|
---
Anarcoefemèrides del 26 de maig Esdeveniments
Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'Eugène Appert - Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges –11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi– al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa. ***
Capçalera
de Le Quotidien
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt Le Quotidien: El 26 de maig de 1901 surt a Lió (Arpitània) el primer número del diari llibertari Le Quotidien. Organe de revendication ouvrière, editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot i hi van col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure, Guerdat, Hubert Lagardelle, Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco, entre d'altres. En sortiren 294 números, l'últim el 15 de març de 1902. ***
Convocatòria
del míting publicada en el periòdic
marsellès Monde
Nouveau de maig-juny de 1946 - Míting
d'afirmació
llibertària: El 26 de maig de 1946 se celebra
al Cinema Palace Saint-Lazare de
Marsella (Provença, Occitània) un gran
míting d'afirmació llibertària. Van
ser
oradors Jean-René de Saulière (André
Arru), en representació de la
Federació Local de Marsella del Moviment Llibertari de la
Regió Sud, i Paul
Lapeyre, del Centre Nacional del Moviment Llibertari. ***
La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta) - París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França) és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els «extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants. ***
Cartell de l'acte - Debat sobre
municipalisme: El 26 de maig de 2012 se celebra a l'Espai Marfà del Centre
Cívic Santa Eugènia de Girona (Gironès, Catalunya) el «Debat sobre municipalisme»
dins del marc de les XIII Jornades Culturals Llibertàries, organitzades per la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Olot (Garrotxa, Catalunya). Els
ponents van ser Manel Aisa Pàmpols, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), i
Jordi Navarro Morera, de la Candidatura d'Unitat Popular (CUB).
Naixements
Felice Vezzani - Felice Vezzani:
El
26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya,
Itàlia) el pintor,
decorador i propagandista anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut
sota
diversos
pseudònims (V.
Enizza, Lux, Felix).
Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet
s'adherí
al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V.
Enizza,
col·laborà en la revista satírica Bononia
Rider,
fundada a Bolonya per un grup d'estudiants
socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va
ser nomenat
secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència
dels Obrers Forners i
vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels
animadors
socialistes més importants de la regió. Fou un
dels organitzadors de la
manifestació del Primer de Maig de 1891, època en
la qual s'acostà a les idees
anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés
del Partito dei
Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat
a
Gènova, en el qual participà i on els anarquistes
van ser atacats pels seus
companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment
llibertari. Decidí
emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals
d'aquell any fundà el
setmanari anarquista humorístic L'Asino
Umano, que publicà a
São Paulo 28 números fins al 25 de
març de l'any
següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes
satírics. El 15 d'abril de
1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants
anarquistes i
socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos,
Arturo Campagnoli,
Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi,
Giuseppe
Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió
preparatòria del Primer de Maig al
Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser
empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro.
Un cop alliberat,
començà a col·laborar en L'Avvenire
(1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto
Donati i Lodovico
Tavani, entre d'altres. En aquesta època també
col·laborà en el periòdic Lo Schiavo
Bianco.
El març de 1895 va
ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del
novembre de
1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,
òrgan d'expressió dels anarquistes italians que
publicà 250 números entre el 10
de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També
col·laborà en el bimensual
romà Il
Pensiero Moderno. El
març de
1897 retornà a Itàlia i
començà a col·laborar en el
periòdic d'Ancona L'Agitazione
(1897-1898) i en el seu
suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el
número únic del
periòdic Il
Domocilio Coatto,
publicat a Forli, on denuncià la Llei
d'assignació de residència. El març de
1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom
del Cercle d'Estudis
Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que
sortí publicat com a
suplement del periòdic L'Agitazione.
Després
dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat
a dos anys, 10
mesos i cinc dies de presó per
«incitació a la desobediència i a l'odi
de
classes mitjançant la premsa» i fugí
clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà
en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore,
publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
per Giuseppe Ciancabilla, Domenico
Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb
els redactors, cessà
de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899
marxà a París (França) on el
contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de
1900 i trobà
nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione
i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto
Cantoni, Pio
Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.).
Aquest
mateix 1899, sota el pseudònim de Felix,
les edicions de Les
Temps Nouveaux li
van publicar el fullet Alle
madri
d'Italia. Des de la capital
francesa, sovint sota el pseudònim Felix,
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes italians, com ara L'Avennire
Sociale (signant Dalla Francia),
L'Agitazione,
Combattiamo,
Pro Justicia,
etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de
Suport als
Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i
altres. Fou
un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva
fundació el juliol
de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il
Risveglio.
Distribuí a França nombroses publicacions
italianes,
com l'abans citada, L'Avvenire
de
Buenos Aires i La
Questione Sociale
de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a
París, va
ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa
arran de la
intervenció de diverses personalitats polítiques
franceses, especialment de Jean
Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el
número únic de Pro
Calcagno e contro il
domicilio coatto,
publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia
de Nàpols. En aquesta època esdevingué
un dels principals
animadors de l'anarquisme italià a París, acostat
al grup editor de Les
Temps Nouveaux –a
instància seva
aquesta publicació tirà milers de targetes
postals amb el retrat de Gaetano
Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I
d'Itàlia– i
establint estrets
contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a
Londres. Després col·laborà, amb
Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare
Cipriani, en l'únic número de Verso
l'Emancipazione, publicat l'1 de
maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913
participà en la campanya organitzada pel Comitè
de Defensa Social (CDS) a favor
de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic
número de Liberiamo
Masetti, publicat en novembre
d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran
Guerra, marxà a Londres, però
l'abril de 1916 retornà a París, on
continuà amb els seus contactes amb Luigi
Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova
sota el pseudònim Lux.
L'agost de 1917, després de la mort
de sa companya, tornà a Itàlia, però
en 1922 retornà definitivament a París,
reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i
col·laborant en
diferents publicacions anarquistes, com ara Fede
(Roma), L'Agitazione
a favore di Castagna
e Bonomini (París, 15
de desembre de 1924), Il
Monito (París), Germinal
(Chicago), L'Adunata
dei Refrattari
(Nova York), Il
Risveglio (París), Fede
(París), Vogliamo
(Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic
Internacional de Marsella li estrenà l'obra
dramàtica Demenza
giustiziera. L'octubre de 1927
cofundà, amb Luigi Fabbri,
Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana,
publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18
d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela
Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de
febrer de 1930 al seu
domicili del carrer dels Cloys de París (França).
Pòstumament, en 1932, el
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques de París li publicà el
fullet Fascismo.
Bozzetto sociale in due atti.
Com
a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes
(Virgilia D'Andrea,
Giuseppe Ciancabilla, etc.). ***
Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906) - Paul Reclus: El 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig– de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul André Reclus, també anomenat Georges Guyou. Fill d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de Marthe Élisabeth Noëmi Reclus, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» llibertària dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.). ***
Francis
Vielé-Griffin
- Francis
Vielé-Griffin: El 26
de maig de 1864 neix a Norfolk (Virgínia, EUA)
el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis
Viélé, més conegut com Francis
Vielé-Griffin. Son pare,
descendent d'una família
protestant de Lió (Arpitània) que
emigrà als Estats Units durant el segle XVII,
fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus
Viele i sa mare es
deia Térèsa Sands, que descendia d'una
família catòlica escocesa que fugí de
les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se
separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a
París (França) –un germà
seu restà als EUA i esdevingué
novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa
i altra suïssa, aprengué el francès i
estudià al catòlic Col·legi Stanislas
i
més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i
tingué quatre filles. En aquesta
època, amb son amic Henri de Régnier, que havia
conegut al Col·legi Stanislas,
fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la
natura i
la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre,
França) –durant els anys de la
Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a
prop d'Amboise
(Centre, França)– i posteriorment al Perigord
(Aquitània, Occitània). En
aquests anys viatjà per Europa (Itàlia,
Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un
dels teòrics del «vers lliure», del qual
fou un fervent practicant. Mantingué
una amistat íntima, gairebé filial, amb
Stéphane Mallarmé. Es relacionà
força
amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel,
Paul Valery i Paul
Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile
Verhaeren i del pintor Théo van
Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893
codirigí amb Paul Adam i
Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les
Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890
i 1907
col·laborà en la revista literària L'Ermitage,
on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade,
Alphonse
Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la
Revolució espanyola de 1936. Fou
un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé,
institució que presidí, i entre el 5
de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de
l'Académie Royale
de Langue et de Littérature Françaises de
Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur
de la Legió d'Honor. Traduí
de l'anglès al francès diversos autors, com ara
Stephen Crane, Algernon Charles
Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions
(Antée, L'Écho
de Paris, Mercure de
France, La Nouvelle Revue
Française,
La Phalange, La
Proue, Revue de Paris,
Vers et Prose, etc.) i en
col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En
Dehors, La Revue Blanche,
La Société Nouvelle,
etc. És autor de
Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86)
(1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889)
(1889), Diptyque (1891), Les cygnes.
Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La
chevauchée d'Yeldis et autres poèmes
(1892), Pagai
(1894), Swanhilde. Poème
dramatique
(1890-1893) (1894), La
clarté de vie.
Chansons à l'ombre (1897), Phocas
le
jardinier (1898), La Partenza
(1899), La légende
ailée de Wieland le
forgeron (1900), Sainte-Agnes
(1900), L'amour sacré.
