---

Anarcoefemèrides del 26 de febrer

Esdeveniments

Seguici fúnebre de Miquel Cabotà (revista Baleares, 1918)

- Aldarulls per la mort de Miquel Cabotà: La nit del 26 de febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides de bala fetes per la guàrdia civil durant la Revolta de les subsistències a Palma (Mallorca, Illes Balears) del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel Cabotà Serra, fet que va convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma i molts regidors es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que finalment les autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme l'enterrament, s'organitzà una manifestació d'unes 5.000 persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i el republicà Francesc Villalonga Pérez, on van participar totes les forces sindicals mallorquines. L'única corporació de Palma que condemnà obertament els fets i secundà el governador, que finalment dimití el 28 de febrer, fou la Cambra de Comerç.

***

Capçalera del primer número d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Antonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de «conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.

***

Capçalera de Redención

- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Figueres A la lucha del 19 de febrer de 1937

- Conferència d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a l'Ateneu Cultural Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la conferència «El Frente de la Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a càrrec d'Isidoro Estrada Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) una conferència contradictòria sobre el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la revista anarquista Defense de l'Homme, va ser presidit per Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la Federació Anarquista (FA); Marcel Dieu (Hem Day), director de Pensée et Action; Maurice Laisant (Hemel), pel Centre de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la «Societat dels Amics de Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb una exposició ryneriana, amb llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de l'homenatjat.

