---

Anarcoefemèrides del 26 d'abril

Esdeveniments

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892

- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec  figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses com àcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon –els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»– i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.

Procés a Ravachol

Naixements

Germanico Piselli fotografiat a Forlì per Giorgio Liverani

- Germanico Piselli: El 26 d'abril de 1850 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista «possibilista» Germanico Piselli. Sos pares es deien Alberto Piselli, secretari judicial, i Rosa Zotti. Va fer estudis clàssics a Ravenna. Com a garibaldí, entre 1866 i 1867, va fer costat el republicanisme radical i participà en les campanyes de Giuseppe Garibaldí. En 1871 guanyà un concurs d'oficial del Ministeri de l'Interior a la Prefectura. A principis de 1871, influenciat pels escrits de Mikhail Bakunin, arran del Congrés de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), es declarà internacionalista. Durant la tardor de 1871 ja estava adherit al «comunisme anarquista», segons informes confidencials del prefecte de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El novembre de 1871 participà en una reunió secreta del grup anarquista «Romagnolo» de Ravenna de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb la intenció d'impulsar l'organització de grups obrers a la Romanya. El febrer de 1872 esdevingué secretari de la Secció Local de Forlì de l'AIT. El març de 1872 signà, en nom del «Fascio Obrer de Forlì», un manifest arran de la mort de Giuseppe Mazinni. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en el Congrés de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), que creà la Federació Italiana de l'AIT. A principis d'octubre de 1872 parlà en el comiat fúnebre del garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini, assassinat pels republicans. Durant 10 anys va ser enviat a oficines de diferents poblacions Emília-Romanya, Piemont i Abruços, sense descartar destins punitius a Sicília i Sardenya. En 1883 va ser destinat a Forlì com a secretari d'una oficina municipal de racionament, càrrec que ocupà fins al 1891. Entre 1886 i 1891 dirigí el setmanari La Rivendicazione de Forlì, que serví per afermar una posició intermèdia i conciliant entre l'«anarquisme intransigent» i el «socialisme evolucionista» d'Andrea Costa. Amb altres republicans i anarquistes (Romeo Mingozzi, Ludovico Nabruzzi, Caio Renzetti, Claudio i Gaetano Zirardini, etc.) promogué a Romanya la candidatura-protesta d'Amilcare Cipriani a les eleccions polítiques de 1886. En aquests anys, juntament amb Emilio Castellani i Romeo Mingozzi, tingué un paper molt important en el moviment socialista i anarquista de la Romanya, servint de pont entre el Partit Socialista Revolucionari (PSR) de Romanya d'Andrea Costa i els «comunistes anarquistes». Com a membre de la Federació de Forlì del PSR, el 25 d'abril de 1886 dirigí les discussions del IV Congrés del PSR celebrat a Màntua (Llombardia, Itàlia). El 27 de febrer de 1887 reconstituí oficialment la Societat Obrera de Jornalers de Forlì i esdevingué secretari de la seva cooperativa («Società Anonima Cooperativa fra gli Operai Braccianti e Sezioni d'Arte nel Comune di Forlì»). En aquesta època mantingué estrets i ambigus contactes amb el socialista Alessandro Fortis de cara a la seva participació electoral. Es va veure involucrat en els atemptat contra Celso Ceretti (1888) i Camillo Prampolini per part d'«anarquistes individualistes» (Vittorio Pini), acusats aquests de ser confidents de la policia. El juliol de 1889 va assistir com a auditor, juntament amb altres companys (Alessandro Balducci, Amilcare Cipriani, Andrea Costa i Ferdinando Valducci), al Congrés Socialista Internacional (possibilista marxista) celebrat a París (França) i en 1890 participà en el Congrés d'Associacions Obreres i Cooperatives de Ravenna. A finals de 1890 promogué, amb Ludovico Nabrucci i Ferdinando Valducci, la mobilització en benefici d'Amilcare Cipriani des de posicions «socialistes anarquistes possibilistes» i promogué el «Fascio Obrer Socialista» (FOS). Posteriorment donà suport al socialista Alessandro Balducci, recollint vots en realitat per a Alessandro Fortis. En el Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa) celebrat entre el 4 i el 6 de gener de 1891, continuà mantenint posicions ambigües i oportunistes, i davant el dilema electoral digué que calia mirar cas per cas. Després del tancament el setembre de 1891 de La Rivendicazione i de diverses acusacions sobre la seva persona (confident de la policia, factures irregulars, interessos en el ferrocarril Atenes-Larissa, etc.), marxà cap a Grècia, però retornà en 1893 a Itàlia. En aquest mateix 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina) a la recerca de noves oportunitats, però, de bell nou sense èxit, retornà de a Itàlia. En 1897 de bell nou marxà cap a Grècia amb Ricciotti Garibaldi. Malalt de càncer a la llengua i en la més absoluta misèria, Germanico Piselli es va suïcidar el 31 de març de 1899 als jardins públics Margherita de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Definí les seves idees com una barreja d'«idealisme anarquista, socialista, republicà i garibaldí».

***

Foto policíaca d'Alexandre Ceaglio (3 de març de 1894)

- Alexandre Ceaglio: El 26 d'abril de 1851 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alessandro Giuseppe Ceaglio, també conegut com Alexandre Joseph Ceaglio. Era fill de Claudio Ceaglio i de Teresa Razzetti. Emigrat a França, treballà en la construcció. Durant la primavera de 1889 assistí a una reunió d'anarquistes italians celebrada al cafè Ferra del XI Districte de París (França), on va llegir als companys una carta de Gozzano sobre la crisi italiana. En 1892 figurava en un llistat de la policia francesa de domicilis d'anarquistes a controlar. L'abril de 1892 vivia al número 94 del bulevard Victor-Hugo de Clichy (Illa de França, França). El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 5 del carrer d'Alsace de Clichy, que va ser escorcollat, i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 9 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'empleat comercial i estava casat amb la domèstica Marie Marguerite Fournerat, amb qui tenia dos infants. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 10 del carrer Thiboumery de París. Els seus últims anys treballà de pintor en la construcció. Alexandre Ceaglio va morir el 16 de març de 1908 al seu domicili del número 10 del carrer Thiboumery del XV Districte de París (França).

***

Fitxa policíaca d'Olimpio Ballerini (1898)

- Olimpio Ballerini: El 26 d'abril de 1853 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Olimpio Ballerini –el nom també citat en francès Olympe o Olympio. Era fill de Pietro Ballerini i d'Emilia Cagliani. D'antuvi ferroviari, el novembre de 1893 va ser acomiadat per les seves activitats anarquistes i es guanyava la vida treballant de venedor de diaris per les estacions ferroviàries on havia treballat. Va ser detingut i denunciat nombroses vegades per aferrar i distribuir manifests anarquistes i per «associació criminal». El 4 de juliol de 1894 va ser condemnat a Florència a dos mesos de presó per «ultratge a agents» i el 14 de desembre de 1895 a la mateixa ciutat a quatre mesos i 15 dies de presó per «crim previst per la llei contra els anarquistes». Sa companya, la destacada anarquista internacionalista Teresa Fabbrini, també va ser detinguda en diferents ocasions per «ultratge a agents» i per «associació criminal». El 5 de setembre de 1898 la parella, amb son fill Belisario Ballerini, s'instal·la a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 24 del carrer Lepante. En estreta relació amb l'anarquista Paolo Schicchi, el 13 de setembre de 1898 les autoritats italianes, en un informe enviat a les autoritats franceses, el definiren com a «afiliat al partit anarquista» i la Comissaria Central de Niça també el fitxà el 15 de setembre com a «anarquista» i el 4 d'octubre per la Seguretat General francesa. Es dedicà a Niça a la venda ambulant de periòdics italians, des de L'Avanti a periòdics anarquistes (L'Avenir, Il Grido del Popolo, Pro Coatti, etc.), pels barris de la colònia italiana. Son fill Belisario Ballerini, de 20 anys, també anarquista, es dedicà a la mateixa activitat. El 30 de març de 1899 la família Ballerini abandonà el seu domicili, al número 1 del carrer Lycée, i s'instal·là al número 25 del Quai des Deux Emmanuel. En un informe de la Comissaria Central de Niça del 14 de desembre de 1899 constatava que els tres integrants de la família es dedicaven frenèticament a la propaganda anarquista entre la comunitat italiana de la ciutat i pocs dies després, el 19 de desembre, el comissari convocà la família Ballerini i l'amonestà formalment, amenaçant-los amb l'expulsió del país si continuaven amb la propaganda anarquista. Després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, l'Estat francès decidí l'expulsió de nombrosos anarquistes italians i el 8 d'agost de 1900 el comissari especial adjunt de Niça ordenà la seva detenció i l'endemà s'escorcollà el seu domicili, al número 9 del bulevard Riquier, on es va descobrir una gran quantitat de periòdics anarquistes, correspondència, fotografies i papers comprometedors. Sa companya, Teresa Fabbrini, que es trobava a París (França) visitant l'Exposició Universal des de feia uns dies i entrevistant-se amb Amilcare Cipriani, va ser detinguda a l'estació del tren en arribar a Niça el 8 d'agost, juntament amb el tipògraf anarquista Octavio Pellegrin, membre del grup «Les Libertaires de Nice», que l'acompanyava en el viatge. Diversos diaris francesos (L'Aurora, La Lanterne, La Petite République, etc.) denunciaren les condicions de l'empresonament de la parella, però les autoritats continuaren amb el processament. El 18 d'agost de 1900 es va decretar l'expulsió dels Ballerini i van ser posats a la frontera amb Suïssa. Establerts al cantó de Ginebra, a resultes de la vaga general d'octubre de 1902 també van ser expulsats de la Confederació Helvètica. Sembla que la parella s'havia separat, perquè Teresa Fabbrini va anar a viure amb Octavio Pellegrin al cantó de Vaud. Dedicat a l'edició i a la tipografia, en 1904 Olimpio Ballerini redactà una nota biogràfica sobre sa companya per al fullet Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, dedicat a Teresa Fabbrini i publicat per la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) després de la mort d'aquesta el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). A finals de 1904 un grup d'anarquistes l'acusaren de ser confident de la policia. En 1907 edità a Florència el fullet Contro la scuola, de l'anarquista Leda Rafanelli, a la qual havia ajudat a la creació de l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Marius Tournadre (3 de març de 1894)

