|
---
Anarcoefemèrides
del 28 de març Esdeveniments
Proudhon "destructor" de la
societat. Dibuix d'Honoré Daumier - Condemna de Proudhon:
El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon,
malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune,
és condemnat
a París (França) a tres anys de presó
i a 3.000 francs de multa per un dels seus
pamflets en contra del president de la República,
Lluís Napoleó Bonaparte,
publicats en el periòdic El Peuple i
qualificat pel tribunal
«d'excitació a l'odi al govern, de
provocació a la guerra civil i d'atac a la
Constitució i a la propietat». El novembre de 1848
va ser un dels 30 diputats
que va votar en contra de la Constitució dels 739 que
formaven l'Assemblea legislativa.
Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte
d'«infame aventurer, bastard
adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de
meuques, inepte, incapaç» i
altres renecs. Després de la condemna, en principi va
decidir fugir a Bèlgica,
però finalment va esperar la seva detenció, que
es va produir el 5 de juny quan
sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de
Sainte-Pélagie dos dies
després. Gràcies a l'estatut que permetia els
presos polítics unes hores de
llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i
pobre obrera Euphrasie
Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva
estada a la presó de
Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La
confesion d'un révolutionnaire
(1849), Idée générale de la
Révolution au XIXè siècle
(1851), La
Révolution sociale par le demontrée par le coup
d'État du 2 decembre 1851
(1852) i La philosophie du progrès
(1853). Proudhon va sortir lliure el
4 de juny de 1852. ***
Proclamació
solemne de la Comuna de París - Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna. ***
Capçalera
del primer número de L'Anarchiste - Surt L'Anarchiste: El 28 de
març de 1886 surt
a Brussel·les (Bèlgica) el primer i
únic número del periòdic L'Anarchiste. Organe communiste anarchiste.
Editat per Égide Govaerts, era continuació de L'Interdit, que va ser prohibit, i de fet
té la mateixa presentació.
Portà els epígrafs: «Si Dieu existait,
il faudrait l'abolir» (Si Déu existeix,
caldrà abolir-lo), de Mikhail Bakunin, i «Notre
ennemi, c'est notre maître» (El
nostre enemic és el nostre amo), de Jean de La Fontaine. Els
articles sortiren
anònimament. Es publicà un gran nombre de
correspondències rebudes d'arreu
França. ***
Congrés
de la FORA - Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts «sindicalistes» –nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT– eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes –representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet– per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els «sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possible únicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915. ***
Cartell
de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce - Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra –també va fer del general Lecomte–, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció «Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009). ***
Fitxa
policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901) - Detenció d'Emma Goldman: El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país. ***
Capçalera
del primer número de Vida Libre - Surt Vida Libre: El 28 de
març de 1918 surt a
Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del
periòdic anarquista Vida Libre.
Semanario Sociológico.
Editat pel grup «Vida Libre», era el nou nom que
havia agafat el grup
anarquista magonista «Germinal», editor d'un
setmanari d'igual nom. Va ser
administrat per Jesús B. Hernández. Trobem textos
de J. M. Aguirre, E. Armand,
J. F. Barrera, Augusto Bebel, José Beya, José
María Blázquez de Pedro,
Bondareff, John Burnes, Vicenta Cabrera, Ramón F. Cobas,
Pablo Constans, Rubén
Coto, F. Crane, Esteban Dagnino, Onofre Dallas, David Díaz,
Joaquín Dicente, J.
L. Dónez, Juan Durán Murillo, Abelardo Espinosa,
Francesc Ferrer i Guàrdia,
Ricardo Flores Magón, Emilio Gante, María
Gómez, Fernando Gonzalo, P. Gudino,
Práxedes G. Guerrero, Rogelio Huerta, L. M.
Jordán, Piotr Kropotkin, Leoncio
Lasso de la Vega, Alejandro Lerroux, Inocencio P. Lomba, Anselmo
Lorenzo,
Enrique Lluria, Jacinto López, Ángel
Macías, Charles Malato, Enrique Maret, M.
Marrero, Númez de Prado, Octave Mirbeau, G. de Molinari,
Blanca de Moncaleano, Juan
Francisco Moncaleano, Johann Most, S. L. Navarro, Friedrich Nietzsche,
J.
Novicow, Carlos Osorio y Gallardo, Antoni Pellicer Paraire, Francesc Pi
i
Margall, E. Plaza, Josep Prat, Andrés Ramón
Alvarado, M. Rey, Fernando Robaina,
Julián Salinas, Manuel Serra, Gerardo Tancredi, R.
Treviño, Miguel de Unamuno,
Federico Urales, Adrián del Valle, J. Vaqué y
Soler, Y. Villareal, L. Zuñiga, entre
d'altres. En sortiren al menys 11 números,
l'últim el 27 de juliol de 1918. ***
Portada
del primer número del Bulletin del GIJA
[IISH] - Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia per únicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros, Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. ***
Un
moment de la intervenció de León Felipe al Cinema
Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas] - Conferència de
León Felipe: El 28 de març de 1937
el poeta Felipe Camino Galicia de la Rosa (León
Felipe) fa al Cinema Coliseum de
Barcelona (Catalunya) una conferència poètica
sota el títol «Poesía
revolucionaria». Aquesta conferència-recital n'era
la desena del cicle
organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Contravenint el costum,
aquesta xerrada no va ser retransmesa per cap emissora
radiofònica. L'estiu
d'aquell any la conferència es va publicar per les Oficines
de Propaganda de la
CNT-FAI sota el títol Poesía
revolucionaria, que publicà per primera vegada el
poema «La insignia». Conferència de
León Felipe (28 de març de 1937) ***
Notícia
del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari
madrileny La
Libertad del 31 de març de 1937 - Míting de
Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se
celebra a Jaén (Andalusia,
Espanya) un míting de Frederica Montseny
Mañé, aleshores ministra de Sanitat
del Govern de la II República espanyola, organitzat per la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos
Zimmerman i
també van intervenir Manuel Váez i Galo
Díez Fernández, del Comitè Nacional de
la CNT. Montseny justificà la
col·laboració governamental, va fer lloances al
«govern democràtic», advocà
per la unió obrera contra el feixisme, que
implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i
socialista, i va fer una
crida a la «disciplina». ***
Convocatòria de l'acte - Representació d'Il
prodigio: El 28 de març de 1939 es representa al nou Teatro del «Circolo Camillo
Bernerni» de Broadway (Nova York, Nova York, EUA) el drama en quatre actes de
Virgilio Gozzoli de 1919 Il prodigio. L'obra, a benefici del Comitè Pro
Exiliats, va ser interpretada per la «Filodrammatica Berneri», dirigida per J.
Montalto. Després de la representació hi va haver ball i orquestra, a més de
refrigeris i menjues diverses.
