|
---
Anarcoefemèrides del 26 d'octubre Esdeveniments
Cartell de l'acte - Homenatge a
Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se
celebra al saló d'actes de Caja
España de Palència (Castella, Espanya), sota el
títol «La presencia de Eduardo
de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor
anarcosindicalista Eduardo
de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de
Palència i la
llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones
«Palencia:
Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les
intervencions de Manuel Blanco
Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort
per la
dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo
García Colmenares,
compromès amb les taques de recuperació de la
Memòria Històrica i representant
d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de
José María
González Corrales, alcalde socialista de Villada
(Palència, Castella, Espanya),
població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes,
vídua d'Eduardo de
Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un
centenar de persones, s'analitzaren
sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor:
els seus llibres
testimonials i la seva obra periodística, des dels seus
grans reportatges
durant la II República espanyola i la guerra civil –fou testimoni
de combats (Madrid, Terol,
Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment
(Lluís Companys,
Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als
seus articles que
durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels
vuitanta publicà en
diferents diaris i revistes (Diario 16,
Tiempo de Historia, Triunfo,
etc.), tot això sense oblidar
el seu compromís polític i el seu costat
humà.
Naixements
Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929 - Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij, el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons... ***
Autoretrat d'Umberto Candoni - Umberto Candoni: El
26 d'octubre de 1883 neix a Cedarchis (Arta Teme, Friül) el fotògraf anarquista
i anarcosindicalista Umberto Candoni. Era fill de Luigi Candoni i Luigia De
Tina. D'antuvi treballà de mecànic, després d'ajudant en la construcció i
finalment de fotògraf. Entre 1905 i 1906 va fer el servei militar i ja de ben
jovenet desenvolupà a la regió friülana de Càrnia una intensa tasca de
propaganda socialista i antimilitarista. En aquests anys, va ser denunciat per
fer conferències anticlericals sense permís de les autoritats i per «incitació
a l'odi de classe». En 1908 es casà amb Maria Monai, amb qui en 1911 tingué un
fill, Prometeo Apollo Candoni, que d'adult va ser un important industrial. El
maig de 1908 va ser processat per distribució a militars del II Regiment Alpí
exemplars del fullet de Gustave Hervé L'antimilitarismo spiegato al popolo.
En 1910, quan treballava d'ajudant en la construcció del tram
ferroviari
Asti-Chivasso, organitzà un moviment vaguístic. En 1912,
després de passar per
Suïssa, emigrà als Estats Units, on s'integrà en les
lluites del sindicat
anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers
Industrials del
Món). En 1913 retornà de bell nou a Itàlia i,
després d'un temps a Sicília, en
1914 s'instal·là a Amaro (Càrnia, Friül), on
participà activament en
iniciatives anarcosindicalistes. En 1915, quan Itàlia
entrà en la Gran Guerra,
va ser cridat a files i integrat en un regiment d'Enginyers.
Després del
conflicte bèl·lic, participà en
l'organització de les grans lluites obreres del
moment. El juliol de 1919 va ser nomenat president del Cambra del
Treball de
Càrnia, els delegats de la qual majoritàriament
s'adheriren a les idees
anarcosindicalistes. En els primers mesos de 1920 el sector llibertari
va caure
en minoria i va ser cessat de la presidència de la Cambra del
Treball.
Posteriorment va ser un dels organitzadors de l'anarcosindicalista
Unió
Sindical Italiana (USI) i de la Federació Llibertària de
Càrnia. L'abril de
1920 va presidir el congrés de la Federació Provincial
Llibertària, que se
celebrà a Tolmezzo (Càrnia, Friül). El maig de 1920
va ser detingut arran de
l'ocupació per part de grups de treballadors de 27 municipis de
Càrnia, que
continuà amb la proclamació de la vaga general a tot el
Friül. L'octubre de
1920 va ser novament detingut perquè al seu estudi
fotogràfic, que havia creat
al costat dels locals de l'USI a Tolmezzo, la policia va trobar
nombrosos cartutxos
de metralladora. Després d'uns mesos empresonat, un cop lliure
reprengué la
seva feina de fotògraf i les seves activitats anarquistes. En
1924, per motius
laborals, engegà una viva errant arreu de França,
Càrnia i el sud d'Itàlia,
fins a establir-se finalment en 1928 a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia). Vidu en
1926 de Maria Monai, es casà amb la professora Paola Beltrame.
