|
---
Anarcoefemèrides
del 24 d'octubre Esdeveniments
Capçalera del primer número d'Il Ribelle - Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915. ***
- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència «antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el «neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico. ***
Portada de Violeta - S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder. ***
Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 22 d'octubre de 1937 - Homenatge a Cortiella:
El 24 d'octubre de 1937 se celebra al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya)
un homenatge a l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, mort l'estiu
d'aquell any. L'acte, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los
de Hoy» i presidit per Antonio Salud, tingué la intenció de divulgar la vida i
la obra de l'homenatjat aprofitant l'avinentesa del canvi de la plaça barcelonina
dels Àngels que prengué el nom de plaça Felip Cortiella. Aureli Cortiella
Martret, fill de l'homenatjat, i Miquel Guinart Castellà parlaren de la vida i
de l'obra de Felip Cortiella, amb la col·laboració de destacats músics,
cantants, rapsodes i actors, com ara Josep Aimerich, Joan Batiste, Mariano
Briones, Mariano Callejas, Emilio Peradalta, Joaquín Pérez, Araceli Ratero,
Ofèlia Vicenç i Consuelo Ybrán, entre d'altres. Felip Cortiella i
Ferrer (1871-1937)  Naixements
Fotografia
policíaca d'Auguste
Percheron (21 de març de 1894) - Auguste Percheron:
El 24 d'octubre de 1837 neix a
Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista
Auguste Henry
Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène
Percheron, botiguer de
novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi
freqüentà
els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881
participà en una reunió
del Comitè de Dones, al número 49 del carrer
Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la
Femme i en el qual va
participar Louise Michel. També
freqüentà els grups anarquistes, com ara
«Les
Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe
Cosmopolite», «Groupe de Propagande
"Les Égaux"», «Les Libertaires
Ardennais», «Ligue des Antipatriotes».
Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari
«La Marotte». Durant la
primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament
abusiu de Gustave
Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a
l'asil de
Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de
1890 es guanyava la vida revenen
draps i com a escrivent públic. Les seves cançons
llibertàries es van publicar
en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote
(1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire
(1891), de Gwened
(Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó
anarquista Les briseurs
d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le
Père Peinard i
que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de
cançons, i d'Enfants
de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut
el 21 de març
d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre
antropomètric
del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat
–reconegué ser
anarquista, però «teòric
simplement»– i l'endemà tancat a la
presó parisenca de
Mazas sota l'acusació d'«associació
criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser
posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu
domicili, al número
21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament
detingut pel
mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de
1894 va
ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola
degradà la
seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà,
amb un centenar de
companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista
Édouard
Grange, aleshores deportat a la colònia
penitenciària de Caledònia. El seu
últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus.
Auguste Percheron va morir el
21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París
(França). ***
Alexandra
David-Néel - Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse. ***
Notícia
de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de
novembre de 1911 - Paul Mailfait:
El
24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville
(Ardenes, França) el
militant
anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François
Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer
ferrer,
calderer i
ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de
presó, que purgà l'1
de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes
als Magasins Réunis
de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran
Paulin i Edmon
Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren
tassons i l'aparador de
l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de
presó tots tres.
El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de
presó per cops.
Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista
«Les Sans-Patrie» (Els Sense
Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29
d'abril de 1892, en
el marc de la repressió desencadenada contra el moviment
anarquista sota
l'acusació d'«associació
criminal», tres membres de «Les
Sans-Patrie» van ser
detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort,
pogué fugí pels
pèls de la detenció i es va refugiar a
Bèlgica on ja es trobava son germà, que
havia estat inculpat de «complicitat de
deserció». Finalment, el 6 de maig de
1892 va ser detingut a Charleville, però durant el
procés va ser exculpat i el
15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a
vuit
dies de presó per «violència i
rebel·lió contra un agent». El setembre
de 1911,
durant les manifestacions contra l'encariment de la vida,
provocà un aldarull al
carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les
tropes i a
assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos
mesos de presó
preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Charleville a sis mesos de presó per
«provocació al pillatge».
Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa
de
Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923
s'instal·là a
París (França) i fou pare de set infants.
Desconeixement la data i lloc de la
seva defunció. ***
Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH] - Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966) ***
Clovis
Trouille - Clovis Trouille:
El 24 d'octubre
de 1889
neix a La Fère (Picardia, França) el
pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats,
es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905
entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia,
França), on restà durant cinc anys. En 1907
guanyà el Primer Premi de Belles
Arts d'Amiens per la seva obra La jeune
fille blonde.
Començà com a
il·lustrador publicitari i de moda de la casa
Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local.
Després de set anys
fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als
fronts de
Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es
declarà
anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen
(Illa
de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb
qui
tindrà dues filles, i s'instal·là
a París (França), on treballà a partir
de 1925 i durant 35 anys com a
maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de
Pierre Imans. Durant el
seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc
usual, com ara
l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme;
ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el
polític, el de
l'Església catòlica, el burgès, el de
l'Estat, etc.). En la seva pintura
s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a
l'art
surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per
André Breton i per Salvador Dalí.
En 1930 una de les seves obres, Remembrance,
va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors
Revolucionaris i el desembre
de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la
revista Le surréalisme au service
de la révolution. Entre 1933 i 1935 i
entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels
Independents i dels
Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme.
Déclaration
préalable, que es publicà en Le
Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948,
1949 i 1959),
acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art
del Renaixement.
La seva obra també es va veure influenciada per la
«cultura de masses»,
especialment pel còmic i el kitsch,
i
és un clar antecedent del pop art.
Va
ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus
quadres. En
1947 participà en l'Exposició Internacional
Surrealista a la Galeria Maeght de
París (France) i en 1963 realitzà la seva primera
exposició en solitari en la
parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan
s'inspirà en una de les
seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda
Oh! Calcutta!, joc de paraules amb
«Oh
quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va
morir el 23 de setembre –algunes fonts
citen erròniament el 24
de setembre– de 1975 al Centre
Hospitalari «Maison Blanche» de
Neuilly-sur-Marne (Illa
de França,
França). En 2002 el
cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films
de vampirs, evocà
Trouille en la seva pel·lícula La
fiancée
de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició
antològica al Museu de
Picardia d'Amiens. Clovis
Trouille
(1889-1975) ***
Filippo
Filippetti - Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). ***
- Gregorio Jover Cortés: El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic. Gregorio Jover Cortés (1891-1964) ***
Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924 - Charles Chauvin: El
24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el
propagandista
anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles
Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor.