Naixements
Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894) - Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière, Gustin, Cotin, Cottance, etc.). Sos pares es deien Émile Louis Guttin, joier, i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un «militant perillós». En aquesta època vivia, amb sa companya marmanyera, al carrer del Roi de Sicile i posteriorment al carrer de Venise de París. El 12 d'abril de 1893 va testimoniar en el judici dels còmplices de l'atemptat del restaurant Véry de París. El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres, on albergà la filla del militant anarquista Jean-Pierre François (Francis), que havia estat detingut i extradit en 1893 a França. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. En la primavera de 1895 vivia al número 101 del carrer Beaubourg i treballava pel seu compte en un petit taller al número 54 del Quai de Jemmapes on tenia fent feina alguns companys. En aquesta època continuava cuidant la filla de Francis amb sa companya. El 19 de juny de 1926 es casà a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània), població on residia i treballava de cisellador, amb la parisenca Sophie Virginie Sas, vídua de Louis Vogent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de l'escorcoll del domicili d'Emmanuel Broussard apareguda en el diari
de Nantes Le
Phare de la Loire de l'1 de juny de 1892 - Emmanuel
Broussard: El 28 de març –algunes
fonts citen erròniament el 20 de març–
de 1868 neix a
La Fournillère (Chantenay-sur-Loire, País del
Loira, França; actualment pertany
a Nantes, País del Loira, França) l'anarquista
Emmanuel Joseph Broussard, conegut
com Beau Soleil. Sos pares es deien Emmanuel Julien
Broussard, pedraire,
i Marie Julienne Ruquay, cosidora. Ajustador de professió,
pertanyia a la
Cambra Sindical d'Ajustadors de Saint-Nazaire (País del
Loira, França). Relacionat
amb l'anarquista Émile Pouget, el 20 de maig de 1892 el seu
domicili, al camí
Gran Armeau de Saint-Nazaire, va ser escorcollat per ordre del jutge
d'instrucció
Anquetil. El seu nom figurava en un llistat de 28 militants de
Saint-Nazaire
adherits, o amb possibilitat d'adherir-se, al moviment anarquista,
consignat
pel procurador general de Rennes el 18 de desembre de 1893. El 21 de
juliol de
1900 es casà a Le Havre (Alta Normandia, França)
amb Marthe Cécile Lagadec.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Enea
Lanari -
Enea Lanari: El 28 de
març de 1878 neix a Jesi
(Marques, Itàlia) l'anarquista, i
després feixista i
confident policíac, Enea Lanari. Era fill de Pacifico Lanari i d'Evige
Contadini. De jove es
guanyà la vida treballant de pintor de cases. Afiliat
d'antuvi al Partit Socialista
Italià (PSI), en 1895 participà en la campanya
electoral en suport de l'advocat
Vittorio Lollini a Roma, però, després d'aquesta
decebedora experiència,
s'acostà a l'anarquisme. Participà activament,
amb altres companys (Nicola
Barchiesi, Enrico Canonici, Ernesto Canuti, Enrico Emiliani, Aurelio
Leonardi, Aurelio
Malanga, Nazzareno Marani, Innocenzo Tombolesi, Giovanni Trillini), en
el
moviment anarquista de Jesi En 1895 es va diplomar en Estenografia
Oratòria a
l'Institut d'Estudis Superiors de Dresden (Saxònia,
Alemanya). A finals de 1897
va ser investigat per la policia sota les sospites que intentava
cometre un
atemptat. El juliol de 1898 s'establí a Gènova
(Ligúria, Itàlia) a la recerca
de feina. A principis del segle, va anar i venir per qüestions
de feina entre
Jesi, Gènova i Milà. L'agost de 1900 va ser
condemnat pel Tribunal d'Ancona a
18 mesos de presó i a 1.500 lires de multa per
«difusió pública de manifests
anarquistes». En 1905 inventà una
màquina de taquigrafia que va patentar i vendre
a l'Officina Meccanica Bianchi. En aquests anys s'inicià en
l'activitat periodística
i en 1909 s'integrà com a redactor en el diari
genovès Il Lavoro. Durant
la Gran Guerra, va fer de corresponsal per a diversos
periòdics als fronts,
fins el moment en el qual va ser cridar per Leonida Bissolati per a
col·laborar
en el diari L'Italia del Popolo, fundat per Benito
Mussolini. Com a redactor
de Vedetta d'Italia, participà amb
Gabriele D'Annunzio en l'aventura de
l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924). En 1921
col·laborà en la revista Tutto.
En 1925 entrà com a redactor en Popolo di Roma
i en 1929 en Volontà
d'Italia. El juliol de 1928 va ser nomenat Cavaller de la
Corona d'Itàlia.
En 1933 dirigí el quinzenal romà Lo
Stato Corporativo i en 1936
col·laborà en Gioventù
Fascista. En 1937 publicà el fullet Che
cosa è
lo Stato Corporativo fascista. En 1941 vivia al
número 3 del carrer Cesare
Correnti de Roma i treballava de periodista. Després de la
II Guerra Mundial es
va descobrir que, sota el pseudònim de Bruno Luigi,
havia estat
confident de la feixista Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme) i de la República Social Italiana, lliurant
molta informació
relativa al moviment «Italia Libera» i als seus
dirigents Romualdo i Luigi
Rossi. Enquadrat dins de l'Schola Italica, destacà pels seus
estudis sobre la
filosofia pitagòrica. Enea Lanari va morir el 10 d'octubre
de 1965 a Roma
(Itàlia). ***
Otto Karmin - Otto Karmin: El 28
de març de 1882
neix a Dubna (Daugavpils, Curlàndia, Imperi rus; actualment
Letònia)
l'historiador,
lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto
Karmin.
Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, i
Élise Kortschoner. En 1898
s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
Estudià ciències socials a Ginebra,
Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul
Eltzbacher L'Anarchisme,
autèntic bestseller de
l'època. En 1904 entrà com
a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà
en filosofia.
Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la
Libre
Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a
Plaimpalais, amb L. Willemin, E.
Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra
el tractament
inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni.
S'especialitzà en l'estudi del
paper jugat per la religió en la societat i en la
francmaçoneria. Com a
historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre
la Revolució
francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas
de Condorcet,
Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain
Maréchal, etc.).
Dirigí la Revue Historique de la
Révolution française et de l'Empire
(1910-1923) i fou redactor del periòdic
Le Chênois. Membre de
l'Institut
Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el
Col·legi Lliure de Ciències
Socials de París. Fou secretari del Comitè
Internacional per a la construcció
del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques
et sociales (1904), Vier Thesen zur
Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les
doctrines médicales. Leur évolution
(1905, amb Édouard Boinet), La
Legge del Catasto fiorentino del 1427
(1906), Peut-on rester chrétien?
Conférence
faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le
27 janvier 1907 (1907), Michel
Servet et Voltaire (1908), Jules
Barni und seine Verdienste um die
Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien.
Conférence faite à
Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2
avril 1908
(1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à
l'Assemblée
nationale (1909), L'apprentissage
à
Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions
du catholicisme contemporain (1910), Documents
sur l'histoire religieuse de Genève à
l'époque de la restauration (1910), Tableaux
chronologiques pour servir à
l'étude de l'histoire des systèmes
économiques et socialistes de 1500 à 1886
(1911), Serveto-Bruno (1911, amb
Nicola Checchia), La question du sel
pendant la Revolution (1912), Un
écrit inédit contre Simonde de Sismondi,
économiste (1913), Essai
sur les dernières années du régime
corporatif
à Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le
christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que
estava casat
amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de
1920 a
Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la
Hoover Institution de la
Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva
correspondència seva amb
destacats intel·lectuals de l'època
(Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer,
Elisée Reclus,
Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de
París existeix un Fons Karmin
sobre economia política, moviments socials i la Comuna de
París; també a la
Biblioteca Unversitària «Svetozar
Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un
important fons seu sobre la Revolució francesa. Otto
Karmin (1882-1920) ***
Notícia
d'una de les detencions de Georges Quesnel publicada en el diari
parisenc La
Presse del 15 de juliol de 1910 - Georges Quesnel:
El 28
de març de 1890 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista
individualista Georges Louis Quesnel,
conegut com Zan. Sos pares es deien
Emmanuel
Paul Louis Quesnel, emmotllador anarquista, i Marie Alphonsine Adnet,
modista.