- Marius Tournadre: El 26 d'abril de 1861 neix a La Banut (Marchal, Alvèrnia, Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques Tournadre, conegut com Marius Tournadre. Sos pares es deien Jacques Tournadre, propietari conreador, i Françoise Vaissaire. Després de guanyar-se la vida com a venedor ambulant esdevingué ebenista. A principis dels anys vuitanta participà en la fundació del grup anarquista «Les Égaux Troyens», a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). A mitjans dels anys, segons informes de la policia, albergava a Troyes companys que venien de Reims (Xampanya-Ardenes, França), on sembla que havia militat. Posteriorment s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on en 1886 redactà i envià a la Prefectura de Policia els estatuts de la societat «Les Égaux Clermontois», primer grup anarquista creat a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). En aquesta època treballava de reparador de billars. A finals d'octubre de 1886, segons informes policíacs, vivia a Soire (Alvèrnia, Occitània), on formava part del grup d'un grup d'anarquistes que recorria la regió agitant els treballadors de la conca minera. El 25 d'octubre de 1886, després d'una baralla a Saint-Flour (Alvèrnia, Occitània), va ser denunciat per «ultratges a la gendarmeria», primera d'una llarga sèrie d'inculpacions. En 1890 participà, amb Lamarre i Rozier, en la fundació de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes, que es passaren a l'anarquisme gràcies la influència d'un grup de partidaris de l'amor lliure, com ara Eliska Coquues (Bruguière). El 24 de setembre de 1893 organitzà, al gimnasi Faure, al carrer Blatin de Clarmont d'Alvèrnia, una conferència contradictòria, muntada per la Unió de Grups Socialistes Revolucionaris Francesos a benefici de les vagues de la regió Nord-Pas-de-Calais, que tractà diferents temes (la vaga general i els mitjans pacífics i violents, la qüestió religiosa i la qüestió social, etc.). A principis de la dècada dels noranta fou gerent del periòdic La Lutte i cap el maig de 1891 va ser jutjat amb Louis Vivier (Pas d'Erreur) per «provocació a la desobediència» i absolt –Vivier va ser condemnat a tres mesos de presó. En aquesta època el periòdic Le Père Peinard el qualificava de «possibilista». En 1892 publicà a París el periòdic Le 1er Mai, òrgan del «Comitè General pel 1 de Maig». El juny de 1892 la gendarmeria va informar que s'estava pels albergs de la zona de Soire, on glorificada les gestes del seu «mestre» Ravachol. A mitjans d'agost de 1892 passà una temporada a Le Havre (Alta Normandia, França), albergat per Albert Goubot. Segons la policia hauria estat l'autor de la carta «Père Peinard au compagnon souverain pontífex», publicada el 8 d'agost de 1892 en el diari L'Éclair. En 1893 va ser candidat socialista revolucionari a Thiers (Alvèrnia, Occitània) en les eleccions legislatives i el 21 d'agost, durant l'escrutini, intentà fer-se amb una urna i esventar les butlletes al crit de «Visca la Revolució!». En 1893 va ser fotografiat amb Maxime Lisbonne i Achille Le Roy, i els tres formaven la triada dels «academicides», ja que havien col·locat a l'Acadèmia Francesa una marmita, a l'estil de Ravachol, que contenia les seves cartes de visita i les seves candidatures a la institució. Més tard s'instal·là a París (França), on visqué al número 52 del carrer Ramey del XVIII Districte de París i, segons ell, vivia fent de periodista. El 10 de febrer de 1894 va ser absolt en un procés per difamació del venedor d'articles de decoració i diputat Wilson, acusat per l'anarquista de corrupció política. El 3 d'abril de 1894 va ser detingut, en una de les grans agafades d'anarquistes de l'època, a París i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; denunciat per «associació criminal», el 4 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 24 de juliol de 1894 va ser detingut a París per haver copejat el 22 de maig anterior un diputat socialista a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). L'estiu de 1894, en una passada per Épernay (Xampanya-Ardenes, França), patí un procés verbal per haver dinat en un restaurant i no haver pagat i per viatjat sense pagar al tren. En les eleccions de 1895 va ser novament candidat electoral a Thiers i, segons informes policíacs, organitzà «conferències salvatges», escampant el «desordre». En 1896 feia de representant comercial d'un drogueria pels barris parisencs de La Villette, Montmartre i Belleville. En 1897 estava buscat per la policia i a principis de segle va estar constantment vigilat. Marius Tournadre va morir el 12 de setembre de 1901 a l'alberg Maison Besson de Marchal (Alvèrnia, Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia, Occitània), on es trobava de passada.

Marius Tournadre (1861-1901)

***

Régis Meunier

- Régis Meunier: El 26 d'abril de 1864 neix a La Nantée (Le Champ-Saint-Père, País del Loira, França) el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Sos pares es deien Gustave Meunier, paleta, i Hortensie-Célestine Thouzeau, modista. Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per «excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «associació de malfactors» i per «temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis Meunier va morir el 26 de juny de 1936.

***

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

- Armand Lapie: El 26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el llibreter i editor anarquista Désiré Armand Célestin Lapie, conegut com Le Père Lapie. Era fill d'Armand Alcindor Lapie, carrosser de l'estació de Saint-Erme i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que morí accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de París (França), quan l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini, i d'Uranie Adèle Lefèvre, obrera. Després de treballar en una calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos Aires (Argentina), on es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i treballà a les comunitats agrícoles russes i va fer de llibreter. Es relacionà força amb les colònies d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on conegué sa futura companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou a Europa, fou gerent i col·laborador del periòdic Le Père Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on en 1892 regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que esdevingué, amb l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la colònia anarquista francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules Corti, Pétronille Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al domicili de Cesare Cova a Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que freqüentava el grup «L'Anonimato», de Luigi Parmeggiani (Bertoux). Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud i Émile Bidault, imprimí a Londres el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi Carnot l'assassí), signat per «Un grup anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen, que sortí al carrer el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser acusat per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident de la policia i el grup «L'Anonimato» publicà alguns cartells contra ell. En 1896 vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per influències de sa companya, s'instal·là a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una llibreria de vell i popular («Librairie française Armand Lapie») al número 5 del carrer de la Louve, per on passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito Mussolini, durant la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li prestà, a més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violencia. En 1900 participà en la fundació, amb Paul Peitrequin, de la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure de Lausana, on donava tots els diumenges classes sota l'organització de «La Libre Pensée». També formà part del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana. Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana, com ara l'obra de Victorine Brocher Souvenirs d'une morte vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur Théophile Steinlen (1919), o textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni. Adoptà la filla d'un company que havia estat communard, que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el punt que se li atorgà la Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de 1917 impartí a Lausana la conferència En convoyant des rapatriés français, que publicà en fullet aquell mateix any amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges que va fer a través de Suïssa i de França amb els combois de presoners repatriats durant el conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria passà a mans de Charles Bornand i ell retornà a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya, França), s'instal·là a Lió. Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave Mirbeau. Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió (Arpitània).