El març
de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes
va ser detingut per
«apologia del crim amb finalitat de propaganda
anarquista» juntament amb el
llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de
l'Assistència Pública, actor
de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el
número del 9 de
març de Le Libertaire
l'article «Pour
Germaine Beront, faisons la connaître et aimer».
Jutjats ambdós el 25 d'abril
de 1923 pel XI
Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès,
van ser condemnats per «apologia del crim» a sis
setmanes de presó i a 50
francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de
1923,
fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal
Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de
Germaine Berton, assassina
de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile
Cottin, magnicida frustrat de
Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a
sis mesos de presó i
a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI
Tribunal
Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de
multa, juntament
amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de
l'amnistia
publicat en Le Libertaire entre el
27
de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de
presó i a
100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb
Gaston Meunier,
Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin),
a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en
solidaritat amb
l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand,
empresonada per
«antipatriota» i per apologia a la
deserció i aleshores en vaga de fam. El 30
de març de 1924 va ser condemnat en absència a
vuit mesos de presó i a 50
francs de multa per «provocació de militars a la
desobediència i apologia del
crim» a resultes de dos articles publicats el març
de 1923 en Le Libertarie, pena que
fou reduïda a
quatre mesos en l'apel·lació.
Posteriorment va ser gerent de La Revue
Anarchiste (1929-1936), fundada
a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota
organització
llibertària. La darrera part de sa vida treballà
de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938
a l'Hospital Tenon
de París (França). ***
Propaganda
de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin - Louis Descarsin:
El 24 d'octubre de
1895 neix al X Districte de París (França)
l'anarquista i
pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els
pseudònims Le Liseur i Jean.
Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i
el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave
Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la
parella celebrat al III Districte de París. Es
guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i
milità en el Sindicat de
Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides
campestres
organitzades a la regió parisenca pel grup «Les
Amis de ce qu'il faut diré»
del XX Districte de París i en el seu grup
teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent
del
periòdic parisenc Le Jornal du
Peuple,
dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919
col·laborà en Le
Libertaire, especialment en la rúbrica
«Livres-Revue-Journaux», i
també sota el pseudònim Le
Liseur a
partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la
«Llibreria Social»,
al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de
París, important
organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants
anarquistes.
Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault
com a administrador del
periòdic parisenc Propos Subversifs,
una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les
conferències de Sébastien Faure.
El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le
Meillour i Émile
Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels
oradors del míting
contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a
denunciar el
sabotatge a la manifestació a favor dels militants
italoamericans Nicola Sacco
i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou
l'administrador de la sèrie
«Bibliothèque de Propagande Anarchiste»,
que
publicà almenys set fascicles i estava lligada a les
«Editions de la Librairie
Sociale». Partidari de la fórmula «Tot
als sindicats, res als organismes
centrals», es mostrà favorable a
l'adhesió a la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió
Anarquista Comunista (UAC), s'oposà
a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per
Piotr Arshinov i
Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va
ser l'administrador d'alguns
números de La Revue Anarchiste,
òrgan
de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es
casà al XX Districte de París amb la jornalera
parisenca
Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al
número
41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène
Haussard,
signà un article en defensa
dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el
número del 6 d'abril de 1923 de Le
Libertaire. Entre el 26 i el 27 de
novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA,
celebrat a Villeurbanne (Lió,
Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II
Congrés de l'UA, celebrat
a Levallois-Perret (Illa de França, França), on
presentà l'informe financer de
la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV
Congrés de l'UA,
celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les
funcions
d'administració davant la seva negativa a assistir a les
convocatòries del
consell de la llibreria; també assistí entre l'1
i el 3 de novembre de 1924 al
Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2
de novembre de 1925 al Congrés
de Pantin (Illa de França, França), on va fer
adoptar la proposició de
l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial
de Le Libertaire en
ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail
Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus
Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis
Anderson com
«ultra pacifista», acabà deslligant-se
dels cercles anarquistes. En els anys
trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la
II Guerra Mundial
treballà a Alemanya i patrocinà la
col·laboració, treballant per a la revista de
propaganda nazi Signal.
Després de la
guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva
conducta amb un any de
retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5
d'octubre de 1940 la
votació d'una moció contra la negativa a
contractar companys jueus, moció que
va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir
el 4 de juny –algunes fonts citen
erròniament el 6 de juny–
de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França,
França). ***
Ana
María Cruzado Sánchez - Ana María Cruzado
Sánchez: El
24 d'octubre de 1907 neix a La Carolina (Jaén,
Andalusia, Espanya) la militant anarcosindicalista Ana
María Cruzado Sánchez.
Filla d'una família militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), sos pares es deien Catalino Cruzado
Guillén, jornaler, i Alejandra Sánchez
Sánchez. De
petita va emigrar amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Treballà a
fàbriques de sabates i en el sector tèxtil i en
1923 s'afilà en el
Sindicat del Vestir de la CNT de Barcelona. En
1936 milità en les Joventuts
Llibertàries, on conegué el
seu futur company, el militant anarcosindicalista Antonio Zapata
Córdova
(1908-2000). A punt d'acabar la Guerra Civil, en febrer de 1939, es va
exiliar
a França i va ser internada en un camp de
concentració. Posteriorment
visqué a Font-romeu (Alta Cerdanya, Catalunya
Nord) i Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En 1945 retornà
clandestinament a la Península, amb sos dues nines, i va ser
detinguda.
