|
---
Anarcoefemèrides del 27 de juliol Esdeveniments
La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896 - Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia. ***
La
imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la
crema
d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà
publicada
en La Actualidad
del 28 d'agost de 1909) - Segon dia de la Setmana
Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya), dins dels
fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es
caracteritza per la crema
d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns
mercats i algunes botigues
obriren per abastir la població, però aviat
tancaren. El silenci informatiu era
total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat
força estesa. Sobre les nou
del matí la residència dels Maristes fou atacada
i el germà Lycarión (Francisco
Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va
morir. També fou
atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la
construcció de
barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb
un
protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot
arreu –s'hi van
arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva
Peñafiel,
ministre de Governació, que des d'un primer moment va
sostenir la tesi
insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment
barceloní tenia un
caràcter clarament separatista, així ni els
polítics catalans ni els dirigents
obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la
revolta o ni
tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les
garanties
constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any.
Antoni Fabra
Ribas, membre del Comitè Central de Vaga,
s'entrevistà amb Antoni Rovira
Virgili, editor d'El Poble Català i
membre del Centre Nacionalista
Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes
d'esquerra
encapçalessin la revolta. Cap al migdia van
començar a circular per tot
Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos
polítics
radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled
Altemir, Joan
Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i
de convents que
cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial
Col·legi de Sant
Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat,
etc.). Diverses
armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també
es va fer amb
fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats
entre revoltats i
l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria
militar s'imposa. Els
membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de
les 14 hores amb el
lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que
encapçalés el
moviment i que proclamés la República,
però cap grup polític no acceptà
fer-se
càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment
autònom i
espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un
primer atac i mitja
hora després el franciscà P. Ramon M.
Usó fou ferit greu quan abandonava la
residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en
metàl·lic de la
comunitat; morirà l'endemà i serà el
tercer i últim religiós finat durant la
setmana –la consigna fou en tot moment respectar la vida de
les
persones. A
les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió
entre l'alcalde Joan Coll Pujol
i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que
parlamentés amb els
rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va
convèncer de l'absurditat de
l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou
atac i una
hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del
Taulat, al Poblenou, mor
d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos
va ser arrossegat pel carrer
i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en
sessió urgent, on el regidor
radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució
d'una sessió permanent del
consistori, però dues hores després la
sessió fou dissolta, per l'acció
persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes
i de
nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes
càrrec d'encapçalar la
revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia
desbordada abandonà les
comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una
segona onada d'incendis de
convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia
cremaven una
trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència,
l'Eixample, Gràcia,
Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona,
durant
aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la
República i es constituïren
juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers,
Mataró i Palafrugell. Mentrestant,
i sense que Catalunya tingués cap possibilitat
d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es
lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida
arran d'un atac de
les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú,
des de la qual la
guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les
tropes colonials
acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda
espanyola, 180
mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la
tropa i
que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador. ***
Adhesiu de l'AIA (1906) - Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc. ***
Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol - Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Naixements
Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894) - Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix al IV Districte de París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Sos pares es deien Michel Duchmann, empleat, i Joseph Gothon, modista, i tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 8 de febrer de 1900 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Euphrosine Joséphe Létévé, de qui es va divorciar el 8 de juliol de 1905. En aquesta època vivia al número 67 del carrer de Reuilly de París. El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. El seu últim domicili va ser al número 30 bis de l'avinguda de Suffren de París. Henri Duchmann va morir el 19 de febrer de 1923 a l'Hospital Rothschild de París (França). ***
Portada
d'un dels fullets de Teodoro Antilli
- Teodoro Antillí:
El 27 de juliol de 1883 neix a Sant
Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista
anarquista
Teodoro Antillí. Només pogué assistir
a l'escola primària, però aconseguí de
manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola
entrà a fer feina al
Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en
la Policia com a
escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a
publicar a San Pedro la revista La Tribunita
i, aquest mateix any,
abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es
traslladà a Buenos Aires
(Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo
Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista
Rodolfo
González Pacheco, que esdevingué el seu amic
coral; aquest editava la revista Germinal,
i ell començà a col·laborar-hi.
En 1907 publicà la conferència Patria y
militarismo. En 1908 els dos
amics fundaren el periòdic Campana
Nueva
i en aquest any col·laborà en La
Mentira.
A partir de 1910, dirigí La
Batalla.
Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la
repressió desencadena pel
president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu
de la celebració del
«Centenari Argentí», va ser deportat al
penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del
Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El
Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915
col·laborà en Ideas y
Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge,
començà a
col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article
sobre Simón Radowitzky
(«Radowisky», La Protesta,
14 de
novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra
Ramón Falcón,
va ser empresonat durant tres anys per «apologia del
crim» –també va ser
condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó
conegué Emilio
López Arango. En 1916 abandonà, amb
González Pacheco, per discrepàncies, el
diari La Protesta.
