|
---
Anarcoefemèrides
del 25 de gener Esdeveniments
Capçalera del primer i únic número de Bordeaux-Misère - Surt Bordeaux-Misère: El 25 de gener de
1890
surt Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer
número del setmanari anarquista Bordeaux-Misère.
Organe des Révoltés.
Aquesta publicació va ser editada pels anarquistes Antoine
Antignac i Paul
Boutin i també hi va col·laborar el
polític antisemita Charles Bernard,
aleshores regidor de districte de Bordeus. Curiosament portava
publicitat.
Només va poder sortir aquest número. ***
Ramon Larroca i Pascual,
governador civil de Barcelona - Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures. ***
Notícia
sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif
del 25 de gener de 1914 - Míting a
Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer
míting obrer a la «plaça
de sobirania espanyola» de Melilla (Nord
d'Àfrica). L'acte, organitzat per la
Societat Obrera «La Defensa», se celebrà
al Teatre Alfonso XIII de la ciutat.
De tendència anarquista, «La Defensa»
havia estat fundada el setembre de 1913
per Paulino Díez Martín. En aquella
època Melilla estava sota administració
militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni
social dels
vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el
permís per fer el míting
per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez
Jordana va ser tot un
èxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar
presidit per Victoriano
Mairena, aleshores president de «La Defensa», i
actuaren com a secretaris Pedro
Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel
Merino, que centrà la
seva intervenció en la manca de treball, en
l'alça dels preus dels articles de
primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El
capità
de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán
assistí al míting com a responsable de
l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el
sabater José
Estapé, segon dels oradors del míting, va ser
«invitat» a callar-se quan es va
sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena,
qui atacà els arrendadors i
proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien
rebaixat les rendes.
Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de
finques
urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers;
desgravació de duanes i arbitris de materials de
construcció procedents de la
península com a mitjà de facilitar les
edificacions i posar fre als abusos dels
propietaris; desgravació o municipalització del
mercat, únic mitjà d'abaratir
els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un
termini de
dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la
vaga. Al final
del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap
incident, es va fer
una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts
en el naufragi de
la barca Pepe y sus hermanos. ***
Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923 - Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener–, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.» Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923) ***
Cartell
de l'acte - Míting per Sacco i
Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial
Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston
(Massachusetts, EUA), se celebra
un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per
demanar un
judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la
feminista Elisabeth Gurley Flynn,
de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió
Nord-americana per les
Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James
Ettor (Smiling
Joe), dels
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials
del Món), que parlà en anglès; i el
professor i periodista de la publicació
llibertària La
Notizia Felice
Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco
& Vanzetti», que ho va fer en italià.
Naixements
Foto policíaca de Casimir Pennelier (16 de març de 1894) - Casimir
Pennelier: El 25 de gener –el
certificat de defunció cita
erròniament el 5 de gener– de
1858 neix a Belleuse (Picardia, França) l'anarquista i
sindicalista Casimir Arthur Pennelier –algunes fonts citen
erròniament el seu
llinatge com Pennetier. Sos pares es deien
Casimir Philidore
Pennelier, batedor de grans, i Marie Rose Hortence Delahaye, teixidora.
Es
guanyà la vida com a passant d'algutzir judicial. En els
anys vuitanta vivia al
número 58 del carrer Réamur de París.
En aquesta època fou responsable del grup
anarquista «Les Insurgés» (Beluze,
Hacker, Prosper, Thomas, etc.). També formà
part del grup «L'Aiguille», fundat el juny de 1882
per Louis Duprat, entre
d'altres. A partir de 1884 va ser controlat per la policia com a
«militant
perillós». En 1886 distribuïa el
periòdic Le
Forçat du Travail en les reunions
públiques i l'estiu d'aquell any
participà en les reunions del «Grup Anarquista del
barri de Père-Lachaise»,
creat el maig per Alexandre, Diamisis, Louiche i Mareuil.
També assistí en
aquests anys a les reunions de la «Lliga dels
Antipatriotes». Durant la
primavera de 1889 sembla que va ser exclòs amb altres del
grup «Terre et
Liberté», acusat de confident de la policia. En
1887 va ser un dels primers
adherits, amb Gustave Leboucher i Jean-Baptiste Louiche, a la Cambra
Sindical
de Manobres del departament del Sena. En 1888 era membre del Grup
Anarquista de
Belleville (Boutin, Cochery, Diamisis, Roussel, etc.). A finals de
febrer de
1888 proposà una reunió a celebrar a la Sala
Rivoli, amb el suport de Louise
Michel, per a exigir l'amnistia de Antoine Cyvoct i de Charles Gallo,
aleshores
condemnats a mort; la reunió finalment se celebrà
a la Salle du Commerce amb la
participació d'unes set-centes persones. A finals de
març de 1888 participà en
el boicot d'un míting boulangista a la Sala Rivoli. El juny
de 1888 assistí a
la Sala Bourdel a una reunió convocada per a crear un grup
que agrupés
militants de diverses zones de la regió parisenca
(Belleville, Les Lilas, Le
Pré Saint Gervais i Pantin), que rebé el nom de
«Grup Anarquista de Belleville»,
on participaren anarquistes, dissidents blanquistes, possibilistes i
independents, i el qual decidí editar el petit opuscle Le catéchisme
anarquiste per
a distribuir a tota la família
socialista. El juliol de 1888 participà activament en la
difusió de la gran
vaga de terrelloners. A finals de 1888 assistí a les
reunions del Cercle
Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. Durant la tardor
de 1889
fou candidat abstencionista pel III Districte de París.
L'estiu de 1891 criticà
durament diversos companys (Chatel, Cholin, Faure, etc.) que havien
organitzat
reunions contradictòries amb mossèn Jouet,
jutjant que feien el joc al clericalisme.
En aquesta època vivia al número 71 del Faubourg
Saint-Martin, on es celebraven
les reunions del Grup Anarquista del X Districte i on es tenia la
intenció de
fundar una biblioteca i de muntar una petita impremta. En 1892 militava
en la «Lliga
dels Antipropietaris» i durant la primavera d'aquest any
criticà els atemptats
de Ravachol, considerant que desacreditaven el moviment anarquista i
afavorien
la seva destrucció per part de l'Estat. El 16 de
març de 1894 va ser detingut i
fitxat com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al
número 29 del carrer
Récollets de París. Com a llibertari, va ser
nomenat secretari del Sindicat de
Passants d'Algutzir Judicial i formà part del
comitè de la vaga general que va
ser elegit pel V Congrés Confederal de la
Confederació General del Treball
(CGT) que se celebrà el setembre de 1900 a París.
Durant la tardor de 1900, ben
igual de Jean Grave, es mostrà partidari de la
creació d'un Buró Internacional
Anarquista. El 9 de gener de 1903 va ser nomenat membre de la
comissió
d'administració de La Voix du Peuple
en representació de la Secció de Borses de la
CGT. En 1903 era secretari del
Cercle Amical d'Empleats i aquest mateix any fundà el
Sindicat de Llogaters,
que reprengué l'estratègia de la dissolta
«Lliga dels Antipropietaris», però al
qual donà un programa jurídic i una
organització corporativa; aquest sindicat,
del qual va ser nomenat secretari, s'adherí a la CGT i
llançà una campanya
contra els allotjaments insalubres, sense oblidar els desnonaments
«à la cloche
de bois» –fer discretament la mudança
dels companys i companyes que no podien
pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. El 20 de
gener de
1904, com a gerent-impressor de La Voix
du Peuple, va
ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de
l'Aube a Troyes
(Xampanya-Ardenes, França) a dos mesos de presó
per «injúries a l'exèrcit» i
va
fer apel·lació de la sentència. En
1906 un informe policíac dubtava de de la
realitat de tots aquests sindicats, que segons aquest, eren
organitzacions
fictícies creades ad hoc per a
obtenir la subvenció anual de l'Ajuntament de
París. La darrera etapa de sa
vida treballà de comptable i visqué al
número 18 del carrer Bouchardon de
París. Casimir Pennelier va morir el 13 de juliol de 1907 a
l'Hospital
Lariboisière del X Districte de París
(França). ***
Francesco
Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la
ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914) - Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia). ***
Article
de Chalam Dabi publicat en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux
del 10 d'octubre de 1908 - Chalam Dabi: El 25 de gener de 1886 neix a Tunis (Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia) l'anarquista Chalam Dabi, també conegut com Charles Dabi. Es guanyava la vida com a taquígraf i empleat de comerç. En 1908 fou corresponsal de Tunísia per al periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Per la seva militància, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment s'instal·là a París (França). El febrer de 1913 passà l'examen de taquigrafia i el mes següent va ser acceptat com a membre de l'Association Syndicale Interméthodique de Sténo-dactylographes (Associació Sindical Intermetódica de Taquígrafs i Dactilògrafs, també coneguda com «Alliance Sténographique»), apadrinat pel seu president G. Sénéchal. En 1919 sembla que abandonà la capital francesa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
orgànica de François Masbatin apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de desembre de 1914 - François Masbatin:
El 25 de gener de 1887 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
François Masbatin, que va fer servir el pseudònim
Nitsabam. Era fill de Feréol
Masbatin, paleta, i de Marguerite Chabard. Treballava d'obrer
emmotllador de porcellana.
