|
---
Anarcoefemèrides
del 24 de setembre Esdeveniments
Carnet de membre de l'FTRE
(Arxiu Històric Municipal de Loja) - Segon Congrés de
l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882
té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya)
el Segon
Congrés
de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), convocat per la
Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència
de 254 delegats en
representació de 495 seccions. En el congrés es
va fer una relació de les
seccions que s'havien adherit a Federació: la
Unió de Constructors d'Edificis
(90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i
picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la
Unió d'Obrers
Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la
Unió de
Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la
Unió d'Indústries
Alimentàries (17 seccions), la Unió de
Constructors de Calçat (23 seccions i
sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30
seccions i dos mil afiliats), la
Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el
projecte d'organització
de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar,
Constructors
de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres.
L'estadística
global de la Federació comptabilitzava 10 comarques
(Andalusia Est, Andalusia
Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la
Vella, Castella la Nova, Galícia,
Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663
seccions i 57.934 afiliats,
tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any
que s'havia creat i marquen el
cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van
tractar en
el congrés van ser la reivindicació de les 8
hores i l'abolició de la feina a
escarada, el rebuig dels partits polítics, la
reivindicació de la revolució no
violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la
reglamentació de
la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans
de propaganda, la
resistència solidària i la revisió
dels estatuts, entre altres. Però el tema
que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la
línia de conducta que havia de
seguir la Federació davant les circumstàncies
repressives de l'Estat,
enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els
partidaris de
l'organització pública legal i els partidaris de
l'organització clandestina
il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la
primera, però sense
desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest
congrés va plantejar-se
per primer cop un tema que més tard seria
importantíssim en el moviment obrer i
que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en
com havia
d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista,
enfrontant-se
dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista
bakuninista
(atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada
principalment per la
regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la
distribució de la producció
ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la
regió
andalusa). Com a conseqüència d'aquest
congrés sorgirà una escissió de la
fracció més radical, «Los
Desheredados», i que estarà fonamentalment
organitzada a Andalusia, regió majoritària dins
de l'FTRE. ***
Atemptat
de Pallàs segons el periòdic
barceloní La
Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893 - Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona. ***
Jules
Adler: La
Grève au Creusot (1899) - Vaga de Le Creusot:
El 24 de
setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de
més de 7.000 persones des
de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la
població de Montchanin, veïna a sis
quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant
la vaga dels
treballadors de la primera localitat. Les fàbriques
metal·lúrgiques de la
Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer
Bassemer, constituïren
durant el segle XIX la primera concentració industrial de
França. Aquesta
societat diversificà la seva implantació
industrial amb la construcció de noves
fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i
més tard a Le Breuil, però les de
Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se
situa a
mig camí entre Le Creusot, vila
metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila
hullera. Durant trenta anys –entre 1871 i 1899– la
pau social s'hi
havia
establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers
satisfets
de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme
dels dirigents
preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats»
i de la seva formació
professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis
que capgiraran la
situació: els radicals guanyen les eleccions en maig;
Eugène II Schneider, nou
patró força absorbit per les seves feines a
París, accedeix a la presidència de
l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una
acceleració dels ritmes de
feina i, també, la frustració dels treballadors
en no rebre els seus salaris.
La qüestió sobre el dret a la sindicació
surt a la palestra i entre maig de
1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la
comarca coneixen
nombrosos conats de vaga –«pel reconeixement del
sindicat,
per la llibertat de
consciència i per la supressió de la policia
d'incògnit»–, especialment entre
el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre.
Una
sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899
donarà la raó als vaguistes,
que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc
després la
patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents,
constituïts per obrers
favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme
revolucionari.
Aquests sindicats grocs («jaunes», en
francès) naixeren a Le Creusot i a
Montceau en 1899. L'expressió «grocs»
(«jaunes») per designar els esquirols
nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper
oliat utilitzat
per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien
els esquirols del sindicat de
la patronal, sempre trencats pels vaguistes. Els minaires de Montceau-les-Mines ***
Acta
de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la
Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906) - Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats. ***
Cartell
del congrés -
Convegno
Internazionale di Studi Bakuniniani: Entre el 24 i el 26
de setembre de 1976,
en el centenari de la mort de Mikhail Bakunin, se celebra al Palazzo
Seriman de
Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno
Internazionale di Studi Bakuniniani (Congrés
Internacional d'Estudis Bakuninians), organitzat pels Grups Anarquistes
Federats (GAF) i sota el patrocini de l'Associació Cultural
Llibertària «A. e
B. Carocari». Al congrés, coordinat per Nico
Berti, assistiren desenes
d'especialistes en Bakunin i centenars de persones interessades en la
seva vida
i obra. En les sessions més populars s'arreplegaren
més de cinc-centes persones
a la sala i al pati adjacent, on la organització havia
instal·lat altaveus. En
aquest congrés s'estudià la figura de Bakunin des
d'un punt de vista acadèmic
interdisciplinari, des d'enfocaments diversos (sociològic,
pedagògic,
filosòfic, ideològic, poètic, etc.).
Hi van intervenir amb ponències destacats
intel·lectuals, com ara Alexander Alexiev, Maurixi
Antonioli, Henri Arvon,
Giovanni Biagioni, Giampietro N. Berti, Amedeo Bertolo, Lamberto
Borghi, Romano
Broggini, Eduardo Colombo, Sam Dolgoff, Marianne Enckell, Paola Feri,
Violette
Gaffiot, Daniel Guerin, Gianni Landi, Arthur Lehning, Jean Maitron,
Pier Carlo
Masini, Luciano Pellicani, Giorgio Penzo, Silvia Rota Ghibaudi,
Domenico
Settembrini, Misato Toda, Tina Tomasi, Claudio Venza, Marc Vuilleumier,
entre
d'altres –Franco Della Peruta i Juan Gómez Casas
figuraven en el programa, però
finalment no hi van participar. En 1977 les Edizioni Antiestato de
Milà
(Llombardia, Itàlia) publicaren les actes sota el
títol Bakunin cent'anni dopo. Atti
del Convegno Internazionale di Studi
Bakuniniani. Convegno
Internazionale di Studi Bakuniniani (24-26 de setembre de 1976) ***
Una
de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de
Venècia - Incontro Internazionale
Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984
té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la
Facultat d'Arquitectura
de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro
Internazionale Anarchico. La trobada
d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari
«Giuseppe Pinelli» de
Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme
(CIRA) de Ginebra
i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui
s'organitzà en diverses
sessions i comptà amb la participació de
nombrosos intel·lectuals anarquistes:
«Entorn de 1984» (John Clark,
Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal,
Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas
Kühnpast), «El
proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo,
Martin Nilsson,
Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson),
«Imperialisme cultural» (Stephen
Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri
Roussopoulos), «El comunisme
d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski,
Ángel Pino, Oliver
Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i
societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun,
Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia
social» (Murray Bookchin, Juan
Martínez Alier), «Art i anarquia»
(Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro
Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo,
Frank Harrison, Slobodan
Drakulic, Agustín García Calvo),
«Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt,
Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King),
«Viure l'anarquia» (Roberto
Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler,
Ronald Creagh, David
Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació
llibertària» (Ferro Piludu,
Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos),
«Ciutat, poder,
alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray
Bookchin, Joãn
Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin
Ward, Murray Bookchin,
Rudolf de Jong), «Educació i llibertat»
(Orenella Buti, Lewis Jones, Joel
Spring, Jordan Bishop), «Tendències
antiautoritàries i tensions llibertàries en
les societats contemporànies» (Trivo Indjich,
Marie-Martine Madouri, Olivier
Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais
públics es
realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones,
conferències, debats, assemblees, exposicions, fires
editorials, presentacions
de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers,
etc.). Assistiren unes
tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents.
