---

Anarcoefemèrides del 28 d'agost

Esdeveniments

Seguici funerari de Sacco i Vanzetti

- Funerals de Sacco i de Vanzetti: El 28 d'agost de 1927 es realitzen a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, executats cinc dies abans. El multitudinari seguici fúnebre marxà des de Nord End fins als cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes ordenarà que tots els noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin destruïts.

***

Membres del "Batalló Giacomo Matteotti"

- Batalla de Monte Pelado: El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo Matteotti» de la secció italiana de la «Columna Ascaso», formada per 130 milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els llibertaris Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera vegada en acció repel·lint un atac de les forces franquistes integrades per 600 homes ben equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i Vincenzo Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre hores d'intensos combats. El «Batalló Giacomo Matteotti», que prenia el nom d'un destacat militant socialista italià assassinat pels feixistes de Mussolini en 1924, fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per Camillo Berneri, Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat de crear una columna anarquista per combatre en la Revolució espanyola i a la qual es van convidar els milicians socialistes no comunistes. També van participar en l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario Angeloni i Umberto Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Aquest batalló es va constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians voluntaris italians es van afegir a la «Columna Ascaso», formació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador anarquista mort el 20 de juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500 milicians italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola, dels quals entre 500 i 1.000 moriren.

***

L'emissora de Radio Libertaire després de l'atac "socialista"

- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.

Naixements

Práxedis G. Guerrero

- Práxedis Gilberto Guerrero: El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja –possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

*** 

Augustin Souchy

- Augustin Souchy: El 28 d'agost de 1892 neix a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Augustin Suchy, més conegut com Augustin Souchy o Agustín Souchy. Fill d'una família d'origen jueu, sos pares es deien Carl Suchy, obrer torner socialdemòcrata, i Clara Bauer. Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Piotr Kropotkin, Gustav Landauer, Pierre Ramus, Max Stirner i altres. Amb 13 anys s'afilià al Sozialistischer Bund (SB, Lliga Socialista), de Martin Buber, Margarethe Faas-Hardegger, Gustav Landauer i Erich Mühsam, entre d'altres. Quan cursava estudis de laborant a Berlín conegué destacats intel·lectuals esquerrans, com ara Eduard Bernstein, Karl Liebknecht o Clara Zatkin. El 18 de maig de 1911 va ser empresonat per primer cop arran d'una manifestació en memòria dels morts de la Revolució de 1848. En 1914, fugint de la lleva i de la guerra, es va declarar insubmís i amb el grup «Befreiung» portà a terme una campanya contra el militarisme alemany des de Viena, per acabar refugiant-se a Suècia, on milità en les Joventuts Socialistes i d'on finalment va ser expulsat. Després de passar per Noruega, país del qual fou expulsat immediatament, es refugià a Dinamarca, on col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Solidaritet. Retornà a Suècia clandestinament, però va ser detingut per possessió d'un passaport fals i per difondre pamflets antimilitaristes, jutjat i condemnat a sis mesos de treballs forçats, dels quals en va purgar quatre. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer.  De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. Cap el 1920 conegué a París (França), on s'havia instal·lat al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, la correctora d'impremta llibertària Marie-Thérèse Blanchong, que esdevingué sa companya. Entre abril i octubre de 1920, convidat per Lenin, va estar-se a la Rússia bolxevic, on va representar els sindicalistes revolucionaris en el II Congrés de la III Internacional. En aquesta estada conegué Alexandre Berkman i Emma Goldman i va visitar Piotr Kropotkin, restant a viure un temps a casa seva. En tornar a París va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En aquests anys parisencs va fer molta amistat amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin. El 20 de maig de 1921 participà, davant el «Murs dels Federats», en el 50 aniversari de la Comuna de París. En aquesta època establí contactes amb Sébastien Faure, Joaquín Maurín Juliá, Andreu Nin Pérez, Han Ryner i altres intel·lectuals. Aquest mateix 1921 va ser expulsat de França i s'establí amb sa companya a Berlín. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). En 1928 va ser nomenat membre del secretariat de l'AIT i en 1929 passà una llarga temporada a Buenos Aires (Argentina), on participà en el Congrés dels Anarcosindicalistes Llatinoamericans celebrat en aquesta ciutat i des d'on va fer diverses gires de conferències arreu l'Argentina i l'Uruguai. Com a secretari de l'AIT assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà al Teatre Conservatorio de la Madrid (Espanya). En 1933, com a secretari en funcions de l'AIT, assistí a la Conferència d'Amsterdam (Països Baixos). Quan Adolf Hitler va pujar al poder, després de perdre la nacionalitat alemanya pel seu origen jueu, en 1933 es va refugiar a París, on s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Aquest mateix 1933 va fer una gira de conferències a Suècia. En aquesta època alguns companys l'acusaren d'inacció i passivitat davant la confiscació dels arxius de l'AIT per part dels nazis. A París col·laborà amb la columna «Allemagne» en La Revue Internationale Anarchiste i va fer articles per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son companya, en el Comitè de Defensa Social (CDS). El juliol de 1936 va marxar cap a Barcelona (Catalunya) i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de Relacions Exteriors de l'Oficina d'Informació i Propaganda (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la CNT. L'octubre de 1936 fou delegat de la CNT a Europa del Nord. A començament de 1937 entrà a formar part del grup anarquista «Ascaso» de Barcelona, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1937 i 1938 fou conferenciant a l'Escola de Militants de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França. El 14 d'abril de 1939 assistí amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) a la reunió celebrada a Londres (Anglaterra) amb els Comitès Nacionals de la CNT arribats de la Península per a solucionar el problema de duplicitat representativa de l'exili. El 22 d'abril de 1939 es casà amb sa companya Marie-Thérèse Blanchong al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, com a alemany, va ser reclòs als camps d'internats de Marolles i d'Audierne. En 1941, en plena Ocupació, aconseguí fugir del camp d'Audierne i passar a Zona Lliure, on s'amagà fent de granger, i a Marsella (Provença, Occitània) conegué Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). En 1942 pogué embarcar, via Casablanca (Marroc), cap a Mèxic, on treballà per als sindicats i fent de periodista, sobretot al diari Novedades. En aquests anys mexicans col·laborà amb el Ministeri d'Educació i Cultura del país. En 1949 va estar cinc mesos a Cuba, fen conferències als sindicats, a les cooperatives, a les universitats i als obrers i obreres de les plantacions de tabac i de canya de sucre, participant en el Congrés del Moviment Llibertari Cuba (MLC). En 1950 va retornar a Alemanya. Entre 1950 i 1951 va fer una gira de conferències a Alemanya i a Suècia per als sindicats i les universitats, i va estar-se quatre mesos a Israel. En 1951 assistí al Congrés de l'AIT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en representació d'Alemanya. En 1952 va fer conferències als Estats Units i a Mèxic. Entre 1958 i 1959 va fer una gira de conferències a Llatinoamèrica (Mèxic, Xile, etc.). Entre abril i setembre de 1960 visità la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. A finals de 1960 va fer una segona visita d'estudis a Israel, visitant els quibuts, que en res se semblaven, segons ell, a les col·lectivitats aragoneses. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica (Hondures, Jamaica, Uruguai, Veneçuela i Xile) i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món –va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Josip Broz Tito– i en 1966 es va retirar com a periodista independent a Munic. A principis dels anys setanta donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) una important col·lecció d'obres anarquistes que havia pogut amagar des de 1933. En 1975 va fer un viatge d'estudis al Portugal revolucionari. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. En 1983 es reuní amb Clara Thalmann, per primer cop des de 1937, retornant a la Península per a la filmació del documental Die lange hoffnung (1984, La llarga esperança), de Didi Danquart. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Acción, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertat, Umbral, etc. Ens ha deixat nombroses obres com Diktatur och Socialim (1918), Gustav Landauer Revolutionens filosof (1919), Chicagomärtyrerna (1919), Reise nach Russland 1920 (1920), Wie lebt der Arbeiter und Bauer in Russland? (1920), Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), Den bruna pesten (1933), The tragic week in May (1937, sobre els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Suecia. El país del sol de medianoche (1946), El socialismo libertario (1949), El nuevo Israel (1954), Nacht über Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Simon Radowitzky (1956), Testimonios de la Revolución cubana (1960), Stalinismus und Anarcismus in der spanischen Revolution (1973, amb Peter Duerr), Lateinamerika. Zwischen Generälen, Campesinos un Revolutionären (1974), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Anarchismus im Wandel der Zeiten (1975), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, 1982 i 1984, autobiografia) i Reisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) i el seu cos va ser donat a la ciència. El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Augustin Souchy (1892-1984)

