|
---
Anarcoefemèrides del 25 de setembre Esdeveniments
Mikhail Bakunin - Fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista: El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Mikhail Bakunin l'organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l'Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l'herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l'Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l'Aliança s’inscrigués en l'AIT, però va ser rebutjada amb l'argument que només s'admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l'Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l'ala llibertària d'aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l'ala marxista. A moltes seccions obreres de l'AIT els programes de la Internacional i de l'Aliança es van confondre o identificar totalment. ***
Portada del primer número d'...hors du troupeau... [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt ...hors du troupeau...: El 25 de setembre de 1911 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de la publicació anarcoindividualista ...hors du troupeau... Ex L'Ère Nouvelle, recueil mensuel d'idées, de faits, de commentaires (...fora del ramat... Ex L'Ère Nouvelle, recull mensual d'idees, de fets, de comentaris). Editada per Ernest-Lucien Juin (E. Armand), en fou el gerent R. C. Hureau. Era la continuació del periòdic L'Ère Nouvelle, també editat per E. Armand. La tirada era entre 2.300 i 2.400 exemplars. Hi van col·laborar E. Armand, M. Evelyn Bradley, F. H. Cambensy, R. C. Hureau, Angelo Jorge, Émilie Lamotte, J. William Lloyd, Stephen Mac Say, John Myers O'Hara, Han Ryner, Hernriette Schroeder, Camillo Signorini, Benjamin Ricketson Tucker, etc. L'últim número fou el 4-5, que sortí el gener-febrer de 1912. També edità els llibres Est-ce cela que vous appelez vivre?, d'E. Armand, i Ce que sont les anarchistes individualistes, de Benjamin R. Tucker. ***
Capçalera de Correspondance Internationale Ouvrière -
Surt Correspondance
Internationale Ouvrière: El 25 de setembre
de 1932 surt a París (França) el
primer número del butlletí consellista de
tendència anarquista Correspondance
Internationale Ouvrière. El primer
número portava dos epígrafs:
«L'emancipació dels treballadors serà
obra dels treballadors mateixos» i
«Abolició de l'assalariat. Tots els mitjans de
producció a les mans dels
treballadors». D'antuvi bimensual, passà a
periodicitat setmanal, encara que
sortí irregularment. A partir del número 7, del
10 d'abril de 1933, el periòdic
s'edità a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Els
responsables en van ser Jean
Dautry, P. Jolibois i André Prudhommeaux. La majoria dels
articles són textos
traduïts de la premsa obrera internacional i a partir de 1933
els números es
centren en un únic tema (Espanya, Alemanya,
Bèlgica, etc.). Mantingué
corresponsal i traductors a l'estranger, com ara Guy A. Alfred (Regne
Unit),
Pierre Mahni i Jean De Boë (Bèlgica),
López Cardoso (Països Baixos), Karl Kraus
(Alemanya), etc. Trobem articles de D. Attruia, Brémond,
Jean Dautry, Karl
Kraus, Nicolas Lazarevitx (L. Nuiteaux), Henri
Mignon, T. Lippe, Rosa
Luxemburg, Peyem, André Prudhommeaux (Jean Celo,
André Prunier),
Paul Ruscart, Paul Henri Spaak, M. Zankin, Lucas Zecchini, etc. La
publicació
porta nombrosos dibuixos i caricatures, obres de Flouquet, Georges
Grosz, Franz
Masereel, Zadko, etc. En sortiren 15 números,
l'últim el 8/9 del 15 de maig de
1933. ***
Text del parlament d'Emma Goldman - Míting d'Emma Goldman a Barcelona: El 25 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena Revolució llibertària, la militant anarquista nord-americana Emma Goldman es dirigeix a un auditori de més de 10.000 persones en un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser la primera vegada que va parlar en públic en un acte de masses durant la seva visita a l'Espanya republicana. ***
Cartell
de l'acte -
Pícnic de SIA: El
25 de setembre de 1938 es realitza al Breakfast Club de Los Angeles
(Califòrnia, EUA) un pícnic en ajuda dels orfes
de l'Espanya republicana. En la
festa campestre, organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA), intervingueren
actors i actrius nord-americans i espanyols i es realitzaren parlaments
de
responsables de SIA. L'acte comptà amb el suport de
l'emissora de ràdio KGER. ***
La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga - Detenció de Salvador Puig Antich: El 25 de setembre de 1973 a l'entrada del bar Funicular, a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent de Barcelona (Catalunya), van ser detinguts els militants anarquistes del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich en una operació policíaca minuciosament preparada i on van fer servir de parany Santi Soler Amigó, també militant del MIL que havia estat detingut el dia anterior. Tot seguit de la detenció es va produir un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona a conseqüència del qual Puig Antich va quedar malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán va resultar mort. Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, condemnat a mort i executat, amb el mètode del garrot vil, el 2 de març de 1974.
Naixements
Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906 - Henri Lebasque: El 25 de setembre de 1865 neix a Champigné (País del Loira, França) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph-Henri-Baptiste Lebasque. Era fill d'una modesta família; son pare, boter, es deia Joseph Lebasque i sa mare Louisette Guilleux. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc. ***
Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal - José Artur Quaresma: El 25 de setembre de 1876 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de Sétubal O Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. José Artur Quaresma va morir el 6 de gener de 1957 a Lisboa (Portugal). ***
Emanuel
Michaels en una foto de passaport - Emanuel Michaels:
El 25 de
setembre de 1890 neix a Płock (Governació de Płock, Imperi rus;
actualment Masòvia,
Polònia) l'anarquista i
anarcosindicalista
Emanuel Michaels, conegut com E. Michaels. Fill d'una família jueva de Płock, una
de les ciutats de l'Imperi rus
amb més població hebrea, sos pares es deien
Barnet Michaels Michalowski,
sastre, i Anne Vaious Verous. Emigrà amb sa
família a Anglaterra, on arribà l'1
de febrer de 1900. Es guanyà la vida com son pare,
treballant d'obrer premsador
en una sastreria. La seva activitat anarquista es centrà a
l'East End de Londres.
