|
---
Anarcoefemèrides
del 25 de febrer Esdeveniments
Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie - Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament. Processament de Jean Grave (25 de febrer de 1894) ***
Propaganda
de l'acte - Conferència d'Emma
Goldman: El 25 de febrer de 1900 la
destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de
Londres
(Anglaterra), una conferència multitudinària en
alemany sota el títol «Die grundlagen
der moral» (Els principis bàsics de la moral).
L'endemà, 26 de febrer de 1900,
es realitzà una festa de comiat en la qual, a més
de l'actuació de
l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr
Kropotkin, Louise
Michel i la homenatjada. ***
Capçalera
de The
Washington Post - Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària. ***
Portada
del primer número de Coerenza - Surt Coerenza:
El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer número del
periòdic anarquista Coerenza.
Settimanale
antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta
publicació va
ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el
«Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que promocionà en
les
seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de
1915 a la Cambra del Treball
Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola
Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent
responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del
sindicalisme
revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment
Benito
Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la
violència i de la
insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia.
Tractà diversos temes:
militarisme, repressió, pedagogia, notícies
sindicals, cròniques, efemèrides,
biografies, convocatòries, etc. Hi van
col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado
Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante
Chiasserini, Giulio
Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio
Ferrari, A.
Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico,
O. Lazzari, Mario
Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari,
Giuseppe Monanni,
Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto
Pugolotti, Luigi
Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani,
Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A.
Vitulo,
Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obres
I sindicalisti e la guerra, de
Pulvio
Zocchi, i Le «Marana»,
d'Honoré de
Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de
maig de 1915, quatre dies
després de celebrar-se el «Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que portà la
creació de la Federació Nacional
Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de
maig de 1915, Itàlia entrà en la
Gran Guerra. ***
El
Park Row Building, des d'aquí va ser llançat
Salsedo - Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després. ***
Cartell
de l'acte - Festa Proletària:
El 25 de febrer de 1923 se celebra al
Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa
Proletària»
antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità
Nova i Il Libertario.
L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van
intervenir Caputi
Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en
una
conferència de Nicola Cuneo; i en la
representació de l'obreta en un acte Il
1º Maggio di Don Francesco, a càrrec
de la Filodrammatica Proletaria. ***
Cartell
de l'acte - Míting en suport de
la revolució austríaca: El 25 de
febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York,
EUA) un
míting, sota el nom «La Rivoluzione è
in marcia" (La Revolució està en
marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a
terme a
Àustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista
italoamericà «Il Martello»,
va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les
intervencions de Pietro
Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca. ***
Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí –com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti– en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.
Naixements
- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Aalst (Flandes) –algunes fonts citen erròniament Jambes (Valònia, Bèlgica)– el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Sos pares es deien Jean Dave, president del Tribunal de Comptes belga, i Marie Dierche. Va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb la jove francesa Marie Archambault, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 28 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1922 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Foto policíaca de François Louis Durey (2 de juliol de 1894) - François Louis Durey:
El 25 de
febrer de 1851 neix al barri d'Ainay
del II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista
François Louis Durey,
conegut com Paul François Durey
o Léonce Durey. Era fill de
Jean Louis Durey, mecànic, i
de Julie Gérard. Lluità en la guerra
francoprussiana enquadrat en un batalló de
franctiradors i va ser ferit quan va anar a recollir el seu
capità greument malferit
que s'havia amagat en un bosc. En 1871 va ser un dels bombers
voluntaris que
sufocaren els primers incendis de la Comuna de París. El 25
de novembre de 1874
va ser condemnat per l'Audiència del Sena a quatre anys de
presó per «malversació
d'una suma de diners en perjudici del seu patró»
–algunes fonts citen que
aquesta condemna respon en realitat a fets derivats de la Comuna de
París. El
15 de gener de 1882 va ser una de les dues-centes persones que
entrà a formar
part de la Federació Socialista Obrera de la Costa d'Or,
atiant les Cambres Sindicals
a federar-s'hi. El 10 de novembre de 1882 publicà en el
periòdic La Tenaille,
en nom del Grup d'Estudis Socials de Dijon (Borgonya,
França), un comunicat de
solidaritat amb els militants detinguts a resultes dels aldarulls de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot reclamant la seva
llibertat
immediata. El 26 de novembre de 1882 assessorà, juntament
amb sa mare, una
conferència privada de la Fraternitat Societat d'Obrers
Reunits, on
l'anarquista François Monod també hi era present.
El 6 d'abril de 1883 va ser
condemnat a Dijon a 15 dies de presó i a 50 francs de multa
per haver-se inscrit
en les llistes electorals, quan es trobava privat dels drets
polítics a
resultes de sa condemna de París. El febrer de 1887 vivia
amb sa mare al número
10 del carrer Quentin de Dijon i es trobava sense feina; segons la
policia, s'hi
absentava durant sis o vuit dies sense saber-se el motiu. Posteriorment
residí
al domicili de sa mare, al número 3 del bulevard
Sévigné de Dijon i formava
part del grup anarquista «Les Résolus».
El 14 de juliol de 1889 es trobava a
París. Quan el procés dels còmplices
de l'anarquista François Claudius
Koënigstein (Ravachol) davant
l'Audiència del Loira, participà en una
conferència de Sébastien Faure sobre
«el dret al robatori i a l'assassinat», mantenint
una posició intermèdia. El 24 de novembre de 1891
reemplaça Sébastien Faure, aleshores
malalt, en una conferència al Prado de
Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 30
de novembre de 1891 participà en el boicot llibertari d'un
discurs del diputat
Paul Lafargue fet en una reunió pública a la
Borsa del Treball de Roanne (Forez,
Arpitània), organitzada per la Cambra Sindical de Teixidors,
que acabà en disturbis
i amb l'expulsió dels anarquistes. El 24 de desembre de 1891
assistí a una
reunió publica de Sébastien Faure a la Sala
Rivoire de Lió. El 3 de gener de
1892 era present en una sessió de la Joventut Anarquista al
cafè Marcellin de
Lió i l'11 de gener d'aquell any participà en una
reunió amb Sébastien Faure i
altres militants lionesos amb la finalitat d'organitzar un grup
especial
destinat a la formació d'oradors, especialitzats sobretot en
portar la
contradicció als oradors socialistes. Va ser un dels
signants del cartell de
convocatòria del Congrés Regional Anarquista
celebrat el 17 de gener de 1892 a
la Sala Folies-Gauloises de Lió, on assistiren un centenar
de militants de la
zona, i hi prengué la paraula en el debat referent a la
manifestació del Primer
de Maig, on defensà la no participació dels
anarquistes en aquesta perquè aquesta
estava organitzada pels socialistes; en la vetllada familiar d'aquella
jornada,
celebrada a la sala de la cerveseria Corompt, s'encarregà de
recaptar-hi l'entrada.
