|
---
Anarcoefemèrides del 27 de maig Esdeveniments
Ernest Pichio: Le triomphe de l'ordre (1877) - Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville. ***
Portada
del primer número de Conquista do Bem - Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de
1894
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del setmanari Conquista do
Bem. Anarquista (Conquista
del Bé. Anarquista). Partidària de la
«propaganda pel fet», fou la primera
publicació llibertària que s'edità en
aquesta ciutat. Va ser dirigida per
António José da Costa i hi trobem articles de
Paul Lafargue, Jean Grave,
Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre
d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió
judicial prohibida;
per aquest motiu només van sortir quatre números,
l'últim el 29 de juny de
1894, que publicà un «Manifest» del Grup
Anarquista de Coïmbra on denunciava la
seva persecució i repressió. ***
Anagrama de l'AIT - III Congrés de l'AIT: Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya –Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)–, Argentina –Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya –Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili–, França –Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire (CGTSR)–, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)–, Itàlia –Unione Sindacale Italiana (USI)–, Mèxic –Confederación General del Trabajo (CGT)–, Portugal –Confederação Geral do Trabalho (CGT)– i Uruguai –Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)–, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!». ***
Portada
del fullet de la conferència - Conferència de
Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al
Gran Teatre de València
(València, País Valencià) la
conferència de l'exeministre anarcosindicalista
Juan López Sánchez «6 meses en el
Ministerio de Comercio». Aquesta conferència,
organitzada pel Comitè Nacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser
suspesa i es realitzà
quatre dies després. L'objectiu era explicar la
gestió realitzada al capdavant
del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de
la CNT Juan López
Sánchez en el Govern republicà presidit per
Francisco Largo Caballero, després
de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de
Maig» d'aquell any. La
conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals
els altres ministres
confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan
García Oliver i Joan Peiró Belis,
havien de donar a conèixer l'«obra
constructiva» dels seus respectius
ministeris de Sanitat i Assistència Social, de
Justícia i d'Indústria. Durant
la conferència Juan López digué que
considerava equivocada la tàctica que
guanyar primer la guerra per a fer després la
revolució. L'estiu d'aquest
mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que
les altres, per la
Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè
Nacional de la CNT de València sota
el títol 6 meses en el Ministerio
de
Comercio. ***
Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968) -
París (27-05-68):
El 27 de maig de 1968 a París (França), a les
7.40 hores del matí, les
negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de
Grenelle
finalitzen. El secretari general de la Confederació General
del Treball (CGT),
Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i,
juntament a Benoït
Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els
acords de 1936 amb
el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers
de la fàbrica de
Renault a Billancourt. Això és el que han
aconseguit: el salari mínim passarà
de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer
en un 7%
i uns mesos després en un 3%; es negociarà la
rebaixa de l'edat de jubilació;
reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a
aconseguir la setmana
de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i
es garanteix el dret
d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000
obrers reunits per
escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus
representants i
xiulen les seves «conquestes». A
continuació, totes les grans fàbriques en vaga
(Cléon, Mans, Citroën, Berliet,
Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot
reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres
1.000 francs, ni un
de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No
pensen acceptar menys
d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el
país i ocupat els seus
llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la
CGT hauria d'haver preparat el
terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en
manifestació, han respost a la convocatòria de la
Unió Nacional d'Estudiants de
França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty.
Després de moltes discussions, De
Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de
l'esquerra no
comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A
Charléty
s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig
dels obrers de
Billancourt als acords de la Conferència de Grenelle
és una victòria inesperada
per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels
tripijocs
politicosindicals.
Naixements
Argante Salucci - Argante Salucci:
El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'obrer anarquista
Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira
Macconi. A
mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa
família a la localitat toscana de
Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista
perillós», a finals de 1895 se
li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a
l'arxipèlag de Tremiti.
Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un
enfrontament entre els
presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos
anarquistes (Pasquale
Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio
Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo
Pappini, Alfredo
Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van
ser imputats una trentena de
llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli
–absolt durant la
instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El
cas de Salucci i el procés que es
desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a
iniciar una
campanya pública contra les assignacions de
residència forçada i contra la llei
d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran
de l'atemptat de
l'anarquista Sante Caserio contra el president de la
República francesa Sadi
Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta
lluita, molt present en la
premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire
Sociale de Messina (Sicília), que
denuncià la brutalitat
de la repressió i les dures condicions de vida dels
desterrats. El febrer de
1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de
Salucci
la poesia Elegia del sangue. Anys
més
tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il
Libertario del 3 de març de 1904,
publicà l'article «L'eccidio di Tremiti.
1º marzo 1896! Alla memòria di Argante
Salucci», on, emocionadament, recordava
l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A
Santa Croce sull'Arno,
ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern
de Giovanni
Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà
el nom «Argante Salucci» i un
carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. ***
Joseph
Sigward (assegut a l'esquerra) amb sa família
(Bessèja, 1906) - Joseph Sigward: El 27 de maig –algunes fonts citen erròniament el 18 de maig– de 1868 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Joseph Sigward –a vegades el llinatge citat erròniament Sygward. Era fill de François Sigward, vidrier, i Célina Mazard, domèstica. Nascut en una família els ancestres de la qual eren vidriers alemanys de la Selva Negra, son pare era un monàrquic legitimista que volgué fer del seu fill un religiós. Es guanyà la vida ben igual que els seus avantpassats, treballant de bufador de vidre, però per reacció a son pare, esdevingué lliurepensador i anarquista, arrossegant son germà petit Melchior Sigward a la lluita revolucionària. Milità en el grup anarquista de Rive-de-Gier (Forez, Arpitània) i en 1892 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Vidriers d'aquesta població. En 1892 s'encarregà de recaptar fons per als miners den vaga de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Emigrà a Itàlia, on en 1895 va ser nomenat administrador de la Cooperativa de Consum dels Vidriers de Liorna (Toscana, Itàlia). En 1896 va ser delegat de Pisa (Toscana, Itàlia) en el congrés dels vidriers. De bell nou a França, en 1896 va ser nomenat secretari del Sindicat de Vidriers de Panchòt (Boissa e Panchòt, Llenguadoc, Occitània) i en 1901 del Sindicat de Vidriers de Rive-de-Gier. En 1903 va ser delegat en el Congrés de «La Libre Pensée» celebrat a Roanne (Forez, Arpitània). En 1905 va ser un dels fundadors de la «Universitat Popular», de la qual va ser secretari. Freqüentà els cercles intel·lectuals i va fer amistat amb l'escriptor i polític radical Édouard Herriot. Entre 1904 i 1915 fou secretari de la Secció Federal dels Sindicats de Vidriers del Sud-Est, que havia estat fundat en 1902, i un dels dirigents de la Borsa del Treball de Rive-de-Gier. En aquests anys organitzà i assistí a nombrosos congressos federals dels obrers vidriers –Rive-de-Gier (1905), Albi (1906), Reims (1907), Le Tréport (1909), Vierzon (1910), Fourmies (1912), Chambon-Feugerolles (1916), etc.