L'agost de 1932
emigrà clandestinament a França i, després d'un
temps a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on va viure amb una polonesa,
s'instal·là a Villeneuve-le-Roi (Illa
de França, França), on hi havia una important
colònia d'exiliats italians. A París
va fer diverses conferències i, sempre en contacte, amb
l'emigració anarquista
italiana, participà en les activitats de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1936 mantingué
correspondència
amb Camillo Berneri. El gener de 1937 va ser responsable de la
Federació Regional
Anarquista de París i del «Comitato Anarchico Italiano
Pro-Spagna». Sempre
obert a la participació amb altres organitzacions antifeixistes,
donà suport a
la necessitat d'un acord amb la «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i Llibertat)
i els socialistes «maximalistes». El 19 de febrer de 1939
va fer al cafè «Chope
de Strasbourg» de París la conferència
«Libertà dei populi». El 20 d'abril de
1939, moment en el qual vivia a Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa
de França,
França), va ser interceptat amb el passaport caducat des de
1934; jutjat per
aquest fet, el 2 de juny de 1939 va ser condemnat en rebel·lia
pel Tribunal de Moret-sur-Loing
(Illa de França, França) a tres mesos de presó i a
100 francs de multa. La II
Guerra Mundial la passà a França. Després de la
guerra retornà a Itàlia i s'instal·là
a Comeglians (Càrnia, Friül), on regentà un
important estudi fotogràfic, en el
qual es formaren destacats fotògrafs (Mauro Agarinis, Dino
Dario, Gino Del Fabbro
i Luigi Gardel), tot fent propaganda pacifista, antimilitarista i
internacionalista.
En 1948 constituí el Moviment Friülà Pro Pau
Universal (MFPPU), del qual va ser
nomenat secretari. Va ser el fundador de l'editorial «Cittadini
del Mondo» i en
1950 publicà el fullet La scuola del bene e del male. Umberto Candoni va
morir el 5 de desembre de 1972 a Tolmezzo (Càrnia, Friül). En 1995 el «Gruppo
Gli Ultimi» organitzà una gran retrospectiva fotogràfica de Candoni al Palazzo
Frisacco de Tolmezzo. El seu treball fotogràfic s'ha revalorat força en els
últims anys. En 1999 es publicà el llibre de Giorgio Ferigo i Marco Lepre La
Carnia di Candoni. Così vicina, così lontana. Entre el desembre i el gener
de 2023 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una nova retrospectiva i homenatge al
destacat fotògraf local. ***
Necrològica
d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 d'abril de 1972 - Adolphe
Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en
francès Adolphe Cavallina.
Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va
ser inscrit per les
autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres
(Anglaterra), on conegué
Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand
Hotel. El maig de 1916
va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i
en
l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista;
jutjat
per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs
forçats i, en
complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a
lluitar com a voluntari
en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou
membre de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a
Niça (País Niçard,
Occitània),
destacant en la difusió de la premsa llibertària.
Adolphe Cavallina va morir el
26 de març de 1972 al Centre Geriàtric
Beauséjor d'Ieras
(Provença, Occitània) a
conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i
fou incinerat a Marsella (Provença,
Occitània). ***
Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila - Justin Olive: El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companya Émilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir, d'una brusca i ràpida malaltia, el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Convocatòria
d'una conferència de Jean Galy apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 9
de juny de 1933 -
Jean Galy: El 26
d'octubre de 1892 neix a Lirbat (Maçat,
Llenguadoc, Occitània)
l'ensenyant
anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el
pseudònim Lyg.
Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François
Galy Fajou,
domèstica. Nascut en una família obrera modesta,
després de fer els estudis
primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li
va permetre fer
estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament
públic a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files
però si li va atorgar
una pròrroga militar per continuació d'estudis.
L'11 d'agost de 1914 va ser
mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de
gener de
1915 sergent. Després de 14 mesos al front,
desertà i es refugià a Barcelona
(Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també
insubmís, Pierre
Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a
França, va ser jutjat i
condemnat a dos anys de presó i exclòs
definitivament de l'ensenyament públic –entre
els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar
el polític
socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat,
va fer
classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista
xinès Tchang– i va
ser «professor lliure» al liceu privat
catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa.
El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy
Fajou. En els anys
vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles
sobre ensenyament i sobre el
funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire,
en La Revue
Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête
du Pain (1924-1935). Participà,
al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups
anarquistes de
Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925
«Bien-être
et Liberté». Cap el 1930 publicà a
Tolosa L'obligation militaire. El
gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de
mítings per
l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres
companys, en el míting «Contre
le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup
Anarquista del XIII
Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer
la xerrada «Jules Romains et
la littérature moderne» i el 24 de març
l'anomenada «Le droit à la paresse», a
la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup
Anarquista del XIX i XX Districte
de París. L'11 de juny de 1933 va fer la
conferència «L'abolition du salariat»,
organitzada pel grup «Amis du Libertaire»
de Montreuil (Illa de França,
França). En un informe policíac del 3 de novembre
de 1933 assenyalava que es
dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de
consciència als departaments
veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu
poble natal de
Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André
Prudhommeaux, va ser un dels
principals redactors de Terre Libre,
òrgan de l'Aliança Lliure dels
Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals
a tota França. El
15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux,
Pierre Le Meillour
i Pierre Odéon), en el míting «Sur les
moyens de réaliser la Commune
Libertaire», celebrat a la sala del Café de la
Mairie de Carrières-sur-Seine
(Illa de França, França). Després de
la II Guerra Mundial, continuà participant
en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació
Anarquista (FA), col·laborant
regularment en Défense de l'Homme i Le
Libertaire. Com a membre
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
col·laborà en SIA.