En 1986 es publicà,
a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin
i altres, un
reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions
bilingües (italià-francès
i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que
va ser publicada
per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà),
Editions Noir
(Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió),
Editorial Nordan (Estocolm) i
Black Rose Books (Mont-real).
Naixements
Ana Aurora do Amaral Lisboa - Ana Aurora do Amaral Lisboa:
El 24 de
setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la
pedagoga,
poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i
feminista Ana Aurora
do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i
Maria
Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14
germans. Son pare,
comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de
correus, donà una
educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens
comú aleshores. En
1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola
Normal de Porto Alegre (Rio Grande
do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la
màxima qualificació en totes les
assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la
Revolució
Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual
Júlio de Castilhos
(Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta
carta de
protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador
de l'Estat de Rio
Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves
declaracions
en contra dels polítics republicans, juntament amb sos
germans i al periòdic
republicà A
Federação, i mai no pogué
exercir el magisteri en una escola pública. Fou una
precursora de l'ensenyament
per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i
Carlota, el Col·legi
Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola,
acollint moltes vegades
els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament.
Abandonà el magisteri
quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava
gairebé
cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern
estatal li va concedir
una pensió vitalícia amb la qual pogué
sobreviure. En 1950 va ser guardonada
amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem
articles seus, algunes vegades fent
servir pseudònims (José
Anselmo, Aura Lys, etc.)
en diferents
publicacions periòdiques, com ara Correio
do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels
llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não
saber ler (1916), Festinhas
escolares, (1925) i Teatro de dona (1931),
entre d'altres. Ana
Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio
Pardo (Rio Grande
do Sul, Brasil). ***
Foto
policíaca de Francisco Aguilar Morato - Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato. L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Coberta del llibre Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo - Dalmacio Bragado Ruiz:
El 24 de setembre de 1892 neix a Villalonso (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Dalmacio Bragado Ruiz, que va fer servir diversos pseudònims
(Fiat Lux, Gog, etc.). Fill d'una família pagesa, sos pares es
deien Urbano Bragado i Fulgencia Ruiz. Després de fer el servei militar al nord
d'Àfrica, on va romandre llarg temps hospitalitzat a causa d'una afecció ocular,
moment en el qual va aprendre a llegir i a escriure, retornà a Villalonso, on
es va casar. En 1919 emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on visqué com pogué
i milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
local. En 1921 treballava en la companyia elèctrica «La Electra» i col·laborava
en el periòdic bilbaí La Tierra. Detingut, va ser portat en una corda de
presos anarquistes a peu fins a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). De
bell nou a Bilbao, no troba feina i en 1923 s'instal·là a Vigo (Pontevedra,
Galícia), on treballà en diverses feines. El juliol de 1923 es va veure
implicat en l'explosió d'una bomba a la Casa del Poble de Vigo; jutjat, el 2 de
novembre de 1923 va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Pontevedra a
quatre anys de presó correccional i purgà sis mesos de presó. Entre 1924 i 1925
intervingué activament, amb Manuel Montes Don i José Villaverde Velo, en la
difusió de la CNT local i en 1924 en va ser nomenat secretari. Aconseguí una
feina de cambrer marítim, fent la línia amb Amèrica, fet que li va permetre
relacionar-se amb anarquistes destacats (Diego Abad de Santillan , Antonio Fournerakis,
etc.). En 1930, durant una vaga general, va restà un mes empresonat. Participà
en l'organització del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i el setembre de
1930, amb Enrique Ramos, reforçà l'Agrupació de Societats i Sindicats de Vigo,
de la qual era secretari. Durant els anys republicans impulsà la Secció de Patrons
de Bots i Llanxers de la CNT del port, que funcionà de manera autogestionada.
Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 representà el Sindicat d'Oficis Diversos de
Vigo en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat a Madrid
(Espanya) i assistí al Ple Regional de Villagarcía de Arousa (Pontevedra,
Galícia), alhora que va fer un míting a A Gudiña (Ourense, Galícia). En 1932
participà, com a delegat de Vigo, amb Narciso Blanco Oviedo, en el Comitè
Internacional Pro Presos i Perseguits, del qual va ser nomenat en 1933
secretari d'administració. Participà activament en la vaga pesquera
d'aleshores. En 1933 formà part dels primers Comitès de Defensa creats per la
CNT gallega i va ser un dels que participà en la creació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) a Galícia –algunes fonts citen que volia crear una FAI
paral·lela. El 31 d'abril de 1933 va fer un míting, amb Manuel Fandiño i
altres, a Moaña (Pontevedra, Galícia) i va representar el Sindicat de Transport
Marítim de Vigo en el Ple Regional de la CNT a Santiago de Compostel·la (La
Corunya, Galícia). Durant aquests anys republicans va ser delegat del Sindicat
de Transport Marítim de la Zona Nord i s'enfrontà durament al nacionalisme
gallec, tot participant en conflictes laborals locals, com ara el locaut de la
patronal marítima. En 1933 publicà el fullet Derivaciones y consecuencias
del locaut pesquero de Vigo, amb un epíleg de Manuel Montes Don. El febrer
de 1935 va ser detingut amb altres companys. En 1936 va ser nomenat delegat de
Conflictes dins de l'Aliança Obrera Marítima de Vigo. Quan el cop militar de
juliol de 1936 aconseguí fugir i amagar-se, però va ser capturar en 1939 a
Castrelos (Vigo, Pontevedra, Galícia) per una delació. Jutjat a Vigo, va ser
condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió militar». Després d'un temps tancat,
la pena va ser commutada i va ser posat en llibertat. En sortir-ne, s'integrà
en la CNT clandestina de Vigo i sempre en contacte amb l'exili. En 1942 formà
part del Comitè Local de la CNT de Vigo i en 1945 assistí al Ple Regional de
Galícia. Durant els anys cinquanta contactà amb altres companys (Víctor
Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila, etc.) i es dedicà a la reconstrucció de
la CNT de Vigo, mantenint contacte epistolar amb altres companys (Diego Abad de
Santillán, Campio Carpio, etc.) i el grup editor mexicà de Tierra y Libertad.