Entre 1905 i 1907 col·laborà, sota el
pseudònim Nitsabam, en el
periòdic
anarcocomunista de Llemotges L'Ordre i entre 1908 i
1911 en L'Ouvrier
Céramiste, també de Llemotges, amb
articles sobre la indústria de la
porcellana. A principis de 1910 va ser un dels animadores, amb altres
companys
(Darsouze, Lansade, Meunier, Pouyard, etc.), del Grup Llibertari de
Llemotges. L'11
de desembre de 1917 es casà a Llemotges amb
Clémence Juliette Sabordy. En
aquesta època era infermer militar i vivia al
número 32 del Chemin de Beaupuy.
Vidu, el 15 de juliol de 1919 es casà a
Joué-lès-Tours (Centre, França),
ciutat
on vivia, amb la brodadora Mathilde Germain. El maig de 1921 va ser
nomenat
secretari de la Federació de la Ceràmica de la
Confederació General del Treball
(CGT). Entre el 25 i el 30 de juliol de 1921 participà en el
XVI Congrés de la
CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922
col·laborà en L'Humanité.
Quan l'escissió sindical, el seu sindicat
s'adherí a la Confederació General
del Treball Unitària (CGTU). En el congrés de la
Unió Departamental celebrat el
15 de juliol de 1923 formà part de la minoria
anarcosindicalista que s'oposà
sense èxit a l'adhesió a la Internacional
Sindical Roja (ISR). A finals de
1924, quan els llibertaris abandonaren la CGTU controlada pels
comunistes, el
Sindicat de la Ceràmica, del qual era secretari, es
passà al sindicalisme
autònom integrant-se en la Unió Sindical
Autònoma (USA), que restarà vigent fins
a la reunificació de 1935. L'agost de 1925
abandonà la secretaria del seu
sindicat. Posteriorment treballà d'empleat en el servei
d'aigües de
l'Ajuntament de Llemotges. François Masbatin va morir el 30
de maig de 1942 al
seu domicili, al número 37 del carrer Clos les Brunes, de
Llemotges (Llemosí,
Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
28 de febrer de 1931 - Gaston Michaud: El
25 de gener de 1890 neix a Argenton-sur-Creuse (Centre,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Gaston Alphonse Michaud, conegut com Gaston
Britel i Spartacus.
Sos pares es deien Alphonse Michaud, carnisser, i Lucie Britel. Es
guanyà la
vida treballant de pintor decorador. El 9 d'octubre de 1911
començà a fer el
servei militar a Le Blanc (Centre, França) i en acabar la
mili visqué a París (França),
al número 1 del carrer Pont Neuf. El 3 d'agost de 1914, ja
començada la Gran
Guerra, va ser enviat als fronts, però poc
després, el 8 de setembre de 1914,
va ser capturat pels alemanys a Fère-Champenoise (Xampanya,
França) i enviat
com a presoner militar a Erfurt (Turíngia, Alemanya), d'on
va ser repatriat l'1
de gener de 1919. En 1921 el trobem a Saint-Cyr-sur-Morin (Illa de
França,
França). En 1928 vivia a l'avinguda Voltaire de Biarritz
(Lapurdi, País Basc) i
era secretari provisional de l'Agrupament Federalista de Sindicalistes
del Sud-oest
(Gironda, Les Landes, Baixos Pirineus, Òlt i Garona, i
Gers). A finals de 1928
era membre de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). El febrer de
1930 s'instal·là a Golfe-Juan
(Valàuria, Provença, Occitània). Va
ser membre de
la Unió de Propagandistes Antireligiosos (UPA) i va ser
candidat
antiparlamentari a les eleccions legislatives del 14 de desembre de
1930. En
1930, amb Henri Sénéquier, organitzà
mítings a Canes i Valàuria. Sense feina, en
1931 va ser un dels animadors el Comitè de Desocupats
d'Antíbol (Provença,
Occitània). El 20 de febrer de 1931 organitzà una
reunió pública en ocasió de
la Jornada contra la Desocupació; detingut, va ser inculpat
per les autoritats de
«provocació al robatori i al pillatge amb la
finalitat de propaganda anarquista»
després d'haver aferrar el 18 de febrer cartells on es feia
una crida a la revolta
i al saqueig. Jutjat per aquest fet, i després de
reivindicar la paternitat
d'aquests cartells, el 24 de març de 1931 va ser condemnat
pel Tribunal
Correccional de Grassa (Provença, Occitània) a
quatre mesos de presó amb
llibertat provisional. En 1932 publicà el fullet L'Église?...
C'est la
guerre. Entre 1932 i finals de 1936 fou l'administrador de
les «Editions du
Travailleur Libertaire», que publicà set fullets
dels quals va ser l'autor (Vérités
et mensonges du bolchévisme, Vers
l'anarchie par le communisme
libertaire, À l'anarchie, les paysans,
La vraie laïcité, Le
communisme libertaire, Une bonne rencontre,
Qu'est ce que la
Fédération communiste libertaire).
Formà part de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de
l'UACR, i assistí
al seu I Congrés, celebrat entre el 24 i el 25 de desembre
de 1934 a la Sala
Lejeune de París. En 1935 es va veure implicat en el
«Cas de les esterilitzacions
de Bordeus» i el seu domicili va ser escorcollat. El 24 de
gener de 1937
presidí un míting en suport de la
Revolució espanyola celebrat al cinema
Capitole, on assistiren unes vuit-centes persones, que
comptà com a orador Lucien
Huart i on es projectà un documental sobre la
«Columna Durruti» comentat per Louis
Mercier Vega (Ridel). En 1937, a Niça
(País Niçard, Occitània)
–vivia al
domicili d'Eleonore Tessier, al bulevard Mac-Mahon–, era
secretari de la
Federació Comunista Llibertària (FCL) dels Alps
Marítims i militava en la Confederació
General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i
en la Joventut Anarquista
Comunista (JAC). En aquesta època
col·laborà, amb el seu nom o amb el seu
pseudònim
de Gaston Britel, en nombroses publicacions
llibertàries, com ara La
Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain,
Le Flambeau i Le
Libertaire. En la primavera de 1938 era secretari de la CGTSR
de Juan-les-Pins
(Antíbol, Provença, Occitània) i fou
delegat de Niça i de la regió al
Congrés
Regional d'aquesta organització celebrat entre el 2 i el 3
de juliol a Toló
(Provença, Occitània). Sembla que és
l'autor del text La révolution sociale
par la baisse des prix, publicat el gener de 1939 a
Toló per la 28 Regió de
la CGT-SR en la col·lecció «Cahiers du
Travailleur Libertaire». Després de la
II Guerra Mundial fou gerent de la «Communauté du
Plascassier» i milità en la
Federació Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF). En aquesta època vivia al número 10 del
carrer Rostand d'Antíbol i
col·laborava en Le Combat Syndicaliste i
Le Libertaire. En 1950
publicà els fullets Les contes du berger. Ses
méditations... i Périr
ou distribuer, ou Du governament des gens à l'administration
des choses, i
en 1951 La foire aux ânes, ou De l'abolition du
salariat, que ha estat
reeditat en diferents ocasions i traduït al
castellà. Després de ser marginat
en 1952 de la FA pels partidaris del comunisme llibertari de Georges
Fontenis,
col·laborà en Contre Courant,
de Louis Louvet, i en Boum
(posteriorment Écho Libertaire), el
butlletí dels Grups Anarquistes
Normands al voltant d'Aurélien Dauguet. El 12 de
març de 1960 es casà a Esperacedes
(Provença, Occitània) amb Marie-Jeanne Catherine
Rollino. En 1964 publicà el
llibre De la mythologie marxiste-léniniste
i en 1967 De la démocratie
politique à la démocratie économique
ou De l'État à l'administration des chose.
