
Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste - Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de
1884 surt a Lió
(Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre
Anarchiste (L'Hidra
Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat.
Igualtat. Justícia». Era continuació
de Le Défi. Robert Claude en va ser el
responsable editorial i G. Robert
el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un
monogràfic destinat a la
condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el
número 4 (16 de març de
1884), imprès en paper de color violeta,
commemorà la Comuna de París. Els
articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a
més de Cyvoct,
Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van
col·laborar Henriette
Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren
sis números,
l'últim el 30 de març de 1884, i fou
substituït per L'Alarme. ***
- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 –del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902. ***
Cartell
de la conferència - Conferència de Kropotkin: El 24 de febrer de 1896 el científic anarquista Piotr Kropotkin fa la conferència «What man can obtain from the land» (Allò que podem obtenir de la terra) al Working Lands Institute (Institut de Terres de Conreu) de Londres (Anglaterra). La conferència científica tractà diversos temes (superpoblació, superproducció, agricultura a diversos països, agricultura intensiva, jardineria industrial, etc.). ***
Portada
del primer número d'Sprawa
Robotnicza - Surt Sprawa Robotnicza: El 24 de febrer de
1912 surt a Cracòvia (Imperi Austrohongarès;
actualment Petita Polònia,
Polònia) el primer número del periòdic
anarquista en llengua polonesa Sprawa
Robotnicza. Organ
Syndykalistów-Rewolucyjnych (La Causa dels
Treballadors. Òrgan dels
sindicalistes revolucionaris). Editada pel químic i
bioquímic anarquista i lliurepensador
Augustyn Wróblewski, sortí d'antuvi setmanalment
i després mensualment, amb un
tiratge de 1.000 exemplars. Criticà durament el
parlamentarisme, el militarisme
i la propietat, així com l'Església i l'Estat,
tot reivindicant el sindicalisme
revolucionari. Hi van col·laborar destacats
intel·lectuals, com ara Berłold
Berman, Kazimierz Czechowski, Arnold Gahlberg, Stanisław Łańcucki,
Tadeusz
Seweryn, Tadeusz Śmiech o Jan Wiktor. Mantingué un estret
contacte amb el
moviment i la premsa anarquistes d'Europa, com ara Luigi Bertoni,
Raphael
Friedeberg, Pierre Ramus o Józef Zieliński. Patí
nombrosos atacs de la censura
estatal, que segrestà sis números i
detingué Wróblewski en diferents ocasions. Es
coneixen 12 números, l'últim el del 21 de maig de
1913. Perseguit per les
autoritats, l'estiu de 1913 Wróblewski s'exilià a
París (França) i el periòdic
deixà
de publicar-se. ***
Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo - Escola llibertària
de Campinas: El
24 de
febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil),
davant la presència
de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai,
l'escola
llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de
Campinas, iniciativa
dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva
instal·lació
vingué precedida d'una col·lecta de fons entre
els associats de la Lliga
Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista
Henrique Barcelos,
en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els
militants Jaime
Moreira, Júlio Sorelli –secretari de la
Federació Obrera de São Paulo (FOSP)–
i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament
lliure i la pedagogia
moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió
(José Piovesan, José Fonseca,
Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório
Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de
materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En
1908, al final de
l'any escolar, Adelino de Pinho farà la
conferència «Per l'educació i pel
treball», on exposarà les seves idees sobre
l'educació, idees que seran
emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va
ser una de les bases
del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo
organitzades segons
les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la
Confederació Obrera
Brasilera (COB). ***
La barricada tanca el carrer però obre el camí - Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans –saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques–, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres. ***
Los Solidarios, per Rai Ferrer - Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, que és detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França. ***
Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro - Atemptat contra Luis Pardeiro:
El 24 de febrer de 1932,
en un
pas a nivell situat al cantó
del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo
(Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de
nombrosos
anarquistes –el cas més sonat va ser el de Miguel
Arcángel Roscigna–, i segon
cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al
cap mentre hi anava
amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja,
també va morir en aquest
atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno
Antonelli Dellabella,
Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant
la
vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:
«Ull per ull, dent per
dent.» Atemptat contra Luis Pardeiro (24 de febrer de 1932) ***
Convocatòria del míting publicada en Spanish Revolution del 25 de febrer de 1938 - Míting per la
Revolució espanyola: El 24 de febrer de 1938 se celebra a l'Ateneo Hispano de
Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), local de les Societats Hispanes Confederades
(SHC), el míting «Come and Her Direct Message From Spain» (Vina i escolta el
missatge directe des d'Espanya) en suport de la Revolució espanyola. En aquest acte, organitzat per la United
Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova
York, hi van intervenir F. Brand, corresponsal d'Spanish Press; Douglas Clark,
membre del «Batalló de la Mort» i de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), recent arribat d'Espanya; Maximiliano
Olay, director de l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa de la CNT als
EUA; Jack Shannon, representant de l'anarcosindicalista Industrial Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món); i Joseph Zack Kornfeder,
escriptor comunista dissident acostat aleshores a l'anarquisme. ***
Cartell
de l'acte - Chansons anarchistes: El 24 de febrer de
1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy
(Savoia,
Arpitània) un recital de cançons anarquistes de
set hores de duració sota el
títol «Chansons anarchistes. 7 heures
Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup
Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia
aconseguí fons per a editar obres
d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els
cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi.
També va haver
parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista
«1er de Mai»
havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de
Malatesta (Écrits choisis,
I) i decidí fer aquest
recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits
choisis, II (desembre de 1981), Écrits
choisis, III (febrer de 1982) i Pour
ou contre les élections. La polémique entre
Errico Malatesta et
Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982). ***
Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun - Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga, en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.
Naixements
Foto policíaca d'Édouard Degernier (8 de març de 1894) - Édouard
Degernier: El 24 de febrer de 1849 neix a Gand (Flandes
Oriental, Flandes) el
sastre fitxat com a anarquista Édouard Degernier
–també citat erròniament Dejernier.
Sos pares es deien
Jean-Jacques Degernier i Benoîte Lefevre. El 10 de maig de
1873 es casà al IX
Districte de París (França) amb la modista Marie
Jeanne Mees, la qual va morir
el 18 d'abril de 1878 amb 23 anys. Des d'octubre de 1891 tenia com a
companya la
cuinera Péronne Pellaz. Segons la policia era assidu del
restaurant regentat
per l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer
Ramey, freqüentat per
sastres i per anarquistes. El 5 de març de 1894,
després de comprar el
restaurant a Louis Duprat, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), a
través
de Louise Pioger (Quitrime), per
5.000 francs, muntà un comerç de venda de vins
amb sa companya. El 6 de març de
1894 va ser detingut en una gran agafada al local de Duprat i el seu
domicili, al
número 29 del carrer Trois Frères va ser
escorcollat sense cap resultat. Fitxat
el 8 de març de 1894 en el registre antropomètric
del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat tres dies
després.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892 - Auguste Faugoux: El
24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira,
França) l'anarquista
Auguste Alfred Faugoux. Sos pares es deien Auguste-Alexis Faugoux,
calderer, i Victoire-Augustine Gourdon. Quan tenia 10 anys
perdé
son pare.