Defensà, amb Diego
Abad de Santillán i Emilio López Arango, les
posicions de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a
les d'Errico
Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà
l'anarcosindicalisme espanyol de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Es
manifestà crític amb el concepte
«lluita de classes». Intentà amb
González Pacheco refundar La
Protesta Humana com a resposta, per a després
editar, durant
tres anys, el periòdic La Obra,
clausurat en 1919 a causa de la «Setmana
Tràgica». Poc abans d'aquests fets
revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb
la
intenció d'editar un periòdic que havia de dir-se
La Revolució Social,
però finalment no va haver acord i els
anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera
Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme
y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco,
Alberto S. Bianchi i
González Pacheco, fundà, amb el suport dels
sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.
Órgano defensor de los
intereses gremiales, que també va ser clausurat, i
El Libertario. En 1921
participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran
quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i
retornà a
la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8
d'agost de 1923 a Sant
Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran
amic González
Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el
títol ¡Salud a la
anarquia! Páginas de un militante, que va ser
publicada
per l'editorial de La Antorcha. ***
Angelo
Damonti - Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Notícia
sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el
periòdic parisenc Gil Blas del 7
d'agost de 1909 - Lucien
Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix al XIX Districte
de
París (França) el jornaler
anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. De mare desconeguda, son
pare es deia Henri François Lecourtier, torner en coure i
després venedor de diaris, i reconegué l'infant
en néixer. Vivia al
número 33 del carrer des
Bois del XIX Districte de París. El març de 1909
va substituir Jeanne Morand,
aleshores empresonada per participar en una manifestació,
com a gerent del
setmanari L'Anarchie, fundat per
Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22
de desembre de 1909 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena
pel delicte d'ultratges i
injúries a l'Exèrcit a tres anys de
presó i a 100 francs de multa per l'article
«Aux soldats», signat per Maurice
le
Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el
número del 20 de maig de
1909 de L'Anarchie, on es
glorificava
l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del
delinqüent
Émile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser
substituït en la
gerència de L'Anarchie
per André
Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per
desaparegut a París. En
1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el
febrer de 1916
pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de
França, França). Va ser condecorat amb la Creu de
Guerra. El 19 d'octubre de 1918 es casà al IV Distrecte de
París amb la modista Alice Maria Nicouleau. En aquesta
època treballava de fuster i vivia al número 13
del Quai de l'Ourcq de Pantin (Illa de França,
França). En
1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament
del
Sena. Lucien Lecourtier va morir el 16 de gener de 1977 a Le Raincy
(Illa de França, França). ***
Notícia
sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari
catòlic tarragoní La Cruz del 17
d'agost de 1913 - Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Era fill de Miquel Bruno i de Magdalena Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i després a Chatou (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Sa companya fou Montserrat Ullés Torrella. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França) i fou enterrat lendemà al cementiri d'aquesta població. ***
Ludovico
Caioli - Ludovico Caioli:
El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina,
Toscana,
Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades
citat Cajoli. Sos pares es deien
Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan
era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana,
Itàlia), on entrà
a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer
i establí
contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del
grup
juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) prengué part, amb el
grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites
sindicals i polítiques de Piombino,
com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la
vida de 1919.
Obligat per la repressió policíaca i feixista a
emigrar, s'instal·là a Roma
(Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on
va ser detingut per deserció
i empresonat gairebé un any. En sortir de la
presó, es traslladà a Aosta (Vall
d'Aosta), on visqué durant tot el període
feixista treballant com a obrer a
l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla
que
abandonà la militància. A Aosta
conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En
1943 retornà a la Toscana i prengué part en la
reconstrucció de la Federació
Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio
(Giulio
Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni
Turini, etc.),
on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el
«Bienni
Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de
1991 a Novacchio (Cascina,
Toscana, Itàlia). ***
Frédy - Frédy:
El 27 de
juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França,
França) el cançonetista
social anarquista Robert Lucien Bernard, més conegut com Frédy. Sos pares es deien
Alcide Victorin Bernard, empleat ferroviari, i Suzanne Marie Victoire
Astier. Buscat per les
autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la
seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat,
treballant en negre
en la construcció i posteriorment en la
decoració. Compositor aficionat de
cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris
del grup de poetes i
cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat
en 1901. A començament de
1928 començà les seves actuacions sota el
pseudònim Frédy
i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la
II Guerra
Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari
Jean-Paul
Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i
antimilitaristes, les
quals va interpretar, a més d'altres cançons de
diferents autors (Gaston Couté,
Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades
per «La
Muse Rouge», en les gires propagandístiques
pacifistes de Victor Méric o en
actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.).
