|
---
Anarcoefemèrides
del 27 d'agost Esdeveniments
Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882 - Míting
feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala
Lévis de París (França)
un «gran míting socialista
revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga
de Dones sota el tema general de «La vaga de
dones». Hi prengueren la paraula
Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe
Gripa, sobre la dona
lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les
dones; Émile
Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée
Denéchère, sobre l'esclavitud
femenina. ***
Portada
del primer número d'El
Invencible - Surt El Invencible: El 27 d'agost de
1895 surt a Saragossa (Aragó,
Espanya) el primer número, i únic, del
periòdic El Invencible.
Periódico comunista anárquico.
Substituí, víctima
d'una suspensió governativa, El
Eco del
Rebelde. Periódico comunista anárquico
(1895). Com a responsable de la
publicació figura Juan Palomo,
evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís
Mas, del grup anarcocomunista
de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També
suspès i processat per un article
apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser
reemplaçat per El Comunista.
Periódico obrero (1895).
Naixements
Foto policíaca de
Constant Marie (2 de juliol de 1894) - Constant Marie: El
27 d'agost de 1838 neix a Bretteville
(Sainte-Honorine-du-Fay, Baixa
Normandia, França) el communard, militant i
cançonetista
anarquista Charles Constant Auguste Marie, més conegut
com Le
Père
Lapurge. Era
fill d'Aguste Édouard Marie, domèstic, i de Marie
Madeleine
Feret. Quan tenia 10 anys ja vivia a París
(França) i ajudava en les barricades
durant la Revolució de 1848. El 15 de novembre de 1856 va
ser condemnat a sis
mesos de presó per «robatori i
vagabunderia» –aquesta condemna, segons ell, el
«condemnà» a l'anarquisme. Posteriorment
treballà de paleta. En 1871 lluità en
defensa de la Comuna de París i va ser ferit de bala al pit
a les trinxeres del
Fort de Vanves (Illa de França, França); no
totalment recuperat, s'integrà en
el XII Bastió a l'illa de Saint-Louis de París.
Novament ferit, va ser ingressat
a l'Hospital de Versalles (Illa de França,
França), on va fer amistat amb el
pintor Gustave Courbet. Posteriorment esdevingué seguidor de
Louis Auguste
Blanqui. Sense poder treballar de paleta per la ferida del pit,
exercí durant
sa vida diferents oficis (sabater, mosso en la construcció,
venedor ambulant, etc.)
i sempre de manera precària. Entre 1885 i 1890
freqüentà regularment les reunions
dels grups anarquistes de la «Rive Gauche».
Formà part del grup «La Vengeance»,
que es reunia a la Sala Gaucher i, amb alguns dissidents, que trobaven
aquest
grup massa moderat, el març de 1886 creà el grup
«Germinal». Va ser l'autor i
el compositor de cançons revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame
Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie,
C'est d'la
blague, Internationale
féministe
(a la memòria de
Louise Michel), Vive
la canaille!, Y a d'la malice, Michel,
etc. Ell i les seves cançons esdevingueren
cèlebres a les reunions anarquistes
i sempre el convidaven a les vetllades familiars dels companys.
També freqüentà
el «Cercle Vallès», la Lliga dels
Anti-Propietaris i el grup «Terre et
Liberté». A més de cantar i recitar els
seus poemes, va fer propaganda
anarquista activa, caracteritzant-se per les seves declaracions
violentes. En
un informe policíac d'abril de 1886, va explicar un nou
sistema de bombes
destinades a col·locar-se darrera dels cotxes. En 1886
donà asil als
anarquistes Amédée
Denéchère i Rozier –aquest
últim treballava aleshores en el
fullet L'indicateur
anarchiste. A
partir de 1888 assistí sobretot a les
reunions celebrades a la Sala Rosseau, al número 131 del
carrer Saint-Martin. El
22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la
convocatòria de
manifestació del Primer de Maig; escorcollat el seu
domicili, es decomissaren un
quadern amb adreces, quatre fullets anarquistes, una carta de
l'anarquista
Ernest Gégout i alguns periòdics, com ara La Révolte. Un cop lliure, el
30 de maig i el 21 de novembre de 1892 assistí a
mítings a la Sala Commerce. En
1893 va ser present en diverses reunions a la Sala Georget i a la Sala
Grandes
Caves, al número 104 del carrer Oberkampf. Cap a l'agost de
1893 marxà cap a Essonnes
(Illa de França, França) amb una colla de
paletes. L'11 de novembre i el 2 de
desembre de 1893 assistí a dos reunions del grup Joventut
Antipatriota i el 25
de novembre a un míting celebrat a la Sala Commerce. El
gener de 1894 es reuní
al domicili de Constant Martin, al carrer Joquelt, amb altres
anarquistes (Chaillon,
Mouchereau, Pivret, Simonin, Vertieux). Quan l'explosió al
restaurant Foyot de
París, el 4 d'abril de 1894, es reuní amb els
anarquistes Breton i Cluzel. El
30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París
ordenà l'escorcoll del seu
domicili, al número 19 del carrer Maître Albert, i
la seva detenció sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal», perquisició que
es portà a
terme l'endemà, trobant la policia cançons,
llibres i periòdics anarquistes.
Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a
«anarquista» en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon;
interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville dos dies
després, se li va notificar
la seva inculpació i aquell mateix dia va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. El 17 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de
juliol de
1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu
cas. Aquell mateix 1895
obrí una parada de sabateria al número 22 del
carrer Parcheminerie. El maig de
1901 cofundà el «Groupe des poètes et
chansonniers révolutionnaires», que a
partir de desembre de 1902 esdevingué «La Muse
Rouge», grup anarquista que
actuà en actes de propagada i en vetllades familiars i que
estava format per
destacats artistes (Nicolaï, Paul Paillete,
Séverac, etc.). El desembre de 1902
el seu magatzem va ser desvalisat, quedant-se sense el seu estoc de
sabates
noves i les que estava reparant, però es negà a
denunciar-lo; després d'aquest
fet la seva situació restà en la precarietat
absoluta. Charles Malato, des de
les pàgines de L'Aurore, demanà la
solidaritat de la militància i
gràcies a aquest fet pogué surar. En 1905 es
llançà una subscripció per a
editar la totalitat de les seves obres, però aquesta
iniciativa no reeixí;
finalment va ser «La Muse Rouge» que
edità separadament les seves composicions
en fascicles il·lustrats per diversos autors (Henri
André Ibels, Maximilien
Luce, etc.). Al final dels seus dies encara vivia al 19 del carrer
Maître
Albert i era vidu de Marie Dupaquet. Constant Marie va morir el 5
d'agost de
1910 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de
París (França) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri d'Ivry-sur-Seine
(Illa de França,
França). ***
Foto
policíaca de Numa Jourdan (23 d'abril de 1892) - Numa Jourdan: El
27 d'agost de 1861 neix a Courbevoie
(Illa de França, França) l'anarquista Numa
Jourdan. Era fill natural de Célina
Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, el 26 de febrer
de 1887 es casà a
Suresnes (Illa de França, França) amb la
planxadora Léontine Céline Angers. En aquesta
època vivia a casa sa mare, al número 4 del
carrer Saint-Antoine de Suresnes.