El desembre de 1878,
no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa
germana de
tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de
dos empresaris de
Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra
a
treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País
del Loira, França) i
més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades
distintes entre 1884
i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes.
El 24 de novembre
de 1885 va ser condemnat a París (França) a una
multa de 25 francs per «ebrietat
i insults als agents». En aquesta època figurava
que era casat i estava
domiciliat al número 37 del carrer de l'Union
d'Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França). Quan les eleccions legislatives
de 1889 publicà un manifest
revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre
abril i maig
de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri
Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista
d'Émile Pouget Le Père
Peinard. Defensat per Sébastien
Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per
l'Audiència del
Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per
«apologia del crim del
general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i
a l'incendi i per provocar
els militars per a desviar-los del seu deure».
Fugí cap a Espanya i després
passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer
daurador ambulant–, Londres i
Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a
París. El 16 de febrer de 1892, a
causa d'una delació, va ser detingut a
Ménilmontant, al barri de Belville de
París, portant un revòlver i un punyal; jutjat,
va ser condemnat a un més de
presó per «possessió d'armes
prohibides». A començament de març
d'aquell any
l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos
de presó per un article
aparegut el desembre de 1890 en Le
Père
Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra
els vaguistes
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892
va ser condemnat
per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs
forçats a 20 anys de
prohibició de residència pel robatori de dinamita
a les pedreres Cuizy de
Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de
França, França) durant la
nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de
François Koenigstein (Ravachol),
Benoît Chevenet (Chalbret),
Julien Drouet i Georges Étiévant.
En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per
a enviar-la a
Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els
companys executats a
Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la
sentència cridant: «Prou de
fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia!
Fora tots els
burgesos!», i digué que «s'emportaria al
presidi els seus sentiments d'odi
contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb
altres
anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin
Paridaën, Charles Antoine
Simon (Biscuit), Benoît
Chevenet i
Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell
emmalaltí a causa
de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt,
va ser transferit
amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale
(Caiena, Guaiana
Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894. ***
Necrològica de Jean-Baptiste Bayon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 14 de desembre de 1923 - Jean-Baptiste
Bayon: El 24 de febrer de 1863 neix a Le
Chambon-Feugerolles (Roine-Alps,
Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador
Jean-Baptista Bayon. Era fill de Philibert Bayon, forjador, i de
Françoise Elise
Cubizol, domèstica. Es guanyava la vida com son pare,
treballant de forjador i
era conegut al seu poble com «Le Père de
l'Anarchie». Sa companya fou Anaïs
Jeanne Duplain, de qui va enviudar. Malalt durant gairebé un
any, Jean-Baptiste
Bayon va morir en la misèria el 15 de novembre de 1923 al
seu domicili, al
número 9 del carrer Thomas, de Le Chambon-Feugerolles
(Roine-Alps, Arpitània),
deixant una companya invàlida. ***
Mauricius - Mauricius: El 24 de febrer de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Frédéric Justin Vandamme, més conegut com Mauricius. Sos pares, paperaires, es deien Frédéric Joseph Vandamme i Pauline Louvet. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. En aquests anys tingué com a companya l'anarquista Rirette Maîtrejean. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. El 23 d'abril de 1949 es casà al IX Districte de París amb Benoîte Lagrange. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels «serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris, és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité, Les profiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907), L'apologie du crime (1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922), L'outrage aux moeurs (1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a la Clínica Maussins-Nollet de París (França). ***
Angiolino Bartolommei - Angiolino
Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo
Bartolomei, i conegut com Meo
o Meone. Sos pares es deien
Agostino
Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove,
començà a treballar de
terrelloner en la reorganització de les rases de la plana
del seu poble,
juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli,
Narciso
Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide
Ceccarelli,
i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En
1907 participà,
amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado
Portanti),
en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre
del
Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari
d'Estudis
Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista
d'Scarlino (Liberato
Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti,
Costantino
Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi,
Virus
Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al
periòdic L'Avvenire Anarchico
de Pisa (Toscana,
Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai
Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la
intervenció italiana en la
Gran Guerra, però per la insistència de la seva
mare es va veure obligat a
acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria
de
Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu
i una
medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya
i de la
60 Bateria d'artilleria, acaricià, després
d'haver participat en la conquesta
de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses
condicions de vida
dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta
elecció. Després de la
guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920
participà en l'ocupació
anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921
va fer una crida
als vilatans a no participar en la inauguració del
Banderí del Fascio
d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu
manifest i agrediren
els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà
disparant, però va
ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino
(Toscana,
Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista
Salvatore Salvatori, i va ser denunciat,
ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27
de
setembre de 1921, després del descobriment d'alguns
cartutxos de gelatina
explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino
del seu
padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge
policíac per
incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte
de tinença
d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament
a Suïssa, primer
directament i posteriorment travessant Àustria,
però a Brenner (Tirol del Sud)
va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922
va restar
tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia),
on va ser sotmès a
insults i cops, i després pogué retornar a
Piombino, on els feixistes havien
amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922
passà il·legalment a França. El 23
de març de 1923 s'embarcà cap a
Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de
Redevès. Després retornà a
França i s'establí a Sedan (Ardenes,
França). El 13
d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes,
França) i el 10 de
juny va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Grosseto (Toscana,
Itàlia) a cinc mesos de presó per haver
participat en la redacció, quatre anys
abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser
acusat
d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del
periòdic Ganellone,
número únic publicat per
Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània),
que contenia greus insults
contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va
ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència de
Grossetto a un any de presó. Treballà
de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de
1928 matà en aquesta
localitat el capellà de l'«Opera
Bonomelli» (organització catòlica
d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy
Cesare Cavaradossi
qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de
França, de denunciar un company
i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit
disparà contra la
botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a
Bèlgica, però el 21
de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja,
Valònia) per
«vagabunderia i possessió d'armes» i
empresonat a Lieja (Valònia). França
demanà la seva extradició i els feixistes acusen
l'escriptor maximalista
Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell
sempre
defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la
guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista
(CDA) que, amb el
Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA),
celebrà conferències i reunions i
edità fullets, com ara Pourquoi
Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els
números monogràfics especials de Resistere!
(1929) i de Droit d'Asile (setembre
de 1929). En
aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes,
comunistes,
bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport
de destacats
polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde,
Van Overstraeten, etc.).
La campanya de solidaritat va ser força eficaç i
el 20 de febrer de 1930 va ser
alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava
d'«crim polític»
i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a
Alemanya. El 30
d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Nancy (Lorena,
França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931
col·laborà en el periòdic publicat
a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera
Nera.
Mensile anarchico rivoluzionario. Després de
passar per Austràlia, fixà la
seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser
inclòs per la Prefectura de
Grossetto en la llista de «subversius terroristes»
que romanien a l'estranger.