El 23 de gener de 1892 manifestà als companys que tenia la
intenció de fer un
dejuni més o menys perllongat, amb la intenció
que es fessin apostes, i així
els diners recaptats dedicar-los a la propaganda, però
sembla que aquesta
peregrina idea no reeixí. El 26 de gener de 1892
assistí, juntament amb Fortuné
Henry i altres companys, a una reunió de la Joventut
Antipatriota celebrada al
cafè Marcellin per concretar temes sobre una futura
manifestació a Saint-Genis-Laval
(Forez, Arpitània) en ocasió del sorteig del
recluta anarquista Claude Odin. El
29 de gener de 1892 sembla que parlà, amb Hippolyte
Ramé, en una reunió del
grup de «La Libre Pensée». El 6 de
febrer de 1892 va fer, amb Fortuné Henry, la
conferència «La crisi économique et ses
péconséquences» a la Sala
Théâtre de
Givors (Roine-Alps, Arpitània) i ambdós
s'allotjaren al domicili d'obrer vidrier
en vaga Serindas. El 17 de febrer de 1892 substituí
Sébastien Faure, que havia
partit la nit anterior a París per mor que havia estat
condemnat a 18 mesos de
presó i a 1.000 francs de multa, en la
conferència «Le socialisme
Chrétien» i
en aquesta xerrada manifestà la seva opinió, i la
de Faure, en contra de la
participació d'anarquistes en la manifestació del
Primer de Maig. Quan els
atemptats de Ravachol a París, manifestà que
aquests haurien d'haver estat
destinats a «persones de relleu i alts
funcionaris». En aquesta època envià 30
francs a l'anarquista Dumas de Saint-Étienne per a la
impressió d'un manifest
abstencionista. El 3 d'abril de 1892 abandonà Lió
i el 25 d'abril següent el
seu nom figurava en un llistat d'anarquistes lionesos denunciats per
«pertinença a associació
criminal». Entre el 13 de març i el 24 d'abril de
1892,
en substitució de Jules Deloux, que havia estat condemnat a
dos anys de presó,
fou gerent del periòdic anarquista Le
Père Peinard i com a tal el 28 de
juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a
un any de presó i a
1.000 francs de multa per «provocació a
l'assassinat» arran de publicar les
articles «Le 1er mai» i «Les crimes des
proprios»; acceptà tota la
responsabilitat dels articles i declarà li era indiferent si
era condemnat o
absolt i que el seu únic interès era palesar als
jurats «les belleses de
l'anarquia»; interposà un recurs, que va ser
rebutjat el 25 d'agost. El 8 de
setembre de 1892 va ser detingut a Dijon i tancat a comissaria. El 28
de
setembre de 1892 va demanar per escrit al director de la
presó ser traslladat
al sector de presos polítics de la penitenciaria parisenca
de Sainte-Pélagie i l'1
d'octubre la Direcció d'Afers Criminals i
de Gràcies del Ministeri de Justícia
accedí a la seva demanda. El 9 de març de
1892 envià des de Sainte-Pélagie una carta a
Sébastien Faure, empresonat a
Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), demanant notícies
seves. L'abril de 1893
emmalaltí de grip per mor d'una epidèmia que es
desencadenà a Sainte-Pélagie.
El 13 de maig de 1893, després de purgar la meitat de la
pena, va ser posat en
llibertat condicional. Passà a viure al número 30
del carrer Pâquerettes d'Alfortville
(Illa de França, França), domicili de l'expert
geòmetra Léon Goupy, que havia
conegut a Sainte-Pélagie, i després al
número 32 del carrer Station de la
mateixa població. En aquesta època
freqüentà el propagandista anarquista Pierre
Paul Désiré Martinet (Pol Martinet).
El 2 de juliol de 1894 va ser
detingut en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista i
aquest
mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal». Delineant i arquitecte de formació, es
dedicà a dissenyar edificis i
arribà a tenir una situació econòmica
folgada. El seu últim domicili va ser al
número 63 del carrer Déterville d'Alfortville.
Després d'una llarga malaltia, François
Louis Durey va morir el 22 d'abril de 1896 a l'Hospital de
Saint-Antoine del
XII Districte de París (França). François Louis Durey (1851-1896) ***
Notícia
de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 24 de febrer de 1892 - Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Sos pares es deien Gilbert Charveron, sastre, i Laurence Georges. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Emérand Léonard (27 de
febrer de 1894) - Emérand
Léonard: El 25 de febrer de 1864 neix a
Chalonnes-sur-Loire (País del Loira, França)
l'anarquista Émerand Louis
Léonard, fitxat per la policia sota el nom d'Aimé
Léonard. Sos pares es deien Emérand
Léonard, miner, i Marie Louise Cécile
Leroy. Es guanyà la vida de
diferents maneres (miner,
empleat del gas,
xofer mecànic). El 24 de maig de 1886 es casà a
Angers (País del Loira, França)
amb la jornalera i obrera fabril Marie Simon, la qual va morir el 7 de
juliol
de 1898 a Angers. Es va establir a París
(França). El 27 de febrer de 1894 va
ser detingut en una de les grans agafades antianarquistes i aquest
mateix dia
va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i processat per «associació
criminal». El 10 de març de
1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en
el
registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de
Policia. En aquesta
època vivia al número 96 del carrer Martre de
París. El 26 d'octubre de 1901 es
casà a Saint-Denis (Illa de França,
França) amb la jornalera Marie Joséphine
Avé. En aquesta època vivia al número
22 del carrer Saulger de Saint-Denis.
Émerant Léonard va morir el 15 de maig de 1918 al
Dipòsit de Mendicitat de la
Presó Departamental de Nanterre (Illa de França,
França). ***
Nicola Quintavalle - Nicola Quintavalle: El 25 de febrer de 1865 neix a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Francesco Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli o Niccòlo. Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista «Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.). ***
Notícia
del suïcidi d'Ernest Nodot publicada en el diari
parisenc L'Événement
del 19 de març de 1897 - Ernest Nodot: El 25 de febrer de 1867 neix a Saint-Blin (Lorena, França) l'anarquista Ernest Marie Félicien Nodot. Sos pares, manobres, es deien Hippolyte Nodot i Anne Dumay. Es guanyava la vida treballant primer de passant d'un procurador, després de tipògraf i finalment de terrelloner. Milità en el moviment anarquista d'Épinal (Lorena, França) i va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a una pena de presó per les seves activitats anarquistes. Es dedicava a menjar a restaurants i albergs sense després pagar el servei i per això va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el 16 de gener de 1894 per l'Audiència de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a un mes de presó i 16 francs de multa, el 27 de desembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Bar-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó i el 13 de desembre de 1895 per l'Audiència de Dijon (Borgonya, França) a 15 dies de presó. Ernest Nodot es va suïcidar el 15 de març de 1897 llançant-se a les vies del tren Épinal-Chaumont a l'indret anomenat La Barrière de Mont de Rouceux (Lorena, França; actualment Neufchâteau). ***
Notícia
de la creació del grup «Les
Déshérités» publicada en el
periòdic
parisenc La