Algunes de
les seves cançons (Quand les gueux
le
voudront, Brisez vos armes,
Révoltons-nous contre tous les
tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades
en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan
esclatà la guerra, aconseguí
regularitzar la seva situació militar sense anar a files,
essent llicenciat
definitivament per «desordres mentals». En 1940,
quan l'ocupació nazi, passà a
la «Zona Lliure» i
s'instal·là amb sa companya a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa
companya arribà a l'edat de la
jubilació, tots dos fixaren la seva residència en
una petita població de la
Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i
vegetarians. En
1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de
jubilats de La Libre
Pensée al departament de Maine i Loira. Frédy va
morir el 13 d'octubre de 1995 a Amboise (Centre, França). ***
Necrològica
de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc L'Humanité
del 6 de gener de 1949 - Georges Alusse: El
27 de juliol de 1902 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista, anarcosindicalista
i lluitador antifeixista Georges Henri Joseph Alusse
–també citat erròniament Aluse.
Sos pares es deien Henri Joseph
Alusse, agent de policia, i Joséphine Augustine Gevraise,
domèstica. A mitjans
dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista
comunista». El 23 de setembre de
1924 es casà a Saint-Méen-le-Grand (Bro
Sant-Maloù, Bretanya) amb Jeanne Louise
Barré, de qui es va divorciar el gener de 1949 a Gap
(Provença, Occitània). El
2 de novembre de 1927 la camioneta de repartiment que conduïa
a París es pujà a
la vorera i matà una nina i ferí greument altres
quatre persones, i va ser
detingut per homicidi imprudent. En aquesta època vivia al
número 16 del carrer
Arbalète i treballava de venedor de patates a
l'engròs. Posteriorment treballà
de terrelloner en la construcció i visqué a
Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). Entre 1936 i 1939 lluità en la guerra
d'Espanya, al principi enquadrat
en el Grup Internacional de la «Columna Durruti».
Durant l'Ocupació nazi, formà
part dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de Sarthe. En
aquesta
època s'afilià al Partit Comunista de
França (PCF). Malalt de tuberculosi, Georges
Alusse va morir el 2 de gener de 1949 a Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França)
i va ser enterrat el 5 de gener en aquesta població, amb la
presència de
delegacions de l'Amical d'Antics Voluntaris d'Espanya, dels FTPF i del
PCF, i
André Breton va fer l'elogi fúnebre. ***
Necrològica
de José Javierre Rivas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 d'abril de 1983 -
José Javierre
Rivas: El 27 de juliol
de 1905 neix a Saidí (Baix
Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista José Javierre
Rivas. Sos pares es deien Francisco Javierre i
Ramona Rivas. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en els combats
contra la Guàrdia Civil i va ser nomenat membre del
Comitè Revolucionari de
Saidí. Formà part de les
col·lectivitats locals i després dels fet de maig
de
1937 i de l'atac a les col·lectivitats aragoneses per les
tropes estalinistes
contrarevolucionàries d'Enrique Líster
Forján, va ser empresonat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
de Vernet. Posteriorment s'establí a la zona i el maig de
1945 va ser nomenat
delegat de la Federació Local de Mirapeis (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT al
I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili
celebrat a París
(França). Sa companya fou Asunción Solans.
José Javierre Rivas va morir el 6 de
desembre –algunes
fonts citen erròniament el 5 de desembre–
de 1982 al seu domicili de L'Avelhanet
(País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània). ***
Guillem
Gally Grivé - Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto o Árbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Guillem
Gally Grivé (1907-1981) ***
Necrològica
d'Ángel Ros López apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
març de 1973 - Ángel Ros
López:
El 27 de juliol de 1908 neix a La Alberca (Múrcia,
Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Ángel Ros López. Sos pares
es deien Salvador Ros i Dolores
López. Començà a militar molt jove en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França.
