|
---
Anarcoefemèrides del 24 de març Esdeveniments Pamflet anunciant l'acte - Conferència
d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units,
fa la
conferència «La nostra utopia» al
Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova
York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les seves
últimes aparicions en
públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945
retornà a Europa
embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols
(Campània, Itàlia), a bord del
vaixell Gripsholm.
Naixements
Wordsworth Donisthorpe - Wordsworth
Donisthorpe: El 24 de març de 1847 neix a
Springfield Mount (Leeds, West
Yorkshire, Anglaterra) l'advocat, inventor, fotògraf i
pioner de la
cinematografia, escaquista i anarquista individualista Wordsworth
Donisthorpe.
Son pare, George Edmund Donisthorpe va ser enginyer i també
inventor, sa mare era
una neboda del poeta William Wordsworth i son germà Horace
Denisthorpe fou un
reputat mirmecòleg. Estudia a la Leeds Grammar School i al
Trinity College de
Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). El 17 de desembre de 1873 es
casa amb Ann
Maria Anderson. En 1885 cofundà l'Associació
Britànica d'Escats i el Club
Britànic d'Escats. En 1886 va fer una conferència
sobre anarquisme a la
Societat Fabiana. Col·laborà en la revista
anarcoindividualista Liberty de
Boston (Massachusetts, EUA),
editada per Benjamin Tucker. El seu anarcoindividualisme, ben igual que
el de
Auberon Herbert, es fonamentà en el liberalisme en la
tradició filosòfica d'Herbert
Spencer. Fins al 1886 va ser membre de la Lliga de Defensa de la
Llibertat i la
Propietat i l'Individualisme, que edità el setmanari liberal
Jus. A Weekly Organ of Individualism,
contrari al sindicalisme i a tota l'escola socialista. També
fou membre de la State
Resistance Union (SRU, Unió de Resistència
Estatal) per a lluitar contra el
corrent socialista i la Societat Fabiana. El 9 de novembre de 1876
havia
patentat el kinesígraf,
la primera càmera
en captar imatges en moviment, que comercialitzà a finals de
la dècada. En 1890
filmà, amb son cosí William Carr Crofts, imatges
en moviment de Trafalgar
Square de Londres. En 1893 fou un dels fundadors de l'anarquista
Legitimation
League (LL, Lliga de la Legitimació),
organització en defensa de la legitimació
dels infants il·legítims i de l'amor lliure, la
qual presidí, però que abandonà
en 1897 quan aquesta es va radicalitzar. Divorciat d'Anna Maria
Anderson,
visqué amb Edith Georgina Fleming, amb qui tingué
un infant. Entre les seves
obres podem destacar Principes of
Plutology (1876), The claims of
labour, or, Serfdom, Wagedom, and Freedom (1880), Liberty
or Law
(1884), Democracy. A Lecture of State Structure
(1886), Empire and
Liberty, a Lecture on the Principles of Local Government
(1886), Labour
capitalization (1887), Socialism Analyzed
(1888), Individualism,
a System of Politics (1889), Love and Law: An Essay
on Marriage
(1893), Law in a Free State (1895) i Down
the Stream of Civilization
(1898), entre d'altres. Wordsworth
Donisthorpe va morir d'insuficiència cardíaca el
30 de gener de 1914 al barri
de Shottermill de Haslemere (Waverley, Surrey, Anglaterra). ***
Foto policíaca de Jean-Claude Margerand (3 de juliol de 1894) - Jean-Claude
Margerand: El 24 de març de 1861 neix a Beaujeu
(Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Margerand, conegut com Margeraud
i a vegades citat com Margeron. Sos
pares es deien Joseph Margerand, jornaler, i Catherine Chervet. Obrer
sabater al seu domicili, s'establí a París
(França). En 1889 ja participava en
reunions de la Joventut Anarquista dels III i IV Districtes parisencs.
El març
de 1892 declarà que ja estava preparat per a
l'acció i s'adherí per a aquesta
finalitat al «Grup Internacional», que s'estava
formant als XIII i XIV
Districtes de París. En aquesta època, a casa
seva, al número 12 del carrer de
la Braque, havia format una autèntica llar anarquista, on
els companys (Vaudelle,
Ferter, Roy, etc.) eren allotjats i alimentats. També va
freqüentar les
reunions del Grup de Propaganda Anarquista, al número 66 del
carrer Vieille du
Temple de París. El 4 de gener de 1894, arran de l'atemptat
d'Auguste Vaillant
contra la Cambra de Diputats, el seu domicili, al número 5
del Passage Corbeau,
va ser escorcollat i la policia va trobar un gran nombre de fullets
d'autors
anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotlin, etc.) i
números de diverses
publicacions llibertàries (Ça
Ira, Pot à Colle,
La Révolte, etc.);
també va trobar un retrat de l'anarquista
François
Claudius Koënigstein (Ravachol)
aferrat a la paret i dos revòlvers rovellats sense armar.
Durant
l'interrogatori declarà que era «anarquista
teòric» i reprovà la
«propaganda
per l'acció». Va ser alliberat poc
després. El 27 de febrer de 1894 se'n va
ordenar un segon escorcoll, però ja s'havia mudat del seu
domicili. Entre maig
i el 13 de juny d'aquell any va romandre al seu poble. El 30 de juny de
1894 el
prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de
detenció contra la seva
persona sota l'acusació d'«associació
criminal». L'1 de juliol de 1894 el seu
nou domicili, al número 75 del Faubourg du Temple, va ser
escorcollat, però la
policia no va trobar res de compromès. Durant
l'interrogatori va negar ser
anarquista i afirmà que no havia assistit a cap
reunió política des de 1890.
Detingut, el 4 de juliol de 1894 va ser portat a la presó
parisenca de Mazas.
Dos dies després, va ser posat en llibertat provisional. El
4 de juliol de
1895, el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure la seva
acusació d'«associació
criminal». El març de 1896 mantenia
correspondència amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux.
Figurava en una
relació d'anarquistes establerta el 31 de desembre de 1896 i
en
aquesta època
encara vivia al 75 del Faubourg du Temple. El 29 de novembre de 1897 es
casà a Beaujeu amb Françoise Champragnon. En un
llistat
policíac d'anarquistes
de 1900 apareixia com a «desaparegut». Desconeixem
la data
i el lloc de la seva
defunció. ***
Aristide Ceccarelli - Aristide
Ceccarelli: El 24 de març –algunes
fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a
Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario.
Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista,
i
Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb
només 20 anys ja
era un dels militants anarquistes més destacats de Roma
(Itàlia), participant
en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El
març de
1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser
llicenciat per un any a
causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma,
reprengué la seva activitat en el
cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell
any va ser detingut
juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser
absolt
per manca de proves, però se
sol·licità dos anys de confinament. Detingut
novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de
1895 a
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig
enviat
definitivament a la colònia penitenciària de
l'arxipèlag de Tremiti, on
romangué fins el març de 1896, quan
sortí en llibertat condicional. Retornà a
Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar,
però va ser
llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele
Bottini, amb qui tingué
dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat
militant,
esdevenint un dels militants més importants
després de la fi de les lleis
d'emergència i refundant el primer grup anarquista
romà, «La Rivendicazione». En
estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el
naixement d'una nova federació
amb una comissió de correspondència,
capaç de relacionar els diversos grups
anarquistes romans amb els de la resta del país.
També va estar molt relacionat
amb el grup editor del periòdic L'Agitazione,
d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir
educació primària, esdevingué
un dels conferenciants punters del moviment i, sota el
pseudònim de Refrattario,
col·laborà en la premsa
llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest
publicat en L'Agitazione contra el
procés d'uns
companys per «associació per a
delinquir» i per «solidaritat amb els
anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser
detingut amb Ettore
Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que
havien expressat la
seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de
l'emperadriu Elisabet
d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix
passà el 9 de juny de
1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo
(Abruços, Itàlia) el va absoldre
del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de
l'atemptat frustrat
contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897;
rossegava aquesta
causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres
anarquistes (Pietro
Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore
Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el
magnicidi. El
25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En
aquesta època
sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista,
participant directament en
el renaixement de L'Agitazione,
embarcant-se en una llarga gira de conferències
propagandístiques (Ancona,
Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia),
participant en la
redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista
Anàrquic» adoptat per
l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci
(FSAL) i reprenent
la seva col·laboració amb el grup de
redacció de L'Avvenire Sociale
de Messina (Sicília). En aquests anys estava
fortament convençut de la necessitat per part dels
anarquistes d'organitzar-se
i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i
efecte de
contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de
1901, com
a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un
breu període a
Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir
correspondència amb L'Agitazione,
treballà intensament per
aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed
Affini (FAEA,
Federació de l'Art de la Construcció i Afins;
coneguda com «Edilicia»), que
agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de
tuberculosi, en
1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de
Nettuno
(Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia
volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de
gener de 1905
emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa
germana Fabrizia inclosa. La
nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i
d'Itàlia central
l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan
arribà a l'Argentina,
l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat
com a un
dels anarquistes més actius del país.
