|
---
Anarcoefemèrides del 25 de desembre Esdeveniments Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883) - III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats «Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla –altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com «Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol. ***
Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925) - Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la «Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seu òrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte, és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral –animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx– i d'una escola –portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes. Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25 i 26 de desembre de 1902) ***
Pagesos revolucionaris - VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot –efectiu gràcies a l'elevada afiliació–; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives. ***
Un dels anagrames de l'AIT - Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya –els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final–, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín –que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922–, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.  Naixements
Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894) - Eugène Bompeix: El 25 de desembre de 1840 neix a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Martial Bompeix. Sos pares es deien Nicolas Bompeix i Dania Belanjon. Vivia al número 16 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i regentava una taverna de la qual s'encarregava durant el dia sa companya mentre ell treballava, des del 1889, en una fàbrica metal·lúrgica de la ciutat. En aquesta taverna es reunien tots els dissabtes els anarquistes d'Ivry-sur-Seine i de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), a les quals ell assistia i prenia part en les discussions. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en una altra establerta el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894, després de la detenció de cinc anarquistes d'Ivry i de Vitry, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Dos dies després, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i alliberat el 5 de juliol. Una petició en el seu suport va ser signada per comerciants i habitants d'Ivry i dirigida al jutge instructor. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció l'eximí de la inculpació del delicte d'«associació criminal». El 31 d'octubre de 1896 va ser inscrit en una llista de verificació d'anarquistes de la barriada establerta per la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca d'Alexandre Brunel (3 de juliol de 1894) - Alexandre Brunel: El
25 de desembre de 1843 neix a Ronse (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista
Alexandre Emmanuel Brunel. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista.
L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 7 bis del carrer Parc de Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França) va ser escorcollat, en el marc d'una gran agafada
d'anarquistes, pel comissari de policia Poggi sense cap resultat. Detingut,
juntament amb altres 153 anarquistes de la regió parisenca, sota l'acusació de «pertinença
a associació criminal», el 3 de juliol d'aquell any va ser fitxat com a «anarquista»
en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. L'endemà, el jutge d'instrucció Anquetil demanà a la Prefectura de
Policia informacions sobre les seves relacions amb el moviment anarquista,
dossier que va ser lliurat tres dies després. Sembla que es tracta del
Ferdinand Brunel que ja havia estat fitxat com a anarquista en 1892 per la II
Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Alexandre Brunel
no s'ha de confondre amb François Brunel, mosso de cafè i autor de les cançons
anarquistes Le Père Peinard au populo i Faut plus de governament.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Cesare Guerrini (ca. 1894) - Cesare Guerrini:
El 25 de desembre de 1843 neix a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) el jurista anarquista
Cesare Guerrini, també conegut com César
Guerrini –també citat
erròniament Guerini.
Doctor en dret, va ser acusat de «temptativa
d'incendi» pel jutge d'instrucció
de Ravenna d'haver posat durant la nit del 18 al 19 de gener de 1892
una bomba
en una finestra del domicili de Silvio Rivalta i altra, que no
explotà, al
Palazzo Sperti d'aquesta ciutat amb la intenció de causar
danys als immobles. El
motiu d'aquests atemptats amb dinamita, segons les autoritats, que el
qualificaven de membre del Partit Socialista Italià (PSI),
corresponia a una
venjança per qüestions econòmiques.
Posteriorment va ser condemnat pels
tribunals italians per «amenaces reiterades per
mitjà de matèries explosives i
escrits anònims». Fugint de la
repressió d'aquests fets, va passar a França i
després a Suïssa. Detingut poc després a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), va estar
tancat un temps al castell de Nyon (Vaud, Suïssa). Aquest
mateix any de 1892 el
govern italià va demanar la seva extradició al
govern helvètic, expulsió que en
un principi va ser acceptada, però Cesare Guerrini
argumentà que el 28 de
novembre de 1892 havia estat condemnat a 23 mesos i 10 dies de
presó pel
delicte d'«amenaces» i no pel
d'«incendi» i que per tant aquesta demanda
d'extradició no es podia acceptar; el govern suís
admeté aquest recurs i aturà
el procés d'extradició. El 17 d'agost de 1894 es
va decretar la seva expulsió de
França en cas de ser capturat en territori gal. En 1894 el
seu nom figurava en
un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. *** El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872) - Raffaele
Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel
Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista
Raffaele Cavallazzi. Sos pares
es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini.
Sa
família compta entre els seus membres diferents
protagonistes de conspiracions
i de fets d'armes durant el Risorgimento.
Va créixer en un ambient impregnat d'ideals
patriòtics i d'idees socialment
avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i
Giuseppe, ambdós estudiants
universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14
anys,
després que esclatés en 1866 la III Guerra
d'Independència, volgué amb son
germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a
lluitar amb els garibaldins
o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im
ppedir per la seva joventut. A
partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes
menors. Sembla que
fou a mitjans de la dècada dels setanta quan
s'adherí, juntament amb son germà
petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la
insurrecció internacionalista
bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Formà part del primer
nucli de militants de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un
paper
tant important que la policia el qualificà de «cap
dels anarquistes» de la
localitat. A partir de 1880 començà a
aparèixer en els informes policíacs i en
els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881
parlà per primera vegada en
públic en ocasió d'una commemoració
unitària (anarquistes, socialistes i
republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de
novembre de 1867
les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la
unificació italiana.
Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família
acomodada que comptà
personalitats destacades entre els seus membres (clergues,
teòlegs,
historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc
infants: Arnaldo (1878),
Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce
Anarchica
(1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats
militants
anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat
per
«conspiració i atemptats contra la seguretat
interna de l'Estat» i el 15 de
juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per
«possessió d'armes
perilloses i per contravenció del Reglament
ferroviari». Aquests episodis
judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests,
advertències i persecucions de tota mena que patí
durant sa vida i que li van
crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a
mantenir sa família. Cada
18 de març, data de commemoració de la Comuna de
París, i cada Primer de Maig
posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a
l'estació
ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir
els periòdics
anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li
passaven els companys en
trànsit per l'estació. Durant la
dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la
fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les
polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes
intransigents, especialment
Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que
demostrà les intenses relacions entre
Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La
separació de les
dues tendències polítiques es produí
amb un cert retard i Cavallazzi en fou el
promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament
autoritari» del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese,
fundat l'1
de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans
–aquest
cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell,
deixaren
el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista
intransigent; hi
havia un sector anarquista «possibilista», contrari
a la ruptura amb els altres
components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la
dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat
per la policia, juntament
amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele
Fantini),
arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que
provocà un gran enrenou
a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua
de la marededéu de
l'església de San Francesco, en ocasió de la
Festa de Pentecosta, va ser
decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt,
juntament amb
Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer
judici–, pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en
l'apel·lació del 22 d'octubre
de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els
primers mesos de 1894 fou el
promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució
dels «Fasci dei
Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a
semblança dels creats a
Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la
manifestació de solidaritat amb
els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per
aquest episodi va ser
processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo
Biancini,
Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini,
Paolo
Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario
Panazza,
Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta,
Pietro
Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i
condemnat a
tres mesos de detenció i a una forta multa per
«incitació a delinquir». El 7 de
desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de
reclusió,
a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per
«associació criminal»,
en un procés que involucrà altres anarquistes de
Castel Bolognese (Ugo
Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini,
Vincenzo Lama i
Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat,
però poc després tornà
a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres
condemnes menors. També
va ser proposat perquè li fos assignada la
residència obligatòria. Per fugir de
tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un
passaport en ordre, el 29
d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia
cap a Buenos Aires (Argentina).
Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899
retornà a Castel Bolognese i
immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li
que
havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la
línia política»,
advertència que no causà cap efecte ja que
immediatament reprengué la seva
activitat llibertària engegant-se de bell nou la
persecució per part de les
autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima
repressió
desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a
mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per
«associació criminal» com a
membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese,
que
havia estat dissolt per les autoritats; davant això
s'amagà, però el Tribunal
de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius
viatjà arreu
d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya,
etc.), oficialment buscant
feina, però sense èxit. Quan retornava de
l'Argentina, començà a
manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la
visió
completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la
«Tipografia
Cavallazzi», impremta comercial que també
jugà un gran paper polític, ja que
estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de
periòdics anarquistes
i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una
dècada fou el titular
de la impremta, on col·laborava tota la família,
però sempre jugant un paper
secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a
començament del segle
no implicà que deixés de patir
denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat
per haver distribuït el 18 de març sense
autorització un número únic d'una
publicació commemorativa de la Comuna de París.
Durant la nit del 22 d'octubre
de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta
que
seguí a la notificació, per part del delegat de
la Seguretat Pública de Castel
Bolognese, de la dissolució d'una reunió
pública on participava l'orador republicà
Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya,
Itàlia). L'endemà, mentre era
traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia), aconseguí fugir
espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro
Gualtieri. Jutjat
posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser
condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una
multa de 100 lires.
En els anys posteriors continuà arreplegant
denúncies i processos, patint
algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges»
als carrabiners i per
«enganxada de cartells». Continuà
desenvolupant una intensa activitat
llibertària, participant en reunions i congressos
anarquistes a Castel
Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de
l'empresa tipogràfica
familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle,
juntament amb ses
germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El
febrer de 1913 assistí
al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a
Faenza. El juny de 1914
participà en l'anomenada «Setmana Roja»,
motí popular en el qual va ser atacada
i incendiada l'estació ferroviària de Castel
Bolognese, figurant entre els
detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense
procés.
El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre
distribuïa
clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de
setembre de
1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta
de 1987
incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de
fer la revolució i cridar:
"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la
Internacional".». Durant
la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu
caràcter com a
massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del
feixisme, vell i
gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit
Nacional Feixista
(PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell
patí
l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una
anarquista amb barba,
ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser
esborrat de la llista de
subversius de les autoritats a causa de la seva avançada
edat i per la seva
gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una
«persona no perillosa». Fins al
darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele
Cavallazzi va
morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia). Raffael Cavallazzi (1852-1934) ***
Jean
Joie - Jean Joie: El 25 de desembre de 1858 neix a Melhan (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Joie, conegut com Noël. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Joie i Marie Marque. Estava casat amb Marie Magdelaine Matignon, amb qui tingué un infant, François Joie. Cap el 1890 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), al número 45 de l'avinguda Belsunce. Durant tres mesos treballà per a la Companyia del Gas, feina de la qual va ser acomiadat per les seves idees anarquistes. Militant força actiu, tingué una gran influència entre els companys, freqüentà assíduament les reunions anarquistes i rebia correspondència i periòdics revolucionaris. Prengué part en l'organització de les gires de conferències de Sébastien Faure. En substitució de Léon Parsons, va ser gerent del número 6, del 30 de juny de 1895, del periòdic L'Oeuvre Sociale. Arts, sociologie, éthique de Marsella, últim editat. En 1901 la policia reportà que s'havia instal·lat a Bordeus. En aquesta població treballà com a empleat comercial. Jean Joie va morir el 9 de febrer de 1911 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Foto policíaca Léontine Borreman (13 de març de 1894) - Léontine Borreman:
El 25 de desembre de 1870
neix al I Districte de París
(França) l'anarquista Léontine
Madeleine Borreman –en alguns registres policíacs
figura erròniament com a
segon nom Eugénie–, coneguda
com Titine. Sos pares, conserges, es
deien Jean Adrien Borreman i Léontine Pulchérie
Hue. En 1889 marxà cap a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on treballà de barretaire
de senyores; també
cantà en concerts al Folies Bergères de la
ciutat. Tingué un amant turc,
Georges Pacha, que la mantenia. Al Brasil conegué nombrosos
anarquistes. El 2
de juliol de 1893 retornà del Brasil i s'allotjà
en un hotel del qual va ser
engegada per indesitjable el 6 de setembre d'aquell any pel seu
encarregat. Estava
registrada al domicili de son avi, pintor decorador, al
número 18 del carrer
Mont-Cenis de París. Oficialment es guanyava la vida
treballant de paperaire,
en realitat es dedicava a la venta de periòdics i fullets
anarquistes, i, segons
informes policíacs, es dedicava a la prostitució.
Alguns articles de premsa la
qualificaren de «força elegant» i
indicaren que havia portat del Brasil joies i
diners. Freqüentà la taverna de François
Louis Duprat, lloc de reunió
d'anarquistes, on cantà en les vetllades familiars
llibertàries que se
celebraven al lloc. Va ser amiga d'Émilie Sacksteder, que
era modista i es
dedicava també a la venda ambulant d'ostres, i va anar a
viure al seu domicili,
al 15 Villa Saint-Michel de l'avinguda de Saint-Ouen. Segons informes
policíacs, era amant de destacats anarquistes, com ara Paul
Bernard, Sébastien
Faure, Paul Paillette o Riedfel, però altres informes de la
policia contradeien
aquests declaracions. L'11 de març de 1894 el prefecte de
policia ordenà
l'escorcoll del domicili que compartia des de feia sis setmanes amb
Émilie
Sacksteder i la seva detenció per a ser interrogada; dos
dies després aquest s'efectuà
sense cap resultat. Detinguda, va ser portada a comissaria i fitxada
aquell mateix
dia com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el 14 de
març de 1894, va ser tancada
a la presó de Saint Lazare i el 23 d'abril d'aquell any
posada en llibertat.
Processada per «associació criminal», el
6 de juny de 1895 el jutge Henri Meyer
va sobreseure el cas. Posteriorment es casà amb Martin
Thissen, de qui va
enviudar. El 3 de juny de 1930 recuperà la seva ciutadania
francesa que havia
perdut amb el matrimoni d'un estranger. Léontine Borreman va
morir el 12 de
febrer de 1936 al seu domicili de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França,
França), població on
residia. ***
Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912) - Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salvador Pablo Maynar Duplá, també citat erròniament com Mainar. Sos pares es deien Juan Maynar Barat, argenter, i Presentación Duplá Vallier. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat. ***
Foto
policíaca d'Octave Garnier (1908) - Octave Garnier: El
25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen
erròniament el 2 de desembre– neix
a Fontainebleau (Illa de França, França)
l'anarquista il·legalista, un dels
fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert
Garnier, conegut com Le Terrassier.