Un cop
alliberada va seguir
militant en la CNT clandestina a Barcelona i serà de bell
nou detinguda. En
1946 s'exilià definitivament a França i es va
instal·lar a Tolosa de
Llenguadoc, on va participar en el moviment llibertari fins el seu
final. Ana María Cruzado Sánchez va morir el 26
d'agost de 1982 a la
Clínica Monié de Vilafranca de
Lauragués (Llenguadoc, Occitània) i va
ser incinerada a Còrnebarriu (Llenguadoc,
Occitània). Son
germà, Alfonso Cruzado Sánchez (La Carolina, 1910
- Barcelona, 1983), fou
militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona. Antonio Zapata Córdova (1908-2000) ***
Necrològica
de Rafael Espigares Ávila apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 26 de
novembre de 1985 - Rafael Espigares Ávila: El 24 d'octubre de 1908 neix a Macarena (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Espigares Ávila, conegut com Virtuoso. Sos pares es deien Fructuoso Espigares i María Ávila. Pagès de professió, quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries del seu poble natal i aquest mateix any col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar de juliol de 1936, aconseguí fugir de Granada, ocupada pels feixistes, i passar a zona republicana. Immediatament es presentà voluntari com a milicià i lluità als fronts d'Andalusia i d'Extremadura. El 24 de novembre de 1938 va ser nomenat comissari polític delegat de la Companyia 308. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Jutjat en consell de guerra a Granada, va ser condemnat a mort per «rebel·lió», però la pena va ser commutada per la de 30 anys de reclusió. Després de passar per diverses presons (Granada, Salamanca, Toro, Galícia i Carabanchel). El març de 1946, quan estava al penal de les mines de wolframi de Casaio (Carballeda de Valdeorras, Ourense, Galícia), se li va concedir la llibertat provisional i va ser alliberat el febrer de 1947. Després d'un temps en la clandestinitat, en 1948 passà a França, on visqué a Le Coteau (Roine-Alps, França) i milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. En 1949 sa companya Rosario Medina i ses dues filles es reuniren amb ell. Rafael Espigares Ávila va morir el 21 d'agost de 1985 a l'Hospital de Roanne (Roine-Alps, França). Sa filla Azucena Espigares Medina també fou una destacada militant llibertària. ***
Lorenzo
López Noguero - Lorenzo López Noguero: El 24 d'octubre de 1923 neix a Nantes (Bretanya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés, Fernando i El Chaval). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida. ***
Mark Haldimann - Mark Haldimann: El 24 d'octubre de 1954 neix a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del «Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressió Noir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits. Defuncions
Notícia d'una de les condemnes d'Adolphe Defreville apareguda en el diari parisenc La République Française del 28 de febrer de 1889 - Adolphe Defreville: El 24 d'octubre de 1910 mor a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Adolphe Hippolyte Defreville. Havia nascut el 19 d'agost de 1854 a Vinneuf (Borgonya, França). Sos pares es deien Louis Pierre Prosper Defreville, perruquer i després xofer dels ferrocarrils de Lió (Forenz, Arpitània), i Joséphine Denis. Es guanyà la vida com a jornaler i fent sabatilles. El 26 de desembre de 1876 es casà a Troyes (Xampanya, França) amb la jornalera Augustine Bonnetot. En aquesta època vivia al número 51 del carrer del Temple de Troyes. Va ser jutjat set o vuit vegades per robatoris de menjar i per fugir sense pagar dels restaurants. En aquests anys formà part dels grups anarquistes de Troyes. El 27 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes, juntament amb cinc companys (Louis Baudoin, Louis Dumay, Charles Morève, Henri Poujol i Albert Pouard), a sis mesos de presó i a 16 francs de multa per cops al comissari central de policia i al guardià de la pau Cligny durant una manifestació obrera anarquista celebrada tres dies abans. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Saint-Aventin de Creney-près-Troyes (Xampanya, França). El juliol de 1892 va ser denunciat per ultratjar i amenaçar el guardià de la pau Douine. El 7 de maig de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis dies de presó per cops i ferides a una veïna seva anomenada Degoissey. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Saint-Lambert de Troyes i ja portava 13 condemnes. L'abril de 1898 marxà cap a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) amb la finalitat de liquidar l'herència paterna. Instal·lat a París (França), treballà d'ensostrador amb l'empresari Mauduit. El 18 d'agost de 1900 assistí a una conferència de l'anarquista Liard-Courtois a Troyes. En la indigència, el 20 d'octubre de 1910 Adolphe Defreville va ser recollit gairebé mort per dos agents en un banc quiosc de tramvies de la Porta d'Arras de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); portat al metge Warin, el diagnosticà «misèria psicològica» i va ser admès a l'Hospital de la Caritat de Lilla, on hi va morir quatre dies després, el 24 d'octubre de 1910. ***
Foto
policíaca de François Hénon (2 de
juliol de 1894) - François
Hénon: El
24 d'octubre de 1911 mor a París (França)
l'anarquista François Héno. Havia
nascut el 7 de maig de 1842 a Lió (Arpitània).
Sos pares es deien Corneille
Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise
Victorine Richelet. Es guanyava
la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27
de setembre de
1873 es casà al XII Districte de París amb la
modista Marie Mélanie Nicolas,
amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194
del carrer Charenton. El 14
d'octubre de 1879 assistí a una reunió del
Comitè Socialista del XII Districte,
celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66
del carrer de Charenton, on es
creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats
i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg
de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de
París i
amb la dona de Louis Galland, gerent de Le
Père Peinard, va crear l'anarquista
«Comitè Revolucionari per la Vaga dels
Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà
l'anarquista Alphonse Jamard,
que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de
Ville-Évrard a
Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França),
després d'haver estabornit dos guardes
a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra);
l'1 de
novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a
París, on
immediatament s'adherí al grup anarquista animat per
Émile Digeon i passà a
viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al
número 46 del carrer de Lió,
al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del
barri de
Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a
París, ordenà la seva
detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon
dematí, el comissari i diversos
agent de policia entraren al domicili de François
Hénon i trobaren Jamard,
maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic
anarquista; detingut, va
ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França). El 14 de novembre de 1883 publicà un
comunicat en Le Cri du Peuple on
defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una
bomba esclatà al domicili del comissari Cotton
d'Englesqueville, al carrer
Crozatier, però l'explosió no ferí
ningú, encara que si va danys importants a
l'immoble. L'endemà, François Hénon va
ser detingut per mor de les amenaces que
havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de
Mazas. En
l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un
revòlver, que ja havia estat
trobat en una perquisició anterior i que se li havia
retronat, ja que era d'un
calibre tolerat per a la defensa personal. Cotton
d'Englesqueville també va detenir
l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel.
