|
---
Anarcoefemèrides del 27 de març Esdeveniments
Capçalera de Le Gueux - Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin, Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres. ***
L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892) - Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot –carrer Clichy, 39–, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat. ***
Cartell de la conferència - Conferència de
Dhorr: El 27 de març de 1898 se celebra a la sala del Café du Fortin del barri
de Mont Redon de Marsella (Provença, Occitània) una xerrada pública i
contradictòria del redactor del periòdic parisenc Le Libertaire
Henri
Dhorr sota el títol «La Révolution est-elle
necessaire?» (La Revolució és necessària?).
***
Manifestació
del 27 de març de 1917 a Madrid - Pacte CNT-UGT: El
27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa
públic
amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies
abans entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat
socialista Unió General
de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema
polític del
Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una
delegació cenetista, composta
per Ángel Pestaña, Salvador Seguí i
Ángel Lacort, marxà a Madrid a posar-se
d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció
revolucionària. El 27 de
març hi hagué una gran manifestació a
Madrid precedida d'un míting a la Casa
del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i
Julián Besteiro,
per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT.
En aquest míting es llançà un
Manifest a l'opinió pública on
s'amenaçava amb una vaga general sense termini
limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a
aquells canvis
fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de
les condicions
decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats
emancipadores».
En el Manifest es diu que «els organismes proletaris
procediran a l'adopció de
totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de
la vaga general».
El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les
garanties
constitucionals; tancà els centres obrers i
empresonà totes els signants del
Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la
vaga general contra aquestes
mesures, però en abril, el nou Govern restaurà
les garanties. Malgrat tot, els
preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es
declarà la
vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del
Nord acomiadà un grup
d'obrers i davant el fracàs de les gestions
perquè fossin admesos els 36
companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en
aquesta companyia.
Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000
metal·lúrgics i miners de
Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga
dels
ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de
Bilbao, empalmarà amb la gran vaga
general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que
enfrontarà
obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga
fou un
fracàs a causa de la repressió governamental que
declara l'Estat de guerra i
tragué l'Exèrcit als carrers, i va
costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de
dos mil
treballadors empresonats. ***
Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920) - Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia. ***
Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931) - Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova «expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels «expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies –per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria– en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats. ***
Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977) - Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil –anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre. Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)
Naixements
Foto policíaca de Joseph Capette (7 de març de 1894) - Joseph Capette: El
27 de març de 1838 neix a l'antic VI Districte
–actual IV Districte–
de París (França)
l'anarquista Joseph Désiré Capette. Sos pares es deien Jean Louis Capette i Marie
Louise Tarcy, mercera. Es guanyava la vida com a marroquiner i obrer
cuireter a
casa seva. El 22 de febrer de 1868 es casà al I Districte de
París amb la londinenca
Anne Charlotte Thirion, que treballava d'obrera fent abrics de pell per
a la
Casa Révillon de París, i amb qui
tingué tres infants. En aquesta època vivia
al número 131 del carrer del Temple de París.
L'estiu de 1888 participà en les
reunions del Grup Anarquista de Belleville, fundat el juny d'aquell any
per
Casimir Arthur Pennelier. A partir de desembre de 1888
assistí a les reunions
del grup «Els Treballadors Comunistes Llibertaris del XX
Districte», fundat per
Thomas. També participà en les reunions del
Cercle Anarquista Internacional
celebrades a la Sala Horel. El 21 de maig de 1893, amb una vintena
d'anarquistes, assistí a una reunió a la Sala
Voisin, al número 118 del carrer
Flandres, sobre la necessitat de la propaganda
antipatriòtica, ja fos de manera
escrita o de paraula. El 2 de juliol de 1893, amb son fill Gustave
Capette,
assistí a una vetllada de germanor, celebrada a la Sala
Georget, al número 31
del carrer Aumaire, que arreplegà una cinquantena de
companys i una dotzena de
companyes; la finalitat de la trobada consistia a recollir fons per a
muntar,
el 8 de juliol, una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en
memòria de
l'execució de l'anarquista François Claudius
Koënigstein (Ravachol). El
13 d'agost de 1893 assistí, juntament amb altres
cinc-centes persones, al míting celebrat a la Sala
Favié, del carrer
Belleville, organitzat pel Comitè de Vaga General. El 31
d'agost de 1893, amb
son fill Gustave Capette, va respondre a la crida apareguda en el
periòdic Le Père Peinard,
juntament amb una
trentena d'anarquistes, per a una reunió abstencionista
celebrada al número 104
del carrer Bellville; però pare i fill abandonaren la sala
per la manca
d'aforament alhora que qualificaven els electors de «cretins
i imbècils». El 25
de novembre de 1893 assistí, amb altres set-centes persones,
al míting
anarquista celebrat a la Sala Commerce sobre l'atemptat amb bomba al
Teatre del
Liceu de Barcelona (Catalunya). El 26 de desembre de 1893 el seu nom
figurava
en un llistat d'anarquistes i des de l'octubre anterior vivia al
número 105 del
carrer Belleville. Quan la gran agafada del 19 de febrer de 1894,
aquest
domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Leygonie del barri
de la
Roquette. Segons declaracions que va fer al diari Le
Temps, no es declarava anarquista i els periòdics
llibertaris
que la policia va trobar al seu domicili (Le
Père Peinard, La
Révolte, etc.)
els tenia «per curiositat». El 7 de març
de 1894 va ser fitxat pel registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i el 12 de
març d'aquell any va ser posat en llibertat.
Assistí al míting del Primer de
Maig celebrat al Théâtre de la
République, on més de 3.500 persones ompliren la
sala. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes i
en
aquesta època vivia al 47 del carrer Villette. El 8 de gener
de 1896 es reuní
amb altres companys (Amédée Charles
Denechère, Latz i Texier) en una destil·leria
del carrer Faubourg du Temple amb la finalitat de trobar treball a uns
companys
italians que havien arribat a París provinents de
Lió (Arpitània) i ell donà
feina a un obrer marroquiner. El 2 de febrer de 1896
assistí, juntament amb un
centenar de persones, a la gran vetllada familiar que se
celebrà al número 34
de l'avinguda Gambetta a benefici de l'insubmís Edme
Grangé. El 16 de març de
1896 era una de les 1.500 persones presents al míting de
protesta contra
l'expulsió de Piotr Kropotkin. A principis de l'estiu de
1896 participà en la
subscripció llançada pels companys de Roma
(Itàlia) amb la finalitat de
publicar el manifest «Als anarquistes dels dos
mons». El 31 de desembre de 1896
figurà com a «perillós» en el
registre recopilador d'anarquistes establert per
la policia i en aquesta època vivia al número 38
del carrer Mignottes. Entre
1897 i 1898 sembla que assistí a les reunions anarquistes,
especialment als mítings
en favor d'Alfred Dreyfus. El 3 d'agost de 1897 va ser esborrat del
registre
recopilador d'anarquistes. Joseph Capette va morir el 6 d'agost de 1903
al seu
domicili del número 10 del carrer Jourdain del XX Districte
de París (França). ***
Jules Lermina -
Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix al X
Districte de
París (França) el periodista,
historiador, crític literari, escriptor de
novel·les populars, anarquista i
ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el
pseudònim de William Cobb.
Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay.
Quan tenia 19 anys es va casar
i a l'any següent ja era pare de família, fet pel
qual va haver de deixar els
seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos
oficis (policia,
banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense
èxit alguns
negocis, en 1859 començà de manera professional
la seva carrera periodística,
col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,
Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le
Soleil –del qual va ser redactor en cap entre 1865
i 1866–, etc.