***

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics –va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso– i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Notícia de la detenció de Fernand Larapidie apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 25 de maig de 1922

- Fernand Larapidie: El 26 d'abril de 1885 neix a Narbona (Llenguadoc, Occitania) l'escultor anarquista Fernand Antoine Larapidie. Era fill de l'escultor en fusta revolucionari Louis Larapidie, que participà en la Comuna de Narbona de 1871, i de Séraphine Martone. El 2 de juliol de 1907 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la modista parisenca Léonie Milot, de qui es va divorciar el 19 de juliol de 1923 davant el Tribunal Civil del Sena. En 1907 vivia amb sos pares al número 111 del carrer Caulaincourt de París. El març de 1918 va ser el primer tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) de París que s'acabava de refundar. En aquesta època vivia al número 108 del carrer Vaugirard del VI Districte de París. Entre 1919 i 1922 va ser tresorer del Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre i, sembla, en aquesta època era membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1921 i 1927 col·laborà en la revista mensual parisenca Le Néo-Naturien, per a la qual va fer algunes dibuixos i portades. El 5 d'octubre de 1921 parlà en nom del CDS, juntament amb Victor Méric de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i Salvator de la Unió Anarquista (UA), en un gran míting en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti celebrat a París. El 23 de maig de 1922 va ser detingut sota l'acusació de «provocació de militars a la deserció i a la desobediència», però set dies després va ser posat en llibertat. Aleshores treballava en una fàbrica d'automòbils, havia estat donat de baixa en l'exèrcit per coixesa i exposava regularment les seves escultures. En 1922 formava part del Comitè General per l'Amnistia i el 31 d'agost d'aquell any parlà, amb altres companys (Virgile Barel, Jean-Louis Thuillier, etc.), en un gran míting per l'amnistia celebrat al teatre Eldorado de Niça (País Niçard, Occitània). El 5 de febrer de 1924 es casà al VI Districte de París amb la italiana Eva Aminta Maria Taroni, de qui es va divorciar el 29 de març de 1939 davant el Tribunal Civil del Sena. Entre 1923 i 1925 en l'edició diària de Le Libertaire. El gener de 1924 era secretari del Comitè General per l'Amnistia. En 1924 va fer una gira de conferències de controvèrsia sobre la finalitat de l'anarquia pels diversos grups anarquistes i de les joventuts llibertàries de París. El 8 de febrer de 1925 va fer, organitzada per l'Escola de Propaganda Anarquista, una visita conferència al museu del Louvre per explicar l'escultura grega. En 1925 participà en diversos mítings en suport de Sacco i Vanzetti. Entre 1927 i 1929 va ser gerent de la tercera època del parisenc Bulletin du Comité de Défense Sociale. Més tard s'establí a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la pintura i de l'escultura. En 1936 formava part del grup anarquista de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1940 la Prefectura decretà el seu internament administratiu i l'estiu va acabar al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però sembla que va ser posat en llibertat poc després perquè a mitjans de febrer de 1941, quan es va tancar aquest centre, ja no hi era. En 1960 encara vivia. Fernand Larapidie va morir el 21 d'octubre de 1970 al seu domicili de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

- Joseph Renard: El 26 d'abril –la partida de defunció cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Léon Renard, conegut com Bouquet i Oscard Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal d'Iguerande i amb 13 anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan tenia 15 anys deixa el poble natal i marxà cap a París i Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir de 1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes il·legalistes i va fer amistat amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva documentació, i Léon Bergeal. També es lligà amb Octave Garnier (Le Terrassier), un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui visqué a París, Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov). El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no es presentà al seu destí per a fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però va ser detingut. Jutjat el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la presó militar d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de desembre de 1909 li redimí de la resta de la pena i fou alliberat. Després entrà a treballar de terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les (Bèlgica), on la policia d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de l'economat de l'estació dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un tret el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. Jutjat el 10 de novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise, va ser condemnat a la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França) i enterrat a la secció dels executats del cementiri dels Gonards.

Joseph Renard (1885-1913)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la «Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuditta Zanella (1885-1962)

***

Carlotta Orientale

- Carlotta Orientale: El 26 d'abril de 1893 neix a Terni (Úmbria, Itàlia) la feminista, anarquista i anarcosindicalista Carlotta Orientale, que va fer servir els pseudònims Wanda i Vanda. Sos pares es deien Giovanni Orientale, immigrant d'origen piemontès i obrer especialitzat a la Fàbrica d'Armes de l'Exèrcit de Terni, i Orsola Bassignano. Després d'estudiar fins a quart d'educació elemental, quan tenia 16 anys començà a treballar, primer com a obrera i després com a teixidora qualificada, a «Jutificio Centurini» de Terni –fàbrica fundada en 1886 que produïa bosses d'envasament i teixits de jute i que tenia contractades més de tres-centes persones, la immensa majoria dones–, lluitant immediatament pels drets de les companyes treballadores. Segons la policia, i la seva mentalitat sexista, el seu compromís polític s'hauria accentuat arran de la seva relació sentimental amb el sindicalista revolucionari Furio Pace, secretari de la Cambra del Treball i director del periòdic La Sommossa. En 1914, durant la «Setmana Roja», va ser acusada de dirigir les seves companyes en la vaga general i la revolta violenta contra la força pública; jutjada en 1916, va ser condemnada a un mes de presó. Quan esclatà la Gran Guerra «Jutificio Centurini» va ser declarat «establiment auxiliar» militar, augment els guanys i també el nombre de persones contractades, arribant l'agost de 1918 a 1.036, de les quals 796 eren dones, considerades «treballadores rebels i combatives», fins i tot per les organitzacions sindicals reformistes, com ara la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), problemàtica que només es va solucionar quan els sindicalistes revolucionaris es van fer amb el control de la Cambra del Treball de Terni i la nova Cambra Sindicalista es decantà pel conflicte i no per la negociació, segons les formes de lluita pròpies de les treballadores de «Jutificio Centurini». En 1914 la Cambra del Treball s'adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i a finals de 1916 Carlotta Orientale va ser nomenada secretària d'aquesta, en substitució de Riccardo Sacconi, que havia estat cridat a files. Fins al final del seu nomenament, en 1917, organitzà i sostingué un front obert a totes les fàbriques de Terni, malgrat l'estat de guerra vigent, fet que despertà l'odi de l'enginyer Giuseppe Orlando, president de la Foneria i Acereria de Terni. Gràcies a la seva gestió, i la d'altres companyes (Elisa Alimenti, Elvira Costa, Lucia Pontani Lucchini, Alessandra Moretti, Sara Tabarrini, etc.), durant els anys de la guerra les dones adquiriren un paper preponderant sense precedents en el moviment sindical de Terni, en un moment en el qual alguns sectors acusaven les dones d'envair el món laboral a costa del treball masculí i quan es creaven sindicats específics de dones, especialment de metal·lúrgiques, dins de l'USI. Ja en 1914, sota el pseudònim Vanda, va publicar en La Sommossa l'article «L'emancipazione della donna», on va denunciar el comportament discriminatori dels caps i capatassos, així com el sexisme de pares, germans i nuvis, ja fossin aquests «socialistes, sindicalistes o anarquistes». El moviment de dones que encapçalà, patí atacs només de la premsa burgesa, sinó també de la premsa socialista reformista, com ara el diari Avanti!, que l'acusà de «subversió» i d'«aventurisme polític». D'antuvi col·laborà (Wanda i Vanda) en el periòdic sindicalista revolucionari La Sommossa, òrgan de la Cambra del Treball de Terni, del qual passà després a ser redactora, i posteriorment col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara L'Avvenire Anarchico, Guerra di Classe, Iconoclasta! i La Trubina. En 1917 mantingué correspondència amb Armando Borghi i assistí a la reunió del Fascio Sindicale di Azione Directa, on presentà una ponència sobre la situació de la Cambra del Treball de Terni. En 1918 va ser vigilada per les seves activitats sindicals i pel seu antimilitarisme, ja que es definia com «clarament neutralista». En 1919 el Consell General de l'USI agraí la seva tascà durant els tràgics anys bèl·lics. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser una de les principals promotores de vagues a Terni. El 16 de gener de 1920 engegà una gira propagandística amb Errico Malatesta i Gaetano Recchi. L'octubre de 1920 es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de l'USI i, encara que no havia intervingut en les sessions, va ser considerada per la policia com a de les persones «més perilloses de les presents». Va ser en aquesta època que conegué l'anarquista Ennio Matties, aleshores secretari de la Cambra Sindicalista del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia), que esdevingué son company. Instal·lada a Roma (Itàlia), en 1921, al seu domicili del número 237 del carrer Scipioni, donà a llum sa filla Eleonora (Nora). Amb l'arribada del feixisme, amenaçada de mort, després d'una estada a Milà (Llombardia, Itàlia), en 1924 es reuní amb son company, qui ja s'havia exiliat a Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 entrà legalment a Itàlia durant dos dies; sota estricta vigilància, recollí sa filla a Terni i la portà a Antíbol (Provença, Occitània), on vivia amb son company. Amb Ennio Matties, formà part del Grup Anarquista de Llengua Italiana de Lió, que qual va signar el març de 1926 una declaració contra les calúmnies dirigides pel diari Il Corrieri degli Italiani contra Errico Malatesta. En aquesta època la parella formà part del Comitè Proletari Antifeixista. En 1928 sa germana Caterina (Nina) es pogué reunir a França amb ses germanes Carlota, Annita i Celeste. Retornà a Itàlia i entre l'agost i el setembre de 1937 passà una temporada a Monterotondo (Laci, Itàlia), abans de retornar a París (França). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia, establint-se amb Ennio Mattias a Roma. Fins al final dels anys seixanta participà en activitats anarquistes. Carlotta Orientale va morir el 20 de maig de 1980 en una casa de repòs al carrer Pineta Sacchetti de Roma (Itàlia). En 2006 es creà un Cercle Llibertari «Carlotta Orientale» a Terni i en 2008 l'Ajuntament d'aquesta població batejà una rotonda de la seva ciutat natal en el seu homenatge.