Després de 12 dies
de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i
Hénon va ser posat en
llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió
celebrada al gimnasi
Tournayre, al número 66 del bulevard
Ménilmontant, va ser detingut amb
l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La
Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del
grup
anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885
visità a la
presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a
tres mesos de
reclusió. En aquesta època vivia al
número 38 bis del carrer Traversière. El 25
de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en
una
baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887
participà en les reunions del grup
anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al
número 195 del bulevard de
Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat
grup, parlà sobre
l'escorcoll fet a les oficines de Le
Révolté, a resultes de diverses
explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de
febrer de 1887, després de la reunió, el grup
«Le Drapeau Noir» va anar a la
tomba de Jules Vallès i al «Mur dels
Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on
diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887
proposà l'edició de
butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la
finalitat que fossin declarat
nuls i posà el problema del finançament de la
impressió d'aquestes butlletes.
Els confidents policíacs també l'identificaren en
les reunions del grup
anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de
1893, segons un informe
policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de
Policia, vivia al
número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan.
El 26 de desembre
de 1893 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes. L'1 de juliol
de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser
escorcollat
sense cap resultat, però va ser detingut, fixat
l'endemà en el registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per
«associació criminal». Al final de sa
vida vivia casat amb Louise Bonneville al
número 8 del passatge Abel Leblanc. François
Hénon va morir el 24 d'octubre de
1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París
(França). ***
Mario
Lami - Mario Lami: El 24 d'octubre de 1930 mor a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Havia nascut el 9 de gener de 1887 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta –que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri– i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per «atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per «homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó –morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses– i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 24 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1930 al seu domicili de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França). ***
Bruno Gualandi al front d'Osca (1936) - Bruno Gualandi: El 24 d'octubre de 1936 cau abatut a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Bruno Gualandi. Havia nascut el 5 de maig de 1905 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent, participà en els «Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de 1920 a Bolonya. En 1921 s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es guanyà la vida com a obrer de la construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva participació en la lluita contra l'ascensió del feixisme, emigrà clandestinament a França, on fou expulsat. També expulsat de Bèlgica i de Luxemburg, es refugià a Suïssa i després retornà a França. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti, entrà a formar part de la centúria «Camicie Rossi» (Camises Roges), agrupació paramilitar antifeixista creada a França per si calia intervenir a Itàlia. El 2 de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer va ser condemnat a 18 mesos de presó per «cops i ferides». Refugiat al Saarland alemany, trobà feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb altres companys, entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de Seraing (Valònia, Bélgica), sempre sota vigilància policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria Zazzi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. En 1930 passà a França sota falsa identitat. Reconegut, va ser detingut i l'any següent va ser condemnat a París a vuit mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i s'instal·là a Arcueil (Illa de Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat militant Giuseppe Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una reunió a Fontenay-sous-Bois amb vistes a republicar Umanità Nova i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani, Ulisse Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres, marxà a Espanya on, segons la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un «espia feixista». El 24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre mesos de presó i el 9 de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a la disposició d'expulsió». El 2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe Tantini, Equo Giglioli, Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate Franchi, etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya) s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». El 28 d'agost participà en els combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno Gualandi, quan portava aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat aïllats en una posició avançada a Tardienta, al front d'Osca, (Aragó, Espanya), va caure abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front. ***
Notícia
de la detenció del Comitè Regional de Llevant
apareguda en el diari madrileny El Sol del 21 de
desembre de 1933 - Melecio Álvarez Garrido: El 24 d'octubre de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Sinesio Álvarez Garrido. Havia nascut el 21 de març de 1896 a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Sos pares es deien Anastasio Álvarez Bastillo, practicant de cirurgia, i Inés Garrido Mansilla. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per «reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón –la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre –algunes fonts citen el 20– de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare. ***
Filippo
Pernisa - Filippo Pernisa: El 24 d'octubre de 1943 mor a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Havia nascut el 14 de gener de 1878 a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Pernisa i Luigia Cavallini. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche. ***
Vincenzo
Lama - Vincenzo Lama: El 24 d'octubre de 1961 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Havia nascut el 5 de desembre de 1866 a Faenza (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per «associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un «anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.
Cipriano Mera ja
ancià a París - Cipriano Mera Sanz: El 24 d'octubre de 1975 mor a Saint Cloud (Illa de França, França) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Havia nascut el 4 de novembre de 1897 a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya). Sos pares es deien Vicente Mera, paleta i caçador furtiu, i Guillerma Sanz. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una «columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia –cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Sa companya fou Teresa Gómez Sobrino. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'Hospital Hugueni (Quatre Villes) de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida. ***
Necrològica
de Valeriana Adrados apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de desembre de 1984 - Valeriana
Adrados: El 24 d'octubre de 1984 mor a
Brussel·les (Bèlgica)
l'anarcosindicalista Valeriana Adrados. Havia nascut cap el 1905.
Companya de
l'anarcosindicalista Manuel Garrido Páez, qui en el moment
del cop militar
feixista de juliol de 1936 es trobava empresonat esperant judici i que
restà
fins als anys cinquanta reclòs. Sota el franquisme ella
participà activament en
la clandestinitat confederal i especialment en
l'organització del suport als
presos. Quan son company aconseguí en 1958 la llibertat
provisional, ambdós
passaren clandestinament a França. Anys després,
la parella s'instal·là a
Bèlgica, on milità en la Federació
Local de Brussel·les de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). ***
Manuel
Huet Piera (1938) - Manuel Huet Piera:
El 24 d'octubre de 1983 mor a Lleida
(Segrià, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifranquista
Manuel Julià Huet Piera –algunes fonts citen
erròniament
el segon llinatge com Riera–,
conegut com El Murciano. Havia nascut el 3 de
febrer de 1907 a
Aiora (Vall de
Cofrents, País Valencià). Fill d'una
família burgesa, sos pares es deien Manuel
Huet i Maria Piera. Va fer de taxista i de mecànic a
Barcelona (Catalunya) i
residí al Poblenou, on milità en el seu Ateneu
Cultural i en el Sindicat del
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Membre de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), a finals de juny de 1935 va ser
detingut, amb altres
companys, acusat de ser el xofer i principal organitzador d'un grup
d'atracadors anarquista. Durant els primers mesos de la guerra civil
formà part
dels anomenats «Nanos d'Eroles», grup encarregat de
la vigilància a la rereguarda
catalana a les ordres de Dionís Eroles Batlle, responsable
d'Ordre Públic i de
la policia en nom de la CNT en la Junta de Seguretat Interior i en la
Direcció
dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya.
