|
---
Anarcoefemèrides del 24 de maig Esdeveniments
París incendiat
durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època - Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII). ***
Portada
del primer número de Le Drapeau Rouge - Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de
1885
surt a París (França) el primer número
del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe
Révolutionnaire, Anarchiste, International.
Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les
moyens sont légitimes» (Contra
la tirania tots els mitjans són legítims). El
gerent d'aquesta publicació, que
es declarava «anarquista internacional», fou
Amédée Denéchère. Els
articles
sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime
Ducamp i Eugène Vermersch.
En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol
de 1885. Ja havia aparegut en
1880 una capçalera amb el mateix títol a
Brussel·les (Bèlgica) i una altra
apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània).
El 18 de març de 1882, durant un míting a
París, Louise Michel demanarà
l'adopció de la bandera negra per al moviment
anarquista. ***
Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou) - Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els «instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la «minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París. ***
Propaganda
del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge
del 24 de maig de 1885 - Míting
d'aniversari de la «Setmana Sagnant»:
El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café
du Vingtième Arrondissement» de París
(França) un gran míting revolucionari
d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que
va ser organitzat pels
editors del periòdic anarquista Le
Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia,
portà com a títol «Les
conséquences de la chute de la Commune» (Las
conseqüències de la caiguda de la
Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una
gran
reunió pública a la Sala Graffard, al
número 138 del bulevard de Ménilmontant
del XX Districte de París. ***
Intervenció
de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat
proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de
maig de
1936) - Míting per la unitat
proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a
la
plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un
míting per la unitat proletària
organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i
presidit pel socialista Mariano
Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester
Tinoco, de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
atacà el feixisme i assenyalà la
necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer
pas per aconseguir
el triomf de la revolució. Després
intervingué Francisco Largo Caballero,
secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT),
el qual afirmà
l'existència de la lluita de classes i agregà que
el feixisme es trobava
incrustat en totes les institucions de la II República
espanyola (Exèrcit,
Magistratura, força pública, etc.) i que calia
una «republicanització» d'aquestes
institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la
producció i de boicotejar
econòmicament el govern republicà.
També reivindicà l'aliança sindical i
la
«unificació» proletària
(anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la
dictadura del proletariat no era opressió contra el
proletariat mateix, sinó
contra la classe capitalista. Acabà la seva
intervenció amb un record a Luis
Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de
Getúlio
Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a
gom. Míting per la unitat
proletària (24 de maig de 1936) ***
Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon - París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la «crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en «Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats –en seran 130 avui–; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants. ***
Portada del primer número de L'Enragé - Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària –no anarquista stricto sensu– L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de «Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968. ***
Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 14 d'abril de 1992 - Festa del Llibre Llibertari:
El 24 de maig de 1992 se celebra al local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de París (França) la Festa del Llibre Llibertari. A més de l'exposició
i venda de llibres de temàtica anarquista, la festa consistí en una conferència
matinal sobre etnologia mexicana del pintor, intendent mercantil, economista i etnòleg
Julio Alvar López titulada «Del V Centenario y en particular Redoble por Santa
Fe de la Laguna» i en un concert dels cantautors Serge Utgé Royo i Sabine
Viret. També hi hagué una tómbola amb diversos premis.
Naixements
Notícia sobre el judici de Clair Sicard apareguda en el periòdic de Bourges L'Independent du Cher del 22 de setembre de 1891 - Clair Sicard: El 24 de maig de 1840 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Clair Sicard –a vegades el llinatge citat erròniament Siccard o Sicart– i que va fer servir el pseudònim de Victor Sicard. Sos pares es deien Joseph Sicard, sastre, i Louise Val. Antic communard esdevingut anarquista, heretà l'ofici de son pare. Fou un dels gerents del periòdic parisenc Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El juny de 1891 reemplaça Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard, condemnat a dos anys de presó per «incitació a militars a la desobediència civil i per incitació a l'assassinat, el pillatge i l'incendi». El 21 de setembre de 1891, com a gerent de la citada publicació, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 3.000 francs de multa i a dos anys de detenció de constrenyiment per un article sobre unes maniobres militars («Les grans manoeuvres») on s'insultava el general Félix Gustave Saussier aparegut el 13 de setembre d'aquell any, pena que va se confirmada el 12 d'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena –en aquesta ocasió sí que acudí al judici, però fugí durant l'interval en el qual el jurat deliberava abans de ser detingut. Arran de la condemna, va ser reemplaçat per Jules Dejoux. Es va refugiar d'antuvi a Brussel·les (Bèlgica) i després a Londres (Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Victor Sicard, vivint al número 5 de Wardour Street i freqüentant els cercles anarquistes francesos. Vidu, l'octubre de 1894 es casà per papers amb Ernesta Forti, companya de l'anarquista Constant Martin –aquest ja estava casat i ell s'esposà perquè ella, italiana, pogués obtenir el dret de residència a França–, amb el matrimoni també reconegué son fill, Alfred Forti, també anarquista, que passà a ser Alfred Sicard. A Londres albergà l'anarquista Antoine Vignaud (Négrot). Segons la policia, amb Jules Corti i Federico Mattaini, compraven, fabricaven i assajaren amb explosius. Segons els informes policíacs, estava en la misèria, treballant en petites reparacions de sastreria al seu apartament d'una peça al número 9 d'Stanhope Street. En 1894 va ser inscrit en el registre de vigilància especial de la policia de fronteres francesa. Beneficiat amb la Llei d'amnistia del 28 de gener de 1895, retornà a França el setembre d'aquell any i s'establí a París, al carrer de la Goutte d'Or, i posteriorment s'instal·là a Marsella. A finals de 1896 viva al número 5 del carrer Gérando de París. També fou membre del Grup de Socors als Detinguts, creat en 1898. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Charles Willems (18 de març de 1894) - Charles Willems:
El
24 de maig de 1841 neix a Hondschoote (Westhoek, Flandes del Sud,
Flandes)
l'anarquista Charles Louis Willems. Era fill natural de Marie Corneille
Willems.
Es guanyava la vida treballant de sastre a París
(França). Considerat perillós
per les autoritats, el 27 d'abril de 1892 va ser detingut per agents de
policia
de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París a les
portes del Palau de Justícia quan s'havia acabat el
procés a l'anarquista
Ravachol; intentà resistir-se a la detenció,
però sis policies el reduïren i va
ser portat a comissaria. El seu nom figurava en un registre de
recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893, amb adreça
desconeguda. El 18 de març
de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 8 del
carrer Davy de París,
el qual va ser escorcollat, i aquest mateix dia va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 3
d'abril de 1894 el seu expedient va ser enviat a les autoritats
judicials i el
5 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. En 1894 figurava en un
llistat
d'anarquistes perillosos. Posteriorment el seu nom figurava en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 sense
domicili i encara
considerat perillós. Enviudà d'Hermance
Leregnant. El seu últim domicili va ser
al número 21 del carrer Feutrier del XVIII Districte de
París. Charles Willems
va morir el 5 de juliol de 1898 a l'Hospital Lariboisière
del X Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Pantin (Illa de
França, França). ***
Partitura d'una obra d'Émile Spencer - Émile Spencer:
El
24 de maig de 1859 neix a Ixelles (Brussel·les,
Bèlgica)
el pianista i compositor musical
anarquista Alexis Xavier Spencer-Owen, més conegut com William Schit's, Émile-Alexis-Xavier Spencer o,
simplement, Émile Spencer.
Era fill natural de la rendista Fanny Émily Spencer-Owen,
que no
reconegué l'infant fins el 11 de febrer de 1897.
Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i
destacà com a compositor musical i professor. En 1879
viatjà a París (França) i
poc després entrà com a director d'orquestra en
un teatre de Luxemburg. En 1881
s'instal·là a París i
treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per
al cantant Émile Duhem. En 1881
s'instal·là a París, on es
dedicà principalment
a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució
en 1894 de
l'anarquista Auguste Vaillant engegà la
indignació del moviment llibertari el
qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb
text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que
reemplaçà La
Ravachole. Va compondre gairebé 4.000
cançons per
a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard,
Jeanne Bloch, Dranem,
Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals
destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile,
côté face, La
fée verte, Gervaise,
En revenant de
Suresnes, L'océan,
Les petits pois, Le
rapin, La travailleuse,
Vautour d'enfer, Voulez-vous
des z'homards i, sobre tot, La
jambe de bois. Émile Spencer va morir, el dia del
seu aniversari, el 24 de
maig de 1921 al seu domicili, al número 11 bis de
Pongerville, de
Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat
quatre dies després al
Cementiri del Centre d'aquesta localitat. ***
Zo d'Axa - Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Era fill d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers. ***
Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894) -
Ivan Aguéli: El
24 de maig de 1869 neix a Sala
(Comtat de
Västmanland, Suècia)
el pintor impressionista,
filòsof,
orientalista i militant anarquista i animalista John Gustaf Agelii,
més conegut
com Ivan Aguéli, Gustave Agneli o Sheikh
'Abd
al-Hadi Aqhili. Fill d'una família
burgesa, sos pares es deien Johan Gabriel
Agelii, veterinari, i Anna Kristina Nyberg. Mal estudiant,
passà per diverses
escoles (Sala, Västerås, Falun i Visby) i
abandonà els estudis en acabar
l'educació secundària. Quan tenia 20 anys volia
ser artista, però son pare es
va oposar. No obstant això assistí a l'escola
Praktiska Arbetsskolan, al barri
de Brunkebergstorg d'Estocolm (Suècia). En un viatge a
l'illa bàltica de
Gotland, dibuixà i pintà molt, demostrant talent
en les seves primeres obres,
fet que va atreure l'atenció dels pintors Richard Bergh,
Karl Nordström i
Anders Zorn que l'encoratjaren a continuar. L'abril de 1890
s'establí a París
(França), on es relacionà amb el comerciant de
pintures i quadres Julien
François Tanguy (Père
Tanguy), proper
al cercle dels impressionistes i amic de destacats pintors (Van Gogh,
Renoir,
Manet, etc.). Gràcies al seu patrocini, va ser
admès al taller del pintor Émile
Bernard, membre de l'«Escola de Pont-Aven», moment
en el qual prengué el
pseudònim artístic d'Ivan
Aguéli. A
més d'aquesta vocació artística,
filosòficament s'interessà pel corrent
espiritualista i, apadrinat per Émile Bernard, va ser
admès en la secció
francesa de la Societat Teosòfica, relacionant-se amb el
grup teosòfic «Ananta»
(E. J. Coulomb, Jacques Tasset, etc.) i amb la neoteosofia d'Helena
Blavatsky i
d'Henry Stell Olcott. També s'interessà pel
moviment anarquista, sovintejant
els cercles llibertaris i els artistes militants. En 1891, de tornada a
Suècia,
passà per Londres (Anglaterra), on conegué Piotr
Kropotkin. Freqüentà la
Societat d'Artistes Suecs i la Biblioteca Nacional d'Estocolm, on
llegí sobre
orientalisme. En aquesta època pintà paisatges i
escrigué «poemes en colors»,
inspirats en l'obra de Charles Baudelaire. En 1892 retornà a
París i mantingué
una estreta amistat amb la militant anarquista, poetessa i defensora
dels dret
dels animals Marie Huot. A París allotjà al seu
domicili Charles Chatel, gerent
de L'En Dehors i
col·laborador de La Revue
Anarchiste. Víctima de les
«Lois Scélérates» (Lleis
Perverses), va ser detingut l'abril de 1894 per haver
allotjat a casa seva Charles Chatel, aleshores buscat per la policia, i
per
haver-se relacionat epistolarment amb la revista anarquista prohibida La Révolte, va ser tancat
quatre mesos a
la presó parisenca de Mazas a l'espera de judici. En aquest
període de
reclusió, començà a estudiar l'hebreu,
l'àrab i l'Alcorà, i a interessar-se de
valent per l'orientalisme. Jutjat entre el 6 i el 12 d'agost de 1894
per
l'Audiència del Sena en l'anomenat
«Procés dels Trenta», el setembre de
1894 va
ser absolt i excarcerat. Un cop lliure marxà cap a
Alexandria i El Caire
(Egipte), on visqué uns mesos pintant paisatges i retrats
dels habitants.
Durant l'estiu de 1895 retornà a París. De cada
vegada més es consagrà a
l'esoterisme i a la metafísica, llegint determinats autors
(Dionís l'Areopagita,
Villiers de l'Isle-Adam, Fabre d'Olivet, Emanuel Swedenborg, etc.),
però sense
deixar de banda la seva obra artística. També
estudià amb detall l'hebreu,
l'àrab, l'hindustànic i el sànscrit a
l'Escola Especial de Llengües Orientals,
on son professor d'àrab clàssic, l'orientalista
Joseph Derenbourg, el va
introduir en el sufisme, especialment l'exegeta Abdallah ibn Omar
al-Baidawi (Al Baidawi). Entre 1896
i 1913 va
escriure cròniques sobre les novetats artístiques
per a l'Encyclopédie Contemporaine
Illustrée, revista creada per Anatole
Théodore Marie Huot, marit de la seva amiga Marie Huot.
Després de la mort de
son pare el 22 de desembre de 1896, l'estiu de 1897 retornà
a Suècia per a
veure sa mare, però el juliol de 1897 ja era de bell nou a
París. En aquesta
època es va convertir a l'islam, però
també va estudiar el budisme, el taoisme
i el bahaisme. Entre 1898 i 1899 s'estigué a
l'Índia i Colombo (Ceilan; actual
Sri Lanka) en representació de l'Encyclopédie
Contemporaine Illustrée. A Colombo
visqué en una madrassa. Sense recursos,
que li enviava sa mare regularment a París, hagué
de tornar a França, però
acabà tornant a Colombo, on restà fins 1900. El 4
de juny de 1900, amb el
suport de Marie Huot i en el marc d'accions contra la
tauromàquia en plena
Exposició Universal, disparà amb un
revòlver contra el torero francès
Félix
Robert i el banderiller de la seva quadrilla Ramón Laborda
Tejero (Chato Laborda) quan hi
anaven amb un
cotxe que els transportava a la plaça de braus de
Deuil-la-Barre (Illa de
França, França), on s'havia de celebrar la cursa;
Chato Laborda resultà
lleument ferit al braç i al costat dret. Empresonat per
aquest fet, va ser posat
en llibertat provisional després de passar unes setmanes de
reclusió preventiva
a la presó de Pontoise (Illa de França,
França) i de ser condemnat a una multa
i a tres mesos de presó. Gràcies al debat que es
desencadenà per aquesta acció
antitaurina, les curses de braus van ser prohibides a la
regió parisenca.
Defensor del dret de les dones, en aquesta època va tenir
una polèmica sobre el
tema amb l'escriptor August Strindberg, a qui qualificà
d'idiota per afirmar
que la dona era inferior a l'home. En 1900
col·laborà en La Revue
Blanche i en la revista ocultista L'Iniciation.