També col·laborà en Cahiers
du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i
en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota
el pseudònim Lyg. En
1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues
pratiques sur la révolution
égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans
l'école française. En 1955
denuncià en La Dépêche
l'existència de la bomba atòmica. Va ser
secretari
de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava
conferències setmanals. Poc abans de la seva
defunció, publicà els primers
capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers
du Socialisme Libertaire.
Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat
(Maçat,
Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on
va fer classes li
celebraren misses. ***
Alberto
Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al
centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament
de Pisa - Alberto
Bargagna: El 26 d'octubre de 1894 neix a Pisa (Toscana,
Itàlia) l'anarquista, i
després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Sos pares es deien Alfredo
Bargagna i Ida Campani. Es
guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos
germans Pietro i
Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i
1911
participà en el grup llibertari juvenil
«L'Avvenire», al barri Porta a Piagge
de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari
«Pietro Gori». El
setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia
di fronte allà storia al suburbi pisà
de San Giusto in Cannicci, on vivia,
i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre
de 1911,
amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino
(Toscana,
Itàlia), demanà enèrgicament la
solidaritat proletària pisana i en acabar va
tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per
«ultratges i
violència» i per «incitació
al crim», passà clandestinament a
França,
establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A
finals de 1911 retornà a
Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels
càrrecs dels quals era
acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el
periòdic L'Avvenire Anarchico
i amb altres publicacions periòdiques, com ara
la nord-americana Cronaca Sovversiva.
Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre
de 1913
formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup
anarquista pisà Gioventù
Studiosa. Durant la Gran Guerra
va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el
«Bienni Roig»
(1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on
ocupà entre 1923 i
1925 el càrrec de secretari de la Federació
Provincial de Pisa. En aquests anys
va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes.
A
principis dels anys trenta creà un negoci propi de
producció de detergents. En
aquest període va estar contínuament vigilat per
les autoritats feixistes, que
el consideraven un «anarquista
perillós». En 1934 es va inscriure en
l'«Opera Nazional Dopolavoro
(OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa
obrera creada pel règim
feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania
(FFA). Segons algunes
fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista
d'Itàlia (PCdI) i
fou un dels fundadors en 1933 de la primera
cèl·lula comunista pisana i, segons
aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós
d'«activitats
subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres
policíacs
italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni
cap detenció. En
1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la
caiguda del
feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició
política, entrant a
formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional), sota el nom Giorgio, i
dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes.
El maig
de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la
XXIII Brigada
Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que
actuà a la zona toscana de
Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats
arribaren
a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat
lliurament de totes
les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys
més. Un
cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa,
que acabava de ser
alliberada, on continuà amb les seves activitats en les
files comunistes i
ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament
en el nou consell
municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla
d'Argent al
Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor
municipal en les
eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la
política de Palmiro
Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels
impulsors del Partit
Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). Alberto Bargagna
va morir l'1 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia). ***
Necrològica
d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 8 de gener de 1954 - Evariste Boclet:
El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia,
França) l'obrer
metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista
Evariste Delfin François Boclet,
conegut com Lazien. Sos pares es
deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile.
Destacat militant anarquista de
la regió metal·lúrgica de Le Vimeu
(Picardia, França) durant el període
d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17
de
desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de
França, França) amb Raymonde
Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta
fou un
dels animadors de la Confederació General del Treball
Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la
secció local de la Lliga
d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934
participà en la campanya
antiparlamentària i participà exercint la
contradicció en els mítings
comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un
míting electoral del
candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França)
denuncià la guerra i el
feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia,
França) a
un mes de presó per «complicitat
d'avortament». En aquesta època figurava en el
llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la
policia sota
la qualificació de «molt violent i
perillós». Inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el
responsable
de l'edició del nord-est del periòdic Terre
Libre, òrgan de la Federació Anarquista
en llengua Francesa (FAF). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a la
regió parisenca i milità en el
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar
establerta per
la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i
sembla va ser detingut
el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció
Sindical de la
CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de
França, França). Evariste
Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII
Districte de París (França) –el
certificat de defunció cita erròniament el 26
d'agost de 1894 com a data de naixement. ***
Marcel
Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929) - Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix al IV Districte de París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne, Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània). ***
Louis
Briselance - Louis
Briselance:
El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya)
l'anarquista
Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis
Briselance,
sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de
sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una
casa que
s'havia construït amb
les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a
París
(França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es
guanyà la vida,
primer,
com a firaire i, després, com a
comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el
setmanal
d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta,
freqüentà l'anarquista
il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a
la
regió nombroses reunions i,
poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb
Sébastien
Faure a Châteauroux
(Centre, França). Durant el conflicte
bèl·lic
estigué en contacte permanent amb
Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal
d'Issoudun. Després
de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou
membre de la
Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949
organitzà a
Châteauroux
conferències anarquistes seguides de discussions, en les
quals
prengueren part
destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou
militant
del Moviment
Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques
Duboin, i
defensor de les tesis de
l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual
era
membre, sempre
denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb
Guy
Denizeau, va comprar,
amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de
qui es
considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i
ajudà
regularment fins el
seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va
comprar
un
furgó-basar per anar a les fires i després es va
fer
sedentari i regentà el
magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis
Briselance va morir
el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i
va ser
enterrat tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Francisco
Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) - Francisco Sala Tolo:
El 26 d'octubre
–algunes
fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903
neix a
Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes
fonts citen Bonanza (Sanlúcar de
Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant
anarquista i resistent
antifeixista Francisco Sala Tolo. Sos pares es deien Francisco
Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a
França i,
d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude
(Llenguadoc,
Occitània), abans d'establir-se com a paleta a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). A la capital del Rosselló fundà
l'Associació Mutualista «Centro
Español», de la qual fou secretari. Durant la
guerra civil fou membre del
Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà
especialment dels infants
evacuats, transformant el «Centro
Español» en una colònia infantil. Quan
la Retirada,
participà activament en el suport i en l'acollida dels
refugiats. Durant
l'ocupació nazi formà part de la
resistència enquadrat en la Xarxa «Pat
O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal.