A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué
relacions fraternals
amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce
Fabbri. En
els últims anys de sa vida es negà a regularitzar
la seva situació, buscant el
reconeixement de la seva condició de víctima de
la persecució política. Durant
sa vida mantingué una estreta correspondència amb
l'anarquista Ugo Fedeli.
Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo
(Uruguai). Angiolino Bartolommei (1894-1960) ***
Antonio
Pietropaolo - Antonio Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el pseudònim Luciano. Son pare es deia Filippo Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia), on assistí a l'escola de secundària. Ben aviat destacà per les seves tasques de propaganda anarquista i patí repetides persecucions policials. En aquests anys era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità en la Unió Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio Perrelli i altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli, obrí un taller mecànic al carrer Casale de Milà, que esdevingué un destacat lloc de reunions anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va ser processat per «associació criminal i atemptat contra els poders de l'Estat», però en va ser exonerat durant la instrucció. En aquesta època estava matriculat a la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia l'acusava de ser un dels membres de l'escamot que calà foc la redacció del periòdic socialista Avanti. El 23 de març de 1921 va ser novament detingut arran de la investigació de l'atemptat contra el teatre Diana de Milà acusat d'«associació criminal i fabricació, possessió i transport d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de l'«associació subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el llarg procés, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys de vigilància especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida (Campània, Itàlia), després a Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto (Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de la presó. Després de passar dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria, Itàlia), s'instal·là a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué els seus estudis i es matriculà a la Facultat de Ciències Econòmiques, aconseguint la titulació. De bell nou a Milà, constantment vigilat per la policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta del prefecte Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones perilloses» i després també del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava estretament vigilat. A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de Santa Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de motors i generadors, i amb un grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi Discacciati, Bruno Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè d'Agitació Antifeixista (CAA) per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan esclatà la guerra es va traslladar amb tota sa família a Corteolona (Llombardia, Itàlia) i, després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'ajuntà amb Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres anarquistes i membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada Partisana «Errico Malatesta», que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos caiguts presoners per les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans eslovacs que operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano, nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS nazis i va ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a l'espera de ser deportat a Alemanya, però, just abans de la insurrecció general del 25 d'abril de 1945, va ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà en el I Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli presentà la tesi anomenada «comunisme llibertari». Enfrontat als «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit grup de delegats milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE, Unió Espàrtac), de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final del congrés i, pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després de l'escissió, amb Carlo Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà l'efímera Federació Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale i L'Impulso i establí contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer de 1951 creà a Gènova (Ligúria, Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), de tendència comunista llibertària. Encara que participà en congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de 1961, durant els anys següents la seva participació política minvà i acabà cessant gairebé per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Necrològica
de Sergio Gago Rivero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de març de 1968 - Sergio Gago
Rivero:
El 24 de febrer de 1900 neix a San
Martín de Valderaduey (Zamora, Castella, Espanya)
–algunes
fonts citen erròniament Madrid (Espanya)–
l'anarcosindicalista Sergio
Gago Rivero –algunes fonts citen erròniament el
segon
llinatge com Riviero.
Sos pares es deien Claudio Gago Andrés, jornaler, i Antolina
Rivero Gimeno. Quan era molt
jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de
Madrid de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista
de juliol de 1936
fou milicià en un batalló confederal. En 1939,
amb el triomf franquista, passà
a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment s'integrà
en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després
de la II Guerra
Mundial s'establí a Miramàs (Provença,
Occitània), on participà en
l'organització de la Federació Local de la CNT.
Sergio Gago Rivero va morir
l'11 de febrer de 1968 al seu domicili de Miramàs
(Provença, Occitània) i va
ser enterrat en aquesta localitat. ***
Antonio
Espinosa Rodríguez - Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 –el certificat de defunció cita erròniament 1908– neix a La Oliva (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio María de San Mateo Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Era fill de Francisco Espinosa Espinosa, propietari, i de María Rodríguez Gutiérrez. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la «Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir l'11 de desembre de 1994 a Puerto del Rosario (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. L'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom. ***
D'esquerra
a dreta: Bartolomé Flores Cano, Alonso Asensio
Sáez, Joana Morales i Juana Alonso Torres - Alonso Asensio Sáez: El
24 de febrer de 1909 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia,
Espanya)
l'anarquista Alonso María Asensio Sáez. Era fill
d'Agustín Asensio Gallardo, jornaler, i de Luisa
Sáez
Cano. Emigrà a Olesa
de Montserrat (Baix Llobregat,
Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i
milità en les Joventuts Llibertàries
de la localitat. Durant la guerra civil lluità com a
milicià en la «Columna
Terra i Llibertat» als fronts de Conca i Madrid. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració
d'Argelers. Sa companya, Juana Morales, va tenir la seva filla Louise a
la
maternitat de Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). Amb sa companya i sos tres
infants acabà al camp de concentració de
Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord),
amb sons cosins, els anarcosindicalistes Juana María Alonso
Torres i Bartolomé
Flores Cano. Posteriorment treballà d'obrer al departament
de l'Avairon.
Posteriorment s'instal·là definitivament amb sa
família a Lo Martigue. Alonso
Asensio Sáez va morir el 30 de novembre de 1991 a Lo
Martigue (Provença,
Occitània). ***
Lisardo
Gutiérrez Alba - Lisardo Gutiérrez Alba: El 24 de febrero de 1912 neix a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Lisardo Gutiérrez Alba –a vegades citat erròniament com Abelardo Gutiérrez Digón– i que va fer servir el manlnom d'Abelardo. Sos pares es deien Juan Gutiérrez Santín, llaurador, i Consuelo Alba Digón.Treballava de sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra son pare va ser afusellat pels feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare, Consuelo Alba Digón, es passà a la guerrilla. Lluità al front asturià fins el seu enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio Ulloa, Siro Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva), Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939 encapçalà un escamot guerriller propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942 assistí, amb altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de Ferradillo, a prop de Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté sobretot a Os Ancares, Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre 1943 i 1945 formà part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa entre la Serra dos Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no aconseguí contactar orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels socialistes de l'FGLG, rebutjà la integració de la Federació en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta integració implicaria la desactivació de la guerrilla. En 1946 col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un grup itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de Galícia (EGG), mantenint diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de 1947, arran de la progressiva caiguda de membres del grup, la rígida disciplina militar estalinista i la pressió comunista per la seva militància llibertària, amb el suport de la xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà amb sos germans Jovino i Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la Península i més tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador Francisco Franco, viatjà a Galícia. Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a Veneçuela quan preparava el retorn definitiu a la seva terra. ***
Juan
García Durán - Juan García
Durán: El 24 de febrer de 1915 neix a A Torre
(Vilagarcía
de Arousa, Pontevedra, Galícia) el bibliotecari, historiador
i militant
anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García,
més conegut com Juan
García Durán o, també, com El Fugas.