Naixements

Achille Le Roy

- Achille Le Roy: El 26 de febrer de 1841 neix a Chambourcy (Illa de França, França) el communard i militant socialista i sindicalista llibertari Alexandre Achille Leroy, més conegut com Achille Le Roy i L'Académicide. Sos pares es deien Simon Joseph Leroy, jornaler, i Victoire Hermenin. Es guanyà la vida treballant d'impressor tipogràfic. Participà, segons algunes fonts, en la Comuna de París, enquadrat com a tinent –algunes fonts diuen que només com simple fuseller–, en el 248 Batalló de la Guàrdia Nacional en la defensa contra les tropes de Versalles del Pateau de Châtillon a prop del Fort de Vanves. En aquesta època es considerava saintsimonià. Durant la repressió de la Comuna segons alguns va ser deportat a Nova Caledònia, però el més provable es que s'exiliés a Europa (Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i Suïssa). També, segons algunes fonts, hauria participat en les campanyes de Giuseppe Garibaldi. Sindicalista llibertari, el 10 de maig de 1876 publicà De la commandite obligatoire et autres qüestions typographiques, obra que tenia en venda al seu domicili, al número 4 del carrer Cujas, on parla de qüestions professionals i reivindica la jornada de vuit hores, la paga setmanal, la il·luminació convenient, la higiene i salubritat als tallers, etc. Col·laborà en diverses publicacions parisenques (Almanach de la Question Sociale, Le Citoyen Français, Le Citoyen de Paris, Le Cri de Révolte, Le Progrés, La Question Sociale, La Revanche Sociale, Le Vengeur, etc.), de províncies i estrangeres, com ara el periòdic socialista ginebrí Le Précurseur. Posteriorment milità en el Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i fundà la «Librairie Socialiste Internacionale», al carrer Bobillot, i posteriorment al carrer Barrault, del XIII Districte de París, que edità nombrosos llibres, com ara el d'Étienne Bellot Poètes et chansonniers socialistes o el de Louise Michel L'Ère nouvelle. Pensée dernière. Souvenirs de Calédonie (chant des captifs). També fou autor de nombrosos fullets revolucionaris, alguns en vers, com ara Les amours d'un superieur de seminaire (sd), La Commune ressuscitée (sd), L'ideal libertaire (sd), Les réformes sociales urgentes (1879, que conté el seu Chant des Prolétaires), Un monument a Blanqui (1881), La Revanche du Prolétariat (1885, quarta edició), La liberté de l'amour (1887), La Commune de l'Avenir. Amour & Pensée Libres (ca. 1891), Fusillé deux fois. Épisode de la Semaine sanglante (1891, amb Olivier Souêtre), Le droit au bonheur. Droit au repòs (1908), etc. En 1885 publicà la seva versió de la cançó Le Drapeau Rouge, en La Revanche du Prolétariat. A principis de la dècada dels noranta, era habitual de les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que es reunia a la Sala Horel de París, i de les del grup «Les Libertaires du XVIII arrondissement», on distribuïa el periòdic L'Attaque i fullets anarquistes. Entre el 16 i el 23 d'agost de 1891 fou delegat al Congrés Internacional Obrer Socialista de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època vivia i tenia la seva impremta al número 37 del carrer Gracieuse de París. En 1893 el seu nom i adreça va ser trobat en un quadern de l'anarquista Albert Cusset a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) decomissat per la policia en un escorcoll. El juny de 1893 presentà, amb Maxime Lisbonne i Marius Tournadre, una candidatura humorística a l'Acadèmia Francesa, on els tres «academicides» dipositaren una marmita, com la que va fer servir Ravachol, que contenia les seves targetes de visita. Entre les visites als 37 membres de l'Acadèmia Francesa, es trobaven el duc de Broglie, Maxime Du Camp, Alexandre Dumas, Leconte de Lisle, Alfred Mézières, Léon Say i Jules Simon. Va anar a visitar l'historiador Ernest Lavisse a la Sorbona, vestit amb un uniforme de general bolivià llogat al vestuari del Théâtre du Châtelet, emparat amb dos-mil estudiants del Barri Llatí en manifestació tot cantant La Carmagnole i cridant «Vive Le Roy», manifestació que va ser dispersada per la policia a la plaça del Panthéon. Aquest episodi va ser explicat amb profusió per la premsa i fins i tot donà lloc a una petita peça teatral. El 18 de març de 1894 participà a un gran míting revolucionari per celebrat l'aniversari de la Comuna celebrat a la Sala Éden de Grenelle, on llegí durant el dinar celebrat a la Casa de Poble, fragments dels seus fullets i el 27 de maig d'aquell any assistí, al costat de Paule Minck i altres anarquistes, a l'aniversari de la «Setmana Sagnant» al cementiri de Père Lachaise, que va ser durament reprimit per les autoritats. El novembre de 1898 signà, com a «editor socialista», una petició de suport a Alfred Dreyfus. A principis de segle fou membre del Grup Feminista Mixt del XIII Districte de París i d'un grup de poetes i cançonetistes revolucionaris que escrivien i adaptaven cançons i d'aquesta època són les seves cançons Ni dieu ni maître, Gare à la bombe i Marmite infernale. Cap el 1908, amb Jean Oberlé i altres, fundà el Grup Internacional Literari i Filosòfic, que celebrava les seves reunions al bar Châtel, al número 4 del carrer Château-d'Eau. En els anys vint vivia al número 10 del carrer Pot de Fer, al barri Mouffetard del V Districte de París, i venia fullets durant els mítings i reunions polítiques. Va ser el primer gerent del setmanari La Bataille, òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT), el primer número del qual aparegué el 4 de maig de 1922, i després va ser substituït per Georges Courtinat. En el número del 31 de març de 1924 del periòdic Le Libertaire s'informava que havia estat atacat per un escamot de l'organització paramilitar reialista «Camelots du Roi», que li havien furtat la cartera amb 150 francs, tot obrint una subscripció popular al seu favor; la societat de cançonetistes revolucionaris «La Muse Rouge» també organitzà una festa en el seu suport. El 7 de març de 1925 «La Muse Plébéienne» organitzà a la Maison des Syndicats de París una festa de solidaritat per ajudar-lo econòmicament. El 24 de març de 1927 patí un accident d'autobús i Le Libertaire, en el seu número de l'1 de juliol, va fer una crida als testimonis amb la finalitat que pogués obtenir una compensació de la Societat de Transports de París. L'octubre de 1927, ben igual que altres antics comunards (Henri Fourcade, Antoine Gay, etc.), acceptà de participar a les festes del desè aniversari de la Revolució russa, però el seu estat de salut el van impedir assistir a la inauguració de les cerimònies amb la segona delegació que havia partir de França l'octubre i, des de Berlín, dirigí un missatge fraternal als delegats, que va ser publicat el 28 d'octubre de 1927 en el periòdic L'Humanité. S'instal·là a Moscou, a la Residència dels Veterans de la Revolució «Ilitch Lénine» de Moscou, «adoptat pel govern soviètic» com antic communard, segons un article seu publicat el 16 de març de 1928 en L'Humanité. Ferit en una explosió durant el rodatge a Ucraïna de la pel·lícula sobre la Comuna La Nouvelle Baylone, de Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg, morí mesos més tard, el novembre de 1929, a Moscou (URSS; actualment Rússia).

Achille Le Roy (1841-1929)