En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le
Corsaire, que patí nombroses censures i multes.
Per la seva militància
socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i
comptà
amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic
republicà Satan, que va
ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador
en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868
publicà diversos
llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per
Pierre-Joseph Proudhon,
publicà el fullet incendiari Questions
sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers!
Aquest mateix any va ser
condemnat a dos anys de presó per haver reclamat
públicament la condemna de
l'emperador Napoleó III a treballs forçats,
però fou alliberat arran de la
proclamació de la III República francesa.
S'allistà a l'exèrcit i combaté els
prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871
participà en la
Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria
durant la
insurrecció. Després de la guerra es
consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le
Petit République Française, La
Presse i altres periòdics. A partir dels anys
1889, influenciat pel
científic i espiritista William Crookes,
s'introduí en el món de l'ocultisme i
l'esoterisme, impartint conferències i participant
activament en el Grup
Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el
llibre La science occulte, magie pratique,
révélation des mystères de la vie et
de la mort (1890) i col·laborant en
publicacions afins, com ara L'Initiation
(1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves
primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una
dilatada obra, que compren novel·les
d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères
de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte
de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas;
policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe;
contes ocultistes i
fantàstics; un Dictionnaire
universel
illustré, biographique et bibliographique (1885) i
un Dictionnaire thématique
français-argot (1900), entre d'altres.
També va traduir diverses obres de William Shakespeare.
Entre les seves obres
historicopolítiques destaquen La
Révolution (1868), Alphonse Baudin,
représentant du peuple, mort
le 3 décembre 1851 (1868), Histoire
anecdotique illustrée de la
révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E.
Faure), Histoire de la
misère, ou le Prolétariat à travers
les âges (1869), Fondation de la
République française 1789-1848-1870. Histoire de
cent ans (1882, tres
volums), La France martyre, documents pour servir
à l'histoire de l'invasion
de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national
(1888), Question
sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du
cléricalisme. I.
L'Église sanglante. II. L'Église ignorante
(1900).
El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont
(Xampanya-Ardenes, França)
li va publicar el seu llibre L'ABC du
libertaire, obra que també sortí per
lliuraments en Le Libertaire, i que
tingué nombroses reedicions. Després de
divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie
Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va
morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de
París (França). ***
Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894) - Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Adrienne Tarby a «L'Essai» d'Aiglemont - Adrienne Tarby: El
27 de març de 1862 neix al XVI Districte de París (França) l'anarquista
Alexandrine Alphonsine Tarby, més coneguda com Adrienne Tarby. Sos pares
es deien Louis Jospeh Tarby, torner mecànic francmaçó, i Honorine Alexandrine
Plier, bugadera. Es guanyà vida com sa mare, treballant de bugadera. En 1882
vivia amb sa mare ja vídua al número 19 del carrer Letellier. El 27 de febrer
de 1882 tingué una filla, Fernande Marie Tarby (Georgette), de pare
desconegut. El 21 d'octubre de 1882 es casà al XV Districte de París amb
l'ajustador Victor Xavier Lequine, i amb aquest matrimoni legitima sa filla. Cap
el 1895 es casà amb el viatjant de comerç Paul Ernest Thiébaux i aquest anys la
parella tingué una filla, Marguerite Francé Thiébaux (Andrée), coneguda
com Toto Tarby. Des de la primavera de 1904 visqué amb sa filla Toto
Tarby a la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França),
fundada en 1903 per Fortuné Henry. Sembla que en aquest mateix 1904 es casà amb
Fortuné Henry. El juliol de 1908 la parella s'instal·là a Champigny-sur-Marne
(Illa de França, França), on les seves dues filles vivien a prop. Adrienne Tarby
va morir el 20 de desembre de 1938 a Champigny-sur-Marne (Illa de França,
França). ***
Necrològica d'Étienne Demeure apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'agost de 1948 - Étienne Demeure:
El 27 de març de 1882 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya,
França) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Étienne Joseph Demeure. Sos pares
es deien
Marie-Fleury Demeure, obrer lliçador, i Marie
Boëdot. Lluità sindicalment a la
conca del Loira i el 8 d'agost de 1903 es casà a Lo Chambon
(Alvèrnia,
Occitània) amb Berthe Cautain. Posteriorment
s'establí a París (França), on
visqué al número 2 del carrer Pressoir del XX
Districte. Entre 1932 i 1939
milità activament en la Confederació General del
Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR). En 1932 i en 1934 formà
part del consell
d'administració de la CGTSR i en 1934 passà a ser
tresorer de la seva Unió
Regional Parisenca. En 1934, amb Achille Hodot i A. Radoube, fou membre
de la
comissió de control del grup de solidaritat
«L'Entraide», el secretari de la
qual fou Auguste Huet. Malalt, hagué d'abandonar la
militància activa encarà
que formà part de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Étienne Demeure
va morir el 20 de juliol de 1948 al seu domicili del carrer Pressoir de
París
(França) i dos dies després va ser enterrat al
cementiri de Pantin (Illa de
França, França). El 31 d'agost d'aquell any va
ser esborrat dels llista
d'anarquistes a vigilar per la policia. ***
Louis Estève - Louis Estève: El 27 de març de 1884 neix a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Louis Jean Marie Estève. Sos pares es deien Augustin Antoine Estève, propietari, i Marie Silvie Pelégry. Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc. És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La première éducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres. Louis Estève va morir el 12 de març de 1955 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
del 29 de juliol de 1932 - Léonard Lacour:
El 27 de març de 1886 neix a
Rosiérs
(Llemosí, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista,
i després comunista, Léonard Lacour,
també conegut com Félix
Passet. Sos pares es deien François Lacour,
peó de camins, i Léonarde Arnaud. Entre el sis i
els 11
anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier
(Llemosí, Occitània) i obtingué
el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà
a treballar de criat en una
granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i
1912 formà
part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el
conflicte
bèl·lic milità en
l'anarcosindicalisme. A París (França) es
relacionà
especialment amb el grup editor de Les
Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets
anarquistes (Piotr
Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou
membre durant tres anys de les
Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el
Sindicat de la
Construcció, del qual fou membre de la seva
comissió executiva i delegat de
Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la
Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà
en diferents vagues de la
construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en
diverses ocasions,
arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906,
un any en 1907 per
«provocació a la desobediència dels
militars», un mes en 1910 per un tribunal
militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta
militar del
Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i
esdevingué sabater. En 1920,
arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom
de Félix Passet, a la
Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de
la
Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França,
França).
Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva
situació militar,
abandonà la militància temporalment fins
l'amnistia de 1925. Un cop agraciat,
esdevingué secretari de la cèl·lula i
de subsecció fins el 1931. El 2 de març 1925 es
casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un
pagès de Nesploy (Centre,
França) que tenia un fill professor d'anglès a
Llemotges (Llemosí, Occitània),
socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del
Partit Comunista (PC) li va
encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la
Comissió de Classes
Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut,
jutjat i empresonat en
diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat
«Afer del
Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice
Birembault, per
«ultratges als magistrats» durant la campanya
contra el tancament a la presó de
Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del
Socors Roig Internacional
(SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat
president del
Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans,
també anomenat
Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i
en 1933 secretari de la
Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de
1933 publicà el seu
primer article en Cahiers du
bolchévisme.
Organe théorique du Parti Communiste Français
(SFIC).