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (1931)

***

Jean-Paul Samson a la coberta del número de Témoins dedicat a la seva memòria

- Jean-Paul Samson: El 28 d'agost de 1894 neix al II Districte de París (França) l'escriptor, poeta, traductor i intel·lectual llibertari Jean Auguste Paul Alexis Samson, conegut com Jean-Paul Samson. Era fill de Jean Baptiste Émile Samson, escultor i ornamentista, i d'Esther Madeleine Samson. Estudià a l'escola municipal del carrer Étienne-Marcel, el carrer on va néixer, i entre 1906 i 1913 al col·legi Chaptal. Entre 1911 i 1912 tingué com a condeixeble André Breton. Estudià Filosofia a la Sorbona i després a la Facultat de Dret on es va llicenciar. Decantant pel socialisme, en 1913 s'afilià a la XVIII Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1914 vivia amb sos pares al número 30 del carrer Hermel dels XVIII Districte de París. Després de l'assassinat de Jean Jaurès aquell mateix 1914, marxà cap a Londres (Anglaterra) amb Robert Wofsohn, un dels seus millors amics, que esdevindrà metge i comunista. Durant aquesta estada a Anglaterra es dedicà a la lectura i a l'estudi de revistes socialistes angleses, especialment The Masses. Quan esclatà la Gran Guerra, passà per la revisió mèdica a l'ambaixada francesa de Londres i va ser declarat «no apte» per «feblesa bronquial» i ajornada la seva incorporació. A principis d'octubre de 1914 retornà a França i en reunions socialistes portà a terme campanya contra la guerra. Defensant aleshores tesis antimilitaristes minoritàries, dirigí violentes cartes contra Anatole France i Édouard Vaillant per la implicació d'aquests en la «Unió Sagrada». Entre 1915 i 1916 participà amb el grup Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI) en reunions del Comitè per a la Represa de Relacions Internacionals, on conegué l'anarcosindicalista Pierre Monatte. En 1917 dirigí i publicà amb Ramon Fernandez els tres números de la revista parisenca La Belle Matineuse. Revue littéraire, philosophique et artístiques, on col·laboraren destacats intel·lectuals (Charlotte Billard, Francis Boulangé, Jean de Saint-Prix, Stanislas Przybyszewski, R. Schwob, Isabelle Tomarelli, Voiture, Robert Wolfsohn, etc.). Declarat apte en una nova revisió mèdica, va ser adscrit, per mediació de son pare, al servei auxiliar militar i destinat a l'Escola Militar. El 4 de setembre de 1917 va ser cridat a files, però fugí cap a Suïssa amb sa companya Germaine Lefeuvre. El 8 d'octubre de 1917 va ser declarat insubmís per les autoritats militars franceses. Va explicar les raons de la seva insubmissió en la revista anarquista d'Henri Gilbeaux Demain i publicà el manifest «Pourquoi je suis insoumis» que tingué un gran ressò. En aquesta època es declarava anarquista adherit a les idees antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald. Mantingué contactes amb Romain Rolland. Acollí amb simpatia la Revolució russa, però ràpidament es mostrà decebut d'aquesta. A partir de 1918 col·laborà en la revista anarquista de Maurice Wullens Les Humbles, amb poemes, articles literaris i polítics. Després de treballar de manobres en una fàbrica de Basilea (Basilea, Suïssa), s'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on visqué amb sa companya donant lliçons a l'Escola Berlitz i fent films publicitaris. També realitzà traduccions literàries de l'alemany (Fritz Brupbacher, J. W. Goethe, Vassili Kandinski, Ernst Toller, Franz Werfel, etc.) i de l'italià (Ignazio Silone, etc.), i del francès a l'alemany (Romain Rolland, etc.). En 1926 signà una petició amb diversos intel·lectuals per l'alliberament de l'anarcosindicalista Nicolas  Lazarévitx, empresonat aleshores a l'URSS. En els anys trenta, mitjançant Pierre Monatte, va fer amistat amb el metge anarquista Fritz Brupbacher, de qui esdevindrà traductor. El setembre de 1933 morí sa companya Germaine Lefeuvre. En 1952 col·laborà en Revue de Suïsse i a partir de la primavera de 1953 publicà a Zuric la revista socialista llibertària Témoins, de la qual fins a 1967 sortiren 37 números, molts d'ells especials, on col·laboraren destacats intel·lectuals (Michel Boujut, Pierre Boujut, Albert Camus, René Char, Gaston Leval, Louis Mercier, Pierre Monatte, Georges Navel, Robert Proix, André Prudhommeaux, Victor Serge, Ignazio Silone, Gilbert Walusinski, Simone Weil, etc.). El 19 de novembre de 1953 es casà al Consolat de França de Zuric amb Margaritha Élizabeth Julie Bärlocher (Gritta), de qui enviudarà en 1959. Entre 1961 i 1962 col·laborà en Die Tat. Entre les seves obres podem destacat Images lyriques (1922), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), Emploi du temps (1927), Dialogue de la grâce profane. Poème (1918-1920) (1929), Délire pour délire (1937), L'autre côté du jour. Fragments (1938), L'autre côté du jour. Vers ancians (1939), Mémorables (1948), Les jeux et les larmes (1956), Le Démon de l’analogie (1958), De saisons et des homes (1960), Pierre Monatte (1881-1960) (1960, amb altres), Anthologie poétique (1961), Boomerang. Récit d'une enfance (1963) i Journal de l'an quarante (1967, pòstum). Després d'un viatge a París, Jean-Paul Samson va morir el 4 de gener de 1964 a Zuric (Zuric, Suïssa) d'un atac de cor. Durant tota sa vida va escriure un diari, recollit en una seixantena de quaderns, el qual, llevat d'algunes parts publicades en revistes, resta inèdit.