Sos pares es deien Élie
Germain Garnier, peó de camins que morí quan era
petit, i François Anastasie
Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de
carnisser i de forner. A partir
dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a
partir dels 17 anys va ser
condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat,
fet que encara el
radicalitzà més. Un cop lliure,
s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat
durant tres mesos per participar en una vaga– i
començà a freqüentar els
cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de
dos empresonaments
successius, un d'ells per agressió, decidí fugir
a Bèlgica per evitar fer el
servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels
companys
anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i
de la falsificació,
a més de conèixer Marie Vuillemin (La
Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per
robatori, l'abril de 1911 fugí
amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell
any, a la seu del
periòdic L'Anarchie,
dirigit per
Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més
tard passà a viure amb sa
companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de
França, França) amb
els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond
Callemin, Jean De Boë, Édouard
Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament
polític
anarcoindividualista es decantà cap a
l'il·legalisme. A la comuna de
Romainville adoptà la «dieta
científica», segons la qual es prohibien la sal,
el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana
acompanyada d'arròs
integral i aigua. A resultes d'una escissió
ideològica en el si de L'Anarchie,
la parella passà a viure a
París i ell començà a treballar
d'obrer
terrelloner, participant en les vagues
de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per
arribar a
fi de mes compaginava
la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava
cops
de major
envergadura i amb Callemin començà a projectar
activitats
anarcoil·legalistes
en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com
els
«Bandits de
l'Auto» i més tard com la «Banda
Bonnot». Amb
Callemin i Bonnot robaren un
automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en
l'assalt
d'una oficina
bancària de la «Société
Générale», on un caixer
resultà ferit. El 27
de febrer
de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix
llinatge, que va
intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos
després van ser dos
empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de
valent amb els,
també anomenats, «Bandits
Tràgics».
Després de les detencions d'André Soudy,
Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort
de
Bonnot i Joseph Dubois
el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França), només quedaven
lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912
ambdós
van ser encerclats al
seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França,
França) per un gran
dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia
de
París, guàrdies
republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa,
una gran
gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armats
únicament
amb set
pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de
canyó llarg, i
després de cremar més de 10.000 francs en
bitllets,
fruits de les seves
accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a
acabar
terminantment
amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i
mig de
melinita a la
casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de
maig
de 1912. Els
resistents no moriren per l'explosió, però
quedaren
inconscients. Valet va ser
assassinat al furgó policíac que el transportava
a
l'hospital i Octave Garnier
va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de
pistola a la templa
dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser
llançats en una fossa
comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França,
França). Octave
Garnier
(1889-1912) *** Wilhelm Jelinek - Wilhelm Jelinek: El 25 de desembre de 1889 neix a Głuchołazy (Silèsia, Prúsia; actualment pertanyt a Polònia) el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Saxònia, República Democràtica d'Alemanya; actualment Alemanya). ***
José
Martín Arjona - José Martín Arjona: El 25 de desembre de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya)– el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Sos pares es deien Manuel Martín i María Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!, Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. En aquesta etapa es guanyava la vida com a envernissador. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «angina de pit», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu. ***
Mario
Bellini - Mario Bellini: El
25 de desembre de 1894 neix a Mezzano Inferiore
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Bellini, que va fer servir
el pseudònim
de Mario Belloni. Sos pares es
deien
Siro Giuseppe Bellini i Teresa Rossi. Es guanyava la vida com a paleta.
En 1911
va perdre l'ull dret. El 7 de setembre de 1914 va ser condemnat pel
Jutjat de
Primera Instància de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) a 15 dies de presó per
«ultratges». Durant la Gran Guerra
residí a l'estranger (Suïssa, Alemanya i
França) i a finals de 1919 retornà a
Itàlia. Establert a Palanzano
(Emília-Romanya, Itàlia), va ser nomenat
secretari de la Lliga Mixta,
dependenta de la Cambra del Treball de Parma, i desenvolupà
una intensa tasca
sindicalista, lluitant intensament pels drets de les classes baixes,
exigint
millors salaris en els convenis laborals i impedint els acomiadaments.
Denunciat
en diverses ocasions per evitar l'entrada a la fàbrica dels
esquirols, el
setembre de 1921 es va decretar la seva detenció arran d'un
enfrontament armat
entre obrers i carrabiners esdevingut a Selvanizza (Palanzano,
Emília-Romanya,
Itàlia) i es va refugiar a França.
Després d'un temps a Brelh (Provença,
Occitània), on treballà fins l'octubre de 1922 en
la via fèrria Niça-Cuni, en
1923 s'establí a Toló (Provença,
Occitània), on treballà en la
construcció i
entrà a formar part de la Borsa del Treball local. Vinculat
al, segons la
policia, «perillós» anarquista Gaetano
Lorenzo Berti, era habitual de les
reunions llibertàries i participà activament en
manifestacions contra la
condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti. Quan tornà a Itàlia amb sa
família va ser detingut i el 25
d'octubre de 1927 se li va assignar el confinament per un
període de cinc anys.
Deportat a l'illa de Lipari, durant son internament, sa companya, amb
qui tenia
dos infants, retornà a França i s'uní
amb un francès. El 28 de setembre de 1932
va ser posat en llibertat i retornà a Palanzano, on se li va
assignar la
residència i va ser inclòs en un llistat
d'opositors a empresonar en «determinades
circumstàncies». El juny de 1934 va ser detingut
per unes declaracions
antifeixistes, empresonat i alliberat al poc temps. Després
de diversos
intentes de passar a França clandestinament, el 9 d'agost de
1934 aconseguí una
visa de turisme de tres mesos i retornà a França,
establint-se sense papers a Le
Fort Rouge (Toló, Provença,
Occitània). Un cop restablí les seves relacions
amb
Gaetano Lorenzo Berti, freqüentà noves amistats
llibertàries (Francesco
Barbieri i Romualdo Del Papa). Quan s'assabentà del cop
militar feixista a
Espanya, arribà a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) amb taxí i marxà cap a Barcelona
(Catalunya) amb tren. A la capital catalana s'uní a la
«Columna Durruti» i
després es va integrar en la «Columna
Ortiz». En les lluites al front d'Aragó,
l'octubre de 1936 va ser donat per mort durant les batalles
saragossanes de Farlete
i de Perdiguera. El novembre de 1936 aconseguí vuit dies de
permís, moment que
aprofità per viatjar a Toló. L'1 de juliol de
1937 entrà a formar part del I
Batalló de Destruccions a València
(València, País Valencià), unitat
dedicada a
dinamitar ponts, carreteres i vies fèrries, que va ser
delmada durant
l'ofensiva franquista a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Els
supervivents n'obtingueren
10 dies de permís i després s'integrà
a Barcelona en el III Batalló de
Destruccions, el qual va ser enviat a la frontera francesa amb la tasca
de
minar carreteres i ponts. El 22 d'octubre de 1938 va ser evacuat a
Cardedeu (Vallès
Oriental, Catalunya), on una Comissió de Control
Internacional examinà el seu
cas i el 22 de desembre d'aquell any retornà a
França per Cervera (Rosselló, Catalunya
Nord). Després de buscar feina sense èxit a