Segons un registre d'anarquistes de 1891, l'agost d'aquell any
albergà a casa
seva, al número 28 del carrer Poireau de Puteaux (Illa de
França, França),
Pierre Delage. El 15 de gener de 1892 la policia va irrompre al seu
domicili,
on albergava l'anarquista Louis Léveillé,
després de la baralla de Clichy (Illa
de França, França) i la policia sospitava que
havia participat en un atemptat
contra la comissaria de Clichy. Ambdós detinguts, van ser
portats a la comissaria
de Puteaux. El 16 de març de 1892 el seu domicili, al
número 1 del carrer Jour
de Puteaux, va ser escorcollat, ben igual que el d'una quarantena
d'anarquistes,
a resultes d'una explosió a la caserna de Lobau. L'abril de
1892 albergà
Léveille que havia sortit de presó i dies
després, amb Lucien Fétis organitzà a
Saint-Martin reunions electorals amb la finalitat d'obtenir diners per
a
imprimir manifests anarquistes signats per ell i Fortuné
Henry. El 22 d'abril
de 1892, arran dels atemptats de Ravachol, va ser detingut a Puteaux,
juntament
amb altres 65 anarquistes, i acusat d'«associació
criminal»; durant el seu
interrogatori negà pertànyer a cap grup
anarquista i al·legà que era candidat a
les eleccions municipals de Saint-Ouen i Levallois-Perret. L'escorcoll
del seu
domicili no donà cap resultat; fitxat el 23 d'abril d'aquell
any en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, va ser
posat en llibertat. L'agost de 1892 es trobava exiliat a Londres
(Anglaterra),
on era membre de l'anarquista «Club Autonomia». L'1
d'abril de 1893 retornà a
París. En aquesta època formà part del
grup anarquista expropiador «Point du
Jour». El seu nom figura en diversos llistat d'anarquistes
establerts per la
policia. El 19 de febrer de 1894, en una gran agafada, el seu domicili,
al
número 25 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de
França, França), va ser
escorcollat sense cap resultat. El 5 de març de 1894 va ser
detingut en un nou
escorcoll i alliberat el 12 de març. El maig de 1906 es
presentà a les
eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera
Circumscripció
de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Vidu de
Léontine Angers, es
casà amb Louise Adélaïde
Prévost, de qui també enviudà. Numa
Jourdan Numa
Jourdan va morir el 6 d'agost de 1925 a l'Hospital Max Fourestier de
Nanterre
(Illa de França, França). ***
Foto
policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894) - Paul Moucheraud:
El 27 d'agost de 1866 neix al IV
Districte de París (França) l'obrer impressor i
militant anarquista i
antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu
llinatge citat Moucherot
i Moucherand. Sos pares es deien Lambert
Moucheraud, pintor de la
construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells
al número 24 del
carrer Charlemagne de París. Ben igual que son
germà Adrien Eugène Moucheraud,
entrà a formar part del moviment anarquista com a
mínim des de finals de 1884.
El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala
Lévis de París en un enfrontament
a trets entre blanquistes i anarquistes. Era habitual en les
reunions
dels grups anarquistes «La Vengeance»,
«La Lutte», «L'Aiguille»,
«L'Avantgarde
Cosmopolite», «Le Cercle International» i
«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou
secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15
de juliol de 1886 va ser
detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes,
va ser
acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit
dies a la presó de
Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de
presó per
«ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell
any, en una reunió a la Sala
Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte
Geneviève», celebrada
per «Le Groupe Anarchiste du 5e»,
declarà «que un soldat hauria de
començar a
lliurar-se del seu cap matant-lo sense
vacil·lació, ja que el treball dels
oficials consisteix únicament a portar els homes a la
carnisseria». El 3 de
febrer de 1887 en una reunió del «Groupe
Anarchiste du Centre» anuncià que
l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si
hagués hagut de
complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De
tota
manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment
de
Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes,
França) i, segons sembla, va ser llicenciat
en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara
Constant
Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir
d'una
reunió pública organitzada pel grup
«L'Avant-garde» a Chatou (Illa de
França,
França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet,
Tortelier i Villaret,
entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres
i trets de
revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu
arma. En 1888 un dels
germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions
del Cercle Anarquista
Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres
escorcolls al seu
domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia
descobrí
alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894,
que no donà cap
resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de
Saint-Merri
descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit
catéchisme
socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va
ser tancat a la presó
parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de
1894 el
prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota
l'acusació
d'«associació criminal», que
s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de
Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i
un exemplar del
fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser
portat a comissaria i
posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de
1895 el
jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot
càrrec. En 1925 treballava com a
obrer impressor litogràfic als «Anciens
Établissements Champenois» de La
Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la
data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca d'Anna Dondon - Anna Dondon: El 27
d'agost de 1884 neix a Decize
(Borgonya, França) l'anarquista individualista i
il·legalista Thérèse
Anna Dondon. Sos pares es
deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina
s'instal·là
amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on ell treballà en el
seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà
a treballar a la fàbrica de
corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una
casa de confecció. De
jove marxà cap a París (França) i tot
d'una s'introduí en els cercles
llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie
i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades
Populars), organitzades per Joseph
Albert (Libertad). També
formà part
del «Comitè de Socors als Detinguts». En
1907 va ser detinguda, juntament amb
son germà Joseph Georges Dondon, també
anarquista, per emissió de moneda falsa;
jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i
tancada a la presó de
Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de
1909,
tornà a París amb son germà. En 1910
esdevingué companya de l'anarquista René
Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui
visqué a partir de la primavera
de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de
França, França), on la
parella conegué els membres de la «Banda
Bonnot». Fou detinguda la nit del 15
de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de
França, França) on
s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i
René Valet. També
fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la
Belge), companya de
Garnier. Durant
l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier
morí i Valet, ferit, fou
rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou
processada per pertànyer a
la «Banda Bonnot». En el període
d'entreguerres freqüentà els cercles
anarquistes, assistí assíduament a les
conferències de Sébastien Faure i durant
els caps de setmana a les excursions als voltants de París
organitzades per Le Libertaire i
«Amis de Ce qu'il faut dire».