***

Lluís Nicolau Fort i sa companya Llúcia en una foto distribuïda per la policia per a la seva captura (1921)

- Lluís Nicolau Fort: El 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril– de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Miquel Marcos Nicolau i Fort –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Nebot–, que va fer servir diversos pseudònims (Leopoldo Noble, Adolfo Díaz Herráez, Sampere, etc.). Sos pares es deien Francesc Nicolau Sacall, jornaler, i Magdalena Fort Llevat. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyà la vida com a viatjant, treballador tèxtil i electricista. El 18 de març de 1920, segons la premsa, es va casar al Centre Catòlic d'Obrers de la Sagrada Família de Barcelona amb Llúcia Fors, coneguda de diverses maneres (Llúcia Fors Felip, Llúcia Felip, Lucia Joaquina Concepción Forn, Francisca Mateos, Marta Beadín, La Rubia, etc.). Membre dels grups acció del barri de Gràcia de Barcelona, a començament de la dècada dels vint milità en el Sindicat Únic del Metall de la CNT de Barcelona. Amb Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanellas Lluch, companys en el sindicat dels metal·lúrgics, participà el 8 de març de 1921 en el magnicidi a Madrid (Espanya) del president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier, comès en resposta a l'assassinat de l'advocat sindicalista Francesc Layret Foix i a l'aplicació de la «llei de fugues» als obrers a mans del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido. Un cop pogué fugir de Madrid després de l'atemptat, es va refugiar amb sa companya a casa de l'anarquista Amor Archs Serra a Barcelona, d'on marxà cap a l'Escala (Alt Empordà, Catalunya) i, després de creuar la frontera, a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord). Acabà instal·lant-se a finals de setembre de 1921 a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya). El 29 d'octubre de 1921 va ser detingut per les autoritats alemanyes, que cobraren un milió de pessetes en concepte de «recompensa», i, després d'un gran debat sobre la seva extradició entre la classe política germànica, lliurat a la justícia espanyola amb la condició, segons el dret internacional, que no fos executat. La parella arribà a Madrid el 23 de febrer de 1922. Jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 a la Presó Model de Madrid sota estrictes mesures de seguretat, l'11 d'octubre va ser condemnat a mort, pena que va ser ratificada el 4 de gener de 1924 pel Tribunal Suprem, però que va ser commutada a finals d'aquell mes pel dictador Miguel Primo de Rivera per la de cadena perpètua i enviat al Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). A la presó es dedicà a l'estudi i s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però no acabà adaptant-se a la vida carcerària i va publicar ressentit dos articles en el setmanari tradicionalista i òrgan oficiós dels Sindicats Lliures La Protesta, fet pel qual va ser desqualificat definitivament en els cercles llibertaris. Amnistiat en 1931 per la II República espanyola, se li va fer el buit en la CNT barcelonina i es va establir a Gironella (Berguedà, Catalunya), on va ser acollit per l'obrer tèxtil anarcosindicalista Manuel Guixé Pijoan, i membre del grup anarquista «Espartaco» de la FAI, i la seva companya Petronil·la Dalmau. Les relacions entre els dos amics s'embrutaren quan Guixé s'adherí al sector trentista i la companya d'aquest, Petronil·la Dalmau, esdevingué companya de Nicolau. Les desavinences portaren a la divisió del moviment llibertari de Gironella en dos grups, un encapçalat per Nicolau arrenglerat al voltant de l'Associació «Amor y Verdad» i del Sindicat Únic de la CNT i de la FAI, i un altre proper al comitè de redacció del periòdic Luz y Vida i del Sindicat d'Oficis Diversos trentista atiat per Guixé. El 27 de juliol de 1936, en ple procés revolucionari, Manuel Guixé Pijoan va ser detingut a Gironella per un escamot de la FAI sota l'acusació d'haver-se apropiat de diners de la CNT local i abatut d'un tret per l'espatlla a la seu del Comitè Revolucionari, morint l'endemà a l'hospital; Nicolau va ser implicat directament en aquest fet. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de Gironella, especialment a la fàbrica «Filats i Teixits Fuster» de Cal Bassacs. A començaments de 1939, quan el triomf franquista era un fet, fugí cap al bosc per a escapar de les lleves que el govern republicà havia decretat per tal d'enfortir les defenses al front, emboscant-se amb una quarantena de persones a les Heures de la Quart (Berguedà, Catalunya). Lluís Nicolau Fort va morir el 2 de febrer de 1939 a la Riba d'Olvan (Berguedà, Catalunya), juntament amb altres persones, quan tropes republicanes obriren foc contra aquest grup d'emboscats els quals consideraven desertors.

Lluís Nicolau Fort (1895-1939)

***

Francesc Comas Pagès

- Francesc Comas Pagès: El 26 d'abril de 1896 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès, també conegut com Paronas. Vidrier de professió, treballava a les Cristalleries Planell de Barcelona i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat per la Unió Vidriera, que tenia uns 500 vidriers barcelonins adherits, al Congrés de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya («Congrés de Sants»), que se celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants. El desembre de 1918 participa en el congrés dels obrers del vidre celebrat a l'Ateneu Racionalista de Sant. En aquest any també fou delegat del Sindicat de Constructors de Carruatges i Ferrers de Sabadell als comicis de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT celebrats a Barcelona. El febrer de 1919 es casà amb Dolors Sabaté. En 1920 publicà, sota el pseudònim Paronas, el fullet ¡A vosotras mujeres!, editat en la biblioteca «El Cráter Social del Ramo del Vidrio». En 1920 fou detingut i deportat el 30 de novembre amb altres anarcosindicalistes a bord del vaixell «La Giralda» cap a la fortalesa de La Mola (Maó). Formà part del Comitè Pro Presos i destacà en la lluita per la llibertat dels companys castigats per les represàlies del cap superior de la policia general Miquel Arlegui Bayones i del general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona. En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació dels vidriers de Barcelona. El 6 de novembre de 1922 presidí un míting al teatre Bosc de la capital catalana per exigir la legalització de la CNT aleshores prohibida. El 10 de març de 1923 a Barcelona fou ferit greument en l'atemptat que costà la vida de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre), a qui acompanyava com a secretari, morint tres dies després. Les seves últimes paraules les va dedicar a Salvador Seguí: «Pobre Noi! Pobre Noi!». Francesc Comas Pagès va morir el 13 de març de 1923 a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona (Catalunya). El seu enterrament el 18 de març arrossegà una immensa multitud ja que també servir per acomiadar Salvador Seguí que havia estat inhumat a corre-cuita i en secret per les autoritats per evitar aldarulls. El periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca) li edità el seu llibre Llagas sociales (ca. 1922), també sota el pseudònim Paronas.

Francesc Comas Pagès (1896-1923)

***

Necrològica de Joan Morros Armengol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de gener de 1973

- Joan Morros Armengol: El 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Morros Armengol. Sos pares es deien Josep Morros Amat i Agnès Armengol Figueres. Obrer agrícola, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal. Va ser especialment actiu durant els períodes de clandestinitat confederal com ara la dictadura de Primo de Rivera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sembla que va ser milicià abans d'entrar a formar part de la col·lectivitat agrícola de Terrassa, on va ser nomenat responsable d'obres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Adge de la CNT. Joan Morros Armengol va morir el 8 d'octubre de 1972 a Agde (Llenguadoc, Occitània), després d'haver patit un atac de paràlisi sis dies abans, i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Catina Ciullo: El 26 d'abril de 1899 neix a Sicília l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina Willman. De ben joveneta emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). En 1915 es casà a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo. Entre 1917 i 1925 tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora). Cap el 1918, després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi Galleani, la parella entrà a formar part del moviment llibertari i milità en el Grup Anarquista Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava conferències de destacats militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo Volontà», grup seguidor dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de teatre anarquistes i participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint a la presó de Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes Calogero Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos feixistes italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des de l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues parelles nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933 amb la mort de Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda depressió. Amb greus dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb la parella Ciullo-D'Amico. En 1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi retornà a Itàlia i participà en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per problemes de salut, retornà als Estats Units, que abandonà per sempre en 1953 per establir-se a Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949, Charles Ciullo morí d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda, marxà cap a Itàlia per visitar sa família i es retrobà amb Borghi a Roma, decidint a partir d'aquest moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi morí i en 1969 Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses filles i sos néts. Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia, visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està enterrat. Participà activament en la creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb donació de documents i suport econòmic. Catina Ciullo va morir el 13 de novembre de 1991 en un hospital de Nova Jersey (EUA).