Durant l'Ocupació participà en la
Resistència. Després de la II Guerra Mundial
treballà
en la construcció i fou membre de la Federació
Local de Fumel (Aquitània,
Occitània) de la CNT. Els seus últims anys
visqué a Grabèls (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Josefa Conesa Reina. Malalt,
Ángel Ros López va
morir el 25 de desembre de 1972 a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Cal no
confondre'l amb Ángel Ros del Castillo, anarquista nascut el
10 de març de 1889
a Cartagena (Múrcia, Espanya) i mort el 3 de juny de 1945 al
camp de concentració
nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya). ***
Miguel Vallejo Sebastián - Miguel Vallejo
Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Vallejo Sebastián. Sos pares es deien Domingo Vallejo
i Joaquina Sebastián. Encara adolescent,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector
«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT
«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Guiena,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor
cerebral. Sa
companya fou la
destacada militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau. Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962) ***
Necrològica
d'Aurora Viñuales Lasierra publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
desembre de 1988 - Aurora Viñuales Lasierra: El 27 de juliol de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juliana Aurora Viñuales Lasierra. Sos pares es deien Pablo Viñuales i Dolores Lasierra. Era filla d'una família acomodada aragonesa amb la qual trencà i esdevingué companya del militant llibertari Mariano Lorente Sabau, amb qui visqué a Peralta de Alcofea (Osca, Aragó, Espanya). Participà amb son company en les lluites de juliol de 1936 i posteriorment formà part d'una col·lectivitat agrícola. Quan l'avanç de les tropes franquistes, va ser evacuada cap a Catalunya amb sa filla de cinc anys, mentre son company lluità al front del centre peninsular, on va ser capturat a final de la guerra i afusellat pels feixistes en 1940. En 1939 passà amb sa filla a França i s'instal·là a Aussilhon (Llenguadoc, Occitània), on esdevingué companya de Jesús Manuel Solana i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aurora Viñuales Lasierra va morir el 21 d'octubre de 1988 a la Clínica del Refug Protestant de Masamet (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de José Tarín Haro apareguda en el
periòdic tolosà Cenit de l'11 de
setembre de 1990 - José
Tarín Haro: El 27 de juliol de
1915 neix a Xest
(Foia de Bunyol, País
Valencià) l'anarcosindicalista
José Tarín Haro. Era fill de Joaquín
Lucas
Tarín Tarín i de Soledad Haro Andrés.
Quan encara era molt jove, ben igual que tres
germans i una germana,
s'adheriren a les Joventuts Llibertàries i a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en les
lluites de carrers. Durant la guerra civil va ser milicià en
una unitat
confederal, lluitant al front d'Aragó, primer a Terol i
després a Saragossa. En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus.
Participà en la xarxa
d'evasió que operava al camp de concentració
d'Albatera i en l'evacuació de
militants cap a França muntada per son germà
Ángel Tarín Haro, entrant i
sortint de la Península en diferents ocasions. Sos germans
Ángel i Miguel Tarín
Haro va ser afusellats pel franquisme. A finals de 1940
passà definitivament a
França. Detingut a Marsella (Provença,
Occitània) per les autoritats del Govern
de Vichy, va ser lliurat als alemanys perquè
realitzés el Servei de Treball
Obligatori (STO) i va ser enviat com a llenyataire a la zona de
Toló (Provença,
Occitània). Participà en una evasió
col·lectiva de 15 companys i arribà
clandestinament a Marsella. Amb Consuelo Huercio com a companya, en
1941 va néixer son fill
Manuel Tarín Huercio. Més tard
s'establí a Fumèl (Aquitània,
Occitània), on treballà en una
fàbrica de productes refractius. Malalt
de silicosi, començà a fer feina en una empresa
metal·lúrgica. Durant molts
d'anys fou secretari de la Federació Local de
Fumèl de la CNT, fins que les
bombones d'oxigen li varen impedir desplaçar-se.
José Tarín Haro va morir el 15
de juny de 1990 al seu domicili de Montairal (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat. ***
Julio Rodríguez Fernández - Julio Rodríguez Fernández: El 27 de juliol de 1918 neix a l'Havana (Cuba) l'anarquista i guerriller antifranquista Julio Rodríguez Fernández, més conegut com El Cubano. Com a llibertari va combatre el feixisme a partir de 1936. El novembre de 1936 destacà al front de Madrid enquadrat en la Columna Del Rosal i el març de 1938 fou nomenat comandant de la 39 Brigada. En acabar la contesa decidí seguir lluitant en la guerrilla de la comarca d'Almadén. Entre 1946 i 1947 establí contacte amb Cipriano Mera a Madrid. Després marxà a França, on s'enrolà en els grups guerrillers catalans que operaven a Barcelona i comarques. Cap del grup d'acció «Talión» (Manuel Guerrero Motas, José Luis Barrao, Víctor Espallargas, Manuel Sánchez, José Corral Martín, Miguel García García, Jaime Albama Morell i Jordi Pons Argilés), el setembre de 1949 entrà amb el seu escamot a Catalunya per realitzar accions, fins que fou abatut el 21 d'octubre de 1949 en un enfrontament amb la policia franquista a Barcelona (Catalunya). ***
Monument
en record a Nando Favilla, i altres companys, al lloc del seu
afusellament, Via Roma cantó Via Giuseppe Garibaldi, a Nibbiano - Nando Favilla: El
27 de juliol –algunes fonts citen el 21 de juliol– de 1922 neix a Pianello Val
Tidone (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ferdinando
Favilla, més conegut com Nando Favilla. Treballava de ferrer a Milà (Llombardia,
Itàlia), on vivia al número 3 del carrer Paolo Sarpi. El setembre de 1943 va
ser desmobilitzat després de la caiguda del règim feixista i, després d'una
breu estada amb sa família, passà a la zona muntanyosa de l'Oltrepò Pavese
(Llombardia, Itàlia), on va formar un petit grup partisà («3. Garibaldi»),
enquadrat en la «Brigada Crespi» de la «Divisió Aliotta» –altres fonts citen l'anarquista
«Brigada Bruzzi-Malatesta»–, entre els quals es trobava l'anarquista Amleto
Imperatrice, per lluitar contra el nazifeixisme. Aquest grup, actiu a partir del
13 de març de 1944, es caracteritzà per realitzar nombrosos sabotatges i atacs
a destacaments de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR), de la feixista
República Social Italiana (RSI) i de l'exèrcit alemany. El 2 de novembre de
1944 va ser capturat per tropes alemanys a Nibbiano, on romania ferit i
convalescent. Nando Favilla va ser afussellat el 24 de novembre de 1944 a
Nibbiano (Pianello Val Tidone, Emília-Romanya, Itàlia), juntament amb tres
companys (Alessandro Coti Zelati, Enzo Gazzotti i Anselmo Marchetti). Un
monument a la seva memòria està col·locat en el lloc de l'afusellament.