Sos pares, no casats, es deien Cándido Costa Saborido i
Concepción García Soto, i l'infant va ser
legitimat pel
matrimoni de la parella celebrat el 28 d'octubre de 1918 a
Vilagarcía de Arousa. Fill d'un fuster
instal·lat a Vilaxoán
de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15
anys s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). També
milità en les Joventuts
Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un
míting cenetista a Betanzos. En
1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en
1936 assistí al
Congrés de la CNT en representació dels sindicats
de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament
feixista s'establí a La Corunya, fugint de la
persecució a la qual era sotmès
per la seva actuació en un conflicte laboral, i es
casà amb Dolores Martínez
Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa
Martínez. Entre el juliol i
l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment
que
adoptà el nom de Juan García
Durán.
Novament capturat el juliol de 1937
a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou
alliberat de
la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La
Corunya, s'incorporà a la CNT
clandestina, participant activament en la reorganització del
sindicat
anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del
Comitè
Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals
de regionals a Madrid
de juliol de 1945 i de març de 1946 –en aquest
últim fou nomenat secretari
polític del Comitè Nacional i secretari de
l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD)–, i al Ple Regional de
començaments de 1945 a La Corunya.
Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales
Vázquez i de Lorenzo Íñigo
Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar
diversos assumptes del
Govern republicà de Giral, i intervingué en tres
consells de ministres. També
en aquests anys mantingué contactes amb el Partit
Galleguista. Participà en
diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de
Lleó i de Galícia.
El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia
durant la
seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a
l'hospital aconseguí fugir. Novament capturat per mor d'un
confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat
a les
presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de
Yeserías, d'on fugí
el 10 de març de 1949 i passà a França
amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una
temporada a França fent de planxador, ja que no
volgué acceptar el suport
econòmic de l'organització anarcosindicalista;
després de fuster i d'auxiliar
de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es
casà en segones núpcies
amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui
tindrà un segon fill,
Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya
també van ser seus i
per això viatjà per uns quaranta països
dels cinc continents. A finals dels
anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer
classes de francès a
l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i
mantingué relacions amb el
grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes
Confederades, realitzant nombroses
conferències on defensà la unitat de les forces
antifranquistes. En 1964
s'instal·là a Montevideo, on va fer classes
d'anglès, de gallec i de portuguès
al Liceu Francès, a la Universitat de la
República i a la Facultat d'Humanitats
i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus
estudis biblioteconòmics,
obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War
(1936-39).
Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966
condemnà
el cincpuntisme. En 1966 prologà el
llibre de Carlos Zubillaga Castelao
no arte galego.
En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre
de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es
doctorà en la
Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per
Pierre Vilar sobre
la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile
espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un
dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant
conferències sobre el tema
per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real,
Vilagarcía,
Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir
força prestigi com a
especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor
històric de la
Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de
bibliotecari en
universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà
a la Península i
passà a viure a Alacant. Assistí al V
Congrés de la CNT, del qual sortí
força
decebut, i es tornà força crític vers
el moviment anarquista. En 1985 fou
nomenat col·laborador de la Càtedra
d'Història Contemporània de la Facultat de
Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir,
gràcies a haver guanyat
la loteria, fundà el «Premi Juan García
Durán», destinat a distingir
bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra
Civil
espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch
Gimpera i després es
va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics
Internacionals de la Universitat de
Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses
publicacions, com ara CNT,
Comunidad
Ibérica,
Cuadernos de
Ruedo Ibérico,
España
Libre,
Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad,
Tiempo de
Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de
Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al
gallec en 2001
sota el títol Pola
liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica
española. Por qué la gramàtica es una
ciència
(1962), La
novela española
de postguerra civil
(1964), Bibliografía
de la guerra civil española
(1936-1939)
(1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic
look at the bicentenial
(1978), Camino
para la paz. Los historiadores y
la guerra civil
(1980), La
guerra civil española. Sus fuentes y sus
lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía)
(1985), entre d'altres. Juan
García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma
el 12 de desembre de 1986 a
Alacant (Alacantí, País Valencià),
quan enllestia una traducció al castellà de
la seva tesi doctoral. ***
Necrològica
de Lorenzo Landeira Ramírez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
febrer de 1985 - Lorenzo Landeira Ramírez: El 24 de febrer de 1918 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Lorenzo Landeira Ramírez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Ramil. Sos pares es deien José Landeira i Dolores Ramírez. Lluità contra el feixisme en la guerra i en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Després de viure per diversos zones de França, s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lorenzo Landeira Ramírez va morir el 6 de desembre de 1984 al Sanatorium des Bas Buissons de Dreux (Centre, França), poc després d'haver realitzat un viatge a la Península.
Defuncions
Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert - Marie Ferré:
El
24 de febrer de 1882 mor a
París (França) la
poetessa, communard i militant
anarquista Françoise Marie Ferré. Havia nascut el
30 d'abril de 1845 al I Districte de París
(França). Sos pares es deien Laurent
Ferré, cotxer, i Marie Rouvière. Es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als
«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. Marie Ferré va morir el 24 de febrer de 1882 a
causa de problemes cardíacs al IX Districte de
París (França). El seu enterrament dos dies
després al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el
«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic. ***
Nota