Va créixer a la zona est de París i es guanyava
la vida treballant de calderer.
El 3 de juny de 1909 va ser condemnat a 15 dies de presó per
«robatori». El 14
d'octubre de 1909 participà en els disturbis esdevinguts a
les proximitats de
l'ambaixada d'Espanya a París per protestar contra
l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia; detingut per la policia, va ser acusat de
trencament de
reverber i de possessió d'arma prohibida (un
revòlver i sis bales) i jutjat per
aquest fet, el 30 d'octubre de 1909 va ser condemnat a 50 francs de
multa per
«possessió d'arma prohibida» i l'11 de
novembre a sis mesos de presó per
«degradació d'objecte d'utilitat
pública». En aquesta època vivia amb
l'anarquista Georges Durupt, al número 16 del carrer
Sainte-Marie de París. El
14 de juliol de 1910 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Perry,
a
Bordeus (Aquitània, Occitània) després
de cridar eslògans antimilitaristes i d'insultar
el general Oudard i el prefecte de la Gironda en una revista de tropes.
Segons
informes d'un confident policíac, en 1911
freqüentava el grup editor de la revista
La Guerre Sociale i es declarava
anarcoindividualista. El 8 de febrer de 1911 va ser condemnat a una
multa de 50
francs per «infracció a la policia
ferroviària». En els anys deu visqué al
número 46 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de
París i freqüentà el
grup editor del periòdic L'Anarchie.
Quan la Gran Guerra, encara que amb problemes de palpitacions, va ser
mobilitzat com a auxiliar en el XIX Esquadró del Tren
d'Equipatges i a
principis de 1916 destinat a la fàbrica
«Brasier» d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França); posteriorment tingué
altres destins. El 30 de gener de 1917 va
escriure E. Armand per demanar-li que subscrivís Victor
Serge en Par delà la
Mêlée i en aquesta carta
afirmava ser anarquista individualista. El 7 de setembre de 1920 va ser
condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó amb
llibertat provisional i 200 francs de multa per «ultratge
públic al pudor». En
1933 vivia a Niça (País Niçard,
Occitània) i en una carta del 10 de maig
d'aquell any dirigida al llibreter Blain alertava sobre la sort de
Víktor
Lvóvitx Kibàltxitx (Victor
Serge) i
la seva família política perseguida pel
règim estalinista, després de la
detenció de la companya d'aquest, Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), el
març d'aquell any; en aquesta carta
menciona l'existència de documents i de llibres amagats en
una casa de Crosne
(Illa de França, França), residència
de Rirette Maîtrejean i lloc d'acollida de
nombrosos companys. El 22 d'agost de 1936 es casà a Bagnolet
(Illa de França,
França) amb l'empleada parisenca Marcelle Lucie Cadaze. En
aquesta època
treballava de mecànic i vivia amb sos pares al
número 4 del carrer du Château
de Bagnolet. Va estar molt unit al net de Rirette Maîtrejean
i a les seves dues
filles, i també visqué com aquesta a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França). Sempre mantingué les idees anarquistes.
Georges Quesnel va morir el 21
d'octubre de 1979 a Fontainebleau (Illa de França,
França). ***
Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920 - Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà –Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la «Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès. ***
Ines
Lida Scarselli - Ines Lida Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per «suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel «Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una «depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon. ***
Ferdinand Götze - Ferdinand Götze: El 28 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarcosindicalista Ferdinand Götze, també conegut com Nante. Era fill de la militant anarcosindicalista Anna Götze. Treballà la fusta, especialitzant-se en la fabricació de motlles. En 1921 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya), de la qual esdevindrà un dels màxims organitzadors a Saxònia. En aquests anys, amb Gerhard Wartenberg –que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis– i Helmut Rüdiger, va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. Sa companya, Elly Büchner, i sa filla, Annemarie, nascuda en 1924, també participaran en les activitats de la FAUD. El maig de 1933, arran de la presa del poder dels nazis, fou internat en un camp de concentració. Un cop lliure, amb sa família i altres companys, s'esforçà per reorganitzar nuclis clandestins de la FAUD als centres industrials. A la tardor de 1933 fou nomenat president de la Comissió de Comerç del Secretariat de la FAU, en substitució d'Emil Zehner. En aquesta època s'encarregà de la publicació clandestina de Die Soziale Revolution i en la distribució de publicacions llibertàries il·legals. En 1934, fugint de la repressió, marxà a Txecoslovàquia i després passà a Itàlia i a França. El febrer de 1935 s'instal·là a Espanya, sota una identitat falsa, on aconseguí reunir-se amb sa família. Durant la Revolució espanyola, amb Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiger, entre d'altres, participà com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) en l'organització a Barcelona (Catalunya) dels milicians alemanys que s'agrupaven en les columnes anarquistes, especialment en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Però el gener de 1937 abandonà els DAS i va fundar amb altres alemanys emigrats una organització alternativa, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), que volia concentrar tots els voluntaris no comunistes alemanys en una unitat militar separada i que tingué el suport de destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Malgrat les protestes dels DAS, que acusà l'SRDF d'«aventurisme polític», un dels seus membres, Eugen Scheyer, assessorà militarment una unitat anarquista al front d'Aragó i a joves llibertaris a Barcelona. També existia el problema que Elly Büchner era la presidenta dels DAS i, tot i que no simpatitzava amb l'SRDF de son company, produí una gran tensió en les dues organitzacions i per això l'abril de 1937 fou substituïda per Rudolf Michaelis. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la detenció de nombrosos companys estrangers a mans d'agents estalinistes, s'amagà un temps abans de fugir cap a França, on aconseguí un permís de residència per viure a París. Durant l'estiu de 1938 marxà amb sa família a Noruega, on obtingué l'estatus de refugiat polític, establint-se a Oslo. Quan Noruega fou ocupada per les tropes nacionalsocialistes alemanyes, aconseguí passar amb sa companya a Suècia, però sa filla, durant el vol, es va separar i sa família no tornà a ajuntar-se fins mig anys després. Van ser confinats a Loka Brunn fins l'agost de 1940, quan aconseguiren un permís d'estada. Immediatament s'integrà en la central anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on sempre milità a partir d'aleshores, i va fer feina de llenyataire i de fuster. Ferdinand Götze va morir el 22 de febrer de 1985 a Suècia. Sa filla Annemaria es casà amb l'escriptor anarcosindicalista Stig Dagerman, el qual va conèixer quan ambdós treballaven en Arbetaren, l'òrgan d'expressió de la SAC. ***
Necrològica
