|
---
Anarcoefemèrides
del 27 de juny Esdeveniments
Portada del fullet L'art et la société (1897) - Conferència
«L'art
et la société»: El 27 de
juny de 1896 el periodista anarquista Charles Victor
Albert Fernand Daudet (Charles-Albert)
llegeix a la Sala de l'Espérance
de París (França) la conferència
«L'art et
la société». Aquesta
conferència va
ser organitzada pel grup anarquista «L'Art Social»,
que el
30 de maig anterior
ja havia fet una altra de Fernand Pelloutier sota el títol
«L'Art et la
Révolte». Charles-Albert en aquesta
conferència
refermà el paper revolucionari
que havia de jugar l'art. Aquesta conferència va ser
publicada
en fullet en
1897 a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art
Social», que edità entre 1893
i 1896 una important revista cultural del mateix nom –aquesta
conferència va
ser publicada abans en el número 6 de L'Art Social
de desembre de 1896–,
aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes
per promoure conferències i
debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de
referència
per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la
literatura i de la ciència
entre el moviment obrer. ***
Cartell de l'IWW de 1905 - Congrés constitutiu
de l'IWW:
El 27 de juny de 1905 al Brand's Hall de Chicago (Illinois, EUA)
té lloc el
congrés constitutiu (Congrés Continental de la
Classe Obrera) de l'Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
que arreplega
totes les tendències del moviment obrer
–especialment
socialistes
revolucionaris i anarcosindicalistes– i es marca com a
objectiu,
contràriament
als sindicats (trade unions) corporativistes i a
l'American Federation
of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la
creació d'un únic gran
sindicat revolucionari (One Big Union) de tota la
classe treballadora.
Hi van assistir 203 delegats d'arreu els Estats Units en
representació de més
de quaranta activitats laborals i d'uns 140.000 treballadors;
també havia
representants canadencs i britànics. Big Bill Haywood,
destacat dirigit
anarcosindicalista de la Western Miners Federation (WMF,
Federació de Miners de
l'Oest) en va fer el discurs d'obertura, on va remarcar que la
finalitat de
l'IWW era que la classe obrera prengués el control del poder
econòmic, dels
mitjans per a la seva existència i del seu aparell de
producció i de
distribució. Hi van ser presents Daniel De Leon, Eugene V.
Debs, Thomas J
Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, William Trautmann, Vincent
Saint
John, Ralph Chaplin, entre altre destacats dirigents sindicals. Una de
les
qüestions que més van centrar les discussions va
ser el debat entre «acció
política» i «acció
directa». Des dels seus inicis l'IWW va intentar sempre
integrar en el món sindical les dones, els immigrants i la
comunitat
afroamericana. Entre 1905 i 1924 l'IWW va ser una
organització potentíssima,
que va mantenir importants vagues i «accions
directes», i en la qual va
participar un gran sector de militants anarquistes; molt temuda per
l'Estat i
el Capital, va ser durament reprimida. Els membres de l'IWW
són coneguts com wobblies. ***
Enterrament
de Valentín González - Enterrament de
Valentín González: El 27 de juny
de 1979 l'enterrament a València (País
Valencià) del militant cenetista
Valentín González Ramírez, assassinat
per la policia el 25 de juny, es
converteix en una manifestació de milers i milers de
persones. Entre 200.000 i
400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que
separen l'Hospital Clínic
del Cementiri General de València, portant el taüt
del jove anarquista. També
es van produir diferents manifestacions llibertàries de
protesta arreu l'Estat;
a Múrcia la repressió serà ferotge,
amb més de vint detinguts. En 1993 es va
crear una plataforma que reivindicava que l'Institut d'Ensenyament
d'Abastos de
València fos rebatejat com Institut Valentín
González en memòria de tots els
treballadors morts durant la Transició. Valentín González
Ramírez (1958-1979)
Naixements
Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878 - Ludovico Nabruzzi:
El 27 de juny de
1846 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia)
l'advocat anarquista Ludovico
Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone
Nabruzzi o Rubicone. Sos
pares es
deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi.
Després d'estudiar
Dret entrà a treballar com a escrivà
públic a l'Oficina de l'Estat Civil de
Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir
de maig de 1870
entrà a formar part de la redacció del setmanari
republicà de Ravenna Il Romagnolo,
del qual esdevingué el
director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es
decantà cap a l'anarquisme
internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme
nacionalista
de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives
polèmiques en Il Romagnolo,
esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril
de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe
Garibaldi i
d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de
juny d'aquell any, en
una reunió extraordinària del Consell Regional
del socialista Fascio Operaio
(Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa,
Francesco
Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un
congrés nacional i el juliol de 1872
assistí, en representació de Garibaldi, al
Congrés de Rimini. Estava casat amb
Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de
l'Internacional i del
Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants.
Mantingué una extensa
correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir
amb ell a Minusio
(Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de
comptabilitat. El setembre de 1872 a
Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo
Cafiero i Errico
Malatesta, entre d'altres, participà en la
conferència per preparar la mocions
que s'havien de presentar al Congrés de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que
finalment se celebrà a
Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual
assistí com
a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser
nomenat membre de
la comissió de Correspondència en el
Congrés de la Federació Regional Italiana
de l'AIT. Després del fracàs del motí
insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a
Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà
públic. El 31 d'agost de 1874,
en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione
Operaie (LUCO, Lliga
Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà,
amb Tito Zanardelli,
la necessitat que la LUCO fes costat la resistència
revolucionària armada.
Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència
Italiana de Comissions i Anuncis i
representà una empresa productora de màquines
trilladores. Son germà petit
Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era
secretari de la Societat
Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb
el cuiner
Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli,
una guia
històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida
storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno).
Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a
Lugano amb Zanardelli
cinc números del periòdic socialista L'Agitatore.
