|
---
Anarcoefemèrides
del 25 de juliol Esdeveniments
Portada del primer número d'El Libertario - Surt El
Libertario:
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número d'El Libertario. Periódico semanal.
Era l'òrgan d'expressió dels
grups anarquistes «Verdad» i
«Constancia». Sembla que el responsable va ser
José Más Gomeri i hi van col·laborar
Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per
contrarestar la propaganda dels polítics i la de les
entitats, científiques i
econòmiques, que «extraviaven» els
treballadors del veritable camí. Només s'ha
conservat aquest primer número i, a causa de la
persecució per part de la
policia que patí, es publicà amb retard ja que
l'impressor original no volgué
estampar-lo per por. ***
Portada del primer
número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto
Scarpelli - Surt Il Pensiero: El
25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer
número de la revista bimensual Il Pensiero.
Sociologia, arte, letteratura.
Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911,
any de la
mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara
a Bolonya,
consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de
1913). ***
Curs
d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience" -
Creació del Groupement Communiste: El 25 de
juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de
l'anarquista Georges
Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que
esdevindrà l'any
següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta
organització tindrà com
a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà
dels mítings, la
creació de Cercles d'Estudi, la publicació de
periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur)
i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda
l’origen d'un intent de
posada en pràctica del comunisme llibertari amb la
creació, per part d'Émile
Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia
«L'Expérience» on viuran,
d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908,
una desena de
persones i que editaran el periòdic mensual Le
Communiste. Hi van ser
membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres. ***
Cartell
del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols
(1937) - Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa. ***
Propaganda
del Gran Picnic apareguda en el primer número del
periòdic barceloní Boletín de la
Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de
Hoy» de juliol 1937 - Gran Picnic: El
25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera
(Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici
de la Casa Alberg
«Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar.
Aquest centre assistencial
intentà resoldre les carències
d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians
i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per
l'Agrupació Anarquista
«Los de ayer y los de hoy», compta al
matí amb un concert de la Banda de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers
(Vallès Oriental,
Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de
Rodolfo González
Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a
la tarda, amb una actuació
infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de
resistència entre
carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs
de cançons
revolucionàries i la representació d'obra Els
mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al
català de Felip
Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de
l'Agrupació Anarquista
«Los de ayer y los de hoy».
Naixements
Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894) - Eugène Job:
El 25 de juliol de 1862 neix al XI Districte de
París
(França) l'anarquista, i
després comunista, Eugène François
Job, també conegut com Bineur.
Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Flevie
Adélaïde Gicardin, jornalera. Es guanyava la vida
com a
cadiraire. En 1882 fou
secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el
periòdic Le Prolétaire,
i assistí a l'assemblea
general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de
París. El
24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de
persones,
durant una manifestació per a commemorar la
«Setmana Sagnant» celebrada al
cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de
1886, durant una
reunió de l'Aliança Republicana dels
Comitès Radicals i Progressistes amb Henri
Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia
ordenà l'evacuació
de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es
produïren
nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels
organitzadors de la reunió i havia tractat el
guardià de la pau Jommier de
«lladre i assassí» tot arriant-li cops
de puny. El 15 de desembre de 1886 el
Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de
presó. En 1887 era membre del
grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou
secretari del diari L'Insurgé,
òrgan socialista
revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de
París, encarregant-se
de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al
número 275 del
Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest
Lejeune,
organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris
independents «Les
Égaux» del XII Districte, «Le
Réveil» del XI Districte i «L'Avant
Garde» del XX
Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala
Favié de París, on
prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà
en una baralla entre
partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888
fou un
dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que
s'havia
acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel.
El 16 de gener de
1889 en una reunió pública celebrada a la Sala
Gruzard, presidida per Jeansen i
on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb
Espagnac, l'abstenció. El
22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup
de manifestants en
sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va
ser detingut amb Michel Zévaco per
la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè
d'Élysée. El 15 de juny de
1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquesta
època vivia
al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891
s'encarregà, amb Constant Martin,
de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés
Revolucionari Internacional
que es va publicar en Le Révolte.
En
aquesta època vivia al número 8 del
carreró de la Loi i era membre dels grups
socialistes independents «L'Audace» i «La
Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials
«Les Égaux» del XX Districte. A partir
de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i
altres companys, projectà publicar un cartell mensual de
propaganda
internacional anarquista sota el títol La
Libre Initiative, però sembla que mai no
arribà a sortir. Durant tot l'any
1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe
d'un confident de la
policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de
Job era una de les
organitzadores dels
«menjars-conferències». En una
reunió celebrada el 8
d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150
persones,
atià el públic a no votar i a lluitar per la
Revolució social. Segons un
informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25
d'abril de 1893 fou un
dels promotors, amb altres companys (Amédée
Denéchère, Jacques Petitjon, Victor
Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva
Anarquista de la Regió
de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i
crear un
diari anarquista entre Le Père
Peinard
i La Révolte. El juliol
de 1893 es va
presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de
París a les
eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió
celebrada el 5
d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí
gairebé un miler de persones,
i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala
estigués controlada pels
«possibilistes». Assistí amb altres
anarquistes a la reunió celebrada el 24
d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al
número 83 del carrer Haies,
on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que
havia que combatre la política
socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893
s'associà amb altres
companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a
feines
d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de
1893 al domicili
d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el
propietari d'una sala perquè els
anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili,
al
número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la
policia. El 26 de
desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes de la policia.