Poèmes (1903),
La lumière de Grèce
(1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine
(1922), La rose au flot. Légende
du Poitou
(1922), Le domaine royal. Discours lyriques
(1923), Choix de poèmes
(1923), Le livre des reines (1929)
i Souvenirs d'enfance et de
première jeunesse
(1939, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Marie Louise
Augustine Brocklé. Francis
Vielé-Griffin va morir el 12 de
novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat, amb sa mare,
el 21 de juny de 1938 al cementiri parisenc de Père
Lachaise. Sempre
conservà la nacionalitat nord-americana. Francis Vielé-Griffin (1864-1937) ***
Notícia
de la detenció de François Le Minez publicada en
el diari de Saintes L'Indépendant
de la Charete-Inférieure del 24 de gener de 1905 - François Le Minez: El 26 de maig de 1866 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) l'anarquista François Marie Le Minez, també conegut com François Leminez. Sos pares es deien Jean Marie Le Minez, jornaler al port i analfabet, i Françoise Ravaloc. Es guanyava la vida treballant de mariner a la marina comercial. L'1 de maig de 1892 va ser detingut a Brest, juntament amb el fuster Claude Barré i el boter Alexis Le Moigne, per haver aferrat als murs de la ciutat el manifest «Le Père Peinard»; processats, aquest cas finalment va ser sobresegut. En aquesta època treballava d'obrer al taller de construccions de ferro i vivia al número 49 del carrer Sébastopol de Lambézellec. El 19 d'octubre de 1893 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per haver cridat «Visca l'anarquia! Fora França! Visca Alemanya!»; dies després va ser posat en llibertat provisional i unes dies més tard abandonà la ciutat amb Augustin Marcellin cap a Marsella (Provença, Occitània) amb la intenció d'arribar a Brest. Després d'una detenció a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània), el març de 1894, segons informes policíacs, abandonà Brest amb destinació desconeguda. Segons els registres d'investigació de la gendarmeria, el maig de 1899 es trobava al departament del Gard, després d'haver treballat, sembla, al port de La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època es dedicava a recórrer Llenguadoc venen reculls de cançons anarquistes. Detingut a la zona de Someire (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i partí cap a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El gener de 1905 va ser detingut per la guàrdia rural, juntament amb Joseph Harivin, a Tesson (Poitou-Charentes, França), per «mendicitat i vagabunderia, amb amenaces» i traslladats a Saintes (Poitou-Charentes, França), on restaren empresonats. El 12 de maig de 1905 va ser jutjat en consell de guerra per «insubmissió» a Brest, però va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major, Hervé Marie Le Minez, també va ser un destacat anarquista de la zona de Brest. *** Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet - Auguste Linert: El 26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Eugène Auguste Linert. Sos pares es deien Michel Auguste Linert, venedor de llauneria, i Caroline Zoélie Berton. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada a Épernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta «espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Sa companya fou Ida Bonvalet. Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Noisy-le-Sec (Illa de França, França). ***
Autoretrat
de Chris Lebeau (ca. 1935-1940) - Chris Lebeau: El
26 de maig de 1878 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'artista,
professor d'art,
teòsof i anarquista Joris Johannes Christiaan Lebeau,
conegut com Chris Lebeau i que
solia signar CLB. Era el quart i
últim infant d'una
família treballadora empobrida. Sos pares es deien Jacques
Charles Lebeau,
socialista inclinat a l'alcohol que es va veure obligat per aquest
motiu a
canviar sovint de treball (maquinista, xofer, comerciant, etc.), i
Grietje
Scholte, costurera. En la joventut ajudà son pare a la venda
del periòdic
anarquista Recht voor Allen i
l'alcoholisme d'aquest li va fer que ell restés tota sa vida
abstinent,
vegetarià, no fumador i, fins i tot, sense veure ni
cafè ni te. De molt jove es
va veure atret pel dibuix i entre 1892 i 1895 va estudiar a l'escola
d'arts
aplicades Quellinus d'Amsterdam. Entre 1895 i 1899 continuà
la seva formació a
l'Escola Estatal d'Arts Aplicades d'Amsterdam. El 7 de maig de 1902 es
casà amb
Anna Maria Leverington, amb qui va tenir una filla. Entre 1904 i 1914
va
ensenyar a l'Escola d'Arts Aplicades d'Haarlem (Holanda Septentrional,
Holanda),
on va ser professor de Johan Briedé, que
esdevingué un dissenyador gràfic molt
influent. També va fer cursos de dibuix a l'Escola Vahana de
la Societat
Teosòfica (Karel de Bazel, Mathieu Lauweriks, etc.), que li
van influir força,
tant en el camp espiritual com artístic. Considerat com un
dels artistes més
representatius de l'Art Decó i del modernisme
holandès, desenvolupà el seu art
en totes les disciplines (dibuix, pintura, disseny, bàtik,
ceràmica, mural, gravat,
litografia, il·lustració, decoració,
escenaris teatrals, arts menors, etc.). En
1904 fou un dels fundadors de la Nederlandsche Vereeniging voor
Ambachts- en
Nijverheidskunst (VANK, Associació Holandesa per a
l'Artesania i l'Art
Industrial), que reivindicava l'artesania contra la
producció mecànica
capitalista, seguint l'exemple de Walter Crane i William Morris. En
1908 va
treballar un temps a Anvers (Flandes) i en 1914 passà sis
mesos per les Índies
Orientals Neerlandeses (actualment Indonèsia) fent escenaris
i cartells per a
la companyia de teatre «Hagespelers» d'Eduard
Verkade. En tornar d'Àsia
s'establí a La Haia (Holanda Meridional, Països
Baixos), on va perdre molta
feina durant l'incendi del remolc on treballava. El 22 de juny de 1915
deixà sa
companya i s'emparellà amb Nella Augusta Heijting,
vídua d'Abraham van des
Vies, que tenia una filla i un fill. En 27 de febrer de 1919 es va
divorciar d'Anna
Maria Leverington. En 1922 es va presentar a les eleccions
parlamentàries
d'aquell any pel Kunstenaarspartij (KP, Partit dels Artistes), creat ad hoc per a defensar la visió
dels
artistes revolucionaris. En 1922, també, durant el
Congrés Sindical
Internacional de caire socialdemòcrata celebrat a Amsterdam,
dibuixà retrats
d'alguns participants (F. Adler, E. Fimmen, L. Jouhaux, K. Radek, P. J.
Troelstra, etc.). La unió lliure que mantenia amb Nella
Augusta Heijting acabà
el març de 1925. Entre 1926 i 1929 va romandre diverses
vegades a Bohèmia, on
elaborà vitralls. Entre 1926 i 1928 va fer murals a l'antiga
església catòlica
de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i en la
representació de la «Fe»
en aquesta església va incloure els anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i
Bartolemeo Vanzetti executats aleshores i els caps de Gandhi i de
Lenin. També
va treballà posteriorment a Bèlgica i a
França. El 7 de maig de 1932 s'uní amb
Maria Sofia Herman i el 12 de novembre de 1935 es casà amb
Ilse Ruth Voigt a
Londres (Anglaterra), matrimoni que es dissoldre el 14 de gener de
1937. Es
definia com a «anarcocomunista
religiós», però el seu
anarcocristianisme era
molt distint al d'altres llibertaris holandesos (Félix Ortt,
Lodewijk van
Mierop), basat en les filosofies orientals i en la teosofia i
manifestat més en
la seva manera de viure que en la militància. Per exemple,
es va negar a fabricar
botelles destinades a begudes alcohòliques o a dissenyar
segells postals que
representessin la reina. No obstant això,
col·laborà estretament amb l'anarcosindicalista
Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança
Sindicalista Holandesa) i
assistí a actes anarquistes i antimilitaristes;
també va fer dibuixos,
pancartes i cartells per a la revista De Wapens Neder,
de la Internationalen Anti-Militaristische Vereeniging (IAMV,
Associació
Internacional Antimilitarista), i per a les
publicacions anarquistes Bevrijding, Licht
en Waarheid, De
Maker, entre d'altres. A
més va dissenyar l'exlibris de Bart de
Ligt i va fer un retrat a Albert de Jong, almics seus i anarquistes
destacats.
En 1933, quan els nazis assumiren el poder del govern a Alemanya,
concertà un matrimoni de conveniència amb una
refugiada jueva alemanya. En aquesta
època tenia com a aprenent l'artista Sixta Lamchiena
Saltet-Heddema (Sixta Heddema).
Durant l'ocupació nazi,
amb Heddema, utilitzà els seus coneixements
artístics per a la falsificació a
gran escala de documents per a la Resistència. El 3 de
novembre de 1943 va ser
detingut, juntament amb sa companya i Heddema, sota
l'acusació d'haver ajudat
jueus holandesos. Ell assumí tota la responsabilitat i sa
companya va ser
posada en llibertat. Els nazis li donaven la llibertat si prometia no
participar en tasques il·legals i contra el règim
en el futur, però es va negar
a fer-ho. Després de passar pel camp de
concentració d'Herzogenbusch (Vught,
Brabant Septentrional, Països Baixos), on es va mantenir
vegetarià donant el
menjar als companys, el 24 de febrer de 1944, va ser traslladat el 25
de maig
d'aquell any al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya), on Chris
Lebeau va morir malalt de tifus i d'esgotament durant la nit de l'1 al
2
d'abril de 1945 –algunes fonts citen el 27 de març
i el 30 d'abril de
1945. Un cop lliure, Heddema
guardà l'obra de Lebeau a lloc segur i posteriorment la
llegà a la Fundació de
Belles Arts. El 9 de desembre de 1961 va ser enterrat al Camp de
l'Honor del
cementiri de Loenen (Gelderland, Països Baixos). La seva
col·lecció es troba
des dels anys setanta al Museu Drents d'Assen (Drenthe, Països
Baixos) i en
1987 es va fer una retrospectiva de la seva obra. El 18 de febrer de
1981 el
Memorial de Yad Vashem de Jerusalem (Palestina) el reconegué
com a «Justos
entre les Nacions» per ajudar els jueus víctimes
de la persecució. Entre el 12
de novembre de 2011 i el 29 de gener de 2012 es va fer al Museum Willem
van
Haren de Heerenveen (Frísia, Països Baixos)
l'exposició Chris Lebeau
(1878-1945). Kunstenaar en anarchist. Chris
Lebeau
(1878-1945) ***
Mariano Costa Iscar - Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano –també citat Manuel– Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «Juventud Ácrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios, Proa, La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell «Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus –de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral, Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit, Estudios, Ética, Helios, Humanidad, Iniciales, Nervio, Nosotros, Proa, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) i La enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina). ***
Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925) - Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» –dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias. ***
Auguste
Nouvellon al seu estudi fotogràfic - Auguste Nouvellon:
El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista
Auguste Nouvellon,
conegut com Pacemulo (Pacifista,
en esperanto). Era fill de Louis Auguste
Nouvellon, matalasser, i de Catherine Augustine Martin, jornalera. De
jove aprengué l'ofici
de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi
(«Tour de
France du Compagnonnage»), alhora que
començà a lluitar en el moviment
sindicalista. El 24 de febrer de 1913 es casà a
Choisy-le-Roi
(Illa de França, França) amb Louise Antoinette
Gouget.