Révolte del 17 de setembre de 1892 - Émile Roger: El 25 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1871 neix a Nouzon (Ardenes, França; actualment Nouzonville, Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Émile Roger. Sos pares es deien Philippe Roger, ferreter, i Euphrasie Radelet. Es guanyava la vida treballant d'obrer esmolador i polidor. El desembre de 1891 va ser acomiadat de la fàbrica metal·lúrgica de la família Soret, a La Cachette de Nouzon, per haver protestat contra la disminució del salari imposat a set obrers esmoladors. Aquest acomiadament grupal donà lloc, el 4 de setembre de 1892, a la creació del grup anarcocomunista «Les Déshérités», que es reunia al seu domicili, al número 5 del carrer de la Tour de La Forge de Nouzon. A principis de desembre de 1892 va ser denunciat, juntament amb altres 16 anarquistes, d'haver aferrat pels carrers de Nouzon els cartells Dinamite et Panama, editats pel grup londinenc «L'Avant-Garde», però aquest cas va ser sobresegut per manca de proves. Arran dels aldarulls del Primer de Maig de 1893 a Nouzon, el 9 de maig d'aquell any es va iniciar un procediment penal per «rebel·lió i associació il·lícita» contra 23 obrers, entre ells Julien Copine i Émile Roger, de «Les Déshérités». El 4 de juny de 1893 participà en una manifestació antimilitarista durant el consell de revisió militar a Charleville (Ardenes, França), durant la qual els reclutes entonaren cants revolucionaris i cridaren «Visca Ravachol!». La seva integració el 14 de novembre de 1893 en el 8 Regiment d'Artilleria a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) per a fer el servei militar va fer que les activitats de «Les Déshérités» es ressentissin. L'1 de gener de 1894, el seu domicili, on només es trobava sa companya, va ser escorcollat per la policia. El 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat. Entre abril i juny de 1896 visqué a París (França). El setembre de 1896 retornà al seu poble natal i fundà el nou grup «Les Libertaires de Nouzon» (Julien Copine, Ernest Dumoulin, Jules Faynot, Henri Gualbert, Auguste Marchal, Camille Nabucet, etc.), que es reunia al seu domicili el primer i l'últim diumenge de cada mes. En aquesta època venia pels carrers de Nouzon Le Père Peinard. El febrer de 1897 albergà l'anarquista Auguste Philippe, que havia vingut de Reims (Xampanya-Ardenes, França) per a fer una conferència. Durant la nit del 25 al 26 de setembre de 1897 es van aferrar a diversos indrets públics el cartell Germinal; jutjat per aquest fet, el 8 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a un mes de presó sota l'acusació d'«incitació al crim, al pillatge i a l'incendi amb la finalitat de propaganda anarquista». En 1898 exercia el càrrec de dipositari de Le Libertaire, que tenia cinc subscriptors a Nouzon. A principis de maig de 1898, quan venia periòdics anarquistes pels carrers, els gendarmes van voler controlar els periòdics que transportava al seu sarró per comprovar si portava el manifest À l'Armée; rebutjant entrar en un cafè, va estendre els periòdics al carrer i la policia obrí els obrí un per un; aquest dia va ser aturat en tres ocasions pels gendarmes. En 1904 s'instal·là pel seu compte com a polidor particular al servei de venedors de bicicletes i ciclistes; al seu taller, amb l'ajuda de sos fills i de dos obrers, niquelava pales i molls en un bany de la seva invenció, mentre sa companya Aline Dorigny s'encarregava de fer els lliuraments amb un remolc tirat per dos cans per l'avall de la Semoy. El 3 de desembre de 1905 publicà el número únic del full L'Affamé Ardennais. En aquesta època militava en «La Libre Pensée», de la qual era el secretari local. Es presentà com a «candidat llibertari» a les eleccions legislatives del 6 de maig de 1906 pel districte de Mézières (Ardenes, França) i obtingué 95 vots. El 2 de juny de 1906 partí per qüestions de feina a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1908 era corresponsal i venedor de La Guerre Sociale i de Le Libertaire, que tenien 27 subscriptors a Nouzon i venia un centenar d'exemplars. Per a les eleccions legislatives d'abril de 1910, va ser «candidat llibertari» en el marc de la campana antiparlamentària i el Comitè Antiparlamentari de Nouzon es transformà, l'endemà de les eleccions, en el «Grup d'Educació Revolucionària». En aquesta època vivia al carrer Lafayette. El 13 de setembre de 1911, durant la manifestació per reclamar la llibertat de Théophile Sauvage, empresonat per les seves activitats en el moviment contra l'encariment de la vida, va estar en primera línia enfrontat als dragons i carrabiners. El juliol de 1912 participà en la creació del Grup Comunista-Anarquista (GCA) de Charleville i en una reunió d'aquest grup, celebrada el 15 de setembre de 1912, criticà durament el Partit Socialista i blasmà contra els seus representants a Charleville. El març de 1913 vivia al carrer de Lorraine de Nouzon. Malgrat estar inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 3 d'agost de 1914, engegada la Gran Guerra, acceptà la crida a files abans que els gendarmes vinguessin a casa seva, però el 2 de febrer de 1915 va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». Tingué set infants amb Aline Dorigny, cap d'ells batejat, i donà a tots un padrí o una padrina espirituals, com ara Jean-Baptiste Clément per a son fill René o Louise Michel per a una de ses filles. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917 a l'Hospital Lariboisière de París (França). ***
Karel
Toman fotografiat per Otto Dítě (1918) - Karel Toman: El 25
de febrer de 1877 neix a Kokovice
(Klobuky, Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès;
actualment República Checa)
el poeta, periodista, traductor i intel·lectual anarquista
Antonín z Padovy
Bernášek, conegut com Karel Toman.
Fill d'una família pagesa, sos pares
es deien František Bernášek i Rosalie
Horová, i tingué un germanastre, Josef,
fill del primer matrimoni de son pare amb Maria Platilová, i
quatre germans (František,
Maria Černoá, Aloise i Jaromíra). Va fer els
estudis secundaris a Slaný (Bohèmia
Central, Imperi Austrohongarès; actualment
República Checa) i posteriorment, en
1896, es graduà a Příbram (Bohèmia
Central, Imperi Austrohongarès; actualment
República Checa), d'on sortí amb un
excel·lent coneixement de la llengua i la
cultura gregues. En aquest mateix any de 1896
començà els estudis de dret a la
Facultat de Dret de la Universitat Carolina de Praga
(Bohèmia Central, Imperi
Austrohongarès; actualment República Checa).
Sense acabar els estudis universitaris,
va anar ocupant diversos càrrecs oficials. A Praga
s'integrà l'anomenat «Anarchističtí
Buřiči» (Anarquistes Amotinats), grup d'escriptors txecs de
tendència
anarquista i anarcoindividualista, molt influenciats pel pensament de
Friedrich
Nietzsche, els escriptors russos, el vitalisme, l'anarquisme europeu
(Jean
Grave, Piotr Kropotkin, Charles Malato, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Lev
Tolstoi, Victor Dave, etc.) i l'antimilitarisme, al voltant de la
revista
cultural avantguardista llibertària Nový
Kult (Nou Culte), de l'escriptor
anarquista Stanislav Kostka Neumann. A partir de 1899 va fer molta
amistat amb
l'ocultista Emanuelem Haunerem, director d'una
col·lecció de publicacions de
filosofia, mística i ocultisme molt prestigiosa aleshores.
En 1902 formà part
del «Kruhu Spisovatelů» (Cercle d'Escriptors) i en
1903 de l'Associació
Literària Lliure «Syrinx». En aquesta
època treballà en diverses feines, com
ara aprenent de comptabilitat, mecanògraf, treballador en
periòdics
anarquistes, al Museu d'Arts i Oficis, redactant un diccionari
educatiu, etc. Bandejat
de sa família, després d'un temps a Viena (Imperi
Austrohongarès; actualment
Àustria) entre 1903 i 1904, viatjà arreu d'Europa
(Alemanya, França, Països
Baixos, Regne Unit) de manera bohèmia, vivint de fer
lliçons de francès i de txec
i en diverses feines –a Londres treballà amb
l'anarquista Felix Quintan en una
fàbrica de barrets–, tot freqüentant els
cercles anarquistes –gràcies al
filòsof llibertari František Sedlák,
va romandre un temps a la Whiteway Colony
(Cotswolds Hills, Stroud, Gloucestershire, Anglaterra) d'anarquistes
tolstoians,
de la qual quedà decebut, i també
passà uns dies al «Milieu Libre de Vaux»
(Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne
(Picardia, França)–, i va
escriure reportatges dels seus viatges que publicà en
revistes llibertàries txeques.
També va fer traduccions i articles de crítica
literària que publicà en
diverses revistes (Lípa, Lumír,
Niva, etc.). Entre 1911 i
1917 treballà de copista a l'Arxiu Estatal. El 15 de febrer
de 1915 es casà amb
Anna Wagenknecht, amb qui va tenir dos infants, Jaromír i
Prokop. Durant la
Gran Guerra treballà de redactor en el diari Národní
Listy. El maig de
1917 signà un manifest d'intel·lectuals, artistes
i escriptors txecs que
demanaven l'establiment d'una república txecoslovaca separa
de l'Imperi Austrohongarès.