A París, en 1901, conegué el metge,
lingüista i
militant anarquista italià Enrico Insabato, que compartia la
mateixa passió per
Orient, i ambdós projectaren la creació d'una
mena d'aliança entre els pobles
musulmans, asiàtics i europeus. Ambdós
s'instal·laren a Egipte, on publicaren
els periòdics anarquistes i anticolonialistes
bilingües en àrab i italià Il Commercio Italiano i Il
Convito, on Ivan Aguéli, sota la
signatura de Sheikh'Abd al-Hadi'Aqili,
publicà nombrosos articles, així com traduccions
en italià de tractats
esotèrics islàmics. En 1903 rebé al
Caire la vista de Marie Huot. Cap el 1907
conegué a Egipte el xeic Abder-Rahman Elîsh
El-Kebîr, seguidor del ritus
malikita i un dels caps de la Universitat d'al-Azhar del Caire, que el
va
iniciar en el sufisme, esdevenint Sheikh'Abd
al-Hadi'Aquili (Abdul-Hâdî) i mokaddem
(representant de la confraria sufí
xadhilita). A començament de 1909
començà a partir un sordesa creixent,
però
que no li va impedir continuar amb els seus estudis sobre l'islam
esotèric i
exotèric. Durant la tardor de 1909 se separà
dramàticament de Marie Huot a
Marsella (Provença, Occitània) i
viatjà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Cap a
finals de 1910 conegué l'orientalista René
Guénon, que aleshores dirigia la
revista La Gnose, en la qual
col·laborà
entre desembre de 1910 i gener de 1912, destacant la
publicació de l'assaig
«L'Art pur», publicat el gener de 1911. En 1911
cofundà amb René Guénon a
París
la societat secreta sufí «El-Akbariyah»,
destinada a l'estudi del mestre
andalusí Ibn al-Arabi. L'estiu d'aquest any de 1911
visità Suècia i assistí
esporàdicament a l'escola de pintura de Carl Wilhelmsson a
Estocolm. En 1912
exposà en la Societat d'Artistes Suecs, única
ocasió de la seva vida en la qual
mostrà les seves obres en públic, però
el mateix dia de la inauguració de
l'exposició tornà a París. En 1913
visità la Turena i pintà paisatges de la
vall del Loira. En 1914 retornà, per última
vegada, a Egipte, on, a més de fer
de guia i intèrpret d'un grup d'empresaris, es
consagrà a la pintura de
paisatges i de personatges del lloc. En 1915, en plena Gran Guerra, les
autoritats britàniques l'acusaren de ser un espia a sou de
l'Imperi Otomà i va
ser expulsat d'Egipte, posant-lo en un vaixell cap a Espanya,
país neutral. A
finals de febrer de 1916 arribà a Catalunya, però
mancat de recursos finances
no pogué retornà a Suècia i
s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat,
Catalunya) i a Barcelona. Completament sord, l'1 d'octubre de 1917 Ivan
Aguéli
va ser atropellat per un tren quan passava la via fèrria a
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya); greument ferit, va morir
quan acabava
d'arribar a un hospital de Barcelona (Catalunya). Alguns autors, sense
cap
prova concloent, sostenen la teoria que va ser llançat a la
via i per tant
assassinat. Les seves restes romangueren a Barcelona fins el 1981, data
en la
qual van ser portades a Suècia i enterrades amb ritus
islàmics al cementiri
antic de la seva ciutat natal. La major
col·lecció de les seves obres d'art es
troben al Museu Aguéli de Sala i al Museu Nacional Suec de
Belles Arts
d'Estocolm. En 1969, en el centenari del seu naixement, sis quadres
seus van
ser reproduïts en segells suecs. ***
Necrològica
de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de desembre de 1976 - Luis Blasco
Gazo: El 24 de maig de 1889 neix a Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Trinidad Luis Blasco Gazo –algunes fonts
citen erròniament
el segon llinatge com Durán.
Sos
pares es deien Luis Blasco i Juana Gazo. Emigrà a Barcelona
(Catalunya), on
treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1929 era vocal de la junta directiva del
Centre
Obrer Aragonès (COA) de Barcelona i el 23 de febrer de 1936
va ser nomenat
vicepresident de la junta directiva de la Cooperativa del COA,
integrada en la
Federació de Cooperatives de Catalunya. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial milità en les Joventuts
Llibertàries
i en la Federació Local de la CNT de Castres (Llenguadoc,
Occitània), població on
residia. També formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou
Concepció Prats Camins.
Luis Blasco Gazo va morir el 10 d'octubre de 1976 a l'Hospital de
Castres
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població. ***
Foto
policíaca de Francesca Guasco (1936) - Francesca Guasco: El 24 de maig de 1892 neix a Alessandria (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesca Maria Guasco. Sos pares es deien Antonio i Carolina. Filla d'una família pagesa, aviat quedà orfe i amb 10 anys es posà a treballar en diverses feines (bugadera, aiguadera, filadora, etc.). Quan tenia 17 anys començà a fer feina d'infermera en un manicomi. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on es guanyava la vida com a venedora ambulant de quincalla. Aprofitava la seva professió per repartir propaganda anarquista i antifeixista nacional i internacional arreu dels mercats on hi anava. Estava casada amb l'anarquista Michele Guasco, amb qui vivia al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza i amb qui militava en el grup anarquista clandestí que hi operava. Ajudà son company en l'expatriació il·legal de militants i en la logística de suport creada per fer costat la Revolució espanyola. L'octubre de 1936 va ser detinguda quan repartia manifests antifeixistes del grup «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i processada pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat». Alliberada per manca de proves dos mesos després, va ser requerida per la Comissió Provincial de Torí i condemnada a dos anys de confinament, que patí a Sant'Elia a Pianisi (Molise, Itàlia). L'estiu de 1938 la pena que li quedava va ser reduïda a una amonestació. Alliberada alguns mesos després, restà vigilada fins a la caiguda del feixisme. Escalivada, les mesures disciplinàries que patia el seu marit a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia), van fer que s'apartés de la militància política. Un fill de la parella fou partisà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Francisco Bajén Blanch apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de setembre de 1967 - Francisco Bajén Blanch: El 24 de maig de 1893 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Bajén Blanch –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Blan–, conegut com El Tío Paco. Sos pares es deien Juan Bajén i Manuela Blanch. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri del Clot de Barcelona (Catalunya), on era conegut com El Tío Paco. El seu domicili sovint va servir de refugi per als anarquistes perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser membre del seu comitè en diferents ocasions. Francisco Bajén Blan va morir el 10 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França) i fou enterrat civilment. Deixà companya, Pilar Castells Castro, i fills. ***
Ferreira
de Castro
- Ferreira de
Castro: El 24 de maig de 1898 neix a Salgueiros (Ossela,
Oliveira de Azeméis,
Porto, Nord, Portugal) l'escriptor i periodista anarquista
José Maria Ferreira
de Castro. Era el fill major d'una família molt humil. Sos
pares es deien José
Eustáquio Ferreira de Castro i de Maria Rosa Soares de
Castro. Quan tenia vuit
anys va quedar orfe de pare i la seva educació va ser ruda i
exigent, fet que
marcà en ell una personalitat trista. En 1904
entrà a l'escola primària
d'Ossela, on nasqué la seva passió per la
lectura. Fugint de la misèria, amb 12
anys, el 7 de gener de 1911 emigrà a bord del Jerôme
rumb a Belém (Pará,
Brasil). Durant quatre ans va
treballar
de seringueiro en règim de
semiesclavatge a la plantació de cautxú
Paraíso, en plena selva d'Amazones, a la vora del riu
Madeira. Va ser aquí on
va entrar en contacte amb el moviment anarquista en rebre suport dels
anarcosindicalistes del lloc, a més de la lectura de
literatura social (Victor
Hugo, Émile Zola, etc.) i de pensadors anarquistes (Pietr
Kropotkin, Élisée
Reclus, etc.). Després de deixar Paraíso, va
viure a Belém (Pará, Brasil) en
precàries condicions, treballant en allò que va
poder (aferrant cartells,
embarcat amb vaixells per l'Amazones, etc.). En 1916
publicà la seva
primera novel·la Criminoso por
ambição,
que distribuí porta a porta, i a partir d'aquí
col·laborà en alguns
diaris locals (Jornal dos Novos, A Cruzada,
etc.). En 1917 fundà,
amb João Pinto Monteiro, el setmanari Portugal.
En 1919 retornà a
Portugal i s'instal·là a Lisboa. En 1920
fundà, amb Nuno Romano, el diari O
Luso, que tenia l'objectiu d'acostar Brasil a Portugal. Fou
redactor del
diari O Sécolo, director del setmanari
cultural anarquista O Diabo
i col·laborador de revistes, com ara O Domingo
Ilustrado (1925-1927) i Ilustração
(1926-1939). També començà a
col·laborar en el periòdic anarcosindicalista A
Batalha. En aquests anys formava part del grup anarquista
integrat per
destacats militants i intel·lectuals, com ara
Julião Quintinha, Jaime Brasil,
Assis Esperança, Roberto Nobre, Mário Domingues,
Nogueira de Brito, Pinto
Quartin i altres. En 1927 va ser nomenat president del Sindicat dels
Professionals d'Impremta de Lisboa i aquest mateix any passà
a conviure amb
l'escriptora Maria Eugénia Haaz da Costa Ramos (Diana
de Liz). Amb António
Ferro, dirigí una pàgina portuguesa en la revista
madrilenya La Gazeta
Literária. En 1928 fundà i
dirigí, al costat de Campos Monteiro, la revista
Civilização. Grande Magazine Mensal.