Després marxà a la
Península i treballà com a fotògraf
ambulant a
Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys
posteriors residí
a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president
del grup anarcopacifista
«Athénée Science et Nature»
(Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava
militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto.
Mantingué
estreta relació amb el periòdic
anarcoindividualista L'Unique
(1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va
fer costat i difusió
del periòdic Contre-Courant
(1950-1968),
de Louis Louvet. Auguste
Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà
(Orà, Algèria) després de
patir una malaltia llampant. ***
Vincenzo Zanelli amb un exemplar de Sorgiamo - Vincenzo Zanelli: El 26 de maig de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes. ***
Eusebio Livorio Lombardía - Eusebio Livorio Lombardía: El 26 de maig de 1916 neix a Guareña (Badajoz, Extremadura, Espanya) el guerriller llibertari Eusebio Felipe Livorio Lombardía –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge Liborio–, conegut com Lavija. Sos pares es deien Emilio Livorio Casado, jornaler agrícola, i Petra Lombardía Charama. En 1939 formava part el grup guerriller encapçalat pel comunista Eurgenio Collado Rodríguez (Capitán Corruco), nascut al seu poble, i que actuava a l'àrea compresa entre Ciudad Real, Còrdova i Badajoz. Després de la mort, l'11 de maig de 1942, a la zona de Los Blázquez de Còrdova, d'Eugenio Collado i de cinc membres del grup, s'integrà en el grup guerriller de Francisco Corchado Silveira (Lazarete) que actuava entre Santa Eufemia (Còrdova) i el Valle de Alcudia (Ciudad Real), especialment a la Sierra Perdiguera. A començaments de 1945, quan el Partit Comunista d'Espanya (PCE) envià Ramón Guerreiro Gómez (Julio) a Madrid per organitzar la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre a Ciudad Real i aquest s'autoproclamà «Cap de l'Estat Major», tots els grups que actuaven al Valle de Alcudia, la majoria socialistes i anarquistes, rebutjaren l'hegemonia imposada pel PCE i decidiren en una reunió («Congrés d'Almadenejos») rebutjar la seva adhesió a la Unió Nacional (UN) de tendència comunista i es mostraren a favor d'afegir-se a l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). En aquesta mateixa reunió va ser destituït Ramón Guerreiro i fou nomenat responsable de l'Agrupació Guerrillera amb Norberto Castillejo Jiménez (Veneno). Els responsables de les divisions de la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre van ser, doncs: l'anarquista Eusebio Livorio Lombardia, de la 21 Divisió); el socialista José Caballero Domínguez (Yamba), de la 22 Divisió; i el comunista Vicente Rubio Babiano (Pedro el Cruel), de la 23 Divisió. Aquests grups controlaren el Valle de Alcudia i la zona sud d'Almadén (Ciudad Real), mentre que Ramón Guerreiro i el seu grup s'instal·laren a Puertollano i al nord d'Almadén. El 25 de juny de 1945 el seu grup realitzà la primera acció d'envergadura, un segrest, a la granja Coronado, a la zona d'Almodóvar del Campo (Ciudad Real), però empaitats hagueren d'alliberar el seu hostatge sense haver obtingut cap rescat. Després dels primers cops, realitzats sobretot per a avituallar-se a Solana del Pino, Brazatortas, Abenójar, etc., l'estiu de 1946 marxà a Madrid, amb Ramón Guerreiro, per entrevistar-se amb el responsable comunista Fermín i en tornar organitzaren un atac que es realitzà el 7 d'agost de 1946 a Acebuchal, a la zona de Brazatortas (Ciudad Real), i a Puertollano, on s'apoderaren de 250.000 pessetes de la sucursal del Banc Espanyol de Crèdit. El 24 de setembre el seu grup i el de Vicente Rubio atacaren, entre les estacions de Veredas i de Caracollera, el tren Madrid-Badajoz i s'apoderaren de 13 capses del furgó del correu que contenien la recaptació dels fons de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). Entre agost i setembre de 1946 la relacions entre els diversos grups guerrillers s'agriren i ell i diversos guerrillers anarquistes i socialistes abandonaren el maquis. Francisco Expósito Prieto (Gafas) el substituí en el càrrec de cap de la 21 Divisió. Instal·lat a Madrid, amb el també guerriller Fernando Maraña Falcón (Joven), entrà en contacte amb estraperlistes, dedicant-se a petits furts per sobreviure. El 5 de novembre de 1946 Eusebio Livorio Lombardía i Joven, fruit d'una delació, van ser interceptats pel Grup de Frau de la Guàrdia Civil en un dels seus amagatalls al carrer María Luisa del barri de Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) i fou ferit en el tiroteig; portat a la Casa dels Socors de Chamartín de la Rosa, fou assassinat en aplicació de la «Llei de fugues» –Joven, després d'abatre els números Luis Pérez Valares i Enrique Astudillo, aconseguí fugir, però finalment fou abatut per la policia en 1947. Sa companya fou la guerrillera Isabel Moreno García. ***
Ramon González Sanmartí - Ramon
González
Sanmartí: El 26 de
maig –algunes fonts citen erròniament el
25 de juny– de 1920 neix a
Granollers (Vallès Oriental, Catalunya)
l'anarcosindicalista, anarquista i
resistent antifranquista Ramon González Sanmartí
–el segon llinatge citat a
vegades erròniament com Sanmartín–,
també conegut com El
Nano de Granollers o Salvador
Soler Santamaría. Sos pares es deien
Jesús González, jornaler, i Maria
Sanmartí Ramon. En
1933, quan encara era un
aprenent, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys
treballà a la fàbrica
de teixits de cotó de Roca Umbert de Granollers. Durant els
fets revolucionaris
d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat uns mesos. Un cop lliure en
1935,
entrà a formar part del primer Comitè de
Granollers de les Joventuts
Llibertàries i el maig de 1936 representà la
comarcal del Vallès Oriental d'aquestes
en el Ple Regional de Badalona. Participà en els combats als
carrers en les
jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i va ser
nomenat membre
dels comitès locals de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
L'octubre de 1936 marxà al front
d'Aragó en la milícia de Ginés
Mayordomo que s'integrà en la «Columna Roja i
Negra», que després passaria a ser la 28
Divisió («Divisió Ascaso»).
Després de
la decisió del general Sebastián Pozas, comandant
de l'Exèrcit republicà de
l'Est, de llicenciar els combatents menors d'edat, retornà a
Granollers on
reprengué diverses tasques d'organització. Amb
l'enfonsament del front d'Aragó,
l'abril de 1938, amb altres companys de les Joventuts
Llibertàries, s'enquadrà
en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), aleshores dirigida per Ricard Sanz
García, en la qual va lluitar en diversos combats a les
comarques del Pallars
Jussà i la Noguera (Sant Corneli, Sant Romà
d'Abella, pantà de Camarasa, etc.).
Amb el triomf franquista, participà en l'operació
de la Retirada i el febrer de
1939 creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de
concentració
(Vernet, Agde, Barcarès, Argelers i Sant Cebrià).
Fugint dels camps s'allistà
en la Legió Estrangera, destinat al Marroc
emmalaltí i va ser llicenciat. De
bell nou a Europa, va ser detingut pels nazis a Tolosa de Llenguadoc
com a
excombatent i enviat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO)
alemany a
Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué fugir i
entrà a formar part de la
resistència, com a enllaç amb la CNT clandestina.
Després de l'Alliberament,
participà activament en la reorganització i en
l'estructura orgànica de l'FIJL.
Integrat en els grups de combat antifranquistes, realitzà
diverses incursions a
Catalunya amb els grups de Josep Lluís Facerías (Face)
–eren cunyats–,
de Celedonio García Casino (Celes)
i,
ocasionalment, de «Los Maños». El
31 de maig de 1947, amb Juan Cazorla Pedrero i Pere Adrover Font (El
Yayo),
expropiaren 18.000 pessetes de la fàbrica Roca Umbert on ell
havia treballat.
El 12 de juliol de 1947 intervingué amb altres companys en
l'execució del confident
de la policia franquista Eliseu Melis Díaz. L'estiu de 1947
s'integrà en el Moviment
Llibertari de Resistència (MLR). A començaments
de novembre de 1947 s'internà
clandestinament a l'Espanya franquista amb Josep Lluís
Facerías, Juan Cazorla
Pedrero (Tom Mix),
Francisco Ballester Orovigt,
Celedonio García Casino
i Domingo Ibars Juanias. A començaments de març
de 1948 creuà els Pirineus, amb
Juan Alcacer Albert, com a delegats de l'FIJL amb la finalitat de
presentar
informes a l'organització de l'exili. Ramon
González Sanmartí va morir d'un
tret al front el 13 de juny de 1948 en una emboscada als carrers
Tallers,
Valldonzella i plaça Bonsuccés de Barcelona
(Catalunya) perpetrada per la
policia quan participava en una incursió guerrillera; en
aquesta acció van
poder fugir Raúl Carballeira, Víctor
García i Juan Cazorla, encara que aquest
últim ferit de bala a l'intestí. Ramon González Sanmartí (1920-1948) ***
Bernard
Réglat - Bernard Réglat:
El
26 de maig de 1940 neix a Agen (Aquitània,
Occitània) l'educador, impressor i
editor anarquista Michel Marie Bernard Gilbert Reglat. Sos pares es
deien
François Marie Louis Jean Réglat, advocat, i
Marie Louise Paule Jacqueline de
Lataulade. Insubmís a la guerra d'Algèria, fins a
1963 milità en les Joventuts
Comunistes, especialment en la lluita anticolonial.
Començà els estudis de
medicina, però els hagué de deixar
perquè es va casar amb la infermera Francette
Albine Ruscassier, amb qui va tenir tres infants i de qui
acabà divorciant-se.
En aquesta època treballà de visitador
mèdic per un laboratori farmacèutic.
