|
---
Anarcoefemèrides del 24 d'abril Esdeveniments L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912 - Detenció de membres
de la «Banda Bonnot»:
El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França), durant la
recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el
sotsdirector número 2 de
Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al
càrrec de la investigació i que havia
detingut durant el matí Élie Monier en un hotel
del barri parisenc de
Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi,
arriba a Ivry per escorcollar
la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi
detingué
Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren
Jules Bonnot que
obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà
mort, i l'inspector Colmar, que
caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es
va fer el mort i l'altre
inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan
els agents
retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament
veí i, saltant
per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons.
Detingut, Gauzy podrà
escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part
dels 100.000 francs de
recompensa per la captura de Bonnot serien més tard
destinats a la vídua de
Jouien. ***
Reunió d'obrers búlgars - Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de «temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars. ***
Pamflet
de la xerrada - Xerrada d'E. Armand:
El 24 d'abril de 1932 se
celebra a la Maison Commune de París (França) una
xerrada de controvèrsia a
càrrec d'Ernest
Juin (E. Armand) sota el
títol «Ce
que veulent les individualistes») (Allò que volen
els individualistes). L'acte,
organitzat pel periòdic
anarcoindividualista L'En Dehors,
comptà per a la controvèrsia amb la
participació dels anarquistes Robert
Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice
Vandamme (Mauricius). E. Armand
havia editat el 15
de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada. ***
Anunci
sobre la retransmissió de la conferència aparegut
en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera
del 23 d'abril de 1937 - Conferència de
Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es
radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon
Saladrigas Balbé,
president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat
de l'Ensenyament i
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de
Barcelona, «El artista delante la
Revolución». Aquesta conferència,
retransmesa
per «EAJ-15. Ràdio Associació de
Catalunya», inaugurava un cicle de
conferències d'orientació per a acostar l'art i
la revolució al poble. ***
Capçalera
d'El Parapeto - Surt El
Parapeto:
El 24 d'abril de 1937 surt a València (País
Valencià) el primer
número del periòdic anarcosindicalista El
Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del
Comité Nacional – Secció de
Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal,
òrgan de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors
(rosa, violeta, etc.).
Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren,
almenys, 37 números,
l'últim el 12 de febrer de 1938. ***
Làpida en homenatge a Giovanna Caleffi - Homenatge a
Caleffi: El 24 d'abril de 2005 se celebra una jornada d'homenatge dedicada a la
intel·lectual anarquista Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri) a Gualtieri
(Emília-Romanya, Itàlia), població natal de l'homenatjada. Aquesta iniciativa
va ser promoguda per la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Reggio Emilia,
el Archivio Famiglia Berneri-Aurelio Chessa, la Federació Italiana
d'Associacions Partisanes (FIAP), Giustizia e Libertà (JL, Justícia i
Llibertat), l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) de Reggio
Emilia i la família Caleffi. Al matí es va fer una jornada d'estudi titulada
«Giovanna Caleffi, un'anarchica a Gualtieri e in Europa» (Giovanna Caleffi, una
anarquista a Gualtieri i a Europa), on intervingueren Maria Alberici, Giuseppe
Caleffi, Fiamma Chessa, Carlo De Maria, Fabrizio Montanari i Giorgio Sacchetti.
Posteriorment es col·locà una làpida en memòria de Caleffi a la plaça
Bentivoglio de Gualtieri i, després d'un dinar amb «menú antifeixista» a
Brescello (Emília-Romanya, Itàlia), es realitzà un concert.
Naixements
Jean-Baptiste Thuriolt (1893) - Jean-Baptiste Thuriot: El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Baptiste Thuriot, més conegut com Jean-Baptiste Thuriault (o Thuriau). Sos pares es deien Pierre Thuriot, esclopaire, i Reine Merlin. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriot va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista. ***
Notícia
de la detenció de Gustave Carcassonne apareguda en el diari
parisenc Le Mot
d'Ordre del 19 de juliol de 1892 - Gustave
Carcassonne: El 24 d'abril de 1859 neix a Orà
(Orà, Algèria Francesa;
actualment Algèria) l'anarquista Gustave Laurent Pascal,
conegut com Laurent,
Louis Perrin, Marius Perrin o Marius
Roume. Era fill de
Laurent Alexandre Jean Carcassonne i Thérèse
Hyacinthe Antoinette Parès. El 6
de setembre de 1883 va ser condemnat a Sidi Bel Abbès (Sidi
Bel Abbès, Algèria
Francesa; actualment Algèria) a un any de presó
per «robatori». El 6 de març de
1885 es casà a Alger (Algèria Francesa;
actualment Algèria) amb la modista algerina
Clémentine-Augustine Perrin i amb aquest matrimoni es va
legitimar Berthe Henriette
Perrin, filla de la parella nascuda el 23 de novembre de 1884 a
Menerville (Bumerdès,
Algèria Francesa; actualment Thenia, Bumerdès,
Algèria). El 22 de novembre de
1890 va ser condemnat a quatre mesos de presó a Alger per
«abús de confiança» i
el 27 de novembre a vuit mesos per «estafa», penes
que es referien a un cas de
juliol de 1890 i que no van ser unificades. Posteriorment
s'establí a Draguignan
(Provença, Occitània) sota el llinatge Perrin,
nascut a Valença
(Valentinès, Delfinat, Occitània). El 16 de
juliol de 1892 va ser detingut,
juntament amb l'anarquista François Cellard, sota
l'acusació d'haver furtat la
recaptació de 800 francs d'una subscripció
organitzada en una festa de barri al
bulevard Villas d'Avinyó (Provença,
Occitània) i dos dies després va ser
detingut Joseph Caragnel, també implicat. A finals de 1893 o
principis de 1894,
va ser acomiadat d'una empresa de pintura de Draguignan on treballava
per les
seves opinions anarquistes i per haver difós exemplars del
periòdic La
Révolte. Al seu domicili
instal·là una mena d'alberg, regit per sa
companya
Françoise Rosine (Régibau).
Durant la primavera de 1894, sota el llinatge
de Laurent, va viure al Restaurant des
Travailleurs, al carrer
Bonneterie d'Avinyó. El 10 d'agost de 1894 va ser condemnat
en rebel·lia a
quatre mesos de presó pel Tribunal de Draguignan per
«robatori i abús de
confiança» i qualificat com «reincident
força perillós». Després
d'una
denúncia, en 1894 va ser donat per desaparegut per la
policia del seu domicili
de Marsella (Provença, Occitània), al
número 42 del carrer Petites Maries, on
vivia sota el nom de Marius Roume amb sa companya
François Rosine (Régibaud).
Sembla que marxà cap al departament del Var, on no va ser
trobat. L'octubre de
1894 estava censat a Aurenja (Provença,
Occitània). A finals dels anys noranta
va ser donat per desaparegut d'Avinyó. El 2 de juliol de
1904 es divorcià al
Tribunal Civil de Primera Instància d'Alger, on vivia, de
l'aleshores domèstica
Clémentine-Augustine Perrin. En aquesta època
treballava de pintor en la
construcció i vivia al número 21 del carrer
État-Major d'Alger. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Abraham
Frumkin
- Abraham Frumkin:
El 24 d'abril de 1873 neix a
Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a
Israel) el periodista,
traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim,
més
conegut com Abraham Frumkin i que
va
fer servir els pseudònims Albert
i Aviv. Fill d'una
família jueva intel·lectual
i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques
del
periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina
Frumkin). Estudià en un héder
tradicional, on aprengué les bases del
judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed
(mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es
graduà a l'escola Lemel i
després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet,
editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah,
etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel
Belkind de Jaffa
(Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble
(Imperi Otomà), on començà a
estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la
carrera per manca de diners. En
1890 fundà la societat «Dorshei Leshon
Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de
la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola
hebraica i una
biblioteca. En aquesta època aprengué el
judeocastellà dels sefardites. En 1893
emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en
contacte amb el pensament
anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894
retornà a Constantinoble
carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els
anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el
seu
domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb
Moses Schapiro i el
doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro
viatjà a París
(França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura
anarquista (Élisée
Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres
es
relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip,
Rudolf Rocker, Lazar
Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que
envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual
va col·laborar. De
bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896
s'instal·là a Londres, on va fer especial
amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i
s'encarregà de l'edició
de Der Arbeter Fraynd.
Obrí amb Moses
Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a
Constantinoble i li deixà la impremta, on edità
11 números del periòdic Der
Propagandist. Durant la tardor de 1898, després
d'un temps a Liverpool
(Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire,
Anglaterra),
passà a París, on restà un any, com a
corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd.