El 30 de maig de 1930 va morir la
seva companya Diana de Liz, que el deixà molt abatut i
abandonà la direcció de Civilização.
Per al diari O Sécolo, dirigit per
João Pereira da Rosa, va fer
reconegudes cròniques, algunes censurades, com ara quan va
restà tancat a la
presó lisboeta del Limoeiro per testimoniar la vida dels
reclusos; l'entrevista
en exclusiva que va fer a Dublín (Irlanda) a
Éamonn de Valera, líder del Sinn
Féin en 1930; l'explotació dels miners
anarcosindicalistes de São Domingos (Cap
Verd) a finals dels anys vint; o les vagues andaluses de
començament dels anys
trenta. En 1938 es casà amb la pintora Elena Muriel, amb qui
tingué una filla. En
les eleccions presidencials de 1949 va fer costat el Moviment d'Unitat
Democràtica (MUD) i en 1954 s'integrà en la
Societat Portuguesa d'Escriptors. En
1958, degut al prestigi que tenia, el Partit Comunista
Portuguès (PCP) el va
temptar perquè es presentés a la
presidència de la República portuguesa. Al
final de sa vida es va quedar sord i deixà de relacionar-se.
En la seva
literatura de ficció, precursora del neorealisme, va tenir
un paper primordial
l'aspecte social i ideològic del seu pensament anarquista i
anarcosindicalista,
a més de la seva frontal oposició a la dictadura
d'António de Oliveira Salazar.
Va col·laborà en diferents publicacions
anarquistes i anarcosindicalistes,
especialment en A Batalha i Renovação
(1925-1926). Durant sa vida
va guanyar diversos premis literaris. És autor de Criminoso
por Ambição
(1916), Alma Lusitana (1916), Rugas
Sociais (1917-1918), Mas...
(1921), Carne Faminta (1922), O
Êxito Fácil (1923), Sangue
Negro (1923), A Boca da Esfinge (1924), A
Metamorfose (1924),
A Morte Redimida (1925), Sendas de Lirismo
e de Amor (1925), A
Epopeia do Trabalho (1926), A Peregrina do Mundo
Novo (1926), O
Drama da Sombra (1926), A Casa dos
Móveis Dourados (1926), O Vôo
Nas Trevas (1927), Emigrantes (1928), A
Selva (1930, obra de
la qual es va fer una pel·lícula en 2002), Eternidade
(1933, novel·la de
la qual es va fer una pel·lícula en 1992), Terra
Fria (1934, obra de la
qual es va fer una pel·lícula en 1991), Pequenos
Mundos, Velhas Civilizações
(1937), A Volta ao Mundo (1940 i 1944), A
Tempestade (1940), A
Lã e a Neve (1947, de temàtica
anarquista), A Curva da Estrada
(1950), A Missão (1954, obra de la qual
es va fer una sèrie televisiva
sota el títol Terra Instável
en 1991), As Maravilhas Artísticas do
Mundo (Vol. I) (1959), As Maravilhas
Artísticas do Mundo (Vol. II) (1963),
O Instinto Supremo (1968), Os Fragmentos
(1974, de temàtica anarquista),
O Intervalo (1974, escrita en 1936, on relata la
insurrecció anarquista de
Casas Viejas) i Sim, uma Dúvida Basta
(1994, escrita en 1936). Ferreira
de Castro va morir el 29 de juny de 1974 a Porto (Porto, Nord,
Portugal) i va
ser enterrat a Serra de Sintra. Entre
1987 i 1992 existí el Prémio Literário
Ferreira de Castro instituït per
l'Ajuntament de Sintra (Lisboa, Portugal). La seva casa natal a Ossela
es va
convertir en museu i el carrer on es troba porta el seu nom. L'octubre
de 2002
es publicà el llibre de Ricardo António Alves Anarquismo
e Neo-realismo.
Ferreira de Castro nas encruzilhadas do século.
Entre el 8 de juny i el 29
de juliol de 2016 es va fer una gran exposició sobre la seva
vida i obra, sota
el títol Ferreria de Castro. 100 anos vida
literària, a la Biblioteca
Nacional de Portugal de Lisboa. Ferreira de Castro (1898-1974) ***
Pietro
Montaresi (1977) - Pietro
Montaresi: El 24 de maig de 1905 neix a Sarzana
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Pietro Montaresi. Sos pares es deien Giovanni Montaresi,
sastre,
i Adele Lazzarini. Fill d'una família
llibertària, era el major de quatre
germans. Visqué l'ambient subversiu de sa família
i conegué famosos
revolucionaris de la seva zona. Quan tenia 15 anys deixà
l'escola i es posà a
fer feina d'aprenent de mecànic d'automòbils en
un taller d'un amic de son
pare, simpatitzant anarquista. Es dedicava a llegir diaris i pamflets
de
propaganda anarquista entre els seus companys de feina. Encara molt
jove,
participà activament en les lluites contra els
sequaços de Benito Mussolini a
la seva zona natal i l'abril de 1925 va haver de fugir
encalçat pels escamots feixistes.
A França es reuní amb son pare, refugiat des de
1923 a Marsella (Provença,
Occitània), establint-se ell a La Sanha
(Provença, Occitània), on continuà amb
la seva activitat antifeixista i propagandística. En aquesta
època treballà de
paleta i de pintor en la construcció en obres a
Provença (Niça, Toló, La
Ciotat, Marsella, etc.). En 1928, per pressions del consolat
italià, després d'haver
participat activament en les manifestacions a favor dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, se li va decretar
l'expulsat
del país juntament amb altres companys; després
de fugir de la detenció, passà
un temps clandestinament a Toló (Provença,
Occitània), fins el 1929, que es
traslladà a Bèlgica. A Brussel·les, a
més de conèixer Mariette Carlier, sa
futura companya, freqüentà els sindicats i
participa en les reunions del grup
anarquista italià local. Realitzà una important
tasca d'investigació sobre les
activitats dels feixistes residents a Brussel·les i dels
confidents que
actuaven a sou del consolat italià, redactant informes que
es publicaren en el
diari Il Riscatto. Formà
part del
grup editor del periòdic Bandiera
Nera,
dirigit per Giuseppe Bifolchi, que es reunia al cafè
«Squazzi», a la plaça de
Brouckère. En aquesta època va ser
sospitós de participar en un complot per a
atemptar contra Mussolini de viatge a Milà (Llombardia,
Itàlia). El febrer de
1931, com a membre del Comitè Internacional de Defensa
Anarquista (CIDA), assistí
a una reunió del Comitè Anarquista Pro
Víctimes Polítiques de Brussel·les, en
el qual s'integrà. En aquesta època
participà en nombrosos mítings i en
diversos enfrontaments amb militants comunistes. El juliol de 1933
retornà
breument a França per reunir-se amb sa família.
De bell nou a Bèlgica, continuà
la seva activitat antifeixista i en 1935 va ser fitxat com a
«anarquista actiu
i fanàtic». En aquesta època
formà part del Grup Anarquista Italià (Marcello
Bianconi, Vittorio Cantarelli, Eugenio Girolo, Adelino Paini, Pasquale
Rusconi,
Camillo Sartoris, etc.), que es reunia al Café des Huit
Heures de Brussel·les,
i tingué una gran amistat amb Vittorio Cantarelli i Adelino
Paini. El 4 d'agost
de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per a participa en
la revolució que
s'estava gestant i s'enrolà en la «Columna
Durruti», combatent al front d'Osca
(Aragó, Espanya). Segons algunes fonts hauria sortit de la
Península el 2 de
maig de 1937, però el cert es que va ser desmobilitzat,
contra la seva
voluntat, el desembre de 1938 per «reumatisme»,
havent de retornar a Bèlgica. En
1939 s'integrà en el Grup Anarquista Italià de
Brussel·les (Ernesto Bruna,
Azelio Bucchoni, Arrigo Catani, Cafiero Meucci, Mario Montavani,
Antonio
Moscardini, Gudo Schiaffonati, etc.). En 1940, en plena II Guerra
Mundial, es
reuní amb sa mare que vivia al barri de La Capelette de
Marsella. El juliol de
1940 va ser detingut i internat, després de passar pel
centre de detenció de Vilamanha
(Llenguadoc, Occitània), al camp de concentració
de Vernet, on trobà destacats
anarquistes (Lorenzo Boddi, Léo Campion, Ernestan, Marcello
Gregori, Nicolas
Lazarevitch, Domenico Ludovici, Celso Persici, Angelo Rambaldi, etc.),
i on va
romandre fins el novembre de 1941, quan va ser lliurat a les autoritats
italianes,
que l'empresonaren a La Spezia (Ligúria, Itàlia).