–, així com a congressos internacionals (Alemanya, Bèlgica, Espanya, Portugal, Regne-Unit, Suïssa, etc.). En 1908 va ser un dels fundadors de la Cooperativa de Consum «La Ruche Syndicaliste» i entre 1914 i 1920 fou secretari de la Borsa del Treball. Durant la Gran Guerra, en 1917, assistí al Congrés Federal de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i el juliol de 1918 al de Versalles-París. En 1917 s'encarregà de reconstituir diversos sindicats (Andrézieux, Bessèja, Châlons-sur-Marne i Montleçon). Arran del moviment revolucionari de maig de 1918 i la detenció dels seus dirigents, ell, membre de la majoria confederal i considerat per les autoritats com «patriota» i no sediciós, va encapçalar el sindicalisme corporatiu. Hostil al sindicalista pacifista Clovis Andrieu i al seu cercle, va ser un dels que orquestraren la campanya contra Jean Morin de 1919. Va ser un dels administradors de la Vidrieria Obrera Cooperativa «La Fourmi» de Rive-de-Gier, creada el març de 1919. Entre el 3 i el 6 de setembre de 1919, com a secretari del Sindicat Nacional de Vidriers, assistí al XVI Congrés de Vidriers celebrat a París, on va proposar la creació de seccions nacionals d'ofici o sindicats nacionals, proposta que va ser acceptada. Durant la postguerra s'integrà en l'acció política i entre 1919 i 1925 fou regidor municipal socialista de Rive-de-Gier de l'alcalde Claude Drivon. Esdevingué a París secretari de la Federació Nacional dels Vidriers i mantingué la secretaria del Sindicat Nacional de Vidriers, a més de ser administrador la Cooperativa «La Verrerie» que es va crear a Roanne. Quan l'escissió confederal de 1922, restà dins la Confederació General del Treball (CGT). En 1924 presidí el sindicat de Rive-de-Gier i en 1929 fundà i dirigí, fins a 1938, la Secció d'Extreballadors No Pensionats de Rive-de-Gier. En 1936 va ser delegat de la fàbrica de vidre «Souchon-Neuvesel». En 1939 l'escriptor antifeixista, i comandant de les «Brigades Internacionals» durant la guerra civil espanyola, Ludwig Renn, evadit d'un camp de concentració del Migdia, es va refugiar a casa seva. En 1943 va escriure les seves memòries «Au fil des jours ou ma vie de travailleur. Plus de cinquante années de vie militante et de propagande socialiste, syndicaliste, coopérative en France et à l’étranger», que resten inèdites. Sa companya fou Marie Christine Scheirmann. Joseph Sigward va morir el 19 de juny de 1945 al Centre Hospitalari Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). ***
Foto policíaca d'Alfred Spannagel (7 de juliol de 1894) - Alfred Spannagel: El
27 de maig de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista
il·legalista Alfred Vincent Spannagel –el seu llinatge també citat erròniament Spanagel.
Era fill d'Ignace Spannagel, carter, i de Victoire Bouchain, modista. Es guanyava
la vida treballant de serraller en la construcció. El 2 d'agost de 1893 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per
«robatori». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de
recapitulació d'anarquistes i aleshores vivia al número 10 del carrer Franklin
de Courbevoie (Illa de França, França). El 7 de juliol de 1894 va ser detingut,
juntament amb son germà gran Émile Spannagel, també serraller anarquista, i ambdós
fitxats com a anarquistes aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Aleshores vivia amb son
germà Victor Spannagel al número 45 del carrer d'Aboukir de Courbevoie. El
desembre de 1894 va ser detingut amb sos dos germans, juntament amb altres 17
anarquistes, sota l'acusació d'haver comès 23 desvalisaments a París i a la
regió parisenca. Jutjat, el 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència
del Sena a dos anys de presó i a cinc de prohibició de residència per «robatori
qualificat». En 1895 vivia a Gaillon (Alta Normandia, França). En aquesta data
va ser sortejat per a fer el servei militar i enviat el 24 de novembre de 1896,
per mor dels seus antecedents judicials, al disciplinar II Batalló d'Infanteria
Lleugera d'Àfrica. Entre el 25 de novembre de 1896 i l'1 de novembre de 1899 va
fer la campanya d'Algèria. El 10 d'agost de 1898 havia estat destinat al I
Regiment de Zuaus. El 28 d'agost de 1909 es casà al XVII Districte de París amb
la cuinera Alphonsine Chartier, de qui acabà enviudant. En 1909 treballava de
lampista i vivia al número 112 del carrer Truffaut de París. Quan esclatà la
Gran Guerra, va ser cridat a files i el 4 d'agost de 1914 enviat al XI Regiment
d'Infanteria. Després de lluitar als fronts i patir diverses hospitalitzacions,
va ser destinat com a metal·lúrgic el 5 de gener de 1917 a l'empresa Delafosse
de París i el 12 de gener d'aquell any enviat a l'empresa Liagie de Issy-les-Moulineaux
(Illa de França, França). El 10 d'abril de 1918 va ser afectat a la fàbrica
Zall de París. El 31 de març de 1919 va ser desmobilitzat i el 10 de novembre
de 1924 definitivament alliberat de les seves obligacions militars. El 24 d'abril
de 1930 es casà al VIII Districte de París amb la modista Léa Parlant. En
aquesta època continuava treballant de lampista i vivia al número 8 del carrer
de la Bienfaisance de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Alberto Meschi - Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada, és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915). ***
Foto antropomètrica de Giulio Bidelli (17 de juliol de 1925) - Giulio Bidelli: El
27 de maig de 1888 neix a Cucigliana (Vicopisano, Toscana, Itàlia) l'anarquista
Giulio Bidelli, també conegut com Jules Bidelli. Era fill de Francesco
Bidelli i d'Elena Bertini. Es guanyava la vida treballant de fuster i ebenista.
A principis dels anys vint s'integrà en el club anticlerical «Giordano Bruno»
de Cucigliana, on s'acostà al moviment anarquista. En aquesta època col·laborà
amb cròniques en el periòdic pisà L'Avvenire Anarchico. Per motius
laborals, el 9 de novembre de 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània),
on vivia al número 2 del carrer Jean-Pierre Papon, i treballava en una fàbrica
de mobles. Mantingué un estret contacte amb el grup anarquista italià local.
Entre setembre i octubre de 1924 participà activament en les vagues de la
construcció d'aleshores en un moment que es trobava desocupat. En un informe de
la Prefectura de Policia de Niça s'indicava que es tractava d'«un propagandista
convençut que gaudia d'una gran influència entre els compatriotes del barri de
Riquier». A principis de l'estiu de 1925 va ser denunciat després d'haver-se barallat
amb un col·lega de taller, possiblement feixista, al qual havia macat amb dos
cops de martell al cap. El 6 de juliol de 1925, sota el pretext que constituïa «un
seriós perill per a l'ordre públic», se li va decretar l'expulsió del país, la
qual se li va notificar el 17 de juliol, amb l'ordre d'abandonar França en 15
dies. En aquesta època era vidu i vivia en parella amb Marthe Durbano, i tenia
dos infants, un de 16 anys i un altre acabat de néixer. En 1932 es trobava a
Niça i el 30 de novembre d'aquell any, amb altres companys (Agabitti, Ceola i Sperindio
Marastoni), boicotejà la conferència de la societat feixista «Dante Alighieri»
celebrada al Relais Fleuri de Niça. A principis de 1933 el Ministeri de
l'Interior francès confirmà que el decret d'expulsió encara estava en vigor i
aquesta es va fer efectiva. De bell nou a Itàlia, en 1935 un informe policíac
confirmava que encara participava en el moviment anarquista i va ser
constantment vigilat fins l'esclat de la II Guerra Mundial. En acabar la guerra
reprengué la seva militància llibertària i en 1947 era membre del grup de
Cascina (Toscana, Itàlia) de la Federació Anarquista Italiana (FAI), del qual
formaven part destacats anarquistes com ara Pietro Bindi, Ludovico Caioli,
Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre
d'altres. Giulio Bidelli va morir el desembre de 1965 a Cucigliana (Vicopisano,
Toscana, Itàlia). ***
Notícia
del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic
parisenc Le
Matin del 15 d'octubre de 1908 - Octave Guidu:
El
27 de maig de 1888 neix a Château-Renard (Centre,
França)
l'anarcoindividualista,
antimilitarista i naturista Octave Louis Guidu. Sos pares es deien
Auguste Guidu, serrador de fil, i Pauline Octave Leroy, costurera. Es
guanyava la vida com
a mosso
de barberia i a començament del segle XX milità
en el moviment llibertari. Després
de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es
refugià a Suïssa. En 1907 era membre,
amb José María Estívalis Calvo (Armand
Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista
«Germinal» de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En
1908 era membre, amb André
Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la
Colònia Comunista de
Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i
aquest mateix any la impremta
La Stéphanoise, a Sant-Etiève
(Arpitània), li va publicar el fullet La
vie naturelle, que dedicà a Henri
Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée
Reclus i un altre d'Henri Zisly.