Detingut pels alemanys, fou
enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula
63.127, que sortí el
6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) cap al camp de concentració de
Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies
després. Restà al camp de concentració
fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes
aliades.
Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors
de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de
Perpinyà i la tardor de
1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a
Perpinyà, va ser
nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus
Orientals de la FEDIP.
Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili,
ajudà els companys
a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la
resistència. A
començament dels anys seixanta fou secretari departamental
de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala
Tolo va
morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord). Francisco Sala Tolo (1903-1975) ***
Josep Ester i Borràs - Josep Ester Borràs: El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Joan Ramon Ester i Borràs, conegut com Minga. Sos pares es deien Francesc Ester Escobet, paleta, i Dolors Borràs Solanas. Fills d'una família treballadora però benestant, estudià a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona Odette Lucienne Marie Kervorc'h (Odette Ester), a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzán, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc –en ser interceptada una carta–, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella –una nena aleshores– es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval –s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthausen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja que és el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mauthausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i amb èxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 –durant el procés de reconstrucció de la CNT– va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Els últims anys de la seva vida els passà Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Joan Ester Borràs va morir el 13 d'abril de 1980 al Centre Hospitalari Alès-Cévennes d'Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella (Provença, Occitània). El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Carlos
M. Rama - Carlos M. Rama: El 26 d'octubre de 1921 neix a Montevideo (Uruguai) l'historiador, filòsof, advocat, periodista, professor i simpatitzant anarquista Carlos Manuel Rama Facal –algunes fonts citen erròniament Carlos María Rama–, més conegut com Carlos M. Rama. Sos pares, emigrants gallecs, es deien Manuel Rama, que fugí de Galícia per no fer el servei militar, i Carolina Facal, i tingué dos germans, Ángel Antonio Rama Facal, destacat escriptor, crític i editor, i Germán Rama Facal, historiador. Va ser deixeble d'importants exiliats republicans espanyols, com ara José Bergamín Gutiérrez, Luís Jiménez de Asúa, Claudio Sánchez Albornoz, etc. En 1952 es llicencià en dret en la Universitat de la República (UDELAR) de Montevideo. Entre novembre de 1952 i abril de 1954 visqué a París (França), becat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors francès i per la Facultat d'Humanitats i Ciències de la UDELAR (Beca Gallinal d'Investigació). Va fer els estudis de postgrau en el Seminari d'Història i Sociologia de l'Escoa d'Estudis Superiors en Ciències Socials i es doctorà en Lletres a la Sorbona, amb una tesi sobre la història social contemporània espanyola. Entre març i maig de 1953 viatjà per la Península i el nord d'Àfrica (Tetuan, Tànger, etc.), experiència de la qual publicà un llibre de memòries en 1961 sota el títol Itinerario español. En 1961 dirigí Gacetilla Austral. En aquesta època col·laborà en la revista d'estudis socials L'Actualité de l'Histoire, publicada per l'Institut Francès d'Història Social (IFHS). Com pa professor va fer classes a l'Institut de Professors «Artigas» de Montevideo i a la Facultat d'Humanitats i Ciències. Va ser nomenat catedràtic de Teoria i Metodologia de la Història a la Facultat d'Humanitats i Ciències. Fou professor visitant de diverses universitats llatinoamericanes, com ara Santiago de Xile (1950), Puerto Rico (1969) i la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, a més de diverses universitats franceses (París i Bordeus). Es trobava a Santiago de Xile quan el cop militar feixista de 1973 i gràcies a la intervenció de les ambaixades de Colòmbia i d'Itàlia pogué passar a España, on restà com a professor i investigador la resta de sa vida. Va ser professor de sociologia i d'història d'Amèrica en la Universitat Autònoma de Barcelona (Catalunya), on fundà l'Institut d'Estudis Llatinoamericans i va fer classes a les facultats de Ciències Econòmiques i Empresarials, Ciències de la Informació i Lletres. Va ser un dels fundadors, amb altres escriptors llatinoamericans residents al Regne d'Espanya, del «Pen Club Llatinoamericà», el qual presidí. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions especialitzades (Anuario de Estudios Centroamericanos, Bulletin hispàniques, Caravelle, El Ciervo, Deslinde, Papers, Raison Présente, Revista de Ciencias Sociales, Revista de Estudios Internacionales, Revista de Sociología, Sistema, El Viejo Topo, etc.) i diaris (El País, etc.). En 1980 va rebre el Premi de Cultura Hispànica, concedit pel Ministeri d'Educació espanyol. El 29 d'abril i el 6 de maig de 1980 va fer dues conferències sota el títol «El proceso de independència de las repúblicas hispanoamericanas» en la Fundació Juan March de Mardrid. Va publicar més de 35 llibres sobre temes diversos (l'intercanvi cultural entre Espanya i Llatinoamèrica, l'exili intel·lectual, la ideologia i les lluites socials, la història i la sociologia iberoamericana, etc.). Com a historiador del moviment anarquista destaquen les seves obres Las ideas socialistas en el siglo XIX (1947, 1963 i 1967), L'Amérique Latine (1492-1936) (1959), Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie (1959), La crisis española del siglo XX (1960), Revolución social y fascismo en el siglo XX (1962), Historia del movimiento obrero y social latinoamericano contemporáneo (1966), Obreros y anarquistas (1969), Las ideas socialistas en el siglo XIX (1976), Guerra de clases en España (1936-1937) (1977, de Camillo Berneri), Utopismo socialista (1830-1893) (1977), Fascismo y anarquismo en la España contemporània (1979) i El anarquismo en América Latina (1990, pòstum, amb Ángel Cappelletti). Altres obres seves són La historia y la novela (1947 i 1963), Un viaje a Grecia (1955), Congreso de Roma de Ciencias Históricas (1956), José Batlle y Ordóñez y el movimiento obrero y social en el Uruguay (1956), José Pedro Varela, sociólogo (1956), La vivienda y las clases sociales en el Uruguay (1958), Teoría de la Historia (1959), Las clases sociales en el Uruguay (1960), Ideología, regiones y clases sociales en la España contemporània (1963), La religión en el Uruguay (1964), Los afro-uruguayos (1967), Garibaldi y el Uruguay (1968), Batlle, la conciencia social (1969), La política vaticanista en América (1969), Uruguay en crisis (1969), Sociología de América Latina (1970), El revisionismo historiográfico del nacionalismo cultural latinoamericano (1972), Chile. Mil días entre la revolución y el fascismo (1974), El derrumbe de las universidades latinoamericanas en 1973 (1974), L'Église catholique dans la structure d'Etat en Espagne (1974), La Imagen de los Estados Unidos en la América Latina. De Simón Bolívar a Salvador Allende (1975), España. Crónica entrañable (1973-1977) (1978), La ideología fascista (1979), 1959-1970. Apocalípticos e integrados (1980, amb altres), La independencia de las Antillas y Ramón Emeterio Betances (1980), Latinoamericanismo (1980, amb Ruth Rama), La historiografía como conciencia histórica (1981), Nacionalismo e historiografía en América Latina (1981), Historia de las relaciones culturales entre España y América Latina en el siglo XIX (1982), etc. Sa companya fou Judith Dellepiane, amb qui tingué dos infants. Carlos M. Rama va morir el 23 de febrer de 1982 quan es trobava de viatge a Milà (Itàlia), víctima d'una crisi cardíaca. ***
Cesare
Vurchio, a l'esquerra, amb Giuseppe Pinelli durant una
conferència al Cercle Anarquista «Ponte della
Ghisolfa» (1968) -
Cesare Vurchio: El
26 d'octubre de 1931 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia)
l'anarquista
Cesare Vurchio. Sos pares es deien Tommaso Vurchio i Maria Ventrella.
Fill
d'una família pagesa, assistí a l'escola
elemental fins al cinquè curs. En 1949
emigrà a Milà a la recerca de feina. Es
guanyà la vida treballant de torner
mecànic i després com a venedor ambulant. A
començament de la dècada dels
seixanta s'acostà al moviment anarquista de manera
gairebé casual, coneixen
llibertaris del seu poble natal també emigrats a
Milà. En 1965 entrà a formar
part del «Cercle Sacco e Vanzetti» i
conegué Giuseppe Pinelli, amb qui entaulà
una estreta amistat amb ell i sa família, i amb aquest
milità en el grup
anarquista «Giuventù Libertaria». A
finals de 1967 participà en la fundació del
Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa», presentat
oficialment l'1 de maig de
1968. Amb Pino Pinelli i altres companys afins, creà a
començament de 1969 el
grup «Bandiera Nera», continuació de
«Giuventù Libertaria», molt
compromès amb
les lluites estudiantils i obreres. Arran de l'atemptat al Banc
Nacional
d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà del 12 de
desembre de 1969, va ser
detingut i interrogat durant uns dies i assistí, com
centenars de companys, al
funeral de Pino Pinelli. En 1972 el seu testimoniatge sobre la mort de
Pinelli
va ser recollit en el documental produït per «Lotta
Continua» 12 dicembre,
dirigit per Giovanni
Bonfanti i Pier Paolo Pasolini. Gran partidari de la premsa
llibertària,
col·laborà en diferents publicacions, com ara A Rivista Anarchica, Libertaria,
etc. Fou un dels fundadors del «Centro Studi Llibertari -
Archivio Giuseppe
Pinelli» de Milà (Amedeo Bertolo, Rossella Di Leo,
Gaia Raimondi, Andrea Staid,
etc.). En 2006 va ser entrevistat en el llibre de diversos autors Pinelli. La diciassettesima vittima. El
26 d'octubre de 2008 participà en la presentació
de l'escultura dedicada a