El 26 de febrer de 1942 se li
va assignar confinament durant quatre anys i enviat a la
colònia penitenciària
de les illes Tremiti. L'agost de 1943 va ser alliberat per les tropes
aliades i
treballà de mecànic per a un regiment de blindats
anglès (372 Tank Transporter
Coy). Després de negar-se a anar a Montecassino (Casino,
Laci, Itàlia),
s'enrolà en el «Batalló Jueu»
del VIII Exèrcit Britànic, on hi va romandre fins
el final de la guerra, a Breda (Brabant Septentrional, Països
Baixos), i
després retornà clandestinament a
Bèlgica, on vivia sa companya. A Brussel·les
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
l'exili, de la qual va ser tresorer fins a 1947. En 1967 se
separà de sa
companya i en 1970 es jubilà com a cap de
regulació mecànica. En 1977 participà
en les Jornades Llibertàries organitzades per la CNT a
Barcelona. En els anys
vuitanta formà part de l'Aliança
Llibertària de Brussel·les. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de desembre de 1967 - Luis Andrés Restori:
El 24 de maig de 1907 neix a
Alhabia (Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Luis Andrés Restori. Sos pares es deien José
Andrés i Elvira Restori. En
el anys vint emigrà a França i milità
en els grups anarquistes de llengua
espanyola. Durant la Revolució i la guerra es
mostrà especialment actiu en els comitès
de suport a Espanya, organitzant festes, rifes i subscripcions populars
en
favor del moviment llibertari espanyol. Es guanyava la vida com a obrer
polidor. Després de la II
Guerra Mundial milità
en la Federació Local d'Albi de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Luis
Andrés va morir el 18
d'octubre de 1967 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
l'endemà. ***
Camp d'internament de Royallieu (Compiègne) - Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Manuel Francisco Albalat Ripollès. Sos pares es deien Francesc Albalat i Josepa Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup –Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero–, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània. Sa companya fou Amàlia Solans. Josep Albalat Ripollès va morir l'11 de febrer de 1993 a Bordàs (Aquitània, Occitània), població on residia. ***
Necrològica
de Jacinto Lombarte Estupiña apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 13 de
desembre de 1994 - Jacinto Lombarte Estupiña: El 24 de maig –el 25 de maig segons el certificat de defunció– de 1911 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Jacinto Lombarte Estupiña –Estopiña, segons algunes fonts. Sos pares es deien Luis Lombarte, militant llibertari, i Maria Estupiña. Abans de la guerra civil s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en els moviments socials. Durant la guerra lluità com a milicià i el febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1948, s'establí a Bolena (Provença, Occitània), on milità en la CNT de l'exili. Jacinto Lombarte Estupiña va morir el 7 de febrer de 1994 a l'Hospital de Banhòus (Llenguadoc, Occitània). Estava casat amb María Franco Bello, amb qui tingué una filla. ***
Notícia
sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el
periòdic saragossa La Voz de Aragón
de l'1 de març de 1934 - Santiago Cadenas Pontaque: El 24 de maig de 1912 neix a Lanaja (Osca, Aragó, España) l'anarcosindicalista Santiago Cadenas Pontaque –el segon llinatge també citat Pentaque. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933, quan es proclamà a Lanaja el comunisme llibertari, va ser carturat i tancat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat per un Tribuna d'Urgència el 27 de febrer de 1934 a Jaca, va ser condemnat, juntament amb José Pontaque Lorda i Elías Salillas Ezquerra, a vuit anys i un dia de presó major per «delicte contra la forma de govern» –Santiago Puyol Bierge va ser condemnat pel mateix delicte, amb una atenuant, a sis anys i un dia de presó i indemnització. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari de Lanaja i a començaments de 1937 va ser nomenat membre del consell municipal. El maig de 1937 s'allistà en la 101 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Santiago Cadenas Pontaque va desaparèixer en combat el 19 de juliol de 1937 a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Sa companya fou Fermina Camón Bistué. ***
Amadeo
Ramón Valledor - Amadeo Ramón
Valledor:
El 24 de maig de
1920 neix a Fabero (Lleó, Castella,
Espanya) –algunes
fonts citen Guimara (Lleó, Castella, Espanya)– el
militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari
Amadeo Ramón
Valledor, conegut com El Asturiano
o Ramón. Sos pares es
deien Amadeo Ramón i María Valledor. Miner de
professió, estava afiliat a
la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que
heretà, ben igual que sos
germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un
dels líders anarcosindicalistes de
la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936,
el qual triomfà a
la seva zona, aconseguí fugir i arribà a
Astúries. Quan la caiguda del front de
Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres
companys, amb
barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó.
Durant la nit del 25
al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb
el suport de la
guerrilla, de la colònia minera penitenciària de
la Societat «Minas de Moro», a
Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller
organitzat pel seu cosí
Serafín Fernández Ramón (O
Santeiro),
format sobretot per miners confederals –Manuel
Bermúdez Fernández (Asturiano),
Arturo Martínez (Xoqui),
Antonio Vega Guerrero (Rizoso),
Vicente Seoane (Pasoslargos),
Gerardo Cañedo González,
Domingo Villar Torres, El Chato de
Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero.
Després, va ser nomenat un
dels responsables de la Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia. El juliol de
1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel
Guriérrez Abella, César
Ríos, Adoración Campo Cañedo i
Serafín Fernández Ramón,
participà en un intent
de passar a França, però que es va veure frustrat
per mor d'una topada a
Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la
Guàrdia Civil i en la qual tres
guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947
aconseguí fugir d'una
emboscada on Serafín Fernández Ramón
resultà mort. El 7 de desembre de 1948,
amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb
un taxi de Toral
de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo
(Astúries) i, aquest grup, després de
escapar als controls de la Guàrdia Civil,
aconseguí passar a França el 13 de
desembre. A França s'integrà en el grup
guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico)
amb el qual el novembre de 1951
participà en un atracament a un banc barceloní.
Posteriorment acompanyà Sabaté
en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya,
encara que
ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades.