Immediatament es posà en contacte amb els
grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie
de conferències. El
19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i
s'establí novament a Roma. Amb Luigi
Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per
assistir al Congrés Anarquista
Internacional en representació de la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant
un
míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El
desembre de 1908 participa en
l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri,
corresponsal de la
mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de
Londres (Anglaterra). En
aquesta anys seguí amb les seves conferències
propagandístiques a Itàlia, on abordà,
entre altres qüestions, l'organització del treball
agrícola i obrer. També
participà en el congrés organitzat pels
anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia,
i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba.
En aquesta mateixa època, fou
tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore
Sottovia, continuà destacant la
necessitat de la participació del moviment anarquista en els
sindicats, i
posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il
Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà
en La Plebe i es publicà
una nova edició del fullet L'anarchia
volgarizzata. El 3 de
novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, després de la fusió
esdevinguda l'estiu anterior entre la
Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i
el juliol
de 1911 de la comissió executiva del Congrés
Anarquista que s'havia de celebrar
el setembre següent. Realitzà una nova gira
propagandística i el 7 de gener de
1912 participà en la commemoració del primer
aniversari de la mort de Pietro
Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquesta
època lluità
activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis
del
comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la
secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28
de
febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el
càrrec i assumí la direcció del
periòdic Il Pensiero Anarchico.
Arran
de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita
antimilitarista i per la
pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista
que també existia en
el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou
un els
promotors del nou periòdic anarcocomunista La
Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4
d'agost de 1918 acceptà
la direcció el Comitè d'Acció
Internacional Anarquista (CAIA), en substitució
de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut
empitjorà
considerablement, es retirà progressivament de les
activitats orgàniques,
mantenint, per un curt període, les
periodístiques. Aviat es va veure obligat a
suspendre la redacció i publicació de La
Favilla i a deixar fins i tot la seva militància
en el grup anarquista romà
«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918.
Aristide Ceccarelli va morir
de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou
enterrat tres dies
després acompanyat d'una gran manifestació de
milers d'obrers anarquistes i
socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva
traducció del llibre
de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora.
En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom
artístic de Bianca Star,
publicà la biografia Mio padre,
l'anarchico, i en 2009 Aldo
Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico
di Ceccano, tribuno del popolo. Aristide
Ceccarelli (1872-1919) ***
Charles Benoît (29 de setembre de 1911) - Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Lubin Benoît. Sos pares es deien François Lubin Benoît i Constance Julie Berroux. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» –on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...– i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Sa companya fou Marie Louise Pillot. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 al seu domicili del VI Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***  Foto policíaca d'André de Blasüs (2 d'abril de 1912) - André de
Blasüs:
El 24 de
març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro
Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista
André Jules Marie de Blasüs, citat de diverses
maneres (De Blasiis, De
Blasius, Deblassus,
etc.) –el certificat de
defunció cita De
Blasiis. Era fill
d'Andréa de Blasüs,
artista
músical, i d'Anna Antonia Lauletto, parella italiana que
s'establí a Sant-Maloù. Es
guanyava la vida fent de sabater. A
partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie
i visqué a la seu del periòdic (carrer del
Chevalier de la Barre). Esdevingué
company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad)
i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un
germà seu també hi vivia, ja que diversos
informes policíacs parlen dels
«germans De Blasüs» i el nom de
«Léonard de Blasüs» apareix en
un anunci de Le Libertaire al
costat dels d'André i
d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença
d'arma prohibida». Després de la
ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb
el segon. En 1910
s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i
participà en el grup anarquista
de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de
gener de
1912 vivia al número 34 del carrer Prony
d'Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys
que aquesta havia tingut amb
Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la
política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un
tal Salmon del
carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de
lliurar-les i de comprar
el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va
ser denunciat per haver
allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat
el 2 d'abril de
1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi,
i una màquina d'escriure
robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies
després va ser
alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de
1912 va ser jutjat pel XI
Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de
presó per encobriment
de robatori i a cinc anys de prohibició de
residència al departament del Sena.
El 25 de gener de 1917 es casà a Baiona (Lapurdi,
País Basc) amb Élisabeth
Dameshoy. El 5 de setembre de 1925 es casà novament
a Saint-Cyr-l'École (Illa de
França, França) amb Marie Rose Lagadec. En els
anys trenta
visqué a Saint-Cyr-l'École, on
encara treballà de sabater. En 1932,
segons la policia, era tresorer de la
«cèl·lula comunista» local.
André de Blasüs va morir el 2 d'octubre de
1976 a l'Hospital Richaud de Versailles (Illa de França,
França). ***
Louis Montgon - Louis Montgon: El 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 26 de març– de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Sos pares es deien Félix Montgon, fuster, i Catherine Marguerite Chazelle. Va treballar d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981 - Josep Domingo Espasa:
El 24 de març
de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep
Domingo Espasa. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei
militar es declarà
insubmís i en 1914 passà a França.
Posteriorment retornà a l'Escala i milità
fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en
1939 amb son fill
Helenio. Formà part de la Federació Local de la
CNT de Bordeus (Aquitània,
Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo
Espasa va morir el 9 de
maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau
dau Medòc (Aquitània,
Occitània), on havia ingressat després d'una
estància a l'hospital. Llegà el
seu cos a la ciència mèdica. ***
Léo Campion - Léo Campion:
El 24 de març de 1905 neix al
barri de Montmartre del XVIII Districte de París
(França)
l'artista
anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó
Léon Louis Octave Campion,
més conegut com Léo
Campion. Sos
pares es deien Octave Émile Désiré
Campion, empleat comptable d'origen belga, i
Émilie Clémence Jouant, parisenca. Va fer estudis
a Montlhéry (Illa de França,
França). En 1923 s'instal·là a
Brussel·les (Bèlgica), on va fer amistat amb el
llibreter de vell anarquista Marcel Dieu (Hem Day), qui el va introduir en la
francmaçoneria. Retornà a França,
però, per mor de la seva nacionalitat belga, va ser expulsat
arran d'una
campanya orquestrada per «L'Action
Française». Va fer una sòlida amistat
amb
Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti
Domínguez, aleshores refugiats a
Brussel·les –en 1930 va publicar a
Brussel·les el llibre Ascaso et Durruti.
El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia
«Les Amis Philanthropes» de
Brussel·les. Esdevingué secretari de
«Libre Pensée» de
Brussel·les. Entre 1930
i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el
periòdic de Brussel·les Rouge
et le Noir i va començar la seva carrera de
cantautor. En 1933, com a
secretari de la secció belga de la War Resisters
Internacional (WRI, Internacional
de Resistents a la Guerra) i del Comitè per
l'Objecció de Consciència, torna,
amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet pel qual va ser jutjat el 19
de
juliol de 1933, moment en el qual Léo Campion
ridiculitzarà les autoritats
judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei; va ser condemnat a 18 mesos
de presó,
però va sortir aviat de la presó. En 1935
publicà Réflexions sur
la violence. En aquesta època
col·laborà en el
periòdic Le Semeur contre tous les
tyrans.
En 1936 publicà Zo d'Axa,
assaig biogràfic
sobre aquest anarquista. Durant l'Ocupació, torna a
París però, fitxat com a
objector de consciència, va ser internat amb altres
antifeixistes al camp de
concentració d'Argelers. Un cop lliure
col·laborà en la Resistència.
Després de
la II Guerra Mundial va triomfar a França com a cantant,
actor de teatre,
director de cabaret i productor artístic, realitzant
moltíssimes gales de
suport en favor de la Federació Anarquista (FA) i sempre va
fer costat el
moviment llibertari. El 4 de desembre de 1956 es casà al
VIII Districte de
París amb Jeanne Louise Matie Closon. Va ser
també autor d'algunes obres
humorístiques, com ara Le Petit Campion
Illustré, i obres sobre la
francmaçoneria (Sade franc-maçon,
Les
anarchistes dans la Franç-maçonnerie, Le
drapeau noir, l'équerre et le
compas, etc.). Va
ser
fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des
Chevaliers du Taste Fesses»
(Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va
morir el 6 de març
de 1992 al Centre Mèdic Jeanne-Garnier del XV Districte de
París (França) i va
ser enterrat al cementiri de
Saint-Ouen (Illa de França, França). En 2004 es
va crear un «Cercle Maçònic i
Llibertari Léo Campion». Léo
Campion
(1905-1992) ***
Simón
Tapia Colman - Simón Tapia
Colman: El
24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa,
Aragó, Espanya) el músic i
compositor anarquista Simón Tapia Colman
–també
citat com Tapia-Colman. Sos
pares es deien Benito Tapia, músic
clarinetista, i Remedios Colman. Quan tenia sis anys ja
tocava
el violí en les
festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat
pel
periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente
Millán, aconseguí una
beca de la Diputació de Saragossa per estudiar
música a l'Escola Municipal de
Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre
Parisiana de Saragossa,
amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid,
estudià amb Julio
Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica
madrilenya, i amb Conrado del
Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament
becat, marxà a París, on
estudià a partir de 1924 en la càtedra de
composició de Vicent d'Indy. En tornà
creà una orquestra i el «Quartet de Corda
Colman» i fou membre de l'orquestra
del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja
pertanyia al moviment
llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les
casernes
Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a
integrant del Grup
Hispània, en la Federació barcelonesa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El juliol de 1937 assistí a València al Ple
Peninsular de la FAI en
representació del Comitè Regional de Catalunya.