El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del
fullet
antimilitarista La crosse en l'air!
en un local del carrer del Château de París
(França), es posà a cantar cançons
revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut
per la policia, a la
qual insultà ben igual que al primer ministre
francès Georges Clemenceau; per
aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala
del Tribunal
Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud
«insolent», i va ser condemnat a 15 dies de
presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després
marxà cap a Egipte i
el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic
barceloní Tierra i Libertad
publicà la traducció al
castellà del seu assaig sociològic «El
hábito». En 1915 va ser condemnat a
Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de
prohibició de residència per
«ultratges contra la moral i els bons costums».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
antropomètrica de René Valet - René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André René Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Sos pares es deien Léon Jean Baptiste Valet, contractista d'obres públiques, i Marie-Thérèse Hamaide. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare –altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada. ***
Necrològica
de José Vitoria Jiménez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 18 de maig de 1969 - José Vitoria
Jiménez:
El 27 de maig de 1893 neix a
Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
José Vitoria Jiménez. Sos pares es deien
José Vitoria i Isabel Jiménez.
Quan era un infant es traslladà amb sa família a
Badalona (Barcelonès,
Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare,
milità en el Sindicat Únic de
la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser
membre del seu comitè, ben igual
que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb
el triomf
franquista, s'exilià a França. Establert a
Ròcamaura, milità en la Federació
Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Agustina López.
José Vitoria Jiménez va morir el 14
de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura
(Llenguadoc, Occitània) a
conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta
localitat. ***
Vezio
Del Nudo - Vezio Del Nudo: El
27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Vezio Del Nudo.
Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet
entrà a
formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i
d'Amedeo Boschi,
militant llibertari que patí assignació de
residència durant el Govern de
Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb
16
participà en manifestacions subversives i amb 17
formà part del Cercle
Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran
Guerra, va ser
cridat a files i a finals de 1917 desertà, però
va ser detingut el maig de
1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal
Militar de
Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de
reclusió, però va ser alliberat arran de
l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio
Nitti.
Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el
12 d'agost de 1921 va ser
detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van
enfrontar els «Arditi
del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren
ferits els anarquistes
Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc
després. Empresonat durant
sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo
Menicagli,
Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano
Paolotti,
Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini,
etc.), el
febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que
condemnà a
Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15
dies. El 12 de
febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres
anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra
l'Estat», però el 28
d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del
Tribunal de Lucca
(Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923,
amb Silvano Paolotti,
emigrà clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània),
on treballà de porter i desenvolupà una intensa
activitat antifeixista. L'abril
de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any
següent participà en Festa del
Treball a la Casa Provençal, en l'acte
propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola
(Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio
Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco
Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la
commemoració de Giacomo
Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo
Matteotti.
També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la
Belle de Mai de
Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels
militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer
costat la
subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli,
que havia quedat
cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a
«provocador i prepotent».
En 1927 assistí a la conferència «Il
mio comunismo», de Giulio Bacconi, i
prengué part en la festa llibertària
«Pro fills dels empresonats» i en la
protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre
Taittinger. L'11
de març de 1928 assistí, a la sala del Centre
Català de Marsella, a la
representació de la comèdia Le
tréteau electoral,
juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris
Pampana i
Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro
Víctimes Polítiques», el juliol de
1928 se li va decretar la seva expulsió de
França, juntament amb altres
companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello
Chiarini,
Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació
d'haver rebut tres bombes
de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de
la distribució a Marsella de
postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru.
En 1932 es va
mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el
llistat d'anarquistes
terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935
formà part del grup
llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo
Musetti,
etc.) i a començaments de 1937 es mostrà
partidari de la retirada dels
milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va
ser
detingut i portat al camp de concentració de
Saint-Hippolyte-du-Fort
(Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va
ser traslladat al
camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc,
Occitània), on el 20 de setembre
de 1941 demanà la repatriació a causa de les
condicions de vida intolerables
que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana.
Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà
conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo
Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio
Bacconi sempre havia estat
superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès
de la Belle de Mai,
no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No
cregut per les
autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el
confinament i
va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de
setembre de
1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació.
De bell nou a
Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de
l'amnistia decretada
per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del
feixisme. Vezio Del Nudo
va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia). ***
Notícia
sobre la condemna de Félix Debart apareguda en el diari
parisenc L'Oeuvre
del 24 de juny de 1922 - Félix Debart:
El
27 de maig de 1898 neix a Lion-devant-Dun (Lorena, França)
l'anarquista Félix
Debart, conegut com Chiko.
Sos pares es deien Émile Félix Debart,
llenyataire i
miner, i Marguerite Delobe, jornalera. Mutilat
de
guerra estava casat i era pare d'una nina. Treballava d'envernissador i
vivia
al número 51 del carrer Panoyaux de XX Districte de
París (França). En 1919 era
secretari dels grups dels XIX i XX Districte de París de la
Federació
Anarquista (FA). Membre del Sindicat d'Ebenistes i Envernissadors del
Departament del Sena, el 14 de juliol de 1919 va ser agredit per la
policia
quan portava una corona de flors d'aquest sindicat al monument al
soldat
desconegut. Amb Louis Rimbault es presentà com a
«candidat revolucionari» per a
la II Circumscripció del Departament del Sena per a les
eleccions legislatives
de novembre de 1919. El 20 de desembre de 1919 es casà al XX
Districte de París amb Marguerite Lemaire, sabatera. La
tardor
de 1921 era responsable, amb Pierre
Mualdés i
Maillart, de la comissió de control de Le
Libertaire. Membre del grup del XX Districte de
París de la Unió Anarquista
(UA), representà el X Districte en el II Congrés
de l'UA celebrat entre el 26 i
el 27 de novembre de 1921 a Villeurbanne (Lió,
Arpitània). També fou secretari
del grup «Amis du Libertaire». El febrer i el
març de 1922 va se detingut com a
gerent de Le Libertaire
per fer
propaganda a favor de Louis-Émile Cottin, que havia atemptat
el 19 de febrer de
1919 contra el president del Consell de Ministres francès
Georges Clemenceau;
jutjat el 2 de juny de 1922 per XI Tribunal Correccional de
París, va ser
condemnat el 23 de juny d'aquell any, juntament amb Albert Soubervielle
en
rebel·lia, a sis mesos de presó. Va ser
reemplaçat en la gerència del periòdic
per Gabriel Journe. Posteriorment milità en Le Havre
(Normandia, França). Félix Debart va morir el 30
de
març de 1978 a l'Hospital Rothschild del XII Districte de
París (França). ***
Necrològica d'Émile Maurin apareguda en el periòdic parienc Le Libertaire del 22 d'abril de 1937 - Émile Maurin:
El 27 de maig de 1899 neix a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista Émile
Maurin. Sos pares es deien Abraham Maurin, conreador, i Marie Roux. En
1921 va
ser un
dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) d'Aimargues.