El PC el presentà a
les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de
1932 per
a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França,
França). Dirigí a Montrouge
la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i
les del
5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits
electorals, la Comissió de
Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933
la seva
«manca de vigilància» dels provocadors i
la seva resistència a aplicar
determinades decisions de la Comissió de Control
Polític, tot recordant el seu
passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat
socialista i
francmaçó i fins i tot la seva
deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de
gener
de 1950 a l'Hospital Broussais de París
(França). ***
Antonio García Birlán - Antonio García Birlán: El 27 de març de 1892 neix a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig de 1891 a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya)– l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios, Pío Ayala, Denis, Fabio, Julio Barco, etc. Sos pares es deien Antonio García i Francisca Birlán. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup «Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche –del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra–, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la seva època. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit, CNT, Despertad, Floreal, Generación Consciente, Liberación, La Revista Blanca, Revista Única, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor d'A la lucha, Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado, Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934), El movimiento libertario español en África, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía, Cultura y civilización, El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación, El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). Antonio García Birlán (1892-1984) ***
Giuseppe
Polidori - Giuseppe
Polidori: El 27 de març de 1893 neix a
Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Polidori, conegut com Joseph
o Beppe. Sos pares es deien
Bartolomeo Polidori i Teresa Parlanti. Va ser el segon de sis germans
d'una
família treballadora que emigrà en 1914 a
Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyà la
vida de diferents maneres (peó, viatjant de negocis,
cambrer, etc.). Quan tenia
17 anys emigrà a França buscant feina. Amb sos
germans, lluità als fronts de la
Gran Guerra i va ser llicenciat el setembre de 1919. Durant el Biennio
Rosso
(Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, participà en el
moviment d'ocupació
de fàbriques i, segons informes policíacs, era
membre de la Unió Anarquista
(UA) i formava part del Comitè Pro Víctimes
Polítiques, freqüentant assíduament
els cercles i les reunions subversives. L'octubre de 1923
s'instal·là al Soho
de Londres (Anglaterra), on trobà feina primer de cambrer en
un restaurant i
posteriorment com a representant comercial d'un marbrista, i
entrà en contacte
amb la comunitat d'exiliats antifeixistes italians (Francesco Galasso,
Emidio
Recchioni, Vittorio Taborelli, etc.). Quan el 3 de febrer de 1931
l'anarquista
Michele Schirru va ser detingut a Roma (Itàlia), se li va
implicar, amb
Salvatore Antonio Dettori i Antonio Giuseppe Meloni, en la conxorxa per
a
atemptar contra la vida de Benito Mussolini; la policia italiana, amb
el suport
del coronel Cartel de l'Oficina Política de la Policia
Metropolitana de
Londres, intentà trobar-hi proves de la seva
participació finançant l'intent
frustrat d'atemptat, i de la d'altres anarquistes, però
després de mesos
d'investigació, res no es va poder demostrar. La seva
família a Itàlia va ser
estretament vigilada i correus i habitatges van ser escorcollats
sistemàticament per la policia feixista. El 2 d'abril de
1931 el seu nom va ser
inscrit en el butlletí de recerca policíaca.
Durant el judici Michele Schirru
intentà per tots els mitjans eliminar les sospites sobre la
seva participació
en l'atemptat. Finalment va ser exclòs del procés
incoat pel Tribunal Especial
feixista per trobar-se en rebel·lia. Malalt d'un
càncer incurable a l'abdomen, Giuseppe
Polidori va morir el 15 d'agost de 1931 a l'Hospital Westminster de
Londres
(Anglaterra). Aquell mateix dia, la seva companya Maria Luisa es va
suïcidar i
ambdós van ser enterrats al cementiri d'Hendon del barri
londinenc de Barnet. ***
Emilio
Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple
Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938) - Emilio Navarro
Beltrán:
El 27 de març
–algunes
fonts citen erròniament altres dates– de
1898 neix a València (València, País
Valencià) el
metge i mutualista llibertari, especialista en previsió
social, Emilio Navarro
Beltrán. Sos pares es deien Vicente Navarro Bonet,
industrial, i
Dolores Beltrán Gómez. Tingué un paper
molt
destacat en les
revoltes estudiantils de finals dels anys vint i fou el primer
president de la
Federació Universitària Escolar (FUE) a la
Facultat de Medicina de València, on
1930 es llicencià. L'abril de 1930 assistí, en
nom de la FUE de Medicina, al
Congrés de la FUE, que se celebrà a Madrid
(Espanya). Treballà a l'Hospital
Provincial de València i milità en el Sindicat de
Professions Liberals de
València de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en el grup cultural
llibertari «Libre Studio». En 1934
col·laborà en Sindicalismo.
Fou responsable de la Mútua d'Accidents del Sindicat
de Transports del Grau de València i l'organitzador (carnet
número 1) del
Sindicat de Sanitat de València de la CNT, del qual va ser
nomenat secretari. Durant
la Guerra Civil, va ser nomenat, en nom de la CNT, director de
l'Hospital
Provincial de València i, posteriorment, conseller de
Sanitat i Assistència
Social del Consell Provincial de València. Dirigí
el Departament d'Hospitals i
Sanatoris del Comitè Sanitari Popular de València
i el Control Sanitari de la
CNT. Organitzà i dirigí la Mútua
Confederal d'Assegurances Socials de València.
El gener de 1937 assistí al Ple Nacional de Sindicats
Únics de Sanitat de la
CNT i el març d'aquell any al Congrés Nacional de
Sanitat, ambdós celebrats a
València. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de
Sanitat de València de
la CNT al Congrés Regional d'aquesta. El 14 de gener de 1938
fou delegat de la Federació
Regional de Sanitat de la CNT al Ple Regional de Llevant d'aquesta. El
gener de
1938 fou delegat per la Federació Local de
València de la CNT en el Ple Nacional
Econòmic Ampliat, on participà en la
ponència sobre mútues i assegurances. El
maig de 1938 va ser nomenat delegat especial del Ministeri
d'Instrucció Pública
i Sanitat en diverses províncies (Albacete, Alacant,
Almeria, Castelló, Jaén,
Múrcia i València), a proposta de la
Federació Nacional de Sanitat i Higiene de
la CNT. Durant la guerra formà part de les
tertúlies i de les conferències que
es realitzaven a la cafeteria Fénix de València,
on tenia com a participants
habituals destacats intel·lectuals (Joan Borràs
Casanova, Sigfrid Català Tineo,
Mercedes Maestre Martí, Higinio Noja Ruiz, etc.). Quan el
triomf franquista era
un fet, l'1 de març de 1939 aconseguí embarcar
cap a Orà (Algèria) i d'allà
passà a França. En 1942, amb sa companya, la
pediatra socialista Mercedes
Maestre Martí, s'establí a Mèxic.
Entre 1946 i 1947 formà part de la Regional
de Llevant de l'Agrupació de la CNT de l'exili, favorable a
les tesis de
l'Interior, i administrà el periòdic Acción.