***

Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Armando García García: El 26 de febrer de 1889 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Armando García García. Sos pares es deien Juan García i Tomasa García. Metal·lúrgic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). En la guerra civil, quan Astúries va caure a mans feixistes, passà a Barcelona (Catalunya), on treballà en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El 2 de desembre de 1940, des del camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França), demanà a l'ambaixada mexicana poder emigrar a Mèxic, sol·licitud que li va ser denegada. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lat a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània), on treballà de manobre i milità en la Federació Local de la CNT. Malalt, Armando García García va morir el 3 de setembre de 1960 a l'Hospital Civil de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Manuel Calafell Galí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Manuel Calafell Galí: El 26 de febrer de 1898 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Calafell Galí –els seus llinatges a vegades citat erròniament com Calafet i Galy–, conegut com Cala. Sos pares es deien Pere Calafell i Elionor Galí. S'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint va ser delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Posteriorment s'establí a Vic (Osona, Catalunya), on organitzà la CNT i fou membre del seu comitè local, desenvolupant una intensa campanya de mítings a la comarca (Vic, Tona, Centelles, etc.), alguns al costat de Joan Peiró Belis. En 1930 encapçala la comissió que organitzà l'Associació Obrera de Vic i treballà en la seva comissió de cultura. Va ser delegat a la Conferència Regional de Catalunya celebrada entre maig i juny de 1931. Entre 1931 i 1933 dirigí el setmanari Sembrar, òrgan de la CNT d'Osona i el Ripollès, on va publicar molts editorials i cròniques. També envià col·laboracions a Solidaridad Obrera. En 1933 abandonà la direcció del setmanari quan ell s'integrà en els Sindicats d'Oposició de la CNT de tendència trentista. El març de 1936, quan els Sindicats d'Oposició confederals de la comarca d'Osona es reintegraren a la CNT, en retornà. Arran del cop militar feixista, l'octubre de 1936 va ser nomenat conseller municipal de Vic en representació de la CNT, encapçalant el Comitè de Proveïments. Establí una «Cuina Col·lectiva», abastí les cases de beneficència, organitzà col·lectes per al front i per als hospitals de sang, regular els preus, planificà, controlà i incrementà i millorà la producció, creant una Granja Avícola Municipal, aprofitant els horts i els ramats dels convents, gestionant exitosament la Granja de l'Escorial. El 9 de setembre de 1936 creà, per coordinar la comarca (Centelles, L'Esquirol, Manlleu i Roda), el Comitè Comarcal de Proveïments. Aquest 1936 representà la comarca d'Osona en el Consell Provincial de Proveïments. Quan el sector de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va ser apartat de l'Ajuntament de Vic arran dels «Fets de Maig» de 1937, en quedà com a cap de la CNT dins del consistori i el 19 de gener de 1938 entrà a formar part de la Comissió de Govern. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. L'octubre de 1941 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista el va condemnar «a la pèrdua total de béns, a la inhabilitació absoluta perpètua i l'estranyament perpetu del territori espanyol». Posteriorment passà a treballar en una fàbrica de pastes a Lesinhan de las Corbièras, on després de la II Guerra Mundial va ser un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat secretari. Sa companya fou Nativitat Palau. Sempre confederal, Manuel Calafell Galí va morir el 6 de març de 1974 al seu domicili de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat aquell mateix dia al cementiri d'aquesta localitat.

***

Florentino Galván Trías amb 18 anys

- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).

***

Convocatòria d'una conferència de Lilly Ferrer publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 de gener de 1925

- Lily Ferrer: El 26 de febrer de 1906 neix a Walincourt (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment Walincourt-Selvigny, Alts de França, França) l'anarquista Émilie Julienne Laurence Ferrer, coneguda com Lily Ferrer. Era filla natural de Trinidad María Ángela Jacinta Ferrer, professora de llengües i obrera en una fàbrica de galetes, filla major del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Nasqué a casa del gravador escultor Eile Julien Laurent, pare de la criatura i de dos germans més: Émile Francisco (1907) i Francisco Émile (1909), i tots tres portaren el llinatge Ferrer. El 24 de juliol de 1909 Trinidad reconegué Émilie i Émile Francisco al XX Districte de París (França). El 18 d'octubre de 1924 presidí un homenatge al seu avi celebrat a las Sociétés Savantes de París, organitzat pels grups «L'Éssai» i «Littré» –tres  dies abans havia publicat en Le Libertaire el llarg assaig «Francisco Ferrer. La vie, la mort d'un précurseur». Militant de la Unió Anarquista (UA), entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 intervingué en el Congrés de l'UA celebrat a París i va ser nomenada membre de la Comissió d'Iniciativa de l'UA, al costat de Carouet, Dulud, Gady, Guillot, Kiouane, Le Brasseur, Le Meillour, Morinière, Mualdes, Petroli i Sarnin. També assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França), on va ser destituïda del Comitè d'Iniciativa. En aquesta època col·laborava, sobretot amb articles feministes, en Le Libertaire, publicació en la qual realitzà tasques orgàniques, i era membre del Grup Femení de l'UA, per al qual va fer xerrades. Posteriorment milità en la Unió Anarquista Comunista (UAC). Mare d'una filla, el 28 de juny de 1930 es casà a Gagny (Illa de França, França) amb l'anarquista Henri Georges Delecourt, amb qui tingué un fill (Georges Delecourt), però amb qui mantingué una relació malaurada. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, marxà a Catalunya i participà com a miliciana sanitària al front d'Aragó, però a finals d'agost de 1936 retornà a Barcelona, on exercí tasques auxiliars d'infermeria en una guarderia infantil. Lily Ferrer, que durant tota sa vida es dedicà a difondre el pensament de son avi, va morir en data indeterminada a l'Hospital Psiquiàtric de Clermont de l'Oise (Nord-Pas-de-Calais, França).