de Josep Maria Cuello Penadés apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Josep Maria Cuello Penadés: El 28 de març de 1910 neix a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Maria Cuello Penadés. Sos pares es deien Salvador Cuello i Maria del Roser Penadés. Treballava a la fabrica tèxtil «Barnusell» del Poblenou de Barcelona i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial treballà en el manteniment de màquines tèxtils i milità en la Federació Local de la CNT de Roanne (Roine-Alps, França). Josep Maria Cuello Penadés va morir el 25 de febrer de 1966 al seu domicili de Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment en aquesta localitat. Deixà companya (Montserrat Vila Vila) i fills. ***
Paulí Malsand Blanco
(París, 1972) - Paulí Malsand Blanco: El 28 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) –moltes fonts citen erròniament altres dates i altres localitats– l'anarquista i anarcosindicalista Paulí Emili Malsand Blanco. Sos pares es deien Paulin Malsand, emigrant francès que treballà a les mines de potassa de Sallent, i Rafaela Blanco. Orfe de pare i mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps al Bages (Catalunya), a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. També treballà en una fàbrica tèxtil i com a paleta. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) minera de Sallent i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar vuit mesos tancat a la Presó Model de Barcelona després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una dura vaga minera en 1934. Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta (Aragó, Espanya), en una unitat de metralladores, dins del que seria la columna «Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va integrar en fàbrica metal·lúrgica col·lectivitzada. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Aush, etc. En 1947 dimití del Comitè Nacional i s'instal·là Bordeus on treballà com a paleta i ocasionalment com a descarregador al moll. A més de militar en el moviment llibertari espanyol, també s'integrà en el francès, participant en la fundació de la CNT francesa i formant part del grup «Sébastien Faure» al voltant dels germans Lapeyre. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. En 1969, en el discutit Ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT. Des d'aleshores, instal·lat a París per raons familiars, es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa (FAF) –més de vint anys en el «Grup Louise Michel» del qual arribarà a ser secretari. Participà activament en les tasques de la llibreria del carrer Ternaux, contribuint al seu desenvolupament. Molt preocupat per les relacions internacionals, ajudà la Federació Anarquista (FA) a establir contactes amb Amèrica Llatina i amb l'MLE tant de l'Interior com de l'Exili. Fou un dels promotors de la integració de l'FA en la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) quan l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) abandonà aquesta última. En 1974, encara que es mantenia al marge de les lluites internes de l'MLE, participà en la Conferència de Narbona, promoguda pel grup editor del periòdic Frente Libertario. Contribuí a l'edició i reedició de nombrosos clàssics de l'anarquisme. Paulí Malsand va morir d'un càncer generalitzat durant la nit del 19 al 20 de desembre de 1980 al seu domicili del X Districte de París (França), acompanyat de la seva esposa Lorenza Montserrat i de son fill Liberto Malsand Montserrat, i fou enterrat el 23 de desembre a Thiais (Illa de França, França). Paulí Malsand Blanco (1911-1980) ***
Manuel
Ramos Escariz - Manuel Ramos
Escariz: El 28 de març de 1912 neix a Santiago
de Compostel·la (la Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Sos
pares es deien José Ramos
i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la
Indústria Pesquera de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño
(la Corunya, Galícia). Arran dels
fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué
fugir, amb altres 37 companys
del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale
des
de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire.
Retornà immediatament a la
Península i fou un dels fundadors a Astúries de
l'Agrupació Confederal Galaica.
Combaté als fronts en el «Batalló
Galícia» i a començaments de 1937 va
ser
nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia
d'aquest batalló. Quan
el front d'Astúries caigué, arran d'una
delació, va ser capturat, amb altres
companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser
assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Ato do Acebo
(A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys
(José Moreno Torres,
Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i
Maximino Martínez Fernández, entre
d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007
l'Associació per a
la Recuperació de la Memòria Històrica
exhumà els cossos d'11 militants que es
trobaven enterrats en aquesta fossa. Manuel Ramos Escariz (1912-1937) ***
Necrològica de Pedro Laclaustra Marcos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 16 de setembre de 1954 - Pedro Laclaustra
Marcos: El 28 de març de 1913 neix a Arrigorriaga (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Pedro Laclaustra Marcos. Sos pares es deien Clodoaldo
Laclaustra i Petra Marcos. Fill d'una família anarquista saragossana, coneguda
com Caballicos, sos germans José, Florencio, Manuel, Pascual Antonio,
Perpetuo i Vicente van ser militants anarcosindicalistes i tres d'ells van ser
afusellats pels feixistes. Visqué amb sos germans al barri de Delicies de
Saragossa (Aragó, Espanya). Treballà en la secció de fotogravat del diari Heraldo
de Aragón i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Saragossa. Quan el
cop militar feixista se salvà allistant-se a la Legió. L'abril de 1937 desertà
del bàndol franquista i passà a zona republicana, lluitant contra el feixistes
enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de
concentració de Gurs, juntament amb sos germans José i Vicente. Durant la lluita
contra el nazisme, el 6 de juny de 1944 creà amb altres companys llibertaris espanyols
un grup de maquis no addictes a la Unió Nacional Espanyola (UNE), controlada
pel Partit Comunista d'Espanya (PCE), que actuà a la zona de Miranda (Gascunya,
Occitània). Sa companya fou Carmen Domínguez. Pedro Laclaustra Marcos va morir
el 10 d'agost de 1954 a Vilacomdau d'Arròs (Gascunya, Occitània), població on
residia, i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat amb una
nodrida representació d'exmaquisards. ***
Ramon Cambra (1936) - Ramon Cambra Turias:
El
28 de març de 1917 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon
Cambra Turias, conegut com Mone. De
ben
jovenet s'interessà per la literatura i
començà a escriure poemes i participar
en associacions culturals. Quan tenia 14 anys es va fer
vegetarià, formà de
vida que mantingué la resta de sa vida. Aprengué
l'ofici d'impressor i s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.
El 19 de juliol de
1936 participà activament en la resposta popular contra el
cop d'Estat
feixista, especialment en la barricada de la plaça del Pes
de la Palla de
Barcelona. Després, encara que profundament antimilitarista,
lluità al front
d'Aragó formant part de la «Columna
Ortiz». El novembre de 1936 volgué partir
cap a Madrid per a defensar la ciutat, però un tanc el
trepitjà en una trinxera
al front i el ferí. Un cop guarit, s'incorporà en
una unitat de la «Columna
Roja i Negra» a Osca (Aragó, Espanya), ocupant el
càrrec de sergent. Quan el
triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els
Pirineus amb els
tres-cents membres de la seva tropa. Detingut a Arles (Vallespir,
Catalunya
Nord), va ser obligat a treballar en una mina de carbó i es
venjà sabotejant
amb xifres falses les estadístiques de
l'explotació minera. Després s'integrà
en la Resistència francesa, participant en diverses accions
de sabotatge.