Per mor d'una ceguesa progressiva, la seva activitat es va veure minvada,
encara que va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1960 amb Víctor
Francisco Cáceres i Leopoldo García Ortega. Durant sa vida col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Claridad, CNT, CNT
Marítima, ¡Despertad!, El Libertario, Mar y Tierra, Redención,
Solidaridad Obrera, La Tarde, La Tierra, Tierra y
Libertad, etc. Malalt de càncer, Dalmacio Bragado Ruiz va morir el 4 d'abril
de 1986 a Vigo (Pontevedra, Galícia), població on residia, i sa família li va
fer exèquies religioses, essent enterrat al cementiri de Puxeiros de la ciutat. ***
Francisco Berenguer Madrid - Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya fou Vicenta Laosa Amorós, amb qui tingué cinc infants, entre ells Sara Berenguer Laosa, destacada militant anarcosindicalista. ***
Fitxa
policíaca de Fosca Corsinovi - Fosca Corsinovi:
El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci
(Toscana,
Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també
coneguda com Marie
Thérèse Noblino i Fosca
Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma
Salvestrini (o
Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la
Unió Anarquista
Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella
tingué una
filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923
es reuní
amb son company a Marsella (Provença, Occitània),
el qual s'havia hagut
d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al
bulevard de la
Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i
seu del Comitato
Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes
polítiques) i del Comitato Pro
Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels
empresonats). Després de
l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce
s'establí a Tolo i a més tard a
Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb
un expedient
d'expulsió obert, aquest va ser suspès a
començaments de 1932 a resultes de la
campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la
zona. A
començaments de 1934 marxà amb l'anarquista
Francesco Barbieri, amb qui s'havia
unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va
treballar pels
refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al
menjador de
refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936
marxà amb
Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la
revolució llibertaria que
s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i
marxà al front d'Aragó. L'octubre de
1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna
una ambulància quirúrgica,
que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a
instàncies
dels sindicats suïssos, es lliurà al
Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i al
Comitè Peninsular de la FAI per socórrer
els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb
altres companys (Camillo Berneri,
Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca
Tantini), un
pis al número 2 de la plaça de l'Àngel
de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb
Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri
i de Berneri. Dos dies
després, el 6 de maig de 1937, formà part del
grup (Emilio Canzi, Vincenzo
Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital
Clínic de Barcelona
el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció
estalinista. Malgrat tot,
restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou
l'animadora, amb Armand
Schoffer (Armando Rodríguez),
Eusebi
Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la
Colònia Infantil «L'Adunata dei
Refrattari», que fou finançada gràcies
a una «col·lecta intercontinental»
organitzada
per la revista italoamericana L'Adunata
dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de
1938 a Pins del
Vallès –actual Sant Cugat del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya)– i que
assistia sanitàriament i pedagògicament una
trentena d'orfes espanyols de
guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de
Bizién (Osca, Aragó,
Espanya). Amb el nom de Marie
Thérèse
Noblino entrà a França només
poques hores abans de l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser
detinguda, identificada,
jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i
son company Memo van
ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser
traslladats a la
presó d'Ais de Provença i internats posteriorment
als camps de concentració de
Récébédou i de Brens. Sa filla
aconseguí restar a França, però ella
va ser
lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15
d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a
l'arxipèlag de
Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí
arribar a Florència
on trobà son company Dario Castellani i on més
tard es reuní amb sa filla. Després de
l'alliberament de
Florència, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari de
la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a
Florència (Toscana,
Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí
una Biblioteca-Arxiu «Fosca
Corsinovi» a Florència. Fosca Corsinovi (1897-1972) ***
Giovanni
Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966) - Giovanni Mariga:
El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il
Padovano o Padovan. Sos
pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida
fent de
mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no
s'interessà per la política. Amb la
seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als
combats al Trentino,
fins acabar a Trieste amb els «alliberadors».
Després de la guerra continuà de
soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques,
Itàlia). Un
dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a
Albània, però en arribar
al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i
retornaren als
quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les
casernes
Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos
antimilitaristes i
atià els soldats a desertar. Després del servei
militar, en 1920 retornà a
Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va
parlar d'anarquia i li va passar
publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista,
reaccionà contra la violència
feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i
arreplegà
en total 16 anys de presó, en períodes de tres a
sis anys. El juny de 1944 va
ser alliberat de la presó de Massa (Toscana,
Itàlia) i s'uní a la Resistència,
combatent en la Brigada «Elio Wockievic»,
formació depenent de la Brigada
«Lunense», on arribà al grau de sots
comandant. Per raons de competència
territorial, passà a la Brigada
«Garibaldi» de Carrara (Toscana,
Itàlia),
comandada per Alessandro Brucellaria (Memo).
En la Brigada «Lunense» també
combaté, com a comandant de secció, l'anarquista
Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945,
més enllà de l'anomenada
«Línia
Gòtica», va ser enquadrat en el grup de
sabotejadors «Tullio» de l'aliada
«Special Force» de Florència (Toscana,
Itàlia), on lluità, participant en
accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament
d'Itàlia. En
acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre
persones,
en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit
Nacional Feixista (PNF) i
membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa,
fet que es produí el 5
d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra
(Ligúria, Itàlia).
Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser
condemnat en primera
instància a 20 anys de presó i en
l'apel·lació a cadena perpètua.
Mentrestant,
per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la
concessió de dues
medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del
Valor
Militar), que mai no havia sol·licitat en
coherència amb les seves idees.
Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva
condemna a
cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968,
després de patir 22 anys de reclusió
en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna,
Portolongone) i després
d'una intensa mobilització dels companys arreu
d'Itàlia, gràcies al suport del
socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de
Diputats,
obtingué la gràcia i pogué retornar a
Carrara. Reprengué la seva activitat
anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro
Gori» de Canal
del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i
Sergio
Ravenna fundà el «Cercle Cultural
Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de
Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb
Belgrado Pedrini, Giovanni Zava
i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista
«Bruno Filippi».
Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de
trànsit a
Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies
després al cementiri de
Turigliano d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Rafael Amela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de desembre de 1980
- Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània). ***
Necrològica
d'Andrea García Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 31 de
maig de 1981 -
Andrea García
Martínez: El 24 de setembre de 1903 neix a
Beniel (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrea García Martínez,
també coneguda com Andrea
Hernández, pel llinatge del seu
company. Sos pares es deien José García i
Francisca Martínez. Exiliada després
de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte
bèl·lic, després de
la II Guerra Mundial milità en la Federació Local