A començament de la dècada dels seixanta la
parella retornà a València. Emilio Navarro
Beltrán
va morir el 24 de febrer de 1969 al seu domicili de València
(València,
País Valencià) d'una crisi cardíaca i
va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Esteve Montagut Borràs apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de maig de 1992 - Esteve Montagut Borràs: El 27 de març de 1900 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Esteve Antoni Montagut Borràs –algunes font citen erròniament el segon llinatge com Borrull. Sos pares es deien Esteve Montagut Martínez i Carme Borràs Segura. Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Sa companya fou Joana Borrull. Esteve Montagut Borràs va morir el 10 de desembre de 1991 a l'Hospital d'Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées, població on residia. ***
Domenico
Nanni - Domenico Nanni: El
27 de març de 1901 neix a Mercatino Conca (Marques,
Itàlia) l'anarquista
Domenico Nanni, conegut com Nino o Dino. Sos pares es deien Biagio Nanni i
Berenice Maurozi (o Morosi). Electricista de professió, es
va refugiar a França,
primer a Sochaux i Montbéliard (Franc Comtat,
França), i a partir del 15 de
febrer de 1929 a Grassa (Provença, Occitània),
amb sa companya, l'anarquista Felicita
Girolimetti (Felix), i son fill,
nascut cap el 1926. Acollí Carlo Girolimetti,
germà de sa companya, al seu
domicili, al número 13 de la Place aux Aires de Grassa. A
principis de la
dècada dels trenta formà part del grup anarquista
italià de Bèusoleu (Provença,
Occitània), del qual formaven part Pasquale Curetti, Vicenzo
De Luca, Vando
Mistani, Angelo Montacci i Randolfo Vella, entre d'altres. El 28 de
juny de
1930 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça
(País Niçard,
Occitània) a 200 francs de multa per
«infracció a la Llei de loteries»,
després
d'haver organitzat una rifa clandestina en favor dels
periòdics anarquistes
italians Fede i Lotta
Anarchica. En 1934 albergà Ferrucio Girolimetti,
altre germà
de sa companya, a Grassa. També passà una
temporada a Grassa Maria Girolimetti,
germana de sa companya, que intentà reeixir activitats
comercials que fracassaren.
El 15 de setembre de 1935 participà en una reunió
d'anarquistes italians al
País Niçard. El 28 d'octubre de 1935, juntament
amb altres antifeixistes
italians, se li va decretar l'expulsió de França,
però, gràcies a la denúncia
del Comitè del Dret d'Asil de la Confederació
General del Treball (CGT) i
d'altres organitzacions, es va beneficiar d'una pròrroga
fins al 30 de maig de
1937 i la seva residència temporal va ser autoritzada a
condició de no
participar en cap activitat política. El setembre de 1936,
amb Pasquale Curetti
i Vicenzo De Luca, organitzà una festa de suport a la
Revolució espanyola. En
1937 va ser fitxat per la policia, ben igual que sa companya i altres
militants
(Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud,
François
Ferrero, Léandre Giusseguère, Kanik Papazian,
etc.), com a membre del grup
anarquista local de Grassa de la Federació Comunista
Llibertària (FCL). El 4 de
juny de 1937, per exigència del Prefecte de Policia, el
decret d'expulsió entrà
en vigor i el seu cas va ser seguit per la Lliga dels Drets de l'Home.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Pedra
«Stolperstein» en memòria de
Florián Ibáñez Marín -
Florián Ibáñez
Marín: El 27 de març de 1903 neix a Almansa (Albacete, Castella,
Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Florián Ibáñez
Marín, conegut com El Negus. Fill d'una
família humil, aprengué l'ofici de sabater.
Després d'un temps a Elx (Baix
Vinalopó, País Valencià),
s'instal·là a Barcelona (Catalunya), al barri de
Can
Baró, amb visqué amb sa germana Josefa
Ibáñez Marín i treballà de
sabater amb
son cunyat Antonio Sarrió Muñoz. En 1926 va ser
cridat a files però no es va
presentar. Milità activament en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el
cop militar de juliol de 1936
participà en les lluites al carrer. Després
combaté com a milicià al front
d'Aragó en la III Centúria del X Grup
(«Los Leones») de la «Columna
Ortiz».
Posteriorment s'integrà en el Cos de Carrabiners i
exercí en les Patrulles de Control.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Va ser integrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut per la Gestapo, va
ser enviat,
sota la matrícula 80.164, el 5 d'abril de 1941 a l'Stalag
XVII A de Kaisersteinbruch
(Bruckneudorf, Neusiedl am See, Burgenland, Àustria). El 7
d'abril de 1941 va
ser tancat, sota la matrícula 4.709, al camp de
concentració de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria). El 21 d'abril de 1941 va
ser traslladat, sota la matrícula
12.331, a Gusen. Florián Ibáñez
Marín va morir el 6 de setembre de 1941 al camp
de concentració de Gusen (Alta Àustria,
Àustria). El 9 de maig de 2014 la
Fundació Salvador Seguí
col·locà una en el seu homenatge al lloc que fou
el seu
domicili, al número 23 del carrer Josep Serrano, del barri
de Can Baró de
Barcelona. El 2 de juny de 2022 es col·locà en
aquest mateix lloc una pedra
«Stolperstein» en el seu record. ***
Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946 - Eustaquio Yáñez Yáñez: El 27 de març de 1903 –alguns fonts citen erròniament altres dates– neix a Ortigueira (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral. ***
Família
Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna
Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita,
Maria, Renato i Natale - Carlo Girolimetti:
El 27 de març de 1907 neix a Senigallia (Marques,
Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Carlo Girolimetti, conegut com Carlo de
Sdazarìn. Fill d'una família
anarquista, sos pares es deien Ercole Girolimetti i Anna Franzi. Es
guanyà la
vida en diferents professions (mecànic, botiguer, cambrer,
barber, etc.). En
1912 es traslladà amb sa família a Santarcangelo
di Romagna (Emília-Romanya,
Itàlia), població que en els anys vint
destacà per la seva oposició al règim
feixista, en la qual sa família juga un paper important. Cap
el 1922 s'afilià a
les Joventuts Comunistes i va ser fitxat per la policia com membre
d'una
«família socialcomunista». El 12 d'agost
de 1924, després que son germà Natale
Girolimetti fons salvatgement apallissat el 6 d'abril anterior
–aquest va morir
posteriorment a conseqüència de
l'agressió al manicomi d'Imola (Emília-Romanya,
Itàlia)–, emigrà per motius laborals a
Grassa (Provença, Occitània) i
s'establí
amb son cunyat, l'anarquista Domenico Nanni (Nino),
company de sa
germana Felicita Girolimetti (Felix). De
França emigrà a Luxemburg, desobeint
la seva crida a fer el servei militar, fet pel qual les autoritats
italianes li
van negar la renovació del passaport. El juny de 1926
passà clandestinament a Montbéliard
(Franc Comtat, Arpitània), on va ser rebut per sa germana
Maria Girolimetti,
també anarquista, i per la comunitat llibertària
de la zona (Edoardo Angeli, Domenico
Cailluci, Alfonso Fabbri, Giuseppe Fucci, Pietro Fucci, Umberto Fucci,
etc.).
Sembla que va ser en aquesta època que decidí
abandonar el comunisme i
passar-se al moviment anarquista. Entre 1927 i 1930 treballà
a Bèlgica i les
autoritats italianes el van inscriure en el registre de la policia de
fronteres
com a «subversiu que al detenir». El 12 d'agost de
1932 va ser inscrit en la
llista de persones en busca i cerca. El 30 de novembre de 1932, cansat
de la
constant vigilància de la policia belga, deixà
Lieja (Valònia) i marxà cap a
París (França) i
s'instal·là al domicili de l'anarquista Bernardo
Cremonini, en
realitat un espia de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), amb qui mantenia correspondència des de
feia temps. L'abril de
1933 retornà a Lieja, on entrà en contacte amb el
comunista Giuseppe Bossi i
l'anarquista Giovanni Battista Buzzi, aleshores buscat per la policia.