***

Notícia de la condemna de Robert Butet apareguda en el diari parisenc La Petit République del 13 de juny de 1914

- Robert Butet: El 28 d'agost de 1895 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Robert Anatol Butet, conegut com Stefano Sagnol. Sos pares es deien Jules Edouard Butet, cotxer i xofer, i Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a afinador de pianos. Entre 1911 i 1912 col·laborà, sota el pseudònim d'Stefano Sagnol, en Le Libertaire. El desembre de 1912, amb son germà Marcel Butet i Louis Villetard, del grup de Saint-Ouent (Illa de França, França) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), signà, sota el nom d'Stefano Sagnol, el cartell titulat «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 24 de desembre de 1912 va fer la conferència «Individualisme, pourquoi je susi adherent a la Fédération» a la Sala Sallaz, al número 103 de l'avinguda Batignolles, de Saint-Ouen. El 18 de gener de 1913 parlà en la I Conferència-Concert, organitzada pel grup de Saint-Ouen de l'FCA, a benefici dels «camarades víctimes de l'acció», que se celebrà a la Sala Picolo del passatge de Malassis de Saint-Ouen. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), de la qual son germà era secretari. El juny de 1914 va ser condemnat a dos presos de presó, amb llibertat provisional, per «ultratges als agents» quan aquests havien anat a casa seva a escorcollar-la després de ser sospitós d'haver llançat pamflets antimilitaristes rere els murs de la caserna de la gendarmeria de Tournelles a París. El 21 de març de 1915 va ser cridat a files i passà per diversos regiments. En 1916 va ser ferit en dues ocasions, el 25 de maig i el 5 d'octubre. El 26 de juliol de 1917 va ser destinat per problemes visuals als Serveis Auxiliars. El 29 de juliol de 1919 es casà al VIII Districte de París amb la cuinera Berthe Léontine Rollier. El 15 de setembre de 1919 va ser llicenciat. En aquesta època estava domiciliat amb sos pares i son germà Marcel, al número 2 del carrer Baudin de Saint-Ouent, i vivia de la pintura artística. Fou membre de la Societat d'Artistes Independents, per a la qual participà en exposicions. El seu últim domicili fou al número 4 del carreró Jacques-Auguste de Saint-Ouen. Robert Butet va morir el 23 de desembre de 1971 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Necrològica de José Martínez Gracia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de setembre de 1970

- José Martínez Gracia: El 28 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Martínez Gracia. Sos pares es deien Manuel Martínez i Carmen Gracia. Refugiat a França, després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tarascon on treballà de sabater i fou en diferents ocasions secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la Comissió de Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. José Martínez Gracia va morir el 12 de juny de 1970 –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Agustín Remiro Manero

- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón). Fill d'una família pagesa de nombrosos germans (Los Mangones), sos pares es deien Santos Remiro Medina i María Manero Ibáñez. Només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys a Àfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada a Épila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar a Épila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya –va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.

***

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Moisés Báguena Belmonte: El 28 d'agost de 1908 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Moisés Báguena Belmonte. Sos pares es deien Miguel Báguena i Maximina Belmonte. Fills d'una família dedicada a la ramaderia, s'encarregà des d'infant a pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera (Llenguadoc, Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa família més tard. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés Báguena Belmonte emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i morí pocs dies després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Adoración Martínez Calpe.

