---

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicació La Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons –com ara La Inquisición en España (febrer de 1897)–, manifests i traduccions (Josep Prat).

***

Capçalera de The Firebrand

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família –s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary–, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).

***

Facsímil de la policia del primer número de Le Pygmée

- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de 1895 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu). Pretenia tenir periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine Dehoe. Cap article hi anava signat, però el principal redactor fou Thonar. En aquest número s'afirmava: «El nostre objectiu, no és llarg de definir: lluitar sense treva et sense repòs per tot allò que representi l'ideal de Justícia, de Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».

***

Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti

- S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

Naixements

Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881

- Georges Hémery-Dufoug: El 27 de gener de 1849 neix al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París (França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre Hémery-Dufoug –el llinatge compost també citat Émery i Dufour. Sos pares es deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i tingué dos germans, Louis Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant d'ebenista al barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i cabarets. En 1871 era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà a lluitar contra la Comuna de París, fet pel qual va ser enviat als batallons disciplinaris africans. En 1873 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte de París. El 28 de novembre de 1874 es casà al IX Districte de París amb la modista parisenca Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos infants, Henri Charles i Charles Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre, fundà el Grup Anarquista del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle, Miche, Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al número 101 del carrer Théâtre. El 26 de març de 1882, amb altres companys (E. Gautier, Maria i Arsène Crié), va ser un dels oradors del míting organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez, Arpitània) celebrat al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de 1882 va ser detingut, juntament amb altres companys (Arsène Crié, Jean Grave i Émile Vaillat), en el marc de la investigació sobre l'anarquista «Banda Negra» de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els quatre van ser posats en llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un dels oradors del míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de París per protestar contra l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, explicà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. En 1883 era membre del grup anarquista «Les Misérables», escissió del Grup Anarquista del XV Districte que feien costat la revolució violenta i que el novembre de 1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista del XV Districte. El 25 de gener de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador en la reunió celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup «La Sentinelle Révolutionnaire du XVIIIème», per protestar contra el «Procés dels 66». El maig de 1884 va ser candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de París. El novembre de 1884, quan el «Cas Druelle» –l'anarquista E. Druelle (Sabin) va ser acusat de ser confident de la policia–, representà els grups anarquistes en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony Graillat i Constant Martin, que desemmascarà el delator –es dona el cas que Durelle vigilà especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885 s'encarregà, amb Arcougeon i Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en una reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du XVème», va fer una proclama a l'ús de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup publicà un cartell on es convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el llibre La France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix), figura com a unes de les personalitats més destacades del moviment anarquista. En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV Districte de París i, amb Evariste Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques durant la campanya contra les oficines de contractació, alhora que militava en el grup «L'Avant-garde du XVème». El 25 de juliol de 1888 portà la contradicció, amb Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En aquesta època destacà en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de membre de la Comissió Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a candidat a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia assistent a abandonar la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista «Le Réveil du XVème». El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns, havia esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir el 20 d'abril de 1906 al seu domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte de París (França).

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» –on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres–, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)

***

Second Casteu

- Second Casteu: El 27 de gener de 1876 neix al barri de Carras de Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià Second Casteu –en la partida de naixement només figura un únic nom, però en la partida de defunció figura el nom de Second Émile–, conegut com Second François Casteu –el primer nom també citat a vegades Segond. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu –Séraphin Casteu, segons la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi, italiana. Sa mare va enviudar amb tres infants i els va educar en la fe catòlica. D'adolescent, però, Second Casteu abandonà tota creença religiosa. Esdevingué obrer tipogràfic i milità en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint anys va entrar a fer el servei militar, però passats 19 dies desertà i s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa), on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior matrimoni i amb qui entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari parisenc Le Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905 milità activament en el Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària. En 1906 fou un dels promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg, òrgan de la Federació Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908 vivia amb sa família al número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En 1909 aconseguí reagrupar els sindicats de la construcció en una federació romanda que s'adherí a la FUOSR. Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la República francesa Armand Fallières, que havia rebutjat la gràcia a l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf, guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les pàgines de La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser reclòs 20 dies en un calabós i, després de 15 anys de residència i una esposa suïssa, expulsat de la Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell any. Després d'un temps a Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a París (França), amb la intenció de ser contractat en el periòdic La Guerre Sociale. El novembre de 1910 s'establí a Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta de La Dépêche, i milità en la Borsa del Treball, col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Union Syndicale. Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat pel propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i distribuïa fullets amb el seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on posava la seva adreça amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes anticonceptius. En la primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont Boron de Niça i, segons la policia, era un «excel·lent obrer tipogràfic», a més de corresponsal de La Guerra Social a Niça. En aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES), adherit al Comitè de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa família al número 119 del carrer Didot de París. El novembre de 1913 s'establí amb sa companya i sos infants a «La Ruche», l'escola infantil i colònia llibertària que Sébastien Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França, França). El 25 de gener de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais (Picardia, França) i, després d'haver minat la seva salut per a no anar al front, restà tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de 1915 es casà a Antíbol (Provença, Occitània) amb l'anarquista Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918 esdevingué civil i s'establí amb sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquesta època col·laborà el setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal, setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més de deu anys, venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual assumí la gerència el setembre de 1927 per a la seva edició del departament d'Oise. Cap el novembre de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a l'efímer Partit Comunista de Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920 participà amb Georges Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9 de febrer de 1921 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules pronunciades el 12 de maig de 1920 en una reunió pública al teatre d'aquesta població i va ser condemnat en absència a dos anys de presó. Una campanya es va desencadenar al seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però va ser novament processat per «ultratges a gendarmes». El 13 d'abril de 1921 la pena va ser confirmada, però obtingué la llibertat provisional amb una multa de 500 francs. El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus mobles venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de l'Oise». El desembre de 1921, arran de l'escissió confederal, optà per la militància dins la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), dins de la tendència de Pierre Besnard, i esdevingué secretari de la Unió Departamental Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922 participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el funcionariat sindical» publicada en el número 3 de La Revue Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per Sébastien Faure en la qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 representà la Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Entre març i juliol de 1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal Nacional i votà contra la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una polèmica sobre Rússia en el diari L'Humanité. L'abril de 1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de Germaine Berton i la policia el va interrogar, però no es va poder establir cap lligam entre ell i l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 assistí al IV Congrés de l'UA que se celebrà a París. En aquesta època era el portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el congrés de l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es feren amb control de l'organització i ell va rebutjar formar part de la nova comissió executiva. En 1926 participà en la subscripció econòmica popular «Pour que vive Le Libertaire» en suport del periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb les llàgrimes als ulls en un judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència controlada. En aquesta època es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser denunciat per l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar 7.503,20 francs de multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els 1.000 francs per danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va fer vaga de fam per obtenir el règim de pres polític a la penitenciaria d'Amiens (Picardia, França) i finalment va ser alliberat. Continuà amb les seves activitats en Germinal fins la desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928 era tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en absència pel Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el metge de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul Rimetz, exregidor municipal d'aquesta població, a dos mesos de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa; posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de revisió, se li van afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat novament, però va ser alliberat després de 10 dies d'empresonament i set de detenció de constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais d'Eugénie Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a Milly-sur-Thérain (Picardia, França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos després, el 18 de maig de 1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Second Casteu (1876-1935)