necrològica d'Henri Raitzon apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de març de 1948 - Henri Raitzon: El 24 de febrer de 1948 mor a Lissieu (Lió, Arpitània) l'antimilitarista i anarcosindicalista Henri Raitzon. Havia nascut el 5 de març de 1886 al II Districte de París (França). Sos pares es deien Louis Raitzon, passamaner, i Françoise Bloch, modista. Obrer metal·lúrgic de professió, abans de la Gran Guerra formà part del Comitè Intersindical de Levallois-Perret (Illa de França, França) de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra va ser mobilitzat com a ajustador a les «Foneries i Acereries de la Marina» a Saint-Chamond (Roine-Alps, Alvèrnia). Participà activament en les vagues de desembre de 1917 per la reintegració del sindicalista pacifista Clovis Andrieu. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Sindicat dels Metal·lúrgics de Saint-Chamond i va ser encarregat per la Unió Departamental de formar part de l'organització de la vaga, gairebé femenina totalment, del sector tèxtil de Saint-Julien-Molin-Molette (Roine-Alps, França). Després d'un viatge a París (França) on s'entrevistà amb membres del sector minoritari confederal en vista a organitzar un moviment contra la guerra, decidí consagrar-se totalment a aquesta activitat. El 3 de febrer de 1919 exaltà a Saint-Chamond la manifestació de dones que s'havia celebrat el 31 de desembre de 1918 a Firminy (Alvèrnia, Occitània) les quals havien impedit partir la lleva de 1913 mobilitzada. En aquesta època orientà els seus esforços en intentar que els joves i les dones s'afiliessin al sindicat, atiant-los a l'acció revolucionària i el 12 de maig de 1918, durant una reunió amb joves de Saint-Chamond, explicà els principis d'aquesta. Durant el moviment de maig de 1918 jugà un paper important en les manifestacions i els mítings a Saint-Chamond, alhora que participà en reunions del Comitè Departamental de Vaga. El 26 de maig de 1918 va ser detingut, juntament amb altres companys, jutjat en consell de guerra i presentat com «sindicalista imbuït d'idees anarquistes de tendències revolucionàries». Tancat a Clarmont d'Alvèrnia, va escriure a Émile Hubert sobre les seves condicions d'empresonament i va triar com a defensors els advocats socialistes Ernest Lafont i Pierre Laval. Posteriorment s'establí a Lió (Arpitània) i esdevingué membre del Comitè de Defensa Social (CDS). També donà la seva adhesió al «II Comitè de Lió per a la Represa de Relacions Internacionals», que esdevingué ràpidament «Comitè per a la III Internacional», on es barrejaven socialistes, anarquistes i sindicalistes. En 1919 mostrà el seu acord amb el règim soviètic que caracteritzava com a «un règim polític construït sobre el sindicalisme revolucionari». El juliol de 1920 era secretari del Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat i pertanyia al CDS. A partir de setembre de 1920, arran d'un debat organitzat a Lió pels metal·lúrgics de la CGT, es posicionà contra l'adhesió a la III Internacional, ja que «els comunistes es mantenien parlamentaristes». El juny de 1921, amb altres companys (Berthet, Duffaux, Herclet, Laplanche) fou delegat de Villeurbanne al Congrés Anarquista Regional del Sud-est celebrat a Lió. Com a membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats del Roine, fou favorable a la participació de la Unió Departamental del Roine al Congrés de París, de sindicalistes minoritaris, celebrat entre el 22 i el 24 de desembre de 1921, principi de l'escissió de la Unió Departamental del Roine el gener de 1922. El març de 1922 esdevingué secretari del Sindicat Unitari de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el juny d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Federació celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Ben aviat començà a tenir problemes amb la direcció confederal unitària. L'agost de 1922, quan les violències policíaques assassines a Le Havre (Alta Normandia, França), combaté, amb Henri Fourcade, la decisió d'anar a la vaga nacional del 29 d'agost i defensant la idea d'una vaga per l'endemà 30 d'agost. Membre del I Comitè Regional dels Sindicats Unitaris, l'agost de 1923 va ser designat per a participar en la Comissió de Propaganda creada per la Unió Sindical. Representà els metal·lúrgics de Givors (Roine-Alps, Arpitània) en el Congrés Ordinari de la CGTU del Roine, celebrat el 5 d'agost de 1923 al Cercle Sindicalista de Villeurbanne, i vota les resolucions presentades per Henri Fourcade, en oposició a l'orientació majoritària confederal comunista. En els següents mesos, amb Théo Argence, Henri Fourcade i Pierre Pontal, contribuí a provocar la crisi que donaria lloc el febrer d'una escissió i la creació d'una nova Unió Regional Sindicalista formada per sindicats autònoms, sindicats minoritaris i minories sindicalistes de tota la zona. El 31 d'octubre de 1926 va ser nomenat delegat de la Unió Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine en el congrés d'aquesta Unió Departamental celebrat a Villaurbanne. Va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) constituïda entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 a Lió. També va ser nomenat secretari de la Federació de Metal·lúrgics de la CGT-SR. El 28 de juny de 1928 es va casar a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Sophie Maddii. Acabà per abandonar l'acció sindical i s'instal·là com a cafeter a prop de Limonest, a la zona de Lió. Henri Raitzon va morir el 24 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 29 de febrer– de 1948 al seu domicili de Lissieu (Lió, Arpitània). ***
Saturnino Culebras Sainz - Saturnino Culebras Saiz:
El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras Saiz
–algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge Sainz–,
conegut com Primo.
Havia nascut el 7 d'abril de 1920
a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya). Sos pares es deien Santiago Culebras
Lápiz i Emilia Saiz Saiz. Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
–pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya),
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart, i enterrat
al cementiri de Montjuïc de la ciutat. ***
L'última foto de Manuel Sabaté Llopart - Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo). Havia nascut el 20 d'agost de 1925 –alguns citen erròniament 1927– a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Era fill petit de Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle, i van tenir quatre fills més: Josep, Francesc, Joan i Maria. Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz. ***
Nota
sobre la mort de Dante Lorenzi publicada en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 28 de març de 1959 - Dante Lorenzi: El
24 de febrer de 1959 mor a Monongahela (Greene,
Pennsilvània, EUA) l'anarquista
Dante Lorenzi. Havia nascut el 17 d'abril de 1889 a Itàlia.
Emigrat als Estats
Units i en 1915 militava en el grup anarquista de Gallatin
(Pennsilvània, EUA).
Mantingué correspondència amb Luce Fabbri. Dante
Lorenzi va morir el 24 de
febrer de 1959 a l'Hospital de Monongahela (Greene,
Pennsilvània, EUA) i deixà
una important quantitat de diners, gestionada per son germà
Sam Ferrari i Italo
Giannini, per a la difusió de les idees anarquistes;
gràcies aquesta donació
(«Fons Dante Lorenzi»), el periòdic
ginebrí Le Réveil Anarchiste
pogué reaparèixer
el novembre de 1960, amb un nou equip editorial de joves anarquistes.
També es
van veure beneficiats amb el «Fons Dante Lorenzi»
la Colònia «Maria Luisa
Berneri» d'Itàlia i Freedom Press de Londres
(Anglaterra). ***
Àngel Samblancat Salanova - Àngel Samblancat
Salanova: El
24 de febrer de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) l'escriptor, periodista,
maçó, polític republicà
federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat
Salanova. Havia nascut l'1 de març de 1885 –segons l'acta de naixement reconstituïda, nasqué el 19 d'agost de 1886– a Graus
(Osca, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Joaquín Samblancat Campo i Mariana Samblancat Español. Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista
que regentava una
fonda a Graus, estudià per imposició paterna per
a capellà al seminari «Corazón
de María» de Barbastre i al
col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons
coneixements de llegües mortes; però
abandonà aquests estudis i marxà amb son
germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se
al comerç. A la capital catalana
estudià el batxillerat en el temps rècord de dos
anys –no es matriculà en les
assignatures de religió– i la carrera de Dret, que
no
acabà fins a 1930,
alhora que començà a col·laborar en
periòdics aragonesos (Ribagorzana) i
extremistes catalans (El Motín, El
Intransigente, etc.). En 1913
amb l'anarquista Ramón Acín publicà a
Barcelona el periòdic setmanal La Ira,
i després de tres mesos a París,
publicà a partir del 28 de novembre d'aquest
mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema
esquerra» i anticlerical Los
Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia,
que el portà a
la presó. En sortir-ne seguí
col·laborant en la premsa radical (La Voz,
La
Lucha, La Libertad, Los Aliados,
El Insurgente, El
Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En
aquests anys
començà la seva carrera política: el 8
de març de 1914 es presentà com a
candidat per Renovació Republicana a les eleccions
legislatives, l'any següent
signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista
i el 9 d'abril de 1916 fou
candidat per Reivindicació Republicana Autonomista
també a les legislatives.
Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals
per al setmanari Rebeldía.
Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en
aquells anys milità
en la maçoneria, enquadrat en la lògia
«Constància 348» de Saragossa sota el
nom simbòlic de Lucifer –entre
1918 i
1919 fou membre de la lògia
«Justícia» de Barcelona–, i
freqüentà el cercle d'intel·lectuals
llibertaris
«Talión» (Ramón
Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín,
etc.), que editava un
setmanari del mateix nom. En 1917 conegué
l'anarcosindicalista Salvador Seguí i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquesta època era
corresponsal de La Campana de Gràcia,
setmanari satíric el qual dirigirà
més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan
Salvat-Papasseit Humo de fàbrica
i començà les seves col·laboracions en
el periòdic republicà El Diluvio,
a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant
cinc anys a Madrid,
col·laborà entre 1918 i 1918 en El
Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A
la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez,
Eugenio Noel i Alfonso Vidal y
Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La
Voz, España Nueva, Heraldo
de Madrid, La Libertad,
etc.) i va escriure la seva
primera novel·la, Cuerda de deportados.
Decidí fugir de Madrid i
s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922
se casà amb Carmen Pérez
Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest
mateix any, un cop acabat el
desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura
de Primo de Rivera
publicà diverses novel·les i relats breus de
denúncia sociopolítica. En 1926
dirigí La Novela Nueva. En aquesta
època dirigí L'Esquella de la
Torratxa i estrenà obres de teatre en
català. Després marxà a
París i no
tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en
crisi. En 1930 signà el
«Manifest d'Intel·ligència
Republicana» i fou membre del Comitè Pro
Llibertat.
Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del
1931 fou elegit
diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la
candidatura de l'Esquerra
Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya,
però poc després passà a
formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys
defensà com a
advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de
1936, organitzà amb Eduardo
Barriobero la justícia revolucionària,
participant en l'ocupació del Palau de
Justícia de Barcelona, formant part del Comitè
Superior de Justícia de
Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del
Tribunal Popular de Barcelona,
presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la
magistratura del
Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquesta
època col·laborà en la revista
les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi
Revista. Amb el triomf
feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de
concentració francesos. El
març de 1942 aconseguí embarcar amb el
«Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al
país
asteca col·laborà en els periòdics España
Libre i El Nacional,
del qual fou corrector. Fundà
l'«Académica Clásica», on
ensenyà llatí i grec.
En aquests primers anys mexicans passà penúries
diverses, treballant de negre
i escrivint i traduint –coneixia nombroses llengües
(català, castellà,
francès, portuguès, alemany, italià,
anglès, etc.)– nombrosos autors (Vyasa,
Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza,
Deventer, Heine,
Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller,
Bordeaux,
Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949
es creà
una comissió a França per publicar les seves
obres completes. Durant sa vida va
col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund,
en nombroses
publicacions, com ara Boletín Confederal,
Boletín Informativo, La
Campana de Gràcia, Cenit, CNT,
Le Combat Syndicaliste, El Comunista,
La Democracia, El
Diluvio, El Enemigo del
Pueblo, España Nueva, Heraldo
de España, Inquietudes, La
Lucha, Lucha Social, El
Mercantil Valenciano, Mi Revista, El
Motín, El Nacional, Nueva
Senda, El Parlamentario, La
Protesta, Rebeldía, Ruta,
El Sembrador, El
Sol, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario
de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra
y Libertad, La
Traca, Umbral, etc. És autor
de centenar d'obres, entre les quals
destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és
ara Bocanadas de
fuego (1920) o La violencia. Renovación
proletaria (1923), novel·les
(Jesús atado a la columna, 1925; La
ascensión de María Magdalena,
1927; Barro en las alas, 1927), testimonis
polítics (El aire podrido.
El ambiente social de España durante la Dictadura,
1930; El odio a
Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i
llibres de memòries (Hubo
una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de
sangre del
antifascismo español, 1944). ***
Notícia
del judici de Lucien Léauté apareguda en el
diari Le Petit
Parisien del 7 de gener de 1914 - Lucien Léauté: El 24 de febrer de 1966 mor a París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Havia nascut el 3 de gener de 1896 al VI Districte de París (França). Sos pares es deien Georges Victor Léaute, redactor principal del Ministeri de l'Interior i oficial d'acadèmia militar, i Léonie Marie Anne Mahé. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació i ús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. El 29 de juliol de 1920 es casà al X Districte de París amb Auguste Alice Reignier. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per «inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article «Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermon à l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Vidu, el 23 de juny de 1951 es casà al XIV Districte de París amb Lucienne Alice Bertonnaud, de qui també enviudà. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Notícia
de la condemna d'André Mournaud apareguda en el diari de
Chartres Le
Dépêche d'Eure-et-Loir del 24 de
gener de 1913 - André Mournaud:
El
24 de febrer de 1969 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França) l'antimilitarista,
anarquista individualista i posteriorment anarcocomunista
André Victor
Mournaud. Havia nascut l'11 de desembre de 1882 al V Districte de
París
(França). Sos pares es deien Toussaint Eugène
Mournaud, paleta, i Marie Suzanne
Parot, confeccionista. Es guanyava la vida com a obrer impressor i
pintor
colorista. El 23 de març de 1907 va fer la xerrada
«L'antisyndicalisme» a la
Sala Jules de París organitzada per la Joventut Lliure. El
maig de 1907
freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie
i participà en la campanya abstencionista impulsada per
aquest setmanari
anarcoindividualista, així com en les «Causeries
Populaires» (Xerrades
Populars). El novembre de 1907 va ser detingut, juntament amb sa
companya
Alexandrine Dejean i Marius Servient, per «complicitat en
fabricació de moneda
falsa». El 12 de març de 1908
l'Audiència de la Manche el va absoldre a ell i a
sa companya, mentre Servient va ser condemnat a set anys de
presó. En questa
època vivia a la carretera d'Ormesson a París. En
1910 es declarà anarquista
comunista i l'octubre d'aquell any fou un dels signats, amb altres
destacats
anarquistes (Henri Cachet, Henry Combes, René
Dolié, Émile Dulac, Georges
Durupt, Fautré, Fournier, Victor Godonèche,
Albert Goldschild, Léon Israël,
Anna Mahé, Eugène Martin, Pierre Martin, Armand
Matha, Pierre Ruff i Paul
Trouillier), d'una crida de suport a cinc individualistes processats
arran de
l'enfrontament a trets del carrer Chevalier-de-la-Barre, on s'havien
encarat
dues fraccions rivals de l'individualisme anarquista; en aquesta crida,
publicada el 9 d'octubre de 1910 en Le
Libertaire, es qualificava l'anarquista Georges Paraf-Javal
de «xarlatà» i
de «confident». El novembre de 1910 va ser un dels
fundadors de la Federació Revolucionària
Comunista (FRC) i l'octubre de 1911 del Club Anarquista Comunista, del
qual va
ser un dels signants (Wasso Chrocheli, Henry Combes, Eugène
Corrard, Auguste
Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild i Pierre Ruff) del seu
manifest i
del qual va ser secretari en 1913 i va fer un bon nombre de
conferències. En
aquesta època col·laborà amb el
«Foyer Populaire» de Belleville. Entre 1912 i
1913 va prendre la paraula en diversos mítings de la FRC i
de la Federació
Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia al
número 9 del carrer Pache
del XI Districte de París. També va ser membre
del Comitè de «L'Entr'aide»,
caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les
seves
famílies creada per la Federació Comunista
Anarquista (FCA) el juny de 1912 i
que arreplegava militants comunistes llibertaris i sindicalistes
revolucionaris. El 21 de febrer de 1912 va parlar en el
míting «Contre
l'agression italianne en Tripolitaine», organitzat per la
Unió d'Italians
Residents a París, celebrat a la Sala de les
«Sociétés Savantes» amb la
presidència
d'Amilcare Cipriani, i on parlaren destacats anarquistes (Ezio
Baralalini,
Armando Borghi, Francis Delaisi, Oreste Donati, Jouhaux, Lhermitte,
Jean
Longuet, Pierre Martin, Tissier, etc.). L'11 de juliol de 1912, amb
Jean
Bonafous, Édouard Boudot i Pierre Martin, parlà
en un míting contra la «Llei
Berry-Millerand» –tothom
que fos condemnat a penes de presó de més de tres
mesos per qüestions de vaga,
per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda
antimilitarista, seria enviat als
batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). El 12
de novembre de 1912,
amb Édouard Boudot, va ser un dels oradors representant
l'FCA en el míting «Si
la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la
guerra esclata, això és el que
ferem), celebrat a la Sala de les
«Sociétés Savantes» de
París. En 1912 va
col·laborar amb el Grup d'Estudis Socials (GES).