Va ser secretari del Grup de Suport als Presos de l'Anarchist Red Cross
(ARC,
Creu Roja Anarquista) de Londres i en els anys deu va fer costat
econòmic el
periòdic anarquista londinenc Freedom.
En 1911 vivia al número 25 de
Hungerford Street. En 1914 es casà a Mile End (Londres,
Anglaterra) amb Rosie
Kitman, amb qui tingué quatre infants (Harry, Lilly, Edith i
Morrie). En 1921 vivia
al 73 de Sutton Street. Com a membre del Free Educational Grup (FEG,
Grup
d'Educació Lliure), va participar en la creació,
amb altres companys (Helena
Applebaum, A. Gilbert, C. B. Warwick, etc.), d'una Escola Moderna, al
número 62
de Fieldgate Street de Whitechapel, que s'inaugurà el 6 de
març de 1921, i que
també va acollir el Worker's Friend Club (Club d'Amics dels
Treballadors) i l'East
London Anarchist Grup (Grup Anarquista de l'Est de Londres). En 1939 vivia al 163 de
Jubileu Street. Milità
en l'anarcosindicalista Syndicalist Workers Federació (SWF,
Federació Sindicalista
de Treballadors) i era assidu del Workers Circle (Cercle de
Treballadors) que
es reunia al Circle House de Hackney de Londres. També va
ser secretari honorari
de les organitzacions anarquistes jueves londinenques «Freie
Arbeiter Stimme» (FAS,
Veu Lliure del Treball), i del seu òrgan Freie
Arbeiter Stimme, i «Rudolf
Rocker Publishig Committee», l'editorial de Rudolf Rocker,
amb qui col·laborà
estretament. També va fer costat l'edició
novaiorquesa de Freie Arbeiter
Stimme. Participà activament en el suport de la
Revolució llibertaria
espanyola. Durant la dècada dels cinquanta visqué
al número 12 de Cranwich Road
d'Stamford Hill i en 1961 a Morley House. En 1963 i 1964
representà el FAS en
els congressos de l'SWF. En els seus últims anys va fer
costat el periòdic
anarquista Direct Action. Emanuel Michaels va morir
a conseqüència d'un
ictus el 12 de febrer de 1966 al Hackney Hospital de Londres
(Anglaterra). ***
Nota
del suïcidi de Jack Madden apareguda en el diari
parisenc L'Oeuvre
del 18 d'agost de 1932 -
Jack Madden: El
25 de setembre de 1894 neix a Biarritz (Lapurdi, País Basc)
l'anarquista i
antimilitarista Jack Yvon Patrick Bernard Madden, també
conegut com Jacques Madden. Sos
pares es deien
Édouard Léon Madden, empleat de
comerç, i Marie Justine Sergenton. Els pares
vivien i treballaven a París (França),
però la parella va anar a tenir son infant
a casa dels pares de la mare; finalment el part donà
bessonada, primer nasqué Jack
i després Louise Yvonne Virginie Madden. Jack Madden es
guanyà la vida com a
polidor a París. Entre 1913 i 1914 era assidu del
«Foyer Populaire» del barri de
Belleville, al número 16 del carrer Champlain del XX
Districte de París, on es
reunia un dels grups més actius de la Federació
Comunista Anarquista (FCA). El
6 de juny de 1913 l'habitació del domicili on vivia, al
número 10 del carrer
Champlain, va ser escorcollada per la policia i aquesta va descobrir
exemplars
del fullet En cas de guerre,
conegut
co Brochure Rouge (Fullet Roig), a
més de materials químics. Inculpat, amb els
antimilitaristes Maurice Boyer i
Alphonse Royer, d'haver llançar el 5 de juny d'aquell any
pamflets per damunt
dels murs de la caserna de les Tourelles del XX Districte de
París i de possessió
de substància explosives. El 24 de juliol,
després de mes d'un mes tancat
preventivament a la presó parisenca de La Santé,
va ser alliberat i finalment
el seu cas va ser sobresegut el 31 de juliol de 1913. Entre 1914 i 1919
va
estar mobilitzat. El 4 d'octubre de 1919 es va casar al XVIII Districte
de
París amb la modista Clémence Lucienne Raffin.
