|
---
Anarcoefemèrides
del 24 de juny Esdeveniments
L'assassinat de Carnot segons
el diari parisenc Le Petit
Journal
del 2 de juliol de 1894 - Assassinat de
Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la
Ré de
Lió (Arpitània), el forner anarquista
italià emigrat a França per no fer el
servei militar i instal·lat a Seta, Sante
Geronimo Caserio, traspassa el cor
del president de la República francesa Sadi Carnot de visita
a l'Exposició
Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i
negre i al crit de
«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels
companys anarquistes
Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir
a les ferides tres
hores després a la prefectura de Roine on l'havien
traslladat i la gentada
histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada
d'Itàlia, al carrer
de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va
rebre una fotografia de Ravachol,
expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben
venjat.» Caserio, que no
va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i
guillotinat el
16 d'agost de 1894. ***
Capçalera
de L'Homme Libre - Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació. ***
Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat -
Atemptat contra
Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la
tarda, mentre
esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la
plaça del Carmen
de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta,
president de l'organització
patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de
Gijón, rep un tret que li
travessà la mà esquerra i un altre a la
regió glútia, lesions que sanà
després
de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino
Suárez Sánchez i
només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el
revòlver s'encasquetés.
En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón,
Orueta es mostrava
inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar
la jornada laboral
de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts
els socialistes Ángel
Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista
Eleuterio Quintanilla, com a
obrers més significats del comitè de vaga i
possibles membres del complot,
encara que foren alliberats poc després. Defensat per
l'advocat anarquista Eduardo
Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat
entre l'11 i el 15 de desembre
de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de
presó
correccional per dispars i lesions –la fiscalia demanava 17
anys i
quatre
mesos, més indemnització–, dels quals
purgà un any i mig. Marcelino Suárez
Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries,
Espanya) i després de propagar
l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona
va fer feina a
l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou
empresonat a Barcelona. En
sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a
Astúries. Durant l'any i mig que va
estar empresonat per l'atemptat d'Orueta,
col·laborà en El Libertario,
sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el
Comitè Pro Presos de
Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per
delictes de premsa i
purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el
temps que va estar empresonat a
Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La
Voz del Obrero, de
La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En
1913 l'editorial
argentina «La Protesta» li publicà el
llibret Eco de las cárceles españolas.
En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción
Libertaria,
periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra
y Libertad.
En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera
d'Astúries, publicació en la
qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada
dels vint realitzà nombrosos
mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el
suspengué de militància
i s'allunyà de l'anarcosindicalisme. ***
D'esquerra
a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24
de juliol de 1912) - Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides: «Per què els pobres no han de tenir infants.». ***
Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia) - «Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, Melquiades Álvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La «Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes. ***
Cartell
de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call
Bonet (Call)
[CIRA-Lausana] - III Exposition
des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de
juliol de 1958 té lloc al
Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la
III Exposició dels
Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva
artística (pintura, dibuix,
escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada
per Teófilo
Navarro Fadrique i Manuel
Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Espanya
a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de
diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno,
José Alejos, Almerich, Armengaud,
Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel
Camps Vicens, Joan
Call Bonet (Call), Company,
Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc
Forcadell
Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina,
Lamolla,
Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella,
José Vargas,
Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última
exposició concloïa un cicle
obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels
Artistes Espanyols que se
celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es
complementà l'abril d'aquell
any amb l'exposició «Arte español en el
exilio» a la Galeria La Boétie de
París;
la II Exposició dels Artistes Espanyols es
realitzà en 1952 també a la Cambra
de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig
Elías i Frederica
Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les
tendències
artístiques i polítiques, exposant artistes
socialistes i, fins i tot,
comunistes.
Naixements
Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894) - Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra). ***
Foto
policíaca d'Auguste Heurteaux (3 de març de 1894) - Auguste Heurteaux: El 24 de juny de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Auguste Heurteaux –a vegades citat com Heurtaud–, conegut com Sans-Dieu. Sos pares es deien Ulysse Maximilien Heurteaux, ajudant de forner, i Barbe Siegel, cosidora, que es casaren posteriorment el 24 d'agost de 1867 al XX Districte de París. Obrer polidor de metalls a la fàbrica d'orfebreria Christophe de Saint-Denis (Illa de França, França), vivia al número 23 del carrer del Canal d'aquesta població. Estava casat i era pare d'un infant. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Libertaires de Saint-Denis» (Joseph Bastard, Étienne Brille, Petit, Philogène Ségard, etc.) que es reunia a la Sala Hébary, al número 26 del Quai du Port de Saint-Denis. El 9 de maig de 1891, arran dels incidents esdevinguts el Primer de Maig a Clichy (Illa de França, França), el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Pétronille Alterant, Joseph Bastard, Joseph Gauthier, etc.), va ser escorcollat; sospitós d'haver participat en els disturbis de Clichy, va ser amollat després de l'interrogatori. A mitjans de març de 1892, després de l'atemptat a la caserna Lobau, el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Joseph Bastard, Jean-Baptiste Broeckx, Charles Chaumartin, Pierre Guerlinger, Émile Voyez), va ser escorcollat. El 22 d'abril de 1892, com altres companys de la regió parisenca, va ser detingut preventivament a la manifestació del Primer de Maig, després d'haver-se resistit «vivament» als agents, i en l'escorcoll de casa seva es trobaren nombrosos periòdics, fullets i manifests anarquistes. Sa germana estava casat amb l'anarquista Pétronille Alterant, que treballava a la mateixa fàbrica que ell. El seu domicili servia d'enllaç dels escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Membre de la «Lliga dels Antipatriotes» i del Grup Anarquista Internacional, a començament de 1893 fou sospitós per part de la policia d'haver aferrat manifests antipatriotes durant els sorteigs de lleva de Saint-Denis. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista portada a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va trobar 19 exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard, 32 de La Révolte i tres de L'En Dehors. El 20 de febrer de 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia. Un cop lliure, el 3 de març de 1894 va ser novament escorcollat, detingut i fitxat pel laboratori d'Alphonse Bertillon, i el 28 de març d'aquell any inscrit en la llista d'anarquistes de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Louis Bernaix (27 de febrer de 1894) - Louis Bernaix: El
24 de juny de 1864 neix a Clichy (Illa de França,
França) l'anarquista Louis
Bernaix –a vegades citat erròniament Berneix–,
conegut com Cassis.
Era fill de Claude Bernaix, fuster, i de Mariette Roux, modista. Es
guanyà la
vida treballant d'ensostrador i de lampista. Ja en 1890 era un dels
animadors
del grup «L'Avenir Social» de Saint-Ouen (Illa de
França, França). El grup
anarquista «L'Avenir Social» estava integrat per
una seixantena de membres que
es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com
a
orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Nicolas Clauman,
Charles
Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). Era amic
íntim de Gustave
Mathieu, amb qui assistia regularment a les reunions. En aquesta
època vivia al
domicili de sa companya, al número 1 de l'Impasse Louis. El
15 de febrer de
1891 organitzà per a «L'Avenir Social»
un gran míting dels grups revolucionaris
de la regió parisenca, amb la intenció de crear
una federació, celebrat a la
Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor-Hugo de
Saint-Ouen. El 22
d'abril de 1892 va ser detingut, ben igual que nombrosos companys
preventivament
abans de la manifestació del Primer de Maig; interrogat
l'endemà pel jutge
d'instrucció Atthalin, protestà
enèrgicament assegurant que mai no havia format
part de cap grup anarquista. El seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes
recopilat entre l'1 i el 26 d'abril de 1892. En 1893 era secretari del
grup
local de Saint-Ouen de «Les Antipatriotes». El 26
d'agost de 1893 assistí a una
reunió anarquista sobre l'abstencionisme a la Maison
Blanche, al número 66 del
bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen, a la qual van ser presents
dues-centes
persones. Segons un telegrama del 16 de novembre de 1893 de la
Seguretat
Nacional a la Prefectura de Policia de París assegurava que
havia anunciat
propers atemptats. En aquesta època vivia al
número 105 del carrer Saint-Denis
de Saint-Ouen. Figurava en el llistat d'anarquistes del 26 de desembre
de 1893
de la policia considerat com a «militant». El 19 de
febrer de 1894 el seu
domicili, al número 8 del carrer Montmartre de Saint-Ouen,
va ser escorcollat
per la policia, que només va trobar premsa anarquista i
cartes amoroses, i va
ser posat en llibertat. El 27 de febrer de 1894 el seu domicili, ben
igual que
el d'altres 150 anarquistes parisencs i de la regió
parisenca, va ser novament perquirit
per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i
aquesta trobà tres
rebuts de girs postals enviats a Gustave Mathieu, aleshores empresonat,
un
sobre dirigit a Bernaix pel citat Mathieu, un número del
periòdic anarquista La
Révolte i diversos cilindres i capses
metàl·liques. Aquest mateix dia va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 18 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat.