***

Emilio Spinaci

- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).

***

Notícia de la detenció d'Eustaquio Teruel Sánchez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de novembre de 1922

- Eustaquio Teruel Sánchez: El 27 de gener de 1892 neix a la Diputación del Real de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Eulalio Teruel Sánchez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Vázquez. Sos pares es deien Andrés Teruel Ramón i Margarita Sánchez Antoñana. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là amb sa companya María Loreit a la regió parisenca. En 1970 ingressà a la Residència «La Garenne» de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs.

***

Julián Grimal Díez

- Julián Grimal Díez: El 27 de gener –el 28 de gener oficialment– de 1894 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Grimal Díez. Sos pares es deien Esteban Grimal Clavería, jornaler, i Andresa Díez Visus. Peó en la construcció, en 1923 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser empresonat en diverses ocasions. El 26 de novembre de 1933, en els prolegòmens de l'aixecament anarquista del 8 de desembre d'aquell any, va ser detingut a Osca per «possessió d'explosius» i el febrer de 1935 va ser condemnat, juntament amb sa companya Sacramento María Bernués Estallo, amb qui va tenir tres infants (Florencio, Julián i Aurora), a set mesos de presó per aquest delicte. El desembre de 1934 va ser condemnat per «insults a l'autoritat». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els combats a Osca i pogué passar a zona republicana, però sa companya Sacramento María Bernués Estallo, embarassada, va ser assassinada el 23 d'agost de 1936 a Osca pels feixistes. En 1938 es tornà a casar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Judes de Sètfonts. Posteriorment s'establí a Peçac de Bordèu (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta. Julián Grimal Díez va morir l'11 de març de 1965 a resultes d'un accident de treball a Merinhac (Aquitània, Occitània). Alguna vegada les seves dades biogràfiques es creuen amb les de son fill Julián Grimal Bernués, presoner de guerra durant la II Guerra Mundial.

Julián Grimal Díez (1894-1965)

***

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

- Joan Gras Puigmartí: El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de gener– de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Sos pares es deien Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela Puigmartí Farel. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

***

Ángel Santamaría Legaría

- Ángel Santamaría Legaría: El 27 de gener de 1898 neix a Moreda (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Santamaría Legaría. Sos pares es deien Narciso Santamaría Lafuente, llaurador, i Fructuosa Legaría Gambra. Jornaler, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de desembre de 1933 a Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat, el procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou condemnat per un Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a Logronyo a 13 anys, quatre mesos i un dia de presó, més 250.000 pessetes d'indemnització com a autor de l'incendi de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys de presó per tinença d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de Sant Miquel dels Reis i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ángel Santamaría Legaría va ser afusellat per les tropes franquistes, juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou enterrat al cementiri de Berriozar.