Posteriorment
es guanyà la vida com a educador de persones amb
discapacitat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). A partir dels «Fets de
Maig» de 1968, fou un dels
animadors dels Comitès de Desocupats/des,
esdevingué membre del Grup Llibertari
Autònom i un dels editors de Le
Contre Journal,
periòdic mural estampat en serigrafia que va treure a Tolosa
14 números entre
maig de 1970 i octubre de 1972. En aquesta època
mantingué extrets contacte amb
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i
el Front Unit Contra la
Repressió (FUCR). En 1972 fou un dels fundadors de
l'Associació per a l'Art i
l'Expressió Lliures (AAEL) i en 1973 de la
tipogràfica cooperativa «Imprimerie
34» (número 34 del carrer Blanchers), dues
associacions que s'implicaren en
nombroses lluites socials (antifranquisme, antifeixisme, antinuclear,
feminisme,
sense-sostre, romanís, contra la pena de mort, la
religió, les sectes, els
transgènics, etc.) a Tolosa. En aquests anys
publicà el setmanari Flashebdo
Toulouse. Entre 1973 i 1974
participà activament en la lluita antifranquista i va
imprimir nombrosos
fullets i llibres editats a Catalunya pel Movimiento Ibérico
de Liberación (MIL,
Moviment Ibèric d'Alliberament) i per les edicions
clandestines «Mayo 37». Com
a membre dels Grups d'Acció Revolucionària
Internacional (GARI), que
arreplegava grups anarquistes i autònoms per fer costat el
MIL, participà en
nombroses manifestacions encaminades a impedir l'execució
per part del règim
franquista de l'anarquista Salvador Puig Antich i per fer costat els
militants
dels GARI empresonats per l'Estat francès (Michel Camilleri,
Josep Maria Condon
Bofill, Floreal Cuadrado, Raymond Delgado, Mario Inés
Torres, Víctor Manrique,
Jean Michel Martínez, Roger Pierre i Jean-Marc Rouillan).
També fou el
principal animador, editor i impressor del periòdic
tolosà Basta, el gerent
del qual va ser Christian Martre, i que publicà a
partir de novembre de 1975, i fins 2015, 44 números i
diversos suplements. Les
seves activitats, algunes d'elles il·legals, acabaren moltes
vegades davant la
judicatura, sobretot jutjades pel Tribunal de Seguretat de l'Estat. La
«Imprimerie 34» va ser incendiada en tres ocasions
per membres de l'extrema
dreta i en una altra per un escamot sionista a resultes de la
publicació de
cartells en suport al poble palestí. Durant els anys
vuitanta la «Imprimerie
34» va ser també animada per diferents companys
(Françoise Bouyer, Michel
Chitti, Gérard Fabre, Marie Guilhem, Christian Martre,
Philippe Pley, Georges
Rivière, etc.). Entre 1990 i 1994, gràcies a unes
subvencions, aquesta impremta
tingué un centre de formació i un
periòdic social (Tremplin),
fet que va permetre que més de cent-cinquanta joves
s'iniciessin en tasques relatives al món de la premsa i de
la informació.
L'octubre de 2009, amb Raymond Delgado, publicà una carta
oberta on denunciava
les manipulacions i la tergiversació dels seus testimonis en
el documental Histoire secrète
d'Action Directe de Romain
Icard, difós per la cadena televisiva Canal +. Quan comptava
més de seixanta
anys, es matriculà en la Université du Mirail de
Tolosa, on el maig de 2008
presentà la seva tesi doctoral sobre ciències de
l'educació (Recherche
comparative sur les représentations sociales des
démocraties libérales à
travers l'éducation civique, juridique et sociale chez les
élèves de France,
d'Argentine, d'Uruguay et du Guatémala), per a la qual hagué de realitzat
nombrosos viatges. El seu
últim domicili fou a Tilh (Llenguadoc,
Occitània). Malalt de càncer durant molts
d'anys, Bernard Réglat va morir el 8 de setembre de 2010 a
l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat tres dies
després al
crematori de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). ***
Sandra
Cono - Sandra Cono: El
26 de maig de 1959 neix a San José (Santa Clara,
Califòrnia, EUA) la professora
de llengües anarquista Sandra Cono. Representant de la quarta
generació d'una
família d'anarquistes d'origen italià, sos pares
es diuen Angela i Joe Cono. Estudiant
de llengües estrangeres, visqué amb la
família de l'anarquista Pio Turroni en
un intercanvi cultural a Itàlia. Ja de professora,
intentà aplicar el seu
pensament llibertari a la seva manera d'ensenyar. També
destacà per les seves
traduccions de clàssics històrics i de tractats
tecnològics moderns. A
l'institut de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) feia
classes d'italià,
francès i alemany, i va rebre diferent guardons per les
seves tasques docents.
Es relacionà amb important militants anarquistes
italoamericans, com ara
Ernesto Bonomini, Candido (Dando Dandi),
Toni i Jenny Danni, Lena i Armando Delmoro, Menico i Aurora Sallitto,
Batista
Vercellino, etc. Després d'una llarga i penosa malaltia,
Sandra Cono va morir
el 14 de maig de 1995 a Monte Sereno (Santa Clara,
Califòrnia, EUA) i, segons
la seva voluntat, va ser incinerada sense funeral.
Defuncions
Foto
policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894) - Casimir Iwanowski:
El 26 de
maig de 1898 mor a París
(França) l'anarquista
Casimir Iwanowski –també citat
erròniament Ivanowski–,
conegut com Pierre Kasnin. Havia
nascut el 3 d'abril de 1837 a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França). Era fill del polonès Stanislas
Iwanowski,
professor de llengües al
Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne
Langlois. Fou alumne, fins a
1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París
(França) i
posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de
l'Escola Polonesa. El
18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de
França, França) amb la modista
Geneviève
Ginisty (Rose). En aquesta
època
treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel
de Vanves. En els anys vuitanta
milità en el moviment anarquista de París, on
vivia al número 16 del carreró Vandal
del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors
del grup anarquista
del XIV Districte de París, també conegut en 1891
per «La Revanche de Fourmies»,
que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del
carrer Gaité, i del qual
formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres.
També en
aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista
del XV Districte de
París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser
escorcollat arran del
robatori d'un dipòsit de dinamita a
Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18
de març de 1892, en un control
de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en
fuita». El 26 de desembre de
1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació
d'anarquistes. El 6 de
març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al
número 16 del carreró Vandal
de París, i va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla
de 20
anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals
de 1894 figurava en
un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents
fora de
França. En el registre de recapitulació
d'anarquistes del 31 de desembre de 1896
s'anotà que vivia al número 253 del carrer
Fourneaux de París. Al final de sa
vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del
carrer Castagnary del
XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de
maig de 1898 a
l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París
(França). ***
Albert Thierry - Albert Thierry: El
26 de maig de 1915 mor a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'escriptor,
professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie
Albert Louis
Thierry. Havia nascut el 25 d'agost de ***
Édouard Rothen - Édouard Rothen: El 26 de maig de 1937 mor a Marsella (Provença, Occitània) el propagandista anarcocomunista Édouard Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Havia nascut el 21 de juny de 1874 a Orbe (Vaud, Suïssa). Sos pares es deien Gottlieb Hotz i Susanne Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly, Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a «comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferències àcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Esther Diener, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière –setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant, Clarté, La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Sa companya fou Esther Diener. Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 al seu domicili del barri de Saint-Julien de Marsella (Provença, Occitània). Sébastien Faure –a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Jesse Brandani - Jesse Brandani: El
26
de maig
de 1938 mor a Vilafranca de Mar (Provença,
Occitània) l'anarquista Jesse
Brandani –també citat Iesse
Brandani. Havia nascut el 22 de febrer –el
certificat de defunció cita el 23 de febrer– de
1851 a Calcinaia
(Toscana, Itàlia).
Sos pares es deien Ernesto Brandani i Marianna Magnani –el
certificat de defunció cita Giuseppina Conti. Es
crià a Pontedera
(Toscana, Itàlia), on sa família es va traslladar
poc després del seu
naixement, i on son pare va instal·lar una
fàbrica de cintes. Quan tenia 15
anys va fugir de casa i son pare el va amenaçar amb
tancar-lo en un
correccional. Quan tenia 17 anys s'enrolà en les tropes
garibaldines.
Posteriorment va fer estudis a Florència (Toscana,
Itàlia) i es titulà com a
enginyer mecànic. Entre els anys setanta i vuitanta
desplegà una intensa
activitat «conspiradora» i de difusió
del pensament socialista i
internacionalista a la zona de Pisa (Toscana, Itàlia). A
finals de 1870 va ser
deportat un any a l'illa de Lipari. En 1891 es va casar –va
tenir nombrosos
infants– i son pare li obrí una fàbrica
de cintes a Empoli (Toscana, Itàlia) i
en 1873 una segona a Liorna (Toscana, Itàlia),
però ambdues van fer fallida. En
1874 va ser novament confinat, aquesta vegada dos anys a l'illa de
Lampedusa. A
principis de 1878, instal·lat de bell nou a Pontedera,
sempre dins del marc de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
decidí canviar d'estratègia
política i es dedicà a la distribució
pels cafès entre els desocupats pisans de
dos fullets manuscrits: La questione
sociale i L'organizzacione
socialista,
on intenta abordar noves qüestions teòriques per
intentar fugir de la via
conspiradora de la Federació Italiana de l'AIT, fomentant la
formació de
seccions autònomes de fraternitat i solidaritat i en
l'organització de l'AIT en
molts de grups, seccions i cercles, més en la
línia «evolucionista». Per la
difusió
d'aquests dos fullets, va ser denunciat, jutjat i condemnat a 14 mesos
de
presó; un cop acabada la condemna, va ser sotmès
a vigilància contínua i,
finalment, enviat al confinament. En 1883 va ser novament condemnat a
quatre
anys de confinament i a dos anys de vigilància especial. Un
cop lliure, en 1886
va ser repudiat per son pare. En 1888 publicà Discorso
apologetico diretto
alla pubblica opinione, dedicato alla Prefettura di Pisa. En 1888 va instal·lar una
petita
impremta a Pontedera sota el nom «Tipografia della
Zangara», on publicà alguns
números del periòdic satíric i
anticlerical La
Zangara, habitualment segrestat per les autoritats. En els
anys vuitanta
continuà catalogat com a «anarquista
perillós», però en aquesta
època començà a
allunyar-se de les idees llibertàries anteriors. En 1890
publicà el fullet Memoria al
ministro dell'Interno, on
declarava que ja no era un «perillós
subversiu». En aquells anys emigrà a
l'estranger, vivint com a un vagabund amb ardits i subterfugis (tocant
la
guitarra, fent d'humorista, etc.), sota el nom de Trovatore.