diverses localitats (Perpinyà,
Carcassona, Narbona, Besiers i Tolosa), el 8 de febrer de 1939
tornà a Toló, on
s'allotjà a casa d'un amic i rebé el suport del
Comitè Francoespanyol. El 15 de
març, després que el prefecte demanés
el seu internament al camp de concentració
de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitània),
sol·licità el permís de
residència
a França i un carnet d'identitat d'estranger. Segons
informes dels serveis
secrets estalinistes es tractava d'un «mal
element», «anarquista» i «actiu
en
la propaganda de la disgregació i de la
provocació». Detingut a finals d'any, Mario
Bellini va ser tancat a la presó del fort de
Sainte-Cathérine de Toló
(Provença, Occitània) on va morir el 29 de
novembre de 1939, segons la versió
oficial, d'una malaltia. Companys i familiars denunciaren que aquesta
mort es
va deure a tortures sofertes durant la seva detenció. ***
Cosme
Gasa Jaumot - Cosme Gasa Jaumot: El 25 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre– de 1913 neix a Rialp (Pallars Sobirà, Catalunya) l'anarcosindicalista Cosme Pere Ferran Gasa Jaumot –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Jaumont. Sos pares es deien Valentí Gasa i Dolors Jaumot. Militant des de l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies, va ser integrat com a soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Lluità als fronts fins 1939 i quan el triomf franquista fou un fet passà a França. Internat en diversos camps de concentració, també passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) o per un batalló de la Legió Estrangera. Fet presoner pels alemanys durant la primavera de 1940, va ser internat a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 6.792, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser integrat al «Kommando Brestein» de la fàbrica Stayer del camp auxiliar de Gusen. Son germà Valentí Gasa Jaumot, patí el mateix destí, passant pels mateixos camps de concentració. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Félicité Marie Tajak. Cosme Gasa Jaumot va morir el 22 d'octubre de 1981 en un hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Antonio
Vivancos Lorente - Antonio Vivancos
Lorente: El 25 de desembre de 1913 neix a
Massarró (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Vivancos Lorente. Sos pares es deien
Ezequiel
Vivancos Vitoria, maquinista de mines, i Juana Lorente Peña,
i tingué dos
germans (Joaquín i Ginés) i una germana
(Manuela). Emigrà a Sant Adrià de
Besòs
(Barcelonès, Catalunya), on treballà de xofer i
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, va ser capturat, jutjat el
28
d'abril de 1939 en consell de guerra i condemnat a mort sota
l'acusació d'haver
participat en les Patrulles de Control. Antonio Vivancos Lorente va ser
afusellat
el 27 de maig –algunes fonts citen erròniament el
25 de maig– de 1939 al Camp
de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al
Fossar de
la Pedrera del cementiri de Montjuïc. ***
Necrològica
de María Pinedo Quiñonero apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 31 de gener de 1953 - María Pinedo
Quiñonero: El 25 de desembre de 1914 neix a
Águilas (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista María Pinedo Quiñonero. Sos
pares es deien Fermín Pinedo i
María Quiñonero. Durant el franquisme
pogué exiliar-se a França, on milità
en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company va
ser l'emmotllador
anarcosindicalista Emilio Maroto. Greument malalta, María
Pinedo Quiñonero va
morir el 17 de gener de 1953 al Centre Hospitalari Regional d'Orleans
(Centre,
França), població on residia. ***
Juan
Díaz Acosta - Juan Díaz Acosta: El 25 de desembre de 1917 neix a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Díaz Acosta. Sos pares es deien Francisco Díaz Navarro, mariner, i Josefa Acosta Vallejo. Quan tenia un any quedà orfe de pare i va ser surat per sa mare i els avis. Quan tenia cinc anys començà a treballar al mar. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Estepona. Quan esclatà la guerra civil va ser mobilitzat per les tropes franquistes i enviat al front de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). A Las Rozas de Madrid desertà i passà a la zona republicana. Després va ser enviat com a soldat de Marina a Cartagena (Múrcia, Espanya). En acabar la guerra retornà a Estepona i va ser detingut i tancat en un camp de concentració de Màlaga. Pogué fugir de l'afusellament declarant que havia estat presoner dels republicans. Durant el seu consell de guerra celebrat a Ceuta es va descobrir la seva deserció de l'exèrcit franquista i va ser condemnat a mort. Després de tres anys tancat a diverses presons, va ser enviat a un batalló disciplinari de treballadors a Cartagena i després a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). La pena li va ser reduïda a 12 anys i un dia de presó i finalment a sis i un dia. En acabar la condemna, s'instal·là a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), on durant el franquisme va haver de viure amb moltes dificultats a causa dels seus antecedents polítics. Juan Díaz Acosta va morir el 12 d'abril de 2010 a l'Hospital del Servei Andalús de Salut de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Necrològica
de Jesús Aragüés García
apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2
novembre de 1993
*** - Jesús Aragüés García: El 25 de desembre de 1920 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Jesús Aragüés García. Fill d'una família pobra pagesa i ramadera, sos pares es deien Francisco Aragües i Josefa García. Son germà Marcelino Aragüés García fou un dels fundadors de la Confederació Nacional de Treball (CNT) local i ell, juntament amb la resta de germans, també en formà part. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son germà Marcelino va ser capturat pels franquistes i afusellat, però ell aconseguí fugir, creuar els Pirineus i retornar a la Catalunya republicana. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà com a milicià en una unitat confederal i participà de diversos combats al front d'Aragó i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després de passar per diversos camps de concentració, va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en l'obra de construcció de la presa de Fabrèges (Aquitània, Occitània), on participà en la Resistència i en el maquis local. Posteriorment entrà a formar part d'un grup de guerrillers espanyols que penetrà, tal vegada durant la tardor de 1944 durant les operacions de l'anomenada «Reconquesta d'Espanya», a la Península, però, a causa de la gran mobilització de forces franquistes a la zona, ràpidament hagué de retornar a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal als Pirineus i s'afilià a la Federació Local de la CNT i a les Joventuts Llibertàries de Pau, militant també en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Arran de l'escissió sorgida en 1945 en la CNT de l'exili, restà fidel, amb Dionisio Jiménez Álvarez (Juanillo), a la CNT «ortodoxa». En 1947 passà clandestinament a Espanya per buscar sos quatre germans (Carmen, Jesús, Juan i Victor), tots militants cenetistes, que marxaren cap a França. En 1950 s'ajuntà amb Carmen Sánchez, amb qui va tenir dues nines i dos nins. Després del deteriorament de la seva salut, abandonà tota feina que impliqués força i a començament dels anys vuitanta començà a treballar de peó de camins encarregat de la neteja dels carrers dels seu barri. El 17 d'agost de 1992 va ser operat del còlon, però, molt malalt, Jesús Aragüés García va morir el 19 de setembre de 1993 a Pau (Aquitània, Occitània). ***
Celedonio
García Casino (Celes) - Celedonio García
Casino: El 25 de desembre de 1922 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i guerriller
antifranquista Celedonio García Casino, conegut com Celes o El Llarg.
Amb el
triomf franquista en la Guerra Civil espanyola decidí
continuar la lluita
contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a militant de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del
barri de Gràcia de Barcelona i
membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquesta
organització, va ser detingut
amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940 per
«associació i
propaganda il·legal i tinença
il·lícita d'armes», va ser tancat a la
presó
Model barcelonina, on formà part d'un dels tres grups creats
per Manuel Aguilar
Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El seu grup, el responsable del qual fou Enrique Laborda
Gómez, estava
format per Manuel Graupera Rodilla, Ángel Bernal Lozano i
Blas Fuster Carreter.