Pinelli, obra d'Elis Fraccaro, a la Casa della Cultura de
Milà. Cesare Vurchio
va morir el 15 de setembre de 2015 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Aquell mateix
any el seu testimoni va ser recollit en el documental Il
Segno del Capro. Memoria dovuta a Storie, persone e luoghi di
anarchia in Italia, dirigit per Fabiana Antonioli. ***
Necrològica
de Fernando Carro Sáez apareguda en el
periòdic CNT
de juliol de 2007 - Fernando Carro Sáez: El 26 d'octubre de 1951 neix a Santo Domingo de la Calzada (La Rioja, Espanya) el militant anarcosindicalista Fernando Carro Sáez. Sos pares es deien Fernando Carro i Pilar Sáez. En 1987 s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao, on ocupà diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Oficis Diversos i en la Federació Local de Bilbao. En 1999 fou acomiadat de la seva feina en Transportes Danzas, fet que originà una activa campanya de solidaritat que no aconseguí la seva readmissió, però sí una important indemnització econòmica. En 2000 s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Basauri, on ocupà diversos càrrecs (secretari general, secretari de Jurídica, secretari de Propaganda, tresorer, delegat de Prevenció, delegat a plens). Fou el màxim impulsor de la comparsa llibertària de Basauri «Langileak Martxan» (2005-2006, Treballadors en Acció), com abans ho havia estat de la de Bilbao «Hontzak» (Mussols). Va col·laborar en el periòdic CNT. Fernando Carro Sáez va morir el 25 d'abril de 2007 d'un càncer a la bufeta a l'Hospital de La Rioja de Logronyo (La Rioja, Espanya) i va ser incinerat.
Defuncions
Ernest Coeurderoy - Ernest Coeurderoy: El 26 d'octubre de 1862 mor a Fossard (Ginebra, Suïssa) l'escriptor socialista llibertari Jean Charles Herneste Courderoy, conegut com Ernest Coeurderoy. Havia nascut el 22 de gener de 1825 a Avallon (Borgonya, França). Sos pares des deien Charles Coeurderoy, doctor en medicina, i Marie Cozarine Baelial. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar una àmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossard (Ginebra, Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme. ***
Foto
policíaca de Baptiste Jordy (2 de juliol de 1894) -
Baptiste Jordy: El
26 d'octubre
de 1906 mor a París
(França)
l'anarquista
Baptiste Jordy. Havia nascut
el 7 de desembre
–algunes fonts policíaques citen
erròniament el 8 de desembre– de
1832 al mas de la Masquière de Las Bòrdas
(Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Antoine Jordy,
llaurador, i
Antoiniete
Ségade. L'octubre de 1851 va ser condemnat a Carcassona
(Llenguadoc, Occitània)
a sis mesos de presó per «robatori». A
començament de la dècada dels anys
noranta, segons informes policíacs, assistí
regularment a les reunions dels
grups anarquistes de París (França), especialment
a les del V Districte i a les
de Saint-Ouen (Illa de França, França). En
aquesta època estava molt lligat a
l'anarquista Charles Millet. Enviava regularment arreu de
França exemplars de Le
Père Peinard i de La
Révolte i li agradava cantar i ballar
a les tavernes la cançó revolucionària
La
Carmagnole. Quan l'atemptat d'Auguste Vaillant, el
desembre
de 1893, contra
la Cambra de Diputats francesa, mostrà la seva alegria. En
aquest any, a més
del seu ofici de sabater, feia de conserge al número 303 del
carrer de Saint Jacques
de París. A principis de juliol de 1894 el seu domicili va
ser escorcollat
sense cap resultat, moment en el qual va ser fitxat per la policia.
Durant
l'interrogatori va negar tota relació amb el moviment
anarquista; no obstant
això, va ser processat per «associació
criminal» i tancat a la presó parisenca
de Mazas. El 19 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional
i a
finals de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El més
segur es que es
tracti del mateix Jourdy que el 9 de juliol de 1891
participà en la primera
reunió del grup anarquista «Les
Peinards» que se celebrà a la sala Gros Boeuf
del carrer Greneta de París. El seu últim
domicili va ser al número 3
del camí Acacias de Saint-Ouen. Baptiste Jordy va morir el
26 d'octubre
de 1906 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París
(França). ***
Feliciano
Benito Anaya - Feliciano Benito
Anaya: El 26 d'octubre de 1940 és afusellat a
Guadalajara
(Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito
Anaya.
Havia nascut el 24 de gener de 1894 a Tabladillo (Segovia, Castella,
Espanya). Sos
pares
es deien Eugenio Benito Martín i María
Encarnación Anaya Callejo. Fuster de
professió, s'instal·là a
Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
més destacats. Formà part dels
grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino,
Mauro Bajatierra, Moisés López,
etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos»
(Celedonio Pérez, Melchor
Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador
Canorea, Manuel López,
Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González
Mallada, José Barrios, Guerra,
etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social
–del qual era
membre de la Junta Directiva amb el càrrec de
comptador– i
que no era partidari
de l'«acció directa» i reivindicava
l'«anarcohumanisme» i
l'«anarcopacifisme».