Defuncions

Notícia sobre l'atemptat contra Ramón Llavería Casas apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 27 de febrer de 1921

- Ramón Llavería Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'obrer metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893. Militant del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o sis pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria d'Alexandre, al carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres companys. També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes Francisco Vizcaíno Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven, així com dos infants (Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés) que jugaven al carrer en aquell moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre trets, va morir aquell mateix dia al dispensari.

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Charleroi, Valònia). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Necrològica d'Éliska Coqüus apareguda en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne del 25 de març de 1935

- Éliska Coqüus: El 26 de febrer de 1935 mor a Canes (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Marie Élisa Coqüus, també coneguda com Éliska Coqüus, Éliska Brugière i Ida Crémière. Havia nascut el 27 d'agost de 1886 a Attigny (Ardenes, França). Era filla natural de Marie Constance Célénie Coqüus. Es guanyava la vida fent de llevadora a París (França). El 23 d'agost de 1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes, França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va ser reconeguda per son pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc, amb el matrimoni celebrat el 17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui finalment va enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de París. Assídua dels cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de dones partidàries de l'amor lliure al voltant de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes (FJRS) de París. En aquesta època era companya de l'anarquista Paul Vincent Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de novembre de 1890, juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet), de París, i Paul Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer una conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) sobre el sufragi universal, el parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la impressora gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol Martinet. Durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i Eugène Mursch) van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París aferrant cartells anarquistes i, durant la investigació, la policia descobrí que aquest cartell antimilitarista i anticolonialista («À l'armée coloniale, 1er mai») havia estat encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet va ser jutjada el 20 de juny de 1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres companys, i en la sessió Pol Martinet declarà que havia estat l'autor del cartell. El 12 de gener de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència del Sena i Chenal i Martinet van ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa, Sluys a vuit mesos i 100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella a tres mesos i 100 francs; però en la revisió del judici del 9 de març de 1892 Martinet va ser condemnat a sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser absolta. El 2 de juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista Ravachol, aleshores condemnat a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren unes cinc-centes persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné Henry, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel Zévaco), ella pujà a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo com a un màrtir de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en les col·lectes a benefici de les companyes i els infants dels detinguts polítics que es feien al final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de 1893 es trobava amb Paul Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de l'anarquista Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del viatge; la parella retornà a París dos o tres dies després. En 1897, juntament amb Mary Huchet, participà en les reunions parisenques del grup femení adherit a la Internationale Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari Robert Adolphe Alphonse Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a Tunísia per explotar diverses propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella participà en la formació de la Secció de Tunísia de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta formació. Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions comunistes, algunes celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats colonials la coneixien com Ida Crémière. El maig de 1992 passà una temporada a Alger (Algèria) per assistir a un procés jucial de son company Louzon, aleshores empresonat. Després d'un temps a París, amb informà de la situació de la Federació de Tunísia al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922 retornà a Tunísia. El 3 de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). A partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta, Éliska Coqüus va morir el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença, Occitània).

***

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

- Elena Melli: El 26 de febrer de 1946 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Elena Melli. Havia nascut el 4 de juliol de 1889 a Lucca (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava d'obrera a la fàbrica industrial «Ansaldo», al barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia), i freqüentava la mestra Liguria Ramussi i altres subversius, alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada del seu marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma Ramacciotti, en aquesta època, segons la policia, estava unida a l'anarquista Emilio Grassini. L'1 de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista fanàtica» i activa propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano Ligure, i es va informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la necessitat que fos allunyada d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard, va ser internada a Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza (Calàbria, Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant amb el soldat d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de propaganda antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano (Calàbria, Itàlia). En acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i posteriorment s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi, Giuseppe Mariani, Aldo Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista il·legalista. El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els atemptats contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals costà la vida de Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de participar en aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company, Giuseppe Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va declarar innocent, tot reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de juliol de 1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego i Guido Villa van ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure, reprengué les seves relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la preparació d'un atemptat contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la finalitat de protestar contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres membres destacats del moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què l'explosiu estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de la persiana on s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de 1921, al terrible atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves conegudes relacions amb Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va impedir que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala del Tribunal de Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la forçaren a abandonar immediatament la sala. Després de la repressió desencadenada arran de l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i la de la seva filla Gemma Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926, amb l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a Roma (Itàlia) gairebé en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va ser detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura suscità les protestes de Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la revocació de la mesura a la Comissió d'Apel·lació, argumentant que ja no s'ocupava de política, que la seva filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de 1928 va ser posada en llibertat condicional i amb amonestació. Després de la mort de son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà a Roma sota constant vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts anarquistes d'arreu del món (Argentina, Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i mantingué correspondència, que va ser sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes (Secondo Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò, Umberto Ceccotti, Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio, Osvaldo Maraviglia, Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.). També mantingué correspondència amb sa germana Amalia Melli, lluitadora anarquista que des de França va convèncer l'advocat Mario Trozzi que assumís la defensa d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que patí en un interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937, quan tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser internada coercitivament en una clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta manera una de les primeres víctimes que patí l'ús i l'abús del manicomi con a mesura de repressió política. Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana Amalia per a aconseguir la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica romana i es pogué reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1942 passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana, Itàlia) i després retornà a La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada. Després de la caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la Federació Anarquista Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de sa vida. Elena Melli va morir el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 31 d'agost de 1935