Aquests grups es mostraren força actius en la lluita
clandestina a mesura que
van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945 sortí en
llibertat provisional i
immediatament entrà en les Joventuts Llibertàries
de Gràcia –posteriorment passà
a les del Carmel– i s'integrà en la lluita
antifranquista,
enquadrat en el
grup de Josep Lluis Facerías (Face),
creuant freqüentment la frontera entre 1947 i 1949 en missions
d'expropiacions
i en atacs a les forces franquistes. El març de 1946
assistí al Congrés de la
FIJL en l'Exili celebrat a Tolosa de Llenguadoc i amb el material
bèl·lic que
acaparà retornà el 15 de març a la
Península. El setembre de 1946 en un ple
clandestí va ser nomenat secretari de Defensa del
Comitè Regional de Catalunya
de la FIJL. Membre del Moviment Llibertari de Resistència
(MLR), el maig de
1947 organitzà un atemptat amb bomba contra la caserna de la
Guàrdia Civil de
la Travessera de Gràcia –els comunistes
s'atribuïren aquesta acció als seus
grups guerrillers–; dies després, en juny,
participà en la col·locació d'un
explosiu en una de les torres del Tibidabo, però va ser
descoberta abans
d'esclatar. El 6 de juliol d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel
Ramos
Fernández i Manuel Llatser Tomàs, delegat de les
Joventuts Llibertàries de
Catalunya per al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se
celebrà el 15 de
juliol i per al Ple de la FAI celebrat a Madrid tres dies
després, però no
aconseguí que els citats plens assumissin les tesis
guerrilleres de l'MLR. En
aquesta època durant dos mesos treballà de
mecànic a Nimes. A començaments de
novembre de 1947 creuà els Pirineus amb Josep
Lluís Facerías, Ramón
González
Sanmartí, Francisco Ballester Orovigt, Domingo Ibars Juanias
i Juan Cazorla
Pedrero (Tom Mix). El 18 de desembre
de
1947, amb Facerías, Francesc Ballester i Pere Adrover Font
atracaren la
sucursal del Banc de Bilbao del carrer Mallorca de Barcelona i el 30
d'abril de
1948, amb Facerías i Martínez Marín,
la sucursal del Banc de Biscaia del carrer
Rocafort de la mateixa ciutat. En 1949, amb Facerías,
participa en la
temptativa de segrest del cap de la policia Eduardo Quitela
Bóveda. Celedonio
García Casino fou abatut el 26 d'agost de 1949 en una
emboscada parada per la
Guàrdia Civil a prop de la frontera pirinenca juntament amb
Enrique Martínez
Marín (Quique). Antoni
Franquesa
Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al
braç, però Josep
Lluís Facerías i altres dos membres del grup van
sortir sans i estalvis, i
aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i
passar a França amb el
ferit. Els cossos de Celedonio García Casino i d'Enrique
Martínez Marín van ser
enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya) a
la secció no consagrada.
Deixà companya, Remedios Falceto, i una filla, Olga. Celedonio García Casino (1922-1949) ***
CIRA
Marsella -
Henri Agaccio: El 25 de desembre de 1938 neix a La Pena d'Evèuna
(Provença, Occitània) l'anarquista Henri Noël
Agaccio. Sos pares, italians, es deien Attilio Mario Agaccio i Margherita Libera
Maria
Ferrero. Ferroviari de professió, formà part, des
de la seva creació en 1965,
del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença,
Occitània). Entre 1968 i 1971
col·laborà en la revista Ego. Cahiers
anarchistes individualistes trimestriels. També
participà en un número del Bulletin
du CIRA sobre bibliografia de l'anarquisme. Sa companya fou
Chantal Villa.
Residia a la seva població natal. Henri Agaccio va morir el
18 d'abril de 2011 a
la Clínica «La Pagerie» d'Alaug
(Provença, Occitània). ***
Néstor
Perlongher - Néstor Perlongher: El 25 de desembre de 1949 neix a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) el sociòleg, antropòleg, poeta, escriptor, defensor dels drets homosexuals i anarquista Néstor Osvaldo Perlongher. D'antuvi milità en el trotskista Partit Obrer (PO) i després, a més de delegat en l'Assemblea Estudiantil encarregat de l'autodefensa en les mobilitzacions a la Facultat de Filosofia i Lletres, participà activament en el moviment anarquista i en diversos grups autònoms, força influenciat pel «Maig del 68» francès. En 1971 fou un dels fundadors del Frentre de Liberación Homosexual Argentino (FLHA, Front d'Alliberament Homosexual Argentí), primera associació política gai de Llatinoamèrica. Després, amb altres companys, creà el grup Eros d'influència llibertària, que es relacionà amb els grups feministes i realitzà xerrades de discussió sobre diversos autors (Freud, Lacan, Reich, Masters i Johnson, etc.). Sempre criticà durament la persecució dels homosexuals als països comunistes (URSS, Cuba, etc.). Amb el seu grup Eros edità el document Sexo y Revolución, on reivindicà la figura del marica com a homosexual rebel, i la revista Somos, que fou l'òrgan d'expressió de l'FLHA. En aquests anys visqué de realitzar enquestes sociològiques. El gener de 1976 fou detingut per les seves activitats i processat penalment, fet que implicarà la supressió de l'FLHA per la dictadura argentina. En 1982 es llicencià en sociologia i, com que l'empresa d'enquestes on feia feina va fer fallida, es traslladà a São Paulo, on es doctorà en antropologia urbana a la Universitat de Campinas, de la qual també fou professor d'antropologia a partir de 1985. En 1984 abandonà la lluita homosexual organitzada i es dedicà a l'estudi dels corrents de pensament més avançats (Bataille, Deleuze, Guattari, Foucault, etc.). En aquest anys estudià la mística del Santo Daime i experimentà amb l'al·lucinògena ayahuasca. La seva obra poètica comprèn sis llibres, Austria-Hungría (1980), Alambres (1987, Premi «Boris Vian» de Literatura Argentina), Hule (1989), Parque Lezama (1990), Aguas aéreas (1990) i Chorreo de las iluminaciones (1992). Creà un estil propi poeticoliterari, el neobarroso, barreja d'estil barroc i del barro del Río de la Plata. En 1992, poc abans de morir, rebé una beca de la Fundació Guggenheim per la seva obra poètica. Col·laborà assíduament en diverses publicacions, com ara El Porteño, Alfonsina, Último Reino, Cerdos & Peces, Fin de Siglo, Folha de San Paulo, Parque, Utopía, Arquivos Brasileiros de Psicologia, Chimères, Xul, Sociétes o Diario de Poesía. Preparà l'antologia Caribe trasplantino. Poesía neobarroca cubana y rioplatense (1991) i publicà assaigs, com ara O negócio do michê: a prostituição viril em São Paulo (1987, traduït al castellà en 1993 sota el títol El negocio del deseo. La prostitución masculina en San Pablo), O que é AIDS (1987), El fantasma del SIDA (1988) o Territórios marginais (1989). Néstor Perlongher va morir de sida el 26 de novembre de 1992 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 1997 es publicaren pòstumament els seus Poemas completos (1980-1992) i el seu recull Prosa plebeya: ensayos (1980-1992); en 2004 s'edità Papeles insumisos i dos anys després Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria (1978-1986). En finar, la seva biblioteca personal fou incorporada a la Biblioteca Central de la Facultat de Filosofia i Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de São Paulo (FFLCH-USP) i la Biblioteca de l'Institut de Filosofia i Ciències Humanes de la Universitat Estatal de Campinas (IFCH-UNICAMP). L'«Arxiu Néstor Perlongher», que reuneix manuscrits i força documentació, es troba al Centro de Documentació Cultural Alexandre Eulálio de la Universitat Estatal de Campinas (CEDA-UNICAMP). Defuncions Maurice Mac-Nab dibuixat per Paul Merwart - Maurice Mac-Nab: El 25 de desembre de 1889 mor al X Districte de París (França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant Jean Valérien Maurice Mac Nab (Maurice Mac-Nab). Havia nascut el 4 de gener de 1856 al Château de Fay (Vierzon, Centre, França). Fill d'una família d'origen escocesa, sos pares es deien Édouard Mac Nab, propietari, i Louise-Marie Béatrix Penfenterio de Chefontaines, i en el part seu nasqué un germà bessó, Donald-Édouard-Alexandre Mac Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'Hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de «Théatre Mac-Nab». ***
Joseph
Bovshover - Joseph
Bovshover: El 25 de desembre de 1915 mor a Poughkeepsie
(Dutchess, Nova York,
EUA) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover, més
conegut en la seva
versió anglesa com Joseph Bovshover,
i que va fer servir els pseudònims M.