Catina Ciullo (1899-1991)

***

Giovanni Bidoli

- Giovanni Bidoli: El 26 d'abril de 1902 neix a Banne (Trieste, Friül) l'anarquista Giovanni Bidoli, conegut com Nini. Sos pares es deien Arturo Bidoli i Teresa Hrovatin. Entre 1922 i 1924 vivia clandestinament a París (França) buscant una feina estable. En 1924 es va inscriure en la Unione Sportiva Metallurgica, que, segons la policia, era una tapadora d'activitats subversives dels obrers. Acomiadat de la seva feina als ferrocarrils, abandonà el Sindicat de Ferroviaris. Mantingué correspondència amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli, que vivia a França, i amb Giuseppe Zuder, sindicalista metal·lúrgic i comunista confinat a Ustica, considerat «lligat als anarquistes» com a company de l'anarquista Giovanna Montani (Nina Longa) i amfitrió d'Umberto Tommasini. A finals de 1927 va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes i el gener de 1928 fitxat per la policia com a «comunista perillós» i inscrit, per un temps no especificat, en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI). A Trieste en el moviment antifeixista i subversiu no es distingia entre comunistes, anarquistes i republicans. Durant la primavera de 1928, amagat en un vagó de transport de vi, pogué passar a Iugoslàvia i posteriorment arribà a París, on col·laborà amb el moviment dels exiliats anarquistes, especialment en els procedents de Trieste. L'agost de 1929 participà en la recaptació de fons per a les despeses de la defensa de Vittorio Repich, detingut a París acusat de robatori. Durant la dècada dels trenta va ser expulsat de França, de Bèlgica i de Luxemburg, però sempre pogué retornar a París, on visqué semiclandestinament. El febrer de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió i per possessió d'un bon grapat de targetes d'identitat amb diferents noms. L'estiu de 1931 la policia el localitzà a Barcelona (Catalunya), on col·laborà amb Luigi Damiani. Participà en l'agitació revolucionària de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment en la vaga general del 3 de setembre de 1931, en solidaritat amb els anarquistes detinguts a la Presó Model en vaga de fam. Fou un dels defensors de la seu del Sindicat de la Construcció de la CNT de l'assalt per part de la policia i, després de l'intercanvi de foc, va ser detingut, ben igual que altres sis italians, entre ells Egidio Bernardini i Nicolò Turcinovich, i empresonat al vapor Antonio López amarat al port de Barcelona. Expulsat cap a Portugal, a mitjans d'octubre de 1931 va ser detingut a Porto (Nord, Portugal) i, amb Giuseppe Volonté i Cesare Cuffini, el 6 de novembre extradit cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Detingut en arribar a Itàlia per les autoritats, a finals d'aquell mes va ser classificat com a «anarquista perillós» i «terrorista», mentre esperava, empresonat a Roma (Itàlia), una ordre de confinament, que finalment li va ser assignada a l'illa de Ponça per un període de cinc anys. Entre juny de 1933 i febrer de 1935, participà en dues protestes col·lectives i va ser condemnat a cinc i a 10 mesos de presó. L'abril de 1937 va ser traslladat a l'arxipèlag de Tremiti, on el juliol d'aquell any va ser detingut per haver-se negat a saludar a la romana com era prescriptiu. El 8 de gener de 1938 va ser alliberat, però immediatament va ser condemnat a cinc anys de confinament per la seva qualitat d'«element irreductible». A l'illa de Ventotene retrobà companys que, després de la Guerra Civil espanyola, s'havien refugiat a França i havien estat lliurats a les autoritats feixistes. El març de 1943 el prefecte s'oposà a qualsevol mesura de gràcia ja que, després de gairebé 10 anys de confinament, s'havia solidaritzat amb un altre confinat a qui intentà enviar una suma de diners que havia estat recaptada pel moviment anarquista. El setembre de 1943 va ser alliberat i pogué arribar a Trieste, on s'integrà en una formació de partisans comunistes i comandà un escamot autònom anarquista. Detinguts pels nazis, i després d'un temps tancat a la presó de Coroneo de Trieste, el juny de 1944 va ser deportat, amb la matrícula 7449, al camp de concentració de Dachau (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). Giovanni Bidoli va morir entre el 13 i el 23 d'abril de 1945 durant l'evacuació del camp auxiliar de Zwickau del camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya), al qual havia estat deportat, cap a Nuremberg (Francònia Mitjana, Baviera, Alemanya). En 2006 Luisa Nemez publicà la biografia Zio Nini, o La rivoluzione umana. Dal confino fascista ai campi di concentramento nazisti.

Giovanni Bidoli (1902-1945)

***

Advertència contra Henri Lacroisille publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 d'abril de 1925

- Henri Lacroisille: El 26 d'abril de 1907 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Lacroisille, conegut com Marseille. Sos pares es deien Jean-Baptiste Lacroisille, paleta, i Marie Henriette Pécaud, domèstica. Paleta com son pare, especialitzat en enderrocaments, en 1924 formava part de la Secció Tècnica d'Obra en Pedra (maçoneria, enderrocaments, etc.) del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), adherit a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), i el 9 de març d'aquell any va ser nomenat membre del seu consell administratiu en una reunió celebrada a la Borsa del Treball de París. A principis d'abril de 1925 va ser nomenat, amb Charles Langlasse, delegat de Propaganda del SUB. En un comunicat publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 d'abril de 1925, el Grup Llibertari i les Joventuts Sindicalistes de Le Havre (Alta Normandia, França) denunciaven que havia demanat diversos préstecs a aquestes dues organitzacions i que no els havia retornat. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), el 27 de juny de 1925 representà aquesta organització en un gran míting sindicalista i anarquista celebrat a la Borsa del Treball. En aquesta època formava part del comitè editor de Le Prolétaire. El 2 d'agost de 1925 parlà en nom del SUB en un míting contra la guerra del Marroc celebrat a la Casa dels Sindicats de París. El setembre de 1925 era secretari dels enderrocadors de SUB i aquest mateix mes va ser un dels signants del pamflet «Debout, les paries». El 19 de desembre de 1925 va fer una xerrada sobre l'actualitat i el feixisme per a les Joventuts Sindicalistes de Clichy (Illa de França, França). L'estiu de 1930 el Tribunal Militar de Lió (Forez, Arpitània) el va condemnar a sis mesos de presó per «deserció». Durant la tardor de 1936 marxà cap a Espanya i el 23 de novembre de 1936 s'integrà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» i lluità als fronts. Participà activament en la política catalana formant part de la Secció Francesa de Barcelona i, a partir de març de 1937, de l'«Agrupació dels Amics de Durruti». Durant la primavera de 1937 no abandonà la Península, com van fer la majoria de sos companys que havien rebutjat la militarització de les milícies. Amb son amic Michel Espigulet, formà part del «Batalló Internacional de Xoc» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit de l'Est de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que reemplaçà l'antic Grup Internacional. Durant els «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut pels estalinistes a l'Hotel Falcón, juntament amb altres companys (Marcel Guilbert, Ladmiral i Lhebert), sota l'acusació d'haver molestat un espanyol del qual sospitaven que era un feixista i fins al novembre de 1937 restà empresonat per «possessió d'armes». El 15 de gener de 1939 encara era a Barcelona i figurava en un llista de francesos que no havien pogut, o no havien volgut, marxar cap a França i que demanaven ser evacuats cap a Mèxic. Sembla que el febrer de 1939 pogué retornar a França. Henri Lacroisille va morir el 17 d'abril de 1966 al XVIII Districte de París (França).

Necrològica de Juan San Martín Colín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

- Juan San Martín Colín: El 26 d'abril de 1912 neix a La Robla (Lleó, Castella) l'anarcosindicalista Juan San Martín Colín. Sos pares es deien Manuel San Martín i Antonia Colín. Ferroviari de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou milicià en una columna confederal i amb la militarització de les milícies fou soldat en el Batalló 206 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front de Puerto del Pino (Albacete, Espanya), hagué de patir l'amputació d'una cama. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Lliga de Mutilats de Guerra en l'Exili fins a la seva mort. Sa companya fou Balbina Vega. Juan San Martín Colín va morir el 15 de desembre de 1977 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio Flor Núñez

- Antonio Flor Núñez: El 26 d'abril de 1916 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Flor Núñez, conegut com Castaño. Sos pares es deien Antono Flor Salvá, jornaler, i Juana María Núñez Escribano. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'oposà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i formà part del Comitè que controlà la població fins l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes. Retornà poc després i visqué amagat durant tota la guerra a diversos indrets. No es presentà en 1937 quan es va mobilitzar la seva quinta, però s'allistà com a voluntari en la Legió Estrangera, d'on va desertar. En acabar el conflicte bèl·lic, el 26 de maig de 1939 es lliurà a les autoritats franquistes a la Caserna del Duque de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser empresonat preventivament entre el 26 de maig de 1939 i el 10 d'octubre de 1942 a la Presó de Ranilla de Sevilla. Jutjat en consell de guerra, el 3 d'agost de 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal pel delicte d'«auxili a la rebel·lió militar». Segons la família va ser enviat a fer el servei militar on va morir de manera sospitosa. Oficialment, Antonio Flor Núñez va morir el 22 de setembre de 1944 al seu domicili d'El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) de tuberculosi pulmonar i va ser enterrat en aquesta població.