Tots
tres, juntament amb altres companys, planificaren un atemptat contra
Benito
Mussolini, pla que va ser abandonat definitivament després
de la detenció i
afusellament, el 17 de juny de 1932, de l'anarquista Angelo
Sbardellotto. A
partir d'aquest moment prengué identitats falses i
portà dos revòlvers. El
juliol de 1932 va ser contractat per l'anarquista, Domenico Gasparini,
que
regentava una empresa de construcció de ciment a Lieja. El
17 de maig de 1934
entrà a treballar de cambrer al Grand Hotel des Boulevards
de Lieja. Dies després
entra en contacte amb l'anarquista Virginia Orsi, resident a
Toló (Provença,
Occitània). A principis de juliol va ser acomiadat de
l'hotel, moment en el
qual reprengué temporalment el pla d'atemptar contra Il
Duce, que
finalment va ser abandonat per manca de mitjans. Un confident
policíac declarà
el setembre de 1935 que «treballava com un
condemnat» de cambrer a l'Exposició
Universal de Brussel·les. Arran del cop militar feixista de
juliol de 1936 a
Espanya, decidí marxar cap a la Península per
lluitar contra els franquistes. Amb
son company Dino Rossi intentà sense èxit passar
clandestinament a Espanya i es
dedicà, amb el suport de l'anarquista Giuseppe Baretto, a
participar en el
subministrament d'armes a les milícies
llibertàries. No obstant això, segons
altres fonts, passà a la Península i
s'integrà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», lluitant al front
d'Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) i
després
servint com a conductor. El 16 de setembre de 1937 les autoritats de
Brussel·les decretaren la seva expulsió de
l'Estat belga per motius polítics.
El 31 d'octubre, sense tenir en compte aquesta resolució
judicial, retornà
clandestinament a Bèlgica, on va obtenir, amb l'anarquista
Marcello Aimi, refugi
a Eupen (Lieja, Valònia) i després, amb Victor
Baiwir, a Jemeppe-sur-Sambre
(Namur, Valònia). El desembre de 1938 passà a
viure a Marsella (Provença,
Occitània) amb son germà Ferruccio Girolimetti.
El gener de 1939 retornà a Brussel·les,
on es mantingué una mica al marge a causa de la seva
delicada posició. El 27
d'abril de 1939 va ser detingut per la policia belga per
«infracció del decret
d'expulsió» i el 9 de maig d'aquell any va ser
posat a la frontera amb
Luxemburg. Mesos després retornà clandestinament
i es refugia a Brussel·les amb
sa companya Lucia Moreau. El 16 de desembre de 1940, membres de la
Gestapo a la
recerca de militants antifeixistes a Bèlgica, el detingueren
juntament amb
altres (Angelo Fabbri, Viscardo Lucchi, Guglielmo Marconi i Montanari)
i tots
van ser lliurats a la policia fronterera de Brenner (Tirol del Sud) i
posteriorment
traslladat a la presó de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de febrer de
1941 la Comissió Provincial de Confinaments
Polítics decidí deportar-lo a
l'illa de Ventotene durant un període de tres anys sota
l'acusació de
«propaganda subversiva a l'estranger». El juliol de
1943 va ser internat al
camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana,
Itàlia), d'on pogué
fugir-ne el 8 de setembre d'aquell any, quan els vigilats marxaren
arran de les
notícies de l'armistici. Retornà a Santarcangelo,
on amb sos germans Ferruccio
i Mario, i altres antifeixistes, creà el primer nucli de
resistència armada
contra els nazifeixistes. Després de la II Guerra Mundial
retornà a Brussel·les
on regentà una barberia. Carlo Girolimetti va morir el 28 de
juny de 1997 a Brussel·les
(Bèlgica). ***
Necrològica
d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de novembre de 1967 - Antoni Nadal
Ribas: El 27 de març de 1912 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Nadal Rivas –el segon llinatge a
vegades citat Rivas.
Sos pares es deien Domènec Nadal i Magdalena Ribas.
Començà a militar molt jove en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
va ser internat en diversos camps de concentració.
Després va ser enviat a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Salviac (Llenguadoc,
Occitània). En
acabar la II Guerra Mundial s'establí a La Sala, on
milità en la Federació
Local de la CNT, ocupant diversos càrrecs de responsabilitat
orgànica. Malalt, Antoni
Nadal Ribas va morir l'1 de novembre de 1967 al seu domicili de La Sala
(Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat dos dies després a Salviac, on reposava sa
mare. Deixà
companya, Mercè Rovira, i progènie. ***
Alejandro Pascual Dios - Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011. Sa companya fou Pilar Prades Cañizar. ***
Antonio
Torres Morales a l'estació d'Alcázar de San Juan
camí del camp de concentració de Reus - Antonio Torres
Morales: El 27 de març de 1918 neix a
Màlaga (Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Torres Morales. Sos pares es deien José Torres
Pérez,
treballador a la factoria d'òxid roig
(«Fábrica del Colorao»), i Dolores
Morales Padilla, obrera a la manufactura tèxtil
«La
Industria Malagueña». Quan tenia 14
anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i amb 16 a les
Joventuts Llibertàries. Es guanyava la vida com a perruquer
de senyores. En
1936, amb l'aixecament feixista, s'allistà voluntari en la
«Columna Libertad»,
organitzada pel Sindicat de l'Alimentació de la CNT,
però, després de fer la
instrucció militar, no va poder lluitar mancat d'armes. Quan
el 7 de febrer de
1937 va caure Màlaga a mans dels franquistes,
marxà amb son pare i molts altres
refugiats cap a Almeria (Andalusia, Espanya) i després a
Barcelona (Catalunya),
on treballà amb son pare en una fàbrica de
material de guerra col·lectivitzada
instal·lada a l'antic convent dels salesians. Un mes
més tard s'enrolà en la
comunista «Columna Carlos Marx» i
combaté al front d'Osca (Aragó, Espanya). El
juny de 1937, quan estava de permís a Barcelona, va ser
detingut pels
estalinistes fins que aquests s'adonaren que durant els «Fets
de Maig» de 1937
era al front i va ser posat en llibertat. Retornà a la
fàbrica d'armes, però el
febrer de 1938 va ser mobilitzat per lleva i enviat a combatre a la
batalla de
l'Ebre. Malalt de paludisme, l'octubre de 1938 va ser evacuat a
l'Hospital de
Reus (Baix Camp, Catalunya) i l'1 de novembre retornà al
front. El 2 de gener
de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i enviat a diversos
camps de
concentració i batallons de treball fins a gener de 1943
(Juncosa, Logronyo,
Miranda de Ebro, Cabeza de Buey, Peñarroya, Sallent de
Gállego, Reus,
Guadarrama, Quintana de Puente). En sortir, va haver de fer un any i
mig de
mili destinat al Regiment Mixt de Metralladores a Campamento (Madrid,
Castella,
Espanya) –l'1 d'abril de 1943 hagué de participar
en el «Desfile de la
Victoria» franquista pel madrileny passeig de la Castellana,
humiliació que va
haver de repetir l'any següent. El 25 de juny de 1944 va ser
desmobilitzat i
pogué retornar a Màlaga. Després
d'intentar trobar feina sense èxit, finalment
pogué entrar a la fàbrica tèxtil on
treballava sa mare. Durant la seva última
etapa de sa vida va fer conferències sobre les seves
experiències amb la
repressió franquista. L'octubre de 2009 la
Confederació General del Treball (CGT)
de Màlaga li va publicar el seu llibre Recuerdos
de guerra y represión de un miliciano malagueño,
que havia escrit entre els
anys 1979 i 1983. Aquest mateix 2009 s'afilià a la CGT. El
seu testimoni va ser
recollit en el llibre-documental Vencidxs
(2013) d'Aitor Fernández Olmo. Antonio Torres Morales va
morir el 14 de maig de 2014 al seu domicili de Màlaga
(Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta
població. Antonio Torres Morales (1918-2014) ***
Joan
Antoni Cuadrado Diago - Joan Antoni
Cuadrado Diago:
El 27 de març de 1922 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista,
i després comunista i resistent antifranquista, Joan Antoni
Cuadrado Diago.