Traïts pel radio operador del grup, moriren tots els
integrants de l'escamot
llevat d'ell, que fou capturat. Després de patir diverses
tortures en dos camps
de concentració al Midi francès, un oficial de
les SS, que en realitat era un
agent de la Resistència, l'ajudà a fugir. A
partir de 1942 visqué
clandestinament a la Península sota el nom d'un familiar de
sa companya, amb la
família de la qual s'està. D'antuvi es
guanyà la vida com a estibador i després
treballant en qualsevol cosa. A partir de 1950 es dedicà a
la fotografia i,
sota el nom de José Manen Eglesias,
actuà d'enllaç amb el grau de tinent de
l'Agrupació de Forces Armades
Espanyoles (AFAE), l'Exèrcit republicà
clandestí. El 10 de maig de 1945, dos
dies després del final de la II Guerra Mundial, es
casà amb sa companya Maria Serra Guillén i dos
anys després tingueren una filla,
Montserrat. En 1956 aconseguí
netejar el seu nom i poder usar-lo «convencent» un
bisbe que mantenia relacions
amb feligreses. Amb sa família s'establí a
Castres (Llenguadoc, Occitània). En 1964
emigrà a Hamburg (Hamburg, Alemanya) i entrà a
fer feina en el servei de
correus federal, conduint un camió postal per les nits
durant molts d'anys. Durant
una càrrega i descàrrega del camió,
patí un greu accident laboral. En 1970
s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD,
Partit
Socialdemòcrata Alemany) i creà un grup
esquerrà, però decebut, ràpidament
abandonà el partit. A començaments de la
dècada dels vuitanta restablí el
contacte amb la CNT i s'afilià al Sindicat d'Arts
Gràfiques de Barcelona. En
aquests anys realitzà diverses traduccions de l'alemany per
a la premsa
confederal (Tinta Negra) i per a
l'edició de llibres. Fins a començaments de la
dècada dels noranta col·laborà
en el periòdic Solidaridad Obrera.
En
1984 participà en la refundació de la Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD,
Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) d'Hamburg i 11
d'octubre de 1986 va fer
un breu discurs durant l'acte d'inauguració del
Libertären Zentrum (Centre
Llibertari) del carrer Lagerstrasse d'aquella ciutat. Ramon Cambra
Turias va
morir el
26 de desembre de 2010 a Hamburg (Hamburg, Alemanya). Ramon Cambra Turias (1917-2010) ***
Necrològica
d'Hipólito Martínez López apareguda en
el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
novembre de 1974
- Hipólito Martínez López: El 28 de març de 1917 neix a Carboneros (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Hipólito Martínez López. Sos pares es deien Enrique Martínez i María López. Exiliat, treballà de miner. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors de la Federació Local d'Alèst de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1948 va ser nomenat, amb Juan Méndez, secretari jurídic de la Federació Local d'Alèst de la CNT. Sa companya fou Teresa Diebra. Malalt de silicosi des de vuit anys abans, Hipólito Martínez López va morir el 10 de setembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de setembre– de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894) - Antonio Agresti: El 28 de març de 1926 mor a Roma (Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Havia nascut el 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per «infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels «subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi. ***
Francisco González Sola en una foto de la policia cubana - Francisco González Sola: El 28 de març de 1934 mor a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquesta època encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat –la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup «Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero, Tierra y Libertad, etc. Sa companya fou Carmen González, amb qui va tenir tres infants (Germinal, Enrique i Carmen). Francisco González Sola va morir de broncopneumònia el28 de març de 1934, en la misèria, a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries). En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934). ***
Miquel Beltran Alomar - Miquel Beltran Alomar:
El 28 de març de 1935 mor a
Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer
i anarquista
després, Miquel Beltran i Alomar. Havia nascut el 31 de
març de 1911 a Inca
(Mallorca, Illes Balears). Era fill de l'escriptor satíric
anticlerical
Llorenç Beltran i Salvà –conegut com a Es
Barbó, ja
que era barber de
professió–, col·laborador de la revista
popular Foch
y Fum (1917-1936), on
signà Barbó Inquero,
i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu
amic Gabriel Buades
Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar
Ramis. Miquel Beltran va
fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca,
que abandonà
després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es
dedicà a l'alfabetització
d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al
Partit
Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va
evolucionar cap a l'anarquisme
radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va
pronunciar
una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el
títol «Libertad y poder» on
es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista
d'Inca, especialment
Gabriel Buades i Pons, i va començar a
col·laborar en el periòdic
anarcosindicalista Cultura Obrera.
El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu
Bestard,
de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el
grup àcrata «Sol y
Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers
mallorquins. El 17
de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu
Albertí, Enrique Carcedo,
Francisco García i Andrés Quintana, als locals de
la CNT d'Inca. Aquest any
s'encarregà de la presentació de Frederica
Montseny en el cicle de conferències
que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença).
Al començament de 1934, la
tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a
allitar-se, i fou llavors quan va
escriure una novel·la breu en castellà, Violeta,
que va ser publicada el
24 d'octubre de 1934 en la col·lecció
«La Novela Ideal», una de les
publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan
Montseny Carret (Federico Urales).
Miquel Beltran Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca
(Mallorca, Illes
Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu
enterrament
fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes
característiques que havia de tenir lloc a Inca, la
cerimònia va despertar una
gran expectació. L'endemà de morir, el seu
fèretre va ser portat per
anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers
de la
població mentre una banda interpretava música
clàssica; fou enterrat a la
tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son
germà Ramon en
1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare,
Llorenç Beltran Salvà, va
ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri
d'Inca i
enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El
Moixet
Demagog publicà un llibret que conté la
conferència «Poder y Libertad» i la
novel·leta Violeta sota
el títol La llibertat contra el
poder. ***
Mauro Bajatierra Morán, periodista de guerra - Mauro Bajatierra
Morán: El 28 de març de 1939 mor a
Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra
Morán, que va
fer servir els pseudònims de Patrocinio
Gallego i Juan Beranza. Havia nascut el 8
de juny de 1884 a Madrid
(Espanya). Son pare, Ramón Bajatierra López, era
l'amo d'una fleca i
políticament conservador i sa mare, Carlota Morán
Moreno, morí molt jove. Per
influències familiars es dedicà l'ofici de
forner. D'antuvi, encara que fervent
anarquista, va estar afiliat tota sa vida al sindicat socialista
Unió General
de Treballadors (UGT), com tota la Societat d'Obrers Forners, coneguda
posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser força
admirat per la resta
d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir
indústria pròpia. Quan la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
desenvolupà estructures sindicals en el
seu gremi a Madrid també s'afilià a la central
anarcosindicalista i a l'Ateneu
Sindicalista. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus
coneixements de
francès, d'alemany i d'italià. Va participar
activament en el llibertari Centre
Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic
Pedro
Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a
15 anys en total durant sa
vida, i fou membre de la maçoneria –fou iniciat el
10
d'octubre de 1916 a la
madrilenya lògia «La Cantoniana» i va
pertànyer a la lògia francesa «Plus
Ultra». Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva
Senda, El
Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va
escriure novel·les i obres de
teatre. Com a militant anarquista, l'1 de gener de 1913 fou secretari
del «Gran
Míting Monstruós» en suport dels presos
polítics i socials convocat per
l'Ateneu Sindicalista de Madrid. Presidí la
Federació d'Obrers i de Peons
(FOP), a la qual va representar en el Congrés Internacional
per la Pau de
Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava Europa; aquest
mateix
any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional
d'Agricultors (FNA),
per la qual cosa es va traslladar a Còrdova
–conjuntura que
va aprofitar per
realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance,
Castro, Còrdova,
Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV
Congrés de
l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va
assistir, amb Eusebi Carbó,
al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible
pacte amb la CNT.