El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de
companys a París i
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per
«associació criminal», va ser
posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquesta
època vivia al número
65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer
Vignoles. El seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i
del 31 de
desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla
Léontine Job. Desconeixem
les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920,
però el fet és que s'allunyà
de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint
vivia a
Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des
del Congrés de Tours de desembre
de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa
de la Internacional
Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals
col·laboradors de Germinal,
òrgan comunista dels cantons
d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat
conseller
municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde
comunista de
Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de
1926 l'assemblea municipal el
nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de
gener
de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves
activitats
polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne
i sa néta Odette.
A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini
més, però continuà
col·laborant
en Le Travailleur.
Eugène Job va
morir el 29 d'abril de 1941 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França). ***
Kate Austin - Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys. ***
Foto
policíaca d'Émile Fournier (13 de març
de 1894) - Émile Fournier:
El
25 de juliol de 1867 neix a Chantaud (Sent Marçau de la
Vavetz, Llemosí,
Occitània) l'anarquista Émile Christophe
Fournier. Era fill de
Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i
d'Élisabeth Nicolas.
Serraller de professió, milità en el moviment
anarquista de Levallois-Perret
(Illa de França, França). El 2 de desembre de
1890 es casà a Levallois-Perret
amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època
vivia al número 9 del carrer Marché.
El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al
número 116 del
carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat
d'«associació criminal i de robatori»,
el 14 d'abril d'aquell any va ser posat
en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de
Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella
època
vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897
enviudà de la seva
primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII
Districte de París amb la
brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta
època i fins el seu final
visqué al número 9 del carrer Moreau.
Émile Fournier va morir l'1 de maig de
1919 al seu domicili del XII Districte de París
(França). ***
Julius
Boisson - Julius Boisson: El
25 de juliol de 1874 neix a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista
Julius Baptiste Boisson,
també conegut com Jules Boisson. Sos
pares es deien Jacques Boisson
–també anarquista i corresponsal del
periòdic Le Tire-Pied– i Marie
Brémond. Tipògraf de professió com son
pare,
rebia a casa seva correspondència,
fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que
distribuïa entre els seus
companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves»
(Marius Bayol, Antoine
Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier,
etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la
reaparició a Marsella
(Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que
havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de
la
manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies
després pel Tribunal
Correccional de Marsella a 15 dies de presó per
«afront als agents de
l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment
assetjat per les
autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter
general del carrer
d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893),
escorcolls (gener
i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes
anarquistes
enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del
Roine al
Ministeri de l'Interior en ocasió d'una
investigació d'àmbit estatal. Atret per
l'«expropiació individual», el 10 de
març de 1895 va ser detingut per la
policia per «complicitat en robatori» i fou
finalment amollat el 25 d'abril. De
bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt
amb efracció» i
condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó,
pena que es va
veure reduïda a un any en l'apel·lació.
El 23 de març de 1898 l'Audiència de
les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit
anys de treballs
forçats i a cinc anys d'assignació de
residència. El desembre de 1898 embarcà
cap a la colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa. Durant la seva condemna
destacà per la seva bona conducta i al final de la pena
passà a la relegació.
El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes
d'anarquistes. Julius
Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia
penitenciària de la
Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria,
també era
anarquista. ***
Ercolano
Cinti - Ercolano Cinti: El
25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de
Benito Mussolini, es
guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant
de comerç. Després d'un temps militant en el
republicanisme, a començament del
segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es
casà amb Iside Frittelli, amb
qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,
«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per
«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la
«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador de
Volontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada
«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano
Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques,
Itàlia). ***
Notícia
del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 5 de gener de 1913 - Benoît Liothier:
El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps,
Arpitània)
l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg,
neomaltusià, propagandista
del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i
després comunista,
Benoît Liothier. Sos pares es deien Benoît
Liothier, metal·lúrgic, i François
Combasson, domèstica. Durant el seu servei militar va ser
condemnat a Alger
(Algèria) per un consell de guerra a tres anys de
presó per «violències a un
superior» i enviat a les companyies
disciplinàries. En 1910, considerat com a
un dels antimilitaristes més perillosos de
Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània),
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B».