Sos pares
es deien Antonio Cuadrado i María Diago.
Visqué a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta.
Fuster de professió, milità
en les Joventuts Llibertàries durant la
Revolució. Posteriorment entrà formar
part de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i va ser nomenat
comissari de
la «Columna Jaume Graells», la primera brigada
organitzada l'octubre de 1938 a
Barcelona per les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC).
El 2 de
febrer –altres fonts citen el 24 d'abril– de 1939
va ser detingut per les
tropes franquistes; jutjat el 24 de novembre de 1941, va ser condemnat
a sis
anys i un dia de presó major. Un cop va ser posat en
llibertat atenuada, es va
integrat en els grups de la guerrilla urbana organitzats pel Partit
Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC). A començaments de febrer de
1945, quan feia el
servei militar a la caserna de La Remonta, a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya), desertà emportant-se
dues pistoles. Fugí clandestinament
cap a França i s'incorporà al XIV Cos de
Guerrillers Espanyols. Membre de la I
Brigada Guerrillera («Agrupació Guerrillera de
Catalunya»), el febrer de 1945
retornà a Catalunya. A finals de març va ser
reconegut pel carrer per un
sergent i quan aquest el volgué detenir li va disparar
diversos trets. Fou un
dels responsables dels grups de xoc i el 24 de març de 1945
participà en
l'atracament d'una apotecaria al carrer Progrés del barri de
La Torrassa de
l'Hospitalet de Llobregat, propietat de l'excap de Falange Antonio
Aparicio, on
s'emportà 8.500 pessetes. El 4 d'abril de 1945, al
cantó entre el carrer del
Parlament i l'avinguda del Paral·lel, des d'un cotxe de la
Brigada
Politicosocial, agents obriren foc contra ell; ferit per 12 bales, va
ser donat
per mort i enviat al dipòsit de cadàvers on
descobriren que encara respirava. Ingressat
a l'Hospital Clínic de Barcelona, va ser intervingut
quirúrgicament durant sis
hores i pogué salvar la vida. Traslladat a la Prefectura de
Policia, va ser
brutalment interrogat. Durant la batuda posterior al seu interrogatori,
va ser
detinguts 29 homes i quatre dones, a més de nombroses armes
i municions;
posteriorment interrogades totes aquestes persones, van ser detingudes
unes
dues-centes persones, gairebé tota l'estructura del PSUC,
fet que passà a la
història com el «Cop d'Abril». El 29
d'abril de 1945 va ser ingressat a la
Presó Model de Barcelona i el 22 de maig de 1946 va ser
jutjat en consell de
guerra i condemnat a mort amb altres militants del PSUC, com ara Rafael
Fernández Luis, Bonifacio García
Menéndez, Antonio Hidalgo Yáñez i
José
Tamborero Villanueva. Tots van veure la pena commutada per llargues
condemnes
d'empresonament. La commutació de la seva pena
vingué el 16 de juliol de 1946
quan es trobava davant l'escamot d'afusellament al camp de la Bota de
Barcelona, pena que va ser establerta en 20 anys de
reclusió. Internat a la
presó de Burgos (Castella, Espanya), va ser alliberat en
1965. En 1974 va ser
detingut amb 25 militants al Baix Llobregat a resultes d'una
convocatòria de
vaga general i va ser empresonat durant 15 dies. El juliol de 1975
demanà públicament,
amb altres militants als quals se'ls havia commutat la pena de mort,
l'abolició
d'aquesta. En aquests anys visqué fent de comerciant.
Després de la mort del
dictador Francisco Franco, fou un dels que intentà
legalitzar l'Associació Catalana
d'Expresos Polítics (ACEP). Joan Antoni Cuadrado
Diago va morir el 3
de novembre de 1992 a la Clínica Residencial
Geriàtrica Coroleu de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri del Prat de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Joan Antoni Cuadrado Diago (1922-1992) ***
Portada
de l'edició dels textos de Bakunin feta per
François Muñoz - François Muñoz: El 27 de març –algunes fonts citen erròniament el 22 de març– de 1923 neix a Piennes-Onvillers (Picardia, França) l'anarquista François Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François Munoz. Era fill natural de Marie Jeanne Bacqué i el 6 d'abril de 1923 va ser reconegut per sa mare i per son pare, Mariano Muñoz, paleta i emigrant espanyol. Durant el congrés de les Joventuts Llibertàries celebrat el 13 de setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat responsable del Comitè de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de les Joventuts Anarquistes (FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser Georges Fontenis, Paul Champs, Louise Le Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle Clavé, René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb son germà Floreal Muñoz (Chavannes), entrà a formar part de la Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista (FA) i de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època forma part dels Grups de Fàbrica a la Citroën i col·labora en Le Libertaire i Amitié. En 1950, el seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de París (França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la policia. Entre 1952 i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL per als militants. En aquesta època col·laborà en la revista Le Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el segrest a França de Niceto Pardillo Manzanero (El Chaval) –exmembre del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez Orive que actuava a Espanya, que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen de l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual va ser severament «corregit» i deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Entre el 23 i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de París de la FCL i fou membre de la Comissió de Control i elegit com a suplent de París en la Comissió de Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels candidats de la FCL en el I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955, el fracàs de la qual marcaren el final de l'organització. En 1965 fou l'editor científic de la col·lecció de textos de Mikhail Bakunin que sota el títol de La Liberté. Choix de textes, publicà Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció «Libertés»; edició polèmica, a causa de la introducció i les notes que sobre els textos bakuninians va fer parlant d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a la seva època i que va ser reeditada en 1972. El 9 d'octubre de 1989 es casà a l'XI Districte de París amb Danièlle Schoeffeter, de qui acabà divorciat. François Muñoz va morir el 15 d'agost de 2003 al seu domicili de Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). ***
Francis
Ronsin fotografiat per Éric Colaud (Arras, 1 de maig de 2004) - Francis Ronsin: El 27 de març de 1943 neix al XII Districte de París (França) l'historiador i demògraf llibertari Francis Marc Ronsin. Era fill natural de Georgette Raymonde Ronsin. El juny de 1974 obtingué el doctorat en Història amb la tesi Mouvements et courants néo-malthusiens en France, que va completar en 1988 amb un doctorat en Lletres i Ciències Humanes amb Du divorce et de la séparation de corps en France au XIXe siècle. En 1982 va ser nomenat professor assistent en història i, a partir de 1986, cap de conferències en la Universitat de París VII-Jussieu. En 1993 esdevingué professor d'història contemporània de la Universitat de Borgonya a Dijon, càrrec que ocupà fins a la seva jubilació en 2005. També fou investigador del Laboratori de Demografia Històrica de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS, Escola Superior de Ciències Socials). Ha participat en nombrosos col·loquis i exposicions sobre diversos temes (neomaltusianisme, matrimoni, divorci, suïcidi, família, sexualitat, natalitat, etc.) i personalitats (Jean Jaurès, Madeleine Pelletier, etc.). En 1997 fou l'instigador del Seminari Internacional de Recerca sobre «Socialisme et Sexualité». Jeanne Humbert li va confiar el seu arxiu, que va dipositar a l'Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis (IISG, Institut Internacional d'Història Social) d'Amsterdam, documentació que li va permetre, amb Roger-Henri Guerrand, escriure l'obra Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances, reeditada en 1990 sota el títol Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et le contrôle des naissances. El seu testimoni va ser recollit per Bernard Baisat per al seu documental Écoutez Jeanne Humbert (1980). En 1999 signà el manifest «Pour l'égalité sexuelle». Entre el 22 i el 23 de setembre de 2001 participà amb una ponència sobre l'amor lliure («Parlons-nous d'amour!») en la trobada «IV Liber Terre» a Bieuzy-les-Eaux (Bretanya). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Cahiers Québécois de Démographie, Le Monde, Le Monde Libertaire, Le Mouvement Social, Population, Populatique, Revue d'Histoire Moderne et Contemporaine, etc. Entre les seves obres podem destacar La grève des ventres. Propagande néo-malthusienne et baisse de la natalité en France (XIXe-XXe siècles) (1980), L'enfant, la famille et la Révolution française (1989, amb altres), Le contrat sentimental. Débats sur le mariage, l'amour, le divorce, de l'Ancien Régime à la Restauration (1990), Les divorciaires. Affrontements politiques et conceptions du mariage dans la France du XIXe siècle (1992), Démographie et politique (1997, amb altres), La population de la France de 1789 à nos jours. Données démographiques et affrontements idéologiques (1997), The Feminist Encyclopedia of French Literature (1999, amb altres) i La guerre et l'oseille. Una lecture de la presse financière française (1938-1945) (2003). Sa companya fou Anne Marie Pierrette L'Hôtellier. Francis Ronsin va morir el 18 de juny de 2019 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França) i va ser incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
Notícia de la mort de Félicien Darbellay apareguda en el diari Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 d'abril de 1890 - Félicien Darbellay:
El 27 de març de 1890 mor a Lausana (Vaud, Suïssa)
l'anarquista Félicien
Nicolas Darbellay, també conegut com Félix
Niklaus Darbellay i La
Félicité. Havia nascut cap el 1846 a
Liddes (Valais, Suïssa). Sos pares es
deien Gaspart Nicolas Darbellay i Marie Françoise Gay.