Figurava
en un llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i en el de 1901.
En
aquests anys vivia al número 69 de l'avinguda Batignolles de
Saint-Ouen. El 25
de desembre de 1915 es casà a Saint-Ouen amb la modista
parisenca Joséphine
Clara Bechtel. En aquesta època treballava de lampista i
vivia al número 15 del
carrer Kleber de Saint-Ouen. El seu últim domicili va ser al
número 3 del
carrer Montmartre de Saint-Ouen. Després de caure
accidentalment quan feia
feina d'ensostrador en un edifici al número 11 del carrer
Cité de l'Alma de
París, Louis Bernaix va morir aquell mateix dia, el 26 de
setembre de 1935, a
l'Hospital Necker del XV Districte de París
(França). ***
Foto
policíaca de Domenico Boccato - Domenico
Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Domenico Boccato, conegut com Pelo.
Sos
pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre
de 1902
organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria.
En aquesta època col·laborà
en el periòdic anarquista milanès Il
Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri
denigratori», que va ser
publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta
publicació va ser
segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de
Milà
(Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de
presó i a una multa per un
delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es
traslladà buscant feina
d'antuvi a Milà i després a Gènova
(Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va
ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per
«associació per a delinquir
contra la propietat» i per «sostracció
de correspondència telegràfica de
l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó.
Treballà com a porter i,
fins i tot després de l'arribada del feixisme,
continuà militant en el moviment
anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent
enfrontament amb un
escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria,
retornant més tard.
El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa
filla cap a Belluno
(Vèneto, Itàlia), on regentà una
botiga de queviures. Quan encara no feia un
any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia
tancat la botiga i
amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita
població de Caverzano
(Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe
policíac de la Prefectura de
Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i
pertanyia al
Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en
relacions amb un grup
anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del
periòdic llibertari
romà L'Agitazione
s'havia trobat
l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e
socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es
traslladà amb sa família a
Pàdua (Vèneto, Itàlia) i
després a Piove di Sacco (Vèneto,
Itàlia), on llogà
per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà
a Adria, però
intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué
d'abandonar immediatament la
seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on
regentà un comerç de vins al
major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i
posteriorment s'establí a
Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en
l'empresa de decoració
Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre
de fronteres amb la
nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb
altres, va ser jutjat pel
Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit
per arma
blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans
comunista i
aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que
s'acostà al
PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdic
Avanti!, i de l'anomenada
«Concentració
Antifeixista». El setembre de 1936 un informe
policíac el qualificava d'emissari
de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del
moviment socialista antifeixista
Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat).
En aquesta època presidí la
Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de
1938,
any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia
li va perdre el
rastre. El gener de 1940 encara vivia a Aix-les-Bains. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia d'una de les
detencions de Georges Durupt apareguda en el diari
d'Issy-les-Moulineaux Le
Démocratie del 20 de febrer de 1913 - Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. Sos pares es deien Jules Alfred Durupt i Adèle Amélie Kôhl. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per «excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquesta època va ser administrador de la impremta comunista «L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la «Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Sa companya fou Anne Clotilde Morisot. Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941 al seu domicili, al número 10 del carrer Kuss, del XIII Districte de París (França). ***
Juan
Sarabia Díaz de León - Juan Sarabia:
El 24 de juny de 1882
neix a San Luis Potosí (San Luis Potosí,
Mèxic) l'escriptor, poeta, periodista,
militant magonista i després
polític maderista Juan Sarabia Díaz de
León. Fill d'una família molt humil, sos
pares es deien Francisco Sarabia, director d'una banda de
música militar, i
Felicitas Díaz de León, i tingué una
germana més petita, Elena. Quan tenia
quatre anys ingressà en una petita escola on va fer els
estudis primaris fins
al 1893. Després es matriculà a l'Institut
Científic i Literari, però l'hagué
d'abandonar per fer feina i realment estudià de manera
autodidacta diferents
disciplines (ciències, literatura, història,
matemàtiques, astronomia).
Treballà en diversos feines (sabater, miner, impressor,
llibreter de vell,
oficinista, etc.). El 5 de febrer de 1901 participà amb
altres companys (Camilo
Arriaga, Antonio Díaz Soto y Gama, Librado Rivera, Santiago
R. de la Vega, etc.),
en el I Congrés de Clubs Liberals celebrat al Teatre de la
Paz de San Luis
Potosí. Va ser secretari general del Club Liberal
«Ponciano Arriaga», que preparava
l'organització del II Congrés de Clubs Liberals
per al 5 de febrer de 1902,
però el 24 de gener d'aquell any va ser detingut sota
l'acusació de «sedició i
ultratges a funcionaris públics», juntament amb
una trentena de companys, i
empresonat amb Camilo Arriga i Librado Rivera. Va ser director dels
periòdics El Demócrata,
El Demófilo, El Hijo del
Ahuizote i El Porvenir.
Com a
periodista col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara El Colmillo
Público, Diario del Hogar,
Excélsior, México
Nuevo, Regeneración,
El Renacimiento,
Vésper,
etc. Molt influenciat per determinats pensadors (Piotr Kropotkin, Karl
Marx,
Lev Tolstoi, etc.), sempre defensà les classes humils i
explotades i criticà el
funcionariat públic deshonest i el clergat. El maig de 1904
s'hagué d'exiliar a
San Antonio (Texas, EUA), on participà amb son
germà Manuel Sarabia Díaz de
León i altres companys (Rosalío Bustamante,
Enrique Flores Magón, Ricardo
Flores Magón, Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.) en
la Junta
Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1905, amb
Ricardo Flores
Magón i Antonio I Villarreal, mantingué estrets
contactes amb els anarquistes
Florencio Bazora i Emma Goldman; en aquestes converses s'evidenciaren
les
diferències ideològiques entre ell,
més moderat, i Flores Magón, cada vegada
més radical i acostat a la tendència
anarcocomunista. Perseguit pel govern
mexicà, fugí amb els germans Flores
Magón a Canadà i després
passà als EUA. En
1906 fou un dels signants del «Programa del PLM» a
Saint Louis (Missouri, EUA).
Traït, el 19 d'octubre de 1907 va ser detingut amb altres
companys a Ciudad
Juárez (Chihuahua, Mèxic), jutjat, condemnat a
set anys i un mes de presó i
1.300 pesos de multa i tancat a la fortalesa de San Juan de
Ulúa (Veracruz,
Veracruz, Mèxic). En aquest empresonament, a més
d'emmalaltir de diverses
afeccions, va escriure el poemari A mis
verdugos. El 26 de maig de 1911 va ser posat en llibertat,
moment en el
qual Porfirio Díaz havia renunciat a la
presidència de Mèxic i s'havia exiliat,
després de reconèixer, en els «Tractats
de Ciudad Juárez», el triomf del
moviment opositor encapçalat per Francisco I. Madero. En
aquesta època abandonà
el PLM i s'integrà en el moviment liberal de no
reelecció, essent elegit
diputat per San Luis Potosí durant el govern de Madero.