Militant, amb Philippe Goy
i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de
Sant-Etiève, de les quals
va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste
Rascle, Jean-Marie Tyrlot
i Urbain Malot, la campanya contra les colònies
penitenciaries militars i portà
la caixa del «Sou del Soldat». En 1910
edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern
militaire, on denuncià
l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars.
En
aquesta època, que treballava a la fàbrica
Barrouin, participà activament en el
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació General del Treball (CGT), del
qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de
1910
representà els emmotlladors en coure de Lió
(Arpitània) en el XVII Congrés
Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en
un míting a Saint-Etiève, amb
el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi
hagué grans
desordres públics i la policia carregà durament
contra la manifestació. En 1911
proposà que a la Borsa del Treball de
Saint-Etiève cap polític en pogués
prendre la paraula en els mítings que se celebraven als
locals. Autor dramàtic
aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de
març de 1912
estrenà, davant gairebé un miliar de persones al
Teatre Municipal Roanne
(Roine-Alps, Arpitània) pel grup
artístic
«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux
travaux, on denunciava els treballs forçats als
batallons africans (Biribi),
representació que va ser
prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser
publicada per
l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una
gira de
conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La
Grand-Croix, Saint Chamond i Viena
del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista
Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes
conferències reivindicà
la unitat revolucionària de totes les tendències
socialistes contra la guerra,
alhora que l'ús del sabotatge de les línies
telegràfiques en cas de mobilització,
i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de
desembre de
1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel
Tribunal
Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies
després a dos anys de presó
ferma per «incitació al sabotatge» i a
100 francs de multa, encara que el 20 de
juliol d'aquell any una apel·lació a
Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de
1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va
ser
escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle,
participà en la
campanya contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per a una eventual
guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913
representà el
Sindicat de la Metal·lúrgica de
Saint-Etiève en el Congrés Federal de
Metal·lúrgics celebrat a París
(França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de
1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la
creació d'una nova Unió dels
Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus
(Torcieux) i Urbain Malot,
considerats moderats. El 14 de febrer de
1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i
el grup artístic
«Germinal» de Saint-Etiève
representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social
antialcohòlic en tres actes La
source
fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del
«Foyer
Populaire», grup anarquista més important de
Saint-Etiève hereu de les
Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al
Cafè Ferriol, al
passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent
Moulin, Claude
Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i
Catherine Bernard,
entre d'altres, i que s'adherí a la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària
(FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy,
Jean-Baptiste Rascle
i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat
fugint d'una possible
detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat,
però va ser alliberat el
novembre d'aquell any i entrà a treballar a la
fàbrica Lescure de Saint-Etiève.
El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot
durant l'agitació
pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de
policia i
tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció
Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), intervingué en reunions
públiques i, fins el desembre de 1927,
va ser responsable del setmanari comunista Le
Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà
comptes polítiques i
financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va
ser reprovat; dimití
immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció. ***
Necrològica
de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957 - Jaume Tomàs
Turull: El 25 de juliol de 1890 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret.
Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou
i Teresa
Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de
l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels
promotors de l'«Agrupació
Lliurepensadora» d'aquesta
població. Abans de la
Revolució formà part en diferents ocasions dels
Comitès Organitzadors de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels
Comitès de
Vaga, tants en els
períodes legals com clandestins. Representà
diversos
sindicats confederals d'Igualada
(Art Fabril, Construcció, Fusta,
Metal·lúrgica,
Molers, Transport i Oficis
Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a
Barcelona. Quan
esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser
membre de
les Patrulles de
Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a
la
rereguarda. En
1937 va haver de fugir a França després dels
«Fets
de Maig». En l'exili fou un
dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont
d'Alvèrnia de la CNT. Sa
companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla.
Malalt,
Jaume Tomàs
Turull va morir el 5 de desembre–algunes fonts citen
erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu
domicili de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània). ***
Amando
Jordà Botí - Amando Jordà Botí: El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 14 de novembre de 1968 -
Juan Antonio
Llerda Serrano: El 25
de
juliol de 1903 neix a
Cretes
(Matarranya, Franja de Ponent)
el militant
anarcosindicalista Juan Antonio Llerda Serrano. Sos pares es deien
Francisco Llerda i
Ramona Serrano. Militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), el
juliol de
1936 s'allistà en la columna de milicians que
partí de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) cap a Horta i Gandesa (Terra Alta, Catalunya), participant
en la
presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al
front d'Aragó. Després va fer
de sanitari. Ferit en un braç a la batalla de l'Ebre, fou
hospitalitzat a Vilafranca
del Penedès (Alt Penedès, Calalunya). Quan els
franquistes estaven a punt de
ocupar la regió, passà a França i
retornà a la Península per Barcelona.