El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904
edità el diari Die
Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de
Baal Shem-Tov en 1903,
realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors
clàssics i
d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander
Berkman, Georg Büchner,
Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki,
Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann,
Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck,
Louise
Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus,
Rudolf Rocker, Sergei
Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar
Wilde, Israel Zangwill,
etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i
Palestina en el periòdic
novaiorquès en jiddisch Forward. En els
seus últims anys edità el
periòdic Tag, on va escriure sobretot
crítica teatral. Estava casat amb
Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després
d'una llarga malaltia, el
29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Booklyn,
Nova York,
Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1
de maig al
cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès
de Queens. Pòstumament,
aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en
jiddisch sota el títol In friling
fun Yidishn sotsializm.
Zikhroynes fun a zhurnalis (La
primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).
***
Notícia
de la detenció d'Eugène Cornil apareguda en el
diari parisenc La
Liberté del 16 de desembre de 1920 - Eugène Cornil:
El 24 d'abril de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista, després comunista i
posteriorment novament anarquista,
Eugène Cornil. Era fill natural de la domèstica
Zoé Pauline Desmarchelier i del
triador de residus Alfred Liévin Joseph Cornil, i l'infant
va ser reconegut pel
matrimoni de la parella celebrat el 25 de setembre de 1876;
tingué un germà
petit, Victor Cornil, que treballa de cabareter i va ser testimoni dels
seus
tres matrimonis. D'antuvi, Eugène Cornil es
guanyà la vida com son pare,
destriant objectes per reciclar de les deixalles. Entre 1896 i 1907
milità en
el grup socialista de Roubaix. El 24 de novembre de 1900 es
casà a Roubaix amb
la debanadora Marie Justine Demilt i amb aquest matrimoni
legitimà un infant,
Eugène Jean Baptiste Charles Cornil, que havia nascut el 19
de juny de 1900 a
Roubaix. En 1907 signà, amb altres companys, una
declaració antimilitarista que
va ser publicada en La Guerre Sociale, fet que
provocà la irritació dels
dirigents del Partit Socialista del Nord que el van suspendre de
militància
durant sis mesos. Aleshores, amb altres companys, es passà
al moviment anarquista.
El 7 de gener de 1908 es divorcià de Marie Demilt davant el
Tribunal Civil de
Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 31 de juliol de 1909
es casà a Roubaix
amb la domèstica Irma Marie Virginie Marez. En aquesta
època encara treballava
en la tria de deixalles. L'11 de desembre de 1910 va ser un dels
fundadors del
Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de
Roubaix, que agrupà la minoria
sindicalista revolucionària del departament quan el sector
seguidor de Jules Guesde
dominava la Confederació General del Treball (CGT); el GAES,
animat pels anarquistes,
tenia la seva seu al número 104 del carrer Bernard de
Roubaix. Destacà com a
orador en els mítings llibertaris i neomaltusians i el gener
de 1911 va ser un
dels promotors de la nova sèrie del periòdic Combat.
Organe communiste révolutionnaire
du Nord, animat pel grup anarquista de Roubaix. L'agost de
1911, en plena
crisi d'Agadir, i en ocasió del Congrés de la
Federació del Tèxtil, el GAES
organitzà un míting contra la guerra al Marroc
amb oradors revolucionaris de la
CGT (Désiré Caïti, Chauvière,
Oscar Descamps, Charles Dhooghe, Raymond Péricat,
etc.). El 7 de setembre de 1911 els sindicalistes afiliats a la Borsa
del
Treball de Roubaix votaren una resolució amb la qual
s'apartaven de les accions
del GAES i aquest va respondre amb una circular crítica.
Aleshores recaptador
del Sindicat del Tèxtil, el 5 d'octubre de 1911 en va ser
exclòs en una
assemblea d'aquest sindicat. Aquest fet va provocar una important crisi
i
centenars de sindicats se'n desafiliaren i crearen un sindicat
dissident
revolucionari, la Unió de Treballadors, el qual no es va
federar i que tenia el
local al número 57 del carrer Champs. Ben aviat sorgiren
equivalents a altres
poblacions del departament del Nord-Pas-de-Calais, com ara Lilla i
Tourcoing.
El 9 d'octubre de 1911, quatre dies després de la seva
exclusió del Sindicat
del Tèxtil, va ser condemnat per distribució de
fulles anarquistes. El 12 de desembre
de 1912 va ser novament condemnat per «manteniment de
concubina al domicili
conjugal». El 27 de febrer de 1914 es divorcià
d'Irma Marez. Durant el primer
trimestre de 1914, quan Alphonse Merrheim va ser exclòs del
Sindicat del Metall
del Sena, Le Combat va fer campanya
crítica contra la CGT i va posar en
paral·lel el cas de Cornil, també
exclòs per un «delicte
d'opinió», i Georges
Dumolin intervingué al seu favor, però sembla que
no va ser reintegrat abans de
l'esclat de la Gran Guerra. Durant la guerra no va ser mobilitzat. El
27 d'abril
de 1918 es casà a Roubaix amb la calcetera Blanche
Dendiével, divorciada d'Henri
Cosntantin Bultjauw, de qui va enviudar el gener de 1944. En aquesta
època
treballava de viatjant de comerç i vivia al
número 9 del carrer Charpentiers de
Roubaix. Partidari de la Revolució russa, a finals de 1919
va ser un dels
animadors dels Grups Soviètics de Roubaix-Croix-Wasquehal i
el grup anarquista
de Roubaix envià un delegat, Émile Bouchez, al
Congrés Nacional dels Soviets
Francesos celebrat el 25 de desembre a París. El juliol de
1920 s'adherí,
juntament amb altres anarquistes al voltant de Combat,
com ara Oscar
Descamps, al Comitè de la III Internacional creat al Nord.
En 1920 estava
subscrit al periòdic Bulletin Communiste
i signava amb l'eslògan «Fora
totes les pàtries». El 17 de desembre de 1920 el
Tribunal Correccional de Lilla
el condemna a un mes de presó i 500 francs de multa per
«introducció il·legal a
França de propaganda comunista bolxevic» des de
Bèlgica. El desembre de 1920,
després del Congrés de Tours (Centre,
França) i l'escissió entre socialistes i
comunistes, el periòdic La Vie Ouvrière
llançà un debat entre anarquistes
i sindicalistes revolucionaris sobre la conveniència o no
d'entrar en la Secció
Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i ells se'n
mostrà partidari. En
1922 sembla que tornava a militar en el grup anarquista de Croix
(Nord-Pas-de-Calais, França) i en la Secció
Comunista de Roubaix, i en aquesta
època treballava de venedor ambulant de botelles, feina que
restà la
definitiva. El 29 d'octubre de 1930 la Prefectura del Nord l'esborra
del
«Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment
col·laborà en Terre Libre,
que l'agost de 1936 esdevingué òrgan de la
Federació Anarquista Francesa (FAF).
El seu últim domicili va ser al número 59 del
carrer Bétume de Roubaix. Eugène
Cornil va morir el 3 de maig de 1945 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França). ***
José Ingenieros -
José Ingenieros: El
24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge,
psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari,
assagista, filòsof, professor i
escriptor socialista i després anarquista Giuseppe
Ingegnieri, més conegut com José
Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana
Tagliavía, vivien de
manera força modesta i emigraren primer a Montevideo
(Uruguai) i després a
l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris
a
l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista
que milità
en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia
una
biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a
l'escriptura. Quan
encara era un infant, treballà com a corrector de proves en
una impremta i
traduint al castellà altres llengües
(italià, francès, anglès, etc.). En
1888
es matriculà per al batxillerat al Col·legi
Nacional de Buenos Aires, que
dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i
després
d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà
el periòdic La Reforma.
En 1893 començà els estudis mèdics a
la Facultat de Medicina de la Universitat
de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb
els
cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones,
etc.) i obrers de la capital
argentina. Interessat per les protestes proletàries de
l'època, fou un dels
fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894
donà lloc a
la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista
Justo, Enrique
Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones,
etc.), al Partit Socialista
Obrer Internacional (PSOI) –que amb el temps
esdevindrà
Partit Socialista
Obrer Argentí (PSOA)–, del qual fou nomenat
secretari,
però en 1902 va ser
amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb
levita i copalta i
presentà la seva dimissió. En 1895
publicà el fullet ¿Qué es el
socialismo?
En 1897 es llicencià en farmàcia.