de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Va ser una de les animadores
del grup artístic
«Superación» de les Joventuts
Llibertàries locals que actuaren
a nombrosos actes (festes, mítings, gires,
conferències, etc.) del moviment
llibertari d'aleshores. Tingué com a company
l'anarcosindicalista Antonio
Hernández, amb qui tingué una filla,
Renée, que va morir en 1963 i es va veure
obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un
càncer de pit
el setembre de 1975, Andrea García Martínez va
morir l'11 de febrer de 1981 al
seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada dos dies després. ***
Necrològica
de Martial Teillet apareguda en el periòdic de
Llemotges La
Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933 -
Martial Teillet: El
24 de setembre de 1903 neix al castell de Masdelage de Cosés
(Llemosí,
Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Sos pares
es deien Pierre Teillet
i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a
la
fàbrica de calçat del patró Bidault de
Llemotges, milità en la Confederació General
del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per
Pierre Besnard, i
fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per
participar en una vaga del sector, va ser
acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina,
Martial
Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges
(Llemosí, Occitània). ***
Necrològica
de Gabriel Caballero Hernández publicada en el
periòdic
tolosà Cenit
del 30 d'octubre de 1984 - Gabriel Caballero Hernández: El 24 de setembre de 1905 neix a Zarapicos (Salamanca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Caballero Hernández. Sos pares es deien Pío Caballero i Ángela Hernández. Exiliat, milità en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Bundo Celeri. Gabriel Caballero Hernández va morir el 12 d'octubre de 1984 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Convocatòria d'una xerrada de David Sabatier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de gener de 1937 - David Sabatier: El 24 de setembre de 1905 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitania) l'anarquista i sindicalista Jules David César Sabatier. Era fill natural reconegut de David Émilien Sabatier, conreador i sindicalista anarquista, i de Jeanne Philomène Dumas, i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 16 de desembre de 1905. Orfe, el 5 d'agost de 1918 va ser adoptat per l'Estat francès. Es guanyava la vida treballant de xarcuter ambulant i va ser un dels fundadors de la Confederació General del Treball (CGT) d'Aimargues. A finals dels anys vint era membre del Grup Anarquista d'Aimargues, adherit a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), creat al voltant de Sébastien Faure després de divisió esdevinguda al si de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Amb sa companya Paulet tingué un infant. En 1936 marxà cap a la Península per seguir el procés revolucionari. En tornar-hi va fer conferències sobre la revolució i les col·lectivitzacions espanyoles, com ara la que va fer el 2 de gener de 1937 a Aimargues. Assessorà una reunió pública celebrada el 22 de gener de 1937, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff) i Joanin Malbos, celebrada a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània). En 1939 va ser mobilitzat i destinat al Centre Medical des Armées (CMA) de Nimes (Llenguadoc, Occitània), sotmès a vigilància policíaca especial. Després de la II Guerra Mundial conegué l'anarquista Paul Jourdan (Chocho). Sa companya fou Mathilde Boissin. El seu últim domicili va ser a Nimes. David Sabatier va morir el 13 de març de 1987 al Centre Hospitalari Le Mas Careiron d'Usès (Llenguadoc, Occitània). ***
Clara
Thalmann -
Clara Thalmann:
El 24 de setembre de 1908 neix a Basilea (Basilea, Suïssa) la
comunista, i
després anarquista, Clara Ensner, més coneguda
com Clara Thalmann o Clara
Thalmann-Ensner. Filla d'una família
proletària nombrosa de 10 germans, on
tota milità en el moviment obrer; son pare, Friedrich Franz
Ensner, internacionalista
alemany refugiat a Suïssa fugint de la guerra francoalemanya
de 1870, treballava
de pedraire, i sa mare es deia Elisa Margaretha Thudium. Quan tenia 14
anys,
després de graduar-se a l'escola, abandonà el
domicili familiar i es posà a
treballar en diferents feines (cambrera, minyona, rellotgera, etc.), a
més de
formar part de les Joventuts Socialistes de Basilea. En 1925
marxà il·legalment
cap a París (França), on visqué amb un
certificat de naixement d'una companya
anarquista, i treballà d'obrera
metal·lúrgica, especialment a les
fàbriques
Renault, on fou responsable d'una cèl·lula de
joves metal·lúrgics, i milità en
la Joventut Comunista, col·laborant ocasionalment en L'Humanité.
De bell
nou a Basilea en 1927, s'adherí al Partit Comunista
Suís (PCS), en el sector
antiestalinista, i s'uní sentimentalment amb l'obrer
comunista Pavel Thalmann (Paul
Thalmann), que en 1928 havia retornat absolutament
desil·lusionat d'una
estada a l'URSS. Després de l'exclusió de Paul
Thalmann del Partit Comunista en
1929 per «renegat», se li va exigir la ruptura
immediata amb sa parella, cosa
que no va fer i ella mateixa en va ser expulsada. Entre 1930 i 1932 va
recórrer
amb son company la Península Ibèrica en diversos
viatges, a més del nord d'Àfrica
i Itàlia. En 1931 la parella es casà a Basilea.
En 1932 edità a Schaffhouse
(Schaffhouse, Suïssa) el periòdic Arbeiter-Zeitung.
Amb l'arribada
d'Adolf Hitler al poder, passà de contraban escrits
prohibits per a ser impresos
a Suïssa. En 1934 la parella milità en posicions
acostades al comunisme
trotskista dins del grup Marxistische Aktion der Schweitz (Mas,
Acció Marxista de Suïssa). A
principis de juliol de 1936 marxà cap a Catalunya en
autoestop amb la
intenció de participar com a nedadora del Club de
Natació dels Treballadors
Suïssos, i membre de la delegació suïssa,
en l'Olimpíada Popular de Barcelona. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en una
columna de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar al front
d'Aragó i al front
de Madrid i després vingué son company com a
periodista de l'Agència Socialista
de Premsa. En aquesta època la parella s'havia allunyat
completament del
trotskisme, en desacord amb el sistema dictatorial de la
Unió Soviètica, i
s'acostaren al moviment anarquista, especialment en
l'«Agrupació dels Amics de
Durruti». També mantingué estretes
relacions amb l'anarquista Augustin Souchy,
representant de la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD,
Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys) a Barcelona. Després d'una gira
propagandística de dos
mesos per Suïssa, que aprofitaren per organitzar l'acolliment
d'infants
espanyols, el gener de 1937 la parella retornà a Catalunya i
s'integrà en el
Grup Internacional de la «Columna Durruti», el qual
deixaren el març per
desacords polítics. Després dels «Fets
de Maig» de 1937, on lluitaren al costat
de l'«Agrupació dels Amics de Durruti» i
els militants trotskistes del Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM), van ser detinguts quan
embarcaven en un
vapor francès i tancats en centres irregulars controlats per
agents
estalinistes i membres del Servei d'Informació Militar (SIM)
a Barcelona i
després van ser reclosos a la presó de
València (València, País
Valencià) abans
de ser alliberats, després de setmanes de llargs
interrogatoris, gràcies a les
pressions de la Sozialistische Arbeiter-Internationale (SAI,
Internacional
Obrera i Socialista) i del seu dirigent Louis de Brouckère,
i d'altres (Fenner
Brockway, Friedrich Schenider, etc.). A mitjans de setembre de 1937
abandonaren
la Península i s'instal·laren a
França. En aquesta època lluitaren per a
alliberament
dels detinguts a Espanya pels agents estalinistes. Durant
l'Ocupació ocuparen
un xalet que els havien deixat, al carrer Friant del XIV Districte de
París,
que serví de refugi per a jueus i perseguits i
també com a lloc de reunió i
local d'una impremta il·legal. Entre 1941 i 1942 es
creà al voltant de la
parella el Grup Revolucionari Proletari (GRP), format per una quinzena
de militants
de diverses nacionalitats, i que publicà el
periòdic Le Réveil
Prolétarien.
Després de la II Guerra Mundial
col·laborà amb Nicolas Lazarévitch en La
Réalité
Russe
i participà en el grup «Liaisons
Internationales» i
en el «Cercle
Zimmerwald» de Maurice Chambelland. En 1954 la parella
deixà París i s'establí
a Niça (País Niçard,
Occitània), on crearen
una comunitat «La Séréna», a
les
muntanyes de la zona. Realitzaren conferències sobre la
guerra
d'Espanya i el
paper jugat pels anarquistes a universitats alemanyes i
suïsses.
Durant els
anys seixanta i setanta va fer costat els moviments de revolta
estudiantils. En
1966 s'estrenà un documental de la televisió
alemanya
sobre la seva història i
en 1973 la televisió suïssa estrenà el
documental Les Suisses dans la guerre
civil espagnole, on ocuparen un paper determinant. En 1977
publicaren les
seves memòries sota el títol Revolution
für die Freiheit. Stationen eines
politischen Kampfes. Moskau-Madrid-Paris, que va ser en 1983
traduïdes al
francès i en 2020 al castellà. En 1983
retornà amb l'anarquista Augustin Souchy
a la Península, als llocs en els quals havien jugat un paper
rellevant durant
la Revolució espanyola, per a fer un documental i un llibre (Die
lange
Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien. Clara Thalmann, Augustin
Souchy).
Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en
l'«Incontro Internazionale
Anarchico» que se celebrà a Venècia
(Vèneto, Itàlia). Malalta durant molt de
temps, Clara Thalmann va morir el 27 de gener de 1987 a la seva
residència de «La
Séréna» de Niça
(País Niçard, Occitània). L'arxiu dels
Thalmann es troba
dipositat a l'Institut Internacional d'Història Social
(IIHS) d'Amsterdam (Països
Baixos). ***
Foto
policíaca d'André Prévôtel
(31 de març de 1935) - André Prévôtel: El 24 de setembre de 1910 neix a Javerdac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista, lliurepensador, neomaltusià i maçó André Prévôtel. Sos pares es deien Joseph Prévoltel, carter, i Marguerite Villemorteix. Després d'acabar els estudis, entrà com a empleat de correus –funcionari de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons)–, a la secció de telegrafia, i va fer el servei militar en els zuaus a Tunísia. En tornar, començà a militar en els anys trenta en el grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus (Aquitània, Occitània) i col·laborà en el periòdic bimensual La Révolte (1935-1936), el gerent del qual fou Aristide Lapeyre. L'11 de febrer de 1933 es casà a Bordeus amb l'anarquista Joséphine Paule Pierrette Coueille (Joséphine Coueille). En aquesta època vivia al número 6 del carrer Millière de Bordeus. A finals de març de 1935 va ser detingut, juntament amb sa companya Joséphine Coueille (Andrée Prévôtel), Louis Harel i Aristide Lapeyre en el marc de l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» –en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus, realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévôtel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre també el nom de «Cas Bartosek»– i tancat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. El 25 de maig de 1935 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes establert pel departament de la Gironda. Quan la detenció d'aquests militants, els responsables departamentals de «La Libre Pensée» es van desentendre dels inculpats, fet que va provocar la sortida de sis seccions girondines, les quals formaren l'Associació de Lliurepensadors Integrals, que va publicar el Bulletin dels Libres Penseurs Intégraux. Després d'una intensa campanya, el 6 de juliol de 1935 va ser posat en llibertat provisional. El 2 de maig de 1936, mentre Norbert Bartosek va ser condemnat a tres anys de presó, la resta d'inculpats van ser sentenciats a sis mesos de presó, penes que van ser reduïdes en l'apel·lació a un any per a Bartosek i a quatre mesos per a la resta. El 4 d'abril de 1937 es va beneficiar d'un sobreseïment. S'establí a Évreux (Normandia, França), on animà el grup local de la Unió Anarquista (UA). En 1938 s'instal·là a Ruffec (Poitou-Charentes, França) i en 1939 va aconseguir que l'exèrcit el donés de baixa. No obstant això, sa companya va ser detinguda i empresonada durant 50 dies sota l'acusació de «discurs derrotista i incitació a militars a la desobediència» i només va ser alliberada gràcies a la intervenció de la Lliga els Drets de l'Home. Durant l'Ocupació la parella visqué en semiclandestinitat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lengon (Aquitània, Occitània), on reconstituí, amb militants exiliats espanyols, una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i un grup de «La Libre Pensée», del qual va assumir la presidència, i el qual prengué, després de la seva mort, el nom de «André Prévôtel». També milità en la nova Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1951 va ser admès en «Les Amis Réunis», lògia maçònica del «Gran Orient» de Bordeus. André Prévôtel va morir el 7 de febrer de 1958 a Bellac (Llemosí, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Lengon (Aquitània, Occitània)– d'una crisi cardíaca. Son fill, Marc Prévôtel, també fou militant llibertari i de Força Obrera (FO). ***
Necrològica
de Luis Porras Baena apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de febrer de 1975 -
Luis Porras
Baena: El 24 de setembre de 1913 neix a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Luis Porras Baena, conegut com Luisillo
o Porritas. Sos
pares es deien Andrés Porras i Manuela Baena. Quan tenia 16
anys, i era
estudiant de comptabilitat, s'afilià al sindicat
«La Armonia» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bujalance, del
qual va ser un dels
principals animadors culturals, especialment des del punt de vista
musical.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, el local confederal va ser
clausurat i
les reunions del sindicats es realitzaren al seu domicili. Quan el cop
militar
feixista de juliol de 1936 participà en la seva
resistència i posteriorment prengué
part en tasques d'abastiment. Quan Bujalance va caure a mans feixistes
a finals
de 1936, aconseguí passar a zona lleial i allistar-se en
l'aviació republicana,
essent destinat a la frontera francoespanyola. El febrer de 1939, quan
el
triomf franquista era un fet, passà a França. Va
ser enrolat en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) a Sèish (Llenguadoc,
Occitània) i durant la
guerra a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània). El
març de 1943 va ser
requerit pels alemanys i enviat a treballar a les fortificacions de
Marsella
(Provença, Occitània). En aquesta
època començà a organitzar
clandestinament la
CNT al barri marsellès de Saint-Henri. Després de
la II Guerra Mundial va ser
nomenat secretari administratiu i jurídic de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i membre de la Comissió de
Relacions del Nucli de Provença
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Durant la resta de
sa vida
treballà d'estibador al port i milità en la
Federació Local de Saint-Henri de
Marsella de la CNT. Sa companya fou Carmen García. Malalt,
Luis Porras Baena va
morir el 28 de novembre de 1974 a l'Hospital Militar
Michel-Lévy de Marsella
(Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri marsellès
de Le Canet. ***
Retallable
de la Columna Durruti - José Payán Berenguel: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Torcuato Payán Berenguel –alguns citen erròniament el seu segon llinatge com Berenguer. Sos pares es deien Rafael Payán i María Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División, Cenit, Espoir i Orto. La seva última etapa visqué a Cercottes (Centre, França). Sa companya fou Carmen Carrasquer Sanjuán. José Payán Berenguel va morir el 3 de febrer de 2001 a la Residència «Korian La Lilardière» de Meung-sur-Loire (Centre, França). ***
Luciano Farinelli - Luciano Farinelli: El 24 de setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Fill d'una família de llarga tradició llibertària, sos pares es deien Antero Farinelli i Edmea Zandri. Cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup «Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquesta època col·laborà en el setmanari Umanità Nova, de la FAI, i en Seme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número de L'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seu òrgan d'expressió, L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la «Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Luciano Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) i, com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius –que inclou el del periòdic L'Internazionale– van ser donats al «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.
Defuncions
Notícia de l'intent de suïcidi d'Émile Quinque apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 6 d'abril de 1886 -
Émile Quinque: El
24 de setembre de 1914 mor al XIV Districte de París
(França) l'anarquista
Émile Auguste Quinque. Havia nascut el 9 de setembre de 1856
a Gioux (Sent Peir
de Vidalhac, Llemosí, Occitània). Sos pares es
deien Jean-Louis Quinque, paleta
a París (França), i Marie Jeanne Javelon.
Establert a París, vivia al número 16
del carrer Galande i es guanyava la vida de paleta.
Participà el 9 de març de
1883 en la manifestació de desocupats («Du travail
ou du pain», «O treball o
pa»), que saquejà algunes fleques i que
portà a la detenció de Louise Michel.