Anna Dondon passà
els últims anys de sa vida en una residència a
Bondy (Illa de França, França),
on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una
operació. ***
Nota
crítica contra Maurice Mazier publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
d'abril de 1925 - Maurice Mazier: El 27 d'agost de 1884 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Maurice Charles Mazier. Era fill natural de la teixidora Adéline Cuignet i l'infant va ser legitimat pel matrimoni celebrat el 23 de novembre de 1889 a Amiens amb el mosso de magatzem Charles Jules Mazier. Metal·lúrgic de professió, el 7 de novembre de 1908 es casà a Amiens amb la calcetera Marie Antoinette Bernard. En aquesta època viva amb sa mare, ja vídua, al número 17 del carrer Guidé d'Amiens. Fitxat per la policia, en 1911 era secretari adjunt del Sindicat del Metall d'Amiens i secretari adjunt de la Federació Revolucionària del departament del Somme, fundada el 26 de juny de 1910. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Laurendeau d'Amiens. Posteriorment es guanyà la vida en el sector tèxtil i milità en el Sindicat de la Confecció. En 1921 va ser un dels fundadors de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de la Secció Comunista d'Amiens. El 10 d'abril de 1921, com a secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) d'Amiens, presidí el Congrés de la Unió Departamental del Somme. El novembre de 1921 va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Borsa del Treball, assumint durant uns quants anys responsabilitats sindicals i polítiques. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut amb altres 33 manifestants, entre ells diversos anarquistes (Raymond Barbet, Georges Bastien, Louis Radix, etc.), durant una cerimònia oficial a l'explanada de l'Ajuntament, on havien cridat «Amnistia! Amnistia!»; un cop identificats, van ser posats en llibertat. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Degand. En 1924 era secretari de la Federació Comunista del Somme. En els anys 1925 i 1929 es presentà a la llista comunista en les eleccions municipals i en 1924 i 1928 en les legislatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut amb altres companys en una manifestació comunista contra la guerra davant de l'Ajuntament d'Amiens. Vidu, el 6 d'agost de 1932 es casà a Amiens amb Théodosie Léonie Graux. Quan era membre del Buró Departamental d'Amiens, en 1934, va ser acusat de deixadesa en les seves obligacions militants en el Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'Amiens i va ser purgat de totes des organitzacions comunistes. No obstant això, l'octubre de 1935 va ser candidat en les eleccions senatorials en una llista comunista. El novembre de 1935 intervingué en un gran míting a Amiens organitzat pel Comitè de Coordinació Contra el Feixisme i la Guerra, on parlaren anarquistes i comunistes. En aquesta època treballava empleat en el sector de l'alimentació. Adoptà un fill, Jean Gaillet. Maurice Mazier va morir el 3 de febrer de 1959 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França). ***
Necrològica
d'Éliska Coqüus apareguda en la revista
parisenca La
Révolution Prolétarienne del 25 de
març de 1935 - Éliska
Coqüus: El 27 d'agost de 1886 neix a Attigny
(Ardenes, França) l'anarquista, i després
comunista, Marie Élisa Coqüus, també
coneguda com Éliska Coqüus, Éliska
Brugière i Ida
Crémière.
Era filla natural de Marie Constance Célénie
Coqüus. Es guanyava la vida fent
de llevadora a París (França). El 23 d'agost de
1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va
ser reconeguda per son
pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc,
amb el matrimoni celebrat el
17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui
finalment va
enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de
París. Assídua dels
cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de
dones partidàries de l'amor
lliure al voltant de la Federació de Joventuts
Revolucionàries Socialistes
(FJRS) de París. En aquesta època era companya de
l'anarquista Paul Vincent
Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de
novembre de 1890,
juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet),
de París, i Paul
Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer
una
conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França)
sobre el sufragi universal, el
parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la
impressora
gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol
Martinet. Durant la nit del 27 al
28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i
Eugène Mursch)
van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París
aferrant cartells anarquistes
i, durant la investigació, la policia descobrí
que aquest cartell
antimilitarista i anticolonialista («À
l'armée coloniale, 1er mai») havia estat
encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet
va ser jutjada el 20 de juny de
1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres
companys, i en la
sessió Pol Martinet declarà que havia estat
l'autor del cartell. El 12 de gener
de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència
del Sena i Chenal i Martinet van
ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa,
Sluys a vuit mesos i
100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella
a tres mesos i 100 francs;
però en la revisió del judici del 9 de
març de 1892 Martinet va ser condemnat a
sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser
absolta. El 2 de
juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista
Ravachol, aleshores condemnat
a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren
unes cinc-centes
persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné
Henry, Gustave Leboucher,
Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel
Zévaco), ella pujà
a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo
com a un màrtir
de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en
les col·lectes a
benefici de les companyes i els infants dels detinguts
polítics que es feien al
final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893
figurava en un registre
d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de
Policia de
París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de
1893 es trobava amb Paul
Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de
l'anarquista
Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del
viatge; la parella
retornà a París dos o tres dies
després. En 1897, juntament amb Mary Huchet,
participà en les reunions parisenques del grup
femení adherit a la Internationale
Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre
de 1908 es casà al
XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari
Robert Adolphe Alphonse
Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a
Tunísia per explotar diverses
propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat
francès de Tunísia;
actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella
participà en la
formació de la Secció de Tunísia de la
Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta
formació.
Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions
comunistes, algunes
celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats
colonials la coneixien
com Ida Crémière. El maig de
1992 passà una temporada a Alger (Algèria)
per assistir a un procés jucial de son company Louzon,
aleshores empresonat.
Després d'un temps a París, amb
informà de la situació de la Federació
de Tunísia
al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922
retornà a Tunísia. El 3
de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a
Marsella (Provença, Occitània). A
partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta,
Éliska Coqüus va morir
el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença,
Occitània). ***
Foto
policíaca de Luigi D'Agaro - Luigi D'Agaro: El
27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia,
Friül) l'anarquista Luigi
D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena
D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels
obrers immigrants
del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la
construcció. En 1915, pocs
mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura
de Policia aixecà un
informe on revelava el seu «comportament despectiu»
cap a les autoritats.
Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué
una condecoració
per la seva actuació en accions
bèl·liques, però també va
rebre denúncies pel
seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre
anys de
presó per insubordinació i per amenaces a un
oficial. Només va purgar un any ja
que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc
al seu
alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup
anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una
improvisada
manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia,
Friül) on es portava una
bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser
detingut
com a «cap» del grup i, denunciat per
«violència i resistència a la
força
pública», va ser condemnat a tres meses de
detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat
d'«atemptat contra la llibertat laboral»,
probablement per haver participat en
la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment
emigrà a França,
establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França),
on desenvolupà una
intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el
6 de
setembre de 1925 assistí, com a representant de la
Unió Sindical de Prato
Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a
París (França) on
prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses
ciutats
italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de
1926 va
ser expulsat de França i s'establí a
Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia).
També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en
estreta
col·laboració amb altres companys llibertaris,
com ara Nicolas Lazarevitx, i
també va participar en el suport sindical dels treballadors
immigrants. Expulsat
de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a
Itàlia, però a la zona fronterera de
Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va
segrestar una còpia
del periòdic anarquista LAdunata
dei
Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat
amb dos anys
d'«amonestació» i retornà a
Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut
per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral
del vell
company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc
anys de
confinament, que purgà completament a l'illa de
Ponça. Durant la seva
deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb
ell a Ponça, va
morir de meningitis. La seva família quedà en la
misèria, la seva companya,
Elena Martin, també va ser «amonestada»
el setembre de 1937 i els intents
d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la
econòmicament
d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser
alliberat, però
novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a
l'arxipèlag de Tremiti.
Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en
llibertat. Luigi D'Agaro
va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia,
Friül). ***
José
Jarne Peiré - José Jarne
Peiré: El 27 d'agost
–algunes fonts
citen erròniament el 23 d'agost–
de 1887 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el
periodista republicà i anarquista José de
Calasanz Jarne
Peiré. Fill d'una
família acomodada amb
propietats en terres i vaques, sos pares es deien Conrado Jarne
Tomás i Juana
Peiré Garzo.
Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare
s'instal·là a Bolea (La Sotonera,
Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on
aprengué les primeres
lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir
estudis, on entrà en
contacte amb joves republicans i revolucionaris.
Col·laborà en els seus anys
d'estudiant en Talión
(1914-1915). Regentà
un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del
periòdic La Tierra, on
signà els articles sota el
pseudònim Uno del agro.
Fou membre de
l'Associació de Periodistes i de la societat
«Turismo del Alto Aragón», amb la
qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es
casà amb Crescencia Gil Vinaguro,
de família acomodada, amb qui tingué tres infants
(Conrado, Ramón i Aurora). El
desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic
Ramón Acín Aquilué i altres, el
manifest
dels «Jóvenes Oscenses» per a la
societat llibertària «Nueva Bohemia». En
1927
assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es
dirigí al Ministeri d'Agricultura
sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu
del blat. En aquesta època
col·laborà en el diari republicà El
Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit
Republicà a Osca,
adherit a l'Aliança Republicana. Després del
fracàs de l'aixecament de Jaca del
12 de desembre de 1930, en el qual participà amb
Ramón Acín Aquilué, fugí
amb
aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després
cap a París (França) via Lisboa
(Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la
II República
espanyola, retornà amb Ramón Acín
Aquilué a la Península. L'agost de 1931
promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de
la Llibertat d'Osca
prengués el nom de «Miguel Servet». El
seu negoci de grans no hi anava massa bé
i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en
la Junta de la Mancomunitat
Hidrogràfica a Osca. En aquesta època
dirigí un periòdic de temàtica
agrícola i
col·laborà en El Radical.
Durant els
anys republicans participà activament en la
política i les institucions d'Osca.
El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de
Beneficència
d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit
Republicà Autònom
(PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè
Provincial d'Osca, que
el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà
d'Esquerres Alto Aragoneses.
El 15 de
març de 1933 la seva casa patí
un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes
havien
fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de
febrer de 1934,
durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels
Serveis
Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat
col·laborà en La Voz de
Aragón i dirigí Resurgir,
i entrà en l'Associació de
Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, el
10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la
Mancomunitat
Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de
Torrero.
Acusat per l'exèrcit
franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les
Joventuts Llibertàries,
de promoure vagues, de ser enemic de la força
pública i
de pertànyer a l'Ordre
maçònica «Triángulo
Joaquín
Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José
Jarne
Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les
tàpies del cementiri de
Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya,
Florencia Gil
Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora). ***
Autoretrat
de Man Ray (1943) - Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky i en el certificat de defunció Man Ray–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les) a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 al seu taller, al número 2 bis del carrer Férou, del VI Districte de París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX. ***
Maurice
Pfister - Maurice Pfister: El 27 d'agost de 1893 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Maurice Louis Pfister, conegut com Maurice Fister. Sos pares es deien Adolphe Gustave Pfister, jornaler, i Amélie Adèle Letu, tintorera. Obrer en una fàbrica de ciment, es considerava anarquista «individualista». En 1913 era secretari del grup dels XVII i XVIII Districtes de París (França) de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). També era membre del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París. En aquesta època vivia al número 20 del passatge Duhesme de París. El setembre de 1913 formava part del «Grup de Conscrits de 1913», fomentat per l'FCAR, i amb 25 companys cosignà el seu cartell, on afirmant que es negaven a ser soldats i on s'incitava a la deserció. En 1914 era secretari de la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen (Illa de França, França), formació en la qual militava, com a mínim, des de l'any anterior. El 16 de gener de 1914 va ser detingut per haver insultat el condecorat caporal d'Infanteria Colonial Paillard en un carrer de Montmartre, tot cridant-li: «Quants marroquins hauràs hagut matat per portar aquestes porqueries al pit!»; en el moment de la detenció duia un ganivet i un revòlver Browning. En l'escorcoll de casa seva, al passatge de Duhesme, la policia va trobar fullets anarquistes i antimilitaristes, fórmules d'explosius i un exemplar del famós En cas de guerre, conegut com «Fullet Roig», editat per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Jutjat per aquest delicte, el 2 de febrer de 1914 el IX Tribunal Correccional el va condemnat a tres mesos de reclusió, que purgà a presó parisenca de Fresnes. El maig de 1914, quan la visita del rei de Dinamarca a París, el seu domicili, al carrer Clovis Hugues de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser posat sota vigilància especial per part de la policia, ben igual que el d'altres militants (Laurent Desgoutes, Jean Fleur, Agustín Pardiña, Gladia Pupkovicz, Fermín Viniegra, etc.). En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i col·laborava en el setmanari parisenc L'Anarchie i en el periòdic belga L'Action Anarchiste. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per l'exèrcit. En 1920 col·laborà, sota el nom de Maurice Fister, en Le Libertaire i el 12 de març d'aquell any participà com a orador en un gran míting antimilitarista, en ocasió de la incorporació de la lleva d'aquell any, organitzat pel grup del III Districte de París de la Federació Anarquista (FA), celebrat a la Sala de la Maison Commune. En 1921 participà en la campanya abstencionista engegada per la Unió Anarquista (UA), de la qual fou candidat abstencionista amb Lucien Haussard. En 1921 també era secretari del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París. Aleshores vivia al número 9 de Cité Jarry de París. El 18 de febrer de 1921 participà en un míting a la Sala Garrigues organitzat pels grups anarquistes dels XVII i XVIII Districtes de París i el 8 d'abril d'aquell any va fer per aquests grups la xerrada «Le côté reconstructif de l'anarchisme». Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a delegat al II Congrés de l'UA. Elegit administrador de Le Libertaire, col·laborà també en La Revue Anarchiste de l'UA. Per un article aparegut en el periòdic La Jeunesse Anarchiste sobre Émile Cottin, que havia atemptat el 19 de febrer de 1919 contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau, va ser detingut el 5 de maig de 1922; jutjat, el 5 de maig de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó; pena que va ser reduïda a sis mesos quan es va presentar a les autoritats el 27 de juliol. Durant 12 dies del mes d'agost d'aquell any, juntament amb altres companys (André, Courme, Lelatin, Louis Loréal, Nadaud, i E. Villiers), va fer vaga de fam per exigir que els anarquistes Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand, aleshores empresonats, fossin tractats com a presos polítics. L'11 d'agost de 1922 va ser traslladat, amb Louis Raffin (Louis Loréal) i E. Villiers, a l'Hospital Cochin i una setmana després portats a la presó parisenca de La Santé, però, com Villiers, no reprengué la vaga pel seu feble estat. El 28 de setembre de 1922, per la seva intervenció en un míting contra la guerra organitzat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser novament condemnat a sis mesos de presó pel Tribunal Correccional de Cherbourg (Baixa Normandia, França), pena que va ser integrada a la que ja patia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Poc després, entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 assistí, amb Pierre Berteletto, Lucien Hussard, Albert Lemoine i Maurice Vandamme (Mauricius), al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya), on es va fundar l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el IV Congrés de l'UA, celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser l'únic que es va oposar a l'aparició del diari Le Libertaire, i al préstec de 150.000 francs necessaris per a tal fi, però va ser nomenat redactor «substitut» i en la segona època del diari va acceptar ser membre de la redacció. A finals dels anys vint esdevingué parella de l'anarquista Marie-Louise Massoubre (Zizette) i a començament dels anys trenta ambdós visitaren Nestor Makhno a l'hospital. El 3 de novembre de 1934 es casà a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Marie-Louise Massoubre –posteriorment aquesta es casà en 1943 amb l'anarquista Antoine Marsella. En 1939 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Nota