En aquesta època abandonà el grup anarquista
madrileny «Los Iguales», on
militaven llibertaris de renom, com ara Moisés
López, Feliciano Benito o Pedro
Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va participar en
la
Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del
Congrés de la Comèdia de
la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de
declaració de
principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va
participar en
una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de
Peñarroya. Va ser un
dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà
tancat en 1920 arran
d'una de les seves detencions. En aquesta època va ser molt
amic d'Andreu Nin.
En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de l'atemptat contra el cap
del Govern
espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles
per
cometre el magnicidi, però en el judici d'octubre de 1923,
en el qual el fiscal
li demanava 15 anys de presó, no va ser condemnat per manca
de proves, encara
que fou desterrat –també havia estat detingut en
1913 arran
de l'atemptat de
Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del
Comitè Regional
clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra
amb seu a Saragossa. El juny de
1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va
aconseguir el permís
del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es
realitzarà
el Ple clandestí de la CNT que va decidir la
separació del sindicat confederal
de la III Internacional i l'adhesió a la nova
Associació Internacional dels
Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una
moció que trencava amb
l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar
tasques
orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre
de 1923 féu un míting amb José
María Martínez a Avilés. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va visitar les
presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França i a
Bèlgica una
temporada. En 1927 va ser processat pel famós
«Complot del Puente de Vallecas» i
aquest mateix any va ser un dels fundadors de la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), vinculant-se sempre als grups específics. En 1930 va
passar una
temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va
fer mítings,
fomentà polèmiques en la premsa
llibertària i fou jutjat en diverses ocasions
per delictes de premsa. El 30 d'abril de 1935 va ser jutjat per la
publicació
del fullet Contra el capitalismo y contra
el Estado i fou condemnat per un delicte
d'inducció a la rebel·lió a sis
mesos i un dia de desterrament amb presó sense
fiança. Durant el període
bèl·lic es va convertir en el símbol
dels corresponsals de guerra de la premsa
anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya,
CNT, Fragua
Social, El Frente, Solidaridad
Obrera, etc.) i dirigí Frente
Libertario. Les seves cròniques estan reconegudes
com les millors
d'aleshores. A finals de 1937 va ser nomenat comissari de guerra i a
partir del
3 de desembre de 1937 formà part de la secció
espanyola de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Al final de la guerra va fer costat
el
Consell Nacional de Defensa, encapçalat pel coronel
Segismundo Casado, i
s'oposà firmament a l'intent de cop comunista que
generà la constitució
d'aquest organisme. Quan va caure Madrid a mans de les tropes
feixistes, es va
negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va
morir el 28 de març de
1939 al carrer Torrijos del barri de La Guindalera de Madrid (Espanya),
afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un
tiroteig amb les
tropes franquistes durant la desfilada de la victòria
–altres fons diuen que
va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril
d'aquell any. El
certificat oficial de defunció diu que morí d'un
«síncope». Sa companya, Julia
Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa
vida,
Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció
Libertaria,
Acracia, CNT, Cultura y Acción,
¡Despertad!,
Fragua Social, Hombre
Libre, Humanidad, El
Liberal, El Libertario, Mar
y
Tierra, Proa, La Protesta,
Los Quijotes, Redención,
Le
Réveil, La Revista Blanca, Ruta
Confederal, Solidaridad
Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo,
El Tranviario, Umbral,
¡¡Unión!!,
etc.) i és autor de nombrosos
llibres i fullets –molts publicats en «La Novela
Ideal»–, entre els quals
destaquen Un ensayo revolucionario, La
violencia social-fascista,
El alma de la campiña, Desde
las barricadas. Una semana de revolución
en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917
(1918), Comentarios
al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de
España (1920), Como
las águilas (1927), La virgencita de los
Merinales (1927), El
pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de
mis amores (1928), El
alimañero (1928), La alegría
del barrio (1929), Fuera de la ley
(1929), El hombre que perdió el alma blanca
(1929), Canciones
anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado
(1930), Contra el capitalismo y contra el Estado
(1930), Los ateneos
libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica
revolucionaria. Demostración
de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida
de los centros libertarios
(1930), La justicia de los montañeses
(1930), Hacia otra vida
(1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo
deben resolver los campesinos
el problema de la tierra (1931), ¿Quienes
mataron a Dato? (1931), Crónicas
del frente de Madrid (1937), Crónica de
guerra (1937), La guerra
en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011
Julián Vadillo Muñoz
publicà la biografia Mauro
Bajatierra,
anarquista y periodista de acción. Mauro Bajatierra Morán (1884-1939) ***
Notícia
sobre l'"accident" de Domingo González Homs publicada
en La Vanguardia
del 6 de desembre de 1933 - Domingo González
Homs: El 28 de març de 1939 és
afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant
anarcosindicalista Domingo González Homs. Havia nascut en
1895 a Peníscola
(Baix Maestrat, País Valencià). Vidrier de
professió, estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'havia
instal·lat a Badalona
(Barcelonès, Catalunya). A començaments de
desembre de 1933, quan es preparava
l'aixecament anarquista, va ser ferit d'un tret en un suposat accident
de
cacera. Capturat per les tropes franquistes al final de la Guerra
Civil, va ser
jutjat i condemnat a mort. Domingo González Homs va ser
afusellat el 28 de març
de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya),
juntament amb
el cenetista Laureano Ligero Galindo i altre antifranquista. ***
Exigua
notícia de la detenció de Laureà
Ligero Galindo
apareguda en el diari madrileny El Imparcial del 3
de maig de 1929 - Laureà Ligero Galindo: El 28 de març de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Laureà Antoni Josep Ligero Galindo. Havia nascut el 26 d'agost de 1882 a Tiana (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Martín Ligero Alsina, jornaler, i Celestina Galindo Creus. Mecànic de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'havia instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 2 de maig de 1929 va ser detingut en possessió d'una pistola sense llicència. Capturat per les tropes franquistes al final de la Guerra Civil, va ser jutjat i condemnat a mort. Laureà Ligero Galindo va ser afusellat el 28 de març de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Domingo González Homs i altre antifranquista. ***
Notícia
referent a Camille Goillot apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du
Sud-Ouest del 17 de març de 1905 - Camille Goillot:
El 28 de març de 1944 mor a Buchenwald
(Weimar, Turíngia,
Alemanya) el
lliurepensador, maçó i anarquista Camille
Goillot, conegut com Goyau. Havia
nascut el 17 de juny de 1883 a Le Galus (Merinhac,
Aquitània,
Occitània). Era
fill natural de Fermin
Goillot, conreador, i Marie Dupuy, bugadera, parella no casada. L'1
d'abril de
1904 es casà a Merinhac (Aquitània,
Occitània) amb Marie Michelet. En 1905 era
secretari de la Societat d'Estudis Generals i Cívics al
barri de Capeyron de
Merinhac. Apassionat de l'esport, en els anys vint fundà la
Societat d'Educació
Física a Capeyron, la qual presidí, i fou membre
de la Unió Velocípede de
França (UVF) de Bordeus (Aquitània,
Occitània). En els anys trenta treballava
d'inspector en el Servei d'Aigües de Caudéran
(actualment un barri de Bordeus).