L'octubre de 1913, quan
el cop militar de Victoriano Huerta i la dissolució de la
Cambra de Diputats,
va ser empresonat. Alliberat en 1914, s'exilià a El Paso
(Texas, EUA). En 1915
retornà a Mèxic i entrà a treballar a
la Biblioteca Nacional. També va ser director
de l'Escola Industrial d'Orfes. En 1917, en les eleccions per a
governador de
San Luis Potosí, va perdre davant Venustiano Carranza i en
1920 va ser nomenat
senador d'aquest Estat. Greument malalt, Juan Sarabia va morir el 17
d'octubre
de 1920 –algunes fonts donen altres
dates– a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i
es troba
sepultat al Panteó Municipal
«El Saucito» de San Luis Potosí. Juan
Sarabia (1882-1920) ***
Foto
antropomètrica policíaca de Gabriel
Bañils Gumbau (12 d'agost de 1914) - Gabriel Bañils
Gumbau: El 24 de juny de 1883 neix a Sant Joan de Vilassar
(Vilassar de Mar,
Maresme, Catalunya) el jornaler anarquista Gabriel Bañils
Gumbau. Sos pares es
deien Sebastià Bañils i Francisca Gumbau. En 1902
es casà a Sant Joan de
Vilassar amb Maria Armengol. El 13 de novembre de 1913, amb sa
companya, emigrà
a França, on treballà regularment fins el 25 de
juliol de 1914, data en la qual
retornà a Catalunya per a veure sos infants. El 10 d'agost
de 1914 retornà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sense
treball ni domicili fixe, errà amb
sa companya per la regió a l'espera de treballar en la
verema. El 12 d'agost de
1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a
à «anarquista sorneguer,
amb fama de perillós». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Juan
Segundo Montoya - Juan Segundo
Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de
Plegarias (Curanilahue,
Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i
naturista Juan Segundo
Montoya Nova, que signava Juan 2º
Montoya
Nova, i que era conegut com El
Negro
Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada
per 12 germans i
germanes. Son pare treballava de mayordomo
–cap intermedi de la Compañía Minera y
Industrial de Chile (CMIC, Companyia
Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers
carbonífers i el
quadre tècnic de la indústria– a la
mina de Luis Cousiño, fet que li donava un
estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest
fet va
permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola
primària, on va aprendre a
llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius
econòmics. Després
de treballar un temps a la mina i veure la explotació en
pròpia carn, decidí
emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de
Concepción (Biobío, Xile), on va
fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible
experiència, amb
24 anys començà a militar amb la
secció xilena dels Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central
anarcosindicalista
més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme,
seguí un curs per
correspondència i posteriorment ingressà en
l'Institut de Biocultura de Buenos
Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou
un dels fundadors
del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser
secretari general. Entre
juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a
Concepción de la
Federación de Estudiantes de Chile (FECh,
Federació d'Estudiants de Xile),
acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En
aquesta
època administrà el periòdic
anarquista Bandera
Roja. Durant la dictadura de Carlos
Ibáñez del Campo (1927-1931), per la
seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser
deportat a l'illa de Más
Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan
Fernández del Pacífic Sud, on
conegué altres presos polítics, tant anarquistes,
com socialistes i comunistes.
Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de
la repressió. En 1929
s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile),
on treballà en la seva
professió de sabater i continuà amb les seves
tasques sindicals, com a
representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de
propaganda
anarquista. A Osorno creà una «Pensió
Naturista», on va fer de trofòleg, i una
consulta iriològica. El 25 de gener de 1930
fundà, amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco,
Valentín Iglesias, Antolín
Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno,
hereu de la
Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del
règim de Carlos
Ibáñez del Campo creà, junt a altres
anarquistes d'Osorno, un grup clandestí
anarquista, format per més de 15 membres, que
desafià l'aparat repressiu de la
dictadura, i que publicà el fullet Crítica
revolucionaria, on es va denunciar públicament les
covardies i
claudicacions de diverses organitzacions
«revolucionàries», especialment
comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també
publicà el text Cocina naturista,
racional y compatible.
L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao
Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica
Morán, Juana González, Juan A.
Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán,
Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació
Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la
Confederació General del
Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la
Federación Obrera
Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile)
i dels IWW. En aquest
mateix 1931 publicà La
organización y la
cultura, tractat sociològic on analitza diverses
temàtiques relacionades
amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre
de 1932, durant una
manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat
del seu amic Osvaldo
Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell
fou detingut, empresonat i
processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va
escriure el fullet Un llamado a los campesinos,
que publicà
el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en
els
principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223
números, fou
l'editor responsable de Vida Nueva.
Semanario órgano de la CGT en la Región Austral,
on va expressar les seves
idees i pràctiques lligades a l'acció directa,
les idees antiautoritàries, els
pobles indígenes, les reflexions sociològiques,
la salut i el naturisme. En
1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una
quarantena de nazis que
va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a
l'hospital.
Quan esclatà la Revolució espanyola,
organitzà, amb Fernando Pizarro,
activitats de suport, de col·lecta i de difusió
d'aquesta com a president del
Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també
dirigí la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra
va
acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats
anarquistes peninsulars, com
ara César Flores Naso. D'aquests anys són els
fullets seus El paso de la CNT por el
Gobierno de Valencia (1937), Preparando
la emancipación en España
(1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939.
La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels
escamots nazis l'obligaren
a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942
s'instal·là a Talca (VII
Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida,
continuant amb les
seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946
publicà Cancionero libertario.
Entre el 18 i el
20 de setembre de 1958 participà en la
Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista
realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva
Comissió Nacional.
A començament de la dècada dels setanta
milità, amb altres companys (José Ego
Aguirre, Ramón Domínguez, Félix
López, etc.), en la Federación Libertaria de
Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan
la dictadura militar d'Augusto
Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el
butlletí La Voz del Naturismo,
fent a més
conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a
Talca l'Associació Naturista,
que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades
educatives quinzenals. En
aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la
història de
l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada
per la Coordinadora Llibertària
Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes
curativos, alimentación racional y compatible. En
1981 publicà els seus
poemes autobiogràfics Poemas.
Cultura,
ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación
naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li
va complicar
durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però,
malgrat tot, naturista
radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo
Montoya
va morir el 7 de març de 1988 d'una
broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII
Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés
Godoy Sepúlveda publicà la
biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un
anarcosindicalista y
naturista libertario en Chile. Juan Segundo
Montoya (1899-1988) ***
Necrològica
de Juan Lavilla Laborda apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera
del 12 de novembre de 1959 - Juan Lavilla Laborda: El 24 de juny de 1906 neix a Buñuel (Tudela, Navarra) l'anarcosindicalista Juan Lavilla Laborda. Sos pares es deien Juan Lavilla i Fermina Laborda. Estava casat amb Juana Jiménez Jiménez i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 desaparegué. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, va ser tancat en un camp de concentració del departament occità de l'Arieja. A l'exili mai no es posà en contacte amb sa família de la Península i a França es casà amb Teresa Sánchez, fundant una nova família. Instal·lat a Castres, treballà de miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 1962 el Ministeri Fiscal espanyol tramità la seva defunció en desconèixer-se el seu parador. ***
Antoni
García Lamolla fotografiat per Antoine García - Antoni García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Sos pares es deien Agustín García Cambra i Luisa Lamolla Morante. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida (Segrià, Catalunya). En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit –elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre– pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment i amb qui va tenir dos infants (Andrés i Rosa Blanca). Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García Lamolla va morir el 13 gener de 1981 al seu domicili de Dreux (Centre, França) i va ser enterrat en aquesta població. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera. ***
Necrològica
de Juan Siles López apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 d'abril de 1993 - Juan Siles López: El 24 de juny –oficialment l'1 de juliol– de 1910 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Siles López. Sos pares es deien Francisco Siles Gómez i Carmen López Barrios. Pagès de professió, la instrucció que aconseguí fou de manera autodidacta. Quan tenia 17 anys s'afilià a la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona. El juliol de 1936 participà en les lluites al carrer contra la reacció feixista i després va combatre al front de Màlaga (Andalusia, Espanya). Enviat posteriorment al front de Madrid amb el grau de sergent, participà en la batalla de Guadalajara (Castellà, Espanya); posteriorment va ser destinat al front català. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser requerit per les autoritats i enviat a Sant-Maloù (Bretanya) per participar en la construcció del «Mur de l'Atlàntic». El 30 d'abril de 1946 es casà amb la bretona Marguerite Marie Louise Avril. S'instal·là a Rennes (Bretanya) i participà en l'organització de la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat, de la qual va ser secretari a començament de la dècada dels setanta. Juan Siles López va morir el 12 de març de 1993 a l'Hospital Saint Thomas de Villeneuve de Bain-de-Bretagne (Bro Roazhon, Bretanya) d'un càncer d'intestí. ***
Necrològica
de Manuel Tenorio Lalo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste de l'1 de gener de 1981 - Manuel Tenorio
Lalo: El 24 de juny de 1910 neix a Sevilla (Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Manuel Tenorio Lalo. Era fill natural de Francisca Tenorio Lalo.
Visqué a
Ayamonte (Huelva, Andalusia, Espanya), treballà de cambrer i
començà a militar
molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
el moviment
llibertari, fet pel qual patí detencions, empresonaments i
deportacions. Sa companya
era germana de l'anarquista Sebastián Pino Panal. Durant la
tardor de 1934, quan
feia el servei militar al Regiment d'Infanteria Pavia Núm.