Malalt de càncer,
Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un
tret al cor el 18 d'agost de 1963 al seu domicili de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Amadeo Ramón Valledor (1920-1963) ***
Necrològica de Juan Portales Casamar publicada en el periòdic parisenc Frente Libertario de setembre de 1973 - Juan Portales Casamar: El 24 de maig de 1922 neix a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Fill d' una família llibertària, son pare, Francisco Portales Sirgado, va ser un destacat mestre anarquista i sa mare, Luisa Casamar Portales, també va ser militant; sos germans Acracio, Luis i Suceso també foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid (Espanya) al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanyà Juan Gómez Casas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau Royes i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, es guanyà la vida com a capatàs i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Sa companya fou María de la Soledad Adán Miramón, amb qui tingué dos infants (Sol i Luisa). Juan Portales Casamar va morir el 21 d'agost de 1973 al seu domicili de Vauhallan (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Montrouge (Illa de França, França)– i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Francisco Portales Sirgado (1871-1941) ***
Louis
Ségeral - Louis Ségeral: El 24 de maig de 1928 neix a Givors (Roine-Alps, Arpitània)l'anarquista i anarcosindicalista Louis Henri Marcel Ségeral. Sos pares es deien Henri Guillaume Ségeral, enginyer d'arts i oficis, i Camille Anna Raymond. En 1944, després que son pare va ser deportat a Alemanya on morí, entrà en el maquis i participà en les activitats de la Resistència enquadrat en un grup de Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de l'Ain (Roine-Alps, Arpitània), on va fer el primer contacte amb el pensament llibertari de la mà d'anarquistes espanyols. En aquest grup s'oposà a humiliar els presoners alemanys. Després de l'Alliberament entrà a treballar com a obrer emmotllador a la foneria «Ateliers du Furan» de Sant-Etiève, militant en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i participant en diferents lluites. A començaments de la dècada dels cinquanta s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia, on freqüentà el local de la CNT espanyola en l'Exili del carrer d'Ange. El 29 de desembre de 1951 es casà a Lió (Arpitània) amb Denise Mary Leuvin, de qui es va divorciar el 18 de novembre de 1966. De manera autodidacta es va fer enginyer de carcasses metàl·liques i col·laborà activament en la creació de cooperatives obreres a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, fundant la seva pròpia Societat Cooperativa Obrera de Producció (SCOP). Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i de la Federació Anarquista (FA), col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. Participà activament en els fets de «Maig del 1968» i organitzà nombroses conferències i presentacions de films polítics, alhora que fou un dels creadors del Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) a Clarmont d'Alvèrnia, participant en la seva ràdio. El 14 de novembre de 1970 es casà a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb Paule Antoniette Charpille-Ryneck. Gràcies a la seva iniciativa, el 9 d'octubre de 1980 s'inaugurà a Clarmont l'«Ateneo», local obert a totes les organitzacions llibertàries de la ciutat. També creà la Biblioteca Associativa «Le pavé dans la mare». Entre els anys setanta i vuitanta participà a totes les lluites socials de la seva regió. En aquests anys col·laborà amb el grup IRL, que edità a Lió la revista Informations Rassemblées à Lyon. El novembre de 1979, després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA arran del Congrés de Nevers, participà en la creació de la Unió dels Anarquistes (UdA) i en el seu òrgan d'expressió Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste, de Le Havre. Durant dos anys s'encarregà de les Relacions Interiors d'aquesta nova organització llibertària. Membre de la Libre Pensée, amb Henri Terrenoire, destacà pel seu anticlericalisme. En 1987 ajudà la nova generació en la reconstrucció de la CNTF. Entre 1984 i 1985 portà el programa radiofònic setmanal Utopia de la ràdio lliure Fréquence 101. Amant de la poesia i de la pintura, es va veure atret pel moviment lletrista i realitzà pintures inspirades en aquesta avantguarda artística. És autor del llibre de poemes Le damier (1973), de la novel·la Les nouvelles de la Combe (1986) i del llibre de memòries Chroniques de la rue de l'Ange. 20 ans d'anarchisme à Clermont-Ferrand (1968-1988) (1988). Louis Ségeral va morir d'un càncer, com molts dels seus companys de foneria, el 25 de novembre de 1988 al IV Districte de Lió (Arpitània).
Defuncions
Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894) - Victor Nakachidze: El 24 de maig de 1905 és, sembla, assassinat a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss, Meliton, Maigrot, etc.). Havia nascut el 27 de desembre de 1865 a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos –Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya –viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista. ***
Foto
policíaca de Charles Castallou (16 de març de
1894) - Charles
Castallou: El 24 de maig de 1916 mor a París
(França) l'anarquista Charles
Castallou, conegut com Fernand Castallou.
Havia nascut el 25 d'octubre de 1840 –algunes fonts citen
erròniament el 4
d'octubre de 1841– al II Districte de París
(França). Sos pares es deien
Fréderic Castallou –Jean
Castallou
segons el certificat de defunció–, sabater, i
Agathe Schmidt. Es guanyava la
vida com a tapisser. El 10 de desembre de 1861 es casà amb
Mathilde Tavernier.
El seu nom figurava en el llistat de recapitulació
d'anarquistes del 26 de
desembre de 1893. En aquesta època vivia al
número 72 del carrer Bois de
Levallois- Perret (Illa de França, França). El 16
de març de 1894 va ser
detingut, juntament amb altres 11 altres anarquistes, i el seu
domicili, al
número 25 del carrer Frères-Hebert de
Levallois-Perret va ser escorcollat.
Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric
del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 6 d'abril de 1894
va ser posat en
llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia i vivia al
número 66 del carrer
Vallier de Levallois-Perret. Sembla que és el mateix
Castallou que es va
presentar pel Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) a les
eleccions
municipals complementàries de finals d'octubre de 1897 a
Levallois-Perret, però
no va ser elegit. El novembre de 1898 era membre de la
comissió de la Cambra
Sindical de Tapissers. El 13 de febrer de 1899 assistí a la
sessió de la Unió
Federativa del Centre del POSR i va ser candidat a la
comissió d'organització
del Congrés Regional d'aquest partit per la
secció de Levallois-Perret. Ja
vidu, el seu últim domicili va ser al número 55
del carrer Vallier de
Levallois-Perret. Charles Castallou va morir el 24 de maig de 1916 a
l'Hospital
Beaujon de París (França).
Partitura d'una obra d'Émile Spencer - Émile Spencer: El 24 de maig de 1921 mor a Nanterre (Illa de França, França) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Xavier Spencer-Owen, més conegut com William Schit's, Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Havia nascut el 24 de maig de 1859 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). Era fill natural de la rendista Fanny Émily Spencer-Owen, que no reconegué l'infant fins el 11 de febrer de 1897. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise, En revenant de Suresnes, L'océan, Les petits pois, Le rapin, La travailleuse, Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir, el dia del seu aniversari, el 24 de maig de 1921 al seu domicili, al número 11 bis de Pongerville, de Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat. ***
Karl
Dingler - Karl Dingler: El
24 de maig de 1950 mor a Göppingen
(Baden-Württemberg, República Federal
d'Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Havia
nascut el 3
de novembre de 1900 a Göppingen (Regne de
Württemberg, Imperi Alemany).
Treballador metal·lúrgic, esdevingué
un dels militants més actius de Göppingen
i de tot Württemberg. En els anys vint
començà a militar en
l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD,
Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu
sector cultural.
Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde
(GfB, Guilda dels
Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual
presidí. Destacat orador,
organitzà conferències a Göppingen de
intel·lectuals anarquistes, com ara Emma
Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc.
Col·laborà en Der
Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung
und Aufbruch, òrgan de la GfB.
Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich
Mühsam,
entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de
Württemberg en
congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933,
desenvolupà,
amb Otto Müller, petites activitats de resistència.
El 25 de febrer de 1935 va
ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i
altres 11 companys, després
d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte
d'«alta traïció»,
però
va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de
concentració per a
treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de
concentració nazi, el 19
d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades.
Després de la II
Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els
anarcosindicalistes en la
comissió consultiva del primer
«ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a
la
zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation
Freiheitlicher
Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris),
organització fundada aquell
any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). En aquest època
col·laborà en Die Freie
Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la
comissió consultiva va ser dissolta per a ser
reemplaçada per una sorgida arran
d'unes eleccions i, després de llargs debats,
decidí presentar-se a nom
individual en la llista socialista, essent elegit amb el
número major de vots.
Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de
Göppinger passà a anomenar-se
plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels
estocs de llibres llibertàries
s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB
amb la finalitat de crear una important societat literària
de tendència
llibertària. ***
Rafael Galindo Royo - Rafael Galindo Royo: El 24 de maig de 1951 cau abatut a La Marañada, a Reillo (Conca, Castella, Espanya), l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Havia nascut el 17 de març de 1915 a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts. *** Leonídio Rodrigues - Leonídio Rodrigues: El 24 de maig de 1951 mor a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Havia nascut el 14 d'octubre de 1887 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal). Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia. ***
Necrològica
de José Mompeán García apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
el 6 de juny de 1953 - José
Mompeán
García:
El 24 de maig de 1953 mor a Les Milles (Ais de Provença,
Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista José
Mompeán
García. Havia nascut el 27 d'abril de 1919 a La Alberca
(Múrcia,
Espanya).Sos pares es deien Pedro
Mompeán i Rosario García. De jovenet
entrà a formar part del moviment llibertari.
Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts
Llibertàries de la
Regional de Llevant. En l'exili fou un dels reorganitzadors de les
Joventuts
Llibertàries de Marsella. Afectat per una malaltia contreta
al port marsellès, José
Mompeán García va morir, dos anys
després, el 24 de maig de 1953, al Sanatori
«Le Petit Arbois» de Les Milles (Ais de
Provença, Provença, Occitània) i fou
enterrat dos dies després al petit cementiri d'aquesta
població. ***
Notícia
de la detenció de Josep Costa Ferrer apareguda en La Voz de Menorca
del 7 de juny de 1933 - Josep Costa Ferrer: El 24 de maig de 1958 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'activista anarcosindicalista Josep Ramon Pere Costa Ferrer, que va fer servir els pseudònims de Marcelo Carrera David i de José Balart Ciurana. Havia nascut el 27 de febrer de 1898 a Berga (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Costa Costa, pagès, i Josepa Ferrer Casadesus. De jove s'instal·là a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a les «Cases Barates» del barri barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors més activistes i radicals del moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva tasca sindical d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928 s'hagué d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28 de juliol de 1930, a causa de les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups Afins de Llengua Espanyola», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica. A finals de 1930 retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a Berga, esdevingué membre de la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932, arran d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a Barcelona sa companya, Amàlia Heras, per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un garatge del carrer Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny de 1933 va ser detingut a Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo Carrera David, i acusat de fabricació de bombes. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les «Cases Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit d'armes, municions i bombes. Durant la Revolució de 1936 fou membre del Comitè de Control de l'Institut Mental de Sant Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 24 de maig de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després acompanyat de representacions de la Federació Local de la CNT de Marsella, de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de les Joventuts Llibertàries. ***
Hiratsuka
Raichō - Hiratsuka Raichō:
El 24 de maig de 1971 mor al barri de Sendagaya de
Tòquio (Japó)
l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista
Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més
coneguda com Hiratsuka Raichō, o
simplement Raichō, encara que va
fer servir altres
pseudònims (Okumura Haru,
Hiratsuka Haruko i Hiratsuka
Haru). Havia nascut el 10 de febrer de 1886 al barri de
Kōjimachi de Tòquio
(Japó). Nascuda en una família benestant, era la
filla menor
de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un
samurai i alt
funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa
Tsuyu, dotada
per a la música i la dansa, però que no
pogué exercir per la prohibició
masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals
febles i va
tenir problemes per parlar des de la infància.
Després de ser cridada en una
llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis
primaris, fet
reservat només a les classes altes, en 1903 es
matriculà a l'Escola d'Economia
de la Universitat Femenina del Japó i es va veure
influenciada pels corrent de
la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar
amb el budisme zen,
pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la
meditació. També va
estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va
traduir
algunes de les seves obres al japonès, i també va
traduir Casa de nines d'Henrik
Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a
les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó),
juntament amb Morita Sōhei,
professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume
Soseki, que havia
conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat
Literària per a Dones Extraordinàries),
grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i
traductor
Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū
(doble suïcidi amorós) de dues persones ben
educades, que palesà la seva
relació amorosa, per a alguns
«platònica», despertà la
crítica generalitzada i
la marcà com a dona «rebel» i
«inconformista». Després d'aquest
episodi,
conegut com «Incident de Shiobara», la
«Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un
cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va
treballar a temps
parcial de taquígrafa per a finançar-se classes
particulars de literatura
anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època
entrà en l'Escola Narumi de Dones,
on, a principis de 1911, fundà, per recomanació
d'Ikuta Chōkō, amb altres
companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano
Hatsuko i Hideko
Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure
la creativitat literària
entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa
dirigida únicament per dones i
dirigida a les dones. La revista feia referència al grup
intel·lectual femení
Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle
XVIII, on es debatien
temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest
moment que
adoptà el pseudònim de Raichō
(Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de
la independència
espiritual de les dones al llarg de la història i
reivindicava la revolució
femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al
vot, la sexualitat
femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat,
la
prostitució, els matrimonis concertats, les agressions
masclistes, el
patriarcat, etc. En aquesta revista també
col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya
Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a
un gran debat en la societat
japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser
censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va
ser tan
violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i
algunes de les seves
col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc
de feina. Els
detractors d'aquesta publicació definiren les seves
seguidores de Dones Noves com a un
insult i elles
s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa
de la revista fou
dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire
molt més
anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de
1916. Mentrestant, en
1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa
amb l'artista Okumura Hiroshi,
amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals
registrà amb orgull
com il·legítims, encara que la parella es
casà en 1941 per a no comprometre el
futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una
investigació sobre les
condicions laborals de les dones a les fàbriques
tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu,
Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada
pels moviments feministes
europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin
Kyōkai (Assemblea
de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i
editaren la revista Josei Domei
(Aliança de les Dones). S'ha
de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones
afiliar-se a
qualsevol organització política, així
com assistir a reunions feministes;
aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei
Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució.
També atià el moviment
cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema
capitalista. En
aquesta època col·laborà en la revista
anarquista Fujin Sensen (Dones a la
Línia del Front) i formà part de la Lliga
de Dones Proletàries. Partidària del moviment
eugenèsic de caire llibertari,
portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que
els homes amb
malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que
incidia molt en
l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la
«raça» japonesa, va ser titllada
per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra
sinojaponesa, quan l'Estat
japonès va exercir un control més dur sobre la
societat i la carestia de la
vida augmentà, es traslladà amb sa
família al camp, on es va fer vegetariana i
es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme
absolut. Durant la II
Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a
causa de la tuberculosi de
son company, i es dedicà, a més de a
l'agricultura, a organitzar conferències i
a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda,
s'acostà, sense
militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i
destacà pel seu compromís amb el
moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres
membres del
moviment feminista japonès, l'endemà del
desencadenament de la guerra de Corea,
viatjà als EUA per a presentar davant la
secretària d'Estat nord-americana Dean
Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i
pacifista. En 1951,
arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes,
denuncià l'ocupació
d'Okinawa i la presència militar nord-americana al
Japó. La seva lluita pels
drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami
Yaeko i Chiriro
Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa
d'Organitzacions de
Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou
vicepresidenta de Women's
International Democratic Federation (WIDF, Federació
Democràtica Internacional
de Dones), responsable de la World Mothers Conference
(Conferència Mundial de
Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace
(Comitè dels Set per la
Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de
Dones del Nou Japó.
Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns
d'ells prohibits per
l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un
càncer a la vesícula biliar i
conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la
lluita fins el
darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre
volums, que titulà Genshi,
josei wa taiyō
de atta (Al començament, la dona era
el Sol), que era
l'encapçalament de la revista Seitō.
Hiratsuka
Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de
Tòquio (Japó) i
va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō,
Honshū,
Japó). ***
Félix Martí Ibáñez al seu despatx de director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya (1936) - Félix Martí Ibáñez: El 24 de maig de 1972 mor a Nova York (Nova York, EUA) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Havia nascut el 26 de desembre de 1911 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el «Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció «Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a «socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la «socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica «MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu –MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación, Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel, Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!, CNT, CNT Marítima, Cosmopolitan, Encyclopedia Americana, Esquise, Estudios, Gentry, Gimnos, Heraldo de España, Higia, Horizontes, Horizonts Médicos, Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià, Mi Revista, ¡¡Nuestro!!, Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959), The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»). ***
Foto
d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració
mexicà - Ismael Viadiu Ródenas: El 24 de maig de 2002 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Havia nascut el 12 de novembre de 1926 al carrer del Torrent de l'Olla de Barcelona (Catalunya). Era fill dels destacats militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas Domínguez. Quan la Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i Hèctor), a l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946, unint-se amb sa família que s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Heretà les idees llibertàries familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents editorials mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions anarquistes. Milità en les Joventuts Llibertàries de Mèxic. En 1963 fou administrador i col·laborador del periòdic Solidaridad Obrera, especialment en el «Suplemento Literario». Casat amb Rosita Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i Héctor (1967). Entre 1970 i 1983 col·laborà en la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista. A partir de 1971 fou membre del grup «Tierra y Libertad». Amb Salvador García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo Rojas i Marcos Alcón, participà activament en campanyes de solidaritat amb el Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE). Col·laborà en Ruta i Tierra y Libertad, publicació que dirigí una temporada. En 1977 edità el llibre de Peter G. Earle i Robert G. Mead Historia del ensayo hispanoamericano, per a «Ediciones de Andrea», i treballà en diferents edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad (URSS) en el llibre d'Eduard Pons Prades Las guerras de los niños republicanos (1936-1955). Amb Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución española. ***
Suzanne
Képès fotografiada per Catherine Starkman (1986) - Suzanne
Képès: El
24 de
maig de 2005 mor a París
(França) la ginecòloga,
sexòloga, feminista i simpatitzant anarquista Suzanne
Broydo, més coneguda com Suzanne
Képès, pel llinatge de son company. Havia nascut el 12 d'agost de 1918 al IV Districte de París
(França). Era
filla d'una família jueva que havia
emigrat en 1913 de Lituània quan la guerra russojaponesa.