En acabar la guerra passà els
Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant
Cebrià, del qual fugí; capturat, fou internat al
camp d'Agde. Aconseguí embarcar a
l'«Ipanema» i el 7
de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se
a Mèxic. Al país
asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i
director del cor
del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet
Español d'Ana Maria,
violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de
Mèxic, programes radiofònics de
comentaris musicals (Música de España),
fundador i director del Cor de
Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal
d'Electricitat, professor i
director del Conservatori Nacional de Mèxic,
catedràtic d'Història de la Música
i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles
Arts,
catedràtic d'Estètica de la Universitat
Iberoamericana, membre de l'Institut
Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc.
Nacionalitzat mexicà, es casà amb
Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del
president Lázaro Cárdenas del Río,
amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la
música, especialment sa filla
Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer
representant de Mèxic al
qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb
l'Orquestra de Manchester,
dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé
el premi de la Unió
de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En
1989, mig segle després del seu
exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del
Conservatori de la
ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música
del Palau de Sástago. Fou autor
de més de dues-centes obres, algunes força
conegudes (Una noche en Marruecos,
Leyenda gitana, Estampa de Iberia,
Sísifo, etc.), que
s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra
sinfónica completa
de Simón Tapia-Colman. També
publicà centenar d'articles de crítica musical
de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada
«Generació Musical de 1927», al costat
de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga,
Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre
d'altres. Simón Tapia
Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de
concloure la seva òpera en
tres actes Iguazú, el 13 de febrer de
1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil
espanyola que quedava a
Mèxic. Simón
Tapia Colman
(1906-1993) ***
Benjamín
Cano Ruiz (1947) - Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz –va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Era fill de Ramón Cano Pérez, jornaler, i de María Ruiz Ibáñez. Fou membre d'una coneguda i molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Tomás, Vicente i Juan. Per motius econòmics la família emigrà al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial «Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà –amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu– la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga, Cenit, Espoir, Faro, Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes, Liberación, El Nacional, Nervio, A Plebe, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com ara La vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972), Ricardo Flores Magón (1976), William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977), El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979), El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980), La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal. Benjamín Cano Ruiz (1908-1988) ***
Raymond
Gardebled - Raymond
Gardebled: El 24 de
març de 1909 neix a Rosario (Santa Fe,
Argentina) el resistent antifeixista
llibertari, i després comunista, Raymond Georges Gardebled,
conegut com Trompe-la-Mort i Georges. Era fill del sindicalista i
anarquista Émile
Louis Gardebled, que
havia estat militar en l'exèrcit colonial francès
a Xina, i de Marie Eugénie
Barras, colorista de l'empresa cinematogràfica
«Pathé», i tingué dues
germanes
(Germaine i Marcelle). Nascut a l'Argentina, on sos pares havien
emigrat en
1907 i explotaren una petita propietat, retornà a
França amb sa família en 1911
i s'instal·là a París.
Després de fer els estudis primaris a l'escola
pública
del carrer Haies del XX Districte, a partir de l'1 de març
de 1922 dedicà a la
quincalleria i durant el seu oci practicà la marxa esportiva
de manera seriosa,
ja que era l'esport més barat. Antimilitarista i pacifista,
en 1930 va ser
cridat a files i destinat a Metz (Lorena, França),
però, després de nombroses
sancions, va aconseguir amb estratagemes ser llicenciat un mes
després. Quan
les manifestacions en suport als militants anarquistes italoamericans
Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti i les activitats dels moviments feixistes
del
moment, el decantaren per la lluita política. El gener de
1937, en plena guerra
civil espanyola, arribà a Barcelona (Catalunya) amb la
intenció d'integrar-se
en una unitat miliciana per lluitar contra el feixisme.
Després de diverses
desavinences amb l'anarquista Fernand Fortin, aleshores cosecretari de
la
Secció Francesa del Comitè Anarquista
Internacional, encarregada de la gestió
dels combatents voluntaris francesos, va fer que no
s'integrés en una centúria
francesa i s'enrolà en l'anarcosindicalista
«Columna Ascaso», formada sobretot
per italians, i el 10 de gener de 1937 marxà cap al front
d'Osca. Fou voluntari
en «missions suïcides»
–d'aquí li ve el malnom de Trompe-la-Mort–
en el grup anomenat «Metralladora Suïssa»,
participant en diverses batalles (Santa Quiteria, El Carrascal, etc.).
Quan la
militarització de les milícies decidí
abandonar el front. El 14 de febrer de
1937 assistí a Toló (Provença,
Occitània) a l'assemblea de la Federació
Anarquista Provençal, on va presentar la ponència
sobre la formació d'una
Federació Anarquista Internacional. Posteriorment va ser
destinat a una caserna
militar a Barcelona, on participà en les «Fets de
Maig de 1937». Després d'això
restà a Barcelona treballant d'obrer en la
construcció. El 3 de juliol de 1937
va ser repatriat, amb altres milicians, amb el vaixell Iméréthie
II des del port de Barcelona cap a Marsella
(Provença,
Occitània). Durant la seva estada al front
redactà un diari que posteriorment
va se publicat en part; també va fer un gran nombre de
fotografies, moltes de
les quals conservà. Després d'una breu estada a
Toló, on la policia buscava
milicians antifeixistes i desertors, s'instal·là
a París. El 14 de novembre de
1938 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França,
França) amb la jueva polonesa
refugiada sense papers i en perill d'expulsió Gitla Leszcz (Gisèle Gardebled) i el juliol
de 1940
nasqué son primer fill Gilbert Gardebled. Durant
l'Ocupació, participà en actes
de sabotatge a la fàbrica on treballava. El 29 de gener de
1943 va ser requerit
per al Servei de Treball Obligatori (STO) i va ser destinat com a
electricista a
una fàbrica de submarins alemanys a Bremen (Baixa
Saxònia, Alemanya), on
participà en actes de sabotatge i de resistència.
Després d'un permís que
obtingué el 2 de juliol d'aquell any, decidí no
tornar a Alemanya. A partir d'aquella
època va fer costat el Partit Comunista. S'amagà
amb sa família refugiada al
departament d'Eure i Loir i treballà com a obrer
agrícola. S'integrà, sota el
nom de Georges, en la
Resistència enquadrat
en els Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Amb
l'experiència
obtinguda a Espanya, obtingué el grau de sotstinent de les
Forces Franceses de
l'Interior (FFI) i l'agost de 1944 participà en
l'alliberament de Chartres
(Centre, França) i després va ser destinat al
front de l'Atlàntic. El 18
d'abril de 1945 va ser greument ferit als combats de La Pointe de
Grave, al
Medoc. Després d'una llarga convalescència i
nombroses condecoracions, el 30 de
juny de 1946 va ser desmobilitzat i es va instal·lar amb sa
família a París,
participant activament en les associacions d'antics combatents del seu
districte i en l'Associació Republicana d'Antics Combatents
(ARAC), de la qual
va ser tresorer de la seva mutualitat. En aquesta anys
treballà de xofer per a
empreses i particulars fins a la seva jubilació en 1969. En
1946 nasqué son
segon fill, Serge Gardebled. En 1946 es va divorciar de Gitla Leszcz i
en 1995
es casà amb Claudine Marie Kerrec. Redactà les
seves memòries a son net Rémi
Gardebled, que van ser publicades en 2005 sota el títol Trompe-la-Mort. Raymond Gardebled va
morir el 4 de maig de 2007 a
l'Hospital Tenon del XX Districte de París
(França). En 2012 Ivan Jablonka va
publicar Histoire des grands-parents que
je n'ai pas eus. Une enquête, on s'expliquen
detalls de la seva vida. ***
Necrològica
de Leocadio Cuella Domínguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 17 de
gener de 1984 - Leocadio Cuella
Domínguez: El 24 de març de
1910 neix a
Calañas (Huelva, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Leocadio Cuella Domínguez. Sos pares es
deien
Antonio Cuella González i Antonia Domínguez
Sánchez. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), la seva feina que feia li permetia
desplaçar-se contínuament,
fet que afavorí la seva tasca propagandística. En
1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i passà pels camps
de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En els anys quaranta
visqué a
Riopéroux (Arpitània)
i en la dècada
dels seixanta ocupà càrrecs orgànics
confederals a Vizille (Arpitània), població on
residí definitivament.