15, amb els germans Pino
Panal, intentà organitzar un grup de soldats per participar
en l'aixecament revolucionari
previst per a octubre. Detingut el 8 d'octubre de 1934 a Huelva, el 29
d'aquell
mes va ser traslladat a Ceuta (Nord d'Àfrica) i el 19 de
novembre d'aquell any
enviat al penal de Cadis (Andalusia, Espanya) a disposició
de la comandància
militar del post. Després de la guerra civil, en 1942, va
ser jutjat a Alacant (Alacantí,
País Valencià) i va ser condemnat a mort, pena
que va ser commutada per una
llarga condemna. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, formà part
del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Federació
Local d'Alacant de la
CNT. Malalt del fetge, Manuel Tenorio Lalo va morir el 19 de novembre
de 1980
al seu domicili d'Alacant (Alacantí, País
Valencià). ***
Zeferí
Bosch Marquès - Zeferí Bosch
Marquès: El 24 de juny de 1911 neix a
Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Zeferí Bosch Marquès –el seu nom
també citat Ceferí o Ceferino.
Sos pares es deien Amadeu Bosch Vila i Maria Marquès Bonet.
Quan era infant sa
família s'instal·là a Sant Feliu de
Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1935
s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Sant Feliu de Guíxols, exercint de delegat local en
diverses ocasions.
En 1936, arran del cop militar feixista, s'allistà en les
milícies confederals.
Amb la militarització de les milícies,
s'integrà en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. El 13 d'agost de 1938 va ser nomenat
sergent d'Infanteria,
amb antiguitat del 20 de gener de 1937, i va participar en la batalla
de l'Ebre,
enquadrat en la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió de
l'Exèrcit de l'Est.
Durant la Retirada va caure presoner per les tropes franquistes i el 27
de
febrer de 1939 empresonat a Girona (Gironès, Catalunya).
Jutjat en consell de
guerra, va ser condemnat a reclusió perpètua,
pena que va ser commutada per la
de dos anys de presó menor. En 1940 va ser enviat a
Barcelona (Catalunya) i el
4 de setembre d'aquell any va ser posat en llibertat. De bell nou a
Sant Feliu
de Guíxols, començà a treballar a la
fàbrica d'aglomerats de Llorenç Planellas Caseras
i continuà militant en la CNT clandestina. En 1947 va ser
tancat a Girona sota
l'acusació de «rebel·lió
militar» i en 1948 aconseguí la llibertat
condicional.
A partir d'aquest moment treballà en diferents oficis
(conserge d'apartament a
Platja d'Aro, operari d'un taller de marbres, etc.) a Sant Feliu de
Guíxols i,
finalment, i fins a la seva jubilació, va fer feina
d'empleat a la Panificadora
Guixolenca, on exercí de delegat sindical del personal. En
els anys seixanta va
ser condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista.
L'1 d'abril de 1982
va ser nomenat president de l'Associació de Veïns i
Cultural del Grup «Sot dels
Canyers», barriada on vivia. La seva companya fou Pila Jubero
Albertí, amb qui
es va casar tres vegades: la primera, el desembre de 1936, acte
considerat no vàlid
per l'administració; la segona, el juliol de 1938,
cerimònia anul·lada pel
franquisme; i, la tercera, el maig de 1939, a la presó on
purgava pena; i amb
qui tingué dos infants (Alberto i Jaime). En 1976, mort el
dictador Francisco
Franco, participà activament en la reorganització
de la CNT i ocupà el càrrec
de tresorer de la Federació Local de Sant Feliu de
Guíxols. En 1979 el seu testimoni
va ser recollit per l'historiador Ronald Fraser en el llibre Recuérdalo
tú y
recuérdalo a otros. Malalt de càncer,
Zeferí Bosch Marquès va morir el 25
de febrer de 1983 al seu domicili de Sant Feliu de Guíxols
(Baix Empordà,
Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Des de
2005 documentació seva
es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de
Guíxols. ***
Juan
Manuel Barrabés Asún - Juan Manuel
Barrabés Asún: El 24 de
juny de
1913 neix a Esquedas (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Manuel
Barrabés Asún –en la partida de
naixement no se cita el segon nom Manuel–,
conegut com Porras. Sos pares es
deien José Barrabés Ubrique i Rafaela
Asún Calliro.
Jornaler de
professió, ben igual que son germà Faustino i ses
germanes
Violeta i Rafaela, milità
durant els anys trenta en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Osca
(Aragó, Espanya). A finals de 1934 va estar dos mesos
empresonat
per vendre premsa clandestina. El febrer de 1935 va ser absolt pels
fets revolucionaris de desembre de 1933. El maig de 1936
intervingué en un míting de les Joventuts
Llibertàries a Osca, amb María Duran,
Clemente Lencina i Ramón Liarte Viu. Quan
l'aixecament militar feixista de
juliol de 1936, aconseguí
fugir d'Osca i arribar a les poblacions aragoneses d'Híjar i
de Callén, on
trobà els militants Francisco Ponzán Vidal i
Gregorio Villacampa Gracia,
integrant-se, amb son germà Faustino, en el grup guerriller
«Libertador», el
qual l'agost de 1937 entrà a formar part del Servei
d'Informació Especial
Perifèrica (SIEP), encarregat d'operacions especials i de
sabotatges darrera
les línies franquistes. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Juan Manuel Barrabés
Asún va morir el 23 d'agost de
1939 a resultes d'una infecció pulmonar a l'infermeria del
camp de
concentració de Vernet,
situat entre Le Vernet i Sabardu (Llenguadoc, Occitània), i
fou enterrat a la
tomba número 46 del cementiri d'aquest centre d'internament.
***
Mines de plom de l'Ardecha - Salvador Clement
Marco: El 24 de juny de 1916 neix a
València
(València, País
Valencià) –algunes fonts citen que
nasqué en alguna població de la Canal de
Navarrés (País Valencià)– el
militant
anarcosindicalista Salvador
Clement Marco –el certificat de defunció cita el
segon llinatge Marco com a
primer nom. Sos pares es deien Joan Clement i Maria Marco. Autodidacta
i revolucionari, va començar a militar en
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball
(CNT). Instal·lat al barri
de les Corts de Barcelona (Catalunya), va ser el responsable de la
programació
del cinema Vallespir. Participà activament en la
Revolució de 1936 i en acabar
la guerra es va exiliar a França, passant pels seus camps de
concentració. Visqué
a Valon i Lo Borg de Sant Andiòu (Vivarès,
Occitània), treballà a les mines de
plom de Vanhans (Vivarès, Occitània) i de Sen Jan
de Ceba (Llenguadoc,
Occitània), i fundà una família amb
Lucienne Henriette Brun,
continuant la seva activitat militant en la
CNT. Durant els seus últims anys encara mantenia la
subscripció al periòdic Cenit i
va morir després d'una llarga malaltia. Son
germà Manuel Clement Marco també
va ser militant anarcosindicalista. Salvador Clement Marco va morir
el 3 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 4
d'agost– de 2000 a Montelaimar (Delfinat,
Occitània). ***
Juan
R. Álvarez (1956) - Juan R. Álvarez: El 24 de juny de 1920 neix a Cuba l'anarquista Juan Ramón Álvarez, conegut com Cuco. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari de l'Havana (Cuba). D'antuvi obrer tramviari, passà després a ser un dels principals membres del Sindicat d'Empleats de Restaurants i d'Hotels de l'Havana. A partir de 1941 fou l'administrador del periòdic mensual Rumbos Nuevos. Órgano libertario, dirigit per Marcel Salinas. A finals de 1954 era secretari de Relacions de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). La tardor de 1956 era el director del periòdic Solidaridad Gastronómica, òrgan del citat sindicat. En 1957 va ser detingut, juntament amb altres companys (Modesto Barbeiro, Roberto Bretau, Aquiles Iglesias, Louis Linsuain, Claudio Martínez, Plácido Méndez, Casto Moscú, Isidro Moscú, etc.), per la dictadura de Fulgencio Batista Zaldívar. Després de la Revolució cubana i la repressió desencadenada contra la moviment llibertari per part de les autoritats comunistes castristes, s'exilià als Estats Units. En 1961 era membre de la Secció de Nova York (Nova York, EUA) del Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE), juntament amb Floreal Diéguez, Omar Diéguez, Juan Fidalgo, Bartolo García, Fernando Gómez, Manuel Rodríguez, etc. El juliol de 1962 representà l'MLCE en el VIII Congrés Nacional de la Federació Anarquista Mexicana (FAM). Nomenat secretari de l'MLCE, a finals dels anys seixanta mantingué estretes relacions amb la Comissió Preparatòria del Congrés Anarquista de la Internacional de Federacions Anarquista (IFA) que se celebrà el setembre de 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). L'estiu de 1971 va ser delegat, amb Augustin Souchy, de l'MLCE al Congrés Internacional Anarquista que se celebrà a París (França) i ambdós van se exclosos del congrés per les seves posicions considerades massa pro nord-americanes. En 1980 va ser un dels fundadors a Miami del periòdic anarquista cubà Guángara Libertaria. Juan R. Álvarez va morir el 9 d'abril de 1990 a Miami (Florida, EUA). ***
José
Barroso Falcón i sa companya Celestina Preciados
Cortés en una manifestació
del Primer de Maig - José Barroso Falcón: El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso Falcón. Sos pares es deien Antonio Canuto Barroso Lucio, jornaler, i Dolores Cortés Ortiz. Sa mare va morir quan ell tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va acabar en un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van treure als 11 anys i va començar a treballar en la construcció, malgrat sos avis materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan es va casar amb un electricista. Les tardes feia classes a Acció Catòlica. Després de la mili a Canàries, va tornar a la construcció. A començaments dels anys seixanta va començar les mobilitzacions per la millora de les condicions laborals sindicat en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va participar activament en la vaga de la construcció, que va durar 55 dies, i en la qual van participar més de set mil obrers. Com que la Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va continuar amb les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a l'església de San Juan. Participà activament fins el seu final en els actes de la Regional Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciados Cortés. José Barroso Falcón va morir el 30 de maig de 2019 a l'Hospital Virgen de la Montaña de Càceres (Extremadura, Espanya) i va ser enterrat al cementiri municipal de la ciutat. ***
Vicente
Cuervo Calvo passant pel carrer Pena de la Atalaya de Vallecas (estiu
de 1979) - Vicente Cuervo
Calvo: El 24 de juny de 1958 neix a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista Vicente
Cuervo Calvo. Era el fill primogènit de Manuel Cuervo,
aparadorista, i de Rogelia
Calvo. Després de estudiar Mestria Industrial
d'Electrònica a l'Escola Tècnica
d'Enginyeria de Madrid, es guanyà la vida com a
electrònic a la fàbrica Telefunken,
al número 109 del carrer Antonio López de Madrid.