Defuncions
Una de les novel·letes de Josep Gardeñas Sabaté - Josep Gardeñas Sabaté: El 27 de juliol de 1936 és «executat per servir d'exemple» a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Gardeñas Sabaté –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Gárdeñas, Gardeñes, Gardeña, Gardeys, Gardenyes, etc.) i el segon citat Sabater i segons alguns en realitat Gil–, conegut com Petroli i sota el pseudònim Diógenes. Havia nascut en 1896 a Sant Llorenç de Montgai (Camarasa, Noguera, Catalunya) –altres fonts citen Monistrol. Amb 10 anys va quedar orfe. Expulsat per la Guàrdia Civil de Camarasa, passà a França i posteriorment a l'Argentina, on entrà a formar part del moviment anarquista. En 1919 el trobem a Barcelona (Catalunya) en els cercles bohemis anarquistes. Entre 1919 i 1920 va ser empresonat set mesos en diferents ocasions (Barcelona, Montjuïc, etc.), sobretot després d'haver apallissat esquirols a Igualada (Anoia, Catalunya) i acusat de ser redactor del periòdic La Protesta d'Igualada. Gran lector, participà en nombrosos mítings, com ara en 1920 a Manresa (Bages, Catalunya). Formà part dels Grups de Defensa Confederal, que actuaven contra els pistolers del Sindicat Lliure, amb el grup de Manuel Talens Giner (El Valencianet), Rafael Climent Montero i Adolfo Bermejo (Madriles o Gabardina). El novembre de 1922 va ser detingut, amb Inocenci Feced Calvo i Manuel Talens Giner, per haver participat en un frustrat intent d'atemptat contra el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido el 23 d'octubre d'aquell any. En aquesta època vivia miserablement, subsistint just dels minsos guanys trets de la venta pels carrers de la premsa llibertària. Admirador de Salvador Seguí Rubinat, donà mort un membre del Sindicat Lliure que havia amenaçat el destacat anarcosindicalista. El 10 de març de 1923 fou la persona que identificà en el mateix lloc del seu assassinat a Salvador Seguí Rubinat i tres dies després encapçalà, amb José Alberola Navarro, Roberto Bellón i Josep Bosch, la manifestació de protesta per aquest fet que es realitzà a Barcelona i a la qual assistiren unes 15.000 persones. El 17 d'abril de 1923 va ser detingut acusat d'haver participat el 6 d'abril anterior en un tiroteig amb la Guàrdia Civil al carrer de Villarroel de Barcelona i en el qual resultà ferit l'agent Francisco Pastor García, que morí posteriorment. Per aquest fet va ser processat i empresonat. El gener de 1925 fou un dels signataris de l'«Apel·lació als Sindicats de Barcelona», encapçalada per Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez, publicada en el periòdic Solidaridad Obrera, tot defensant una línia més sindicalista que anarquista i defensant la legalització del sindicat dins el marc de la dictadura de Primo de Rivera. El 15 de juliol de 1925 va ser jutjat en consell de guerra, amb Joaquín Blanco Martínez, a la Presó Cel·lular de Barcelona per «agressió a la força armada» –l'11 de març de 1923 mantingué un tiroteig amb el guàrdia civil Silvano Navarro– i va ser condemnat a 16 anys de reclusió temporal i a pagar les despeses que ocasionaren les cures del guàrdia ferit, i el seu company a sis anys de presó correccional. Durant aquest anys va ser empresonat en diferents ocasions per la dictadura i a finals de 1930 sortí del penal valencià de Sant Miquel dels Reis. El març de 1931 defensà la família Urales dels qui l'atacaven acusant-la de distribuir el fons pro presos de manera injusta. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'abril de 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, participà audaçment en el desarmament de nombrosos membres del Somatent. Aquest mateix any va fer un míting a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Posteriorment començà a freqüentar els cercles de la delinqüència amb els quals participà en diversos atracaments. El 27 de gener de 1935 va ser detingut amb altres companys (María Alcón Moles, Agustí Benlliure Juste, Antoni Boet Marí, José Fernández Morilla, David García Altamira i José Ibáñez Puerta) en un pis del carrer de la Cera de Barcelona, i empresonat. El juliol de 1936 va ser alliberat i participà en els combats de les barricades contra la reacció feixista. En aquesta època feia de paleta i militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut per les Patrulles de Control quan portava joies que havia furtat d'una casa abandonada. Jutjat pels seus companys de la CNT, entre ells Manuel Escorza del Val, va ser condemnat a mort, amb el vist i plau de Frederica Montseny Mañé i Diego Abad de Santillán, sota l'acusació d'haver realitzat saquejos a domicilis burgesos i a botigues de queviures durant els primers dies de la Revolució. Josep Gardeñas Sabaté va ser «executat per servir d'exemple» del que els companys revolucionaris no havien de fer el 27 de juliol de 1936 a Barcelona (Catalunya). Va morir dignament, acceptant la resolució i demanant la seva execució sumària. Molts pensaren, entre ells Joan Ferrer Farriol, que el va conèixer profundament, que millor hagués estat enviar-lo al front. Durant sa vida va col·laborar, moltes vegades fent servir el pseudònim Diógenes, en nombroses publicacions anarquistes, com ara Acción Social Obrera, Cultura Obrera, Despertar, Estudios, El Luchador, El Sembrador, Solidaridad Obrera, La Voz del Castillo, i fins i tot de Llatinoamèrica i d'Itàlia. També fou autor de novel·les populars, com Coloma (1928), Una amazona (1931) i Escenas de terror (1931). ***