Entre 1919 i 1925 ocupà un càrrec a la Biblioteca
de l'Assemblea Nacional de la
República Txecoslovaca i col·laborà en
el diari Lidové Noviny. En 1923
va tenir el seu primer infart i entre 1924 i 1925 viatjà a
la Provença per
curar-se el reumatisme. Malalt del cor, en 1925 es va jubilar. En 1928
va ser
nomenat membre de l'Acadèmia Txeca de Ciències i
Art. En els anys trenta
s'acostà al nacionalisme txec, va fer amistat amb el poeta
comunista Josef Hora
i mostrà fins i tot simpatia per l'URSS. El 7 de novembre de
1938 participà en
la celebració anual de la Revolució d'Octubre a
l'ambaixada de l'URSS a Praga.
Va sobreviure a l'Ocupació retirat de la vida
pública. Com a traductor, traslladà
al txec diversos escriptors francesos (Colette, Anatole France, Guy de
Maupassant, Charles-Louis Philippe, Claude Tillier, etc.). Entre 1943 i
1945 presidí
la Secció Literària de l'Acadèmia
Txeca de Ciències i Art. El gener de 1946 va
ser nomenat Artista Nacional. Entre els seus poemaris podem destacar Pohádky
krve (1898), Torzo života (1902),
Melancholická pout (1906),
Sluneční hodiny (1913), Verše
rodinné a jiné (1918), Měsíce (1918),
Hlas ticha (1923) i Stoletý
kalendář (1926). Molts dels
seus poemes han estat musicats per diferents artistes. Karel Toman va
morir el
12 de juny de 1946 a Praga (Txecoslovàquia) i va ser
enterrat amb honor d'Estat
el 21 de juny a la Tomba Slavín, panteó on
descansen les grans personalitats
nacionals, del cementiri de Vyšehrad de la ciutat. Des de
1947 un carrer del
barri de Břevnov de Praga, on visqué al final de sa vida,
porta el seu nom. Karel Toman
(1877-1946) ***
Micelli
treballà en Umanità
Nova - Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Sos pares es deien Tommaso Micelli i Gaetana Zecca. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària. ***
Francisco
Sanz Casabona (1939) - Francisco Sanz Casabona: El 25 de febrer de 1892 –algunes fonts citen erròniament 1898– neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Sanz Casabona. Era fill de Lorenzo Sanz Garulo, jornaler, i d'Antonio Casabona Ligorred. Es guanyava la vida fent de pagès i de comerciant i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans en l'organització de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver triomfat la insurrecció, hagués estat nomenat director general de Presons. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup guerriller que a partir d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera, controlant entre l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Aquesta partida estava formada per persones que havien fugit de la zona franquista, especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres poblacions saragossanes. El campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la carretera nacional entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia en l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en la realització de sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de la Violada, accions a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un d'aquests sabotatges, son germà, José Sanz Casabona, resultà mort per l'explosió d'una càrrega de dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup, Carmelo Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts a l'assut de Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar militants. Un tercer guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar a la base. Durant un any, mentre el front restà més o menys fixe, aquest grup guerriller continuà amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa companya Gregoria Bienzobas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín Galán Sanz Bienzovas) i son germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac (Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després s'instal·là a Morelia (Michoacán, Mèxic). En 1944 publicà el fullet El derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos de la Segunda República Española. A finals dels anys quaranta treballava en un forn. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Ernst
Friedrich - Ernst Friedrich: El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'Ernest Friedrich, baster, i d'Ernestine Schulz, bugadera. Va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè» i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Sa companya fou Marthe Marie Laurentine Saint-Pierre. Ernest Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a l'Hospital Saint-Camille de Bry-sur-Marne (Illa de França, França). ***
Vicente
Gil Franco - Vicente Gil
Franco: El 25 de febrer de 1898 neix a Barcelona
(Catalunya) el pintor,
escultor i ceramista llibertari Vicente Gil Franco. Fill d'una
família de
modests comerciants fruiters, sos pares es deien Liberato Gil i Josefa
Franco. Ben aviat es mostrà atret per
la pintura i el
dibuix i estudià a l'Escola de Belles Arts de
València (País Valencià) i a
Barcelona. Profundament antimilitarista, quan tenia 20 anys,
després de la mort
de son pare, aprofitant la verema, passà a França
i s'instal·là a París i
després al nord del país (Cambrai, Douai,
Valenciennes, etc.), on va fer feina
de marbrista. A Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França)
perfeccionà la seva tècnica
escultòrica. En aquesta època va fer amistat amb
l'estudiant de medicina Robert
Vrasse, veí del seu taller i futur metge
estomatòleg reputat, i en 1926 aquest
el convidà a passar les vacances a la seva casa familiar de
Boulogne-sur-Mer,
on restà tres mesos i conegué el pintor Georges
Griois. Posteriorment muntà el
seu taller a la zona dels penya-segats d'Équihen-Plage
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on pintà nombrosos paisatges de l'indret
i escenes de la vida dels
pescadors. En 1934 exposà escultures a la French Galery del
Museu d'Art
Britànic de Londres (Regne Unit). En 1936, quan
esclatà la Revolució espanyola,
retornà a Catalunya, on va ser nomenat comissari
d'Educació Nacional, posant-se
al servei de la propaganda republicana i realitzant especialment una
sèrie de
targetes postals, la venda de les quals va ser destinada a ajudar els
combatents als fronts. En aquesta època, molt influenciat
pel pintor Francisco de
Goya i els muralistes mexicans, realitzà nombrosos dibuixos,
quadres i gravats
postmodernistes, on expressà l'horror de la guerra. El 28 de
febrer de 1937
inaugurà l'«Exposició d'Art
Revolucionari de Gil Franco» a la Sala
d'Exposicions de les Joventuts Llibertàries de Barcelona,
formada per més de
cent obres (pintures, escultures, gravats, dibuixos, etc.) i el 5 de
juny d'aquest
any inaugurà, amb el suport musical del pianista Leopoldo
Cardona, una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona organitzada
pel Sindicat Únic
d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Aquest
mateix 1937 exposà, al costat del Guernica
de Pablo Picasso, al Pavelló Espanyol de
l'Exposició Internacional d'Arts i
Tècniques de París. En 1938 retornà a
França i entre maig i juliol d'aquest any
exposà, sota el nom de «L'Espagne
Martyre» i amb el suport del Socors
Socialista a l'Espanya Republicana, les obres creades a Barcelona a la
Sala
dels «Amis du Populaire», als Camps Elisis de
París. S'instal·là a
Pont-de-Briques (Nord-Pas-de-Calais, França) i la major part
de les obres
realitzades a la Península van ser destruïdes el
maig de 1940 durant un
bombardeig. Fugint de l'ocupació –va ser requerit
en dues ocasions per les
autoritats alemanyes– i dels bombardejos, en 1943
s'instal·là amb sa companya
Georgette Germaine Maria Therry a Clairvaux Les Claravalliens
(Ville-sous-la-Ferté,
Champagne-Ardenes, França) –abans
havia estat casat amb Pierrette Pont, de qui es va divorciar–, on nasqué la major
dels seus infants, Catherine,
futura artista plàstica. A partir de setembre de 1944
formà part de la Unió d'Intel·lectuals