Salomé Moltó Moltó

- Salomé Moltó Moltó: El 26 d'abril de 1943 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) la historiadora, escriptora, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Salomé Moltó Moltó. Filla d'una família humil, després de fer estudis en un col·legi de monges, del qual té un mal record, treballà en un forn, en empreses tèxtils i en una oficina, compaginant aquestes feines amb els estudis de comerç. Cap el 1962 emigrà a París (França), on es diplomà en francès per «L'Alliance Française». Retornà a la Península en 1967 i treballà com a professora i traductora. D'antuvi interessada pel comunisme, acabà decantant-se per l'anarquisme i en 1977 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1979 lluità per la reunificació confederal i acabà afiliant-se a la CNT escindida d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). No conforme amb l'orientació del sector escindit l'abandonà i passà a militar, amb son company Conrado Lizcano Montealegre, en la CNT d'Alcoi i d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1984 i 1985 es dedicà a la investigació de les col·lectivitats alcoianes durant la Revolució espanyola. Fou una de les fundadores de l'Ateneu d'Alacant, però l'abandona en no compartir la seva línia. En 1991 s'integrà, com a encarregada de Premsa, en el Comitè Regional de Llevant de la CNT. A partir de 1995, entre Alacant i Alcoi i unida a l'anarcosindicalista Floreal Rodríguez de la Paz, entrà a formar part de la Fundació Anselmo Lorenzo d'Alacant, en els grups «Dones 8 de Març» i «Mujeres Libres» i en la Societat Naturista Vegetariana d'Alcoi. Ha participat en diverses iniciatives activistes, com ara l'aixecament del monòlit al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), l'acampada de Finestrat (Marina Baixa, País Valencià), etc. Entre 1987 i 2003 fou col·laboradora habitual de Cenit. El 30 de juliol de 1995 va ser una conferència a Alacant i el maig de 1996 altra a Lorca (Múrcia, Espanya). És membre de la direcció i redacció de la revista anarquista Siembra i ha estat redactora de la revista Ateneo de Alcoy. Ha estudiat sociologia i a ocupat diversos càrrecs orgànics en la CNT, com ara la secretaria de la Federació Local en 1999. A més a més de les citades, trobem col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, Adelfa, Albor, Canfali, Ciudad de Alcoy, CNT, Evocación, Ideas-Orto, La Oveja Negra, Pluma y Tintero, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Tira de Papel, La Voz Libre del Carrión, Yunque Libertario, etc. És autora dels llibres d'història Una nueva economia. Socialización y colectivizaciones alcoyanas (1936-1939) (1986), Retazos históricos de la posguerra (1939-1953) (2011) i Alcoi (1936-1953). Socialización, colectivización y represión (2015). També conrea la poesia i la narrativa –Cosas que quiero decir (2018)–, i és membre honorífica de l'Associació Llatinoamericana de Poetes i Artistes (ASOLAPO). Actualment viu a Alcoi amb son company Floreal Rodríguez de la Paz.

***

Patrick Herman

- Patrick Herman: El 26 d'abril de 1948 neix a Versalles (Illa de França, França) el pagès, periodista i militant ecologista, llibertari i sindicalista Patrick Jean-Jacques Herman. Sos pares, mestres, es deien Claude Paul Herman i Simonne Marcelle Pougin. Abandonà la feina de professor de lletres i en 1973 s'instal·là a Algues (Nant, Roergue, Occitània), on va exercir diverses professions (obrer temporer, llenyataire, etc.). Posteriorment, en terrenys erms, començà a conrear productes biològics. En aquesta època entrà a formar part del sindicat agrícola Confederació Pagesa (CP). En 1990 s'adonà que un dels seus veïns es dedicava a reembalar amiant i, en estret contacte amb el toxicòleg Henri Pézerat, estudià la perillositat d'aquesta activitat, organitzant en 1993 un col·loqui internacional a Millau (Roergue, Occitània) sobre el tema. En 1994 creà amb Henri Pézerat a São Paulo (São Paulo, Brasil) la xarxa internacional «Ban Asbestos» (Prohibir l'Amiant), l'objectiu de la qual és aconseguir la prohibició mundial de la producció i ús de l'amiant. Quan en 2009 Pézerat va morir, sa companya, Annie Thébaud-Mony, creà l'associació «Henri Pézerat», que té com a finalitat mantenir una xarxa d'intercanvi d'experiències i d'ajuda a les lluites socials relacionades amb la salut de les persones en relació amb el treball i el medi ambient, i en la qual ell s'integrà. Arran de l'estudi de la catàstrofe ecològica que es donà en una petita planta de fabricació de productes químics a Seveso (Llombardia, Itàlia) el 10 de juliol de 1976, esdevingué periodista especialitzat en les lluites ecologistes i mediambientals (riscos industrials, malalties, dret laboral, capitalisme agrari, agricultura intensiva, mecanització, medi ambient, transgènics, contaminació, etc.), publicant els seus articles en diferents diaris, especialment en Le Monde Diplomatique i CQFD. En 2002 participà activament en les lluites del Collectif de Défense des Travailleurs Saisonniers (CODETRAS, Col·lectiu de Defensa dels Treballadors Temporers) a les Boques del Roine per a obtenir el permís de residència. En 2003 va publicar amb José Bové el llibre Número d'écrou 20671 U. Letres au détenu Joseph Bové i en 2008 Les nouveaux esclaves du capitalisme. Agriculture intensive et régression sociale: l'enquête, on denuncià l'explotació i el racisme que pateixen els obreres agrícoles a França, Andalusia i Marroc. En 2012 va escriure les notes per a les fotografies distòpiques d'Alexa Brunet per a Nouvelles du Gazhistan i en 2015 per al llibre fotogràfic Dystopia. També va col·laborà en diversos programes de «Radio Libertaire» i participà en les trobades «Reclusiennes» a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Nicole Michèle Seurat, de qui enviudà. Patrick Herman va morir d'una greu anèmia descoberta tardanament el 31 de març de 2020 a l'Hospital de Millau (Roergue, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Sauveur-du-Larzac (Nant, Roergue, Occitània), on ja reposava sa companya.

***

Enrique Gaviño Mosteiro

- Enrique Gaviño Mosteiro: El 26 d'abril de 1970 neix a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Gaviño Mosteiro, conegut com Kike. Era fill de Rafael Gaviño i Raimunda Mosteiro. Quant tenia 17 anys s'afilià a la Federació Local de Puerto Real de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1990, en un Ple Regional celebrat a Còrdova (Andalusia, Espanya), va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, càrrec que ocupà fins l'octubre de 1991. Fou un apassionat del teatre. Molt malat d'asma, Enrique Gaviño Mosteiro va morir el 27 de març de 1992 al seu domicili de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Enrique Gaviño Mosteiro (1971-1992)

Defuncions

Ilio Baroni

- Ilio Baroni: El 26 d'abril de 1945 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Havia nascut el 25 de maig de 1902 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Lodovico Baroni i Francesca Ferri. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

***

Philip Josephs (Katoomba, 1942)

- Philip Josephs: El 26 d'abril de 1946 mor a Katoomba (City of Blue Mountains, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el destacat propagandista anarquista i antimilitarista Philip Josephs. Havia nascut el 25 de novembre de 1876 a Liepāja (Liepajskaya, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia). Fill d'una família jueva, sembla que abandonà Letònia a causa dels pogroms engegats pel règim tsarista durant la dècada dels noranta. Instal·lat a Glasgow (Escòcia), exercí la seva professió de sastre i es va radicalitzar a partir del seu contacte amb els cercles treballadors jueus de la ciutat. El 27 de novembre de 1897 es casà a la sinagoga de Glasgow amb Sophia Hillman, amb qui tingué quatre filles en aquesta ciutat abans d'emigrar en 1903 a Wellington (Colònia de Nova Zelanda, Imperi Britànic; actualment Nova Zelanda). El 7 de març de 1904 arribà a Wellington a bord del Prinz Regent-Luitpold. En 1905 participà en manifestacions en suport de la Revolució russa d'aquell any i en 1906 s'afilià al New Zealand Socialist Party (NZSP, Partit Socialista de Nova Zelanda), on creà i coordinà seminaris sobre economia, alhora que parlava sobre anarquisme en les seves conferències dominicals. Va prendre la paraula en els actes del Primer de Maig a Wellington. A més de col·laborar en els periòdics The Commonweal i Maoriland Worker, es dedicà a distribuir literatura radical i premsa anarquista (Freedom, Mother Earth, etc.) i mantingué un estret contacte amb Emma Goldman. La seva sastreria va ser un gran centre de distribució a gran escala de literatura anarquista a Austràlia, gràcies a la creació de centres de distribució (Auckland, Canterbury i Otago), a més del Regne Unit i dels Estats Units. Sense militar, va fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova Zelanda, creat en 1908 a Wellington, facilitant reunions de propaganda. En 1909 participà activament en la campanya contra la «Llei de Defensa», intent de Nova Zelanda de reorganitzar les seves forces de defensa segons les pautes marcades per la Conferència Imperial Naval i Militar celebrada entre juliol i agost d'aquell any a Londres, la qual obligava al registre i a la formació militar dels homes entre els 14 i els 30 anys. En 1912 ajudà a la reactivació de la Anti-Militarist League (AML, Lliga Antimilitarista) de Wellington, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 de juliol de 1913 es fundà, a la seva sastreria-llibreria, al primer pis del número 4 de Willis Street, en una reunió a la qual assistiren unes 25 persones, el «Freedom Group» (FG), primer col·lectiu netament anarquista de Nova Zelanda, però només va durar un any. Durant la Gran Vaga d'octubre de 1913, participà activament en els enfrontaments contra la policia i contra la milícia a cavall (Cossacks). Durant la Gran Guerra, sembla que la seva sastreria va ser la seu clandestina dels IWW de Wellington. En aquesta època era subscriptor de Direct Action. El 8 d'octubre de 1915 la policia assaltà el seu domicili del suburbi de Khandallah de Wellington i també la seva sastreria, al número 95 del carrer Cuba del centre de la ciutat. En aquests escorcolls, la policia trobà periòdics anarquistes en diferents llengües i materials diversos dels wobblies (publicacions, segells, comptabilitat, documents, etc.). Detingut, va ser posat en llibertat aquell mateix dia. Durant la Gran Guerra, ben igual que altres anarquistes, la seva correspondència va ser violada i censurada. Fugint de la repressió, en 1919 abandonà Wellington i s'establí al municipi rural illenc de Bunnythorpe (Manawatu-Wanganui, Illa del Nord, Nova Zelanda). Segons algunes fonts, arran de la Revolució de 1917 marxà cap a Rússia, retornant en 1920 a Nova Zelanda. En 1921 es nacionalitzà neozelandès i aquest mateix any marxà amb sa família cap a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on continuà treballant de sastre. En 1922 participà en una campanya de socors de la fam russa. Philip Josephs va morir el 26 d'abril de 1946 a Katoomba (City of Blue Mountains, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2013 Jared Davidson publicà l'assaig Sewing Freedom. Philip Josephs, Transnationalism and Early New Zealand Anarchism.