Sos pares es deien Notke
Nathan Broydo, brocanter de roba vella que venia al Carreau du Temple,
i Guena
Louner (Liebe Shapiro), que es dedicava a arreglar
les peces de roba. Quan
tenia 13 anys, ja interessada pel moviment feminista, amb Yvette
Fabonetti, organitzà
una conferència de Marcelle Kraemer-Bach al Liceu
Victor-Hugo pel dret del vot
de les dones. El seu compromís feminista va tenir el suport
de sa mare, que li
tenia prohibit fer tasques domèstiques i entrar a la cuina
(«el lloc on les
dones es perden»). En 1936, després de fer el
batxillerat al Liceu Louis-le-Grand,
començà a estudiar dret amb la finalitat de
dedicar-se a l'advocacia en la
defensa de les dones. En aquests anys d'estudiant, s'integrà
en el moviment
anarquista i establí una intensa relació i
amistat amb Marie-Louise Berneri i
Vero Recchioni (Vernon Richards), relacionant-se amb
destacats
llibertaris (Louis Mercier Vega, etc.). En 1938
col·laborà en la revista
anarquista Révision. No obstant estudiar
un any de dret, cap el 1939
començà els estudis a la facultat de medicina de
París, amb l'objectiu
d'especialitzar-se en psiquiatria, però l'esclat de la II
Guerra Mundial va
impedir que pogués continuar amb les oposicions que
preparava. Quan s'acostaven
les tropes alemanyes a París, fugí cap a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on
hi havia una reputada facultat de medicina. En 1942 va ser acusada de
no haver
fet la «declaració de raça
jueva», fet que l'impedia continuar els estudis,
però gràcies a un acta de baptisme falsa,
pogué validar els estudis i continuar
la carrera. Son germà gran Albert, sa cunyada Blanche i son
nebot Claude van
ser deportats pels alemanys i només son germà hi
tornà. El 13 de gener de 1943
es casà a Montpeller amb l'estudiant de biologia d'origen
jueuhongarès Adam Képès,
amb qui tingué dues filles, Yolanda Czernichow
Képès (1944) i Marise Miko
Képès
(1945), totes dues ginecòlogues. Després de
realitzar la tesi sobre leucèmia
infantil, orientà la seva carrera cap a la medicina del
treball (seguretat i
salut laboral) i en 1944 obtingué una diplomatura d'higiene
industrial i de
medicina del treball. Des de 1945 fins a la seva jubilació
en 1983 treballà de metgessa
laboral a la fàbrica de la Societat Nacional de
Construccions Aeronàutiques del
Nord (SNCAN) radicada a Les Mureaux (Illa de França,
França). En aquesta època
visqué al número 4 de l'avinguda Foch de Les
Mureaux. Gràcies a les ensenyances
de la ginecòloga Hélène
Michel-Wolfromm, desenvolupà tasques de
planificació familiars.
En 1947 aprengué mitjans de contracepció a la
Tavistock Clinic de la International Planned Parenthood Federation
(IPPF) de Londres (Anglaterra). Entre
1947 i 1955 va difondre il·legalment mitjans
contraceptius entre les classes treballadores. A partir de 1955
exercí la
medicina privada, treballant els camps de la psicosomàtica i
la ginecologia. Aquest
mateix any es reuní amb son marit a Filadèlfia
(Filadèlfia, Pennsilvània, EUA),
on aquest defensà la seva tesi d'investigació de
biologia molecular que feia a
l'Institut Pasteur i al Col·legi de França. En
1956, amb les ginecòlogues
Evelyne Sullerot i Marie-Andrée Lagroua
Weill-Hallé, creà l'associació
«Maternité Heureuse», que
esdevingué en 1960 el Moviment Francès per la
Planificació Familiar (MFPF), participant activament fins a
1973 en el seu consell
d'administració, de la qual va ser vicepresidenta, i
militant a la regió
parisenca; a més de fer diversos viatges de
cooperació a Àfrica i Índia. En
1963 va fer un nou viatge d'estudis a la Tavistock Clinic de Londres.
Amb els
metges Jean Cohen i Pierre Simon, participà en la
formació dels Consells
Familiars. En 1973, amb Lagroua Weill-Hallé,
abandonà l'MFPF per divergències
d'orientació al considerar que aquest moviment
«banalitzava» el tema de
l'avortament. Posteriorment desenvolupà una intensa tasca
d'ensenyament en el
camp de l'educació sexual a personal sanitari (medicina,
ginecologia, obstetrícia,
assistència al part, infermeria, cures, etc.), especialment
a l'Hospital de
Saint-Denis (Illa de França, França). Amb
André Durandeau participà en el
projecte interdisciplinari «Reinserció de les
sexualitats en l'àmbit de la
salut» a la Universitat de Bobigny (Illa de
França, França), on la seva
contribució va ser fonamental en la creació del
diploma universitari de sexologia
d'aquest centre. En 1984 enviudà, fet que la va trasbalsar
força. També va ser
membre de la Societat Francesa de Psicosomàtica i,
octogenària, militava en la
Federació Abolicionista Internacional (FAI). Trobem textos
seus en infinitat de
publicacions científiques, com ara Contraception-Fertilité-Sexualité,
Fertilité-Orthogénie,
Planning Familial, Revue du Praticien,
Revue Française de
Médecine Psychosomatique, etc.. Entre les seves
obres podem destacar Lettre
aux enseignants à propos de l'éducation sexuelle
(1974), Femmes à 50 ans
(1981, amb Michèle Thiriet), Du corps à
l'âme (1996, amb Danielle Lévy),
Relaxation et sexualité (1999 i 2004, amb
Philippe Brenot) i Le corps
libéré: Psychosomatique de la sexualité
(2001 i 2003, amb Monique
Perrot-Lanaud). Suzanne Képès va morir el 24 de
maig de 2005 a l'Hospital
Europeu Georges-Pompidou del XV Districte de París
(França). Aquell mateix any,
els seus arxius va ser dipositats al Centre d'Arxius del Feminisme
(CAF) de la
Universitat d'Angers (País del Loira, França).
L'octubre de 2007 es creà en la
seva memòria al XV Districte de París el
«Centre Suzanne Képès» per a
fer
costat les dones víctimes de la violència de
gènere. ***
Pura
López Mingorance - Pura López
Mingorance: El 24 de maig
de 2007 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista
Purificación López Mingorance.
Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Lanjarón (Granada,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel López
López i Dolores Mingorance. Arran
de l'aixecament feixista de juliol de 1936, son pare i son
germà, Miguel López Mingorance, van ser
afusellats pels franquistes, i ella va
estar tancada uns mesos. Altre germà seu, Germinal
López Mingorance, va ser
afusellat en 1945 a Granada. El desembre de 1946 va ser detinguda a
Barcelona
en una agafada contra la impremta clandestina de Ruta,
de la qual s'encarregava amb son company Francisco López
Ibáñez. Anys després es va unir
sentimentalment amb el destacat militant
clandestí Manuel Fernández Rodríguez.
En 1988 vivia a Granada i després es
traslladà a Barcelona. En 2004
sol·licità a diverses institucions, que mai no
li van contestar, la recerca i exhumació de son pare i son
germà Miguel
afusellats i enterrats en una fossa comuna del barranc d'El Carrizal, a
la
localitat granadina d'Órgiva. En 2010 el seu testimoni va
ser recollit en el
llibre Pioneras y revolucionarias.
Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y
el Franquismod'Eulàlia
Vega. Purificación López Mingorance va morir el
24 de
maig de 2007 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va
ser incinerada. Pura López Mingorance (1920-2007) ---
|
![[23/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/05]") |
|
![[25/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/05]") |
|
|
| Actualització: 12-08-24 |