***

Necrològica de José Manuel Alejos Cazurro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

***

François Béranger en un concert a Meudon (1974)

- François Béranger: El 28 d'agost de 1937 neix a Amilly (Centre, França) el cantautor llibertari François Marie Béranger. Son pare, André Eugène Béranger, fou un militant sindicalista cristià que treballava de torner a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França), que participà activament en la Resistència i que acabà com a diputat del Moviment Republicà Popular (MRP), i sa mare, Jeanne Marie Sauvegrain, feia de costurera a casa seva. Quan era infant sa família es traslladà a Suresnes (Illa de França, França). Després de fer estudis literaris, en 1954 abandonà l'escola i entrà a treballar com a agent tècnic a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt, encara que continuà els estudis com a alumne lliure i acabà el batxillerat tècnic. En aquests mateix 1954, però, abandonà la feina i s'integrà en la companyia de teatre amateur itinerant de París «La Roulotte». Fou en aquest ambient artístic quan començà a tocar la guitarra, interpretant sobretot cançons de Félix Leclerc a qui admirà profundament. El setembre de 1958, després d'haver realitzat un viatge a Grècia, començà el servei militar i va ser enviat, d'antuvi, a una caserna a Berlín (Alemanya) i, després, com a recluta destinat a Transmissions a Orà (Algèria), en plena agitació independentista. Durant la mili es casà durant el seu únic permís amb Martine Marie Huguette Hussenot Desenonges, que aleshores esperava un infant de la parella. Després de 19 mesos a Algèria, el Nadal de 1960 va ser llicenciat. De bell nou a la metròpoli, retornà a les fàbriques Renault. En 1961 nasqué sa filla Emmanuelle i l'any següent abandonà la fàbrica i començà a treballar en petits treballs per al món del cinema (assistent, producció, etc.) i per a la publicitat. En 1962 nasqué son fill Stéphane. En 1964 entrà a treballar en el Servei de Recerca de l'Office de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa), que dirigia Pierre Schaeffer. El Maig de 1968 el llançà de bell nou a la guitarra i al món de la cançó. En 1969 enregistrà el seu primer disc de 45 revolucions, amb un únic títol per les dues cares, la famosa cançó Tranche de vie. A començaments dels anys setanta va ser considerat com un dels renovadors de la cançó francesa, amb fortes influències del folk i de la cançó protesta, juntament amb Dick Annegarn, Catherine Ribeiro, Mama Béa o Joan-Pau Verdier. Cançons com Tranche de vie, L'alternative, Rachel, Participe présent, etc., el fan destacar com a una de les veus militants de l'època. En 1973 participà en la música de l'adaptació fílmica del còmic L'An 01, de Gébé, realitzat per Jacques Doillon, Gébé, Alain Resnais i Jean Rouch, i on fa una aparició. Entre els seus discs, podem destacar Une ville (1969), Tranche de vie (1970), Ça doit être bien... (1971), La chaise (1973), Le monde bouge (1974), L'alternative (1975), Mamadou m'a dit (1979), En public (1977), Participe présent (1978), Joue pas avec mes nerfs (1979), Article sans suite (1980), Da Capo (1982), Toout le monde s'aime (1984), Bravo à François Béranger (1989), Due-mère (1989), Exterminator (1992), En avant (1997), En public 98 (1999), Profiter du temps (2002), Béranger chante Félix Leclerc (2003, pòstum) i Le vrai changement, c'est quand ? (2004, pòstum). Apassionat per l'aviació amateur, finalment obtingué el títol de pilot professional. Poc abans de la seva mort, enregistrà un àlbum consagrat al repertori del cantautor quebequès Félix Leclerc, que s'edità pòstumament. François Béranger va morir d'un càncer de pulmó el 14 d'octubre de 2003 al seu domicili de Sauve (Llenguadoc, Occitània) i, després del funeral celebrat a la parròquia de Saint-François de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser enterrat al cementiri del Champ Juvénal de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània). 

Defuncions

Notícia de la detenció de Clément Guérin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 23 de gener de 1884

- Clément Guérin: El 28 d'agost de 1913 mor a París (França) l'anarquista Clément Antoine Guérin. Havia nascut l'11 de novembre de 1852 al II Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània). Era fill d'Arnaud Guérin, negociant, i de Jeanne Cruchon. Es guanyava la vida treballant de representant de comerç. A principis dels anys vuitanta vivia al número 189 del carrer Saint-Catherine i en 1884 al número 12 del carrer Catros de Bordeus. El 17 de gener de 1884 va ser detingut, juntament amb el sabater Alfred Marné, sota la sospita de ser l'autor l'octubre de 1883 d'un atemptat amb botelles explosives contra la Borsa de Bordeus i a altres immobles habitats. Després de tres mesos empresonat preventivament al Fort de l'Hâ de la ciutat, el 14 de març de 1894 va ser posat en llibertat per manca de proves, però Marné restà tancat. En 1886 era membre del Comitè Anarquista i va ser un dels redactors, amb Bienvault, Ducerf i Étienne Léglise, del quinzenal anarcocomunista de Bordeus Le Forçat du Travail (1885-1886), l'administrador del qual va ser Luquet i el gerent Jean Benoît. També va ser corresponsal de diversos periòdics lionesos i parisencs. Vidu de Louise Marie Suzanne Poujeaux, el 28 de març de 1901 es casà al XVII Districte de París (França) amb Jeanne Lowson. En questa època vivia al número 83 del carrer Boursault del XVII Districte de París i continuava treballant de viatjant de comerç. Clément Guérin va morir el 28 d'agost de 1913 al seu domicili, al número 62 del carrer Saussure, del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

D'esquerra a dreta: Mario Angeloni, Enzo Fantozzi i Felice Vischioni, milicians de la «Columna Ascaso» (Monte Pelado, 1936)

- Mario Angeloni: El 28 d'agost de 1936 mor a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Havia nascut el 15 de setembre de 1896 a Perusa (Úmbria, Itàlia). Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà i últim alcalde de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti, l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm (Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per «complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als «herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda (Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano (Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i «1793» del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari, juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual, finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Mario Angeloni (1896-1936)