Després
lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al
braç per una bala
explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a
França i fou internat en diversos
camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel
Servei de Treball
Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on va
perdre un
dit de la mà esquerra. A Bordeus entrà en
contacte amb la resistència. Durant
l'alliberament formà part del «Batalló
Llibertat», format per maquisards
llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló
Guernica» basc, participà en
els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe
de Grave (Mèdoc,
Bordelès, Occitània). En el curs d'aquests
combats, prengué a l'assalt un
búnquer on va fer presoners els alemanys presents i
acaparà tot l'armament, que
més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària
antifranquista que lluità a la
Península. En acabar la guerra, treballà de
manobre, fou membre de la comarcal
cenetista de
Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació
Local de Bordeus. Juan
Antonio Llerda Serrano va morir el 20 d'agost de 1968 a l'Hospital
Saint-André de
Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després. ***
Necrològica
d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de setembre de 1993 - Isidor Oro Ricart:
El 25
de juliol de 1905 neix a Alcanó
(Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Isidor
Oro Ricart –el
seu nom a vegades citat
erròniament Isidro.
Sos pares es deien Josep Oro i Maria
Ricart. A partir
dels anys vint milità en el
moviment llibertari de Barcelona (Catalunya). En 1923 va ser detingut i
empresonat arran de l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya) del 20 de setembre d'aquell any. Durant la guerra civil
lluità com a
milicià en una unitat de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i fou reclòs al camp de
concentració d'Argelers. Després de la II Guerra
Mundial visqué a L'Isla de
Baish (Gascunya, Occitània) i Aubièth i
milità en el Sindicat d'Oficis Diversos
de la CNT d'Aush (Gascunya, Occitània). En 1953
col·laborà econòmicament en la
creació de la Casa de Repòs de la
Regió Parisenca promoguda per Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Sa compana fou Ramona
Basó. Isidor Oro Ricard va morir el 29 de juliol de 1993 en un accident a La
Tuilerie (Aubièth,
Gascunya,
Occitània). Son germà Pere Oro Ricart
també fou militant
anarcosindicalista. ***
Necrològica
d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de maig de 1974 -
Andrés Granero
Morcillo: El 25
de juliol de
1907 neix a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Sos pares
es
deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent
s'establí a Catalunya
i començà a treballar a les mines de potassa de
Súria (Bages, Catalunya) i a
militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del
franquisme,
participà activament en la clandestinitat confederal,
però, fugint de la
repressió, acabà passant a França, on
encara patí els camps de concentració.
Treballà
de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i
participà en nombroses missions
d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de
l'interior. Sa companya
fou Maria Concepció Amigó, amb qui
tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés
Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu
domicili d'Oceja (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord). ***
Luce
Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946) - Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai). ***
José
Díaz Ortega - José Díaz Ortega: El 25 de juliol de 1912 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Sos pares es deien Francisco Díaz Alonso i Francisca Ortega Justos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un grup de companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona, on va ser especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega, el company de la qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort o la captura de la major part dels companys, sembla que després de la caiguda de Màlaga, marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella nasqué a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou règim anul·laren el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de concentració d'Argelers i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en una granja. En 1942 va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de Cassanuèlh (Aquitània, Occitània) per a treballar en una granja de Senta Liurada (Aquitània, Occitània). A partir de 1944 milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de França, França), població on s'establí definitivament, es casà el 19 de gener de 1946 amb Andrée Henriette Marie Nicolas i fundà una nova família. Treballà a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de França, França) i milità en la CNT local fins als anys setanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a Nerja i visitar sa família. José Díaz Ortega va morir el 18 de setembre de 1996 a l'Hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). ***