A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco
del Proletario per l'anno 1876, amb la
col·laboració de Joseph Favre,
Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es
mostrà crític amb les
posicions netament internacionalistes i bakuninistes del
Comitè Italià per a la
Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser
un dels creadors de
la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano),
grup dissident que se separà
de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît
Malon i en el qual van entrar
formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale
Imperatori, Mattia
Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti,
Domenico
Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de
l'escissió, que
fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877
marxà a França, on
treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A
París freqüentà el
cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va
ser detingut
juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota
l'acusació de
pertinença a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En 1880 signà
el «Manifest als oprimits d'Itàlia»
difós a nombroses ciutats italianes i on es
feia una crida a la insurrecció. Expulsat de
França, marxà a Suïssa, però
retornà clandestinament a França on va fer
amistat amb Jules Guesde i
col·laborà en el periòdic L'Égalité i
envià articles a La Plebe
de Milà. En
1881 va ser novament expulsat de França i,
després d'un temps a Ginebra,
retornà a Itàlia, on entrà a formar
part del Comitè de Suport a Amilcare
Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà
en el Congrés
Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou
actiu en el
moviment anarquista, participà en la comissió de
Ravenna d'organització del
Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener
de 1891. Membre de la
Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el
moviment anarquista,
organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés
dels Anarquistes de Ravenna i
de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme
capaç d'activar situacions
revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva
incessant activitat per
reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894,
sota
l'acusació de «conspiració contra la
seguretat interna de l'Estat», se li
assignà la residència i se li arrestà
al seu domicili. Finalment fou absolt per
manca de proves. Després d'un temps a Gènova a
partir de 1912, retornà a la
seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre
–altres fonts
citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre– de 1920 a
l'Hospital Civil
de Ravenna
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito - Pietro Acciarito: El 27 de juny de 1871 neix a Artena (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Fill d'una família molt pobre, sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acciarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia). ***
Adrián
del Valle Costa - Adrián del Valle Costa: El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor, Hindus Fakir). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney –d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora «Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer «Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, La Última Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!, El Dependiente, Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País –s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida, òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en «La Novela Ideal» (Mi amigo Julio, Jubilosa, Camelanga, Arrayán, Aristócratas, Ambición, El príncipe que no quiso gobernar, Contrabando, Cero, Tiberianos, De maestro a guerrillero, La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Dependiente, El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia, La Ilustración Artística, Inquietudes, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso, La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía, Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!, Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l'Havana (Cuba). ***
Anne
Claus amb
Raymond Feuilleaubois i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al
gran
taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol
de 1936)
- Anne Claus: El
27 de juny de 1873 neix a Doel (Beveren, Flandes Oriental, Flandes)
l'anarquista Sophie-Anne Claus. Sos pares es deien Théodore
Claus i Marie Philòmene
Braem. Es guanyava la vida com a obrera guantera. En 1891 es
casà amb
l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui tingué
dos infants (Ida
Sophie i Eugène Théodore) i a qui
abandonà cap el 1896. Al seu domicili albergà
nombrosos militants anarquistes estrangers de passada. La policia la va
acusar
de ser còmplice del falsificador de moneda Gustave Gayraud,
qui el desembre de
1897 havia ferit mortalment de bala un policia. L'abril de 1898 va ser
jutjada
i condemnada a sis anys de presó. En 1900
aconseguí la llibertat condicional.
En 1903 s'instal·là a París
(França) i esdevingué companya de l'anarquista
Raymond Paul Feuilleaubois (Théo
Feuilleaubois). Durant la primavera de 1903 la policia
assenyalà
«residència desconeguda» en el recull
confidencial d'anarquistes estrangers no
expulsats residents fora de França, però vivia a
París. Encara que no estava
divorciada de Barthelmess, amb Feuilleaubois va tenir un infant el 3 de
març de
1904, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri
Calet. En 1912
vivia al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de
París. Donà el
contacte d'un encobridor d'Amsterdam, el banquer il·legal
Vanderberge, als
anarquistes Jean de Boe i Raymond Callemin, membres de la
«Banda Bonnot», per a
negociar uns títols furtats a l'atracament del carrer
Ordener de París. Com que
Feuilleaubois era insubmís, marxaren cap a
Bèlgica, amb la família Claus, a
Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella
restà amb Eugène
mentre Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als
Països Baixos en 1914 quan la
invasió alemanya; instal·lats a Niedorp
(Frísia Occidental, Holanda
Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon,
tingueren
en 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess. Cap el 1920
Théo Feuilleaubois i
Anna Claus es retrobaren a París i s'instal·laren
a Belleville. El 14 d'abril
de 1920 es divorcià de Barthelmess. El 9 d'octubre de 1926
es casà al XVII
Districte de París amb Feuilleaubois, un cop aquest va fer
18 mesos de servei
militar a la Infanteria Colonial. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida
Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a
Cadiac (Llenguadoc,
Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Anne Claus va
morir el 20 de
desembre de 1953 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de
França, França). ***
Liu
Shifu - Liu Shifu: El 27 de juny de 1884 neix a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès. ***
Necrològica
de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció
és errònia] - Beneta Franquet Sans:
El 27 de juny de 1887 neix a
Ascó (Ribera
d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Beneta Franquet Sans. Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de son company
Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució
participà en la col·lectivitat
agrícola
del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lada
a Vierzon, milità en la Federació Local de la
CNT. Sos fills Miquel i Josep,
també foren militants llibertaris –Miquel Llop
Franquet lluità en la IX
Centúria de la «Columna Hilario-Zamora»
confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans
va morir el 30 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955
al seu domicili de
Vierzon (Centre, França). ***
Necrològica
de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 23 de febrer de 1961 - Ladislau
Bellavista Gual: El 27 de juny de 1890 neix a
Mataró (Maresme, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Sos pares es deien
Josep Bellavista i Joaquima Gual. Treballador
tèxtil, en la
dècada dels 1910 entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació
en la gran vaga del
sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa,
Mataró, Sabadell,
Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de
la
Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922
assistí,
com a delegat de Mataró i com a president de
l'Associació Local d'Obrers de
Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència
Extraordinària de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se
celebrà a Blanes (La Selva, Catalunya), en
plena època del
pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball
(CNT) il·legal des del
1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels
Drets de l'Home
(LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre,
amb Josep Banet
Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera
junta directiva de la cooperativa
de producció vidriera «Cristalleries de
Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un
dels signats del manifest del grup editor del setmanari
anarcosindicalista Vida Sindical,
on se sol·licitava la
legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats
barcelonins i de
tot l'Estat clausurats, així com la
reorganització del seus efectius. Va ser un dels oradors del
míting del 16 d'abril de 1931. Durant
els anys de la II República espanyola defensà
l'estratègia trentista i
fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A
partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les
«Cristalleries de Mataró».
Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936,
participà, a partir del 30 d'agost
d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal
(«Consell d'Autonomia»)
de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats
d'Oposició,
vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de
«Maig de 1937», fou
regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En
1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a França amb sa companya
Secundina Costa i sa única filla
Palmira Bellavista Costa, la qual morí posteriorment durant
un part. A partir
d'aquesta època,
patí nombroses malalties que li van donar mala vida.