L'endemà, participà en el míting de
protesta organitzat per la Cambra Sindical
de Fusters al bulevard Contrescarpe, on pujà a la tarima per
atiar el públic
contra la presència de periodistes, els quals decidiren
abandonar el recinte, malgrat
que el fuster Joseph Tortelier fes una crida a deixar-los treballar
sense
problemes. L'11 de març de 1883 assistí al
míting d'obrers de la construcció
desocupats celebrat a la Sala Rivoli, juntament amb un grup
d'anarquistes
encapçalats per Émile Digeon que, sense
èxit, incità l'assistència a anar a
reforçar una concentració de protesta que se
celebrava a la plaça de
l'Ajuntament; el regidor municipal i redactor de La
Lanterne, Yves Guillot, s'hi oposa i la tribuna va ser
assaltada
pels anarquistes que importunaren el periodista. En la baralla que es
va desencadenar,
va ser detingut per la policia juntament amb Fernande d'Erlincourt,
Charles
Godard i Léon Jamin. El casos de D'Erlincourt i Jamin van
ser sobreseguts, però
Godard i Quinque van ser processats. El 10 d'abril de 1883 l'XI
Tribunal
Correccional el condemnà en rebel·lia a sis mesos
de presó i a 200 francs de
multa per «cops i ferides» –Godard a tres
mesos i a 200 francs–; un cop
revisada la seva pena, el 7 d'agost de 1883 va ser reduïda a
tres mesos pel
Tribunal del Sena. En aquesta època vivia al
número 7 del bulevard Arago de
París. En 1884 participà en diverses reunions del
grup anarquista del Faubourg
Marceau del V Districte de París. En 1885, segons els
periòdics Le Gaulois i La France, va ser redactor-gerent del
setmanari parisenc Le Tocsin.
Segons la policia en aquesta
època feia servir el pseudònim Reverlot
i assistia a les reunions del «Grup Internacional»
que se celebraven al III
Districte de París i a les del grup anarquista «La
Vengenance» (Bouderlique, Delamarre,
Hacker, Laurent, Rozier, Ulrich, Violard, etc.), al carrer Lyonnais del
V
Districte parisenc. El 5 d'abril de 1886, decebut per la manca de
compromís
revolucionari de la gent, intentà suïcidar-se d'un
tret al cap al cafè
«Sajous», al número 56 del bulevard
Saint-Germain, però un amic girà l'arma en
el moment de la detonació i resultà ferit a la
mà; va ser detingut
posteriorment. En 1887 freqüentà les reunions del
grup «L'Avant-Garde
Cosmopolite», però segons alguns companys
(Bidault, Moreau i Niquet) vivia de
fer de confident i de macarró, i el company Vacher
s'encarregà de vigilar-lo.
En 1888 vivia a Belleville i assistia a les reunions del
«Grup Anarquista de
Belleville», fundat el juny d'aquell any per Pennelier.
Segons la policia, a
principis d'abril de 1888 hauria participat en l'aferrada d'un fals
cartell on
s'anunciava l'apertura d'una oficina de contractació per a
obres públiques i a
la qual es presentaren uns cinc-cents obreres desocupats. El 25 de maig
de
1888, en plena agitació boulangista, assistí a
una reunió d'una trentena de
companys celebrada al carrer Vieille du Temple per a organitzar una
manifestació
dos dies després per a commemorar la Comuna de
París al cementiri de
Père-Lachaise. El 14 de juny de 1888 assistí a
una reunió al carrer Angoulême
per organitzar una vetllada benèfica el 23 de juny a la Sala
Horel. Casat amb
Marie Delphie Hesme, treballà finalment amb aquesta de
conserge. El seu últim domicili
va ser al número 10 del carrer Antoine Chantin de
París. Émile Quinque va morir
el 24 de setembre de 1914 a l'Hospital Notre-Dame de Bon Secours de
París
(França). ***
Maurice Bonneff - Maurice Bonneff: El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Alexandre Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Léon Bonneff (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»). ***
Manuel
Jiménez Ortiz - Manuel Jiménez Ortiz: El 24 de setembre de 1936 és afusellat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Jiménez Ortiz, conegut com El Aparrao. Havia nascut en 1911 a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Forner de professió i solter, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de 1936 va ser detingut en un cortijo d'un oncle seu a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) i posteriorment assassinat. ***
José
Villaverde Velo - José Villaverde
Velo: El 24 de
setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La
Corunya, Galícia)
el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde
Velo, conegut com Pepe Papeles.
Havia nascut el 12
de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya,
Galícia). Sos pares, jornalers, es deien Serafín
Villaverde i
Josefa Velo García. Quan tenia
15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller
d'imatges religioses. Més
tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de
Societats Obreres de
Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes,
organitzacions de
les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917
dirigí amb José Pasín
la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals
ambdós van ser
empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918
s'instal·là a
Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la
CNT (Congrés de la Comèdia),
celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el
Sindicat
de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de
Treballadors (UGT), el
juny de 1920 participà en el congrés d'aquest
sindicat socialista, on defensà
la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va
ser nomenat
secretari de la Federació de la UGT de Vigo i
participà en la fundació de
l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a
Gijón al I Congrés Nacional
del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors
del
periòdic ¡Despertad!,
i membre del
grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i
Eduardo Collado. El juny
de 1923 participà en el Congrés de la CNT de
Gijón. Destacà sobretot en la CNT
de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà
com a orador en
multitud de conferències i de mítings. Durant la
dictadura de Primo de Rivera
patí presó. En 1925, des de Vigo,
envià ajuda econòmica als presos a
través de La Revista Blanca.
Aquest mateix any va
ser present en la reunió constituent de la
Federació Marítima del Litoral
Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a
Santiago, en representació de
Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió
s'acordà pagar-li un sou perquè
dirigís el periòdic El
Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà
de l'edició de les obres
de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad!
de Vigo quan el periòdic català Solidaridad
Obrera fou suspès. En aquesta època va
fer de portaveu del grup
«Solidaridad», que encapçalava
Ángel Pestaña i Joan Peiró, en els
seus
enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Assistí al Ple
Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer
costat el complot de 1929 de
José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo
de Rivera. En 1930 epilogà el
llibre de Joan Peiró Ideas sobre
sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any
representà el Sindicat
de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També
en 1930 va fer
diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i
dirigí la reapareguda Solidaridad
Obrera de la Corunya. Entre
l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats
(Betanzos, Marín,
Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés
Nacional de Sindicats de la
CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de
1932,
com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de
1931 residí en la Corunya. En
1932, amb el patró de pesca Manuel Montes,
participà en el Congrés d'Armadors
de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la
Federació
Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seu
òrgan d'expressió Mar y
Tierra. En el Ple de Villagarcía
de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional
Galaica (CRG) de la
CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per
pressions de la FAI, que
l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats
–durant la seva gestió la CRG
passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis
acostades al
sector trentista i era molt amic
d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es
mostrà contrari a modificar les tàctiques
confederals. En 1933 publicà el fullet Pro
seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra
i Orobón Fernández.
L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del
Transport.
En aquesta època es mostrà favorable a
l'Aliança Obrera. En 1935 va ser
novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no
acceptà el càrrec.