També milità en la
Unió Anarquista (UA). Malalt, Émile Maurin va
morir el 27 de maig de 1899 a
l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània).
Fitxa
de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935) - Léo Bascou:
El
27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Sos pares es
deien
Georges Léon Bascou, tapisser, i Albanie Rose Bellet. Es
guanyava la
vida de tapisser, com son pare, a
Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per
la Comandància General de la
XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de
mobilització al ministre
de la Guerra amb l'anotació «Fora la
guerra!». En 1935 figurava en una llista
d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que
era un
«objector de consciència impenitent,
però poc perillós i sense
influència». El 9 de novembre de 1939 es
casà a Privas amb Paule Louise
Maisonneuve.
Léo Bascou va morir el 4 d'abril de 1986 al seu domicili de
Privas (Roine-Alps, França). ***
Helios Gómez Rodríguez (Expedició Bayo, agost de 1936) - Helios Gómez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez –el certificat de defunció cita com a nom Helio. Era fill d'una família, deia ell, gitana, i era el major de set germans. Sos pares es deien Juan Gómez, treballador del suro, i Justina Rodríguez. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla. En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquista Páginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (Tiempos Nuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz, el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primer àlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió, La Rambla, La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» –amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí– i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège –on conviurà amb Max Aub– i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona, d'un colapse cardíac a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió, i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta població. Helios Gomez (1905-1956) ***
Necrològia
de Vicente Martínez Robles apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 25 de gener de 1976 - Vicente Martínez Robles: El 27 de maig de 1905 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Martínez Robles. Sos pares es deien Juan Martínez Calvo i Francisca Robles Rodríguez. Milità en el Sindicat de la Construcció del barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després del conflicte bèl·lic, visqué a Saint-Martin-d'Hères (Delfinat, Arpitània), treballà fins a la seva jubilació a la fàbrica de carbur de Gavet (Livet-et-Gavet, Delfinat, Arpitània) i milità en la Federació Local de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la CNT. Sa companya fou Antonia López Mateo. Vicente Martínez Robles va morir el 8 d'octubre de 1975 al Centre Hospitalari Universitari de La Tronche (Delfinat, Arpitània). ***
Mario
Bordoni - Mario Bordoni: El
27 de maig de 1906 neix a Terni (Úmbria, Itàlia)
el resistent antifeixista
llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano.
Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant
socialista de
jove, hagué d'exiliar-se a França,
Bèlgica i Luxemburg perseguit per les
autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya
per lluitar contra el
franquisme i s'enrolà en l'anarquista
«Secció Italiana» del Grup Internacional
de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra
formació llibertària. Quan la
guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a
França i fou internat als
camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II
Guerra Mundial
s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Detingut per
l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats
feixistes italianes
i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser
internat a Arezzo. A
partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de
desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit
nazi, s'integrà en la
lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada
Garibaldi «Camicie
Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre
de 1943 va ser
nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario
Bordoni va caure en
combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Teresa Torrelles Espina - Teresa Torrelles Espina: El 27 de maig de 1908 neix a Nalec (Urgell, Catalunya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. Sos pares es deien Josep Torrelles i Teresa Espina. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela i posteriorment s'establí a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Companya de Joan Graells Llopart –secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front– i sogra de Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García). Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Montadin (Llenguadoc, Occitània). Teresa Torrelles Espina (1908-1991) ***
Necrològica
de José Masot Castillón apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 14 d'abril de 1992 -
José Masot Castillón:
El 27 de maig de
1915 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Masot Castillón. Sos
pares
es deien Tomás Masot i Asunción
Castillón. Feia de
pastor i quan tenia 16
anys s'afilià al Sindicat de Pagesos de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Ballobar. Al llibertari Ateneu Cultural aconseguí
aprendre a llegir i
a escriure. El juliol de 1936 participà en la
resistència contra el cop
feixista al seu poble natal i quan esclatà la guerra civil
s'allistà en la
Columna Durruti, amb la qual va fer tota la contesa. Amb el triomf
franquista,
el febrer de 1939 passà a França i fou tancat als
camps de concentració de
Vernet i de Setfonts. Després fou enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE) i enviat a Cherbourg (Baixa Normandia,
França). Durant l'ocupació fou
detingut pels
alemanys i com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO) internat
al camp
de Saint Bris. El juliol de 1944 s'evadí del camp amb son
germà Emiliano.
Després de l'Alliberament s'instal·là
a Pàmies, treballà de paleta i milità
en
la Federació Local de la CNT de Pàmies. Sa
companya fou Juliana de la Flor. José Masot
Castillón va morir el 27 de febrer de 1992 a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània).
***
- Gràcia Ventura
Fortea: El 27 de maig de 1918 neix a
Borriana (Plana Baixa, País Valencià) la militant
anarquista Maria Gràcia
Ventura Fortea (Gracieta). Sos pares es deien Vicent
Ramon Ventura Ferrer, llaurador, i Assumpció Fortea
Palomero.
Filla menor de quatre
germans, deixà l'escola
primària quan tenia nou anys per fer-se aprenent en un
taller de sastreria.
Quan esclatà la guerra civil, s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i, sense
abandonar la seva feina de sastressa, formà part del
Comitè Local d'aquestes.
El juliol de 1938, quan la fàbrica de municions de Borriana
on treballava fou
evacuada, marxà a la seva nova ubicació a
Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià)
i hi va fer feina fins al desembre, quan es traslladà a
Barxeta (Costera, País
Valencià), on vivia sa família. En acabar la
guerra tornà a Borriana i el 20
d'abril de 1939 fou detinguda amb tota sa família i
empresonada al convent de
la Mercé de Borriana. Jutjada, el 16 de gener de 1940 va ser
condemnada a 20
anys de presó per «adhesió a la
rebel·lió, profanació de tombes i
participar en
l'enterrament de Buenaventura Durruti amb uniforme militar».
Després d'estar
tancada a les presons de Castelló, Lleida i Saragossa,
juntament amb ses
germanes i sa mare de 60 anys, penà més de tres
anys a la de Saturraran (Motrico,
Guipúscoa, País Basc) fins al març de
1944. En 1947 fou alliberada totalment i
marxà a València a treballar de criada. En 1950
s'instal·là a Barcelona
(Catalunya), on va fer feina de costurera, i des de finals de 1954 a
París
(França). En 1954 conegué l'anarquista i
anarcosindicalista Josep Peirats Valls
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va feia feina de
modista, que serà son
company fins la mort d'aquest en 1989. En 1968, per
circumstàncies alienes a la
voluntat dels contraents, es veuen obligats a casar-se civilment. A
partir de
1971 s'establí a Montadin (Llenguadoc, Occitània)
i s'encarregà de
l'administració de la revista Mujeres Libres (1971-1976).