necrològica de Louis Ciabattini apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 8 de novembre de 1933 - Louis Ciabattini:
El 27 d'agost de 1894 neix al barri
d'Endoume de
Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista, i després
socialista, Louis Joseph Corentin Ciabattini, també conegut
com Luigi Enrico
Ciabattini. Era fill dels
jornalers anarquistes italians
Oreste Ciabattini i Virginia Martini, que havien emigrat a
França des de feia
molt de temps. Es guanyava la vida treballant de ferrer. En 1914 va fer
el
servei militar a Itàlia i en 1915 va ser enviat al front de
guerra, on va
romandre fins el 1919. A Liorna (Toscana, Itàlia), lloc de
procedència dels pares,
es casà amb Francesca Orlandini. En 1923 retornà
a Marsella, on va freqüentar
els grups anarquistes italians, considerats per la policia feixista
italiana
com els més «temibles». Membre del grup
llibertari del barri marsellès de
Mazargues, el març de 1927 s'acostà a La Ciotat
(Provença, Occitània) per
conèixer l'anarquista il·legalista Paolo
Schicchi. En 1928 el consolat italià
el denuncià pels seus sentiments hostils cap el feixisme i
va ser inclòs en
1929 en el registre ferroviari de fronteres per a la seva
detenció. Atret cap el
socialisme, va fer costat la llista de Raymond Vidal, candidat de la
Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) per la V
Circumscripció de Marsella en
les eleccions legislatives de maig de 1932, i fou membre del
subcomitè de l'SFIO
d'Alaug (Provença, Occitània). Louis Ciabattini
va morir el 3 de novembre de
1933 al seu domicili del barri de Surloir d'Alaug (Provença, Occitània) i als seus
funerals assistiren representacions
de l'SFIO, dels Amics de la Instrucció Laica i d'altres
organitzacions. ***
Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff - Germain Delatousche: El 27 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 27 d'octubre– de 1898 neix a Châtillon-en-Dunois (Centre, França) el pintor i xilògraf anarquista Germain Eugène Delatousche. Era fill d'Eugène Octave Delatousche, jardiner, i Justine Césarine Galerne. Nasqué a casa dels avis materns a Châtillon-en-Dunois, però sos pares vivien a Chartres (Centre, França), població on es va criar. Quan tenia set anys començà a dibuixar arran d'un accident a la cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li deixarà una cama rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola primària, son pare volia que fes de sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant que acabà com a aprenent al taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys, s'inicià en l'ofici de pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de tancar i es va veure obligat a realitzat tasques d'allò més diverses. D'antuvi pintor de la construcció des del setembre de 1915, després venedor a les «Nouvelles Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems «À la Ville des Ternes» de París on havia arribat cap al 1917, còmic excèntric, pintor de postals, decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i empleat de correus ambulant a l'estació de Lió, pintor d'automòbils, descarregador de vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de Les Halles, peó de paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc. Malgrat tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura. Membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la guerra, amb alguns companys, assistí, al cafè-concert «Excelsior», a prop de la plaça d'Itàlia, a un concert del cantautor Montéhus i acabà a comissaria per reclamar insistentment i vanament que cantés les seves cançons antimilitaristes. El maig de 1919 organitzà al cafè «La Comète» del carrer de Vaugirard la primera exposició col·lectiva feta després de la Gran Guerra titulada «Resurrecció del Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer cop al «Saló dels Joves» i en 1920 envià les seves primeres obres al «Saló dels Independents». A partir de maig de 1921 començà a participar en les activitats del cabaret de Montmartre «La Vache Enragée», amb Jules Depaquit, Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant exposicions i creant el grup «Les Compagnons», animador el periòdic La Vache Enragée (1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al 1927 a «La Vache Enragée», a «L'Olympia», al «Moulin de la Chanson», al «Café du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es quedà sense treball i portà una vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador vidrier a diferents tallers. En 1924 entrà en el comitè director del grup «Partisans» (Ferjac, H. Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que publicà una revista del mateix nom i participà en el «Saló de Tardor». En aquesta època, sembla que per influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff, començà a practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses exposicions en solitari i organitzà mostres col·lectives d'artistes. El 15 de gener de 1927 es casà al XV Districte de París amb Germine Léontine Juliette Bodeau, de qui es va divorciar el 8 de març de 1951 al XIII Districte de París. En 1927 fou elegit soci del «Saló de Tardor» i obtingué el «Gran Premi d'ajuda als artistes», de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. En aquesta època viva, amb son pare separat de sa mare, al número 33 de carrer Croulebarbe de París. Durant la guerra d'Espanya, amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.), organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una exposició d'obres d'art a benefici dels orfes de la colònia llibertària organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941 amagà dos presoners evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París. Després de la guerra continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa llibertària (Le Libertaire, Défense de l'Homme, L'Homme et la Vie, Maintenant, Le Musée du soir, etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel, s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Bouguenais (País de Retz, Bretanya), en una gran casa que rehabilità, el 23 de juny de 1961 es casà al XVIII Districte de París amb sa companya Camille Eva Anne Marie De Bregeot, que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers. Germain Delatousche va morir el 31 d'octubre de 1966 al seu domicili de Bouguenais (País de Retz, Bretanya). ***
Manuel
Medina González - Manuel Medina
González: El 27 d'agost
–algunes
font citen erròniament el 23
d'agost–
de 1903 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el
periodista, poeta,
escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista, i
després falangista,
Manuel Medina González, conegut com Manolo
Medina i Ariel. Fill
d'una
família
obrera, sos pares es deien José Medina Martín,
jornaler, i Margarita
González Pérez. Seguidor del mestre anarquista
José
Sánchez Rosa, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les
lògies maçòniques
«España» i «Trabajo»
de Sevilla i en 1929 va ser detingut per les seves
activitats anarquistes. A Sevilla també exercí de
mestre. A començaments dels
anys trenta s'establí a Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià). Com a director
de
Solidaridad Obrera de
València en
1932 va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional
valencià després d'haver
publicat crítiques a Ángel Pestaña i
al Comitè Nacional de la CNT. En 1933
dirigí Tierra y Libertad
i el gener
d'aquest mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén
Vizcaíno, a la barriada
d'Horta de Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació
d'explosius i diversos
delictes d'impremta i empresonat. Com a periodista
col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Acción
Social Obrera, ¡Despertad!,
Estudios, Iniciales,
El Productor, La
Revista Blanca, Solidaridad,
Solidaridad
Obrera, Tierra Libre,
etc. Quan
esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de
Sevilla i col·laborà en el seu
periòdic Azul. En 1941
s'instal·là en
Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant
crítica literària, de cinema, de
teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de
Còrdova
li atorgà el premi «Fiambrera de Plata».