En 1970 encara militava en la CNTF. Gaston Michaud va morir el 19 de
març de
1970 a Esperacedes (Provença, Occitània).
Pòstumament, en 1972, es publicà la
seva obra La laïcité. ***
Notícia
de la detenció de Manuel Juan Juan apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 29 d'agost de 1937 - Manuel Juan
Juan: El 25 de gener de 1893 neix a Albatera
(Baix
Segura,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Manuel Juan Juan. Sos pares es deien Manuel Juan i
Teresa Juan.
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la
vida fent de calderer i en
1911 la Societat de Calderers de Ferro on militava s'integrà
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sembla que a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià)
formà part del grup anarquista «Los
Antijudas», fundat a mitjans de 1911, i
encapçalà el Comitè Pro-Presos a
començament de 1912. A mitjans d'aquest any,
sembla que fou un dels fundadors del periòdic Liberación,
iniciativa sorgida de diverses agrupacions llibertàries
de la localitat. En 1915 defensà una de les
ponències del III Congrés de la
Federació
Nacional d'Agricultors (FNA) celebrat a Úbeda
(Jaén, Andalusia, Espanya).
Insubmís al servei militar, va ser detingut i deportat entre
1916 i 1920 a una
companyia disciplinària al Marroc. De bell nou a Barcelona,
milità en la Secció
de Calderers del Sindicat del Metall de la CNT, aleshores
clandestí. Sempre
rebutjar ocupar càrrecs de responsabilitat
orgànica argumentant que s'estimava
més militar en la base. Inscrit en les llistes negres de la
patronal, patí en
nombroses ocasions el boicot d'aquesta i tingué dificultats
per trobar feina. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava en un taller de
metal·lúrgica, al número 8 del carrer
Vila i Vilà, i amb altres companys
organitzà el Taller Confederal Núm. 1
(«Llibertat i Progrés»), on,
després de
contactar amb Eugenio Vallejo Isla, membre de la Comissió
d'Indústries de
Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de
Siderometal·lúrgica,
començà la fabricació
col·lectivitzada de camions cisterna blindats per al
front, i amb Vicente Pérez Viche (Vicente
Pérez Combina)
els camions dels Serveis d'Higiene i Salut Pública de
Barcelona.
En 1937, després d'una comissió confiada pel
Comitè Regional de Catalunya de la
CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona,
on
els comunistes
el volgueren inculpar de «sabotatge i destrucció
de
material de guerra». Hi va
romandre des del 29 d'agost fins el 8 d'octubre, oficialment processat
per
«adhesió a la
rebel·lió».
Gràcies a la intervenció del seu amic Amador
González,
membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser
finalment posat en
llibertat. Continuà gestionant el Taller Confederal
Núm.
1 fins a la Retirada,
moment en el qual passà a França.
Aconseguí reunir
sa família dispersada i
s'establí a Fumel (Aquitània,
Occitània), on
milità en la Federació Local de la
CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Fou
un dels organitzadors d'un grup artístic, amb sa companya
Amparo, que
s'encarregava d'elaborar el vestuari, creat per a recollir fons per als
malalts, els necessitats i els presos. Més tard
s'instal·là a Châtillon (Illa de
França, França). Sa companya fou Desamparados
Fort Castelló.
Després de
patir dues operacions a l'estomac, Manuel Juan Juan va morir el
17 de novembre de 1966 a l'Hospital Vaugiraud de París
(França).
Deixà
inèdites unes memòries, Datos
para la historia de un desgraciado. ***
Aristide
Giannini - Aristide
Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana,
Itàlia) el paleta anarquista
Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta
Tognarelli. El
5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una
carta
enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del
Cercle
Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana,
Itàlia). Per qüestions de feina
emigrà d'antuvi a França i després a
Albània i a primers dels anys vint
s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la
semblança biogràfica enviada per
la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia)
indicava que durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions
revolucionàries. El
14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc
públic de San Terenzio
(Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia
reprès un feixista amb les següents
paraules: «Què fas amb aquesta
insígnia, avui, que aquest símbol
s'està morint
de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del
feixisme» (fascio littorio),
va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de
la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana
(Ligúria,
Itàlia) que no podia retornar a la província de
La Spezia. El febrer de 1938 va
ser inclòs en el llistat de «terroristes
perillosos» de la província de Massa i
Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les
autoritats
feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de
la Policia anotava
que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció. ***
Necrològica
de Domènec Bachero Piñón apareguda en
el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de juny de 1965 - Domènec Bachero
Piñón:
El 25 de
gener de
1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Domènec Bachero
Piñón, també citat
amb el seu nom en castellà com Domingo
Bachero Piñón. Sos pares es deien
Pascual Bachero i
Clara Piñón. Militant del Sindical
Únic del Ram la Pell de
Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents
ocasions.
L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel
Farreras Munner, Josep
Gardeñas Gil (Petroli),
Elisa Gimeno,
Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera
Ordeix i Esteban Turó, del
comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de
Catalunya (OPAC),
promoguda per la CNT, però que no comptà amb el
suport de la FAI. Entre el 31
de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la
Conferència
Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà
al Palau de
Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució
milità en el Sindicat Únic de la
Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la
CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena
que va ser
commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va
ser posat en
llibertat vigilada i continuà militant en la CNT
clandestina, fet pel qual patí
diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de
març de 1965 al seu domicili de Barcelona
(Catalunya) d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat
l'endemà al cementiri de Les
Corts d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 de febrer de 1954 - Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquesta època realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). ***
Foto policíaca de Victorino Blanco Rodríguez (27 de novembre de 1925) - Victorino Blanco
Rodríguez: El 25 de gener de 1896 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Victorino (o Victoriano) Blanco Rodríguez. Era fill de
Zacarías Blanco i Fermina Rodríguez i tingué un germà petit, Félix Blanco
Rodríguez, també militant llibertari. Refugiat a França, en 1925 formava part
del Grup Pro-Presos de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França), en el qual també
estava integrat son germà Félix, sota el nom de Francisco Díez Delgado,
i Hermenegildo Salvador. Vivia al número 21 del carrer d'Aubry i, des d'octubre
de 1925, al número 79 del carrer Henri Durre de Raismes, treballant a l'empresa
siderúrgica «Escaut-et-Meuse» d'Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons informes
policíacs, efectuava nombrosos desplaçaments a Mons (Hainaut, Valònia). El 30
de desembre de 1925 se li va decretar l'expulsió de França, mesura que li va
ser notificada el 12 de gener de 1926 a Raismes. Son germà Félix i Salvador
també van ser expulsats. La policia sospità que durant la primavera de 1929 es
trobava a Aubervilliers (Illa de França, França), vivint al número 58 del
carrer Fort, sota el nom de Nicolás Gil García, i que havia marxat cap a
Narbona (Llenguadoc, Occitània), on va ser buscat per la policia sense èxit. A
principis de 1931 va ser buscat infructuosament a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on residia amb son germà Félix. Sembla que els dos germans retornaré
a la Península en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1934 va ser condemnat
pel Tribunal d'Urgència de Pontevedra (Pontevedra, Galícia) a quatre mesos
d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Durant la guerra civil lluità contra
el feixisme enquadrat en el Batalló «Astúries» Núm. 6 de Santander (Cantàbria,
Espanya). Malalt, el 15 de març de 1937 va ser donat de baixa a l'Hospital de Cármenes
(Lleó, Castella, Espanya). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la condemna de Maurice Cancel apareguda en el diari
parisenc L'Éveil
del 23 de juny de 1918 - Maurice Cancel: El 25 de
gener de 1897 neix a Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt,
Illa de
França, França) l'anarquista,
sindicalista i pacifista Maurice Jean Valentin Cancel. Era fill de Michel Fernand
Cancel, enginyer empleat a la Companyia
General d'Òmnibus, i Berthe Marie Milde, alemanya.