En morir
Franco, la parella s'instal·là a la Vall
d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià),
població natal de Josep Peirats. En 1999
participà en el llibre conjunt Mujeres
Libres. Luchadoras libertarias. Després de la mort
de Josep Peirats es
traslladà a viure a Barxeta. A partir del 2004
formà part de la redacció de la
revista alcoiana Siembra. El març de
2016 la ciutat de Borriana li va
retre un homenatge. Gràcia Ventura Fortea va morir el 4 de
març del 2017 a Barxeta
(Costera, País Valencià). Va donar la seva
biblioteca particular al poble de
Barxeta. Gràcia Ventura Fortea (1918-2017) ***
Lucien
Grelaud (maig 1999) - Lucien Grelaud:
El 27 de maig de 1930 neix a
Nantes
(Bretanya) l'anarquista, anarcosindicalista,
antimilitarista, neomaltusià, arqueòleg i
historiador dels moviments socials
Lucien Alexandre Alphonse Grelaud. Sos pares es deien Lucien Charles
Joseph Grelaud, serraller
i
membre de la Confederació General del Treball (CGT), i Marie
Alphonsine Gadais, venedora
ambulant de pa, i era el major de sis infants. Després d'una
escolaritat
trasbalsada per la guerra i les freqüents evacuacions a causa
dels bombardeigs
sobre Saint-Étienne-du-Rouvray (Normandia,
França), on vivia, i Nantes, va fer
durant tres anys cursos d'educació professional de
lampisteria, de tècnic en
calefacció i de calefacció sanitària a
l'empresa d'Aguste Raoul de Nantes.
També treballà clandestinament el disseny
industrial a les obres navals. En
1946 s'integrà en el Moviment Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ) i en
el grup anarquista de Nantes de la Federació Anarquista
(FA), especialment amb
els anarcosindicalistes Alexandre Hébert i Robert Favry. En
1949 s'establí a Roanne
(Forêz, Arpitània), on es casà el 13
d'abril d'aquell any amb la companya dels
albergs juvenils Lucienne Marie Louise Desroches, amb qui
tingué dos infants, Maurice i
Dominique. En aquesta època milità sobretot amb
els grups d'exiliats espanyols
i amb la joventut llibertària dels albergs de joventut
(campanyes contres les
joguines bèl·liques, lluita contra la guerra
colonial a Algèria, suport als
desertors i insubmisos, lluita contra la mina d'urani de
Saint-Priest-la-Prugne, etc.). A començament de la
dècada dels cinquanta s'integrà
en el grup «Jeunes
Libertaires» (Joves
Llibertaris), que edità a París
(França) el butlletí Jeunes
Libertaires (1957-1967), amb el qual
col·laborà. Aquesta
organització agrupava militants francesos i espanyols de
diverses zones (París,
Bordeus, Tolosa, Roanne, Marsella, Saint-Étienne, etc.)
implicats especialment
en les lluites antimilitaristes (suport als desertors i insubmisos), en
les
campanyes d'Acció Cívica No Violenta (ACNV) i en
el suport d'activitats
clandestines de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) contra el
franquisme. També fou responsable del butlletí
local fet amb multicopista L'Éveil
des Jeunesses Libertaires
(1954). Passà moltes hores a la biblioteca municipal,
estudiant arqueologia, de
la qual fou un erudit i membre del Grup de Recerques
Arqueològiques i
Històriques de Roanne (GRAHR), publicant treballs
d'investigació sobre el tema
en diverses publicacions especialitzades (Bulletin
du GRAHR, Histoire et Patrimoine de
Roanne et sa Région, Reflets
Foréziens, etc.). En el camp sindical, trobant la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) molt feble, milità en la CGT i en
Força Obrera (FO), així com en
el grup local del Moviment Popular de Famílies (MPF), que
organitzava la
solidaritat material durant les vagues. A partir de 1950
lluità per la
limitació dels naixements i aprengué, amb l'ajuda
d'Aristide Lapeyre, a
practicar avortaments. En 1961 participà en una campanya
nacional per
l'esterilització masculina, que aconseguí un cert
èxit, i a finals d'aquell any
marxà cap a Vevey (Vaud, Suïssa), on el metge
anestesista anarquista Tassé
Doitchinov li va fer la vasectomia. En 1961
col·laborà en la revista Le
Mouvement Social. En 1962 s'adherí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) a l'Associació d'Amistat
Franco-Algeriana (AASFA),
animada per André Bösiger i sa companya Ruth
Menckès (Coucou). En
1964 participà en la fundació de la revista Anarchisme
et Non Violence (1965-1974), en la qual hi va
col·laborar. A partir de 1972
col·laborà estretament amb el Moviment per la
Llibertat de l'Avortament i de la
Contracepció (MLAC), aplicant el
«Mètode Karman» d'avortament, fins a
l'aprovació de la llei sobre interrupció
voluntària de l'embaràs en 1975. A
mitjans dels anys cinquanta, per mitjà de
l'«École
Émancipée», Jean Maitron
sol·licità la seva participació en el Diccionnaire
biographique du moviment ouvrier français, fent
més de 90 biografies de
militants obrers de la seva zona. Mantingué contactes amb el
Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Suïssa, al qual va donar
nombroses obres i
col·leccions de periòdics, entre ells els de
Pierre-Joseph Proudhon, que va
trobar en el trespol d'una casa en demolició on hi feia
feina. En 1970
s'establí a Tolosa i en 1990 es va retirar. El 30 d'abril de
2002 se divorcià de Lucienne Marie Louise
Desroches. Greument malalt de la vista, en
2014 entrà a la residència de la tercera edat Les
Tilleuls
de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on va morir d'un càncer el 10 de
març de 2019. Als arxius
municipals de Tolosa de Llenguadoc es troba dipositat un
«Fons Lucien Grelaud».
Defuncions
Notícia
del suïcidi de Louis Diétrich apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 31 de maig de 1902 - Louis Diétrich:
El
27 de maig de 1902 mor a Mustapha (Alger, Algèria)
l'anarquista Louis Diétrich. Havia nascut el 4
d'abril de 1860 a Ribeauvillé
(Alsàcia, França). Sos pares es deien
François
Diétrich, filador de cotó, i Catherine
Préty.