Philip Josephs (1876-1946)

Piero Parisotto

- Piero Parisotto: El 26 d'abril de 1953 se suïcidà a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Havia nascut el 20 de setembre de 1925 a Savona (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament «Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim de Comandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

***

Nicasio Pajares

- Nicasio Pajares: El 26 d'abril de 1956 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Agapito Francisco Nicasio Pajares Ogeros –el segon llinatge citat sovint com Ojeros. Havia nascut el 15 de desembre –segons la partida de baptisme el 15 de desembre i segons alguns autors l'11 de desembre– de 1881 a A Trabanca de Arriba (Padrón, Padrón, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Celestino Pajares Miguens, alferes d'infanteria, i Esclavitud Ogeros Tarela. Va fer els primers estudis al seu poble natal i a l'escola pública municipal d'Antonio Trasmonte Velasco. En 1896, amb 14 anys, emigrà a Montevideo (Uruguai) cridat pel seu oncle Vicente Pajares Miguens, comandant en un destacament militar del país, però rebutjà la carrera militar i retornà un any després a la Península. En morir son pare, a resultes de les ferides d'un tret al cap durant la guerra de Filipines, i després d'estudiar comptabilitat i tenidoria de llibres en un col·legí de Madrid per a orfes de militars, emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a treballar als magatzems de teixits dels fills de Gumersindo Eiriz Solar, metge natural de Padrón. Poc després fundà a Buenos Aires –algunes fonts citen erròniament Rosario (Santa Fe, Argentina)–, amb José Carballas Rey, J. B. Fernández i José María López, el setmanari anarquista El Despertar Hispano. Publicación semanal de caràcter absolutamente independiente. Especialmente destinada a la defensa de la Colonia Española de la Argentina (1906-1907). A la capital argentina estudià literatura i entrà a formar part del moviment anarquista, col·laborant en la seva premsa. En aquesta època freqüentà la bohèmia, vivint com pogué, venent alcohol il·legal i beuratges miraculosos arreu del país, fent de pagès, etc., i aconseguint fama de faldiller. En 1906 viatjà a la Península per visitar sa família, però en desembarcar el 3 d'agost a Vigo (Pontevedra, Galícia), va ser detingut pels carrabiners per portar literatura anarquista, entre ella exemplars d'El Despertar Hispano, i per haver fet propaganda àcrata al vaixell, i reclòs durant tres setmanes a la Corunya (La Corunya, Galícia). Pocs mesos després, retornà a Buenos Aires, on es dedicà plenament a escriure en la premsa argentina (Fomento de la Instrucción Gallega, Fray Mocho) i arribà a ser redactor en cap de Mundo Argentino. En 1910 retornà a la Península, però en 1912 el tenim de bell nou a l'Argentina. En 1914 fou reporter de futbol de l'equip de Buenos Aires «River Plate», en el qual jugà de porter. En 1919 retornà definitivament a la Península i s'establí a Madrid, col·laborant en diferents publicacions (Alfar, La Esfera, España, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, etc.). El 2 de setembre de 1920 es casà amb María Escolano, amb qui tingué tres infants (María del Carmen, Juan Manuel i Melania; els dos últims morts durant la infància). Portà a terme una destacada obra literària com a novel·lista i dramaturg, caracteritzada pel seu humor satíric. La seva obra literària, crítica de la realitat social i política de l'Argentina i dels països sud-americans en general, ha estat titllada per alguns de racista, ja que no dissimulava el seu menyspreu per indígenes, mulats i italians. Posteriorment el seu pensament derivà al republicanisme esquerrà i milità en el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), de Félix Cordón Ordás i Marcelino Domingo Sanjuán, i durant els anys de la guerra civil s'afilià al Socors Roig Internacional (SRI). Cec i malalt, va caure gairebé en l'oblit, relegació que el salvà de la repressió franquista. Fou autor de Teatro de la emigración (Honrado comercio. El triunfador Castineiras) (1922 i 1925), El conquistador de los Trópicos (1924, 1929 i 2000), El pensador en la selva (La indiada, la negrada y la gringada de las repúblicas del Plata). Ideas, impertinencias, diatribas, extravagancias y fantasías del pensador celtíbero don Fernández Sinsegundo, fallecido en América (1926), Atorrántida. La vida en América. Novela romántica (1929), Don Quijote y Tío Sam. Novela pseudo-histórica y fantástica (1930) i Cómo pervirtieron a Palleiros (1931 i 2000, novel·la autobiogràfica). Nicasio Pajares va morir el 26 d'abril de 1956 a Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri de la Almudena d'aquesta ciutat. Sa filla donà documentació seva a la Fundació Pública Gallega Camilo José Cela.

Nicasio Pajares (1881-1956)

***

Tomás Castellote Benito

- Tomás Castellote Benito: El 26 d'abril de 1970 mor a París (França) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Havia nascut el 10 de maig de 1889 a Caudete (Albacete, Castella, Espanya). Era fill d'Ignacio Castellote Asensio, pellaire, i de Patricia Benito Albertos. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).

***

Necrològica d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Antoni Vidal Dalmau: El 26 d'abril de 1972 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Juli Pere Vidal Dalmau, conegut com Vidalet de la Fusta i Florehlio. Havia nascut el 12 de febrer –oficialment el 14 de febrer– de 1898 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Vidal Fàbregas, teixidor, i Maria Dalmau Batalla. Començà a militar en el moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector, aconseguí una remarcable cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sorgit, després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de les societats obreres de fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme, va ser empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a escriure a companys analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages, Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. Aquell mateix any fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat i en 1927 assistí com a delegat de Catalunya a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de la Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista de gener de 1933. Membre de la redacció de Solidaridad Obrera, hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio, síntesi del nom de sos dos fills. Duran la Revolució, participà en la col·lectivització de la indústria de la fusta i va ser nomenat president del Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer a Barcelona la conferència «Misión y responsabilidad de la militància confederal y anarquista». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i Vernet. Finalment va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs als camps algerians de Djelfa i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la construcció de la línia ferroviària transsahariana. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, milità en la Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT. Quan les lluites intestines entre les tendències «col·laboracionista» i «ortodoxa», en 1945, després de publicar un fullet (La emancipación de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va ser exclòs de la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb la seva línia «reformista», però acabà reintegrant-se en el sector «ortodox». En 1963 encara vivia a Alger, on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir amb secció pròpia («Al compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es retirà, amb sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras, on continuà col·laborant en Espoir i exercint de secretari de la Federació Local de la CNT. Antoni Vidal Dalmau va morir el 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània). Deixà textos i una novel·la inèdita i llegà tots els seus bens a la subscripció confederal «Pro Espanya Oprimida».

Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)

Necrològica de Ramon Oriol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Ramon Oriol: El 26 d'abril de 1984 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Oriol. Havia nascut el 27 d'abril de 1899 a Albatàrrec (Segrià, Catalunya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera des d'Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya), població on residia. El setembre de 1932 representà el Sindicat Únic d'Artesa de Lleida en el Ple de Camperols de la CNT. Entre 1936 i 1939 fou el secretari delegat de la Federació Regional de Camperols, Indústries Agropecuàries i Annexos de la CNT de Catalunya i participà activament en el procés de col·lectivitzacions. L'abril de 1936 presidí un míting a Alfés (Segrià, Catalunya) i entre 1936 i 1937 intervingué en diversos actes (Lleida, Balaguer, Tremp, Castelldans, La Granadella i Maials). També va fer de secretari a la «Casa CNT-FAI» a la Via Durruti de Barcelona (Catalunya). En 1937 col·laborà en Acracia i el gener d'aquell any fou delegat de Lleida al Ple Regional de Camperols de Catalunya celebrat a Barcelona. El setembre de 1937 va ser nomenat membre del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Roanne de la CNT, de la qual era secretari, i exercí sovint d'orador en mítings i conferències. En aquests anys col·laborà en Espoir. El seu testimoni va ser recollit per Frank Mintz en el llibre L'autogestion dans l'Espagne révolutionnaire (1976). Ramon Oriol va morir el 26 d'abril de 1984 a, sembla, Roanne (Forêz, Arpitània).