Després d'estudiar al
Col·legi de Laval (País del Loira,
França), passà a estudiar química a
París
(França), on vivia al carrer Dames del XVII Districte. A
principis de la dècada
dels deu milità en el moviment anarquista i en les Joventuts
Sindicalistes del
Sena. Freqüentà Sébastien Faure i va fer
conferències per a la Confederació
General del Treball (CGT), a més d'atiar vagues entre les
obreres. Després de
visitar en dues ocasions Espanya, marxà cap a Alemanya, on
va romandre amb la
família de sa mare, però retornà amb
l'esclat de la Gran Guerra. Seguidor de
les tesis antibel·licistes de la
«Conferència de Zimmerwald», ja abans i
durant
la guerra, va escriure articles pacifistes i en suport de la vaga
general. A principis
de 1916 era secretari del grup «L'Entraide Morale»
de Colombes (Illa de França,
França), on vivia al número 4 del carrer Moslard.
En aquesta època col·laborà
en el periòdic de Sébastien Faure Ce
qu'il faut diré. Va estar en
contacte amb l'anarquista Lucien Ernest Juin (E. Armand),
qui segons la
policia, l'hauria incitat a la deserció. En aquesta
època també va mantenir
estret contacte amb el mestre anarcoindividualista Victor Coissac i fou
partidari del projecte educatiu d'aquest, anomenat
«L'Intégrale», organització
que pretenia realitzar una revolució no violenta
llibertària on els obrers s'alliberessin
per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir
tots
plegats de manera comunitària. A més a
més, va estar en contacte amb el pedagog
llibertari François Mayoux i amb el propagandista anarquista
Han Ryner. Durant
la primavera de 1916 feia el servei militar al 120 Regiment
d'Infanteria i va
ser llicenciat temporalment. L'estiu de 1917 treballava de vigilant al
Col·legi
de Lisieux (Normandia, França), on vivia al
número 34 del carrer Paul Banaston.
El juliol de 1917, quan estava mobilitzat en el 43 Regiment
d'Infanteria,
acantonat al camp americà de Meucon (Bro Gwened, Bretanya),
on fou secretari
del sergent Henri Henneton, creà amb altres dos companys,
Pierre Lauzille, empleat
de comerç, i René Licou, representant de
comerç, l'anomenat «Cercle Educatiu» a
Llemotges (Llemosí, Occitània), seguint els
projectes pedagògics i revolucionaris
de Victor Coissat i de la seva
«L'Intégrale» i el de
François Mayoux. El 2 d'octubre
de 1917, arran d'un escorcoll al local del «Cercle
Educatiu», al carrer Écoles
de Llemotges, on es trobaren fullets anarquistes, antimilitaristes i
revolucionaris, tots tres vas ser detinguts. Jutjat pel Consell de
Guerra de la
XII Regió Militar per «propaganda derrotista i
provocació de militars a la
desobediència»,
el 21 de juny de 1918 va ser condemnat a 18 mesos de presó i
a 700 francs de
multa –Lausille, que havia estat nomenat secretari del
«Cercle Educatiu», a un
any i 200 francs, amb llibertat provisional; i Licou a dos anys i 1.200
francs.
Nombrosos sindicats d'ensenyats demanaren la seva amnistia i el seu cas
va ser
seguit pel setmanari L'École
Émancipée, on François
Mayoux havia
publicat un article sobre el seu cas en el número del 4 de
maig de 1918. Tancat
a la presó militar, va ser alliberat l'agost de 1919.
Maurice Cancel va morir
el 29 de juliol de 1921 al domicili de sos pares, al número
5 del carrer
Moslard, de Colombes (Illa de França, França). ***
Foto policíaca de Vincenzo Perrone - Vincenzo
Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern
(Campània, Itàlia) l'anarquista
Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta
Padula. El
juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià
i, després de participar en
diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a
Tripolitània per participar
en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20
de desembre de
1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la
secció de Salern dels
«Combattenti ed ex Arditi di Guerra»
(excombatents). Funcionari dels
ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en
1923 va ser cessat per
les seves activitats polítques. Com a sospitós de
ser membre del grup
antifeixista «Italia Libera» (Itàlia
Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser
detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar
manifests
a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà
Salern amb el militant
anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia), on freqüentà
els cercles llibertàries i, sota la influència de
Gino Bibbi, esdevingué
anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir
d'aquesta data patí
nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre
de 1926
va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó
per «portar una
navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de
confinament i enviat a
diverses colònies penitenciàries (Favignata,
Ponça i Lipari). Amb altres
companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli),
participà en
un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va
ser portat davant
un Tribunal Especial per «activitats comunistes»,
però finalment va ser absolt
per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el
novembre de
1933 passà clandestinament a França i
després a Suïssa, on a Ginebra establí
contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà
cap a Tunísia, on, gràcies
als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio
Barresi,
obtingué l'autorització per a residir-hi.
Treballà com a representant comercial
i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a
França. El juliol de 1936, quan
es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya,
amb altres companys (Camillo
Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto
Bonomini,
etc.), formà part del grup d'anarquistes que,
després de passar per Perpinyà, entraren
a la Península gràcies al suport de Giuseppe
Passoti. Milicià enquadrat en el
«Batalló Giacomo Matteotti» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
partí
cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes
franquistes. Vincenzo
Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els
combats al Monte Pelado,
entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou
enterrat al cementiri de Bizién
(Osca, Aragó, Espanya). Giustizia
e
Libertà, de París; L'Adunata
dei
Refrattari, de Nova York; L'Avanti,
de París; Tunis Socialiste,
de Tunis;
Il Risveglio Anarchico, de Ginebra;
i
Guerra di Classe, de Barcelona,
entre
altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu
sacrifici. En
1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano
publicà la biografia Vincenzo
Perrone. Vita e lotte, esilio e
morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in
Spagna. ***
Emilio
Bernasconi - Emilio Bernasconi: El 25 de gener de 1901 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) l'anarquista Emilio Bernasconi. Sos pares es deien Antonio Bernasconi i Carlolina Giordano. Quan era adolescent emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar amb son germà qui feia feina en una barberia. Amb gairebé 16 anys participà activament en els motins populars contra l'apujada dels preus i la Gran Guerra que esclataren l'agost de 1917 al Piemont. En 1920 va ser detingut quan es disposava a cometre un atracament a mà armada; jutjat per l'Audiència de Torí, va ser condemnat a 10 anys i vuit mesos de presó, més dos anys de vigilància especial, i a la prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. Portat a la colònia penitenciària de l'illa de Pianosa, el 29 d'abril de 1928 va ser alliberat gràcies a un indult. De bell nou a Torí, s'integrà immediatament en la lluita antifeixista. Difongué activament publicacions anarquistes que l'enviaven des de França exiliats anarquistes, es comprometé en la recaptació dels fons pro víctimes polítiques i en l'organització de l'expatriació clandestina de militants. També s'encarregà de proporcionar informació sobre l'estat d'ànim dels treballadors i de la població en general a Cesare Sobrito, corresponsal a Torí, sota el pseudònim Germinal, del periòdic llibertari Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de L'Adunata dei Refrattari de Nova York (Nova York, EUA) i estretament lligat a Luigi Bertoni. La rebotiga de la seva barberia, al carrer Saluzzo de Torí, esdevingué un lloc de reunió clandestí del moviment llibertari. L'estiu de 1930 va ser identificat com a el cap del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza» (Michele Candela, Michele Guasco, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, etc.) i va ser fitxat com a «una de les figures més destacades del moviment anarquista torinès». En la semblança biogràfica enviada al Ministeri de l'Interior, el comissari de Torí el va definir com a «element molt perillós i digne de disposicions especials de penalització, per les seves tenaces conviccions polítiques, per la seva animositat i el nodrit odi que sent contra el règim i per la seva capacitat de cometre accions violentes i impulsives quan l'ocasió sigui favorable». El febrer de 1931 va ser detingut i va ser proposat per la Comissió Provincial per a l'Assignació al Confinament per a una amonestació formalment. Poc mesos més tard, va ser inscrit en la cinquena llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. A partir d'aquest moment, sense deixar de banda els seus ideals llibertaris, reduí dràsticament les seves activitats antifeixistes sense, però, abandonar definitivament la militància. El juny de 1942 se li va enviar una petició explícita a Benito Mussolini perquè fos esborrat del registre de persones a detenir en determinades circumstàncies, però aquesta instància va ser rebutjada a causa dels seus antecedents polítics i perquè no havia demostrat amb evidències concretes el seu penediment. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Fumiko
Kaneko - Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida. ***
Carme