També en 1897 fundà, amb Lugones, La
Montaña. Periódico socialista revolucionario,
que durà fins l'1 de juny
d'aquell any quan, després de publicar 12
números, fou suprimit arran d'un
judici sobre un article. En aquesta època
participà en el cercle ocultista
literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda,
Doello, Pardo, Lugones, Freyre,
Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista
Atlántida. En 1898
publicà els fullets La mentira política
i La jornada de trabajo.
En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación
en la
lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de
José María Ramos
Mejía, que havien estat professors seus a la facultat,
aconseguí càrrecs en
diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913
dirigí la revista Archivos
de Psiquiatría y Criminología i es va
fer càrrec de l'Institut de
Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903
l'Acadèmia
Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación
de la locura,
continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la
Clínica de
Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de
Buenos
Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de
la Ciutat de
Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions
higièniques i
socials dels obrers i marginats i formular un projecte de
legislació laboral.
En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia
Experimental de la Facultat de
Filosofia i Lletres. També treballà en la
Càtedra de Neurologia, a càrrec de
Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació
d'Alienats de la Policia de la ciutat
de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més
d'aquesta feina
científica, impartí conferències a
diferents universitats europees i amplià
estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i
Heidelberg). En
1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de
Psicologia i entre el 30
d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves
cròniques europees que van
ser publicades en el diari La Nación de
Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología,
primer tractat del tema publicat al continent. En 1908
guanyà la càtedra de
Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat
de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de
Psicologia. Entre 1909
i 1910 fou president de l'Associació Mèdica
Argentina i fou el delegat argentí en
el Congrés Científic Internacional de Buenos
Aires. En 1910 dictà un curs sobre
Psicologia del Caràcter en la Càtedra de
Psicologia de la Facultat de Filosofia
i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario
de Filosofía. En 1913
publicà el seu llibre més conegut, El
hombre mediocre, on atacà durament
el president de la República Argentina Roque
Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la
suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants
(Delia, Amalia, Julio i
Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el
suport del moviment
estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la
Joventuts d'Amèrica Llatina»,
va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i
Lletres. En aquests anys
defensà la Revolució russa, fet que fou durament
criticat des de diversos
sectors socials i intel·lectuals. En 1919,
després d'acceptar entrevistar-se
amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions
sobre la crisi
sociopolítica argentina, renuncià a totes els
seus càrrecs docents i en 1920 es
lliurà a la lluita política, fent costar el grup
progressista «Claridad».
Gràcies a les influències de l'advocat i
criminòleg anarquista Pietro Gori,
abandonà les positures marxistes,
començà a col·laborar en la premsa
llibertària i es declarà obertament anarquista.
En 1920 proposà la formació de
la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita
antiimperialista i de la qual
redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la
seva mort, creà el
periòdic mensual antiimperialista Renovación,
on signà articles sota els
pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl
H. Cisneros. Entre les
seves obres podem destacar Dos ensayos de
psiquiatría criminal (1900), La
psicopatología en el arte (1902), La
simulación en la lucha por la vida
(1902), Simulación de la locura (1903), Los
accidentes históricos
(1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación
de alienados
(1904), Nuova classificacione del delinquente
(1905), La legislation
du travail (1906), La pathologie du langage musical
(1906), Crónicas
de viaje (1906), La locura en la Argentina
(1907), Al margen de
la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria
y sugestión
(1908), La evolución sociológica
(1910 i 1913), Principios de
psicología (1911), Principios de
psicología genética (1911), Psicogemia
(1912), El hombre mediocre (1913), Tratado
de criminología clínica
(1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia
y filosofía
(1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones
relativas al
porvenir de la filosofía (1918), Evolución
de las ideas argentinas
(1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los
tiempos nuevos
(1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa
(1922), La cultura
filosófica en España (1922), Las
fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado
del amor (1940, pòstuma), La universidad
del porvenir y otros escritos
sobre filosofía, educación y cultura
(1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint
títols honorífics d'acadèmies i
d'institucions científiques internacionals,
inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la
Universitat de
Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a
Buenos Aires
(Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar
mèdicament i que
el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940
es publicaren a Buenos Aires
en 24 toms les seves Obras completas, a
càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de
juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la
«Biblioteca Popular José Ingenieros»,
entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que
encara perdura;
també existeixen centres culturals i col·legis
que porten el seu nom. José Ingenieros (1877-1925) ***
Convocatòria de la xerrada de Claude Journet publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 de juliol de 1923 - Claude Journet: El
24 d'abril de 1880 neix a Saint-Vallier (Delfinat, Arpitània) l'anarquista i
sindicalista Claude Journet. Era fill de Jean-Marie Journet, manobre, i de Jeannette
Monneret. D'antuvi es guanyava la vida treballant d'embalador a Lió (Arpitània).
El 20 d'octubre de 1899 s'allistà voluntari a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França) per a fer el servei militar i va ser integrat en el 4 Regiment d'Infanteria
de Marina i el 10 d'octubre de 1900 va ser destinat al 16 Regiment d'Infanteria
de Marina; l'1 d'abril de 1901 va ser enviat a l'11 Regiment d'Infanteria
Colonial i destinat el 28 de març de 1901 a la III Brigada d'Indoxina. Va fer
la campanya bèl·lica de l'Extrem Orient entre el 10 d'octubre de 1900 i el 31
de març de 1901 i a la Cotxinxina entre l'1 d'abril de 1901 i el 14 de setembre
de 1902; el 20 de setembre de 1902 passà a la reserva activa. El 28 d'abril de
1906 es casà al III Districte de Lió amb Élisa Payet i en aquesta època vivia
al número 2 del Chemin du Palais-d'Été. L'octubre de 1910 vivia al número 169
de la carretera d'Heyrieux. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files el
7 d'agost de 1914 amb la mobilització general. El 12 de gener de 1915 va ser
ferit per metralla a la cuixa esquerra a Argonne (Lorena, França). En aquesta
època era membre del grup anarquista «Amis de Ce qu'il faut diré». El 26
de juliol de 1915 va ser destinat a la fàbrica Henri Ernault d'Ivry (Illa de
França, França), però l'1 de juliol de 1917 va ser enviat al II Regiment de
Cuirassers i no va ser llicenciat fins el 12 de març de 1919. Continuà
treballant després de la guerra a la fàbrica Henri Ernault d'Ivry i va ser
delegat de taller. En 1919 era secretari del Comitè de Defensa Sindicalista
(CDS) de Lió i en aquesta època feia difusió del periòdic L'Internationale
de Raymond Péricat. En 1920 treballava de tramviaire a la companyia dels Òmnibus
i Tramvies de Lió (OTL) i era secretari del Sindicat de Tramvies de la
Confederació General del Treball (CGT) i delegat del seu magatzem.
Col·laborador habitual de Le Libertaire, era responsable del grup
anarquista «Les Causeries Populaires» i membre de la Unió Anarquista (UA).
Durant la primavera de 1920 va ser amenaça d'expulsió del seu sindicat per
haver-se negat a donar un franc per a la compra d'un objecte artístic per als
«morts per l'enemic» a resultes d'una moció adoptada per la seva assemblea general.
El 19 de juny de 1920 parlà, com a membre de «Les Causeries Populaires» en el
gran míting per l'amnistia i la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis
Perverses) organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de Lió. Entre el 14 i
el 15 de novembre de 1920 assistí al I Congrés de l'UA celebrat a París; el
juny de 1921 al Congrés Regional del Sud-est a Lió; entre el 26 i el 27 de
novembre de 1921 al II Congrés de l'UA a Villeurbanne; i entre el 2 i el 4 de
desembre de 1923 al III Congrés de l'UA a Levallois-Perret. En 1922 participà
en una enquesta sobre «funcionament sindical» publicada per La Revue
Anarchiste. En 1923 era secretari de la Federació Anarquista del Sud-est (FAS)
i el seu corresponsal per al departament de la Droma. Entre 1923 i i 1925
col·laborà en l'edició diària de Le Libertaire i entre 1923 i 1924 en Le
Réveil Libertaire, òrgan de la FAS. El 8 de juliol de 1923 va fer la
xerrada «La Révolution est-elle possible?» a la festa campestre celebrada a la
Casa del Poble de Monplaisir-la-Plaine de Lió. En 1924 era un dels animadors
del grup «Amis du Libertaire» i col·laborà en L'Idée Anarchiste.
En el Congrés de l'UA celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927
celebrat a París, que adoptà la Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris
(«Plataforma Arshinov»), donà lloc a l'escissió que s'agrupà entorn de
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), de la qual n'esdevingué
membre i fou corresponsal a Lió del seu òrgan d'expressió La Voix Libertaire.