Entre 1890 i 1901 recorregué 140.000 quilòmetres
al
voltant dels cinc continents (Alemanya, Algèria, Argentina,
Austràlia, Còrsega,
Egipte, Espanya, EUA, França, Grècia,
Índia, Indoxina, Japó, Lapònia, Malta,
Marroc, Nova Zelanda, Palestina, Portugal, Regne Unit, Suïssa,
Tunísia, Xina, etc.).
Quan la sentència a la qual havia estat condemnat l'any 1890
va prescriure, en
1901 retornà a Itàlia, on va fer una gira de
conferències a diverses ciutats,
que li van portar a altres condemnes i expulsions, fins a l'estiu de
1903, quan
acabà instal·lant-se a França,
però passant els estius a les platges belgues (Knokke,
De Panne, etc.). Cap el 1901 publicà Le tour de
monde par le troubadour
Jesse Brandani. 1890-1900 140.000 kilomètres en dix ans.
En un informe del
prefecte de policia de Pisa de juliol de 1902 dirigit al Ministeri de
l'Interior informava que en els anys anteriors havia patit condemnes
per
diversos motius (robatori, extorsió, manifestacions
sedicioses, violacions a amonestacions
i a vigilàncies, ús d'armes prohibides,
difamació, etc.) i que estava sotmès a
vigilància especial. En 1906 publicà Relazione
di viaggio da Roma al Polo
Nord (1902-1903-1904-1905). Commedia umana Jesse Brandani i en 1907 Discorso fatto dal
globe-trotter ex garibaldino Iesse Brandani il 14 luglio 1907 nella
grande
corte del Palazzo degli Invalidi a Parigi per il centenario di Garibaldi.
En 1908 publicà En route corse New
York-Paris in automobile. Quan esclatà la
Gran Guerra es declarà intervencionista i, malgrat les
nombroses declaracions i
cartes al ministre de l'Interior on afirmava ser un súbdit
fidel dedicat a la
pàtria i a l'ordre nacional, les autoritats el continuaren
vigilant assíduament
fins a la resta de sa vida. En 1914 publicà Conferenza
popolare tenuta dal
signor Brandani Jesse (globe-trotter) nella sala dell'Unione Italiana a
Parigi
il 4 ottobre 1914. En 1915
intentà, sense èxit per mor de la seva salut,
allistar-se a l'exèrcit francès.
En 1917 va fer una breu estada a Itàlia, on, ja vidu, es
tornà a casar per
segona vegada. En 1918 el troben fent una gira de contacontes arreu e
França
amb cançons patriòtiques i de lloança
a la victòria aliada.
En 1929 va
ser esborrat del registre de subversius. Vidu de Conception
Chellé, es casà amb Françoise Regini.
Jesse
Brandani va morir el 26 de maig–algunes fonts citen
erròniament el 28
de maig–
de 1938 a l'Hospital de Vilafranca de Mar (Provença,
Occitània). Jesse
Brandani
(1851-1938) ***
Neus
Bouza Gil (?) - Neus Bouza Gil: El
26 de maig de 1939 és afusellada al Camp de la Bota de
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Neus Bouza Gil –en alguns registres
apareix erròniament
com Neus Correa Gil.
Havia nascut en
1916 a Barcelona (Catalunya) i vivia al Poblenou. Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936, abandonà la seva feina d'obrera
tèxtil
i s'integrà a les
Milícies Obreres de Rereguarda encarregant-se, sobretot, de
la
cuina i de la bugaderia
de l'antiga Escola Pràctica d'Artilleria establerta al
castell
de Les Quatre
Torres del Camp de la Bota. Després de la
desmobilització
de les dones de les
milícies durant la tardor de 1936, es va
reintegrà a la
fàbrica de lones del
carrer d'Alí Bei del barri del Poblenou de Barcelona on
treballava i el 10 d'octubre
d'aquell any s'afilià al Sindicat del Tèxtil de
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Després de l'ocupació de Barcelona
per les
tropes franquistes,
el 23 de febrer de 1939, a causa de la delació d'un
veí,
va ser detinguda per
un escamot falangista, lliurada el 8 de març a la policia i
tancada a la Presó
Model de Barcelona. Acusada d'haver participat en execucions de dretans
al Camp
de la Bota, fets que sempre negà, va ser jutjada per
procediment
sumaríssim el
26 d'abril de 1939 per un consell de guerra i condemnada a mort. Neus
Bouza Gil
va ser afusellada el 26 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou
de
Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Antoni Charles
Domènech, i enterrada al Fossar de la Pedrera de Barcelona.
El 9
de setembre de 2013, en un acte d'homenatge, la Sala d'Actes de la
Biblioteca
de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès,
Catalunya) va
ser batejada amb el seu nom. ***
Adrián
Troitiño Alcobre - Adrián
Troitiño:
El 26 de maig de 1941 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista i
anarcosindicalista Adrián Troitiño Alcobre,
conegut com El Abuelo. Havia nascut
el 3 de gener de
1869 a San Mamed de Moalde
(Silleda, Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Ignacio
Troitiño i Manuela
Alcobre. Quan tenia 11 anys fugí de la llar familiar i
emigrà com a polissó a
Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix 1880
començà a treballar de forner i
amb altres companys començà a participar en el
moviment sindical. L'1 de maig
de 1891 per la seva participació en els actes del Primer de
Maig va ser
condemnat, «per anarquista perillós», a
18 mesos de presó. En 1893 visqué a San
Martín (Buenos Aires, Argentina), on creà
diversos grups anarquistes, com «Los
Hijos del Mundo», i organitzà freqüents
«reunions de controvèrsia». L'11 de
novembre de 1894 intervingué en un míting
organitzat per la «Sociedad Cosmopolita
de Obreros Panaderos», de la qual ocupà
càrrecs de responsabilitat, celebrat al
club italià «Unione e Benevolenza» de
Buenos Aires, on també parlaren els
anarquistes José Bataglia i Miguel Ventura, i el socialista
Domingo Barbitta.
El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i Salvador Vidal,
fundà el Círculo
Internacional de Estudios Sociales (CIES) de Buenos Aires. L'1 de gener
de 1899
defensà les tesis anarquistes en un acte amb Pietro Gori i
Adrián Padroni. En
aquests anys mantingué una posició molt dura pel
que feia l'alcoholisme i
realitzà diverses conferències sobre els efectes
de l'alcohol en la classe
treballadora. Per la seva militància va ser expulsat de
l'Argentina i
s'instal·là a l'Uruguai. En 1900
impartí per diverses localitats la conferència
«Necesidad de un acuerdo universal de la clase
trabajadora». El juny de 1901
cofundà, en representació del obrers forners de
San Nicolás de los Arroyos
(Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia,
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Argentina (FOA). En 1902
participà en la creació de la
Societat de Resistència i Col·locació
d'Obres Forners de Montevideo, de la qual
va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan Calvo,
representà els
forners en el II Congrés de la FOA. Participà en
el míting del Primer de Maig
de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E. Martí, Torrens
Ros i Dante Garfagnini.
A començament del segle XX a més de les seves
activitats polítiques i
sindicals, col·laborà en la premsa. Director de
redacció del periòdic
anarquista quinzenal El Obrero, el
30
de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb Julio
Camba
Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau,
Benjamín García, Salvador Estrada,
Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan
Calvo, Antonio Navarro, etc.),
amb motiu de l'aplicació de la Llei de
Residència. Ambdós, i altres vuit
companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de Cadis
(Andalusia,
Espanya) a bord del vapor Reina Cristina;
les seves intencions eren restar a Cadis, on Troitiño era
molt bon amic de
Fermín Salvochea, però van ser enviats per les
autoritats espanyoles a
Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina
a
Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i
traslladats a
la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures,
ell va ser requerit pel
govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el
servei militar, però
aconseguí evitar la mili al·legant que patia una
hèrnia. El 20 de març de 1903
realitzà una conferència al Centre
«Germinal» de la Corunya sota el títol
«Consideraciones sobre la ley de residencia de
extranjeros». El juny de 1903
intervingué en un míting anticlerical a la
Corunya. Quan arribà a la Península
des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants,
dos dels quals van
morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg
moment –altres font
diuen que els infants van morir durant la travessia
transatlàntica de tornada.
Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on
continua les seves tasques
sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina,
on tenia prohibida l'entrada.
En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis
Diversos de Villa del
Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà
activament en la vaga
de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre
Internacional en protesta
per les matances d'obres a Rússia i on també
parlaren els anarquistes Grijalbo
i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal
Leoncio
Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905
encapçalà la vaga dels treballadors
portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina
de canillita (venedor ambulant de
diaris) i
fins al 1914 només venia els periòdics de
caràcter revolucionari. Fou el
creador del Sindicat de Canillitas,
que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de
Venedors de Diaris i Revistes
(SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el
sindicat arribà a
tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En
1934 la dictadura de
José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la
finalitat de desterrar-lo, però la
mobilització popular aconseguí la seva llibertat
i la dels seus companys. Entre
el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la
Conferència Llatinoamericana
del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre
de la junta directiva de
l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de
Resistència i de la «Casa del
Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola
participà activament
en el suport a la Revolució i en diversos actes
antifeixistes. Son fill Delio
Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre
que altre fill, Libert
Triotiño, administratiu en la «Casa
Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel
Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián
Troitiño, per influències del seu
fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va
declarar llibertari i
partidari de l'«acció directa»
anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de
maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a
Montevideo (Uruguai); va ser enterrat
dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat.