Jack Madden es va suïcidar amb gas
el 17 d'agost de 1932 al seu domicili del XVIII Districte de
París (França), on
vivia amb sa companya i son pare. ***
Hjalmar
Eriksson - Hjalmar Eriksson:
El 25 de setembre de 1895 neix a les casernes de les mines de Striberg,
a Nora
(Västmanland, Örebro, Suècia), el miner,
escriptor i militant
anarcosindicalista Erik Hjalmar Eriksson. Sos pares es deien Erik
Persson i
Kristina Elisabet Olsdotter. Continuà amb la
professió de son pare i quan tenia
16 anys entrà a treballà com a perforador a les
mines de Nyberg, al nord
d'Striberg. En 1918 s'afilià a la Striberg-Nybergs Lokala
Samorganisationer (Striberg-Nybergs
LS, Federació Local d'Striberg-Nybergs) de
l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització
Central de Treballadors Suecs), que s'havia acabat de crear. Quan la
tardor de
1920 les mines de Nyberg tancaren, va ser contractat a les mines de
Nartorp, a
prop de Söderköping (Östergötland,
Suècia), on restà fins el tancament d'aquestes
el novembre de 1927. Més tard treballà a les
extraccions fèrries i al
processament del metall a Grängesberg (Ludvika, Dalana,
Suècia). Durant uns
vuit anys fou secretari de la Grängesberg LS i entre 1941 i
1942 exercí de
secretari de Correspondència de la Secció de
Mineria i Metall de la SAC a
l'oficina de Grängesberg. Entre 1937 i 1948 fou membre del
comitè executiu de
la SAC. Sabé compaginar la seva tasca sindical amb la
literatura i després d'un
seminari d'escriptura de quatre anys es llançà a
la creació literària. En 1946
publicà la seva primera novel·la, Järn
och bröd. En bergslagshistoria (Ferro i pa. Una
història de la mineria), on
descriu, des de la seva experiència vital, el món
dels treballadors de la
mineria; obra pionera d'aquesta temàtica en la literatura
sueca. Aquest llibre
va ser continuat per sis novel·les més: Arbetets
melodi. En gruvarbetarroman (1948; amb
il·lustracions del seu company de la
SAC Bertil Sjöström), Från
intet allt vi
vilja bli... (1955; biografia de Gustaf Adolf Hedlund), Folket i Loälvsdalen. Historisk roman
från
Värmlands finnskogar (1960), Du
trygga folk (1968), Gruvans
sång
(1969) i Lille Hugo. Berättelser
från
gruvorna och skogarna (1972, novel·la
biogràfica que narra la història d'Hugo
Bölja, el tresorer de la Grängesbergs LS). La seva
literatura descriu de manera
realista les dures condicions del treball dels miners i les seves
lluites
sindicals, sempre des de la seva experiència vital. En 1960
es jubilà de la
seva feina de miner i s'instal·là a Nol, a prop
de Göteborg. Es va casar dues
vegades, amb Elsa Adelia Maria Karlsson, entre 1918 i 1929, data de
defunció
d'aquesta, i amb Herta Agnes Lovisa Blomqvist, entre 1938 i 1973, data
de la
seva mort; tingué quatre fills i dues filles. Hjalmar
Eriksson va morir el 5 de
maig de 1973 a Nol (Västergötland, Götaland,
Suècia). Hjalmar Eriksson (1895-1973) ***
Maurizio Mosso - Maurizio Mosso: El 25 de setembre de 1898 neix a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. ***
Suzy Chevet - Suzy Chevet: El 25 de setembre de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Juliette Berthe Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Sos pares, mestres, es deien Henri Alfred Goubard, militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN), i Juliette Antoinette Triquet, lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. El 19 de setembre de 1922 es casà a Les Ponts-de-Cé (País del Loira, França) amb Robert Louis Jacques Rauman. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 12 de novembre de 1932 es casà a Saint-Maloù (Bretanya) amb Robert Étienne Chevet. En 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù, treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquesta època participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Alexandre Joyeux, que esdevingué son company i amb qui es casà el 24 de juny de 1952 al XVIII Districte de París, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la «Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom de Suzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Vivia al número 24 del carrer Paul Albert del XVIII Districte de París. Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Necrològia
d'Alfons Valldaura Montadas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de juny de 1979 - Alfons Valldaura Montadas: El 25 de setembre de 1901 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Alfons Valldaura Montadas. Sos pares es deien Alfons Valldaura i Maria Montadas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament durant la gran vaga de la indústria fabril i tèxtil de 1918. EN 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Masamet, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Alfons Valldaura Montadas va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de febrer– de 1979 a l'Hospital de Masamet (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia de la detenció de Vaillant Deschamps apareguda en el periòdic Le Libertaire del 14 d'agost de 1939 - Vaillant
Deschamps: El 25 de setembre de 1906 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Vaillant Deschamps. Era fill de Michell Deschamps, conreador, i de
Juliette Razier. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola. El 10 de
juliol de 1930 es casà a Aimargues amb Églantine Sabatier, amb qui tingué tres
infant. Va ser membre del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Marcellin
Mary, Paul Perrier, François Rogati, Julien Rogati, etc.) i de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El 21 de juny de 1938 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó i a
25 francs de multa per «violències i ofenses» exercides el 20 de març anterior durant
una baralla amb dos sacerdots (Castamagne i Clapier) que havien participat en
un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. En una carta de la
policia de Nimes l'assenyalà com a «militant anarquista susceptible d'activitats
en cas d'un moviment revolucionari», ben igual que sos germans Hervé i Joseph
Deschamps. En 1939, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut amb altres vuit
anarquistes d'Aimargues i enviat a la Companyia Especial de Passatges de Dinha
(Provença, Occitània) i posteriorment internat a Saint-Sulpice; el 30 d'octubre
de 1941 va ser posat en llibertat. Vaillant Deschamps va morir el 30 de
setembre de 1969 a Aimagues (Llenguadoc, Occitània). ***
Mark
Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per
Henry Elkan cap al 1953 - Mark Rothko: El 25 de setembre de 1903 neix a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus, el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel –qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art –46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat– i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l’època que s’identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador –segons ell, l'art és un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA). ***
Notícia de l'absolució de Martín Mur Escamilla publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 14 de juliol de 1935 - Martín Mur Escamilla: El 25 de setembre de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Sos pares es deien Antonio Mur Fábregas, jornaler, i Ana Escamilla Sancho. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 8 de febrer de 1943 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Necrològica
de José Alcaine apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 5 de gener de 1988 - José Alcaine: El 25 de setembre de 1909 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcaine. Durant els anys republicans fou, amb altres companys (José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, Mariano Roca Sanjuan, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Exiliat a França, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Tarascon (Llenguadoc, Occitània). José Alcaine va morir el novembre de 1987 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 19 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de José Pérez Segura apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 5 de maig
de 1992 - José
Pérez
Segura: El 25 de setembre de 1911
neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Pérez Segura. Sos pares
es
deien José
Pérez i María Segura. Quan encara era infant,
emigrà amb sa família a Barcelona
(Catalunya) i visqué al barri de Sants. Afiliat al Sindicat
de la Construcció
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la
guerra lluità com a
milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf
franquista, restà a
Barcelona, on vivia en una barraca al barri de les Corts.