Milità en el Sindicat del
Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou
representant aquest
sindicat al seu lloc de feina. Vivia, amb sa companya Paz
León, al carrer
Calatrava de Madrid. En aquesta època
col·laborà en la revista llibertària Ajoblanco
i en el setmanari satíric Hermano Lobo.
També s'integrà en el projecte contracultural
«Laboratorio Colectivo de Chueca» (LACOCHU). El 10
de febrer de 1980 l'organització
feixista Fuerza Nacional del Trabajo (FNT), sindicat afí a
Fuerza Nueva (FN) de
Blas Piñar López, organitzà un
míting il·legal –el Govern Civil
madrileny no
autoritzar l'acte per evitar aldarulls– al costat del Cinema
París de Vallecas,
on s'havia de fer primerament, i diverses organitzacions d'esquerra,
entre
elles la CNT i els grups anarquistes, muntaren un acte de protesta a
aquesta
provocació al crit de «¡No
pasarán!». En els enfrontaments entre els grups
d'esquerra i la gent del barri contra els feixistes i la policia,
Vicente
Cuervo Calvo, que hi anava amb la seva companya Paz León,
resultà ferit d'un
tret d'un dels feixistes; portat d'antuvi a la Casa dels Socors del
Bulevard i
després a la Residència Sanitària
Provincial de Madrid, i després de dues hores
d'intervenció quirúrgica, va morir aquell mateix
dia d'«hemorràgia interna
aguda traumàtica». Va ser enterrat
l'endemà, 11 de febrer de 1980, al cementiri
madrileny de La Almudena en la més estricta intimitat
familiar. Dos feixistes
(Félix del Yelmo Sánchez i Ignacio Ortega
Villalón) van ser detinguts amb
possessió d'una pistola –de salva segons la
policia– que
havia estat disparada, però finalment van
ser posats en llibertat; no es processà ningú i
el cas va ser sobresegut tres
mesos després. La família rebé
nombroses amenaces telefòniques anònimes i
pintades a prop del seu domicili. En 2020 es col·locaren
unes plaques en record
seu al carrer Carlos Martín Álvarez on va ser
ferit de mort. Vicente Cuervo Calvo
(1958-1980)
Defuncions
Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886 - Jules Régis:
El
24 de juny de 1900 mor a París
(França) el militant socialista revolucionari i
després anarquista
Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger.
Havia nascut el 10 de maig de 1858 a Pera (Constantinoble, Imperi
Otomà; actualment Beyoğlu,
Istanbul, Turquia).
Sos pares es deien Luis
Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una
fàbrica de flors artificials,
impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II
Districte de París (França) del
Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896,
quan
era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria
Floral, assistí a les
conferències de Sébastien Faure i
esdevingué anarquista. En 1897
reemplaçà Rebut
en la gerència de Le Libertaire,
càrrec que exercí fins al desembre
d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el
suport de
Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible,
que només tirà
un número consagrat al procés realitzat el 15 de
desembre de 1896 contra els
militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny
de 1898
col·laborà en el setmanari Le Droit de
Vivre, els gerents del qual van
ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898
formà part del grup de
militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave i
Émile Pouget d'«aprofitar-se
de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899
reemplaçà Prost en la
gerència del bimensual Le Cri de Révolte,
fundat per Guillaume Auguste
Bordes. En 1899 també participà activament en la
campanya a favor d'Alfred
Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu
periòdic Le Journal du
Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions
preparatòries per a
l'edició del periòdic L'Homme
Libre.
Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la
violència (cops,
ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del
«Grup de Socors als
Detinguts Polítics», es caracteritzarà
per les seves accions de solidaritat
envers les víctimes de la repressió, com ara els
casos de Georges Étiévant, que
atemptà contra la comissaria de policia del carrer
Berzélius de París, i de
Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet
d'Àustria. També participà en
les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances
d'amagat dels treballadors
que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de
1900
participà en un míting de protesta contra les
condemnes de militants detinguts
duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de
«Fort Chabrol» i
acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19
de maig de 1900
presidí un míting a favor dels anarquistes
alliberats de Montjuïc celebrat a la
Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules
Régis va
morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts
citen erròniament el 12 de
juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París
(França), on havia estat internat,
arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat
assassinat a cops de barres de ferro. ***
Notícia de la mort
de Charles Gogumus apareguda en el periòdic
tolosà Le Midi
Socialiste
del 27 de juny de 1915 - Charles Gogumus: El 24 de juny de 1915 mor a Noisy-le-Sec (Illa de França, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Louis Jean Baptiste Gogumus. Havia nascut el 25 d'agost de 1873 a Dijon (Borgonya, França). Era fill dels rendistes Joseph Gogumus, aleshores carter, i de Loise Élisabeth Strohl. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Divorciat de Jeanne Pierrette Brintet, el 18 d'agost de 1914 es casà al XX Districte de París amb Julie Lagnier. En aquesta època treballava de representant. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 al seu domicili, al número 12 bis de l'avinguda Hoche, de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) –en la defunció van estar presents Françoies Marie, administrador de La Bataille Syndicaliste i el des de feia poc diputat Pierre Laval–; va ser incinerat quatre dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres van ser portades al cementiri de Les Lilas (Illa de França, França). ***
Jean-Louis
Pindy, en un retrat aparegut en Le Réveil
del 16 de setembre de 1922 - Jean-Louis Pindy: El 24 de juny de 1917 mor a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Havia nascut el 3 de juny de 1840 a Brest (Bretanya). Sos pares es deien Louis Marie Pindy, guardià vigilant de penats, i Marie Jósephe Le Neindre. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. ***
Luigi
Fabbri - Luigi Fabbri: El 24 de juny de 1935 mor a Montevideo (Uruguai) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri –en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Havia nascut el 23 de desembre de 1877 a Fabriano (Ancona, Itàlia) en una família acomodada. Va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana –d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París –Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914), Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri». ***
Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis - Jean Cauvin: El 24 de juny de 1951 mor a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Havia nascut el 9 de febrer de 1876 a Brest (Bretanya). Sos pares es deien Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic. El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. ***
Frantisek Kupka - Frantisek Kupka: El 24 de juny de 1957 mor a Puteaux (Illa de França, França) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Havia nascut el 23 de setembre de 1871 a Opocno (Bohèmia Oriental). Sos pares es deien Venceslas Kupka, modest passant de notari, i Joséphine Spacer, i era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico, Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquesta època Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment –semblant a les realitzades pels futuristes– i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubisme òrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a Puteaux. Frantisek Kupka va morir el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1957 mor a la seva casa de Puteaux (Illa de França, França) ***
Foto
policíaca d'Attilio Sassi - Attilio Sassi: El
24 de juny de 1957 mor a Roma (Itàlia) l'anarcosindicalista
Attilio Sassi,
conegut com Bestione. Havia nascut el 6 d'octubre
de 1876 a Castel
Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia).