Entre 1927 i 1928 col·laborà en el periòdic Libération, fundat per Jules
Vignes. En 1928 era secretari del Cercle d'Estudis Lliures (CEL) de Lió. Entre
1934 i 1935 col·laborà en La Conquête du Pain, fundat per Émile Bidault
i Fernand Planche. En 1934 s'integrà en l'UA arran del congrés de fusió de l'UA
i l'AFA. El 14 d'octubre de 1936 es divorcià al Tribunal Civil de Lió d'Élisa
Payet. El 13 de desembre de 1936 participà en l'assemblea regional on es va
crear la Federació del Sud-est de l'UA i on proposà intensificar la propaganda
antibel·licista i en 1937 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes.
L'abril de 1937 era secretari del grup de Lió-Montplaisir de l'UA. En aquesta
època continuava resident al número 169 de la carretera d'Heyrieux de Lió.
Claude Journet va morir durant la II Guerra Mundial en data i lloc
indeterminat. ***
Redacció de Le Libertaire - Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Marie Le Meillour. Era fill natural de la jornalera Marguerite Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista –li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars– i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França). ***
Adrien
Poncent - Adrien Poncet: El 24 d'abril de 1884 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Adrien Georges Eugène Poncet, conegut com Lévêque i Gros Plombier. Sos pares es deien Claude Poncet i Marie Rolland. Quan tenia tres anys quedà orfe de pare, mestre mecànic, i va ser surat per sa mare tota sola amb quatre infants. Es guanyava la vida fent de lampista plomer i d'aquí el seu malnom Gros Plombier. A començament de la dècada dels deu era membre de l'anomenat «Grup d'Acció». Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat en el I Batalló de Caçadors d'Infanteria, però no trigà a desertar i el novembre de 1915 va ser declarat «insubmís». Capturat, va ser jutjat en consell de guerra i se li va proposar lluitar al front en primera línia per a «redimir les seves faltes», proposta que va ser rebutjada, fet pel qual va ser condemnat a cinc anys de treballs públics, inscrit en el « Carnet B» dels antimilitaristes i enviat als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). Aconseguí evadir-se i des d'un port de la costa africana s'embarcà clandestinament en un veler espanyol i pogué desembarcar a Cadis (Andalusia, Espanya). Creuà tota la Península a peu i a Irun (Guipúscoa, País Basc) travessà el Bidasoa nadant fins arribar a la part francesa. S'instal·là a París sota una falsa identitat i reprengué la seva militància. Després de l'armistici, participà activament en la campanya a favor de l'amnistia per a tots els presos. Membre de la Federació Anarquista del Sena (FAS), a finals de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). Interpretava la cançó Nos maîtres sont nos bourreaux i participà en totes les campanyes portada a terme pel moviment llibertari, especialment a favor d'Émile Cottin, de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, de Nestor Makhno i de Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó. L'11 de gener de 1924 assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París, en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser ferit de mort d'un tret, juntament amb l'ajustador mecànic i sindicalista Nicolas Clos (Gros Morin). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Michel i Philogone Pécastaing. Adrien Poncet va morir aquell mateix dia 11 de gener de 1924 a l'Hospital Sain-Louis Garden de París (França). El periòdic Le Libertaire titulà la notícia com «L'horrible crime bolchéviste» i va fer una crida a manifestar la repulsa durant el seu enterrament, organitzat pel Sindicat Únic de la Construcció i celebrat el 18 de gener de 1924 al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), i en el qual assistirien unes quatre-mil persones. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, organitzà l'enterrament de Nicolas Clos, encara que no estigués clar que militava en aquest moviment. ***
Jesús
Lóuzara de Andrés i Mercedes Fernández
(Steubenville, 1965) - Jesús
Lóuzara de Andrés: El 24 d'abril de
1891 –aquesta
és la data que finalment ell mateix confessà,
encara que segons els registres
oficials nord-americans nasqué en 1888 i algunes fonts donen
altres dates (1883)–
neix a Lugo (Galícia) l'anarquista Jesús Rodolfo
Lóuzara de Andrés, que va fer
servir diversos pseudònims (R. Lone,
Ricardo Lone, Rodolfo
Lone, Rolf Lone, Rudolf Lone, José
Lóuzara, Juan
Lóuzara,
etc.). Quan era infant es va traslladar amb sa família a
Amèrica. Va treballar de
mariner a les obres del canal de Panamà, on
conegué l'anarquista José Torralvo
Bermejo, amb qui va fer una gran amistat. A principis de la
dècada dels deu
formà part del grup «Los Invencibles» de
Culebra (Zona del Canal de Panamà;
actual Panamà), adherit a la Federació
Individualista Internacional (FII), i va
ser un dels col·laboradors de la revista El
Único. De todos y de nadie, editada entre 1911 i
1912 a Colón (Colón,
Panamà) per la FII. Des de Culebra
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes (El Libertario, Tierra y Libertad). L'abril de 1912
participà en un míting de la Federació
d'Agrupacions de l'Istme de Panamà
(FAIP) i l'octubre d'aquell any intervingué en un
míting de la FII a Gatún (Zona
del Canal de Panamà; actual Panamà). El gener de
1913 participà en un míting de
la FAIP. La vigília del Primer de Maig i el juny de 1913
parlà en mítings
organitzats per la FAIP. Durant 1913 signà diversos
comunicats del grup «Los
Invencibles» de Culebra. En 1914 visqué una
temporada a Akron (Ohio, EUA). Després
d'un temps a Cuba, cap el 1915 s'establí a Steubenville
(Summit, Ohio, EUA), on
treballà com a metal·lúrgic. Molt
lligat a Pere Esteve, col·laborà en el seu
periòdic Cultura Obrera.
En 1924 sa
companya Aurora Álvarez el va deixar portant-se els dos
fills de la parella –Rudolf
J. Lóuzara (Rudolf Lauzara)
i Amelia
Lóuzara, qui es va casar amb l'anarquista Armando del Moral
Vizcaíno– i s'uní a
l'anarquista Emilio Vivas Manzano. Participà activament en
la campanya en
suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. Va
ser un dels fundadors de la Federació de Grup Anarquistes
(FGA) dels EUA.
Sempre reticent a l'anarcosindicalisme, formà part del grup
anarquista
individualista «Los Iconoclastas» d'Steubenville,
del qual eren membres
Aristarco, A. Carballo, D. Garrós, A. Maíz i A.
Pérez, entre d'altres. Fou el
promotor de la cèlebre «Encuesta del Grupo de "Los
Iconoclastas" de
Steubenville (Ohio)» a militants anarquistes que va ser
publicada en el
periòdic de Buenos Aires La
Protesta
entre 1926 i 1927, i posteriorment reproduïda en Revista Única i Tiempos
Nuevos. El 19 de maig de 1929 participà, en
representació de «Los
Iconoclastas», en el Ple de Grups Anarquistes i
Individualitats celebrats a
Blair Station (Allegheny, Pennsilvània, EUA). En 1930 sa
nova companya,
Mercedes Fernández, va ser deportada a Espanya, on
hagué de restar més d'un
any. El juny de 1934 participà en un míting sobre
Espanya a Canton (Stark,
Ohio, EUA). En 1954 es jubilà de la seva feina de
metal·lúrgic a la fàbrica de
Follansbee (Brooke, Virgínia de l'Oest, EUA) on treballava.
Va estar en estreta
relació i correspondència amb destacats
anarquistes, com ara Diego Abad de
Santillán, Paul Gille, José Ledo, Errico
Malatesta, Ricardo Mella, Vladimir
Muñoz, Max Netllau, Enrique Nido, Josep Prat, Eleuterio
Quintanilla, Pierre
Ramus, Han Ryner, Rudolf Rocker, Daniel Seijas, Pedro Sierra,
José Torralvo,
etc. Mantingué una estreta amistat amb Federico Arcos
Martínez i sa companya
Purificació Pérez Benavent (Pura
Arcos).