Treballà de drapaire
i milità en la CNT clandestina. Ajudà a la
guerrilla anarquista amb informació
per a cops econòmics. Arran d'un atracament perpetrat el 31
de juliol de 1948,
fugint de la repressió, passà a França
i s'establí a Clarmont d'Alvèrnia, on
milità en la Federació Local de CNT.
Posteriorment formà part de la Federació
Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) i de bell nou
retornà a Clarmont d'Alvèrnia.
Sa companya fou Encarnación Alonso Giménez.
Malalt de tisi des de tota la seva
vida, José Pérez Segura va morir el 10 de
març de 1992 al Centre Hospitalari
Universitari de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat tres
dies després al cementiri de Crouel d'aquesta
població. ***
Juan
Ruiz Berrocal al camp de concentració de Camp Morand (gener
1940) -
Juan Ruiz
Berrocal: El 25 de setembre de 1911 neix a Ceuta (Marroc)
l'anarcosindicalista
Juan Manuel de la Santísima Trinidad Ruiz Berrocal. Sos
pares es deien Manuel Ruiz González, jornaler, i Catalina
Berrocal Martín. Llibertari des de molt jove, treballava de
xofer.
Durant la
guerra civil va combatre al front d'Andalusia. Son germà
Manuel Ruiz Berrocal,
militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), va ser afusellat pels
feixistes en 1937. Formà part de les 2.638 persones que el
28 de març de 1939
aconseguiren embarcar al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) a bord del carboner
britànic Stanbrook
(passatger 481)
cap a Orà (Algèria). En arribar-hi, va ser
internat als
camps de concentració de Camp Morand (Algèria) i
de
Bouarfa (Figuig, Marroc). Després del desembarcament aliat i
l'alliberament de
la zona, s'instal·là a Casablanca (Marroc), on
continuà militant en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Centre Cultural
«Armonía». A Casablanca
vivia al costat de Libertario Hernández Illescas (El Libertario), convivint les dues
famílies de manera col·lectivista.
En 1964 emigrà Bèlgica amb la família
de Libertario Hernández Illescas i
s'instal·là a Brussel·les, on
ocupà càrrecs orgànics, com ara la
secretaria
general d'aquest sindicat fins a la seva mort. Entre 1971 i 1972
redactà un
testimoni sobre l'evacuació del vaixell Stanbrook
que el juny de 2012, anys després de la seva mort, va ser
lliurat al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa). Entre
1974 i 1977 fou
responsable del Boletín del Nucleo
de Bélgica
de la CNT-AIT. Juan Ruiz Berrocal va morir el juny de 1983 a
Brussel·les
(Bèlgica) i va ser enterrat el 20 de juny de 1983 al
cementiri d'aquesta
localitat. Juan Ruiz Berrocal
(1911-1983) *** Necrològica de Miguel Caicedo Paredes apareguda en la revista barcelonina Polémica del març-abril de 1984 - Miguel Caicedo Paredes: El 25 de setembre de 1917 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Miguel Caicedo Paredes. Sos pares es deien Francisco Caicedo i Concepción Paredes. Membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona (Catalunya), a partir de 1937 formà part, amb M. Davia i P. Buenacasa, de la comissió administrativa de l'«Escola de Militants de Catalunya CNT-FAI» radicada a Barcelona. En acabar la guerra marxà a l'exili, on realitzà estudis especialitzats. Després de la mort de Franco, tornà a Barcelona i participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1978 i 1979 col·laborà en Solidaridad Obrera. Més tard formà part del grup creador de la revista Polémica. Miguel Caicedo Paredes va morir el 22 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 23 de febrer– de 1984 d'un infart al seu domicili de Corbera de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat a Barcelona. ***
El milicià Joaquim Querol Marzá - Joaquim Querol Marzá: El 25 de setembre de 1919 neix a Mesa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquim Querol Marzá –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Marsá–, més conegut com Joaquim de Quiqueta, Ximo Querol o Tío Ximo. Fill de l'emigració, sos pares (Joaquim Querol i Francisca Marzá) retornaren a Càlig (Baix Maestrat, País Valencià) on muntaren una botiga d'ultramarins i després compraren un terreny per conrear. En aquesta localitat es crià en un ambient força dur, mancat d'estudis i treballant força recollint olives. En 1932 abandonà l'escola i passà a fer feina en un comerç de teixits (La Llanera) a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Després emmalaltí durant gairebé un any i més tard passà a treballar el camp. En 1934 sa mare fou empresonada a Castelló per manifestar-se contra la detenció de tres militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del poble i aquest fet el rebel·là. Quan sa família es traslladà a Benicarló, retornà a la seva feina al comerç tèxtil i el febrer de 1935 s'afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra, s'allistà en la «Columna de Ferro» i des d'agost lluità a diferents indrets, com ara Sarrión, Mora de Rubielos, on fou ferit i acabà hospitalitzat a València, i Escatrón, que abandonà per incorporar-se a la «Columna Durruti». Poc després passà a la reraguarda i retornà al seu ofici a Benicarló. Trencà amb son pare, per burgès, i marxà a una col·lectivitat a Càlig durant uns mesos; després retornà a la «Columna de Ferro», que havia esdevingut la 82 Brigada amb la militarització, i combaté a Escatrón i a Albarrasí. Com que era menor d'edat pogué abandonar el front durant uns mesos i a partir d'abril de 1938 combaté al Montsech, on fou ferit per ser hospitalitzat a Calaf, Manresa i Barcelona. Després, incorporat a la 130 Brigada de la 43 Divisió, combaté a Caballs fins el novembre, quan creuà la frontera francesa com a ciutadà francès. Treballà el camp a la zona de Vilamanda, però arran de la declaració de guerra, intentà sense èxit fugir a Amèrica. A finals de 1939 prengué la nacionalitat francesa i a començaments de 1940 es va veure incorporat a l'exèrcit, però ben aviat va ser desmobilitzat amb la derrota francesa. Després passà a treballar a les mines de Gardanne-Gréasque i salva la vida en una explosió de grisú. Participà en l'organització del moviment llibertari clandestí i s'integrà en el grup de guies i correus de Francisco Ponzán Vidal. Viatjà en diverses ocasions a la Península, però en 1941 va ser detingut a Perpinyà. Torturat i empresonat durant set mesos, fou posteriorment internat al camp de concentració de Barcarès. Aconseguí fugí d'un tren que el portava a Alemanya i, després de caminar 13 dies fins a arribar a la frontera, s'internà clandestinament a l'Espanya franquista. Romangué un temps per la zona barcelonina, però hagué de retornar a França a causa de pressió policíaca. Després d'una temporada a Portugal (1943), Casablanca, on emmalaltí de paludisme, i dos anys a Fes, milità amb Liberto Sarrau i altres en la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). De bell nou a la Península amb José Pedrosa, reforçà la guerrilla urbana a València. El febrer de 1945 va ser detingut i fou empresonat a Ciudad Real i a Burgos durant dos mesos, per després ser enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aconseguí fugir, però va ser capturat poc després i tancat a Alcanyís i Saragossa, per a ser retornat de bell nou a Miranda. El novembre de 1945 pogué fugir d'aquest camp. Fins l'agost de 1947 lluità clandestinament a la zona de Barcelona. Després s'establí a Andorra, on es guanyà la vida com a representant de comerç. El 26 d'octubre de 1950 es casà a Escaldes (Andorra) amb Francisca Ciurana García, amb qui tingué tres infants (Sergi, Olga i Íxia). En 1980, un cop separat de sa companya Francisca, emigrà a Amèrica, on fou conegut com Tío Ximo. A Veneçuela formà part del Moviment Popular de Resistència i després s'establí definitivament a Costa Rica, on participà activament en el moviment anarquista i col·laborà en la revista Inquietudes. S'instal·là a Birri (Heredia, Costa Rica) i després a Barva (Barva, Heredia, Costa Rica) i es casà amb Emília Arguedas. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vivir la utopía, de Juan Gamero i en 2000 publicà el fullet autobiogràfic Relato de mi vida, amb pròleg de Josep-Suno Navarro. Pocs dies abans de morir intervingué en el Fòrum «Anarquisme i sindicalisme» que tingué lloc a la Universitat de San José. Joaquim Querol Marzá va morir el 30 de març de 2005 en un hospital de San José (Costa Rica). Joaquim Querol Marzá (1919-2005) ***
Jean
Vasca fotografiat per Jean-Marie Legros - Jean Vasca: El 25 de setembre de 1940 neix a Bressuire (Poitou-Charentes, França) el poeta, cantautor i compositor llibertari Jean Georges Stiévenard, conegut com Jean Vasca. Sos pares es deien Émile Georges Alfred Stiévenard, representant, i Suzanne Léone Charlotte Martin, empleada de Prefectura. Nasqué accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de Charleville (Ardenes, França) i s'havien refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva infantesa a Cherleville (Ardenes, França) i sa adolescència a París (França), on estudià a l'Institut Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a la Sorbona de París i va fer de professor auxiliar als instituts Charlemagne i Henri IV. A començament de la dècada dels seixanta començà a cantar als cabarets de la rive gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La Contrescarpe, etc.) interpretant cançons seves o les d'altres autors amics (Georges Brassans, Jean Ferrat, Léo Ferré, René-Louis Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon, Henri Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène Martin, Christine Sèvres, etc. També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir en el món de la radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà l'emissió de poesia Présence du verbe. En aquesta època presentà a la Biennal de París el seu Poème électronique nº 3, on cantà i llegí textos seus sota un fons de músiques electròniques enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro. En 1964 aparegué el seu primer àlbum, Les routes, arranjat per Jacques Malbert i Barthélémy Rosso, guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segon àlbum, Chanson 4 étoiles, aparegut en 1965, guanyà el Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre et Musique. El 20 de juliol de 1967 es casà al XIII Districte de París amb Anne-Marie Lucie Samouilhan, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1971 a París. En 1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles Elbaz, Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada «La Bande des Cinq», cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En 1972 presentà el seu espectacle Écoutez-voir, al cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974 publicà el seu cinquè àlbum Un chant, que inicià la seva col·laboració amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu vuitè àlbum Célébrations, que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i en 1979 guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De doute et d'envoi. El 26 d'abril de 1984 es casà al X Districte de París amb Anne Pointeau. El gener de 2016 publicà el seu últim àlbum, Saluts!. Va cantar a diferents teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville, Café de la Danse, Le Tripot, La Tanière, Le Cithéa, Grand Théâtre, Théâtre Dejazet, La Mainate, etc.) i realitzà gires artístiques arreu de França, com ara la de Maisons de la Culture (1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges, Bordeus, Grenobla, etc.) o la de 1987 per tot França, i de l'estranger (Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria, Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir (1969), L'écarlate et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du soleil (1978), Je vis, j'écris, je chante (1981), Le cri, le chant (1986), Solos solaires (1992), L'été d'être (2002) i La concordance des chants. Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus temes són la vida, la mort, la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en diferents gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio Libertaire, les del Théâtre Libertaire de París o el disc de diversos autors Chanteurs indignés (2012), col·laborant en diversos festivals del Llenguadoc on vivia. Jean Vasca va morir el 21 de desembre de 2016 al seu domicili de Ribièiras (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Dimitri Bogrov (ca. 1910) -
Dmitri Bogrov: El
25 de setembre –el 12 de setembre segons el calendari
julià rus de l'època– de
1911 és executat a Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus;
actualment Ucraïna) l'advocat
i militant anarquista, i confident policíac i agent
provocador, Мордехай
Гершкович Богров (Mordekhay Gershkovitx Bogrov), russificat com Дмитрий
Григорьевич Богров (Dmitri Grigorievitx Bogrov). Havia nascut el 10 de
febrer –el
29 de gener segons el calendari julià rus de
l'època– de 1887 a Kiev (Govern de
Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna). Era fill d'una
família de comerciants
jueus assimilats benestant de Kiev i son pare era un
prestigiós advocat i gran
propietari. Estudià dret a la Universitat de Munic (Baviera,
Imperi Alemany; actualment
Alemanya), on gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i
Max Stirner s'acostà
al pensament anarquista. En 1906 retornà a Kiev, on
reprengué els estudis de
dret a la Universitat de Kiev i a finals d'any s'integrà en
el grup
anarcocomunista de la ciutat. Malgastador compulsiu i sense diners,
mesos
després proposà els seus serveis de confident
policíac a l'Okhrannoye Otdeleniye
(Departament de Seguretat), més coneguda com Okharana, la
policia política
secreta tsarista. Sota diversos noms d'ús intern (Alenskij,
Kapustyansky
i Nadezhdin), rebé una
remuneració de 150 rubles mensuals pel seus
serveis de delació. Integrat en el Partit
Socialrevolucionari (SRs, esseristes),
informa a l'Okhrana sobre les activitats dels anarquistes, dels
socialdemòcrates i dels socialistes revolucionaris fins a
1910, quan acabà els
seus estudis de dret i esdevingué advocat, treballant entre
febrer i novembre
de 1910 amb un advocat de Sant Petersburg, ciutat on
mantingué contacte amb el
socialista revolucionari Egor Lazarev (Brovinsky).