Les detencions
arbitràries i excessos d'aquests «Nanos»
van motivar la protesta de la
Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona.
Després va fer la
guerra civil d'aviador en el Departament d'Aviació del
Comitè Central dels
Consells d'Obrers i Soldats, bombardejant posicions enemigues al front
d'Aragó,
i acabà la contesa amb el grau de capità del VII
Batalló de Transports de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
El gener de 1937 entrà en la FAI
de Barcelona enquadrat en el grup «Fructidor»,
format per militants del
Sindicat de Transport i d'Alimentació de la CNT, i
posteriorment en el grup
«Los Iconoclastas». El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet,
participà en l'evacuació de ferits i de part del
Tresor Artístic Nacional
espanyol cap a França. Visqué amb José
Vidal Coma (Vidalet) a Perpinyà,
Bordeus, París i Besiers. Després creà
el grup «Antena Marítima» que
s'uní a la
xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco
Ponzán Vidal,
encarregant-se de la sortida per mar de companys compromesos des de la
seva
base naval a Seta (Llenguadoc, Occitània). El setembre de
1940 fou detingut,
però va ser alliberat pels seus coneixements de
mecànica naval. Embarcat, pogué
viatjà a diversos indrets (Anglaterra, Lisboa, Casablanca,
Barcelona, València,
etc.) aprofitant l'avinentesa per traslladar perseguits pels nazis per
a la
xarxa Ponzán i per a realitzar missions
orgàniques confederals. El març de
1943, quan fou descobert, s'amagà a Viena fins el maig de
1944 quan de bell nou
retornà a París i participà en els
combats –lluita contra els alemanys davant
l'Assemblea Nacional de França– per l'alliberament
de la capital. En aquests
anys participà tant en la Resistència francesa
(xarxa «Pat O'Leary») com en
diversos grups d'acció confederals. Amb François
Gérard Vogel (El Rubio),
a les ordres de Français Robert Terres (El Padre),
muntà una important
subxarxa d'evasió a la frontera. En l'exili
francès milità en la Federació
Local de la CNT de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on va fer costats
els
grups d'acció guerrillers llibertaris que s'internaven a
Catalunya. La seva última
residència fou a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Manuel Huet Riera va
morir el 24 d'octubre de 1983 –algunes fonts citen
erròniament 1984– a la
Residència Sanitària de Lleida
(Segrià, Catalunya), després d'haver patit un
accident de circulació, i va ser enterrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Foto
policíaca d'Ermanno Diana (Niça, juliol de 1935) -
Ermanno Diana: El
24 d'octubre de 1985 mor a
Niça (País
Niçard, França)
l'anarquista
Ermanno Orfeo Amus Diana –el seu nom també citat Ermando.
Havia nascut el 15 de
setembre de 1895 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia).
Sos pares es deien Eugenio Diana i Berberina Pozzi. Quan tenia cinc
anys sos
pares es traslladaren a Savignano sul Rubicone
(Emília-Romanya, Itàlia). De son
pare va rebre una educació socialista
revolucionària, que ell orientà cap a
l'anarquisme. Es guanyà la vida treballant de paleta. En
1917 s'instal·là a
Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia). El 28 de febrer
de 1921, durant una breu
estada a San Mauro Pascoli (Emília-Romanya,
Itàlia), participà en una manifestació
que acabà en un enfrontament amb la policia i en el qual va
morir un comandant
dels carrabiners de Savignano sul Rubicone; denunciat el 21 de setembre
d'aquell any per complicitat en aquesta mort, va ser absolt pel
Tribunal
d'Apel·lació de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. En
1923
obtingué el passaport i emigrà legalment a
França juntament amb sa companya,
Emma Pascuala Dellamotta, i son germà Vittorio Diana (Victor
Diana), també anarquista. A Niça
(País Niçard, Occitània)
creà
una empresa de construcció, que reeixí
força, i visqué a Le Vallon Obscur de
Niça, on es feien reunions anarquistes al seu domicili. Fent
petits viatges, es
relacionà amb els cercles anarquistes de diverses poblacions
occitanes (Toló,
Marsella, etc.), fet que va atreure les sospites de les autoritats
franceses i consulars
italianes. En 1928 va ser inscrit en el registre de la policia
ferroviària de
fronteres. En la tardor de 1929, el Consolat General
d'Itàlia a Niça va
proposar la seva expulsió de França, juntament
amb altres subversius sospitosos
de fer possibles atemptats. El 15 de setembre de 1935, juntament amb
Angelo
Montacci, Domenico Nanni i altres exiliats italians,
participà en una reunió
nocturna a Vilafranca de Mar (País Niçard,
Occitània) a l'aire lliure amb la
finalitat de fer balanç de la situació a resultes
de la nova política que la
Unió Anarquista Italiana (UAI) engegava, fins aleshores
massa lligada a la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home) i a Giustizia
e Libertà (GL), i amb la intenció de preparar el
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que s'havia de
celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França,
França). El 20 de
desembre de 1939 va ser detingut per la policia francesa sota
l'acusació de
«propaganda anarquista encaminada a accions terroristes en
territori francès» i
tancat al camp de concentració de Vernet. El juny de 1941 va
ser repatriat a
Itàlia i detingut per la policia feixista acusat d'estar en
estret contacte amb
membres de comitès secrets de propaganda antifeixista. Per
aquest motiu, el 13
de juliol de 1941 se li va decretar el confinament per dos anys a
Rotonda (Basilicata,
Itàlia). El 27 de maig de 1943 va ser alliberat i amb
assignació de residència
a Rimini. Durant la postguerra, per dificultats econòmiques
i laborals, retornà
a França, on continuà militant en el moviment
anarquista. Ermanno Diana va
morir el 24 d'octubre de 1985 a l'Hospital Cimiez de Niça
(País
Niçard, França). ***
Necrològica
de Ramón Royo Alfonso apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de gener de 1986 -
Ramón Royo Alfonso:
El 24 d'octubre de 1985 mor
a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista
Ramón Víctor Royo Alfonso. Havia nascut el 6
de març de 1907 a Oliete (Terol, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Francisco Royo i Justa
Alfonso. Començà a militar en
l'adolescència en el moviment llibertari
i
durant la guerra contra el feixisme ocupà càrrecs
de responsabilitat en
les
milícies confederals. L'estiu de 1937, quan la
reacció estalinista
contrarevolucionària, va ser detingut per les tropes
comunistes. En
1938 la
Federació Regional de la Indústria del Paper i de
les Arts Gràfiques de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) li va publicar a
València
(València,
País Valencia) el llibre ¡Donostia!