***

Sixto Barrón Martínez

- Sixto Barrón Martínez: El 28 d'agost de 1936 és assassinat a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Sixto Barrón Martínez. Havia nascut el 6 d'agost de 1901 a Labastida (Àlaba, País Basc). Sos pares es deien Agustín Barrón Seixas, bracer, i Isabel Martínez Gil. Es guanyava la vida treballant de jornaler als camps. En 1923, amb altres companys (Felipe Barrio Maurín, Luis Gil Sáez, Amos Madrid Villalonga, Daniel Quintana Martínez, Ponciano Quintana Martínez i Agapito Vadillo Porres), va ser un dels fundadors de l'anarcosindicalista «Societat Obrera», adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Labastida. Arran de la refundació de la CNT en 1931, en va ser nomenat secretari de la Federació Local. En aquests anys republicans va fer conferències per la zona (Briones, Casalarreina, Cenicero, etc.). Amb aquest càrrec de secretari de la CNT, participà activament en els fets revolucionaris de desembre de 1933 al seu poble natal, on el 8 de desembre convocà una assemblea al local sindical on es plantejà la implantació del comunisme llibertari i l'abolició de la propietat i els diners. Després del fracàs de l'aixecament, aconseguí fugir de la repressió i passà a França. Posteriorment retornà a la Península i el maig de 1935 va ser detingut i empresonat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i Vitòria (Àlaba, País Basc); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, però gràcies al triomf del Front Popular el febrer de 1936 va ser amnistiat. Un cop lliure marxà cap a França. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble per a recollir sa família, però va ser capturat pels feixistes. Sixto Barrón Martínez va ser afusellat el 28 d'agost de 1936 a Vitòria (Àlaba, País Basc). El seu cos continua desaparegut. Sos germans Ángel i José Antonio Barrón Martínez també van ser destacats militants anarcosindicalistes.

***

Foto de la policia italiana de Michele Centrone

- Michele Centrone: El 28 d'agost de 1936 mor a Monte Pelado (Osca, Aragó, Espanya) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Havia nascut el 30 de desembre de 1879 a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seu òrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso », comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

Michele Centrone (1879-1936)

***

Fosco Falaschi

- Fosco Falaschi: El 28 d'agost de 1936 mor a la batalla de Monte Pelado, a Osca (Aragó, Espanya), l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Havia nascut el 21 de novembre de 1899 a Città di Castello (Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero. Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per «incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista «Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per «activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus –El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revista Timón.

Fosco Falaschi (1899-1936)

***

Rafael Martí (Pancho Villa) al front

- Rafael Martí: El 28 d'agost de 1936 –algunes fonts citen el 29 d'agost– mor en combat al Puerto Escandón (Monte de Castralvo, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Martí –a vegades citat com Martín–, més conegut com Pancho Villa. Havia nascut cap el 1907 a Alcoi (Alcoià, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament el Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià). Operari cinematogràfic de professió a Alcoi i músic aficionat, en 1931 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans, amb Enric Barberà Tomàs, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. Intervingué activament en els fets revolucionaris de 1931, 1933 i 1934, formant part dels Grups de Defensa Confederal (GDC). Buscat per la policia arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, en els quals se li atribuïen uns atemptats, acabà exiliant-se a França i a Orà (Algèria) i retornà a principis de 1936. Establert a València (País Valencià), quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt a les casernes de València i d'Alcoi. Al convent requisat a les monges saleses, al barri de Sagunt de València, amb els germans Josep, Pere i Vicent Pellicer i Josep Segarra, creà la «Columna de Ferro». El 8 d'agost de 1936 encapçalà les primeres vuit centúries de la «Columna de Ferro» cap a Aragó, per eliminar els reductes de resistència que envoltaven les serres de Terol. Quatre dies després la «Columna de Ferro» tingué el seu bateig de foc en la presa de Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). Fou un dels milicians més destacats de la «Columna de Ferro» i formà part del seu primer Comitè de Guerra. El malnom de Pancho Villa es deu al seu intent d'emular amb la seva indumentària (capell charro, cananes, etc.) la del cèlebre revolucionari mexicà. Rafael Martí va caure abatut el 28 d'agost de 1936 al Puerto Escandón (Monte de Castralvo, Terol, Aragó, Espanya). Els feixistes exposaren el seu cadàver a la plaça del Torico de Terol. A València, el carrer Trinquet de Cavallers, va ser rebatejat amb el nom de «Pancho Villa» en el seu honor. Va haver alguns altres «Pancho Villa» confederals als fronts de la guerra civil, com ara el milicià Miquel Vila; Ciriaco López, alferes i delegat general dels esquadrons de Cavalleria de la «Columna Durruti»; o el dinamiter Luis Gallardo García.

Rafael Martí (ca. 1907-1936)

***

Foto policíaca de Vincenzo Perrone

- Vincenzo Perrone: El 28 d'agost de 1936 mor a Monte Pelado (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Vincenzo Perrone. Havia nascut el 25 de gener de 1899 a Salern (Campània, Itàlia). Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta Padula. El juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià i, després de participar en diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a Tripolitània per participar en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20 de desembre de 1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la secció de Salern dels «Combattenti ed ex Arditi di Guerra» (excombatents). Funcionari dels ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en 1923 va ser cessat per les seves activitats polítques. Com a sospitós de ser membre del grup antifeixista «Italia Libera» (Itàlia Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar manifests a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà Salern amb el militant anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles llibertàries i, sota la influència de Gino Bibbi, esdevingué anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir d'aquesta data patí nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre de 1926 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó per «portar una navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a diverses colònies penitenciàries (Favignata, Ponça i Lipari). Amb altres companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli), participà en un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va ser portat davant un Tribunal Especial per «activitats comunistes», però finalment va ser absolt per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el novembre de 1933 passà clandestinament a França i després a Suïssa, on a Ginebra establí contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà cap a Tunísia, on, gràcies als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio Barresi, obtingué l'autorització per a residir-hi. Treballà com a representant comercial i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a França. El juliol de 1936, quan es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya, amb altres companys (Camillo Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, etc.), formà part del grup d'anarquistes que, després de passar per Perpinyà, entraren a la Península gràcies al suport de Giuseppe Passoti. Milicià enquadrat en el «Batalló Giacomo Matteotti» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», partí cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes franquistes. Vincenzo Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els combats al Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou enterrat al cementiri de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Giustizia e Libertà, de París; L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; L'Avanti, de París; Tunis Socialiste, de Tunis; Il Risveglio Anarchico, de Ginebra; i Guerra di Classe, de Barcelona, entre altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu sacrifici. En 1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano publicà la biografia Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna.