És autor d'Anarcogramas
(ca. 1931), Sacrilegio.
La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El
movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos
(1974), Coplas al aire de Córdoba
(1981), Clamor de la tierra andaluza
(1985), Cantares de las ocho hermanas
(1989), Memoria estelar de los tres
pablos: Picaso, Casals, Neruda
(1989), entre d'altres. Deixant
inèdits nombrosos treballs literaris, Manuel Medina
González va morir
el 24 de gener de 1993 al seu domicili de Còrdova
(Andalusia, Espanya)
i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat. Manuel Medina González (1903-1993) ***
Mosko Rashev - Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència. ***
Julien
Toublet - Julien Toublet:
El 27
d'agost de 1906 neix a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el
militant
anarcosindicalista i interlingüista Julien Gabriel
François Toublet, també
conegut com Jean Thersant.
Fill d'una
família modesta, sos pares es deien Julien
François Joseph Toublet,
xofer i fuster, i Gabrielle Aimée Françoise
Hersant, venedora de
mercats i portera. Treballà de molt jovenet en
la indústria
metal·lúrgica i després de joier. En
1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de
París, adherit a la Confederació General del
Treball Unificat (CGTU), de forta tradició
llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una
conferència de Sébastien
Faure titulada «Déu no existeix!».
Membre de les Joventuts Sindicalistes,
participà activament en els Comitès de Vaga. En
1926 va ser cridat a files,
però aconseguí un pròrroga d'un any i
després ingressar en un servei sanitari
que evitar que fos destinat a Síria. En 1932
s'afilià a la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada
per Pierre Besnard
el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la
CGT-SR, va ser nomenat
membre de la Comissió Administrativa en
representació del Sindicat del Metall
del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de
1938 fou
secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien
Charbonneau i Auguste Huet,
del Comitè d'Ajuda Mútua de París i
tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la
IV Regió, càrrec que exercí fins el
gener de 1936 quan va ser substituït per
Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de
l'edició de l'òrgan d'expressió
de la CGT-SR Le Combat
Syndicaliste (1926-1939),
que jugà un gran paper durant les vagues de maig i juny de
1936 i
en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola.
El juliol de 1936,
quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà
tota la seva energia per ajudar
els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable
del
reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya.
Durant
aquests anys bèl·lics, amb Marchal,
s'encarregà de coordinar la compra i
subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
més de assegurar el transport de fons cap
a la Península, i per aquest motiu viatjà en
diverses ocasions a Barcelona
(Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard,
Louis Laurent, Albert Ganin,
Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del
setmanari L'Espagne
antifasciste (1936-1937).
Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el
novembre, arran
de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista
Francès, fou nomenat secretari
adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb
Pierre Besnard i
Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada,
s'incorporà a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització
creada per Louis
Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de
concentració
del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI
d'organitzar un Comitè
d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els
advocats i on Paul
Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El
13 de setembre de 1939 es
casà al X Districte de París amb Denise
Émilie Boutiller, joiera, amb qui tindrà tres
infants (Monique, Christiane i
Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer;
assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i
repatriat de bell nou per
Normandia, va entrar clandestinament al París en mans
alemanyes. Durant
l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art
i Tècnica
Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i
alguns familiars i amics.
En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis
Laurent, Gilberte Dawas i
Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i
creà una xarxa per
ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de
documentació falsa.
També aconseguí editar dos butlletins (Action
i Problèmes). Juntament
amb Henri
Bouyé, col·laborà en la xarxa
Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir
aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial.
Després de l'Alliberament,
reprengué la militància en el Sindicat de Joieria
de la CGT i fou nomenat
membre de la Comissió de Depuració de la
Federació de la Joieria. Després de la
decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la
influència comunista, en
1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació
Nacional de Treball Francesa (CNTF),
de la qual va ser nomenat membre de la Comissió
Administrativa i secretari. En 1949
fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran,
Aimé Capelle, Denhau, Muss,
Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista
–del grec
astatos,
«inestable»–, adherit a
l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains
et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de
corrector de premsa a la
impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès
en el Sindicat de
Correctors de la CGT de París. Arran de les
divergències sorgides a
començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal
francès i espanyol,
en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de
Pierre Monatte, adherit a la
Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La
Révolution Prolètarienne.
Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de la Unió
Interlingüista de França (UIF), secció
gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i
també va crear la Federació dels
Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de
l'edició dels seus òrgans
d'expressió Reflexiones supra le frontieras
i Le oca frantic, en
llengua paneuropea interlingua. Després treballà
a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré,
on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va
participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança
Sindicalista
Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de
Maig del 68 i que
intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes
escampats per diversos
sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de
1991 a l'Hospital Henri Mondor de
Créteil (Illa de França, França) i
dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912 - Grégoire
Banghart: El 27 d'agost de 1916 mor a
Châtellerault (Poitu-Charentes, França)
l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista
Grégoire Banghart. Havia
nascut el 19 de gener de 1875 a Châtellerault
(Poitu-Charentes, França). Sos pares es deien
Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de
1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al
número 18 del
carrer Rubens del XII Districte de París
(França). L'estiu de 1904 fou un dels
fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per
ajudar els militants
perseguits per les seves activitats, comitè que es va
reactivar força l'octubre
de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França) –el
30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general
de 24 hores
llançada per la Confederació General del Treball
(CGT), milers de manifestants
s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit,
amb un resultat de
tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els
inculpats i ses
famílies. El gener de 1909 cosignà una carta
oberta «als magistrats indignes
del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el
marc de l'anomenat «Cas
Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers
sindicats de
Levallois-Perret (Illa de França, França), havien
estat condemnats a tres i dos
anys de presó víctimes d'una
maquinació policíaca–, manifest que va
ser aferrat
pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense
Sociale, que edità a París set
números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de
1912 vivia al número
20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de
París. Entre març i maig
de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari
Revolucionari (CAR), impulsat
per la Federació Revolucionària Comunista (FRC),
que portà a terme una campanya
abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el
CAR, en
el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer,
arreplegà 25
anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912,
com a
membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del
Sena,
cosignà un manifest contra la «Llei
Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat
a penes de presó de més de tres mesos per
qüestions de vaga, per rebel·lió a
l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als
batallons
disciplinaris africans (Bat' d'Af)–,
afirmant que el sindicat ajudaria
els joves companys que triessin la deserció per fugir
d'aquella llei. El
manifest també feia una crida a les dones a fer la
«vaga de ventres». A partir
de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de
Repartiment del Comitè
de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els
militants llibertaris empresonats
i les seves famílies creada per la Federació
Comunista Anarquista (FCA). Abans
de la Gran Guerra promogué vagues en el sector
metal·lúrgic, especialment a la
fàbrica «Dedion». Inscrit en el
«Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig
de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916
retornà a
Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise
Chauveur. Grégoire Banghart va
morir el 27 d'agost de 1916 a l'Hospici de
Châtellerault (Poitu-Charentes, França). ***
Manuel Pérez Feliu - Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat –vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat el 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts. Manuel Pérez Feliu (1892-1940) ***
Georges Lecomte (1923) - Georges Lecomte: El 27 d'agost de 1958 mor a París (França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges Lecomte. Havia nascut el 9 de juliol de 1867 a Mâcon (Borgonya, França). Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte, administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine Petitjean. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan. ***
Notícia de la detenció d'Ángel Continente Faure apareguda al periòdic madrileny El Imparcial del 18 de desembre de 1931 - Ángel Continente Faure: El 27 d'agost de 1976 mor a Sent Pau de Jarrat (Llenguadoc, Occitània) –alguns citen Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París (França)– l'anarcosindicalista Ángel Continente Faure –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Franc o Saura. Havia nascut l'1 de març de 1901 a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Agustín Continente Domínguez, jornaler, i Josefa Faure Lapuente. De ben jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà al port descarregant carbó mineral i destacà com a membre del Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni Anglès, Ismael Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va ser detingut amb possessió d'una pistola després d'un tiroteig entre guàrdies i obrers durant una vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet resultà mort el treballador Luis Menéndez García. El 10 de març de 1932, des de la presó de Barcelona, signà un manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el míting portuari quan es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del Transport de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de Secció del Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries d'Aigua, Gas, Electricitat i Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial visqué a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i entre 1959 i 1960 col·laborà en la revista parisenca Nervio. En aquests anys parisencs, formà part de «Los sin pasaporte», grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants (José Pascual Palacios, Jesús Imbernón, Bernabé Esteban, Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan es jubilà s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Obrers de l'Arsenal de Brest - Raymond Lachèvre: El 27 d'agost de 1976 mor a Le Mans (País del Loira, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Havia nascut el 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 a Bolbec (País de Caux, Normandia, França). Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). ***
Necrològica
d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 16 de novembre de 1981 - Andreu Borràs
Colomé: El 27 d'agost de 1981 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé
–algunes fonts citen erròniament el seu segon
llinatge com Colomer.
Havia nascut el 21 de juliol de 1910 a Rubí
(Vallès
Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Andreu Borràs
Rambla,
llaurador, i Josepa Colomé Ninon. Quan era molt jove
s'afilià a
la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la
policia
en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista
negra de la patronal de
la fàbrica «Rubí-Industrial»
on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al
front d'Aragó i amb
la militarització de les milícies
passà a ser comissari polític d'una bateria
d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat
al port
d'Alacant (Alacantí, País Valencià)
quan intentava embarcar, però aconseguí
fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat
durant un temps al
domicili de la mare del company Emili Travé de
València, pogué arribar a
Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on
trobà
feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí
fugir sota els trets de la
Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo.
Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell
mateix 1939 passà a França. Internat en un camp
de concentració, va ser enrolat
en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les
fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan
l'ocupació alemanya,
pogué fugir de la detenció i arribà a
Occitània, primer a Fumel, on treballà
amb un cossí seu, i després a Tolosa de
Llenguadoc, on fou detingut per la
policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base
submarina
alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà
al departament de les Landes,
on treballà de llenyataire i s'integrà en la
Resistència. Membre del «Batallón
Libertad»,
format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945
participà en els
enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea
atlàntica, especialment a zona de
Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a
Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la
Federació Local de la CNT. Després de la mort del
dictador Francisco Franco
viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer
costat la reorganització de la CNT
en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va
caure mort
al
carrer víctima d'un
atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus
(Aquitània, Occitània).
Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios
i
Germinal. ***
Gino
Gatti (ca. 1920)
- Gino Gatti: El 27
d'agost de 1989 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista expropiador
Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti.
Havia nascut el 19 de març
de 1901 a Corana (Llombardia, Itàlia). Sembla que fou
capità d'enginyers de
l'Exèrcit italià i lluità en la Gran
Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al
seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva
llibertària, participant
com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a
l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos
Aires. En 1928
s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos
Aires), on visqué amb altres
companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després
s'integrà en el
grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava
una fuga de
militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo
(Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de
març de 1931 i havia estat
l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre
construcció de fonaments i
d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica
obra d'enginyeria, que
possibilità la fuita. A partir d'aquesta data
serà conegut en els cercles
anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931
l'ambaixada italiana
de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia
política de la capital,
en col·laboració amb la policia de Montevideo,
informà a les autoritats
feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de
militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En
aquesta època, amb sa
companya Primina Romano –germana de Giuseppe Romano (Remé),
anarquista
expropiador del grup de Severino di Giovanni– i sa filla de
set anys,
serà
activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la
Polizia
de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione
dell'Antifascismo
(OVRA), policia política feixista, ordenà
personalment la seva recerca per
evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou
un dels activistes,
amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a
Avellaneda el major de
l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia
política de La Plata de la
dictadura del general José Félix Uriburu i
interventor policíac d'Avellaneda i
responsable de la repressió contra el moviment anarquista.