Nascut en una modesta família bolonyesa, on son
pare analfabet, Luigi Sassi, era militant internacionalista fortament
influenciat
per
figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani, i sa mare es deia Anna
Lucia Selva. Paleta de
professió, en 1895
Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a
Belo Horizonte i després a les
mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En
aquests anys es formà
sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i
entrà en
contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904
retornà a
Itàlia i participà activament en
l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola.
Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de
«rebel, mal educat, força
intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es
casà amb Maria Lucia Coraluci,
amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves.
Entre 1906
i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant
de paleta i aconsellant els
sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí
relacions amb Luigi Fabbri i
Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare
Cipriani» d'Imola. En aquesta
època col·laborà en diverses
publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo,
La Voce Proletaria i Agitatore.
Denunciat per propaganda
anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat
a la
Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació
General del Treball), en
el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del
Sindicat
de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè
Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en
1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana
(USI). Amb un gran prestigi
arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es
desenvolupà especialment a Imola,
Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la
«Setmana Roja» i formà part del
comitè
de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio
Moroni. Quan
esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector
antimilitarista, col·laborant en
La Voce Proletaria, Guerra di Classe
i Volontà, i
enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la
intervenció. Durant
la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre
sotmès a
vigilància policíaca i empresonat durant breus
períodes de temps. Va fer costat
la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917
participà a Florència, amb
altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle
Monticelli,
Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió
clandestina de la USI on es
decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari
rus, preparar un pla
insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional
d'Estocolm. L'agost de
1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del
soviet rus. En
substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou
enviat a Valdarno
en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919
obtingué,
després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les
mines per als miners», la
jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del
món a
aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de
Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un
míting juntament amb Errico
Malatesta i envià una carta al president del Consell de
Ministres Francesco
Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el
Govern italià
bloquegés el subministrament de paper per al diari
anarquista milanès Umanità
Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San
Giovanni Valdarno
s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc
les
oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la
mort de l'enginyer
Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser
condemnat a 16 anys de
presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys.
Després de complir la
pena en dures condicions carceràries i sotmès a
continus trasllats (Perugia,
Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult,
però tres anys
més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena
que finalment va ser commutada
per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del
feixisme, les
autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes
francesos. Al final
de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la
reconstrucció de la Conferedazione
Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General
Italiana del Treball)
i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori
(FIMEC,
Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre
defensant el sindicalisme
llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari
promogué el Comitè Provisional de
la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947
col·laborà amb el
sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que
no va
ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això,
sempre manifestà
el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu
últim discurs en el IV
Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir
el 24 de juny de
1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per
militants de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista
d'Itàlia (PCI),
realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el
municipi de Caviglia
posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008
Tomaso Marabini,
Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio
Sassi detto
Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957). ***
Coberta
de Versos de
amor y de combate (1929), poemari de Fernando Gualtieri - Fernando
Gualtieri: El 24 de juny de 1967 mor a Buenos Aires (Argentina) l'impressor,
editor i poeta anarquista Fernando Gualtieri. Havia nascut el 8 de novembre de 1896 a Savelli
(Calàbria, Itàlia). Era fill d'Antonio
Gualtieri i de
Maria Sacco, i era el fill primogènit d'una
família amb dos germans més i tres
germanes. Estudià a l'escola elemental de Savelli. En 1907
emigrà amb sa
família cap a l'Argentina i s'establí a Buenos
Aires, al domicili de son oncle
Dante Sacco, propietari d'una impremta, on aprengué l'ofici
de tipògraf. Ben
aviat la seva tasca d'impressor es va vincular al moviment anarquista i
començà
a escriure poemes llibertaris. En 1918 publicà ¡Ushuaia!
Anatema, poemari
contra el sistema carcerari argentí. Entre 1919 i 1920
col·laborà en el
periòdic de Mendoza (Cuyo, Argentina) La Voz del
Gremio, òrgan del
Sindicat de Cambrers. L'abril de 1919 publicà Clarinadas,
versos on reivindicà
la Revolució russa i denuncià la
repressió durant la «Setmana
Tràgica» del
gener anterior a Buenos Aires. Entre 1923 i 1924 edità, amb
Elías Castelnuovo,
la revista La Palestra. Tribuna libertaria,
quinzenari de literatura,
crítica i art, on publicaren assaigs i obres de
ficció destacats escriptors i
anarquistes (Almafuerte, Arturo Capdevila, Anatol Gorelik,
José Portogalo,
Enrique Serantoni, etc.). En aquests anys signà i
publicà nombrosa literatura anarquista
i fullets literaris, en vers i en prosa, com ara ¡Yanquilandia!
Anatema
(1923), en defensa dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti.
Per tota aquesta activitat, la seva impremta va ser escorcollada, el
febrer de
1924 va ser empresonat i l'edició del seu llibre El
héroe del Pueblo
(1925) va ser segrestada per la policia. L'octubre de 1924
contestà, amb altres
companys, l'anomenada Encuesta sobre la
unificación obera. El 24 de març
de 1925 va ser jutjat i condemnat per la publicació en el
qual s'aprovava
l'assassinat del coronel Ramón Falcón, cap de la
policia de Buenos Aires, a
mans de Simón Radowitzky. En aquests anys va ser
constantment vigilat per la
policia i mantingué estret contacte amb l'anarquista Tullio
Francesco Cardamone,
formant part del Comitè Anarquista Pro Detinguts i
Deportats. Col·laborà amb
poemes en diferents publicacions anarquistes, que normalment tenien
bones crítiques,
però el periòdic llibertari Pampa Libre
considerà els seus poemes «versitos
llorones». Mantingué una certa
equidistància en els anys vint durant la polèmica
entre el periòdics anarquistes rivals de Buenos Aires La
Protesta, en el
qual col·laborà, i La Antorcha,
encara que sostingué polèmiques amb
Diego Abad de Santillán, defensor de La Protesta.
En 1927 publicà a Buenos
Aires, amb Martín Castro, La Voz de los Tiempos.
Revista para el pueblo.
En 1928 prologà el llibre d'Emilio Andrés
Álvarez La expresión del
pensamiento. Prosa y versos idealistes. En 1929
publicà el poemari Versos
de amor y de combate, amb un pròleg de Francisco
S. Fígola, on dedicà versos
a destacats militants anarquistes (Francesc Ferrer i
Guàrdia, José Domínguez
Gómez Rojas, José Scalise) i va escriure un poema
amb Gustavo Riccio. A
principis dels anys trenta participà en la
creació d'un grup antifeixista de
compatriotes originaris de Savelli. En aquesta època va ser
inscrit en el
registre de vigilància de fronteres italià amb
l'ordre de detenció. Posteriorment
abandonà el moviment anarquista i canvià
radicalment les seves activitats,
passant a editar la revista en italià de Buenos Aires La
Voce del Calabresi
(1931-1967) i s'encarregà del programa radiofònic
«La hora calabresa». En 1937
sol·licità l'adhesió en l'Opera
Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del
Lleure), associació recreativa obrera creada pel
règim feixista, però d'antuvi
li va ser denegada pels seus antecedents. Fundà i
dirigí la «Sociedad
Savallese» i el «Centro
Calabrés». Arran de la publicació d'un
pamflet
subversiu escrit pel comunista de Savelli Nicola Fazio, on se li
acusava de
traïdor i de trànsfuga, la policia feixista
italiana es va convèncer del seu
penediment i en 1939 va ser esborrat de les llistes de subversius.
Finalment, per
aquestes iniciatives a favor del règim, el govern feixista
italià li atorgà la Creu
de Cavalieri de la República Italiana. A
més de les citades obres, és
autor de Latigazos. Versos. Lucha, dolor, rebeldía
(1919), Frente a
la guillotina (192?, amb altres), Herejías
(1921), La Pluma. Boceto
de crítica social / Santa Cruz. Anatema (1923), Maldición
de un maldito
(1926, amb un pròleg de F. Mingorance Casildo), Trovas
al Pueblo (ca.