Vincenzo Perrone (1899-1936)

***

Ricardo Naval Pimentel

- Ricardo Naval Pimentel: El 28 d'agost de 1936 és assassinat a Chipiona (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ricardo Naval Pimentel. Havia nascut cap al 1906 a Chipiona (Cadis, Andalusia, Espanya) i era el tercer de vuit germans. Comerciant de professió, estava afiliat al sindicat «Nuevo Horizonte» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chipiona. La Guàrdia Civil el qualificà de «francament esquerrà i pertanyent al Front Popular, i la seva conducta deixa molt que desitjar». Detingut pels feixistes aixecats, Ricardo Naval Pimentel va ser afusellat la matinada del 28 d'agost de 1936 a la Cuesta Blanca, a la carretera que uneix Chipiona i Sanlúcar de Barrameda (Cadis, Andalusia, Espanya) juntament amb quatre persones més: Segundo Alonso Leira, membre del sindicat «Nuevo Horizonte» de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Domingo Caro Blanco, membre de la CNT i president d'aquest sindicat en alguna ocasió; Antonio Rey Lora (Antoñito Iglesias), del PSOE; i Manuel Ruiz Sáenz, del PCE. Deixà esposa (Úrsula Santos Galafate) i un fill (Augusto). Fou enterrat al cementiri de Sanlúcar de Barrameda. Son germà, Eduardo Naval Pimentel, trafegador afiliat a la CNT de Chipiona, va ser també afusellat el 8 de desembre de 1936 a prop de Rota (Cadis, Andalusia, Espanya), i sa germana, Elvira Naval Pimentel, va ser pelada al zero i purgada amb oli de ricí.

***

Crida de Julien Clot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 d'octubre de 1928

- Julien Clot: El 28 d'agost de 1940 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Julien Clot. Havia nascut el 8 de juliol de 1900 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Charles Clot, sabonaire, i Marie Léontine Boutet. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Quan esclatà la Gran Guerra no va ser mobilitzat perquè en la revisió mèdica va ser qualificat de «feble». El setembre de 1921 era un dels representants de les Joventuts Comunistes, però aviat es decantà per l'anarquisme. Defensor de l'Ido, a principis de 1924 formava par del grup llibertari «Emancipanta Stelo» de Marsella. L'abril de 1924 participà en diverses reunions a Marsella amb destacats anarquistes (Germaine Berton, Louis Boisson, Félix Denegri, Jean Marestan, etc.). El setembre de 1924 organitzà un congrés de la Federació Anarquista del Migdia (FAM), que se celebra el 27 d'octubre d'aquell any a Toló (Provença, Occitània), per a preparar el Congrés Nacional de la Unió Anarquista (UA). Més tard presidí el «Comitè Sacco i Vanzetti» de Marsella. En 1927 col·laborà en Le Libertaire, especialment amb articles sobre el plataformisme. El març de 1927 va participar com a contradictor en una gira propagandística organitzada pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) a diversos barris de Marsella amb l'anarquista Roger Lepoil. Durant una reunió celebrada el 12 d'octubre de 1927, atacà els comunistes, especialment César Matton, pel que feia la situació a l'URSS en general i el cas de l'anarquista Nicolas Lazarevitch en particular. El 22 de novembre de 1927 va ser hospitalitzat per emfisema pulmonar i esclerosi peribronquial. Entre 1927 i 1931 fou un actiu propagandista anarquista i participà en nombroses conferències. Es va presentar com a candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Marsella per a les eleccions legislatives de 1928. En 1928 era el representant del GAA. El 2 de febrer de 1929 presidí la conferència «Développement de l'individualisme anarchiste» d'E. Armand; el 23 d'abril de 1929 la de Georges Bastien «Ni Dieu, ni Maître»; i el 16 de març de 1930 la de Sébastien Faure «Comme je conçois la société future». L'abril de 1929, amb Jean Marestan i François Mayoux, va fer campanya per Maurice Vial. L'agost de 1929 participà activament en les activitats del Comitè de Defensa Social (CDS) en suport dels vaguistes nord-americans amenaçats de mort. El 18 de novembre de 1929 participà, amb Jacques Laurent, en una reunió pública i contradictòria per parlar de les maniobres contra el moviment anarquista a l'URSS i on van ser convidats els comunistes. El 16 d'octubre de 1930 presidí un míting de protesta contra la demanda d'extradició del govern espanyol de dos anarquistes organitzat pel CDS i el 5 de gener de 1931 la conferència de Sébastien Faure «Est-ce la guerre? Les moyens d'y remédier». Entre gener de 1932 i març de 1935 fou gerent del «Comitè Pro Cociancich i Fornasari», que recollí una bona suma de diners per a la defensa dels anarquistes Pietro Cocianchich i Dante Fornasari, empresonats sota l'acusació d'haver perpetrat un atemptat contra la feixista «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània). El 20 de juny de 1933 es casà a Marsella amb Anaïs Maria Antoinette Thérèse Martin. Cap el 1934, amb Léopold Faure i Pedro Sayas Gamiz, fou un dels animadors del Grup d'Acció Anarquista (GAA), que es reunia tots els vespres a la Borda del Treball. En aquesta època vivia la número 8 del carrer Clotilde. En 1935 rebia la correspondència de diversos italians exiliats a Marsella. El novembre de 1937, en nom de la Federació Anarquista Italiana (FAI), demanà entrar en contacte amb la Secció Americana de la Federació Anarquista Universal (FAU), crida que va ser publicada en L'Adunata dei Refrattari. En 1939 va ser llicenciat per greus i crònics problemes mentals i el 23 de maig de 1940 va ser diagnosticat com a «no recuperable» per alienació mental per la sanitat militar. Julien Clot va morir el 28 d'agost de 1940 a l'Hospital de Marsella (Provença, Occitània). L'anarquista Emilio Strafalini va fer servir el pseudònim Julien Clot.

***

D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

- Lucien Guérineau: El 28 d'agost de 1940 mor a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Havia nascut el 15 de desembre de 1857 a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Louis Guérineau, fuster de carcasses francmaçó, i Marie Anne Élisabeth Villevieille. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup «La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per «violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de «Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin), «La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Pot à Colle, òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Les Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per «participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquesta època fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat», «Bois», «Charpentier», «Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la «Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seu òrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fou íntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Estava casat i tenia dues filles.