- Julien Aufrère: El 26 de febrer de 1952 mor a Colombes (Illa de França, França) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Havia nascut el 10 de novembre de 1889 a Frontenat (Archignat, Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Gilbert Aufrère, conreador i difunt en el moment del seu naixement, i Nathalie Prévost. Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per «divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya, Yvonne Robin, assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 al seu domicili de Colombes (Illa de França, França).

***

Henri Bagatskoff

- Henri Bagatskoff: El 26 de febrer de 1955 mor a Gôteau du Goulard (Château du Loir, actual Montval-sur-Loir, País del Loira, França) l'anarquista Henri Bagatskoff, més conegut com Bagats. Havia nascut el 15 de gener de 1878 a Miluslewiez (Smolensk, Rússia). Sos pares es deien Lazare Bagatskoff i Rosa Chaikine (o Kakine). Militant en el moviment anarquista rus, durant el servei militar desertà de l'Exèrcit tsarista i s'exilià a França. A París treballà d'obrer sabater i després de venedor de sabates i vivia al número 30 del carrer de Poissonniers. Al país gal freqüentà les conferències de Sébastien Faure i de Piotr Kropotkin. El 7 de novembre de 1908 aconseguí la nacionalitat francesa i estava casat amb Lucie Rachel Hirsch, amb qui tenia una filla, Pauline. En 1910 declarà en fallida el seu negoci de venda de sabates. En 1913 la seva nova sabateria estava al número 116 del bulevard de la Villette. Arran de la Revolució de 1917 retornà a Rússia, però fou empresonat per les autoritats bolxevics. Amb el temps aconseguí fugir de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i s'establí a Château du Loir, on fundà un grup anarquista. Es va presentar per la llista llibertària a les eleccions legislatives de maig de 1924 del departament del Sena, aconseguint dos vots. En 1925 es va presentar com a llibertari a les eleccions municipals per al barri de Pont-de-Flandre del XIX Districte de París. El 15 d'octubre de 1937 se li va dispensar de qualsevol obligació militar. En 1941 va ser denunciat per haver amagat durant dos anys a la seva «Maison du Russe» la família jueva Joinovici d'origen romanès i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), matriculat sota el número 38.574, i del qual fou alliberat el 11 d'abril de 1945. Entre el 7 i el 9 de desembre d'aquell mateix any assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) a la Sala Susset de París. Durant la postguerra participà en la reactivació de la Federació Anarquista (FA) de Château du Loir, sempre al costat de Raymond Beaulaton i de Jean Boyer. El desembre de 1946 era secretari general de la Unió Local de la CNTF. Henri Bagatskoff va morir el 26 de febrer de 1955 al seu domicili del Gôteau du Goulard (Château du Loir, actual Montval-sur-Loir, País del Loira, França) de les seqüeles de les malalties contretes durant la seva deportació i va ser enterrat al cementiri des Vertolines de Château du Loir (actual Montval-sur-Loir, País del Loira, França).

***

Notícia de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari parienc Le Temps del 9 de març de 1901

- Victor Grosbois: El 26 de febrer de 1956 mor a París (França) l'anarquista Victor Grosbois, conegut com Deroulede. Havia nascut el 2 de juny de 1880 Le Creusot (Borgonya, França). Sos pares es deien François Victor Grosbois, gendarme, i Nicolle Mallard. Es guanyava la vida com a ajustador a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) i estava fitxat per la policia com «anarquista convençut de caràcter violent i enrabiat». Participà activament en les revoltes que tingueren lloc entre el 15 i el 16 de febrer de 1901 a Chalon-sur-Saône; per aquest fet, el 24 de febrer d'aquell any va ser detingut per la gendarmeria sota l'acusació de «crits sediciosos» i «escàndol nocturn», processat i condemnat el 7 de març de 1901 per un Tribunal de Policia a tres dies de presó per «escàndol injuriós». Aquell mateix març fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser buscat sense èxit així com a Chalon-sur-Saône i a Le Creusot. Abans havia treballat per a una empresa de construcció mecànica a Batignolles (París) i tal vegada tornà a la regió parisenca. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Sembla que és el mateix Victor Grosbois que des del setembre de 1903 assumí la secretaria adjunta de la Cambra Sindical Federada dels Emmotlladors en Metall de Dole (Borgonya, França) de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de maig de 1906 es casà a Dampierre (Borgonya, França) amb Aline Albertine François. Victor Grosbois va morir el 26 de febrer de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