Estampas de la sublevación militar en los cuarteles del
barrio de Loyola (San
Sebastián). Drama histórico en un
prólogo y siete estampas, dividido en dos
jornadas.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser
internat en diversos camps de concentració i
passà per les Companyies
de
Treballadors Estrangers (CTE). Retornà clandestinament a la
Península
per participar
en la lluita antifranquista, però va ser detingut, jutjat i
condemnat a
una
llarga pena de presó de la qual purgà set anys a
la Presó Model i al
penal de
Burgos (Castella, Espanya). Un cop lliure retornà
clandestinament a
França, on
continuà militant en la CNT de Perpinyà. Sa
companya fou América María
Seral Sierra. Després de patir una embòlia
cerebral que el deixà
molt disminuït, Ramón Royo Alfonso va morir el 24
d'octubre de 1985 a
l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània).
***
Elio
Vimini fotografiat per Merlin (Tolosa, 1938) - Elio Vimini: El 24
d'octubre–algunes fonts citen
erròniament el 28
d'octubre– de 1986 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista i resistent
antifeixista Elio Edmondo Gaspare Vimini, també conegut com Elio
Wimini. Havia nascut el 18 de maig
–algunes fonts citen
erròniament el 13 de maig– de 1906 a Pesaro
(Marques, Itàlia).
Sos pares es deien Augusto Vimini i Caterina Smacchia. Va anar a escola
fins als 14 anys i
després es guanyà la vida fent
pasta alimentària, ben igual que son pare.
L'agost de 1930 va
ser condemnat a sis mesos de presó per «ofenses al
Duce». En 1932 passà clandestinament
a França i s'establí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de pintor en
la construcció i freqüentà els cercles
anarquistes. L'Organizzazione per la
Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a la Vigilància
i la Repressió de l'Antifeixisme) emeté una ordre
de busca i cerca al seu nom.
El 28 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Tolosa a
tres mesos de presó i a 50 francs de multa per
«cops i ferides» durant una
vaga. El setembre de 1936 marxà cap a Espanya per a lluitar
contra el feixisme
com a milicià i s'enrolà en la III Companyia del
«Batalló Garibaldi», lluitant
al front de Madrid (Cerro Rojo, Casa de Campo i Pozuelo de
Alarcón). L'1 de
desembre de 1936 va ser ferit per metralla a la base del crani a
Pozuelo de
Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) i patí una
trepanació. Un cop guarit, passà
a la «Brigada Garibaldi» fins a finals de 1937 que
retornà a França. S'establí
de bell nou a Tolosa, a casa de sos pares, al número 9 del
carrer Cantegril, i
continuà treballant de pintor de la construcció
amb son germà Virgilio Vimini. El
30 d'agost de 1938, al barri de Saint-Simon de Tolosa, durant una
discussió on
exigí el pagament d'un deute de 2.600 francs d'unes feines
fetes durant set
mesos entre 1935 i 1936 al petit empresari de la construcció
italià Giacomo Toffoli,
disparà contra aquest amb el seu revòlver
ferint-lo al ventre de mort. Aconseguí
fugir del lloc del crim amb motocicleta gràcies a l'ajuda de
son amic Dante Mazzaschi,
que també lluità amb ell a la guerra d'Espanya,
però finalment va ser detingut
l'endemà a Agen (Aquitània,
Occitània); Toffoli, després d'operat a
l'Hôtel-Dieu,
va morir cinc dies. Jutjat per aquest fet, l'1 de febrer de 1939 va ser
condemnat
per l'Audiència de Tolosa a dos anys de presó, a
una multa de 25 francs i a 10
anys de prohibició de residència. Durant la II
Guerra Mundial lluità en la
resistència. El març de 1942 va ser detingut pels
nazis a París; traslladat a
la presó Lafayette de Nantes, va ser jutjat per un Tribuna
Militar alemany en
aquesta ciutat, condemnat a 10 anys de treballs forçats i
deportat cap a
Alemanya. A finals de març de 1944 va ser alliberat. Sa
companya fou
Aneu Arino. La seva última etapa la passà a la
Residència Castel Girou
de Cépet (Llenguadoc, Occitània). Elio
Vimini va morir el 24 d'octubre–algunes fonts citen
erròniament el 28
d'octubre– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Sam
Dolgoff - Sam Dolgoff: El
24 d'octubre de 1990 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor,
editor i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski,
més conegut
com Sam Dolgoff, i que va fer
servir
el pseudònim Sam Weiner.
Havia nascut
el 10 d'octubre de 1902 al shtetl
(poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk
(Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany
al districte de Bešankovičy, Bielorrússia). Son
pare era un treballador del
ferrocarril i son oncle, Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor
i mestre jiddisch que acabà morint en un camp de
concentració estalinista. En
1905, per evitar el reclutament obligatori del pare durant la guerra
russojaponesa, sa família emigrà als Estats Units
i es va criar al Lower East
Side de Manhattan i al Bronx de Nova York. Amb 11 anys
començà a treballar i
amb 14 s'inicià com a ajudant de son pare pintant parets,
feina amb la qual es
va guanyar sa vida fins a la seva jubilació.
Assistí a l'escola pública de Nova
York i una mica a l'escola nocturna, encara que la bona cultura que
tingué l'aconseguí
de manera autodidacta; també estudià idiomes a la
Rand School, però va aprendre
les sis llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917
entrà a formar part de
la Young People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves
Socialistes), secció
juvenil del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA),
però aviat
considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat
per les seves
critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com
ara «Road to
Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el
periòdic The Road to Freedom,
i en 1922 s'afilià al
sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món), els wobblies.