Millà Tersol davant la sala «Selecciones
Jaimes» (Barcelona, maig 1959) - Carme Millà Tersol: El 25 de gener de 1907 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Barcelona (Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Sos pares es deien Francesc Millà i Isabel Tersol. Estudià a l'Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on coincidí amb el pedagog Artur Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al cartell del Club Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre els anys 1931 i 1934 fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut Català de les Arts del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat Valor i entre 1934 i 1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias. També realitzà figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la impremta obrera col·lectiva i cooperativa «La Neotipia», regida per son pare Francesc Millà i Gàcio, dibuixà per a la publicitat d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any 1936. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Ramon Saladrigas Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i va ser nomenada vocal de la seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els estatuts del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de 1936, amb Ramon Saladrigas Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es produïren a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i ugetistes, un manifest demanant que s'aturés tota violència entres els obrers; en aquesta mateixa data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya. En 1938 es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Ballbé, amb qui romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser nomenat vicepresidenta de la junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel seu company Ramon Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els companys cenetistes Ramon Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado, Emili Freixes, Josep Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un manifest dirigit al poble de Catalunya demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere Calders i Ramon Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos llibres, com ara 13 ½ cuentos, de José M. Francés, i Los senderos fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i encapçalà l'equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a la decoració d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig realitzà una exposició d'aiguades sobre indis mexicans a la sala «Selecciones Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona, dedicant-se a la publicitat. Un cop jubilada continuà amb activitats artístiques, fent dibuixos sobre ceràmica, i participant en diferents activitats culturals, com ara les realitzades per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme Millà Tersol va morir l'1 de desembre de 1999 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada. ***
Pablo Puente Martín - Pablo Puente Martín: El 25 de gener de 1911 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Puente Martín. Sos pares es deien José Puente Yraola jornaler, i María Martín Juan. Electricista de professió, dedicava el seu temps lliure a llegir i a acudir als actes polítics. De ven jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i passava gran part de la seva vida a la seu de la Federació Local. En 1934, quan el sindicat va ser dissolt i la seva seu clausurada, va ser fitxat per la policia. El 18 de juliol de 1936 acudí a la Casa del Poble de Valladolid fent costat la crida que havia fet el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) apel·lat a la unitat de totes les forces polítiques de la ciutat. L'endemà les tropes colpistes assaltaren a trets la Casa del Poble i va ser detingut juntament amb molts altres companys. Van ser jutjats en consell de guerra 448 detinguts i el 2 de setembre de 1936 van ser sentenciats a mort 40 d'aquests processats. A causa dels seus antecedents de 1934, va ser condemnat a mort i reclòs a la Presó Nova de Valladolid. Pablo Puente Martín va ser afusellat el 23 de setembre de 1936 al Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya) i el seu cos enterrat a la fossa comuna núm. 46, juntament amb altres companys.
Defuncions
Prosper-Olivier Lissagaray - Prosper-Olivier Lissagaray: El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània). Fill d'una família basca, sos pares es deien Laurent Prosper Lissagaray, apotecari, i Marie Louise Olympie Boussès de Fourcaud. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 al IX Districte de París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée. ***
Willi
Muth - Willi Muth: El
25 de gener de 1935 mor a Wuppertal (Rin del Nord-Westfàlia,
Tercer Reich;
actual Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i
després comunista, i
resistent antinazi Wilhelm Ewald Muth, conegut com Willi
Muth o Willy Muth.
Havia nascut el 13 d'octubre de 1899 a Elberfeld (Rin del
Nord-Westfàlia,
Imperi Alemany; actualment pertany a Wuppertal, Rin del
Nord-Westfàlia, Alemanya).
En 1917, en plena Gran Guerra, va ser reclutat, però l'agost
de 1918 desertà.
Detingut, va ser empresonat, però la Revolució
alemanya de novembre de 1918
l'alliberà. Després entrà a formar
part del moviment Freie Sozialistischen
Jugend (Joventut Socialista Lliure) i, arran de l'escissió
d'aquest grup, amb
son germà petit Heinrich Muth, s'uní a
l'anarquista Freie Jugend Morgenröte (FJM,
Aurora de la Joventut Lliure), formada sobretot per desertors que
vivien en una
cabana a Nüll, a prop d'Elberfeld, on practicaven el naturisme
i l'amor lliure,
i de la qual esdevingué president a principis dels anys
vint. També entra a
formar part de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter Union Deutschland
(FAUD,
Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a
l'Associació Internacional
del Treball (AIT), i de Gemeinschaft Proletarischer Freidenker (GPF,
Comunitat
de Lliurepensadors Proletaris). Quan el cop d'Estat de Wolfgang Kapp (Kapp-Putsch) de març de 1920,
participà
en la vaga general, en la resistència i en la presa de
casernes militars. Arran
de la dissolució de l'FJM, s'uní, com la majoria
del seus membres, al Kommunistische
Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El novembre de
1931 es
casà amb Cläre Riedesel (Cläre
Muth),
una de les comunistes més conegudes de Wuppertal
–Willi Muth es va unir al
comunisme per la seva influència. Després de la
presa del poder del
nacionalsocialisme el gener de 1933, la parella organitzà la
reconstrucció del
KPD a Wuppertal i ell assumí el càrrec de
tresorer. D'antuvi pogueren fugir de
la repressió, però finalment ell va ser detingut,
per la delació de Walter
Torner, infiltrat de la Gestapo dins del KPD, el 17 de gener de 1935 al
carrer,
quan intentava reunir-se amb els companys Otto Heyler i Wilhelm Recks.
Cläre
Muth s'amagà en una mansarda amb altres companys i
després fugí als Països
Baixos amb el suport del seu cunyat Heinrich Muth i de
l'anarcosindicalista
Fritz Benner. Després de torturat, Willi Muth va morir el 25
de gener de 1935 a
la Prefectura de la Gestapo de Von-der-Heydt-Gasse de Wuppertal (Rin
del
Nord-Westfàlia, Tercer Reich; actual Alemanya), sembla que
penjat a la seva
cel·la. Mai no es va aclarir si va ser assassinat o es va
suïcidar. Cläre Muth
s'exilià a Mèxic, on en 1942 es casà
amb el litògraf comunista Richard Quast,
que visqué al país asteca sota el nom de Paul
Hartmann, agafant ella el nom de Cläre
Hartmann, i retornà a la República
Democràtica Alemanya (RDA) després de la
II Guerra Mundial, involucrant-se en el sindicalisme comunista. ***
Timoteo
Prado Mendiara - Timoteo Prado Mendiara: El 25 de gener de 1937 és afusellat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Timoteo Prado Mendiara. Havia nascut cap el 1904. Paleta de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Timoteo Prado Mendiara va ser afusellat pel feixistes, juntament amb set persones més, el 25 de gener de 1937 al Fort de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat. Deixà escrit en un paper de fumar que amagà a la costura dels calçons el nom dels tres falangistes que l'havien detingut. ***
Jules Rivet (ca. 1939) - Jules Rivet: El 27
de gener de 1946 mor a París (França) el mestre, periodista i anarquista individualista
i francmaçó Victorin Jules Jean Rivet, que va fer servir el pseudònim Jean
Michel. Havia nascut l'11 de gener de 1884 a Colombrette (Vercoiran, Alvèrnia,
Occitània). Era fill de Jean Ferdinand Hippolyte Rivet, benestant propietari de
terres en conreu, i de Marie Suzanne Brulat. Orfe de mare ben aviat, va ser criat
per una àvia i una tia. Va fer de mestre a Ròchabruna (Provença, Occitània), on,
després de la Llei de Separació de les Esglésies i de l'Estat de 1905, segons
algunes fonts, provocà un escàndol en entrar amb un company dins l'església
d'aquesta població, parlant i fumant com si d'un lloc públic es tractés. El 9
d'octubre de 1905 va ser incorporat el 52 Regiment d'Infanteria per a fer el
servei militar, però va ser enviat a tasques d'oficina fins al 28 de setembre
de 1907 que va ser llicenciat i l'octubre de 1908 passat a la reserva. El 30 de
setembre de 1911 es casà a Servas (Alvèrnia, Occitània) amb la mestra Henriette
Bécheras. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser cridat a
files i integrat l'endemà al seu regiment. El 9 d'agost de 1916 va ser donat de
baixà per «neuropatia, anèmia i mal estat general» i el 27 de novembre de 1916 va
ser destinat al Servei Auxiliar i enviat el 24 de desembre de 1916 al XIV
Esquadró del Tren de l'Exèrcit. El 7 d'abril de 1917 va ser donat de baixa temporal
per «astènia nerviosa força marcada, trastorns psicastènics, neuràlgies, tuberculosi
fibrosa de l'àpex dret i estat general mediocre no imputable al servei».