Trobem textos seus, en els quals defensà
l'anarcoindividualisme i el
neomaltusianisme, en nombroses publicacions llibertàries,
com ara Acción Libertaria,
Aurora, Brazo
y Cerebro, Le Combat Syndicaliste,
Cultura Obrera, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,
Fuerza Consciente, Inquietudes,
Nervio, El
Libertario, Revista Única,
Ruta, Solidaridad,
Suplemento Literario de Solidaridad Obrera,
Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, ¡Tierra!, Tierra
y Libertad, Umbral,
Vía Libre, etc. Jesus
Lóuzara de
Andrés va morir el 4 de febrer de 1973 a Steubenville (Ohio,
EUA). Deixà un
important arxiu que es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam. Pòstumament, la revista tolosana
Cenit, en el número de
gener-març de
1974, publicà un article de Vladimir Muñoz on
repassa la seva trajectòria vital
a través de correspondència seva sota el
títol «El pensamiento vivo de José
Louzara». Jesús Lóuzara de
Andrés (1891-1973) ***
Joaquim
Tarín Martínez - Joaquim
Tarín
Martínez: El 24 d'abril de 1898 neix a
Amposta (Montsià,
Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sueca
(Ribera Baixa, País Valencià)–
l'anarcosindicalista
Joaquim Tarín Martínez. Sos pares es deien
Joaquim
Tarín Hoyo, passant d'escola, i Catalina
Martínez Lacalle. Començà a militar
molt
jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el
gener de 1919 va ser
declarat pròfug per l'exèrcit. Abans de la guerra
civil treballà de marí en la
marina mercant. Durant la guerra, el febrer de 1937, va ser acceptat
com a
membre d'una Brigada Mixta de Carrabiners. El novembre de 1938, ja
sergent de
carrabiners, va ser condecorat per fet d'armes amb la Medalla del
Deure. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració i, sembla, passà per les
Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, el 27 de gener de 1941,
va ser deportat
pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on es
mantingué viu fins l'alliberament del camp per les tropes
aliades el 5 de maig
de 1945. Repatriat a França, d'antuvi s'establí a
Lió (Arpitània) i, un cop
retirat, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord),
on en els anys vuitanta fou
membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) del
departament dels Pirineus Orientals i de la qual va se nomenat
president.
Posteriorment retornà a la Península. Joaquim
Tarín Martínez va morir el 4
de març de 1987 al seu domicili de Sueca
(Ribera Baixa, País Valencià) –algunes
fonts citen
erròniament Amposta (Montsià,
Catalunya)– i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. Sa companya fou
Catalina Ferrà Vich, amb qui va tenir quatre infants
(Catalina,
Joaquim, Maria i Miquel). ***
Josep Torrents Rossell - Josep Torrents Rossell: El 24 d'abril de 1899 neix a Bellvei (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista, i després comunista, Josep Torrents Rossell –el certificat de naixement cita Torrens Rosell. Sos pares es deien Pere Torrents Mañé, llaurador, i Maria Rossel Pascual. De ben jovenet, participà en les mobilitzacions agràries que es portaren a terme entre 1917 i 1920. En 1918 fou el representant de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació Comarcal de Valls. Fou un dels organitzadors, amb Pau Padró Cañellas, de la Federació Comarcal de Sindicats Agraris (FCSA) del Baix Penedès, adscrita a la Federació Nacional d'Obrers Agrícoles (FNOA) i, en 1919, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva feina de corredor de vins, facilità la seva activitat sindical ja que circulava arreu Catalunya i aquest fet va propiciar que fos nomenat secretari d'Organització de l'FCSA. El desembre de 1919 fou delegat de la Federació d'Agricultors del Vendrell i comarca al II Congrés de la CNT, que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on fou partidari de l'adhesió provisional de la CNT a la III Internacional. Fugint del servei militar i de la repressió desfermada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on entrà en contacte amb les activitats del Partit Comunista Francès (PCF) i de la Confederació General del Treball (CGT), replantejant-se l'eina revolucionària de la vaga a Catalunya pel que feia les zones majoritàriament rabassaires. Amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Bellvei i s'afilià, com altres confederals, entre ells Padró, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió de Rabassaires (UR). En aquesta època lluità per la revisió de contractes i per la nova Llei de Contractes de Conreu; també destacà com a orador i articulista en La Batalla. Arran dels fets d'Octubre de 1934, va ser detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. El maig de 1936, a proposta de la UR, va ser inclòs en la candidatura del Front d'Esquerres per a l'elecció dels compromissaris que havien de triar, amb els diputats a Corts, el nou president de la República. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya en representació de la UR, membre del Comitè Central d'Avituallament de la Generalitat de Catalunya i comissari general d'Intendència de l'Exèrcit Popular de l'Est. Fou partidari de la aliança de la UR amb les organitzacions obreres, especialment amb l'acabat de crear Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i finalment, amb altres companys del BOC, acabà ingressant en el citat partit comunista. El juliol de 1937, durant la I Conferència Nacional del PSUC, va ser elegit membre dels seus Comitè Central i Comitè Executiu, i substituí Víctor Colomé en la seva secretaria d'Agricultura. Contrari a les col·lectivitzacions confederals, reivindicà la unitat sindical i el reforçament del model del sindicat únic propiciat per la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FSAC). Durant la tardor del 1938, formant part d'una delegació del PSUC convidada a participar en els actes commemoratius de l'aniversari de la Revolució d'Octubre, visità la Unió Soviètica, i les seves impressions es van publicar en el periòdic comunista Treball. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 emigrà a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar exiliant-se a Cuba. En els seus últims anys es desequilibrà mentalment (mania depressiva) i visqué gairebé en la indigència. Josep Torrents Rossell es va suïcidar tallant-se les venes el 18 de setembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric de Mazorra a Boyeros (l'Havana, Cuba) on havia estat reclòs. ***
Necrològica
de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 25 de setembre de 1969 - Rafael Gracia Pérez: El 24 d'abril de 1903 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Gracia Pérez. Sos pares es deien Sebastián Gracia i Manuela Pérez. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució fou responsable de la CNT d'Andorra, on treballà de pagès. Amb el triomf franquista passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne. En els últims anys de sa vida treballà en una calceteria. Rafael Gracia Pérez va morir el 17 de juny de 1969 al Centre Hospitalari General de Roanne (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment. ***
Georges Vidal (ca. 1923) - Georges Vidal:
El
24 d'abril de 1903 neix a Guérigny (Borgonya,
França)
el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Marie
Valentin Vidal. Sos pares es deien
André-Jean-Raphaël
Vidal, empleat de contribucions indirectes, i Emma-Constance
Guillemaut. De
ben
jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el
món de la poesia, fortament
influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre
d'altres. Estudià a
Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos
instituts d'Ais de
Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els
12 i els 15 anys va
escriure moltes poesies, però en cremà
gairebé totes. Quan tenia 15 anys
publicà una petita plagueta amb versos (Quelques
rimes). Viatjà molt arreu de França
(Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon,
Briançon, les Vosges, etc.).
Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires,
La Criée, La
République des Alpes, etc. Amb altres
companys, fundà a Marsella el periòdic anarquista
Terre Libre. El 16 de novembre de
1922 va ser condemnat a Marsella
a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver
publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després,
el 24 de novembre, va ser condemnat a
París a tres mesos de presó i a 200 francs de
multa pel mateix delicte i tancat
a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar
l'estatut de pres
polític, engegà una vaga de fam i una campanya
solidària es desencadenà en la
premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère
Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després
fou traslladat
a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el
poemari Devant la vie.... Un cop
lliure va ser nomenat secretari i
administrador de Le Libertaire. El
novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe
Daudet». En aquesta
època publicà assaigs d'estètica en Art
et Action. En 1925 publicà el poemari La
halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic
André Colomer, Dix-huit ans de
bagne, de Jacob Law; i
l'abril d'aquest any publicà Jules
le Bienheureux,
amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a
Costa Rica i s'establí
a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest
país després de llegir
les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia
publicat en L'En Dehors. A Costa
Rica recollí molts
de temes que després desenvoluparia en les seves narracions.
En 1928 retornà a
França, on es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i començà a escriure
novel·les policíaques i d'aventura i guions
cinematogràfics que signà amb
diversos pseudònims (Georges de
Guérigny,
Jorge Jimenez, Jorge
El Macho, Edward G.
Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). El 26
d'agost de 1930 es casà a Marsella amb Mary Marguerite Anna
Fernade Giorgi, de qui es va divorciar. En 1930
publicà Aventure. Poèmes.
Entre les
seves obres polítiques podem destacar Comment
mourut Philippe Daudet (1924), Han
Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires.
1re série (1923-1924) (1925), Six-fours.