Ángel Santamaría Legaría (1898-1936)

***

Necrològica de José Foj Puertas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de març de 1984

- José Foj Puertas: El 27 de gener de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Foj Puertas, conegut com Ballovaro. Sos pares es deien Valero Foj i Isabel Puertas. Militant anarquista, es guanyà la vida com a miner. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat. Un cop lliure, fugint del servei militar, passà a França. Més tard va ser detingut, juntament amb son germà Ramón Foj Puertas, també militant anarquista, pels fets revolucionaris de desembre de 1933; jutjat amb altres companys (Francisco Alaiz Canaliz, Vicente Bardají San Juan, Tomás Canaliz Garcés, Isidoro Ferrer Franco, Manuel Lozano Guillén, Antonio Millera Millera, Agustín Poy Alegre i Miguel Senar Burón), el 25 de març de 1934 va ser condemnat a vuit anys de presó per «delicte contra la forma de govern en qualitat d'executor» i tancat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble natal i fou president del Comitè Revolucionari local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Les autoritats feixistes l'acusaren de nombrosos delictes. Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'afilià al CNT alacantina. José Foj Puertas va morir el 13 de febrer de 1984 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Necrològica de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de setembre de 1957

- Maria Sanromà Mateu: El 27 de gener de 1904 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Vicente Granero Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'abril de 1977

- Vicente Granero Gimeno: El 27 de gener de 1907 neix a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarconsindicalista Vicente Granero Gimeno. Sos pares es deien Vicente Granero i María Gimeno. Quan era un infant sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya). A començament de la dècada dels vint ja participava en el moviment anarquista i sembla que amb 16 anys ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Paleta de professió, cap el 1926 començà a militar en el clandestí Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona i va ser nomenat en diverses ocasions delegat de personal, patint sempre el boicot de la patronal i les seves llistes negres. De cultura autodidacta, fou un apassionat de la lectura i era assidu de la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. Durant quatre anys presidí l'Ateneu Cultural «Amanecer» del barri barceloní de Les Corts i tingué aficions poètiques. Quan la insurrecció de Jaca de desembre de 1930, va ser detingut per participar en la vaga general a Barcelona i tancat a la presó Model. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari del Comitè Revolucionari de Les Corts; entre agost d'aquest any i maig de 1937 en fou segon secretari i a partir d'aquesta data exercí de tresorer del Comitè de Relacions de la Indústria Col·lectivitzada de l'Edificació, de la Fusta i de la Decoració de Catalunya. El maig de 1937 lluità contra la reacció estalinista. En 1938 assistí a un Ple Nacional de Federacions d'Indústria, estructura orgànica que defensà, i l'agost d'aquell any marxà cap el front incorporat en el XX Batalló d'Enginyers. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Instal·lat a Besiers, treballà de paleta i va contreure la malaltia del ciment, que el va enllitar molts d'anys. En aquests anys d'exili milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i ocupà diferents càrrecs orgànics. Entre 1960 i 1962 presidí la colònia espanyola de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Trinidad Bort. Vicente Granero Gimeno va morir el 12 de gener –algunes fonts citen erròniament el 14 de gener– de 1977 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Miguel Pardina Pueyo

- Miguel Pardina Pueyo: El 27 de gener de 1908 neix a Pallaruelo de Monegros (Sarinyena, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Pardina Pueyo. Sos pares es deien Miguel Pardina i Rufina Pueyo, i va ser el tercer fill d'una família nombrosa de nou germans. El novembre de 1929 va ser sortejat per fer el servei militar i va ser destinat al Marroc. A principis de la dècada dels trenta, amb sons germans Cristóbal i Tomás, treballà com a obrer ferroviari a Sarinyena i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys es relacionà molt amb la família anarcosindicalista dels Pinós Barrieras de Sarinyena. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Durruti». Son germà, Alejandro Pardina Pueyo, va morir lluitant al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, posteriorment passà per la 107 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), fent feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanyes i, després de passar pel Frontstalag 142 de Besançon (Franc Comtat, Arpitània), el gener de 1941 va ser internat, sota la matrícula 2.569, a l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz). El 26 d'abril de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 4.525, a Mauthausen. Miguel Pardina Pueyo va morir el 12 de setembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

***

Raymond Giancoli detingut (22 de juliol de 1939)

- Raymond Giancoli: El 27 de gener de 1911 neix a l'Hôtel-Dieu del IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista il·legalista Raymond Giancoli, conegut com Raymond le Tatoué –tenia tot el pit ple de tatuatges. Era fill natural de la modista de 14 anys Jeanne Giancoli, germana de l'anarquista Joseph Giancoli, que reconegué l'infant el 14 de febrer d'aquell any. Quan tenia 15 anys, Raymon Giancoli va ser tancat a la presó de la Petite-Roquette de París. Allistat als 18 anys, passà alguns anys a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). En sortir, entrà en contacte amb els anarquistes del cercle de Le Libertaire. El 20 de maig de 1933 es casà al XIV Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Louise Le Roux. En aquesta època treballava muntant tendes als mercats i vivia al número 154 del carrer Saint-Charles de París. En 1936 lluità en la guerra d'Espanya enquadrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». Mantingué correspondència amb l'escriptor Albert Paraz, on es citen diversos llibertaris (Louis Lecoin, Albert Libertad, Georges Pioch, etc.) i on diu que va ser testimoni de la mort de l'anarquista Émile Cottin al front d'Osca (Aragó, Espanya) per una bala perduda. En 1939 vivia al número 91 del carrer Championnet de París. Es va veure implicat en robatori d'uns 40.000 francs i l'agressió a cops de porra del cobrador Étienne Briollant el 20 de juliol de 1939 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França). Dos dies després, dels tres agressors, ell va ser detingut juntament amb l'anarquista Georges Émile Rousset, que va ser el xofer en el cop; jutjat per aquest fet pel IV Tribunal Correccional del Sena, el 13 d'octubre de 1939 va ser condemnat a quatre anys de presó, mentre Rousset a tres; a més, ambdós, van ser condemnes a 500 francs de multa i a cincs anys de prohibició de residència. El tercer agressor, buscat sota el nom de Léon Riri, va ser l'anarquista Charles Ridel; mai trobat per les autoritats, reaparegué anys més tard sota el nom de Lous Mercier. En 1944 es va divorciar al XIV Districte de París de Louise Le Roux. En 1948, arran de l'aparició del llibre Le Gala des Vaches d'Albert Paraz, en defensa de Louis-Ferdinand Céline, reprengué contacte amb el primer. En aquests anys s'instal·là a Chelles. L'1 d'agost de 1953 es casà al X Districte de París amb Andrée Callet, de qui enviudà. Raymond Giancoli va morir el 12 de gener de 1983 al seu domicili de Chelles (Illa de França, França).

