|
---
Anarcoefemèrides
del 28 de juliol Esdeveniments
Barricada al carrer Thiers - Avalot de
Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a
Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una
manifestació pacífica d'obrers de
la fàbrica de sabatilles de Frédéric
Amos en vaga –que reivindicaven un salari
mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de
10 hores (no tenien cap dia
de descans) i la supressió de les multes–, les
forces de
l'«ordre» enviades
pel prefecte –dos batallons (el 2n de Caçadors a
peu de
Lunéville i el 20è de
Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del
17è de Caçadors a cavall–
carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres
obrers (Charles
Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la
fàbrica d'Amos hi
treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després
de l'enterrament
dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la
Unió de
Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs. Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907) ***
Assalt
a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i
retocada per La
Actualidad del 26 de setembre de 1910 - Tercer dia de la Setmana
Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments
entre revoltats i forces
de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i
botigues van obrir en una
mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago
Menescau,
capità general de la regió, publicà un
segon ban on ordenava que la gent es
retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li
dispararia sense
previ avís; és a dir, que serien tractats com a
combatents. Una hora després,
Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans
Jaume Carner Romeu,
Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a
fer-se càrrec del moviment
fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat
espanyol.
Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre
revolucionaris, que
oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i
forces de l'ordre es multiplicaren,
però els béns patrimonials de la burgesia no van
ser atacats, com tampoc no hi
va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les
botigues, ni
violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de
fàbriques o de tallers,
ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la
Guàrdia Civil de
desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta
resistència dels
rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat
–milícia
formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien
ofert al
capità general per reprimir la revolta–, a les
Drassanes,
fou assaltada i les
aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per
atacar
la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i
de la defensa de
les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i
ferits
de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes
d'edificis religiosos (col·legis,
seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a
més, van ser saquejats alguns
edificis abans assaltats, amb exhibició de les
mòmies d'algunes monges. A les
11 hores el cos consular es reuní i exigí al
general Luis de Santiago la
protecció dels estrangers i dels seus béns.
També al matí començaren els atacs
a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16
hores tingué lloc una
nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el
Comitè Central de Vaga,
que també resultà infructuosa i, una hora
després, una nova reunió de diputats
a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot
tampoc no tingué resultats. A la
tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de
cadàvers de monges jerònimes i
n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a
l'Ajuntament i després fins al
davant de les cases de Claudio López Bru, marquès
de Comillas –empresari i
terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del
Riff, en
els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el
servei
militar– i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de
Güell, casat amb la filla de
l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en
les
obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu
de barricada, amb
morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les
paüles i un
patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va
haver
espectaculars barricades construïdes pels
metal·lúrgics i els ferroviaris, i
amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la
Guàrdia Civil i
van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia
Emiliano
Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista
José Sánchez González (Miguel
Villalobos Moreno),
qui reconegué la davallada del moviment i ambdós
acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias,
per la
seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin
les barricades. Fora
de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint
clar que el
tren era l'instrument efectiu de deportació dels
reservistes, marxaren cap a
l'estació de les Borges i, prenent la direcció de
la Floresta, van anar
destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap
a Lleida i que
acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de
Governació, Juan de la
Cierva Peñafiel, suspengué les garanties
constitucionals a tot l'Estat, detingué
els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora
Méndez i Francisco
Largo Caballero, i clausurà els centres obrers. ***
Pasquale
Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de
deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927) -
Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de
juliol de 1920 l'anarquista Pasquale
Binazzi, redactor
del setmanari Il Libertario, és detingut
a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota
l'acusació d'haver format
una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una
fàbrica durant
l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers
van declarar la vaga
general.
Naixements
Foto policíaca
d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894) - Émile Maurin:
El
28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença,
Occitània) el propagandista
anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista
Émile Auguste Maurin,
també conegut per Élie Murmain i L'Aveugle. Sos
pares es deien Louis Auguste Maurin,
venedor ambulant, i Angele Marie Taglioretti, modista italiana i
socialista,
que va ser empresonada per «crits sediciosos». Sota
la influencia de sa mare,
s'adherí molt jove a un grup carbonari, però ben
aviat, gràcies a les activitats
de la Federació del Jura, entrà en contactes amb
les idees anarquistes. En 1881
era membre del «Club Internacional» (Blanc, Charles
Cival, Étienne Desnier,
Henry, Justin Mazade, Raffaele Moncada i Joseph Toche), i, arran d'un
míting
celebrat al Grand Bosquet, va ser jutjat i condemnat a 16 francs de
multa per
insults a un gendarme. En 1882 el «Club
Internacional» intentà crear una
Federació Anarquista de la Regió Marsellesa i
s'adherí al «Manifest
revolucionari socialista dels grups anarquistes de
París». El maig de 1882 va
ser detingut a Roma (Itàlia); jutjat, va ser condemnat a
tres mesos de presó
per «possessió d'arma prohibida», un cop
lliure, tornà a Marsella. Fou membre
del «Cercle Esquiros», amb Émery i
Alexandre Tressaud, entre d'altres. A
resultes de les manifestacions de miners d'agost de 1881 a
Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) i dels atemptats amb bomba d'octubre de 1882 a
Lió (Arpitània), va ser implicat
en el «Procés dels 66», que
començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal
Correccional
de Lió i on el 19 de gener va ser condemnat en
rebel·lia a cinc anys de presó, a
2.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició d'exercici
dels drets civils.
Refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el gener de 1884 va ser
declarat
insubmís. Hi retornà de l'exili en 1886.
Després de l'amnistia de 1889, va ser
llicenciat de l'exèrcit per cataractes a l'ull esquerre i
s'instal·là a
Grenoble (Delfinat, Arpitània), on amb el
pseudònim Murmain, i
malgrat es seus problemes de vista, treballà de
fotògraf
ambulant, professió que li serví per fer
propaganda de les idees anarquistes.
En 1890 ajudà els anarquistes empresonats a Genoble, on va
conèixer Pierre
Martin, a qui va deixar llibres. En 1891 va ser condemnat per
l'Audiència de
Grenoble a sis mesos de presó per
«incitació als soldats a la revolta». En
aquesta època començà a perdre a
perdre la vista de valent i en 1892 marxà cap
a París per a guarir la seva ceguesa preocupant a l'Hospital
Quinze-Vingts;
malgrat tot, esdevingué cec i gràcies a sa
companya Eugénie Bourquin pogué
readaptar-se a l'ús de la màquina d'escriure i es
va fer dactilògraf. El 2 de
juliol de 1893 participà en una reunió anarquista
celebrada a la Sala Commerce,
on es va reivindicar la destrucció de la propietat. El
març de 1893 en una
reunió celebrada a la Sala Georget a la qual
assistí, es va fer una crida als
anarquistes a practicar la propaganda pel fet. El 6 d'agost de 1893, en
una
reunió del Grup Anarquista del XIII Districte de
París, preconitzà actes
individuals, glorificant anarquistes il·legalistes (Duval,
Pini, Ravachol,
etc.). L'1 d'octubre de 1893 en una reunió celebrada de la
«Lliga dels
Antipatriotes» va fer apologia de l'il·legalisme i
el 22 d'octubre a Puteaux
(Illa de França, França) reivindicà
l'ús de la dinamita. El 25 de desembre de
1893 en una reunió a la Sala Commerce lloà
l'atemptat de Léon Léauthier. L'1 de
gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat.
L'1 de
juliol de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número
14 del carrer
Richelieu, va ser escorcollat, on la policia trobà
manuscrits de caire
anarquista. Interrogat, es declarà anarquista i partidari de
la violència, i va
ser tancat a la presó parisenca de Mazas.