Bourgade provençale
(1925), etc. El 10 de desembre
de 1953 es casà al XVII Districte de París amb
Georgette Mayou. El seu últim domicili va ser al
número
61 del carrer La Condomine de París. El juliol de 1964
va ser internat a
l'Hospital Beaujon de París per un càncer
gàstric. Georges Vidal va morir el 13
de novembre de 1964 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de
París
(França) i va ser enterrat cinc dies després al
cementiri
de Saint-Ouen (Illa de França, França). ***
Necrològica
d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 d'abril de 1980 - Antonio Arellano Cortí: El 24 d'abril de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el segon llinatge també citat erròniament Curtí–, conegut com Lujo. Sos pares es deien Joaquín Arellano i Agustina Cortí. Pagès, ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La Aurora», que entre altres activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i pagesos, i un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local després de la caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la detenció de José Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista fundada per aquest. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga, participant activament en les col·lectivitats agrícoles locals. Enviat a una missió a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la reacció estalinista, portat al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un simulacre d'afusellament. Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya s'integrà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre fins al final de la guerra. Passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions, però durant la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació nazi. Detingut pels alemanys durant un pas per la línia de demarcació, aconseguí fugir i pogué arribar a la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el suport d'un grup de francesos, pogué treballar la terra a Agen (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là com a obrer agrícola amb la família Moga a Agen, on va romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la CNT. Malalt, després de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano Cortí va morir el 10 d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José Arellano Cortí també va ser un destacat militant llibertari. ***
Necrològica
d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de desembre de 1969 - Eliseo Tortosa Lorente: El 24 d'abril –el certificat de naixement cita el 24 d'abril i el certificat de defunció el 25 d'abril– de 1914 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Eliseo Tortosa Lorente. Sos pares es deien Eliseo Tortosa Perucho i Pilar Gresencia Lorente Garcia. Milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. El 24 d'agost de 1957, amb Joan Canals, quan tornaven amb moto del VIII Ple Intercontinental de Nuclis Confederals, que s'havia celebrat entre el 18 i el 23 d'agost a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), van ser atropellats per un cotxe a Sent Laurenç de Puisarn (Aquitània, Occitània); Joan Canals morí en l'accident i ell resultà amb les dues cames fracturades. Eliseo Tortosa Lorente va morir el 22 de setembre de 1969 al seu domicili de Nantes (País del Loira, França).
Defuncions
Necrològica
de Louis Kneuss apareguda en el periòdic
ginebrí Le
Réveil del 15 de maig de 1915 - Louis Kneuss: El 24 d'abril de 1915 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Louis Werner Kneuss. Havia nascut el 21 de març de 1858 a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Es guanyava la vida treballant de rellotger a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), població especialitzada en aquest sector. El novembre de 1890 es casà a La Chaux-de-Fonds amb la serventa Maria Mathys. Segons un informe del 29 de juliol de 1893 del comissari especial de Morteau (Borgonya, França), participava de totes les teories anarquistes sempre hi quan estiguessin reglamentades. El 26 d'agost de 1894 va ser condemnat a sis mesos de presó per haver aferrat cartells anarquistes. Freqüentà destacats anarquistes com a Albert Nicolet, i a Sant-Imier Albert Altermatt, Jules Coullery i Alexis Meyrat, entre d'altres. Estretament vigilat per la policia francesa, malgrat no tenir antecedents penals en aquest país, l'estiu de 1895 el seu nom figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. En 1908, amb altres companys (Aimé Bovet, Charles Rouiller, etc.), formà part del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, la seu del qual es trobava al número 18 del carrer Léopold Robert. El juliol de 1908 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb Georges Corlet, Charles Reuge i Charles Rouiller, fou delegat al míting de protesta contra l'extradició a Rússia de Victor Platonovitch Wassiliev (Wassilieff), el qual el 26 de gener de 1906 havia assassinat Dmitri Kandaurov (Kandaouroff), prefecte de policia de Penza (Penza, Rússia, Imperi Rus). El gener de 1910 figurava en una llista d'anarquistes de la policia de La Chaux-de-Fonds qualificat de «fervent adepte del grup». El 19 de febrer de 1910 signà, amb altres companys (Jules Bignasci, Aimé Bovet, Ali Eberhardt, Charles Jeanrichard i Streiff), una crítica a Auguste Forel publicada en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa). Louis Kneuss va morir el 24 d'abril de 1915 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa); enterrat dos dies després, Aimé Bovet pronuncià el discurs fúnebre. ***
Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil de l'11 de maig de 1918 - Arcangelo Cavadini: El 24 d'abril de 1918 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Arcangelo Luigi Cavadini, conegut com Liana. Havia nascut el 5 de desembre de 1886 a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida treballant de paleta i d'obrer teixidor. En 1909, durant una vaga de paletes a Lugano (Ticino, Suïssa), conegué l'anarquista Luigi Bertoni i a partir d'aquí col·laborà ocasionalment en Le Réveil - Il Risveglio. En 1911 intentà crear un sindicat autònom de la construcció per a enfrontar-se amb la Cambra del Treball reformista. En 1912 llançà un xop de cervesa al cap de l'anarquista individualista Massimo Rocca (Tancredi) mentre parlava en un acte. En 1914 s'entrevistà a Stabio (Ticino, Suïssa) amb Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra fou un dels animadors del grup anarquista de Zuric. L'estiu de 1915, amb Luigi Bertoni, s'entrevistà amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors. Aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic. Durant la primavera de 1918, quan aquest cas es va destapar, i que passà a nomenar-se «Cas de les Bombes de Zuric», el 20 d'abril va ser detingut després d'haver-se trobat una trentena enginys explosius al seu domicili –sembla que provenien de l'arsenal dels revolucionaris indis. Quatre dies després, el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1918, Arcangelo Cavadini va morir a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) ofegat, segons la versió oficial, després d'haver-se empassat el seu propi mocador –altres fonts parlaven d'haver-se penjat amb els cordons de les sabates. L'explicació del periòdic Le Libertaire va ser que havia estat escanyat a la seva cel·la després d'haver estat apallissat, ja que companys de presó s'havien sentit crits d'auxili seus aquella nit. L'autòpsia no va ser permesa per les autoritats suïsses. ***
Necrològica
de Théodore Rochat publicada en el periòdic
ginebrí Le
Réveil del 17 de maig de 1919 - Théodore Rochat:
El
24 d'abril
de 1919 mor a Lausana (Vaud,
Suïssa) el
pedagog llibertari
Théodore Auguste Rochat, que va fer servir el
pseudònim Gunakoff. Havia nascut el 13
de juliol de 1885 a Reconvilier (Berna, Suïssa). Era
fill de François Auguste Rochat i de Marie Ernestine Augusta
Piquet, de L'Abbaye
(Vallé de Joux, Vaud, Suïssa), població
en la qual es va criar amb dos germans,
Noémi Anaïs Rochat i René Marcel Rochat.
Quan tenia vuit anys quedà orfe i va
ser pujat per un pastor protestant. El setembre de 1903,
després d'acabar el batxillerat,
començà els estudis a la Facultat de Lletres
Clàssiques de la Universitat de
Lausana (Vaud, Suïssa). L'11 de juliol de 1908 va ser fitxat
per la policia com
a membre del Grup Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi,
Henri
Baud, Jules-Antoine Fernekès, Joseph Karly, Gustave
Noverraz, Jean Wintsch,
etc.) de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta
època vivia amb
Liuba Schwarz al barri de Chailly de Lausana. Quan estudiava a la
Universitat
de Lausana, s'integrà en el cercle d'estudiantes anarquistes
russos, als quals impartia
classes de francès, i en 1908 es va veure
compromès en el «Cas Schriro»
–un grup
de 25 estudiants revolucionaris de la Universitat de Lausana (Joseph
Davritchev, Johann Goldstein, Anna Ethel Schwarz, Vladimir Vogt, etc.),
la
majoria russos, havien extorsionat Daniel Schiriro-Frega, negociat de
petroli de
Baku, amb la finalitat de finançar el moviment revolucionari
rus, i Rochat havia
fet classes de francès a Anna Schwarz.
Col·laborà irregularment en Le
Réveil
Anarchiste i en La Voix du Peuple. En
acabar els estudis, i després
de diverses estades entre 1909 i 1910 a la Vallé de Joux,
marxà cap a l'Imperi
Rus per a treballar de professor i ensenyà a Kiev
(Ucraïna, Imperi Rus;
actualment Ucraïna) i a Kazan (Kazan, Imperi Rus; actualment
Tatarstan,
Rússia). Hi coincidí amb la russa Valentina
Ermakova (Valentine Ermakoff),
amb qui havia estudiat a Lausana i a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), i amb qui es
casà el 8 de gener de 1910 a Vladikavkaz (Caucas, Imperi
Rus; actualment Ossètia
del Nord, Rússia) i amb qui tres infants (René,
André i Paul). Quan esclatà la
Gran Guerra sa família retornà a Suïssa.