Joan Busquets Verges - Joan Busquets Verges: El 25 de juliol de 1928 neix al barri de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Busquets Verges, també conegut com El Senzill. Afiliat a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1944, quan feia d'aprenent a la fàbrica de la Hispano-Suïssa de Barcelona, intervingué en una vaga promoguda pel sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1946 intentà passar a França sense èxit; detingut, fou maltractat i tancat a la presó de Salt durant tres mesos. L'any següent aconseguí creuar la frontera clandestinament, es posà a fer feina a les mines de Cransac i establí contacte amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1948 s'uní al grup d'acció antifranquista de Marcel·lí Massana Vancell (Panxo) i realitzà, amb altres companys (Pons Argilés, Ramon Vila, Pérez Pedrero, Puig Costa, Antoni Torres, etc.), accions a la Península, especialment transports d'armes i d'explosius i voladures de torres elèctriques i de vies fèrries a la zona de Manresa, Berga i Terrassa durant l'estiu de 1949. Després d'un breu pas pel grup de Josep Sabaté Llopart, durant la tardor de 1949 s'integrà en el grup dels germans Gregorio i Saturnino Culebras (Los Primos). El 4 de setembre de 1949 marxà a la Península amb el grup guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada) i constituït per Los Primos, José Conejos García, Manuel Aced Ortell, Helios Ziglioli i Manuel Sabaté Llopart. En arribar a Barcelona, participà en una reunió al barri del Clot amb 25 membres dels grups d'acció i després recuperà, amb Josep Sabaté, les armes amagades en un poble proper, però finalment fou detingut el 18 d'octubre de 1949. Tancat a la presó Model de Barcelona a partir del 16 de novembre, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, amb Manuel Sabaté i Saturnino Culebras, el 7 de desembre de 1949 –Manuel Aced, José Conejos i Gregorio Culebras van ser condemnats a 30 anys de presó i Miguel Acevedo Arias a 20. Finalment la seva pena fou commutada per 30 anys de reclusió el febrer de 1950. Tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, el 6 de febrer de 1956 intentà amb Gómez Casas fugir d'aquest centre, però l'evasió es va veure frustrada al trencar-se una cama saltant un mur; condemnat a quatre mesos de masmorra, fou transferit finalment a l'hospital de València. El març de 1958 fou traslladat a l'hospital penitenciari de la madrilenya presó de Yeserías, on fou operat a la cama. El 29 de juny de 1958 va ser traslladat a Carabanchel, on restà un mes fins al seu retorn a Sant Miquel dels Reis. El maig de 1965 fou transferit al centre penitenciari de Burgos, d'on serà alliberat el 18 d'octubre de 1969, després de vint anys ininterromputs de tancament. D'antuvi s'establí a Barcelona i després marxà al Llenguadoc, on es mostrà força actiu en la Comissió de Presos de Tolosa. Instal·lat a París a partir de 1974, l'octubre de 1976 fou detingut amb una desena de companys com a mesura cautelar davant la visita a França del rei Joan Carles I d'Espanya i se li assignà la residència a Belle Ile. En 1977 va crear, amb Manuel Llatser Tomás i Alicia Mur Sin, l'Associació de Presos Polítics del Franquisme a França, que fou legalitzada el 31 d'octubre de 1990. Resideix a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i a Bretanya treballant en la recuperació de la memòria històrica. Durant sa vida ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries, com ara El Aguilucho, Catalunya Resistent, Cenit, Polémica, Rojo y Negro, etc. En 1998 publicà la seva autobiografia Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cáceles de Franco, traduït al català en 2008 sota el títol El Senzill. Guerrilla i presó d'un maqui. ***
Mário Rui Pinto (21 de setembre de 2019) - Mario Rui Pinto: El
25 de juliol de 1954 neix a Lisboa (Portugal) l'anarquista Mário Rui Pinto. Des
dels 15 anys començà a militar i, aliè al grups marxistes, descobrí l'anarquisme.
Estudià economia a la Universitat de Lisboa. Participà activament en les
lluites estudiantils i antifeixistes en els últims anys de la dictadura de
l'Estat Nou i en 1974 s'integrà en el moviment anarquista. En 1979 va ser un
dels fundadors de l'Associació Cultural «A Mandràgora», que feia representacions
teatrals de carrer i editava textos llibertaris, i de l'Associació cultural «A
Vida», editora de la revista Utopia. En 1984 assistí a l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia (Vèneto, Itàlia), on es relacionà amb
destacats anarquistes (Murray Bookchin, Colin Ward, etc.). En 1986 va ser un
dels organitzadors de les commemoracions del centenari de l'anarquisme a
Portugal. Entre 1987 i finals de 1991 residí a Macau, aleshores sota domini
portuguès, i col·laborà amb el grup anarquista «Black Bird» de Hong Kong, amb
el qual desenvolupà diverses actuacions de carrer durant i després dels fets de
1989 a la plaça de Tian'ammen de Pequín (Xina). En 1998 participà en la
Conferència Internacional sobre Ecologia Social celebrada a Lisboa, on exposà
les seves tesis obre el vell i el nou anarquisme. A partir del 2000 es membre
del col·lectiu de la BOESG (Biblioteca i Observatori dels Estralls de la
Societat Globalitzada) de Lisboa. Entre 2007 i 2008 participà en el grup
lisboeta Somaterapia, tècnica terapèutica on es barregen diverses teories,
pensaments i autors (Roberto Freire, Wilhelm Reich, la teràpia Gelstalt,
l'anarquisme, la capoeira, la biodansa, etc.). En 2009 assistí a la Conferència
de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris
(FICEDL) celebrada a Pisa (Toscana, Itàlia), on presentà una ponència sobre els
nous anarquismes. També assistí a diverses conferències de la FICEDL a Europa
(Bolonya, Lió i Lisboa). L'agost de 2012 presentà una ponència sobre economia a
la Trobada Internacional Anarquista de Saint-Imier (Berna, Suïssa) i aquest
mateix any va fer la conferència «Anarquismos na atualidade e a crise do capitalisme»
a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2013 impartí la conferència «La
"crise global" vista por los anarquistes» a Volterra (Toscana, Itàlia).