Bona
part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril
d'una part
a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i
anarcosindicalista en diferent
llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de
la American
Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball),
la policia
repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els
matons a sou de la
patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida
impossible. En
aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com
ara la de Thomas
Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
En 1924
edità el seu propi periòdic, Friends
of
Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es
traslladà a Chicago (Illinois, EUA),
on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al
grup multicultural anarquista
«Free Society» (FS, Societat Lliure), format per
jueus, italians, espanyols i
russos, que organitzà conferències i debats
setmanals. Molt influenciat per
l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic
Maksimov, que fou el
seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i
l'anarcosindicalisme,
a finals de la dècada dels vint denuncià en les
seves gires propagandístiques
la dictadura soviètica i els perills que per al moviment
obrer portava el
comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en
1930, mentre
travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué
l'anarquista d'origen rus Esther
Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui
s'establí a Nova York, on
criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí
al Congrés Anarquista
del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com
a objecte la creació de nou
grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre
1932 i 1934 la
parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton
(Nova Jersey, EUA), on publicà
el periòdic Looking Forward!,
experiència que valorà molt
críticament. En 1932 participà en la
creació del
grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que
organitzà debats setmanals i
edità el periòdic Vanguard.
A Journal of
Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat
les tesis
anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i durant el
període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre
del consell de
redacció del periòdic mensual Spanish
Revolution, òrgan de les United Libertarian
Organizations (ULO, Unió
d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà
en la creació del grup
anarquista «Challenge», que edità un
periòdic d'igual títol. En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege,
etc.),
moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam
Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del
grup anarcopacifista
«Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del
periòdic Why?, que
posteriorment passà a anomenar-se Resistance.
Després de la guerra fou un membre destacat del
Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de
juliol de
1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la
Libertarian League
(LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup
anarcosindicalista que s'encarregà
d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura,
organitzar actes
per recaptar diners, treure un periòdic (Views
and Comments) i mantenir correspondència amb
anarquistes d'arreu del món.
La LL mantingué un front obert d'accions contra els
interessos de la dictadura
franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes
dels països comunistes,
especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys
novaiorquesos de LL,
del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter
Shtimme» (FAS) i dels
anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del
periòdic Cultura Proletaria,
denuncià la dictadura de Fidel Castro i la
repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba,
col·laborà amb la
premsa llibertària de l'exili (Guangara
Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de
l'illa cap a
Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les
garjoles
cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents
problemes. Durant els anys
setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer
conferències a
facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units
i pronuncià discursos
en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs
de Haymarket. A
mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i
s'entrevistà amb els
anarquistes del grup editor del periòdic Problemen
i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979
col·laborà amb el centre
d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U»,
que edità la revista Freespace.
En 1976, amb Abe Bluestein,
Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el
periòdic News from Libertarian
Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova
etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península
després de la mort
del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi
viatjà (Madrid,
Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb
nombrosos militants llibertaris. La
seva tasca com a assagista fou força prolífica i
entre les seves obres podem destacar
Ethics and American Unionism (1958),
The Labor Party Illusion (1961, sota
el
pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the
activist-founder
of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le
Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et
gauche traditionnell (1973,
publicat en Le Mouvement Social,
83),
The anarchist collectives. Workers'
self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974),
Notes for a discussion on the regeneration
of the American labor movement (1975), The
Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society
(1977, 1979, 1989 i
2001), The American labor movement. A new
beginning (1980 i 1990), Third
world
nationalism and the state (1982), A
critique
of Marxism (1983) i Modern
Technology
and Anarchism (1986). També destacà des
del punt de vista editorial,
publicant nombrosos llibres de temàtica
llibertària (Mikhail Bakunin, Errico
Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George
Woodcock,
biografies d'anarquistes, anarquisme cubà,
Revolució espanyola, etc.) fins a finals
dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves
memòries sota el títol Fragments.
A memoir. Amb Richard
Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy
sota el títol Beware, anarchist! A
life for freedom. An
autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther
havia finat
quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència
cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al
seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova
York
(Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat
al Tamiment
Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York. Sam Dolgoff (1902-1990) ***
Necrològica
de Francisca Vegas Duarte apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1991 - Francisca Vegas Duarte: El 24 d'octubre de 1990 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Francisca Vegas Duarte. Havia nascut l'11 de novembre de 1910 a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya). Era filla de José Vegas i de Teresa Duarte. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la Revolució espanyola i després de la guerra civil restà a la Península. Va estar casada amb José García. En 1949, però, pogué passar a França. Companya de l'anarcosindicalista Joaquín Satué, milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Perpinyà. Francisca Vegas Duarte va morir el 24 d'octubre de 1990 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Manuel