En 1915, va ser cridat per Jean Wintsch
per ocupar una plaça de mestre a l'Escola Ferrer de Lausana,
la qual ocupà fins
el 1918, quan hagué de deixar la feina malalt de
tuberculosi. Durant aquests
anys col·labora en el Bulletin de l'Ecole Ferrer.
Sovint va publicar
articles en La Libre Fédération. Organe
socialiste, syndicaliste,
fédéraliste, el periòdic
llibertari de Wintsch favorable a l'intervencionisme
en la guerra («Unió Sagrada»). Valentina
Ermakova va morir el 21 de juny de
1917 a Basilea (Basilea, Suïssa) i ell hagué de
deixar sovint sos tres infants
a cura de companys anarcosindicalistes. El 5 de novembre de 1918
signà,
juntament amb altres 32 ciutadans suïssos, el manifest
«Una séquestration»
contra la llarga detenció de l'anarquista Louis Bertoni a
Zuric (Zuric, Suïssa).
Théodore Rochat va morir tuberculós el 24 d'abril
de 1919 a Lausana (Vaud,
Suïssa). ***
Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894) - Eugène Miel:
El 24 d'abril de 1923 mor a Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França) l'anarquista
Eugène Paul
Léon Miel. Havia nascut el 31 d'octubre de 1855 a Creil
(Picardia, França). Sos pares es deien
Claude Eugène Miel i Louise Laurent. El 3 d'agost de 1889 es
casà a Choisy-le-Roi
(Illa de França, França), població on
residia, amb Marie Aimé, amb qui tingué
com a mínim una filla (Aimée Céline
Miel). Obrer ceramista i estampador,
treballà a la fàbrica de ceràmiques
Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina
nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac,
milità en el moviment
llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat
en el moviment anarquista
de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també
obrer ceramista. El soterrani on
vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del
qual formava part i
del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet,
fundador del grup,
Armand Schulé i Auguste Vaillant. El 2 de de març
de 1894 el seu domicili, al
carrer Pierre Bigle de Thiais (Illa de França,
França), va ser escorcollat, ell
detingut, fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació
criminal». Sembla que després
d'això deixà les activitats
polítiques. El seu nom figurava en diversos
repertoris de la policia (1894, 1896 i 1901). El seu últim
ofici va ser el de
emmotllador i vivia al número 14 del carrer Rieux de
Boulogne-Billancourt. Eugène
Miel va morir el 24 d'abril de 1923 al seu domicili de
Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França). ***
Séverine per Louis Welden Hawkins -
Séverine: El
24 d'abril de 1929 mor a Pierrefonds (Picardia, França) la
periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga
dels Drets de l'Home
Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine.
Havia nascut el 27
d'abril de 1855 al XII Districte de París
(França) en una
família de la petita burgesia i son
pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà
als 17 anys amb el
seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill;
més tard, ja divorciada, es
guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora.
Als 23 anys es casarà
de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien
Guebhard, i tindrà un
altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès
a Brussel·les, de qui serà
secretària; aquest encontre canviarà el curs de
sa vida. Convidada a participar
en l'aparició de Le Cri du Peuple i en
les seves activitats literàries,
se li confiarà la direcció del
periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort
de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès,
Séverine mantindrà el diari obert a
totes les tendències del socialisme, amb el suport financer
del doctor
Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà
enfrontat al marxisme de
Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en
1888, sense deixar de denunciar
en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir
un afer amorós amb
el periodista de L'Écho de Paris Georges
de Labruyère i va conviure amb
ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent
Séverine la vida comuna
amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu
rebuig general a
tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici
respecte al boulangisme,
però quan es desencadena l'afer Dreyfus,
defensarà el militar enèrgicament. En
1897 escriurà les cròniques
llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras,
en La Fronde, primer periòdic feminista
i dirigit exclusivament per
dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt
lligada. En 1914,
sempre pacifista, condemnarà la «unió
sagrada» militarista. Entusiasmada per la
Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el
Partit socialista (1918) i més
tard en el Partit comunista (1921), i
col·laborarà en L'Humanité
(1920-1921), però l'abandonà dos anys
més tard, comminada a triar entre el
Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a
crear. Séverine defensarà
sempre els anarquistes –ja sigui Germaine Berton,
Clément
Duval, Auguste Vaillant,
Ascaso, Durruti o Jover– i participarà en juliol
de 1927 en
un míting per
intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia
signat,
amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules
Romains i
altres, la petició apareguda en la revista Europa
contra la Llei
d'organització general de la nació per a temps de
guerra, que abrogava per la
independència intel·lectual i per la llibertat
d'opinió. A més de milers
d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com
ara Pages rouges
(1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages
mystiques (1895), En
Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La
toute-puissance de la
bonté (1900), Sac à tout
(1903), À Sainte-Hélène,
pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867)
(1921), Impressions
d'audience (pòstumament, 1999), etc. ***
Manuel
Lozano Guillén - Manuel Lozano
Guillén: El 24 d'abril de 1945 és
afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i
que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Havia nascut el 4 de març de 1904
a
Bellver de Cinca
(Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa
humil, sos pares es deien Francisco Lozano Canalís i de
Joaquina Guillén Escalona. Quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal
«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941). Manuel Lozano Guillén (1904-1945) ***
Antonio
Pittalunga - Antonio Pittalunga: El 24 d'abril de 1945 cau abatut al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Havia nascut el 12 de setembre de 1912 al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà a Nervi en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom. ***
Notícia
sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Marseillais del 10 de maig de 1938 - Rinaldo Ponte: El
24
d'abril de 1945 és assassinat a Bornasco (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista
Rinaldo Lorenzo Ponte. Havia nascut el 9 de maig de 1902 a Sestri
Ponente (Gènova,
Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emilio Ponte
i Maria Soragni.
Calderer de professió, des de molt jove participà
activament en els cercles
anarquistes i sindicalistes de la seva població natal,
militant en la Cambra
del Treball i fent costat el seu periòdic Lotta
Operaia. A començament dels anys vint, va ser
condemnat en diverses
ocasions per delicte comuns i per resistència a l'autoritat.