***

Horacio Martínez Prieto (Charenton, juny de 1980)

- Horacio Martínez Prieto: El 26 d'abril de 1985 mor a Créteil (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto, també conegut com Horacio Prieto, que signà freqüentment com Horacio M. Prieto i que va fer servir el pseudònim Karnuzsky. Havia nascut el 29 de desembre de 1902 al barri obrer d'Ollerías de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez Alcalde i de de la sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda de peix a la plaça del Mercat Antic. La família vivia al número 21 del carrer Ollerías. Als set anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola pública municipal d'Ollerías, s'hagué de batejar –amb el nom d'Horacio i no d'Acracio que era com li deia sa família– i sos pares, que vivien en unió lliure, s'hagueren de casar. Compaginà l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia 14 anys entrà a treballar d'aprenent en una impremta i després en un taller de rellotgeria i començà a lluitar en els moviments socials, essent testimoni de les vagues revolucionàries d'aquells anys i freqüentant la Casa del Poble de la ciutat. En 1919 patí la seva primera detenció per «possessió d'arma prohibida» i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista «Los Sin Patria», on també militava Elías García Segarra. El 14 de setembre de 1920 va ser detingut amb Elías García Segarra a Bilbao i patí el seu primer tancament, tres mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbao per «possessió d'armes» (una pistola «Star»). En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió administrativa i sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Biscaia a Sevilla (Andalusia, Espanya). Poc després el trobem a Madrid (Espanya), després d'haver-se fugat dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Madrid, Castella, Espanya) durant la «conducció ordinària»; però, després d'haver intentat sense èxit contactar amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a València (València, País Valencià) i a Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser detingut arran de la l'assassinat del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e Iradier. En aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez Fernández, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver i Ángel Pestaña Núñez, entre d'altres. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on s'oposà a les tesis insurreccionalistes de García Oliver i la idea de crear una aliança revolucionària contra la dictadura; no obstant això, el 6 de novembre de 1924 participà en l'intent d'aixecament de Bera (Navarra). Entre 1929 i 1930 va estar pres a la Península i retornà a França fins l'agost de 1931, que en retornà. En 1932, com a obrer de la construcció i «anarquista pur», s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es mostrà contrari a la pràctica insurreccionalista propiciada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel Partit Comunista Espanyol (PCE), un viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va publicar l'any següent el fullet crític Facetas de la URSS. Instrucció, justícia, higiene, prisiones (Impresiones de un anarquista que vivió un mes en Rusia), amb pròleg d'Isaac Puente. El setembre de 1932 va fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José Villaverde Velo) a la Corunya (la Corunya, Galícia) i el novembre a Gijón (Astúries, Espanya). En 1933 fundà i dirigí els quatre números del periòdic bilbaí La Voz Proletaria i l'abril de 1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana. En aquest 1934 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT i participà en la Revolució d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà contrari a l'aliança entre la CNT i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Entre 1935 i 1936, en substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del Comitè Nacional de la CNT. En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de 1936, que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i del qual va ser secretari, va ser atacat durament i presentà la dimissió, però tornà a la secretaria entre setembre i novembre de 1936. Passà vuit mesos empresonat a Bilbao per les seves responsabilitats en la revolució asturiana. Quan esclatà la guerra civil, representà la CNT (Sanitat) en el Comitè Provincial de Defensa de Biscaia i l'agost de 1936 redactà la Carta del combatiente, reglament militar dels milicians de la CNT del País Basc. Després marxà cap a Madrid per a fer-se càrrec de la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT. El 18 d'octubre de 1936, en una reunió amb Francisco Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la II República espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de Madrid davant l'avanç feixista, però, alhora, va pressionar Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé a fi i efecte que el moviment llibertari s'integrés en el Govern republicà. El 18 de novembre de 1936 abandonà la secretaria del Comitè Nacional de la CNT, segons uns, destituït en el Ple celebrat a València i, segons altres, per a evitar les seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir d'aquí fou polèmic abanderat de les posicions polítiques i revisionistes dins del moviment llibertari, entrevistant-se amb polítics (Francisco Largo Caballero i Manuel Azaña Díaz) i expressant les seves posicions en diverses reunions i plens confederals. El novembre de de 1936 representà el Comitè Peninsular de la FAI en l'assemblea de Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern republicà i en el Ple de Regionals de la CNT d'aquell mateix mes va ser titllat de «traïdor i liquidacionista», però a finals d'aquell mateix mes va ser nomenat director de Comerç Exterior del ministeri de Comerç presidit per Juan López Sánchez. El setembre de 1937 representà Catalunya en el Ple de Regionals, on amb David Antona Domínguez, Joan García Oliver i Carlos Zimmermann, redactà un dictamen «liquidacionista». Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 encapçalà la delegació confederal (David Antona Domínguez, Marià Rodríguez Vázquez, Helmut Rüdiger, Josep Xena Torrent, etc.) al Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París (França), on justificà el «governamentalisme» cenetista i on va ser nomenat secretari en substitució de Pierre Besnard. El 6 de gener de 1938, en nom del Comitè Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència «Problemas planteados en el Pleno Económico de la CNT». L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i Sanitat del Govern de la II República espanyola Segundo Blanco González. Encara que membre de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, l'abril de 1938 s'oposà a la creació del comitè executiu de Joan García Oliver –també s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del Partit Obrer del Treball (POT), encapçalat per García Oliver, tot argumentant «inoportunitat». El setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional de la CNT al Congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat per al Congrés de l'AIT. En aquell moment, donant per perduda la guerra, s'oposà a la resistència i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís en un partit polític, tesi que ja havia exposat en la revista Timón i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de Barcelona, alhora que reivindicava el politicisme i el reformisme. Presidí el Comitè d'Enllaç entre la CNT i la UGT, marcadament estalinista, i demanà engegar negociacions amb Francisco Franco. L'octubre de 1938 participà en el Ple de Regionals del MLE celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser l'òrgan polític del moviment i que la CNT s'havia de limitar a funcions econòmiques. El 7 de setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT a la reunió que se celebrà al domicili de Juan Negrín López amb totes les organitzacions polítiques i socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa mare i sa companya. S'establí a Meaux (Illa de França, França), on fou membre, sense exercir, del Consell General del MLE, creat a París aquell any. En 1945, després de la II Guerra Mundial, assistí al Congrés de París, participant en la ponència que estudià els anys bèl·lics. El maig de 1945 participà en les reunions del sector basc parisenc, que preparà la ruptura del Comitè Regional del Nord. L'estiu de 1945 formà part del Comitè Regional del Nord i va fer mítings (Tolosa, Tarba, Albi, etc.). Posteriorment entrà a formar part de la fracció «Pro Espanya» i mantingué tesis i activitats clarament col·laboracionistes. Entre setembre de 1945 i febrer de 1947 fou ministre d'Obres Públiques del Govern republicà de l'exili encapçalat per de José Giral Pereira. El gener de 1946 signà el document «Por la unidad del Movimiento Libertario en Francia». El 23 de gener de 1948 signà la proposta de creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no prosperà, i el març d'aquest mateix any també signà la carta «A todos los libertarios espanyoles. Dedicado especialmente a los presos», que també fou molt polèmica. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on defensà que el Comitè Nacional confederal havia de residir a França i va ser nomenat per a representar la Regional en el consell assessor polític de la fracció reformista. A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà la tàctica cincpuntista i abandonà les lluites orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la construcció i a tasques intel·lectuals teòriques tendents a la renovació de l'anarquisme i a l'escriptura, obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco. Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT, Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y personalidad de Galo Díez, Señoritos, Los utopistes, Los vaniloquios, etc.). Entre 1957 i 1972, any de la seva jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol. Durant els últims anys de sa vida gairebé no sortí de casa seva. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Boletín del Gobierno Republicano en Exilio, CNT, Cultura y Acción, España Libre, Exilio, Liberación, Península, Revolución Española, Solidaridad Obrera, Timón, La Voz Confederal, etc. És autor d'El movimiento libertario y sus necesidades urgentes (sd), Anarcosindicalismo. Cómo afianzaremos la revolución (1932), Facetas de la URSS (1933), Los problemes de la revolución española (1933), El anarquismo español en la lucha política (1946), Marxismo y socialismo libertario (1947), Anarquismo relativo. Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes (1948), Posibilismo libertario (1966), etc. Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril de 1985 a l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Illa de França, França) d'un pneumotòrax espontani i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Valenton (Illa de França, França). En 1969 son fill César Martínez Lorenzo publicà el llibre Les Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa el politicisme confederal de son pare, i que va ser ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne. Pouvoir et révolution sociale; també son fill publicà la biografia Horacio Prieto. Mon père (2012).

Horacio Martínez Prieto (1902-1985)

***

Ramón Radigales Marsol

- Ramón Radigales Marsol: El 26 d'abril de 1990 mor a Sent Sever (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Havia nascut el 5 de setembre de 1910 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa nombrosa, sos pares es deien José Radigales i Vicenta Marsol. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a l'Hospital de Sent Sever (Aquitània, Occitània). Son germà José Radigales Marsol i sa germana Nieves Ragigales Marsol també van ser militants anarcosindicalistes.