Finalment va ser llicenciat definitivament amb una proposta de pensió per
invalidesa per tuberculosi pulmonar, anèmia i altres alteracions. En 1916 havia
estat cofundador del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, del qual va
ser secretari de redacció en el període d'entreguerres i del qual portà la rúbrica
«Lettres ou pas lettres». En 1919 dirigí alguns comunicats al periòdic La
Vague. El 27 de juny de 1920 participà en el Congrés Federal de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i col·laborà en el setmanari
regional socialista i sindicalista Le Sud-Est, on, entre el 23 d'octubre
i el 25 de desembre de 1920, publicà el fulletó «Le fiancé du bolchevick ou Le
couteau sanglant», paròdia dels clixés anticomunistes de la dreta. En aquesta
època col·laborà en diferents publicacions anarquistes, anarcoindividualistes i
pacifistes, com ara La Caserne, L'Insurgé, Le Libertaire, La
Muse Rouge, L'Ordre Naturel, La Patrie Humaine, Les Pieds
dans le plat, Les Primaires, Le Raffut, Rectitude, La
Revue Anarchiste, La Vache Enragée, etc., però també en la premsa
generalista (La Bonne Guerre, L'Éclaireur de l'Ain, Floréal, La
France de Bordeaux et du Sud-Ouest, Le Journal Amusant, Le
Quotidien, etc.). El 17 de desembre de 1929 s'inicià en la maçoneria en la
«Loge France et Colonies» del Gran Orient de França. A principis de la dècada
dels trenta, va ser gerent de Bataclan i de Le Loup Blanc, i
portà la rúbrica «Pointes rouges» en L'Humanité. L'1 de novembre de 1935
publicà en Le Libertaire les seves respostes a l'enquesta «Contre la
guerre! Contre l'Union Sacrée!», on es mostrà solidari amb el poble d'Abissínia
i contra l'ocupació italiana. Durant la Revolució espanyola col·laborà en el
periòdic SIA. A finals dels anys trenta col·laborà en diferents
publicacions, com ara Ce Soir, Excelsior, La Flèche de Paris,
La Lumière, Messidor, Der Republikaner, Spectateur,
etc. Durant l'Ocupació alemanya, va escriure per al periòdic col·laboracionista
Le Petit Parisien. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà, sota el
pseudònim Jean Michel, en el periòdic anarquista CQFD, de Louis
Louvet. També col·laborà en L'Oeuvre. Entre les seves obres podem destacar
Chronique de la cour du roi Pétaud (1921, amb Fernand Pignatel), La
jeune fille et son piano (1922), La recrue du 606e (1924), Le bel
eunuque (1926), À l'ombre des crocodiles en fleurs (1928), La vierge
déshabillée (1929), La dame aux bas bleus (1929), La chienne
(1932), Édouard Herriot, ou le Discrédit lyonnais (1933), La course aux
plaisirs (1934), Paule Calou (1936) i Tu seras écrivan... Manuel
pour adolescents prodiges (1939). El seu últim domicili va ser al número
136 del carrer Ordener de París. Jules Rivet va morir el 25 de gener de 1946 a
l'Hospital Necker del XV Districte de París (França) i va ser enterrat quatre
dies després al cementiri de Bagneaux (Illa de França, França). ***
Amador
Domínguez Pan - Amador Domínguez
Pan: El 25 de gener de 1949 és executat a la
Corunya (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Amador
Domínguez Pan –el segon
llinatge a vegades citat erròniament Paz–,
conegut com Jaime Pimentel. Havia
nascut el 22 de juny de 1916 a San Xoán de Pravio (Cambre,
La Corunya,
Galícia) –algunes
fonts citen erròniament A Gándara (Cambre, La
Corunya,
Galícia). Era fill natural de la jornalera Matilde
Domínguez Pan. Es guanyava la vida fent
de pagès i militava en la Unió Camperola,
adscrita a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), de San Pedro de Nós (Oleiros, La Corunya,
Galícia). Quan
esclatà la guerra civil feia el servei militar i era cap a
l'Escola de
Marineria de Ferrol (La Corunya, Galícia). El juliol de 1936
feia de cap de
l'Armada al cuirassat España II
i
oferí resistència als sosllevats dins del vaixell
ancorat al dic de l'Arsenal
de Ferrol. Desertà per a evitar la detenció i
visqué clandestinament a la zona
de Cambre, Oleiros i Bergondo, protegit per una xarxa de solidaritat
familiar i
veïnal. Juntament amb altres fugitius participà en
alguns enfrontaments amb
falangistes i guàrdies, destacant la mort de l'agent del
Servei d'Informació
Militar i Policia (SIMP) José Barcia Rioboó a
començaments de l'estiu de 1939 a
Gándara (La Corunya, Galícia). Durant la tardor
de 1939 va ser detingut per la
Guàrdia Civl. Jutjat pels franquistes, va ser condemnat a
quatre anys de reclusió
per deserció i altres quatre anys per agressió a
la força armada, pena reduïda
posteriorment a tres anys i dos mesos, i tancat a la presó
naval de La
Escollera, a la Base Naval d'A Graña (La Corunya,
Galícia), i al castell de Sant
Felip de Ferrol. Son germà, Benito Domínguez Pan,
va ser assassinat pels
feixistes el 7 de setembre de 1937. El 28 de febrer de 1943
aconseguí la
llibertat provisional i s'establí a Bergondo (La Corunya,
Galícia), on es
dedicà a organitzar grups que operaven a O Castro
(Liáns, Oleiros, La Corunya,
Galícia) i San Pedro de Nós per a ajudar els
presos republicans que sortien en
llibertat. El grup va ser desmuntat per la policia i passà a
la clandestinitat
per evitar una nova detenció. El desembre de 1945
s'integrà en un petit grup de
la resistència antifranquista que operava a la zona
d'Abegondo, Ordes i
Carballo, format per José María Castelo Mosquera (O Doctor), José
María Pan (O
Jaime), Manuel Ramiro Souto i Francisco Rey Balbis (Moncho). Després de la seva
integració, el grup va ser organitzat
sota el nom de «Grupo Volante A», grup itinerant de
la IV Agrupació de
l'Exèrcit Guerriller de Galícia, format per
Manuel Díaz Pan, Amador Domínguez
Pan, José Gómez Gayoso (Pepe),
José
Piñas Pons, Avelino Rivas Pombo (Edelmiro),
Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer)
i Antonio Seoane Sánchez (Julián),
que actuava (cops econòmics contra dretans, sabotatges a
línies elèctriques i
fèrries, ocupació de poblacions i requises, etc.)
als partits judicials de la
Corunya i de Betanzos. El 18 d'abril de 1946 formà part del
comando format per
Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire),
Manuel Díaz Pan (Rogelio),
José
Pedreira De Las Iguesias (Tomás
Padilla),
Mery Pin Pan, Francisco Rey Balbis (Moncho)
i Antonio Seoane Sánchez, que eliminà Manuel
Doval Lemat (Coché), cap
de la Falange de Cambre. El maig de 1946 va ser nomenat
cap militar del «Destacamento Enrique
Líster», amb Francisco Rey Balbis (Moncho)
com a comissari. El 21 de juliol
de 1947 abandonà, sense avisar els companys, el grup
guerriller arran de les
serioses divergències amb el responsable comunista Fernando
Rey Balbis, fet que
explica el rumor que circulà sobre la seva
execució a mans dels antics
companys. Amagat a casa dels pares, i a altres indrets (Callobre,
Iñás,
Bergondo i Sofán-Carballo), tot esperant partir cap a
Amèrica, el 18 d'agost de
1948 va ser detingut a Sofán (Carballo, La Corunya,
Galícia) per la Guàrdia
Civil. Jutjat en consell de guerra amb tres enllaços de la
guerrilla, el 14 de novembre
de 1948 va ser condemnat a mort per «formar partides
armades». Amador Domínguez
Pan va ser garrotat el 25 de gener de 1949 a la presó de la
Corunya (La
Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de la Corunya.