Establert a Lausana
(Vaud, Suïssa), al carrer de la Mercerie, es guanyava la vida
treballant de
sastre. Va estar controlat des de 1876 per la Policia Federal
helvètica. En
1881 era membre de la Secció d'Estudis i de Propaganda de
Lausana i entre 1881
i 1883 formà part del Cercle Obrer d'Estudis Socials,
juntament amb
Louis-Pierre Bernard i François Exquis. En 1882 fou delegat,
amb Louis-Pierre
Bernard i François Exquis, al Congrés de la
Federació del Jura. Vinculat amb
l'anarquista Antoine Cyvoct després d'una estada d'aquest a
Lausana, testimonià
en el seu procés de l'11 de desembre de 1883. En 1884 va ser
denunciat per «activitats
anarquistes». En 1885 el seu domicili va ser escorcollat en
el marc de la
investigació federal suïssa sobre
«intrigues anarquistes» i es trobaren
nombrosos periòdics i fullets llibertaris, a més
de correspondència. Va ser
considerat per les autoritats, juntament amb Louis Heilmann, com un
dels
«agents més actius de la propaganda de
l'acció». Segons la policia francesa, feia
servir el pseudònim La
Félicité. Va ser acusat, amb els
anarquistes Ferdinand
Hänzi, tipògraf de Basilea (Basilea,
Suïssa), i Albert Nicolet, gravador de La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), autor aquest del text, d'haver
redactat, aferrat i fet
difusió, durant la nit del 17 al 18 d'agost de 1889 a les
principals ciutats
suïsses (Basilea, Biel, Ginebra, Lausana, Olten, Thun, etc.),
del Manifeste
des anarchistes suisses, manifest bilingüe
imprès a París (França) per Jean
Grave amb una tirada de 10.000 exemplars. Aquesta declaració
reivindicava la
«propaganda pel fet», denunciava les expulsions per
les autoritats de nombrosos
anarquistes estrangers, s'oposava a la creació d'un
càrrec de procurador genera
de la Confederació Helvètica i al
reforçament de la policia política. Detingut,
va ser tancat a la presó de
l'Évêché de Lausana. Jutjats els tres
companys per
aquest fet en una causa molt mediàtica, van ser absolts de
tots els càrrecs el 20
de desembre de 1889 per la Sala Criminal del Tribunal Federal
suís reunida a Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa), ja que el codi penal no preveia
la repressió d'«amenaces
general professades contra l'ordre social i
polític». Darbellay demanà una
indemnització de 600 francs, però va ser
rebutjada. Alguns diaris el
qualificaren d'«anarquista místic, a la
russa». Félicien Darbellay va morir el
27 de març de 1890 a Lausana (Vaud, Suïssa),
deixant esposa i un infant de
mesos en la misèria. ***
Necrològica
de Léon Berchtold publicada en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903
- Léon Berchtold: El 27 de març de 1903 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Léon Berchtold. Havia nascut el 29 de març de 1850 a París (França). D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita "Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta «Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam. ***
Foto
policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894) - Augustin Baumester: El 27 de març de 1909 mor a París (França) l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Havia nascut el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1845 al VI Districte de París (França). Sos pares es deien Théodore Eugène Baumester i Marie Antoinette Huel. Es guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi en el qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe policíac, que el qualificà d'«anarquista independent que no freqüentava les reunions», havia convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc de reunió d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de 1883, amb Aumarechal, Castagnede, Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part del grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés Col·lectivista que se celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on havien estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una llista d'anarquistes del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du Temple de París, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va ser detingut. En el seu interrogatori negà ser anarquista o socialista, reprovant tota violència i es qualificà de «republicà sense etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat provisional, un cop fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos patrons joiers per als quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que era un bon treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva acusació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise Pauline Verdevoye. Augustin Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del XI Districte de París (França). ***
Liu Shifu - Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès. ***
Necrològica d'Eugenio Girolo apareguda en el periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico del 10 d'abril de 1937 - Eugenio Girolo: El 27 de març de 1937 mor a Rekem (Lanake, Flandes) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt empobrida, sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani. Emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre «Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig, Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per «possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per «deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de «preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París –on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni– marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Rekem (Lanake, Flandes). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia. ***
Arnaldo Januário - Arnaldo Januário: El 27 de març de 1938 mor al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Havia nascut el 6 de juny de 1897 a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha –òrgan de la CGT–, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom. ***
Avelino González Mallada - Avelino González Mallada: El 27 de març de 1938 mor a Woodstock (Virgínia, EUA) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Havia nascut el 7 d'agost de 1894 a Gijón (Astúries, Espanya). Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932 i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom. Avelino González Mallada (1894-1938) ***
Notícia
de l'afusellament d'Hilari Benito Fornos apareguda en La Vanguardia del
28 de març de 1943 - Hilari Benito Fornos: El 27 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Hilari Benito Fornós, també citat d'altres maneres (Fornés, Farnos, etc.). Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya). Pagès de professió, s'establí a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la Guerra Civil va ser capturat per les tropes franquistes; jutjat, va ser acusat de delictes de sang i condemnat a mort. Hilari Benito Fornos va ser afusellat el 27 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya). ***
Necrològica
de Josep Colls Villalonga apareguda en el periòdic
tolosà CNT
de l'1 de maig de 1955 - Josep Colls
Villalonga: El 27 de març
de 1955 mor a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Colls Villalonga. Havia nascut el 23 de gener de 1898 a
Castelló d'Empúries (Alt Empordà,
Catalunya). Era fill de
Jaume Colls
i de Maria Villalonga. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
quan esclatà la Revolució de 1936 va ser membre,
en nom de la CNT, del Comitè
Revolucionari de Castelló d'Empúries i
s'encarregà de redactar una ponència
encarregada de dissenyar les noves normes sobre el treball camperol i
la
distribució dels productes agropecuaris catalans. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i acabà
instal·lat a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya
Nord), on milità en la Federació Local de la CNT
de l'exili i en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Maria Puig. Malalt
durant
molt de temps, Josep Colls Villalonga va morir el 27 de març
de 1955 a
l'Hospital Civil d'Haut-Vernet de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i va ser
enterrat al cementiri d'Haut-Vernet de la població. ***
Luigi
Marianelli - Luigi Marianelli: El 27 de març de 1958 mor a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Havia nascut el 7 de juny de 1884 a Peccioli (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia). ***
Necrològica
d'Isidre Palau Papiol apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 de juny de 1974 - Isidre Palau
Papiol: El 27 de març de
1974 mor a Évreux (Normandia, França)
l'anarcosindicalista Isidre Joan Palau Papiol –el nom
també citat erròniament Isidor–,
conegut com Isidre de cal Tòfol.