***

Portada del fullet d'Antonio González Nieto España, el Movimiento Libertario y los traidores (1946)

- Antonio González Nieto: El 26 de febrer de 1960 mor a Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio González Nieto. Havia nascut en data desconeguda a Oviedo (Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1921 presidí a Oviedo una conferència de José Villaverde Velo. Entre 1921 i 1922 col·laborà en Nueva Senda de Madrid (Espanya). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, participà activament en les vagues organitzades a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). L'aixecament militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i participà en les lluites als carrers. Posteriorment s'integrà en el «Batallo Mora», encapçalat per Teodor Mora Pariente, enquadrat en la «Columna del Rosal», i després de lluitar al front de Madrid, passà Astúries a les ordres de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la CNT. En 1937 era vicesecretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Astúries. Amb la caiguda del front Nord, passà a Catalunya, on ocupà càrrecs de responsabilitat en el Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat de Segundo Blanco González. En 1939, amb el triomf franquista, després d'un temps a França, pogué embarcar cap a Mèxic. Entre 1947 i 1949 col·laborà en Cultura Proletaria de Nova York (Nova York, EUA). Participà activament amb el grup editor del periòdic Tierra y Libertad. En 1946 publicà a Mèxic, sota el nom A.G. Nieto, el fullet España, el Movimiento Libertario y los traidores, reeditat en 2016 pel Grup Cultural d'Estudis Socials de Melbourne (Victoria, Austràlia) sota el títol Las maniobras del fascismo internacional en la España de los años 30. Malalt durant molt de temps, Antonio González Nieto va morir a conseqüència d'una intervenció quirúrgica el 26 de febrer de 1960 al Sanatori Espanyol de Mèxic (Mèxic).

Antonio González Nieto (¿-1960)

Necrològica de Primitivo Ayora Guía apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de març de 1963

- Primitivo Ayora Guía: El 26 de febrer de 1963 mor a Mont-real (Quebec) l'anarcosindicalista Primitivo Ayora Guía. Havia nascut cap el 1920 a Montoro (Villarluengo, Terol, Aragó, Espanya). Fill d'una família confederal, s'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que sos germans (Aurelio, Brígido, Lorenzo i Manuel). Durant la guerra fou soldat, sembla de la 133 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat pels feixistes i tancat al camp de concentració d'Albatera. Un cop lliure passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà emigrant al Quebec, on milità en la CNT de l'exili. En 1959 es casà al Quebec amb Catalina Payeras. Es conserva correspondència seva de 1963 amb l'anarquista italià Ugo Fedeli dipositada en l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Primitivo Ayora Guía va morir el 26 de febrer de 1963 a Mont-real (Quebec), en un desgraciat accident de feina, i va ser enterrat, després d'una missa funeral, al cementiri de Notre-Dame-des-Neiges del barri de Côte-des-Neiges de Mont-real.

Primitivo Ayora Guía (ca. 1920-1963)

***

Gino Fantozzi

- Gino Fantozzi: El 26 de febrer de 1966 mor a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Havia nascut el 21 de juny de 1891 a Volterra (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista «Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en «determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista «Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

***

- Jeanne Morand: El 26 de febrer de 1969 a Fitz-James (Picardia, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Havia nascut el 17 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 17 de setembre– de 1883 a Bey (Borgonya, França). Filla d'una família pagesa, son pare, Claude Morand, va ser un terrelloner anarcosindicalista, i sa mare, conreadora, es deia Marie Amélie Royer. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad –pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph– amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del «Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. El seu últim domicili va ser a Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 al llogaret Bécrel a Fitz-James (Picardia, França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.

***

Necrològica de Floreal García López apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 3 d'abril de 1975

- Floreal García López: El 26 de febrer de 1975 mor a Bois de Perricard (Montairal, Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Floreal García López. Havia nascut el 27 d'abril de 1911 a València (València, País Valencià). Era fill de Zacarías García i de Faustina López. Es va veure obligat a emigrar per a trobar feina. Obrer metal·lúrgic, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità en les milícies i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració i on patí les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per un període conjunt de 18 mesos. Després trobà feina en la metal·lúrgica. En l'exili milità en la Federació Local de Fumèl (Aquitània, Occitània) de la CNT. Floreal García va morir el 26 de febrer de 1975 al seu domicili de Bois de Perricard (Montairal, Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després.

***

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Emilio Cifre Fos: El 26 de febrer de 1977 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Havia nascut l'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1902 a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) . Sos pares es deien Alexandre Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Gomis. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània). 