Sa companya fou
Angelina Nogueira Calviño, amb qui tingué un
infant, Raúl Domínguez Nogueira. Amador Domínguez Pan (1916-1949) ***
Necrològica
de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic
parisenc CNT
del 5 de març de 1950 - Miguel Nebra Lisbona: El 25 de gener de 1950 mor a Lo Mont (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Havia nascut el 22 d'agost de 1895 a Oliete (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Jacinto Nebra i Raimunda Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, visqué a Vièla Sobiran (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Sa companya fou Pilar Martín. Miguel Nebra Lisbona va morir el 25 de gener–algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1950 a l'Hospital Lainé de Lo Mont (Aquitània, Occitània). ***
Albert
Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en
1933 - Albert Cané:
El
25 de gener de 1954 mor a Menton
(Provença,
Occitània) el
pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul
Cané. Havia nascut el 4 de gener de 1893 a
Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia,
França). Sos pares
es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador
mecànic, i Marguerite Amblard. Quan
tenia 13 anys marxà cap a París
(França) on entrà a treballar d'electricista i
en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc.
Posteriorment
treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts
Sindicalistes i al Comitè de
Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la
Gran Guerra
participà activament en totes les campanyes
revolucionàries. En 1912, amb Benoît
Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges
Yvetot, fou un dels
animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans
(«Bat'
d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran
manifestació que
tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà
les restes mortals d'Albert Aernoult,
assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar
(Algèria), al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei
militar en la Marina i
sobretot serví en el cuirassat France.
En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup
revolucionari que va
difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce
qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que
va fundar en 1916 a bord
del France una important biblioteca
de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat
en 1917 per un consell
de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell
llicenciat. De
bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats
pacifistes i animà,
amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners
del Mar Negre, del
qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una
campanya
a favor de Louis Badina i André Marty. En aquesta
època també milità en el CDS de
Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual
fou secretari. Arran d'unes
afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta
Normandia, França) a
favor de Louis-Émile
Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de
Ministres
francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser
detingut, tancat a
la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a
sis mesos de reclusió. A
causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa
dels Mariners del Mar Negre,
va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que
s'afegí a l'anterior. En 1921
va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de
gener de 1921 a
Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya,
França), on es
declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya).
Arran d'un conflicte
financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar
Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren
reemborsar-li 25 francs
per dia pels seus desplaçaments–, es va veure
obligat a dimitir el 8 de
setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de
novembre de 1921 va ser
condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó
i a pagar les despeses
del judici per «intrigues anarquistes» i per haver
«aconsellat l'acció directa»
arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer
Ordener de París a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Participà activament en la campanya contra
l'extradició de Lluís Nicolau Fort,
un dels militants anarquistes que assassinà el president del
Govern espanyol
Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu
de la Federació de
la Construcció de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) i
posteriorment s'adherí a la Confederació General
del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927
membre del Consell
d'Administració de la seva Unió Regional
Parisenca. Entre 1925 i 1938
col·laborà en Le
Libertaire. L'abril
de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la
revista del doctor Marc
Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia
al
número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de
França, França) i era
secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts
Polítics, el tresorer del qual era
Denant. Més tard participà en les campanyes de
suport als militants espanyols
Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti
Domínguez i Gregorio Jover Cortés,
i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la
seva
empresa d'instal·lacions elèctriques que havia
muntat va fer fallida. En 1932
abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes
declaracions publicades en Le Libertaire
del 21 i del 28 de febrer
de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar
tancat en la seva
torre d'ivori», i retornà a la CGT. En
substitució de Gaston Roland, a partir
de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquesta
època fou un
dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil
per als anarquistes
italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al
número 42 del
carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en
un llistat de la
policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari
del
Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena
per al Pla de Treball de la
CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del
Departament del Sena
de la CGT i s'encarregà de les qüestions
elèctriques i de la sonorització dels
actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En
aquests anys col·laborà
en el diari Le Peuple,
òrgan de la
CGT. El 19 de gener
de 1936, en
representació del Sindicat de la Construcció,
assistí al Congrés de Fusió dels
Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a
la Sala de la Mutualité de
París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud,
Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine
Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels
Comitès per a l'Estatut dels
Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular
l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i
s'entrevistà per a tal
objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de
juny de
1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a
la Sala Lancry de París, on
intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure,
Ferrucci, Klotz, Suzanne
Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René
Ringeas i Georges Pioch. El 27 de
maig de 1936 participà, en nom del Comitè del
Dret d'Asil de la CGT, en el gran
míting unitari per l'amnistia, la derogació de
les «Lois Scélérates»
(«Lleis
Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala
Wagram de París.
En el Congrés de la Unió de Sindicats de la
Regió Parisenca, celebrat entre el
5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva
Comissió Executiva. Segons
alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic
d'armes per als
combatents antifeixistes i formà part del Comitè
del Dret d'Asil de la CGT
encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de
documentació
falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al
president del
Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior
Roger Salengro per
denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits
polítics
antifeixistes a França i el desembre de 1937
dirigí una carta al ministre de
l'Interior, publicada en Le Libertaire
del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les
persecucions
dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou
un dels animadors
dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de
Classe». En 1939
col·laborà en el periòdic Sindicats. Després
de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al
denúncia del «Pacte
Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939),
formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher,
Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de
Solidaritat de Sindicats de la
Regió Parisenca que redactà un manifest per a la
unitat sindical, que implicava
l'exclusió dels elements estalinistes, i
participà, el 26 de novembre de 1939,
com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució
d'una nova Unió de
Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva
secretaria
administrativa. En aquesta època també fou
secretari del Sindicat General de
les Indústries Elèctriques. Per les seves
actuacions va ser reclòs per les autoritats
del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista
André Toller. Un cop lliure,
albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos
companys buscats per
les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí,
en nom de la CGT, el
primer míting celebrat a París per
l'Aliança Sindical de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors
(UGT), on
intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo,
Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova).
El 10 de desembre de
1944 facilità una sala per al primer míting
públic després de l'Ocupació
organitzat
per Ce qu'il faut dire que
arreplegà els
anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual
hi assistiren unes
cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps,
Simonne
Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer
Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la
policia. El 1953 va fer
el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire,
racontées par deux mutins
authentique, on es recollien els
testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa
companya fou Jeanne
Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton
(Provença,
Occitània). ***
Necrològica
d'Alfonso Leto apareguda en el periòdic anarquista
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 16 de febrer de 1957 - Alfonso Leto: El
25 de gener de 1957 mor a Tampa (Florida, EUA) l'anarquista Alfonso
Leto,
conegut com La Pila Elettrica.
Havia
nascut en 1888 a Itàlia. Entrà a formar part del
moviment anarquista de molt
jove i cap el 1903 emigrà als Estats Units. Membre de
l'«Italian Club» de Tampa,
en 1907 es lligà entusiàsticament al grup editor
del periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, editat per Luigi
Galleani. En 1910 participà activament en la vaga general
que es va realitzar a
Tampa i envià cròniques a la premsa
llibertària. En 1911 denuncià la
repressió
del govern nord-americà contra el moviment anarquista de
Puerto Rico des de les
pàgines de Cronaca Sovversiva.