En els
seus últims anys milità a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Sa companya
fou Dolores Morales. Leocadio Cuella Domínguez va morir el
26 d'agost
de 1982 al Centre Hospitalari Universitari de La Tronche (Delfinat,
Arpitània). ***
Álvaro Paradela Criado pronunciant una conferència (1957) - Álvaro Paradela Criado: El 24 de març de 1911 neix a La Corunya (La Corunya, Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Daniel Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Sos pares es deien Julio Paradela Caamaño, comerciant, i Laura Criado Aguirre. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquesta època va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al «Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC, Andarax, Arcano, Bahía, Ferrol Diario, Grial, El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región, La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució. És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970), La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el «Pérez Lugín» i el «Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació «O Facho». Atropellat per un cotxe a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia), Álvaro Paradela Criado va morir el 13 de desembre de 1979 a la Residència Sanitària «Arquitecto Marcide» de Ferrol (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de la Corunya. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria. ***
Augusta
Farvo - Augusta Farvo: El
24 de març de 1912 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) la propagandista i militant
anarquista Augusta Farvo. Quan es casà amb Erminio Pricchi,
relació que durà
molt poc, obrí en plena època feixista un quiosc
de periòdics al mateix centre
de Milà, a la Via Orefici, amb vistes al Duomo. Durant la
Resistència, ajudà
nombrosos militants antifeixistes, tant anarquistes com comunistes, i
participà
en els combats de l'Alliberament com a membre de la brigada partisana
anarquista «Bruzzi-Malatesta». Durant la
postguerra, el seu domicili de la Via
Passarella es convertí en la seu del Centre Anarquista i del
Centre Esperantista
i el seu quiosc de diaris es convertí en el lloc de
distribució milanès per
excel·lència de la premsa anarquista italiana i
internacional. Albergà al seu
domicili nombrosos companys i durant els anys cinquanta
entaulà una estreta
amistat amb el guerriller anarquista català Josep
Lluís Facerías, amb qui li
agradava jugar a cartes. Durant els anys seixanta acollí
militants del moviment
Provo i en els setanta les noves generacions de companys anarquistes.
Arran de
l'atemptat de la Piazza Fontana, el 12 de desembre de 1969, la mort de
Giuseppe
Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda, el seu domicili fou un
lloc de
trobada i de reunió de les diverses campanyes de
contrainformació que es
desencadenaren contra les maniobres manipuladores de l'Estat
italià. Entre el
13 i el 20 d'octubre de 1971, amb Fernando del Grosso, portà
a terme una vaga
de fam a la Porta San Giovanni de Roma per aconseguí que es
fixés
definitivament una data per al procés dels companys tancats
per la bomba de la
Piazza Fontana. Malalta d'Alzheimer, la seva última
activitat anarquista fou
participar en els funerals del seu gran amic Pietro Valpreda,
organitzats pel «Circolo
Anarchico Ponte della Ghisolfa» el 8 de juliol de 2002.
Augusta Farvo va morir
el 20 de maig de 2003 a Milà (Llombardia, Itàlia)
i fou incinerada dos dies
després al cementiri milanès de Lambrate amb
l'assistència de nombrosos
companys i companyes del moviment llibertari. ***
Llorenç
Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy] - Llorenç Cobos
Lluy: El 24 de març de 1919 neix a la
Vila d'Eivissa
(Eivissa, Illes
Balears) l'anarcosindicalista
Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos
Lluis,
etc. Sos pares es deien Antoni Cobos González, carrabiner, i
Francesca Lluy Rebaje, i tingué tres germans
(Lluïsa
Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al
carrer
Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet
treballà de
sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els
Pirineus i va ser
reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28
de novembre de 1939 hi sortí
per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE)
Núm. 123.
També va passar pel camp de concentració de
Vernet. El juliol de 1941 va ser
destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions
del Mur
de l'Atlàntic. En qualitat de «presoner per
mesures de repressió» va ser
enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners
republicans
espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand
del canal de la
Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de
Norderney fins a
l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat
al Fort
Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el
final de la II Guerra Mundial
realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a
França, treballà durant molts
d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye
(Illa de França,
França). Posteriorment va residir a Évecy (Baixa
Normandia, França) i a Megève
(Cantó de Sallanches, Arpitània).
Tingué un fill, Laurent, de sa companya
Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de
juliol de 1976 al Centre Hospitalari de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la
qual s'havia traslladat uns
mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà
pòstumament en 2013 el
llibre Els nostres deportats. Republicans
de les Balears als camps nazis, on explica la
història del seu familiar. Llorenç Cobos Lluy (1919-1976) ***
Jaume
Álvarez Navarro - Jaume Álvarez
Navarro: El 24 de març de 1921 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Álvarez Navarro. Sos pares es deien Bernardino
Álvarez i Petra Navarro,
naturals de Conca (Castella, Espanya), i moriren quan ell era infant.
Passà la
joventut al barri barceloní de Vallcarca, a casa d'una tia,
i es guanyà la vida
de peó de paleta. Quan tenia 17 anys s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. En 1938 s'incorporà a
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, lluitant en la III Brigada de
Carrabiners a diverses zones
catalanes (Lleida, al Segre, Seròs, etc.). Ferit de gravetat
per un obús durant
la batalla de l'Ebre, passà la darrera part de la guerra
hospitalitzat a
Manresa (Bages, Catalunya) i després en una
església habilitada d'hospital als
Cinc d'Oros. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un
fet, encara
no restablert, creuà els Pirineus. Patí els camps
de concentració francesos (Argelers
i Gurs) i el setembre de 1939, després d'haver estat operat
dels ulls sense anestèsia,
s'integrà en el XI Regiment de la Legió
Estrangera, lluitant fins el moment que
va caure presoner dels alemanys el 23 de juny de 1940 a Bois de Toul
quan es va
ensorrà la «Línia Maginot».
Després de fer treballs forçats a diversos
indrets
(Tulle, Saint-Michel, etc.), en 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 58.781,
de l'Stalag VIII B, a Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,
Àustria), al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà el 19 de desembre
sota la matrícula 4.534. El 2 de gener de 1942 va se
integrat en el «Kommando Steyr»,
conegut com «Kommando de la Mort», on
emmalaltí de tifus. El 5 de maig de 1945 va
ser alliberat per les tropes aliades, però hagué
de ser hospitalitzat.
Instal·lat a partir del 29 de juny de 1945 a l'Hotel Lutetia
de París (França),
encara hagué de recuperar-se un bon temps de la salut. En
1948 retornà a
Barcelona i el desembre d'aquell any es casà amb
Encarnació Mateo (Encarna),
amb qui tingué dos infants (Jaume i Teresa). Amb seriosos
problemes amb les
autoritats franquistes i de treball en ser considerat
«roig», finalment
aconseguí una feina en un taller mecànic. En 1962
s'integrà en la lluita llibertària
clandestina i fou un dels fundadors d'«Amicale de
Mauthausen». A partir del 5
de juny de 2005, malgrat el seu estat delicat de salut,
acceptà la presidència
d'«Amicale de Mauthausen», després de la
destitució d'Enric Marco Batlle. Jaume
Álvarez Navarro va morir el 12 d'abril de 2006 a l'Hospital
de Sant Pau de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts de la
ciutat. Jaume Álvarez
Navarro (1921-2006) ***
Necrològica
d'Ángel Badía Andía apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 16 de juny de 1992 - Ángel Badía Andía: El 24 de març de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Badía Andía. Sos pares es deien Hermenegildo Badía Aznar i Ángela Andía Aznar. Quan era encara infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Ja jove, s'afilià a les Joventuts Llibertàries del Poblenou de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà de llenyataire i en tasques perilloses a diversos pantans del riu occità Arieja. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i participà en el Grup Artístic d'aquesta organització. Treballà en la perforació d'un túnel al pantà de Jacques i en diverses obres del Canal de Provença, on va contreure la silicosi. Durant els anys setanta s'instal·là a Marinhana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat, de la qual va ser secretari. Fou delegat en diferent plens regionals de la comarcal de Provença i era un assidu animador de les excursions campestres. En 1969 col·laborà en Espoir. Sa companya fou Christiane Goncète Martínez. Ángel Badía Andía va morir el 23 de maig de 1992 a l'Hospital de Marinhana (Provença, Occitània) a conseqüència de la silicosi crònica que patia. ***
Ocaña
fotografiat per Daniel Campos - Ocaña: El 24 de març de 1947 neix a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Sos pares es deien Manuel Pérez i Virtudes Ocaña. Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig –en 1976 per aquest motiu fou jutjat per «escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i «processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas, faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o «llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña, Pérez i Ukania (son segon llinatge en àrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.