Ladislau Bellavista Gual
va morir l'1 de febrer de 1961 al seu domicili d'Aspres de
Buèch
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de José Fernández Egea apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 22 de
juny de 1975 - José Fernández Egea: El 27 de juny de 1890 neix a Olula del Río (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Fernández Egea, conegut com El Mellado. Sos pares es deien Felipe Fernández i Isabel Egea. Treballà a les mines potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat, participant en totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa família que també havien arribat a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. En l'última etapa de la seva vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez a Herblay (Illa de França, França). José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de 1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de França, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Herblay. ***
Notícia orgànica de Julien Lasgoute apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1924 - Julien Lasgoute: El
27 de juny de 1893 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Laurent
Julien Lasgoute. Era fill de Pascal Lasgoute, conreador, i de Magdeleine Marie
Aigon. Es guanyava la vida treballant d'obrer agrícola a Aimargues. A principis
de la dècada dels deu formà part del grup anarquista d'Aimargues. El 28 de
novembre de 1913 començà el seu servei militar, li agafà la Gran Guerra i va
ser enviat al front. El 18 de novembre de 1914 va ser ferit de bala a la mà
dreta a Trois Reis, a prop d'Ieper (Flandes Occidental, Flandes). El 24 de març
de 1917, quan estava mobilitzat en el 55 Regiment d'Artilleria de Campanya d'Aurenja
(Provença, Occitània), es casà a Aimargues amb Thérèse Henriette Soulier.
Després passà per diversos regiment d'artilleria fins el final de la contesa i
el 5 de novembre de 1919 va ser desmobilitzat. En aquesta època vivia a la
Grand Rue d'Aimargues. En els anys vint fou membre del grup anarquista de la
seva població, format per una quarantena de membres. Entre 1924 i 1927 va fer
costat econòmic de Le Libertaire. En 1924 acollí al seu domicili els
anarquistes Germaine Berton i Jules Chazanoff (Jules Chazoff) durant una
gira de conferències per la regió. En 1926 era secretari del grup anarquista d'Aimargues.
Julien Lasgoute va morir el 8 de novembre de 1960 Aimargues (Llenguadoc,
Occitània). ***
D'esquerra
a dreta, els presos: Luis Andrés Edo, Juan Salcedo
Martí, David Urbano Bermúdez
i Jaime Pozas de Villena (1968) - Juan Salcedo
Martín: El 27 de juny de 1936 neix a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'escultor anarquista i lluitador antifranquista Juan Salcedo
Martín. Sos pares es deien Juan Salcedo i Esperanza
Martín. Exiliat a
França, a començament de la dècada
dels seixanta s'integrà en les Joventuts
Llibertàries de París (França) i en
1962 entrà a formar part dels grups d'acció
de Defensa Interior (DI), al costat de Luis Andrés Edo i
altres. En 1963 decidí
retornar a Espanya i es va matricular en Belles Arts, en l'especialitat
d'Escultura, a la Universitat de Sevilla (Andalusia, Espanya),
però poc després
va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de Juan Salcedo Martín (1936-2017)
Defuncions
Ramon Ars Serra - Ramon Ars Serra: El 27 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Ramon Ars Serra –citat gairebé sempre com Archs. Havia nascut en 1887 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Era fill de Manuel Ars Solanellas (El Pelat), anarquista d'acció afusellat el 21 de maig de 1894 a Montjuïc, i nebot del també conegut anarquista Ramon Ars Solanelles. Obrer metal·lúrgic de la «Hispano Suiza», Ramon Ars Serra ja va aparèixer vinculat a l'atemptat que va patir el rei Alfons XIII a la Rue de Rivoli de París el 31 de maig de 1905. Després va ser elegit secretari de la Unió Metal·lúrgica i arran d'una vaga del sector el setembre de 1910, va disparar contra l'enginyer Tous, un dels responsables de la fàbrica «La Maquinista y Terrestre». A mitjans de 1911 va ser detingut per aquest fet, però va ser absolt el 12 de novembre d'aquell any. Amb la CNT en la clandestinitat, en 1912 s'exilià a França, primer a Lio i després a París, on va fer contacte amb diversos grups anarquistes i participà en les conferències parisenques de Sébastien Faure. En 1918 va tornar a Barcelona i va esdevenir l'ànima del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es va mostrar sempre partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. En 1919 va ser detingut, apallissat i tancat a la presó Model de Barcelona. Aquest mateix any va ser nomenat president del Comitè del Sindicat del Metall i l'any següent secretari del Comitè de la Regional de Catalunya de la CNT. En 19120 va ser declarat sospitós d'haver participat en l'atemptat contra el president de la Federació Patronal Fèlix Graupera. Després d'una gran batuda el novembre de 1920 que va decapitar l'organització, va encarregar-se de les relacions amb el Comitè Nacional clandestí cenetista. El desembre de 1920 es va ocupar d'organitzar amb Simó Piera i Pere Vandellós la defensa contra les agressions de la conxorxa policiacopatronal en ple període del pistolerisme. La policia li va adjudicar gran nombre d'accions contra els pistolers del Sindicat Lliure i contra la patronal. Va proposar l'eliminació de l'inspector Espero, del membre del sometent Jaume Pujol, del governador Martínez Anido i del president del Consell de Ministres Eduardo Dato, i va ser elegit per preparar els detalls de l'atemptat. Va triar tres militants del Sindicat del Metall per a l'acció: Ramon Casanellas Lluch, Pere Matheu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, i al grup es va afegir Llúcia Fors, companya de Nicolau. El febrer de 1921, sota la identitat falsa de Miguel Guiro Prix, va comprar la motocicleta amb sidecar que havia de servir per a l'atemptat que havia d'assassinar el president Dato. Fruit d'una delació, la policia va ordir un parany i el va detenir el 25 de juny de 1921 a la plaça de la Universitat de Barcelona i portat a la comissaria de la Via Laietana. Dos dies després, durant la nit del 27 de juny, se li va aplicar la «llei de fugues» i el seu cos, cosit a trets i amb ferides d'arma blanca, va ser trobat al carrer de Vila i Vilà de Barcelona (Catalunya) amb clars signes d'haver estat abans torturat i desfigurat. Fou enterrat a Montjuïc, al mateix nínxol que son pare. Sa germana, Amor, també va ser membre dels Grups de Defensa Confederal i va ajudar a passar a França Nicolau després de l'assassinat de Dato. ***
Emili Guanyabens Jané - Emili Guanyabens
Jané: El 27 de juny de 1941 mor a
Barcelona (Catalunya) el tipògraf, poeta, periodista,
traductor i militant lliurepensador,
espiritista, catalanista, sindicalista i anarquista Emili Guanyabens i
Jané –el
seu primer llinatge també citat Guanyabéns,
Guañabens i Guanyavents. Havia nascut el 31 d’agost de 1860 a
Barcelona (Catalunya).