L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser
fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de juliol de 1894 va ser posat en
llibertat provisional. A principis de setembre de 1895
retornà breument a
Marsella amb sa companya on participà en diverses reunions i
on prengué la
paraula, juntament amb destacats anarquistes, com ara Octave Jahn i
Augustin
Marcellin, i després passà a Grenoble. En aquesta
època col·laborà en la
revista anarquista de Mécislas Golberg Sur
le Trimard, de la
qual eren
responsables Émile Dodot i Octave Veret. En 1897 va fer
conferències per al
Grup d'Estudis Econòmics i Socials. L'octubre de 1897
participà en el Congrés
del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). El 23 de juliol de
1898
participà amb Henri Dagan i Antatole de Mouzies en la
conferència «L'antisémitiesme
consideré comme mal social», organitzada pels
grups republicans socialistes
d'Aubervilliers (Illa de França, França). Entre
1899 i 1900 va fer conferències
per a la Biblioteca d'Educació Llibertària i per
al grup anarquista «Les Égaux»
del XVII Districte de París. A principis de segle
col·laborà en L'Éducation
Libertaire i Le Libertaire.
En 1901 va fer conferències
per a la Universitat Popular «L'Idée» de
Puteaux. Entre desembre de 1903 i
gener de 1904 va escriure per L'Oeuvre
Nouvelle l'article «L'évolution de
l'anarchisme». En 1906, en plena
agitació sindicalista revolucionària,
retornà a Grenoble, on entrà en
relació
amb Eugène David i Louis Sorrel, destacats llibertaris de la
Borsa del Treball.
En 1906 va fer xerrades per al Grup Llibertari
«Quatre-Chemins» d'Aubervilliers.
Durant la primavera de 1907 fundà una Universitat Popular
amb el suport de la
Unió de Sindicats, la qual esdevingué un
important centre de propaganda
anarquista. En aquesta època
col·laborà en la revista Les
Cahiers de l'Université Populaire (1906-1907), el
redactor
principal de la qual fou Henri Dagan. Participà activament
en totes les lluites
socials de l'època i a finals de 1907 va ser considerat per
les autoritats un
dels elements antimilitaristes més perillosos. Segons La Guerre Socialie, en aquests anys
s'allunyà de l'anarquisme i
s'adherí a la Federació dels Alps del Partit
Socialista, col·laborant en el seu
òrgan d'expressió Le
Socialiste Alpin
de Sisteron (Provença, Occitània). Cap el 1910
retornà a París, on formà part
de la redacció de La Vie
Ouvrière. En
dues ocasions (Jean Dudragne i Adolf Reichmann), a causa de la seva
integritat,
fou membre d'un «jurat d'honor» per resoldre
militants acusats de ser delators.
El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la
comissió de
reorganització de Le Libertaire,
que
reorientà el setmanari des del punt de vista exclusivament
anarquista comunista
i sindicalista revolucionari. Émile Maurin va morir el 21 de
febrer de 1913 al
seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, del I
Districte de París
(França) i va ser incinerat al columbari del cementiri
parisenc de
Père-Lachaise; Henri Chapey i Pierre Martin pronunciaren
emotius discursos i es
va llançar una subscripció popular en suport de
la seva companya. En 1923 Henri
Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie
Murmain (Émile Maurin),
amb un prefaci de Robert Louzon. Émile
Maurin
(1862-1913) ***
Foto
policíaca de Jean Pausader (ca. 1894) - Jean Pausader: El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Ernest Jean Pausader –a vegades citat erròniament Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-Jean Posada. Sos pares es deien Pierre Pépin Pausader, sabater, i Rosalie Kinappe, obrera sabatera belga; la parella, no casada, legitimà l'infant amb el matrimoni celebrat el 30 de setembre de 1871 al III Districte de París. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquesta època milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-Jean Posada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergà Émile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 18 de febrer de 1904 es casà al XVII Districte de París amb Marie Radégonde Leontine Quintard. En aquesta època vivia al 18 del carrer Boursault de París. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà en L'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir el 4 d'octubre de 1937 al seu domicili de l'avinguda Choisy de París (França). ***
Foto
d'Eugène Rossignol de la policia francesa - Eugène
Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix a l'Hospital
Beaujon
de París (França) l'anarquista
Eugène Rossignol. Era fill natural de la cosidora Marie
Rossignol i de pare desconegut. Es
guanyava la vida com
a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a
començament dels
anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i
a finals de la dècada va ser
inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En
1893 el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres
(Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Émile
Masson - Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Désiré Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Sos pares es deien Émile Pierre Marie Masson, segon mestre mecànic, i Marie Jeanne Désirée Carré. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). El 26 d'agost de 1902 es casà a Dunkerque (Flandes del Sud) amb Élisabeth Mary Gilpin. Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. El seu últim domicili va ser al número 14 del carrer Leperdit de Pontivy (Bro-Gwened, Bretanya). Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 al XII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921). ***
D'esquerra
a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice
(París?, 5 de novembre de 1908) - Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquesta època londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Sol·licitud
de refugiat polític de Juan Mariño
López per emigrar a Mèxic (11 d'abril de 1939) - Juan Mariño
López:
El 28 de juliol de 1896 neix a Lugo (Lugo, Galícia) el
professor i agent
infiltrat en el cercles anarquistes Juan Mariño
López, conegut com Moreno
o Morini. Era fill de Juan Mariño
Gómez, pintor, i de Josefa López
Fernández. Mestre d'ensenyament primari, des del 23 d'agost
de 1920 exercí a
Ribasaltas (Monforte de Lemos, Lugo, Galícia). Des del 3 de
gener de 1932 dirigí
el setmanari de Monforte de Lemos Ágora. Semanario
de izquierda. El 24
de juliol de 1933 guanyà una oposició coma mestre
d'Escoles Espanyoles a l'estranger.
El 3 de novembre de 1933 va ser nomenat mestre de Classes Espanyoles de
Marsella (Provença, Occitània), depenent de la
Junta de Relacions Culturals del
Ministeri d'Assumptes Exteriors de la II República
Espanyola. El 7 de desembre
de 1933, amb passaport diplomàtic, arribà a
Marsella i s'instal·là al número
133 del carrer Rabelais, al barri de Saint-Henri del XVI Districte.
S'integrà,
sota el nom de Moreno o Morini,
en els cercles anarquistes marsellesos.
En 1935 se li va adjudicar la plaça de mestre en propietat
de l'Escola Graduada
Unitària Núm. 3 de la Línea de la
Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), però
el nomenament va quedar en suspès. El juny de 1935 se li va
adjudicar plaça a
l'Escola Mixta de Son Espanyolet de Palma (Mallorca, Illes Balears),
però
sembla que també el nomenament va quedar suspès.
En 1936 va ser nomenat director
de l'Institut de Lisboa (Portugal), però aquest nomenament
es va ajornar. El
setembre de 1937 va ser nomenat pel Consolat d'Espanya professor
d'espanyol a
Marsella, depenent del Ministeri d'Estat (antic Ministeri d'Assumptes
Exteriors) de la II República espanyola. En aquesta
època va fer classes de a l'escola
masculina del carrer Peyssonnel del II Distrite i a l'escola de
l'Estaque Plage
del XVI Districte. Segons un informe de la policia francesa de
març de 1938,
els cercles anarquistes espanyols de Marsella l'acusaven de
traïdor i d'espia
del Govern espanyol. Va ser nomenat pel Consol General d'Espanya cap
del contraespionatge
polític. Va dirigí la Secció de
Marsella de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en va ser responsable del seu òrgan
d'expressió Tierra y Libertad.