Espanyols (UIE). Entre 1944 i 1947, per invitació del
baríton Roger Bourdin,
residí a Franconville (Illa de França,
França). Durant aquest període
treballà
poc, llevat d'una sèrie de xilografies sobre els horrors
dels camps de
concentració, que el Museu d'Art Modern de París
adquirí anys més tard. En 1947
retornà a Boulogne-sur-Mer, on realitzà una
reeixida exposició. Des
d'aleshores, i fins el 1958, treballà en pintures, gravats,
baixos relleus i
ceràmiques, realitzant exposicions a Lilla i Gand i
participant en la Biennal
de Menton i en el Saló d'Art Lliure. Vicente Gil Franco va
morir el 6 de
novembre de 1959 al seu domicili de Boulogne-sur-Mer
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Una plaça
d'aquesta localitat porta el seu nom. Trobem obra seva a diferent
museus, com
ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona; el Museu d'Art
Modern,
de París; el Museu de Boulogne-sur-Mer; o el Museu de
Ceràmica de Desvres. Vicente Gil Franco (1898-1959) ***
Prieto
Pinton - Pietro Pinton: El 25 de febrer de 1903 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Pietro Pinton. Sos pares es deien Antonio Pinton i Orsola Pozzo. En 1926 es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de conductor. En 1932 emigrà a França i s'instal·là a Chambéry (Savoia, Arpitània). Per les seves activitats antifeixistes va ser mantingut sota control policíac. El 31 de maig de 1936 va ser elegit regidor de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a finals de juliol d'aquell any marxà cap a Catalunya, on s'enrolà per lluitar contra l'aixecament feixista en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres operacions militars. A causa d'una «malaltia encomanada en la guerra» en 1937 es va veure obligat a retornar a França, on va romandre fins a l'ocupació nazi. Detingut i deportat als camps d'extermini nazi, el 14 de juny de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Torí. Pietro Pinton va morir el 8 de maig de 1971 a Torí (Piemont, Itàlia). ***
Giuseppe
Petacchi
- Giuseppe
Petacchi: El 25 de febrer de 1907 neix a Avenza (Toscana,
Itàlia) –algunes fonts
citen Carrara (Toscana, Itàlia)– l'anarquista i
resistent antifeixista Giuseppe
Petacchi, conegut com Beppe Petacchi
i Copeta. Sos pares es deien Elia
Petacchi i Aldegonda Gianfranchi. Es guanyava la vida fent de
picapedrer de
marbre i de rentaplats. D'antuvi republicà, en 1927 es va
veure obligat pel
règim feixista a portar targeta d'identitat en
aplicació de la nova llei de
seguretat pública. En 1929 se li va negar el
permís d'embarcament a naus
estrangeres per evitar que fes propaganda antifeixista entre els
mariners. El
21 d'abril de 1932 va ser amonestat per freqüentar subversius
i el 25 d'abril va
ser sorprès mentre intentava convèncer altres
picapedrers perquè rebutgessin el
nou contracte de treball, ja que els salaris eren molt baixos. El 17 de
juny de
1932 va ser novament amonestat i el 28 d'aquell mes va ser arrestat
perquè el
trobaren amb Andrea Lucetti i Vera Bibbi; jutjat, el 30 de juny de 1932
va ser
condemnat a tres mesos d'arrest i a dos anys de llibertat vigilada per
violació
de l'amonestació. El 28 de maig de 1934, amb Roberto
Briganti, Pilade Menconi, Ivo
Pieruccini, Ercole Pisani i Ciro Sparano, emigrà
clandestinament a França via
La Spezia (Ligúria, Itàlia) i Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia). S'establí a
Marsella (Provença, Occitània), on
treballà amb l'anarquista Celso Persici,
enviant diners a sa companya, diners que moltes vegades eren segrestats
per la
policia feixista. A França es relacionà amb
Camillo i Giovanna Berneri, Aldo
Garosci, Emilio Lussu, Umberto Marzocchi, Randolfo Pacciardi, els
germans
Rosselli i Pio Turroni, entre d'altres. El 5 de juny de 1934 va ser
condemnat a
Marsella per agressió a mà armada. El 29 de
setembre de 1934 va ser inscrit,
com a «republicà ja amonestat
polític», en el butlletí de recerca
fronterera
amb l'anotació de detenció. L'11 de gener de 1935
va ser fitxat per la
Prefectura de Policia de Massa Carrara (Toscana, Itàlia). A
Marsella
desenvolupà una intensa activitat antifeixista, participant
en diverses
iniciatives i en assemblees de la Universitat Proletària, de
l'Associació
Republicana Socialista (ARS) i de la Liga Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home). L'octubre de 1935
assistí al Congrés
Antifeixista de Brussel·les (Bèlgica), juntament
amb Edoardo Angeli, Roberto
Boschi, Alberto Jacometti, Guido Lionello, Carlo Pedroni i altres
exiliats.
L'agost de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya) i
s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
combatent el 28 d'agost d'aquell any a
la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó,
Espanya). Greument cremat el 20 de setembre de 1936, juntament amb
Giuseppe
Gabbani i Giuseppe Barberis, a Osca en l'incendi del carro brindat on
hi anava,
atacat per les tropes franquistes, va ser hospitalitzat a Barcelona.
Amb Arturo
Buleghin, Emilio Canzi, Antonio Cieri, Giuseppe Mioli, Bruno Pontorni,
Vindice
Rabitti, Carlo Rosselli, Valentino Segata i Tommaso Serra,
signà un telegrama
dirigit al grup «Giustizia e Libertà»
(GL) de París (França), on es desmentia
el rumor que circulava en ambients de l'emigració
política italiana que
parlaven de «dissidències internes en la Columna
Italiana». El 30 d'octubre de
1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo
Pontorni i Rabitti
Vindice, un manifest en contra de la militarització de les
milícies, que va ser
publicat en els periòdics Guerra
di
Classe i L'Adunata dei Refrattari.
El 3 de novembre de 1936 va escriure a son germà Aldo, que
havia estat detingut
a Susa (Piemont, Itàlia) el setembre quan intentava emigrar
il·legalment per
enrolar-se en les formacions antifranquistes, on afirmava que s'havia
de passar
«de la lluita de posicions a l'atac». El desembre
de 1936 es fotografià a
Barcelona amb Ciro Sparano i Roberto Briganti, també
milicians de la «Columna
Ascaso» i el gener de 1937 marxà uns dies a
França per intentar enrolar voluntaris.
Posteriorment passà a la Companyia de Metralladores del I
Batalló «Matteotti»
de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió, juntament amb
Agostino Casati i Libero
Battistelli. El 5 de març convidà son
germà a unir-se amb ell a la lluita a la
Península. Assistí amb ràbia als
«Fets de Maig» de 1937. De bell nou a
França
l'estiu de 1937, romangué, amb sa companya i son fill que
aconseguiren fugir
d'Itàlia, al domicili parisenc del professor Angelo Monti,
membre de GL i
exmilicià de la guerra d'Espanya, i va ser inclòs
pels feixistes en el grups
dels militants capaços d'atemptar contra els jerarques
feixistes amb la
intenció de venjar-se de la mort de Carlo Rosselli. A Paris
freqüentà les
reunions de GL i intentà aconseguir una targeta d'identitat
falsa amb el suport
d'Emilio Lussu i d'Emilio Caporali, però el 8 d'agost de
1938 finalment va ser expulsat
del país. El 28 de setembre de 1938 el cap de la policia
feixista informà al
prefecte que havia sortit de París amb una
destinació desconeguda i demanà
mesures de vigilància especials per aconseguir la seva
detenció. Un cop
expulsat de França, visqué clandestinament a
Bèlgica, on a principis de 1939
treballà de picapedrer a Lustin (Namur, Valònia)
i a Tailfer (Namur, Valònia).
En data desconeguda va estar internat al camp de
concentració de Vernet. El
juny de 1940, mentre els nazis s'estenen per França,
retornà a Marsella,
romanent a casa de l'anarquista Senofonte Argante Pisani,
també exmilicià de la
guerra d'Espanya, i treballant de recollidor d'escombraries i de obrer.
A finals
de 1940 figurava en una llista d'antifeixistes italians molt actius a
França i
on se'l considerava molt perillós, llista que va ser enviada
per la policia
feixista a la nazi per facilitar-ne la seva captura.