Manuel Jiménez Pérez - Manuel Jiménez Pérez: El 27 de juliol de 1936 és assassinat a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Havia nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 –altres fonts citen el 22 de juliol–, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte. ***
Manuel
Lapeña Altabás - Manuel Lapeña
Altabás: El 27 de juliol de 1936 és
assassinat a Calataiud (Saragossa, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lapeña
Altabás. Havia nascut el 3 de setembre
de 1892 a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó,
Espanya). En 1913 es graduà
a l'Escola de Veterinària de Saragossa (Aragó,
Espanya). El 14 de desembre de 1925
va ser nomenat manescal titular i inspector d'Higiene i Sanitat
Pecuàries de
Villarroya de la Sierra i de les viles de Vadillo i Horcajo. Va ser
fundador i membre
destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
zona. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, va ser capturat pels feixistes a El
Orcajo
(Villarroya de la Sierra, Saragossa, Aragó, Espanya) i
traslladat a Calataiud.
Manuel Lapeña Altabás va ser afusellat el 27 de
juliol de 1936 per un escamot
falangista al Barranco de la Bartolina de Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya)
i llançat a una fossa comuna de la zona. Son
germà, Antonio Ramiro, també
confederal, va ser afusellat poc després, l'11 de juny de
1987, també a
Calataiud. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de
1959 i
enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo
de El
Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita
judicialment per que
les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud. ***
Soledad Pastor Serrano - Soledad Pastor Serrano:
El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels
feixistes a Almodóvar del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor
Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista
i membre
del Comitè Revolucionari d'Almodóvar,
aconseguí fugir del municipi quan les
tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com
que no
trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la
passejaren per la
plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble
insultant-la i
seguidament l'afusellaren. ***
Cartoixa-presó de Portaceli - Palmir Cartañà Plana: El 27 de juliol de 1940 és afusellat per l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx. Havia nascut cap el 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Cartañà i Adelaida Plana. Xofer-mecànic de professió, també va treballar al gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que feia el trajecte de Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu Popular de Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la Federació Local de la CNT, com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser tancat a la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de concentració de Portaceli, de València, i de la presó de València en la qual va romandre des del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa. ***
Notícia
de la detenció de David García de Altamira
publicada
en La Vanguardia
del 29 de gener de 1935 - David García de Altamira: El 27 de juliol de 1943 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David García de Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i emigrà a Catalunya. Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de 1935 va ser detingut juntament amb altres companys acusat de formar part d'una «banda de malfactors». Destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937 participà, juntament amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep Andreu Abelló, aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Detingut, el 20 d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de Barcelona; jutjat pel Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit per Rodríguez Dranguet, l'11 de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per «atemptat frustrat» –Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc després, el 21 de desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb altres companys anarquistes després de subornar el sotsdirector i director de la Model, Manuel Valls Gomis, el qual passà amb ells a França. Retornà abans del final de la guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes franquistes i executat. ***
Magí
Cabruja Martra
-
Magí Cabruja
Martra: El 27 de juliol de 1948 mor a Buenos Aires
(Argentina) l'anarquista i
anarcosindicalista Magín Cabruja Martra –el seu
primer llinatge sovint citat de
diferents maneres (Cabrujas, Cabrajas, etc.). Havia nascut el 7 de
setembre de 1896 a Paraná (Entre Ríos,
Argentina). Quan era un infant es
traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja
formava part del
moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió,
milità en el Sindicat
de la Construcció de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys
del pistolerisme i
de la il·legalitat ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica en els comitès
confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT o
la presidència del Sindicat de la Construcció de