Raymond Giancoli (1911-1983)

***

El camp de concentració Morand

- Juan Jimeno Montalbán: El 27 de gener de 1912 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Jimeno Montalbán –també citat erròniament com Gimeno. Sos pares es deien Julian Jimeno i Aurora Montalbán. Ferroviari, s'afilià al Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En acabar la guerra civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva professió li va facultar per treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà ajudar a evadir-se nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys cinquanta s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels fundadors a Casablanca de l'«Asociación Cultural Armonia», amb José Muñoz Congost i altres companys, de la qual serà el primer president. Arran de la reunificació confederal en l'Exili i de la formació de l'organisme semiclandestí de lluita antifranquista Defensa Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta organització i del nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord d'Àfrica. En 1965 abandonà el Marroc i s'instal·là a Bèlgica, militant en la Federació Local de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i milità en el Sindicat de Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant (Alacantí, País Valencià) fins a la seva mort. Sa companya fou Teresa Avendaño Ortiz-Angulo. Juan Jimeno Montalbán va morir el 28 de gener de 1997 a la Residència Geriàtrica Santa Teresa de Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant. 

***

Eduard Acamer Pérez

- Eduard Acamer Pérez: El 27 de gener de 1914 neix a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià) l'anarcosindicalista Eduard Acamer Pérez. Sos pares es deien Josep Acamer Queralt, llaurador, i Marta Pérez Queralt. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, lluità com a voluntari en la «Columna Torres-Benedito», en una unitat anarcosindicalista. Casat amb Amèlia Nadal Meri, tingué un únic fill, Eduardo Acamer Nadal. Eduard Acamer Pérez va morir d'una aturada cardiorespiratòria el 2 d'octubre de 1994 a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Juan Ángel Naya Perallón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de març de 1978

- Juan Ángel Naya Perallón: El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 21 de gener– de 1914 neix a Castejón del Puente (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Ángel Naya Perallón. Sos pares es deien Simón Naya i Pilar Perallón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) on residia. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local d'Orleans de la CNT, on milità fins el seu final. Sa companya fou Lucia Gracia. Juan Ángel Naya Perallón va morir el 7 de desembre de 1977 a Orleans (Centre, França).

***

Necrològica de Suzanne Basty apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de novembre de 1988

- Suzanne Basty: El 27 de gener de 1914 neix a Coux (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Suzanne Mathilde Basty. Sos pares es deien Jacques Achille Basty i Marie Valentine Sequineau. Estigué casada amb Martial Florimond Marcel Pinte. Posteriorment fou companya de l'anarcosindicalista exiliat José Porquet Panart. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Perpinyà i residí a Millars (Rosselló, Catalunya Nord). Malalta del cor, Suzanne Basty va morir el 4 d'agost de 1988 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Antonio Gil Oliver

- Antonio Gil Oliver: El 27 de gener de 1921 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Sos pares es deien Santiago Gil Sánchez, llaurador, Carmen Oliver Agorreta. Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

Antonio Gil Oliver (1921-1948)

***

Mariano Aguayo Morán

- Mariano Aguayo Morán: El 27 de gener de 1922 neix a Las Segadas (Oviedo, Astúries, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Saragossa (Aragó, Espanya)– el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. Sos pares es deien Mariano Aguayo i Teresa Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragonesos anomenat «Los Maños», format a Barcelona (Catalunya) per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobà a París (França) en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez Solà i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys seixanta va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència Confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac d'hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 al seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

Mariano Aguayo Morán (1922-1994)

***

Francisco Martínez Márquez

- Francisco Martínez Márquez: El 27 de gener de 1922 neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco i Porthos. Sos pares, de Cuevas de Vera (actualment Cuevas de Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya), es deien Jesús Martínez Mellado, jornaler, i Carmen Márquez Márquez. Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló «Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa «Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc.

Francisco Martínez Márquez (1922-1949)