Una avinguda de la
ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a
més d'una estàtua al
barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en
memòria seva, no es
publiquen els diaris, fins i tot els digitals. Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941) ***
Urania
Mella Serrano (esquerra) amb María Gómez a la
presó de dones de Saturraran
- Urania Mella Serrano:
El
26 de
maig de 1945 mor a Lugo
(Lugo, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista María
Urania Mella Serrano. Havia nascut el 15 de novembre de
1899 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). Era filla del
periodista i teòric i
propagandista
anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano Rivera, filla del
notari
anarquista
Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família nombrosa
–tenia 12 germans–, va
ser educada en els valors progressistes i laics, adquirint una
formació exquisida,
que la portà a ser mestra de solfeig i de piano i a estudiar
a l'Escola d'Arts
i Oficis de Vigo. Ensenyà a llegir i a escriure a dones
analfabetes a la Casa
del Poble. Milità en els ateneus llibertaris i en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) gallecs. Presidí l'organització
femenina peninsular més important
d'aleshores, la Unió de Dones Antifeixistes de Vigo
(Pontevedra, Galícia),
secció peninsular de «Dones contra la Guerra i el
Feixisme», organització
creada per la Internacional Comunista arran del triomf del
nacionalsocialisme a
Alemanya. Estava casada amb Humberto Solleiro Rivera (O
Chapapote), el metge socialista i president de la Societat
Cultura i Deportiva del barri de Lavadores, i tingué quatre
infants (Humberto,
Raúl, Alícia i Concepción). Quan el
cop feixista, el de juliol de 1936 amb son
company defensà la barricada del Calvario de Vigo i quan
aquesta caigué la
parella fugí a Redondela (Pontevedra, Galícia),
però van ser detinguts. Son
company va ser jutjat en consell de guerra el 17 d'octubre de 1936,
condemnat a
mort i executat pels insurrectes. Ella va ser jutjada el mateix dia i
condemnada
a mort sota pretextos tan peregrins com que no estava batejava, que
havia
viscut en unió lliure i que una germana seva portava el nom
de Libertad. Segons
les autoritats franquistes era membre del Socors Roig Internacional
(SRI). La
pena va ser immediatament commutada per la de 30 anys de
reclusió que purgà a
les presons de Vigo i de Saturraran, a la badia d'Ondárroa
(Motrico, Guipúscoa,
País Basc). A Saturraran va fer una profunda amistat amb la
alcaldessa republicana
d'A Cañiza (Pontevedra, Galícia),
María Purificación Gómez
González, primera batllessa
de Galícia. Malalta, amb un tumor cerebral, en 1943 va ser
posada en llibertat
condicional. Tornà a Vigo, però davant l'ambient
hostil passà a viure amb son
fill Raúl a Lugo. Urania Mella Serrano va morir el 26 de
maig de 1945 a Lugo
(Lugo, Galícia) a conseqüència dels
maltractes patits durant els seus anys de
reclusió –segons el certificat mèdic
oficial d'un tumor cerebral. Des del 2008 un carrer de Vigo i un buc de
recollida d'hidrocarburs
del Servei de Salvament Marítim del Ministeri de Foment
porten el seu nom. Urania Mella Serrano (1899-1945) ***
Vincenzo
Chiossi - Vincenzo
Chiossi: El 26 de maig de 1950 mor a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Havia
nascut el 17
de maig de 1893 a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Olivo
Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de professió,
s'acostà al moviment anarquista
en la primera meitat de la dècada dels deu, juntament amb
son germà Umberto
Chiossi, que en 1908 esdevingué secretari de la Lliga de
Paletes de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Va ser acusat de
«pertorbació de serveis religiosos»,
però va ser absolt. Participà, en
representació del Grup Revolucionari de
Mòdena, en el Congrés Anarquista
d'Emília-Romanya, que se celebrà el 31 de
desembre de 1916 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), i en el curs del qual es
va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya
(UAER). Quan la Gran Guerra va
ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de sergent del 158
Regiment
d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar.
Després del
conflicte bèl·lic es mostrà
força actiu en la Federació Comunista Anarquista
(FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual fou membre
del seu
consell executiu. A començament de 1920 emprengué
una gira propagandística pel
Vèneto i el maig d'aquell any fou un dels organitzadors del
robatori de
metralladores efectuat pels anarquistes de Mòdena per a
defensar-se en les
manifestacions obreres després de la matança del
7 d'abril d'aquell any en
aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA i
de la
Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i
sis
mesos de presó. Un cop lliure després de complir
la pena, fou un més actius
reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió
Sindical Italiana (USI) de
Mòdena. Després de l'assassinat del
polític socialista Giacomo Matteotti en
1924, promogué el maig d'aquell any la
constitució d'un Grup Juvenil Anarquista
al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà
17 companys. Entre el 28 i el
29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el
Congrés de l'USI
clandestí de Gènova (Ligúria,
Itàlia), on es va proposar la reorganització del
moviment sindicalista d'orientació
revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va
ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser
reduïts a
dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en
diferents ocasions tornar a casa,
amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva
esposa i sa
mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa
força rara, fins i
tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan
pogué retornar a
Mòdena, restà contínuament vigilat,
però no desenvolupà cap activitat
política.
En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i
expressà lliurement les seves idees
llibertàries, afavorint la presa de consciència
antifeixista en alguns joves
obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del
Sindicat de Paletes
de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo
ja que encara
militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme
Vincenzo
s'encarregà de la reorganització del sector
sindical en el Comitè «Itàlia
Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost
també per Carlo
Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio
Ferrari,
Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi,
Ennio
Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana
col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb
exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945
participà, en
representació del corrent anarcosindicalista, en les
reunions clandestines que
crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària.
Després de l'Alliberament,
amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Mòdena,
que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del
Treball. Mesos després
esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i
s'acostà al Partit
Socialista Italià (PSI). ***
Adelino
Paini - Adelino Paini: El
26 de maig de 1950 mor a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) el sabater anarquista,
sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota
diversos
pseudònims, com ara Dino,
Pinoto, Pinotto
i Carégä. Havia
nascut el 17 de maig de 1888 a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només
estudià els primers cursos de
primària i de ben jovenet entrà a formar part
dels ambients anarquistes,
subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de 1903 va ser
detingut
a Milà (Llombardia, Itàlia) per un delicte contra
la «seguretat pública» i
enviat a Parma amb residència obligatòria. El
febrer de 1904, arran d'una
violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat per
«ús de la violència,
amenaces i ultratges» contra els guàrdies que el
detingueren. Participà
activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de
Maig de
1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes
Emilio Moranti i Odoardo
Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista,
patí diverses condemnes per
delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria,
però l'abril
de l'any següent desertà. Refugiat a
Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la
frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una
presó militar. En acabar
la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de
1912 va ser
llicenciat perquè patia una «psiconeurosi
histericoepilèptica». El febrer de
1913 era a Niça (País Niçard,
Occitània), però poc després es
traslladà a
Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la
fàbrica de sabates Ferretti.
Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista
«Pietro Gori», amb Lorenzo
Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i
altres. En
1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a
Savona. En 1924, amb Umberto
Marzocchi, s'instal·là a Marsella
(Provença, Occitània). En aquesta
època va
ser inscrit com a anarquista en el «Registre de
Fronteres». En 1926 s'establí a
París (França) on freqüentà
els cercles d'exiliats antifeixistes italians i
l'any següent s'instal·là a Versalles
(Illa de França, França). El novembre de
1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant
força activament en un grup
anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio
Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre
d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat
per alguns membres
del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu
pla
d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del
Ministeri de
l'Interior el considerava «particularment
perillós» per la seva activitat i va
ser inscrit en el «Butlletí de Recerca»
i el juny d'aquell any el seu nom
apareix com a «terrorista» en la llista de
«subversius residents a
l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels
seus exponents
màxims, del Comitè Internacional de Defensa
Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre
l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés
d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se
celebrà a Sartrouville
(Illa de França, França); promogut per Camillo
Berneri, reuní una cinquantena
de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani,
etc.) i
donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i
Giuseppe
Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup
anarquista «Pensée et Action» de
Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936
viatjà a Espanya i s'enrolà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso» de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El desembre de 1937,
després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de
Maig» d'aquell any, el trobem de
bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la
policia alemanya i
enviat al camp de concentració de Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya), on va
ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de
març de 1942 va ser
lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat
a cinc
anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de
Ventotene. El juliol de
1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana,
Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre
d'aquell any i retornar a Parma.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en el moviment anarquista de
la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala
salut li va permetre. Adelino
Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i fou
enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat. ***
Notícia
de la detenció d'Henri Ferré apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
23 de setembre de 1921 - Henri Ferré:
El 26
de maig de 1953 mor a París (França) l'anarquista
i anarcosindicalista Henri
Ferré. Havia nascut el 28 de desembre de 1898 al VI
Districte de París (França).
Era fill d'Alphonse Honoré Ferre, carnisser i
després fuster en ferro en la
construcció, i de Victorine Adèle Vannier,
cuinera. Es guanyà la vida
treballant com son pare de fuster en ferro en la construcció
i de terrelloner. Milità
en el XIV Districte de París. El febrer de 1921 era
secretari del Comitè d'Entesa
de les Joventuts Sindicalistes del Sena i el març d'aquell
any n'exercia les
funcions de tresorer. Com a anarquista, formà part del a
minoria revolucionària
de la Confederació General del Treball (CGT). Durant el
Congrés de Dijon (Borgonya,
França) de la CGT, celebrat entre el 16 i el 18 de maig de
1921, la minoria
revolucionària es va fer amb el control de la
Federació de la Construcció de la
CGT. Formà part de la Comissió Executiva
Provisional de caire revolucionària
que assessorà Paul Chanvin, secretari de la
Federació Nacional de la Construcció
de la CGT, fins al Congrés Confederal de juny de 1921
celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 18 de setembre de 1921 va ser detingut al seu
domicili sota la
inculpació d'haver participat en una acció
antimilitarista de les Joventuts
Sindicalistes i d'haver estat condemnat en rebel·lia a sis
mesos de presó per
signar un manifest. Després de l'escissió
confederal de desembre de 1921, es
passà a la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), enquadrat en la
tendència encapçalada per Pierre Besnard. El
març de 1922 cosignà la crida de
33 militants en suport de la publicació de La
Bataille Syndicaliste, que
seria l'òrgan d'aquesta tendència, aleshores
controlada per la direcció de la
CGTU, i de la qual en va ser membre del comitè de
redacció. El 18 de juny de
1922 va ser un dels animadors de l'assemblea de les Joventuts
Sindicalistes del
Sena, afiliades a la CGTU. Posteriorment participà en
l'assemblea de les
Joventuts Sindicalistes de París, del Centre i de l'Est,
celebrada a la Borsa
del Treball de Saint-Étienne (Forez, Arpitània),
preludi del I Congrés
Confederal de la CGTU. Aquesta assemblea es declarà
sindicalista revolucionària
federalista i ell va ser nomenat representant de les Joventuts
Sindicalistes al
congrés confederal. Entre el 25 de juny i el 2 de juliol de
1922 se celebrà el Congrés
Confederal de la CGTU, on representà les Joventuts
Sindicalistes i el Sindicat
de la Construcció de Verdun (Lorena, França),
votant les mocions de Pierre Besnard.