El 15 de desembre de 1912 va ser detingut a Amiens (Picardia,
França) per mor
d'un discurs, organitzat pel grup anarquista local en el marc de la
vaga
general de 24 hores contra la guerra, on es reivindicava el sabotatge
de la
mobilització. El 22 de gener de 1913 va ser jutjat en
rebel·lia pel Tribunal
Correccional d'Amiens i condemnat a tres anys de presó i a
100 francs de multa,
pena que va ser confirmada el 29 de gener pel mateix tribunal en
l'apel·lació. Entre
el 15 i el 17 d'agost de 1913, quan tingué lloc el
Congrés Nacional Anarquista a
París, on es va fundar la Federació Comunista
Revolucionària Anarquista (FCRA),
es trobava empresonat amb Édouard Boudot i no va poder
participar en els
debats, però ambdós van enviar cartes que va ser
llegides pels delegats on es
protestava fermament contra la presència d'individualistes
en aquest congrés. El 23 de febrer de 1914, des
de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté,
Xampanya-Ardenes, França), envià
als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys
Édouard Boudot, Roger
Fourcade, Louis Lecoin i François Parmeland, una carta on
denunciava la
violació de la seva correspondència
més íntima.
En les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una
campanya de
denúncia contra la situació dels detinguts
polítics, va ser nomenat «candidat
de la llibertat» per a l'XI Districte de París.
Durant la Gran Guerra va ser
exonerat el 31 de desembre de 1915 per una coxàlgia de la
cama dreta. André Mournaud va morir el 24 de febrer
de 1969 mor a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França,
França). ***
Emilio
Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple
Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938) - Emilio Navarro
Beltrán: El 24 de febrer de 1969 mor a
València
(València,
País Valencià) el
metge i mutualista llibertari, especialista en previsió
social, Emilio Navarro
Beltrán. Havia nascut el 27
de març
–algunes
fonts citen erròniament altres dates– de
1898 a València (València, País
Valencià). Sos pares es deien Vicente Navarro Bonet,
industrial,
i Dolores Beltrán Gómez. Tingué un
paper molt
destacat en les
revoltes estudiantils de finals dels anys vint i fou el primer
president de la
Federació Universitària Escolar (FUE) a la
Facultat de Medicina de València, on
1930 es llicencià. L'abril de 1930 assistí, en
nom de la FUE de Medicina, al
Congrés de la FUE, que se celebrà a Madrid
(Espanya). Treballà a l'Hospital
Provincial de València i milità en el Sindicat de
Professions Liberals de
València de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en el grup cultural
llibertari «Libre Studio». En 1934
col·laborà en Sindicalismo.
Fou responsable de la Mútua d'Accidents del Sindicat
de Transports del Grau de València i l'organitzador (carnet
número 1) del
Sindicat de Sanitat de València de la CNT, del qual va ser
nomenat secretari. Durant
la Guerra Civil, va ser nomenat, en nom de la CNT, director de
l'Hospital
Provincial de València i, posteriorment, conseller de
Sanitat i Assistència
Social del Consell Provincial de València. Dirigí
el Departament d'Hospitals i
Sanatoris del Comitè Sanitari Popular de València
i el Control Sanitari de la
CNT. Organitzà i dirigí la Mútua
Confederal d'Assegurances Socials de València.
El gener de 1937 assistí al Ple Nacional de Sindicats
Únics de Sanitat de la
CNT i el març d'aquell any al Congrés Nacional de
Sanitat, ambdós celebrats a
València. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de
Sanitat de València de
la CNT al Congrés Regional d'aquesta. El 14 de gener de 1938
fou delegat de la Federació
Regional de Sanitat de la CNT al Ple Regional de Llevant d'aquesta. El
gener de
1938 fou delegat per la Federació Local de
València de la CNT en el Ple Nacional
Econòmic Ampliat, on participà en la
ponència sobre mútues i assegurances. El
maig de 1938 va ser nomenat delegat especial del Ministeri
d'Instrucció Pública
i Sanitat en diverses províncies (Albacete, Alacant,
Almeria, Castelló, Jaén,
Múrcia i València), a proposta de la
Federació Nacional de Sanitat i Higiene de
la CNT. Durant la guerra formà part de les
tertúlies i de les conferències que
es realitzaven a la cafeteria Fénix de València,
on tenia com a participants
habituals destacats intel·lectuals (Joan Borràs
Casanova, Sigfrid Català Tineo,
Mercedes Maestre Martí, Higinio Noja Ruiz, etc.). Quan el
triomf franquista era
un fet, l'1 de març de 1939 aconseguí embarcar
cap a Orà (Algèria) i d'allà
passà a França. En 1942, amb sa companya, la
pediatra socialista Mercedes
Maestre Martí, s'establí a Mèxic.
Entre 1946 i 1947 formà part de la Regional
de Llevant de l'Agrupació de la CNT de l'exili, favorable a
les tesis de
l'Interior, i administrà el periòdic Acción.