Entre el 24 i el 26 de maig de 2013 assistí a la Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. Entre el 2 i el 3 de maig de 2015 participà en la trobada «Arte y activisme
como catalizadores de la Sociedad», organitzada pel col·lectiu PIGS a Barcelona
(Catalunya). El maig de 2016 participà en la Primavera Llibertària de l'Havana
(Cuba) i moderà el debat final de la Trobada Llibertària d'Évora (Alentejo,
Portugal). El 19 de maig de 2018 participà, amb altres companys (Tomás Ibáñez
Gracia, Miguel Serras Pereira, etc.), en una jornada commemorativa del cinquantenari
de «Maig de 1968» celebrada al Museu do Aljube de Lisboa. El 15 de setembre de
2018 participà en el seminari «Amedio Bertolo, Eduardo Colomb. Pensiero e
azione: l’anarchismo come comunità militante e scelta di vita», celebrat a Marghera-Venècia.
Actualment es troba al front de l'«Editora Barricada de Livros». Ha traduït
diversos autors, com ara Murray Bookchin, Noam Chomsky, Ricardo Flores Magón, Tomás
Ibáñez Gracia o Ursula K. Le Guin. Trobem textos seus en diferents publicacions
llibertàries (A Batalha, Bolletino Archivio G. Pinelli, O
Inimigo do Rei, História, A Ideia, Libertaria, Mapa,
Le Monde Libertaire, O Pasquim, Rivistia Anarchica, Utopia,
A Voz do Povo, etc.). És autor de diversos llibres, com ara Os
cangaceiros (2017), Preferi roubar a ser roubado! Texto sobre o roubo
revolucionário (2017) i Viver a Utopia. Cinco ilhas de um arquipélago
disperso (2021, amb altres).
Defuncions
Foto policíaca de Michel Veysseire (5 de març de 1894) - Michel Veysseire: El
25 de juliol de 1902 mor a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista
Michel Veysseire, conegut com Bibi. Havia nascut el 28 d'octubre de 1868
a Montreuil (Illa de França, França). Era fill de Gillaume Veysseire, carreter,
i de Marie Schneider. Es guanyava la vida treballant de enguixador i de paleta.
Des de juny de 1892 figurava amb son pare en els registres d'anarquistes de la
Prefectura de Policia. En aquesta època ambdós vivien al número 81 del carrer
Étienne Marcel de Montreuil. El 26 de desembre de 1893 pare i fill figuraven en
el registre de recapitulació d'anarquistes. El 5 de març de 1894 el seu domicili,
al número 143 del carrer de París de Montreuil, va ser escorcollat per
comissaris de policia i agents de la Brigada d'Investigació de la policia;
detingut, va ser fitxat aquell dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes. En 1901 la policia el donà com a «desaparegut». Michel Veysseire
va morir el 25 de juliol de 1902, acompanyat per son germà petit Eugène
Veysseire, terrelloner, al seu domicili, al número 112 del carrer Étienne
Marcel, de Montreuil (Illa de França, França).
Meunier moribund a l'hospital
de la colònia penitenciària de les Illes de la
Salvació - Théodule Meunier: El 25 de juliol de 1907 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Havia nascut el 22 d'agost de 1860 a Bournezeau (País del Loira, França). Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, modista. Es va instal·lar a París (França) on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985). Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892) ***
Stanislaw Mendelson - Stanislaw
Mendelson: El 25 de juliol de 1913 mor a
Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi
Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i
posteriorment
polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson,
citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut
com Aleksander Messin. Havia nascut
el 18 de
novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament
1858– a Varsòvia (Polònia; aleshores
Imperi Rus). Fill d'una família benestant jueva assimilada,
sos pares es deien
Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i
era net del filòsof Moïse
Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del
compositor Félix Mendelsshon
Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar
medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer
curs de medicina,
amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon
Dickstein),
encapçalà l'anomenat Moviment Socialista
Polonès (MSP), que es relacionà amb
els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van
ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant
les primeres vagues
i difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del
«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolution
économique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans d'Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En els
últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat. Stanislaw Mendelson (1857-1913) ***
Juli
Mas Martí - Juli Mas Martí: El 25 de juliol de 1938 cau mort al front de Llevant (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Mas Martí. Militant de la Secció de Farines del Sindicat d'Indústries Alimentàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya), l'abril de 1934 va ser detingut després que en un escorcoll a casa seva es trobés una pistola; per aquest fets va ser processat. També s'investigà si era membre del grup d'acció anarquista encapçalat pel seu germanastre Enric Martí Martí (El Cèntim) i per l'anarquista italià Bruno Alpini. El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. Posteriorment s'integrà com a milicià en la Columna «Hilario Zamora» i combaté al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del Batalló de Rereguarda Núm. 12 d'Infanteria de la 128 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola amb la qual participa en diversos combats a Aragó (Belchite, Quinto i Terol) i va ser ferit en múltiples ocasions. Per mèrits de campanya, va ser nomenat capità. ***