Turbov i Basil Dahl.
Havia nascut
el 30 de setembre de 1873 a Lyubavitsh (Moguilev, Imperi Rus;
actualment Bielorússia)
en una família jueva ortodoxa benestant. Després
d'estudiar en escoles
religioses, son pare volia que fos rabí, però
això no anava amb la seva
personalitat i quan era molt jove deixà Lyubavitsh. Atret
per la poesia de
Heinrich Heine, s'establí a Riga (Vidzeme,
Letònia, Imperi Rus; actualment
Letònia), on va estudiar l'alemany, alhora que treballava en
una botiga de
grans. Quan tenia 18 anys, l'octubre de 1891, emigrà a Nova
York (Nova York,
EUA), on alguns de sos germans ja s'havien instal·lat. En
aquesta ciutat treballà
d'obrer pelleter en una fàbrica i entrà a formar
part del moviment anarquista.
Començà a escriure poesia en jiddisch i es
dedicava a recitar els seus poemes a
la fàbrica. Per les seves activitats va ser acomiadat de la
feina i un dels
seus germans li va comprar una botiga de queviures, que, donades les
seves actituds
gaire comercials, va fer fallida immediatament, perdent-se tots els
diners
invertits. Després va treballar de periodista i fent classes
particulars
d'alemany, però sempre visqué en la
més extrema de les pobreses. Els seus
primers poemes i proses els publicà, moltes vegades sota el
pseudònim M. Turbov, en
periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung,
Der Nayer Gayst, Fraye
Gezelshaft,
etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop
Poets (Poetes de la Fàbrica) –moviment
de la literatura moderna en jiddisch
creat per treballadors immigrants que visqueren en primera persona les
inhumanes condicions de vida a les fàbriques de
l'època–, com ara David
Edelstadt, Morris Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc., acabà
desenvolupant el
seu propi estil, deixant de banda la poesia revolucionària
alemanya i
decantant-se per influències de poetes nord-americans, com
ara Walt Whitman. La
seva poesia fou molt popular entre els treballadors jueus no
només de Nova York,
sinó d'arreu del món. Coneixia molt bé
l'anglès i va traduir la seva poesia en
aquesta llengua, publicant-la en periòdics en
anglès, aconseguint així una cert
fama en els cercles no jueus. També va escriure directament
en anglès sota el
pseudònim Basil Dahl,
col·laborant,
entre altres, en la revista anarquista de Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de 1895 un grup d'amics
li trobaren una feina en
una pelleteria de Brooklyn, però durant el primer dia de
treball va
desaparèixer. Després va marxar a New Haven (Nova
York, EUA) on al matí venia
diaris, al migdia treballava en un restaurant pel dinar i cinc centaus
i
després feia algunes hores de feina en una botiga de roba.
En 1896, de tornada
a Nova York, va trobar feina cuidant un consultori mèdic. En
1898 va traduir al
jiddisch The Merchant of Venice (Shaylok, oder der koyfman fun venedig),
que incloïa una biografia de William Shakespeare i una prefaci
crític per a la posada
en escena; la seva primera representació es
realitzà en 1901 per Jacob P. Adler
per al People's Theatre de Broodway. Aquesta traducció
l'obrí les portes al
teatre jiddisch, col·laborant posteriorment en diverses
representacions. A
partir de 1898 començà a partir problemes mentals
i en 1899 va ser ingressat en
un hospital psiquiàtric de Poughkeepsie fins els seus
últims dies. En 1899
publicà l'assaig Vegn poezye
(Sobre
la poesia), on analitzava l'obra poètica dels seus poetes
més estimats (Goethe,
Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Edwin
Markham). En
1903 el grup editor del periòdic Frayheyt
de Londres (Anglaterra) publicà en jiddisch un recull
poètic seu sota el títol Poetishe
Verke. En 1911 l'editorial
anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una antologia de les seves
obres
sota el títol Gezamelte Shriften.
Poezye
un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de desembre de 1915
a
Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no informaren
ningú de la
seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la notícia es
va fer pública.
Després de la seva mort, va ser inclòs en el
panteó dels grans escriptors
proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris Rosenfeld i
Morris Winchevsky.
En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista Joseph Ishill
«The Oriole Press»
de Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) publicà una
traducció en anglès dels
seus poemes sota el títol To the
toilers
and other verses. En 1918, en plena Revolució
russa, una selecció dels seus
poemes titulada Geklibene lider va
ser publicada a Petrograd (República Soviètica de
Rússia) i en 1931 una
col·lecció de la seva poesia en jiddisch (Geklibene
lider) va ser publicada en l'URSS. Alguns dels seus poemes
han estat
musicats. Joseph
Bovshover
(1873-1915) ***
Hijman
Croiset - Hijman Croiset: El
25 de
desembre de 1925 mor a Amsterdam (Països Baixos) l'actor
teatral,
lliurepensador, anarquista
individualista i antimilitarista Hijman Croiset, també citat
com Heyman Croiset. Havia nascut el
18 de juny de 1877 a Delft
(Holanda Meridional, Països Baixos).
Sos pares es
deien
Salomon Hijman Croiset, d'origen francès, i Sara Saartje De
Jong. Entre 1899 i
1901 va fer estudis a l'Escola d'Art Dramàtic i Dansa
d'Amsterdam (Països
Baixos) i esdevingué amb el temps un reconegut actor
teatral. Va interpretar
moltes obres de l'escriptor llibertari Eduard Douwes Dekker (Multatuli) i del dramaturg socialista
Herman
Heijermans. Entre 1902 i 1913 tingué com a parella Judith
Boekbinder, amb qui
tingué cinc infants (Eduard, Henri, Eleonora, Gerard i Max)
–un dels seus
infants amb nasqué a la colònia anarquista de
Walden. En 1904 participà en el
Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, en el qual es
fundà l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). El 12 de març de 1905
intervingué, en
representació dels Països Baixos, juntament amb
altres anarquistes (Liard-Courtois,
Marcel Sembat, Georges Yvetot, etc.), en un míting de l'AIA
celebrat a la Sala
Jeuilly de Montreuil (Illa de França, França).
Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907
participà en el Congrés Anarquista Internacional
d'Amsterdam, on portà la rèplica
a Amédée Dunois i Georges Thonar en el debat
sobre «Anarquisme i organització»
tot proclamant «La meva única divisa
és: jo, jo, jo... i la resta després!».
El
31 d'agost de 1913 participà en un gran míting
pacifista a La Haia (Holanda
Meridional, Països Baixos), on va traduir les intervencions de
Fritz Kater i
Pierre Martin. Entre setembre i desembre de 1913 va fer diverses
conferències
al «Rode Bioscoop» (Cinema Roig) d'Amsterdam.
Durant un temps exercí el
periodisme a l'estranger i a partir de 1915 es dedicà
exclusivament al teatre.