Olmedo Tomillero (12 d'octubre de 1991) - Manuel Olmedo Tomillero: El 24 d'octubre de 1999 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Olmedo Tomillero. Havia nascut el 20 d'abril –oficialment el 21 d'abril i algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1920 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Olmedo Tomillero. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien José Olmedo Herrera i María Tomillero Moraud. Quan tenia 11 anys començà a freqüentar l'Ateneu Cultural Llibertari de Carmona. Com a membre del grup de joves anarquistes «Nueva Semilla», participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries locals. L'abril de 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou delegat d'una colla de segadors de Carmona. L'estiu de 1936, quan l'ocupació de Carmona per les tropes feixistes aixecades, aconseguí passar a Ciudad Real (Castella, Espanya) per Lora i participà en la col·lectivitat agrícola de Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya), on son pare en fou secretari. Després, mentint sobre la seva edat, s'enrolà a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) en la Batalló «Torres», combatent a Extremadura i al centre peninsular, i posteriorment en la «Columna Espartacus», organitzada pel Comitè Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dins la qual lluità tota la guerra i d'on sortí amb el grau de sergent. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser internat al camp de concentració d'Albatera i després al de Los Almendros. Un cop lliure, retornà a Carmona, on en 1940 va ser novament detingut i enviat al XX Batalló Disciplinari de Treballadors de Tetuan (Nord d'Àfrica). En 1943, amb la dissolució del batalló, va ser mobilitzat en el XV Regiment d'Infanteria als Pirineus, d'on pogué sortir llicenciat en 1946. De bell nou a Carmona, on nou membres de sa família havien estat assassinats pels feixistes, s'integrà en la CNT clandestina, defensant les posicions més «ortodoxes» enfront de la tendència «possibilista». A la mort del dictador Francisco Franco, treballà en l'empresa Iberia a Madrid (Espanya), on amb la seva gestió es va crear una secció sindical del Sindicat del Transport de la CNT. Fou delegat en nombrosos congressos. Entre 1980 i 1988 va ser membre del secretariat (organització i tresoreria) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), època en la qual li va tocar viatjar molt pel seu càrrec. Milità en el grup «Malatesta» de la FAI de Sevilla (Andalusia, Espanya). El febrer de 1998, arran de les disputes internes, dimití del grup «Horizonte» de la FAI madrilenya i el juliol de 1999 s'adherí al grup «Paso a la verdad» de la FAI de Santander (Cantabria, Espanya). Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín AIT, Le Combat Syndicaliste, Cenit, CNT, Ekinaren Ekinaz, Solidaridad, Tierra y Libertad, etc. Manuel Olmedo Tomillero va morir el 24 d'octubre de 1999 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya). Sa germana Rosario Olmedo Tomillero va ser una destacada militant anarcosindicalista. Manuel Olmedo Tomillero (1920-1999) ***
Philip Sansom al Aldgate Press de Londres - Philip Sansom: El 24 d'octubre de 1999 mor a Londres (Anglaterra) l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Havia nascut el 19 de setembre de 1916. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de «Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista «Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. ***
Faith
Petric - Faith Petric: El
24 d'octubre de 2013 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA)
la cantautora i
activista pacifista i sindicalista wobblie
Faith Petric. Havia nascut el 13 de setembre de 1915 en una cabana de
fusta
d'una granja a prop d'Orofino (Idaho, EUA). Son pare, pastor metodista,
li va
ensenyar a ella i a sos tres germans a cantar himnes religiosos i
cançons
populars, peces musicals que acompanyava amb un antic
harmònium. Quan era
adolescent, sos pares es divorciaren i va ser enviada a un internat.
Durant la
Gran Depressió, aprengué a tocar la guitarra.
Més tard, amb els diners que
guanyà pels seu compte, es matriculà al Whitman
College de Walla Walla
(Washington, EUA), on en 1937 es va graduar. Quan era estudiant,
treballà en
una llibreria de Seattle (Washington, EUA) i entaulà amistat
amb el pintor
Morris Graves i el músic John Cage. En 1939
s'establí a Sant Francisco, on
treballà en diverses feinetes, entre elles com a
treballadora social ajudant els
refugiats del «Dust Bowl» per a
l'Administració de Seguretat Agrícola a la vall
de San Joaquín. Quan esclatà la
Revolució espanyola, mostrà el seu antifeixisme
i la seva solidaritat amb els refugiats. Durant la II Guerra Mundial va
ser una
típica Rosie the Riveter,
treballant a
les drassanes navals militars de New Jersey. En 1945 es
traslladà a Mèxic, on
tingué una filla (Carole) i es va casar, encara que el
matrimoni durà poc.
Durant aquests anys va ser perseguida pel maccarthisme.
S'uní al moviment
pacifista i més tard cantà per a diverses causes
polítiques i socials, com ara
el moviment pels drets civils, les marxes pel dret al vot de la
població
afroamericana de Selma a Montgomery de 1965 a Alabama, les
reivindicacions
feministes i homosexuals, etc. Partidària del sindicalisme
revolucionari
llibertari, milità activament en els Industrial Workers of
the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món) i cantà
especialment per al Sindicat Núm. 630
dels wobblies en els piquets durant
les vagues. A partir de 1962 encapçalà el
«San Francisco Folk Music Club» i
promogué jam sessions
populars al
barri d'Haight-Ashbury de Sant Francisco. En 1970, un cop es va retirar
de la
seva feia de treballadora social al Departament Estatal de
Rehabilitació de
Califòrnia, es va centrar totalment en les activitats
musicals. Cofundà, amb
altres membres del «San Francisco Folk Music Club»
(Jon Adams, Sunny Goodier,
Larry Hanks, Jon Wilcox, etc.) i la Sweets Mill String Band, el
«Portable Folk
Festival» (Festival Itinerant de Folk), viatjant arreu
d'Amèrica del Nord amb
un vell autobús escolar i actuant en nombrosos festivals de
música folk, com
ara el «Mariposa Folk Festival» en 1971 a Toronto
(Ontàrio, Canadà). També
recorregueren nombrosos països d'Europa i
d'Austràlia, tocant en clubs, teatres
i marxes de protesta. En 1979 publicà el seu
àlbum antològic Faith
Petric i en 1987 va fer una
contribució al disc Rebel Voices,
editat pels wobblies. En 1991
actuà,
juntament amb altres cantautors wobblies
(Judi Bari, Darryl Cherney, Utah Phililips, etc.), en el
Congrés General dels
IWW que se celebrà a San Francisco. Amb una
memòria extraordinària, recordava
la lletra de milers de cançons.
Col·laborà habitualment des de la seva columna
«The Folk Process» en Sing
Out!, revista
especialitzada en música folk nord-americana fundada en 1950
per Pete Seeger i
Irwin Silber, i de la qual fou membre del seu consell de
redacció. En 2000
publicà l'àlbum When
Did We Have
Sauerkraut?. En 2008 assistí a la
inauguració d'un monument dedicat als
veterans nord-americans de la Guerra Civil espanyola i va cantar amb
els
«Musicians Action Group» diverses peces (Venga
Jaleo, Vive la Quince Brigada,
etc.). L'11 de setembre del 2010 va fer el seu últim
concert. Per la seva
trajectòria rebé nombrosos premis, entre ells el
«Labor Arts Award» i el «Noam
Chomsky Peace Prize». Ja molt gran, Faith Petric va morir el
24 d'octubre de
2013 al Coming Home Hospice del barri de Castro de San Francisco
(Califòrnia,
EUA) al costat de sa filla Carole Craig. ---
|
![Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla01.jpg "Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]")
![[23/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[23/10]") |
|
![[25/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[25/10]") |
|
|
| Actualització: 24-10-24 |