Defuncions
- Émile Digeon: El 24 de març de 1894 mor a Trebes (Llenguadoc, Occitània) l'advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després llibertari Émile Stanislas Digeon. Havia nascut el 7 de desembre de 1822 a Limós (Llenguadoc, Occitània). Fill d'una família burgesa, son pare, Joseph Louis Étienne Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, en contacte amb membres carbonaris italians, que lluità contra la Restauració; sa mare es deia Élizabeth Émilie Barthe Dejean. A causa de les persecucions, en 1829 sa família s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on muntà un despatx d'advocacia. En 1830, arran de la caiguda de Carles X, Stanislas Digeon s'integrà en les files republicanes, mentre son fill Émile començà la carrera de dret a la universitat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s'iniciava en el periodisme. Quan la proclamació de la II República francesa el febrer de 1848, Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpeller. Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic montpellerí Suffrage Universel. Quan el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts, juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpeller. El 5 de febrer de 1852 van ser condemnats a la deportació a Algèria i el 24 de febrer van ser embarcats a Seta (Llenguadoc, Occitània) cap a Alger i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar de Birkadem, a prop d'Alger. L'agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem. Aleshores ambdós decidiren fugir d'Algèria i amb la complicitat d'alguns militars embarcaren a bord d'un iot a Alger i el 2 d'octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s'entrevistaren amb el governador balear i es posaren sota la protecció del govern espanyol. Mentre son pare retornà a França en 1855, ell s'integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. Creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castres (Llenguadoc, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Bazile Canut Marty; destacada representant de l'alta societat mallorquina, va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. L'agost de 1865, quan Palma (Mallorca, Illes Balears) va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l'illa i es consagrà a l'assistència als malalts. Després de l'epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l'emperador, rebutjà la Legió d'Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d'infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. En 1868, quan l'Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb sa dona a França. Visqué entre París i Senta Aulàsia (Llenguadoc, Occitània), on vivia sa mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí. En 1870, quan la proclamació de la III República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l'Imperi Alemany. En aquesta època, recorregué tot el migdia francès creant lligues i comitès republicans. Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el 31 de gener de 1871. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb Léon Gambeta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l'Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Llenguadoc, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l'armament de la Guardià Nacional i l'adopció de la bandera roja. Quan l'aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d'exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. El 24 de març de 1871 s'ocupà l'Ajuntament de Narbona i es proclamà la Comuna. S'encarregà d'organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L'endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d'alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l'estació, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l'aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d'adéu a sa companya. Però els seus amics se'l portaren a la força abans de l'assalt de les tropes i l'amagaren en un lloc segur; no obstant això, l'1 d'abril es lliurà a l'enemic i fou empresonat a Narbona. Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l'agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l'Audiència de l'Avairon. L'abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Llenguadoc, Occitània) en espera de judici. Jules Guesde, aleshores periodista a Montpeller, organitzà la seva defensa per al procés, que finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor. En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne. El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. Després d'intentar crear a Besiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d'organitzar, amb el suport de republicans espanyols, un aixecament al sud de França. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d'armes que havien de ser desembarcades a La Novella (Rosselló, Catalunya Nord) per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el blanquista Émile Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna havia deixat sense forces el moviment insurgent. Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité. Amb l'exemple de la proclamació de la I República espanyola el febrer de 1873, elaborà un projecte de constitució d'una «república comunal-federativa» per a França, i, pel mateix temps, amb l'anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). En 1876 retornà definitivament a França. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L'Émancipation Sociale, sota el patrocini de Louis Auguste Blanqui. Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París. El 30 d'octubre de 1881 redactà i publicà el pamflet Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres. En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de França, participant en la redacció d'algunes de les seves obres. Michel jugà un paper molt important en l'evolució de Digeon vers l'anarquisme. També va fer amistat amb Louis Auguste Blanqui, Louis Blanc, Benoît Malon i Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l'amistat amb Jules Guesde. Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l'establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin; en aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual». En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de França predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale. L'agost de 1882 creà, amb Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però resultà un fracàs. En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l'armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d'Empleats del Tèxtil. Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s'implicà, amb Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts Louise Michel i Émile Pouget, entre d'altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d'agost pel Tribunal d'Apel·lació. El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté. El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes. En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Paris devant les anarchistes. Amb la salut molt deteriorada –l'octubre de 1885 va ser ingressat a l'Hospital Lariboisière de París– i sense recursos econòmics, hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic de son germà Fernand i de la seva exesposa. A finals de 1885 va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes on visqué els últims anys de sa vida aïllat i malalt, només Benoît Malon el visità una vegada. Émile Digeon va morir el 24 de març de 1894 a Trebes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d'Émilie Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon». En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L'itinéraire singulier d'un communard i en 2010 les memòries d'Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma. ***
Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894) - Jules Dodot: El 24
de març de 1902 mor a París (França)
el blanquista i després anarquista Jules Émile
Dodot, citat a vegades Dodo.
Havia nascut el 3 de gener de 1839 al IV Districte de París
(França). Sos pares es deien Louis Dodot i Marie Convert.
Company de Louis-Auguste
Blanqui i seguidor dels seus postulats, lluità contra el II
Imperi. El 28
d'abril de 1870 va ser condemnat a quatre mesos de presó per
«temptativa de
robatori» i el 16 d'octubre d'aquell any va ser sentenciat a
quatre mesos més
per «ultratges públics al pudor». En
1871 vivia al número 6 del carrer des
Fontaines-du-Temple del III Districte de París. Incorporat a
l'XI Regiment
d'Artilleria, participà activament en la Comuna de
París com a capità electe de
la I Bateria de la III Legió del III Districte de
París i combaté les tropes de
Versalles a Levallois-Perret (Illa de França,
França). Durant la «Setmana Sagnant»,
lluità a les barricades; l'últim combat en el
qual prengué part fou el 27 de
maig de 1871 a les Buttes-Chaumont. Aconseguí fugir de la
massacre i es refugià
a Londres (Anglaterra), on treballà de sabater, participant
en les activitats
dels proscrits blanquistes i afiliat a l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). El 13 de maig de 1871 va ser condemnat en
rebel·lia a la
deportació en fortalesa fortificada i a la
degradació militar pel XXI Consell
de Guerra. L'estiu de 1874 vivia a Brussel·les
(Bèlgica), d'on va ser expulsat
l'octubre d'aquell any. Retornà a Londres, on fou membre del
grup blanquista
«La Commune Révolutionnaire». Amb
l'amnistia de 1880 per als communards,
retornà a França i
s'instal·là a Levallois-Perret. A
començament de la dècada dels vuitanta fou
membre, fins al 1898, del grup anarquista «La
Solidarité», que es reunia al
número 86 del carrer de Gravelle de Levallois-Perret, grup
del qual també
formaven part Nestor Ferrière, Louis
Léveillé, T. Courapied (L'Ancien)
i Marchand, entre d'altres.
L'1 de gener de 1894, arran de les agafades contra el moviment
anarquista engegades
després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de
Diputats francesa, el
seu domicili va ser escorcollat i la policia li va segrestar diversos
fullets i
periòdics anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El febrer d'aquell any
el seu domicili, al número 3 del carrer Valentin, va ser
novament escorcollat
sense resultats, però va ser fitxat el 27 de febrer de 1894
com a «sabater
anarquista» en l'anomenat «Fitxer
Bertillon». Posteriorment, sota el nom d'Émile
Dodot, va ser gerent en diferents
números de la primera sèrie del
periòdic parisenc Sur le Trimard
(1895-1896), òrgan reivindicatiu dels desocupats,
animat especialment per Henri Dagan, Mécislas Golberg i
Octave Veret, que va
ser continuat en 1897 per Le Trimard.
Durant la primavera de 1898 fou, amb François-Louis Cuisse (Roy) i Edouard Fourmont, responsable del
grup «La Solidarité dels Trimardeurs»,
encarregat d'acollir els companys de
províncies i de l'estranger al seu pas per París.