El 17 de març de
1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a
set anys de presó a
purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que
havia participat com a
«tècnic d'evasions» en les obres d'una
dotzena de presons i que gràcies als
seus serveis més de cent presoners havien recobrat la
llibertat. Pels seus
coneixements tècnics s'encarregà de la planta
elèctrica d'Ushuaia, per la qual
cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia
penitenciaria. A
finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti
va morir el 27
d'agost de 1989 a Buenos Aires (Argentina). ***
Gabriel Binimelis Castell - Gabriel Binimelis
Castell: El 27 d'agost de 1997 mor a Fontsòrbas (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Gabriel Binimelis Castell. Havia
nascut el 19 de desembre de 1909 al barri del Molinar de Palma (Mallorca, Illes
Balears). Fill d'una família llibertària, son pare, Jaume Binimelis Rotger, va
ser un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, ben igual que son
padrí, Gabriel Binimelis Cervera, i sa mare es deia Maria Ignàcia Castell Guarros,
i tingué cinc germanes (Margarita, Maria Ignàcia, Magdalena, Carme i Àngela) i dos
germans (Ramon i Josep). Va estudiar amb els jesuïtes, per influència de sa
mare, ferventment catòlica. Quan encara era adolescent, emigrà a Barcelona
(Catalunya), on son pare va obrir un comerç a Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya). Esdevingué obrer de la construcció i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 15 de juny de 1928 es casà a Santa Coloma
de Gramenet amb l'anarcosindicalista María Asunción García Navarro, amb qui
tingué dues nines María Josefa Rufina i Magdalena Binimelis García. Posteriorment
muntà una xurreria ambulant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va
ser enviat a Aragó com a agent dels Serveis Especials del Comissariat d'Ordre
Públic d'Aragó. Després de la dissolució del Consell d'Aragó, va integrar-se,
com a capità d'Informació, en la 133 Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per José Logroño
Larios. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Bram. Posteriorment s'enrolà en les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions occitanes
(Avinhonet, Le Haugar, etc.). En 1942 va ser un dels responsables del 513 Grup
de Treballadors Estrangers (GTE) de Muret (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà
en la Resistència, organitzant en 1943 un maquis a l'Alta Garona. Participà
especialment en l'evasió i alliberament d'internats espanyols del camp de Noé i
en nombroses accions de sabotatge. En 1944 se celebrà al seu domicili
l'anomenat «Ple de Muret» de la clandestina CNT. Després de la II Guerra
Mundial va ser condecorat amb la «Creu del Combatent Voluntari» i amb la «Legió
d'Honor» per les seves accions en la Resistència, però va rebutjar aquestes
condecoracions argumentant que només havia fet el seu deure; mai no va voler
naturalitzar-se francès. En aquests anys va ser un dels organitzadors de la CNT
i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya i sa filla María
fundà un trio artístic que, fins al maig de 1947, recorregué França recaptant
fons per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Creà una empresa de la
construcció on treballaren una dotzena d'assalariats. Va ser amic íntim d'Alfons
Martorell i de Joan Sans Sicart. Gabriel Binimelis Castell va morir el 27 d'agost
de 1997 al seu domicili de Fontsòrbas (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Jaume Binimelis
Rotger (1887-1956) Asunción García
Navarro (1912-1999) ***
Juan
Gómez Casas (1977) - Juan Gómez Casas: El 27 d'agost de 2001 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín. Havia nascut el 16 d'abril de 1921 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Juan Gómez i Andrea Casas. Era fill d'una família d'anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat per motius econòmics. Després de fer els estudis primaris a Sant Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb proclamació de la II República, sa família tornà a la Península. A Madrid estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de Atocha i després al Grup Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la Confederació Nacional del Treball (CNT) –secció d'Indústria Química del Sindicat d'Oficis Diversos– i, a partir de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid. Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla Libre, òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938 s'incorporà a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i lluità tres mesos al front de Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i internat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí lliurar-se de la presó per minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la Construcció de la CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries del Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any es reunió a Madrid amb Raúl Carballeira i José Pérez, vinguts de l'exili. El juliol de 1947 assistí als plens nacionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries, i com a delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat entre el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de França, fou detingut amb sa companya (María del Carmen Martínez Herranz) i sos fills al Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu domicili es descobrí la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics clandestins Tierra y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou condemnat a 30 anys de presó per «pertinença a organització clandestina», dels quans acomplí gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Ocaña i Burgos). El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir del monestir penal de Sant Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una cama. Després passà a la presó d'Ocaña i en 1958, després de denunciar l'explotació dels presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de Burgos. El maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a València, a més de recuperar el seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel madrilenys i es dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de traducció (Balchi, Bynal, Bradley Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal, Pelloutier, Peypoch, Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule –també va fer de «negre» de diversos escriptors i va escriure novel·les policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid, amb Mariano Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el «Grup Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres coses, publicà a París en 1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels màxims representants de la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari, entre agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquesta època també destacà en la divulgació de temes anarquistes i anarcosindicalistes, alhora que exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort del dictador Franco, intervingué en nombrosos mítings i conferències (San Sebastián de los Reyes, París, Tolosa, València, Jaén, Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet, Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.). Després del Congrés de la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i possibilistes. Entre 1980 i 1981 dirigí CNT; també fou col·laborador i redactor d'Adarga i de la Historia en fascicles de Diego Abad de Santillán. En 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de bell nou la secretaria general del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero. Els últims anys patí molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Historia Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor, a més de nombrosos pròlegs i introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos llibres, com ara Cuentos carcelarios (1968), Los desheredados del tío Sam (1968), Historia del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España 1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra civil (1972-1973, vuit volums), Sociología e historia (1973), La política espanyola y la guerra civil (1974), La Primera Internacional en España (1974), Situación límite (1975), Autogestión en España (1976), España ácrata. Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el Gobierno (1977), Biografia de Anselmo Lorenzo (1977), Historia de la FAI (1977), Anarquismo y federalismo (1983), Los cruces de caminos (1984), Relanzamiento de la CNT (1975-1979), con un epílogo hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y movimiento obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic Universitari de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny Cementiri Sud. Juan Gómez Casas (1921-2001) ***
Pedro Fernández Eleta (al mig) amb dos companys al front d'Aragó en 1936 - Pedro Fernández Eleta: El 27 d'agost de 2006 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El taxista, ofici al qual va dedicar sa vida. Havia nascut el 29 de juny de 1919 a Torneros del Bernesga (Onzonilla, León, Castella, Espanya). Sos pares es deien Emilio Fernández, ferroviari, i Dionisia Eleta. Va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que son pare s'havia tornat casar després d'enviduar. La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic. El 19 de juliol de 1936, amb son germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al cas vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández, Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago el autobuserico–, armats amb dos pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas en direcció a Fuendetodos; van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre –entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Valdealgorfa (Terol) Francisco Fuster. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara, marxen a Lécera i després a Alcanyís on van informar de la situació saragossana. Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'Alt Comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès. Amb la forçosa militarització, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre son germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero. Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid, repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Teruel, portà subministraments i tropes des de Mora a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps d'Agde, Sant Cebrià i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Saint Librade. Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a diversos camps de concentració (La Carbonera, Miranda de Ebro, Valdenocada), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca. En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc, on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT a Aragó des del Sindicat de Transports. Pedro Fernández Eleta va morir el 27 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 2006 a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada. ---
|
![[26/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/08]") |
|
![[28/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/08]") |
|
|
| Actualització: 18-11-24 |