Fins a 1915 tingué com a companya Neeltje Meijners, amb qui
tingué un infant
(Odo Louis), i el 10 de novembre de 1915 es casà a Amsterdam
amb Anna Gerarda
Betsy Visser, amb qui tingué una nina (Felicia), de qui es
divorcià el 26 de
gener de 1922. En 1918 va ser candidat a les eleccions
parlamentàries del Socialistische
Partij (SP, Partit Socialista), partit procedent de la
federació sindical Nationaal
Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) que
intentà
representar els corrents socialista llibertària i
sindicalista en l'àmbit
parlamentari entre 1918 i 1925, data aquesta última en la
qual es dissolgué. Com
a secretari del Sindicat d'Actors i de la Nederlandse
Toneelkunstenaars
Vereniging (NTKV, Associació d'Artistes de Teatre
Holandès), jugà un paper cabdal
en la vaga del gremi de 1920. El 22 de febrer de 1922 es
casà a Amsterdam amb
Carolina Elisabeth Mulder, amb qui tingué una nina (Eva)
–en total quatre
famílies i vuit infants. Va publicar diversos fullets contra
la religió i
l'Església, com ara Een Gouden
Wieg en
het volk in ellende (1909), Die
buiten God leven (1913), De
Nederlandsche vrijdenkers beweging en de godsdienst (1913) i De vrijdenkers vogelvrij verklaard in
Katholiek Limburg (1925). Hijman Croiset va morir el 25 de
desembre de 1925
a Amsterdam (Països Baixos). L'actor Max Croiset va ser fill
seu i l'escriptora
i poetessa Manja Croiset n'és neta. ***
Notícia d'una de les detencions de Georges Durupt apareguda en el diari d'Issy-les-Moulineaux Le Démocratie del 20 de febrer de 1913 - Georges Durupt: El 25 de desembre de 1941 mor a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. Havia nascut el 24 de juny de 1880 a Épinal (Lorena, França). Sos pares es deien Jules Alfred Durupt i Adèle Amélie Kôhl. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per «excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquesta època va ser administrador de la impremta comunista «L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la «Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Sa companya fou Anne Clotilde Morisot. Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941 al seu domicili, al número 10 del carrer Kuss, del XIII Districte de París (França). ***
Antoni
Guardiola Quiles - Antoni Guardiola
Quiles: El 25 de desembre de 1941 mor a
Gusen (Alta Àustria, Àustria). Havia nascut el 3
de juliol –algunes fonts citen el 7
de juliol– de 1916 a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni
Guardiola Quiles,
conegut com Alejandro. Son pare es
deia Alexandre Guardiola Manso. Milità al barri del Fort
Pienc de Barcelona en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), i fou membre dels grups de Defensa Confederal. Quan l'aixecament
feixista
de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la
«Columna Ascaso» i lluità als front
d'Aragó. Posteriorment, enquadrat en una unitat comandada
per Valentín González
González (El Campesino),
lluità a la
batalla de l'Ebre i més tard a la defensa de Madrid. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Sant
Cebrià. Amb l'esclat de la II Guerra Mundial,
passà a treballar a les feines de
fortificació de la «Línia
Maginot». El 6 de juny de 1940 va ser capturat pels
alemanys i enviat com a presoner de guerra a l'Stalag VIII-C a Żagań
(Lubusz,
Polònia) fins a l'octubre de 1940 i més tard a
l'Stalag XII-D a Trèveris (Renània-Palatinat,
Alemanya). El 22 de gener de 1941 va ser traslladat amb un comboi de
775
republicans espanyols cap al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà tres dies després
sota la matrícula 4.177. El 20 d'octubre
de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la
matrícula 13.821. Antoni
Guardiola Quiles va morir el 25 de desembre de 1941 al camp de
concentració de
Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1946 la seva
família va ser informada de la
seva mort per la Creu Roja. ***
Necrològica
d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 8 de gener de 1954 - Evariste Boclet:
El 25 de desembre de 1953 mor a París (França)
l'obrer
metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista
Evariste Delfin François Boclet,
conegut com Lazien. Havia nascut el
26 d'octubre de 1894 a Fressenneville (Picardia,
França). Sos pares es
deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile.
Destacat militant anarquista de
la regió metal·lúrgica de Le Vimeu
(Picardia, França) durant el període
d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17
de
desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de
França, França) amb Raymonde
Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta
fou un
dels animadors de la Confederació General del Treball
Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la
secció local de la Lliga
d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934
participà en la campanya
antiparlamentària i participà exercint la
contradicció en els mítings
comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un
míting electoral del
candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França)
denuncià la guerra i el
feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia,
França) a
un mes de presó per «complicitat
d'avortament». En aquesta època figurava en el
llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la
policia sota
la qualificació de «molt violent i
perillós». Inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el
responsable
de l'edició del nord-est del periòdic Terre
Libre, òrgan de la Federació Anarquista
en llengua Francesa (FAF). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a la
regió parisenca i milità en el
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar
establerta per
la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i
sembla va ser detingut
el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció
Sindical de la
CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de
França, França). Evariste
Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII
Districte de París (França) –el
certificat de defunció cita erròniament el 26
d'agost de 1894 com a data de naixement. ***
Jean Souvenance (1943) - Jean Souvenance: El 25 de desembre de 1962 mor a Saint-Brieuc (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge-Louis Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. Havia nascut el 6 d'octubre de 1903 a Antrain (Bretanya). Sos pares es deien Louis-Théophile-Jules Grégoire, escrivà del Jutjat de Pau del cantó d'Antrain, i Marie-Marcelline Guy Gilot. Va estudiar secundària a Saint-Brieuc (Bretanya). Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la Prefectura de Morbihan. El 28 de juny de 1939 es casà a Saint-Brieuc amb Adam Châteleine. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur, La Voix Libertaire, L'Idée Libre, L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialista Louis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926), Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli (1931), Le livre de l’adieu (1932), Anthologie des écrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. La seva última companya fou Madeleine Adam. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de 1962 al seu domicili de Tertre Aubé de Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance». ***
Necrològica
d'Ángel Ros López apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
març de 1973 - Ángel Ros
López:
El 25 de desembre de 1972 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Ángel Ros López. Havia
nascut el 27 de juliol de 1908 a La Alberca (Múrcia,
Múrcia, Espanya). Sos pares
es deien Salvador Ros i Dolores
López. Començà a militar molt jove en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França.