Membre de la Legió Estrangera,
va ser condemnat pel II Consell de Guerra d'Orà
(Algèria) a dos mesos de presó
per «robatori qualificat en prejudici d'un
habitant». Un cop civil, treballà en
una farmàcia del barri de Bad El-Oued d'Alger
(Algèria), després en una
cerveseria, en una sastreria a Bad El-Oued i en una confiteria al
carrer Bad
Azoun. A partir de la dècada dels noranta
freqüentà els cercles anarquistes
algerins i formà part del «Grup dels Anarquistes
d'Alger-Mustapha», integrat
per una vintena de membres. En 1890 participà en la
subscripció de suport del
periòdic algerí Le Cri
Social. Organe oficial
des travailleurs socialistes-révolutionnnaires
d'Algérie En 1892 participà
en la subscripció de suport financer per al
periòdic algerí Le
Libertaire, el gerent del qual fou
Jean Faure. En 1893 la policia controlà que
distribuïa pamflets anarquistes i
periòdics arribats de la metròpoli, com ara Le
Père Peinard i La
Révolte, en
quioscos de begudes i establiments públics algerins. En 1897
residia amb sa
companya al número 6 del carrer Mac-Mahon. El 25 de gener de
1898 va ser
detingut durant una manifestació i inculpat per
«incitació a l'assassinat per
paraula» i per «possessió d'arma
prohibida», però el seu cas va ser sobresegut
i el 14 de febrer d'aquell any alliberat. El maig de 1899
partí cap a Tunis
(Tunísia), però retornà a Alger
l'agost següent, establint-se al carrer d'Isly
al barri algerià de Mustapha. Amb la companya Catalina Marie
Jeanne malalta a
l'hospital, Louis
Diétrich es va suïcidar el 27 de maig de 1902 al
seu domicili
del barri de Mustapha d'Alger (Algèria; actualment Sidi
M'Hamed, Alger, Algèria). ***
Notícia
sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 8 de desembre de 1912 - Umberto Pedruzzi: El 27 de maig de 1931 mor en tràgiques circumstàncies a Biel (Berna, Suïssa) l'anarquista Umberto Pedruzzi. Havia nascut el 14 de novembre de 1884 a Massa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Pedruzzi i Antonio Giavannelli. Paleta de professió, quan era molt jove començà a freqüentar els cercles anarquistes de Massa. L'octubre de 1903 va ser condemnat a cinc dies de presó per «lesions». Enviat a fer el servei militar, el juliol de 1905 desertà de la seva unitat i es refugià a Biasca (Ticino, Suïssa), on entrà a formar part del grup anarquista local. S'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on l'agost de 1906 va ser detingut durant una vaga; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «violència a la llibertat laboral i lesions a agents de la força pública» –havia clavat una ganivetada a un oficial de policia. Expulsat de Suïssa, s'instal·là a França. En 1909 entrà a formar part del grup anarquista italià «Germinal» de Marsella (Provença, Occitània). Establert a París (França), el 2 de setembre de 1912 va ser detingut, juntament amb el mecànic anarquista Marcel Migrot, a la sortida d'una conferència anarquista; jutjat el 9 d'octubre de 1912 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a quatre mesos de reclusió per «violència, resistència i ultratge als agents» –Marcel Migrot va ser condemnat a dos mesos de presó. Purgada la pena, se li va decretar l'expulsió i es traslladà a Montreuil (Illa de França, França), on visqué fins al 1915 sota una documentació falsa que li havien proporcionat els companys del grup editor de L'Anarchie. Després passà a Suïssa i l'estiu de 1920 marxà, juntament amb sa companya suïssa Berta Mathez, cap a Massa. Esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Massa i posteriorment del Comitè Local de la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre el 30 i el 31 de gener de 1921, en el Congrés de la Cambra del Treball de Carrara, va ser nomenat membre de la seva Comissió Executiva. Molt actiu en les lluites econòmiques i socials dels treballadors de la zona, el maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Lunigiana. El juny de 1921 els escamots feixistes destrossaren el seu domicili de Carrara i al mes següent organitzà un grup dels «Arditi del Popolo», participant en diverses accions contra els feixistes a les muntanyes de Carrara, a la plana de Sarzana i a Vinça. L'agost de 1921 aquest grup dels «Arditi del Popolo» es dissolgué; perseguit, l'octubre de 1921 va ser detingut a Roma i portat a la presó de Massa. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de reclusió. El novembre de 1923 va ser alliberat gràcies a una amnistia i s'establí a Roma amb sa companya amb qui s'havia casat. En 1926 passà a Biel (Berna, Suïssa). Umberto Pedruzzi es va suïcidar d'un tret de revòlver el 27 de maig de 1931 després d'haver assassinat sa companya, de la qual feia un temps s'havia separat, de tres trets en un cafè de Biel (Berna, Suïssa). ***
Portada
del llibre d'Alice Canova En
regardant la vie (1900) - Alice Canova: El
27 de maig de 1934 mor a París (França) la
poetessa i periodista anarquista i
propagandista de l'educació llibertària Alice
Jeanne Canova. Havia nascut l'11
de gener de 1883 al XI Districte de París
(França). Era filla de Jean Baptiste
Louis Canova, llauner, i de Marie Reignier. Entre 1896 i 1898
llançà un projecte
de revista d'educació llibertària i racional de
la infància, L'Enfance
Nouvelle, en la qual tenien projectat col·laborar
destacats intel·lectuals
anarquistes (Zo d'Axa, Manuel Devaldès, Louis Lumet, Charles
Malato, Louise Michel,
etc.), que sembla no reeixí. En 1897 publicà
cròniques en la revista parisenca Mascarille.
Revue littéraire, artístiques et
théâtrale i aquest mateix any participa
en
una enquesta sobre l'individualisme apareguda en la revista Matines.
Revue
de littérature et d'art, on exposà les
seves opinions llibertàries sobre el
tema. En 1898 formà part de la redacció del
setmanari anarquista parisenc Le
Droit de Vivre, d'Ernest Girault i de Constant Martin.
També en 1898
col·laborà en el setmanari d'Albin Villeval La
Misère. Organe de combat révolutionnaire
hebdomadaire i en Le Libertaire. El 2
d'octubre de 1898 participà,
amb altres companys (Maximilienne Biais, Brunet, Buteaud, Albert Diris,
Louis
Grandidier, Mary Huchet, Leboucher, Paule Mink, Paul Paillette, Francis
Prost, Louise
Reville, Rolande, Tortelier, Villeval, etc.), en un
conferència pública
contradictòria sobre diversos temes (amor lliure,
unió lliure i immoralitat del
matrimoni) celebrada a la Sala Leroy, al número 214 del
carrer Saint-Maur de
París. En aquesta època vivia al
número 22 del carrer Sainte-Eugénie de
París. En
1899 col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme
Libre. Révolutionnaire, sociològiques,
artístiques, scientifique, d'Ernest Girault i
Francis Prost, que s'enfrontava
al periòdic Le Journal du Peuple, de
Sébastien Faure, aliat amb els
republicans defensors d'Alfred Dreyfus. El 26 de març
participà, amb altres
companys (Maximilienne Biais, Bertrand, Briand, Brunet, Henri Dhorr,
Faure-Sadrin, Mary Huchet, Émile Janvion, Jaurès,
Astier de Valseyre, etc.), en
una conferència privada sobre diversos temes (els drets de
la dona, la
«paparra» clerical i l'Exèrcit contra la
Nació) a la Sala Delapierre, al número
168 del carrer de Charenton de París. El 22 de juliol de
1899 va ser una de les
oradores, juntament amb Maximilienne Biais, Phélipeaux,
Renaud i Louise Réville,
d'una conferència sobre pedagogia anarquista, organitzada
pel Grup de
Propaganda d'Educació Llibertària (GPEL),
celebrada al número 37 del carrer de
l'Ouest, a benefici de la creació del periòdic La
Jeunesse Nouvelle i
d'una biblioteca llibertària del XIV Districte de
París. El 29 de juliol de
1899 parlà, juntament amb Manuel Devaldès, en
l'acte «L'Éducation cléricale et
l'éducation libertaire», organitzat pel GPEL i
també a benefici de La
Jeunesse Nouvelle, celebrat a la Sala Marchet, al
número 49 del bulevard Saint-Germain
de París. El 30 d'octubre de 1898 participà, amb
altres oradors i
cançonetistes, en una conferència sobre la
qüestió social i la llibertat de
l'amor a la Sala Delapierre de París, organitzada per la
Biblioteca de
Treballadors Llibertaris del XII Districte. En 1900 formava part del
grup «Les Iconoclastes»,
animat per Émile Janvion, que es reunia al Café
des Artistes del carrer Lepic
de París. El 12 de febrer de 1900, promoguda per Paule Mink,
va fer la
conferència «Le sentimentalisme
populaire» per a la Lliga Anticlerical del V
Districte de París. En 1900 col·laborà
amb poemes en el diari L'Éclaireur de
l'Ain d'Oyonnax (Roine-Alps, França). A finals de
1900 publicà el llibret En
regardant la vie, recull articles i poemes seus sobre
diversos temes (l'educació,
la pàtria, la religió, la revolució,
la vaga, etc.) amb un prefaci de Manuel
Devaldès. En 1901 col·laborà en el
periòdic de Vienne (Delfinat, Occitània) de
Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis de
l'autorité. El 22
d'agost de 1901 la propagandista anarcofeminista Léonie
Fournival (Rolande)
anuncià en una reunió del grup «Les
Naturiens» que volia portar-se Alice Canova
a un retir d'un mes al bosc per guarir-se de certes malalties
nervioses. El 4
de setembre de 1901 va fer la xerrada «Nature et
progrés», organitzada pel grup
«Les Naturiens». En 1901 va fer
conferències per al Cercle d'Estudis Socials
(CES), que es reunia en un cafè del número 15 del
carrer Durantin de Montmartre,
on també es reunia el grup «Les
Naturiens», i que editava el periòdic
anarquista Bulletin de l'Harmonie. Entre 1901 i
1902 col·laborà en La
Critique. Revue illustrée des arts et de la
littérature. En 1902 trobem textos
seus en la revista llibertària infantil Jean-Pierre.