En 1922 va ser
cridat a files, però insubmís, va ser condemnat a
un any de presó. Va ser fitxat
per la policia feixista com a «comunista»,
«descontent», «rebel» i
«adversari
silenciós del Règim». En 1936
emigrà clandestinament a França i
s'establí a
Marsella (Provença, Occitània). Segons un informe
policíac, en 1937 va marxar a
la guerra d'Espanya per a lluitar contra el feixisme. En 1938 regentava
el
«Nautic-Bar» del port de Marsella i el 8 de maig
d'aquell any, en una baralla
amb un client, resultà ferit de bala i necessità
ser ingressat a l'Hospital
Hôtel-Dieu de la ciutat. En 1940 va ser expulsat de
França i el 3 de febrer,
quan intentà entrar per la frontera de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), va ser
detingut. Amonestat com a «sospitós d'afavorir
expatriacions clandestines», va
ser posat en llibertat. El 22 d'octubre de 1940 va ser internat al camp
de
concentració de Fabriano (Marques, Itàlia) i
posteriorment traslladat a l'illa
d'Ustica, després a Pisticci (Basilicata, Itàlia)
i finalment a Castel di Guido
(Roma, Laci, Itàlia). El novembre de 1942 va ser posat en
llibertat condicional
i retornà a Sesti Ponente i es posà al servei de
la lluita clandestina amb la
Federació Comunista Llibertària (FCL) de
Ligúria. S'integrà en els grups de partisans
del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció
Patriòtica), juntament amb
altres anarquistes de la zona (Spartaco Graffioni, Bruno Raspino, Carlo
Ravazzani, Ernesto Roca, Emanuele Sciutto, etc.). Novament detingut, va
ser
tancat a la Casa de l'Estudiant de Gènova
(Ligúria, Itàlia) i torturat. Rinaldo
Ponte va ser metrallat per sergent de la Schutzstaffel (SS, Esquadra de
Protecció) Langmann, juntament amb el comunista Raffaele
Pieragostini, el 24
d'abril de 1945 a Bornasco (Llombardia, Itàlia),
camí de la deportació a
Alemanya, quan intentà evadir-se aprofitant un atac aeri
aliat a la columna –algunes
fonts citen, sembla que errades, com a lloc de mort el carrer Vigentina
de
Siziano (Llombardia, Itàlia), afusellat pels alemanys
juntament amb altres
partisans (Carlo Napoli, Renato Negri, Raffaele Pieragostini, Cesare
Russi i
Gian Battista Stalo). ***
Antonio
Dettori - Antonio Dettori: El 24 d'abril de 1963 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Andrea Dettori. Havia nascut el 30 de novembre de 1892 a Bonorva (Sàsser, Sardenya). Sos pares es deien Bachisio Dettori i Giuseppa Deriu. Electricista de professió, a començament de la dècada dels deu es traslladà amb son germà petit Angelo Dettori a Gènova i ambdós entraren a formar part del moviment anarquista i sindicalista de la ciutat. Angelo milità en el grup anarquista de la Valpolcevera de Gènova i en la Cambra del Treball Sindicalista del barri genovès de Sestri Ponente, i fou un dels ponents en el Congrés de la Unió Anarquista de Ligúria (UAL) de Sestri Ponente de maig de 1920 i delegat al Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) d'aquell mateix anys. Antonio, que treballà a les Drassanes Navals «Ansaldo», milità en la Cambra del Treball Sindicalista del barri genovès de Bolzaneto. Ambdós germans participaren activament en el moviment d'ocupació de fàbriques de setembre de 1920. Quan l'adveniment del feixisme, els camins dels dos germans se separaren. Angelo s'expatrià a França i el setembre de 1925 va ser delegat pel Sindicat de Metal·lúrgics de Bolzaneto en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) celebrat a França; posteriorment retornà a Càller (Sardenya). Antonio restà a Gènova i durant els anys següents va ser posat sota vigilància i inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies, a més de patir un període de confinament a l'illa de Ponça. En 1943, amb la caiguda del règim feixista, amb Umberto Raspi, fou un dels principals organitzadors de les Esquadres d'Acció Llibertària de Sestri Ponente, enquadrades en l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Malatesta» de Gènova. El 19 d'agost de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb altres companys; durant els interrogatoris al barri genovès de Marassi patí tortures. El 26 de setembre d'aquell any, amb altes 680 presoners, va ser deportat al camp de concentració de Bolzano (Tirol), i el 5 d'octubre enviat, amb Umberto Raspi, al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on entrà cinc dies després. El 26 d'octubre de 1944 va ser traslladat i dos dies després entrà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). El 30 d'octubre, va ser enviat al camp de treball forçat per a presos de Bad Gandersheim (Norheim, Baixa Saxònia, Alemanya). A començament d'abril de 1945 els nazis el van evacuar a peu, pocs dies abans de l'arribada dels aliats, cap el camp d'Aschersleben (Salzlandkreis, Saxònia-Anhalt, Alemanya), mentre que Umberto Raspi, malalt, va ser afusellat. Finalment, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Aquestes experiències van ser exposades en els seus records Memorie di un triangulo rosso, publicats en 42 lliuraments en la revista genovesa Sovranità Popolare entre 1955 i 1959 i que posteriorment, l'abril de 2017, es va publicar una selecció en el número 47 d'A. Rivista Anarchica, sota el títol «Diario del deportato Antonio Dettori, triangolo rosso, n. 94450». Durant la postguerra reprengué la seva militància política i sindical, militant en la Federació Comunista Llibertària de Ligúria (FCLL) i en la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Després una curta adhesió al sector anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), al finals dels anys quaranta fou un dels promotors de la reconstitució de l'USI i col·laborà en l'òrgan d'expressió d'aquesta Guerra di Classe, editat a Sestri Ponente. Membre del Col·lectiu Nacional dels Comitès de Defensa Sindical (CDS) –òrgans creats per la Federació Anarquista Italiana (FAI) per assegurar la intervenció anarquista en els sectors sindicals–, participà en una reunió d'aquests comitès celebrada entre el 16 i el 17 d'agost de 1947 a Sestri Ponente. Mantingué, amb altres companys (Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.), una forta polèmica amb els llibertaris que van romandre en els CDS dins de la CGIL (Marcello Bianconi, Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), als quals acusà de subordinació al sector comunista. A mitjans dels anys cinquanta es mantingué crític a la línia de la nova USI i fou responsable de la pàgina sindical («Azione di Classe») del periòdic genovès Sovranità Popolare, en la qual hi van col·laborar Ilario Margarita i Domenico Pastorello, entre d'altres. Segons alguns, milità en el Partito Laburista Italiano (PLI, Partit Laborista Italià). ***
Necrològia
de José Perea apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 d'octubre de 1972 - José Perea:
El
24 d'abril de 1972 mor a Pau (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista José Perea. Havia
nascut el 17 de setembre de 1911 a
Villanueva del Duque (Còrdova, Andalusia, Espanya). Quan era
molt jove començà
a treballar a les mines de carbó de Peñarroya
(Còrdova, Andalusia, Espanya), on
es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Lluità en la guerra
civil en un batalló confederal i en 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França, on va ser internat en diversos camps de
concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Pau, on milità en la
Federació Local de la CNT. José
Perea va morir el 24 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 26 d'abril– de 1972 a Pau
(Aquitània,
Occitània) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de juny de 1980 - Vicent Borillo Mezquita: El 24 d'abril de 1980 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Havia nascut el 2 d'octubre de 1906 a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Vicent Borillo Gil, llaurador, i Carmen Mezquita Marías. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Manuel Sánchez Reguera apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
maig de 1980 - Manuel Sánchez
Reguera: El 24 d'abril de 1980 mor a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Manuel
Rafael Sánchez Reguera. Havia nascut el 2 de gener –el certificat de defunció
cita erròniament l'1 de gener–
de 1905 a Almeria (Andalusia,
Espanya). Sos pares
es deien
Juan Sánchez Martínez, jornaler, i Enriqueta
Reguera Torres. Quan era molt jove
emigrà a Barcelona (Catalunya),
on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de
la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), militant als barris
de les Corts i
d'Hostafrancs. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
participà en la
presa de la caserna de Pedralbes. Son germà petit Juan
Sánchez Reguera, també militant
de la CNT enrolat en la «Columna Ascaso», va morir
al front el 9 d'octubre de
1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Agde (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia
García. Manuel Sánchez
Reguera va morir el 24 d'abril de 1980 a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) –algunes
fonts citen erròniament el 25 d'abril de 1980 a Agde
(Llenguadoc, Occitània). ***
Ramon Casals Orriols - Ramon Casals Orriols: El 24 d'abril de 2001 mor a Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Trinitat Antoni Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Havia nascut el 6 de novembre de 1908 a Berga (Berguedà, Catalunya). Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos) i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la «Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins els últims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili –assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947–, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. El 27 de maig de 1953 es casà a Berga amb Àngela Augé Riu. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 a la residència «Centre Joseph Sauvy» d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997. Ramon Casals Orriols (1908-2001) ***
Hristo
Kolev (26 de març de 2009) - Hristo Kolev: El
24 d'abril de 2010 mor a Karlovo (Plòvdiv,
Rumèlia Oriental, Bulgària) l'anarquista Hristo
Kolev Velinov (Malkiya, El
Petit) [Христо Колев Велинов (Малкия)].
Havia nascut el 15 de febrer
de 1925 a Domlyan (Karlovo, Plòvdi, Rumèlia
Oriental, Bulgària). Tenia el pseudònim
d'El Petit per diferenciar-lo de Hristo Kolev (Golemiya,
El
Gran) [Христо Колев (Големия)]
(1911-1995). Va estudiar i es va
graduar a l'institut de Karlovo, moment en el qual es va integrar en el
moviment
anarquista. Després de fer aquest batxillerat, es va
matricular a l'Escola de
Pedagogia de Kazanlâk (Stara Zagora, Bulgària),
però va ser expulsat
immediatament per anarquista. Fou delegat, un dels més
joves, a la Conferència
de la Federació Anarquista Comunista Búlgara
(FACB), celebrada al barri de Knyazhevo
de Sofia (Bulgària). El març de 1941, quan
Bulgària entrà en la II Guerra
Mundial com a aliada de les Potències de l'Eix, va ser
detingut, empresonat i
posteriorment enviat al camp de concentració de Belene, a
l'illa de Persin, al
Danubi. Després de la mort d'Ióssif Stalin va ser
posat en llibertat i
participà en la reconstrucció de la FACB sota el
nom de Federació Anarquista
Búlgara (FAB). En 1953 es casà amb Радка (Radka)
i dos anys després nasqué son
fill Николай (Nikolai). Col·laborà activament en
el periòdic Свободна мисъл
(Svobodna Misl, Pensament Lliure). En 1999
publicà les seves memòries
sota el títol Живот срещу течението (La vida contra corrent). --- |
![[23/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/04]") |
|
![[25/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/04]") |
|
|
| Actualització: 25-04-24 |