Durant l'Ocupació participà en la
Resistència. Després de la II Guerra Mundial
treballà
en la construcció i fou membre de la Federació
Local de Fumel (Aquitània,
Occitània) de la CNT. Els seus últims anys
visqué a Grabèls (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Josefa Conesa Reina. Malalt,
Ángel Ros López va
morir el 25 de desembre de 1972 a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Cal no
confondre'l amb Ángel Ros del Castillo, anarquista nascut el
10 de març de 1889
a Cartagena (Múrcia, Espanya) i mort el 3 de juny de 1945 al
camp de concentració
nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya). ***
Necrològica de Ginés Lidón apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1974 - Ginés Lidón: El 25 de desembre de 1973 mor a Belargan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ginés Lidón, citat a vegades Lindón. Havia nascut cap el 1898 a Lorca (Múrcia, Espanya). De jove emigrà a Catalunya i treballà de paleta a Barcelona, on s'afilia al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fugí a França. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a Catalunya i s'instal·là a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti» i combaté al front d'Aragó i a Madrid. Amb la militarització de les milícies lluità en la 26 Divisió fins al final de la guerra. En 1939, amb del triomf franquista, passà a França i fou internat durant gairebé un any al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard es va establir a Bélarga, on pogué reunir-se amb sa companya María, i després de la II Guerra Mundial amb altres companys hi fundà la Federació Local de la CNT. L'octubre de 1973 va caure malalt i va ser ingressat en un hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Ginés Lidón va morir el 25 de desembre de 1973 a Bélarga (Llenguadoc, Occitània), on havia estat traslladat per passar els seus últims dies, i fou enterrat l'endemà. Quan finà era el secretari de la Federació Local de la CNT de Bélarga. ***
Necrològica
de Ramon Calopa Cejuela apareguda en la revista barcelonina Polémica
de març-abril de 1984 - Ramon Calopa
Cejuela: El 25 de desembre de 1983 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Ramon Manuel Jordi Benigne Calopa Cejuela. Havia nascut el 9 de
novembre de 1909 –el certificat
de defunció cita erròniament
el 3 de novembre de 1910– a Girona (Gironès,
Catalunya). Sos pares es deien Francesc
Calopa
Armengol, catedràtic de llengua francesa, i Paulina Cejuela
Hermoso de Mendoza,
i tingué dos germans, Francesc de Paula, també
militant llibertari, i Eulàlia.
Exercí de mestre racionalista i de professor com son pare i
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries
del barri barceloní
de Sants i de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Vivia
al número 38 del
carrer Brutau de Sabadell. En 1933 dirigí l'escola de
tramviaris del Sindicat
de Transports de Barcelona. El gener de 1934 obtingué el
títol de mestre a
l'Escola Normal de Magisteri de Barcelona i el juliol de 1934 va ser
destinat
com a mestre interí a Can Cartró (Subirats, Alt
Penedès, Catalunya). L'abril de
1936 va ser nomenat secretari de l'Associació de Mestres
Nacionals de Sabadell.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en
l'assalt a les
Drassanes. En 1936 fou secretari de la CNT en la delegació
comarcal del Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU) a Sabadell. El 17 d'octubre de 1936
va ser nomenat
conseller municipal per la CNT a Sabadell i a partir del 3 de
març de 1937
s'encarregà de la regidoria d'Obres Públiques,
fins al 22 de maig del mateix
any, quan amb la resta de militants confederals abandonaren el
consistori
sabadellenc per discrepàncies amb Josep Moix
Regàs. Posteriorment s'encarregà de
l'Escola de Militants de Sabadell i col·laborà en
les Milícies Culturals al
front. En 1937 va fer un míting a Sabadell. En aquests anys
bèl·lics col·laborà
en diferents publicacions, com ara Boletín
del Comité Pro Heridos, Faro,
Ideas, Orientaciones
Nuevas, Ruta,
Superación, Vertical, etc. El 3 d'abril de 1938 va
ser capturat a Gandesa (Terra
Alta, Catalunya) per les tropes franquistes i tancat al camp de
concentració de
Murgia (Àlaba, País Basc). L'1 de desembre de
1939 va ser enviat a la presó de
Vitòria (Àlaba, País Basc), d'on va
ser traslladat a Sabadell i el 15 de juny
de 1940 a Barcelona. En 1942 va ser jutjat en consell de guerra i
condemnat a
12 anys i un dia de reclusió temporal. Un cop lliure
passà a militar en la
clandestinitat llibertària. A mitjans de desembre de 1944 va
ser detingut en
una batuda a Barcelona amb altres 28 militants cenetistes i l'octubre
de 1945
estava tancat a la Presó Model de Barcelona, on
convisqué amb Joaquín Maurín
Juliá. En la postguerra presidí la cooperativa
Fons Laboral de Cultura i fou membre
del grup «Solidaridad». En 1966 fou candidat pel
Sindicat d'Ensenyament de l'Organització
Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com
«Sindicat Vertical») a les eleccions
municipals, però no sortí elegit. Entre 1974 i
1976 fou secretari de la CNT
catalana, aconseguint fondre els dos comitès regionals
catalans que existien
aleshores. En 1974 el seu testimoni va ser recollit per
l’investigador britànic
Ronald Fraser. El 26 de febrer de 1976 assistí a la
clandestina «Assemblea de
Sants», que reorganitzà la CNT. Entre 1982 i 1983
fou redactor de Solidaridad Obrera.
El gener de 1983
participà en la Setmana Cultura Internacional del VI
Congrés de la CNT
celebrada a Barcelona. En aquests anys col·laborà
en la revista Ideas-Orto. Ramon
Calopa Cejuela va
morir sobtadament el 25 de desembre de 1983 a resultes d'una
insuficiència
cardíaca a la Clínica Regina de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès
Occidental, Catalunya). ***
Manuel
Santos Tomé -
Manuel Santos
Tomé: El 25
de desembre de 1983 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Santos Tomé. Havia nascut el 19
de setembre de 1913 a
Alhaurín de la Torre (Màlaga, Andalusia,
Espanya). Fill d'una
família
llibertària, sos pares es deien Manuel Santos
Gómez, secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Alhaurín de
la Torre, i María Tomé. De jove emigrà
a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on
milità en la CNT. A Badalona es casà amb Amelia
Exposito Exposito, amb qui va
tenir tres infants (Manuel, Antonio i Teodoro, aquest últim
es va suïcidar per
una depressió). Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 s'enrola en les
milícies confederals. Mentrestant son pare va ser afusellat
pels franquistes i
sa mare tancada, jutjada i condemnada a mort, pena que finalment va ser
commutada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Després
passà per les Companyies de
Treballadores Estrangers (CTE), sobretot a les destinades a les mines i
a la
construcció de pantans. Participà activament en
la reconstrucció de la CNT des
de la línia «ortodoxa». Finalment
aconseguí reunir-se amb sa companya i sos
infants. Restant discapacitat per a la feina arran d'un despreniment de
retina
i per la silicosi, es dedicà en cos i ànima a
l'organització confederal en
l'exili. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica locals, comarcals i regionals.
Entre 1967 i 1971 fou
secretari d'Organització del Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT des de
Tolosa. Durant els anys seixanta fou corresponsal a Tolosa del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad. Amb sa companya
Amelia col·laborà en Espoir.
Manuel
Santos Tomé va morir el 25 de desembre de 1983 al seu
domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Manuel Santos Tomé
(1913-1983) ***
Necrològica
d'Olga Acera apareguda en el periòdic de Buenos
Aires El
Libertario de març-abril de 1990 - Olga Acera: El
25 de desembre de 1989 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i
feminista
Olga Acera, també coneguda com Olga
Cuadrado, pel llinatge del seu company. Havia nascut a Punta
Alta (Coronel
Rosales, Buenos Aires, Argentina). Quan tenia vuit anys
començà a treballar de
bouera i va fer els estudis primaris a l'Escola Moderna Racionalista,
que
seguia les pautes de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1917
participà a la zona de
Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) en les vagues de
ferroviàries i, amb
altres companyes, s'allargava sobre les vies fèrries per a
tallar el trànsit.
Esdevingué la companya de l'escriptor i militant anarquista
Generoso Cuadrado
Hernández. Milità en la Federació
Llibertària Argentina (FLA). Visqué a
Tapiales (La Matanza, Buenos Aires, Argentina) i al Gran Buenos Aires.
La filla
de la parella, Alba Cuadrado Acera, també militant de la FLA. ---
|
![[24/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/12]") |
|
![[26/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/12]") |
|
|
| Actualització: 18-04-23 |