L'abril de 1939, no podent retornar a l'Espanya franquista,
sol·licità poder
emigrar a Mèxic. En aquesta època vivia al
número 29 del bulevard Genêts de la
Grotte Rolland de Marsella. Posteriorment milità en el Grup
Departamental de
les Boques del Roine del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i en
1946
assistí, com a delegat de les seccions de Marsella i Istre
(Provença,
Occitània), al II Congrés del PSOE en l'exili.
Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció. ***
Josep
Serra Vives [militants-anarchistes.info] - Josep Serra
Vives:
El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Les
Garrigues,
Catalunya) el pagès anarquista
i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Sos pares es deien Esteve Serra
Gallofré, llaurador, i Maria Vives Saltó.
Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés
revolucionari, va ser
nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut
pels
feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra
Vives va
ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià,
Catalunya). ***
Buenaventura
San Agustín Serrat - Buenaventura San
Agustín Serrat: El 28 de juliol
de 1906 neix a Alcubierre
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Buenaventura San Agustín Serrat –el segon llinatge
citat erròniament Serra–,
conegut com El Lleida. Pintor de
professió,
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Emigrà a Tàrrega (Urgell,
Catalunya) i en 1925 a Cornellà de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Amant del futbol,
jugà en diversos
equips, com ara el «Viladecans». El 24 de desembre
de 1932 es casà amb Rosalia
Vila Adrián, amb que tingué dos infants, Ramona i
Francesc. Durant la guerra
civil lluità als fronts i va ser ferit; un cop restablert,
va ser destinat al
camp de concentració dels Omells de na Gaia (Urgell,
Catalunya), controlat pel
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on
vigilà presoners del bàndol franquista.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, d'on fugí i
retornà amb sa família a Cornellà de
Llobregat. Delatat, va ser detingut i tancat a la Presó
Model de Barcelona.
Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Buenaventura San
Agustín
Serrat va ser afusellat, juntament amb altres cenetistes
(Joaquín Bruno Gascón,
José Horta Ros, etc.), el 29 d'abril de 1940 al Camp de la
Bota de Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de
Montjuïc. ***
Jean
Jourdan - Jean Jourdan: El
28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Jean
Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard.
Sos pares es deien Alphonse Paul Jourdan, conreador, i Marie
Antoinette Bernard i tingué dos
germans: Paul, també militant anarquista, i Marie
Antoinette. Entre 1914 i
1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front,
estudià a l'Escola
de la República del seu poble. Abandonà l'escola
sense el certificat d'estudis
i, després d'entrar com a aprenent de ferrador,
esdevingué obrer agrícola,
sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure
el va fer llibertari i
s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a
Aimargues durant els anys
vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor
Makhno i sa
família, aleshores refugiat a França. El 6 de
març de 1926, durant una
manifestació contra una processó religiosa arran
de la visita d'un cardenal, va
ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues
estava
constituït per una dotzena de persones i creà una
cooperativa de consum, La Fourmi,
inspirada en el corrent
cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927
participa
en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També
fou membre, amb
altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de
la Terra, que
reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat
del mateix
tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc,
Occitània), i sovint fou designat per a
negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a
casa seva els
nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com
ara
Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain,
André Prudhommeaux o Paul
Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar
voluntaris i André
Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de
passar-les a la
Península. En aquesta conjuntura, participà en el
robatori d'una armeria de
Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per
la insubmissió i canvià
d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand
Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà en
diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a
Aimargues i tancat durant
tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason
(Provença, Occitània).
Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron
(Provença, Occitània), va ser
internat al camp de concentració de Sant Somplesi
(Llenguadoc, Occitània), on
hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir.
De bell nou detingut, a Nimes
aconseguí la llibertat gràcies a la
intervenció de Vernier, expacifista que
aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del
Mariscal
Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè
d'Alliberament d'Aimargues i
organitzà la requisa d'aliments per a la població
i s'oposà a les rapades de
les dones de la població sospitoses d'haver
freqüentat l'ocupant. Rebutjà
formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de
la guerra, es
barallà amb els companys d'Aimargues i
s'instal·là en una població
veïna, Lo
Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la
que comprà en 1948 i on obrí,
amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda
com Guinguette à Chocho.
Entre 1973 i 1974
participà en les manifestacions antifranquistes que
s'organitzaren a Nimes.
També va estar casat amb Carmen Segura i el 24 de juliol de
1961
es casà a Vauvèrd (Llenguadoc,
Occitània)
amb María
Trinidad Andreo, amb qui no va tenir
infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 al seu
domicili del Camping «Chocho»
de Lo Cailar
(Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel
Falguières publicà el llibre Jean
Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de
1908 a 1948. ***
David
Viñas (1960) - David Viñas: El 28 de juliol de 1927 neix al barri de San Nicolás de Buenos Aires (Argentina)el novel·lista, dramaturg, assagista i historiador de l'anarquisme David Viñas Porter, que va fer servir el pseudònim Pedro Pago. Havia nascut en una família llibertària amb greus problemes econòmics. Sos pares es deien Ismael Pedro Viñas i Esther Porter, d'origen jueu ucraïnès. A començaments de la dècada dels quaranta aconseguí una beca d'estudis al Liceu Militar de Buenos Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat per l'ambient feixista que es respirava, es va fer despatxar insultant un tinent primer. Després d'acabar algunes assignatures en un altre institut, es matriculà en Filosofia i Lletres, on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb el temps es casà i amb qui tingué sos dos fills. En aquests anys d'estudiant, presidí la Federació Universitària de Buenos Aires (FUBA). Entre març i juny de 1953 publicà una sèrie de relats policíacs (Mate Cocido, Chico Chico i Chico Grande), signats sota el pseudònim Pedro Pago, en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953 fou un dels fundadors, amb son germà Ismael Viñas i sa companya, de la revista literària i política revolucionària Contorno, on col·laboraren destacats intel·lectuals esquerrans (León Rozitchner, Noé Jitrik, Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde, Rodolfo Kutsch, etc.) i que deixà de publicar-se en 1959 –en 2008 es publicà una edició facsímil. En 1963 es doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Rosario (Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal. De la mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh o Antonio di Benedetto, la temàtica de la seva narrativa és social i de dura crítica contra la classe oligàrquica llatinoamericana i les seves injustícies. Formà part de la junta directiva del Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment d'Alliberament Nacional), de caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina, visqué exiliat en diversos països d'Amèrica (Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya, França, Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i impartint classes de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro Orgambide, Jorge Boccanera, Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial «Tierra de Fuego». En 1984 retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat catedràtic de literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000 dòlars), com a un «homenatge a sos fills» María Adelaida i Lorenzo Ismael, segrestats i desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995 va ser nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires. Dirigí l'Institut de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de Néstor Kirchner, esdevingué un dels seus vocals i en 2008 cofundà», amb el periodista Horacio Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal d'intel·lectuals esquerrans que publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del kirchnerisme. El desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí important documentació seva. És autor de les novel·les Cayó sobre su rostro (1955), Los años despiadados (1956), Un Dios cotidiano (1957), Los dueños de la tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En la semana trágica (1966), Hombres de a caballo (1967), Cosas concretas (1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario (1993), Claudia conversa (1995), Tartabul (2006), i també conreà els relats en Las malas costumbres (1963). També és autor d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann, Maniobras, Dorrego, Lisandro (1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs, sobre tot d'història de la literatura i de temàtica social i històrica, ha estudiat el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquen Literatura argentina y política I. De los jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964), Literatura argentina y política II. De Lugones a Walsh (1964), Laferrére, del apogeo de la oligarquía a la crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura argentina y realidad política: de Sarmiento a Cortázar (1970), Rebeliones populares I. De los montoneros a los anarquistas (1971), Rebeliones populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo (1971), Momentos de la novela en América Latina (1973), Qué es el fascismo en Latinoamérica (1977), Historia de América Latina. México y Cortés (1978), Historia de América Latina. Expansión de la conquista (1978), Carlos Gardel (1979), Indios, ejército y fronteras (1982), Los anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA (1998) i Menemato y otros suburbios (2000). També ha escrit els guions cinematogràfics El jefe (1958), El candidato (1959, amb Fernando Ayala) i Dar la cara (1962), i els arguments de Sábado a la noche, cine (1960) i La muerte blanca (1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft (1957), Gerchunoff (1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre (1972), el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David Viñas va morir el 10 de març de 2011, a conseqüència de complicacions derivades d'una pneumònia, al Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina).