***

Gerardo Bernabéu López

- Gerardo Bernabéu López: El 27 de gener de 1937 neix al Pinós (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Gerardo Bernabeu López. Era fill de l'anarcosindicalista Gerardo Bernabéu Vilaplana i d'Elisa López. Al final de la guerra civil, el 12 de març de 1939, va ser evacuat amb sos pares a bord del S.S. Ronwyn al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) cap el Nord d'Àfrica. A Ténès (Chlef, Algèria Francesa; actualment Algèria) va ser internat amb sa mare i sos germans al Centre Carnot, mentre que son pare i son oncle Liberto Bernabéu López, també anarcosindicalista, van ser tancats a la caserna Berthezène, a prop d'Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria Francesa; actualment Algèria), abans de ser internats l'octubre de 1939 al camp de concentració de Morand (Boghari, Alger, Algèria Francesa; actualment Algèria). En 1948 aconseguí tornar a veure son pare i en 1949 la família finalment pogué reunir-se a Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria), on finalment va aprendre el francès i va ser escolaritzat. Posteriorment treballà en l'empresa Remington Rand. El 27 de gener de 1957 aconseguí la nacionalitat francesa i hagué de fer 27 mesos de servei militar. En 1959 es casà amb Monique Claudette Devesa, descendent d'emigrants espanyols establerts a Algèria des de feia tres generacions i llibertaris, amb qui tingué tres infants (Sabine, Elisa i Gil). En 1962, quan la independència d'Algèria, la Remington Reand abandonà el país i ell s'establí pel seu compte reparant màquines d'escriure. En 1964 la parella abandonà Algèria i s'instal·là a França, d'antuvi a París i, a partir de 1965, a Perpinyà. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola i francesa, i va ser membre de l'associació «Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l'Exil (FFREEE, Fills i Filles de Republicans Espanyols i Infants de l'Exili). Amb sa companya, formà part del Centre Cultural Català (CCC), de l'associació d'amistat amb el Magrib «Coup de Soleil» i d'«Amis de Cinémaginaire». Participant de totes les manifestacions, concentracions i permanències, fou l'organitzador de la festa anual de la CNT de Perpinyà. Entre el 20 i el 23 d'octubre de 2019 donà el seu testimoni al col·loquí «Memoria del exilio español en Argelia» que se celebrà a Alger i a Orà. Gerardo Bernabéu López va morir el 16 de maig de 2022 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Gerardo Bernabéu López (1937-2022)

***

Ilya Borodaenko

- Ilya Borodaenko: El 27 de gener de 1981 neix a Najodka (Primórie, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista «Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...

Defuncions

- Miguel Díaz Córdoba: El 27 de gener de 1923 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista Miguel Díaz Córdoba, conegut com Miguel Córdoba, i que va fer servir el pseudònim Alfredo Krok o Alfredo Krop. Havia nascut cap el 1865 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Uixer de l'Ajuntament de Còrdova, abandonà la seva feina de funcionari a causa de les seves idees llibertàries i aprengué l'ofici de sabater («professió més digna d'un anarquista») del qual visqué la resta de sa vida. Amb data imprecisa s'instal·là a Portugal –segons algunes fonts en 1886 ja s'hauria reunit amb Élisée Reclus a Lisboa–  i a principis de segle ja destacava dins del moviment anarquista lusità. En 1904 era membre del grup «Solidaritat Internacional» (Francisco Christo, Rafael Vicente Ferreira, Julio Matías, Manuel de Rocha, etc.). L'agost de 1907, després de l'atemptat amb bomba al carrer de Santo António d'Estrela de Lisboa, va ser empresonat al Quartel dos Lóios de la Guàrdia Municipal de la capital portuguesa amb António José de Ávila, Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes. En 1908 formava part d'un grup anarquista format per António José de Ávila, Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes. Arran de l'atemptat republicà contra el rei Carles I de Portugal de l'1 de febrer de 1908, el 24 de maig d'aquell any va ser reclòs tres mesos al Quartel dos Lóios, juntament amb António José de Ávila, Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes –Carlos Cid aconseguí fugir. En 1908, amb destacats militants (Miguel Díaz Córdoba, Jorge Coutinho, Hilário Marques, Pinto Quartim, etc.), creà el Grup de Propaganda Social (GPS), entitat creada per llançar i fer costat el periòdic A Greve. Diario operario da manhã. En 1909 va ser expulsat cap a Espanya. Establert a Madrid, passà un temps a la Presó Model. A partir de 1909 participà activament en la campanya a favor de la llibertat dels presos de la fallida vaga general de 1903 a Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) i en dues ocasions hagué de refugiar-se a Vigo (Pontevedra, Galícia). El 22 d'octubre de 1911 signà, amb altres 24 anarquistes detinguts, una «Protesta obrera» dirigida al ministre de Governació que va ser publicada a la premsa madrilenya. En 1912, després de la instauració de la I República portuguesa en 1910, retornà a Lisboa. Durant la Gran Guerra, va fer seves les tesis de Jean Grave i Piotr Kropotkin que es posicionaren contra l'imperialisme militarista alemany, tot abraçant la causa aliada. En acabar el conflicte bèl·lic, es mantingué ferm en el seu anarquisme, cosa que no van fer destacats companys seus, com ara Severino de Carvalho o Augusto Machado, que s'acostaren al bolxevisme. Els seus últims anys van ser amargs a causa de la mort de sa única filla i per la seva malaltia del cor. Va ser íntim de molts destacats anarquistes portuguesos (António José de Ávila, Pinto Quartim, Neno Vasco, etc.) i comptà amb un gran prestigi en els cercles llibertaris lisboetes. Visqué, amb Manuel Joaquim de Sousa, al número 12 del carrer Vila Cândida de Lisboa. Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes lusitanes i espanyoles, com ara A Aurora, Germinal, A Greve, A Humanidade, Novos Horizontes, A Obra, O Protesto, El Rebelde, O Sindicalista, Tierra y Libertad, Tribuna Libertaria, etc. Miguel Díaz Córdoba va morir el 27 de gener de 1923 a Lisboa (Portugal).