Malalt, visqué miserablement
al número 31 del passatge Thouzelin de Levallois-Perret, i
en 1901 Charles
Malato llançà una subscripció popular
al seu favor en L'Aurore, que
rebé el suport, entre d'altres d'Alfred Fromentin i
Paule Mink. També s'organitzà una subhasta per a
ajudar-lo, amb obres donades
per diversos artistes, com ara Théophile Steinlen. Jules
Dodot va morir el 24
de març de 1902 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de
París (França) i el
seu enterrament, al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França,
França), donà lloc
a una petita manifestació revolucionària. ***
Inocencio
Pellegrini Lombardozzi - Inocencio Lombardozzi: El 24 de març de 1908 mor a Puno (Puno, Perú) el propagandista anarquista i sindicalista Inocencio Pellegrini Lombardozzi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Leonardo DAK, Juan Cualquiera, I. P. Revolucionario, Jean Le Tremardier, etc.). Havia nascut en 1882 a L'Aquila (Abruços, Itàlia). Fill d'una família italiana benestant i instruïda que havia emigrat a l'Argentina, son pare era apotecari. En 1901, procedent de Mendoza (Argentina), marxà cap a Xile. A Santiago (Xile) s'integrà en els grups anarquistes locals i visità la tolstoiana «Colònia de Pío IX». Col·laborà, amb articles, cròniques, contes, poesies, etc., en els principals periòdics anarquistes de Santiago i de Valparaíso. En 1902 fou membre de la redacció del periòdic La Luz, de Valparaíso. Per a aquest diari i per a la Federació Internacional de Resistència (FIR) va fer una gira de propaganda aquell any. Destacà com a orador i com a organitzador de grups de propaganda i de sindicats de resistència. A mitjans de 1902 creà a Valparaíso, amb Juan B. Figueroa, Marcial Lisperguer i altres, el Grup d'Estudis Socials «Los Caballeros de la Vida», de tendència anarcoindividualista i antiorganizacionista. En 1903 fou un dels redactors i també director del periòdic ¡La Protesta del Panadero!, òrgan del gremi de forners, i atià la vaga de les fleques d'aquell any, fet pel qual va ser tancat més de mig any a la presó de Santiago. Durant el seu empresonament, en el qual va patir tortures i del qual va sortir molt malmenat, col·laborà en La Protesta Humana de Buenos Aires. També trobem textos seus en nombroses publicacions anarquistes, com L'Agitatore, El Faro, Justicia, La Protesta, Tierra y Libertad, etc. Després formà part del grup editor d'El Marítimo, de la Combinació Mancomunal d'Obrers d'Antofagasta. L'octubre de 1903 va ser expulsat de Xile i passà al Perú, instal·lant-se a Lima. A començament de 1905 constituí el grup de propaganda anarquista «Por la Idea» i després creà a Trujillo, amb E. H. Altamirano, Eugenio Llaque, Francisco S. Chang, L. Basauri, Julio Reynaga, José M. Moreno i J. Caramutti, el Centre d'Estudis Socials «Luz». A Perú participà en nombroses lluites socials a diferents poblacions (Pomalca, Catacaos, Piura, Trujillo, Guadalupe, Lima, etc.). Entre el 16 de juliol de 1906 i el 23 de setembre de 1906 dirigí el periòdic El Morro, de Piura. Inocencio P. Lombardozzi va morir el 24 de març de 1908 a l'Hospital de Puno (Puno, Perú), quan projectava un viatge propagandístic a Bolívia. ***
Foto
policíaca de Léon Marie (16 de març de
1894) - Léon Marie:
El 24 de
març de 1913 mor a Clamart (Illa de
França, França) l'anarquista Léon
Louis Armand Marie. Havia nascut el
19 d'agost de 1870 a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia,
França; actual
Houlgate). Sos pares es deien Louis Joseph Marie, serraller,
i Émilie
Julie Duval. Es guanyava la vida
com a obrer
especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al
número 8
del passatge Vanves de París (França). El 16 de
març de 1894, a resultes de la
mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans
quan intentava posar una bomba
a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb
altres 11 persones
i fitxat com a anarquista. El 12 de febrer de 1898 es casà a
Boulogne (Illa de França, França) amb la bugadera
Mathilde Pauline Buzelin. En aquesta època vivia al
número 9 del carrer Chàteau del XIV Districte de
París. Léon Marie va morir el 24 de
març de 1913 al seu domicili de Clamart (Illa de
França, França). ***
Notícia
sobre l'accident mortal d'Alfred Platel apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 25 de març de 1924 - Alfred Platel:
El 24 de març de 1924 mor a Vaulnaveys-le-Haut (Delfinat,
Arpitània)
l'anarquista Alfred Symphorien Platel –algunes fonts citen
erròniament Platelle.
Havia nascut el 29 de desembre de 1876 a
Saint-Pierre-de-Mésage
(Delfinat, Arpitània). Sos pares es deien Jean Baptiste
Platel,
conreador, i Anne Félicité Lup,
domèstica. El 15
d'abril de 1906 es casà a Laffrey (Delfinat,
Arpitània)
ambCamille Adrienne Hélène Melmoux, amb qui
tingué dos infants. Conductor de
tramvia de la Companyia Ferroviària del Delfinat, a
començament de la dècada dels vint fou un dels
animadors del grup de Vizille
(Delfinat, Arpitània) de la Unió Anarquista (UA).
Vivia a Le Péage de Vizille (Delfinat,
Arpitània).
Alfred Platel va morir el
24 de març de 1924 a Vaulnaveys-le-Haut (Delfinat,
Arpitània) en un accident
quan el tramvia de mercaderies que conduïa de Vizille cap a
Grenoble es quedà
sense frens en una pendent i abans del descarrilament saltà
del vagó morint del
cop. ***
Luigi Gavioli - Luigi Gavioli: El
24 de març de 1944 és assassinat a Roma
(Itàlia) l'anarquista Luigi Gavioli.
Havia nascut el 17 de febrer de 1902 a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos
pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri. Després
d'una infància viscuda
en la més absoluta misèria, en 1918 es
traslladà a Gonzaga (Llombardia,
Itàlia), on va fer feina d'aprenent en una pastisseria i
entrà en el grup anarquista
local. Participà activament en les agitacions del
«Bienni Roig» (1919-1920) i
l'agost de 1921 patí una agressió feixista a prop
de Reggiolo (Llombardia,
Itàlia). Poc després, els feixistes intentaren
incendiar casa seva. L'1 de
febrer de 1930 s'instal·là a Verona
(Vèneto, Itàlia) i en 1933 s'establí
definitivament a Roma (Itàlia), vivint anys de relativa
tranquil·litat fent
feina com a representat comercial. Regularment realitzà
visites a Mirandola,
per saludar família i amics. El 27 de juliol de 1934 es
casà amb Virginia
Benatti. En 1936 era propietari d'una lleteria i d'un cafè,
on treballava son
germà Nando Gavioli, un dels antifeixistes més
actius de Mirandola. Després de
l'ocupació alemanya d'Itàlia, entrà a
formar part del moviment clandestí
antifeixista. En 1944 s'integrà en els Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grups
d'Acció Patriòtica) de Roma, a la zona del barri
Itàlia, participant en
diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu domicili trobaren
refugi
jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la línia
del front al sud de
la península. A començaments de març
de 1944, a causa d'una delació, va ser
detingut amb sa companya i un dels seus dos fills. Torturat durant molt
de
temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de març va ser
traslladat a la presó
romana de Regina Coeli. El 24 de març de 1944 Luigi Gavioli
va ser portat pels nazis,
amb altres 334 homes, a les pedreres de marès abandonades a
prop de la Via
Ardeatina de Roma i afusellat en represàlia per l'atac
partisà del carrer
Rasella, on havien mort 33 soldats alemanys. El seu cos reposa al
sarcòfag
número 102 del Santuari Nacional de la Fossa Ardeatina. ***
Florentino
de Carvalho - Florentino de Carvalho: El 24 de març de 1947 mor a Marília (São Paulo, Brasil) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Havia nascut el 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– a Campomanes (Astúries, Espanya). Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Pública (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria –idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista. Florentino de Carvalho (1883-1947) ***
Aureliano
Suárez Robles - Aureliano Suárez
Robles: El 24 de març de 1947 és
executat a Lleó (Castella, Espanya) el guerriller
anarcosindicalista Aureliano Suárez Robles, conegut com Manzaneda.
Havia nascut cap el 1912 a
Manzaneda de Torío (Garrafe de Torío,
Lleó,
Castella, Espanya). Sos pares es deien Juan Antonio Suárez i
Margarita Robles. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), es guanya la vida treballant de llaurador.
Després
de la caiguda del front asturià durant la guerra civil, amb
els germans Amable
Fernández Arias (Joanín)
i Casimiro
Fernández Arias (Mellao),
crearen el
grup guerriller «Los Arias», que actuaren a la zona
de Lleó (Villafruela del
Condado, Rodillazo, Cármenes, etc.). En 1942 tenia com a
zona d'acció
guerrillera la franja situada entre els rius Porma i Esla, amb la base
establerta
a La Mata de Bérdula (Lleó, Castella, Espanya). A
partir de 1945 s'integrà en
el grup encapçalat per Manuel Ramos Rueda (Coyote).