Per ordre de la
policia, va fer un viatge a l'estranger (Uman, Varsòvia,
Dresden, Munic, Berlin
i París) per establir contactes amb els moviments
revolucionaris locals. El 16
d'agost de 1911, companys de clandestinitat assabentats del seu doble
joc,
enviaren un emissari per advertir-lo de la possibilitat que fos
executat per
ells mateixos, deixant-li com a única possibilitat realitzar
un acte terrorista
per netejar el seu nom. Després de plantejar-se assassinar
el cap de l'Okhrana
de Kiev, el tinent coronel N. N. Kulyabko, projecte al qual
renuncià en
considerar-lo una bona persona, i el mateix tsar Nicolau II, objectiu
que
rebutjar davant la possibilitat que es desencadenés una ona
de pogroms, es decidí
finalment per Piotr Stolipin, primer ministre del tsar. El 14 de
setembre –l' 1
de setembre segons el calendari julià rus de
l'època– disparà dos trets sobre
Stolipin quan assistia a una representació a
l'Òpera de Kiev en presència de
l'emperador, de l'emperadriu i de dues de les seves filles, les grans
duquesses
Olga i Tatiana, morint quatre dies després. L'assassinat
d'Stolipin provocà un
pogrom a Kiev. Bogrov va fer servir contactes policials per entrar a
l'Òpera i
acostar-se a Stolipin, fet pel qual es va pensar en una conxorxa de
l'Okhrana,
però el tsar prohibí sospitosament totes les
investigacions posteriors. Jutjat pel
Tribunal Militar del districte de Kiev, va ser condemnat a mort
–la vídua d'Stolipin
va demanar la commutació de la pena. Dmitri Bogrov va ser
penjat el 25 de
setembre –el 12 de setembre segons el calendari
julià rus de l'època– de 1911 a
Lisa Gora, la Fortalesa de Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment
Ucraïna).
El seu germà, Vladimir Bogrov, va publicar en 1931 a
Berlín una mena de memòries
(Dm. Bogrov i l'assssinat d'Stolipin. Exposant
«secrets reals i imaginaris»)
El personatge de Dmitri Bogrov ha estat tractat per diversos escriptors
i
artistes (Leo Birinski, Marion Festraëts, Yulian Semonov,
Aleksandr Soljenitsin,
etc.). ***
Foto
policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894) -
Aimé Anceau: El
25 de setembre
de 1915 mor al front d'Aubérive (Xampanya-Ardenes,
França)
l'anarquista i
antimilitarista Aimé Firmin Anceau. Havia nascut el 18
de febrer de 1874 al XII Districte de París
(França). Sos pares es deien
François Aimé Anceau,
jornaler, i Victorine Félicie Devoge, envernissadora. Es
guanyava la vida com a
escultor en fusta. El 19 de gener de 1894 assistí a una
reunió del grup
anarquista del XI i del XX Districtes de París celebrada a
la Sala Mormand, al
número 92 del bulevard Ménilmontant. El 17 de
juliol de 1894 va ser fitxat com
a anarquista i acusat d'«associació
crimininal». En 1894 va ser sortejat per
fer el servei militar i declarat apte. El 7 d'agost de 1895 va ser
condemnat a París
a un mes de presó per «possessió d'arma
prohibida». El 7 de febrer de 1896 va
ser declarat insubmís al servei militar, va ser inscrit en
els registres
d'anarquistes desapareguts i/o
«nòmades». Refugiat a Uccle
(Brussel·les,
Bèlgica), vivia al número 496 del carrer
Waterloo. El 30 de març de 1901 es
casà a Anderlecht (Brussel·les,
Bèlgica) amb Anne Catherine Vanhaeren. L'1
d'abril de 1902 va ser esborrat del llistat d'insubmisos, per un error
de
procediment, però va ser novament declarat
insubmís el 2 de juliol de 1902. El 3
de setembre de 1904 passà a la reserva militar activa. A
partir del 20 d'agost
de 1905 vivia al número 73 del carrer Haies del XX Districte
de París i des de
l'1 de juny de 1906 al número 78 del carrer Grands Champs
del mateix districte.