L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín,
Modesto Magro
García i Ángel Díaz, membres del
Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver
preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart,
president de la Federació
Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente
Pérez Martín. L'1 de setembre de
1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín,
acusat de l'atracament a mà
armada a Villaverde del caixer de la «Companyia
Bilbaïna de Construccions
Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat
per la policia com
a un «anarquista individualista i
teòric», va ser tancat a les presons
madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat
el 26 de
novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants,
amb un gran nombre
de militants d'esquerres de totes les tendències, del
«Manifest a la joventut
espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10
d'agost de 1930 fou un
dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis
Caballero Montalbán i José
Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat
al Teatre Fuencarral de Madrid,
i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la
Societat de Fusters del
Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de
Constructors de Carruatges), Mateo
López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo
i Antonio Paulet participà en
un míting pro amnistia al Centre de la Federació
Tabaquera. El 13 de setembre
de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel
González Inestal, José
Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un
míting contra la dictadura
celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre
de 1930, amb Pedro
Correa, Vicente García Muisa i José Olalla,
participà en el míting de
presentació de la Societat de Paletes «El
Avance» celebrat al Cine Victoria del
barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931
participà en el míting
organitzat per la Federació Local de Sindicats
Únics de Madrid al Teatre
Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme
portada a terme per
desprestigiar la CNT, i on intervingueren també Nicasio
Álvarez de Sotomayor,
Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego
Crespo. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de
la CNT com a delegat del
Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era
membre del grup
anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera,
etc.). El 14 de setembre de
1931 parlà en el míting d'orientació
sindical celebrat als locals de la
Federació de Sindicats Únics de Madrid i on
també intervingueren Miguel
González, Anselmo Sánchez, Gregorio
Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser
nomenat administrador del periòdic CNT.
Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora
i Miguel González Inestal, va ser un dels principals
defensors de l'exclusió
dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En
1933 va fer un
míting a Navalmoral i l'any següent
presidí un acte públic a Madrid. Arran de
la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934
publicà Cómo
traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre.
Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació
clandestina Revolución
Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí
al IV Congrés de la CNT
celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra,
comandà una columna de la CNT-FAI
que portà el seu nom, que després d'alliberar
Alcalá de Henares el 20 de
juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on
participà en la derrota
dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als
límits de la
província per intentar ocupar posicions per a frenar
l'avanç de les tropes del
general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria.
També lluità amb la Columna
Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el
Batalló Sigüenza,
en el qual va romandre arran de la militarització.
Després passà a ser
inspector de Milícies de l'Exèrcit
Republicà i més tard comissari en cap del IV
Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de
la guerra. El
febrer de 1937 assistí en representació de les
Milícies del Centre al Ple de
Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla
Libre, Construcción,
Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!,
La Tierra, etc. Amb el
triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions,
com a
responsable de la txeca
de les Ursulines de Guadalajara, condemnat a
mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940
al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). Feliciano Benito Anaya (1894-1940) ***
Fitxa
de Joan Climent Camí del camp de concentració de
Mauthausen - Joan Climent Camí:
El 26 d'octubre de 1941 mor a Gusen (Altra Àustria,
Àustria) l'anarcosindicalista Joan
Climent Camí. Havia nascut el 13 de juliol de 1918 a
Barcelona (Catalunya). Era fill de Baptista Climent Climent i son
germà Miquel Climent Camí
també va ser confederal. Es guanyava la vida treballant
d'electricista i
militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat al camp de
concentració de Sant Cebrià.
Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
per a tasques a la «Línia Maginot» a la
Mosel·la. Durant la primavera de 1940, va
ser capturat, ben igual que son germà Miquel, per les tropes
alemanys i,
després de passar pel Frontstalag 142 de Besançon
(Franc Comtat, Arpitània) i l'Stalag
XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern, Saxònia,
Alemanya), sota la matrícula
2.496, va ser deportat el 24 d'abril de 1941, sota la
matrícula 3.351, al camp
de concentració de Mauthausen (Altra Àustria,
Àustria). El 30 de juny de 1941
va ser enviat al subcamp de Gusen sota la matrícula 13.040.