Formà
part de l'anomenat Grup Independent Pro Revolució Mexicana
(GIPRM), agrupació
formada sobretot per tabaquers cubans, italians i espanyols (Agustino
Angelo, Ciro
Bruno, Antonio Candelas, Victorio Casals, Juan Casas, Antonio Di Bona,
Filippo
Di Bona, Giuseppe Di Bona, Gaetano
Favata, Luigi Levita, Angelo Martellaro, Marcelo Salinas, Pietro
Seaglione,
etc.), de la qual Pere Esteve va ser secretari; aquest grup, que va
canviar de
nom en 1912 pel de «Grupo Regeneración»
i que mantingué una estreta relació amb
el periòdic anarcosindicalista El
Internacional de Tampa, desenvolupà tasques de
propaganda a favor de la
lluita llibertària del Partit Liberal Mexicà
(PLM) a, almenys, 28 fàbriques de
Tampa, organitzant mítings, realitzant col·lectes
i distribuint premsa
partidària de la revolució magonista. En 1912 era
un dels promotors del grup
anarquista «Risveglio» del barri d'Ybor City de
Tampa. Alfonso Leto va morir el
25 de gener de 1957 al seu domicili de Tampa (Florida, EUA) i va ser
enterrat
al Cementiri «L'Unione Italiana» d'Ybor City de
Tampa. Son fill, Ateo P. Leto,
fou director de la Chamberlain High School de Tampa. ***
Foto
policíaca de Jean Cros (8 de març de 1894) -
Jean Cros: El 25 de gener de 1960 mor a Castres (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista Jean Cros. Havia
nascut el 5
de setembre de 1874 a Mégrin
(Masamet, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Augustin Cros, sastre, i Rose
Assemat, domèstica.
Sastre com son pare,
s'establí a París (França), on a
principis de 1894 vivia al número 6 del carrer
Feutrier; poc després es traslladà al
número 11 del carrer Trois Frères. El 7
de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17
anarquistes –Michel
Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot,
Auguste Bordes, François
Clidière, Jules-Paul Clouard, Edouard Degernier, Joseph
Decker, Alfred Grugeau
Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît
Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel),
Charles Vallès–, en una operació
policíaca molt violenta orquestrada pel
comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada
d'Investigació
Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit
a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió
del moviment llibertari. L'escorcoll de casa seva, al número
11 del carrer
Trois Frères, on vivia amb Louis Marty, no donà
cap resultat. L'11 de març va
ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser
sobresegut.
L'1 de febrer de 1899 es casà a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) amb Rose-Marguerite
Lapeyre. En aquesta època vivia a casa dels pares a
Négrin. Jean Cros va morir
el 25 de gener de 1960 al seu domicili de Castres (Llenguadoc,
Occitània). ***
Joan
Saladrigas Amigó (Paris) - Joan Saladrigas Amigó: El 25 de gener de 1964 mor a París (França) l'anarcosindicalista Joan Jospep Francesc Saladrigas Amigó. Havia nascut el 4 de novembre de 1903 a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Sebastià Saladrigas Remisa, llaurador, i Francesca Amigó Cuyàs. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on treballà de premsador i milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França). Joan Saladrigas Amigó (1903-1964) ***
Necrològicva
de Juan Sánchez Barba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985 - Juan Sánchez
Barba: El 25 de
gener de 1985 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord)
l'anarcosindicalista Juan Sánchez Barba. Havia nascut el 21
de març de 1901 a Nerja
(Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Felipe Sánchez i
Josefa Barba. Quan tenia sis mesos sa família es
traslladà a Mataró (Maresme,
Catalunya) i després a Barcelona (Catalunya). Des de molt
jove milità en el
Sindicat del Metall de Barcelona de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Va romandre pres durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la
Revolució i
la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica en el sindicat. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs al camp de
concentració de Sant Cebrià. Més tard
s'establí a Montalban (Guiena,
Occitània) i posteriorment a Perpinyà, on
treballà de calderer i milità en la
CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre de
l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou
María Álvarez
Hernández. Juan Sánchez Barba va morir el 25 de
gener de 1985 al seu domicili
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa
família portà les seves restes a Barcelona.
***
Antonio
Ruju en el documental Antonio
Ruju. Vita di un anarchico sardo - Antonio Ruju: El 25 de gener de 2002 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Ruju. Havia nascut el 2 de juny de 1911 a Tissi (Tataresu, Sardenya). Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva «absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi. ***
Marcelino Bilbao al cementiri parisenc de Père-Lachaise - Marcelino Bilbao Bilbao: El 25 de gener de 2014 mor a Châtellerault (Poitou-Charentes, França) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Havia nascut el 16 de gener de 1920 a Alonsotegi (Biscaia, País Basc). Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al «Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el «Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente», «Larrañaga» i «Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre Salaberria a Châtellerault, on conegué sa futura companya María Mercedes Aguirre Salaberria i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a l'Hospital de Châtellerault (Poitou-Charentes, França). En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea. ***
Daniel
Lambert - Daniel Lambert: El
25 de gener de 2018
mor a Thézillieu (actualment Plateau d'Hauteville,
Roine-Alps,
França) l'anarquista
i activista del
Moviment dels Albergs de Joventut Daniel Paul Lambert, conegut com Gaucho.
Havia nascut el 16 de juliol de
1925 al IV Districte de Lió (Arpitània). Sos
pares es
deien Philippe Joseph Lambert i Pauline Clémentine Gros.
Després d'educar-se a
les
escoles laiques, estudià disseny tècnic a
l'Escola Nacional Professional de La
Martinière de Lió. Durant l'Ocupació,
pogué escapolir-se de fer el Servei de
Treball Obligatori (STO) dels alemanys gràcies a son
germà major, militant de
la Confederació General del Treball (CGT) clandestina.
Empleat a la fàbrica
d'automòbils de Marius Berliet a Vénissieux
(Roine-Alps, Arpitània), criticà
les intrigues del Partit Comunista Francès (PCF) i de la CGT
a la direcció de
la fàbrica durant l'anomenada
«Experiència Berliet» i es va veure
obligat a
dimitir a finals d'octubre de 1946. A partir de juny de 1947
s'integrà en el
Moviment Laic dels Albergs de Joventut (MLAJ), que
esdevingué un moviment més
autònom amb la seva transformació en Moviment
Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ), que va contribuir a crear i al qual dedicà
bona part de la
seva vida de militant com a secretari general. Contrari a la
unificació dels diversos
moviments d'Albergs de Joventut promogut per l'Estat,
participà activament en
el procés d'excisió de les dues
tendències, que s'engegà en el Congrés
Nacional
del Centre Laïque des Auberges de Jeunesse et du Plein Air
(CLAJPA, Centre Laic
dels Albergs de Joventut i a l'Aire Lliure), celebrat el novembre de
1950 a
Puteaux (Illa de França, França) i que es
concretà en el congrés següent de
novembre de 1951. Després d'una breu passada en 1946 per les
trotskistes
Joventuts Comunistes Internacionalistes (JCI), en 1949
s'integrà en el grup
«Libre Examen» de Lió, adherit a la
Federació Anarquista (FA). En 1949
participà en la creació de les Joventuts
Comunistes Llibertàries (JCL) del
barri de la Croix Rousse de Lió. En 1950
freqüentà el grup anarquista del barri
lionès de Vaise de la FA i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF), mentre que les JCL es van dissoldre durant la
primavera de 1951.
Entre 1951 i 1967 col·laborà en el
periòdic bimestral del MIAJ Regain.
Quan la guerra d'Algèria, va fer
propaganda per la independència en diversos grups, com ara
l'Acció Jove
Internacionalista i Revolucionària (AJIR) en 1955, el
Comitè Departamental
d'Acció Laica (CDAL) en 1959 i el
«Comitè dels 40». A partir de 1961, com
a
membre del MIAJ, participà en diverses iniciatives, com ara
la fundació de
«Planning Familial» de Lió, amb sa
companya Marianine Joséphine Fragola (Marianne),
també membre del Moviment
dels Albergs de Joventut; el suport als 21 militants anarquistes
espanyols
antifranquistes del Comitè Nacional de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) detinguts i empresonats pel govern
francès; la crítica de
la política nuclear francesa des del Moviment contra
l'Armament Atòmic (MCAA);
etc. En 1965 abandonà amb sa companya el MIAJ. Entre 1966 i
1967 fou un dels
editors del periòdic lionès Le
Drapeau
Noir. Organ local des groupes lyonnais anarchistes. En 1972
s'afilià a la Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Dissenya la portada
i va fer dibuixos
per a la revista anarquista IRL-Informations
Rassemblées à Lyon i en aquesta
època havia adaptat una habitació del seu
domicili com a taller d'il·lustració i
d'impremta. En 2005 publicà el llibre Mémoires
d'ajiste, sobre la seva
experiències en el Moviment dels Albergs de Joventut. Daniel
Lambert va morir el
25 de gener de 2018 al seu domicili de Thézillieu
(actualment
Plateau d'Hauteville, Roine-Alps,
França). ---
|
![[24/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/01]") |
|
![[26/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/01]") |
|
|
| Actualització: 29-07-24 |