Era fill dels cosins mataronins Nicolau Guanyabens Clausell i Rosa
Jané Guanyavens,
i ell es canvià el primer llinatge un cop adult pel de Guanyavents.
Es
guanyava la vida treballant de tipògraf i formà
part de l'anarquista Societat Tipogràfica,
juntament amb altres destacats intel·lectuals (Eudald
Canibell Masbernat, Cels
Gomis Mestres, Josep Lluís Pellicer, etc.). L'octubre de
1880 participà en el I
Congrés Catalanista. Membre de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), en 1881 prengué part en el congrés
constitutiu de la bakuninista
Federació Regional del Treball d'Espanya (FRTE), celebrat al
Teatre Circ de
Barcelona. Formà part de la junta directiva de l'Ateneu
Obrer de Barcelona. En
1881 col·laborà en el Diari
Català i Lo Velògraf.
A mitjan 1882
formà part del grup sindicalista
anarcocol·lectivista que s’escindí de
la
Societat Tipogràfica per fundar «La
Solidària». En aquesta època fou membre
del
cercle lliurepensador «La Luz» i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió La Luz,
del filantrop i lliurepensador
Rossend Arús Arderiu. En aquests anys participà
en el moviment espiritista i
teosòfic, assistint a tertúlies d'aquesta
temàtica, com ara la del Cafè Pelayo,
i a sessions de mèdiums. En 1885 assistí al I
Certamen Socialista, organitzat
pel Centre d'Amics de Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1886
començà a col·laborar
en el periòdic anarquista La Tramontana,
del qual va ser membre del
consell de redacció fins al 1889. En 1888
col·laborà en La Veu del Centre
Català i en aquest anys va guanyà el
premi de poesia «Flor Natural». Entre
1892 i 1893 formà part del grup editor de la revista L’Avenç.
A partir
de 1892, arran de l'ona atemptats anarquistes, s'allunya del moviment
llibertari.
En 1897 va escriure la lletra de l'himne Els segadors,
que guanyà el
concurs de 1899 convocat per la Unió Catalanista, i que va
ser musicat per
Francesc Alió Brea. En 1906 assistí a un
homenatge al dramaturg Henrik Ibsen.
En 1914 col·laborà en el llibre
col·lectiu d'homenatge al pintor Santiago
Rusiñol Prats Jardins d'Espanya. Com a
poeta de la Renaixença i del
modernisme literari català, va estar influenciat pel
simbolisme i pels
parnassians francesos, tot seguint l'estil de Joan Maragall Gorina,
publicant
els seus poemes en L'Avenç i participant
en els Jocs Florals. Alguns
dels seus cants i himnes (La bandera, Cant
del poeta, Crit a
la pàtria, El nostre cant, Primavera
eterna, etc.) van ser
musicats i interpretats pel moviment orfeonista. Com a corrector de
proves treballà
a les impremtes de L'Avenç i de
«La Academia» i posteriorment va ser revisor
general de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels principals
col·laboradors de Pompeu Fabra Poch i s'encarregà
de l'edició actualitzada de
les obres completes d'Ignasi Iglésias Pujadas i de
Narcís oller de Moragas. A
més de les publicacions citades,
col·laborà en moltes altres, com ara Catalònia,
Germanor, Joventut, Pèl
i Ploma, La Revista, etc.
Entre els seus poemaris podem destacar Alades (1897),
Voliaines
(1903) i Trasplantades. Poesies franceses
contemporànies (1910,
traduccions). Vidu de Dolors Gendrau Porta, es casà amb
Francisca Gendrau
Pernal, germanastra de l'anterior, vídua amb tres fills, i
no va tenir descendència
amb cap de les dues dones. Emili Guanyabens Jané va morir el
27 de juny de 1941
al seu domicili, al número 139 del carrer Muntaner, de
Barcelona (Catalunya),
poc després de ser acomiadat sense cap explicació
de l'Institut d'Estudis
Catalans per les autoritats franquistes. En 2019 Joaquim
Delclòs Urgell publicà
la biografia Dos poetes per a un himne: Els segadors. Volum
I. Emili
Guanyabens. Emili Guanyabens Jané (1860-1941) ***
El vell Pierre Monatte al seu despatx - Pierre Monatte: El 27 de juny de 1960 mor a Vanves (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Monatte. Havia nascut el 15 de gener de 1881 a Monlet (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien André Monatte, ferrador, i Marie Cécile Estoc, puntaire. Entrà com a becari al col·legi de Brioude, on romangué cinc anys. Amb 15 anys s'adherí a les Joventuts Socialistes de Clermont-Ferrand i, dos anys després, col·laborà en Tocsin populaire du Berry et de l’Auvergne, de tendència blanquista. Finalment es decantà per les idees anarquistes. En acabar el batxillerat, esdevingué passant de col·legi a diversos centres: Acadèmia del Nord, Dunkerque (maig de 1889), Abbeville (1901) i Condé-sur-Escaut (1902). Va fer amistat amb el poeta Léon Deubel i amb militants sindicalistes de la regió, sobretot amb Delzant, militant vidrier de Fresne-sur-Escaut. Llegia assíduament les publicacions llibertàries i freqüentava les reunions dels grups anarquistes del Nord. Fart de la vida col·legial, abandonà la feina de passant a començaments de 1902 i marxà a París, on entrà a fer feina en la llibreria del grup que editava la revista Pages Libres. En aquesta època conegué Émile Pouget i Alphonse Merrheim; també contribuí a la fundació del Sindicat d'Empleats de Llibreria, participà en les activitats dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes, i col·laborà en Les Temps Nouveaux i en Le Libertaire, publicació de la qual serà el secretari de redacció un curt període. En 1904 esdevindrà corrector d'impremta, ofici que exercirà fins al 1952. En aquest mateix 1904, a instàncies d'Émile Pouget, entrà en el Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) com a representant de la Borsa de Treball de Bourg-en-Bresse. En 1905 substituí Benoît Broutchoux, aleshores tancat a la presó de Béthune, en la redacció de L'Action Syndicale de Les, dels miners del Pas-de-Calais. En aquesta estada a Lens fou condemnat per primer cop quan, en l'anunciament de la pena del judici de Broutchoux, cridà «A baix el tribunal!» i fou condemnat a sis mesos de presó. Després de 15 dies internat a Béthune, fou traslladat a Douai, on el seu misser, Ernest Lafont, obtingué una pròrroga. A finals de 1905 retornà a París i reprengué la seva feina de corrector, però tornà al Pas-de-Calais el març de 1906 després de la catàstrofe minera de Courrières i de la gran vaga de miners subsegüent. Participà activament en el comitè de vaga i redactà per Les Temps Nouveaux una sèrie d'articles on incitava a l'organització sindical. Abans del Primer de Maig de 1906 fou detingut novament i inculpat pel jutge d'instrucció de Béthune de «maniobres anarquistes» en un pretès complot dels sindicalistes revolucionaris amb la conxorxa d'agents bonapartistes. Amollat, tornà a París. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 intervingué en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on va exposar la seva concepció del sindicalisme revolucionari basat en l'acció directa, influenciat pel bakuninisme internacionalista i per Fernand Pelloutier, i on tingué un gran debat sobre el sindicalisme i la vaga general amb Errico Malatesta –Daniel Guérin considera aquest debat el més important sobre estratègia de la història de l'anarquisme. En 1908, per fugir de la detenció llançada contra els militants de la CGT a resultes de l'afer de Villeneauve-Saint-Georges, marxà a Suïssa, on restà alguns mesos sota el pseudònim de Louis Baud. En 1909 es casà i col·laborà amb Émile Pouget en Revolution El 5 d'octubre d'aquell any traurà el primer número de La Vie Ouvrière, publicació de la qual serà l'administrador i principal redactor. En 1911 ajudarà a pujar La Bataille Syndicaliste. Quan esclatà la Gran Guerra i la «Unió Sagrada» fou acollida per la CGT, dimití del Comitè Confederal per considerar deshonrosa aquesta claudicació. El gener de 1915 fou mobilitzat i incorporat la 252 Regiment a Montélimar, on restà un any abans de ser enviat a primera línia; acabà condecorat per «fets de guerra». Desmobilitzat el març de 1919, reprengué la militància, enfortida per l'exemple de la Revolució russa. Tornà edità, a partir del 30 d'abril de 1919, La Vie Ouvrière, on va fer propaganda del procés revolucionari bolxevic, sota el pseudònim de Pierre Lémont. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 participà en el Congrés de la CGT a Lió, on va fer costat la minoria sindical. El 3 de maig de 1920 fou detingut amb altres companys i inculpat de «complot contra la seguretat interior de l'Estat» i restà tancat a la secció política de la presó parisenca de Santé fins al març de 1921. Després del Congrés d'Orleans, fou elegit secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) dins de la CGT, però s'oposà als anarquistes contraris a l'adhesió a la III Internacional Comunista i hagué de dimitir. Per influències de Boris Souvarine i d'Alfred Rosmer, a partir de març de 1922 esdevingué redactor de L'Humanité, on criticà durament la tendència anarquista dins del sindicalisme, i el maig de l'any següent s'adherí a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però fou exclòs el novembre de 1924 després d'haver denunciat els seus mètodes autoritaris. El gener de 1925 publicà –ajudat per Alfred Rosmer, Robert Louzon, Maurice Chambelland i Ferdinand Charbi– el primer número de La Révolution Prolétarienne, revista sindicalista revolucionària fidel a la «Carta d'Amiens» i on nombrosos anarquistes col·laboraren. Després de reprendre el seu ofici de corrector d'impremta, esdevingué militant de base del Sindicat de Correctors. En 1930 formarà part del «Comitè dels 22 per la Unitat Sindical», que arreplegava 22 militants autònoms, de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que lluitaven, sota els postulats de la «Carta d'Amiens», per la reunificació sindical i que establiren les bases per a la formació del Front Popular i per a les vagues de juny de 1936. En aquests anys formarà part del Comitè Sindical d'Acció contra la Guerra i el Feixisme i del Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes, alhora que denuncià durament els estalinistes «Processos de Moscou». Durant la Guerra Civil espanyola repartí la seva solidaritat entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant l'ocupació nazi mantingué contactes amb la resistència. La Révolution Prolétarienne, que havia deixat de publicar-se a partir de 1939, reaparegué en 1947 atacant els maniobres estalinistes i el reformisme sindical. Va fer costat l'experiència de Força Obrera (FO). En aquesta època feia feina de corrector d'impremta al periòdic France Soir i en 1952 es jubilà. Després de nombroses operacions entre 1958 i 1959, Pierre Monatte va morir d'una hemorràgia cerebral el 27 de juny de 1960 al seu domicili de Vanves (Illa de França, França). Els seus arxius es troben dipositats a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. En 1999 Colette Chambelland publicà Pierre Monatte, une autre voix syndicaliste. ***
Bob Cumming i Harry Hooton (dreta) - Harry Hooton: El
27 de juny de 1961 mor a Syney (Nova Gal·les del Sud,
Austràlia) el poeta,
escriptor i filòsof anarquista Henry Arthur Hooton, conegut
com Harry Hooton, un dels fundadors
de
l'anomenada anarcotecnogràcia.
Havia
nascut el 9 d'octubre de 1908 a Doncaster (South Yorkshire,
Anglaterra). Sos
pares es deien Levi Hooton, guardaagulles ferroviari, i Margaret
Lester-Glaister,
i tenia un germà major, Frank. Estudià a la
socialista Sunday School i entre 1922
i 1923 al Christ's College de l'East Finchley de Londres. El 28
d'octubre de
1924, amb 16 anys, arribà a Syney (Nova Gal·les
del Sud, Austràlia) a bord del Demosthenes,
formant part, amb altres 59
infants, del «Dreadnought Trust», pla
econòmic de l'Imperi britànic consistent
en enviar infants del Regne Unit a Austràlia per a la seva
formació com a
treballadors rurals qualificats –son germà Frank
va ser
enviat al Canadà. El
juny de 1925 fugí de la Government Agricultural Training
Farm (Granja Agrícola
Governamental de Formació) d'Scheyville, a prop de Syndey,
amb un petit
robatori i va fer de rodamón per la zona nord de Nova
Gal·les del Sud i
Queensland. Declarat culpable de «robatori sense
armes», va ser condemnat a
vuit mesos, que purgà a la presó de Maitland
(East Maitland, Nova Gal·les del
Sud). A la garjola l'únic llibre que pogué llegir
fou la Biblia i això el
va influir de valent. En sortí va canviar de
domicili i de feinetes en diferents ocasions. Es va
instal·lar a Newcastle, on
el 3 de novembre de 1936 es casà a l'església
anglicana de Saint John amb
l'empleada Thora Zilma Isabel Hatch, que donà a llum
bessonada (Frank i Valerie).