El 29 d'agost de 1909 s'instal·là a
Brussel·les, al número 13 del carrer
Liverpool. A començament dels anys deu vivia a
Chennevières-sur-Marne (Illa de
França, França) i era membre del grup anarquista
de Montreuil (Illa de França,
França). Des del 29 d'agost de 1910 vivia al
número 148 del carrer Étienne
Marcel de Montreuil. El 17 d'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va
ser
mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria. Aimé Anceau va
morir el 25 de setembre
de 1915 al front d'Aubérive (Xampanya-Ardenes,
França). Condecorat amb la «Creu
de Guerra», va ser enterrat a Mourmelon (Xampanya-Ardenes,
França) i el 29
d'abril de 1920 traslladat al cementiri militar del «Bois du
Puits» d'Aubérive. ***
Necrològica
d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922 -
Édouard Lapeyre: El 25 de setembre de
1922 mor a Portets
(Aquitània, Occitània) l'anarquista Pierre
Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts
citen erròniament el nom Clément
que no surt a cap registre.
Havia nascut el 24 de gener
de 1854 a Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània). Sos pares es deien Léon Lapeyre,
propietari, i
Séraphine Ferriès.
Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del
Migdia i vivia al
número 140 del carrer Billaudel de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou
un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquesta
època viva al
número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril
de 1892, arran d'una agafada
preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va
ser detingut a les
oficines on treballava, però va ser posat en llibertat
després de
l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva
absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran
nombre de
publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de
1892 va
ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava
d'arribar, amb els
companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en
el moment de la detenció
portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini,
Guilbert, etc.), un
text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell
electoral anarquista. Processat
per «associació criminal», el seu cas,
ben igual que el dels seus companys, el
27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897,
sota el
títol «Notre oeuvre»,
començà a publicar en Le
Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra
anarquistes». El 5 d'agost de
1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per
«robatori»; jutjat,
va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de
presó. El 24 de
juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània,
Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre
1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie
i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut
Dire de Sébastien Faure, de qui era
íntim amic. En 1921 va publicar el fullet
Esquisses et portraits. En 1922
col·laborà, amb una secció
pròpia («Simples aperçus»),
en La Revue Anarchiste.
Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de
1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets
(Aquitània, Occitània).
Deixà un «testament
filosòfic», que va
ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922. ***
Portada del llibre Un anno di reclusorio militare - Rocco Emma: El 25 de setembre de 1933 mor al XII Districte de París (França) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma, també conegut com Roch Emma. Havia nascut el 10 d'octubre de 1876 –algunes fonts citen erròniament 1878– a Scordia (Sicília). Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice (o Caffite). En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament Les Lilas (Illa de França, França). ***
Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH] - Joaquín Aznar Solanas: El 25 de setembre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Francisco Joaquín Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Havia nascut el 29 d'octubre de 1904 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Benito Aznar Amés, jornaler, i Joaquina Solanas Villanova. Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos. Un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès, Joaquín Aznar Solanas va ser afusellat el 25 de setembre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). ***
Manuel
Martín Alquézar - Manuel Martín
Alquézar:
El 25 de setembre de 1941 és assassinat a Hartheim
(Alkoven, Alta
Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista Manuel Martín Alquézar,
conegut com Galupo. Havia nascut el 10 de juny
–algunes fonts citen el 9 de juliol–
de 1899 a Andorra
(Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
Alloza (Terol, Aragó, Espanya). Era
fill d'una família pagesa i son pare es deia Rafael
Martín. De jove s'instal·là
amb sos germans a Sant Vicenç de Castellet (Bages,
Catalunya), on treballà en
diverses feines (mosso de peixateria, picapedrer, dinamiter, neteja de
vaixells, etc.). Es casà amb Joaquina Gracia Lorente,
vídua que portava una
filla, amb qui tingué quatre fills (Ángel,
Eduardo, Joaquín i Rafael) i una
filla (Rosa), que no pogué conèixer. Militant de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT), treballà d'engreixador d'una
màquina tèxtil a la fàbrica ca
l'Isard d'Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya),
població on s'havia
traslladat en 1930. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936
s'integrà
voluntari en les milícies llibertàries i
lluità al front d'Aragó, on restà al
voltant d'un any. Durant la guerra civil va ser nomenat sergent de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà
els Pirineus i passà pels camps de concentració
francesos. Després va ser enrolat
en la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sembla que per
treballar a
les fortificacions de la «Línia
Maginot». El 21 de juny de 1940 va ser capturat
a Delle (Territori de Belfort) i va ser internat, amb la
matrícula 8.183, al
Frontstalag 140 de Belfort. Posteriorment va ser enviat, sota la
matrícula
87.304, a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Lüneburger Heide,
Baixa Saxònia,
Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 6.430, al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), per a ser
traslladat el 29 de març d'aquell any al camp de Gusen.
Manuel Martín Alquézar
va ser gasejat el 25 de setembre de 1941 al castell de Hartheim
(Alkoven, Alta
Àustria, Àustria). Sa família
conegué la seva mort anys després d'acabada la II
Guerra Mundial. ***
Necrològica
de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1980 -
Marius
Parsonneau:
El 25 de setembre de 1978 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista i anarcosindicalista Marius Adrien
Parsonneau. Havia nascut el 18 de desembre de 1891 a La Rochelle
(Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien
François
Victor Parsonneau i Adrienne Loetitia Renaud. En 1911
començà a militar en
la Confederació General del Treball (CGT), però
s'enfrontà a les tendències
reformistes i polítiques i abandonà
l'organització. Després de la Gran Guerra
participà en el grup anarquista de La Rochelle, format
majoritàriament per
funcionaris de l'Estat i en el qual no acabà de sentir-se
bé. Abocat a
l'estudi, aconseguí una solida cultura i creà una
important biblioteca. També
fou candidat abstencionista per al departament francès de
Charente Marítim en
les eleccions i Aristide Lapeyre s'encarregà de la seva
«campanya electoral». Entre
1935 i 1936 col·laborà en el periòdic
anarquista La Révolte,
editat a Bordeus (Aquitània, Occitània), i va fer
costat econòmic La Revue Anarchiste.
Destacà
per la seva hospitalitat i generositat, albergant a casa seva, al
carrer Petit
Marseille de Pont des Salines de La Rochelle, nombrosos companys de
passada (E.