1926, amb Juan B. Fulginiti), entre d'altres. Alguns dels seus poemes
van ser
musicats i han esdevingut himnes del moviment anarquista. Fernando
Gualtieri va
morir el 24 de juny de 1967 a Buenos Aires (Argentina). Durant
l'anomenada «Dècada
Infame» (1930-1943), els seus llibres van ser
destruïts, fet pel qual a dia
d'avui són gairebé introbables. ***
Necrològica
d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 6 de novembre de 1975 - Andrés Alonso
Pérez:
El
24
de juny de 1975 mor a La Sala (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Havia
nascut el 31 de gener de 1913 –algunes fonts citen
erròniament 1911– a Cuevas de Almanzora (Almeria,
Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien Agustín
Alonso i Rosa Pérez. En 1922 emigrà a Barcelona
(Catalunya) i ja
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) abans de la guerra
civil.
Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948
passà
clandestinament a
França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), milità en la CNT
local,
de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés
Alonso Pérez
va morir el 24
de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i va
ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà
companya, María Carmen
Asensio, i fills. ***
Necrològica
d'Amancio Mambrilla Contreras apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 d'octubre de 1979 - Amancio
Mambrilla Contreras: El 24 de juny de 1979 mor a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) el mestre racionalista i militant anarquista i
anarcosindicalista
Amancio Mambrilla Contreras. Havia nascut el 6 de juny de 1915 a Gumiel
del Mercado (Burgos,
Castella, Espanya). Sos pares es deien Ángel Mambrilla i
Florentina Contreras. Començà a militar en el
moviment anarquista a Burgos mentre
era estudiant de filosofia i esdevingué mestre racionalista
durant la II
República espanyola. S'integrà en les joventuts
llibertàries i col·laborà en CNT. En 1936 va ser nomenat membre del
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries, durant la
secretaria de Gregorio Gallego García, i el juliol d'aquell
any participà en
una reunió a Madrid (Espanya). Quan el cop militar feixista,
molts dels membres
de la seva família van ser assassinats pels franquistes a
Gumiel del Mercado,
però el aconseguí amargar-se en un
nínxol del cementiri i, durant la nit,
aconseguí arribar a Burgos i s'incorporà a
l'Exèrcit de la II República com a
xofer. Sa germana, capturada pels feixistes, morí
posteriorment de tuberculosi.
Quan acabava la guerra passà a Madrid i més tard
pogué arribar a França amb sa
companya Heliodora del Río i una de ses filles.
S'instal·là a
Clarmont d'Alvèrnia i amb el temps les
altres dues filles de la parella pogueren arribar-hi. Durant l'exili
continuà
militant en la CNT. La seva última època
visqué a la Residència «Les Sapins»
d'Anglet (Lapurdi, Iparralde, País Basc).
Malalt de càncer, Amancio Mambrilla
Contreras va ser
operat, però quatre mesos després, el 24 de juny
de 1979, va morir al Centre Hospitalari Universitari de Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). ***
Luciano Farinelli - Luciano
Farinelli: El 24 de juny de 1995 mor a Arcevia (Ancona,
Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Luciano Farinelli. Havia nascut el 24 de
setembre de
1931 a Ancona (Marques, Itàlia). Fill d'una
família de
llarga tradició llibertària, sos pares es deien
Antero Farinelli i Edmea Zandri. Cap al 1943 entrà a
formar part del
moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial,
s'adherí al grup
«Germinal» d'Ancona, de la Federació
Anarquista Italiana (FAI). En aquesta
època col·laborà en el setmanari Umanità Nova, de la FAI, i en Seme
Anarchico, i
participà activament en les lluites a favor de la
laïcitat
dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb
Carlo Bianchi, en 1958, publicà
l'únic número de L'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno
Fattori,
fundà el centre de trobada cultural i llibertari
«Casa Malatesta». Regentà en
aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça
del Papa d'Ancona,
lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965
s'oposà al pacte
associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del
escindit Gruppi
di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director
del seu
òrgan d'expressió, L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda
Bonivento,
impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara
l'aniversari de la
«Setmana Roja» (1964 i 1996) o el
cinquantè aniversari de la mort de Malatesta
(1982). Amic íntim de Giuseppe Pinelli, en morir, els seus
arxius –que inclou
el del periòdic L'Internazionale– van ser donats al
«Centre d'Estudis
Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.
***
André
Laude - André Laude: El 24 de juny de 1995 va ser trobat mort a París (França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Jean Laude. Havia nascut el 3 de març de 1936 al XIV Districtre de París –algunes fonts citen erròniament Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, Ferdinand Laude, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Marie Louazon (Olga Katz), jueva polonesa, és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París, és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, on és sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per «col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista Planète. Estava divorciat de Marie Béatrice Germaine Antoinette Jacqueline Montastier. En la misèria, André Laude va ser trobat mort el 24 de juny de 1995 al seu domicili del XX Districte de París (França); incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, les seves cendres van ser escampades al Sena. ***
Ramon
Porté Dalmau - Ramon Porté
Dalmau: El 24 de juny de 1996 mor
a Fourchambault (Borgonya,
França) l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté
i
Dalmau. Havia nascut el 22 de juny de 1898 a Montblanc (Conca de
Barberà, Catalunya). Fou fill
d'una família de
jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien
Ramon Porté
Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys
treballà com a jornaler al
camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la
mà de la lectura dels
clàssics anarquistes (Élisée Reclus,
Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta), començà a participar en el moviment
anarcosindicalista, del qual es
va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector
pagès, ja que era un
bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels
rabassaires. En 1917
s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc,
adscrita a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923
participà activament
en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos
regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de
Rivera, amb
altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad
Ródenas, Formós
Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano
Orobón), recorregué les comarques catalanes en
gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista
tingué cura dels
sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat
propagandística com
a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir
de 1929 presidí el
Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de
l'Associació d'Esquerra
del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient
independència econòmica
com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i
tingué tres fills
(Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels
pagesos de
Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés
Extraordinari de la CNT, celebrat a
Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya,
al Ple
de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al
Congrés Regional de
Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del
Penedès i on va ser elegit
secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop
més poderosa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT
provocà el seu bandejament. Entre
1932 i 1933 va fer diversos mítings i
conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia,
Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc,
Torelló, Capellades, Igualada,
Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els
sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de
Barberà,
hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el
«trentisme»; ell, encara que
més proper al sector de la FAI, s'estimava més
seguir Ángel Pestaña i Joan
Peiró que els prosèlits de les aventures
revolucionàries –condemnà
l'aixecament de Fígols de gener de 1932– i
s'arrenglerà amb els «trentistes».
En aquesta època va crear una col·lectivitat
agrària de treball a Montblanc, en
la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i
jornalers
que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i
els fruits. Quan
la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i
exconfederal Josep
Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament.
Després de la
desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien
companys cenetistes, i
tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al
vaixell-presó Manuel Arnús,
ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en
aconseguir la
llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de
1936 va ser nomenat
subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell
mateix
any assistí, com a portaveu dels Sindicats
d'Oposició catalans, al Congrés de
Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la
qüestió agrària. El 19 de
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat
president del
Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en
representació de la CNT;
també exercí de secretari de la comarcal en
aquesta localitat i el 9 d'agost
fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic.
El fet que tingué més
repercussió durant la seva presidència va ser la
detenció de l'arquebisbe de
Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan
el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà
el seu trasllat a Barcelona i
ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per
escrit, comunicació
que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla;
el cardenal Vidal i Barraquer
va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe
auxiliar, Manuel Borràs
i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores
de Montblanc. El
setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT
celebrat
a Barcelona, defensà l'aliança amb la
Unió de Rabassaires i una resolució, que
finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits
propietaris i
deixar-los conrear les seves terres dins de la
col·lectivitat; també va ser
nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb
més de
450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué
d'instal·lar-se a Barcelona. Durant
la seva secretaria es centrà en harmonitzar el
procés col·lectivitzador i en la
consolidació de la unitat sindical, especialment amb la
Unió de Rabassaires i
la Unió General de Treballadors (UGT) –en el Ple
de
Camperols de febrer de
1937 hagué de reconèixer el seu fracàs
en aquesta empresa. Els fets de la
Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37»
van provocar la
criminalització de l'experiència
revolucionària i la pressa del poder per part
dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la
direcció del sindicat, el
setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la
Comissió Permanent
del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la
reacció
antirevolucionària. Durant aquesta època va fer
nombroses conferències i
mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà
els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers –son fill Ramon hi
morí. Més tard treballà de
pagès i de carboner. Després de la II Guerra
Mundial, amb l'escissió
confederal, s'uní als reformistes –en 1946 estava
afiliat a
l'escindida
Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert–,
però en 1950 retornà al
sector «ortodox». A Nevers treballà en
diferents empreses i va continuar fent
de pagès després de la seva jubilació
en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a
secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al
Ple del Secretariat
Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976
viatjà a
Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984
pronuncià una conferència
al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les
col·lectivitzacions agràries al
Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant
de la poesia, col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,
Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, etc. És
autor del llibre de poemes Flores y
espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no
publicades i d'unes memòries
inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la
tierra. Claridad sobre los
problemas del campo. Sa companya fou Gertrudis Blavi
Cartañà.