Entre 1904 i 1905
col·laborà amb poemes i relats en el setmanari La
Tribune Internationale,
de Ferdinand Rollin. En 1905 va escriure per a la revista parisenca La
Pensée. Revue de littérature, d'art i de
sociologie i per a Le
Libertaire. El febrer de 1905 signà, amb altres
escriptors i artistes
francesos, un manifest de protesta contra la detenció de
Maksim Gorki promogut
per L'Humanité.
Col·laborà en el periòdic mensual
d'Eugène Humbert Génération
Consciente (1908-1914). A principis d'agost de 1927
s'adherí al «Comitè
Sacco-Vanzetti» i signà diversos manifest en el
seu suport. L'abril de 1932, en
una enquesta popular en la qual es demanava on s'havia de
col·locar una estàtua
del polític Aristide Briand, acabat de morir, contesta que
s'havia d'erigir
sota l'Arc del Triomf de París. Alice Canova va morir el 27
de maig de 1934 al
seu domicili, al número 80 bis del carrer de l'Ouest, del
XIV Districte de
París (França). ***
Antonio
Vivancos Lorente - Antonio Vivancos
Lorente: El 27 de maig de 1939 és afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Antonio Vivancos Lorente. Havia nascut el 25 de
desembre de 1913 a
Massarró (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien
Ezequiel
Vivancos Vitoria, maquinista de mines, i Juana Lorente Peña,
i tingué dos
germans (Joaquín i Ginés) i una germana
(Manuela). Emigrà a Sant Adrià de
Besòs
(Barcelonès, Catalunya), on treballà de xofer i
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, va ser capturat, jutjat el
28
d'abril de 1939 en consell de guerra i condemnat a mort sota
l'acusació d'haver
participat en les Patrulles de Control. Antonio Vivancos Lorente va ser
afusellat
el 27 de maig –algunes fonts citen erròniament el
25 de maig– de 1939 al Camp
de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al
Fossar de
la Pedrera del cementiri de Montjuïc. ***
- Pierre Ramus: El 27 de maig de 1942 mor a aigües internacionals atlàntiques el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. Havia nascut el 15 d'abril de 1882 a Viena (Àustria). En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Emilia
Pérez Pazos - Emilia Pérez Pazos: El 27 de maig de 1960 mor la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Havia nascut el 10 de gener de 1894 a Marín (Pontevedra, Galícia). Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). ***
Aquilino Ribeiro a finals de la dècada dels cinquanta - Aquilino Ribeiro: El 27 de maig de 1963 mor a Lisboa (Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Havia nascut el 13 de setembre de 1885 a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal). Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat –alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)– en el regicidi de la família reial portuguesa. ***
Edon
Benvenuti - Edon Benvenuti: El 27 de maig de 1965 mor a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor antimilitarista i anarquista Edon Benvenuti. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Volterra (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Benvenuti i Augusta Genovini. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. S'adherí al moviment anarquista de ben jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el grup anarquista «Germinal», format especialment per artesans de l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni Roig» (1919-1920) tingué un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en ocasió de la partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una manifestació hostil a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant, segons les autoritats, un estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora els alemanys!». Per aquest fet el 27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres dies d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm (Sicília), on visqué amb sa família en condicions d'indigència i contínuament vigilat i reprimit per les autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935 envià una carta a la Direcció General de la Policia adjurant del seu passat polític, encara que malgrat aquesta retractació, les autoritats policíaques no es refiaren i el mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins la caiguda del règim feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i reprengué el contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista «Germinal». ***
Notícia
de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari
parisenc La
Liberté del 12 de maig de 1912 - Joseph
Petitdemange: El 27 de maig de 1971 mor a París
(França) l'anarquista
individualista i il·legalista Joseph Petitdemange,
també conegut com Albert Rochet.
Havia nascut el 18
d'abril de 1883 a Épinal (Lorena, França). Sos
pares es deien Julien Petitdemange,
cotxer, i Marie Rosalie Fougerolle. Es guanyava la vida com a torner
metal·lúrgic i mecànic. El juny de
1901 s'allistà per cinc anys en la
tripulació de l'Armada a Cherbourg (Baixa Normandia,
França). Un cop lliure en
1906, s'instal·là a París. El 29 de
setembre de 1909 va ser condemnat pel
Tribunal del Sena a 100 francs de multa per infracció a la
policia ferroviària.
A principis de la dècada vivia al número 36 del
carrer Clignancourt del XVIII
Districte de París i, segons algunes fonts, militava en la
Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). El 23 de juliol de 1910 el Tribunal
de Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França) el condemnà en
rebel·lia per infracció a la policia
ferroviària
a 15 dies de presó. El març de 1911
passà a residir a Lió (Arpitània), on
treballà en diferents tallers mecànics, sobretot
al de l'empresa d'automoció de
Marius Berliet (del 10 de maig al 17 de juny de 1911). En aquesta
època, sota
el nom d'Albert Rochet, vivia al
número 99 de l'avinguda de Saxe. A Lió
entrà en relació amb l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot i el maig de 1911
s'associà amb aquest per a
l'explotació d'un taller de reparació de
bicicletes al número 3 bis de la carretera
de Vienne. Els materials del taller, segons la policia, provenien de
robatoris
perpetrats per la «Banda Bonnot», dins la qual ell
s'integrà. A Lió no
freqüentà els cercles llibertaris de la ciutat. El
10 de maig de 1912
l'Audiència del Roine el condemna a un any de
presó per complicitat en robatori
i per encobriment en el marc del judici contra la «Banda
Bonnot». Cap el maig
de 1913 s'establí amb nom fals a Marsella
(Provença, Occitània), on participà
en reunions dels cercles anarcoindividualistes de la ciutat. Segons
informes
policíacs, va fer una xerrada al grup anarquista que es
reunia al número 48 del
carrer Tapis-Vert. Aleshores vivia al número 57 del carrer
d'Aubagne i
treballava en un taller mecànic al bulevard des Dames. A
mitjans de maig de
1913 participà en una xerrada («Les intellectuels
et le peuple») de Charles
Hotz (Édouard Rothen)
organitzada pel
Grup d'Estudis Socials (GES). Quan esclatà la Gran Guerra va
ser mobilitzat en
una secció d'aviació de Troyes (Xampanya,
França). El 24 de juny de 1916 es
casà a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat,
Aquitània) amb Juliette Marguerite
Reine Cavagnat, de qui enviudà. Joseph Petitdemange va morir
el 27 de maig de
1971 al seu domicili, al número 6 del carrer
Duméril, del XIII Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Tomás Cruz Campos apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 31 d'agost de 1972 - Tomás Cruz Campos: El 27 de maig de 1972 mor a Caen (Normandia, França) l'anarcosindicalista Tomás Eusebio Cruz Campos –algunes fonts citen erròniament Campos Cruz, canviant l'ordre dels llinatges. Havia nascut el 18 de setembre de 1910 a Villarrodrigo (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Cruz i Eusebia Campos Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la guerra civil lluità en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual es va evadir integrant-se en un grup de la resistència. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Caen (Normandia, França), on en 1945 era comptador-tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà durant nou anys. També fou comptador de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de 15 anys de malaltia, Tomás Cruz Campos va morir el 27 de maig de 1972 al seu domicili de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Fermín de la Calle Zuera apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 3 de
desembre de 1972 - Fermín de la Calle
Zuera: El 27 de maig de 1972 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Fermín de la Calle Zuera –en algunes fonts el seu
primer llinatge citat
erròniament com Delacalle.