Barcelona. El 14 de novembre
de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del Sindicat
Únic del Ram de
la Fusta, però va ser alliberat després de
declarar. L'1 de juny de 1930
participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la
Construcció de
Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la
junta
del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per
«reunió clandestina», però
va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de
telèfons. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el
21 d'octubre de 1936
fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume
Aragó Garcia, Vicenç
Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz
Díez, Vicenç Pérez
Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas
Magriñà), conseller-regidor de la
CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al
Comitè Permanent Municipal de
l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal
barcelonina ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat, com ara
conseller-delegat del Districte
Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap
del Servei
d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21
de juny de 1937 va
ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya
(JDPC),
creada el 9 de juny d'abans. També representà la
CNT en la Junta Regional de
Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i des d'allà pogué
embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940
arribà, amb sa companya Concepción
Español i sos fills María i Magín, a
bord del vaixell De la Salle a la
República Dominicana i sa família
s'instal·là a
Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República
Dominicana). Posteriorment,
després de moltes dificultats, passà a
l'Argentina, on entrà a formar part de
la Federació d'Obrers de la Construcció Naval.
Fou membre de la Subdelegació de
la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la
secretaria general, formant
part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro
Herrera Camarero, Jacobo
Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seus
últims anys de sa
vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions
per ajudar els
companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de
1948 a Buenos Aires
(Argentina). Son fill Magín Cabruja Español
també va ser un destacat militant
anarcosindicalista a l'Argentina. ***
Jean Roumilhac - Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Lavaud-Coutheillas (Comprenhac, Roergue, Occitània). Sos pares, pagegos llemosins, es deien Jean Roumilhac i Marie Chasseneuil. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. El 16 de setembre de 1915 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Annie Morton. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), a conseqüència d'un accident de cotxe. ***
Salvatore
Cortese - Salvatore Cortese: El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro (Calàbria, Itàlia). Segon fill d'una família d'origen arbëreshë –minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia–, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre –a part de l'italià i l'albanès– el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la «degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per «activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un «individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro. ***
Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH] - Albert de Jong: El 27 de juliol de 1970 mor a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Havia nascut el 29 d'abril de 1891 a Amsterdam (Països Baixos) i va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Notícia
de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28
de desembre de 1911 - Edmond Le Bris: El 27 de juliol de 1972 mor a Villiers-le-Bel (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Havia nascut el 20 de febrer de 1890 a Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Edmond Marie Le Bris, pintor del port de Brest, i Yvonne Marie Joséphine Guéguen. Treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. El 14 d'octubre de 1915 es casà a Brest amb la costurera Valérie Henriette Gourmelon i en aquesta època era soldat del 154 Regiment d'Infanteria establert a Saint-Brieuc (Bretanya). Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el «Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. Residí a Saint-Ouen (Illa de França, França). Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França). ***
Gustavo Cochet - Gustavo Cochet: El 27 de juliol de 1979 mor a Funes (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Havia nascut el 6 de maig de 1894 a Rosario (Santa Fe, Argentina). Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet. ***
Notícia