Aconseguí embarcar-se cap
a Casablanca (Marroc), on trobà Antoine Martinez (Titine) i Pio Turroni. El 19 de novembre
de 1941 els tres emigraren
amb el vaixell Serpa Pinto a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic), on treballà
de paleta en la construcció. Marxà al
Canadà, ja que des d'allà tenia més
possibilitats de retornar a Europa, i aconseguí
embarcar-se cap a Liverpool (North West England, Anglaterra),
però, per un
error burocràtic, va ser confós per un feixista i
reclòs en un camp de
concentració. Els continus enfrontament amb els feixistes
reclosos convenceren
les autoritats britàniques que havia hagut un error
d'identificació i va ser
enviat al nord d'Àfrica, on seguí un curs de
paracaigudisme a les ordres de
l'Special Operations Executive (SOE, Direcció d'Operacions
Especials) de l'Exèrcit
britànic. El 24 de setembre de 1943 va ser
llançat en paracaigudes a Empoli
(Toscana, Itàlia) en una operació dirigida pels
anglesos amb la finalitat que
operés a les línies enemigues al costat dels
partisans. Després d'una breu
estada a Avenza, es traslladà a Florència
(Toscana, Itàlia), on treballà per al
Centre Antifeixista i entrà en contacte amb destacats
militants (Carlo Cassola,
Adriano Milani, Carlo Lodovico Ragghianti, etc.) i trobà el
seu amic Gino
Menconi. Emilio Lossu el va enviar a combatre a Mugello (Toscana,
Itàlia)
enquadrat en la II Brigada «Carlo Rosselli». Fins
al final de la II Guerra
Mundial es mostrà molt actiu en la Resistència.
Entre el 23 i el 25 d'abril de
1945 participà en el III Congrés Nacional
Anarquista que se celebrà a Liorna
(Toscana, Itàlia). Va ser denunciat en diverses ocasions per
haver amagat al
seu domicili anarquistes italians i espanyols perseguits per la policia
i la
Interpol. Giuseppe Petacchi va morir el 2 de juny de 1961 a Carrara
(Toscana,
Itàlia). ***
Retrat
de Raoul Avias aparegut en la revista lionesa IRL de desembre de
1987 - Raoul Avias:
El 25 de febrer de
1910 neix a Oullins (Forez, Arpitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Raoul Félix Édouard Avias.
Sos pares es deien
Hippolyte Édouard
Baptiste Avias, ajustador, i Marie Félicie Augustine
Ferrand. Quan era
adolescent va quedar marcat pels esdeveniments de la guerra d'Espanya,
que el
decantaren cap a la militància en el moviment anarquista.
Després de la II
Guerra Mundial formà part de la Federació
Anarquista (FA) i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la zona d'Oullins i de Lió.
Obrer metal·lúrgic, la
seva militància anarcosindicalista i la seva
participació en nombroses vagues
en una desena d'empreses va fer que fons acomiadat en diferents
ocasions. En
aquesta època vivia al número 56 del carrer
Pierre-Sémard d'Oullins. En els
anys seixanta fou secretari del grup anarquista
«Élisée Reclus» de
Lió, adherit
a la FA. El seu últim domicili va ser a Tuleta
(Valentinès, Delfinat,
Occitània). Conreà la pintura i la poesia. Sa
companya fou Germaine Guinot. Raoul
Avias va morir el 3 d'octubre
de 1987 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença,
Occitània). ***
Oreste
Della Torre - Oreste Della Torre:
El 25 de febrer de 1914 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista
Oreste Della Torre,
conegut com Milanin. Sos pares es
deien Francisco de la Torre i Adriana Cressoni. Son pare,
ciutadà italià nascut
a Santander (Cantabria, Espanya), fou un militant anarquista que
hagué de
refugiar-se en 1911 a Itàlia fugint de la
persecució policial i que morí en
1921 en un enfrontament contra els feixistes. Des del 1929 Oreste
freqüentà els
cercles antifeixistes i per aquest motiu patí una pena de
tres anys en un
correccional. Un cop lliure en 1933, va fer el servei militar en el 18
Regiment
de Bersaglieri a Milà i després en el 91
d'Infanteria a Torí (Piemont, Itàlia),
on va ser sorprès en flagrant activitat
propagandística subversiva. Detingut
per aquest fet, va ser jutjat i condemnat a sis anys. Reclòs
a Gaeta (Laci,
Itàlia), no acomplí tota la pena per motius de
salut. Retornà a Milà i
reprengué les seves activitats anarquistes amb son
germà major Augusto, qui va
caure el 15 de febrer de 1936 en un enfrontament a trets contra els
escamots
feixistes. Passà clandestinament a Suïssa i
d'allà a Espanya, on el 10 de
novembre de 1936 s'incorporà a la III Companyia Italiana de
la «Brigada Garibaldi»
de la 45 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i lluità
diferents fronts (Guadalajara, Osca, Belchite, Casp i Ebre). El 9 de
gener de
1937 va ser ferit en una cama a Mirabueno (Guadalajara, Castella,
Espanya). A
finals de febrer es va reincorporar i va fer de missatger i observador
amb el
grau de sergent al II Batalló de la Companyia de
Metralladores de la «Brigada
Garibaldi». En aquesta època era conegut com Milanin. Promocionat a capità,
el 12 de juny va caure greument
ferit als ulls a Osca (Aragó, Espanya). Obligat a deixar la
primera línia,
passà com a oficial als serveis d'Intendència
fins al 20 de setembre, data en
la qual va ser llicenciat. Detingut a Barcelona pels estalinistes com a
sospitós de «derrotisme», va ser
alliberat 90 dies després perquè
pogués marxar
cap a França. D'antuvi va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o Morte», compost per 117 llibertaris,
i després al camp de Gurs, d'on el maig de 1939
pogué evadir-se i passar a
Luxemburg. El 12 de juliol de 1939 en va ser expulsat i
passà al sud de França,
on va ser refugiat pels anarquistes francesos com a membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). A Lió
(Arpitània) es va presentar a les autoritats
italianes per a la seva repatriació l'agost de 1940. Portat
a Milà, després
d'un llarg interrogatori, va ser confinat per cinc anys a l'illa de
Ventotene. Posteriorment
el trobem lluitant contra els exèrcits nazifeixistes
enquadrat com a comissari
de brigada en la VI Brigada Garibaldina «Nello», on
destacà en una acció
militar en la qual va ser ferit el 12 d'abril de 1945 a Boleto
(Piemont,
Itàlia) –per aquesta acció va ser
condecorat el 3 de juny de 1991 pel Ministeri
de Defensa italià amb Medalla de Bronze «al valor
militar per activitat
partisana». Després de la II Guerra Mundial
tornà a Milà. Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció. ***
D'esquerra
a dreta: ?, Vicent Llansola, Antonio Cañete, Antoni Miracle,
(a
la gatzoneta) Aurelio Miguel Zurilla (Vierzon, 1959)
- Aurelio Miguel
Zurilla: El 25 de febrer de 1917 neix a Orihuela del
Tremedal (Terol, Aragó,
Espanya) –el certificat
de defunció cita el 25 de febrer de 1911 a Barcelona
(Catalunya)–
l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Miguel Zurilla -el primer
llinatge també citat Miquel.
Sos pares es deien Gerónimo Miguel Sánchez i
María Zurilla Giménez.
Abans de la
Guerra Civil milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del Port de
Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre,
País Valencià) i després d'aquesta
participà a Barcelona (Catalunya) en el
moviment llibertari clandestí. En 1945 formà part
del grup editor de l'òrgan de
la CNT Solidaridad Obrera. A finals
de la dècada dels quaranta, fugint de la
repressió, passà a França.
Després d'una
estada a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), el juny de 1951
s'instal·là a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i
s'integrà en la Federació Local de la CNT en
l'exili. En aquesta època pogué retrobar sa
companya Olvido i sos fills, que
havien passat clandestinament a França. En 1959 va ser
delegat per Clarmont
d'Alvèrnia al Ple Nacional de Sindicats de la CNT en l'exili
que se celebrà a
Vierzon (Centre, França). Sa companya fou Olvido Grossi.