Després de canviar de domicili en diverses ocasions, la
parella se separà. En
aquesta època treballà del que va poder: venen
fotografies a domicili, com a
obrer de fàbrica, fent de pastor, jugant al billar, vivint
d'ajudes públiques, etc.
En 1936 la poetessa anarcofeminista Marie E. J. Pitt el va introduir en
el món
de la literatura, però la seva relació
només fou epistolar. D'antuvi acostat al
trotskisme, en 1939 participà en la vaga de desocupats de
Newcastle. Ja
anarquista i membre dels Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món), col·laborà amb
articles sobre política local i
internacional en els periòdics Newcastle
Morning i Miner's Advocate,
sempre donant un punt de vista llibertari i donant branca a comunistes,
feixistes i conservadors. Des del 1940, en plena II Guerra Mundial, va
ser
sotmès a vigilància per part de la policia
militar. En 1941 publicà el seu
primer llibre de poesia, These poets,
que s'autoedità amb una tirada de 400 exemplars, la majoria
dels quals regalà o
intercanvià, i això que va ser força
aclamat per la crítica. En 1943 va fer
amistat amb els escriptors Nettie Palmer i Miles Franklin durant un
viatge per
Newcastle, els quals els van fer conèixer els poemes de Carl
Sandburg i les
noves propostes de la literatura nord-americana d'aleshores. En 1943
s'instal·là a Sydney i treballà al The
Daily Telegraph –on usà el
pseudònim Philistine–
fins a la vaga de periodistes d'octubre de 1944. A partir d'aquesta
data mai no
va treballar i moltes vegades sobrevisqué de la generositat
dels amics. En aquesta
època freqüentà la tertúlia
que es reunia a casa de l'anarquista Angela
Westbrook. En 1943 publicà el poemari Leave
yourself alone, que no tingué gaire
ressò i, aquest mateix any, s'autoedità
Things you see when you haven't got a gun,
escrit filosòfic pel qual va ser qualificat per un
crític com a «bou anarquista
que corre enfollit a través de la seva boira
intel·lectual». En 1943 també
publicà, juntament amb A. D. Hope i Gary Lyle, poemes en la
revista alternativa
literària No 1
–en 1944
apareixeria No 2 i en 1948 No 3. En aquests anys
col·laborà amb Industrial
Worker, dels IWW de Chicago. Després de la II
Guerra
Mundial, formà part activa dels cercles
intel·lectuals de la Universitat de
Sydney, del moviment «Sydney Push», de la societat
artística que es reunia al Lincoln
Inn Coffee Shop i del grup del Tudor Hotel. En aquests cercles es
mostrà
contrari a la filosofia realista de John Anderson i pel feia a la
literatura,
criticà durament els autors de moda (Joyce, Yeats, Pound,
Eliot, etc.), els
quals qualificà d'«antiartistes, filisteus i
xarlatans», reivindicant sempre
figures com Whitman, Wilde, Nietzsche o Henry Lawson. Va saber
compaginar la
bohèmia amb la literatura i mantingué
correspondència amb nombrosos escriptors
d'arreu del món (Japó, Índia,
Grècia, Sud-àfrica, Regne Unit,
França, Nova
Zelanda, EUA etc.). Especialment forní una estreta
relació epistolar amb els
representants del moviment contracultural californià, com
ara l'anarquista Tuli
Kupferberg, que més tard creà el grup de rock The
Fugs. Col·laborà en diferents
publicacions periòdiques australianes i de l'estranger
(Londres, San Francisco,
Chicago, Nova York, etc.), com ara Inferno,
Industrial Worker, Meanjin,
Flame, The
Southerly, Coastlines, The Australian Quarterly, Coastlines,
Australian Highway, Odyssey,
The Bulletin, Aesthetics,
Olivant Quarterly, Conditional
Culture, Beloit Poetry Journal,
Trace, Language,
etc. Fou secretari de la secció de Newcasthe de la Peace
Pledge Union (PPU, Unió per un Compromís per la
Pau). Filosòficament sostenia
que el gènere humà ha de tenir poder sobre les
coses, màquines incloses, però
mai sobre les persones, pensament que definí com a anarcotecnocràcia. En 1952
conegué la cinematògrafa Margaret Elliot
(Margaret Fink, més tard), amb qui va viure durant set anys
a Potts Point.
Entre el setembre de 1955 i 1957 publicà la revista 21st Century. The magazine of a creative
civilization, que comptà
amb la col·laboració de diferents
intel·lectuals d'arreu del món. En el primer
número d'aquesta revista publicà el text
«The politics of things» i, també en
1955
a San Francisco, l'assaig Power over
things, reformulació dels seus postulats
anarcotecnòcrates. El seu
pensament filosòfic el va plasmar en l'obra inacabada Militant materialism, del qual va
completar sis dels vuits
capítols. Només va poder veure les galerades del
que va ser el seu últim
llibre, It is great to be alive,
publicat pòstumament. Harry Hooton va morir de
càncer el 27 de juny de 1961 a Syney
(Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat
al crematori d'Eastern
Suburbs. El dia abans del funeral, el seu gran amic, el
músic Bob Cummig, es va
suïcidar amb les restes de píndoles que Hooton
usava per tractar la seva
malaltia. En 1966, com que ningú havia reclamat les cendres,
van ser llançades
en una fossa comuna. En 1969 Arthur i Corinne Cantrill estrenaren la
pel·lícula
experimental Harry Hooton. Outsider poet,
on el poeta anarquista resumia la seva filosofia social en una
sèrie
d'entrevistes enregistrades en 1961 poc abans de morir. En 1990 es va
publicar
l'antologia Poet of the 21st Century.
Collected poems. Harry Hooton. Harry Hooton (1908-1961) ***
Necrològica
de Ginés García Martínez apareguda en
el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
març de 1967 - Ginés
García Martínez: El
27 de juny de 1966 mor a Porcieu (Alvèrnia,
Occitània) l'anarcosindicalista
Ginés García Martínez. Havia nascut el
8 de juliol de 1897 a Massarró (Múrcia, Espanya).
Sos pares es deien Ginés García i Dolores
Martínez. Ferrador de professió,
en 1918 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant els anys
del
pistolerisme va ser detingut en diferents ocasions, empresonat i
torturat.
Ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica, com ara secretari de la Secció de
Ferradors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la
CNT. A conseqüència dels «Fets
de Maig» de 1937, va ser detingut acusat d'haver preparat un
atemptat contra el
dirigent comunista Joan Camorera Soler. Un cop lliure, va ser nomenat
secretari
del Sindicat de Sanitat de la CNT, càrrec que
mantingué fins el final de la
guerra. En 1938 publicà Los
robles. Una
novela de un militante de la CNT, obra ambientada en la
guerra civil amb un
pròleg de Joan Blasco Sala. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Saint-Fons
(Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Pilar Hernando.
Malalt, Ginés
García Martínez va morir el 27 de juny de 1966 al
seu domicili de
Porcieu (Alvèrnia, Occitània), on residia. ***
Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972 - Pere Oró Ricart: El 27 de juny de 1971 mor a Aush (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Havia nascut el 25 de maig de 1893 a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras –gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amic íntim de José Nakens– i 10 persones més –entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto– durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats –Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. ***
Ida
Mett - Ida Mett: El 27 de juny de 1973 mor a París (França) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett o Ida Lazarewitch (o Lazarevitch). Havia nascut el 20 de juliol –7 de juliol segons el calendari julià rus de l'època– de 1901 a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia). Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, es deien Meier Gilman i Sara Szejniuk. Sa família li va permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i «antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos –a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma– i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics –com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala– i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. El seu últim domicili va ser al número 23 del carrer Émile Lepeu del XI Districte de París. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt: crépuscule sanglant des soviets (1948), La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a l'Hospital Saint-Louis de París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Joaquín Ibáñez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 9 d'octubre de 1975 - Joaquín Ibáñez: El 27 de juny de 1975 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquín Ibáñez. Havia nascut cap el 1904 a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià). Obrer agrícola, en 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant tres anys en fou secretari del Sindicat de Pagesos de Carcaixent, que comptava amb més de mil afiliats. Durant nombroses ocasions fou secretari de la Federació Local de la CNT. Després treballà en la construcció a València (País Valencià) i milità en el Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant uns anys. Un cop lliure passà a França i s'establí a Montpeller, on milità en la Federació Local de la CNT. Una de ses filles, nascuda d'un primer matrimoni, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Montpeller. En 1961 fou membre del Comitè de l'Aliança Sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT) de Montpeller. ***
Carta
enviada per Pierre Albert a Le Libertaire de
París publicada el 31 de juliol de 1936 - Pierre Albert: El
27 de juny de 1978 mor a Lodeva (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Pierre Joseph Antoine Albert. Havia nascut el 21 d'abril de 1898 a
Félines-Hautpoul
(actualment Felina de Menerbés, Llenguadoc,
Occitània). Sos pares es deien Émile
Casimir Pierre Albert, propietari, i Joséphine Louise
Aurélie Lignières. En
1917 tingué un infant (Joseph) amb Hermance
Joséphine Françoise Tirefort i la
parella es casà el 7 de febrer de 1920 a
Félines-Hautpoul (Felina de Menerbés)
–posteriorment
la parella tingué tres infants més (Simone,
Marcelle i Josette). En els anys
vint treballà com a obrer en una fàbrica de
ciment a París (França) i milità en
l'anarcosindicalista Sindicat Únic de la
Construcció, adherit a la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU). Durant una temporada
albergà a ca seva
l'anarquista Louis Estève. La primavera de 1930 vivia al
número 22 del carrer
Henrion de Pensey de París i va ser autoritzat a visitar
Jean Ribeyron, «pres
polític» de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR), a la presó de
La Santé. Posteriorment s'instal·là a
Narbona (Llenguadoc, Occitània) i en 1934
vivia al número 32 de l'avinguda Carnot d'aquest
població i era secretari del
grup «Élisée Reclus», adherit
a la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1935 fou
un dels signants del manifest de la «Conferència
Nacional contra la Guerra i la
Unió Sagrada», que es va reunir entre el 10 i l'11
d'agost de 1935 a Saint-Denis
(Illa de França, França). En 1935
col·laborà en Le
Libertaire. En 1936 vivia a la carretera de Carcassona i era
delegat regional del Sindicat de la Construcció. En 1936,
també, amb Lucien
Casier, va ser candidat abstencionista «comunista
llibertari» a les eleccions
legislatives, però es va retira abans l'escrutini. El juliol
de 1936 partí cap
a Catalunya per a lluitar com a voluntari contra el feixisme.
Després d'un
temps a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), marxà
cap el front d'Aragó. En aquesta
època mantingué correspondència amb Le
Libertaire. A finals d'abril de 1937, de bell nou a
França, va ser condemnat
a quatre mesos de presó per la seva lluita contra el
franquisme. Va estar
subscrit a Le Libertaire.
Esdevingué
agricultor vinyataire i ocupà una gran finca, on
també hi havia horta i una
pedrera de marbre rosa. Aconseguí la seves
pròpies tines de vi per a no
dependre d'un cooperativa i donà feina a obrers
agrícoles espanyols i
portuguesos que hi anaven cada any. Pierre Albert va morir el 27 de
juny de 1978 a la Policlínia Saint-Pierre de Lodeva
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978 - Francisco Ramiz Sopena: El 27 de juny de 1978 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Havia nascut el 19 de desembre de 1911 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Ramiz Oncins i Josefa Sopena Casasnovas. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la «Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban. Sa companya fou Pilar Pallarès Solano. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània). ***
Necrològica
de Cipriano Tomeo Adán apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 de setembre de 1990 - Cipriano Tomeo
Adán:
El 27 de juny de 1990 mor a Pià (Rosselló,
Catalunya
Nord) l'anarcosindicalista
Cipriano Tomeo Adán. Havia nascut el 26 de setembre de 1904
a
Alcaine (Terol, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Jerónimo Tomeo i
Lucía
Adán En 1926 va ser sortejat com a recluta per a
Àfrica.