d'una xerrada de Maurice Lavorel publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 2 de desembre de 1937 - Maurice Lavorel: El 27 de juliol de 1988 mor a Sainte-Foy-lès-Lyon (Forez, Arpitània) l'anarquista comunista i sindicalista Maurice François Louis Lavorel. Havia nascut l'1 de juny de 1911 al V Districte de Lió (Forez, Arpitania). Sos pares es deien Marius-Edmond Lavorel, representant comercial, i Marie-Louise Jourdan. En 1931 va fer el seu servei militar. El 10 d'agost de 1933 es casà al VII Districte de Lió amb la sindicalista Yvonne Marguerite Germaine Pierre. En aquesta època treballava d'empleat com a cobrador dels transports municipals lionesos i vivia al número 12 del Quai Arloing de Lió. Posteriorment treballà d'obrer metal·lúrgic i milità en el Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarquista comunista, i havia estat partidari la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). Entre 1934 i 1936 fou un dels animadors del grup de Lió de la Unió Anarquista (UA) i entre 1936 i 1939 del grup anarquista del barri lionès de Vaise. En 1936, sense feina, es dedicà a la venda ambulant de diaris pels carrers. En les eleccions legislatives del 26 d'abril de 1936 es presentà com a candidat anarquista per al II Circumscripció de Lió i obtingué dos vots. A resultes d'una topada que va tenir amb la policia durant una manifestació, el desembre de 1936 va ser condemnat a un mes de presó per «rebel·lió». En el Congrés de l'UA celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 a París, va ser reelegit com a secretari de l'UA i el desembre d'aquell any va ser nomenat secretari adjunt de la secció lionesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant aquests anys col·laborà en Le Libertaire. Entre 1936 i setembre de 1939 va ser secretari de l'UA de Lió, que comptava una cinquantena de membres que militaven en quatre barris. El 7 de juliol de 1938 reivindicà el Front Revolucionari (FR), que s'havia acabat de crear i que arreplegava, entre altres forces, l'UA i el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP). El 2 de juliol de 1938 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a un mes de presó per «cops a agents i rebel·lió». Durant la vaga general del 30 de novembre de 1938 contra els decrets-llei d'Édouard Daladier per al reforçament el control policíac, va ser detingut, juntament amb Jean Lafond, i inculpat de «cops a agents». El 5 de febrer de 1939 jugà un paper important en el Congrés de la Federació de Lió de l'UA, on justificà la participació governamental de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) espanyoles a causa del moment històric. Quan esclatà la II Guerra Mundial la Federació de Lió de l'UA cessà totes les activitats. A mitjans de 1941 treballava de distribuïdor del diari Paris-Soir. Després de la guerra va ser un dels animadors de la Federació Anarquista (FA) a la regió lionesa, milità en la 17 Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i col·laborà en Le Libertaire. Presidí el III Congrés de la FA, celebrat entre el 9 i l'11 de novembre de 1947 a Angers (País del Loira, França). En el Congrés de la FA celebrat entre el 23 i el 25 de maig de 1953, va ser nomenat, amb altres companys (Bonnet, Guy Bourgeois, Coudert i Christian Lagant), membre de la Comissió de Conflictes. Arran de la victòria dels partidaris de Georges Fontenis, va pertànyer en 1953 un temps a la Federació Comunista Llibertària (FCL), però l'any següent se separà i s'adherí a la Federació Anarquista (FA), reconstituïda al voltant de Maurice Joyeux. En els anys seixanta fou membre del grup «Élisée Reclus» de la FA i milità en la CNTF. Maurice Lavorel va morir el 27 de juliol de 1988 mor al seu domicili de Sainte-Foy-lès-Lyon (Forez, Arpitània). ***
Enrique
Cano Ramos - Enrique Cano Ramos:
El 27 de juliol de
2004 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Havia nascut el 17 de
novembre de 1923 –algunes fonts
citen erròniament el 20 de novembre de
1922– a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill
d'una família de
jornalers, son
pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i sa
mare,
María Dolores Ramos Cárdenas, també
confederal, fou rapada, purgada, passejada
pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada. Les autoritats
franquistes
enviaren el fill a un col·legi catòlic per a
«reeducar-lo», encara que
aconseguiren just el contrari. Després treballà
d'obrer agrícola i s'integrà, quan
tenia uns 11 anys, en les Joventuts Llibertàries i en la CNT
de Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia, Espanya). Aprofitant la seva joventut, el sindicat
l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels
detinguts en vagues i conflictes. Durant la dictadura franquista,
participà en
la clandestinitat. Quan marxava a França per treballar en la
verema, retornava
amb propaganda clandestina a la Península.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una
d'elles donà lloc a
la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat
d'Oficis Diversos de
la CNT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys
noranta. En
1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla per frenar
les protestes contra
l'Exposició Universal i on la policia obrí foc
ferint de bala quatre persones i
detingué més de dues-centes persones,
amagà a la seva parcel·la i facilità
la
fugida de 17 companys. Enrique Cano Ramos va morir el 27 de juliol de
2004 a l'Hospital de Valme de Sevilla (Andalusia, Espanya) i
va ser
enterrat a
Dos Hermanas. ---
|
![Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/albertdejong/albertdejong02.jpg "Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]")
![[26/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/07]") |
|
![[28/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/07]") |
|
|
| Actualització: 27-07-24 |