Com a maçó, formà part de III
Lògia dels «Francs Chevaliers
Saint-André
d'Écosse» de Bordeus. En 1939 era secretari de la
Federació Nacional dels
Lliurepensadors Integrals. Durant l'Ocupació nazi,
participà en la Resistència
i a partir de febrer de 1943 en «França
Lliure», en la unitat «Mithridate» de
les Forces Franceses Combatents (FFC). Arran d'una delació,
va ser detingut i
internat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Posteriorment va
ser traslladat al
camp d'internament de Compiègne (Picardia,
França), d'on el 27 de gener de 1944
va ser deportat al camp de concentració de Buchenwald
(Weimar, Turíngia,
Alemanya), on va morir el 28 de març de 1944. Un carrer de
la seva població
natal porta el seu nom. ***
Giovanni Forbicini (al centre assegut amb capell) amb altres companys anarquistes (Armando Borghi està marcat amb el número 2) reunits per festejar el seu vuitantè aniversari (Roma, 1954) - Giovanni Forbicini: El 28 de març de 1955 mor a Roma (Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice. Havia nascut el 25 de març de 1874 a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i de Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i «Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per «associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibret Abolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per «incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del «Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà «Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. ***
Necrològica
d'Agustín Ollero Ríos apareguda en el diari
parisenc Solidaridad
Obrera del 23 d'abril de 1959 - Agustín Ollero
Ríos: El 28 de març de 1959 mor a
Brest (Bro Leon, Bretanya)
l'anarcosindicalista Agustín Ollero Ríos
–algunes fonts citen erròniament el
primer llinatge Olleros. Havia
nascut
el 5 de maig de 1911 a Haro (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien
Francisco
Ollero i Jesusa Ríos. Establert a Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc), es
guanyà la vida com a mecànic i
s'afilià al Sindicat de la
Metal·lúrgica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Revolució fou secretari del
Comitè Comarcal de les Joventuts Llibertàries de
Guipúscoa i el juny de 1937
era membre del Comitè Local de les Joventuts
Llibertàries de Bilbao (Biscaia,
País Basc). Lluità contra el feixisme al front de
Guipúscoa i després s'enrolà
en el «Batalló Malatesta». El 6 de
febrer de 1939 passà a França amb sa
companya Teresa Ribas Esteban, embarassada, i ses dues filles Teresa i
Felisa.
Elles van ser enviades al refugi de Pontarlier (Franc Comtat,
Arpitània), on
nasqué la seva filla Rosita, i ell va ser enviat al camp de
concentració
d'Argelers i després als de Gurs i de Sètfonts,
d'on va ser alliberat el 10 de
febrer de 1940 i es pogué reunir amb sa família.
Des de Le Havre (Alta
Normandia, França), el 22 de setembre de 1940
demanà a l'ambaixada de Mèxic
poder exiliar-se a aquest país, sol·licitud que
va ser denegada. Posteriorment
s'establí a Brest, on milità en la
Federació Local de la CNT i en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Agustín Ollero
Ríos va morir el 28 de
març de 1959 a Brest (Bro Leon, Bretanya). ***
Jacinto
Huitrón Chavero - Jacinto Huitrón
Chavero: El 28 de març de 1969 mor a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Havia nascut el
15 d'agost de 1885
a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fill d'un sabater,
estudià a l'Escola d'Oficis
per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva, ciències
naturals,
filosofia i declamació) i en la seva adolescència
fou aprenent de ferrer,
desenvolupant durant sa vida diverses tasques (manyà,
mecànic, carrosser,
electricista, etc.). Durant els primers anys del segle
treballà en dues
carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i
instal·là una plantà de llum
en una de les hisendes del financer José Yves Limantour
Marquet. En 1909
començà a treballar al Ferrocarril Nacional
Mexicà a Nonualco i s'afilià a la
Sucursal Núm. 5 de la Unió de Mecànics
Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb la
liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui
marxà a la ciutat de Puebla
(Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar part
dels grups seguidors de
Francisco Ignacio Madero González. Després de
morir sa companya, retornà a la
Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller
mecànic, després en l'empresa
«Construcciones Metálicas» i
posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau»,
on publicà amb altres companys el primer periòdic
quinzenal declaradament
anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En
aquests anys era lector habitual
d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración.
El juny de 1912 creà, amb
altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc
després publicà ¡Luz!
Periódico obrero libertario. El 22
de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del
«Grupo Luz» i diversos
sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la
Casa del
Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial
(CAM)–, i en va ser nomenat
administrador; set dies abans havia sortit de la presó on
havia estat tancat
amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913
dirigí el periòdic Lucha
i organitzà el Sindicat de
Mecànics. Comprà una petita premsa i
pogué imprimir diverses publicacions, com
ara Renoviĝo, òrgan del
grup
anarquista «Renovación», el responsable
del qual fou José Amaya Topete. En 1915
fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el
Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la
fundació dels «Batallons Rojos».
Aquell any col·laborà en Revolución
Social.
Més tard s'oposà al llicenciament dels
«Batallons Rojos» per l'absència d'una
compensació per als familiars dels involucrats, alhora que
va fer costat una
breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser
detingut pel seu
rebuig a la política de Venustiano Carranza.
S'entrevistà, juntament amb Luis
Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic) amb
la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de
la
ciutat amb els del camp, aliança que finalment no
reeixí. Encara que
anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la
diputació a la XXVII
Legislatura del Congrés de la Unió en el primer
Districte Electoral del
Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista
Obrer (PSO), però va
ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista
(PLC). En
1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de
Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic),
del quan nasqué la Confederació Regional Obrera
Mexicana (CROM), encapçalada
per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria
dels llibertaris, acabà
discrepant d'aquesta organització i l'abandonà,
integrant-se en la Confederació
General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la
Convenció Radical Roja
(CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I
Congrés Socialista,
organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on
començaren a manifestar-se
les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no
trobà punts d'acord.
En 1923 col·laborà en Luz
y Vida,
òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal
a Mèxic de La Revista Blanca,
de Barcelona
(Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació
Anarquista Mexicana
(FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de
1945
participà en el I Congrés de la FAM, formant part
de la Comissió de Dictàmens.
Excel·lent
orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent
gires propagandístiques,
dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración,
i reedità nombrosos fullets dels clàssics
anarquistes. El 19 d'agost de 1956
participà en el gran míting a la Ciutat de
Mèxic organitzat per la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del
Treballadors de
Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant,
la seva salut no li
va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills
es
deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i
Emancipación. Jacinto Huitrón
Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic). Tenia un arxiu i una biblioteca
importants i deixà nombrosos manuscrits inèdits;
gràcies a això, la seva vídua
Guadalupe Robles, que s'encarregà d'ordenar-los i
reunir-los, en 1974 es pogué
editar el llibre pòstum Orígenes
e
historia del movimiento obrero en México i del
qual s'han realitzat
diverses edicions. Jacinto Huitrón
Chavero (1885-1969) ***
Congrés
Intenacional d'Ido (Dessau, 1922) - Jules Vignes: El 28 de març de 1970 mor a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Havia nascut el 13 d'abril de 1884 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Era fill natural de Marie Vignes. Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Sa companya fou Louise Viroulet. Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 al seu domicili del V Districte de Lió (Arpitània). ***
Necrològica
d'Agustín Álvarez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
juny de 1978 -
Agustín Álvarez: El 28 de
març de 1978 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Agustín Álvarez. Havia
nascut el 3 de juny de 1880 –algunes fonts
citen el 31 de desembre de 1882– a Riofrío
(Àvila, Castella, Espanya). Emigrà a
l'Argentina, on entrà en contacte amb el pensament
anarquista. Va fer la guerra
d'Espanya i després de la caiguda del front del Nord, va
romandre vuit anys a
les muntanyes asturianes fins que va poder passar a la zona minera de
Súria
(Bages, Catalunya) i finalment pogué creuar els Pirineus.