***

Pere Gamell Dull

- Pere Gamell Dull: El 27 de gener de gener de 1940 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Gamell Dull. Havia nascut cap el 1906 a Osor (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Gamell i Lluísa Dull. Rodellaire de professió, en 1933 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entre el febrer de 1934 i el juliol de 1936 fou regidor d'Osor per ERC. Quan esclatà la Revolució s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la presidència de la Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT. Entre el 20 de juliol de 1936 i el 14 d'octubre d'aquest any fou President del Comitè Revolucionari d'Osor i feu d'alcalde per la CNT. Durant tot el procés revolucionari intentà ajudar els veïns del poble i evitar venjances. Amb el triomf franquista, el 16 de març de 1939 va ser detingut a Osor i, després de passar per Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), va ser tancat a la presó de Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya). En aquest empresonament pogué veure sa companya, embarassada, i son fill un pic per setmana, però quan el van traslladar a Girona, això es va acabar. El 27 d'octubre de 1939 va ser jutjat, amb 10 persones més, a Girona i condemnat a mort. Pere Gamell Dull va ser afusellat, juntament amb vuit persones més, el 27 de gener de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya).

***

Rosendo Labara Andrés (1952)

- Rosendo Labara Andrés: El 27 de gener de 1962 mor a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Rosendo Labara Andrés. Havia nascut l'1 de març de 1900 a Campdàsens (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Labara Labara i Dominga Andrés. Es guanyava la vida treballant de jornaler. En 1923 s'instal·là amb sa família a Manresa (Bages, Catalunya). Treballà de paleta i també de serrador en una empresa que es dedicava a la instal·lació de pals telegràfics i travesses de via a les carreteres catalanes. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus per Puigcerdà amb sa companya Carmen Pena Usón i sos infants i, separat de sa família, va ser internat al camp de concentració de Vernet. En la primavera de 1940, amb son fill Félix Labara Pena, s'allistà voluntari en l'exèrcit francès i ambdós van ser destinats a la 80 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), integrada en el 52 Regiment d'Artilleria i enviada a realitzar treballs de fortificació en el Sector 103, a la Ròcha de Rama (Provença, Occitània), i posteriorment a Grostenquin (Lorena, França), a la «Línia Maginot». El 26 de juny de 1940 ambdós van caure presoners dels alemanys a Gérardmer (Lorena, França) i internats al Frontstalag 140 de Belfort (Franc Comtat, França). El 13 de gener de 1941 van ser traslladats a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), des d'on el 25 de gener van ser deportats al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), el pare sota la matrícula 6.625 i el fill sota la 6.626 –Félix va ser enviat l'octubre de 1943 al «Kommando Poschacher» per a treballar a les pedreres de l'empresari de la construcció Anton Poschacher a prop de Mauthausen. Després de l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, van ser repatriats a França el 17 de juny d'aquell any. En l'exili Rosendo Labara Andrés es dedicà a treballar de paleta a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Amb sa companya, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), i de l'Amical de Mauthausen. La seva última residència va ser a Boyer (Borgonya, França). Malat de leucèmia, Rosendo Labara Andrés va morir el 27 de gener de 1962 a l'Hospital de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). El 26 de gener de 2018 l'Ajuntament de Manresa col·locà dues stolpersteine davant del domicili –carrer del Bruc, 41– d'aquests dos deportats.

Rosendo Labara Andrés (1900-1962)

***

Joaquim Abella Pi

- Joaquim Abella Pi: El 27 de gener de 1973 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Abella Pi, conegut com Garey. Havia nascut el 13 de desembre de 1920 a Alcanar (Montsià, Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Abella Subirats, jornaler, i Maria Pi Subirats. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arran del cop militar feixista de juliol de 1936, malgrat la seva joventut, es presentà voluntari en una columna confederal. En 1938 col·laborà en la revista Titán, òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, la Rioja i Navarra publicada a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració, entre ells el d'Argelers, i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la resistència al Llemosí enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En l'exili milità en la CNT de Llemotges. Sa companya fou Jacqueline Andrée Chéné. Joaquim Abella Pi va morir el 27 de gener de 1973 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània). Existí un altre militant anarquista anomenat Joaquín Abella, que fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del Consell Regional d'Aragó de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) durant la guerra civil i que s'exilià a Mèxic, on fou membre del comitè d'enllaç entre l'FIJL i les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), i tal vegada algunes dades s'entrecreuen, com la de col·laborador en Titán. 

Joaquim Abella Pi (1920-1973)