D'antuvi pogué fugir de la repressió
desencadenada arran del cop feixista de
juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut
pels rebels quan es
reincorporava a la seva feina a la nova estació
ferroviària de la
Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar
l'organització
dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la
negativa
implicà la seva sentència de mort. Trobem textos
seus en La Calle, CNT,
El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,
Mar y Tierra, Sindicalismo,
Solidaridad Obrera, La
Tierra,
etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre
de 1936 a Oseiro
(Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap
destrossat, aparegué
l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El
seu important fons documental,
bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta
i conservat per sa família
durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la
Real
Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte
d'investigació històrica interuniversitari
«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A
la Corunya existeix un carrer
amb el seu nom. José Villaverde Velo (1894-1936) ***
Miguel Campuzano García - Miguel Campuzano García: El 24 de setembre de 1964 mor a Caracas (Veneçuela). Havia nascut el 29 de setembre de 1894 a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Sos pares es deien Lorenzo Campuzano Castro, tapisser, i Baltasara García Pobés. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre –fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. ***
José
María Puyol Albéniz -
José María Puyol
Albéniz: El 24 de setembre de 1964
–moltes fonts citen erròniament el 15 de
setembre– mor a Ieras (Provença,
Occitània) el periodista i militant anarquista
i anarcosindicalista José María Puyol y
Albéniz. Havia nascut el 16 de maig de 1882
–algunes fonts citen erròniament 1881 o
1883– a Lugo
(Lugo, Galícia)
–algunes fonts citen erròniament Cascante (Tudela,
Navarra) i Daimiel
(Ciutat Real, Castella,
Espanya)–,
on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat
destinat. Sos pares es
deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es
crià a Cascante, d'on era
natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela,
Navarra), on aconseguí
una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com
altres membres de sa
família –sa germana fou primera actriu d'una
reconeguda companyia teatral.
Emigrà a Amèrica i residí uns anys a
l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts
diuen que retornà en 1931 a la Península amb la
proclamació de la II República
espanyola, però el cert és que en 1921 residia a
Oviedo (Astúries, Espanya), on
aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el
processà per «injúries i
desacatament». Instal·lat a València
(València, País Valencià) en els anys
republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El
Liberal,
El Sol, etc.). Durant la
Revolució
espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina
(Blancho, Rodolfo
González Pacheco, Lanuza), col·laborà
en la premsa llibertària i fou, amb José
Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938).
També, amb José Pérez Burgos,
dirigí el
diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a
Almeria
(Andalusia, Espanya) Emancipación
(1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, aconseguí
embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) a bord del carboner britànic
Stanbrook cap a l'Àfrica
del Nord i
fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane,
Algèria). Posteriorment
residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida,
Algèria), on rebé el suport de
l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945
col·laborà en el periòdic
algerí Solidaridad Obrera,
òrgan del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En
aquesta època va fer
nombroses conferències tant a Alger com a
l'Agrupació Llibertària d'Orà
(Orà,
Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera
Camarero, José
Muñoz Congost, José Pérez Burgos i
Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va
publicar el fullet Prensa burguesa y
prensa proletaria. Cháchara por
acuerdo de los compañeros de Boufarik.
Fidel cervantista, el 18 de
novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia
d'inauguració d'una placa en
honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava
deixeble, a
la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa
d'evasió. Sobre
aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don
Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino.
L'estiu de
1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en
l'Exposició d'Art i
d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948
publicà la novel·leta Guingul
o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita.
Hospitalitzat a Orà després d'un accident,
marxà posteriorment cap a França i
passà
a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiena,
Occitània), organitzada per
l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els
companys ancians,
malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual
entrà a la llar
d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre
de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda
al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York
(Nova
York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va
col·laborar en nombroses
publicacions, com ara Acció
Sindical,
Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
Inquietudes, Nao,
Nosotros, Ruta,
Solidaridad Obrera, Suplement
Literari de Solidaridad Obrera, Umbral,
etc. Deixà inèdita una biografia, la primera
coneguda, de l'escriptor Pedro
Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres
conjuntes, va viure un
temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un
poema («Mariá Pujol»)
–Puyol publicà sobre Luis de Gálvez
nombrosos records en Solidaridad Obrera.
José María Puyol Albéniz va morir el
24 de
setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània) –el
certificat de defunció cita el seu domicili–
i
fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que
nombrosos companys
assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret
pel misticisme
i mai no havia deixat de ser catòlic. José María Puyol
Albéniz (1882-1964) ***
Necrològica
de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16 de
febrer de 1975 -
Mariano Pérez
Cortázar: El 24
de setembre de 1974 mor a Graulhet
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Mariano Pérez Cortázar. Havia nascut el 9
de setembre de 1901 a El Arenal (Àvila, Castella, Espanya).
Sos
pares es deien Francisco Pérez i Isabel Cortàzar.
Quan era molt jove emigrà a
França, on començà a militar en el
moviment anarquista. De bell nou a la Península,
visqué a Castella la Nova amb sa companya Petronila
Pérez
i sos tres
infants. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb
altres persones a la
serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va
ser encerclat per
les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit
en una cama i un
altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell
aconseguí trencar
el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i lluità al front de Madrid.
Arran dels bombardejos
franquistes, va perdre gairebé totalment
l'audició. En 1939, amb el triomf
feixista, passà a França i aconseguí,
gràcies a parlar bé el francès i
posseir
alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest
país abans de
la guerra, evitar els camps de concentració. Durant
l'Ocupació treballà de llenyataire.
Després de la II Guerra Mundial, s'establí a
Peiròlas (Llenguadoc, Occitània), on
treballà de
pelleter, i
milità en la Federació Local de Galhac
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on
finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya
franquista,
aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i
milità en la seva Federació
Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir
el 24 de
setembre de 1974 al seu domicili de Graulhet
(Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 6 de
desembre de 1981 - Ramón Sanz Almudébar: El 24 de setembre de 1981 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Sanz Almudébar. Havia nascut el 31 d'agost de 1909 a Abiego (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Sanz i Manuela Almudébar. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Durant la Revolució espanyola fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la col·lectivitat d'Abiego i fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on va caure presoner al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca (Aragó, Espanya) i després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on fou condemnat a 12 anys de reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó, Espanya) i a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a França, on treballà a les mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la feina patí un greu accident que el va disminuir considerablement. A començament dels anys setanta, fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan Torner, de la secció de Montalban (Guiena, Occitània) de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Jacinta Campos Tena. Ramón Sanz Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània). ***
Jordi
Juan Riquer, poc abans de morir, fotografiat per Mariano Planells
Cardona -
Jordi Juan
Riquer: El 24 de setembre de 1987 mor a Dalt Vila
d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor,
poeta, periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i
polític republicà
Jordi Gabriel Ramon Juan Riquer. Havia nascut el 13 de setembre
–algunes fonts
citen erròniament el 14 de setembre– de 1905 a
Dalt Vila d'Eivissa (Illes
Balears). Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i Jordina Riquer
Wallis. Fill
d'una família burgesa i tradicional, son pare, advocat i
escrivà, fou secretari
del Jutjat d'Eivissa. Va fer els estudis primaris i el batxillerat a
Eivissa,
però examinant-se a Palma (Mallorca, Illes Balears).