Sastre de professió i
aficionat a la poesia, visqué a la Colònia de
Malats i Mutilats d'Aymare
(Guaiana, Occitània), organitzada pel Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Sa companya fou Ángela Rodríguez.
Agustín Álvarez va morir el 28 de març
–algunes fonts citen
erròniament el 31 de març– de 1978 al
seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Veïns
de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta:
José Rasal Río, Manolo Corral,
Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso - José Rasal
Río: El
28 de març de 1984 mor a Pau (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista José Lucas
Rasal Río, conegut com Casildo.
Havia
nascut el 18 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament gener–
de 1908 a Biscarrués (Osca,
Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos
pares es deien José Rasal Borau
i María Río Torralba, i era el quart de cinc
germans. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), quan feia el servei
militar al
Regiment Galícia Núm. 19 de Jaca (Osca,
Aragó, Espanya), participà en
l'aixecament republicà engegat el 12 de desembre de 1930
pels capitans Fermín
Galán Rodríguez i Ángel
García Hernández; després del
fracàs de la temptativa,
va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan (Protectorat
Espanyol al Marroc),
on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra civil va ser
milicià en la
«Columna Durruti» i després en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment
passà per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser
capturat
per l'exèrcit alemany i, després d'un temps a
l'Stalag VII-A de Moosburg
(Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat al camp
de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), sota la matrícula 3.405. A
Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols (Ramón
Bargueño i José
Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels
nazis a les
cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les
tropes aliades el 5
de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero
Domínguez, salva la vida
de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren
desemparades després de
l'alliberament del camp. De bell nou a França,
s'instal·là primer a Auloron
(Aquitània, Occitània) i després a
Pou, on treballà en la construcció.
Milità
en la Federació Local de Pau de la CNT i en la
Federació Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta
fou secretari de la
Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus
Atlàntics). A França
es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué
descendència. ***
Necrològica
de Francisco Bonilla Castillo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de maig de 1986 -
Francisco Bonilla Castillo: El 28 de març de 1986 mor a
Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco
Bonilla Castillo. Havia
nascut el 2 de febrer
de 1929 a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio
Bonilla i Angustias Castillo. En
1939, amb el triomf franquista, son pare, militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), s'exilià a Àfrica i ja no el
tornà a veure. En 1943 sa mare
va ser detinguda, empresonada i finalment executada. Amb dues germanes
i els
avis s'establiren a Barcelona (Catalunya). Quan era molt jove
entrà a formar
part de les clandestines Joventuts Llibertàries de la
capital catalana. En 1949
passà clandestinament la frontera amb Francesca Llonch (Frasquita Llonch), que més
tard esdevingué sa companya. A França
milità
activament en la CNT. Acabà establert a Aisinas
(Aquitània, Occitània).
Francisco Bonilla Castillo va morir el 28 de març de 1986 en
un accident a
Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània). Algunes
fonts confonen dades
biogràfiques seves amb les de l'anarcosindicalista Francisco
Bonilla Barrionuevo,
nascut en 1916 a Bérchules (Granada, Andalusia, Espanya).
***
Edoardo Massari (Baleno) encadenat en una acció de protesta a Ivrea el maig 1993 - Edoardo Massari: El 28 de març de 1998 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Edoardo Massari, més conegut com Baleno. Havia nascut el 4 d'abril de 1963 a Torí (Piemont, Itàlia) en una família obrera originària del Canavese (Piemont) –son pare feia feina a l'Olivetti. Des de l'adolescència freqüentà els centres socials llibertaris torinesos. Després de formar part del primer centre social anarcopunk de Torí, «El Paso», on fou batejat amb el pseudònim de Baleno, participarà en diverses iniciatives del moviment okupa llibertari, fins i tot fora del Piemont, com ara el col·lectiu «Piloto I» d'Aosta, amb els okupes romans de la Piazza dei Siculi, al «Forte Guercio» d'Alessandria, al «Kerosene Occupato» de Cuneo o a l'«Scintilla» de Mòdena. En 1991 a Arè, a prop de Caluso (Piemont), participà en l'okupació de la piscina municipal i per contestar al desallotjament vuit mesos després «prengué possessió» simbòlica, amb una quarantena de companys, de l'Ajuntament de Caluso. Tots detinguts, Baleno es cagarà de manera no simbòlica en la bandera italiana i per tots aquests fets serà condemnat a set mesos i 15 dies de presó. Durant la nit del 19 de juny de 1993, mentre soldava el quadre d'una bici al seu taller de reparacions de motos i de bicicletes, li explotà la bombona de gas que feia servir per inflar les rodes, provablement a causa del calor excessiu, i resultà lleument ferit al braç i al ventre. Quan tornà de la cura d'emergència a l'hospital la policia l'esperava a ca seva i fou detingut acusat de fabricació d'artefactes explosius. Després de sis mesos de presó preventiva, diverses vagues de fam i altres accions, fou condemnat a dos anys i vuit mesos de presó. Posteriorment la pena s'agreujà amb quatre mesos per encarar-se a un guàrdia de la presó. El desembre de 1996 fou alliberat i s'instal·là a l'«Asilo Occupato» del carrer Alessandria de Torí. A començaments de setembre de 1997, amb altres companys (Silvano Pelissero, María Soledad Rosas, etc.), es traslladà a la Casa di Collegno, ubicada al parc del manicomi de Collegno, ocupat des del 1996. Durant unes vacances a les Illes Canàries, Baleno i l'argentina María Soledad Rosas (Sole) s'uniren sentimentalment. Però la felicitat durà poc, ja que el 5 de març de 1998 Pelissero, Rosas i Baleno foren detinguts acusats, gràcies a una maniobra orquestrada entre la fiscalia i els mitjans de comunicació, de pertànyer a una fantasma organització anarcoterrorista, els «Lupi Grigi» (Llops Grisos), responsable d'un conjunt d'atemptat a la Vall de Susa contra la línia ferroviària d'alta velocitat entre Torí i Lió. La matinada del 28 de març de 1998, segons la versió oficial, Edoardo Massari fou trobat agonitzant penjat amb els llençols del seu llit a la presó de la Vallette de Torí (Piemont, Itàlia). Veïns de la presó testimoniaren que a partir de la mitjanit es van sentir sirenes d'ambulàncies que entraven a la presó. L'11 de juliol del mateix any, la seva companya, Maria Soledad Rosas se suïcidà penjant-se. ---
|
![Portada del primer número del "Bulletin" del GIJA [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/bulletingija.jpg "Portada del primer número del \"Bulletin\" del GIJA [IISH]")
![Un moment de la intervenció de León Felipe al Cinema Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas]](http://www.estelnegre.org/documents/leonfelipe/leonfelipe02.jpg "Un moment de la intervenció de León Felipe al Cinema Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas]")
![[27/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[27/03]") |
|
![[29/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[29/03]") |
|
|
| Actualització: 10-10-24 |