***

Clara Thalmann

- Clara Thalmann: El 27 de gener de 1987 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la comunista, i després anarquista, Clara Ensner, més coneguda com Clara Thalmann o Clara Thalmann-Ensner. Havia nascut el 24 de setembre de 1908 a Basilea (Basilea, Suïssa). Filla d'una família proletària nombrosa de 10 germans, on tota milità en el moviment obrer; son pare, Friedrich Franz Ensner, internacionalista alemany refugiat a Suïssa fugint de la guerra francoalemanya de 1870, treballava de pedraire, i sa mare es deia Elisa Margaretha Thudium. Quan tenia 14 anys, després de graduar-se a l'escola, abandonà el domicili familiar i es posà a treballar en diferents feines (cambrera, minyona, rellotgera, etc.), a més de formar part de les Joventuts Socialistes de Basilea. En 1925 marxà il·legalment cap a París (França), on visqué amb un certificat de naixement d'una companya anarquista, i treballà d'obrera metal·lúrgica, especialment a les fàbriques Renault, on fou responsable d'una cèl·lula de joves metal·lúrgics, i milità en la Joventut Comunista, col·laborant ocasionalment en L'Humanité. De bell nou a Basilea en 1927, s'adherí al Partit Comunista Suís (PCS), en el sector antiestalinista, i s'uní sentimentalment amb l'obrer comunista Pavel Thalmann (Paul Thalmann), que en 1928 havia retornat absolutament desil·lusionat d'una estada a l'URSS. Després de l'exclusió de Paul Thalmann del Partit Comunista en 1929 per «renegat», se li va exigir la ruptura immediata amb sa parella, cosa que no va fer i ella mateixa en va ser expulsada. Entre 1930 i 1932 va recórrer amb son company la Península Ibèrica en diversos viatges, a més del nord d'Àfrica i Itàlia. En 1931 la parella es casà a Basilea. En 1932 edità a Schaffhouse (Schaffhouse, Suïssa) el periòdic Arbeiter-Zeitung. Amb l'arribada d'Adolf Hitler al poder, passà de contraban escrits prohibits per a ser impresos a Suïssa. En 1934 la parella milità en posicions acostades al comunisme trotskista dins del grup Marxistische Aktion der Schweitz (Mas, Acció Marxista de Suïssa). A principis de juliol de 1936 marxà cap a Catalunya en autoestop amb la intenció de participar com a nedadora del Club de Natació dels Treballadors Suïssos, i membre de la delegació suïssa, en l'Olimpíada Popular de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar al front d'Aragó i al front de Madrid i després vingué son company com a periodista de l'Agència Socialista de Premsa. En aquesta època la parella s'havia allunyat completament del trotskisme, en desacord amb el sistema dictatorial de la Unió Soviètica, i s'acostaren al moviment anarquista, especialment en l'«Agrupació dels Amics de Durruti». També mantingué estretes relacions amb l'anarquista Augustin Souchy, representant de la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) a Barcelona. Després d'una gira propagandística de dos mesos per Suïssa, que aprofitaren per organitzar l'acolliment d'infants espanyols, el gener de 1937 la parella retornà a Catalunya i s'integrà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», el qual deixaren el març per desacords polítics. Després dels «Fets de Maig» de 1937, on lluitaren al costat de l'«Agrupació dels Amics de Durruti» i els militants trotskistes del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), van ser detinguts quan embarcaven en un vapor francès i tancats en centres irregulars controlats per agents estalinistes i membres del Servei d'Informació Militar (SIM) a Barcelona i després van ser reclosos a la presó de València (València, País Valencià) abans de ser alliberats, després de setmanes de llargs interrogatoris, gràcies a les pressions de la Sozialistische Arbeiter-Internationale (SAI, Internacional Obrera i Socialista) i del seu dirigent Louis de Brouckère, i d'altres (Fenner Brockway, Friedrich Schenider, etc.). A mitjans de setembre de 1937 abandonaren la Península i s'instal·laren a França. En aquesta època lluitaren per a alliberament dels detinguts a Espanya pels agents estalinistes. Durant l'Ocupació ocuparen un xalet que els havien deixat, al carrer Friant del XIV Districte de París, que serví de refugi per a jueus i perseguits i també com a lloc de reunió i local d'una impremta il·legal. Entre 1941 i 1942 es creà al voltant de la parella el Grup Revolucionari Proletari (GRP), format per una quinzena de militants de diverses nacionalitats, i que publicà el periòdic Le Réveil Prolétarien. Després de la II Guerra Mundial col·laborà amb Nicolas Lazarévitch en La Réalité Russe i participà en el grup «Liaisons Internationales» i en el «Cercle Zimmerwald» de Maurice Chambelland. En 1954 la parella deixà París i s'establí a Niça (País Niçard, Occitània), on crearen una comunitat «La Séréna», a les muntanyes de la zona. Realitzaren conferències sobre la guerra d'Espanya i el paper jugat pels anarquistes a universitats alemanyes i suïsses. Durant els anys seixanta i setanta va fer costat els moviments de revolta estudiantils. En 1966 s'estrenà un documental de la televisió alemanya sobre la seva història i en 1973 la televisió suïssa estrenà el documental Les Suisses dans la guerre civil espagnole, on ocuparen un paper determinant. En 1977 publicaren les seves memòries sota el títol Revolution für die Freiheit. Stationen eines politischen Kampfes. Moskau-Madrid-Paris, que va ser en 1983 traduïdes al francès i en 2020 al castellà. En 1983 retornà amb l'anarquista Augustin Souchy a la Península, als llocs en els quals havien jugat un paper rellevant durant la Revolució espanyola, per a fer un documental i un llibre (Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien. Clara Thalmann, Augustin Souchy). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). Malalta durant molt de temps, Clara Thalmann va morir el 27 de gener de 1987 a la seva residència de «La Séréna» de Niça (País Niçard, Occitània). L'arxiu dels Thalmann es troba dipositat a l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos).

Clara Thalmann (1908-1987)

***

- Gabriel Neira Espejo: El 27 de gener de 1988 mor a La Tronche (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Gabriel Neira Espejo. Havia nascut l'1 de maig de 1913 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Neira i María Josefa Espejo. Estudià amb els salesians del seu poble. Fuster de professió, fou secretari de la Secció de Fusters del Sindicat de Construccions i Afins de  la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera, on desenvolupà tasques orgàniques en la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, feia poc que havia acabat el servei militar i hagué de fugir pels camps davant la possibilitat de ser militaritzat per l'exèrcit franquista. Lluità en la guerra civil com a comissari de companyia en el II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, companyia coneguda com «La Pana», ja que tots els milicians anaven vestits amb aquest teixit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès; posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 8 de setembre d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) amb la matrícula 4.387. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat i repatriat a França s'instal·là a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de CNT. Poc després es casà i treballà d'ebenista a la fàbrica Allimand de Rives (Delfinat, Arpitània), població on residia. Sa companya fou María Encarnación Martínez Rubio, amb qui tingué dos infants. Diabètic, Gabriel Neira Espejo va morir el 27 de gener de 1988 al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble de La Tronche (Delfinat, Arpitània) a causa d'una crisi cardíaca.