Defuncions
Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli - Domenico Nucera Abenavoli: El 28 de juliol de 1930 mor a Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia)– el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Havia nascut el 28 d'abril de 1856 a Roghudi (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia). ***
Simón
Estallo Aso - Simón Estallo Aso: El 28 de juliol de 1936 és afusellat a Jaca (Osca, Aragó, España) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Havia nascut el 5 d'abril de 1913 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Benito Estallo Ferrero, jornaler, i Pabla Aso Monreal. El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser capturat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat. ***
Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny La Época del 31 de maig de 1933 - Antonio Tisner Bescós: El 28 de juliol de 1936 mor a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Havia nascut el 14 de juliol de 1904 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Tisner i Mariana Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) –altres fonts citen Berbegal–, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil. ***
Notícia de la detenció de Marius Hanot apareguda en el diari parisenc La Presse de l'11 de maig de 1920 - Marius Hanot: El
28 de juliol de 1958 mor al XIII Districte de París (França) l'escriptor i anarquista
partidari dels soviets Marius Hermant Émile Hanot. Havia nascut el 13 de febrer
de 1888 a Penin (Nord-Pas-de-Calais, França). Era fill d'Hermand Ulsmart Joseph
Hanot i de Berthe Hortense Adèle Dupont, i tingué com a mínim un germà, Gabriel
Hanot. Es guanyava la vida treballant a la Companyia General d'Òmnibus i freqüentà
els cercles literaris i anarquistes. En 1910 col·laborà amb contes en Comoedia
i en 1912 en Le Frou-Frou i Le Soleil. L'octubre de 1912, amb els
escriptors llibertaris Blaise Cendrars i Adolf Schenk (Emil Szittya), publicà
el primer i únic número (gratuït) de la revista anarquista Les Hommes
Nouveaux. Revue Libre, tercera sèrie en llengua francesa de la revista alemanya
Neue Menschen (Homes Nous), publicada en 1911 a París per Emil Szittya. En
aquest número aparegué anunciat el fullet de Marius Hanot «Salomon [Salomé] et
le Marquis de Sade» que sembla que no va ser publicat. A partir d'aquesta
publicació Cendrars i Hanot pareix que ja mai no es relacionaren. En 1912 col·laborà
en Le Supplément del diari La Lanterne. Partidari dels soviets
llibertaris, va ser un dels instigadors de la creació d'una secció anarquista
de la Internacional Comunista a França. El 18 de gener de 1913 es casà a Tourcoing
(Nord-Pas de Calais, França) amb Palmyre Clémence Dumez, de qui va enviudar, i
acabà casant-se posteriorment amb Paule Henriette Cocat. Quan la Gran Guerra va
ser enviat al front com a tinent d'artilleria al comandament d'una bateria i un
cop desmobilitzat en 1919 se li atorgà la «Creu de Guerra». En 1919 era membre
de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i gerent (secretari
general) del seu òrgan d'expressió Le Combattant, a més de col·laborar
en L'Internationale Communiste, de Raymond Péricat, i Revue
Républicaine. El setembre de 1919 assistí com a ponent de la Comissió
Internacional en el Congrés de l'ARAC celebrat a Lió (Forez, Arpitània). Partidari
de la Revolució russa, va ser membre de la Secció del XIII Districte de París
del Partit Comunista (PC) d'Alexandre Lebourg i de Raymond Péricat; aquest partit,
sorgit en el si de la Confederació General del Treball (CGT) i partidari dels
soviets de la Revolució russa, intentà crear una nova tendència dins del
moviment llibertari, el «sovietisme», en la qual militaren destacats
anarquistes i militants de la ultraesquerra marxista (Émile Chauvelon, Émile
Giraud, Ernest Girault, Alexandre Lebourg, Raymond Péricat, Louise Roblot, etc.).
En 1919 va publicar Soviet ou Parlement. El 27 d'octubre de 1919 va fer
la conferència «L'action du Parti Communiste et la Révolution russe» a la Sala
Anglarès del XIX Districte de París. No obstant tot això, aquesta tendència creà
profundes divergències entre el moviment anarquista i en el I Congrés del PC,
celebrat entre el 25 i el 28 de desembre de 1919, aquestes es palesaren i l'organització
prengué el nom de Federació Comunista dels Soviets (FCS), de la qual ell va ser
nomenat secretari i Lebourg secretari adjunt. Aquesta federació, i el seu òrgan
d'expressió Le Soviet, en el qual col·laborà, sobrevisqueren fins a maig
de 1921. La minoria que havia restat dissident de la nova orientació (Henri Bott,
Camille Fabre, Étienne Lacoste, Jacques Sigrand, etc.) s'escindí el 6 de febrer
de 1920, recreant el PC i el seu òrgan Le Communiste, que perdurà fins
març de 1921. El 23 de febrer de 1920 Marius Hanot va escriure a Vladímir Ílitx
Lenin per informar d'aquesta escissió, carta enviada a Amsterdam (Països
Baixos), però que va ser interceptada per la policia i lliurada al jutge
d'instrucció. En aquesta època fundà, amb Henri Barbusse, el grup «Les Réfractaires»,
de reclutes i de desmobilitzats de l'exèrcit. L'1 d'abril de 1920 la policia va
escorcollar el seu domicili, al número 60 del carrer de la Colonie del XIII
Districte de París, i segrestà nombrosa documentació (correspondència,
articles, exemplars de Le Soviet, manifests de l'ARAC i de la III
Internacional, galerades de L'Antimilitariste i els estatuts del Buró
Internacional Antimilitarista d'Amsterdam. En aquesta època treballava d'empleat
als «Stocks Américains» d'Aubervilliers (Illa de França, França). En 1920
col·laborà en L'Éveil des Jeunes. El 9 de maig de 1920 prengué la
paraula en un míting davant dues-centes persones a Troyes (Xampanya-Ardenes,
França), on va fer apologia de la Rússia soviètica i una crida a la vaga
general a França, sempre acompanyada de sabotatges, i d'una insurrecció que
portaria el triomf de l'Exèrcit Roig. Dos dies després, va se detingut i acusat
de «complot contra la seguretat de l'Estat». Aquest cas va ser aprofitar per
les autoritats per neutralitzar la gran vaga dels ferroviaris i de l'esquerra
revolucionària. Aquell mateix mes, més d'una vintena de militants va ser
detinguts i tancats preventivament a la presó parisenca de La Sante; la
instrucció d'aquest cas, va ser portada pel jutge Jousselin i les organitzacions
obreres portaren una important campanya de suport als incriminats –el 7 de març
de 1921 Henri Barbusse publicà una llarga carta de denúncia de la seva situació
en L'Humanité. El 27 de novembre de 1920 el cas referent a «maniobres anarquistes»
va ser sobresegut i el cas referent a «complot contra la seguretat de l'Estat»
portà el sobreseïment de 12 dels inculpats (Chaverot, Courage, Dejonkère, Delagrange,
Gautier, Lévêque, Midel, Olivier, Rey, Sirolle, Toti i Verdier), mentre altres
12 va ser jutjats a partir del 28 de febrer de 1921 per l'Audiència del Sena,
entre ells Marius Hanot, però el 17 de març de 1921 el jurat pronuncià un veredicte
d'absolució general. El 10 de febrer de 1921 va presidir una reunió del Comitè
Sindicalista Revolucionari (CSR). El 18 de febrer de 1922 parlà, juntament amb
Léo Poldès, en una reunió de la XX Secció de l'ARAC, celebrada a la Sala Babeuf
de La Bellevilloise de París. El 19 d'octubre de 1922 parlà, amb altres
companys, en una reunió pública i contradictòria de suport del comunista André
Marty, aleshores empresonat, celebrada al Préau des Écoles de París. En 1923
col·laborà en L'Humanité i entre 1923 i 1924 en La Vague. Poc després
desaparegué de l'escena política i dels informes policíacs. Els últims anys de
sa vida regentà un petit comerç de llibres, papereria, material d'oficina i venda
de diaris. Marius Hanot va morir el 28 de juliol de 1958 al seu domicili, al
número 76bis del carrer Bobillot, del XIII Districte de París (França). ***
Mariano Costa Iscar - Mariano Costa Iscar: El 28 de juliol de 1966 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarcoindividualista Mariano –també citat Manuel– Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Havia nascut el 26 de maig de 1883 a Pamplona (Navarra). Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «Juventud Ácrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios, Proa, La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell «Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus –de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral, Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit, Estudios, Ética, Helios, Humanidad, Iniciales, Nervio, Nosotros, Proa, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) i La enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. ***