***

Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran

- Joan Dalmau Ferran: El 28 d'agost de 1941 mor al camp de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarcosindicalista Joan Josep Manuel Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Havia nascut l'11 de gener de 1907 a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya). Era fill de Josep Dalmau Calull, llaurador, i de Francesca Ferran Pons. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Giovanni Alippi

- Giovanni Alippi: El 28 d'agost de 1944 és afusellat a  Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Alippi, conegut com Gianni Alippi o Galippo. Havia nascut el 23 de setembre de 1920 a Corsico (Llombardia, Itàlia). Ajudava son pare en el conreu d'un bocí de terra del barri de Baggio de Milà (Llombardia, Itàlia). Després de fer el servei militar s'integrà en el moviment llibertari del barri milanès de Baggio. Arran de l'atemptat mortal contra el jerarca feixista Aldo Resega el 18 de desembre de 1943, va restar dos mesos empresonat, però finalment va ser posat en llibertat per manca de proves. Durant la primavera de 1944, amb altres companys anarquistes (Albino Abico i Maurizio Del Sale), creà el grup antifeixista «Gruppo di Assiano» de la Resistència que actuà amb accions de guerrilla i de propaganda a Milà. Més tard, entrà en contacte amb el Grup d'Acció Partisana (GAP) encapçalat per Ruggero Brambilla (Nello) i van transportar una càrrega d'armes i altres materials a la vall d'Ossola (Piemont, Itàlia), on van romandre alguns dies amb la 85 Brigada d'Assalt Garibaldi «Valgrande Martini». Quan retornaren a la ciutat, el partisà Bruno Clapiz també s'integrà en el grup. Així aquest GAP («GAP Mendel» o III Brigada GAP-II Destacament) actuà de manera independent de la 85 Brigada d'Assalt «Garibaldi», ajudant en l'aprovisionament a aquest grup partisà de muntanya. Sa companya fou Giuseppina Tuissi (Gianna), infermera a l'hospital de Baggio, que també estava integrada en la Resistència partisana. El 7 d'agost de 1944, amb Albino Abico i Mario Negroni, recorregueren amb automòbils els carrers milanesos llançant fullets celebrant l'alliberament de Florència i exemplars de l'edició extraordinària de L'Unità. Pocs dies després, amb Maurizio Del Sale i altres companys, aconseguiren desarmar soldats d'un post de control de Porta Vigentina. Però, sembla que per una delació, el 28 d'agost de 1944 ambdós, a més d'Albino Abico i Bruno Clapiz, van ser detinguts per membres de la Legió Autònoma Mòbil «Ettore Muti», cos militar de la feixista República Social Italiana, a la taverna Roma de l'avinguda Tibaldi, propietat de Daniele Richini, que acabà deportat –algunes fonts citen com a data de detenció el 26 d'agost i que van patir dos dies de tortures. Giovanni Alippi i els seus tres companys partisans van ser afusellats poques hores després, el mateix 28 d'agost de 1944, a l'avinguda Tibaldi de  Milà (Llombardia, Itàlia), deixant els cossos tirats al carrer amb clars signes de tortura. Actualment una placa al número 26 d'aquesta avinguda recorda aquests partisans.

Giovanni Alippi (1920-1944)

***

Notícia sobre Louis Bertgues apareguda en el diari parisenc La République Française del 6 d'agost de 1892

- Louis Bertgues: El 28 d'agost de 1950 mor a Blendecques (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Gérard Adolphe Bertgues, conegut com Louis Bertgues. Havia nascut el 25 d'agost de 1866 a l'XI Districte de París (França). Era fill de Louis Adolphe Bertgues, obrer modelista, i de Louise Gabrielle Fay, bugadera. Era enginyer electricista de professió. Insubmís, en 1890 va fer costat econòmic la vaga dels obrers d'emparquetar del Districte del Sena. En aquesta època vivia al número 10 del passatge Fougeat del barri de Grenelle de París. El juny de 1890 va ser nomenat secretari provisional del Grup d'Estudis Socials «La Jeunesse Anarchiste» del XV Districte de París. En 1890 era delegat del XV Districte de la Lliga Socialista i en 1891 delegat del X Districte d'aquesta organització. En aquesta època va fer classes d'electricitat en els cursos del professor Rigolet de la Unió Francesa de la Joventut (UFJ). Sembla que és mateix Louis Bertgues que va ser detingut a Meaux (Illa de França, França), amb la documentació d'un belga expulsat de França, i que va ser fitxat com «anarquista molt perillós». En 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) fugint de la repressió antianarquista engegada arran dels atemptats de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i d'antuvi visqué al número 30 del carrer Fitzroy, llar de nombrosos llibertaris exiliats. A la capital anglesa regentà una botiga de serveis elèctrics al número 19 del carrer Carburton i va ser membre actiu del grup anarquista «Autonomy Club», on destacà per la violència de les seves paraules. A finals de 1893 va estar-se uns mesos a Austràlia i hi hauria treballat en una plantació de canya de sucre a Cuba, abans de retornar el gener de 1895 a Anglaterra. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 vivia al barri londinenc de West Kensington i treballava en la instal·lació d'aparells elèctrics, mentre que sa companya feia de modista. En 1896 visqué al número 121 del carrer Wardour i també al carrer Bramber de Londres. Casat amb la domèstica Angèle Hélène Sidonie Darsy, el 16 de novembre de 1898 tingué un infant, Gérard Louis Prudent Adolphe Bertgues, a Arques (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1905 regentava una botiga d'objectes d'art i d'il·luminació artística al número 5 del carrer Waterford de Londres i era representant de l'empresa parisenca «Yung et Fortin». En 1917 encara era a Londres. En 1934 treballava d'obrer paperer, juntament amb sa companya, a  l'empresa «Societat de Cartonatges i Papereries de l'Hermitage» de Blendecques, població natal de sa companya i on havia viscut sa mare en enviudar, i el 19 de juliol d'aquell any va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Treball del Ministeri de Comerç i Indústria francès. Louis Bertgues va morir el 28 d'agost de 1950 al seu domicili de Blendecques (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Benito Pabón en la seva época de professor en l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà

- Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 28 d'agost de 1954 mor a la Ciutat de Panamà (República de Panamà) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Havia nascut el 25 de març de 1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Benito Pabón y Domingo, advocat, i María Teresa Suárez de Urbina y Cañaveral. Fill d'una família benestant i il·lustrada –germans seus van ser catedràtics d'universitat–, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis –son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme– amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels «Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer –cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936– i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir el 28 d'agost de 1954 a l'Hospital Santo Tomás de la Ciutat de Panamà (República de Panamà).