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la
Revolució participà
activament en la col·lectivització del seu poble
i en fou
regidor municipal. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
fou
internat en diversos camps
de concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là en La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner i
milità en la Federació Local de
la CNT. Un cop jubilat s'establí amb sa companya
María a
Pià, on organitzà la
Federació Local de la CNT. Cipriano Tomeo Adán va
morir
el 27 de juny de 1990 al seu domicili de
Pià (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat
dos dies
després al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Notícia
de la detenció de Justo Villanueva Aznar apareguda en el
diari madrileny El
Siglo Futuro del 25 d'agost de 1933 - Justo Villanueva Aznar: El 27 de juny de 1990 mor a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Justo Villanueva Aznar. Havia nascut el 9 d'agost de 1906 a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya). Sos pares es deien Andrés Villanueva Lunar, industrial, i Encarnación Aznar Ruiz. Pintor de la construcció, quan era molt jove emigrà a Madrid (Espanya), on s'afilià a la Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina, el 24 d'agost de 1933 va ser detingut, juntament amb els obrers desocupats José González Paracha i Antonio Casimiro Beato, acusats de coaccions en una obra de la construcció on es van posar a treballar de pintors sense permís. Després de la guerra creuà els Pirineus i milità en la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després es traslladà a la regió parisenca on fou, amb Paulino Dieste, un dels animadors de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Sa companya aconseguí fugir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell, però morí poc després. En 1975 assistí al Congrés de la CNT de l'exili celebrat a Marsella (Provença, Occitània). Col·laborà en el setmanari Le Combat Syndicaliste. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Talavera de la Reina i amb un grup de joves participà en la reorganització de la CNT local. En aquesta època col·laborà en el periòdic CNT. Anualment participà en la Fira del Llibre Llibertari que la CNT parisenca organitzava als locals del carrer de Vignoles. En 1979 participà en el Congrés que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània) i durant la primavera de 1990 en el Congrés de la CNT de Bilbao (Biscaia, País Basc). Justo Villanueva Aznar va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya). ***
Alfonso
Francisco Pinedo - Alfonso Francisco
Pinedo: El 27 de juny de 1992 mor a Neuquén
(Confluencia, Neuquén, Argentina) l'anarquista
Alfonso Francisco Pinedo. Havia nascut el 1908 a l'Argentina.
Milità activament
en el moviment anarquista i recorregué l'Argentina
treballant en la recollida
de collites i escampant el pensament llibertari. ***
Victoriano Crémer fotografiat per Leila Jacue (León, 2008) - Victoriano
Crémer: El 27 de juny de 2009 mor a
Lleó
(Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i
militant
anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Havia nascut el
18 de desembre de 1908 –algunes fonts
citen erròniament 1906–
al
carrer Barrio Gimeno de Burgos
(Castella, Espanya). Fill d'una
família nombrosa
molt humil, sos pares es deien Teodoro Crémer, treballador
de la Companyia de Ferrocarrils
del Nord,
i Benita Alonso. La seva infantesa transcorregué entre
Burgos, Bilbao i
Lleó. Quan tenia 10
anys es traslladà definitivament amb sa família a
Lleó, on estudià al Cercle
Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys
publicà el seu primer poema
en el setmanari La Crónica
de León. De jove treballà
com a venedor ambulant del diari El
Castellano, peó de pagès, mosso en
l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense
en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta
«La Moderna» i en el
diari La Mañana, locutor i periodista.
Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Lleó,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo
(1931), La Calle, El
Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,
Solidaridad Obrera
(1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys
republicans va ser
secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la
impremta «La Moderna». El
juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad
Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico
Cobas i Claro
José Sendón, va fer un míting a la
Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell
any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el
periòdic madrileny La Tierra
«Vía Crucis. Romance proletario», un
text en prosa poètic on testimoniava la
repressió del govern republicà per sufocar la
revolta llibertària de Casas
Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes,
però també
l'obertura d'un expedient militar. El capità i
maçó Juan Rodríguez Lozano, avi
de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de
Crémer, el defensà davant el
tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient.
Cap al 1934
l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va
publicar el conte Invierno,
compartint fulletó amb El porvenir de nuestros
hijos d'Élisée Reclus.
Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel
Pestaña, el 27 de març de
1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de
1936, amb
l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de
concentració de l'antic
Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la
mort, salvat per capellans
(Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues
ocasions. Després,
acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla
Larrey, va
ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo.
Alliberat en 1938, amb la
condició que treballés per al periodisme
franquista, va ser enviat com a soldat
de l'«Exèrcit Nacional» als fronts
d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra
treballà de caixista en un periòdic i es
dedicà al periodisme –col·laborant en
periòdics franquistes (Proa, Pueblo,
ABC, Informaciones,
etc.) i en la cadena SER– i la literatura. En 1944
fundà a
Lleó, amb Eugenio
García de Nora i Antonio González de Lama, la
prestigiosa publicació Espadaña.
Revista de poesía y crítica, que
publicà l'obra de poetes oposats al règim
franquista i mantingué una línia editorial de
compromís polític i social i que
es perllongarà fins al 1951 –en el seu
número 20
publicà un famós poema, La
fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti.
La seva escriptura lírica
es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades,
angoixants, tremendistes,
existencialistes i nihilistes força crítiques
vers la realitat d'aleshores i on
destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els
«perdedors», i en la
seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva
denúncia
de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de
la ciutat de Lleó.
En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi
Castella i
Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla
d'Or al Mèrit en el Treball. En
2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari El
último jinete.
El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit
en les Belles Arts 2008. Amb
més de 100 anys, publicava una columna diària en El
Diario de León,
titulada «Crémer contra
Crémer». Fou autor de més de 15.000
articles en la
premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León,
coneguda com «Radio
Crémer». Entre les seves obres
poètiques destaquen Tendiendo
el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra
adentro
(1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos
de mi sangre (1947), Las horas perdidas
(1949), La
espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y
esperanza
(1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II
(1952), Libro
de Santiago (1954), Furia y paloma
(1956), Con
la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad
(1962),
Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la
sangre (1966),
Poesía
total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para
Elisa
(1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los
cercos (1976), Poesía (1944-1984)
(1984), El
mundo de José Jesús (1987), El
cálido bullicio de la ceniza
(1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La
escondida senda (1993), El fulgor de la memoria
(1996), Parábola de Amalia «La
Petarda» (1997), La
resistencia de la espiga (1997), La paloma coja
(la encrucijada)
(2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El
palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos
tardíos (2007), Antología
poética (2007); i
de narrativa Libro de Caín (1958), Historias
de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos
(1981,
autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los
trenes no
dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los
extraños terroristas de la Sábana Santa
(marionetas, títeres y otros volatines)
(1994), La casona (2001). Victoriano
Crémer va morir el
27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó
(Castella, Espanya), on es
trobava ingressat des de feia uns dies, i va ser incinerat. Victoriano
Crémer
(1906-2009) ---
|
![Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]](http://www.estelnegre.org/fotos/franquet.jpg "Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà \"CNT\" del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]")
![[26/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/06]") |
|
![[28/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/06]") |
|
|
| Actualització: 31-08-24 |