José
Yebra Martínez (Chilitre) - José Yebra Martínez: El 25 de juliol de 1948 cau abatut a Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) el guerriller antifranquista José Yebra Martínez, conegut com Chilitre. Havia nascut el 30 de gener de 1916 a Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Yebra García, jornaler, i María Martínez Aguilar. Jornaler de professió, formà part de la guerrilla anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que acabà esdevenint l'Agrupació Guerrillera de la Província d'Almería (AGPA), encapçalada per Juan Nieto Martínez (Cuco) que actuava a començament dels anys quaranta per poblacions d'Almeria i de Granada (Santa Fe de Mondújar, Velefique, Ventarique, serres de Bayarcal, Filabres, etc.). En aquest grup guerriller també formaren part Indalecio Fuentes Agüeno, Rafael García Livia (Papasfritas, o José Torralbo, també de malnom Papasfritas), els germans José i Francisco Jiménez Martínez (Los Cantaores), Rafael Jiménez Ortega (El de Bayarque), Francisco Rodriguez Herrada (Marraqueño) i Sebastián Romero Magaña. Quedà entre els pocs supervivents del grup, però José Yebra Martínez va ser abatut per la Guàrdia Civil el 25 de juliol de 1948 quan intentava un atracament al barri del Salitre de Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de la parròquia de Santa Teresa d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Luis Lizán Gonzalvo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de novembre de 1978 - Luis Lizán
Gonzalvo:
El 25 de juliol de 1978 mor a Tuïr (Rosselló,
Catalunya
Nord) l'anarquista
i anarcosindicalista Luis Lizan Gonzalvo. Havia nascut el 27 de
novembre 1890 a Pastriz (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos
pares
es deien Juan Lizán i
Alfonsina Gonzalvo. A partir dels 10 anys visqué a Zuera
(Saragossa, Aragó,
Espanya). En 1915 entrà a formar part del grup anarquista
local
i, quan els
creà el Sindicat Únic de Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Zuera s'hi
afilià. Arran del moviment revolucionari de finals de 1933 a
Zuera, va ser
detingut i empresonat amb altres companys. Quan el cop militar feixista
de
juliol de 1936, que assassinà un gran nombre d'habitants de
la
seva població,
aconseguí, després de lluitar als carrers,
fugir-ne i
gràcies a una columna
miliciana que arribà en suport de la població,
pogué passar a zona republicana.
S'integrà en una col·lectivitat
agrícola de la
CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat als
camps de
concentració
d'Argelers i de Bram. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació,
participà en la Resistència.
Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT
de la
zona de l'Erau i
després s'instal·là a Tuïr,
on també
hi milità. En 1947 sos fills, fugint de
l'Espanya franquista, es reuniren amb ell. Malalt, Luis
Lizán
Gonzalvo va morir
el 25 de juliol de 1978 al seu domicili de Tuïr
(Rosselló,
Catalunya Nord).
Segons el certificat de defunció era vidu de Manuela Solana.
Son
fill Luis
Lizán Pérez, també va ser militant
anarcosindicalista –no sabem perquè no
coincideixen els dos llinatges. ***
Eduardo
de Guzmán Espinosa - Eduardo de Guzmán Espinosa: El 25 de juliol de 1991 mor a Madrid (Espanya) l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán Espinosa. Havia nascut el 19 de juny de 1909 a Villada (Palència, Castella, Espanya). Sos pares es deien Mariano de Guzmán Torbado i Consuelo Espinosa Echenique. Als 10 anys s'instal·la amb sa família al barri madrileny d'Atocha. Va compaginar els seus estudis amb col·laboracions en diversos periòdics, com ara Diario del Pueblo, i va fer de negre en agències i en revistes. Va ser redactor en cap de La Tierra (1930) per al qual va realitzar dos famosos reportatges durant cinc anys: sobre Casas Viejas i sobre l'assassinat de Hildegart. En 1935 va passar a la redacció de La Libertad, on ja treballava son germà Ángel, fins a començaments de la guerra que va marxar a la redacció del CNT i a la de Frente Libertario. Adscrit a la CNT per influència de Orobón Fernández, el gener de 1937 va assumir la direcció de Castilla Libre, portaveu de la CNT del Centre, que va mantenir fins el final de la contesa –últim número de 28 de març. Detingut a Alacant l'1 d'abril de 1939, va conèixer els camps de concentració (Los Almendros i Albatera, Alacant) i la presó de Yeserías (Madrid). Va ser condemnat a mort el 18 de gener de 1940 –el mateix tribunal que va condemnar Miguel Hernández–, indultat el maig de 1941 –gràcies «a la virtut i a la decisió generosa i cristiana del Caudilllo»– i alliberat en 1948. Sembla que des de la presó va ser membre del Comitè Nacional de Manuel Amil en 1944 –segons Pastor Sevilla va arribar a ser secretari general– i que l'any següent es va oferir a la CNT per redactar un estudi sobre la repressió