Més tard estudià Dret a la
Universitat de València (València,
País Valencià), carrera en la qual es va
llicenciar, però que mai no va exercir, i seguí
cursos de Filosofia i Lletres
en aquesta mateixa universitat. En aquests anys acadèmics
freqüentà els cercles
republicans, però cap el 1928 ja es declarà
anarquista i es vinculà a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no
s'afilià mai, ja que era
més del sector procliu a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El 25 de març
de 1930 formà part, com a vocal, del comitè
provincial d'Aliança Republicana d'Eivissa,
i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari. Entre 1930 i 1933
col·laborà en
el setmanari republicà eivissenc Proa,
publicació que dirigí accidentalment uns dies en
1933. El juliol de 1931 formà
part del comitè organitzador d'Acció Republicana
d'Eivissa i a partir del 20 de
desembre d'aquell any presidí el seu consell provincial
pitiús. El juliol de
1931 el diari La Voz de Ibiza
recollí
una entrevista seva on donava la seva opinió sobre el
projecte d'Estatut
d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i setembre de 1936
dirigí
l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia)
d'Eivissa, dependents de la Diputació Provincial. Abans
de la guerra civil va escriure una novel·la, La
família de Botino, però no s'ha pogut
salvar. A partir de l'11
d'agost de 1936, quan l'illa havia estat alliberada per les tropes
republicanes
encapçalades pel capità Alberto Bayo Giroud,
dirigí Diario de Ibiza i
comptà en la redacció Ramon Medina Tur, Vicent
Ferrer Sorà, els germans Joan Antoni i Àngel
Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va
condemnar durament els assassinats de 93 persones dretanes comesos el
13 de
setembre de 1936 al castell d'Eivissa per
«incontrolats» vinguts de la
Península. En recuperar l'illa les forces franquistes, se
n'anà cap a València
amb una petita embarcació des de Sant Antoni de Portmany
(Eivissa, Illes
Balears) i després a Barcelona. L'octubre de 1936 va
ingressar, com a
funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant càrrecs
en Sanitat i en
l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer
classes a ateneus
llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la
seva
novel·la de denúncia social, l'única
obra seva que ens ha arribat i la primera
novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica
obertament el gremi mèdic i
farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben
la medicina i
l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats.
En
aquests anys col·laborà en diferents
periòdics, com ara La Humanitat,
La Noche,
Solidaridad Obrera, Última
Hora, Unitat Obrera d'Eivissa,
La
Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure
pres al front de
l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i
més tard pel camp de
concentració de La Savina de Formentera («Es
Campament»). Jutjat en consell de
guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però
finalment van ser
commutades el 3 de març de 1941 per reclusió
perpètua. Al camp de concentració
de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes
passaven
per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant
així la vida de
nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar
en 1942, va ser traslladat a
la presó de València, d'on sortí
lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va
ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de
sergents i caporals
per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per
un delicte d'inducció a la
rebel·lió, amb l'agreujant de
reincidència, va ser condemnat a 15 anys de
presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un
total de 17 centres
penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre
ells Can Mir de
Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de
reclusió va escriure diverses
novel·les (El Buen Jesús,
Pasión nefanda, etc.),
però només n'han
quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes
particulars de
comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta
disciplina va entrar a
fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era
familiar, a
l'empresa de materials per a la construcció
«Suministros Ibiza», la primera que
hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la
presidència de Josep
Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una
pensió com a
exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta
institució, a més dels
salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va
perdre la
vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu
domicili de
Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella
familiar del
Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una
edició facsímil del
seu llibre Metges... o traficants?
i en
2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el
centenari del
seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre
biogràfic Jordi Juan Riquer
(1905-1987). També en ***
Necrològica
de Francisco Hervera Sanz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de març de 1989
-
Francisco Hervera
Sanz: El 24 de
setembre de 1988 mor a Binacet (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Francisco Hervera Sanz –el primer llinatge citat
erròniament Herbera en
la partida de defunció.
Havia nascut el 2 de
novembre de 1905 a Binacet (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien José
Hervera Citoler i Antonia Sanz Monter.
Quan era adolescent s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Duran la
Revolució fou un dels
animadors de la Col·lectivitat de Binacet, com a responsable
d'un grup de feina.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on continuà militant en
l'exili. El 30 de juliol de 1940 les autoritats franquistes el
condemnaren en
rebel·lia per «fugit» a una multa de
2.000 pessetes i a la inhabilitació
absoluta per vuit anys i un dia. Després de la mort del
dictador Francisco Franco,
retornà amb sa companya María Murillo Teres a
Binacet i
milità en la Federació Local de
Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Francisco Hervera
Sanz va morir el 24 de
setembre de 1988 al seu domicili de Binacet (Osca, Aragó,
Espanya) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Carlo
Oliva - Carlo Oliva: El
24 de setembre de 2012 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'escriptor, assagista,
periodista, traductor, professor, locutor radiofònic i
llibertari Carlo Oliva.
Havia nascut el 10 de juliol de 1943 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Es llicencià
en filologia clàssica de la mà de Raffaele
Cantarella i a partir de 1967
començà a ensenyar literatura antiga i moderna en
alguns instituts de la
perifèria milanesa fins que acabà en l'Institut
Parini de Milà, on passà els últims
13 anys de docència fins el 1990. Apassionat per
l'ensenyament, s'ocupà de
problemes docents, des de l'escola a la problemàtica
juvenil, col·laborant en
diferents publicacions (Il Corriere della
Sera, Golem l'Indispensabile,
Linus, Ombre
Rose, Quaderni
Piacentini, etc.). Durant la seva joventut
participà activament en el
moviment estudiantil, milità en el Partit Radical i, a
principis dels anys
setanta, en Lotta Continua (LC, Lluita Continua). També
combaté en els fronts
antimilitarista i anticlerical. A partir de 1986
col·laborà assíduament en la
publicació anarquista A-Rivista
Anarchica.
Formà part de la directiva de la Societat de Cultura
Metodològica-Operativa, al
costat del seu amic Felice Accame. Amb Accame portà durant
més de vint anys el
programa «La caccia, caccia all'ideologico
quotidiano», retransmès per Radio
Popolare. En la mateixa cadena radiofònica portà
el programa «Gialloliva», on
comentà llibres de novel·la negre,
policíaca i de misteri, gènere del qual era
un apassionat i del qual traduí a l'italià
nombroses autors (James Crumley, James
Ellroy, Richard Ford, Jim Harrison, Jim Thompson, George Dawes Green,
etc.). En
1993 publicà, amb Massimo Cirri i Sergio Ferrentino, el
llibre Il misterio del vaso cinese,
que tingué
un gran èxit i va ser publicat en còmic en la
revista Linus i emès
radiofònicament en 17 episodis per Radio Popolare.
Trobem articles seus, algunes vegades fent servir el
pseudònim Orbilius, en
nombroses publicacions
periòdiques, com ara Liberazione,
M. La rivista del mistero, Nuovi Argomenti, S,
etc. És autor d'Il
movimento studentesco e le sue lotte (1969, amb Aloisio
Rendi), Il caso del nastro mancante
(1988, amb
Massimo Bonfantini), I maestri del giallo
(1990, amb Massimo Bonfantini), Tra di
noi. Storie di sorpannaturale urbano (1992), Il
caso del nastro mancante (1992, amb Massimo A. Bonfantini), Un autre monde (2000), Storia
sociale del giallo (2003), Giallo
popolare. Il poliziesco alla radio
(2013, pòstum), etc. Malalt, hagué de patir
nombroses hospitalitzacions. Carlo
Oliva va morir durant la nit del 23 al 24 de setembre de 2012 a la
Clínica Capitonio
de Milà (Llombardia, Itàlia). ---
|
![[23/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/09]") |
|
![[25/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/09]") |
|
|
| Actualització: 13-03-24 |