Després de la votació del contraprojecte
d'estatuts presentat per la tendència
encapçalada per Gaston Monmousseau, presentà,
juntament amb Louis Barthès, un esborrany
d'addició als estatuts demanant que les Joventuts
Sindicalistes tinguessin un
vot assessor en la comissió executiva i en el
Comitè Confederal Nacional de la
CGTU. Un cop el Congrés de Saint-Étienne
posés la tendència de Pierre Besnard
en minoria en la CGTU, Henri Ferré formà part de
la comissió executiva del Comitè
de Defensa Sindicalista (CDS), que estructurà la minoria
anarcosindicalista a
partir de juliol de 1922. El desembre de 1922 va ser delegat al
Congrés de la
Unió de Sindicats del Sena de la CGTU i es
mantingué fidel a Pierre Besnard, mostrant-se
partidari de l'adhesió matisada del sindicat a la
Internacional Sindical Roja
(ISR). Amb Pierre Besnard, A. Couture i Albert Lemoine,
participà, en representació
de les Joventuts Sindicalistes del Sena, en el congrés de
fundació d'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat entre el 25 de desembre
de 1922
i el 3 de gener de 1923 a Berlín. En els enfrontaments de
tendències dins de la
CGTU es mostrà força violent contra els
comunistes i els sindicalistes bolxevics.
El 10 de gener de 1923 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la
Unió Departamental del Sena del Syndicat Unique du
Bâtiment (SUB, Sindicat Únic
de la Construcció), únic anarcosindicalista
juntament amb Bacot, del Sindicat
de Terrelloners de la CGTU. El febrer d'aquell any va declarar que per
frustrar
les maniobres comunistes estava disposat a usar la
violència. L'1 de juny de
1923, quan la Comissió Sindical de Comunistes de la
Construcció es va reunir a
la seu del Partit Comunista, va interrompre violentament la
sessió amb el
company Salvator. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 va ser delegat al
Congrés
de la Federació de la Construcció de la CGTU
celebrat a París, on els prosèlits
comunistes van ser batuts per una gran majoria sindicalista
revolucionària i on
ell va ser nomenat suplent de la comissió executiva federal.
El setembre de
1923 participà en una enquesta sobre el moviment obrer del
periòdic socialista
parisenc La France Libre. Entre el 12 i el 17 de
novembre de 1923 va ser
nomenat delegat del Sindicat de la Construcció de diverses
poblacions (Fismes,
Mantes i Saint-Brieuc) i del Sindicat de Muntadors de
Calefacció del Sena, al
Congrés Confederal de la CGTU celebrat a Bourges (Centre,
França). En aquesta
època vivia al número 120 del bulevard de La
Villete del XIX Districte de
París. Durant el congres de la Unió Departamental
del Sena, celebrat entre el
20 i el 31 de desembre de 1923, arribà a les mans amb els
comunistes. Sembla
que el novembre de 1924, quan la majoria de la Federació de
la Construcció
trencà amb la CGTU, es passà al sindicalisme
autònom. El 22 de novembre de 1924
es casà al XIX Districte de París amb la lionesa
Fernande Alphonsine Bertotto i
l'actor dramàtic anarquista Salvator Schiff (Salvator)
en va ser
testimoni. El seu últim domicili va ser al número
7 del carrer Crocé-Spinelli
del XIV Districte de París. Henri Ferré va morir
el 26 de maig de 1953 a
l'Hospital Cochin del XIV Districte de París
(França). ***
Carlo
Molaschi (1924)
- Carlo Molaschi: El
26 de maig de 1953 mor a Cusano
Milanino
(Milà, Llombardia, Itàlia) el propagandista
anarquista
i resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos
pseudònims (Charles l'Ermite,
Iperboreo, Dottor
Stockmann,
etc.). Havia nascut el 7 de novembre de 1886 a Milà
(Llombardia,
Itàlia). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia
Conti. Fill d'una
família
modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la
plaça milanesa del
San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys
començà a
treballar com a dependent en una merceria i, alhora,
continuà la seva educació
en una escola nocturna. A començament del segle XX
començà a acostar-se als
cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista
Pietro Gori.
També s'inicià en la lectura de
clàssics del pensament, com ara Siddharta
Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich
Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto
Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop
arran d'una
vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants
del Teatre Líric
de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la
feina, cosa que endurí
les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment
entrà a treballar com
a aprenent de comptable a l'establiment industrial
«Seveso» de Cusano Milano (Milà,
Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys.
En aquests primers
anys del segle intensificà la seva militància i
començà la seva tasca de
propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo,
Dottor Stockmann). En aquesta
època
destaquen les seves col·laboracions sota la
rúbrica «In sordina», publicats en
el periòdic Il Libertario
de La
Spezia (Ligúria, Itàlia). També
freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910
publicà el periòdic Sciarpa
Nera. En aquest període
mantingué una estreta relació amb l'advocat
llibertari Luigi Molinari, que
sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència
cultural i polític,
col·laborant intensament en la Universitat Popular de
Molinari i en la revista L'Università
Popolare, i participant també
activament en la preparació i en la fundació de
l'«Escola Moderna Francisco
Ferrer», encarregant-se de la seva administració.
Tota aquesta activitat li va
portat problemes amb la justícia i va ser detingut i
apallissat en diverses
ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa
que soscavà la seva salut i on
s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la
tuberculosi, que procurava contrarestar
amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà
la Gran Guerra i portà la
crisi ideològica dins del moviment llibertari,
s'encarregà de la revista Il
Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes,
que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes
intervencionistes integrats en el periòdic La
Guerra Sociale. En aquesta època
esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui
des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni,
en el principal exponent
de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a
Milà. En aquesta època
es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche,
sobre tot
pel que fa al seu pensament sobre el «superhome»,
i, donada la seva passió pel
teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va
prendre el pseudònim Dottor
Stockmann, especialment pel seu
«menyspreu pel ramat humà». Es va veure
atret per referents culturals molt
diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el
pensament
oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli,
Epictet, etc.). El
febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els
soldats a
la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1
de novembre de 1917),
conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra,
MR, etc.), immersa de ple en la
renovació pedagògica portada a terme per
Molinari. Va ser assistint a les
reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi
conegué Rossi i Rafanelli. A
començament de 1918 va ser enrolat en el 192
Batalló de la Milícia Territorial
de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva
mala salut va ser llicenciat
l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va
introduí més en el
pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que
donarà lloc a
l'edició de la revista Nichilismo
(1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria
Rossi. En 1919 fundà
la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer
Comitè Pro Víctimes Polítiques de la
postguerra.
En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo,
la seva posició teòrica es
caracteritzà per una mena d'«ecumenisme»
obert a
tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920
participà en la fundació
del diari Umanità Nova,
dirigit per
Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant
l'octubre de
1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità
Nova, assumí durant uns mesos la
direcció del periòdic. La
suspensió del quinzenal Nichilismo,
que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920,
coincidí amb
una nova mutació teòrica que l'allunyà
del corrent individualista, a causa
sobretot de la participació de seguidors d'aquesta
tendència en actes terroristes,
i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista,
més associatiu i
solidari, que donà lloc a la publicació de la
revista Pagine Libertarie (del 16
de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923)
i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero
e Volontà. Després de reactivar
l'oficina de correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de
cultura social L'Università Libera;
també en 1924
publicà el llibre Federalismo e
libertà,
on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la
supressió de la Unió
Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris
Sindicalistes (GLS)
dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL,
Confederació General del
Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat
política no cessà, fet
que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de
tota
mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va
ser molt
dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir
l'ensenyament per motius polítics, cosa que
malmenà encara més la seva situació
econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa
família fugí, amb el
seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En
1941, en plena
II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de
concentració d'Istonio
Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos.
En tornar-hi, es va
traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on
participà indirectament
en la Resistència de la zona, i després a Cusano
Milanino, on entrà en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) clandestí i
s'integrà activament en la lluita antifeixista.
Després de la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI),
participant en l'administració
municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec
d'alcalde que se li va
oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb
el
suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació
durant el decenni
posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano
Milanino
(Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva
tuberculosi crònica. En 1959 es
va publicar el seu llibre pòstum Pietro
Gori
i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo
e libertà. Una escola pública de Cusano
Milanino porta el seu nom. ***
Necrològica
d'Eliseo López Rojas apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981 - Eliseo López
Rojas: El 26 de maig de 1981 mor a Orleans (Centre,
França)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Eliseo López
Rojas, conegut com
El Panza. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Granada (Andalusia, Espanya), treballava
elaborant pastilles de tabac. Sembla que, durant la Guerra Civil, fou
capità de
l'Exèrcit d'Andalusia de la II República
espanyola. Durant la postguerra formà
part del grup de la guerrilla antifranquista dels germans Quero Robles (Los Quero). També va
pertànyer al grup
encapçalat per Juan Francisco Medina García (El Yatero) i hauria participat, segons la
Guàrdia Civil, en l'atac
a la granja «El Gallo» a La Peza (Granada,
Andalusia, Espanya), on el grup
guerriller s'hauria emportat 42.000 pessetes. El 30 de març
de 1946 va ser
detingut quan Francisco Quero Robles es refugià fugint de la
policia al seu
domicili del carrer Solares de Granada. En aquesta acció
resultaren morts, a
part de Paco Quero Robles, Asunción Jumilla, companya
d'Eliseo López. Empresonat,
es lliurà miraculosament de la pena de mort. Un cop lliure,
patí tota mena de
turments, entre ells l'amputació d'una cama a resultes de
les tortures, i,
després de les pressions de les autoritats i dels
falangistes, abandonà
Andalusia i en els anys cinquanta es refugià a
França, on formà part de la
Lliga de Mutilats. Vivia al número 6 del carrer de
l'Université d'Orleans. ***
Necrològica
de Tomás Tolosana Félez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 3 de
setembre de 1991 - Tomás Tolosana
Félez: El 26 de maig de 1991 mor a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Tomás Tolosana Félez –el segon llinatge
a vegades citat erròniament com Fernández.