***

Necrológica de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 d'octubre de 1957

- Ramon Plarromaní Mas: El 28 d'agost de 1957 mor a Gordon (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Ramon Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Plaromaní, Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní. Havia nascut el 13 de juny de 1892 a Gironella (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Bonaventura Plarromaní i Elionor Mas. Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera participà en els enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó, cosa que li deixà seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933 representà el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936, va ser nomenat membre del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop repartides les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28 d'octubre de 1936, amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell municipals de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista, passà a França. Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon Plarromaní Mas va morir el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 1957 a l'Hospital de Gordon (Guiena, Occitània), a causa dels problemes de la ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.

***

Gueorgui Getchev

- Gueorgui Getchev: El 28 d'agost de 1965 mor a Sofia (Bulgària) el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Havia nascut el 20 d'abril de 1897 a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans. Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats.

***

Alfons Vila Franquesa (Shum)

- Alfons Vila Franquesa: El 28 d'agost de 1967 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Joan Manuel Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shum i de Joan Baptista Acher (o Atcher), però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. Havia nascut el 19 de novembre de 1897 a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen erròniament l'any 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). De família d'artesans, son pare, Llorenç Vila Carretero, fabricava carrosseries per a landós, i sa mare es deien Maria Franquesa Suñé. Atret per l'art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d'orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es convertí en un militant anarquista partidari de l'acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l'abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l'acció fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista (Solidaridad Obrera, El Suplemento de La Protesta, etc.) contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Jacinto Benavente, José Francés, Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin, Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland, Alberto Ghiraldo, Emma Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki, Errico Malatesta, etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l'escultura, i des d'allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum: Sabadell (1925) –de la qual es publicà el catàleg Álbum artístico. Exposición Shum–, Bilbao (1926) –guanyà el Premi d'Escultura Villa de Bilbao–, Santander, etc. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres (Formós Plaja, Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró, Isaac Puente, Antonio Amador, Julián Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup «Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d'Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d'Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s'exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica (Santo Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant els últims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón, Elías García, Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon, Nalé, Mario B. Rodríguez, Pedro Villa, etc.). També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella de la Torratxa, Hoy, La Humanitat, Iniciales, Mañana, L'Opinió, La Opinión, El País, Post-Guerra, La Protesta, Solidaridad Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra y Libertad, Vértice, etc.

Alfons Vila Franquesa (1897-1967)

***

Louis Montgon

- Louis Montgon: El 28 d'agost de 1972 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Havia nascut el 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 26 de març– de 1885 a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Félix Montgon, fuster, i Catherine Marguerite Chazelle. Va treballar d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'agost de 1980 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Havia nascut el 28 d'octubre de 1911 a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 23 de setembre de 1982

- Joan Jové Vallès: El 28 d'agost de 1982 mor a Sieisforns de Mar (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Jové Vallès. Havia nascut el 13 de març de 1897 a Les Oluges (Segarra, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Jové i Manuela Vallès. Pagès a Cervera (Segarra, Catalunya), en 1916 es traslladà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint fou membre, amb Gustau Puig Alegre ( Espartaco Puig), Pablo Rodríguez Escamilla i altres, de la Comissió Regional Anarquista de Catalunya. Participà activament en les activitats culturals de l'Escola Racionalista i del Centre Cultural Llibertari en els moments més durs de la repressió i en 1923 col·laborà en La Revista Blanca. En 1926 fou un dels fundadors, amb Valentí Noguera Martín, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, de la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa, membre de la Federació Regional de Escoles Racionalistes (FRER), institució que presidí. En 1934 acceptà la proposició d'un empresari, simpatitzant de les idees llibertàries, de cedir-li un taller de foneria on es podrien fabricar els explosius necessaris per als aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució jugà un paper important en les col·lectivitzacions agràries a la comarca del Vallès Occidental. Entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor de l'Ajuntament de Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí amb sa companya Rita Prunés, amb qui tingué tres infants (Chantal, Germinal i Marcel), a Sieisforns de Mar, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la CNT. Joan Jové Vallès va morir el 28 d'agost de 1982 al seu domicili de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània).

***

Alfredo Prades Ribera

- Alfredo Prades Ribera: El 28 d'agost de 1986 mor a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Alfredo Prades Ribera. Havia nascut el 28 de setembre –el 29 de setembre segons el certificat de defunció– de 1915 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó. Llaurador d'ofici, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució va pertànyer a les dues col·lectivitats que hi hagué a Massalió i fou voluntari a la «Columna Durruti». L'agost de 1937 assistí a l'Escola Preparatòria d'Oficials, d'on va sortir amb el grau de tinent i s'integrà en el II Batalló de la III Companyia de la 120 Brigada Mixta de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti»). El setembre de 1938 formava part del Batalló Disciplinari de Combat del XI Cos de l'Exèrcit com a caporal, d'on va ascendir a sergent. Ferit en combat, va ser traslladat a un hospital de Barcelona (Catalunya), on va ser capturat per les tropes franquistes en 1939 en ocupar la ciutat i enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra a Saragossa (Aragó, Espanya), el 27 de desembre de 1939 va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «adhesió a la rebel·lió». Purgà la pena a les presons de Saragossa, Barcelona i Burgos. Un cop lliure es casà i s'establí a Zestoa (Guipúscoa, País Basc). Malalt de càncer, Alfredo Prades Ribera va morir el 28 d'agost de 1986 al Sanatori d'Amara de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat a Zestoa.