El 3 de gener de 1947, a resultes d'una delació, va ser
detingut a Manzaneda de
Torío amb Higinio Nicolás Bayón (El
Italiano). Portat davant un consell de guerra, juntament amb
Silverio
Getino Bayón i Higinio Nicolás Bayón,
va ser acusat de 14 atracaments a mà
armada. El 3 de març de 1947 condemnat a mort per un nou
consell de guerra
celebrat a la Caserna del Cid de Lleó. Aureliano
Suárez Robles va ser garrotat
el 24 de març de 1947 a la presó de
Lleó (Castella, Espanya), juntament amb
Manuel Díez Ferreras (El Gitano),
Higinio Nicolás Bayón (El
Italiano) i
Secundino Rodríguez Díez (El
Practicante),
i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Aureliano Suárez
Robles (ca.1912-1947) ***
Necrològica
d'Indalecio Martínez Martín apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 9 d'abril de 1949 - Indalecio Martínez
Martín: El 24 de març de 1949 mor a
Arle (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Indalecio
Martínez
Martín. Havia nascut el 6 de febrer de 1907 a Fuente de
Cantos (Badajoz, Extremadura,
Espanya). Sos pares es deien
José Martínez i María
Martín. Militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT), durant la guerra civil va perdre les dues cames. Llicenciat amb
el grau
de sergent, el 5 de març de 1938
s'instal·là a Barcelona (Catalunya). En 1939,
amb el triomf feixista, passà a França.
Instal·lat després de la II Guerra
Mundial a Muriés (Provença,
Occitània), milità en la Federació
Local de la CNT
d'aquesta població. Sa companya fou Josefa Amador. Indalecio
Martínez Martín va
morir el 24 de març de 1949 a l'hospital
Hôtel-Dieu d'Arle (Provença,
Occitània). ***
Wilhelm Jelinek - Wilhelm Jelinek: El 24 de març de 1952 mor al camp de Bautzen (Saxònia, República Democràtica d'Alemanya; actualment Alemanya) el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Havia nascut el 25 de desembre de 1889 a Głuchołazy (Silèsia, Prúsia; actualment pertanyt a Polònia). Va viure a Zwickau, una ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després morirà en circumstàncies desconegudes. ***
Notícia
de la detenció de Ramón Prior Ríos
apareguda en el periòdic madrileny La Libertad del 14
de juny de 1924 - Ramón Prior Ríos: El 24 de març de 1964 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Prior Ríos. Havia nascut el 30 de novembre –oficialment l'1 de desembre– de 1898 –altres fonts citen erròniament 1894– a Xeldo (Alt Palància, País Valencià). Sos pares es deien Ramón Prior Vinara, jornaler, i Vicenta Ríos Sales. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Metal·lúrgica i en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys del pistolerisme. En 1919 fundà el Sindicat Únic de Soneixa (Alt Palància, País Valencià) que s'adherí a la CNT. El 13 de juny de 1924, quan treballava en la Siderúrgica del Mediterrani de Sagunto (Camp de Morvedre, País Valencià), va ser detingut, juntament amb Modesto López Marco i José Bagán Alcover, i acusat de maquinar un complot contra l'empresa. En 1925 va ser empresonat per la dictadura de Primo de Rivera a València i un cop lliure s'exilià a França. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Soneixa on reprengué la militància. Durant els anys bèl·lics, participà en la col·lectivitat de Soneixa i lluità com a milicià en la «Columna de Ferro» al front de Terol. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, pena que fou finalment commutada per la de 30 anys de reclusió, que purgà, en part, en el camp de treball de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). A començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional i participà en la lluita clandestina llibertària amb els grups de defensa de la CNT fins l'any 1949 que s'exilià a França, on milità sempre en l'anarcosindicalisme. Sa companya fou Estefanía Rochina. Ramón Prior Ríos va morir el 24 de març de 1964 al seu domicili de Foix (País de Foix, Occitània). ***
Gualtiero
Nubola
- Gualtiero
Nubola: El 24 de març de 1966 mor a
Sassoferrato (Marques, Itàlia) l'anarquista
Gualtiero Nubola. Havia nascut el 30 de novembre de 1905 a Sassoferrato
(Marques, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Nubola i Maria
Toni. Fills d'una
família anarquista, quan tenia 13 anys perdé sa
mare. Després de fer el quart
grau de primària, començà a treballar
de fuster i vivia a Fabriano (Marques,
Itàlia). Amb el sorgiment del feixisme el seu
compromís polític augmenta i en
1923 es va veure obligat a sortir clandestinament del país,
juntament amb son
oncle Mario, també perseguit pels escamots feixistes. En
1931 va morir son
pare, que havia emigrat a Torí (Piemont, Itàlia).
D'antuvi s'instal·là a Modâna
(Roine-Alps, Occitània), però posteriorment
canvià de residència entrant en
contacte amb altes exiliats. Va ser inscrit en el registre de la
policia de
fronteres. Instal·lat a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), indret amb una
important comunitat d'exiliats italians, muntà un taller de
fusteria i immediatament
entrà a formar part del grup anarquista local. Advertit
formalment per la policia
per la seva militància política, el novembre de
1936 marxà cap a Catalunya,
passant per París i Perpinyà. A Barcelona
(Catalunya) s'enrolà primerament en
la «Formació Picelli» i
després en el «Batalló
Garibaldi». A finals de l'estiu
de 1937, després de patir els fets de «Maig de
1937», abandonà la Península. A
Dudelange reprendrà la seva activitat
propagandística anarquista i va ser
novament advertit per les autoritats de Luxemburg. Després
de l'avanç de les
tropes nazis, es refugià a França,
però ben aviat retornà a Dudelange, on hi va
restar sa família. Sa companya era una vídua
alemanya amb dos infants, amb qui
s'havia casat el març de 1939 i regentava un
cafè. El setembre de 1940 va ser
detingut per la policia alemanya i el lliurà a les
autoritats feixistes
italianes. Per fugir del confinament, intentà enrolar-se en
l'exèrcit, però el
seu passat l'entrebancà i el 27 de desembre de 1940 va ser
condemnat a cinc
anys de confinament a la colònia penitenciària de
l'illa de Ventotene per haver
participat en la guerra d'Espanya com a combatent antifeixista. Enviat
al camp
de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia), l'agost de 1943 va ser
posat en llibertat i el 8 de setembre d'aquell any arribà a
Sassoferrato, on es
va unir a la Resistència. ***
Foto
policíaca d'Abdó Costa Badosa (1917) - Abdó Coll
Badosa: El 24 de
març de 1967 mor a Cassà de la Selva
(Gironès, Catalunya)
l'anarquista Abdó Joan Josep Coll Badosa. Havia nascut el 14 de juny –algunes fonts
policíaques citen erròniament el 12 de
juny–
de 1894 a Tortellà
(Garrotxa, Catalunya). Sos pares es deien
Bonaventura Coll Barduch i Rosa
Badosa Matilde. Espardenyer de professió, el 5 de setembre
de 1917
passà a França
buscant feina i entrà a treballar d'empleat a la
destil·leria de Joseph Fabre a
Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). El 7 d'octubre
de 1917 participà en una
aturada laboral en reivindicació d'un augment de salari. Com
que no havia fet
la declaració d'estranger, va ser acomiadat, fitxat el 31
d'octubre de 1917 per
la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
com a «anarquista
propagandista partidari de l'acció directa» i
portat a la frontera.
Posteriorment visqué a Cassà de la Selva
(Gironès, Catalunya). El març de 1940
les autoritats franquistes li van incoar expedient de responsabilitats
polítiques. Abdó Coll Badosa va morir el 24 de
març de 1967 a Cassà de la Selva
(Gironès, Catalunya). ***
Georgette Ryner - Georgette Ryner: El
24
de març de 1975 mor a Montfermeil (Illa de
França, França) l'escriptora, poetessa i
pedagoga anarquista
Georgette Anna Baptistine Ner, més coneguda com Georgette Ryner. Havia nascut el 7 de gener de 1895 a
Nogent-le-Rotrou (Centre,
França).
Era
filla del
filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri
Ambroise Ner (Han Ryner),
aleshores professor del Col·legi de Nogent-le-Rotrou, i d'Anna
Aimée Ferrary. Va
col·laborar en nombrosos periòdics
llibertaris, com ara Le
Semeur, de
Barbé; L'En
Dehors,
d'Émile
Armand; Ce
qu'il faut dire,
de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le
Monde Libertaire;
La Grife; Contre-courant; Cahiers des
Amis d'Han Ryner;
etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà al XVII Districte de
París amb
l'intel·lectual
anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son
company, va
fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy,
Pithiviers, etc.) i va
enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota
l'assistència de «Terre des
Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la
mort (1924), Dans la ronde
éternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb
altres), Adolescente
passionnée (1968)
i Qui
êtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975).
Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a l'Hospital
de
Montfermeil (Illa de França, França) i el 28 de
març
fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà
una important obra i
textos autobiogràfics inèdits. ***
Baptistin
Fraysse i els seus companys segons el diari parisenc Le Journal del 12
de gener de 1927 - Baptistin Fraysse: El 24 de març de 1979 mor a La Sanha (Provença, Occitània) l'anarquista Baptistin Hébert Fraysse, conegut com Teddy o Teddy-Fred, però també com Le Danseur i Le Chinois. Havia nascut el 23 de març de 1897 a Langònha (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Eliabe Jean Fraysse, conductor de la Companyia Ferroviària PLM, i Marie Caroline Traversa, modista. A començament de la Gran Guerra s'allistà en la infanteria colonial. Militant anarquista des dels anys vint, va exercir diversos oficis (cambrer, serraller, cuiner, etc.). Ficat en el món de l'espectacle, va fer de ballarí acrobàtic, sota el nom artístic de Teddy o Teddy-Fred, de professor de ball en un dàncing del carrer Paul-Déroulède de París i d'empresari teatral. El 19 d'abril de 1921 es casà al V Districte de París amb Pierrette Marguerite Anne Élisabeth Tissenne, artista dramàtica i la filla d'un actor de la Comèdia Francesa, amb qui tingué un infant. En aquesta època vivia al número 35 del carrr Lhomond de París. El 9 maig de 1922 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània) i processat per encobriment i el robatori d'un vagó postal, entre Laroche i Dijon, durant la nit del 4 al 5 d'abril d'aquell any, però finalment va ser exonerat per manca de proves. Militant de la Unió Anarquista (UA), es presentà en la «Llista Llibertaria» per al Primer Sector (districtes 8-10 i 17-19) de París per a les eleccions legislatives de maig de 1924. Entre l'11 de març i el 2 de juny de 1924, en substitució de René Cova (Devry), fou gerent de Le Libertaire. L'1 de març de 1924 va ser apallissat i detingut en una manifestació a favor de l'antimilitarista anarquista empresonada Jeanne Morand; inculpat d'«ultratges i amenaces cap els agents de la força pública», va ser processat l'11 de juny de 1924 pel X Jutjat Correccional. Fou figurant en el rodatge en 1926 de la versió muda del film d'Abel Gance Napoléon, estrenat l'any següent. Perseguit pels seus actes delictius, en 1926 es va refugiar a Bèlgica, però finalment va ser detingut a Lieja (Valònia) i extradit a França. El 13 de juny de 1928 va ser condemnat, juntament amb François Chonez (Fredo) i Hamida Bencherech (Nelly), per l'Audiència del Sena a 10 anys de reclusió i 10 anys de residència vigilada per una desena de desvalisaments entre el novembre de 1925 i l'octubre de 1926 al barri de Montmartre de París i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). L'octubre de 1936 recobrà la llibertat i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània), on es guanyà la vida venent pels mercats i gestionant un magatzem de queviures a Oliolas (Provença, Occitània). Militant del Partit Comunista Francès (PCF), el 13 de setembre de 1940 va ser internat al camp d'internament de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), i traslladat el 6 d'octubre de 1941 a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània). Posteriorment va ser deportat al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), d'on retornà a La Sanha cap el juny ou juliol de 1945. Reprengué el seu negoci comercial a Oliolas i com a comunista deportat, va ser indemnitzat. Baptistin Fraysse va morir el 24 de març de 1979 a l'Hospital de La Sanha (Provença, Occitània). Son germà Pierre Fraysse també va ser un destacat anarquista. ***
Necrològica
de Luis Monzón Lasala apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 d'abril de 1981 - Luis Monzón Lasala:
El
24 de març de 1981 mor a Pià
(Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista Luis Monzón Lasala. Havia nascut el
26 de
març de 1911 a
Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Pascual Monzón i Catalina Lasala. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), durant la guerra civil lluità en les
milícies confederals i després fou
soldat de la 25 Divisió de l'Exercit Popular de la II
República espanyola,
essent ferit en una cama al front. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i va ser reclòs en camps de
concentració. Durant l'Ocupació
participà en
la Resistència. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Prats de Molló
(Vallespir, Catalunya Nord), on el seu domicili va servir com a base
guerrillera i refugi dels companys que entraven i sortien de la
Península, entre
ells dels germans Sabaté Llopart. En l'exili sempre
milità en la CNT, en els
últims anys en la Federació Local de
Pià. Conreà la poesia. Sa companya fou Carmen
Ferrer. Malalt durant 14
anys, Luis Monzón Lasala va morir el 24 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 26 de març– de 1981 al
seu domicili de
Pià (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà
companya i fills. ***
Necrològica
d'Inocente Abad García publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 de juny de 1990
- Inocente Abad García: El 24 de març de 1990 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant anarquista Inocente Abad García. Havia nascut el 4 de juliol de 1912 a Fuentenebro (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Manuel Abad i Justa García. De molt jove va emigrar a Catalunya on el 1932 treballà, adherit en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les mines de potassa («Potasses Ibèriques») de Manresa i de Sallent (Bages, Catalunya). En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es va veure obligat a abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la Columna «Terra i Llibertat» a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a França a partir del 12 de febrer de 1939, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a l'Arsenal de Rennes (Bretanya), on treballarà fins a l'arribada dels alemanys. Després va fer feina a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Confós amb un maquis, va ser detingut pels alemanys que el torturaren fins esclatar-li les oïdes. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb la seva companya Iluminata Antonia Aturia a Briva la Galharda i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili d'aquesta localitat. Inocente Abad García va morir el 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 23 de març– de 1990 al Centre Hospitalari de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Navarro Perié apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 5 de juny
de 1990 - Francisco
Navarro Perié: El 24 de
març de 1990 mor a Fleury-les-Aubrais
(Centre, França) l'anarquista
i anarcosindicalista Francisco Navarro Perié. Havia nascut
el 2 d'abril de 1906 a
Lanaja (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Santiago Navarro i Dominga Perié. Xofer de
professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. En 1939, amb
el triomf
franquista, va ser capturat i el juny d'aquell any tancat a la
presó d'Osca.
Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a reclusió
perpètua.
Posteriorment va ser traslladat a les presons de Barbastre (Osca,
Aragó,
Espanya) i Barcelona (Catalunya). Cap el 1945 va ser posat en llibertat
condicional i ràpidament passà clandestinament a
França, on milità en la
Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la
CNT i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1958 fou un dels delegats de la
FAI al Congrés
Internacional Anarquista que se celebrà a Londres
(Anglaterra). Després de
lluites intestines del moviment llibertari i de problemes familiars,
deixà de
militar. Sa companya fou María Angela Lorenza Artigas.
Francisco Navarro Perié va morir el 24 de
març de 1990 al seu domicili de Fleury-les-Aubrais
(Centre, França). ***
Notícia
de la detenció de Félix García
Muñoz i
altres companys apareguda en el diari valencià Las Provincias del
12 de desembre de 1934 - Félix García Muñoz: El 24 de març de 1991 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Félix García Muñoz. Havia nascut el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1915 a Massarró (Murcia, Espanya). Sos pares es deien Félix García López, maquinista, i Catalina Muñoz Muñoz, i tingué dues germanes (Inés i Juana). Miner a les mines d'alums de Massarró, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. El desembre de 1934 va ser detingut –juntament amb Saturno Navarro Vera (Lenin), tresorer de la CNT; José Ras Muñoz; i Alfonso Vélez Granado (El Picante), corresponsal de Solidaridad Obrera–, sota l'acusació d'haver posat una bomba al domicili del rector Soriano del poble. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya conegué Marguerite María Moulière (Margarita), que esdevingué sa companya, i participà en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García Muñoz va morir el 24 de març de 1991 a l'Hospital Art et Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània)– i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry. Félix García
Muñoz (1915-1991) ***
Franco
Salomone - Franco Salomone:
El 24 de març de 2008 mor a Savona (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Franco Salomone.
Havia nascut el 5 d'abril de 1948 a Celle Ligure (Ligúria,
Itàlia). De ben
jovenet començà a militar en el grup anarquista
«Pietro Gori» de Savona
(Ligúria, Itàlia) i entaulà una
estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després
entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile ---
|
![Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]](http://www.estelnegre.org/documents/cobos/cobos04.jpg "Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]")
![[23/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/03]") |
|
![[25/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/03]") |
|
|
| Actualització: 19-07-23 |