A començament de la dècada dels seixanta la
parella retornà a València. Emilio Navarro
Beltrán
va morir el 24 de febrer de 1969 al seu domicili de València
(València,
País Valencià) d'una crisi cardíaca i
va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1979 - Juan Antonio Ibor: El 24 de febrer de 1979 mor a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Havia nascut el 12 de juny de 1903 a Sarsamarcuello (Loarre, Osca, Aragó, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). ***
Lucien Tronchet - Lucien Tronchet: El 24 de febrer de 1982 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Lucien Félix Vignotto, més conegut com Lucien Tronchet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1902 al VI Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Ginebra (Ginebra, Suïssa). Nascut en una família pobra, era fill natural de la ginebrina Marie Joséphine Vignotto. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres. ***
Fontaura
(1986) - Fontaura: El 24
de febrer de 1990 mor a Vénissieux (Roine-Alps,
França) l'escriptor, periodista,
mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i
anarcosindicalista
Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura,
encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel
Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio
Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel
C. Alarcón, Argos,
Marcolan, Evelio
G. Fontaura, etc.). Havia nascut l'11 de gener de 1902 a
Mataró
(Maresme,
Catalunya). Fill de pares aragonesos emigrats a Catalunya
(Tomás Galindo i Valeria Cortés), durant la
seva
infància patí diverses malalties que malmenaren
l'economia familiar. Estudià
amb els escolapis, cosa que el decantà per
l'anticlericalisme i l'ateisme, i
ben aviat s'interessà per la literatura. Sa
família s'instal·là a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys
establí contacte amb l'anarquisme
i entrà a treballar en un taller, on aprengué
l'ofici d'ajustador mecànic. A
Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista
i conegué Avelino
Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme
del qual
el va influí força. En 1917 contactà
amb anarcoindividualistes barcelonins que
el van introduí en les idees d'André Lorulot i E.
Armand a les quals restarà
fidel, encara que això no li va impedir
col·laborar amb l'anarcosindicalisme i
el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19
anys, fugint del
servei militar, passà a França, on
patí tota mena de penalitats. A Graisseçac
(Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses
feines (peó agrícola, miner, etc.)
i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar
sovint a canviar de
residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A
Lió (Arpitània), on treballà
d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES)
i participà des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres
exiliats peninsulars, en
diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la
dictadura de
Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a
París (França), on tractà
coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien
Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano
Orobón Fernández, etc.) i
començà a escriure. Retornà
clandestinament a
Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després passà al
País Valencià (València, Elx, Elda),
on formà
el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià)
treballà
de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i
dirigí la
revista La Voz del Pueblo. En 1931
fou redactor de Solidaridad Obrera
i
en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro.
Folleto de Cultura Racionalista, a més
d'encapçalar «Ediciones Faro».
Més
tard, fundà i dirigí Proa,
Al Margen i Vida
i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de
Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció
de Solidaridad Obrera, la qual
dirigí quan Liberto Callejas estava
malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front
d'Aragó. Amb
el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies
que no fou
identificat pogué salvar la vida. Després de
patir cinc anys de presó, durant
els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada
(Andalusia,
Espanya), on va fer contactes amb la resistència
antifranquista. Un any i mig
més tard, retornà a Badalona i
s'integrà en la FAI i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad
Obrera. Fugint de la pressió policíaca,
creuà els
Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys
fou secretari de Cultura del
Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En
aquesta
ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la
societat dels esperantistes llibertaris,
així com el seu butlletí Libera
Ligilo.
En aquesta època realitzà nombroses
conferències, col·laborà en la premsa
llibertària i ocupà càrrecs
orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en
l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres
companys. Amb Francisco
Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local
d'Oullins (Roine-Alps, França) i
milità en el «Grupo Lealtad». En 1973
ocupà la secretaria de Propaganda del
Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a
París i a Perpinyà. En
1975 defensà la unificació de totes les
tendències del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de
divisió confederal,
s'allunyà de la primera línia militant. En els
anys vuitanta s'establí a
Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la
Península. Col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en
el
butlletí consagrat als Anarchistes
espagnols dans la tourmente (1989). Trobem
col·laboracions seves en
infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción
Social
Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín
Interior de la FIJL, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste, Confrontación,
Cultura Libertaria, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,
Despertar, Esfuerzo,
España Nueva, Espoir, Ética,
Fragua Social, Frente
Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,
L'Internazionale, IRL,
El
Luchador, Más Lejos,
Mi Tierra, Mujeres
Libres, La Noche, Nueva Senda, El
Productor, La Razón,
Reconstruir, Ruta,
El Sembrador, Sistema
Comunal, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tiempos Nuevos,
Tierra y Libertad, Umbral,
L'Unique, etc. És
autor de ¿Cómo es
posible vivir
actualmente en anarquía? (1934), La
escuela del trabajo (1950), Hacia
una
vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj
vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El
Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La
juventud ante la incógnita del
futuro
(1972), Anarquismo para anarquistas
(1973), Anarquismo individualista en la
sociedad de consumo (1975), Poesía
y
anarquismo (1977), Felipe Alaiz,
anarquista heterodoxo (1978), La
estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe
Alaiz (1990),
etc. Sa companya fou Francisca Arróniz Meroño.
Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990
al seu domicili de Vénissieux
(Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a
Lió (Arpitània). Deixà
textos inèdits, com ara Una tarde
en el
parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca
va ser llegat
al Centre Llibertari «Isaac Puente» de
Vitòria (Àlaba, País Basc), que
posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de Madrid. ***
- Gabriel Rebolé Redín: El 24 de febrer de 2008 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat erròniament com Rebolet. Havia nascut el 18 de març de 1915 a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra). Sos pares es deien José María Rebolé i Gregoria Redín. Es crià a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per «adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el «defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva «perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España. Sa companya fou Clementina González. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 al Centre Hospitalari Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc). Gabriel Rebolé Redín (1915-2008) ***
Haukur
Hilmarsson
- Haukur
Hilmarsson: El 24 de febrer de 2018 mor a Afrin (Alep,
Síria) l'anarquista i
lluitador internacionalista Haukur Hilmarsson, també conegut
com Şahîn Huseynî.
Havia nascut el 22 de
juliol de 1986 a Reykjavík (Islàndia). Fill de
l'activista i escriptora Eva Hauksdóttir,
fou un destacat lluitador del moviment pels drets dels refugiats a
Islàndia. Va
ser detingut arran de les protestes durant la crisi financera islandesa
de 2009
després de pujar a la teulada de
l'Alþingishúsið, la seu del parlament
islandès, i hissar la bandera de la cadena de supermercats
Bónus. Dues setmanes
després de la seva detenció, una gran
manifestació assaltà la seu de la policia
al centre de Reykjavík on estava reclòs i
finalment va ser alliberat. En 2017
viatjà a Síria i es va integrar amb el grau de
comandant en la unitat
anarquista International Freedom Battalion (IFB, Batalló
Internacional per la
Llibertat) de la Revolutionary Union for Internationalist Solidarity
(RUIS,
Unió Revolucionària per a la Solidaritat
Internacionalista) al costat de la
milícia kurda de les Yekîneyên Parastina
Gel (YPG,
Unitats de Protecció Popular) enfrontada
a l'Estat Islàmic. Va participà en l'ofensiva de
Raqqa aquell mateix any. El 6
de març de 2018 els mitjans d'informació turcs
informaren que Haukur Hilmarsson
havia caigut mort el 24 de febrer de 2018 en un bombardeig a Afrin
(Alep,
Síria). El seu cos mai no ha estat recuperat. --- |
![[23/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/02]") |
|
![[25/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/02]") |
|
|
| Actualització: 15-11-24 |