Joan Climent Camí
va morir el 26 d'octubre de 1941 a Gusen (Altra Àustria,
Àustria). Son germà
Miquel Climent Camí va també morir a Gusen pocs
dies després. ***
Alphonse
Tricheux - Alphonse Tricheux: El 26 d'octubre de 1957 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Jean Tricheux. Havia nascut el 22 de gener de 1880 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Eugène Tricheaux i Joséphine Gaillac. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand. L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la «Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Pauline Fabre i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del «Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 6 d'octubre– de 1957 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de novembre de 1966 - Albert Ledrappier: El 26 d'octubre de 1966 mor a Cachan (Illa de França, França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Charles Léon Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Havia nascut el 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1885 al XIV Districte de París (França). Sos pares es deien Léon Joseph Ledrappier, mecànic als ferrocarrils, i Marie Jéronima Adam. Era fill d'una família nombrosa de 10 infants. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. El 10 de desembre de 1919 es va casa a Bex (Vaud, Suïssa) amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 al seu domicili de Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Aurelio
Chessa a l'«Archivio Famiglia Berneri» (Pistoia, sd) - Aurelio Chessa: El 26 d'octubre de 1996 mor a Rapallo (Ligúria, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut com Paratacca. Havia nascut el 30 d'octubre de 1913 a Putifigari (Tataresu, Sardenya). Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 –en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup «Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència «antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per «instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació «Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna, Il peccato originale, Mussolini grande attore, Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia –a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici e anarchia, Un attimo di verità, Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia. ***
Miguel Vega Álvarez (ca. 1940) - Miguel Vega
Álvarez: El 26 d'octubre de 2006 mor a Sevilla
(Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Miguel Vega Álvarez, que va fer servir
el pseudònim de Francisco Hidalgo
Cañete, nom d'un
oncle polític seu. Havia nascut el 10 d'octubre de 1915 a
Jerez de la Frontera
(Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Cristóbal
Vega Arcas i Ana
Álvarez Organvídez. Nasqué a
l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de
la Frontera, on son pare treballava de ferroviari. Fill d'una
família nombrosa
formada per nou germans, quan tenia 14 anys aquesta es
traslladà a viure a
Jerez de la Frontera. Militant anarquista i anarcosindicalista, com son
germà
gran Cristóbal Vega Álvarez i sa germana petita
Ana Vega Álvarez, formà part de
les Joventuts Llibertàries, de l'Ateneu Llibertari, de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Va fer la guerra
civil enquadrat en la 14 Divisió de la 149 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Al final de la guerra es
trobava a Guadalajara
(Castella, Espanya). Fet presoner l'abril de 1939, va ser
reclòs a les presons
madrilenyes de Porlier i de San Lorenzo del Escorial. El 25 de febrer
de 1940
aconseguí evadir-se amb altre company. Retornà a
Andalusia i amb el suport del
Comitè Comarcal de Jerez de la CNT, el secretari del qual
era son amic Juan
Sáez Márquez, aconseguí viure nou anys
sota la falsa identitat de Francisco Hidalgo
Cañete i continuar
militant en la CNT clandestina. El maig de 1959, davant la
pressió policíaca,
passà a França, on sis mesos després
pogué reunir-se amb sa companya María
Sáenz Sánchez-Noriega (Mary)
i sos
infants (Ana María, María del Carmen i Manuel)
–encara en tingué dos mes. A
França visqué treballant en la
construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a
Llemotges (Llemosí, Occitània). El 7 de juliol de
1965 patí un accident laboral
i restà 11 mesos de baixa. Posteriorment, amb un soci,
s'instal·là pel seu
compte construint sobretot pavellons fins a la seva
jubilació en 1981. Posteriorment
retornà a la Península. En 2001
s'autoedità a Sevilla les seves memòries sota
el títol Episodios personales.
Reminiscencias de la guerra civil española, que
van ser reeditades en 2017. Miguel Vega Álvarez va morir el
26
d'octubre de 2006 a Sevilla (Andalusia, Espanya). En 2017 es publica el
fullet Entrevista a Miguel Vega
Álvarez. Anarquista
jerezano de la guerra, el exilio y el olvido. Miguel Vega Álvarez (1915-2006) Cristóbal Vega Álvarez (1914-2008) ***
Javier
Capote Cárdenas - Javier Capote
Cárdenas: El 26 d'octubre de 2015 mor a Puerto
Real (Cadis,
Andalusia, Espanya) l'ecologista, activista dels drets humans i
anarcosindicalista
Francisco Javier Capote Cárdenas, conegut com Kapote.
Havia nascut el 20 de juliol de 1961 a El Puerto de Santa
María (Cadis,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Luis Capote i Guadalupe
Cárdenas.
En la seva època d'estudiant fou
activista de l'Associació Ecologista Guadalete i
posteriorment de la Federació
Ecologista Pacifista Gaditana (FEPG), de la qual va ser nomenat
tresorer en
1994, i d'Ecologistes en Acció. Formà part de
l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia
(APDHA) i fou un ferm defensor dels drets de les persones que
exerceixen la
prostitució. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'El Puerto
de Santa María, entre 2001 i 2003 i entre 2010 i 2012
s'encarregà de la
tresoreria del Comitè Regional d'Andalusia d'aquest
sindicat. També va estar
vinculat a Yanapakuna, l'Assemblea Feminista «Las Tres
Rosas» i el «Foro Social
Portuense». Es guanyava la vida com a administratiu del
Servei Andalús de
Salut. Malalt, Javier Capote Cárdenas va morir el 26
d'octubre de 2015 a
l'Hospital Clínic Universitari de Puerto Real (Cadis,
Andalusia,
Espanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'El Puerto
de Santa María. ---
|
![[25/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/10]") |
|
![[27/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/10]") |
|
|
| Actualització: 26-10-24 |