franquista. Després del seu alliberament va viure durant vint anys de traduccions, reportatges, crítiques taurines, contes, guions de cinema i escrivint literatura de consum –no menys de cent novel·letes policíaques (col·lecció FBI) i quatre-centes de l'oest publicades sota pseudònim: Eddie Thorny, Edward Goodman, Richard Jackson, Anthony Lancaster i Charles G. Brawn–, encara que patint la repressió, ja que va ser tancat un any a la presó d'Oviedo en 1951 acusat d'espionatge. En 1953 es va casar amb Carmen Bueno. En 1965 es va alinear amb el cincpuntisme. Des de 1969 va treballar per a l'agència mexicana de notícies i va col·laborar en prestigioses publicacions del moment (Índice, Tiempo de Historia, Triunfo). Va ser rehabilitat com a periodista en 1978 amb Ángel María de Lera i Abraham Guillén i inicià un període d'intensa tasca com a escriptor amb notable èxit i també com a conferenciant. De gran erudició, va ser un expert en qüestions taurines. Durant els últims anys de sa vida va presidir la Fundació Salvador Seguí. Ha estat redactor d'Historia Libertaria, col·laborador de Castilla Libre –director durant els trenta i els setanta–, La Hora de Mañana, Índice, Polémica, Tiempo de Historia, Tierra y Libertad de Mèxic, Triunfo, etc. També va participar en la Historia d'Abad de Santillán en fascicles. És autor, a part de la massa de novel·letes assenyalades –entre les que recordem Bill el salvaje, De cebo una mujer, Duelo de gigantes, La epopeya del oeste, Esto es gansterismo, John el audaz, Manos sucias, Me casé con una bruja, Muerte robada, ¡Pánico!, El pistolero, Sucedio mañana–, de Sevilla la trágica (Madrid, 1932), La España trágica (Madrid, 1932), 24 hores (Madrid, 1936), El confidente (Madrid, 1937), Teodora Mora (Madrid, 1938), Vida y lección de Anselmo Lorenzo (Madrid, 1938), Madrid rojo y negro. Milicias confederales (Barcelona, 1938), Aurora de sangre (Madrid, 1972), 1930: Historia política de un año decisivo (Madrid, 1973), La muerte de la esperanza (Madrid, 1973), Vida y muerte de Hildegart (Madrid, 1973; portada al cinema per Fernando Fernán-Gómez en 1977), El año de la victoria (Madrid, 1974; guardonada en 1975 amb el Premi Internacional de la Premsa), España entre la Dictadura y la Democracia (Madrid, 1976), Nosotros los asesinos (Madrid, 1976), La segunda República fue así (Barcelona, 1977), Historias de la prensa (Madrid, 1982). Eduardo de Guzmán Espinosa va morir el 25 de juliol de 1991 a l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid (Espanya) víctima d'una malaltia cardíaca i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat. ***
Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX - Henri Jullien: El 25 de juliol de 2002 mor a Oliolas (Provença, Occitània) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Pierre Jullien. Havia nascut el 9 de març de 1908 a Hanoi (Indo-xina; actual Vietnam). Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink i sos pares es deien Marie Eugène Jullien i Hena Jeanne Nègro. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdic Morgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. El 7 d'abril de 1932 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Paule Quilici. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir el 25 de juliol de 2002 al seu domicili d'Oliolas (Provença, Occitània). ***
Romà
Meler Artigas - Romà Meler Artigas: El 25 de juliol de 2011 mor a Dieppe (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Havia nascut el 2 de març de 1919 a Bagà (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Meler i Maria Artigas. Acabat de néixer, sa família es traslladà a Guardiola de Bergadà (Bergadà, Catalunya). Quan tenia 11 anys deixà l'escola i començà a treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 participà activament en els Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un braç i es donà la paradoxa que el patró volgué donar-li feina, però els seus companys el rebutjaren per ser un actiu sindicalista i pensar que només els portaria problemes. En 1936, quan esclatà la Revolució, organitzà les Joventuts Llibertàries a Guardiola de Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A més d'això, desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica en la CNT i participà en el procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. En els anys posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra Mundial fundà les Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità activament en la CNT de l'Exili. Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), entre d'altres. En 1948 s'establí a París i treballà com a soldador elèctric, feina que exercirà durant més de trenta anys. Més tard retornà a Occitània i, després dels conflictes interns del Congrés de Montpeller de 1965, s'arrenglà amb els crítics i entrà a formar part dels Grups de Presència Confederal. El seu últim domicili va ser a Val-de-Saâne (Alta Normandia, França). Sa companya fou Elisa Berckx. Romà Meler Artigas va morir el 25 de juliol de 2011 a l'Hospital de Dieppe (Alta Normandia, França). ---
|
![[24/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/07]") |
|
![[26/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/07]") |
|
|
| Actualització: 27-07-24 |