Ramon Porté Dalmau va morir
el 24 de juny de 1996, al domicili de sos fills,
a Fourchambault
(Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de
Montblanc el
nomenà fill predilecte de la vila. Ramon Porté Dalmau (1898-1996) ***
Fermín
Pujol Araus després de la batalla de
Châtel-sur-Moselle - Fermín Pujol
Araus: El 24 de juny de 1998 mor a Le Bignon-du-Maine
(Països del Loira,
França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista
Fermín Manuel José Pujol
Araus –algunes fonts citen erròniament com a nom
vertader el de José Nadal Artigas.
Havia nascut el 6 de
maig de 1919 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Constantino
Pujol
Alastruey, comerciant de roba a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), i
Andrea Araus Ruiz. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, a
disgust de sa família, en
la «Columna Durruti» i després
passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la
II República espanyola, on fou responsable
polític d'una brigada. En 1937 va
ser ferit a Montenegrillo, front de Madrid (Espanya). El 17 de febrer
de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà pel
Pertús (Vallespir, Catalunya
Nord) a França amb la 26 Divisió i va ser
internat al camp de concentració
d'Argelers. Sis mesos després aconseguí fugir amb
son germà Constantino Pujol
Araus (Constant)
i altres companys.
Arribà a Lió (Arpitània) i a
Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) treballà en una
mina de carbó. Quan esclatà la II Guerra Mundial,
per
evitar ser mobilitzat,
embarcà amb alguns companys al Marroc. A Casablanca va ser
detingut per les
autoritats franceses i obligat a allistar-se en la Legió
Estrangera a Algèria.
Quan l'armistici del 22 de juny de 1940 es trobava a Dakar (Senegal,
Àfrica
Occidental Francesa) i, amb altres companys, desertà
portant-se
l'armament. Després
de gairebé un mes fugint i de recórrer 4.000
quilòmetres a peu, a Brazzaville
(Congo, Àfrica Equatorial Francesa) s'integrà en
l'exèrcit de la França Lliure,
amb el qual lluità al Sudan, a Síria, al
Líban i
sobretot a la batalla de
Bir-Hakeim (Líbia) enquadrat en la XIII Brigada Mitja de la
Legió Estrangera,
on hi havia molts espanyols, destacant-se en la defensa de la retirada
del VIII
Exèrcit britànic. Després del
desembarcament aliat
al Nord d'Àfrica, desertà i s'integrà
en el Cos Franc d'Àfrica, batalló irregular
format per
3.000 homes comandat pel
coronel Joseph Putz, exmembre de les Brigades Internacionals en la
guerra civil
espanyola. Entre el desembre de 1942 i el 7 de maig de 1943
combaté contra el
Deutsches Afrikakorps (DAK, Cos Alemany d'Àfrica) d'Erwin
Rommel
a Tunísia. Un cop
dissolta la unitat, s'integrà, juntament amb nombrosos
espanyols, com a sergent
en la III Secció de la II Divisió Blindada (II
DB)
organitzada pel general Philippe
Leclerc de Hauteclocque. Després d'un temps
d'instrucció
a Sabrata (Líbia) i Témara
(Marroc), va ser traslladat a Anglaterra. Participà amb la
IX
Companyia (La Nueve; de 160 homes,
146 eren
exiliats espanyols) de la II DB el 8 d'agost de 1944 en el
desembarcament de
Normandia i en les lluites durant quatre dies amb la IX
Divisió Panzer a Écouché
(Normandia, França), on resultà ferit al cap i
son germà Constant mort.
Posteriorment, el 24 d'agost de 1944, fou dels primers membres de les
forces
aliades que penetraren amb el capità Raymond Dronne al
París insurgent. Més
tard va fer la campanya d'Alsàcia –ferit a
Châtel-sur-Moselle (Lorena, França)–,
amb l'alliberament d'Estrasburg, i d'Alemanya, de Munic (Baviera,
Alemanya)
fins al «Niu de l'Àguila» d'Adolf Hitler
a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya). Condecorat
amb la Creu de Guerra amb Palmes, el juliol de 1945 va ser
desmobilitzat,
després d'haver rebutjat anar a lluitar amb la II DB a la
guerra d'Indoxina –«Els
indoxinesos no m'havien fet res», declarà.
Instal·lat a París, treballà a la
fàbrica Renaul-Billancourt. Tractat de «poc
estranger» per un capatàs, li va
trencar una pala al cap; convocat per la direcció, i
gràcies a la intervenció
d'un cap de personal, exmembre de la II DB, només va ser
canviat de taller i
continuà durant 30 anys treballant a la casa Renault. Casat
amb Amalia Almazán
Díaz, amb qui tingué una filla que va morir amb
quatre anys, pensà retornar a
la Península en 1978, després de la mort del
dictador Francisco Franco, però
finalment restà a França, ja que l'Espanya
d'aleshores res tenia a veure amb
l'Espanya que ell havia conegut. Un cop jubilat, s'establí
amb sa companya a
Argentré (Països del Loira, França).
Fermín Pujol Araus va morir el 24 de juny
de 1998 al Centre Mèdic de La Fontaine au Bac de Le
Bignon-du-Maine (Països del
Loira, França). El seu testimoni va ser recollit per Evelyn
Mesquida en el
llibre La Nueve. Los españoles que
liberaron París (2008), posteriorment
traduït al francès. Fermín Pujol Araus (1919-1998) ***
Adelita
del Campo - Adela Carreras Taurà: El 24 de juny de 1999 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Havia nascut el 3 d'agost de 1916 a Barcelona (Catalunya). Era filla de Francesc Carreras Milanta i de Joaquima Taura Aparicio. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán, òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del «Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 24 de juny de 1999 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –algunes fonts citen erròniament el 14 de maig de 1999 a Mutxamel– i fou enterrada al cementiri de Mutxamel (Alacantí, País Valencià), on en 2007 el seu company es reuní amb ella. Adela Carreras Taurà (1916-1999)
***
Juan
Arnedo Calvo (Barcelona, 1936) - Juan Arnedo
Calvo: El 24 de juny de 2003 mor a Tarassona
(Saragossa,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Arnedo Calvo. Havia nascut el 22 d'octubre de 1912 a
Tarassona
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Juan Arnedo
Lafiguera i Francisca
Margarita Calvo Cuartero. Tipògraf de professió,
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia
el
servei militar a Saragossa i, després d'aconseguir fugir-ne,
arribà a zona
republicana pels pinars de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya)
i s'integrà en la
«Columna Durruti». Després de la
militarització de les milícies, formà
par de
la 125 Brigada Mixta («Divisió Ascaso»)
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola, creada l'abril de 1937 i els responsables de la qual van ser
Miguel
García Vivancos i Germán Ruera Condal. En 1939,
amb el triomf franquista, va
caure presoner i va ser reclòs a la presó de les
Caputxines de Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya) i a Saragossa fins el desembre de 1941, quan
va ser posat en
llibertat provisional. El 28 de desembre de 1942 va ser condemnat en
consell de
guerra a Saragossa a 30 anys de reclusió major per
«adhesió a la
rebel·lió».
Anys després se li donà permís per a
viure a Barcelona (Catalunya), on en els
anys quaranta participà en la clandestinitat militant en el
Sindicat d'Arts
Gràfiques de la CNT. En 1947 ajudà
Félix Carrasquer Launed a crear una impremta
clandestina de propaganda. Posteriorment passà a
França. A finals dels anys
cinquanta passà a residir a Arés
(Aquitània, Occitània). Després de la
mort del
dictador Francisco Franco retornà a Saragossa i
milità en el Sindicat de
Jubilats de la CNT. Juan Arnedo Calvo va morir el 24 de juny de 2003 al
seu domicili de Tarassona
(Saragossa,
Aragó, Espanya) i va ser enterrat en aquesta localitat. |
![Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet ("Call") [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/exposition1958/exposition195801.jpg "Cartell de la \"III Exposition des Artistes Espagnols\" realitzat per Joan Call Bonet (\"Call\") [CIRA-Lausana]")
![[23/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/06]") |
|
![[25/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/06]") |
|
|
| Actualització: 08-11-24 |