Pietro
Costa - Pietro Costa: El 28 de juliol de 1982 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant comunista, Pietro Costa, també conegut com Pietro Pasini. Havia nascut el 6 de febrer de 1900 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Era fill de Mariano Costa, paleta i simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys d'escola elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola Estatal Tècnica Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els seus estudis de manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre temes socials i polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment anarquista i en 1916 va ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va ser el principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese. Després d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta localitat, en 1916 va ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En aquesta època va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als desertors, confeccionant passaports interiors falsos per salvar els controls policíacs. En 1918 fou cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a telegrafista, fins al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any tornà a treballar amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de l'Estat com a telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense posar-se en evidència, va contribuir a totes les agitacions del període, pren part en totes les manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i participa en totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També, gràcies a ell, el Cercle dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari dels escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i destrucció del Cercle Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de tancar –el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini serà assassinat per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de Ravenna el qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes del país». Va patir diversos escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc després va ser acomiadat dels ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet de ser antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació del seu poble natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà com a empleat en una oficina de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà trobarà Garavini i sa companya Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva activitat anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener de 1926, amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors d'una conferència clandestina de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrada en un restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena d'anarquistes del centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En aquesta època va difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i mantingué correspondència amb Luigi Fabbri exiliat a França. L'agost de 1926 va ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup anarquista i que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la fuita clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser el primer acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu Italià. En la seva activitat política va fer servir pseudònim de Pietro Pasini, fent servir el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per difusió de propaganda anarquista, per haver reconstituït el «Partit Anarquista» (la UAI) i per haver participat en el «Comitè Pro Víctimes Polítiques», associació clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda econòmica per a les famílies de les víctimes de la repressió. En les investigacions es van veure involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe Peretti, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D. Guadagnini, Gino Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un ràpid interrogatori, va confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats, admeten fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a emissari de Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi d'haver organitzat i muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la Policia Rizzo, que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no eren certes moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou condemnat a dos anys de presó, inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància especial. Va purgar la pena a lla presó de Lecce i es negà a signar la petició de gràcia presentada pels seus familiars. En la correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar pesar pel seu comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la marginació pels seus antics companys. En aquests anys de presó es va allunyar del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit Comunista Italià (PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar a Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància especial durant tres anys i patí la discriminació i les privacions econòmiques de totes les víctimes de la persecució política. Després de quatre anys sense feina, va acabar fent de pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es mostra observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom sigui esborrat del registre de subversius el novembre de 1942, però el seu cas es reobert ja que és sospitós d'activitats antifeixistes clandestines. El juny de 1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït, juntament amb altres companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la policia quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943, quan el règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el període posterior al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com a comissari polític de l'Esquadra d'Acció Patriòtica que actuava a la zona de Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades, l'abril de 1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la Segona Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI local. Durant els anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt d'haver de prejubilar-se dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès després de l'alliberament. A partir d'aquest any començarà a allunyar-se gradualment de la direcció del PCI local, però continuarà sent el militant comunista de major prestigi. En els anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a la propaganda, com a corresponsal de L'Unità i com a fundador i principal animador de La Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa Socialcomunista (GISC, Junta d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945), al qual seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel Settecento (1974) i Comune e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A començaments dels anys setanta va ser un dels promotors del naixement de la «Biblioteca Municipal L. Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal. ***
Joël
Fieux - Joël Fieux:
El
28 de juliol de 1986 és abatut a La Zompopera (Jinotega,
Nicaragua)
l'anarquista i militant sandinista Joël Marcel Georges Fieux.
Havia nascut l'11 de maig
–algunes fonts citen erròniament el 2 de
maig– de
1958 a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França). Sos pares,
mestres, es deien Fernand Marcelin Joseph Fieux i Bernadette Jeanne
Fevre. Era diplomat
en micromecànica,
especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia
experiència com a impressor.
Entre 1977 i 1980 visqué a Lió
(Arpitània) on milità en els moviments
llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del
grup
editor de la revista anarquista IRL.
En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de
Mèxic (Mèxic) on
col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal
López i Omar Cortés, i en la
revista anarquista Caos.