Havia nascut el 23 d'abril de 1902 a Calafell (Baix
Penedès, Catalunya).
Sos pares es deien
Cristòfol Palau Almirall, llaurador, i Rosa Papiol Suau.
Treballà de
pescador al seu poble natal i encara
era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer
feina de cambrer en un
restaurant d'hotel i s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Després d'una vaga i del conseqüent locaut,
retornà a Calafell. En 1936 ocupava
la tresoreria de la Federació Local de Calafell de la CNT i,
amb sos germans
Jaume i Josep, formà part del Comitè
Revolucionari de la població. Durant la
guerra lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Internat
a diversos camps de concentració, després
passà per una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'hivern de 1940 se li gelaren
els peus i
no van ser correctament tractats. Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Conches-en-Ouche
(Normandia, França) i milità en la
Federació Local d'Évreux (Normandia,
França), de la qual va ser nomenat secretari. En 1973, a
resultes del procés de
congelació patit durant la guerra, una cama va haver de ser
amputada i l'altra
es va gangrenar. Poc després, el 27 de març de
1974, Isidre Palau Papiol va
morir a l'Hospital d'Évreux (Normandia, França) i
va ser enterrat a
Conches-en-Ouche. Son germà Jaume Palau Papiol va ser un
destacat anarquista,
col·laborador del grup «Los Solidarios»
i guerriller antifranquista. ***
Manuel
Aranda Martí - Manuel Aranda
Martí: El 27 de
març de 1977 mor a Vierzon (Centre, França)
l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon
llinatge també citat erròniament Marfil.
Havia nascut el 22 d'abril de 1900 a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent).
Sos pares es deien Manuel Aranda i Manuela Martí. Llaurador
de professió, estava
casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues
filles, Josefina i Sebastiana. Fou
assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en
la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament revolucionari de
desembre de 1933 a la
seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la
presó de Val-de-roures
fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de
1936 fou
membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost
d'aquell any, i presidí
la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre
gener i agost de 1937 presidí
el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de
Justícia. Quan
l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb
sa família a Barcelona
(Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat
d'Indústries
Metal·lúrgiques del barri barceloní
del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb altres habitants de
Massalió i va ser internat al camp de
concentració de Bram. El 27 d'octubre de
1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats
polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000
pessetes de multa i a 10 anys
d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra
Mundial formà part de la
Federació Local de Vierzon de la CNT. El seu
últim domicili va ser a Foëcy (Centre,
França). Manuel
Aranda
Martí va morir el 27 de
març de 1977 a l'Hospital de Vierzon (Centre, França). Manuel Aranda Martí (1900-1977) ***
Enrique
Gaviño Mosteiro - Enrique Gaviño
Mosteiro: El 27 de març de 1992 mor a Puerto
Real (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Enrique Gaviño Mosteiro, conegut com Kike. Havia nascut el 26 d'abril de 1970
a Puerto Real (Cadis, Andalusia,
Espanya). Era fill de Rafael Gaviño i Raimunda Mosteiro.
Quant tenia 17 anys s'afilià a la
Federació Local de Puerto Real de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de
1990, en un Ple
Regional celebrat a Còrdova (Andalusia, Espanya), va ser
nomenat secretari de
Premsa i Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia de la
CNT, càrrec que ocupà
fins l'octubre de 1991. Fou un apassionat del teatre. Molt malat
d'asma, Enrique
Gaviño Mosteiro va morir el 27 de març de 1992 al
seu domicili de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Enrique Gaviño
Mosteiro (1971-1992) ***
Tony
Smythe (1981) - Tony Smythe: El 27 de març de 2004 mor a Londres (Anglaterra) l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Havia nascut el 2 d'agost de 1938 a Londres (Anglaterra). Era fill de Clifford John Smythe, empleat de publicitat en un periòdic, i de Florence May Howarth. Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les «armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment «Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 a Londres (Anglaterra). ***
Enrico
Maltini, somrient al centre de la fotografia, entre Licia Rognini
Pinelli i Pietro Valpreda al Circolo Ponte della Ghisolfa de
Milà a començament dels anys setanta
-
Enrico Maltini: El
27 de març de 2016 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Enrico Maltini.
Havia nascut el 5 de desembre de 1939 a Roma (Itàlia). A
finals dels anys
seixanta entrà a formar part de la Joventut
Llibertària de Milà (Llombardia,
Itàlia), després anomenada Bandera Negra, i en el
Circolo Anarchico Ponte della
Ghisolfa. El març de 1969, dins de Bandera Negra, un grup de
militants (Amedeo
Bertolo, Umberto Del Grande i Giuseppe Pinelli) fundaren la Creu Negra
Anarquista
(CNA), l'objectiu de la qual fou ajudar a la realització
d'activitats
anarquistes antifranquistes organitzades per la Creu Negra
Internacional (CNI),
com ara la fundada per Stuart Christie al Regne Unit. Arran de
l'anomenada
«estratègia de la tensió»
(explosions de bombes, detencions de militants,
assassinat de Giuseppe Pinelli, etc.), la CNA se centrà en
la realitat italiana
i ell prengué el relleu de Pinelli. En aquesta
època participà activament en la
campanya de suport a Pietro Valpreda i de denúncia de
l'assassinat de Pinelli. En
1973, amb l'alliberament de Pietro Valpreda, la CNA es va dissoldre i
ell
continuà la seva tasca de recopilar informació i
de contrainformació i de
militància en el moviment anarquista, especialment en el
Circolo Ponte della
Ghisolfa de Milà. També milità en els
Grups Anarquistes Federats (GAF) i el
grup «Milano 2», que es dissolgueren a meitat dels
anys setanta. Col·laborà
habitualment en les revistes A Rivista
Anarchica i Libertaria.
En 2013
publicà, amb Gabriele Fuga, el llibre E a
finestra c'è la morti.
Pinelli: chi c'era quella notte. Es guanyà la vida com a professor
universitari del Departament de
Ciències Alimentàries de la Facultat
d'Agricultura de la Universitat d'Udine
(Friül). Diagnosticat
de càncer, Enrico Maltini va morir
un mes després, el 27 de març de 2016, a
Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell
mateix any es reedità el seu llibre sota el títol
Pinelli.
La finestra è
ancora aperta. --- |
![[26/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/03]") |
|
![[28/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/03]") |
|
|
| Actualització: 02-08-24 |