Havia nascut el 22 de juliol de 1911 a Saragossa (Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Mariano Tolosana Marimaña,
jornaler, i Trinidad
Félez Aguilar.
Era
fill d'una família llibertària on son
germà Enrique i ses germanes Bernardina i
Trinidad militaven en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Saragossa.
El 14 d'abril de 1932 va ser detingut amb Ángel Grau
Díaz per aferrar pasquins
subversius als carrers de Saragossa. El 9 d'octubre de 1932 va ser
destinat al
Protectorat Espanyol al Marroc per fer el servei militar. El 8 de gener
de 1935
el seu domicili de Saragossa va ser escorcollat i se li trobaren
fullets
revolucionaris, munició i una bandera de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
fet pel qual va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936
aconseguí amb una part de sa família passar a
zona republicana. Sa germana
Bernardina Tolosana Félez (Nieves)
no
va tenir tanta sort i va ser afusellada pels franquistes.
S'enrolà com a
guerriller en el grup encapçalat per Manuel Sancho de la 25
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
participant en l'evasió i l'evacuació
de nombrosos companys i companyes de Saragossa. Després de
la caiguda d'Aragó a
mans franquistes, entrà a formar part del grup guerriller
encapçalat per
Agustín Remiro Manero. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'Ocupació alemanya participà en diferents
missions dins l'interior de
la Península en estreta relació amb els serveis
secrets aliats dins del marc de
la xarxa dirigida per Francisco Ponzán Vidal, al costat de
Saturnino Carod
Lerín i Victorio Castán Guillén (Reyes).
Durant els anys cinquanta emigrà amb sa família a
Xile, però finalment retornà
a Saragossa, on fou membre del Sindicat de Jubilats de la CNT. El 23 de
juny de 1976 es casà a Saragossa amb Dorotea
Fernández Amo.
Tomás Tolosana
Félez va morir el 26 de maig de 1991 a l'Hospital
Clínic Universitari de Saragossa
(Aragó, Espanya); incinerat al
cementiri saragossà de Torrero, les seves cendres van ser
escampades al riu
Ebre. ***
Jerónimo
Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa
de Llenguadoc, 1991) - Jerónimo Faló Villanueva: El 26 de maig de 2010 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el resistent antifranquista llibertari Jerónimo Faló Villanueva, conegut com El Linotipista. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Era fill de Manuel Faló Daroca, llaurador, i de Dolores Villanueva Linares. A finals dels anys quaranta va fer de guia fronterer als Pirineus per als grups guerrillers llibertaris i per a diverses delegacions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); fou ell qui, el setembre de 1946, passà Jaume Amorós Vidal (Liberto) a la Península. El 30 de setembre de 1946 va ser detingut en un tren i tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya). A la garjola formà part de la Comissió de Premsa que publicà diferents periòdics clandestins: Esfuerzo, òrgan de les Joventuts Llibertàries; Ágora, revista teòrica d'aquest mateix grup; i Acarus Scabiosi, butlletí humorístic; confeccionant a mà els exemplars amb altres companys (Manuel Fernández Rodríguez, Tomás Germinal Gracia Ibars, etc.) i aquests passaven de cel·la en cel·la i alguns a l'exterior. Va ser alliberat el 20 de juny de 1947 i el març de 1948 passà a França la delegació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, formada per Ramón González Sanmartí i Juan Alcácer Albert, que venien de Madrid i de Sant Sebastià. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. El 23 de julio de 1979 es casà a Tolosa amb María Oliveros Castán. Jerónimo Faló Villanueva va morir el 26 de maig de 2010 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Federico
Arcos Martínez en una Flower
Party (2007) - Federico Arcos
Martínez: El
26 de maig de 2015 mor a Windsor
(Ontàrio, Canadà)
l'anarquista Federico Arcos
Martínez, conegut com Fede.
Havia nascut el 18 de juliol
de 1920 –oficialment el 22 de juliol– al barri
del Clot de Barcelona (Catalunya). Fou el menor de cinc germans d'una
família
obrera anarquista emigrada d'Ucles (Conca, Castella, Espanya) a
Catalunya; sos
pares es deien Santos Arcos Sánchez, pagès
analfabet, i Manuela Martínez
Moreno. Després d'estudiar a l'Acadèmia
Enciclopèdica, va entrar a fer feina
als 13 anys com a aprenent d'ebenisteria i a l'any següent com
a aprenent de
mecànic en una fàbrica de productes
químics. En 1934 s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a l'Ateneu Eclèctic del Clot, i
per les nits feia
classes a l'Escola d'Arts i Oficis. A partir de 1936 milità
en les Joventuts
Llibertàries del Clot i a l'Ateneu Llibertari d'aquest barri
barceloní. Molt
amic de Liberto Sarrau Royes, Diego Camacho Escámez (Abel Paz),
José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García),
amb aquests
fundà el grup anarquista «Quijotes del
Ideal» i col·laborà en el seu
òrgan
d'expressió, El Quijote,
que només publicà tres números, ja que
fou censurat per les seves crítiques a la
participació governamental
confederal. En aquesta època també
col·laborà en Ruta,
òrgan de
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). A finals de 1937, per
recomanacions de la CNT, passà de la fàbrica a
treballar en una destil·leria
amb la finalitat d'enfortir les idees anarquistes entre els seus
treballadors.
L'abril de 1938 es presentà voluntari en un
batalló confederal antigàs i després
va ser cridat a files i enquadrat en la 24 Divisió com a
instructor i milicià
de Cultura, ensenyant els companys a llegir i a escriure, als Pirineus,
front
d'Aragó i Baix Ebre (Mequinensa, Tortosa, etc.), i
gairebé hi queda amb
l'enfonsament del front. Quan la victòria franquista era un
fet, el febrer de
1939 passà a França, on patí els camps
de concentració (Barcarès, Argelers i
Setfonts). El novembre de 1939 en va sortir per treballar en una
fàbrica
d'avions de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
romangué fins al juny de 1940,
quan la derrota francesa enfront dels alemanys, havent de tornar al
camp
d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne i es posà a
fer feina d'ajustador i de
torner en una fàbrica de turbines a Tolosa de Llenguadoc.
Sempre amb el perill
de ser enviat a Alemanya, decidí retornar a la
Península. En arribar va ser
tancat durant 20 dies al penal de Figueres (Alt Empordà,
Catalunya) i després
empresonat a Barcelona. Immediatament després va ser enviat
a fer el servei
militar al Marroc, on romangué gairebé dos anys
fins al 1945 a la zona de
Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a Barcelona, on
s'afilià a les clandestines
CNT i Joventuts Llibertàries, del les quals va ser nomenat
membre del Comitè
Local. Afiliat al Sindicat del Metall, participà en
l'edició del seu òrgan
d'expressió clandestí Martillo.
En 1948, arran de la mort d'un
dels seus grans amics, l'activista anarquista Raúl
Carballeira Lacunza, passà a
França amb altres companys i l'any següent
entrà a formar part dels grups
guerrillers de muntanya, amb els germans Sabaté Llopart,
Marcel·lí Massana
Vancell, Josep Massip, José Pérez Pedrero i
altres. Després va ser nomenat
membre del Comitè Nacional de la FIJL a Tolosa de
Llenguadoc, amb Marcelino
Boticario Sierra, Ricardo Mejías Peña i Juan
Pintado Villanueva, i en 1950
secretari d'aqueta organització. En 1952 emigrà a
Amèrica i s'instal·là a
Windsor (Ontàrio, Canadà), on treballà
com a metal·lúrgic fent matrius a la
Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta ciutat. Malalt de
tuberculosi en un
ronyó, hagué de romandre 13 mesos hospitalitzat a
l'Essex County Sanitarium. En
1958 adquirí la nacionalitat canadenca i en 1959 sa
companya, la militant
anarcofeminista Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos), i sa
filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell. Al
Canadà
destacà en el moviment sindical, entaulà
polèmiques amb els marxistes,
s'integrà en el grup «Libertad» de
Detroit-Windsor (José López, Casiano Edo,
etc.), col·laborà en el butlletí La Escuela Moderna publicat per
Félix Álvarez Ferreras a Calgary (Alberta,
Canadà) i mantingué estretes
relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio Bortolotti i
Carlos
Cortez. També participà en les activitats de
grups anarquistes nord-americans,
com ara «Black& Red» i «Fith
Estate». En 1986 es jubilà de la seva feina a
la Ford. A partir de 1992 entrà com a voluntari a la
clínica de Windsor de
l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i
també fou voluntari en
la Windsor Occupational Health Information Service, participant en
multitud de
projectes, sobretot amb treballadors immigrants de l'àrea de
Leamington (Essex
County, Ontàrio, Canadà). Amb el pas del temps
arreplegà una important
biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que conservà els
arxius d'Emma Goldman
i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser dipositat al
Fons
Labadie de la Universitat de Michigan (EUA). El juny de 2010 va fer una
donació
de 10.000 documents referents al moviment llibertari a la Biblioteca de
Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents publicacions
periòdiques llibertàries, com ara Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste, La Escuela
Moderna, Ideas-Orto, Ráfagas, Siembra,
Tierra y Libertad, etc.
És autor de León
Nicolayevich
Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio
poético
(1976). Després de patir un atac de cor i restar ingressat
unes setmanes a
l'hospital, Federico Arcos Martínez va morir el 26 de maig
de 2015 a Windsor
(Ontàrio,
Canadà). Federico
Arcos Martínez
(1920-2015) ---
|
![Capçalera de "Le Quotidien" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lequotidien.jpg "Capçalera de \"Le Quotidien\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[25/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/05]") |
|
![[27/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/05]") |
|
|
| Actualització: 26-05-24 |