S'integrà en
el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front
Sandinista
d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a
Matagalpa (Matagalpa,
Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la
Creuada
d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè
Regional VI
(Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una
impremta i la
instal·lació d'una xarxa de ràdios
locals i formació del personal en
radiocomunicacions. El seu compromís amb la
Revolució Sandinista va ser tan
gran que es nacionalitzà nicaragüenc i el 6 de
gener de 1984 es casà a Matagalpa
amb la periodista Fátima Huydée
Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui
nasqué el 19 de juliol de 1985,
el mateix dia de la celebració del triomf de la
Revolució sandinista. Joël Fieux
fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera
entre
Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la
«Contra»
–l'exèrcit irregular contrarevolucionari
nicaragüenc format per exmembres de la
Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern
nord-americà– contra dos camionetes
civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants
internacionalistes,
Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals,
William
Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa
família i
amics a França entre 1980 i 1986, així com els
seus testimonis enregistrats en
cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per
l'Atelier de Création
Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles
et écrits. Rassemblés à Lyon par les
amis de Joël. En honor seu, a Ciudad
Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar
«Joël Fiuex» i a
Ris-Orangis (Illa de França, França) un
pavelló esportiu. ***
Notícia
orgànica de Narcisse Juliot publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de novembre de 1937 - Narcisse Juliot:
El 28 de juliol de 1986 mor a Longué-Jumelles
(País del Loira, França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Narcisse Juliot. Havia nascut
el 8
d'abril de 1898 a Loudun (Poitou-Charentes, França). Sos
pares es deien Adolphe
Narcisse Juliot, empleat ferroviari, i Marie Louise Paul. Es guanyava
la vida
com a obrer metal·lúrgic ajustador. El 20 d'agost
de 1923 es casà al XVIII
Districte de París (França) amb la calcetera
Marcelle Avrillon, amb qui tingué
un infant. En aquesta època vivia al número 1 del
carrer Bachelet de París. En
1924 i en 1937 col·laborà en Le
Libertaire. En 1935 treballava d'ajustador de torns
automàtics a la fàbrica
de la «Societat Francesa Gardy» d'Argenteuil (Illa
de França, França) i vivia
al número 43 bis del carrer Haies de París. En
1936 treballava a la fàbrica
«Lavalette» de Saint-Ouen (Illa de
França, França) i s'encarregà de
recaptar
fons per a la Revolució espanyola. En 1937 era membre del
grup llibertari de
taller de la Unió Anarquista (UA) a la fàbrica
«Blériot» de Suresnes (Illa de
França, França) i era secretari de la
Unió Local d'Argenteuil de la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR),
formada pel Sindicat Únic del Metall (SUM) i el Syndicat
Unique du Bâtiment
(SUB, Sindicat Únic de la Construcció). En 1937
també fou membre de la comissió
administrativa de l'UA i del Grup Sindicalista Lluita de Classe. En els
anys
quaranta la seva adreça, al 115 del bulevard Grenelle de
París, figurava en el
llistat de domicilis a vigilar per la policia. El 4 de juliol de 1949
es va
divorciar de Marcelle Avrillon i el 4 de novembre de 1950 es
casà a Laudun amb
Angelina Giancoli. A principis dels anys cinquanta treballava d'obrer
metal·lúrgic a la fàbrica
«Cuttat» i era membre de l'agrupació
Unió Sindical de
Treballadors Anarquistes (USTA). Retirat en una residència
d'avis, Narcisse Juliot va morir
el 28 de juliol de 1986 a l'Hospital de
Longué-Jumelles
(País del Loira, França). ***
Salvador
Sarrau Español - Salvador Sarrau
Español: El 28 de juliol de 1987 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Sarrau Español.
Havia nascut el 6 d'agost de 1905
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien Isidro
Sarrau Larroya, llaurador, i Eugenia Español Mesalles.
Emigrà molt jove a
Barcelona
(Catalunya), on es guanyava la vida com a forner i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura
de Primo de Rivera
s'exilià a l'Argentina, on milità en la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA).
En 1930 la dictadura del general José Félix
Uriburu l'empresonà i dos anys
després fou expulsat. De vell nou a Barcelona, fou un
destacat militant de la
Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació
de la CNT i fou membre de la Comissió
de Defensa Confederal de la Federació Local de la CNT de
Barcelona. Participà
activament en els jornades de resposta contra el cop militar feixista
de juliol
de 1936 i fou especialment actiu durant la Revolució
espanyola. Amb el triomf
franquista creuà els Pirineus i fou reclòs als
camps de concentració de
Barcarès i d'Agde. En 1939 son germà Antonio
Sarrau Español, també militant
anarquista, fou afusellat pels feixistes. Sota l'ocupació
nazi milità a Fumel
(Aquitània, Occitània) i posteriorment
retornà a Catalunya, on formà part de
grups clandestins antifranquistes. Acabà establint-se a
Tolosa de Llenguadoc, on treballà de paleta.
En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i en 1970 secretari d'Organització
de l'Alt Garona-Gers. Fou
l'oncle del destacat militant anarquista Liberto Sarrau
Royes. Salvador
Sarrau Español va morir el 28 de juliol de 1987 a la
Clínica du Parc de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Salvador Sarrau Español (1906-1987) ***
Necrològica
de Salomon Alkalay apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de gener de 1989 - Salomon Alkalay: El
28 de juliol de 1988 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
Salomon Alkalay. Havia nascut el 22 de novembre –algunes
fonts citen erròniament el de 20
de setembre– de 1902 a Kiustendil (Kiustendil, Principat de
Bulgària; actual
Bulgària). Fill d'una família sefardita, sos
pares es deien Abraham Alkalay i
Rifeka Alkalay. Per les seves idees s'hagué d'exiliar cap a
França. Entre 1926
i 1932 visqué a París, on treballa en el seu
ofici de sabater. A partir de 1932
s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on
treballà en una cooperativa de
fabricació de calçat trenat situada al
número 40 de l'avinguda del Marécha
Foch. Aquesta cooperativa, que havia estat fundada pel militant
anarquista
búlgar Georges Kolouharov, tenia en nòmina un
gran nombre de militants
compatriotes (Ivan Balev, K. Bratinov, T. Gramaticov, Stephan Nicolaev,
Ivan
Popov, Nicolas Simeonov, B. Trifanov, Constantin Vassiliev, etc.). La
major
part dels obrers estava allotjats als locals de la cooperativa. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936, partí cap a Barcelona
(Catalunya) amb un grup
de companys de Montpeller. A causa de les seves conviccions pacifistes
i no
violentes, va ser enviat pel Comitè Regional de Catalunya de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a la col·lectivitat de la
Granadella (Les Garrigues,
Catalunya), on s'encarregà sobretot de l'escola local. La
primavera de 1937 va
ser inscrit en una llista de «terroristes» aixecada
per la Direcció General de
Seguretat francesa on es deia que estava en relació amb una
organització
anarquista búlgara els responsables de la qual es trobaven a
Canes (Provença,
Occitània). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat
en diversos camps de concentració fins que va poder retornar
a Besiers. Durant l'Ocupació
participà en la Resistència. Després
de la II Guerra Mundial, s'instal·là a
Montpeller i s'integrà en el Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) i en la CNT en
l'exili, ocupant en diferents ocasions càrrecs de
responsabilitat orgànica en
la seva Federació Local. En 1948 treballava de sabater a
l'empresa de la
senyora Olazaran, al número 1 del carrer Puits du Temple de
Montpeller, i era
responsable de la Secció Local de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
El maig de 1961 pronuncià l'al·locució
fúnebre del militant confederal Vicent
Fontanet Gombau. Cobrà una petita jubilació,
però per conviccions llibertàries
mai no va demanar ajudes a l'Estat. Salomon Alkalay va morir el 28 de
juliol de 1988 a l'Hospital Saint-Charles de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). ***