Havia
nascut el 3 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 2 de gener– de 1905 a
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Juan de la Calle i Pilar
Zuera. Fill
d'actors teatrals, quan era molt jove entrà a formar part
del moviment
llibertari. Esdevingué electricista de teatre i
recorregué tota la Península, encara
que milità especialment en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona. En els anys vint fou membre del Comitè Pro
Presos. L'abril de 1936
participà, amb Miquel Franquet, A. Hernández,
Artur Martes i Manuel Rivas, en
la redacció de la ponència sobre el dictamen del
concepte de comunisme
llibertari que el Sindicat d'Espectacles Públics de
Barcelona envià al Congrés
de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT de maig d'aquell
any. Durant la Revolució
fou un dels organitzadors del Comitè Econòmic
d'Espectacles Públics, del qual
va ser nomenat president. També fou president del
Comitè Econòmic del Teatre de
la Comèdia Catalana (Teatre Poliorama) aleshores
socialitzat. Lluità al front
en la «Centúria Leal» de la
«Columna Ortíz», establerta a La Zaida
(Saragossa,
Aragó, Espanya). En 1937 col·laborà en
Catalunya
i Solidaridad Obrera. Amb el triomf
franquista s'exilià i a Bordeus participà en la
reorganització de la CNT,
ocupant càrrecs de responsabilitat en la
Federació Local. També fou secretari
de la Regional Núm. 7 de la CNT en l'exili. En 1945, arran
de l'excisió
confederal, va ser nomenat secretari de la Comissió Interna
de la Federació
d'Espectacles de la tendència
«ortodoxa». Com a actor teatral,
participà
activament en el «Cuadro Artístico Cultura
Popular», creat pel Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) a Bordeus. En 1946 fou secretari de la
Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Sa
companya fou María Luisa
Cristina Enériz. Malalt del cor, Fermín de la
Calle Zuera va morir el 27 de maig
de 1972 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat el
mateix dia al cementiri del nord d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
d'Emilio Martínez Escudero apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de juny de 1974 - Emilio Martínez
Escudero: El 27 de maig de 1974 mor a Lieja
(Valònia) l'anarcosindicalista
Emilio Martínez Escudero, conegut com Emiliete.
Havia nascut cap el 1901 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Des
de l'adolescència
treballà d'obrer calderer a la Companyia de Ferrocarrils
Andalusos i estava
afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Màlaga. Després de la
caiguda de Màlaga a mans franquistes, pogué
passar a la zona alacantina. En
1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar des d'Alacant
(Alacantí, País
Valencià) a Orà (Algèria). Detingut en
arribar, va ser enviat a la Barraca E-7
del camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger,
Algèria). Posteriorment
va ser enviat a Bouarfa (Marroc) per a fer feina a les obres de
construcció del
ferrocarril transsaharià. Després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica i
l'alliberament de la zona, s'instal·là a
Casablanca (Marroc), on continuà
militant en la CNT local. A començament dels anys seixanta,
patí un greu accident
de treball –una pedra d'esmolar es va trencar i li va ferir
el cap, patint una
trepanació– i per a sobreviure
esdevingué uns mesos guardià de nit d'una
escola. Malalt del cor, es va jubilar. Més tard va ser
repatriat i s'instal·là
a Lieja (Valònia) on milità en la
Federació Local de la CNT. ***
Paul Zilsel - Paul Zilsel: El
27 de maig de 2006 mor a Gibsons (Colúmbia
Britànica, Canadà) el físic
teòric,
d'antuvi comunista, i, més tard, militant anarquista i
pacifista Paul Rudolph Zilsel.
Havia nascut el 6 de maig de 1923 a Viena (Àustria). Son
pare, Edgar Zilsel, va
ser un reconegut historiador i sociòleg de la
ciència, membre del Cercle de
Viena i professor de la Universitat Popular de la capital
austríaca; sa mare,
Ella, ensenyava anglès i literatura alemanya. En 1938, quan
l'anexió nazi del
país, fou enviat al Regne Unit amb altres infants i joves
jueus. Finalment, ell
i sos pares aconseguiren en 1939 l'estatut de refugiats
polítics als Estats
Units, però la resta de sa família fou
assassinada a la Xoà. Després d'obtenir
la llicenciatura al College of Charleston (Carolina del Sud, EUA) i de
fer un màster
a Wisconsin, en 1948 es doctorà en física
teòrica a la Universitat de Yale (New
Haven, Connecticut, EUA) i ensenyà durant molts d'anys a
diferents universitats
i institucions científiques (EUA, Canadà i
Israel); amb el temps, la seva
teoria sobre l'heli superfluid i la teoria de partícules
assolí gran reputació.
Amb altres estudiants i professors (Byron Thorwell Darling, Paul
Zilsel, Daniel
Fine, Theodore S. Polumbaum, Arthur L. Levy, Harold T. Woerner, Jr.,
etc.) formà
un grup comunista que actuava a la Universitat de Yale. Activista
social
valent, durant els anys del maccarthisme i la «cacera de
bruixes» es va negar a
declarar davant el House Un-American Activities Committee (HUAC,
Comitè
d'Activitats Antinord-americanes), presentant els seus arguments de
defensa de
manera contundent. Va ser catalogat per les autoritats nord-americanes
com a
membre del Communist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA) i del
Socialist
Workers Party (SWP, Partit Socialista dels Treballadors). Durant els
anys de
les lluites civils i les manifestacions contra les guerres colonials
nord-americanes, va ser detingut en nombroses ocasions. Més
tard es decantà pel
pensament anarquista i fou militant dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món) i del United Front for
Political
Defense(UFPD, Front Unit per a la Defensa Política). Com a
pacifista milità en
la International Jewish Peace Union (IJPU, Unió
Internacional Pacifista Jueva)
i formà part diferents Equips de Manteniment de la Pau que
viatjaven als països
en conflicte per apaivagar les tensions, especialment a Palestina,
mantenint
sempre una posició força crítica amb
la Seattle Jewish Federation (SJF,
Federació Jueva de Seattle), partidària de
l'ocupació israeliana de Palestina.
Va fer costat The George Jackson Brigade, grup revolucionari que
actuava a
Seattle (Washington, EUA) i que prengué el seu nom en
homenatge a George
Jackson, membre dels Black Panther (Panteres Negres) empresonat.
Promotor de
diferents iniciatives referents al món del llibre (Red
& Black Books,
Books-to-Prisoners Project, etc.), el 30 de juliol de 1973
cofundà a Seattle amb
altres militants (Bruce Huebel, Jo Maynes, Ruth Sabiers, Mark Kent,
etc.) la
llibreria llibertària Left Bank Books (Banc de Llibres
Esquerrans). Políglota,
a més de la física va saber gaudir d'altres
disciplines (música, art,
literatura, etc.). En 1998, arran d'un traumatisme cranial greu del
qual mai no
es va recuperar, s'instal·là a Gibsons
(Colúmbia Britànica, Canadà). ---
|
![[26/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/05]") |
|
![[28/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/05]") |
|
|
| Actualització: 27-05-24 |