Armand, Bally, Cyrano, Aristide
Lapeyre, Albert Libertad, Louis Louvet, Pierre Rousseau, etc.). Quan
esclatà la
II Guerra Mundial fou un dels primers anarquistes a ser internat a la
colònia
penitenciària de l'Illa de Ré i posteriorment en
un camp de concentració del
departament de Corresa, on restà molts de mesos.
Després de la guerra milità en
la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF). En 1948 va ser nomenat secretari del grup local de La Rochelle
de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i creà una
biblioteca circulant. En
aquest any col·laborà en Le
Libertaire.
En aquesta època es dedicà a la cria de
coipús i,
a començament de la dècada
dels cinquanta, sembla que passà alguns mesos al Paraguai.
Sa
companya fou Léopoldine Marie Hilairine Camille Fabarez.
Marius
Parsonneau va morir el 25 de setembre de 1978 –algunes fonts citen
erròniament 1979– a l'Hospital General de La
Rochelle
(Poitou-Charentes,
França). ***
Necrològica
de Martí Pago Tomàs apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 29
d'octubre de 1991 - Martí Pago Tomàs: El 25 de setembre de 1991 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Pago Tomàs. Havia nascut el 22 de maig –el certificat de defunció cita el 23 de maig– de 1901 a Godall (Montsià, Catalunya). Sos pares es deien Martí Pago i Teresa Tomàs. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer el servei militar als Tambors d'Infanteria de les Forces Regulars Indígenes del Protectorat Espanyol al Marroc. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou membre d'un grup anarquista adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); posteriorment fou un dels fundadors de la CNT de Godall. Entre 1927 i 1928 va fer costat les subscripcions a favor dels presos polítics portades a terme per La Revista Blanca. Durant els anys trenta treballà de cambrer pels cafès i a les caves de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions agràries, organitzà combois de queviures cap a Madrid (Espanya) i fou milicià en una columna confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la CNT de Torrelles de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord). En 1946 va ser nomenat secretari de la reorganització dels militants de Godall exiliats a França. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya i participà en la reorganització de la CNT de Godall. Sa companya fou Maria Paradís. Quan es va trobar major, es retirà a casa de sa filla a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Martí Pago Tomàs va morir el 25 de setembre de 1991 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Josep Pago Tomàs també va ser militant llibertari. ***
Floreal
Samitier Arroyos - Floreal Samitier
Arroyos: El 25 de
setembre de 2012 mor a Aranhoet (Gascunya, Occitània)
l'anarquista
i anarcosindicalista Floreal Samitier Arroyos. Havia nascut el 22 de
maig de 1934 a Zuera (Saragossa,
Aragó, Espanya). Sos pares, militants
llibertaris, es deien Tomás Samitier Uruen, ferroviari
confederal i faista, i Teresa
Arroyos de la Torre. Quan esclatà la guerra es va veure
separat de sos pares, restant
a Zuera amb l'avia materna, Dolores de la Torre García, fins
que va ser
afusellada pels feixistes –sos oncles Pedro Samitier Uruen i
Maximiliana Samitier Uruen, també van
ser afusellats. En la postguerra, amb sos pares
refugiats a França, va ser ingressat en un
col·legi orfenat de Saragossa
regentat per monges, on patí tota mena de vexacions per ser
«fill de rojos». En
1944, gràcies a les influències d'un falangista
de la família, passà amb
passaport a França, on es reuní amb sos pares,
per a ell, uns desconeguts.
Acabà establert a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
El novembre de 1957 va ser nomenat
en l'XI Ple de l'Exili secretari d'Organització de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre 1965 i 1967 fou
secretari d'Organització
del Secretariat Intercontinental i entre 1969 i 1971
d'Administració. En
aquests anys, partidari del sector
«Montseny-Esgleas», es mostrà contrari a
les
estratègies i les accions de Defensa Interior (DI).
També, en aquesta època,
fou vocal de l'Ateneu Espanyol de Tolosa. En 1991 era secretari de la
Regional
de l'Exterior. A començaments de segle va ser nomenat
secretari de la Regional
de l'Exterior de la CNT, càrrec que mantingué
fins el seu final. Fou delegat a
nombrosos congressos confederals (Montpeller, 1965; Marsella, 1975;
etc.); de
l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en 1967,
representació de la
CNT de l'Exili; al Ple Nacional de Regionals (Madrid, 1980); etc. Bon
orador,
va fer nombrosos mítings i conferències a
França i, després de la mort del
dictador Francisco Franco, a la Península. El 21 d'abril de
2001, amb Maria
Anguera Badell (Maria Batet), Vida Esgleas Montseny
i altres, participà
en la inauguració de la Fundació Frederica
Montseny a Badalona (Barcelonès,
Catalunya). El març de 2006 participà en la X
Jornades Llibertàries de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre, celebrades a Palma (Mallorca, Illes Balears).
Trobem
textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,
CNT,
Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc. El seu
testimoni va ser recollit en els documentals Otro futuro
(1989), de
Richard Prost, i Los que quisieron matar a Franco
(2006), de Pedro Costa
i José Ramón Da Cruz. El gener de 2011
publicà, amb José Luis García
Rúa, el
llibre Siempre volviendo a empezar. CNT dentro y fuera de
España (1939-2009).
Sa companya fou la mestra Gladis Carballeira. Amb fama de trepitjar
massa l'accelerador,
Floreal Samitier Arroyos, en retornar d'un ple confederal, va morir el
25 de
setembre de 2012 a Aranhoet (Gascunya, Occitània) en un
accident de trànsit on
l'automòbil que conduïa es va incendiar. ---
|
![Portada del primer número d'"...hors du troupeau..." [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/horsdutroupeau.jpg "Portada del primer número d'\"...hors du troupeau...\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/aznarsolanas.jpg "Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]")
![[24/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/09]") |
|
![[26/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/09]") |
|
|
| Actualització: 12-02-24 |