Eleuterio Blasco Ferrer - Eleuterio Blasco Ferrer: El 28 de juliol de 1993 mor a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'artista anarquista Eleuterio Blasco Ferrer. Havia nascut el 20 de febrer de 1907 a Foz de Calanda (Terol, Aragó, Espanya) en una família nombrosa força humil; son pare, Joaquín Blasco Sancho (El Perdido), era terrissaire i sa mare es deia Lucía Ferrer Andreu. Ja de petit ajudà sa família amb la venda ambulant de quincalleria i d'objectes d'olleria arreu els pobles aragonesos, a més d'afegir alguns diners com a cantant de cançons populars. D'infant ja es va veure atret pel dibuix i per l'escultura. Quan tenia 17 anys fugí a Saragossa, però fou retornat amb sa família a la força. En 1926 emigrà a Barcelona, on va fer nombroses feines (pintor, emblanquinador, etc.) i estudià les nits a l'Acadèmia Martínez. Entre 1926 i 1928 estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de la Llotja de Barcelona, on conegué el dibuixant anarquista Ángel Lescarboura Santos (Les), però el seu tarannà àcrata no s'adaptà bé a les regles de l'acadèmia. En 1928 marxà a Madrid a complir el servei militar, ingressant en el Cos d'Enginyers i essent destinat al Cos de Ferrocarrils madrileny fins al 1929. Entre el 13 i el 27 de setembre de 1930 participà en la seva primera exposició col·lectiva a la sala d'exposicions del carrer Petritxol de Barcelona, que fou ben rebuda per la crítica. Més tard seguiren altres exposicions: a la Sala Parés de Barcelona (1931), al Saló d'Artistes Independents de Barcelona (1931), a les Galeries Laietanes de Barcelona (1933), exposició per als obrers anarquistes de l'«Agrupació Faros» de Barcelona (1933), al Casino del Círculo Turolense (1933) i, novament, a les Galeries Laietanes de Barcelona (1934). Durant els anys republicans col·laborà amb il·lustracions en la premsa anarquista i compartí taller amb Trepat i José Clavero. En 1935 formà part de la comissió d'organització del Saló d'Artistes Aragonesos al Centre Obrer Aragonès i també en va fer el cartell. En 1936 participà en el «Primer Saló de l'Associació d'Artistes Independents. Quan esclatà la guerra, d'antuvi va fer de dibuixant cartògraf i després va entrar a formar part de la Milícia de la Cultura enquadrat en al 26 Divisió (abans de la militarització Columna Durruti) i sempre va estar en el punt de mira dels comunistes. Quan el conflicte bèl·lic arribava al seu final, el 10 de febrer de 1939 passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Le Vernet i de Setfonts, que abandonà en 1940 per treballar en una fàbrica d'explosius a Bordeus. En 1941 visqué a Marsella, amb l'escriptor i periodista anarquista Benigno Bejarano Domínguez i el pintor Antonio Casanovas. En 1942, amb el suport del pintor belga Van Monfort, va aconseguir fer la seva primera exposició individual a la Galeria Berri de París amb escultures i pintures, però la Gestapo el va obligar a retornar a Bordeus. Quan va acabar la II Guerra Mundial s'establí a París, on es va relacionar amb Beltran-Massès, Max Ernst, Luis Buñuel, Pablo Picasso, Margarita Nelken, Pedro Flores i Celso Lagar, entre d'altres. Entre febrer i març de 1947 participà en la gran exposició artística organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc i a París. A París passà grans dificultats per arribar a ser un artista reconegut i exposar en diverses galeries, com ara la Bosc (1948) i la Jean Lambert (1950). També va realitzar exposicions a altres ciutats europees i nord-americanes, com ara l'Haia, Amsterdam, Marsella, Nimes o Nova York. En 1955 va realitzar la seva primera exposició a la Península després de la guerra, a la Sala Argos de Barcelona. En 1984 s'instal·là a Barcelona, on destacà com a ceramista, escultor i pintor de prestigi. El seu estil és una barreja entre realisme, expressionisme, surrealisme, impressionisme, ingenuïtat i primitivisme, i tot marcat per una clara tendència social, amiga del món obrer i enemiga del poder, de caràcter obac i accentuat dramatisme. Col·laborà en Anarkia, Orto (publicà sobre tot poesies de caràcter social), Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d'altres. Entre les seves escultures destaquen El calvario negro, Pau Casals, El niño abandonado, El forjador de arte, La mujer de la rosa, El héroe, Maternidad, Guitarrista ciego, Los últimos suspiros de Don Quijote; i entre les seves pintures Paraíso del Maestrazgo, Maternidad, La muchacha del pájaro, La ofrenda, Las abuelas y el niño, etc. Eleuterio Blasco Ferrer va morir el 28 de juliol de 1993 a la Residència de la Tercera Edad d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on havia viscut els dos últims mesos de sa vida, i fou enterrat a Molinos (Terol), poble natal de sa mare i amb el qual va tenir molta relació. Una part de la seva obra es troba exposada a la Sala del Museu de Molinos, però el gruix es troba escampat arreu de museus de tot el món (París, Bordeus, Marsella, Filadèlfia, Dallas, Nova York o Buenos Aires). ***
Antonio
Céspedes Asensio - Antonio Céspedes Asensio: El 28 de juliol de 1999 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Havia nascut el 25 d'abril de 1915 a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Alonso Céspedes i Juana Asensio. Milità en el moviment anarquista al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del Prat Vermell. Durant els fets de «Maig de 1937» va ser detingut per «possessió d'armes» i per «deserció» per la reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser enviat al Preventori Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de gener de 1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i traslladat a la Presó Model de Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat el 16 de juliol de 1938 amb altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional d'Inadaptats de Vic (Osona, Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de febrer de 1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de novembre de 1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de guerra acordà reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en consell de guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de les Patrulles de Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat a 20 anys de reclusió menor. Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a València (País Valencià), però va trencar del desterrament i el 16 de desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa d'atracament a mà armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries (Ángel Torralba i Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4 de març de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de 1955, quan estava reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis de València, va ser posat en llibertat condicional i immediatament s'integrà en les Joventuts Llibertàries clandestines de València. En 1960 aconseguí la llibertat definitiva i s'instal·la a Barcelona. Antonio Céspedes Asensio va morir el 28 de juliol de 1999 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). ***
Richard Mock - Richard Mock: El 28 de juliol de 2006 mor a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el pintor, escultor, gravador, dibuixant, caricaturista i il·lustrador anarquista Richard Basil Mock. Havia nascut el 9 de juny de 1944 a Long Beach (Califòrnia, EUA). En 1965 es llicencià, amb una beca de futbol americà, en litografia i xilografia per la Universitat de Michigan. Va ser en la seva època d'estudiant, després de llegir Anarchy and Order (1954) de Herber Read, que es va fer anarquista. En 1968 s'instal·là definitivament a Nova York, on realitzà nombroses exposicions a diferents galeries (112 Greene Street, The Whitney, Exit Art, Sideshow Gallery, etc.). En 1980 participà en el «Times Square Show», punt de partida de la moguda artística de l'East Village. La seva obra està fortament influenciada per l'expressionisme alemany (Max Beckmann, sobretot) i el gravador mexicà José Guadalupe Posada. Entre 1980 i 1996 aconseguí un gran prestigi per les seves il·lustracions satíriques en linòleum sobre temes socials i polítics que aparegueren a la pàgina editorial de The New York Times i en altres més de 50 publicacions de distribució nacional i internacional. Fou l'artista oficial dels XIII Jocs Olímpics d'Hivern de 1980. Entre 1998 i 2002 participà en projectes artístics i classes d'art per als infants de la Public School 6 de Manhattan. A finals dels anys noranta creà els «Money Lures» (Esquers de Diners), petites escultures on hams enganxen bitllets i altres objectes quotidians de consum, com a una dura crítica a la societat capitalista i consumista. Durant un temps s'establí a La Rinconada (Chihuaua, Mèxic), on va fer abstraccions inspirades en el paisatge mexicà. Habitual en els cercles anarquistes novaiorquesos, col·laborà en la premsa llibertària (Fifth Estate, Alternative Press Review, Anarchy: A Journal of Desire Armed, Unite!, YDS, etc.) amb il·lustracions i cobertes. Fou membre destacat del Cartoonists and Writers Syndicate (CWS, Sindicat d'Escriptors i Dibuixants). La seva obra ha influït força nombrosos il·lustradors nord-americans contemporanis, com ara Tom Huck, Bill Fick i altres artistes del grup «Outlaw Printmakers» (Gravadors Fora de la Llei). En 2002 estampà una sèrie de linòleums com a reacció de l'atemptat de l'11-S. Richard Mock va morir el 28 de juliol de 2006 al Long Island City Hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), a conseqüència de les complicacions de la diabetis que patia des de feia anys. Sa companya fou Roberta Waddell, conservadora de la secció de gravats de la New York Public Library. ***