Aurelio Miguel Zurilla va morir el
22 de maig de 1997
al Centre Mèdic de Chanac e la Motèira
(Alvèrnia, Occitània), després d'una
llarga malaltia, i fou enterrat a Orcines (Alvèrnia,
Occitània) al costat de sa
companya morta a començament dels anys noranta. ***
Juan el Camas en el seu 80è aniversari - Juan el Camas: El 25 de febrer de 1928 neix a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris. Juan el Camas va morir el 4 d'agost de 2008 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Defuncions
Foto policíaca d'Étienne Bruchacsek (11 de març de 1894) - Étienne Bruchacsek: El 25 de febrer de 1913 mor al XIII Districte de París (França) l'anarquista Étienne Bruchacsek –el seu nom també podria ser Stephanus–, també citat Bruchasek i conegut com Lepare. Havia nascut el 26 de juliol de 1863 a Presbourg (Regne d'Hongria; actualment Bratislava, Eslovàquia) –algunes fonts citen Leváre (Lévárt, Banská Bystrica, Regne d'Hongria; actualment Eslovàquia). De pare desconegut, era fill d'Ève Bruchacsek. Es guanyava la vida fent de sastre a París (França). El 25 d'agost de 1890 es casà al X Districte de París amb la cuinera austríaca Agnès Voytek. Amb aquest matrimoni la parella legitima Étienne Oscar Bruchacsek, fill que havien tingut el 26 de juliol d'aquell any. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Saussure de París. En 1891 la parella tingué una filla, Suzanne Bruchacsek. L'11 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres quatre companys (Étienne-Achille Chevalier, Édouard-Eugène Cottée, Louis Duffour, i Grégoire Recco), en una de les operacions de la Prefectura de Policia contra sospitosos de pertànyer a grups anarquistes, i, després d'escorcollar el seu domicili, al número 21 bis del carrer Molière de París, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 24 de març de 1894 el seu dossier va ser enviat al jutge d'instrucció Henri Meyer, qui va decretar tres dies després la seva llibertat. En 1910 regentava amb sa companya una taverna i restaurant al número 7 del carrer Port-Mahon de Paris. ***
Esquela
de la defunció de Rosa Maggio apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 27 de febrer de 1926 - Rosa Maggio: El 25
de febrer de 1926 mor a Marsella
(Provença, Occitània) l'anarquista Rosa Maggio,
també coneguda com Rose
Maggio o Rose Maggi. Havia nascut el 27
de febrer de 1880 a Rivalta Bormida
(Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Maggio i
Caterina Limberti. Son
company fou l'anarquista Giulio Baistrocchi, a qui se li va decretar
l'expulsió
de França per una ordre ministerial del 3 de setembre de
1900 que li va ser
notificada el 29 de gener de 1902. Ella va ser fitxada en 1902 i vivia
al carrer
Pénitents Bleus del I Districte de Marsella. Treballava de
jornalera a la
companyia «Maurel et Prom», però va ser
acomiadada per ser una de les principals
instigadores de la vaga de triadores de goma de setembre de 1900.
Posteriorment
va fer feina de jornalera a la fàbrica de lones
«E. Cauvin-Yvose», els patrons
de la qual se sentien satisfets d'ella però pensaven que
tenia un caràcter
violent i sabien que tenia idees subversives. Mantingué
estretes relacions amb
anarquistes marsellesos, especialment amb Joseph Trotebas, que vivia al
bulevard Roux del IV Districte de Marsella i mantenia
correspondència amb
Baistrocchi a Itàlia. Estava fitxada en el registre de la
Seguretat General francesa.
Rosa Maggio va morir el 25 de febrer de 1926 a l'Hôtel-Dieu
de Marsella (Provença,
Occitània) i va ser enterrada dos dies després. ***
Torquato
Tomassini - Torquato Tomassini:
El 25 de febrer de 1963 mor a Ascoli
Piceno (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista
Torquato Tomassini. Havia
nascut el 28 d'octubre de 1893 a Fermo (Marques, Itàlia).
Sos pares es deien
Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista
revolucionari, en
1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de
reconstituir
després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle
XIX, i que tenia
entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe
Lenzi,
Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani,
Tito
Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico
Biancucci i
Guido Moreschini. Envià correspondència a
diferents periòdics del moviment
llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico,
de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de
Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó
per «crits
sediciosos». Posteriorment s'instal·là
a Portocivitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia), on contribuí a la
creació d'un grup llibertari i entrà a
formar part de la secció local de la Cambra del Treball de
Macerata (Marques,
Itàlia). Durant el règim feixista
s'allunyà de la vida política, concentrant-se
en la seva feina de tipògraf que desenvolupà
primer a Portocivitanova i després
a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del
Tronto (Marques, Itàlia) i a
Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista
Poligrafici (SFP, Sindicat
Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat
dels registres
policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25
de febrer de 1963 a
Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri
de Borgo Solestà
d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Josep Maria Cuello Penadés apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Josep Maria Cuello Penadés: El 25 de febrer de 1966 mor a Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista Josep Maria Cuello Penadés. Havia nascut el 28 de març de 1910 a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià). Sos pares es deien Salvador Cuello i Maria del Roser Penadés. Treballava a la fabrica tèxtil «Barnusell» del Poblenou de Barcelona i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial treballà en el manteniment de màquines tèxtils i milità en la Federació Local de la CNT de Roanne (Roine-Alps, França). Josep Maria Cuello Penadés va morir el 25 de febrer de 1966 al seu domicili de Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment en aquesta localitat. Deixà companya (Montserrat Vila Vila) i fills. ***
Necrològica
de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 d'abril de 1970 - Juan Fuentes Torres:
El
25 de febrer de 1970 mor a Carmauç
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Fuentes
Torres.
Havia nascut el 2 d'agost de 1902 a Carboneras (Almería,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres.
Emigrat
a l'Argentina,
milità en la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). De bell nou a la
Península, s'instal·là amb sa
família a Catalunya, on milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages,
Catalunya) i participà en la
col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser
greument ferit al front i quedà no
apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
amb sa companya María Ruiz s'instal·là
a
Carmauç, on
milità en la Federació Local de la CNT. Juan
Fuentes Torres
va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç
(Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després. ***
Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970 - Pedro Giménez López: El 25 de febrer de 1970 mor a Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. Havia nascut el 19 de maig de 1903 a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Ventura Giménez Zamora i Justina López Sáez. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat. ***
Mark
Rothko (1961) - Mark Rothko: El 25 de febrer de 1970 se suïcida a Nova York (Nova York, EUA) el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Havia nascut el 25 de setembre de 1903 a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel –qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art –46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat– i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l'època que s'identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador –segons ell, l'art és un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA). ***
Necrològica
de Francisco Ortiz Pérez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de març de 1981 - Francisco Ortiz
Pérez: El 25 de febrer de 1981 mor a
Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco
Ortiz Pérez. Havia
nascut el 27 de novembre de 1911 a Álora (Màlaga,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Ortiz i Josefa
Pérez. En 1939,
després de participar en la guerra i la
Revolució, passà a França quan la
Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració
i enviat a fer
feina a la «Línia Maginot» enquadrat en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940
aconseguí
evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta
Savoia (Roine-Alps,
Arpitània). A començament de 1944
s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà
dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan
l'ofensiva alemanya de la primavera
de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí
amagar-se al cim d'un arbre i
durant la nit franquejar les línies alemanyes.