***

Necrològica d'Antonio Monter Girón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 d'abril de 1984

- Antonio Monter Girón: El 26 de febrer de 1984 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Monter Girón. Havia nascut el 29 de setembre de 1928 a Albelda (Osca, Aragó, Espanya). De família llibertària, sos pares es deien Antonio Monter i Antonia Girón. Son germà gran, José Monter Girón, també va ser militant confederal. En 1939, amb 10 anys i orfe de mare, creuà la frontera amb son pare. Passà pels camps de concentració francesos i poc després perdé son pare. Hagué d'abandonar els estudis i posar-se a fer feina. A Pàmies (Llenguadoc, Occitània) milità en les Joventuts Llibertàries i participà activament en el moviment llibertari de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a la llibreria, a activitats culturals i fou un dels creadors del grup «Amics de Cenit». A l'exili es guanyà la vida com a tècnic i sa companya fou Jeannine Marthe Fourquié. Antonio Monter Girón va morir el 26 de febrer de 1984 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Carles M. Esterich apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de juliol de 1990

- Carles M. Esterich: El 26 de febrer de 1990 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Carles M. M. Esterich. Havia nascut en 1920 a Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era secretari de les Joventuts Llibertàries del Sindicat del Metall de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i era molt actiu a la barriada barcelonina de Sants. Després de combatre als fronts com a milicià, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enviat a les Ardenes enquadrat en la 113 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). L'agost de 1946, amb José Pascual, formà part de la Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries de la Indústria Siderometal·lúrgica de Barcelona en l'exili. En aquesta època vivia a La Cité (Ausat, Llenguadoc, Occitània). Més tard emigrà a l'Argentina i a Rosario va ser membre del grup anarquista «Impulso». Deixà inèdites unes memòries, Retazos de la época (1939-1945) (1989), una fotocòpia de les quals es troba dipositada a la Fundació Anselmo Lorenzo.

***

Necrològia de Josep Vallès Añó apareguda en el periòdic tolosà CNT del 27 de març de 1990

- Josep Vallès Añó: El 26 de febrer de 1990 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Vallès Añó. Havia nascut el 4 d'agost de 1916 a Barcelona (Catalunya). En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí passar al Nord d'Àfrica. En els anys cinquanta formà part de l'Associació Cultural «Armonía» de Casablanca (Marroc) i de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). A començament dels anys seixanta va ser repatriat a la metròpoli i s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1969 va rebutjar el càrrec de delegat de la CNT en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors. En 1975 en el congrés de Marsella de la CNT, l'últim de congrés confederal de l'exili, va ser nomenat secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI), càrrec del qual va ser cessat en el congrés de 1977 ja a la Península. Josep Vallès Añó va morir el 26 de febrer de 1990 a l'Hospital du Parc-Ramsay de Marsella (Provença, Occitània) després d'una sessió de diàlisi a la qual es veia obligat. El seu testimoni va ser recollit per Alicia Alted Vigil i Lucienne Domergue per al seu llibre El exilio republicano espanyol en Toulouse (1939-1999) (2003). Son germà Joaquim Vallès Añó també va ser militant llibertari.