Jacques
Maurice - Jacques Maurice: El 28 de juliol de 2013 mor a París (França) l'hispanista, especialitzat en la història del moviment anarquista espanyol, Jacques Maurice. Havia nascut el 3 d'agost de 1934 al XX Districte de París (França). Sos pares es deien Camille Alexandre Maurice i Madeleine Blanche Lorne. Estudià a l'Escola Nacional Superior de Lletres i Humanitats de Saint-Cloud (Illa de França, França) i em 1959 obtingué l'agregació d'espanyol. Va fer classes a l'institut de Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), i l'institut parisenc de Janson de Sailly, on ensenyà fins 1967, amb 16 mesos d'interrupció a causa del seu servei militar entre setembre de 1961 i febrer de 1963. En 1985 presentà a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), sota la direcció de Noël Salomon i d'Albert Dérozier, la seva tesi doctoral Recherches sur l’anarchisme rural en Andalousie de 1868 à 1936. Fou catedràtic de Civilització i Literatura Espanyola en les universitats de Dijon (Borgonya, França), París 8 de Saint-Denis (Illa de França, França) i París X de Nanterre (Illa de França, França), on es va jubilar el juny de 1998 i continuà com a catedràtic emèrit fins a la seva mort. Entre 1973 i 1992 dirigí el grup de recerca «Pratiques culturelles des groupes sociaux dominés dans l'Espagne contemporaine» d'hispanistes francesos que publicaren diverses obres col·lectives sobre història contemporània d'Espanya. Participà de manera destacada en els Col·loquis de la Universitat de Pau (Aquitània, Occitània), organitzats per l'historiador Manuel Tuñón de Lara. En 1988 organitzà el col·loqui internacional «Peuple, mouvement ouvrier et culture dans l'Espagne contemporaine - Pueblo, movimiento obrero y cultura en la España contemporània», publicat en 1990. Va ser membre de l'Associació d'Hispanistes Francesos. En 2006 fundà, amb altres hispanistes francesos i espanyols, la revista electrònica especialitzada en la història espanyola contemporània Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine. El 29 de juny de 2009, reconeixem de la seva tasca, el Govern espanyol li atorgà la Creu de l'Ordre del Mèrit Civil. De formació marxista no dogmàtic, criticà el caràcter mil·lenarista i «arcaic» que altre historiador marxista, Eric John Ernest Hobsbawm, atribuïa a l'anarquisme espanyol en el seu llibre Primitive Rebels. Studies in Archaic Forms of Social Movement in the 19th and 20th centuries (1959, 1968 i 1971), traduït al francès en 1967 sota el títol Les Primitifs de la révolte dans l'Europe moderne. Com a hispanista, va traduir escriptors com José Manuel Caballero Bonald, José Agustín Goytisolo i José Ángel Valente, entre d'altres. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Bulletin d'Histoire Contemporaine de l'Espagne, Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine, Cahiers d'Histoire de l'Institut Maurice Thorez, Crisol, Estudios de Historia Social, Historia Agraria, Historia Contemporánea, Langues Néo-latines, Matériaux pour l'histoire de notre temps, Le Mouvement Social, Revista de Estudios Regionales, etc.). Entre les seves obres podem destacar L'Anarchisme espagnol (1973), La reforma agraria en España en el siglo XX (1900-1936) (1975 i 1978), Historia y leyenda de Casas Viejas (1976, amb Gérard Brey), Joaquín Costa. Crisis de la Restauración y populismo (1875-1911) (1977, amb Carlos Serrano Serrano), Anarquismo y poesía en Cádiz bajo la Restauración (1986, amb altres), Un anarchiste entre la légende et l’histoire : Fermín Salvochea (1842-1907) (1987, amb altres, publicat en castellà en 2009 sota el títol Fermín Salvochea. Un anarquista entre la leyenda y la historia), L'Espagne au XXe siècle (1990, amb Carlos Seco Serrano), Peuple, mouvement ouvrier, culture dans l'Espagne contemporaine (1990, amb altres), El anarquismo andaluz. Campesinos y sindicalistes (1868-1936) (1990, versió en castellà sintetitzada de la seva tesi doctoral de 1985), Regards sur le XXe siècle espagnol (1993, director), El anarquismo andaluz, una vez más (2006, col·lecció de 12 articles publicats per la Universitat de Granada), Apóstoles, publicistas, hombres de acción y sindicalistas en la historia del anarquismo español (2012), entre d'altres. Jacques Maurice va morir el 28 de juliol de 2013 al Centre Mèdic Jeanne Garnier del XV Districte de París (França). Deixà vídua, Jacqueline Ricoula Covo, i dos infants, Sylvain i Claire. ***
Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana] - Pietro Ferrua: El 28 de juliol de 2021 mor a Portland (Oregon, EUA) l'escriptor, acadèmic i propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Havia nascut el 18 de setembre de 1930 a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Cap al 1945 s'integrà en el moviment anarquista i en 1946 participà en la fundació de la Federació Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a delegat al Congrés Regional de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Entre 1948 i 1949 col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE) de París. En 1950 esdevingué el primer objector de consciència anarquista reconegut com a tal per un tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En 1953 cofundà la revista Senza Limiti i en aquesta època col·laborà en les publicacions del Grup «Anarchismo» de Nàpols i Palerm. En 1954 es refugià a Suïssa, on estudià a la Universitat de Ginebra i conegué la seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954 organitzà amb altres companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que es realitzaren a Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954). En 1955, durant el Càmping Internacional de Salèrna (Provença, Occitània), participà en la creació de les primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als desertors i insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts Llibertàries. Entre 1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger, aconseguí passar a Suïssa un gran nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956 refundà, amb Claudio Cantini, la revista Il Risveglio Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de Luigi Bertoni. En 1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres companys (Alexandre Alexiev, Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb seu a Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció Suïssa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa per les seves activitats llibertàries i s'instal·là al Brasil, on fundà el Centre Brasiler d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la Secció Brasilera del CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura militar del Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys. El desembre de 1969 s'exilià als Estats Units. En els anys setanta entrà en la docència universitària, estudiant diferents camps (anarquisme, avantguardes artístiques i literàries, revolució mexicana, etc.). Després d'una conferència sobre anarquisme realitzada al Cercle Filosòfic, la Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA) organitzà un curs superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí el I Simposi Internacional sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al Lewis & Clark College de Porland. En 1982 participà en la fundació de l'Institut Anarchos de Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la seva càtedra i es dedicà a la difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors oficials del congrés «Outros Quinhentos», que se celebrà en 1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica (PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i estudis com ara Gli anarchici nella Rivoluzione Messicana: Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme et anarchisme (1982), Anarchists in films (1983), John Kenneth Turner: a portlander in Mexican Revolution (1983), Ricardo Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista (1984), Entretiens sur le lettrisme (amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti sul cinema nero americano (1987), Anarchists seen by painters (1988), Italo Calvino a Sanremo (1991), L'obiezione di coscienza anarchica in Italia (1997), Ifigenia in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en innombrables publicacions llibertàries i científiques internacionals. ---
|
![Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/serravives.jpg "Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]")
![Pietro Ferrua en la trobada "Outros 500" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/ferrua/ferrua01.jpg "Pietro Ferrua en la trobada \"Outros 500\" (São Paulo, 1992) [CIRA-Lausana]")
![[27/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[27/07]") |
|
![[29/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[29/07]") |
|
|
| Actualització: 28-07-24 |