Gabriel Neira Espejo (1913-1988)

***

Necrològica de Maria Vallés Tamarit apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Maria Vallés Tamarit: El 27 de gener de 1988 mor a Sées (Baixa Normandia, França) l'anarcosindicalista Maria Vallés Tamarit. Havia nascut el 13 d'octubre de 1904 a Almatret (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Vallés i Dolors Tamarit. Obrera a Barcelona (Catalunya), fou companya de l'anarcosindicalista Francisco Ramón Martínez, militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son fill Liberto Ramón Vallés i sa sogra. Posteriorment pogué reunir-se amb son company a França. Durant l'Ocupació, son company va ser detingut en 1942 a Sées per la Gestapo i assassinat al castell dels Ducs d'Alençon (Baixa Normandia, França) tres dies després. En acabar la II Guerra Mundial esdevingué companya de l'anarcosindicalista Esteban Montagut Borrull i milità en la Federació Local d'Alençon de la CNT. Malalta, Maria Vallés Tamarit va morir el 27 de gener de 1988 a l'Hospital de Sées (Baixa Normandia, França) i enterrada dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Josep Pitarch Beltran: El 27 de gener de 1990 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Havia nascut el 8 de juliol de 1901 a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Adela García Murillo (Granada, 1 de maig de 2011)

- Adela García Murillo: El 27 de gener de 2012 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Adela García Murillo. Havia nascut el 6 de maig de 1920 a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel García i Rosario Murillo. Durant la guerra civil, quan la «Columna Maroto», encapçalada per Francisco Maroto del Ojo, entrà a Güéjar Sierra, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la postguerra, juntament amb son cunyat José Barcojo i altres militants, ajudà la guerrilla llibertària i participà en la reorganització clandestina de la CNT a Granada. Detinguda arran d'una delació, va ser tancada durant 10 anys a la presó de dones. En sortir de la garjola es dedicà a la reorganització confederal a la ciutat de Granada. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reaparició de la CNT granadina. En aquests anys vivia al barri obrer del Zaidín de Granada. Adela García Murillo va morir el 27 de gener de 2012 a l'Hospital Clínic de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

***

Joan Manuel Rodríguez Díez

- Joan Manuel Rodríguez Díez: El 27 de gener de 2021 mor a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista, antimilitarista i maçó Joan Manuel Rodríguez Díez. Havia nascut el 9 de novembre de 1969 a Gijón (Astúries, Espanya). Era fill de Severino Rodríguez i de María Faustina Díez. Entre 1984 i 1986, quan estudiava el batxillerat a l'Institut Bruguers de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), participà activament, juntament amb Jerónimo Casola del Pozo, com a delgat de curs, en les lluites, mobilitzacions i vagues estudiantils d'aleshores. Objector de consciència, en 1986 formà part del Comitè Antimilitarista de Gavà, destacant en la campanya contra el referèndum d'entrada del Regne d'Espanya en l'OTAN. Després formà part de la Federació Anarquista Comunista Catalana (FACC) i, instal·lat a Girona (Gironès, Catalunya), s'integrà en el grup anarquista «Tramuntana Floreal», participant més endavant en la fundació de la Federació Anarquista Catalana (FAC). Després de fer estudis d'informàtica i de matemàtiques, cursà la carrera de filosofia. Entrà a treballar en l'empresa Telefònica i s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual va ser delegat. En representació d'Alternativa Verda - Moviment Ecologista de Catalunya (AV-MEC) fou candidat en 1989 a les eleccions al Parlament Europeu i participà en l'assemblea fundacional d'Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya (Els Verds-CEC). En 1990 s'inicià, sota el nom Hyperion, en la maçoneria dins de la Lògia «Minerva Lleialtat» Núm. 1 de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (GLSE) de l'Orient de Barcelona (Catalunya). Quan les protestes del 12 d'octubre de 1992 contra el V Aniversari de la «conquesta» d'Amèrica, va ser detingut, juntament amb Joan Martínez Alier, per negar-se a identificar-se davant la policia i va ser acusat de desobediència. Membre actiu de l'Espai Obert del barri barceloní de Sants, formà part de la seva tertúlia de crítica revolucionària llibertària. El gener de 2014 cofundà la Gran Lògia de Pirene (GLDP) i el 8 de febrer d'aquell any la Lògia «M. A. Bakunin» Núm. 1 de la GLDP. Malgrat el seu delicat estat de salut, durant la tardor de 2017 participà en diverses accions i lluites a Girona. Va ser un dels corresponsals gironins de «Tramuntana Vermella Mail» i fou assidu de diferents propostes llibertàries, com ara «El Lokal», i soci actiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Manuel Rodríguez Díez va morir, segons l'autòpsia, el 27 de gener de 2021 d'un atac de cor al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser trobat mort dos dies després, essent incinerat el 4 de febrer al crematori «Mémora» d'aquesta ciutat.