Després de la II Guerra Mundial
fou un dels responsables de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Annecy
(Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de
Coordinació del Comitè
Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de
l'atracament del furgó postal de Lió
(Arpitània) de gener d'aquell any. En
diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre
ells el
Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges
(Llemosí, Occitània). Després de la
mort del dictador Francisco Franco retornà a
Màlaga i posteriorment va fer la
vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa
companya Visitación Esteván
Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de
1981 al seu domicili de Màlaga
(Andalusia, Espanya) víctima d'un infart i va ser enterrat
al cementeri de San Miguel d'aquesta ciutat. ***
Zeferí
Bosch Marquès - Zeferí Bosch Marquès: El 25 de febrer de 1983 mor a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Zeferí Bosch Marquès –el seu nom també citat Ceferí o Ceferino. Havia nascut el 24 de juny de 1911 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Sos pares es deien Amadeu Bosch Vila i Maria Marquès Bonet. Quan era infant sa família s'instal·là a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1935 s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Guíxols, exercint de delegat local en diverses ocasions. En 1936, arran del cop militar feixista, s'allistà en les milícies confederals. Amb la militarització de les milícies, s'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 13 d'agost de 1938 va ser nomenat sergent d'Infanteria, amb antiguitat del 20 de gener de 1937, i va participar en la batalla de l'Ebre, enquadrat en la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit de l'Est. Durant la Retirada va caure presoner per les tropes franquistes i el 27 de febrer de 1939 empresonat a Girona (Gironès, Catalunya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a reclusió perpètua, pena que va ser commutada per la de dos anys de presó menor. En 1940 va ser enviat a Barcelona (Catalunya) i el 4 de setembre d'aquell any va ser posat en llibertat. De bell nou a Sant Feliu de Guíxols, començà a treballar a la fàbrica d'aglomerats de Llorenç Planellas Caseras i continuà militant en la CNT clandestina. En 1947 va ser tancat a Girona sota l'acusació de «rebel·lió militar» i en 1948 aconseguí la llibertat condicional. A partir d'aquest moment treballà en diferents oficis (conserge d'apartament a Platja d'Aro, operari d'un taller de marbres, etc.) a Sant Feliu de Guíxols i, finalment, i fins a la seva jubilació, va fer feina d'empleat a la Panificadora Guixolenca, on exercí de delegat sindical del personal. En els anys seixanta va ser condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista. L'1 d'abril de 1982 va ser nomenat president de l'Associació de Veïns i Cultural del Grup «Sot dels Canyers», barriada on vivia. La seva companya fou Pila Jubero Albertí, amb qui es va casar tres vegades: la primera, el desembre de 1936, acte considerat no vàlid per l'administració; la segona, el juliol de 1938, cerimònia anul·lada pel franquisme; i, la tercera, el maig de 1939, a la presó on purgava pena; i amb qui tingué dos infants (Alberto i Jaime). En 1976, mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT i ocupà el càrrec de tresorer de la Federació Local de Sant Feliu de Guíxols. En 1979 el seu testimoni va ser recollit per l'historiador Ronald Fraser en el llibre Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Malalt de càncer, Zeferí Bosch Marquès va morir el 25 de febrer de 1983 al seu domicili de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Des de 2005 documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. ***
Notícia
de Jean Serru sobre la seva gestió al front de la llibreria
de L'Insurgé
publicada en el número del 5 de setembre de 1925 - Jean Serru: El 25
de febrer de 1983 mor a Agen
(Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Ernest
Serru. Havia nascut el 5 de
juny de 1896 a Le Mas de Lerou (Las Farjas, El Perigord,
Aquitània, Occitània).
Sos pares es deien Bertrand Serru, conreador, i Louise Mazeau. Es
guanyava la
vida treballant de venedor ambulant i vivia la número 178
del bulevard de la
Liberté d'Agen. En 1924, després de passar pel
socialisme i pel comunisme, es
declarà «simpatitzant llibertari» en una
entrevista-enquesta publicada en el número
del 15 d'abril de 1924 de Le Libertaire,
on declarà que considerava
Alexandre Millerand el polític més menyspreable i
Action
Française el partit
polític més perillós. En 1925 formava
part del
«Club des Insurgés» i
col·laborà
en el periòdic anarquista parisenc d'André
Colomer L'Insurgé. Journal
d'action et de culture révolutionnaire individualiste,
encarregant-se de la
seva llibreria, al número 259 del carrer Charenton del XII
Districte de París (França).
A principis dels anys trenta era membre del grup anarcoindividualista
«Savoir
et Volonté» d'Agen. El 4 de març de
1928 visità, amb E. Armand i Désiré
Beysse
i les companyes d'aquests dos, la colònia comunista
«L'Intégrale» a Lo Pui
d'Agenés (Aquitània, Occitània),
encapçalada per Victor Coissac, i a finals de
maig d'aquell any publicà un informe sobre aquesta trobada
en el periòdic L'En
Dehors. Es presentà per Agen com a
«candidat anarquista» a les eleccions
legislatives franceses d'abril de 1928. En 1931 va fer costat
econòmic al
periòdic Le Libertaire. En 1933
dirigí una postal editada pel periòdic
anarquista Le Semeur al Ministeri de la Guerra per
protestar contra l'empresonament
dels objectors de consciència. Entre 1933 i 1934 estava
subscrit al periòdic La
Grande Réforme. Organe de la Ligue de la
Régénération Humaine. En
1935
figurava en un llistat d'anarquistes del departament d'Òlt i
Garona i l'abril
de 1937 estava fitxat per la policia com a un dels anarquismes
més actius d'aquest
departament. En aquesta època militava en el Grup d'Estudis
Socials (GES)
d'Agen, animat per Roger Bordeneuve, que comptava amb una vintena de
membres (Germain
Bergeon, Désiré Beysse, Roger Bordeneuve,
Gérard Duvergé, Auguste Perrin, Vincent
Radigales, Jean Sazy, etc.). Entre 1935 i 1936
col·laborà en el periòdic La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest,
encapçalat per Aristide Lapeyre.
Posteriorment es dedicà al comerç. En 1946
fundà, amb Manuel Devaldès i Georges
Girardin, L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de
Synthèse Culturelle,
que arreplegava anarquistes, individualistes, sindicalistes,
maltusians,
racionalistes, naturistes, pacifistes, feministes i, fins i tot,
marxistes. El
24 de novembre de 1946 participà en el debat «La
Vérité est-elle toujours bonne
à dire?» amb destacats anarquistes (E. Armand,
Manuel Devaldès, Henri Huchet,
R. Joane, Gérard De Lacaze-Duthiers, R. Lantonnet, Rachel
Lantier i Simone
Larcher), celebrat a la Sala Noël de París. En 1947
intentà editar amb Georges
Girardin la revista de caire surrealista Pan. Revue de
l'humanisme, però
només es va publicar el número de prova la
primavera d'aquell any. En aquesta
època volia fundar amb Georges Girardin una comunitat al
Migdia. En 1952 va fer
costat econòmic el Comitè de
Resistència a la Guerra i a la Opressió. Jean
Serru va morir el 25 de febrer de 1983 a la «Maison de
Retraite de Pompeyrie»
d'Agen (Aquitània, Occitània) on residia. ***
Medalla de Bakunin realitzada
per Mattia Léoni (1968) - Mattia Léoni: El 25 de febrer de 1984 mor a París (França) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Havia nascut el 22 de març de 1897 –algunes fonts citen 1896– a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela). Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la «ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) –aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el «Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir el 25 de febrer de 1984 a París (França). ***
Isabel Mesa Delgado (asseguda) i Angustias Lara amb la bandera republicana de la Unión de Mujeres Demócratas que cosiren en 1944 - Isabel Mesa Delgado: El 25 de febrer de 2002 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Havia nascut el 30 de desembre de 1913 a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de «Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas. ---
|
![Portada de "Lotta Anarchica" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lottaanarchica1955.jpg "Portada de \"Lotta Anarchica\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[24/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/02]") |
|
![[26/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/02]") |
|
|
| Actualització: 25-02-24 |