***

Honorio Gimeno Pérez

- Honorio Gimeno Pérez: El 26 de febrer de 1991 mor a Barcelona (Catalunya) el naturista llibertari Honorio Gimeno Pérez, conegut com Dr. Hidrófilo. Havia nascut el 29 de març de 1907 a Espadella (Alt Millars, País Valencià). Sos pares es deien Honorio Gimeno i María Pérez. Quan estudiava medicina a Barcelona (Catalunya) quedà captivat per la lectura de les obres de Maximilian Bircher-Benner, Sebastian Kneipp, Louis Kuhne i Vincent Priessnitz, i es lliurà en cos i ànima al naturisme i al vegetarianisme. La seva manera d'anar pel món (barba llarga, robes lleugeres, sandàlies, etc.) topaven amb la resta d'estudiants. Després d'acabar la carrera de medicina amb 11 matrícules d'honor, marxà cap a Alemanya on estudià al balneari naturista que Sebastian Kneipp tenia a Bad Wörishofen (Suàbia, Baviera), especialitzant-se en hidroteràpia. Posteriorment amplià estudis de medicina natural amb Emil Klein a la Universitat de Jena (Turíngia, Alemanya) i a Suïssa. En tornar a Barcelona s'establí com a metge naturista i comptà amb el suport dels cercles llibertaris, col·laborant en la premsa anarquista i naturista (Acción Naturista, Bionomía, Cuadernos de Bionomía, Helios, etc.). També destacà com a conferenciant, com ara «Utilidades del excursionismo» (Ateneu Popular del Poblenou de Barcelona, setembre de 1932), «El naturisme, complemento de todo hombre progressista» (Ateneu Racionalista de Barcelona, febrer de 1933), «Cómo empezó y se ha desarrollado el naturisme» (Ateneu Racionalista de Barcelona, abril de 1933), «El naturisme en la actualidad» (Barcelona, 16 d'agost de 1934, radiada a tota la Península), «Vicios que se consideran costumbres» (Ateneu Eclèctic de Barcelona, 21 de febrer de 1935), «Curso completo elemental de naturisme medico» i «El aire y el sol como inestimables agentes terapéuticos» (Barcelona, gener de 1936), «Naturismo centroeuropeo» (quatre sessions a Barcelona el juny de 1936). Amb Juan García Giner i Casiano Ruiz Ibarra, organitzà la III Assemblea Naturista Espanyola, que se celebrà entre el 16 i el 19 de maig de 1933 al Balneari de Busot (Aigües, Alacantí, País Valencià). Entre 1935 i 1936 col·laborà amb l'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en diverses convocatòries del Congrés Naturista Espanyol. Durant la guerra civil fou tinent mèdic provisional de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Només va escriure un llibre, Vicente Priessnitz o el genio de la hidroterapia, que es publicà per lliuraments en diferents revistes naturistes. En 1949 fundà a Sant Just Desvern (Baix Llobregat, Catalunya) la primera clínica naturista a Espanya. Formà part de la Federació Vegetariana Espanyola i entre el 23 i el 29 de juny de 1963 participà en el XVII Congrés Internacional Vegetarià celebrat a Barcelona. Honorio Gimeno Pérez va morir el 26 de febrer de 1991 a la Clínica Delfos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'Horta de la ciutat. Pòstumament, en 1994, la revista Integral publicà el recull d'articles Hidroterapia y naturisme. Paso por Helios del doctor Gimeno.

Honorio Gimeno Pérez (1907-1991)

***

Patrick Mercado

- Patrick Mercado: El 26 de febrer de 2023 mor a Laval (País del Loira, França). Havia nascut el 3 d'octubre de 1951 al XIII Districte de París (França) l'escriptor, actor, guionista i simpatitzant llibertari Patrick Marcel Louis Mercado, conegut com Nounours. Era fill d'Alberto León Alejandro Mercado, obrer anarquista espanyol, antic milicià de la «Columna Durruti», exiliat i casat amb la francesa Christiane Marcelle Lucie Lieven, la qual regentava una merceria al carrer Patriarches del barri Mouffetard de París. Quan estudiava a l'institut, participà en els fets de «Maig del 68» i entre 1968 i 1971 va fer estudis d'història i d'arqueologia a la Facultat de Censier de París, en la qual es va llicenciar. Apassionat de la moto, formà part durant molts danys d'un grup de motoristes d'Harley-Davidson. Esdevingué electricista de cinema i com a cap d'electricistes treballa en nombrosos rodatges arreu de França i de l'estranger. Gran viatger, visqué molts anys a Àsia (Cambotja, Laos i Vietnam). En els anys noranta abandonà progressivament l'ofici d'electricista i es dedicà a l'escriptura, especialment escrivint novel·les policíaques, col·laborant especialment en la col·lecció «Le Poulpe», fundada per l'escriptor anarquista Jean Bernard Pouy. També treballà d'actor en petits papers per a la televisió (Le gang des limousines, Maigret et les plaisiers de la nuit, 3615 Pretty Doll, 36 quai des ombres) i per al cinema (Tortilla y cinema, La vie rêvée des anges, Un dérangement considerable, Mademoiselle, Les morsures de l'aube, Grégoire Moulin contre l'humanité, Ferance Boutique, Les textiles). En 1998 obtingué el premi al millor segon actor en la pel·lícula La vie rêvée des anges, d'Érick Zonca, en el Festival «Jean-Carmet» de Moulins (Borbonès, Occitània). A principis de segle s'establí amb sa companya Isabelle a Mayenne, on havia comprat una casa amb terreny. En aquests anys animà tallers de lectura i d'escriptura a la presó de Laval. Encara que no milità en cap grup o organització anarquista, participà activament en manifestacions i actes llibertaris i en mobilitzacions socials, definint-se com a llibertari. Col·laborà amb relats en diferents publicacions (Caïn, Courrier de la Mayenne, Ligne Noire, etc.). Entre les seves obres podem citar Cheval de feu (1995), Scooter Triades (1997), Itinéraire d'un fuyard (1998), Les anges du Mékong (1999), K.O. final au Sénégal (2000), Des gourous et des douleurs (2000) i Les paupiettes de Paulette (2002). El seu últim domicili va ser a Ahuillé (País del Loira, França). Sa companya fou Isabelle Julie Fellous. Patrick Mercado va morir el 26 de febrer de 2023 al Centre Hospitalari de Laval (País del Loira, França) i va ser incinerat el 6 de març en aquesta població.

---